Algú va volar sobre el niu del cucut, The Serpent Queen i la “Regla dels Sis”: Forman, rebel·lia i muntatge

Cinema sense condicions. Fins demà. Fins demà. Fins demà. Fins demà. Fins demà. Fins demà. Fins demà. Fins demà. Fins demà. Fins demà. Fins demà. Fins demà. Fins demà. Fins demà. Jan, què tal, Jan? Fins demà. Fins demà. Fins demà. Fins demà. Fins demà. demà. Fins demà. cabrejada. molt contents. demà. . que... aquests dos perdran. molt bé. bé. que segueixi. bé. el meu estimat amic. n'estat. considero. bona tarda. bé. bé. bé. no sé. no ho farem la setmana que ve. sí. però ahir vam tindre la possibilitat de compartir una sessió de cinema en plan de preestrena extraordinària a la Filmoteca i tant. els dilluns ja sabeu tots que el dilluns no aneu mai a la Filmoteca perquè està tancat. doncs ahir van obrir perquè es tractava de presentar tardes de soledat de l'Albert Serra. i bé, ja dic, en tot cas ho vam compartir amb molts amics i amigues que ens vam trobar allà i en parlarem segur perquè és una avícola de la que aquest any s'han de parlar. va acabar l'any passat guanyant la coquilla d'or de Sant Sebastià. sí. que no és poc. però aquest any entrarà en difusió en sales i en parlarem. i dit això la pel·lícula d'avui la va escollir l'Anastasi i per tant a tu correspon a Anastasi introduir-lo. bé, amb aquesta pel·lícula jo la vaig escollir primer perquè quan toca escollir qualsevol cosa et rasques una mica les neurones del cap i es produeix allò que se'n diu sinapsis i van venint pel·lícules del cap. llavors de tant en tant haig de preguntar perquè la presència en el programa és relativament recent. bueno ja fa tres temporades però no sé tot el que s'ha fet abans és la primera punt de ser. s'ha fet mai això? sí, sí. aquesta és una pregunta recorrent. va bé, si s'ha fet ja no toca. llavors jo aquesta sí i la tenia molt al cap perquè a vegades tens pel·lícules al cap per de manera vicària que es diu avui en dia. és a dir indirectament per alguna cosa que algú que t'ha provocat aquell interès per aquella pel·lícula i en aquest en aquesta pel·lícula en concret algú va volar sobre el niu del cucu. rebens una pel·lícula que ve en ve marcadíssima per un director de cinema que era amic meu personal i que jo li vaig muntar una pel·lícula i ja vam parlar alguna vegada que és el Josep Antoni Salgot que vaig fer una pel·lícula que es deia materamatíssima. En el període previ a fer la pel·lícula hi havia tot un procés preparatori de conèixer-lo amb ell com a persona prou complexa amb molts problemes diguem de tota mena però un gran amic i una persona molt amant de la literatura. molt. O sigui, es passava el dia llegint. Era un home que llegia des del principi a final del dia no parava. O sigui, bàsicament la seva activitat bàsica era llegir. Això, el Salgot. Sí, absolutament. Era un lector empadret, empadret. Bé, i un dels autors que en aquell moment el tenia absolutament fascinat era l'autor d'Algú va volar sobre el niu del cucu i de l'altre que era el Canquisei. El Canquisei. I que en l'altra pel·lícula també, que bàsicament li impressionava encara més la novel·la de l'altra novel·la, que era Sometimes a Great Notion. Sometimes a Great Notion es tracta de dir aquí com a veces un gran impulso, la novel·la, i la pel·lícula que em va resultar també, perquè també se'n va fer una pel·lícula que va dirigir Paul Newman, es va dir Casta Invencible. Casta Invencible, sí. Sí, senyor. Que no és que no ho fos, perquè era una pel·lícula que tractava d'això, d'una família absolutament bèstia i que tenia capacitat de tot, i per tant sí era una Casta Invencible. Però el títol no deixava de ser más de lo mismo de molta cinematografia de western, fins i tot, no? Bé, qui era Canquisei? Canquisei, que és l'autor, començarem per ell, per entendre una mica, sobretot per la pel·lícula que ens ocupa ara, que és, a vegades, algú va volar per sobre el niu de Cucut. Bé, d'una, primer d'un caràcter particular que tenia Kissi, que era un personatge absolutament rebel, rebel amb causa, d'aquests rebels amb causa d'aquelles èpoques. Ell està en el període on ell neix una mica abans, per tant, està en el període pre-hippie, viu el hippisme ja, quasi com si aquests noietts que estan intentant fer la revolució... Bé, diguem que la novel·la és dels 62, és a dir, que és pre-hippie. És pre-hippie, és pre-hippie. Per tant, ell quan veu els hippies se n'en fot una mica, perquè sí que està d'acord que tenen ideologia similar, però ell es considera molt més evolucionat. I ell, jura amb ell, tota la gent, doncs, els Grinsbergs, tots aquests filòsofs que hi havia darrere de la filosofia, aquesta que dominava aquell moment, per sort, molt més interessant que el d'ara, als Estats Units. Que devia ser el que és conegut en literatura com la generació perduda. La generació perduda. De fet, ell connecta amb molts dels autors de la generació perduda i té relació, els coneix. Bé, ell és un home, ja dic, bàsicament rebel. Per tant, això marca una mica el tipus de personatge que es pugui sentir identificat, per fer una novel·la que parteix de la rebel·lia, sobretot d'un personatge. Tot i que ell, la novel·la que enfoca per parlar d'aquest tema, que parlarem a la pel·lícula, no, que parlarà ell a la pel·lícula, és bàsicament el protagonista en la novel·la, és més la directora, és a dir, la directora d'infermeria, el cap d'infermeria, que no pas el propi, en aquest cas, pacient, que és el que després interpretarà el Mac Murphy, qui interpretarà el d'allò, el... El Jack Nicholson. El Jack Nicholson, perdó. Bé, i encara, direm, ell, el primer cabreig que va tindre amb la pel·lícula, va ser perquè el Milos Forman va agafar com a conductor principal de la pel·lícula el personatge del Jack Nicholson. Del Jack Nicholson, sí, sí. En canvi, ell, el que havia fet era una narració en què a l'indi, de dos metres i pico... El chief, el jefe indio. Sí, el chief. El chief, el jefe indio, sí, sí. És el que narrava la història. I, de fet, qui més protagonitzava per ell quan ho explicava la història era a partir de la maldat, que ho és en la pel·lícula, també ho és, evidentment, no?, del personatge de la... em recordo el nom, que no m'ho recordo. De la doctora... bueno, el protagonista de Lluís... Lluís Fletcher. Fletcher. La doctora, com s'ha dit la doctora? I la doctora... ara... Ens hem enganxat, ara. Ho tenim per aquí, després sortirà. La doctora. La doctora és el personatge antítetic, diguem, de la llibertat. Ella és totalment el contrari. Llavors, ell, per altra banda, Ken Kisei, coneix a fons les institucions psiquiàtriques i el món de la ment perquè ell mateix s'havia sotmès, per voluntat pròpia en aquest cas, a diferents proves, diguem, de processos de perdre la consciència. És a dir, havia jugat amb l'LCD, òbviament, havia jugat amb altres drogues... Doctora Ratchett. Ratchett, sí senyor, doctora Ratchett. Havia jugat, havia compartit amb altres amics seus també de la mateixa època i condició el joc aquest amb la droga profunda. I, per tant, havia tingut experiències extrasensorials importants que l'havien portat a aquest punt de fer el coqueteig amb la bogeria. Llavors, ell, quan abans d'escriure la novel·la i mentre l'està escrivint, està treballant en una institució psiquiàtrica. És a dir, que ell realment s'incerta dintre d'una institució psiquiàtrica i veu que allò està funcionant d'una manera molt... que li va a favor d'obra, en aquest sentit. Perquè realment es confirma tot allò que ell es temia, es confirma el conèixer de dintre el tema. I ell deia concretament que el que es creava era una mena de personatges de cases buides, li deia. O sigui, perquè eren individus que el que intentava fer-se és buidar-los totalment de qualsevol contingut. Bé, ja el títol de la novel·la no era el del cucut, sinó que era atrapat sense sortida, que dona molt sentit el que tu estàs explicant. O sigui, una situació límit en què no hi havia sortida possible per l'individu. Era una destrucció de la personalitat de l'individu a aquests centres. Totalment. Totalment, és que de fet és el que veus en la pel·lícula. La pel·lícula és aquesta lluita entre l'autoritat per un cantó, que és molt simple, està personificada per aquesta directora, i, per altra banda, tota la resta de personal, que són aquests 8 o 10 protagonistes bàsics, que els tens tot el rato en pantalla compartint paper amb el Nicholson, i són actors que després alguns d'ells han fet una carrera de por, d'altres menys, hi ha una mica de tot, però realment són personatges que te'ls creus com a bojos, és a dir, la pel·lícula, excepte algun que ja saps, jo i algun el sabia molt que era un actor conegut, i sí, no és com que costés creure-m'ho, m'ho creia igual, però bueno, havia de fer una mica més l'exercici. I el Danny DeVito. El Danny DeVito, que el tenim molt vist, però bueno, és tan immens el treball que fan, alguns d'ells realment sembla que estiguin perfectament bojos, o sigui, és així, i aquest personatge que arriba allà, llavors ell, d'alguna banda, tenia aquesta connexió amb el tema d'haver conegut el sistema psiquiàtric, i per això pot crear molt bé aquesta metàfora que estableix entre la doctora Ritchett i el Van Gorfey, i tota la institucionalitat. Clar, aquí la pel·lícula, si vols entrem una mica ja en la pel·lícula, perquè aquí se hi ha, jo la curiositat amb qui se hi era que realment la bogeria del meu amic Antoni Salgot era amb l'autor del llibre, i era amb l'autor del llibre sobretot amb l'altra pel·lícula, que potser algun dia l'haurem de fer, la vaig dirigir Paul Newman, i això seria una raó també per poder-la... Bueno, Casta Invencible, jo és una pel·lícula que la recordo, no la recordo com a tal, perquè ja ho feia 30 anys que no l'he vist, però que la vaig veure dos o tres vegades, i em havia agradat sempre molt. la recordo com una pel·lícula molt intensa. Molt intensa. D'una violència notable. Molt similar d'intensitat, parlant d'intensitat sense qualificar-la més, intensitat amb aquesta, que s'està parlant avui, però en un altre terreny. La lluita amb la natura, la lluita amb els troncs aquells enormes, la família, amb tots els seus complexos i problemes, interns familiars, era molt potent també. Escolta, ara ho parlo de memòria, era d'Estua Rosenberg, pot ser? Sí, correcte. Ah, molt bé. Sí, sí, sí. Newman en allà... No, em parles de quina? Casta Invencible. No, no, no, és Newman. És Paul Newman, el director. Ah, és el mateix Paul Newman? Sí, sí, és Paul Newman. Perdó, no, no. És que Rosenberg ara em ve al cap per una altra pel·lícula que precisament ha tingut entre mans aquests dies. No, és Paul Newman, és Paul Newman. Sí, sí, Paul Newman, perquè també Paul Newman, sense haver tingut aquest coqueteig amb la bogeria, i la pel·lícula no va tant d'això, sí que té la personalitat adequada, jo penso, per dirigir aquest tipus de pel·lícula. És potser la pel·lícula més dura que ha dirigit Paul Newman. A més, és un gran impuls, no? El Casta Invencible, perquè Newman tendeix més altra fer pel·lícules més poètiques, amb una càrrega més... A pesades el coneixen amb el món teatral. En aquella no. En aquella va a tope i realment amb un món molt hostil i molt dur. Una mica més enllà del que Paul Newman acostumava a ser com a personalitat, fins i tot. I bé, entrar en la pel·lícula, dir que realment la pel·lícula té, avui ho parlàvem amb el Pep, té una arrencada immensa, és a dir, un primer acte de presentació de situació absolutament tan impecable en tots els sentits. La planificació, com a modèlic, aquesta arribada d'aquell cotxe, ja d'entrada, això és en el primer plano, quan arriba el cotxe aquell en el manicomi, per dir-ho d'alguna manera. La música aquesta que us hem posat, aquesta obertura, que és molt curiós, jo no sé, suposo que no érem familiars, però igual sí. No, perquè... Chuck Nietzsche. Nietzsche, sí, sí. No podia ser d'altres que podria fer la música d'aquesta pel·lícula. No, no sé si ho eren o no, però realment... Seria dels Nietzsche de sempre. Els Nietzsche de tota la vida. De tota la vida. De Filadèlfia, sí, sí. Bé, doncs, el fet és que sí. Té una arrencada realment potentíssima. Potentíssima, però al mateix temps, formen, que ja li havien vist aquelles primeres pel·lícules, diguem, europees, i que tenia una factura molt escolàstica, perquè era un home d'escola, i va estudiar en una de les escoles més importants del moment, la FAMU de Praga, la FAMU de Praga era una escola amb una fama tremenda, jo era una de les escoles que quan era molt jovenet tenia dos possibles d'allò. Una era Polònia, Lotz, estudiar cinema, i l'altra era la FAMU de Praga. Eren dues ciutats que en van a dues escoles que en van atrever molt. Finalment, cap d'elles va ser, i va ser l'universitat de la vida la que em va ensenyar, finalment, alguna cosa del que sé. Però no, cap universitat. I la pel·lícula té aquesta arrencada en aquest ambient que anem definit molt bé, que ens anem passejant per a aquelles estances, que anem coneixent la famosa directora, el director, un altre personatge clau, que el té, del fons apareix poc més a la pel·lícula, però sabem que estan allà, i és un personatge que el té controlats, no és aparentment tan dolent, esclar, se juga aquí, el tema de policia bo, policia dolent. La dolenta de veritat és la directora. El director, bé, té el seu consell d'assessors i ells junts decideixen barbaritats, però les decideixen junts. La directora podríem dir que aplica un protocol que ja està fet d'una forma perversa. El que passa és que ella, i això és el que li dóna força a la pel·lícula i un interès especial, i que la fa lluir molt com a actriu, a la Louise Fletcher, que va guanyar a l'Òscar amb ella, és que ella li dóna el punt de sadisme que queda impressionant. És que té un físic, a més a més, ella, però és una dona guapa, en el fons, és una dona realment guapa. No és una super bellesa, però té una bellesa. Aquesta bellesa està deformada per un pentinat absolutament molt improbable, diguem, d'alguna manera. Sí, sí, està pentinada com el Dràcula de Coppola. Una mica això. Ah, mira, has donat una bona referència. Aquesta pentinat tirada enrere, com creant dos camps, esquerra i dret, dos lòbuls, amb una valla al mig. Amb una valla al mig, dos lòbuls fontals així molt marcats i després la còfia, evidentment, en el cim de tota aquesta obra d'art. Què passa? Que realment, quan està en ella, en ella, tu la mataries. És a dir, tu ets el primer que tens la pulsió de carregar-te el poder i en forma d'ella ets tu. Per tant, tu et col·loques clarament del cantó de l'heroi que esdevé Nicholson a partir d'un moment determinat el Mac Murphy. La veritat és que el Nicholson és un impresentable violador d'una noia de 15 anys i diu que no ho sabia. Un tio que... No, no ho sabia, esclar. Mai ho saben. No se sap mai perquè com que no ho porten escrit i gravat... Un home que, a més a més, era un tio bronques, contínuament posat en maltercats, etcètera. Sí, el fet de ser de xira a la presó. Però aquí resulta que es converteix en l'adelit de la llibertat i de la rebel·lió. Tot l'art dramàtic es basa en el creixement i glòria, glorificació progressiva d'ell com a líder, diguem, d'aquell grup humà i com finalment hi haurà la caiguda. Una caiguda també molt espectacular, una caiguda, diguem, arribar a baix de tot, arribar a baix de tot perquè ha pujat a dalt de tot, aconseguit quasi allò que busca, no adelantarem molts esdeveniments perquè la pel·lícula, jo adelanto, que si es pot caldria veure-la, és una pel·lícula, diguem, de les normals que presentem nosaltres. La tenim a Filmin. La tenim a Filmin, o sigui, val la pena veure-la amb una qualitat interessant. Penso fins i tot que en alguna altra plataforma també la trobaríem, però Filmin jo és la que, realment, la qualitat és extrema, és molt bona i està molt bé la pel·lícula. Aquí ens porta aquest primer acte a aquesta mena d'aprendre, d'entendre com funciona la dinàmica d'allà dintre. A partir d'aquí, en el desenvolupament, anirem veient com a poc a poc Mac Murphy comença a desafiar l'autoritat amb tota una sèrie d'actes en els que, més a més, intenta arrastrar la resta i a partir d'aquí comencen també a aparèixer en els companys les seves ànsies per un cantó de llibertat de seguir-lo però també les seves pors. I veus com són de terriblement dèbils, de terriblement fràgils, la paraula adequada, aquests companys i com l'agrogeria... És que la institució, la pastilleta diària, etcètera, tot això els ha anat debilitant segur. Mira, acabes de dir la clau. Primer, la situació hi ha de submissió i després les pastilletes. Les pastilletes acaben de matar. En el millor dels casos saps que després hi ha més coses. Per cert, que la presentació del torn de pastilles és molt divertida. Molt bona. Cada un agafa la pastilla d'una manera diferent. Hi ha qui vol que li posen a sobre la llengua. Hi ha qui l'agafa amb la mà. l'hòstia beneïta. Una d'ells és realment com si fos l'hòstia beneïta o la llengueta i li posen la pastilleta. Altres fan veure que se la prenen i no se la prenen. El mateix Nicholson no ho fa. I sí, sí, és curiós aquest moment. És que tota la pel·lícula està plena realment de matisos i d'una profunditat de tractament de personatges. el que hi ha molt bo per part de Forman és el creixendo. Sí. Si us en la pel·lícula que comença gairebé amb conya i va creixent, va creixent, va creixent, l'art dramàtic que dius tu fins a arribar a una culminació que no us podem dir i amb un final extraordinari. De fet, s'apoyen aquests creixements en punts forts i el salt, diguem, d'aquests hi ha petites rebelions que hi ha al voltant de reunions que crea la Ratsher amb tota la gent al voltant que crea una mena de córrer de la patata en el que la gent manifesta les seves coses i ella és la que marca els torns. Una simulació democràtica també. Ah, molt, exacte. Ara anem a votar. Ara anem a votar. Si no hi està d'acord, ah, doncs mira, anem a votar, diu ella. I voten i evidentment ella manipula tot, a l'altre se'n dóna compte, bueno, tot és molt i en el moment en què hi ha un punt en què hi ha un punt d'inflexió en què això canvia és en el moment que començarà, diguem, d'alguna manera la confrontació arribarà al seu clímax. Que és en el moment en què no poguent ja fer res més amb aquest home, amb el Mark Murphy, Nicholson, el que decideixen és sotmetre'l a el que es deia en aquell moment amb una amb una electroconvulsoteràpia. Es deia exactament així. Aquí li dèiem electroshock i era amb una simplificació. Sí, per entendre'ls era això. Era un electroshock, un ECT, un ECT, electroconvulsoteràpia, que vol dir, doncs, això, posar en les parts del cap unes menes d'aplicació donant-lo. Un sensors. Un sensors, unes ventoses i la descàrrega elèctrica. De 10.000 volts. I aguantar-ho de una estona és realment molt curta. La que es veu en la pel·lícula de descarrega és molt curta, però l'efecte de la descarga és terrible, aquell plano. Un primer plano... Sí, home, perquè a més a més li donen el protector perquè no es mossegui la llengua. Amb la boca tancada, serrada completament i la cara vermella com un tomàquet. És un plano que m'ha pressionat molt. No recordava aquest plano tan potent. I alli, és clar, alli comença una mica al principi, el trencament, diguem-ne, més fort es produeix a aquest punt. Hi ha un gir. És cert que és un gir que queda debilitat perquè resulta que aparentment tampoc li fa tant efecte a la llarga aquest tema. És a dir, a ell no li crea una gran d'allò, tot i que ell simula que sí, però d'alguna manera ja veuen que aquest home ni amb això se'n sortiran per reduir-lo. i llavors d'alguna manera ell decideix la revolució final. És a dir, decideix fer, crear un entorn, crear una cosa que no explicarem gaire. Ell té uns apoios allà, sobretot a l'indi. El gran jefe, Bronden, que està interpretat per Will Samson, un tio amb un caràcter, un físic impressionant que es menja a la pantalla. Totalment. Quan entra ell, tu passes del Nicholson i dius, hòstia, quin tio. Primer perquè m'ha deix dos metres i pico, segona perquè és un home negre molt blanc, però un home negre molt fort, molt, se'l veu una bèstia, realment és una columna dòrica. I per altra banda perquè té cara de bon tio, no té cara de bon tio. Simula una cosa que no és, fa veure que és una cosa per guanyar-se la confiança i poder viure en un món aparentment molt aïllat, fa veure que és una cosa que no, direm. Ell té una estratègia. I té una estratègia. I el Nicholson d'alguna forma ho còpia. El que passa és que el Nicholson el que fa és fer-se el boig. Al revés, el que fa el boig i l'altre fa una altra cosa. I l'altre fa una altra cosa. Llavors, a partir d'aquí es genera aquesta amistat. I a mi potser de la pel·lícula i aquí poden tocar coses personals perquè recordo que el Sargot era molt procliu precisament a aquest personatge de la pel·lícula el Xif. El jefe Apache que ell li deia. No és Apache, evidentment, però s'ho inventava. El jefe Apache ell va tenir sempre aquest respecte que molta progresia d'aquest país ha tingut que és per als indis. Fixa que els indis americans han generat un respecte molt profund en la gent europea d'esquerres per entendre'ns. perquè eren allò que tots sabíem que van estar sotmesos a una pressió molt forta per abandonar allò que era seu, que era el seu territori. I amb un extermini pels seus mateixos. Exactament, i pels seus mateixos. I arribant a la situació que han arribat ara absolutament liquidats per l'alcohol, bàsicament, i ficats en guetos absolutament indescriptibles. Bé, per tant, el personal del Xif, el temps que fas bé de dir-ho, és un personatge vital per aquesta història perquè en el punt en què ell ja aconsegueix integrar-lo en certs jocs i fer-se amic i comença allò, esclar, ja té algun aliat per poder fer allò que ell vol fer a partir d'aquí, que és la revolució, és a dir, és sortir d'allà com sigui, tal. I aquí genera uns últims, jo en pensat m'atreviria més de 20 minuts, potser 25 o 30, de pel·lícula absolutament tremendos. O sigui, tremendos per lo bons que són, pel trem que tenen. La intensitat cobre força i ja quedes atrapat a la pel·lícula. Absolutament. I amb un final apoteòsic, és a dir, alguns han dit que potser massa apoteòsic, potser massa en el fons positiu, però que, bueno, ja han passat moltes coses molt greus. En el teu cas, després de tanta duresa, s'agraeix la vessant poètica que transmet al final. Jo sí. I un cert sentiment d'esperança en el futur. Efectivament, efectivament. Per tant, tot això, jo penso que un figura d'una pel·lícula, jo no sé què pensaràs tu, perquè penso que és molt atractiva pel públic en general, et diria. Jo crec que és una pel·lícula que s'ha de veure, perquè sobretot funciona com una obra dels anys 70 americans, de protesta, amb la guerra de Vietnam, el sexe, la droga i el rock and roll, el moviment hippie, etcètera, etcètera. Però sí que vull dir que hi ha alguna cosa d'aquesta pel·lícula que em grinyola. Potser també, en aquell temps, hem de pensar que estem veient una pel·lícula dels anys 70 i amb els anys 70 algunes coses, com és, per exemple, el tractament de la dona, està clar que eren molt diferents. I a més a més, el Milos Forman venia d'Europa i potser també, si ens recordem, de les primeres pel·lícules d'ella, aquelles conyes que feia, com la que jo vaig conèixer, Milos Forman, és del 65, Els amors d'una rosa. Bé, era una pel·lícula d'aquelles divertida i tal, no? Bé, aquí, concretament, amb aquesta pel·lícula, hi ha un tracte de la dona que és denigrant i està representat per dues prostitutes, amigues del Jack Nicholson, que les fa entrar a dintre de l'institució i provoquen una miniurgia i més que tot això que podria quedar com una anècdota i tal, és que el paper que li dona el director amb aquelles dues dones és un paper d'esclaves del sexe de lo més tirat que et pugui ser i a mi això em sembla, em continua fent mal als ulls. Bé, jo crec que sí, que tens raó, que segurament deus tenir raó. Potser en el seu moment no me'n va fer tant, no crec que ens en fes tant, és cert això, hem anat canviant sortosament, hem anat canviant a millor. Cap a B, cap a B. Que se senti bé això. Però realment és veritat, potser. El que passa és que es deu ser fidel a un moment determinat també en què les coses eren així. Aquesta presó ves a saber en quin poble perdut està situada. Bueno, aquesta presó, m'escuïc la paraula presó, quan en realitat és pràcticament sí, una presó, és un manicomi, diguem. Però ves a saber en quin poble perdut dels Estats Units està col·locada. Per tant, vol dir que la vida d'aquell poble molt divertida no era i era evident que un prostíbul era un lloc que des de les èpoques de l'oeste, de l'ejanoeste, estava amb tots els poblets perduts de tota la geografia. Sí, sí, sí. Llavors, clar, però clar, això ho veus en una pel·lícula de Pèkin, Paca l'oeste, i bueno, no et molesta tant. Allà, clar, agafaven quatre mexicanes les pujames i es portien una juguera i tal. Queda com una cosa situada en aquell temps. Sí, sí, sí. Però clar, aquí una institució psiquiàtrica que vinguin dos dones amb un cotxe que a més a més porten un cotxe per després sortir, escapar-se amb ells i tal. Exacte, exacte. No? És que... Una d'elles és amiga d'ell, una d'elles és amiga amistansada o el que sigui i és una de les que domina. No oblidem que hi ha una escena al mig molt interessant en la pel·lícula i que és un moment de respira de llibertat que es dona i es dona dintre de la meitat entre el primer terzi i el segon, que és aquella sortida que fan... que s'escapen, realment s'escapen d'una manera molt... però s'escapen tot el grup humà aquest i inclòs amb aquesta noia i aquesta noia se la troben fora... Amb l'autocar, no? Amb l'autocar i després agafen i se'n van al port a agafar una barca per anar a pescar i agafen una barca que és una senyora barca i van a pescar amb aquella barca. Aquell és un moment de llibertat que tenen tots i allà descobreixen aquest personatge d'aquesta noia que efectivament sembla que viu de vendre el seu cos bàsicament perquè ell d'alguna manera ja ha tingut una relació amb ella de tipus bastant profunda i és amb ella qui pensa ell, amb ella i una amiga per poder muntar aquesta festa final en la que aprofitaran per fer una sèrie de coses. I bé, sí, sí. Aquest moment, aquesta escapada amb l'autobús i després el fletar la barca que, bueno, està perseguint-los tot Déu allà però ells se'n van... Els van tirant i van fotent i a més a més un dels sonats l'agafen i el posen de... Bueno, no us ho expliquem. A portar el timor. És que la pel·lícula té moments molt divertits. Moments molt divertits. De comèdia a comèdia. Els bojos et poden enfrontar al pitjor del que et pots arribar a pensar de tu mateix i et veus una cosa i dius, ostres, és terrible quan l'home arriba al límit aquest, no? Sí. I també a coses absolutament risibles. Hi ha el Martínez que és el personatge aquest que dius tu que és el que acaba portant el timor. Clar, aquest home fa riure. Fa riure. Perquè té una manera d'expressar-se. però al matínez es fot molta pena perquè és el desgraciat de tots ells. A mi realment és una pel·lícula que em toca profundament. No sé si us tocarà tant a vosaltres. Jo espero que en sí, no? En part, potser sí, no? Jo en tot cas em penso que és una pel·lícula primer que respon al nostre títol de la secció. Ah, sí. És un clàssic. Totalment. I després jo penso que és una pel·lícula que s'ha de veure perquè en el seu moment va tindre una influència molt important. Sí. I no sé si tu tu tenies previst comentar com va anar la producció? Perquè aquesta és una producció de Michael Douglas. Sí, Michael Douglas és el producció. Que els drets els tenia el Kirk Douglas i els va passar al seu fill perquè ell la volia dirigir però no va trobar un productor. Parla amb tu, parla amb tu perquè no he preparat tant aquesta part. No la coneixia. Sí, doncs finalment el fill, el Michael Douglas li va comprar al seu pare o van arribar amb un acord perquè li cedís els drets i llavors van tindre una lluita molt forta perquè costava molt trobar algú que pogués ser els diners en una pel·lícula que tractés aquest tema. Aquest tema en aquell moment no interessava, en aquell moment interessaven coses d'un altre... Molt més comercials, d'un altre tipus, no tan conflictives. Clar, un petit o gran nombre, coses... més suaus. Més suaus, eh? Sí, sí. I llavors es van ajuntar per una banda el fill, o sigui, el Michael Douglas i per l'altre Saul Zanz i entre els dos van... bueno, va ser Òscar a la producció també, eh? Sí. És veritat, també va ser la millor pel·lícula. Sí, senyor. Sí, senyor. I llavors van aconseguir els diners suficients com per tirar-la endavant i hi ha una cosa que també és molt divertida, la quantitat de gent important, tant actrius com actors, que van rebutjar el paper perquè van dir no, jo amb aquesta pel·lícula no m'hi poso, aquesta pel·lícula em faria mal la meva carrera i tal. Aquelles coses... Sí, absolut. És curiós perquè jo estic segur que molts d'ells quan van veure el resultat es van estirar els cabells i dir segur, segur. Però si m'ho vi no ferit de missa. Sí, sí, sí. No, no, sí, clar. Pensa que tots els actors que surten a la pel·li... Fa i d'una, ui. Pocs anys després... Va dir que no. Va dir que no, imagina't. No, no, tots ells van acabar... Potser n'hi ha dos o tres que no, que no van fer gaire carrera. Per cert, parlant d'actors que surten a la pel·lícula, recorda'm el nom de l'actor del negre aquest potent del Vigilant de Nits. Ah, sí. Scarmine Brothers. Scarmine Brothers del Vigilant de Nits. Quan el vaig veure de cop en una escena també molt interessant que forma part d'aquesta part final de la revolució, per entendre'ns, tenen d'alguna manera segresta, no tenen allà col·locat en aquest home el Vigilant de Nits que és negre, que és aquest Scarmine Brothers. Aquest home, hi ha un moment que de cop no hi vaig caure, però hi ha un moment que el Nichols Orell coincideixen en un plà molt clarament i dic, ostres... És premonitori. És premonitori això, perquè d'aquí 5 anys, perdó, d'aquí 25 anys, no, d'aquí 5 anys, l'any 80, Kubrick realitzarà, dirigirà The Shining. The Shining. El resplendor que es va dir. Amb ells dos. Amb ells dos. Ells dos surten a la pel·lícula. És el negre, que bueno, que és el personatge... El mata el Nicholson. El mata el Nicholson i que realment es tornarà a trobar cada vegada. Cosa que ens va fer pensar el Pep va comentar. Jo crec que tu vas dir que el Kubrick... Que Kubrick segurament va veure, va veure algú amb volós sobre el nivell del cucú i va dir, hòstia, aquests dos personatges m'interessen. I funcionen molt bé junts, així com el Xif i ell també funcionen molt bé junts. Amb aquest personatge també, d'una altra manera, també està molt bé els dos, i més, gran actor Nicholson sense cap mena de dubte, malgrat tots els tics i tot el que li vulguis dir de ser un actor excessiu, aquí l'accés li va a favor. Aquí, clar que sigui, perquè el personatge li permet això. És una mica també el que passa amb el resplendor. Igual. I bueno, és que està carregat de tics. Bueno, tio, però... Està boig. Clar. És que està boig. Sí, allà on Nicholson no pot fer tics i tampoc en va fer, és per exemple amb la pel·lícula que hem parlat aquí de Polanski. Del Polanski. El tríler aquell. Sí. No podem fer aquestes trampes. No podem fer aquestes trampes perquè ens enganxa. Hem de parlar del que tenim preparat. Jo ho tenia preparat, venia a parlar de mi libro i em treus aquí a... Sí, però... El Polanski, sí, home, sí. Amb la Fai Donové, precisament. Amb la Fai Donové, sí, home, sí. La pel·lícula de... Sí, terrible. Molt maca, Hollywood. Los Angeles. La Daly. La laguna aquella que hi ha dalt, la gran piscina aquella que tenia muntada. Es diu exactament... Ho està buscant, el Pep. Avui, mentre tant us distrauré cantant una bonica cançó. No, no. L'estava buscant i ho trobaré. Ah, dir-vos-vos una cosa que no hem dit. que, esclar, aquest senyor que diem el director, el Milos Forman, va dirigir, poc temps després... Chinatown. Chinatown. Chinatown és la pel·lícula... No va dirigir Chinatown, sí que va dirigir Chinatown. És la pel·lícula en què, vull dir, amb un paper com el de Chinatown, no pot fer l'imbècil continuament. No, que el feia massa. I no el fa. Allí no, no el feia, no. En canvi... Bueno, no el fa, però aviam, crea un personatge de quasi de còmic, eh? O sigui, recorda el personatge que crea el Milos Forman en la pel·lícula. Però és cert, no té aquesta gestualitat extrema que juga en aquests casos. En canvi, allun el fa, i des del meu punt de vista destrossen, perquè no solament el fa ell, el fa ell i el Marlon Brando, amb Missouri Bricks d'Arthur Penn i es carreguen la pel·lícula. Sí. Perquè arriba un moment que dius, bueno... Se li va anar de les mans a l'Arthur Penn, jo tinc un llibre que parla de direcció d'actors. Sí, l'un per l'altre van començar a veure qui la font més grossa, devien anar bastant tocadets del col tot el rato i, clar, arriba un moment en què la clientela quan està veient la pel·lícula diu, bueno, però això què és? Doncs res, era això. Era això, no, estava amb això i volia... Bueno, jo una mica, es podria estar parlant hores d'aquesta pel·lícula i és el tòpic també dir-ho, però és veritat. Hi ha una cosa també que volia comentar i és perquè es feia una idea de l'interès de Forman per aquesta pel·lícula Forman té una història curiosa. Neix el 18 de febre del 32 a Txèquia, en una ciutat que es diu Kaslav. Kaslav, sí. I va morir a Dauzbury, a Connecticut el 13 d'abril del 2018. Bé, els seus pares eren protestants. Sí. Rudolf Forman i Anna es va boba. El Rudolf, el seu pare, va morir el 1944 al camp de concentració de Buchenwald. Sí, senyor, de Buchenwald. I la seva mare, el 1943, un any abans, a Auschwitz. I després, quan ell va ser més gran, es va enterar que en realitat ell, el seu pare, havia sigut un altre. És a dir, era un fill adoptat d'un jueu. Sí. Clar, amb tot aquest menú, més la baixada dels russos a la primera edad de Brava, el tio va sortir bastant, diguéssim, amb comptes pendents amb la política, no? I per això, jo crec que va tindre aquesta força amb algunes de les pel·lícules que va fer als Estats Units, amb les que ja va posar una mica allò que seria l'ajuste de cuentas, no? De començar a parlar de coses de la manera seriosa. Correct. Encara que la pel·lícula era lleugera, aparentment, el take-off la... Sí, però... Era una pel·lícula que en el fons estava fent una crítica brutal. Aquí també hi ha una cosa, a la millor, ja ho sabeu, però si no, us ho dic perquè hi pot haver algú que digui, bueno, si aquest home va fer l'adaptació d'Atrapat sense sortida, perquè se li diu algú en voler sobre el llibre del cucut. Bé, a l'ocell en qüestió, el cucut, segons sembla, es dedica a posar els seus ous als nius d'altres ocells. Aquí la metàfora és que el protagonista, Jack Nicholson, sembra el fruit de la seva influència alternativa, discordant i inconformista en la conducta dels que ja estaven ubicats en aquell ni. crea la confusió a partir d'entrar en un món que no li toca. És un títol metafòric que se li escau perfectament. M'enviu oblidat d'aquesta història, és cert, tens tota la raó. Dir també que això que deies de la força de Kissey, Kissey s'ha de fer fort i llavors quan ell va a l'escola secundària ell es fa lluitador, lluitador professional de lluita. La lluita dels Estats Units encara ara segueix sent un esport important de segon. La grecorromana en aquella època i ara altre tipus de wrestling diferents. I això crea un personatge que va estar a punt fins i tot d'arribar als Jocs Olímpics, és a dir, va estar a punt de participar als Olímpics. I d'alguna manera també, com un home que agafa com a models per completar la visió de l'anectàs de l'escriptor, John Wayne era un dels seus ídols. John Wayne com a personatge era un dels seus ídols. I a nivell també de pensadors, de gent que escrivien coses interessants sobre tots els temes, el Rice Borroughs, que és un home que havia escrit sobre el món de la pedra, i el Zan Gray, aquest escriptor de novel·la, diguem, d'aventura de l'Oest i tal, que té uns referents potents, potents, que té una bona base per després fer totes aquestes coses que va fer el Kissé. I la pel·lícula, el nostre amic en aquest cas Forman. Molt bé, doncs deixem aquí el tema Forman, recordeu, Alguien Boló sobre el nivell del Cucco, un dels llocs possibles per veure-la, segur i en bones condicions, Filmin. Filmin, sí, sí. I dit això, entrem amb la temàtica, no sé si ens portes alguna recomanació de sèrie. Sí, crec que no la vam arribar a fer, és que he tingut la dubte. No, no, no, no, vas a avançar-la. Vaig a avançar-la. Però no vas a entrar. No, tampoc es tracta d'entrar molt a fons, és una sèrie, no estem davant d'una... És a dir, és una sèrie seriosa, mai millor dit. M'ha sortit, no preveia dir-ho, però és una sèrie seriosa. Hi ha sèries que són seriades, és a dir, hi ha sèries que són per ser consumides d'una manera absolutament... I aquesta no, aquesta és una sèrie que quan la comences dius, vols dir que m'agradarà això? Perquè és cert que ens ha acostumat al cinema, amb l'Ànzimos, ja va fer una gran introducció en aquest món, de tocar la història des d'un punt de vista modern, diguem, o sigui, fer un tema històric profund del segle XVI, del XVII, XVIII, o la Sofia Còpola, també ho ha fet. És a dir, hi ha una sèrie de directors que han fet aquest joc. Hi ha dues sèries que tracten sobre el personatge de l'emperadiu d'Àustria, la Sissi, famosa, i les dues tenen aquest toc modernós, ja en vam parlar en el seu dia d'una d'elles. És a dir, hi ha una certa tendència a recuperar aquests temes clàssics de la història clàssica profunda i tocar-los amb una nova manera de fer. Més que no pas, ja no dic deformant o no deformant la història, jo la tinc sospesa des del que abans era el preuniversitari, per tant, no seré jo qui jutgi si responen o no a la realitat, però sí que... Ja vam tindre un historiador aquí. Vam tenir un historiador que ja no hi és. Que ja no hi és. i de fet no sóc jo el més expert, però sí que la sèrie té aquest apesentor que estàs movent en un món d'una història potent. N'estem parlant, ni més ni menys que a partir d'un llibre també de Leonie Frida es criré un llibre que es diu Caterina de Medici, Renaissance Queen of France, la reina de la renaixença francesa. És a dir, que ens parlen i és a més que de Caterina de Medici. Caterina de Medici va ser en qui li diuen el nom de la sèrie The Serpent Queen, o sigui, la reina serp. Serpent. La reina serp. Que vol dir que va ser molt dolenta. Molt dolenta perquè és una dona que neix d'una manera absolutament o és òrfana i per tant d'alguna manera neix de res, del no res, però d'alguna manera per una sèrie d'esdeveniments que ara no entran. En el cas i que la pel·lícula dona una mica percebuts, es troba que ella ha de portar, ella d'alguna manera s'espera d'ella que sigui, perquè els va bé a la família de Medici, i col·locar-la com a la dona del gran de França, que és ni més ni menys que el rei de França. Llavors, volen que desposi amb el rei de França, que sigui l'esposa del rei de França i tota la finalitat va a funció d'això. La pel·lícula és això, bàsicament ens explica això, les seves dificultats en parir el primer fill, això genera tota una crisi, i a partir de les dificultats de parir el primer fill, totes les intrigues de l'acord per aconseguir que d'alguna manera algú agafi la successió, perquè és clar, si no hi ha un primer fill, tot això va generant les típiques intrigues de Palau, però explicades amb una clau per un cantó carregada d'ironia, carregada d'humor també, però també carregada d'un caràcter tràgic de la vida, t'adones compte del poc que en aquell moment valia la vida humana, és a dir, la vida també ens demostra que ara en aquest moment estàvem al segle XV? Estàvem al segle XV, no, estem als XVI, ja et dic que tinc suspès a la història, no em feu massa cas, XVI, sí, XVI, és el Renaixement, hi ha una miqueta... I la pel·lícula, com es diu? La sèrie? The Serpent Queen, la reina serp, la reina serp, sí, sí, i a més a més té una capçalera, una arrencada, que així com moltes vegades es salta un sempre l'inici de la llave, que ja l'he vista, o el tràiler fins i tot del capítol anterior, i vas directe al gra, en aquest cas jo a vegades en veig de capçalera, perquè és la reina asseguda en un tro, en un tro fals, un tro que no és un tro real, és un tro que està més en la línia d'algunes sèries que han creat aquests trons tan especials, que són com de mentida, no? I en un moment determinat sota la seva faldilla surten una vintena de serps raptant per terra cap a càmera, que venen cap a la càmera en un espai d'aquests macos. Ara, jo estava pensant, estava pensant, clar, molt més modest amb el començament de l'excursor negre, te'n recordes? Ah, sí. I tant. Però allà sortia una serpona. Una serpona. Un escursor. Aquí en som, aquí han tirat més, hi ha més pressupost i han tirat... Aquí. Hi ha molt pressupost, realment, cal dir que és una sèrie que realment té un dineral a la darrere. Dir que té, per allà anar a l'ho pràctic, dues temporades de vuit capítols cadascuna, per tant són 16 episodis, que està a Movistar, vol dir que també té un accés relativament fàcil pels que tenen a Movistar, òbviament, i que està produïda molt recentment, perquè va començar el 2022 els primers capítols de rodar-se i es van acabar els últims de rodar-se i produir-se el 2024. Per tant, és una sèrie relativament moderna i juga amb molts elements de llenguatge modern que jo agraeixo profundament. L'ús de música moderna actual dintre de l'estructura d'una història de cinc segles enrere, això a mi em crea una especial emoció, perquè són temes molt ben escollits i en alguns moments genials a partir d'aquesta barreja. Sobretot en els finals de capítol. Ja ho havien jugat des del Soprano, que sempre al final de capítol tancava amb un tema superconegut i tal. Però ells aquí ho fan i ho fan molt bé. Una actriu que no recordaré ara, no la porto escrita, no me l'he escrit, que és la que representa on gira tot al voltant d'ella, que és la que fa de Catania de Medici, i uns actorassos al voltant d'aquests que molts deus són desconeguts completament, però amb un rendiment al nivell de BBC i d'una producció americana d'aquest nivell, no? O sigui, la producció és anglesa o americana? No, aquesta anava a dir, és tipus BBC, però en realitat la producció és americana, és nord-americana, sí, i això, dues temporades, 16 episodis, 50 minuts més menys que d'un. Jo m'agrada molt que ens comentis coses de sèries, perquè penso que dintre de la nostra audiència hi pot haver gent que tingui, a la millor, una molèstia o una dificultat per accedir a sales de cinema, i en canvi, d'aquesta forma, crec que els hi fem un servei orientant de cara a sèries, que es poden veure tranquil·lament des de casa, i sempre que nosaltres en parlem, que tu ens en parles, perquè ets el que domina el tema, ja sempre poses un estàndard de qualitat que sigui notable. Que per mi, que per mi ho siguin, ja sabeu que això és molt, per sort, no per desgràcia, és un tema molt subjectiu, però és veritat, per mi com a mínim que siguin sèries interessants i que recomano sense cap por que algú pugui dir si li agrada això, perquè em pot ser que li agrada això, no, jo crec que quan les dic també sé perquè puc compartir-ho perquè sé que el públic que tenim és un públic selecte també, i que per tant entendran. Sí, home, jo crec que si segueixen algunes de les teves recomanacions, segur que a partir de la primera que vegin, ja cuidaran cada setmana que sorgeixi el tema per anar obrint-se camí. Sí, a mi, tots fem igual, tots bevem d'aquesta informació i el tema escolto a vegades moltes vegades a la ràdio o altres mitjans em miro per saber ben bé què és el que s'ha de veure, però és clar, aquest món sí que no és, el cinema és una bogeria la producció que hi ha, però és que amb sèries és un no parar, o sigui, és terrible. No, no, i val la pena que algú et separe una mica l'agrada de la palla per no perdre el temps amb coses que... Sí, perquè a vegades te'n dones o de quan veus una mala sèrie i arrenques el primer capítol i dius ho hauríem de deixar, però no t'atreveixes i te'n menges dos i tres, ostres, quina manera més absurda de perdre el temps, no? I ara com tenim el tema de l'aula de cinema? Aula de cinema. La tenim 10 minuts llargs que podem aprofitar. Tentem-nos aprofitar. L'aula de cinema la vam deixar l'altre dia amb una mena d'espòiler que vaig fer del que anàvem a parlar realment el proper dia. Jo penso que és un dels temes que no és tan mecànic com altres coses que hem explicat, que si la mesura dels planos, que si la llargada, que si... No. Aquest és un tema una mica que és a l'eix vertebrador del que és el muntatge cinematogràfic. I, d'alguna manera, és la base de treball que tots els muntadors ens regim per aquesta base de treball. El que passa és que ho fem sense saber-ho, molts de nosaltres. O ho hem estat fent durant anys sense saber-ho. És a dir, hem estat obeint a unes normes diguem no escrites, però que ens han servit una mica perquè tots ens comandem per aquestes normes. Primer, perquè tenen una gran part de lògica, és a dir, no són normes creades per algú des de dalt que diu a partir d'ara el decàleg, no? del teu manament. A partir d'ara això, no. Responen a una lògica absolutament normal de com vaig a fer una història perquè funcioni. I la primera pregunta a fer-se és el que dèiem per on vam començar l'altre dia, com decidir quan estàs muntat un pla on s'ha d'acabar aquest pla? Quan has de fotre la tisora, fer la tisorada i dir, la tisorada simbòlica, i dir, aquí s'acaba aquest pla, en aquest fotograma exacte, en aquest 25au de segon, s'acabarà el pla 1 i passarem a un pla 2. Estiguem on estiguem de la pel·lícula? No. Imaginem que estem a l'inici. Hem començat, alguna vegada ja ho he fet aquest exercici, comencem a muntar la pel·lícula, hem de posar un pla, decidim un, el posem, és aquest pla. Quan arribem al punt detall, hi ha un muntador americà, que l'hem parlat alguna vegada d'ell, que és el Walter Murch, que fa uns anys escriu un llibre, no en fa gaires, ell era un gran muntador de so, també d'imatge, però sobretot inicialment de so, que és el que vam muntar ni més ni menys que el so d'Apocalypse Now, és a dir, quasi re, i després també moltes pel·lícules de Còpola i de molta gent han muntat ell, després també la imatge, és una que després s'ha convertit en un gran muntador d'imatge i en un gran divulgador de llenguatge cinematogràfic i sobretot de muntatge cinematogràfic. Llavors ha escrit un dels llibres claus sobre això i amb ell a vegades em vas-ho, a vegades no, a vegades em vas-ho amb el meu propi, diguem, programa que jo he portat a l'ESCAC durant 10 anys per ensenyar la signatura de muntatge, però en aquest cas sí que me'n vaig al llibre i amb una signatura d'allò en el momento del parpadeo era el llibre de lectura obligada en el momento del parpadeo que ell subtitula com una perspectiva sobre el muntatge cinematogràfic Walter Murch. El pròleg és ni més di menys que del Còpola i aquest és un llibre que no es troba, està descatalogat, encara s'han anat fent quan es pensava que no es faria més, s'han fet més edicions. Ja el llibre té molt d'interès tot ell, però sobretot entra en aquest punt, el punt en què ell parla d'aquest moment, aquest moment clau de decidir. Què fer en el moment que hem arribat al final d'un pla? Per què hem decidit que allà s'acabava? Llavors, en el moment del tall, en el momento del parpadeo, en el moment del tall, és hem de valorar diverses coses i ell diu hem de valorar sobretot sis coses. Per això li diu la regla dels sis criteris. Ell, l'Enric, per definir, per fer-ho més curt, en anglès diu the rule of six, la regla dels sis. Bé, aquesta regla dels criteris s'apoya amb una cosa que anticipava l'altre dia de tota velocitat, que és amb el fet 1, l'emoció. Ell aquí fa una cosa que a mi no m'agrada i és que li posa un percentatge de valor sobre el tema. És a dir, emoció, després dirà història, després dirà ritme, després dirà rastre de la mirada, que ja explicarem què és, pla bidimensional de la pantalla, també ho explicarem, espai tridimensional de l'acció, també ho explicarem. i ell li posa a cada una d'aquestes coses a tenir en compte un tant per cent. A l'emoció li dona el 51% de valor. Jo crec que és incapaç ningú de posar un tant per cent a aquestes coses, però ell s'hi veu obligat i suposo que fruit d'una profunda reflexió i ganes de ser precís li posa això. Jo penso que simplement hem de saber que el més important per ell, i jo crec que per quasi tots els muntadors, és que l'emoció és el primer. I què vol dir l'emoció? però esclar, dir l'emoció li guiaria molt ràpid ara els sis punts i cada punt me'l n'està i digués això vol dir tal. No. Què vol dir l'emoció? L'emoció no vol dir que el pla no el tallem en el moment més emocionant. No té cap sentit això. Quin és el moment més emocionant d'un pla? no té sentit. Què vol dir ell? Vol dir que en el moment que tallem nosaltres si ja la pel·lícula portem una estona muntant-la ja portem material muntat prèviament. Si comencem és un altre punt de partida però si portem una estona i tenim 30 minuts muntats i estem muntant el primer minut 31 per entendre's i el primer plano el minut 31 estem en el primer plano i a punt de tallar per anar al segon què és l'emoció? L'emoció és saber que en aquest punt que tallem guardarà una coherència el que produirem a partir de l'enllaç d'aquest primer punt que hem tallat amb el proper plano que vindrà guardarà una coherència emocional amb tot el pes que anem portant de la història. És a dir que el que s'ha de fer és mantenir sigui fidel el punt de tall a l'emoció del moment. És a dir no pots trencar amb un error d'un tall mal fet mal fet en el segon d'acabar on no ha d'anar amb tota l'emoció que has aconseguit generar fins aquí. Per tant és cert és el més important no trencar amb aquesta manera tenir-ho en compte sempre què és el primer que has de tenir en compte? Això lluita una mica contra tota una sèrie de llibres de muntatge que són dels anys 30, 40, 50, 60 el Carles Reits el director anglès en va fer un de molt important Montage Cinematòráfico el tinc el deus tenir tu perquè és un llibre molt famós i després també crec que hi havia un de Einstein però hi ha la insistència si la insistència ja és un déu diguem dintre d'allò però hi ha aquest llibre dels Reits per exemple si el segueixes que és un llibre super complet estupendo i bueno què dir d'aquest llibre és una meravella però no ens dona aquestes claus que ens dona també aquí el Walter Moogs que és valora molt més la mecànica del cinema explicar-nos de bé com funciona la mecànica que és una cosa que jo també ho dedicaré a fer d'aquí en les properes classes ja ho han estat començant a fer la dimensió de planos com passar d'un primer plano a un plano més lluny més proper ja anirem treballant també això l'angulació de la càmera que vol dir coses si està per sota si està per sobre tot això ho anirem parlant però Reits no en parla d'aquests punts que parlarem avui i són la clau del tema no en parla perquè bueno d'alguna manera no estava codificat encara això s'utilitzava la gent responia segur a aquestes demandes de la pròpia pel·lícula però no sabien que ho estaven fent una lògica quasi diria ancestral de construcció d'una història el segon punt veiem fins on donat tu ems tu em talles quan arribi al límit el segon punt és la història l'argument el que s'està explicant que allò que estàs explicant i alguna vegada hem fet el símil allò que el director i el muntador junts quan munten la pel·lícula estan fent amb l'espectador és agafar-lo de la maneta i dir-li mira ara vull que vegis això que t'ensenyaré i amb aquesta maneta el vas portant per tots els espais que t'interessen de la manera que t'interessa amb la dimensió que t'interessa amb la durada que t'interessa vas portant l'espectador de la maneta per tots aquests punts què vol dir? que la conducció la conducció aquesta és que t'estàs portant a part de com hem dit abans mantenint aquesta emoció que s'ha de mantenir en cada moment mantenint la lògica de la història no desconstruir-la a menys que no vulguis desconstruir-la per tornar-la a construir però si la teva voluntat és fer una pel·lícula lineal doncs anar que la història vagi creixent que cada pla això deien molts guionistes aquests que han escrit llibres també d'aquests Miracle deien que per fer una seqüència nova ha de tenir un motiu aquesta seqüència nova és a dir si tu vas usar una nova seqüència la seqüència 33 és que d'alguna manera estàs fent créixer la pel·lícula si no no té sentit és a dir la seqüència 33 ha d'aportar coses a la història que la 32 no tenia ha de fer evolucionar la pel·lícula cap a tu vols que vagi per tant aquesta evolució de la història que per cert Walter Murs li dona el 23% una mica menys de la meitat del valor de l'emoció és el segon punt en canvi més important i això és molt important perquè aquells vells mestres del cinema com el Reits ens deien que el més important era allò que deien el ràcord el saltar-se l'eix o no saltar-se l'eix la posició de l'actor això ell ho deixa ja ho veureu ho deixa pel final de tot el més important per ell són aquests tres primers punts emoció història i el tercer quin havia de ser ritme el ritme el ritme i el ritme no cal explicar què és simplement sí que en cinema cal dir i ho hem dit alguna vegada però una mica de passada i mai està de més i sobretot amb gent que no sou del món del cinema i que està bé que les coses es repeteixin una miqueta que és el ritme tant el que el tall de muntatge genera que tu talles en un punt i passes a un altre a una determinada velocitat amb una determinada durada de la que vens i a una a la que aniràs i a partir d'aquí pots crear un ritme diferent escurçant els planos o allargant-los sí què vol dir? que aquest ritme és una el tercer element més important per ell perquè ho és perquè és el que acaba de tancar aquesta trilogia de força emoció història i el ritme un 10% el cinema clàssic ara estic pensant en cinema clàssic americà sí però no precisament de l'edat del cinema clàssic sinó més cap aquí és a dir els anys 70 i 80 els grans directors d'aquells temps jo recordo que una cosa que m'agradava molt és que una una seqüència t'anunciava la següent i la següent l'altra i així això és una cosa de llenguatge que és molt molt bona molt bona perquè agafa l'espectador li fa ser entenedor a