Cinema sense condicions del 29/4/2025 — Adolescència a Netflix, plans seqüència al límit i crònica del BCN Film Fest (9a edició)
Retorn a antena després de Setmana Santa; record de Sant Jordi, victòria del Barça i l’apagada elèctrica. Presentació de l’equip.
Anastasi comparteix la pèrdua recent del seu amic del sector audiovisual i dedica la seva participació al seu record. El programa s’enviarà a la família.
Valoració entusiasta de la sèrie (4×50’). Reforç del realisme, interpretacions i ús del pla seqüència. Tracta masclisme juvenil, *masclosfera*, cultura *incel* i l’impacte social i familiar d’un crim adolescent. Context britànic i potencial ús educatiu.
Repàs d’obres amb plans seqüència destacats (Polanski, Mass, Cuarón, Campanella, Iñárritu amb costures digitals, Sokurov). S’elogia L’arca russa com a model extrem i modèlic.
El film (Filmin) i la seva continuïtat en sèrie exemplifiquen el risc i la coordinació del pla seqüència en una cuina en servei. Comparació amb The Bear i comentari d’un final colpidor.
Predomini de relats familiars i autobiogràfics, auge de biopics i documental. Observació sobre prudència industrial i recepció desigual d’obres arriscades.
Recomanació de l’opera prima de Tracy Layman, amb Barbie Ferreira i John Leguizamo. Amistat sorgida a Facebook que compensa solitud i abandonament patern.
Biopic sobre Vera Brandes i el concert de Keith Jarrett a Colònia. Ritme godardià, energia post-68 i memòria musical.
Ferzan Özpetek signa un drama coral de “cinema dins del cinema” al voltant d’un taller de costura dels 70. Subtrames ben resoltes i interpretacions sòlides.
Direcció de Conxita Casanovas; fins a 70 films. Catifes vermelles (Barbie Ferreira, Ángela Molina, Richard Gere). Retrospectiva de Marcello Mastroianni, mostra asiàtica i docs d’art (Òscar Tusquets, Picasso).
De Calderón a la gramàtica del cinema: muntatge analític vs sintètic, somni com a metàfora del pla seqüència, avantatges i riscos d’aquest recurs quan s’usa sense fonament dramàtic.
Inici del programa i homenatge
- Tornada a Ràdio d’Esvern després de Setmana Santa i un Sant Jordi “esplendorós”, amb comentaris del triomf del Barça i una gran apagada elèctrica.
- Emotiu record d’Anastasi Rinos al seu amic i col·laborador publicitari Eduard Vinyals Zomar. El programa queda dedicat a la seva memòria i se’n farà arribar l’enregistrament a la família.
“El programa està dedicat a la seva memòria.”
Tema central: “Adolescència” (Netflix)
Què és i per què destaca
- Sèrie britànica de 4 capítols d’uns 50’, dirigida per Philip Barantini i creada per Jack Thorne amb Stephen Graham (també protagonista, fent de pare).
- Visionat molt immersiu: actuacions d’una credibilitat colpidora i direcció que prioritza el realisme.
- Possible recepció institucional: es comenta que Starmer hauria promogut la sèrie com a visionat gairebé obligat a escoles i instituts al Regne Unit, pel seu valor social.
Temes tractats
- Radiografia de l’adolescència contemporània i les seves ombres: masclosfera (manosphere), cultura incel, violències i misogínia.
- L’impacte comunitari i familiar d’un crim adolescent: la sèrie desvela aviat el culpable i desplaça l’interès cap a les conseqüències i la responsabilitat col·lectiva.
- Context britànic: classes socials marcades, immigració i integració, sistema educatiu i judicial; una problemàtica que ressona aquí però amb intensitat diferent.
Forma i posada en escena
- Ús intensiu del pla seqüència i del temps real per implicar l’espectador i fer tangible la tensió.
- Tecnologia i mètode: rodatges seguits, sense costures digitals (segons el DF Matthew Lewis). Els “temps morts” es transformen en espais de reflexió dramàtica.
- Escenes memorables: la trobada del noi amb la psicòloga al correccional —un moment d’alta volada cinematogràfica per interpretació i construcció.
Boiling Point i els plans seqüència al límit
- Es reivindica el tàndem Barantini–Stephen Graham a “Boiling Point” (film, 2021; Filmin), hereu d’un curt previ (2019) i continuat en sèrie (2023).
- Espai d’estrès controlat: una cuina professional en ple servei. El pla seqüència obliga a coordinar persones, càmera i plats reals sense errors.
- Efecte emocional: final demolidor i una experiència que “deixa destrossat” per immersió i risc formal.
- Comparacions: s’esmenta “The Bear” (temàtica similar, tractament molt diferent).
Aula de cinema: el pla seqüència (conceptes clau)
“Que toda la vida es sueño, y los sueños, sueños son.” — Calderón de la Barca
Llenguatge i percepció
- El director guia la nostra mirada: muntatge analític (fragmenta i tria angles) vs muntatge sintètic (el pla seqüència que ho integra i sintetitza en temps real).
- Somni i cinema: el relat en primera persona s’assembla a un pla seqüència viscut —continuïtat i fluïdesa de consciència.
Pros i contres del pla seqüència
- Avantatges:
- Immersió i implicació de l’espectador.
- Tensió orgànica i temps dramàtic sense retalls.
- Riscos:
- Exigència tècnica extrema; qualsevol error fa repetir-ho tot.
- Si s’usa per estalviar (i no per sentit dramàtic), pot enfonsar el ritme.
Referents i genealogia
- Exemples citats: El Déu Salvatge (Polanski), Mass (2021), Fills dels homes (Cuarón), El secreto de sus ojos (Campanella), Birdman (Iñárritu) —amb costures digitals— i la modèlica L’arca russa (Sokurov).
BCN Film Fest (9a edició): tendències i recomanacions
Tendències recents
- Predomini de relats familiars i autobiogràfics (primers films que destil·len experiències pròpies), biopics i documentals amb més espai a sales i plataformes.
- Certa prudència industrial: els autors que arrisquen sovint xoquen amb el mercat; fins i tot grans noms (p. ex., Coppola, Scorsese) topen amb recepcions desiguals.
3 títols destacats (valoració per sobre del notable)
- Un like de Bob Trevino (USA, 2024) — Dir. i guió: Tracy Layman.
- Comèdia dramàtica, opera prima.
- Barbie Ferreira i John Leguizamo en estat de gràcia.
- Amistat sincera nascuda a Facebook que compensa solitud i abandó patern.
- Köln/Colm 75 (DE/PL) — Biopic vibrant amb aire godardià.
- La jove Vera Brandes orquestra el mític concert de Keith Jarrett a Colònia.
- Ritme trepidant, diàlegs frescos, memòria del post-68.
- Diamanti (IT, 2024) — Dir. Ferzan Özpetek.
- Drama coral “cinema dins del cinema”: un director reuneix actrius per recrear un taller de costura dels 70.
- Subtrames molt ben tancades, interpretacions sòlides; dues hores i mitja que passen en un sospir.
Dades i seccions del festival
- Direcció: Conxita Casanovas. Fins a 70 pel·lícules en 7-8 seccions: Oficial, Competición, Art al Cinema, etc.
- Catifes vermelles: Barbie Ferreira, Ángela Molina, Richard Gere.
- Homenatge “Imprescindibles”: Marcello Mastroianni (centenari) — 12 films + 1 peça complementària.
- Mostra asiàtica i Art al cinema: docs sobre Òscar Tusquets i Picasso (mirada francesa i “apropiació cultural” debatuda amb ironia).

