Adaptacions literàries, Daniel Day-Lewis i estrenes

Cinema sense condicions. Hola, bona nit. Aquí estem, com cada dimarts, al cinema sense condicions. Però tenim condicions. És que jo com que us dic incondicionals. Ara també podem dir el cinema incondicional. Sí, també podria ser. Aquí estem amb el francès, en Joan i jo mateixa, per xerrar una mica sobre cinema, com cada setmana. I la música, que últimament... Aquesta música, a mi em sembla superinteressant que posis música. A més a més, aquesta de què? Era una pel·lícula d'aquestes espectaculars de Hollywood, però no sé quina. Home, avui hem de parlar, has de parlar tu concretament, Joan, i nosaltres et seguirem el millor que podem de les històries de la literatura universal passades al cinema. I una de les històries, per un motiu o per un altre, més importants o més bèsties, podríem dir... de la història de la literatura universal, doncs és els deu comandaments, la Bíblia, no? I aquesta és la música d'Elmer Bernstein, eh? Grandiosa, eh? S'endevinant bé que era una... Sí, sí, era evidentment, però no sabia de quina, no sabia de quina venia. Molt bé, molt ben triada, doncs. Molt ben triada, sí senyor. I la Carme ens parlarà del Daniel Day-Luis, i nosaltres intentarem parlar una mica de les pel·lícules que haguem vist i que podem dir que val la pena de veure, n'estrenen algunes el dia aquest divendres, Jo crec que ara n'hi ha moltes que tenen interès. Jo no he pogut anar a veure res, però em sembla que hi ha molta cosa en cartellera. Tu n'has vist alguna, Francesc? Sí. Aviam, explica una mica. Jo vaig veure interessant que els diguéssim als oients què és el que val la pena de veure. Llavors, si hem vist alguna cosa interessant... Bueno, que valgui o no valgui la pena ja depèn molt de cada persona, però jo últimament, si us en recordeu, havia anat a veure Quim Matobambi i llavors tenia curiositat per veure una altra pel·lícula espanyola, comèdia també, com aquella, i vaig anar a veure Tres Bodes de Mas. Ah, però l'han posada bé, la crítica aquesta? Sí. és molt diferent a l'altre, s'ha de dir molt diferent l'altre ja vaig comentar que era una comèdia negra força negra jo diria que fins i tot profunda mirant de donar-li una volta al que és la comèdia espanyola dels últims temps fins i tot per proposar coses noves I aquesta, el que sí que té, és una pel·lícula més o menys convencional. Està dintre del que podíem veure en sèries de televisió. De fet, la pel·lícula està produïda per Apache, que és la productora de Telecinco. Per tant, no hi ha grans sorpreses. El que puc dir és això. Jo també l'he vist. Ah, sí? M'ha fet gràcia que no sabia que el Javier Ruiz Caldera havia estudiat a l'SCAC, i el director no ho sabia. que, bé, ho he dit, ell és una comèdia romàntica, representa cada noia, doncs, que ho fa molt bé, per cert, l'actriu principal. La Imma Cuesta ho fa perfecte, penso. Aquesta aquí és la Imma Cuesta feta. Sí, ha fet moltes coses, eh? El que passa, sempre ha fet de coses dramàtiques. Si us en recordeu, per exemple, va fer aquella del Zambrano que anava d'unes noies, com es deia allò? Les Trece Rosas. Les Trece Rosas. Però n'ha fet moltes, de pel·lícules. Sí, és una cara molt coneguda. Un poc coneguda, és una noia molt maca, a més a més, físicament, és sevillana, i té una certa gràcia. El que passa és que sempre... Clar, sense sevillana, com vols que no tingui gràcia. No, però és que, curiosament... És de Jaén, concretament. No, bueno, va néixer, vigileu, que ara ho estic buscant aquí, va néixer a València, imagineu, que de vegada, i ella es considera de Jaén, d'Arquillos. Curiós. No sé per què es considera de Jaén, de València. Perquè va marxar als cinc anys cap allà, sí. El curiós és que és una noia que sempre havia fet coses serioses i aquesta vegada fa una cosa molt pallassa, molt... Jo, a mi la crítica la deixa molt bé, jo potser tampoc la deixaria tan bé, és a dir, entenc que és una pel·lícula que està feta a l'estil dels Farineli, saps allò d'Algo passa con Mary, Dos tontos muy tontos, ja els títols sugereixen... Valla part d'idiotes, jo, yo mismo, Irene. És a dir, pel·lícules d'aquestes molt bèsties, molt... I una mica fa pensar, també, amb la part hawaiana de l'Alexander Penns, allò del George Clooney que va a los descendientes, la pel·lícula està molt bé, però ell, que va vestit d'aquella maquillera, fa pensar una mica aquest estil de comèdia americana... que jo per mi no acaba d'estar aconseguida. La crítica ha deixat bé. Penso que la gent que busqui simplement un divertiment s'ho passarà bé, però per mi no hi ha res més. No sé Bambi, si es pot comparar o no, perquè no l'he vist. No, per això dic, jo sense fer una crítica concreta, ni posar estrelletes, ni fins i tot intentava ni dir la meva opinió, igual que hi ha gent que no vol fer espòilers, doncs jo intento no dir la meva opinió, sinó catalogar una mica la pel·lícula o escriure-la, però bueno, és un criteri personal. Però, com deia, per mi és molt diferent. és a dir, Quem Mato Bambi és una pel·lícula que intenta indagar les claus de la comèdia i fer una cosa diferent i en bona part ho aconsegueix i aquesta pel·lícula, com deia a mi em sembla que és més aviat convencional no és una pel·lícula per per quedar-te mirant-la i pensar, mira, això és una cosa nova, això m'estan sorprendent. Ja saps més o menys el que passarà. A la voz dormida era la pel·lícula, no a les 7 roses. També ha participat a Aguila Roja, a la pel·lícula, a Primos, també. A Grupos 7 i a Blancanieves. A Blancanieves, sí, també sortia. Era una de les prim... Ella, no? No me'n recordo qui era. La mare que mora. No ho sé, no ho sé. No me'n recordo, no me'n recordo. No ho sé, la veritat. Sí, sí, és una actriu cotitzada que ho fa bé. I a més aquí jo diria que ho fa relativament bé. El que passa que, bueno, i tu la teva opinió personal, quina seria? Si diguessis què penses de la pel·lícula... La recomanes o no? La recomanaries? És que és el que us deia. Jo recomanar o no depèn molt de la persona. Una persona que vulgui estar una estoneta i que vulgui riure i això que tu deies, no pensar gaire, doncs segurament es divertirà. La gent que estava a la sala... en el cinema al punt de Cerdanyola, ja ho dic també, perquè vaig anar a veure l'Alla, doncs va riure força. Jo vaig riure en algun moment... Jo tampoc gaire. No, jo en algun moment sí, en algun moment, en el començament de l'actuació d'aquest actor que hem vist ja tantes vegades, que ara no me'n recordo del nom, que apareix a... Espera, ara us ho diré perquè ho buscaré d'una manera o d'una altra. Bé, de l'actor aquest que fa de... De marit o de nòvio? No, no, que fa de cirurgià, que està convidat a totes les bodes, diguéssim, perquè ha fet una operació o una altra. Ah, el català, el... Sí, o com es diu el... Ja estem igual d'aquest nens que... No és el català que últimament feia primos, feia primos, feia... Treballa molt bé, aquest xicot. Doncs aquest, la veritat és que em va fer riure el començament de la seva actuació, el moment que apareix allà a la festa, no?, i la manera com es pren aquella... King Gutierrez. King Gutierrez, exactament. La veritat és que se m'escapava el riure en aquell moment, no?, Però bé, després és un tipus d'humor amb el que jo no entro massa. Jo tampoc, jo tampoc. És això. Els homes també la fan al Cine Baix, eh? Ah, doncs això és una... Val la pena... Hem rebut la cartellera i és... Jo he vist una, he vist una que potser per mi seria el que més aconsellaria per aquesta setmana pels nostres oients. que és una pel·lícula que es trena el divendres, que és una pel·lícula alemana, que pot passar desapercebuda perquè no arriba amb l'aureola d'altres pel·lícules de Hollywood, etc. A més a més, és una pel·lícula ja de l'any 12, que no sé per quina raó, tot i que va estar nominada l'Òscar, no sé per quina raó no arriba fins ara. que es diu Lore i és de la Kate Shutterland, que és una directora australiana que li van encarregar aquesta pel·lícula, tot i que està rodada amb capital alemany, amb actors alemans, amb versió alemana, és a dir, està rodada amb idioma alemany, i a més a més pinta el problema dels finals de la Segona Guerra Mundial. Els aliats estan entrant a tot el país, a tota Alemanya, i els fills d'un pare i d'una mare nazis, que són membres de la CSS, són capturats per les tropes aliades, desapareixen, se suposa que els han matat, i la filla gran, la Lore, que és el títol de la pel·lícula, i els tres nanos, un d'ells molt petit, s'ha de fer càrrec d'ells, d'aquests nanos, sobreviure en aquesta situació i intentar arribar a la part nord d'Alemanya, on està la seva àvia, que és el que li diu la seva mare abans de desaparèixer. Durant aquest trajecte la noia va descobrir moltíssimes coses, que clar, ella està adoctrinada amb el nazisme, és una noia que els seus pares, ja havia dit, són de la CSS, i això està molt ben treballat, està molt ben portat. El film és inquietant, desconcertant, té un ritme supermesurat, una estètica preciosa, a més a més... que ofereix la perspectiva inusual, fresca, jo diria, íntima i molt competent sobre la transició traumàtica de l'Alemanya nazi, diríem, a l'Alemanya després de la Segona Guerra Mundial, sobretot la gent que va viure, suposo, aquesta transició. Representa que és una noia de 17-18 anys que es va obligada a fer tot això, I, bueno, la pel·lícula es fa sumament inquietant. No sé com aconsegueix realment aquesta dona inquietants d'aquesta manera, perquè estem tota l'estona pendents del que passarà. Film del mes, film del mes. Sí, sí, una pel·lícula... No, perquè si estàs dient que s'ha de desentranyar una miqueta, doncs entre tots potser ho podem fer. Podria ser. M'interessa molt el que estàs dir. Podria ser, podria ser. Jo pensava que havíeu proposat... Quina? Ah, no, no, jo no l'he vista, però no sé si la vau comentar, la de Roma, com és la pel·lícula aquesta. Ai, bueno... Ah, la de la Gran Veletza. Jo tinc dubtes per fer-la com a pel·lícula del Més, encara que... Jo no l'he vista, eh? No, no, encara no. Si la posem com a pel·lícula del Més, la veurem. Veieu-la i en parlem. Ah, però tu no la proposaries com a pel·lícula del Més. Jo no, jo no. Jo proposaria abans aquesta que l'altra. De fet, no tenim pel·lícula del Més fins al gener. Podem anar fent. Tenim temps a sobres. llavors està plena de tops poètics amb una intriga aconseguida que manté un esplèndid aire de misteri en l'espectador que et fa seguir la pel·lícula fins al final i és, repeteixo, francament recomanable i no m'estanyaria que, tot i que estrenen un cine nou suposo que segur que el cine nou el dia 20 i a més a més el primer dia serà a totes les entrades 15 sales em sembla recordar a un euro el primer dia on està això de Balmes? 400 i pico, no sé... Però quina alçada perquè ens entenguem més o menys. El Cine Balmes, que hi havia hagut eternament, que jo havia anat a partir perquè estava al meu barri, estava entre Via Augusta i... la de sobre, que no sé quines... D'acord, no sé on és. Però això és que no sé d'on està el cine. O pot ser que estigui entre Travassera, allà hi havia un altre cine també, entre Travassera i... Es diu així, cine Valmes. és del grup Balanyà és del grup Balanyà i em sembla que hi ha cine Balmes aquest que jo dic era l'ABC i el Balmes estava més a baix estava entre Travessera i La Forja o Madrazo jo de la forma que ho han dit semblava com si fos la part alta de Balmes però no tinc idea exactament d'on... Sí, 400 i pico és més amunt que això que dic jo. No sé on para. Bueno, estem intentant situar-ho, però ja arribarem. En qualsevol cas, el dia 20, divendres, estrenen aquest cine i, a més a més, el primer dia, com una oferta especial, totes les projeccions seran a un euro per als espectadors. Per tant, en fem referència aquí. Si vols que parlem una mica també de la revista... De Quinetoscat, home, la revista de la qual ens hem autonomenat, amb el permís de la directora, programa oficial. Vull dir que està clar que hem de parlar cada setmana d'aquesta revista que es va estrenar, es va posar en marxa el 28 d'outubre, vull dir, fa no res, una miqueta més d'un mes, i que està seguint per pormenoritzadament l'actualitat del cinema català, I de festivals, efectivament, i de cinemes que fan coses particulars, i de la filmoteca també, que en aquest cas ens donen la notícia que el cinema asiàtic està dominant ara mateix, domina la programació de la filmoteca, que el cinema italià aterra aquest dijous, demà passat a Barcelona, amb la mostra de cinema italià, efectivament. que també hi ha premis, ja la veritat és que hi ha moltíssima cosa que val la pena que feu una ullada i que li doneu això, un cop de vista i una miqueta més, perquè als articles també s'ha de dir que val la pena llegir-los. Estan molt ben escrits, vull dir, no és allò que t'avorreixis llegint-los. Exacte. Convidem els nostres uïdors que... Tornem a dir la web, tornem a dir. Así que Ana Martínez... Esquinetoscap.com El Google automàticament et posa la pàgina web del... No li vam preguntar a l'Anna per què aquest nom, però bueno, més o menys... Sí, sí, ho va explicar, no? Ah, ho va explicar, doncs, devia estar jo pensant en una altra cosa. Jo deia que era perquè el Kinetoscopi és un dels primers aparells que Edison inventa, i aleshores ha fet Kinetos i el Kinetoscopi ha posat Kat. Kat de Catalunya, de català. Llavors aquest és l'ensembles de l'origen del nom de la revista. Doncs perfecte, Anna Martínez, que va estar aquí fa dues setmanes i que vam quedar amb això, vull dir que comentaríem perquè és veritablement interessant que hi hagi aquest enfocament perquè no existeix d'aquesta manera, no existeix el fet de poder parlar del cinema que es fa aquí o que es passa en diferents cinemes. o de la manera com ella comentava que de mica en mica té intenció ella com a directora de la revista i el seu equip també de col·locar-se dintre dels rodatges de les pel·lícules per anar donant una visió de com es fa una pel·lícula per anar parlant de totes les persones amb diferents persones del que és l'equip de realització d'un film des del començament fins al final per tant és una revista didàctica informativa i amena és la nostra revista Jo l'última pel·lícula que he vist i que puc també comentar perquè ja l'ha estrenat ja. Espera, espera, que em toca a mi comentar una. Comenta, comenta. Jo també he vist, sí, és que... Digue-te, digue-te. No, he vist una altra, perquè aquestes setmanes estic intentant ja anar divendres i dissabte, sempre que pugui, ho aniré fent. Molt bé. I he vist també la nova versió de l'obra de Stephen King, Carrey. Ahà. Tenia interès perquè la pel·lícula original, una de les versions que se n'han fet, la més coneguda, la del director aquest, últimament... Jo en de Palma. Jo en de Palma, gràcies. Doncs em va impactar, la veritat és que me la vaig veure no només per la part terrorífica... Són al final. Sí, sí, correcte, al final és difícil d'oblidar. Final, final, final, allò que dius. És igual al final aquí? Passa el mateix o...? No és el mateix, no. De fet, la impressió... A veure, la pel·lícula que dic del Brian de Palma em va provocar força impressió, però no només per la part de terror, sinó per la part també d'interpretació, de missatge, per dir-ho d'alguna manera, que té la pel·lícula, no? del que té a veure amb el tancament, amb la desinformació, amb la que de vegades submetem a les persones o a la que estem submesos, desinformació, que en aquest cas consisteix en que una persona no té ni la mínima idea del que passa amb el seu cos, de com evoluciona, de què és la relació normal entre les persones del seu mateix sexe o de sexe diferent, i llavors Carly, que és la protagonista, doncs a la història el que es troba és la primera vegada que té una menstruació, doncs li agafa... pànic, terror, de tot, perquè no té ni idea que això li ha de venir. Clar, de cop comença a veure com sacna, hi ha la dutxa de l'escola on estudia, i la veritat és que a partir d'aquí veus com la mare, una mare absolutament possessiva, plena de fervor religiós, però d'una manera exagerada, la té completament coaccionada, no la deixa fer absolutament res, té por que li passi qualsevol cosa... que una... Bé, etcètera, no? I això ja la història és coneguda. No cal intentar amagar res perquè ja és el que... El que passa és que fa molts anys que la vam veure. Jo la tinc borrosa. Me'n recordo al final, sobretot. Sí, sí, sí, impacta, impacta. Però l'altre ho tinc borrosa. Aquí passa una cosa similar però més discreta, diguéssim. Vull dir, no és exactament el mateix. No és tan impactant. Perquè, precisament, la directora, una de les coses que em va interessar, i perquè vaig anar a veure la pel·lícula, és perquè la persona que dirigeix la pel·lícula és la Kimberly Pierce, que havia fet fa uns anys Boys Don't Cry, si us ho recordeu, una pel·lícula d'una gran sensibilitat sobre aquella història d'una noia que vol ser noi i llavors es disfressa, per dir-ho d'alguna manera, i passa desapercebuda les seves formes, el seu pit, que comencen a néixer perquè ja va ser un adolescent, i em va agradar molt aquella pel·lícula, llavors tenia curiositat per veure quina clau havia agafat la pel·lícula de carrer la veritat és que és molt competent, està tota la pel·lícula molt pendent del clima que vol crear, però mai no posa un èmfasi molt gran en la part terrorífica de fet jo diria que en cap moment fa pànic, fa terror, fa una por molt consistent, i això no és en detriment de la pel·lícula, clar, la gent que va passar por a una pel·lícula i que llavors surt després de la pel·lícula i diuen, oi, quina por he passat, que malament no li agradarà aquesta pel·lícula És una pel·lícula una miqueta com la del Brian de Palma, amb una possibilitat, amb la idea d'agafar el gènere del terror i donar-li una volta i fer-lo útil per poder pensar sobre la manera com les persones ens comportem i com ens relacionem amb els altres. És a dir, està en consonància això, jo diria que amb la història del Stephen King, que no l'he llegit però diria que va per aquí, i amb la pel·lícula de Ballant de Palma. És a dir, és una història fonamentalment reflexiva. I està clar, no és que tingui els seus moments de terror, ni els seus moments d'espantar-te, ni res d'això, sinó que té el clima aquest que saps, que a més a més és molt interessant veure-la perquè ja saps què s'està preparant i de quina manera s'està preparant, perquè és la festa famosa, final de curs i tot plegat... Ja l'has vist, això, ja ho coneixes, no? Per tant, vas veient com s'està preparant i vas mirant quina interpretació li dones allò, permet reflexionar molt, la veritat, l'anarà veient la pel·lícula i va omplint, no? És una pel·lícula d'aquelles que dius, bueno, m'ha espantat una miqueta, he passat una estona d'allò... sinó que et deixen molt satisfet de veure les interpretacions, sobretot la Julian Moore. La Julian Moore. Està impressionant aquesta dona. No recordo què feia de mare amb la primera versió. No ho sé, no ho sé. Jo tampoc ho recordo, no és igual. Sí que està clar que la nena era la Cici Espàsec, que per cert hi ha un audiobook per allà, que si el busqueu és molt interessant perquè hi ha la Cici Espàsec llegint la novel·la de Carri i amb la seva veu, que és molt suggerent i val la pena. És una pel·lícula que val molt la pena veure-la, sobretot si heu vist l'altre, també s'ha de dir. Perquè deus jugar a l'espectador, per la forma que expliques, dient, com que ja l'heu vista, ara us posaré coses perquè estigueu en tensió. Exacte, la base ja la tens, i a partir d'aquí pot explicar moltes coses, de la relació entre la mare i la filla, el fervor aquest religiós, que no hi ha manera de temperar-ho de cap forma... Molt interessant i a més en cap moment juga, que és una cosa que a mi normalment em molesta, a fer-te una por gratuïta. Allò que dius ara sortirà una mà per aquí i t'espantarà amb la música pujada de tot. No, això no es juga en cap moment. Em recorda una miqueta, en aquest sentit, a una pel·lícula que també em va agradar molt fa uns anys. que es diu May, May com si fos el mes de maig, M-A-Y, és el nom d'una noia, que està també escrita amb una clau similar, una clau més o menys feminista, podríem dir, però que tampoc no posa un èmfasi en això, i que és la història d'una noia que no troba un noi que li agradi especialment. Llavors, intenta fer un nòvio ideal amb els trossos dels nois que li agraden. Llavors, va agafant-los i els va tallant i els va composant. Una mena de doctor Frankenstein amb noia. I la pel·lícula està molt bé, molt ben tramada. És fins i tot superior a aquesta, podríem dir, perquè està dintre del gènere de terror molt ben tramat. Hi ha unes escenes que també et queden molt gravades. Unes escenes on hi ha uns nens allà que es posen en un moment determinat sense... Sempre me'n recordo d'aquesta escena. sense calçat en el terra i ella està guiant-los perquè són secs els nens i en un moment determinat cau un rellotge d'aquests de pèndol i es trenquen els vidres allò provoca una impressió perquè estan els nens que no hi veuen allò a punt de trepitjar aquests vidres trencats la veritat és que la pel·lícula amb aquesta escena i amb moltes altres està molt ben trobada És a dir, que mentre veia la pel·lícula recordava Carly, recordava May, i llavors ha estat una experiència força interessant. Associativa. Intentarem veure-la. Força recomanada, la pel·lícula, la veritat. Jo n'he vist una altra, que aquesta crec que l'han estrenat el divendres, que es diu Plot for Race, que l'han titulat aquí com Plot, ara de la Paz, que seria més dir, doncs, trama per la pau, segurament. que és un documental, suposo que és en combinació amb Sud-àfrica i França, que és una mena de reflexió sobre com es va aconseguir la lliberació del Mandela. És l'aventura, diríem, secreta de l'empresari francès, que era secret i, per tant, no s'ha conegut fins fa relativament poc, un tal senyor Gen Ips Olivia, que ningú sabia, o molt pocs que no estiguessin ficats en això, coneixien, que va aconseguir als anys 80 implicar una sèrie de líders polítics importants, alt del nivell, de diferents exèrcits i fins i tot de diversos serveis secrets, per aconseguir la pau a Sud-Àfrica i en els països colindants, i que va conduir finalment a la lliberació del Mandela. Aleshores, com que l'home es nota que coneix molt el tema dels serveis secrets, es fa interessant, no és un meravellós documental, és a dir, si algú busca una cosa extraordinària, no ho és, és molt convencional la forma d'estar feta i tal... Però com que en aquest moment el Mandela està com de moda i tal, suposo que han tingut l'habilitat... Sí, està a punt d'estrenar-se una pel·lícula sobre la seva vida també, el Mandela. Han tingut l'habilitat de fer-ho caure en aquest moment i suposo que és una pel·lícula que justament en aquest moment és possible que molta gent la vegi. Tinc la sensació que o l'estrenen el divendres o l'han estrenat ja aquest divendres. Sí, l'han estrenat ja. Sí, sí, està estrenada. Doncs, bueno, ho dic simplement per com una possibilitat més de veure coses. Jo he vist el trailer unes quantes vegades i la veritat és que m'interessa. A veure, el tema aquest de Sud-àfrica, de la Pargé, jo crec que no passa de moda, eh? El tractis com el tractis és prou interessant, no? La pel·lícula del clinisme, l'envictus, del Morgan Freeman i el Matt Damon, jo sí, jo trobo que... la pel·lícula està centrada en la tornada quan agafa el poder el Mandela i com utilitza l'eina esportiva per unir el poble blanc i negre que ell se sent president de tots i utilitza aquesta línia està molt ben feta el Morgan Freeman fa molt i molt bé I el Matt Damon també trobo que està molt bé, vull dir que si ara algú té, per recordar el Mandela, vol veure alguna pel·lícula i té aquesta, és una pel·lícula interessantíssima, ben travada i ben elaborada. I amb un estil... Sí, sí. La va passar l'altre dia a la televisió, no sé si la televisió, un d'aquests, quan es va viscar mort el Mandela, la van passar automàticament. Doncs un estil molt diferent, un gènere diferent. Si voleu veure la pel·lícula, jo diria que bona, del director d'Elysium, que fa no gaire en parlàvem, perquè es va estrenar fa uns mesos, doncs mireu Districte Nou, perquè és una pel·lícula que també parla de l'apartheid d'una manera molt diferent, a través d'uns extraterrestres, si recordeu, que estan confinats en uns camps de refugiats, que no tenen cap mena de drets... Però parles d'Elicium, tu? No, Elicium és la següent, que també parla una miqueta del mateix tema. A mi Elicium no em va agradar, eh? No, no, per això dic que és la bona, la bona d'aquest director és Districte 9. Aquella pel·lícula és d'una fermesa i d'una consistència molt gran. No, Elicium acaba convertint-se en una mena de pel·lícula poligonera, no? Que de vegades es diu d'allò d'acció, de corremol... I de buenos y malos, y los malos muy malos, y los buenos muy buenos... Estem d'acord. sempre que estem d'acord aquí ho destaquem si anem sense condicions si vols la Carme comença a parlar-nos si voleu us parla del Dani Lluís a veure el Dani Lluís és un actor anglès va néixer a Londres fill d'un productor important, net d'un productor important anglès, és un cir, per tant, reconegut pels mateixos anglesos, i el seu pare era poeta i la seva mare també era actriu, I és l'únic actor per ara que ha tingut tres Òscars. Té tres Òscars, dos glaus d'or, quatre bafta, vull dir que és un actor especialment premiat. Els Òscars els té per... Daniel Day-Lewis quins són els Oscars els té per Mi Pie Izquierdo que és del James Sheridan una cosa extraordinària em sembla que és la del a veure quina és l'altra Oscar Pozos de Ambición que és de les últimes i el Lincoln l'últim és el Lincoln el de l'any passat jo només he vist la segona i Pozos d'Ambició és una impressionant pel·lícula és que ell és un home que com a actor és un grandíssim actor jo he tornat a veure per parlar d'ell The Boxer i després Mi Pie Izquierdo I realment és un home que en el camp interpretatiu té una personalitat molt especial perquè no és un home ni especialment guapo ni especialment amb una gran seducció davant de la pantalla i en canvi broda els personatges. Mipiz Kierdo, no sé si la recordeu, és d'aquest de Jim Sheridan, que ha fet en el nombre del padre, el de Boxer també és d'ell, és un director irlandès que coneix especialment el món de l'ira i el món de la problemàtica de la guerra a Irlanda. i descriu molt i molt bé els ambients de l'Irlanda profunda de l'Irlanda catòlica d'aquestes de Belfes i tota la zona aquesta obrera deprimida de família catòlica que tenen un munt de fills i que amb qualitats de superviència molt difícils. Bé, aquesta, el nombre del padre, no, Mipizquierdo és una història real, és un nano discapacitat que neix amb una família d'aquesta mena que acabo de descriure, que realment el donen per deficient i res més, i ell acaba utilitzant el peu esquerre per dibuixar, per escriure, per pintar, i ell és un home intel·ligent i és la història d'aquest i ho fa molt bé perquè clar és molt difícil per personatge explica que ell per ficar-se dintre del personatge va estar amb cadira de rodes tot un temps per fer-se la idea del que implicava aquest tipus de personatge però és que a més a més inclús la cara perquè parla amb molta dificultat i li costa molt parlar i fa els sorolls aquests ho fa molt bé és del 89 aquesta pel·lícula perdona, ara que dius això del 89 us torno a agafar una altra vegada perquè cada vegada ho faig amb aquest actor i és que segur que encara no heu vist mira que us l'he recomanat una vegada Somrises de New Jersey, del Carlos Sorín, on el Daniel Lewis és del mateix any, la pel·lícula, curiosament, per això ara el dir-ho, del 89, que es va com a mínim estrenar el 89, potser s'havia fet una miqueta abans, i és una coproducció argentina i britànica, i és una pel·lícula absolutament recomanada, el Carlos Sorín A veure, també s'ha de dir que és un dels meus directors favorits. Ha fet històries mínimes, ha fet Bon Bon el perro, tantes històries delicioses. Aquesta la va fer fa molts anys, imagineu-vos, el 89. Aquestes altres que diem són molt més properes en el temps. És una pel·lícula preciosa, deliciosa, impressionant. En un moment determinat, el lector va decidir deixar-ho tot, se'n va anar a Itàlia i va començar a fer treballs manuals que els venia pel carrer. l'actor que no ho sabies no, però el que sí que sé és que ell com a hobby fa mobles jo el que sé és que ell va decidir deixar em sembla que els seus fills ell està casat amb una filla de l'Arthur Miller la Rebecca Miller i té un fill de 14 i 16 anys i els fills no sabien que el seu pare una vegada que li van preguntar on els nanos devia ser petit, imagino que què feia el seu pare, va dir que estava relacionat amb la construcció de mobles, perquè és el que li vèiem fer a casa. Doncs es veu que ell va deixar, va ser una sorpresa, perquè no sembla que va ser quan va fer Gangs of New York, que va tornar, després d'estar una temporada dos, va estar un any o dos, no va ser una cosa de temporada curta, va estar un any o dos. ara ho estic mirant i concretament és més encara 5 anys del 97 que va fer de Boxer fins al 2002 i sí que és veritat que jo recordo com un espai llarg de temps en el que no es va sentir a parlar semblava que alguns deien que deixaria d'actuar I que es va estar viatjant per a Sud-Itàlia. És un home particular. Ara entenc per què el DiCaprio diu que deixa el cinema. Perquè és el gran rival en temes d'actuació i de tot plegat. Són molt diferents de tipus. Molt, molt, molt. Res a veure. Hi ha partidaris. Res a veure. Per cert, que si em deixeu fer un petit incís, ara que parlem del DiCaprio, no haurien de deixar d'anunciar que aquest divendres es pot veure el Gran Gatsby en el cineclub Utopia. a Sant Just d'Esbert en el Cineclub Utopia. Jo trobo que ho fa molt bé. El Gran Gatsby ho fa bé. El DiCaprio ho fa bordes. És un gran actor. És que això no va dir. És un gran actor. És una cosa diferent. I el Gran Gatsby la composició del personatge que fa, que és un personatge molt peculiar, ell el compone molt bé, molt bé, molt bé. No res a dir de jo trobo que és una gran pel·lícula i encara m'agradaria continuar a ser jo l'altra que he vist és la The Boxer The Boxer m'ha agradat molt és una pel·lícula que està també no l'he vist, sorry és també passa a Belfast ell és un personatge que surt de la presó que ja ha estat 14 anys lligat amb l'ira i perquè, a més a més, no ha dilatat a ningú. Ell es passa als 14 anys, ell era un gran boxejador, perd aquesta oportunitat, tot i així quan surt intenta refer la vida i... La història és com està tramada la història, les vivències de la gent a Belfes mentre hi ha tota la guerra civil i com són els partidaris d'uns i dels altres la cruesa de la guerra aquesta que ha durat anys i anys. I la dificultat en què ho viuen tots els personatges que estan implicats, les famílies, els fills, les dones que tenen els homes a la presó, perquè ell està enamorat d'una dona doca quan ell va a la presó, que té el marit a la presó, i llavors totes les dificultats que se li plantegen perquè ella està lligada en aquell home perquè és un pres... polític que mereix tot l'honor que sigui i això no es pot desfer de cap manera. Per tant, entra dintre del que passa entre les famílies, els homes, els grups i la violència que això implica mentre ell va intentant refer-se a un fet de boxejador que és el que ell per l'obís és molt bo. Ell fa també aquí un personatge molt ben trebat i és el que puc... I la relació amb l'amica que al final li passen coses és extraordinària. És una grandíssima pel·lícula digna de ser vista. La va fer, com diu Jim Sheridan, en aquesta vegada a Hollywood amb Capital, potser amb més recursos dels habituals i els va sortir una pel·lícula rodona. Molt ben feta. Una pel·lícula extraordinària. Després jo puc recordar d'ell... Ella ha treballat també amb l'Scorsese, en diverses pel·lícules. Sí, sí. I l'Edat de la Innocència. Amb la Michelle Pfeiffer i la Winona Reyes. Una cosa curiosa, una cosa curiosíssima, no sé si us en recordeu, els primers papers que fa ell a una habitació amb com vistes ell surt no, no, fa un paper de l'Ibori fa un paper d'home d'Olea ni tant que dura res, són 7 o 8 minuts ell només surt que són els primers papers que suposo devia fer si ho tens aquí a l'ordinador a internet podràs dir-me de quin any és exactament l'edat de la llocència l'habitació amb com vistes l'habitació amb com vistes és el 86 És una de les primeres també d'ell? Home, té abans... Gandhi, fa un paper curt a Gandhi. Aquí també fa un paper curt, és a dir, aquí fa un paper irreconeixible perquè va amb una cara i una peluca i no sé quantes coses que si no t'hi fixes molt bé no el reconeixes. I en canvi, fa un paper, és un paper transcendent, és a dir, no, ja és el primer paper que feia. Però me'n recordo que em va sobtar descobrir-lo allà, a l'habitació amb vistes. I la meva preciosa bocaderia, que és anterior a Ruhm, una habitació amb vistes, no sé si l'heu vista. la pel·lícula Stephen Fries quan estava ja encara a Anglaterra, ja la vaig llorar fa un... Una cosa que m'ha sorprès, veus? Molt interessant, la pel·lícula. Tu has explicat, jo no ho sé, jo em pensava que era irlandès, ell. No, ell és anglès, nascut a Londres, de família benestant i de cultural, de nivell cultural alt, però després de treballar amb el Jim Sheridan es fa de nacionalitat irlandesa i té les dues nacionalitats ell en aquest moment, però ell de naixença és a Londres, del sud de Londres. Perquè jo sempre l'havia fet una imatge que era un actor irlandès que treballava, doncs, a Jo crec que això ho ha provocat... Una, que això que ell... Viu a Irlanda, ell, eh? I té les dues nacionalitats. Està lligat a tota l'etapa en què fa el cinema el Jim Sheridan, que és irlandès i està centrat en tota la problemàtica irlandesa. Vale, vale, vale, vale. què més? sobre el Daniel Day-Lewis que tinc alguna encara per comentar una concretament que m'encanta i mira, de fet podríem dir que és una adaptació d'una gran novel·la d'una gran obra de la literatura Les Bruxes de Salem havia dit que és el Crissol que és Les Bruxes de Salem una de les versions perquè Les Bruxes de Salem de l'Arthur Miller que és del sogre diguéssim Sí, és del 96, ho fa amb la Winona Ryder i és una versió de Les Bruxes de Salem, de les diferències que s'han fet. Vull dir que ha tocat temes molt diferents. Ell també ha fet teatre a Londres, és un home que prové del teatre i familiarment prové del teatre. La seva mare era actriu de teatre. Sí, se li veu més, potser, fins i tot, una mena de característica teatral segons com, no? La manera com actua, la manera com presenta... Saps per què? Perquè la manera en què ell s'imbueix dels personatges. Sí, exacte. Perquè expliquen que per imbuir-se dels personatges fa tot un procés del tipus, jo què sé, que faria el Marlon Brando, aquest tipus... Això anava a dir, podríem dir això, que és com un actor de mètode. Exacte, que s'imbueix... El Lincoln mateix també va... El Lincoln es bueix, eh? Fa una veu específica de Lincoln i té aquell to i aquell tipus de veu amb el Lincoln, eh? I no sé si heu vist, que era la que volia comentar, perquè no, hi ha tantes coses que anem solapant-nos, és normal. La insostenible lleugeresa de l'ésser. Ah, sí, però jo no la vaig veure aquesta. Doncs una gran novel·la, la novel·la la vaig llegir. Una gran novel·la i una gran pel·lícula. I la pel·lícula és una molt bona adaptació, molt bona, molt recomanada. Jo la vull comentar, quan parlem de la desadaptació... Oi que sí? Ah, molt bé. Justament hi havia, per un exemple d'una cosa que... que m'ha costat bastant parlar de treballar el tema aquest, perquè he vist que era molt més ambiciós de lo que era el tema. Sí, sí, home, inicialment. El títol ja impressiona. I llavors, al moment de... Voleu que comencem ja amb això? En tot cas, només dic que l'última que ha fet, també és amb l'Escorsese, és aquesta Silenci, que és la fama, el Benicio del Toro, i està basada en una novel·la d'un escritor japonès, I la temàtica, ells dos són dos jesuïtes que van al Japó per trobar el seu mentor i és la història amb ells. Penso que és una pel·lícula que caldrà veure, no sé res, només sé que és aquesta, l'última del discorcese. L'última que està fent el discorcese. Doncs ni la trobo per internet, vull dir que veritablement deu ser l'última, l'última. Sí, sí. Deu estar com acabant de fer o alguna cosa així. O es producció o acabant el rodatge o... Molt bé, doncs això ha donat el Denis de Luis, i hem connectat precisament amb la literatura a través del Milan Condera. Sí, sí, doncs ara arribaré a parlar-ne, ja ho veureu. Molt bé, doncs tu mateix. Doncs bé, abans de cenyir-nos el tema en concret, que ja he dit que és molt ambiciós, ja ho veureu, Penso que cal dir tres o quatre coses sobre la literatura i el cinema. Fa uns quants anys hi va haver una polèmica entre la literatura, concebuda com un art, i el cinema, qualificat d'espectacle, i aquesta polèmica, tots ho sabem, va tenir una especial relevància en els primers anys de l'aparició del cinema. És evident que, d'alguna manera, aquestes dues disciplines tenen un mateix objectiu, que és explicar històries, I amb el temps també és evident que el cinema va passar per una sèrie d'etapes. Primer va ser una atracció de fira, després ja es va convertir en un espectacle i finalment en una expressió artística. De fet, en el camp de la literatura sempre s'ha dit, i és una definició tòpica i més o menys clàssica, que tota novel·la és un mirall que es passeja, ens sembla que ho diu això l'Eständel, tota novel·la és un mirall que es passeja per un camí reflectint tot el que veu, no? I és evident també que des de fa més de 100 anys, des de l'aparició del cinema, aquest mirall literari coincideix amb el mirall en què s'ha transformat, diríem, el cinema. Del cinema què diu l'Estenda? Del cinema que diu... No, no sé. No, no crec que digui res, perquè va morir l'home abans que s'inventés. Una cosa molt curiosa que no he copiat, però que era molt maco, em sembla que no ho porto, del Tolstoi. El Tolstoi descobreix el cine... I algun dia us ho portaré, perquè és francament molt avançat a la seva època i arriba a dir que el cine modificarà moltes coses de la literatura i que acabarà prenent una força brutal. I això ho diu a finals del segle XIX. Bé, crec que en l'actualitat el cinema i la literatura no poden ignorar-se, de manera que han acabat influenciant-se els uns mútuament, influint-se i prestant-se coses, robant-se-les i multiplicant entre si les imatges i les idees reproduïdes per l'un i per l'altre. Hi ha dos exemples que em venen al cap d'aquesta influència. Un és el cas de Memòries d'Àfrica i l'altre és la creixent quantitat de novel·les que semblen escrites per convertir-se en una pel·lícula. Parlem primer de Memòries d'Àfrica. Quan el 1985 el Sidney Pollack roda Memòries d'Àfrica, ningú sap qui és la Karen Blixen o Isaac Dinesen, és a dir, qui era l'autor... El pseudònim d'ella, no? Qui era l'autora d'aquesta novel·la, que és una senyora completament oblidada. El cine va tenir el poder de fer reviure i fer, diríem, revisitar a moltíssims lectors aquestes grandioses novel·les que havia escrit aquesta dona, amb pseudònim, dient-se Isaac Dinesen, quan en realitat es deia Karen Blixen, i per tant hi havia passos comunicants, és a dir, el La literatura portava coses al cinema i el cinema feia reviure coses de la literatura. Si reprenem aquesta relació que té cinema i literatura, veiem que des del seu inici el cinema va recórrer la literatura com a font d'inspiració i com a cantera d'idees, fins i tot realitzant còpies més o menys subtils de les tècniques que utilitzava la literatura. Segons el d'Einstein, i és una cosa que he llegit aquests dies, el Griffith, que com sabeu és el pare de la primera gramàtica que existeix en el cinema, va confessar ell mateix, i l'Einstein ho explica... Einstein. Sí, l'Einstein, el director de cine... Ah, és Einstein. Perdó, és que estava pensant en el físic i estava ballant... Va confessar que aquesta gramàtica estava molt influïda per la manera d'escriure de Dickens. Einstein explica, o creu, per exemple, que la tècnica del muntatge estava inspirada en la manera en què Dickens utilitzava l'acció paral·lela en totes les seves obres o en la majoria de les seves obres. Jo, per tant, i ara començo al problema que m'ha suposat treballar aquest tema, jo m'havia proposat, amb aquest tema, fer una petita aproximació o reflexió sobre quines eren les grans obres de la literatura universal passades al cinema, amb un títol molt rimbombant. i que aquests dies he descobert que m'havia plantejat un tema, ja he dit abans, molt ambiciós i molt més del que jo m'imaginava. Per què? Perquè he redescobert tres o quatre coses que són moltes d'elles inqüestionables. Primera, perquè comparant les diverses llistes, aquestes que fan moltes revistes i que es fan periòdicament, de les millores pel·lícules de la història del cine, es veu clarament que cap de les obres de la literatura universal apareixen d'aquestes llistes. Tot i que hi ha una cosa curiosa que he descobert també aquests dies, que potser m'ho havien dit però no m'ho havia llegit, i és que una de les llistes aquestes, que és de les més conegudes, de les més famoses, o el que es fa utilitzar més, que és la de la revista britànica Sight & Sound, de l'any 1912, Per primera vegada, Vèrtigo desbanca, com a primera pel·lícula considerada la de les millors d'història del cine, desbanca a Ciutadano Kane i apareix en primer lloc Vèrtigo. Però en fi, això no és una cosa, diguem, anecdòtica. La segona raó que sí que m'ha afectat o que m'ha preocupat o que m'ha fet pensar és que la majoria de les grans obres literàries passades al cinema, obres que han estat o que estan per la literatura molt considerades, no són novel·les, sinó que són la majoria obres de teatre. Sí, clar. Hamlet, Ran, la famosa pel·lícula Curosawa, que està basada, com sabeu, en el Rileart. Romeo i Julieta, no? Romeo i Julieta, Otelo, Enric Cuart, Campanades de Medianoche, Mucho Ruido, Poques Nueces, Macbeth, etcètera, etcètera. Xespir, tots ells. Tot el Xespir, pràcticament, evidentment... I alguns intents que hi ha hagut, per exemple, a Cervantes han sigut intents fracassats, perquè el Orson Welles intenta una cosa que no funciona. De les quals, la majoria d'aquestes que acabo d'esmentar, que són obles de teatre, no hi ha una versió, sinó que hi ha 3, 4, 5 o 6 versions diferents. però cap de les quals, cap d'aquestes versions que acabo d'esmentar, està en les 100 primeres pel·lícules considerades les millors de la història del cine, per tant, tant per part del públic com per part de la crítica i dels especialistes. I què està passant aquí? Per què no es poden? Jo crec que és una molt bona pregunta. Tercera raó, és cert que existeixen moltes pel·lícules que són adaptacions de novel·les, però al moment d'analitzar-ho, un s'adona ràpidament que no són les grans obres literàries, sinó que han estat triades perquè permetien una adaptació més audiovisual. És a dir, allò que els directors que han adaptat aquestes pel·lícules o aquestes obres literàries s'han fixat per adaptar-les és que tinguessin un contingut més o menys audiovisual. Jo crec, vols dir que també intervé el tema dels personatges? l'Anna Karenina, el personatge és... Però l'Anna Karenina i el, no sé, i moltes més... Madame Bovary, però no són pel·lícules que estiguin en aquest rànquing. Són pel·lícules que passen bé, però tampoc n'hi ha tantes. Per exemple, el Tolstoi deu tenir Guerra i Pau, No sé si recordeu la famosa d'autòstia, guerra i pau, que és una més com aquestes que acabes d'esmentar tu, no va funcionar. És a dir, aquella pel·lícula amb l'Adriet Hepburn, etcètera, va ser un absèntic fracàs. És una pel·lícula que durava dues o tres hores, o quatre hores, no me'n recordo ara. I d'una producció... Americana, l'ha fet a lo grande, i que va ser un desastre. I, per tant, no l'han repetit mai més. És a dir, perquè allò no ha funcionat. A vegades deia jo que en canvi el que s'ha triat són pel·lícules de poca qualitat literària i moltes vegades fins i tot es podria dir que eren pobres des del punt de vista com a obres. Més el teatre americà ha hagut de funcionar, no? L'Steinberg o el... No, ha funcionat una mica de tot. El que passa és que, per exemple, seguint amb això de la idea, jo per exemple aquest estiu, i ho recordo com un exemple d'això que estic comentant, Vaig agafar el Padrino, la novel·la, la novel·la del Padrino, i em va caure de les mans. Jo m'imaginava que ja que la pel·lícula és extraordinària, el Padrino, novel·la, seria també extraordinària, i no s'aguanta, és a dir, és una novel·la molt fluixa. Llavors, en resum, resumim una mica tot això que estem dient. És a dir, no totes les novel·les són susceptibles de l'adaptació cinematogràfica, primera constatació que em sembla que es pot dir. Ho són aquelles que permeten una forma més audiovisual, crec jo. I una novel·la que tingui masses processos psicològics dels personatges és més difícil d'adaptar. No vol dir que no es pugui adaptar, però segurament costa més d'adaptar i no sempre s'aconsegueix el mateix que aconsegueix la novel·la. El Hitchcock, i això em ve ara a la memòria, i ens hem explicat alguna vegada, sempre deia que no es pot fer una... que no val la pena intentar adaptar una gran novel·la, perquè la novel·la sempre té les de guanyar, llavors la pel·lícula quedarà sempre en segon terme. El que s'ha de fer és agafar una novel·la que funcioni, que es tingui més o menys algunes d'aquestes crítiques visuals, i intentar millorar-la. Llavors, millorant-la, sí que aconseguiràs una pel·lícula d'una certa qualitat. I és veritat perquè a la vegada el cinema té unes critiques contràries a aquestes que estem dient que fan que tingui un cert interès. El cinema posseix un poder de síntesi més gran que la literatura a causa que en menys temps pot donar més informació. 300 pàgines es poden resumir, si es fa bé, en una hora i mitja. Hi ha moltes raons que justifiquen una mica aquesta afirmació, i és que mentre la literatura s'ha de basar sempre en la paraula, i la paraula si ha d'escriure un paisatge és en paraules que s'ha d'escriure aquest paisatge, El cinema disposa de molts més elements. Disposa de l'imatge, del moviment, de l'enquadrament, de l'actuació dels actors, de la il·luminació, que aquesta mateixa il·luminació pot ja dins de moltes coses, de la música, que pot reforçar, enfortir o rebaixar determinades escenes, d'un pastuari, d'uns decorats i d'uns sorolls. Sorolls que poden fer d'intriga, on el major de la novel·la seria impossible. Per tant, per acabar, jo em plantejava que podríem comentar a partir d'ara quines obres literàries a vosaltres us han agradat o a mi m'han agradat adaptades al cinema, però abans voldria dir que amb els temps el cinema ha agafat, ha adquirit el seu propi llenguatge i que s'ha allunyat en alguna mesura de la literatura. I, pel contrari, el cinema també ha influït en la literatura actual en aplicar algunes de les seves tècniques. Crec, per tant, que el cinema i la literatura són dos arts diferents, amb característiques pròpies, no sempre adaptables, no sempre idèntiques, però que són complementàries. I per això ara em ve al cap, i em va venir al cap quan estava pensant, a l'exemple de la insuportabilitat del ser del Milan Kundera i dirigida pel Philip Kaumann. jo recordo perquè em va impressionar molt la pel·lícula no recordo si vaig llegir abans la novel·la o vaig llegir abans la pel·lícula però me'n recordo perfectament que eren absolutament complementàries llavors em vaig explicar que el Milan Kundera havia treballat en el guió de la pel·lícula després d'haver escrit la novel·la. I que, per tant, jo vaig descobrir, en comparar la novel·la i la pel·lícula, que a la pel·lícula hi havia coses que no estaven a la novel·la i que a la novel·la hi havia coses que no estaven a la pel·lícula. I, en canvi, en els dos casos s'explicava la mateixa història i estava absolutament aconseguida en els dos casos. Per què? Perquè el que s'havia fet era adaptar realment una història determinada al llenguatge cinematogràfic, que és conveniment diferent del llenguatge literari. I, en conseqüència, a mi em semblava que era carismàtica aquesta, diríem, adaptació, perquè el mateix autor, el mateix Dan Conter, a treballar amb el guió, hi havia, per exemple, algunes escenes que eren brutals. Me'n recordo veure una escena que era inclús de sexe, que a la pel·lícula estava d'una manera i a la novel·la estava d'una altra, deien el mateix i, en realitat, estaven explicades d'una forma completament diferent. Aquesta és la clau, segurament, perquè el perill és intentar fer una adaptació literal de la novel·la sense tenir en compte això, la diferència de llenguatges i la diferència de ritme, perquè la veritable gran obra cinematogràfica a partir d'una novel·la ha de ser per força una versió particular del director o del responsable o del guionista. En aquest sentit, una obra que té una característica similar a aquesta que tu dius, que destaquem ara, que abans ha sortit quan el Daniel Day-Lewis i ara tu ja la tenies pensada per parlar ara. Una cosa similar i que vull també destacar, perquè de vegades ens oblidem de les referències properes, però jo penso, sense ser un expert en crítica literària ni en cinematogràfica tampoc, que una obra que jo considero pràcticament obra mestra és La flaqueza del Bolchevique, de Lorenzo Silva, perquè té unes característiques que jo no havia llegit en altres novel·les, del ritme, de la varietat que té, del discurs... i que el Manuel Martín Cuenca, un dels grans directors del cinema espanyol, també no gaire conegut, va fer això mateix que tu estàs dient. Amb la col·laboració del propi Lorenzo Silva, una adaptació al cinema mirant de canviar algunes coses. I passa el mateix que tu dius amb l'obra de Milan Kundera. Són completament complementàries, és a dir, es complementen. No són ni la mateixa obra ni són diferents. És a dir, et recorden un a l'altre, els personatges són els mateixos, Però si les veus una i llegeixes l'altra, llavors tens una idea més completa del que t'està dient autor, cineasta, i l'obra transcendeix una miqueta el paper i el paper transcendeix també d'alguna forma i complementa el que diu les imatges que veiem. Jo crec que és el camí, és aconseguir agafar l'essència d'una història però oblidar-te d'ella d'alguna forma. Però això passaria igual amb el còmic, amb l'òpera, amb tot, no només amb la novel·la. Els grans creadors d'un mitjà, d'un medi determinat, són tan capaços de fer una obra tan completa, tan rica, tan tancada, que després, veritablement, no es pot traspassar pràcticament a un altre medi o s'ha de fer d'una manera diferent. Jo estava pensant, sí que tens raó que el medi transforma la història i en alguns casos especialment feliços manté el que vol dir la història. Estava pensant en el Romeo i Julieta del West Side Story. Clar, ha transformat completament el context, l'ambientació i tot el que passa. Ha mantingut la història i ha mantingut la història d'arrel. i ho ha fet molt bé i la música és una música extraordinària pel Shakespeare diria també que molt soroll per no res és una obra especialment aconseguida des del punt de vista cinematogràfic i Hamlet si coneixeu la versió sencera de Hamlet que a més a més ho vaig estar analitzant amb més gent amb més companys vam agafar l'obra de teatre, és a dir, la versió de Manglès i en castellà, el texte, vam agafar el texte i vam estar seguint la pel·lícula. La pel·lícula no hi ha ni falta una coma, no hi falta una paraula, està exactament igual i en canvi allò és una obra cinematogràfica, és a dir, no és una obra de teatre, és una obra cinematogràfica per la música, pels actors, pel decorat, per l'atenció, vull dir, és brutal, és a dir, allò és una cosa molt aconseguida, però això... M'imagino, primera perquè Hamlet ja és una obra de teatre i té un llenguatge més proper al cinema, però suposo que en una obra, si fos una obra tipus de guerra i pau, deu ser molt més complicat d'adaptar. N'hi ha algunes, eh? Jo proposava, de fet, m'estava plantejant i us ho deia a vosaltres també amb la mateixa pregunta, quines, si us recordàveu, teníeu en el cap algunes de les grans obres de la literatura universal que han passat al cinema i que us han agradat. És a dir, jo en tinc algunes, però abans de dir les meves, quasi preferiria si vosaltres les costes. Com que tu hi has pensat, sorgeixo. A mi m'ha agradat molt. No, jo de totes maneres, sí que abans Carme ha fet una referència a Steinbeck, i és veritat, que Steinbeck ha donat, com a mínim... Les uves de la ira. Les uves de la ira, una cosa extraordinària. Sí, sí. Jo diria que, inclús també el teatre americà, té un format que el cinema l'agafa. L'Arthur Miller, sí, l'Arthur Miller, per exemple. Per això diria que és diferent el teatre i la... Però cap pel·lícula d'Arthur Miller està en el rànquing de les grans pel·lícules. Jo les he portat. Tinc aquí la llista de les 100 primeres pel·lícules. Jo tinc una també. Hi ha la gata sobre el Tejau de Zinc que ocupa el número 49. De les 10 primeres segur que tens per aquí 2001. Odisseia de l'Espai. Hi ha una altra característica curiosa de la literatura, és que hi ha algunes obres que s'ha fet la novel·la després de fer la pel·lícula. No sé si després o simultàniament la van fer també. Jo diria que quan la pel·lícula ja... Primer es va fer el guió, diria, si no recordo malament, diria que es va fer primer el guió i quan el guió ja estava fet llavors al mateix guionista li van proposar que escrigués la novel·la, però en realitat, i això ha passat més d'una vegada... I el que és curiós en aquest cas és que la novel·la explica de manera, diguéssim, fefaent, és a dir, tens clar el que està passant a la pel·lícula, quan a la pel·lícula està tot ple de símbols, de suggerència, veritablement moltes vegades no saps què està passant. A la novel·la t'explica l'Arthur Ciclerc, un dels grans... no sé si literats, però sí dels grans imaginatius científics del segle XX, t'explica amb detall el que has estat mirant i el que t'has quedat intrigat. És un producte multimèdia molt curiós, una barreja molt curiosa de les dues coses. Sí, sí, però hi ha moltes coses, igual que inclús aquí a les sèries televisives, el TV3 ho ha aprofitat, és a dir, quan han fet una sèrie d'aquelles televisives que ha tingut èxit, després han fet una novel·la, no sé si us recordeu, amb el cas de... Moltes d'aquestes sèries televisives, tipus... Ah, potser no ho sé. Ho han fet després, però bé, simplement és... Clar, aquí tu tens les primeres, estic mirant el teu paper, el que el vient de ser llevo, per suposat, és molt per sobre la pel·lícula que... De la novel·la. De lluny. I el padrino no l'he llegit, però ja em fa pensar això que dius tu, eh? Sí, sí, jo diria que sí. I el procés d'Alson Welles, amb l'hora de Kafka? No, home, aquest no està malament, com la pel·lícula no està malament, eh? La pel·lícula és... El que passa que no sé si estan aquí, no me'n recordo... Bueno, però és Orson Welles. Hi ha alguna pel·lícula d'Alson Welles que no sigui... Increïble. Se'ns acaba el temps, se'ns acaba el temps. La veritat és que el tema, com tu dius, és important, té enjúndia, i que deixem, com de vegades ens passa, punt suspensió. Com una introducció, per anar seguint a parlar més endavant. La setmana vinent, l'últim programa de l'any. L'últim programa de l'any ens toca parlar de la guerra civil espanyola, que vindrà l'Andreu, i el Francesc ens parlarà de Jaime Camino. Veures per la setmana vinent, La vieja memòria. Mare meva, quina pel·lícula. Fins la setmana vinent. Bona nit. Bona nit. A reveure cinemessencecondicion.blogspot.com per tornar a sentir aquest programa. És un avís del grup del programa. A reveure. Bona nit. Bona nit.