All That Jazz de Bob Fosse: muntatge, mort i estil coreogràfic — amb Roy Scheider, l’Àngel de Jessica Lange i el Vivaldi que el desperta

Cinema sense condicions It's showtime, folks. They say the neon lights are right on Broadway, they say there's always magic in the air. Even when you're walking down that street, and you ain't had enough to be, the glitter rub's right off and you're nowhere. They say the women treat you fine on Broadway, but looking at them just gives me the blues. Cause how you gonna make some time, when all you've got is one thin line, and one thin line won't even shine your shoes. They say that I won't pass too long on Broadway. I'll catch a greyhound bus for home, they all say. But they're dead wrong, I know they are, cause I can play this here guitar, and I won't quit till I'm a star on Broadway. Hola, bona tarda, amigues i amics de Ràdio d'Esvern. Estem a Cinema Sense Condicions, una vegada més, i aquesta vegada ja hem recuperat el nostre amic Biel Riba. Bona tarda, Biel. Bona tarda, Pep. Com ha anat tot? Molt bé tot. Sí? Estic molt content, el Biel, avui. Sí, molt content estic avui. No cal que entenem intimitats, però estem molt content. Exacte, no us explicarem interioritats, però sembla que han sigut dues setmanes molt aprofitades. Exacte. Benvingut, i ja veuràs, avui tindràs més feina perquè ens ha donat per tocar una mica, com que és un tema musical, bàsicament del que es tracta la cosa, doncs posarem una miqueta més de música. Bueno, així estic més entretingut. Perfecte. Bona tarda, Anastàcia. Bona tarda, bona tarda, Pep. Què tal? Com has tingut la setmana, tu? Apretada, perquè molt de feina, sí, sí, estic fent molta feina i estic tenint molta feina, però bé, temps per veure la pel·lícula i ha sigut molt gratificant, molt. Perfecte. Tot ell, però aquest de veure la pel·lícula, molt gratificant. Bé, amics, jo soc el Pepper Mengel i us tinc que dir que el que heu sentit, que heu escoltat fins ara de música, els bons aficionats als musicals i a la música en general, segur que haureu conegut aquesta peça de George Benson, extraordinari, que és el que ens introdueix, la peça s'estitula On Broadway, la pel·lícula All That Jazz. Per nosaltres compartim aquí amb l'Anastàcia la valoració, l'obra mestra d'unes pel·lícules molt bones, les cinc que va fer són totes cinc molt bones, però aquesta és la que se sobressurt per molts motius que anirem desgranant a continuació. Estimem de comú acord que, efectivament, seria així. Pot discutir-se, evidentment, i en pel·lícules totes elles magnífiques, Cabaret seria una d'elles, però no entrem ara, més que ara per sapigueu d'on venim. Per saber d'on venim, i per saber d'on ve el nostre home d'avui, que és Bob Foz, el director, que no solament és director, va ser un bon actor, un gran coreògraf i un gran director de cinema, a més a més d'un esplèndid ballerí. Feminitzat. Saps què es diu això, eh? Ah, sí? Sí, és una cosa curiós, aquesta. Es para de ballerí, jo, que encara no ho sabia, ho he trobat amb la documentació. El moment que ens l'encantem una mica per fer aquest programa, hi ha una part de documentació, hi ha una part d'expressió de la pròpia opinió, però la part de documentació he trobat una cosa que m'ha semblat curiosa. Estava amb anglès i posava, exactament, Gillish. O sigui, realment molt feminitzat. Seria feminitzat. És a dir, té un estil, i de fet ell, el Roy Scheider, al fer el paper, també té una... ell actua molt com a home, si hi ha un mascle, sí, ell. Però, en canvi, de posicions, d'actitud corporal, quan balla una mica, és cert que té una certa tendència a la feminització. El que passa és que és molt general en el món de la dansa. El que passa és que, també, el 50% del producte que ell té que tocar és femení. És femení. Però la idea que tenia aquest punt com a ballerí feminitzat. Em va semblar curiós perquè mai ho havia sentit, a dir. I aquesta vegada ho he trobat amb una font relativament fiable. Tot i això, dintre de les característiques del Bob Foz, el que hi ha és una masculinitat activa, podríem dir. Molt activa, per d'altra banda, sí, sí. Bé, però per començar pel principi, diguem que va néixer a Chicago, a Llinois, 1927, i va morir a Washington DC, a l'hospital, el 1987. Sí, la seva vida va durar 60 anys. 60 anys, just. Perquè, amb algunes coses, el Bob Foz, que era extraordinari en moltes, amb algunes era dolent tot. I llavors bevia coses que no convenien, es fotia pastilles que tampoc n'abusava una mica, o no tocaven. Sí, sí, sí. I, sobretot, fumava molt. Molt, molt. Cinc paquets al dia. Una bestia. No es pot estar així. És que, si veieu la pel·lícula, veureu que està a la dutxa, està el tio fumant. I treu el cigarrer i diu, collons, de cigarrer, pam, i el tira, però, clar, però està fumant a la dutxa, eh? Sí, sí, sí, sí. I parles de Bob Foz i parles ara de la pel·lícula. La pel·lícula és Roy Scheider, que és l'actor que l'interpreta. Sí, el Roy Scheider, que és un actor que té una carrera important. recordareu tots, també, dels tiburons de Spielberg. Exacte. L'1 i el 2. Després del 2 es veu que ja es va cansar i ho van enviar a fer punyetes. És veritat, és de tota la col·laboració. Després hi ha una pel·lícula que volia ser una seqüela de 2001, de 2010, però no va arribar aquí, però, bueno, Roy Scheider està allà, que és de 1984. Els tiburons, els taurons, un és del 75 i l'altre, tauró 2, que és del 78. Després està en una pel·lícula que també va tindre el seu èxit, és Marathon Man. Marathon Man, sí senyor. De 1976 i Sota Sospita, de 1982. Aquestes estan una mica d'entre les destacables d'un Roy Scheider, que realment és un actor amb molts recursos i jo crec que aquí va fer un paper d'Òscar. Aquí sí, perquè és clar, ja no és això, tots aquests papers que has dit, està bé i són pel·lícules interessants per la seva manera, cada una d'elles, però aquí realment, és clar, és una... Es converteix en Bob Fosch. Parlava abans d'una canalització, pràcticament és com si fes un mèdium que hagués col·locat, diguem-ne, al Roy Scheider, l'espírit de Bob Fosch a dintre, i és el propi Bob Fosch que hi va fer. I això ho fa fantàsticament bé. Mira, explicaré, perquè com que aquest programa és una mica així, que es pot dir de tot entre nosaltres, explicaré que el Tauró 1 el vaig veure amb la meva dona en una illa de Grècia, a l'aire fresc a la nit. Déu-n'hi-do. Fantàstic. Però en plaça pública o...? I subtitulat en anglès. I per això allà fa molta projecció a l'estiu de places, en places i carrers de Grècia. Bé, o sigui, eren aquestes cadires plegables. Sí, sí, això és molt típic. I allà tenies el refresc o el gelat, i anava passant la canalla, no t'enteraves de res, però bé, com que estava subtitulat, més o menys ja anàvem seguint. I després, clar, el Tauró és el Tauró i feia la seva feina. Bé, està bé. Va ser un bon lloc per veure... Un dia de... Una nit a la fresca. Sí, sí, una nit a la fresca. Molt bé. Molt bé. Bé, ja que estem amb els actors, l'actriu principal és Jessica Lange. Bé, direm que Rock, Rod... Perdó, Roy Schneider, aquí, el dia de la pel·lícula, seria una mica, no, una mica, no, molt, l'altre ego de Bob Fox. És el que deia abans, una canalització, com deien... La canalització, correcte. La canalització de Bob Fox, volguda i ben interpretada. I molt ben agafada. Sí, sí, sí, segur. Després, bueno, hi ha altres actors i actrius, com les actrius Leland Palmer, que va treballar també amb Valentino, i amb el 1977, i amb un biopic que es va fer de James Dean, del 1976, Anne Reiking, que va treballar amb Annie, 1982, Lisa Uitzaceta, de 1972, Foz, que era un biopic sobre Bob Foz, sobre Bob Foz, també. El 2001, Mickey Mort, 1984. Ella va estar a 7 o 8 anys a més trançada amb el Bob Foz. El pòpiu. Ella era actriu, ballarina i coreògrafa. I aquí la pel·lícula fa un paper extraordinari. Has dit, ja sé que l'Ange abans, que fa un paper molt peculiar. Sí. Sí, el paper de la... Digue-ho, digue-ho. No, és un paper que, tal com està definit per la pròpia productora, la defineixen com The Angel, l'Àngel. I, evidentment, és una mena de personatge que ell té un diàleg, tant amb ella com amb un món oníric, aparentment, amb el que ell es comunica permanentment. Sí. I aquest món oníric no deixa de representar una mica el que li passarà al final de tot. És a dir, que d'alguna manera aquest Àngel és l'Àngel de la mort. L'Àngel de la mort. Doncs té uns diàlegs amb ella que són diàlegs, doncs, de pacte, de compromís, de vivències que ell té i li transmet. A veure, jo diria que si comparem aquest Àngel amb altres representacions de la mort, com per exemple la del sèptim ocella... Ah, en Berman, sí. ...cell o en Berman, entre el Gurner Bostran, Bostran i la Jèssica Lange, és una mort molt més atractiva la de Bob Foz. Però no menys perillosa. No, perquè... És la mateixa. En definitiva és la mateixa. La funció és la mateixa. Hi ha un personatge que és la que aquí representa la filla del... A veure com es diu, perquè... La filla... Joy Hideon. Sí. O Haideon. Ah, sí, del... Joy Hideon és el personatge. És el personatge de Roy Scheider i que seria l'altrego de Bob Foz, no? Bé, doncs aquí, si per una banda tenim la dama blanca, que també li diuen la Jèssica Lange, per una altra tenim l'ex parella del mateix Bob Foz, des de 1972 a 1978, van viure junts. Tenim també la filla, que representa aquí també la filla del coreògraf, que és Elizabeth Foldy. Foldy, exacte. En aquell moment devia ser una noia de 15 anys. Sí, com a molt, eh? Extraordinària, o 14, sí. Extraordinària com a ballarina. Té un parell de moments, un amb el Roy Scheider i un altre amb... Amb l'amant del seu pare. Amb l'amant del seu pare. Amb l'amant del seu pare. Amb l'amant del seu pare. Que seria l'Anne Reiking. Extraordinària. Sobretot, sobretot el segon. Sí. Elles dues els munten un número que diuen, escolta, tu, papa, seu aquí, que veuràs el que tenim preparat. Exactament. Fantàstic. Bé, hem estat espigolant una mica coses de la pel·lícula, però en realitat és una obra que dóna part molt, perquè és una reflexió sobre la vida d'una persona que fa set anys va tindre ja un atac de cor que el va portar a l'hospital i li van tindre que fer una operació a cor obert, que la va superar, però va quedar feblit naturalment, i que és premonitòria perquè abans de deu anys de fer aquesta pel·lícula, només en va fer una altra, és tard 80, abans de deu anys va ser com a premonitori, perquè va morir del mateix. Sí, sí. Fins a tal punt arriba la identificació. Una insuficiència respiratòria i també el cor ja va dir prou. És a dir, que amb aquesta pel·lícula, una mica tot el seu diàleg amb l'amor i tal, si el veiem amb el temps que ha passat i tot el que Bacot deixa, és bestial. Què dèiem abans? Li dona una intensitat molt més gran. Clar, que és una pel·li que... Ja ho hem dit algunes vegades en aquest programa, jo ho he dit alguna vegada i crec que algú més ho ha dit aquí. Les pel·lícules, quan es veuen amb molts anys de diferència, aquesta concretament jo la jo heu d'haver per primera vegada el 79 i tu em sembla que també. Sí. 79-80. Quan la van estar aquí el 80, segurament. El 80, potser. Sí. es veuen d'una manera determinada i teníem 30 anys o 31 i, bé, bé, o 28 o 29 tu, però sí, teníem una edat ja adulta, és a dir, que realment, teòricament, podíem entendre perfectament el que passava allà. El que passa que quan la veus ara, jo amb 75 i tu amb uns quants menys, han passat 45 anys, la sensació no, sinó la percepció, les capes que arribes a endevinar, que hi ha endarrere i que et toquen, per tant, directament, no et van tocar en aquell moment. Per què? perquè no havies arribat a viure totes aquestes capes de vida que t'han posat en disposició d'entendre el personatge i tot el que li passa al personatge i coses fins i tot perifèriques al voltant del propi personatge. I això t'ha passat a tu, abans ho comentàvem, tant a tu com a mi. I penso que li passa a tothom, en el fons. A partir d'aquí hi hauré les experiències personals que t'hagin pogut apropar més a aquest tipus de personatge o si ets un treballador de la caixa potser sense despreciar per del treballador de la caixa. No, perquè... Molts d'ells s'han retirat molt bé. S'han retirat molt bé. D'alguna manera... D'alguna manera no volem dir això, però volem dir que, bueno, els que s'han volgut en un enviar a més a més, mínimament creatiu, artístic i tal, sí que d'alguna manera encara potser t'identifiques més. El meu pare sempre m'ho deia, ara continuant la conya de la caixa, em deia, Josep Maria, mira d'entrar la caixa perquè viuràs bé i tindràs un final fèlix. I l'home no n'anava desencaminat, sobretot en aquell temps. En aquell temps era la visió molt clara. Ara, escolteu, no sorprengueu el peu de la lletra perquè no garantim res. Una cosa de ser banquer i l'ha de ser bancari i els bancaris també passen les seves crisis. No, és clar, la pel·li a mi m'ha lligat molt moltes coses, però a mi lliga. És un home que està vivint el món de la creació a dos nivells. El nivell cinematogràfic, perquè al mateix temps que està muntant una obra que tot just està a les Beceroles, en fet veiem el càsting de les ballarines i ballarins a l'inici, està al mateix temps muntant una pel·lícula, que són dues coses diferents, perquè la pel·lícula es munta quan ja està rodada. Per tant, està fent un procés d'inici d'una obra concreta amb teatre, amb teatre musical, a Broadway, i el final d'un procés de muntatge, que com sempre passa, a més a més, el productor li va al darrere, perquè porta set mesos ja muntant la pel·lícula, i al productor li sembla que és excessiu. Però vull dir que és un home que està en plena acció creativa, a dos nivells, i a més a més, al mateix temps, com deies tu, fumant com un boig, que fa patir, bevent com un boig, que també fa patir, fent l'altre com un boig, que no fa patir tant, que no fa patir, però que, bueno, ell ja s'ho passa bé, i tot això, esclar, saps que el portarà, com dius tu, a un final possiblement no massa bo, perquè s'ho està prenent potser massa la valentia, tot plegant, no? I bé, aquest és una mica, esclar, el personatge i la pel·lícula va d'això, va de massa cosa més. Escolta, ja que parlem d'això, potser que ens posi una mica la música aquella de Vivaldi, que ens introdueix una mica cap aquí. Defineix molt això. Anem a veure. Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Una broma, han escuchado Concierto de Vivaldi en G Mayor RV-151 a La Rústica. i no volverem a repetir-lo. Bé, és una broma, però l'escena no és gens de broma. On surt això, surt a la pel·lícula, no he comptat les vegades, no he comptat les vegades, però són unes cinc o sis vegades com a mínim, aquest tema repetit i sempre unit a unes imatges concretes. Les que comencen la pel·lícula, que a part d'un rètol meravellós que diu el títol a l'inici, després ja passes aquesta cosa terrible que és el morning routine, diguem, d'aquest senyor, com s'aixeca cada matí, el Joe Gideon, que és davant d'un mirall, mirant-se i bevent, fent tot un ritual que és prendre una pastilla d'un tipus, una mena d'Alka-Seltzer, no sabem massa què és, que l'especte... Enfetamina. Però bueno, després es pren una pastilla que aquella sí que és pastilla-pastilla total, que no recordo com es diu, però es veu fins i tot l'envas, i després es pica la cara, es refresca, es dutxa, és a dir, aquesta escena, que semblava una mica l'escena també d'introducció de Dexter, de la sèrie aquella famosa Dexter, és a dir, és aquest tipus de coses que amb un muntatge relativament ràpid van explicant la rutina matutina d'una persona. En aquest cas, com que surt 5-6 vegades, cada vegada és lleugerament diferent amb els mateixos elements, però el muntatge va canviant de llargada, i la música sempre és aquesta, la part inicial del que hem sentit ara, d'aquest tema que hem sentit. I això m'ha recordat a mi, equivocada, m'ha aninat a un altre tema, ha recordat a mi l'escena de la nit americana en què el trufó utilitza un recurs similar amb una... No és exactament aquest tipus de música, però si sembla, és música clàssica d'aquest període, més o menys, en què ell explica la rutina de rodatge, és a dir, abans de donar motor tot el previ, quan parla amb els actors, quan es prepara un travelling en el jardí, tal, i quan la càmera comença a girar i veus el mecanisme de càmera girant, arrenca, és un moment realment preciós, i que tenen una mica la mateixa intenció, les dues, que és acompanyar, donar-me amb un ritme diferent del que s'està veient en imatge, però que precisament això fa que t'agradi la combinació dels dos elements, no?, i m'ha recordat aquella escena, magnífica, o sigui, en aquell cas, la música de Georges de Lerui, de Georges de Lerui, que és un altre immens actual, diguem, compositor, va morir el 92, ell va néixer el 27, i ha fet Santana, i aquí, com haureu vist, es tractava de Vivaldi. Ah, exactament, un senyor que va ser del segle XVIII, 1775. El senyor Antonio. El senyor Antonio, li deia, així en plan familiar. Molt bé, hi ha alguna cosa que volia comentar d'ell, que veient les seves pel·lícules es dedueix, però en tot cas, no està mai de més, perquè si la veieu, que us ho recomanem, la podeu trobar tranquil·lament amb obert. El Filmin, concretament, jo l'he vist a Filmin, en concret. Però em sembla que també està a YouTube. A YouTube, pot ser. Filmin és una còpia bona, no diria que restaurada, però sí que és bona, realment, i per la versió, evidentment, pots escollir de l'ació que vulguis. Jo he escollit la que tinc jo de la meva col·lecció particular i us he de dir que se n'heu a Filmin o a YouTube perquè la meva no està remasteritzada i la imatge té bastant... Sí, té alguns problemes. Té algun problema. La de Filmin no és allò, una superremasterització, no ho és, però està en col·litat suficient. Està neta. En canvi, ja no. Bé, el que us volia ressaltar, ja hem dit abans que es tracta de Bob Foz, actor, ballerí, coreógraf i director de cinema, llavors, amb el camp de la dansa, podríem dir que ell va deixar una petjada molt important d'estil, l'estil fos. Aquest estil es pot veure i reconèixer amb genolls doblegats cap a dins, dins de la coreografia. L'arrossegament lateral. Aquest li agrada molt. Hi ha un arrossegament lateral. Sí, sí. I tant. L'enrotllar les espatlles, que és una forma de... correcte, donar-li un moviment. Ara, aquí estem simulant el moviment. Malament. No el podeu veure, però que sapigueu que estem treballant també amb aquest... Intentem. I el que se'n diu les mans de jazz. Sí. Que són uns moviments característics que es repeteixen moltes vegades. Ja les vam veure a Cabaret, a Cabaret sortien molt. A Cabaret. A Cabaret. De fet, tots els que has dit surten a Cabaret, aquests moviments, però aquest, des de l'ú, és potser dels que més s'identifica. Hi ha moments, inclús, que penses que estàs a Cabaret veient la pel·lícula. Bé, a veure, la pel·lícula és una recopilació de pel·lícules d'ella. Ja. Perquè, per exemple, hi ha un personatge que està fent soliloquis, vull dir... Ah, sí. Molt interessant. Com es diu? Monòlegs. Monòlegs. Monòlegs. És la pel·lícula. En realitat, ella està... I allò ens remet a l'Eni, una de les grans pel·lícules d'ell, també. De fet, aquest soliloqui diu que la pel·lícula que ella està muntant parla precisament d'aquest personatge, del personatge del còmic o del monologuista. Monologuista, sí. I és una pel·lícula que ella està muntant i que ella està treballant... Després en parlarem una mica del muntatge. Tira, tira, perdona. Llavors, hi ha una altra cosa. O sigui, per una banda hem parlat de l'estil Fos, amb el que és la coreografia, i una altra és un altre trec característic de Bob Fos, que són els accessoris, en podríem dir. Per exemple, els bombins i els barrets, els bastons, les cadires, l'utilització de les cadires, que també aquí sempre a mi em porta a pensar amb cabaret i la forma en què l'Aixeminelli s'asseu a la cadira. Fixa que també podíem parlar de cadires amb pinabaus, que no té res a veure. No, és una altra història, però també toca molt la cadira. Fos realment és especial. Els guants, que és una cosa... Això ve que a ell no li agradava massa les seves mans. i llavors tenia la mania sempre que podia de posar-se guants. I allò amb les coreografies segurament n'utilitzava per veure's millor i d'aquí ho va traslladar als seus ballerins i ballerines. Sí, sí. I després les plomes d'estrus que a ell li donaven una simbologia eròtica. Sí. És a dir, hi havia la ploma i a partir de la ploma es anaven fent uns gestos i uns moviments que donaven pas al contoneo que es diu en castellà. Sí, el contoneo dels cossos amb les plomes. En un context eròtic i a partir d'aquí ja... Es diu que Bofos va estar influenciat entre altres per Fred Esther. Es veu que ell tenia una admiració gran pel ballerí Fred Esther. Sí, sí, sí. Pot ser perfectament. clar, jo crec que la pel·lícula té un punt, ara que estem més avet amb els detalls, a mi m'ha interessat molt, per exemple, com no pot ser d'altra manera, com es diu tant avui en dia, com no pot ser d'altra manera, diuen els polítics, els minut nou ja de la pel·lícula apareix a sala de muntatge, és a dir, no solament la pel·lícula està molt ben muntada, sinó que la pel·lícula, el concepte de muntatge de pel·lícules... Això ja és el que ara també es diu molt del metacinema. El metacinema, cinema dintre del cinema, exacte. Aquí, ell és el director, com hem dit abans, d'una pel·lícula que va muntar en paral·lel, que finalment no sabem el títol de la pel·lícula, però que parla d'aquest còmic, i el veiem treballar, i reben el veiem treballar com es treballava abans, amb una mobiola, que es deia, és a dir, amb una taula de muntatge, amb un muntador al costat d'ell treballant, amb una ajudanta de muntatge que està darrere d'ell girant els rotllos de pel·lícula, amb un auxiliar, fins i tot que és negre, per cert, que està també treballant i que és molt crític amb la pel·lícula, és dels que fa les puies, de vegades en privat fa les puies contra la pel·lícula, em va fer gràcia perquè realment no sempre quan es veu una sala de muntatge està ben reflectida l'ambient de dintre d'una sala, i en aquest cas surt aquesta, i més tard en surt una altra, i en les dues l'ambient d'una sala de muntatge està molt ben donat. I en la tercera, que és la visita del productor, quan va veure les suposades millores que ell ha pogut fer en la pel·lícula que està muntant, a partir dels mesos que està dedicant a això, d'alguna manera, el productor ve a la sala de muntatge i mira els canvis que ha fet precisament en una de les escenes d'aquest còmic. I nosaltres no hem vist com estava abans muntada, però al veure el resultat el productor queda molt content i efectivament es millora molt el muntatge. Jo penso que és una pel·lícula, amb això et deia abans, que em semblava i que estàvem d'acord, que és quasi un tutorial de fer una pel·lícula també, però sobretot de com es munta un musical, perquè des de l'inici fins al final estem veient tot el procés. I després aquí, que també ho hem comentat venint cap a l'emissora, el que hi ha també és un mestratge extraordinari amb el guió. Ai, de guió. Començant pel guió, exacte. Començant pel guió. El guió és una peça clau aquí perquè dóna la impressió que no hi ha res, ni una frase que s'aparti del que té que ser. Res ha deixat a l'atzar, ni a nivell de diàleg, ni a nivell de situacions, ni a nivell de res. el muntatge té una sensació en canvi llibèrrima que està fent alguna cosa que d'alguna manera surt quasi de l'ànima, el muntatge. Hi ha uns moments brillantíssims de muntatge, però bé, això és a dintre, a l'intern de la seqüència. Però la seqüència està en el lloc que toca. A mi m'agrada molt com el tempo està molt ben distribuït entre la tranquil·litat de moments d'aquells en què hi ha el malalt i queda tot aturat i no se sent res i tal, amb els creixendos que hi ha a dintre de les interpretacions del ball. Això és extraordinari. Hi ha un recurs, sí, sí, sí. Hi ha un recurs que a mi m'agrada molt perquè és el que obre tota una possibilitat d'anàlisi del que és el fenomen de l'enfrontament davant de la mort i utilitza aquells que han tingut pèrdues i que d'alguna manera hem viscut aquest fet de la pèrdua, de l'automor evidentment no, però de la pèrdua sí, coneixem aquest personatge que es deia Kubler-Rose. Kubler-Rose és una persona que si no has tingut aquesta experiència sort per tu, però si l'has tingut és més que probable que hagis llegit en aquesta dona. Kubler-Rose era una dona que va acompanyar en el final de les seves vides a moltíssima gent. Ara no recordo si era doctora, era doctora i era psicòloga. El fet és que ella voluntàriament va estar al peu del llit de moltíssims morts. Molta gent que anava a morir, o sigui, estaven a la premort. I en aquest comiat que feia va anar descobrint els mecanismes que la gent utilitzava i ella es va codificar per tenir una mort més o menys tranquil·la. I ella es codifica amb tota una sèrie de punts que són inicialment la ira, és el que explica ella, la negació després, la negociació amb la mort, la depressió en la que pots caure després i de finalment l'acceptació, que és l'ideal, això. L'ideal és que acabis en aquest punt. Per tant... És una mica també l'argumentari que ell va aplicant amb la dama blanca. Per això, per això, per això. Per el personatge. El joc que ell fa amb la dama blanca. De Jessica Lange. Sí, sí, sí. Per això que em sembla que tot està molt mesurat en el guia. Fins i tot l'ús d'aquest personatge que, si el coneixes, em va semblar d'un gran encert avui. Quan la vaig veure a la pel·lícula quedàvem abans, jo no sabia qui era la Cúbler-Ros. I avui ho sé, malauradament, perquè la vida em va portar un moment determinat a averiguar per una persona que va desaparèixer del meu entorn, bueno, poder-la ajudar d'alguna manera. És molt interessant i a la pel·lícula, si no recordo malament, es citen aquests, aquests cinc moments. Sí, diverses vegades. Com a mínim dues vegades. Dues vegades, diria, sí. La iranegació, negociació, depressió i acceptació. en el moment ideal seria això, l'acceptació. Mira, ja que estem de cites, tinc anotada aquí una cita del Bob Foz en què en una entrevista li van demanar com controlar i com s'apiguer les emocions i el que demanava cada moment perquè una mica el que es tractava és d'arribar a la base de si no hi ha un moment que la dansa traspassa el límit i podria caure amb el ridícul o amb lo banal o amb lo que és reiteratiu i ja no seria art. I ell va dir el moment de cantar és quan el teu nivell emocional és massa alt per limitar-te a parlar el moment de ballar és quan les teves emocions són massa fortes per limitar-te a cantar sobre el que sents i ens sembla extraordinari a més a més és una definició demolidora perquè a partir d'aquí pots ja situar el que és un tipus de dansa i un altre tipus aquí a més a més aquests homes i dones tenen la doble habilitat és a dir quan ell fa el càsting que és una escena també del principi de la pel·lícula estupenda és fantàstica com va descartant com deies tu tu sí tu no però no estil el que veiem ara per la tele no es feia d'una altra manera amb un espècie absolutament ell està a sobre de la gent amb una empatia amb una empatia i quan ha d'acomiar d'algú l'acomiada amb certa empatia i l'altre ho rep evidentment com deies tu de maneres diferents hi ha algú que ho rep de manera més sí hi ha qui es posa a plorar hi ha qui no dirà que estigui content però diu bueno he arribat fins aquí i ja és un honor haver estat a la preselecció de vostè exacte jo crec que clar és una pel·li tu deies és que és una pel·li molt complexa perquè estar tota l'estona no és lineal en absolut sinó que estar tota l'estona barrejant muntatges amb alternança és a dir constatament està barrejant com a mínim dues coses que es van alternant pim pam pim pam situacions diferents totalment a vegades del passat i del present a vegades la onínica el passat i el present a vegades diverses coses a l'hora que estan passant és a dir que la lectura i tot i així la lectura és fàcil no és que sigui complicada la més evident per a l'espectador és l'alternància aquella que hi ha entre l'operació i l'activitat com a coreògraf sí senyor hi ha aquell moment és fantàstic que barreja les dues coses les dues superintenses però mentre tant vas veient imatges molt dures per cert arriba just una mica abans que li fan el tall diguem-ne aquí a la zona del tronc per obrir i just tall abans que es vegi com obren però després ja t'ensenya l'interior sense cap mena de pudor i efectivament ho va barrejant amb coses d'ell treballant amb el seu tema és a dir que és en aquest sentit una pel·lícula absolutament complexa però no complexa és complexa com està construïda però és molt fàcil la llegir perquè està molt ben construïda però podríem dir que no és d'aquelles que donen peixet a l'espectador no o sigui a l'espectador l'agafen des del minut 1 i realment es queden amb ell perquè l'entrada és impressionant i molt atractiva però després el posen a prova també sí, sí, sí totalment coses de riure hi ha alguna cosa la pel·lícula de tot a ella té un to si tu vols tràgic però també com tot el tràgic té un punt de ridícul hi ha moments que pot fer riure la pel·lícula i n'hi ha un que estava creat per fer riure que és el gag del doctor hi ha un moment que ell està fumant com un boig i els amics li van estar al metge i va i quan va al metge té el metge darrere que l'està escoltant fumant tota l'estona i tossint i tossint més que ell no sé ni com pot escoltar el que està escoltant i va ser un gag quasi quasi de gag d'allò de televisió és un gag d'aquests tontos de l'època quasi del Gila però que integrat en la pel·lícula té el seu toc i té la seva gràcia també perquè treu el que deies abans passes d'escenes d'un to determinat a escenes d'un to totalment contrari i això li dona una reivindicació Això és una cosa que és divertida també perquè mirat ara en l'actualitat imagina't bueno suposo que el tancarien en un manicomi o el que hi hagi ara en aquests casos si un metge es t'atengués en un puro és que no deixaria exercir la professió i en canvi allà jo recordo que moltes vegades les persones grans a l'època però escolta i dic doctor vostè per què em diu que no fuma si vostè està fumant si vostè està fumant si vostè està fumant si jo està fumant fins i tot no no i recordo he anat el doctor fumant el doctor fumant no tossint com aquest boig però sí que fumaven realment el el anar a lo seriós per allò d'anar alternant la pel·lícula en el fons fa una gran reflexió sobre el pecat i la mort les dues coses et definim per pecat una mica ell se sap que és culpable de moltes coses se sap que és culpable d'estar-se destrossant la vida fent-se mal amb tot el que hem dit abans però no s'està destrossant la vida pel moment s'està destrossant la dels altres la de les seves companyes sentimentals perquè és un infidel pur en aquest sentit jo diria que la pel·lícula aquí sí que ell amb aquest aspecte que dius ara es tracta d'una forma benevolent potser sí saps allò una miqueta o sigui soc canalla i què clar perquè és el bofos mateix que parla i com ell també devia estar en aquest territori et tracta relativament bé el personatge en aquest tema és un masclista important i és un sí sí a més a més evidentment està utilitzant tota la seva capacitat no reproductiva però sí sexual per atraure el gènere femení en general i d'una manera acceptada perquè d'alguna manera la seva dona ho sap sap l'existència de la seva amant sap de l'existència d'una mal fortuita que va aparèixer que era precisament treballava en un canal de televisió i li sap el cognom i ell ni se'n recorda sap el de la recent adquisició d'una noia del càsting que està fent l'obra de teatre és a dir que estem formades de tot el que passa és que esclar ell en el fons suposo que tot això sí que acaba passant en la pròpia consciència d'alguna manera i parlant de la noia del càsting posem el tercer tall que tenim de música perfecte des Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit