Cinema sense condicions
L’actualitat cinematogràfica amb l'Anastasi Rinos i en Pep Armengol
Subscriu-te al podcast
Adolescència a Netflix, plans seqüència al límit i crònica del BCN Film Fest (9a edició)
Inici del programa i homenatge
- Tornada a Ràdio d’Esvern després de Setmana Santa i un Sant Jordi “esplendorós”, amb comentaris del triomf del Barça i una gran apagada elèctrica.
- Emotiu record d’Anastasi Rinos al seu amic i col·laborador publicitari Eduard Vinyals Zomar. El programa queda dedicat a la seva memòria i se’n farà arribar l’enregistrament a la família.
“El programa està dedicat a la seva memòria.”
Tema central: “Adolescència” (Netflix)
Què és i per què destaca
- Sèrie britànica de 4 capítols d’uns 50’, dirigida per Philip Barantini i creada per Jack Thorne amb Stephen Graham (també protagonista, fent de pare).
- Visionat molt immersiu: actuacions d’una credibilitat colpidora i direcció que prioritza el realisme.
- Possible recepció institucional: es comenta que Starmer hauria promogut la sèrie com a visionat gairebé obligat a escoles i instituts al Regne Unit, pel seu valor social.
Temes tractats
- Radiografia de l’adolescència contemporània i les seves ombres: masclosfera (manosphere), cultura incel, violències i misogínia.
- L’impacte comunitari i familiar d’un crim adolescent: la sèrie desvela aviat el culpable i desplaça l’interès cap a les conseqüències i la responsabilitat col·lectiva.
- Context britànic: classes socials marcades, immigració i integració, sistema educatiu i judicial; una problemàtica que ressona aquí però amb intensitat diferent.
Forma i posada en escena
- Ús intensiu del pla seqüència i del temps real per implicar l’espectador i fer tangible la tensió.
- Tecnologia i mètode: rodatges seguits, sense costures digitals (segons el DF Matthew Lewis). Els “temps morts” es transformen en espais de reflexió dramàtica.
- Escenes memorables: la trobada del noi amb la psicòloga al correccional —un moment d’alta volada cinematogràfica per interpretació i construcció.
Boiling Point i els plans seqüència al límit
- Es reivindica el tàndem Barantini–Stephen Graham a “Boiling Point” (film, 2021; Filmin), hereu d’un curt previ (2019) i continuat en sèrie (2023).
- Espai d’estrès controlat: una cuina professional en ple servei. El pla seqüència obliga a coordinar persones, càmera i plats reals sense errors.
- Efecte emocional: final demolidor i una experiència que “deixa destrossat” per immersió i risc formal.
- Comparacions: s’esmenta “The Bear” (temàtica similar, tractament molt diferent).
Aula de cinema: el pla seqüència (conceptes clau)
“Que toda la vida es sueño, y los sueños, sueños son.” — Calderón de la Barca
Llenguatge i percepció
- El director guia la nostra mirada: muntatge analític (fragmenta i tria angles) vs muntatge sintètic (el pla seqüència que ho integra i sintetitza en temps real).
- Somni i cinema: el relat en primera persona s’assembla a un pla seqüència viscut —continuïtat i fluïdesa de consciència.
Pros i contres del pla seqüència
- Avantatges:
- Immersió i implicació de l’espectador.
- Tensió orgànica i temps dramàtic sense retalls.
- Riscos:
- Exigència tècnica extrema; qualsevol error fa repetir-ho tot.
- Si s’usa per estalviar (i no per sentit dramàtic), pot enfonsar el ritme.
Referents i genealogia
- Exemples citats: El Déu Salvatge (Polanski), Mass (2021), Fills dels homes (Cuarón), El secreto de sus ojos (Campanella), Birdman (Iñárritu) —amb costures digitals— i la modèlica L’arca russa (Sokurov).
BCN Film Fest (9a edició): tendències i recomanacions
Tendències recents
- Predomini de relats familiars i autobiogràfics (primers films que destil·len experiències pròpies), biopics i documentals amb més espai a sales i plataformes.
- Certa prudència industrial: els autors que arrisquen sovint xoquen amb el mercat; fins i tot grans noms (p. ex., Coppola, Scorsese) topen amb recepcions desiguals.
3 títols destacats (valoració per sobre del notable)
- Un like de Bob Trevino (USA, 2024) — Dir. i guió: Tracy Layman.
- Comèdia dramàtica, opera prima.
- Barbie Ferreira i John Leguizamo en estat de gràcia.
- Amistat sincera nascuda a Facebook que compensa solitud i abandó patern.
- Köln/Colm 75 (DE/PL) — Biopic vibrant amb aire godardià.
- La jove Vera Brandes orquestra el mític concert de Keith Jarrett a Colònia.
- Ritme trepidant, diàlegs frescos, memòria del post-68.
- Diamanti (IT, 2024) — Dir. Ferzan Özpetek.
- Drama coral “cinema dins del cinema”: un director reuneix actrius per recrear un taller de costura dels 70.
- Subtrames molt ben tancades, interpretacions sòlides; dues hores i mitja que passen en un sospir.
Dades i seccions del festival
- Direcció: Conxita Casanovas. Fins a 70 pel·lícules en 7-8 seccions: Oficial, Competición, Art al Cinema, etc.
- Catifes vermelles: Barbie Ferreira, Ángela Molina, Richard Gere.
- Homenatge “Imprescindibles”: Marcello Mastroianni (centenari) — 12 films + 1 peça complementària.
- Mostra asiàtica i Art al cinema: docs sobre Òscar Tusquets i Picasso (mirada francesa i “apropiació cultural” debatuda amb ironia).
Episode Sections

Obertura, salutacions i context
0:00Retorn a antena després de Setmana Santa; record de Sant Jordi, victòria del Barça i l’apagada elèctrica. Presentació de l’equip.

Homenatge a Eduard Vinyals Zomar
2:20Anastasi comparteix la pèrdua recent del seu amic del sector audiovisual i dedica la seva participació al seu record. El programa s’enviarà a la família.
Cinema sense condicions Hola, bona tarda amigues i amics de Ràdio d'Esvern Bé, estem aquí de retorn després de les dues setmanes que ha ocupat per nosaltres la Pasqua i la veritat és que durant aquests dies han passat coses hem tingut un Sant Jordi esplendorós amb tots els aspectes que esperem i desitgem que l'hàgiu gaudit força l'altre dia un Barça fantàstic va guanyar la Copa al Real Madrid no és una cosa menor i més tal com va anar una pagada estatal no només d'aquí i d'allà sinó fins i tot podríem dir peninsular perquè també va rebre Andorra i Portugal de gairebé 12 hores i en segons quins llocs fins i tot encara més i per fi estem de nou aquí, Sants i Estalvis, a Sant Just d'Esvern amb l'equip habitual, amb el Jan Fernández Què tal, Jan? Com ha anat? Molt bé Perdó, Jan Hernández Hernández, exacte Ha anat bé aquests dies? Molt bé, la setmana s'ha anat molt bé, massa curta, com sempre Sí, tot i que ja has vist que nosaltres en fem dues perquè clar, com que es muntava Sant Jordi pel mig vam dir, no, no, Sant Jordi no es pot deixar així penjat Sí, sí, la vau fer, sí, sí Molt bé, doncs Pel Barça molt content Vaig disfrutar molt Home, clar I ahir també vaig disfrutar bastant En les pantalles, m'ho has passat molt bé Molt bé, molt bé El que us parla, Pep Armingol i ara li passo la paraula a l'Anastasi Rinos perquè avui obrirà el programa a ell que té coses a dir-nos Sí I benvingut, Anastasi Moltes gràcies, Pep Igualment Bé, no, és parlar d'un amic, d'una pèrdua Tu també fa un temps vas parlar d'una pèrdua d'un amic teu I a més, el meu és tan recent com que sortint cap aquí a les 6 i 5 o 6 i 10 de casa és quan m'han comunicat la seva mort Ell era Eduard Vinyal Zomar Era un home de cinema Era un home de cinema però que havia fet poc cinema perquè va fer més altre tipus de feines va fer molta publicitat Jo tota la meva carrera publicitària la meitat almenys la faig amb ell de director de producció és a dir, era la meva, la bèstia negra diguem que em perseguia perquè no gastés més del compte i per altra banda vam viure una experiència junts molt interessant i molt maca que ell encara me'n preguntava el diumenge que el vaig anar a veure i encara vivia Lògicament em preguntava si recordava aquella sèrie que havíem fet infantil per TV3 que alguna vegada n'hem parlat aquí que es deia Kiu i els seus amics que pels que tenen més de 60 i escaig d'anys Sí, jo recordo el nom més que la sèrie Perquè és molt curiós Tremenda Li van dir l'ET català I ell, bueno, allí és on jo l'amistat amb l'Eduard ha sigut contínua i cada vegada més amb ascens i ha anat pujant i pujant i pujant fins que a un punt, com tantes vegades passa a la vida ens hem deixat de veure de manera freqüent sempre, mai ens hem perdut és d'aquelles persones que és el tòpic aquell de dir que quan el veus tornes a recuperar exactament el mateix punt en què ho havies deixat tant l'amistat com l'estimació i és un gran dolor i ja està volia començar amb ell per dedicar-li la meva humil part del programa que serà avui doncs, bueno, l'aportació que pugui fer Doncs, escolta agafem el testimoni i ens sumem al teu dol i volem expressar també tant el Jan com jo la nostra solidaritat amb tu Moltes gràcies i també fer-ho extensió a la família Sí, sí Més els hi comentaré el programa que ja ho saben que fèiem un programa de ràdio No, a més a més et dic una cosa els hi pots dir que dos o tres dies després de la emissió és a dir demà o demà passat ens farem amb una còpia del Poques i els hi enviarem amb ells sembla molt bé és a dir que el programa està dedicat a la seva memòria Exactament Sí, senyor, moltes gràcies Molt amables Molt bé Doncs quan vulguis anem a entrar al tema aquest que havíem previst a aquesta gent, si ets d'anem a plau No, a més a més a més No, a més a més a més No, a més a més a més A més a més a més A més a més a més A més a més a més A més a més a més Els que hagin vist la sèrie reconeixeran un dels temes Bé, la sèrie té molts temes diferents i tots d'un gran encert No citarem avui El Pep és el que sap de noms i de cognoms Jo no he pres massa nota en profunditat Hi ha dos músics a la sèrie bàsicament que es dediquen a fer compondre temes Un d'ells és el que sona ara Bé, la sèrie és Adolescence Adolescència Com sabeu És una sèrie que a mi he trigat molt a abordar-la Perquè és una sèrie que tothom em parlava molt bé Jo crec que no hi ha hagut ningú dels meus múltiples amics amb els que em cartejo em whatsappejo i parlo que no m'hagi dit que li ha agradat la sèrie I llavors això em tirava més bé enrere no sé per què Vaig dir Ja la veuré quan passi aquest moment d'eufòria generalitzada Però realment és que no hi he trobat ningú Segurament hi deu haver algun que no deu estar massa d'acord amb algunes coses Possiblement una de les coses és la forma Que pot ser que algú amb més presses Avui en dia és un món de pressa Possiblement li hagin molestat potser certa aparent l'entitud de la tema A mi el tema Com que des del segon primer fins l'últim d'aquests magnífics quatre capítols de 50 minuts cada un que Netflix ha tingut a bé i ja tocava que tingués una sèrie amb el nivell, amb la categoria d'aquesta de fer-ne possible de veure'ls Realment jo em vaig quedar enganxat des del primer segon fins l'últim segon de cada capítol i tant per la trama diguem que jo crec que no sé val la pena parlar-ne una mica però vull dir més que de la trama de la descendència que té la trama i sobretot de la manera la manera i el nivell d'emoció i el nivell de de credibilitat de la història de credibilitat dels actors que no penses ni que siguin actors és a dir estàs veient una pel·lícula o una sèrie en aquest cas en la que realment tot és de veritat tot és de veritat una de les coses que hi col·labora serà un dels temes que intentaré d'una manera el més curta possible però necessita el seu temps que és parlar de la manera com està feta la pel·lícula la sèrie en aquest cas i la pel·lícula una pel·lícula que el mateix director que direm un mínim crèdit sí que els diré o sigui diem que la sèrie Adolescència s'ha creat l'han creat de dues persones bàsicament són el Jack Thorne i l'Steven Graham l'Steven Graham és l'actor que fa de pare la pel·lícula i l'actor que fa milers de pel·lícules jo et penso que té cent i pico de pel·lícules fetes com a actor pel·lícules típiques angleses que tant pot fer d'anglès com pot fer de galès com pot fer d'escossès com pot fer del que sigui perquè és un home amb aquesta capacitat d'actual tan immensa que pot fer el que sigui realment en aquesta pel·lícula està també magnífic i llavors ell és un dels creadors de la sèrie i no només és un creador de la sèrie sinó que a més a més suposo que ell junta amb el director de la sèrie que en aquest cas és el director dels quatre capítols que tenen una personalitat marcada i ha de ser així en aquest cas no pot dirigir cada capítol un director diferent com passa a vegades que és el Philip Barantini que és un director que té molt poca història en realitat ha fet vuit o nou produccions però d'elles n'hi ha quatre les que col·labora directament amb l'Steven Graham per tant i jo penso que han de ser amics personals realment perquè el nivell de col·laboració és molt potent i es nota es detecta com sabeu tots la història es basa en una història terrible que no és real perquè molta gent la veu tan de veritat que es pensen que és la típica història basada en un fet real i no és una història basada en molts fets reals és a dir és el resum de molts casos que van passar és unes sumes de molts casos que havien passat a l'Anglaterra doncs això d'aquests últims anys i que d'alguna manera ells van creure en aquest cas l'Steven Graham era el que més pes hi va posar en aquest cas que aquesta història s'havia de fer perquè tenia una finalitat no tan sols de fer conèixer al públic una pel·lícula interessant i fer-la el millor possible i fer-la el més interessant possible que ho és òbviament sinó denunciar uns fets que s'estan produint denunciar-los per dir què hem de fer davant d'això i l'acció on se situa en l'àmbit familiar o en l'àmbit dels col·legis a tot arreu a tot arreu la pel·lícula viatja per tot arreu la pel·lícula s'ho mou per tots els territoris els jutjats com dius tu els dos que has dit tu més suma-li els carrers de la ciutat més suma-li exteriors diguem-hi més allunyats més suma-li al reformatori més suma-li és a dir la pel·lícula va passant una mica per tot arreu i com que també hi ha flashbacks també ens n'anem el que va passar aquella nit per tant ens n'anem a la festa que hi va haver prèvia és a dir la pel·lícula en el fons l'argument si tu llegeixes dius finalment moltes sèries comencen així és a dir sempre més a més es diu molt i és veritat la perjudicada acostuma a ser una dona és a dir normalment el punt de partida és que o ha desaparegut una dona o ha matat una dona en aquest cas una noia una adolescent realment i a partir d'aquí es tracta de descobrir qui és l'assassí en aquesta pel·lícula aquest misteri dura poc però en canvi en duren molts altres a més et seria igual perquè en el fons l'important no és tant saber qui és l'assassí sinó la transcendència que té el saber-ho i aquest és el gran jo crec que el gran pes de la sèrie radica en aquest punt és a dir que trenca l'esquema habitual primer que t'explico una història potentíssima una història que és supercandent i penso que en l'Anglaterra dels nostres dies i en el i suposo que totes les illes britàniques però sobretot en les zones més industrials més potents té un pes aquest tema ha passat ha passat i passa molt a les nostres escoles en els nostres instituts també passa evidentment però més circunstancialment són situacions són països diferents que han viscut la migració d'una manera diferent que han viscut l'integració d'aquesta migració d'una manera diferent que les classes socials són molt marcades de tots els temps a Anglaterra també aquí també ho són però és diferent llavors d'alguna manera aquesta realitat és una mena de microcosmos que s'ha produït allà que quan veiem la sèrie pensem això deu estar passant aquí també i evidentment que passa però amb aquesta intensitat possiblement no perquè ells estan realment espantats pensem que el cap de govern anglès va decidir el Starmer va decidir que la sèrie fos de visió pràcticament obligada a les escoles i als instituts del país és a dir hi ha molta gent que està prenent aquesta decisió amb aquesta sèrie que s'ha de veure que la gent jove ha de veure aquesta sèrie per entendre que estan passant coses que no controlem els adults ja que ens hem perdut aquesta pel·lícula no sabem per què passa això i això et posa en una situació molt de protagonista també de la història perquè dins jo què passaria si tingués un net el net el tinc però si el meu net passés això que passa aquí com actuaria davant d'això evidentment d'entrada em sorprendria moltíssim estem parlant bàsicament d'un tema que aquest sis pot avançar que és el tema de la masclosfera que s'hauria de dir en català ells diuen la manosfera en anglès men l'esfera dels homes és a dir en català i d'alguna manera aquest tema que aquesta esfera és a dir aquest grup que comença amb edats molt properes a això a l'adolescència a creure's que són una classe diferenciada de les dones i superiors evidentment no solament diferenciada sinó que estan per sobre i despreciant el món de tot el que té a veure amb el femení que ha creat aquesta altra cultura que és la cultura in-cel que també no és que sigui derivat de però que acaba d'incrementar el problema perquè l'in-cel és el cèl·liba el cèl·liba no voluntari aquell que és solter no voluntari aquests nanos que tenen 15, 16, 17, 14 anys i que evidentment són cèl·libes perquè a la nostra edat érem cèl·libes per nassos i en aquestes edats hi ha gent que no ho és tant de cèl·liba als 14 o 15 anys però hi ha nanos que per la seva característica física el seu el mateix nano que és destinat també a ser el sac de cops de tots els altres nanos el típic de l'assetjament el típic nano de l'assetjament també es troba en aquest territori en el que com diu el nostre protagonista un moment determinat jo em vaig adonar que jo a les noies no els interessava un tio maquíssim que jo soc lleig ni és lleig ni sap si els interessa o no és que simplement ell s'ha otorgat aquest paper aquestes dues coses juntes és a dir pertanyen a aquest món de la masclosfera i el fet de considerar-se que està en aquest bloc dels incels és a dir dels cèl·libes voluntaris fa que sigui una bomba de rellotxeria que és en el que es converteix aquest tema és fragmentar o aniquilar una part de la personalitat de l'individu doncs sí doncs sí és així és així clar llavors aquesta sèrie em surt a vegades molt de la pel·lícula perquè aquestes grans sèries per mi són com pel·lícules llargues fetes per capítols realment perquè aquesta és una és una sèrie que mereixeria ser una pel·lícula el que passa és que evidentment seria impossible perquè si ja és difícil fer-la a trossos de 50 minuts imagina't fer tota una pel·lícula doncs de 200 minuts que és el que duraria la pel·lícula evidentment la tècnica la tècnica és el que em portarà després a parlar no tan sols ara d'aquest tema aplicat en aquesta pel·lícula sinó que em pot portar també després a parlar d'antecedents que hi han hagut una mica en el mateix equip diguem que ja han fet pel·lícules en aquest sentit en plano-seqüència tema del platitzós i del famós plano-seqüència plano-seqüència que ja sabeu que ara hem parlat en aquesta aula de cinema que tenim avui faria una mica un redigar-ho una mica tot perquè començarem parlant de la sèrie seguirem parlant d'alguns exemples d'altres pel·lícules que tenen a veure amb aquests creadors que també estan resoltes en la tècnica del plano-seqüència i acabarem parlant una mica de la valoració del tema del plano-seqüència és a dir quins avantatges té i quins inconvenients perquè abans de passar una mica això dir que en aquest cas concret hi pot haver dubtes en un moment determinat pot ser que la gent no percebi si realment és un plano continu que no té cap tall o el té perquè hi ha moments que sobretot a l'inici de la pel·lícula que hi ha una entrada de la policia dintre de la casa diguem d'aquest noi on viu aquest noi i comencen a explorar-ho tot tirar-ho tot en l'aire i tiren tot la càmera va molt boja amunt i avall i no saps fins a quin punt allí al mig pot amagar-s'hi algun tall diguem de real però jo sospito que en allí n'hi ha algun però a la resta asseguro que jo no he vist cap tall enlloc i a més no ho dic jo sinó que el propi director de fotografia que és el Matthew Lewis diu que efectivament en cap moment s'ha tallat cap pla ni s'ha fet el que avui seria una costura digital que es diu és a dir digitalment es poden fer moltes trampes avui pot ser que dos planos s'assemblin molt s'aproximin fins al punt que es casen i sembla que sigui el mateix però no és el mateix ell assegura que no en cap moment han fet ni aquest truc de manera que s'ha aplicat una fórmula de treball que és la de treballar seguit és a dir ells han fet comencen pel principi i acaben pel final i quan acaben de fet si al mig hi ha un error s'ha acabat el rodatge d'aquell moment és a dir han de fer tantes preses com les que siguin necessàries per arribar a la que tenen de bona que és una tot ha de ser en temps real en temps real per tant els influeix moltíssimes coses si surten al carrer el temps que està fent el carrer és a dir que de cop canvia no estem aquí que a vegades el temps és més estable de cop està ploent o quan convenia que fes sol està fent núvol de cop es posa el sol surt això unit o a dintre hi ha llum artificial i forres de nit sí això sempre però això ja pots veure més o menys previst pensem que sí que el capítol 2 per exemple el que dius tu t'has sentit el capítol 2 de la pel·lícula es roda amb 5 dies diferents és a dir que estan per rodar 50 minuts estan 5 dies una presa darrere una altra cada vegada que han de tallar i llavors el terror es va acumulant en els actors que tenen l'responsabilitat de portar cap al final se'ls va acumulant un terror terrible perquè esclar quan estan a punt d'acabar imagina que estan en els últims 30 segons de pel·lícula hi ha un petit error del que sigui qualsevol cosa que és molt fàcil una relliscada poden caure un diàleg mal llançat una rèplica tirada tard qualsevol cosa fa que tot el que has fet abans se'n va fer punyetes això és molt bèstia clar, això em va portar molt mentre l'anava veient jo soc incapaç de veure-la i com us dic sempre per mi sempre primer és l'emoció per tant el primer que va fer la sèrie és emocionar-me profundament escenes com l'escena del nano amb la psicòloga que el va visitar en el correccional és una escena de lo més meravellós que he vist mai de tot o sigui de contingut de com del personatge que podia ser una secundària absolutament sense cap pes i agafa un pes brutal aquesta psicòloga del nano amb els seus atacs d'ira que té allà impressionants és a dir és una escena que és un monument a la cinematografia però fet d'una manera que en algun moment mentre jo he estat veient els quatre capítols m'he plantejat de dir ostres això ho direm al final això ara us ho tiro aquí però després al final jo recolliré el meu propi cable i us explicaré què en penso d'això hi ha moments que dius clar aquí han hagut de fer així perquè si no ho feien així com ho estan fent això no podien resoldre anar a buscar l'altra acció han de caminar amb el personatge amb ell es queden amb ell i el van buscant buscant buscant fins que el porta ens porta a un altre llavors aquest temps aparentment mort que és el que deia abans que a gent li pot haver avorrit estones aparentment mort en què està seguint aquell personatge amb una pel·lícula normal es resol amb un pla i un contrapla és a dir el tio surt de quadro i te'l trobes ja a l'habitació següent clar dius calia cal tot això bueno si ets intel·ligent i si ells ho són evidentment el que fan és aprofitar aquests temps d'aparentment morts precisament per donar-li tot el pes aquest de la a la pel·lícula tu tens temps de pensar-hi de reflexionar-ho sense ser pedant o sigui no és una pel·lícula pedant i ara aguantaràs un pla de 3 minuts perquè jo vull no però sí que a vegades penses és eficaç realment del tot aquí és on jo després plantejaré una mica els meus dubtes el capítol 2 es veu que és tremendament és un dels capítols complexes de rodar a més a més i hi ha moments que es passen coses com per exemple que una càmera ha de ser està en un dron el dron aquest vol arriba a una zona determinada i algú el va haver d'agafar la càmera despèn de la del dron i seguir l'acció amb la càmera en mà a càmera en mà això és una anècdota però és que l'altre és com combinar quan amb una pel·lícula el més complicat de tot és a vegades en planos de dos minuts aconseguir que tots els moviments que es produeixen davant de càmera més els moviments de la càmera coincideixin els punts bons que tu passes per aquí jo passo per allà tu te'm creuaràs jo arribaré ara a veure aquesta porta però tu has de just obrir en el moment que jo arribo tot això en un plan a vegades un minut i mig dos ara imagina't amb tota una una dió de 50 minuts seguits que no pot fallar res un cotxe que ha de passar en un moment exacte perquè si no passa llavors no podràs fer és a dir et mereixes de pensar-hi et mereixes de pensar però al mateix temps ho agraeixes profundament perquè el risc afegeix moltes coses també afegeix la sensació d'implicació tu et sents molt més implicat perquè tu estàs per poc que visquis encara que sigui de manera inconscient perquè on tothom pot viure si no has fet cinema no pots saber tant com ser jo en aquest sentit però sí que la gent percep que allà hi ha una dificultat i aquesta dificultat afegida fa que quasi et converteixis en un personatge més de la pel·lícula en aquest cas de la sèrie i això jo crec que és una de les coses positives n'hi ha algunes de negatives després les direm tenim antecedents jo penso que dit molt de pressa tenim com antecedents pel·lícules com El Déu Salvatge que parcialment El Déu Salvatge té moments que són planos seqüència molt llargs realment de Polanski de Polanski la vam fer sí la vam fer que es va fer en El Déu Salvatge sí sí després tenim la Joey Foster la Winzer tot aquest personal la pel·lícula a mi em va interessar força la pel·lícula molt interessant que a més té a veure amb aquesta perquè temàticament és molt semblant que és una que es diu Mès Missa de l'any 21 amb un tal Frank Kranz és una trobada de pares d'un noi que va fer el clàssic tiroteig escolar que va entrar a una escola i va començar a matar tot aquell que bellugava i és una trobada amb una parròquia amb una taula que els hi preparen dels pares de la víctima i els pares del butxí de l'assassí i és una pel·lícula magnífica també i resolta en gran part en plan o seqüència Hijos de los Hombres Fils dels Homes d'Alfonso Cuarón que recordem la dificultat a més d'arudar amb escenes de guerra en plan o seqüència que és d'una dificultat extrema perquè volen bombes de mà obusos trets i allí van passant els pròtesis com pot fer això algú és com diuen els americans insane o sigui és de bogeria el secreto de sus ojos del Campanella també contenia parts diguem de la pel·lícula resoltes en plan o seqüència Berman Berman l'Iñárritu va fer també una pel·lícula però en allí va utilitzar recursos digitals és a dir va fent veure que és el mateix pla però en realitat està fent trampa l'Iñárritu llavors l'arca russa famosa aquesta és magnífica pel·lícula aquesta és extraordinària aquesta perdonem m'ha tingut els papers aquí els apunts l'arca russa potser és el Sokorov pel·lícula del 2002 que també és una pel·lícula que passa íntegrament tota ella a dintre del museu del del museu de l'hermitatge de Sant Petersburg amb una moguda impressionant orquestres senceres dos mil figurants pensava que són dos mil figurants dos mil figurants impressionant i la càmera que no para d'anar d'un cantó a l'altre amunt i avall i passa per habitacions i la gent està sempre en la posició l'arca russa diria que és modèlica és immensa és immensa i és modèlica és un pel·lículon que ja ho és de per si encara que no tingués un pla de seqüència però a més a més que està resolt en pla de seqüència l'anècdota és que se'ls estava acabant tant la llum que d'alguna manera o feien aquella presa era la bona o realment ja no l'haurien aconseguit acabar perquè ja tenien problemes de producció per seguir el dia següent vol dir que la cosa va d'això i després hi ha una pel·lícula que és la que ara matarem ràpidament aquesta part que és Boiling Point Boiling Point és una pel·lícula del 2021 de 92 minuts del mateix equip exactament el mateix equip és a dir tenim el Graham el Graham que ho hem de dir Graham el Graham com a creador el director és exactament el mateix el Philip Barantini i la pel·lícula va d'algú que avui hem de dir estar tan de moda com és el que passa en una cuina d'un restaurant o el que passa en un restaurant en aquest cas el Graham en aquest cas és el protagonista absolut també amb tots els seus companys ell és el xef amb tots els seus companys res a veure el tractament de la pel·lícula amb el que podia ser el tractament de la pel·lícula The Bear que vam veure que passava a Chicago se parlen del mateix però res a veure i també resolt en plan o seqüència amb un afegit extra de dificultat en aquest cas perquè la cuina està en marxa és a dir la cuina el servei de taules i tot ha d'estar en marxa i ha de funcionar mentre passa la pel·lícula és a dir mentre passen mil coses més de manera que si t'està fent un filer minyó en el racó de la cuina quan hi arribi l'actor per recollir el plat i portar-lo a taula el filer minyó ha d'estar fet ha d'estar fet i la sopa de no sé què de crancs ha d'estar feta i et tornes boig a mi la pel·lícula al final em va deixar absolutament destrossat és un final tremendo que evidentment no detallarem però que fa que la vegis ostres em va deixar aquella vas a dormir després i vaig anar a dormir realment molt fotut escolta de cara als que ens escolten repetim títol títol adolescents adolescents evidentment tothom crec que ja ho sap però diguem-ho que està a Netflix són 4 capítols 4 capítols 50 minuts i es pot veure a Netflix i es pot veure a Netflix Netflix és la propietària d'aquesta absoluta molt bé en canvi aquesta és una pel·lícula que està que també està perdoneu no Bonin Point està Bonin Point està Filmin dura 92 minuts és una pel·lícula i dura 92 minuts aquí no hi ha capítols de cap tipus però jo sabia que havíem fet abans els dos la parella aquesta Barantini i Graham ja havien tingut una experiència prèvia i descobreixo en la famosa bíblia del cinèfil que és l'IMDB sí que el 2019 vam fer un curt metratge que es diu exactament igual Boiling Point Boiling Point ah bueno segurament és el precursor és el precursor segur però és que a més a més després descobreixo que no ho sabia i això és un pecat ja no saber-ho que existeix una altra sèrie posterior a la pel·lícula aquesta que es va fer que és del 23 que es diu Boiling Point i que és una sèrie de dos episodis i que parla del mateix per tant el meu terrible allò que vaig acabar matat totalment al veure el final de l'anterior pensava que allí s'acabava tot resulta que ells van decidir després seguir fent una sèrie de dos episodis que està em sembla que està no us ho podria jurar ho hauríem de buscar perdona del Boiling Point tenim un petit tast de la banda sonora sí perdona m'hanig oblidat amb l'entusiasme de Sam Fender Sam Fender posem-lo un momentet al tall aquest si tens raó gràcies Pep Bona Cae Fins demà! Fins demà! Ja et dic, ni te'ls pots imaginar i que, en canvi, resolen d'una manera impecable i que, novament, el que és més important no és tant el com, sinó el que aconsegueix amb això, el grau d'emoció, el grau d'implicació. Això és el que després, quan el Pep hagi parlat dels temes que té entramans, entraríem a comentar, diguem... Molt bé. Després hi ha com a aula de cinema, ja. Com a aula de cinema... El concepte és el mateix. Parlant ja més clarament del pla seqüència. Del pla seqüència, sí senyor. Bé, doncs, a veure, jo el que tenia per explicar-vos aquesta setmana és, bàsicament, tot el que es refereix a la novena edició del Barcelona Film Festival. O sigui, des del dia 24, l'endemà de Sant Jordi, fins a aquest cap de setmana, s'allarga el festival. Podríem dir que estem en aquests moments a l'Equador. Ja hem vist unes 14 o 15 pel·lícules, que ja és un tas per fer-se una idea de per on van els trets. Jo, a veure, parlant en general, no ja del festival, sinó del cine que s'està veient els últims dos o tres anys. Jo diria que podríem resumir en que s'està concentrant no solament a nivell estatal, sinó a nivell europeu. I aquí posaria França, posaria Itàlia i en part també, no tant, però també Alemanya. Portugal juga una lliga diferent, un cine que no és tan expansiu, però en canvi, des del meu punt de vista, una gran qualitat conceptual. Després, si ens anem cap al cinema comercial americà, estaria també dintre d'aquests paràmetres que em sembla que estan definint una mica la segona part del que portem de segle XXI. serien pel·lícules que són biografies dissimulades o no dels pròpies o pròpies directors o directores que van des de la filla de 15 anys que busca el pare, la filla de 10 anys que viu en una furgo amb el pare que s'ha separat de la mare, la filla de 10 anys amb una mare maltractada, la mare coratge i el seu fill petit. En fi, tot això s'hi podria afegir una quantitat notable que ens faria passar per desenes i desenes de pel·lícules que van al voltant del tema de la família. És curiós i jo recordo, per exemple, que en els anys 70 i 80 sobretot a partir de l'any del maig del 68 amb la família el que hi havia és un esprit per part de directors i directores sobretot directors perquè les directores tenien la veu i les possibilitats molt més limitades. Siguem sincers, la cosa era així. No n'hi havia més perquè no hi havia més possibilitats perquè de ver-ne n'hi havia. La prova està amb gent com l'Agnès Verdà, la Chantal Lackerman, la Vera Chitilová, etcètera, que són exemples d'aquell temps. Però són exemples molt puntuals. Ara no, ara hi ha moltes més possibilitats i per tant sortosament hi ha moltes dones que fan cine. Però és molt curiós que, ja dic moltes vegades, la primera pel·lícula, la segona i a vegades fins i tot la tercera fan referència a l'ho viscut personalment. I llavors aquí ja és una qüestió de gustos però quan això s'expandeix i no és una qüestió de Catalunya, d'Espanya, de França i tal, sinó que és bastant a un nivell global és una tendència que ja és per fer-ne un anàlisi més detingut en el que no ens posarem avui. Hi ha altres formes o fórmules que s'apliquen també que és el biopic. El biopic és una temàtica concreta que es dona molt. El documental que passa per les biografies o per el que és seguir històries molt concretes de persones o coses o situacions. El cinema documental està en aquest sentit d'enhorabona, de difusió. Abans s'anava molt reduït a uns espais molt concrets. Ara hi ha molta pel·lícula perquè també n'hi ha de molt bona documental que ja ocupa cinemes d'importància i per descomptat està també present a moltes plataformes. Bé, cada vegada això què fa? Doncs que siguin més comptades les pel·lícules en què un aprecia el creador que s'arrisca i s'arrisca també que la pel·lícula no es vengui, que la pel·lícula no sigui del gust majoritari. no dic que no s'entengui perquè això ja seria pretensiós però jo diria que alguna barreja d'aquestes coses està passant i tot això el que fa doncs és que el productor se'n vagi més cap a l'ossecú i per això no estigui primada com no sigui jugant-se el mateix director si és que té capacitat productiva doncs es veiem limitada a que tot això no ens arribi perquè hi ha impediments i sí que és veritat que fins i tot quan grans directors com per exemple Coppola o Scorsese sabia que anaves a dir Scorsese sí se l'han jugat i han sigut sonars fracassos perquè ni la crítica ni el públic va per aquesta banda bé dit això estem com us he dit a l'Equador del Barcelona Film Fest i hem vist em sembla que són 14 o 15 pel·lícules d'aquestes 14 o 15 jo en destacaria 3 que situo per sobre del notable per tant són unes pel·lícules que m'han semblat molt interessants i recomanables la primera per ordre seria Un like de Bob Trevino és una pel·lícula americana del 2024 que està dirigida per Tracy Layman és una comèdia dramàtica aquesta pel·lícula està dirigida i a més a més guionitzada per Tracy Layman i si per fos poc és a més a més opera prima és a dir que té és una pel·lícula d'aquelles que es nota que la directora descarrega tot el que porta i en aquest cas en altres casos no surt reeixit de l'intent però us tinc a dir que en aquest cas des del meu punt de vista surt extraordinari a més a més és que ha tingut la sort de comptar o ella també és molt vàlida segur no ho poso en dubte segur que ho és però ha comptat amb dos intèrprets principals extraordinaris l'actriu Verbi Ferreira que per cert va estar aquí a la Catàlfa Vermella la setmana passada i l'actor John Leguizamo que aquest ja és conegut però la Verbi és una dona que també ja ha fet altres pel·lícules però aquí sincerament és que fa un curs d'interpretació extraordinari la pel·lícula tracta sobre és una comèdia dramàtica tracta sobre l'amistat la solitud l'abandor patern en el cas d'una noia de 18-20 anys l'amistat que aconsegueix a través de Facebook una cosa que se situa bastant amb les antípodes del que sol passar i és que contràriament amistats perilloses o no recomanables que es poden aconseguir a través d'aquest mitjà doncs aquesta és una amistat sincera i sense condicions que li representa tant amb ella com amb la persona que contacta amb ella un redreçament absolut de les dues vides en fi m'ha semblat una pel·lícula molt recomanable sembla interessant segona pel·lícula la segona pel·lícula es titula Colm 75 Colm és K o amb diàrisis LN i no és res més que Colònia 1975 i per què això? la pel·lícula és polaco-alemanya del 2025 és un biopic aquesta sí és un biopic i està interpretat per una actriu extraordinària també que es diu Mala M.D la direcció i el guió és amb dos d'Ido Fluch o Flach com que la pel·lícula és alemana no sé si es pronuncia tal qual s'escriu la U tal qual si és així és Ido Fluch ja dic guió i direcció i la pel·lícula és un biopic des del meu punt de vista excel·lent que recorre tres anys de la vida d'una noia de 16 anys que quan li convé es fa passar per 18 es fa passar per 20 i fins i tot hasta per 25 per aconseguir el que ella vol la pel·lícula ho diré abans que em despista i no ho digui a mi em va semblar una pel·lícula d'inspiració godardiana absoluta pel seu ritme trepidant la seva frescura de diàlegs uns diàlegs a més a més que no són a vegades políticament correctes però és igual la pel·lícula avança amb aquests cops i estem parlant de l'any 75 amb el qual hi ha continuïs referències dels intèrprets dels actors que són i per tant els seus personatges que representen les conseqüències són gent que ha viscut el maig del 68 i llavors han passat 8 o 10 anys i amb això hi ha hagut uns canvis que els que l'han viscut ho recordem també i ho podem validar perquè efectivament aquí a Itàlia França encara més França van ser notables i evidents i llavors aquesta noia és una noia real per això l'abril és un biopic es diu Vera Brandes que als 18 anys va aconseguir primer va fer alguns contactes va fer algunes proves alguns assajos amb teatre amb actuacions interpretacions tenia afinitat i li agradava molt el jazz amb gent de jazz i se li va posar al cap organitzar un concert a Colònia amb el pianista de jazz Keith Jarrett el que et feia al principi tot el rato estava esperant que em diguessis que sortia el Keith Jarrett amb Keith Jarrett l'any 75 Col 75 és el nom Col 75 és el nom de l'àlbum un dels àlbums més venuts de jazz i cita personal el tinc jo també el tinc i tu també el tens i tant i tant i la veritat és que he parlat amb molts amics i amigues de la pel·lícula i tots em diuen ah, doncs jo crec que el tinc ara el buscaré jo me'l sé de memòria un dels temes el tema inicial aquest tema el podria cantar diguem que tantes ballades m'imaginava que sortiria bé doncs aquesta és una altra pel·lícula que us recomano i que quan s'estreni ben segur en tornarem a parlar i la tercera que us volia comentar és una pel·lícula italiana que està feta en coproducció que es titula Diamanti és del 2024 és un drama és una pel·lícula que està dirigida per Fersan Ophetek aquest home va dirigir una altra pel·lícula fa uns anys que a mi en tinc un record molt bo em va semblar molt interessant que es deia Hamann el baño turco no sé si tu la vas viure amb el film sí jo la vaig veure Hamann llavors el guió és també del mateix director Fersan Ospetek i amb el guió està acompanyat per Elisa Caseri i Carleta Serradi amb dues italianes la pel·lícula és una pel·lícula coral i cine cinema dintre del cine un director es tracta de la història d'un director que convoca a diverses actrius seves preferides amb les que hi té molta afinitat i els hi proposa filmar una pel·lícula sobre dones als anys 70 amb un gran taller de costura dirigit per dues germanes que reben l'encàrrec de preparar la restauració d'una producció ambientada al segle XVIII la pel·lícula dureré dues hores i mitja no us enganyo si us dic que quan veus inexorablement que arriba al final et rebel·les perquè voldries que allò durés una hora més és una pel·lícula coralment increïble perquè hi ha tota una sèrie de subtrames que estan reflectides amb petites històries marginals començades i acabades molt bé sense deixar res penjat ni caps sueltos ni res tot molt lligat és extraordinària i a dir coralment funciona les actrius són no són de noms extraordinàriament populars però jo estic segur que sobretot dintre del que és el cinema italià actual són totes molt reconegudes perquè les interpretacions els papers són de gran categoria és una pel·lícula ja dic Diamanti Diamanti de Diamants estem parlant Diamanti Diamants crec que a primers de maig ja la veurem estrenada amb cinemes i el mateix que he dit de les altres dues quan s'estreni s'haurà de fer un segon visionat perquè clar penseu una cosa nosaltres veiem cada dia entre 4 o 5 pel·lícules llavors necessites un segon visionat per fixar una mica les coses perquè l'empanada o sigui quan surts d'una pel·lícula pots agafar i apuntar-te 4 dades però és difícil retindre i l'únic que sí que quedes és quan la pel·lícula és extraordinària com és aquesta i en part també les altres dues és dir bueno a veure això quan s'estreni tornem-hi i parlem-ne amb un altre visionat ja parlant una mica més extensament de tot el que és però bé el que sí que us puc dir per exemple és que la pel·lícula tracta de nou dones que ja estan habituades a agafar i fer el vestuari de pel·lícules d'època i llavors jo vaig anar a veure la pel·lícula i la vaig comentar amb un amic meu que és dissenyador de vestuari i bueno em va dir que allò allò allò s'ha de veure perquè és extraordinari i pregunta de periodista a periodista diguem-ne jo no soc però ho faré com no jo tampoc nosaltres fem ràdio fem ràdio exacte jo no evidentment m'estic perdent tot aquest festival perquè realment tinc feina i perquè em costa molt anar al cinema ho vaig dir com la boca petita però bueno em veig molt de cinema això també és cert però anar-hi el fet d'anar-hi que m'agradaria molt que em vingués més de gust em costa no soc un bon exemple però abans et volia preguntar la impressió general que tens del festival que de per on va el festival no s'ha acabat encara ara et podria dir allò de m'agrada que em facis aquesta pregunta mireu us donaré i et donaré a tu també algunes dades del festival el festival arribarà a projectar amb el seu 10 dies i les seves diferents que són 7 o 8 seccions unes 70 pel·lícules d'aquestes 70 pel·lícules bueno aquí hem de tindre en compte una cosa el festival comencem pel principi és un festival que des de fa molts anys la seva directora és Conxita Casanovas i el coordinador de tot el que allà es fa i es de bé com a coses complementàries perquè el festival té les seves seccions en què hi ha presentació de llibres i hi ha una sèrie en què hi ha hagut o hi haurà tres catifes vermelles amb directors actors i també guionistes etc amb tot això ells estan 12 mesos preparant el festival següent l'any que ve serà la desena edició i suposo que el seu número tan rodó i significatiu hi haurà quelcom especial aquest any tenim catifa vermella amb la amb la noia que us he comentat abans l'actriu d'un like per Bob Trevino que és Barbie Ferreira demà no sé si és avui o demà venia també l'Àngela Molina venia també el Ralph Ralph i em sembla que també està per aquí però clar aquest ja no és o sigui ja és una mica una cosa nostra perquè pel que vaig sentir des que va arribar Donald Trump als Estats Units de president li va dir on em va i del país va emigrar i aquest és el gran actor ai perdona el el popular actor el popular actor que hem oblidat ara els dos alhora que això ens passa molt sovint el bueno sortirà sortirà sortirà parlem d'una altra cosa i sortirà segur no tenia previst anomenar-lo m'has enganxat ara a més li he vist aquest migdia sortit al Telenotícies donant la mà de la gent que l'estava saludant pel carrer efectivament i és el de la pel·lícula de la Julia Roberts i ell els dos són els dos protagonistes la famosa Julia Roberts fent de prostituta i ell fent del que feia bé doncs el festival amb aquestes 70 pel·lícules 21 pel·lícules són del 2024 15 del 2025 dues del 2023 hi ha la secció que és imprescindible que aquest any se celebra el 100 aniversari del naixement de Marcello Mastroianni i està dedicada imprescindibles a ell i amb aquesta es fa la projecció de 13 pel·lícules 12 pel·lícules interpretades per ell i una tretzena que és un biopic que està bueno interpretat o sigui no és biopic perdó és una pel·lícula que és ah escolteu em passa ara l'Anastàcia i l'anatma és el famós Richard Herr exacte Richard Herr a veure hi ha una justificació perquè estigui al festival i és perquè ell va produir la pel·lícula Sabidoria i Felicitat que és una pel·lícula del del l'Al-I-Lama sobre el l'Al-I-Lama que em sembla que és demà que la presentem o s'ha presentat avui no ho sé perquè ja em fot un lió no t'ha el mínim que pot passar llavors hi ha també una mostra de cinema asiàtic amb cinc pel·lícules que bueno algunes són del segle passat i altres de principis i fins ara prop del segle XXI amb tot això hi ha la pel·lícula a inauguració, Cloenda després hi ha les pel·lícules a competició, hi ha la secció oficial, el que se'n diu Sona oberta i Art al cinema amb Art al cinema hi ha 4 pel·lícules que són a priori interessants en anirem parlant també perquè és una secció que a mi m'agrada veure-la o sigui aquí hi ha una que hem vist avui que és sobre Òscar Tusquets per exemple em van fer, ahir em vaig veure un altre al matí, abans de la pagada sobre Picasso una pel·lícula que també té el seu interès és un Picasso a la francesa és un Picasso que està fet des de França i llavors és molt curiós perquè veiem una vegada més la capacitat que té França d'apropiar-se és a dir, Picasso va néixer a París no és l'únic que els hi faltava ja el museu Picasso més important del món això és textual comença la pel·lícula així és a París és a París bé escolteu ho deixem aquí perquè vull que alguna introducció ens facis almenys una mica l'introducció del que dèiem el tema aquest del pla Seqüència sí senyor i sabíeu que la setmana que ve ja us parlarem del Palmarès del BCN Film Fest i de les coses interessants que puguin sorgir perquè hi ha una pel·lícula sobre Ulisses que planteja ser interessant hi ha la pel·lícula de Cloenda que sempre és una sorpresa grata generalment i tot l'altre que pugui sortir que no hem vist encara molt bé és a dir que et cedeixo la paraula molt bé molt bé sí no em donarà per tota la temàtica però sí que em donarà per arrencar-ho i com que és un tema que ja portem arrastrant des de fa uns quants programes el tema del plano Seqüència d'una manera o altra m'agradaria començar amb una cita literària per això de Calderon de la Barca què diu? no és poca cosa i que la coneixem a més què és la vida d'un frenesí? què és la vida d'una il·lusió? una sombra una ficció i el mayor bien es pequeño que toda la vida es sueño y los sueños sueños son aquesta és la cita que volia fer perquè crec que té molt a veure vulguis que no té molt a veure amb tot perquè els grans com són Shakespeare o com són Calderon de la Barca diguis el que diguis fins a cert punt li trobo que pot portar-nos a veure s'hauria de llegir més detingutament però ens pot portar a plató ens pot portar a plató hi ha les sombres hi ha les sombres és plató segur ell coneixia plató naturalment i ens pot portar a alguna cosa posterior que és aquesta voluntat humana de somiar la vida és a dir la vida és la vida la vivim és el primer que hi ha la percepció de vida els homes tenim aquesta capacitat d'autopercebre la vida els animals estan aquí no sabem fins a quin punt tenen aquesta autoconsciència de viure i de ser qui són nosaltres els homes i dones perdoneu tenim aquesta percepció i a partir d'aquí tenim la necessitat d'explicar-la als altres i llavors ho estem explicant des de amb les arts plàstiques que potser és el primer perquè les coves d'Altamira i demà les coves del món evidentment són arts plàstiques que intenten reflectir l'activitat humana amb què relacionaven què feien els primers rites funeraris no hi ha més que una una explicació intent d'explicar visualment què estava passant en el seu món a la seva vida d'aquí potser fem un salt ja quàntic i ens anem al teatre el teatre ens pot portar a l'òpera evidentment i del teatre a l'òpera el salt més natural evidentment semblaria anar al cinema i en el cinema doncs evidentment és del que estem parlant en aquest programa és del que jo en la secció de l'aula de cinema intento parlar és del cinema com a llenguatge i en aquell llenguatge si alguna cosa hem fet fins ara intentar desllindar on estan les claus de per què el cinema és cinema per què li diem cinema a una cosa que finalment podria ser teatre filmat tal com va començar inicialment però no el cinema s'emperre amb el seu llenguatge propi i a partir del primer teatre filmat com vam explicar en el seu moment es comencen a elaborar una sèrie de lleis que fan que tu pots explicar una història amb diferents moviments de càmera amb diferents dimensions amb diferent tot mira deixa'm que et digui una cosa que allò que deien va més adentro a vegades he pensat jo és a dir jo tinc la facultat o no ho sé per mi és facultat perquè normalment no són malsons són sons interessants a vegades a vegades absurds però sempre que em recordo un tros d'algun somni i soc bastant somiador et diré una cosa si l'hagués de filmar s'hi digui la seqüència segur o sigui hi ha una cosa perquè el somni no sé si us passa a vosaltres que m'escolteu el somni per mi soc jo que estic filmant ho estic veient jo per tant el pla contrapla no hi cap no existeix i pot que obre el pla mitjà el pla general el pla panoràmic sí molt bé però em va i va llogant i van apareixent diferents diferents imatges és a dir que el que tu ara ens parlaràs i això per mi és l'essència de filmar somnis el pla seqüència jo crec que tens raó jo crec que s'ha estudiat no sé si s'ha dit tan clarament però crec que estic d'acord amb tu almenys els meus són absolutament així també són de pla seqüència i jo soc esclar la càmera sóc jo perquè el que veu el somni el que el genera és el meu cervell i el meu cervell veu a través dels meus ulls naturalment el cinema a través de quins ulls veu el cinema veu a través dels ulls del director el que hem dit tantes vegades el director és com si t'agafés de la maneta i diu mira ara ara ja et portaré per la meva mirada la meva mirada ara vull que estiguin aquí vull que la teva per tant em segueixin aquí que vinguis ara aquí que ara et tallo i et fragmento aquesta seqüència en planos que quasi no tindràs temps ni de veure perquè és una seqüència d'acció però que et donarà la sensació de bogeria i tal i ara ho pararem i és un temps de reflexió que tindràs jo també vull que el tinguis amb mi perquè jo vas totalment de la mà del director que t'està conduint per tot arreu i bé llavors el nostre famós i volgut i ben volgut pla seqüència que apareix com una alternativa a tot el canal aquest tipus de planificació que vam dir en el seu dia ara si fos a la classe pot dir ¿cómo llamamos a este tipo de plan de montaje? i els alumnes dien no lo sé senyor bueno pues el muntatge per abans que és el muntatge analític és a dir el muntatge que tu vas analitzant on està la millor posició de la càmera i de la mirada en cada moment estàs fent un muntatge analític vine aquí que vull ensenyar el plano del senyor aquest que m'està mirant i ara vine que t'ensenya el contraplano d'aquest senyor què està mirant aquest senyor estàs analitzant la jugada en planos diferents correcte el muntatge sintètic com el seu propi em indica vol dir el muntatge que sintetitza en un sol plano totes les mirades possibles i és el plano seqüència el pla sintètic per excel·lència és el pla seqüència que a vegades tal com hem citat abans el citat la llista de pel·lícules hi havia pel·lícules que l'utilitzen puntualment és a dir que hi ha llargues tongades de la pel·lícula que passen en pla seqüència però que no tota la pel·lícula necessàriament és en pla seqüència és el cas de rob de rob de Hitchcock per exemple de rob de Hitchcock pretence la soga el que passa és que té trampa perquè hi ha els tapats hi ha els tapats no no és el cas de moltes pel·lícules que utilitzen a trossos de fet és un recurs com que no ens dona temps d'acabar llargo una miqueta aquest minutet de mes o minutet i mig és un recurs que abans quan amb una pel·lícula de producció catalana i espanyola també passava el mateix les èpoques dures dels 60s i els 70s que no hi havia diners pel cinema no és que n'hi hagi gaires més ara però n'hi ha més el recurs diguem de l'ajudant de direcció que suposadament estava per ajudar en el director era que el director volia fer molts planos perquè era el que després li permetria sortir-se a vegades d'errors d'interpretació d'errors de ritme i tal i en canvi a l'ajudant de direcció deien no no a partir d'ara anem a rodar-ho tot més en pla seqüència però en pla seqüències terapèutics simplement per aconseguir que la pel·lícula aparentment avancés més ràpida la producció perquè és clar a més fàcil aparentment rodar de cop una qüestió econòmica una qüestió d'economia però realment és un desastre perquè quan tu la pel·lícula rodes fragmentadament i de cop en un punt que no sap quin serà dintre del guió et poses a rodar de planos seqüència el ritme de cau notablement amb el qual estàs arriscant-te a fer un nyap aquí ho acabarem avui si us sembla perquè estem a l'hora amigues i amics s'ha acabat molt ràpid això us diem una cosa la setmana que ve hi ha una sorpresa filmogràfica extraordinària no us direm què però no us perdeu el programa vinga adeu Brain Música Fins demà! Fins demà!