Almodóvar, Lincoln, Terry Gilliam i Cotillard

Ara escoltes ràdio d'Esbert, sintonitzes ràdio d'Esbert, la ràdio de Sant Just, ràdio d'Esbert, ràdio d'Esbert, ràdio d'Esbert, ràdio d'Esbert, ràdio d'Esbert, ràdio d'Esbert, ràdio d'Esbert, ràdio d'Esbert, ràdio d'Esbert, ràdio d'Esbert, ràdio d'Esbert, ràdio d'Esbert, ràdio d'Esbert, ràdio d'Esbert, ràdio d'Esbert, ràdio d'Esbert, ràdio d'Esbert, ràdio d'Esbert, ràdio d'Esbert, ràdio d'Esbert, ràdio d'Esbert, ràdio d'Esbert, ràdio d'Esbert, ràdio d'Esbert, Cinema sense condicions. Bona tarda, bona nit, bona mesparada. Ja som aquí, ja som aquí. Hola, què tal? Bona tarda, bona nit. Sí, sí, ara sí que ens escoltem. Bé. Bé, doncs nosaltres comencem avui aquest espai amb el Joan, el Francesc i jo mateix, el Jaume. La Carme no podrà venir avui. La Carme, no?, que la tenim, doncs, amb aquesta obligada... recuperació d'una operació desitgem de tot cor que vagi molt bé i que la setmana que ve pugui estar aquí amb nosaltres segur que sí la setmana que ve no pot venir perquè és quan ve l'Andreu bé, doncs l'altra l'altra Carme, t'ho desitgem de tot cor si ve l'Andreu no ve la Carme sí, perquè el dia que falla la Carme és quan ve l'Andreu no hi haurà manera de fer la foto no hi haurà manera de fer la foto això sí que és veritat Com sempre, el programa tindrà tres parts. Una primera part parlaríem de les coses que hem vist, de les estrenes, etcètera, etcètera. Una segona part que el Francesc ens parlarà del Jerry Gilliam. I l'última part que parlaríem d'un personatge, la Marion Cotillard, que és una nova figura de l'escenari en el món del cinema. que des de l'any 2007, quan va fer la pel·lícula sobre la vida de l'EDPF, s'ha convertit en una estrella realment internacional. Aquesta seria una mica la proposta de les tres coses i podríem començar a parlar pels pel·lícules que hem vist, les més immediates. Per exemple, què has vist? El modo bar. Ai, què tal, què tal? Sí, l'havia de veure. Què tal? M'ha costat, eh? M'ha costat molt entrar. Encara no he entrat. Vull dir, després de tres dies de rumiar-hi, de veure la vida. Has posat la clau i no hi ha manera, tu. No, la veritat és que... La crítica la deixa fatal. La veritat és que costa una mica, eh? Sí que és veritat que s'ha de mirar en clau de sortir una mica de la tònica que havia estat fent fins ara, de recuperar un tipus de cinema més... suposadament més frívol però hem de tenir en compte que fa una referència directa en un moment determinat quan entrem dintre de l'avió que sabeu que bona part tota l'acció passa dintre d'un avió doncs fa un petit joc d'ensenyar-nos l'helix no, l'helix no, el motor, un dels motors de l'avió i veiem una espiral allà dins i això és tota una metàfora del que el Modóvar vol dir-nos que ens introdueix dintre d'un somni dintre d'un somni que és una metàfora de la realitat actual, de la situació en la que estem vivint, i ell ho fa en clau de comèdia sexual bàrbara i sense massa contemplacions, diguéssim. Llavors, és difícil d'entrar a la pel·lícula si no la veus com un entreteniment pur i dur, és a dir, com una mena d'ampliació de... del que és l'humor manxec, que s'ha posat tant de moda amb tots aquests programes d'humor que s'han fet en televisió, ara no me'n recordo el nom del programa, però que molta gent el coneix, amb el Carlos Areces i altres persones que han fet humor a través del cinema i que provenen com ell, de la manxa, I llavors, el propi Carlos Areces és un dels protagonistes, i bé, fan això, fan una sèrie de valls, fan moltíssimes referències contínues al sexe, a l'homosexualitat, de manera, ja dic, explícita, sense subtilitats, diguéssim. Deixant de banda tota la sofisticació que havia... utilitzat en les seves últimes pel·lícules, La piel que habito, Hablé con ella, etc. Volver. Volver era una pel·lícula ja més intimista també, però més de tornada a les seves arrels. Però sobretot Hablé con ella i sobretot La piel que habito eren pel·lícules... d'una exquisitesa per mi, d'una qualitat d'autor enorme. Anava molt més enllà fins i tot del que havia fet sempre. A mi, tot sobre mi m'ha semblat extraordinària. Sí, sí, però aquesta està dintre d'una etapa de reflexió en la qual encara apareixien... les simbologies i les caracteritzacions més típiques d'ell, però ja una mica passades pel filtre de l'anàlisi social, de la psicoanàlisi fins i tot, d'anar a la recerca d'una sèrie d'explicacions, però Amable con ella no hi havia res del que havia fet en el seu univers anteriorment, I en canvi, la piel que habito, sí, recupera tot el seu imaginari, tota la seva filmografia, li dona coherència, li dona un punt d'anar més enllà encara, amb un punt extrem que a mi em va semblar extraordinari. I jo no sé molt bé si he esgotat de totes les crítiques que havia rebut perquè s'havia deixat de dedicar a la comèdia i perquè jo diria que bona part de la crítica i del públic també no va acabar d'entendre tot aquest gir que havia donat amb la seva carrera, que l'havia convertit per mi, amb un dels autors més interessants del cinema actual, no d'espanyol, sinó directament del que es feia a tot arreu, doncs ara ha dit, doncs vinga, faig una votat, una frivolitat total, i qui vulgui agafar-la i qui vulgui riure i entri en aquest tipus de cinema, doncs s'ho passarà molt bé. La gent riu mentre veu la pel·lícula o no? Depèn, sí, sí que hi ha riallades, i hi ha gent jove que s'ho passa molt bé, hi ha gent no tan jove que també... Sí que hi ha rialles, perquè les referències són molt explícites, el sexe, el que es fa entre les persones d'un sexe, d'un altre, del mateix sexe, vull dir que això és continu a la pel·lícula, no hi ha cap mena de subtilitat en cap moment. Llavors això hi ha persones que segurament no agraeixen i no és que estigui malament. Només que potser és massa monotemàtic, massa dedicat a aquest punt concret i llavors no li veus aquesta riquesa que, ja dic, jo defenso que el Pedro Almodóvar és capaç de donar. Sota el meu punt de vista. Ja sé que en general hi ha crítics que consideren que tota la seva ombra en general... és donar voltes sobre el mateix i no van més enllà. Jo, en canvi, sí que el defenso... Jo no, jo no. Hi ha coses que m'agraden molt. Hi ha moltes coses que m'agraden molt. No totes, però, vull dir, moltes, moltes. Vull dir, des de què he hecho yo para merecer esto, fins a passant per Toda sobre mi madre, volver... Bueno, m'agraden moltes, eh? Moltes. Ho trobo... Toda sobre mi madre, jo penso que va guanyar un Òscar merescutament. És a dir, no li van regalar, eh? Doncs aquesta és molt difícil que t'agradi, perquè no entra dintre d'aquests paràmetres, eh? De cinema exigent, de cinema... Podríem dir que té una miqueta més de les pel·lícules aquestes, de les primeres pel·lícules, de Que he hecho ya paráme de Ceresto, de Pepi, Lucy, Boom... Fins i tot una mica, si voleu, de Mujeres, al bord d'una taqueta de nervios, però és que ni tan sols es preocupa massa per buscar la part més atractiva tècnicament, diguéssim, que aquestes pel·lícules sí que tenen, eh? Ja, ja. És directe, és barroera a propòsit i és com una bufetada a la intel·lectualitat, fins i tot, jo diria. De dir, us heu cansat de mi? Doncs jo us demostro amb això que puc fer una tonteria de pel·lícula. Jo ho analitzo així, perquè és que si no, no ho entenc. Si no, surto corrent del cinema. La veritat, tot sigui... No, la crítica la va deixar fatal Jo penso que acabes de situar-ho La crítica la va deixar fatal, el que sí que és veritat també degut al seu prestigi és que sabeu que la setmana passada va ser rècord de taquilla el cap de setmana o sigui que va ser la pel·lícula més vista a Espanya el cap de setmana passat Però clar, jo no sé si això continuarà o no perquè si corre el rumor que no gra... No sé, no tinc ni idea de quina és la reacció del públic És a dir, sé la de la crítica perquè ha sigut molt explícita és a dir, se l'ha encarregat solemnament, eh? i que tampoc sé si n'hi ha per tant perquè no l'he vista és això que us dic no és una pel·lícula que permeti cap mena d'anàlisi seriós és una pel·lícula d'entreteniment molt directa molt clar, molt fàcil diguéssim a través de fins i tot números musicals que són playback que poden tenir la seva gràcia però que no et permeten anar més enllà simplement és això et quedes amb el que veus i si aquesta espiral que us dic que és l'entrada a l'avió doncs pogués anar més enllà Potser es podria intentar esforçar una mica i agafar-ho pels pèls, però no, és simplement això, una pel·lícula en què ell, jo crec que ho torno a dir, demostra una miqueta el seu cansament. de tota l'exigència que ell s'ha posat a sobre i tota la densitat que ha posat en el seu cinema i el rebuig, d'alguna forma, i el menyspreu, fins i tot, i la no consideració que ha tingut tot aquest temps, i se l'ha vist moltes vegades, ha sigut en els lliuraments de premis amb una cara... de Poma Sagres perquè no li donaven ni un esment pràcticament vull dir que és un director molt reconegut a tot arreu i en canvi jo penso que no ha tingut un tracte adequat segons el meu punt de vista i a mi em sembla que aquesta pel·lícula és com una descàrrega de dir Doncs mira, faig això i ja està. I ja depèn de com ho vegi, doncs continuaré o ho deixo estar. La veritat és que penso que seria tot al contrari, imagineu-vos que una diferència amb el que diré ara, seria com el que va fer Pasolini en l'última pel·lícula, a Saló, però allò és d'una potència, d'una exageració. intel·lectual i de tot el que vulgueu posar-li, i tothom surt fastiguejat de la pel·lícula i no la vol veure més, doncs aquí és una miqueta al contrari, però per altres motius, per la superficialitat que té la pel·lícula. Sobre les distàncies. No, no, amb una distància il·limitada, eh? Amb els extrems, eh? Suposo que queda clar, això, eh? Jo ho he intentat deixar clar. Molt bé, molt bé. Jo m'ha sorprès molt. Jo he de confessar que per la influència d'aquest senyor que tingui al costat, que és el Jaume i la Carme, Jo vaig dir, suposo que recordeu, que degut a que els darrers films de l'Spielberg no m'havien agradat gaire i l'opinió de diversos crítics, jo vaig dir en un programa anterior que no em venia gaire de gust de veure Lincoln. I que tenia, tot i que sabia que estava molt il·luminada. Però he de confessar que l'opinió del Jaume i de la Carme em va fer reconsiderar el meu, diguem-ne, perjudici I bé, aquest cap de setmana vaig veure Lincoln i haig de dir clarament que em vaig adonar que el meu perjudici no estava en absolut justificat. Perquè, sens dubte, és una de les pel·lícules que més m'han interessat d'aquest director. No és un divertiment ospilorià, és un film més aviat clàssic, no és tampoc una mitificació o exaltació del personatge històric, és un retrat complex i conflictiu, I crec que poques vegades una pel·lícula ha posat tanta atenció en els detalls de l'acció política. No té ritme, és cert, comparem, per exemple, amb Amargo, que és una pel·lícula més de ritme, més de tensió, etcètera. És veritat, això no ho té, no té de poc de tensió, però té la densitat, per mi, d'una obra de maduresa. Cosa que per mi no té Argo. Per exemple, Argo segurament és molt més divertida, molt més comercial, molt més amena i la gent hi entra molt més fàcilment, però quan acabes de veure una pel·lícula o ha passat una setmana com ha passat a tu donant-li volta sobre la pel·lícula, arribes a la conclusió que està bé, però no hi ha res més. En canvi, tinc la sensació, honestament, que jo ja abanço que la tornaré a veure. És a dir, és una pel·lícula d'aquelles que no la veuré més d'una vegada, sinó que la veuré més d'una vegada perquè crec que els diàlegs, els continguts, el que és d'estar dient, el que és de far reflexionar, està carregat de contingut. És a dir, és una pel·lícula molt densa, profunda, gens superficial i molt més rica del que aparentment pot semblar. Per tant, estic molt d'acord amb el que va dir tant el Jaume com la Carme. El Jaume destacava una cosa que em va fer gràcia, que diu que la pel·lícula li agradava perquè parlava de coses que li interessaven i per això l'havia atrapat. A mi va passar el mateix. És a dir, en algun moment fins i tot em va sorprendre que malgrat estar en una altra època deia coses que eren absolutament actuals i que fins i tot podien reflectir el moment històric que estem vivint a Catalunya. A què em refereixo? Si voleu algun exemple, per exemple, quan es diu que la Constitució no es pot canviar. En aquest moment es diu aquí, però es diu també la pel·lícula. En quin moment es diu? Hi ha un moment que hi ha els dos bàndols que es troben, el sur i el nord, es troben en un intent de negociar la pau, i l'argumentació dels sudistes no desperdici en aquesta direcció, perquè els sudistes diuen, li diuen amb ell, no podem eliminar l'esclavitud perquè la nostra Constitució diu que els negres han de ser esclaus. I les lectures em sembla que no cal dir més coses. Molt adient aquesta... Sí, sí, sí, veritablement. O bé, quan es mostra com s'utilitza el joc brut entre els polítics, joc brut que tots estem veient que també s'està produint pels nostres entorns, i que, com també va dir la Carme, il·lustra que la corrupció és tan bella com la humanitat. O quan Tommy Lee Jones, que fa un paper excepcional, i trobo que és tan digna com el que fa el premi, que és el d'Anil D. Lewis, penso que ho fa perfecte, els dos estan brillants, hi ha un moment que ell discuteix amb el Lincoln i aquest li fa veure que no allò que és radical o aparentment just és el millor per a la societat o per aconseguir el que ells volen, el que volem. I això em sembla que està logredíssim, està realment molt ben explicat, molt ben fet. I així, molts més exemples que podria posar, però penso que m'allargaria com una massa. Que bé, tu, eh? A mi em sap greu dir, ja li vaig dir a la persona en concret, que a part de tot el que estàs dient i el que estàs dient tu, ja, Joan, doncs refer-me encara més, no?, l'opinió que de mica en mica m'he anat fent d'una pel·lícula que no he vist i que em negava a veure pel fet de ser d'aquest director, però va haver una companya de feina que aquest dissabte em va dir que s'havia avorrit tant durant la pel·lícula que s'havia adormit. Llavors, mireu, ja dic, em va saber greu dir-li i ara fins i tot em sap greu dir-li, però va ser un moment en què em vaig adonar que llavors volia dir, com tu ara estàs refermant, Joan, que no és un simple divertiment, sinó que és una pel·lícula que ha de ser densa per força i això em va interessar. Va ser una miqueta la manera com em vaig interessar més per la pel·lícula, després de tot el que he sentit, per part de Xavier Borrell, que Jaume ja coneix de Cornellà, del programa propera parada cultura, que ja ens va dir que la densitat i que la qualitat dels diàlegs era extraordinària. de tota l'anànici polític que es podia fer a partir del que Jaume i Carme van debatre fa un parell de setmanes i a partir del que ara tu confirmes. És a dir, que la veuré, vinga, la veuré, d'acord. A mi em va passar el mateix que m'ha passat tu. De mica en mica, de mica. Amb això coincidim. Per tant, que és un film que situa aparentment en una realitat llunyana però idèntica en qualsevol temps i en qualsevol lloc. i que, en conseqüència, amb unes lectures i reflexions vàlides pel nostre món actual. I t'està dient que Lincoln no va ser un gran home perquè fos millor que qualsevol de nosaltres, sinó perquè, sent igual que nosaltres, va prendre decisions que el van portar a ser qui és. Llavors, de fet, no és un film de guerra, sinó un sobre la guerra, no tan interessant pel personatge Lincoln, sinó pel moment històric que li va tocar viure, I cal dir que això està molt ben explicat, està molt ben... Per tant, si l'espectador, que pot passar que sigui un espilvarià, un senyor que li agrada molt a les pel·lícules d'acció de l'Spielberg, busca acció, és evident que en sortirà de sabut. Perquè no és un melodrama barat, diríem, com War Horse, sinó un film dens, des del meu punt de vista, rigorós, profund, amb diàlegs i personatges consistents, en fi, un film complex i ric, com ho és la realitat que ens envolta i ens condiciona. Com he dit abans, és un film que tornaré a veure per captar el gruix i els matisos que desprenen els bons diàlegs i també perquè és una de les pel·lícules de l'Spielberg per mi més intimistes. No se'n va fer gens llarga, ni pesada, ni avorrida, i destacaria, ja ho he dit, la gran interpretació tant del Danny Day-Lewis com el Tommy Lee Jones i la Sally Field. És una pel·lícula digna de ser revista. L'has vist doblada o en versió original? La vaig veure doblada, però justament... Com que dius que aniràs de nou a veure-la, si vas en versió original, doncs m'hi apunto. Ah, doncs... Saps per què? Perquè, a més a més, llegint després de veure la pel·lícula en la documentació, m'han donat a entendre que, sobretot el llenguatge, sobretot del Daniel Lewis, es veu que és extraordinari. És a dir, es veu que s'ha de sentir en versió original... perquè la pel·lícula guanya moltíssim en aquest sentit. Jo la vaig veure doblada perquè vaig anar amb la família i vam anar a veure una pel·lícula doblada. I el Jaume has vist una altra cosa molt interessant. Sí, jo he vist una pel·lícula, home, com a mínim molt interessant. Bé, és la pel·lícula Weekend, o sigui, és una pel·lícula que... Això m'han dit que vol dir cap de setmana, no? Sí, exacte. Llavors, és una pel·lícula britànica, del Regne Unit, diu aquí, o sigui, que queda clar, no? I que ho llegeixo perquè és que a mi em costa, segons quin tema... Vull dir, així com, per exemple, una pel·lícula com Lincoln no ens vaig atrevir, doncs, bueno, dius i perquè ho creus i perquè ho veus. En canvi, segons quines temàtiques, la veritat és que a vegades em costa, perquè probablement barrejo constants, més aviat, barrueres amb altres, o tòpiques amb altres de més serioses. Llavors, he trobat una crítica del senyor Nando Salvar i m'ha semblat molt interessant. No la llegeixo tot o només un tros perquè us n'adoneu. Diu, naturalista però no lacònica, tan íntima que gairebé fa que sentim que ens estem ficant en una cosa privada, Weekend és la simplicitat personalitzada. Més que una història habitual, és una successió de converses sobre la mort, l'homofòbia, el matrimoni, la solitud, el compromís i el camí pel qual se surt de l'armari. aboca el Richard Linklater d'Antes de Amanecer, de 1995, i abans de l'aposta del 2004, a l'usar el recurs del temps límit amb la finalitat d'amplificar la intensitat de cada conversa, de cada baralla, de cada trago i de cada coit. Els gais i les pel·lícules solen ser retratats com emblemes del victimisme, oportunitats per a l'espectador de mostrar la seva compassiva superioritat o simples boges. Per al director Andrew Haig, en canvi, són només gent, gent que parla amb honradesa i sense sensibleria ni cinisme de les complexitats que implica ser homosexual al segle XXI i de l'insomptable misteri de l'atracció sexual. En definitiva, una història de mort comparable a les més serioses que pugueu imaginar. I a tu què et va semblar? Això mateix que diu, l'han de semblar. A mi em va agradar molt, també. Haig de confessar que jo l'he vist d'estrena fa un parell o tres de setmanes, no me'n recordo quan la van passar, i em va estranyar que després la gent no en parlés massa, perquè quan la vaig acabar de veure, la vaig trobar molt autèntica. Si hi ha alguna cosa que... que destaca de la pel·lícula és que et creus l'amor que hi ha entre aquelles dues persones. Saps quina és una de les coses més bones que té la pel·lícula? És que de seguida que comença t'adones que no és nord-americana. Segur que no. Eh, que sí? Hi ha un estil, una forma, un... Una imatge, constant, no és allò de quatre quadres. No, no, està molt bé, és intimista, et creus els personatges, et creus el que passa, ho veus versemblant i a sobre veus que són dos homosexuals que s'estimen de veritat o que tenen una relació de bo determinada i ho veus, l'entens, la comparteixes en alguna mesura. És a dir, jo em sembla que he explicat alguna vegada, però no sé si val la pena explicar una altra vegada, que una vegada va passar a mi, jo tenia uns veïns que eren homosexuals i jo sóc tan despistat i tan així que ni me'n vaig donar a compte. I la meva dona fent conya un dia... Ho portava bé, no? No ho has vist, però no ho has vist. No, no, però jo no ho havia vist. I em va sorprendre molt un dia que jo arribo a casa, que vivia al costat, ara no hi viuen, però vivim al costat de casa meva, i em trobo amb un d'ells al carrer, plorant, i estava tot abatut. I llavors, doncs, m'acosto i m'explica, diu, és que el tal, Margot Gomes deia, m'ha deixat, se n'ha anat i tal. I va ser la primera vegada que m'ha ajudat a compte que aquell xicot s'estimava tant en l'altre xicot, que era una cosa com si fos l'amor de la seva vida. Era una cosa autèntica, brutal, sincera, i em va commoure. La veritat és que aquella vegada va ser una cosa, perquè jo coneixia els dos xicots... Cal i com ho dius, semblaria que abans de conèixer aquest xicot no podies imaginar que això pogués ser així. Sí, quasi, quasi. Diria que en aquell moment parlo de molts anys enrere, parlo de fa... potser fa 30 anys, 40 anys enrere, i em va sorprendre. És una cosa de descoberta, perquè després jo he tingut familiars que eren homosexuals i això ho has viscut més. Però en aquell moment va ser la vivència més forta que he tingut en aquest sentit. Jo donant-li una mica de volta aquest tipus de plantejament, que dieu que és l'aprofundiment en el sentiment d'una parella, sigui homosexual o no, en aquest cas, doncs sí, una parella homosexual... Vull recordar una pel·lícula que ja sé que no hi ha unanimitat amb la consideració de ser una gran pel·lícula, però la vull recordar perquè qui no l'hagi vist, que la busqui i que pugui tenir la seva opinió. És aquesta pel·lícula Short Bass. si us en recordeu, del 2006, dirigida pel John Cameron Mitchell, i on es parla de la sexualitat amb una sinceritat, amb un estil directe, sense cap mena de problemes per qualsevol combinació que es doni entre les relacions, entre les persones, fins i tot el bollerisme, que no es veu com una cosa negativa, sinó com un interès cap a l'altra persona, donant-li la volta a molts tòpics que han estat molt perjudicials al llarg de... de la història, podríem dir, de la societat, i que en aquesta pel·lícula s'ho carrega tot, un cop de pluma, mai millor dit, perquè hi ha molta relació amb el tema homosexual i de pluma, ja sabeu que és un símbol d'aquestes relacions, doncs, veritablement, és una pel·lícula que jo recomano i que no em agradaria tornar a veure. Com es diu? Short Bass, es diu la pel·lícula. Bé, sí. Seria com, sí, traduït literalment, però no sé exactament el significat Exacte, és com una expressió, un terme, no crec que es pugui traduir com autobús curt, no ho crec, però vaja, té aquest nom. Així que, si teniu ocasió, recomanada. Jo ja l'he vist, sí. Sí, ja me'n recordo, que la van comentar fa temps. Es pot parlar, encara que sigui ràpidament pel temps de l'hora, d'una pel·lícula que es trena aquest divendres, que ens la vam passar el divendres passat, que és Anna Karenina. del Joey Wright, amb un guió del Tom Stoppard, que suposo que és aquell senyor que havia fet Shakespeare in Love, L'Imperio del Sol, Brasil, doncs si tu en parles després... Del Terry Gilliam. Del Terry Gilliam. I, bueno, suposo que com cada any hi ha alguna pel·lícula dintre del subgènere d'ama de costums, pel·lícules d'època, aquesta és una pel·lícula anglesa, també es nota que no és americana, és una pel·lícula anglesa basada en la famosa novel·la del Theol Tolstoy que el Tom Stoppard li ha donat el guió. és contradictòria, és a dir, inclús penso que segurament serà una pel·lícula que hi haurà visions diferents, perquè segons amb qui parles li va agradar més o menys, segons amb qui parles no li va agradar gaire, i segons, ja veurem el divendres, quan surtin les crítiques, que és el que la gent opina. Jo tinc la sensació que té coses que són interessants, potser la que més me'n va agradar No al principi, perquè al principi vol ser com una obra de teatre, totes les coses que passen passen dintre d'un escenari, inclús moltes de les accions es fan entre bambelines i estan entre els passadissos i ells vestint-se, i en realitat és com una mena que vol ser com original. però després no acaba per mi d'aprofitar tot el que dóna de joc la història, i en canvi es centra més, que és com potser agafa més força la història, amb el que explica la novel·la. Llavors, jo penso que la pel·lícula va guanyant a mesura que va avançant, i arriba un moment que potser hi acabes d'entrar, és a dir, doncs d'aquest principi a mi em va costar una mica entrar-hi, però al final sí que hi acabes d'entrar. Potser el que també noto molt és que només hi ha el Jude Law, que fa un paper molt interessant i molt vacu, els altres estan més fluixos, Ja sabeu tots, perquè sou cinèfils, que hi ha fins ara quatre versions de l'Anna Karenina, la famosa de la Cretabargo de l'any 35, la Vivian Lee de l'any 48, la Sofí Marsó, que diuen que és la millor, jo no l'he vista, de l'any 97, i ara aquesta, no? Però aquí la Keira, no sé com se pronuncia... Knightley. La noia aquesta, que és molt guapa, com a actriu jo penso que no té la prou força per donar-li... la dimensió que necessita. És un paper difícil, sí, molt difícil. I llavors, és una noia que... Bueno, el director és un director que a mi m'agradava, l'havia seguit una mica, perquè em va agradar molt, no sé si coneixeu Orgullo i Prejuicio, basada en una novel·la de la Jan Austen. Sí. A mi em va agradar molt. És una pel·lícula que em sembla que també ja l'he vist a menys d'una vegada. I aquí la Keira, Kindley, doncs ho feia bé, és a dir, era més joveneta, també feia un paper possiblement menys arriscat i on ella sabia de jugar menys com a actriu, I se'n sortia molt bé. El mateix equip, suposo, perquè és una pel·lícula anglès, també dirigida pel mateix i per ella, etcètera, aquí ho tornen a fer, però crec que no se n'acaben de sortir. De fet, ja la pel·lícula anterior, que també sortia el mateix equip per entendre'ns, que era Expiación, a mi ja no em va agradar tant. No sé si la coneixeu o la vau veure en el seu moment. Ja no em va acabar de convèncer. Per tant, és una pel·lícula que un final que arriba, és a dir, amb un final conegut per la novel·la, etcètera, però a mi potser una altra cosa que em va passar és que, com fa molts anys que vaig llegir una novel·la, era suposo molt adolescent i molt jove, que no la tinc fresca. Llavors el que sí que em va motivar és a dir, mira, si quan tingués un moment te la tornaràs a llegir perquè em van agafar ganes de llegir-la, de tornar-la a llegir, de tornar a aproximar aquesta història. Doncs bé, interessant. Jo he vist el tràiler un parell de vegades i sí, m'intriga. Passa amb el tràiler igual que tu dius, que al començament dius no, no m'agrada això i vas entrar una miqueta en la història. Home, el fet que entri el tema de Tolstoi, el tema de la burocràcia en què va entrar també l'estalinisme i tot, doncs bé, ja el fet de l'època en què està rodada és interessant. I ara, si no us importa, jo també llegiré una miqueta, perquè la setmana passada vam donar una notícia i ara, amb aquest petit extracte de la Filmoteca de la Generalitat, doncs vull recomanar de nou aquest clàssic del cinema que ens dona peu a parlar de molt més cinema que es fa actualment i que és molt poc conegut i que val molt la pena. Concretament, l'escrit diu el següent, i a més a més connecta amb el que vam parlar la setmana passada, cosa que també em fa gràcia. Diu, de Satyajit Rai s'ha dit sovint que era el Luquino Visconti de l'Índia. És cert que tots dos van retratar el crepuscle d'un món, que tots dos participaven d'una certa elegància aristocràtica i que tots dos també comprenien la necessitat d'un canvi social profund. Però les diferències entre els dos directors també són enormes i les podem resumir així. Visconti és... o la seva família ha estat propietària del món del qual parla, del món que filtra per la càmera i que ens mostra a tots nosaltres, mentre que Rai només se'n considera un usuari eventual i es limita a transmetre'l de generació en generació. La cèlebre trilogia d'Apo... La inobligable Jalsagar, el Saló de Música, o Charulata, el drama de l'edifici d'aclimatació als ideals moderns d'una societat que no ho és i que, a més, viu colonitzada pel país que els representa, són algunes de les fites de la filmografia de Rai, un cineasta que cal revisitar de tant en tant per no perdre de vista el que és fonamental. Aquesta és la petita presentació que sempre és brillant, que es fa a la Filmoteca per parlar precisament del que deien, del que ja anunciàvem la setmana passada, del cicle de Satègic Rai a la Filmoteca. Comença avui mateix amb una presentació que s'està fent ara, en aquests moments, i en la qual, amb aquesta retrospectiva, es podrà veure... Com dèiem, doncs aquestes tres pel·lícules de la trilogia d'Apo, que no sé si has pogut veure les tres o encara... He vist una i mitja, però avui te les he copiat per poder-les veure amb més tranquil·litat. Doncs es poden veure la canció del Camino Invencible i el Mundo d'Apo, que són les tres que formen panxarolata, que ara acabem de sentir una miqueta de què tracta. els jugadors d'escacs Satyajit Rai, que és un documental sobre l'obra i sobre la vida d'aquest director, realitzat per Sean Benegal, el Salón de Música, que també ara sentien un esment, Jal Sagar, sí. Liberació, Satgati i Bala. Són les pel·lícules que podrem anar veient des d'avui, doncs, aquests dies. És només entrar dintre de la programació de la Filmoteca, ja dic que avui comença, i llavors és del 12 fins al 28. Són aquestes setmanes, i es van repetint com van fent allà sempre, doncs, en diferents horaris. Absolutament recomanable. Tu suposo que, Joan, pel que has vist estaràs d'acord. Estic d'acord, estic d'acord. Pagarà molt, eh? L'altre s'hi ha vist, també, és la meitat de la segona, eh? La primera és extraordinària. Sí, jo ho havia vist, això. El que passa és que em queda lluny. Per això diu aquí que s'ha de revisitar de tant en tant, per recordar. Molt bé, doncs, va, passem, de Satia Gira i passem a Terry Williams, si us sembla. Terry Williams, sí senyor. Jo, abans de començar, perquè sabeu què em passa de vegades quan parlem d'un director, o si parleu vosaltres em passa a mi, o si parlo jo em passa a vosaltres, que no sé ben bé les pel·lícules que heu vist seves. Llavors estic parlant pensant que heu vist unes, i després resulta que ens adonem que no. Jo n'he vist molt poques, confesso que n'he vist molt poques. Jo us dic una miqueta, les pel·lícules que té, les primeres que no són les més conegudes, que encara estaven relacionades amb el grup de Multipiton, que sabeu que... Era el director de Monty Python. Guillem, sí, un dels membres, no sabia això de què fos el director... El director dirigeix les de Monty Python. Sí, sí, les pel·lícules que s'havien fet al voltant d'aquest grup, com per exemple Monty Python i el graal sagrat, aquesta sí que l'havia vista... Una altra pel·lícula és sobre un monstre, un monstre que neix de la iconografia d'Alicia, el País de les Meravelles, el Jower Walkie, un mite, diguéssim així, monstruós de la Gran Bretanya, els bandits del temps, els lladres del temps, que són, ja dic, les primeres i les menys conegudes. Després ja passaríem a Brasil, Les aventures del Baron Monhausen, El rei pescador, aquestes ja són força més conegudes, 12 mones, ho dic només al títol per després entrar una miqueta, Por i fàstic a Las Vegas, Els germans gring, aquesta és una de les més recents, i Tailandia. Aquestes serien una miqueta les referències. Té algunes més, però són les més significatives i les més importants. Així que, bueno, no sé, no em faig la idea del tot per la cara que heu posat, les que heu vist, però en qualsevol cas, sentint i veient una miqueta aquests títols, tothom que hagi vist algunes seves, jo el que vull dir d'aquest director és que per mi té aquell component o aquella barreja d'ingredients que el fa... dels directors veritablement interessants dintre del cinema comercial, podríem dir, perquè són directors que són capaços d'agafar una història i donar-li un caire absolutament entretingut, segueixes la història, el drama o la comèdia que t'està plantejant, la barreja de les dues coses, de fet, perquè és especialista en això, però sempre amb una profunditat de contingut, amb una capacitat per portar-nos a una interpretació de la realitat, amb uns matisos que, si veus la pel·lícula més d'una vegada, vas captant. Segurament no podem classificar-ho com a cinema d'autor, perquè està lluny de la manera com es treballa dintre d'aquest terme, però no està tan lluny, i això és el que m'interessa d'aquest director. i per això també el vaig escollir per parlar amb ell dintre d'aquesta secció que fem de directors clàssics, perquè si tingués una característica una miqueta més intimista seria un cinema d'autor completament coherent amb el que hem estat parlant aquests dies. Amb un Luquino Visconti, tot i que són paraules majors, està clar, o amb altres directors que tenen aquesta capacitat per parlar-nos de la realitat, per parlar-nos de les transformacions de la realitat. Aquest director ho fa, aquest director, amb aquestes pel·lícules que hem parlat, és capaç de donar-nos una visió veritablement complexa. Estic pensant ara, si recordeu, de Brasil, que és la versió, podríem dir, de l'univers de Kafka, de tot el que Kafka ens va explicar que significava el fet d'anar complicant la burocràcia de la humanitat fins a un punt en el qual estaven completament perduts. Aquí a Brasil el Terry Gilliam ens parla d'això d'una manera completament admirable, amb un final a la pel·lícula en el qual, si recordeu, es veuen uns diaris que volen i que embolcallen el personatge i que l'atrapen del tot quan ja semblava que... que s'escapava, diguéssim, de la seva... Però que al mateix temps el personatge s'escapa d'una altra manera, a través fins i tot de la seva pròpia mort, ajuntant o emparentant aquesta pel·lícula a fins i tot l'última pel·lícula que hem comentat de l'Atles dels Núvols, que hi ha una opinió diversa també aquí en el programa, i que ara no es tracta d'entrar en això, Les Aventures d'Albarón Munchausen, per exemple, que és una pel·lícula en la qual la realitat i la ficció es barregen de manera inextricable, és Ens parla d'una època molt concreta, d'una guerra molt concreta dintre de la història, si no recordo malament, entre Turquia i Grècia i allà dins hi ha una trupe, una companyia de teatre que mira de fer que la vida de la gent que està vivint aquesta guerra sigui una miqueta més alegre, de guanyar-se la vida al mateix temps. I, de tant en tant, el Terry Gilliam el que fa és posar-nos davant de la fantasia més desmesurada, més absoluta. Ja no ens crea la dicotomia de pensar si estem vivint una realitat dura com és una guerra o si estem vivint una ficció més o menys adulcurada, que és la representació teatral i fictícia d'una companyia de teatre. sinó que ens porta això, a les aventures del baron de Mauthausen, que és un personatge dintre de la tradició austríaca, si no recordo malament, i podem viatjar a la lluna amb ell, podem pujar amb una bola de canó i anar d'un lloc a l'altre a utilitzar-ho com a medi de transport de la manera més... tranquil·la i més feliç del món i llavors jo crec que amb tot això, amb tota aquesta manera d'explicar-nos les històries el Terry Gilliam intenta que la que la nostra capacitat com a éssers humans utilitzi la fantasia per anar més enllà, per superar els problemes que tantes vegades com deia la burocràcia ens posa a sobre. En definitiva creu en la metàfora, no? Creu en la metàfora, en la poesia, en la imaginació, creu al cap i a la fi en què la realitat i els somnis es poden creuar i el creuament d'aquestes dues realitats, que en realitat són la mateixa, doncs és molt fructífera. I si recordeu, seguir una miqueta, perquè això ho podem veure en totes les seves pel·lícules, a por i fàstic en Las Vegas, per exemple, si recordeu, són uns personatges que es carreguen de droga fins a les celles. I llavors tot el que veuen al llarg de la pel·lícula són les fantasies que li proporcionen aquests estupefaents. Contínuament té la pel·lícula una característica, per una banda, d'estar completament perdut, no sabent cap a on porta la història, i per una altra banda veient que aquests personatges el que estan fent és intentar alliberar-se d'una realitat que no suporten. Llavors aquesta, una vegada més, dicotomia entre la realitat, la ficció, l'escapar... al crear una cosa nova, és una constant. I en un moment determinat, de la seva filmografia, doncs arriba un puntet, un puntet tan peculiar, tan delicat com Tailand, que si no l'heu vist, jo és la pel·lícula que us recomanaria que veieu la primera de totes. Avui sortirem recomanats d'aquí, eh? Tot Terry Gilliam és recomanable. Mireu, Terry Gilliam, si ens posem una miqueta així... De què va? Tailand és la història d'una noia que viu amb els seus pares, la mare és... és heroinòmana toxicòmana en qualsevol cas no sé si d'heroïna o una altra droga o una barreja de drogues i al començament de tot de la pel·lícula mor llavors el pare s'emporta la nena a viure en una casa del camp a part de la civilització Llavors, el que veiem durant tota la pel·lícula és la imatge que es fa a la nena, una nena molt petita, que ha hagut de cuidar la seva mare malalta, que ha de cuidar el seu pare, injectant-li també droga perquè tingui una miqueta el seu punt de benestar, més o menys, com ella viu tot el que es desenvolupa al seu voltant. El que veiem és una miqueta el que passa a la pel·lícula d'On habiten els monstres, si us en recordeu. És la fantasia, també, d'uns nens que ens introdueix a dintre del cap de les persones... que ens mostra les pors que tenim, els monstres que tenim, i a través d'això, d'una història veritablement desesperada, d'una noia que no té cap mena de referència a la vida, no en té de referència, i ella es crea la seva manera de sobreviure, de fer-se la idea de les coses, és d'una delicadesa, d'una profunditat, i d'arribar-te al cor i competir-te d'alguna forma, d'una persona que viu en un estat tan extrem, veritablement exquisit. Va tenir crítiques en el seu moment no especialment bones, vull dir, va haver molta part de la crítica que sembla ser que no estava d'acord amb que Terry Gilliam, un director de la fantasia que havia de mostrar fins aquell moment, fes una història tan quotidiana, però és que la pel·lícula té una coherència tan gran amb la resta de la seva filmografia, per molt poc que la miris, amb una miqueta de ganes d'interpretar-la, que és extraordinària. De totes maneres, Terry Gilliam és un director que podria equiparar-se, abans he parlat del Visconti, ja que ho havíem... comparat amb el Satya Giray a través del comentari de la Filmoteca, però no estaria tan lluny d'un Orson Welles, per exemple, perquè és un director que, de fet, es proposa històries completament inversemblants. Va intentar fer una altra revisitació del Mita, podem dir-li així, del Mita del Quixot, va fracassar estrepitosament perquè va anar a rodar-ho al desert, i va estar plovent durant no sé quantes setmanes, quan el desert on va anar, en principi no plovia mai i va haver de deixar-ho, però amb tota la seva facilitat d'abonomia i de paraula va dir que és un projecte que no m'ha sortit bé, però li he posat tota la il·lusió i continuo endavant. És una persona que, a més a més, jo crec que defineix molt bé el seu caràcter i la seva capacitat de protesta al fet que tenia la doble nacionalitat britànica i estadounidenca i va deixar perdre una de les dues. Suposo que us imagineu que va deixar de ser dels Estats Units. No me'n recordo ara la paraula com es diu. Va rebutjar i llavors es va quedar únicament amb la... perquè no estava d'acord, simplement, amb la política, amb la manera de funcionar del govern de la Terra. I viu, en principi, a Gran Bretanya. De fet, ell, bona part de la seva carrera, jo l'havia fet allà, però, bueno, havia nascut als Estats Units. concretament havia nascut a Minnesota, que és un estat que està en el mig just dels Estats Units i tocant al Canadà. Tot i que la família, a poc de néixer, els pocs anys ja va anar a viure a prop de Hollywood i ell no va tenir molta dificultat per entrar dintre del món que li interessava. A mi, si em permets, jo penso que avui en aquest espai hem esmentat ja coses tan interessants i precisament com a comparació sobre el el Salva Sergait i també l'Uccino Visconti. I la veritat és que quan tu estàs esmentant totes les virtuts, en definitiva, segons el teu criteri, les virtuts que li has trobat al senyor Terry Williams, estaríem en aquella situació de dir, escolta, el Terry Williams no el coneix gaire bé tothom, vull dir, no el coneix moltíssima gent, sí que és un realitzador popular, però no. En canvi, Luciano Visconti, i fins i tot ja m'atreviria a dir que, malgrat la distància i l'oblit, doncs el mateix hindú, el senyor Rai, doncs són homes d'una autoria inqüestionable. I a canvi, i tu quan parles del cinema hindú també ho fas moltes vegades, tu destaques aquella singularitat, allò que s'aparta del que ja sabem, per dir-ho d'una manera. O sigui, d'allò que ja hem assimilat com a estructura bàsica d'un cinema d'autor i llavors anem descobrint altres constants, no? Jo penso que també la pel·lícula que hem esmentat, acostant-la, Weekend, estic parlant, acostant-la, doncs, amb el senyor Almodó, però també tenim, encara que no ho diguem i només ho esmento, doncs també allò que coneixem i el Weekend no ho coneixem i ens ha sorprès, no? Llavors, jo crec que això és molt important, molt. I els projectes, fins i tot els que fracassen, no?, que és molt diferent d'allò de dir, escolta, n'estic tan fart de vosaltres que vaig a fer això i aquí aguanteu el que jo... És molt diferent, és una altra cosa. Quan et planteges fer una cosa seriosa i no et surt perquè es posa a ploure precisament allà on no ha plogut mai, no és el mateix inconvenient que quan vas dir, doncs ara veureu què és el que jo soc capaç. Molt diferent, per exemple, de Pasolini, que amb donades... les constants que es vivien en l'època que li va tocar viure, ell era d'una altra manera, lògicament estem parlant del cinema d'autor i el respecte per la qüestió, i llavors lògicament la contestació era una altra molt diferent. Volia destacar això. M'encanta, m'encanta que estem parlant d'aquests autors, havent començat parlant del Terry Gilliam, era el que jo volia, emparentar-lo amb aquest tipus de cinema, perquè jo penso que està aquí, el que passa és que fa un tipus de cinema molt diferent i semblaria que quedaria negat, que li quedaria negat l'autoria i no, perquè té tota una sèrie de constants que, tot i treballar d'una manera molt diferent a com treballant aquestes referències del cinema... mundial, doncs ell aconsegueix donar-li una coherència en avançant en la interpretació de la realitat d'una manera molt peculiar. Una miqueta com podia haver fet el Christopher Nolan si no hagués fet l'última part de... del Cavaller Fosc, que la va fastidiar, per dir-ho així. Hi ha una estrenada, no?, aquesta última, no? Sí, sí. Surt també la Màriol en Cotellar, no? Mira, així connectem amb... Em sembla que sí. Sí, sí, segur, segur. Oi que sí? Sí, sí, sí. Fa que jo no l'he vista i ho he llegit, però no havia vist la pel·lícula, eh? Sí, sí, segur. Mira, ves per on, en la pel·lícula Weekend, que no ho hem esmentat, una de les constants que també ens proposen... és l'alegria del consum de droga, no? L'alegria, en definitiva, jo diria fins i tot la normalitat del fet davant de les situacions que avui proporciona l'estatus en què funcionem. Quan has esmentat aquesta xicota, la de Tailand, que val a dir que jo no recordo haver-la vist, almenys no, que es troba amb la situació de la mort de la seva pròpia mare... i paral·lelament, que això seria la tragèdia, la no raó de funcionar en la vida, que en definitiva et destrueix, i si has tingut una filla o una criatura, lògicament quedes completament a fora, i que després ha de fer una atenció en el propi pare, perquè també pel que has explicat hi ha com una necessitat, en definitiva hi ha el que se'n diu l'addicció, no?, Jo penso que això és molt important, també, no?, barrejar aquestes coses i que cada vegada que anem al cinema, en definitiva, a vegades ens podem trobar amb pel·lícules que no ens agrada gent, però que hi ha aquest detall, hi ha aquella valoració i dius, oh, carai, escolta, esmentem-ho. Destrequem-ho. Doncs com tu deies que havíem de recomanar, no us perdeu ni una pel·lícula del Terry Gilliam. Ja queda tot recomanat. I més encara amb la relació que hem fet. Una mica imperatiu sí que ho és, oi? Una miqueta. Cada vegada més. I efectivament, com tu deies, Marion Cotillard entra dintre del repartiment del Cavaller Fosc. És l'última pel·lícula que ha fet, que de fet ella havia fet ja origen amb el Christopher Nolan. Exacte. Val la pena dir... Expliquem que Marion Cotillard és filla d'actors. Va debutar al cinema quan tenia 19 anys en una pel·lícula que es deia L'histoire d'un garçon qui voler con l'embaràs. El títol ja ha de ser curiós. I a partir d'aleshores, a partir d'aquesta pel·lícula, teníem 19 anys, en va fer moltíssimes pel·lícules. En va fer 38 fins que va ser coneguda internacionalment. Però no va ser fins al 2007, quan, repeteixo, havia intervingut en 38 pel·lícules, quan va rebre el reconeixement internacional per la seva meravellosa icona, pel seu meravellós retrat de la legendària cantant francesa Edi Piaf, en la pel·lícula La vida en rosa. Amb aquesta interpretació va guanyar infinitat de premis, va guanyar els César a França, com se veu, són l'equivalent als Òscars a França, els BAFTA, els Globus d'Or... Però sobretot, que va ser el que li va donar renom internacional, va guanyar l'Òscar a la millor actriu per una pel·lícula francesa, cosa que no havia passat mai fins a aquell moment. Només se li havia donat l'Òscar a una italiana, la Sophia Loren, a l'any 60, és a dir, feia més de 40 anys, però amb una senyora que parlava en italià. Aleshores, per la pel·lícula Dos Mujeres, dues dones, del Vittorio de Sica. Jo haig de confessar, no vaig veure aquesta primera, l'he vist aquest cap de setmana, jo haig de confessar que la primera vegada que la vaig fixar en aquesta actriu va ser dos anys més tard, el 2009, quan vaig veure el musical Nine del Rob Marshall. No sé si l'heu vist. No, no l'he vist, però recordo. És un musical curiós, interessant, perquè és l'Ocho y Medio del Fellini, passata musical, I on els personatges, que hi havia una quantitat de personatges importants o destacats, actors internacionals molt destacats, el Daniel Day-Luis feia del Marcelo Mastroian i el Vuit i mig, la Nicole Kidman feia de la Claudia Cardinale amb l'altra pel·lícula, sortia la Penélope Cruz, sortia la Julie Denys, sortia la Sophia Loren i sortia la Marion Cotillard que feia de la Nuquemé amb la pel·lícula del Fellini. I per què em va captivar? Perquè em vaig adonar que només apareix en pantalla, l'omplia, i la pel·lícula creixia per damunt, per sobre de totes les altres actrius. En aquell moment s'ha posat molt de moda, va ser una pel·lícula que van destacar molt, la Penélope Cruz, perquè feia un paper ja de tipus internacional, i ballava i cantava, perquè la pel·lícula era musical, però res que a veure amb la Marion Cotillard. La Marion Cotillard estava 10 vegades per sobre del que feia la Penélope Cruz. El que és indiscutible és que, després d'aquest reconeixement internacional que estava parlant de la vida en Ròsia, que jo no l'havia vist fins aquest cap de setmana, el Maïn de Catalunya s'ha de treballar més amb el món, diríem, anglosaxon, el món sobretot de Hollywood, i ha treballat més amb anglès que amb francès, fent la majoria dels films destacats que ha aplaudit Hollywood en els últims anys. Va treballar amb el Johnny Depp amb Enemigos Públicos, va fer Nine amb tota aquesta colla d'actors que acabo d'esmentar, va fer Origen amb el Cristófano Nola al costat de Leonardo DiCaprio i del Michel Cain, va fer Midnight en Paris, que trobo que estava excepcionalment adequada pel personatge que li feia fer al Woody Allen, Contagio, Pequelles mentires sin importància, no sé si l'heu vist, és una pel·lícula francesa, dirigida pel seu marit o la seva parella, pensem que no estan casats, tot i que han tingut una nena i la nena, o un nen, el nen que han tingut, li han posat el nom de, com que ella deu estar molt tocada per la pel·lícula que la va donar la fama, que és la de la vida de l'ADPF, llavors li han posat el nom de l'amant, el gran famós amor de Fu que va tenir l'ADPF. que es deia Marcel i d'Oxio i Gueson hem estat parlant els últims dies aquí al programa i com deia abans últimament ha estat reclamada de nou per Christopher Nolan per fer el Caballero Oscuro la leyenda Renace és una senyora que està molt sol·licitada té pendents d'estrena dues pel·lícules de Bloodlines que la dirigeix la seva parella el Guillaume Canet Low Life, que del James Gray, que és el mateix, recordeu, al costat del Joaquín Fènix, amb una pel·lícula que es deia Tool Overs, que vam estar parlant també aquí molt intensament, i La noche es nuestra. I, cosa curiosa, aquest estiu comença a rodar, com a protagonista, del nou film dels germans d'Arden, que es rodarà, repeteixo l'estiu, i que es dirà De jour en nuit. I, bueno, em sembla una cosa realment excepcional. Per acabar i no allargar-ho massa, perquè ja comencem a anar una mica justos de temps, no sé si sabeu que a mitjans de novembre de l'any passat va venir a Barcelona a participar a l'auditori en l'estrena de la Joan d'Arc de Foguera, obra del compositor suís Arthur Honegger, on va actuar amb 82 músics i més de 100 cantants i actors. Ella sempre havia volgut dir, o sempre diu, que si no hagués sigut actriu volia ser cantant, i es veu que amb algunes de les peces que jo vaig veure aquest cap de setmana també, aquesta La vida en rosa, que no l'havia vist en el seu moment, que em va semblar extraordinària, una pel·lícula francament recomanable, algunes de les peces no les canta, diríem, la Edi Piaf, sinó que les canta ella mateixa. Doncs bé, el novembre de l'any passat va estar aquí, en l'editori, i els titulars, després d'aquesta estrena, van acabar dient que Marion Motillar ha emocionat l'auditori amb la seva interpretació. Jo trobo que és una d'aquestes actrius que té futur, és una d'aquelles actrius que l'han captat els americans, que té moltes possibilitats, i jo la volia simplement destacar, és una senyora francesa, segueix combinant França amb Estats Units per fer diferents pel·lícules, i trobo que és una de les persones que promet més en aquest moment. I a més a més no crec que, per exemple, els germans d'Arden, que tant el Jaume que ha vist el seu posat quan has dit que participaríem en aquesta nova pel·lícula d'aquests germans que admirem tant, tot s'ha de dir per la seva idiosincràsia, per l'aprofundiment que sempre tenen en les seves històries, no crec que els germans d'Arden l'agafin com a esquerp. sinó que l'agafen per la potència que té aquesta dona actualment parlant. Jo una de les coses que més m'ha sorprès d'aquest cap de setmana és en veure la pel·lícula, no l'he vist en el seu moment, La vida en rosa, que és la vida extraordinàriament frappant i interessant de la Eddie Piaf, la interpretació d'ella és una cosa excepcional, és a dir, fa tots els papers de l'auca, des de quan és jove fins quan és gran i quan s'està morint i quan es mora, etcètera, I, realment, els canvis de personatge, de cara, de situació, són realment mereixedores d'un premi. És a dir, la dona està... I, a més a més, amb una característica que també crec que s'ha d'estar. Ella és molt guapa, és una noia molt guapa, i, en canvi, aquí, com que la fan que s'adacui el personatge, la fan que s'assembli molt a l'Eddie Piaf, però resulta que la noia, en molts moments, està lletja. És a dir, que fa el paper aquell perquè toca fer el que fa, però no perquè ella quedi bé, sinó per ajustar-se realment el personatge que està interpretant. Llavors, em sembla que és una pel·lícula, si no l'heu vista, recomanable. És una pel·lícula... No l'he vista. És una pel·lícula francesa, no recordo quin és el director, però que em va semblar que, bueno, jo no l'havia vista en el seu moment i és una pel·lícula digna de ser tinguda en compte, és a dir, molt interessant, eh? Molt bé. Doncs una mica, no sé, a veure, connectant les coses, com el que intentava jo explicar del Terry Gilliam, que és el cas d'un director que és capaç de coordinar o de simultanejar o de tenir en compte les qüestions comercials de les seves pel·lícules i al mateix temps la profunditat de les seves històries. La Marian Cotillard seria una mica l'equivalent en el sentit que pot fer la història més comercial del món, la criden de Hollywood perquè volen que hi hagi una actriu de gran categoria... i un rostre al mateix temps que sigui atractiu pel públic, i la criden també de França, els autors més exigents, com els germans d'Arden, perquè saben que també li donarà aquesta autenticitat. I perquè és una gran actriu que té molts recursos, és a dir, una persona que actua molt, però que molt bé. És filla de gent familiar del món del teatre i dels actors, i per tant es nota que, ella explica en algun moment determinat, que qui li va ensenyar a actuar va ser la seva mare, perquè es veu que des de petita ella estava rodejada sempre d'actors i llavors veia com actuava ni que feia ni com... Ella destaca que més important que l'actitud o la cara que posis és el que sents, el sentiment. I diu, això m'ho ha ensenyat la meva mare. És a dir, la meva mare m'ha ensenyat que si jo vull ser una bona actriu, haig de sentir el que estic interpretant. Molt bé, doncs nosaltres ja estem arribant al punt final del programa, ens quedan uns minutets i, si us sembla, podem esmentar el fet que la setmana vinent tenim de nou a l'Andreu aquí, tenim la problemàtica del medi ambient al cinema, que ens imaginem que l'Andreu la tractarà amb la seva acostumada capacitat de síntesi i al mateix temps de donar-nos diferents puntals a la història del cinema per anar avançant amb la interpretació d'aquest i tenim com a director l'Elia Kazan ni més ni menys a mi em plaurà molt parlar-vos de l'Elia Kazan perquè és un escriptor però sobretot director de cine que admiro moltíssim per les seves pel·lícules és a dir és un senyor que va tenir els seus fallos des del punt de vista, diríem, de moralitat, perquè ja sabeu que va tenir tots aquells incidents en l'època del McCarthy, però que en conjunt em sembla que s'ha de destacar que és un dels grans realitzadors, un dels grans directors, del cinema mundial i d'aquella època. Un dels fundadors de l'Actors Studio, suposo que ho sabeu, és a dir, tota la gent del Marlon Brando i tota la gent, doncs, què sé jo, tots els grans actors que van passar per l'Actors Studio, que són la majoria de l'època, és ell un dels fundadors i un dels pares de la criatura, dels que va estar donant classes durant molt de temps, etcètera. Va tenir un final, potser l'última part, doncs, que no... com passa sempre. Ella era molt crítica amb el Hollywood, De fet, potser es podria esmentar que després de tot aquest incident hi ha un moment que escriu una novel·la que és Derangement, es va dir en anglès, el van traduir aquí per El compromiso, perquè la seva dona se li mor a l'any 64, llavors se'n va a París i a París es tanca i escriu una novel·la. Una novel·la que és una mena de reflexió sobre la seva vida i allà es planteja la dicotomia entre ser ric i guanyar molts diners, o ser pobre i fer el que un pensa que ha de fer. I llavors a mi em sembla que és una pel·lícula de l'any 69, si no recordo malament, que planteja tota la problemàtica que segurament ell mateix va viure a Hollywood entre el que ell desitjava fer i el que ell li deixaven fer o ell veia que podia fer. Llavors, em sembla que és una extraordinària pel·lícula amb un Kirk Douglas també extraordinari. L'havia de fer inicialment aquesta pel·lícula al... el Marlon Brando i al final el Marlon Brando no la va fer i va deixar amb el Kirk Douglas i el Kirk Douglas que últimament li hem estat descobrint coses meravelloses com el Loco del Pelo Rojo aquí també es torna a lluir d'una forma extraordinària si haguéssim de recomanar una pel·lícula per la Semàveniment de l'Elie Cazan seria aquesta The Rangeman, El Compromiso si no l'heu vista, sí jo l'he de veure si no l'heu vista, intentem veure The Rangeman, El Compromiso que vagi molt bé Bona nit a tothom Només dir-vos que a cinemesensecondicions.blogspot.com podeu tornar a sentir aquest programa i a la ràdio La Carta, la ràdio d'Esvern també, si busqueu una miqueta a l'històric Fins la setmana vinent, que vagi bé Bona nit Bona nit Gràcies.