Cinema sense condicions del 10/5/2022 — Alcarràs i el xoc entre economia moral i capitalisme; “Frágil” a Filmin; finals postmoderns i crònica del D’A Film Festival

Visió general

Programa centrat en tres eixos: la sèrie “Frágil” (Filmin), el fenomen i la polèmica al voltant de “Alcarràs” de Carla Simón i una crònica final del D’A Film Festival. El debat sobre “Alcarràs” s’obre a reflexions més àmplies sobre tendències del cinema actual (finals nihilistes, postmodernitat) i sobre exhibició i consum audiovisual.

"La transformació és absoluta i no es veurà mai més ja el cinema com nosaltres per generació estem acostumats."

Sèrie: “Frágil” (Filmin)

Perfil i proposta

• Sèrie canadenca (Quebec), 1 temporada, 10 episodis de 45’; to d’autor i sensibilitat molt europea.

• Estructura narrativa en retrospectiva escalonada: comença amb un fet tràgic i va reculent dia a dia per reconstruir-ne causes i vincles.

• Protagonistes: Dominic i Félix, interpretats per Pierre‑Luc Funk i Marc‑André Grondin; química sostinguda, interpretacions contingudes i naturals.

Temes i to

• Amistat intensa amb possible derivada romàntica; tensió emocional constant, sense filler.

• Valor principal: connexió emocional amb els personatges; ritme que “es devora” per implicació afectiva, no per girs de guió.

• Destaca per l’ús de recursos clàssics amb originalitat funcional (no busca innovar per se, sinó servir la història).

“Alcarràs”: fenomen, lectura i controvèrsies

Fenomen i recepció

• Impacte excepcional: Oso d’Or a Berlín i revifada de sales locals; casting de 9.000 no professionals al territori (arrelament comunitari).

• Estratègia d’exhibició i abast: debat sobre subtítols i doblatge al castellà per ampliar mercat.

Lectura temàtica clau

• Eix central: xoc entre economia moral (drets adquirits, costums i acords verbals) i economia capitalista (propietat, plaques solars, decisions unilaterals).

• Paral·lelisme amb “The Field” (Jim Sheridan, 1990): el pagès que reivindica generacions de feina enfront del nou propietari.

Forma i estil

• Estètica naturalista / costumista del Segrià; direcció “pràctica” i bona direcció d’infants; cinema que vol agradar sense renunciar a la mirada social.

• Crítica interna: percepció de relat a estones estàtic o massa poti‑poti temàtic (família, memòria històrica, adolescència, denúncia, etc.).

Versemblança i so

• Debat sobre la versemblança legal d’un desnonament tan expeditiu en un context d’ús prolongat de la terra.

• Llengua i so: dificultats d’entendre part del dialecte de Lleida (per a alguns oients) i qüestions de mescla / microfonia en escenes amb diàlegs superposats.

"No és un so intrínsecament dolent; però no em semblava net en la mescla i això complica la comprensió."

Recepció crítica i del jurat

• El jurat de Berlín va premiar la coralitat interpretativa (de nens a avis) i la tendresa familiar. Els tertulians, tot i crítiques formals, recomanen veure-la i celebren el premi.

Tendències del cinema: postmodernitat i finals nihilistes

• Percepció d’auge de finals foscos i atmosfera de desesperança: de l’arthouse al mainstream (ex. “Dune”, fins i tot l’últim “James Bond”).

• Lectura cultural: interiorització d’un pessimisme estructural que consolida el “no hi ha solució”. Reclam de variabilitat tonal i espais per a finals esperançadors sense ingenuïtat.

• La “marca d’autor” ja no és només evitar el happy end, sinó l’estat de buit com a signe de l’època.

D’A Film Festival: palmarès i destacats

Estructura i volum

• Edició amb 80 llargmetratges i 47 documentals, repartits en blocs; els jurats valoren mostres més acotades.

Premis principals

• Premi Talents (10.000 €): Petit Nature (Samuel Theis).

• Premi de la Crítica: Atlantide (Yuri Ancarani).

• Un Impulso Colectivo: La amiga de mi amiga (Zaida Carmona). Menció: Mi vacío y yo (Adrián Silvestre).

• Premi Filmin Emergence: A nuestros días más felices.

• Premi del Públic: Ninjababy (Noruega), comèdia irreverent i fresca.

• Film Lab (20.000 €, WIP): Un sol radiant (equip col·lectiu ESCAC).

Títols a seguir

• Cloenda: Cinco lobitos (Alauda Ruiz de Azúa). També: Diários de Agosto (Portugal; diari en retrocés i primera mirada potent a la Covid-19 amb mascaretes).

Conclusions

• “Frágil” confirma la vigor de les sèries d’autor i l’eficàcia de narratives en retrocés.

• “Alcarràs” obre debats fecunds sobre arrelament, llengua, so i el xoc sistèmic al món rural; fenomen cultural més enllà del film.

• El pessimisme postmodern domina molts finals; el programa reclama matisos i espais per a esperança.

• El D’A mostra pluralitat i renovació: noves veus, comèdia nord-europea desacomplexada i projectes col·lectius en marxa.