Alcarràs i el xoc entre economia moral i capitalisme; “Frágil” a Filmin; finals postmoderns i crònica del D’A Film Festival

Cinema sense condicions. Ni a l'alba ni al nou dia, canto per un amic meu que per mi ha perdut la vida, que per mi ha perdut la vida. Hola, bona tarda. Amb aquesta introducció que correspon, em sembla que és la cançó del Pandero que canten les nenes del Carràs, una família del Segrià que té problemes per continuar amb la seva explotació de collita de préssecs. I que li ha proporcionat a la catalana Carles Simón un dels premis més covejats del cine a Europa, com és l'Ost d'Or de Berlín. Bé, en altres programes hem tocat una mica el tema del Carràs, però últimament és que s'està convertint en una quasi indispensable referència i no solament pel cinema sinó per altres qüestions. Llavors pensem que avui nosaltres també ens assumarem a la corrent aquesta i parlarem del Carràs. Bona tarda, Lluna. Bona tarda. Bona tarda. Bona tarda, Anastasi. Bona tarda, ara avui sí. Bona tarda, Pere. Benvingut. Bona tarda, Ignasi, benvingut. Què tal? Què tal? Bona tarda, amics. Sóc el Pep Armengol que us parla. i avui farem un programa en el que parlarem, com hem dit, d'El Carràs, però parlarem també de pel·lícules d'actualitat de cartell, parlarem també de l'últim festival que hi ha hagut a Barcelona, el DA Film Festival, festival d'autor, i parlarem també, sobretot ens en parlarà l'Anastasi, d'una sèrie, són diversos capítols, una sèrie que, com sempre ens comentarà... L'Anastasi el farem l'expert en sèries. Sí, el seriólog. La veritat és que pensem... S'ho ha aconseguit, eh? S'ho està aconseguit. Un ninxul, que es diu. Sí. Un ninxul. I pensem també que de cara a tots vosaltres a l'audiència pot ser interessant perquè, a veure, hi ha una forma de veure cinema que és acomodant-te a la teva agenda particular i encara més disposant d'hores i d'espai proper al teu lloc de treball, si fas teletreball, etcètera. Sí, sí, té virtuts, evidentment. El futur... Defecte. Sí, bueno, l'altre dia ens ho deia la Teresa Enriques, una productora, i ens deia que, clar, que t'agradarà o no t'agradarà, però el futur sembla que passa molt per aquí. Sembla ser. I no precisament per les sales, malauradament, que és el que nosaltres voldríem, que es pogués conviure una cosa i altra, no? Sí, sí, jo també opino així. Jo sóc dels que dic que determinades sales desapareixeran d'aquí un cicat, jo crec. En fi, ja, Copola, als anys 80, ja ho deia, que la gent acabaria veient el cinema a casa seva. Als anys 80, eh, és Garrifolta. Sí, sí, sí, perquè ell tenia aquest convenciment que tot passaria per l'electrònica. Fellini també... D'alguna manera, com que ell era un obsès de l'electrònica... Absolutament, sí, sí. Entenia que el cinema digital segurament ja no es podia projectar en una sala, sinó que hauria d'anar a altres formats. O sigui, això venia d'aquí, de fet, als anys 80, quan fa tots els seus experiments, diguem, d'edició... Corafonada... I fa aquelles pel·lícules. Fellini també va anunciar la mort del cinema. També, per altres motius, segurament. Sí. Per altres motius, o per altres sí, era una deducció a partir d'altres premisses. En fi, del que no cap dubte és que estem en l'ull de l'huracà. La transformació és absoluta i no es veurà mai més ja el cinema, com nosaltres per generació estem acostumats. Això és claríssim. De fet, ja no s'està veient. Ja no s'està veient, ja no s'està veient. És el present. Estic bé, he dit el futur, de futur, però... Però fixa que, en canvi, en el cas del Carras, que estàvem citant el Carras, s'han obert cinemes que estaven tancats. És a dir, que quan hi ha un fenomen, i en aquest cas el Carras és un fenomen, realment passen coses que també són fora del comú. A mi m'interessaria parlar... Diria avui en dia que s'obriria una sala de cinema per veure, no una, diverses d'una zona determinada a Catalunya per veure una pel·lícula. Però a mi m'interessaria analitzar justament el fenomen, eh? Sí, sí, bueno, és que he presentat el programa com per parlar del fenomen al Carras. Evidentment podem parlar de la pel·lícula, eh? Naturalment, va junt, el fenomen parteix d'aquí. Però jo, si us sembla bé, avui m'agradaria començar per la teva secció, Anastasi. Bueno, com vulguis. Què dius ara? Sí, sí, sí, no, perquè... Vosaltres meneu. No, no, no, no, no voldria que ens acostuméssim a posar el fenomen, perquè llavors a la millor... No, no. Hi ha dies en què es queda escapçada... No passa res, no passa res. Jo penso que... Com si volem fer-ho al final, tampoc jo no... Bueno, acabes d'improvisar-ho ara, i a mi, si accepta l'Ignasi... Quin remei. Quin remei, clar, clar. No, home, jo penso que... Ens ha actuat per fets consumats, Pep. Bueno, no és l'únic en aquest país que ho fa. No, no, no, amb tota la bona fe del món, i jo ho agraeixo. No hem tingut l'oportunitat de parlar abans, en hem arribat justos. Seré, seré... Però ho pensava, dic, fins i tot per no fer una planificació fixa. Molt dinàmica és fixa. Eh? Correcte. Correcte. No, intentaré agrair-te, diguem, aquest gest, intentaré, per tant, correspondre amb brevetat, que per mi és una de les qualitats de no avorrir i de ser bé al màxim d'auretat. No, no avorreixes mai, crec, jo. Intento no fer-ho. A veure, la pel·lícula, la sèrie en aquest cas, que és una pel·lícula, una sèrie no deixa de ser una pel·lícula fragmentada, diguem, per episodis, i quan mereix aquest títol és perquè es tracta novament d'una sèrie d'autor. La tarda ja parlàvem de la sèrie aquella que havíem vist, que havia vist jo i que vaig proposar com una sèrie a veure, que era In My Skin, aquella sèrie d'aquella noia, que mentia permanentment perquè la vida que feia realment no la podia explicar a ningú i que, per tant, havia de mentir respecte a la seva vida per suportar el dolor que li provocava. En aquest cas, és una sèrie també d'autor, i penso que estic fent sèries d'autor no perquè sí, sinó perquè a la gent li serveixi alguna cosa de dir escolta, és que totes les sèries són el mateix, que si les d'allò d'intriga, el thriller, clàssic, dolent, ja se n'han fet molts de thrillers, les sèries no són més que remedos, còpies... Bé, no, hi ha sèries molt interessants. Frágil, frágil, que tu t'agradarà que ho repeteixi segurament. Frágil... M'encanta com arrossegues aquesta síl·laba final. Sí, que s'ha d'arrossegar. S'ha d'arrossegar, però hi ha francesos que no arrosseguen. No, m'en diuen frágil, frágil. Frágil. A mi m'agrada molt frágil. Frágil! Frágil, frágil. És francesa, és francesa. És canadenca, és canadenca. És canadenca, però no, una part resideixen aquí. És que frágil, en anglès, s'escriu... Frágil, frágil, s'escriu igual, però per cert, els canadets també arrosseguen la síl·laba o no? Canadets són coses tan estranyes amb el francès que t'asseguro que és incomprensible. Jo, quan veig una sèrie canadenca, assumeixo que haig de llegir els subtítols. Parlem de subtítols l'altre dia. Jo haig de llegir els subtítols, no? És molt difícil de seguir el canadenc. Doncs com el carras. El canadenc. Com el carras. Com el carras que necessita subtítols. Aquesta és una sèrie molt recent, molt recent de Filmin. Es va estrenar l'11 de maig. No, perdó, l'11 de maig de l'any passat. Però bé, és relativament recent. No estem parlant d'una pel·lícula, d'una sèrie antiga. Té una temporada, són 10 episodis de 45 minuts. Realment, és una sèrie molt, en aquest sentit, molt fàcil de veure. I té aquesta qualitat. És una sèrie d'autor. Per què és una sèrie d'autor? Perquè, novament, no n'és d'una locubració d'un creador que diu ara què és el que toca fer. No, n'és d'una pulsió. Jo també, novament, crec que hi ha una pulsió darrere d'explicar una història molt interessant, d'una manera molt interessant, que tot està fet ja en el cinema. Quan dius, és original, bueno, relativament. És a dir, la pel·lícula comença del revés. És a dir, comença que passa un fet. Hi ha moltes pel·lícules, hi ha moltes sèries fins a dir que comencen així. Passa un fet terrible, en aquest cas, al principi de la pel·lícula, i de cop comencem a anar enrere. Però comencem a anar enrere paulatinament. És a dir, el dia anterior, dos dies abans, tres dies abans... És a dir, anem tirant enrere fins a arribar... I mentre tirem enrere, aquesta mecànica, diguem, de tirar enrere, no evita que la pel·lícula es produeixi amb una naturalitat... Perdoneu l'error permanent de pel·lícula i sèrie. La sèrie es produeixi amb una naturalitat absoluta. En gran part, novament, apujada per dos actors, que són, i sempre estem mirant en aquest cas, el Dominic Couture i el Félix Baixant. No, perdó, aquests són els personatges. El Pierre-Luc Funk i Marc-André Gronda. Aquests són els actors. Els personatges són el Dominic, efectivament, i el Félix. Són dos actors. Un d'ells, el primer, el Pierre-Luc Funk, és un home que ja havia apareixut en l'última pel·lícula del Ciever Dolan, que també és un realitzador canadenc, que a mi m'interessa molt. Se li diu que sí que és una mica pijo, que sí que és un director que fa les coses molt elaborades i tal, però a mi realment és un tipus de realització que m'interessa. És un postmodern també. És un postmodern de llibre. És un postmodern de llibre, però a mi m'interessa. I aquest noi, aquest havia estat amb ell, per dir-me l'última... Després tornarem a la postmodernització. Sí, segur. Perdó. No passa bé, no passa bé. Es troben aquests dos personatges. Aquests dos personatges, un d'ells, que és el que no és el actor conegut, sinó el segon personatge, el Marc-André Grandin, l'actor, i el Félix, que és el nom del personatge, acaba de sortir de la presó i té un passat tocat per un terrible accident que hi ha hagut, que és el que hem vist al principi de la pel·lícula. Bé, tot això provocarà una relació amb aquests dos personatges molt important. i, per tant, acaba sent aquesta relació que al principi no entens massa què és, perquè no saps ni per què anaven junts en aquest accident que ha passat, comences a descobrir per què anaven junts en aquell accident. I realment, a partir d'aquí comences... Una de les coses importants, jo penso, que tenen aquestes sèries és que comences a estimar-te molt els personatges. O sigui, entres en un estat d'enamorament, pràcticament. Igual que passava l'altre dia amb la noia, diguem-ne, la nena, quasi nena, de la sèrie, en aquí t'enamores absolutament d'aquests personatges. I, bé, vas descobrint aquest intríngulis que hi ha darrere i vas descobrint al mateix temps que ells estan a punt de tenir, es creu una tensió sexual, i estan a punt de tenir, de convertir aquella amistat en una relació homosexual, per definir-la d'alguna manera, no? Realment, no hi ha, com en la pel·lícula l'altre dia, com en la sèrie que he amuntat l'altre dia, no hi ha sobreactuació. En cap moment tens la sensació que t'estan explicant una cosa fora de lloc. Tot està molt col·locat al seu lloc. A partir d'aquí, ja sabeu que a mi m'agrada, i així vaig sempre per feina, això és una mica la definició general, una mica, del producte, que no puc parlar molt perquè està ple de punts que si començo a explicar, explicarem masses coses. I per tant, és millor deixar-ho en aquest punt d'indefinició, saber que ens trobem a això davant dos personatges de veritat, construïts amb molt de rigor, i que creen una relació absolutament espectacularment important, i gran, i manta. La pel·lícula és contemporània? Sí, sí, totalment. Està situada en el Canadà d'avui en dia. D'avui en dia. Quants episodis, per cert? Deu. Deu. Deu, de 45 minuts. D'un i dos. Sí, sí, sí. I no hi ha perill d'un i sis, perquè jo compro que quan les sèries tenen a partir de vuit capítols, sempre hi ha capítols que sembla que siguin de farciment. En aquest cas et diria que no. No, no, no. En aquest cas et diria que no. És més, et diré... Això, però jo ho destacaria. Jo ho destacaria, eh? Sí, però jo ho destaco. Mira, gràcies per l'apunt. No, no, totalment, totalment. És absolutament així. És a dir, tampoc ho era la primera, la que vaig parlar l'altre dia, però aquesta dia s'hi menja encara. O sigui, és una sèrie que la veus, la vas devorant, perquè la devores emocionalment. És a dir, no és un devorar fets. Ara he entès això. Ara entendre allò. Ara vull entendre allò. No, no. Vas emocionant-te, vivint aquesta emoció permanent, aquesta tensió permanent que hi ha en el d'allò. I això fa que aquests 45 minuts de cada episodi passin absolutament volant. i la sèrie globalment també. Almenys, és la meva, evidentment, la meva. És una certa algú. La meva opinió. Bueno, aquesta és una... Llavors, ara ja sabeu que dintre d'aquella cosa m'ha agradat algunes coses concretes, i les tinc anunciades així, les llegeixo. M'ha agradat veure una sèrie que, tot i ser plenament canadenca, connecta perfectament amb la sensibilitat europea. És una sèrie plena, molt europea, en cert sentit. Aquest és el material. El material canadenc, en general, d'aquesta zona, a més a més, del Canadà, del Quebec i tota aquesta zona, ja té aquesta característica. És a dir, que, evidentment, hi ha una connexió amb la metròpoli, que és França, i, per tant, ja té aquest fet més europeu. M'ha agradat que la història expliqui, de l'inrevés, i el contagi d'altres ocasions, això faci, el fet que estigui explicada de l'inrevés, la cara la fa més interessant. I no es perd l'emocionalitat aquesta, que seria la directa, si la història anés construït en ordre, sinó que hi ha l'habilitat del guionista d'anar-la desmuntant, però que l'emocionalitat es mantingui. Bàsicament, m'ha agradat que la serra, la serra ens narri una història d'amistat. A mi, és un dels temes que, en qualsevol cas, més m'interessen de les pel·lícules. L'amistat, explicar l'amistat entre dos personatges, o la relació pare-fill, que són dues coses que a mi m'emocionen profundament. Per alguna cosa serà, m'hauria de psicoanalitzar, diguem, per saber què hi ha aquí darrere. i que m'ha agradat que, com a espectador, no he tingut mai pressa a descobrir que s'amagava darrere de cada cosa, sinó que m'ho estaven explicant amb tota la serenitat del món i jo ho anava assumint amb tota també la serenitat del món. Per tallar una miqueta, veus dir que seria ràpid i no. M'ha agradat fins i tot que la dificultat que al principi, perquè la història s'està desmuntant, els primers dos, tres capítols poden tenir una mica de dificultat en entendre per on et porten, immediatament, en el tercer capítol, quart, evidentment, allò ha agafat, has entès tot i l'únic que has de fer és viure-ho junt amb els personatges. I, evidentment, m'ha agradat que la sèrie fragil, com totes les que intentaré en aquesta secció a portar, és una sèrie que no és d'usar i llençar, sinó que és una sèrie que, d'alguna manera, una vegada vista, formarà part de la nostra existència en aquesta mesura en què una sèrie és capaç de formar part d'una que n'estàs veient una darrere l'altra. Però sempre n'hi ha unes que dius ostres, allò sí que em va quedar. Hi ha coses de fragil que us quedaran, diguem, una mica durant molt de temps en el vostre imaginari, diguem, vital, no? Home, això sempre passa amb les pel·lícules, fins i tot, que les bones, les de tota la vida, sempre t'han deixat una petjada, sempre hi ha un moment en què hi tornes, no? Sí, sí. Ah, se'ns ho trobem. I, en canvi, les que poden ser, fins i tot, en un moment donat, les veus i dius, ah, doncs, què tal? No, m'he distretit. Però després veus com no t'ha deixat compòsit. No ha deixat raça, no? No ha deixat raça. Sí, sí, sí, cert. Bé, bé, he acabat. Molt bé, perfecte. Anem al Carràs. Al Carràs. Anem al Carràs, què et sembla? Al Carràs, va, va, és una mica tard. Una mica, sí, 30 graus, el Carràs, avui. I fa calor, sí. 30 graus. Ah, ostres, el Carràs fa 30 graus. Avui? Sí, sí, sí. Ho han dit, ho han dit per la tele. Igual no ha sigut innocent, el dir-ho. Ah, és a saber. És que vosaltres no teniu la sensació, és la primera pregunta que faig, que llenço, no teniu la sensació que tot això ha estat molt programat? És a dir, bueno, es provoca, com que, evidentment, la Clara Simó ja havia fet aquesta d'estiu 93, que va caure tant en gràcia, no? En Alemanya. Sí, no? I aquí també. No, sí, a molts crítics d'aquí també. No tots. A molts. A molts. A molts. Aquesta tàctica naturalista, aparentment improvisada, alguna cosa improvisada sí, però potser no tant com podria suggerir la cosa. Bé. Però, en tot cas, no teniu la sensació que el fet que hagi guanyat l'Ost d'Or, d'alguna manera, i s'ha promocionat el fet que és la primera vegada que es premia a Berlín una pel·lícula en català, no? No, aquestes coses són importants, per descomptat que sí. Però, no teniu la sensació que, d'alguna manera, aquesta constància, que se'n parla contínuament, doncs, pels mitjans de comunicació, fins i tot espanyols, que m'he quedat una mica agarrativat. perquè jo pensava que... Els mitjans d'espanyols, automàticament, és una pel·lícula espanyola que guanyarà Berlín. Sí, sí, clar, clar, que la paret també ho és. Perquè, a veure, jo crec que és més aviat catalano-italiana, la coproducció. No, no, ho és. Sí, és veritat que hi ha alguna espanyola, però no sé, en tot cas, jo em vaig fixar amb el detall que al principi a Espanya no se'n parlava gaire del Carràs. És després que l'esclat ha estat tan evident que aleshores a Espanya s'han començat a sumar i ara, evidentment, parlen com a tot arreu, no? Bé, jo d'entrada, jo no sé vosaltres què opineu de la pel·lícula, però d'entrada no és el meu estil de pel·lícula. O sigui, l'estil de la Clare Simó no és el meu. Jo admeto... Comparteixo això no solament amb el Carràs, sinó que ja ho comparteixo des dels 10 del 92. I a mi em passa una mica el mateix. És a dir, jo admeto, i aquí tinc un dubte profund, perquè és que a mi no em satisfà, però potser estic confonent el meu gust amb el que és una troballa... Una troballa... Un estil, una opció de narrar. Sí, sí. Que és el fet de... De fet, és una pel·lícula que el seu discurs és ocult. És l'espectador el que se l'està fent. Absolutament. Al principi tenim clar que la Terra es queda... Absolutament. Els fan fora de la Terra perquè és un acord d'aquests constitucionari de costum de barbal. Els fan fora perquè han fet les coses mal fetes. Bé, després voldria preguntar-vos un detall d'això també. Però bé, en tot cas, tenim clar que aquesta gent d'aquí a poc que es queden, a l'acabar l'estiu, es queden sense Terres, no? Perquè l'amo, l'hereu, no l'amo, el que havia fet l'acord verbal amb l'altre no hi és ja. No hi és. Però clar, els hereus diuen ara fora perquè volem la Terra. No? Esclar, això genera, però és això, per mi, el que és el discurs ocult, això va generar mal amarró dins la família. Mal amarró en el pare de la família, mal amarró en l'avi, evidentment, però sobretot, i el que es va veient més tard, és que la mal amarró del pare de la família, el que ha heretat, diguem-ne, la terra de l'avi que havia tingut l'acord verbal, el que estem veient és que progressivament va generant mal amarró en la filla i en el fill que comencen a fer una mica disbarats, o en tot cas la filla gran, que comencen a sortir-se una mica de mare, no? Per tot un malestar soterrani, no? Bé, però esclar, tu ho has de fer tu, perquè en realitat la pel·lícula, jo l'únic que veig és molt de cosa naturalista i costumista, fins i tot costumista de la gent del Segre, no? Sí, sí, sí, totalment. I que em sembla molt bé, que em sembla perfecte, però no tinc la sensació que el relat estigui avançant. És a dir... Però clar, on estem? A cine etnològic, a cine de denúncia, a cine polític, a cine costumista, a on som? Probablement, estem davant tot. Tot, tot. Tot, poti, poti. És claríssim. Com diu l'Ignasi, l'espector és el que cadascú amb la seva sensibilitat particular ha de construir-se allò que a ell li interessa entendre d'allò que li expliquen. Perquè penso que finalment ho fem sempre, això. Però a vegades la història s'imposa més. En aquest cas, la història no s'imposa. El que hem d'entendre i el que ens volen explicar no està tan clar. En absolut. i per tant sí que és absolutament de sensibilitat. Perquè això encara fa més meritós, o menys meritori, el fet que el públic hagi reaccionat d'una manera aparentment tan majoritària a favor de la pel·lícula. La pel·lícula no ho posa fàcil. Però el públic... És la meva pregunta. O sigui, el públic ha... Tu creus que realment el públic, en línies generals, si no fos perquè passa en una zona de Catalunya i que potser, sobretot a Catalunya, ens podem sentir vinculats i encara més la gent del Segre, com és lògic, perquè... Això és evident. A veure, fan un càsting de 9.000 persones. Ja tenim 9.000 persones interessant... Fidelitzades, diguem. Tant si els han agafat o no pel càsting per fer la família, ja tenim 9.000 persones i familiars interessats en veure la pel·lícula. Això ja d'entrada. És una estratègia hàbil, intel·ligent, no? Vull dir, no agafes actors professionals. Construeixes una família, perquè és una ficció, però després de fer força en renou en el propi territori, no? Sí, però estem en gaire 200.000 espectadors ara. Al fil d'això... dels 9.000 i els 200.000 que estem ara, hi ha un gap important. Bé! Que ha crescut, que ha crescut el tema. Hauria durat 10 anys, la pel·lícula. Sí. Hi ha una cosa que us tinc preparada, però és oportú al fil d'això. Vaig a una altra i a la biblioteca i vaig estar llegint el dirigit d'oport, portada al Carràs, i a dins hi ha un comentari de la pel·lícula, i després hi ha una entrevista amb la directora. Al fil de lo que deies tu, em diu ella, diu ella, diu, treballar, bueno, perquè estava en castellà, treballar con actores no professionales, és perquè tampoc hi ha tantos actors en Lleida. Entre parèntesis, rises. I per mantenir una manera de parlar que condicione el diàleg en la pel·lícula. Nota meva. Ara Clara se jacta públicament de que està doblando la pel·lícula al castellano per a tota Espanya i en el resto del món hispano, supongo. Perquè a lo millor la xina la veuran en castellà i doblarà en xinès. I ella m'està dient això. però és una mica el que parlem de que anem aquí? Sí. No, jo l'argument, aviam, jo l'entenc una mica, una mica. I el comentari, tampoc hi ha tants actors a Lleida. Bueno, doncs, a mi em sembla que... El Pep Cruz va fer un personatge, no fa... El tros, el tros, una pel·lícula. El tros també. Però anem més enrere, el Pep Cruz va fer un personatge, el conec personalment i estava assajant aquest personatge a l'estiu, fa quatre estius enrere. I estava en ell i era pallarès, que encara és més complex. Sí. I el donava de meravella. Estic convençut que hi ha actors que poden ser nororientals o occidentals, orientals nostres, el català nostre és l'oriental, el de Barcelona és l'oriental, no? Que perfectament poden imitar l'accent de Lleida. Vull dir, jo no... Però el comentari aquest, el comentari aquest, Risses. Sí, Risses. Però sabem d'aquí. Sí, no, d'ella. Ah, d'ella mateixa. Sí, no, va de guai. D'acord, d'acord, d'acord. No, no, era perquè venia el tom d'això. I després, a nivell argumental, a mi, de veritat és tan senzill fer fora una gent que per, com a mínim, tres generacions estan treballant aquestes terres i que per tant tenen... Jo crec que la Lleida o donar algun tipus de protecció, no? No ho sé. Jo crec que no. A veure, hi ha una... No ho sé, però és que m'estranya molt, de veritat. Hi ha una pregunta que... Sorprendria la possibilitat que hi ha a vegades per fer injustícies. No, sí, no, amb això també tens... A veure, amb això també tens... Hi ha una cosa, els papers, els papers, quan dic papers vull dir escritures tenen importància. Sí, sí. Però, et dic una cosa, hi ha la força de l'acostum. I després... La força del... Exacte. I després... El dret constitucionari i després hi ha una altra cosa que és aquesta terra... Ara he picat... Ah, he picat una mica. Aquesta terra... Sí. Qui ha pagat la contribució? Sí, sí. Exacte. Suposo que aquests senyors que estaven ocupant la... Exacte. Suposo, no? Sí, sí. Per tant, no crec que sigui tan senzill que reben una carta i els hi donen com aquell que diu un parell de mesos, no? Perquè diuen als finals d'estiu o aneu fotent el camp, no? Jo el que comprenc és que l'EDT dels antics propietaris que ho reclamen, ja se'l veu, aquell sí que se'l veu, és un pejo. Sí. I aquest senzillament li haurà dit, en castellà segurament, què me cuentas? Oi, és que tu abuelo i jo i tu tarabuelo i mi padre hablan... Què me cuentas? I ja està. Ja està. I aquí s'ha acabat la cosa. I ella, la Clara, parteix d'això i, bueno, a partir d'aquí agafa el nen cultivant-se un monocultiu que és una cosa grotesca a llei d'això, un monocultiu per fer-se el seu consum de marieta. El pare li crema perquè, home, és de Lleida i se suposa que aquelles coses no les suporta. O sigui, una mica com allò de... Som una miqueta, saps? No retracadets, però venim al darrere, no? O sigui, un pare de Barcelona, el nen, el monocultiu, no li crema. Allà sí, allà li crema, no? Allò radicalment. Sí. Bé, no sé. Sí, tant no has sentit així com una... Home, a mi em va semblar que era una cosa que pel pare era superior a lo que podia suportar. Sí, sí, sí, sí. Però no sé si com a lleidatà o com a simple... Bueno, un home clàssic, és clar, és un home que ha viscut una educació clàssica i d'alguna manera no pot acceptar que el seu nano estigui enllà visiblement que la gent ho veurà. Això és creïble a nivell de principis pagesos que també que hi ha una moral molt establerta i amb criteris molt sòlids. ara que faci un cercle com aquesta taula i no ho comparteixi amb amics això no és creïble per mi. Potser no. Però jo reclamaria la vostra atenció, la vostra memòria sobre... Vosaltres vau veure en el seu moment el 1990 El Prado de Jim Sheridan? Jo diria... Amb el Richard Harris, el John Hart, el Tom Berenguer, la Brenda... Brenda... Jo no recordo d'aquesta pel·lícula, no. És que és el mateix tema. Ah. Parla de... Bueno, el que se'n diu el contrast que realment és el que passa al Carràs. És el contrast entre l'economia moral que és la que entendria constitucionàriament que jo tinc uns drets adquirits perquè les meves generacions el Richard Harris és un home que treballa unes terres que es perden la nit dels temps la seva família treballant-les per un senyor d'aquests un latifundista, no? Sí. La vídua en un moment donat de la pel·lícula la vídua de l'amo del moment decideix unilateralment vendre-ho a uns americans que és el paper que fa el Tom Berenguer representa que és l'americà que ha comprat aquelles terres ves a saber per quins objectius però en tot cas no són agrícoles són altres objectius clar, el Tom Berenguer el primer que diu és jo he comprat aquestes terres vosaltres aneu fora clar, el Richard Harris diu portem com un segle o un segle i mig les generacions de la meva família que han treballat aquesta terra es perden en la nit dels temps i ara tu véns i em dius que la terra és teva i que hem de fotre el camp bueno, evidentment esclata el drama perquè el Richard Harris òbviament no accepta això és el xoc entre l'economia moral que ha existit fins a un detall l'acord verbal de l'avi del Carràs és funcionar amb economia moral és el xoc entre l'economia moral i l'economia capitalista no? vull dir que que és allò de a mi no m'expliquis pel·lícules jo he comprat això o això és meu és això que tinc que m'aguentes exacte és un xoc és un xoc terrible i jo crec que és la part bona del Carràs vull dir que parla d'això d'un xoc però la Clàssimo no ho treballa perquè jo penso que hauria d'haver per part de la família una reacció de dir nosaltres tenim combativa nosaltres tenim uns drets adquirits que a sant de què perquè voleu posar plaques solars ens feu fora ens feu fora d'aquí no? no sé aquest aspecte de la pel·lícula jo crec que falla perquè no crec que sigui sincerament tot i que les injustícies són sorprenents jo trobo trobo que si tu et rebotes no crec que sigui tan fàcil el tema sincerament no ho sé jo sé que vaig pensar en aquests casos sempre penso quan veig una pel·lícula tinc tendència a acceptar bàsicament tot el que m'estan explicant és a dir no vull no vull posar en discussió per què no és d'una altra manera el que passa és que evidentment quan surts del cinema tot allò ho reflexiones i té una elaboració posterior i tal però tendeixo a no voler posar en qüestió el tema per què? perquè bueno aquesta línia és tan lícita com l'altra és a dir ella potser ja evidentment que va tenir les dues opcions com puc fer que aquesta família que sigui una família reactiva que a partir d'una determinada reacció ni aquesta injustícia o no a ell li va funcionar més pel que sigui fer que la família assumís d'una manera natural aquest fet per tant no ho discuteixo és cert que és una mica sorprenent és sorprenent i més tal com avui en dia van les coses jo et diré una cosa estic d'acord amb tu en no discutir les opcions diguem la parcel·la aquesta de dir no és que això és així o hauria de ser així no ella ho agafa ho desarrolla així i em sembla bé però el que sí m'atreveixo a discutir és la forma ja de presentar-ho exacte i amb això amb la forma és amb el que no estic d'acord a lo millor és un problema meu i l'espectador estem al límit i el xiamalant que li dóna l'os d'or allà i tal la van entendre millor és possible té un altre sí ho veuen d'un punt de vista molt diferent del nostre aquí hi ha agricultura tradicional versus el que és la modernitat representada per les plaques d'acumulació el que t'estic dient l'economia moral xocant frontalment amb l'economia capitalista però hi ha una economia moral ha existit evidentment ja sobretot tot el camp el que hi ha hagut és sempre economia moral el que passa és que des del moment que el capitalisme s'apodera absolutament de tot això genera deixeu-me que momentàniment ho porti al terreny no parlem avui de l'edat en parlem un altre dia potser si voleu però en el cas d'Eurovegas en el cas d'Eurovegas aquí a la cantonada si estaven disposats a comprar mig delta del Llobregat és a dir pràcticament et diré una cosa si s'haguessin carregat moltes vides d'aquella aquest condicionat sense dubte Anastasi el començament de plou i fa sol sí d'aquesta parlava de la pel·lícula que vam fer fa uns anys aquesta que és això que estem comentant bueno Joan Anton Ventura un dia comentarem el Pere Joan Ventura un personatge dels que obren la pel·lícula el documental ho diu ben clar aquí ara som 7.000 milions de persones d'aquí 20 anys sirem 9.000 milions de persones no hi haurà aigua ni hi haurà menjar per tothom per tota aquesta gent això és una de les premisses a les que parteix un estudiós del tema a sobre a sobre el mateix problema que tenim al Carràs que és un problema de transformació d'economia tradicional perquè aquí tenim el cultiu de la carxofa i clar que els hi volen fotre és un parc industrial o un parc de de tipus d'això de tipus lúdic lúdic una zona única tot clar és una mica per tirar diners cap a la metròpoli sucant també naturalment els ajuntaments locals i tal però a base d'agafar la paixeria i arreconar-la fer-la fora fer-la fora i llavors hi ha una cosa que és molt maca que jo trobo molt interessant d'aquest documental a mi m'ha agradat moltíssim és el tema del Delta la gent en general és un documental que bueno perdó no entrem si vols si entrem un altre entrem un altre perdona perquè intentem aquí però perquè m'ha semblat tan semblant en aquest cas ho haig de dir que ara que sigui un dia parlarem el proper dimarts un dia parlarem del documental perquè s'ho val jo portaré una mica de material i vosaltres es va emetre a TV3 no? sí l'emissió se n'ha fet des de sempre 3 o 4 es va fer en un temps determinat el 2013 la primera també està el tema del so és a dir tu Pep ets lleidatà i per tant bueno potser tu has tingut un accés més fàcil a la parla específica però jo no és a dir de veritat que jo crec que de l'ordre del 55-60% del diàleg l'he entès jo crec que m'he perdut un 40% un 40% mira avui avui a Vila Web hi ha un un article bastant llarg que parla única i exclusivament del so al carras del so del so al carras jo vaig estar-ho comentant amb vosaltres particularment i realment jo al veure la pel·lícula després per ser posterior no he tret masses conclusions més que les que hi ha al seu diàleg és que jo crec que el so no és bo hi ha la suma de coses en part jo crec que hi ha una mica hi ha una mica de to jo he de dir una cosa respecte al comentari que ens van fer entre nosaltres teu no estic d'acord és a dir per mi el pagès amb el seu fer quotidià es menja paraules sí és això de dir cap allà collons sí i clar l'opilles o no l'opilles sí que ho enxampo si el so és bo però el problema és que jo crec que el so no és bo el problema és que el farfullets s'ha d'identificar com a farfullets si no identifiques on comença el farfullets i on acaba que és el que fa que una llengua sigui incomprensible que no saps quan una paraula comença i quan acabo i quan comença una altra això hi ha alguna cosa d'això hi és és a dir no és un so intrínsecament dolent el meu anàlisi on jo l'he vist no era realment celebro que ho diguis perquè jo penso el mateix independentment no em semblava net és que a mi no em semblava net independentment de la categoria que per mi té Baba Lenyo i que em mereix moltíssim sí, sí, sí però és que hi ha un moment en què de vegades es giren quan parlen jo fins i tot em vaig fixar que si parlàvem de cara a la càmera el sentia millor hi ha dos factors i quan es giren i tal ostres hi ha dos factors en aquest cas quan es giren és a dir tu pensa que quan els veus no som en els veus no som en els escoltes sinó que veus la boca i per tant t'està orientant i l'expressió i l'expressió facial però d'això t'orienta el girar hi poden haver dos problemes jo no vaig detectar-ho tant que realment la microfonia et jugues amb dos micròfons que jugues amb el micròfon que porta l'actor sobre que és un micro inalàmbric que li dona la presència però que no té una qualitat aèrea i després hi ha la perxa que és la que segueix el personatge estiga de cara estiga d'esquena en teoria però tinguem en compte que hi ha un parell d'escenes al Carràs però jo dic això per mi no és mèrit de la directora és mèrit de la sonidista en què hi ha quatre focos de conversa dos actors una conversa intermitja i una altra de la mare de la padrina a dintre correcte compte eh clar jo el que dius tu estic més acostumat a la parla de Lleida i potser per això em va ser més fàcil en canvi a mi em va obstaculitzar molt els subtítols i aquí és una cosa que del tema d'avui voldria dir jo no la vaig veure en el subtítol tu què era en castellà en castellà jo els vaig veure en anglès no t'ho perdis la còpia de l'aribau és és en l'original evidentment l'anglès l'anglès jo el llegeixo Mercès això també potser de vegades vas pillar alguna cosa no no enxampava la part que em faltava clar clar escolta però m'empipava perquè a veure jo perdona jo els lleidats els entenc durant molt de temps he anat a un festival de cinema i he tractat amb ells correcte no tinc cap problema però cap ni un en entendre la gent que parla amb accent lleidatà cap ni un no no ara d'acord aquesta és una zona concreta que pot tenir una fonètica específica i potser aquí per dir una cosa t'ho dic sincerament a mi hi ha pel·lícules que estan parlades amb mandalús tancat i agrairia subtítols ah no home també vull dir que clar cada lloc té la seva idiosincràsia el niño del del monfon no el el niño jo crec que jo crec que vaig entendre un 50% del que allà parlàvem sincerament sí però com que és una pel·lícula d'acció et preocupa menys sí exacte més o menys per altres vies ho enxapes però jo crec que només vaig entendre un 50% del castellà que ja es deia i amb aquella pel·lícula que vam parlar del BCN és Isabel el primer pas em vaig entrar de la meitat cert també va el que es deia l'altre dia amb el tema del so el tema del so a part del que pren el so en aquest cas la sonidista penso que és una bona sonidista hi ha després el fet que és la mescla jo no controlo la persona que m'ha esclat d'aquesta no el conec el nom que surten allà davant dels 3 o 4 o 5 figures que hi ha en aquest moment del món de la mescla sonora no és un d'ells que jo em sap greu si fos no el conec aquí hi ha moltes vegades el que té el criteri a l'hora de jutjar per sobre del director i per sobre de tots és a vegades aquest personatge que diu nois això no s'entén llavors fas moltes coses pots eliminar ambients per deixar una mica més net pots baixar una mica la música pots forçar l'alçada del nivell dels diàlegs pots sugerir com us deia l'altre dia un moment determinat escolta aquest 3 s'ho hauria de doblar perquè si no es dobla no s'entendrà i llavors el que fan és un doblatge d'aquells que avui en dia es passeja perfectament amb el directe i el doblatge passen absolutament iguals però això és feina molta també del mesclo jo en aquest cas crec que ha faltat una mica criteri d'això i potser la Carla que ha donat una gran més llibertat als actors per fer una mica la seva i no ha valorat tant en el moment de rodar de dir aquesta frase ha quedat una mica baixa hosti si la poguéssim repetir ha valorat altres coses com dèiem abans ha primat un altre tipus de coses jo ha volgut mantenir una naturalitat però jo insisteixo de veritat crec que és un problema de la qualitat de so és a dir a mi em sembla bé que la Clara evidentment si està passant en una determinada zona del Segrià és absurd que no parlin com parlen ells vull dir aquí estic absolutament d'acord i a favor però jo diria que tècnicament fallen elements igual igual igual que ella et diu això et diu i a més a més s'embanta que ja estan fent el doblatge per tot Espanya i Sud-amèrica en castellà llavors en què quedem? quan aquí hi ha hagut una batalla perquè hi havia gent que es queixava que la pel·lícula tingués subtítols en castellà hi ha gent que s'ha queixat jo dic no és necessari que sigui de castellà en català l'auto-subtitulat recordo l'Aventura amb això m'hi porta una mica a Berlín també recordeu que l'Aventura l'Aventura Pons havia anat moltes vegades a Berlín en pel·lícules no anava a la secció oficial crec que no hi va anar mai a la secció oficial però no anava a seccions paral·leles li tenien molt de carinyo en l'Aventura a Berlín francament i llavors ell amb les pel·lícules que anava i anava a Berlín aconseguia a vegades una estrena a Madrid una mica especial i tal i intentava anar en versió subtitulada del castellà i intentava anar en català i de fet crec que amb 3 o 4 pel·lícules ho va arribar a aconseguir potser no totes les sales de Madrid però amb les més privilegiades versió catalana amb subtítols en castellà clar aquí hem caigut enseguida ah no no que doblin quan el doplatge estem exacrant per a altre cantó molta gent de cinema el fet que es dobli el material estranger home això sí que no hi estic d'acord amb l'actitud aquesta a mi no em sembla no és que és clar saps què passa acabaríem acabaríem reclamant que el Raimon ho fes tot en castellà per poder-ho tindre que el llac ho fes en castellà etcètera home no no el fotem la mètrica ens complica les coses això no potser s'exigerà però realment tenim que anar una mica en contra no està defendent el mateix perquè saps què va dir ella diu escolteu estil del 93 no la vaig doblar i s'ha vist a 45 cines aquesta amb subtítols ja s'ha vist amb 235 i ara vol anar a 2.000 o a 3.000 de tota Espanya perquè no hi ha un pudor diguem clar és el que anava a dir a fer bullir l'olla no la joventut avui en dia i ella és molt jove no tenen pudor en aquestes coses no tenen cap problema i no dic que no tingui ella una entitat personal suficient el que vulguis però no tenen cap problema el tema del diner que és una cosa que aquí en aquesta societat nostra catòlica apostòlica i romana ens costa parlar-ne la gent jove s'han tornat protestants en aquest sentit han anat a l'altre cantó i no tenen problema en parlar de quartos i el Tono que és el productor i més que el conec i amb altres pel·lícules que hem fet junts i tal el Tono també està en aquesta tessitura no tenen cap problema o en té més d'un productor em sorprèn més amb una directora i una directora que a més a més té una història té històries a explicar la Carla estic convençut no es quedarà amb aquesta pel·lícula no, segur que no veurem per on va de moment de moment està molt enganxada al terreny de la família i una altra cosa que a mi em sobre bastants els nens sí senyor els nens ho sent tu és un element que ens faltava per esmentar i dit tot això estic contentíssim que hagi guanyat Berlín vull dir no, colla no, no, no per descomptat és que renunciï ni molt menys no, no, no clar a veure potser estem generant una mala impressió no, no, no en absolut jo també m'enalento moltíssim i la pel·lícula si el que ens està sentint em dius bueno, però què dius que val la pena val la pena i a veure-la clar que sí ara que el Xamalian el Xamalán és un Xamalán sóc incomaç de dir-ho correctament diu que van premiar la pel·lícula per les extraordinàries interpretacions des d'actors infantils fins a actors de 80 anys i per la capacitat de mostrar la tendressa i la comèdia de la família ve-te aquí aquest element intel·ligent de la Xamal que jo crec que és el que treballa i aquí és on jo crec que l'home que no va diu i el retrat de la dependència de la terra home tant com dependència de la terra és un capitalisme que mata a sac el pagès de què ha de dependre si no de la terra clar això l'últim és una mena grullada exacte no és un discurs que està bé la resta però els nens els nens clar entre els nens les situacions costumistes allò recollint els hàbits els costums les festes els àpats familiars tot això jo crec que són els elements que han fet que el públic mentre l'està veient doncs d'alguna manera té un somriure té un somriure i els nens que són simpàtics perquè s'ha de dir que ho fan bé té habilitat té habilitat per dirigir d'acord però aleshores és això que són set pisses com el Brian de Palma però amb barat en el sentit de que jo insisteixo és que jo tinc un problema en considerar que aquesta pel·lícula avança jo crec que hi ha molts moments que es queda com a estàtica es recrea i vol posar moltes coses mira els nens etnològic no? amb un cert interès etnològic els nens estan jugant els nens estan jugant amb un antic búnker de la guerra guió memòria històrica saps? la Marieta la joventut actual és el que ens passava amb el Modó en l'última pel·lícula que dèiem tenia que tocar una mica tot i va tocar el tema de la memòria democràtica que es diu democràtica avui dia amb el tema de les tombes és el que va és el mateix és una mica el mateix com vaig sentir això el poti poti hi hagi de tot hi ha una frase de Trifó que deia jo si faig una pel·lícula sobre l'amor és sobre l'amor si faig una pel·lícula històrica toca el tema històric si la faig policiaca és policiaca però però tot en una pel·lícula no acostuma a sortir bé i és que és veritat tenia raó llavors aquí és el que dèiem al començament estem de denúncia estem de reconstrucció del passat estem en una pel·lícula d'àmbit familiar i estem analitzant la família no em serveix a mi com a analitzis de la família de la pel·lícula però hi ha molta família però o estem mostrant com viu determinada gent amb un valor costumista és que és tot és un potipotigi fabulós això que és el problema que per exemple el modó jo crec que fracassa en madres paral·leles justament perquè barreja dos arguments i dius sant de què ara em parles de les tombes a les conetes quan la pel·lícula va d'una altra cosa amb aquesta pel·lícula quan se'n van al final de la pel·lícula cap a veure les tombes que ja han aconseguit obrir hi ha un moment que recorda un moment en què va avançant al poble a novecento a novecento que em perdoni Bertolucci el quadre famós per citar-lo amb A sí el modó recorda allò i jo sentia vergonya veient allò però de què vas és un excés de què vas absolutament excessiu és un triple salt mortal no en aquesta no arribes a tant aquí no arribes a tant ens està quedant sense temps no no perquè la Carla si una cosa ni puc reconèixer vàries però si una li ha de reconèixer és que és intel·ligent és llesta és llesta ah no no fa un cine pràctic i sap que vol agradar i com agradar valgra sí sí no agradar agradar vol agradar i sap com fer i té un control però jo tinc un problema perquè el seu cinema no m'agrada no a mi tampoc però ei però jo tinc dubtes em general agrada sí sí i hi poso molta crítica cert cert també amb això molt sector de la crítica que s'hi deixa anar avui mateix he sentit en el Pàmies i jo el respecto molt el Pàmies les seves opinions en moltes coses i en aquest cas l'he escoltat avui precisament parlava del Carràs i la seva mare era de lleia i m'ha convençut sí i m'ha convençut més és a dir quan vas a partir d'aquí jo no anava tan convençut jo quan la pel·lícula no em va entusiasmar igual que vosaltres però i de cop escoltar-lo amb ell i dic té raó aquests valors hi són és cert jo veu que profundament en el fons profundament trista perquè tot el que t'explica és una societat que s'està el que deies tu aquest nou capitalisme el que fa és portar-nos a la destrucció de determinades coses i a més violentament vull dir però tu tu no saps de veure-ho indignat no no hi ha allò tàctica pal·liativa és a lo bèstia en un plan totalment bé això clar ens connecta la part final de la pel·lícula connecta amb el meu benvolgut la meva volguda postmodernitat en el sentit que també ho lligo amb la pel·lícula de Pic que t'acaba el BCN que és està bé que una pel·lícula no acabi bé és a dir anem a veure en època de cinema modern també hi havia pel·lícules que no tenien happy end és veritat que en l'època moderna tots anys 60 70 part dels 80 hi havia més happy ends que no però jo crec jo crec que l'època moderna està portant està instaurant el nihilisme i l'acceptació que aquest món no té remei i per tant conforma't estàs picant contra la paret no et moguis ni tan sols et moguis i jo crec que una pel·lícula acabi malament bé però quan són un fotimer de pel·lícules les que portem des dels anys 80 acabant malament és que fins i tot un James Bond l'últim James Bond acaba fatal s'acaba morint James Bond ho sento ho sento però si James si James però a aquestes alçades si James Bond si James Bond la dinya vol dir que estem acabats Ignasi Ignasi amb això amb això jo tinc una explicació d'entrada primària i és que si agafem distància i ens ho mirem des d'una certa distància el que està reflectint tot això amb el que estic absolutament d'acord amb tu aquesta tendència és el moment que estem vivint un moment de carencia de valors i de dificultat per trobar alíciens en el futur costa però aleshores si resulta que tu fas que totes les pel·lícules acabin malament Dune Dune mentre estàs veient Dune la nova tens la sensació d'estar en un tanatori tota l'estona és a dir els interiors dels edificis el to la música la il·luminació tot esforç tot és negre és que clar arriba un moment que acabaràs creient-te que aquest món no té solució és a dir l'època moderna tenia fe en el progrés en el futur que ja sabem que és l'enganyifa dels polítics però és que si no creus en alguna cosa positiva t'acabaràs fotent un tret i les pel·lícules avui dia és que són massives que acaben malament és clar és un missatge o un tipus de sensació o de feeling que s'està instaurant en l'ànima m'atreveu a dir de l'humanitat vull dir ui perquè és que fent pel·lícules amb happy end sisplau donem algun valor modern de tant en tant sempre ha sigut una mica un gest d'autoria o sigui el gest d'autoria a vegades resideix no d'ara sinó de sempre una mica no explicaré el de sempre no faré que acabi tot tan bé hi ha una certa tendència a marcar l'autoria que estàs fent una cosa diferent de la resta intentant que no acabi tant d'una manera real a vegades i realment bé no és normal que acabi tot tan bé però tens raó que ara ja no és això ara ja hi ha una tendència no només a que acabi malament sinó a deixar una profunda sensació de de buidó de buidó que no és el missatge postmodern no hi ha solució conforma't perquè ets un perdedor i i no val ja la pena que aixequis ni un dit és el missatge que s'està instaurant i evidentment jo en revelo contra això perquè és que això sembla programat de veritat és a dir no sé els realitzadors han acabat creient jo no he dut per separat el realitzador cadascú fa la seva història però ara s'ha posat tan de moda que tot acabi com el Rosari de l'Aurora que és que cram no vull dir no no no el mimetisme existeix el mimetisme la còpia fins i tot de l'altre la tendència general arrastra això arrastra és una marea que tot em porta i és normal que siguin molt encara que siguin en conya i fet aquí una petita llista jo què sé les pel·lícules d'Escape Room les noves totes acaben com el Rosari de l'Aurora d'acord que tot va en conya però en conya en conya el Tarantino també va en conya però és un altre postmodern que deixa el córrer perquè també les pel·lícules acaben tot és a dir de veritat no sé què ens està passant com a humanitat i el cinema clar reflecteix però el cinema no solament hauria d'anar però ja ho sabem que la realitat és un fàstic jo penso que això no crec que ho discutirem ningú però home no cal que ens ho recordeu a cada pel·lícula sisplau de tant tant algun feeling positiu estaria bé no sé no sé si queda tets per jo volia parlar d'Ennio el maestro jo volia parlar del festival però potser que ho deixem per la setmana que ve ostres veritat és veritat ennio parlem d'Ennio no no l'he començat jo abans ara no però el que no volia és que ens passa sempre que ens menjessin no però potser home jo crec que èticament professionalment has de parlar del DA perquè si et poses a parlar del DA la setmana que vinent ja no tindria cap sentit bé doncs mira el DA ha participat de tot el que hem estat comentant ara és a dir les pel·lícules tenen també una vessant si no apocalíptica d'anunci de coses que no seran bones començaré per dir em sembla que he comentat abans que hi havia 80 pel·lícules i 47 documentals a veure que s'ho salta tot això afortunadament ho distribueixen entre 7 o 8 blocs i llavors nosaltres per exemple jo estava en el jurat de la crítica i teníem 3 o 14 pel·lícules que és una cosa assumible de sobres però clar si al festival n'hi ha en 80 tu t'enteres una mica de per on van els trets de les que valen més la pena i voldries veure 30 o 40 com a mínim per per ver-te impregnat del que s'ha portat el festival i llavors aquí és on hi ha les dificultats perquè el dia només té 24 hores tal com està distribuït ara a lo millor en el futur fem una altra distribució bé el palmarès el premi Talens el premi Talens es dividia en dos hi havia el mateix grup de pel·lícules però hi havia el Talens que era premiat amb 10.000 euros i el premi de la crítica que no tenia dotació econòmica el premi Talens va anar a una pel·lícula francesa que diu Petit Petit Nature de Samuel Teis el de la crítica en el que estava jo va anar a Atlantid de juri en Carani el premi un impulso col·lectivo que tot això són altres seccions l'amiga de mi amiga de Zayda Carmona espanyola espanyola sí una menció especial es va fer també amb aquest mateix jurat per Mi Batío y yo d'Adrián Silvestre aquesta pel·lícula la vaig poder veure i m'hi va dir i em va semblar interessantíssima vaig parlar amb l'Adrián i li vaig oferir de vindre aquí i vindrà amb nosaltres en alguna propera setmana perquè val la pena sí suposo que la veurem en estrena i si s'estrena aviat parlarem amb ell a veure per què m'ho dir perquè l'ideal seria tindre-la amb ell en els dies al voltant de l'estrena sí home i tant perquè si diguem el punt diguéssim de cara a l'audiència i això després hi ha el premi Filmin Emergence que era una secció que estava destinada als socis de Filmin i els que entraven també pagant perquè aquí van pagar bueno fins i tot deixant de banda el jurat els que es volen acreditar 25 euros ja i aquest va anar a la pel·lícula el premi a Nuestros Días Más Felices una altra pel·lícula espanyola el premi del públic a Ninja Baby que és una pel·lícula noruega molt divertida molt fora de lo comú bastant boja i aquí sí que per exemple ja està un pas més enllà els escandinous de la postmodernitat ja estan amonats els escandinous són uns catxotdos sí sí són uns catxotdos absolutament d'acord i en les sèries es verifica també i llavors ja viuen aquesta catxotderia general hi ha un altre premi que em va semblar molt molt interessant que li diuen el premi Film Lab és a dir és un premi per pel·lícules que es presenten en el festival però que no estan acabades estan en procés és un work in progress exacte i està premiat és el més el més important 20.000 euros i aquest va anar per un sol radiant d'un equip col·lectiu de 8 o 9 directors i directores també d'aquí sí sí són de l'escola no sé si són de la Pompeu Fablo o de l'escac de l'escac de l'escac molt bé llavors per destacar estem ja a les 20.58 algunes de les pel·lícules que m'han agradat més a mesura que les vagin estrenant les anirem comentant perquè aquestes jo crec que s'estrenen totes amb suquita sala per exemple la pel·lícula de la Cloenda ah bueno la pel·lícula d'inauguració va ser Alcarràs vamos a dejarlo la de Cloenda Cinco Lobitos d'Alauda Ruiz d'Azúa d'Azúa d'Espanya una comèdia dramàtica molt interessant basca la família també però amb unes connotacions molt curioses entre feina fills etcètera Atlàntide ja l'he dit Mi vacío y yo diarios diarios d'Agosto una pel·lícula portuguesa molt interessant que entronca amb el que tu has dit de la sèrie és una pel·lícula que és un diari de 23 dies de gravació que comença pel final i acaba pel primer dia d'agost aquesta pel·lícula és la primera pel·lícula que veig sobre específicament efectes de la Covid-19 i amb gent amb mascareta impressionant molt bé fins aquí amics bona tarda la setmana que ve ens veiem amb més cinema