American Sniper, Xauixa i el gir neobarroc: guerra, misteri i mitjans en el cinema contemporani

Cinema sense condicions. No, no, no, no. Música. Música. No, no, no. No, no, no, no. Gràcies per atendre'ns. No, no, no, no, no. No, no, no. No, no, no, no. No, no, no, no. Mai no ens cansarem de sentir la música d'Ennio Morricone, i en aquest cas per una pel·lícula tan, tan, tan recent com una pel·lícula que es va estrenar aquest divendres passat aquí a les sales de Barcelona, Catalunya, l'estat espanyol, del director Clint Eastwood. Clint Eastwood, que quants anys deu tenir aquest home allà. doncs aquesta deu ser també la seva quarentena pel·lícula com a director American Sniper, traduïda aquí com al Frank Tirador. Sniper ja és això, el Frank Tirador. I hem sentit avui la banda sonora de la sintonia sencera del programa, aquesta música fantàstica de Charles Chaplin, composada per ell mateix per la pel·lícula Candilejas, a l'espera que vinguin els altres membres a part de mi mateix. Sóc el Francesc Aguilar, per si no em coneixeu. Em sembla que hi ha gent que sí que em coneix. Allà a l'altra banda del dial de l'aparell de ràdio. I bé, de moment, el Jaume, que ha de presentar avui un tema, la veritat és que amb un títol força apassionant, que és ruptures neobarroques en un present inestable, Aquest és el títol d'un article d'Àngel Quintana Morraja per la revista Caiman, que és la heredera, en el cinema sense condicions de Ràdio Desver, molt bon vespre. Un dimarts més de 8 a 9 del vespre parlant de cinema, doncs com deia. Avui, com que no està el Joan, farem tres parts. Primer parlant de les pel·lícules que hem vist. Per cert, que per fi he vist una pel·lícula, ja ho acabo de dir al començament. Mira que em costava anar al cinema darrerament, però he anat a veure aquesta pel·lícula de Frank Tiradó, ara la comentaré de moment jo solet. I després, si ve algú més, la comentarem amb més persones. I com us deia, farem una mica les tres parts igualment. Farem la primera part parlant com a mínim d'aquesta pel·lícula. La pel·lícula de Clint Eastwood, el franc tirador, l'American Sniper. i després hem de parlar d'això, d'un tema tan apassionant com aquest que us deia, ruptures neu barroca en un present inestable. Sembla que ja arriba el Jaume i ens podrà explicar una miqueta més en profunditat i, a més a més, portarà l'article perquè l'he estat intentant trobar per internet aquí a diferents llocs i no apareix, està bé això. És curiós el tema que els articles, escrits en revistes, Un pensa que tot estarà en internet, tot ho trobarem si ens hi posem, i resulta que no. Busques alguna cosa i no necessàriament la trobes. En aquest cas, aquest article, vaja, fins i tot hi ha referències a Twitter, un company de l'autor a la revista diu que és una lectura obligada, però no ho posa, no hi ha un enllaç per poder llegir-ho. i a la revista que em manediciones tampoc hi és, però em sembla que el Jaume ho deu tenir per aquí, l'article, i ho podrem comentar ara d'aquí un momentet. Què tal, Jaume? Hola, bona tarda, bona nit, eh? Molt. Mira, això ja fa temps que ho vaig dient. Vaig preguntar-ho a la responsable, això de si és bona nit, bona tarda, a la responsable de normalització lingüística de Sant Vicenç del Sor. I va dir, aquesta hora, tècnicament, és bon vespre. Ni tarda. Cap vespre tampoc. Cap vespre no, perquè ja ha marxat el sol. Anem posant cada cosa al seu lloc. Així que ja estem aquí els dos, com tantes vegades. Una mica tard avui, però som escapats. T'has perdut la música d'Ennio Morricone per posar una part de la banda sonora de American Sniper que per fi, com ja li estava dient als ullents, els meus pares entre altres estaran allà escoltant, doncs la vaig anar a veure aquest dissabte. Per fi he anat al cinema a veure una pel·lícula. Tu també la vas anar a veure. Semblava que era indispensable, sobretot reconec que em vaig sentir una mica pressionat, però positivament, per la teva insistència, no de que anés a veure-la, sinó de comentar aquesta pel·lícula, i perquè tenia ganes ja, tenia curiositat de veure una pel·lícula que fa molt de temps que no hi anava, si anem a veure una pel·lícula d'Alclinismo, l'última que vam veure va ser a casa, ja amb un DVD o no sé amb quin sistema, la veritat és que no ho recordo, que era aquella dels segrets d'un noi per part de la mare, l'enginyerina Jolie, que la buscava, no recordo com és, jo li intercanvi, que se li va dir, no em va desagradar... Bé? No, res. Hauria pogut tallar el d'allò, però no he estat... Perdoneu, perdoneu. No passa res. No hi he pensat. La intercanvi és d'aquelles pel·lícules que avui podem parlar amb mi i va haver coses que em van posar com molt travesseres en aquella pel·lícula. No tot crinisme t'agrada. A veure, per què m'agrada i en tot cas si m'agrada millor, no? Què vol dir això? Vol dir que vaig a veure allò que m'agrada i en definitiva m'ho passo bé. Perdona, has portat l'article aquest, que estava jo comentant, de ruptures neobarroques, un present inestable, del que parlem avui? El que he portat és una petita idea, perquè resulta que aquesta ruptura que tu dius, la vaig deixar precisament a la Viga Carme, que no la tenim per aquí, no me l'ha tornat. Ai Carme, que està quedant enregistrat... Jo no he vist la pel·lícula Xauixa, que era la que havíem de parlar amb un hauja, però era una mica l'origen d'aquest tema. I llavors entre tot això, entre una cosa i una altra, nosaltres tampoc tenim dificultat per enllaçar un tema amb un altre. Clean Eastwood, no és un mal moment. Ja penso que podem començar pel Clean Eastwood perquè després ja anirem a parar tot això. Avui m'he quedat bastant sorprès, per dir-ho d'una manera, que he comprat la revista Caimán del mes passat, ara aviat hi haurà... la del mes de febrer, ahir, el mes de març. Has comprat la d'aquest mes? Sí, la del mes de febrer, exacte. L'havia d'haver comprat el primer mes de febrer però no hi havia pensat. I llavors aquí hi ha moltes coses que són molt recurrents i que en definitiva tenen molt a veure precisament amb aquesta nova línia que en definitiva El cinema nord-americà té com a punt, no com a punt, sinó com a trajecte i que representa un canvi. Jo d'entrada, el que crec que hem de fer, perquè la pel·lícula Xauixa ho planteja prou bé, és una reflexió, una proposta de reflexió a tots vosaltres, jo ja he llegit l'article, ja me l'he fet, i llavors a partir d'aquí anirem descifrant tot això. Diu que Xauixa és una terra mítica semblant a El Dorado. Això sol ja ens posa en unes condicions favorables a pensar que en definitiva això està més en el nostre conscient o inconscient, més que no pas en aquesta línia de realitat que per exemple la pel·lícula Nebraska ens presenta des d'un punt de vista molt crític. I per aquí anirà la cosa? A la pel·lícula d'Alissandro Alonso, que és el seu realitzador, es troba en algun lloc de la Patagònia, mitjans del segle XIX, perdut en un espai que sembla projectar-se cap a la fi del món. Hi ha un enginyer danès que es troba acompanyat de la seva filla. Tots dos fan un viatge per un territori, parlen amb els militars de la zona, estan en guerra aquesta zona, i se sabent que han tingut lloc tot un seguit de fosques matances contra els nadius de la zona. A la primera part del relat ens trobem en alguna cosa que ens remet cap a pel·lícules anteriors de L'Onça, un cineasta que va portar el nou cinema argentí cap al minimalisme. En definitiva estem parlant d'onç d'allò de poca presència, res de barroquisme, minimalisme, pocs elements i endavant. Així ens trobem amb silencis, personatges que actuen com figures, un paisatge extrem i unes imatges que semblen d'aquest tip en colors, o sigui que és una mena de barreja. A partir d'un moment determinat, Xauixa es transforma en una altra pel·lícula. La filla del capità es perd, el pare comença la seva recerca, però aquesta està condenada al fracàs. En lloc d'explicar-nos quines són les causes de la desaparició de la noia, la pel·lícula dona un tomb cap a la poètica. L'Isandro Alonso no ens ofereix solucions, sinó un camí suggestiu que ens deu abandonar la racionalitat i cap al despullament fílmic fins a situar-nos en altres territoris. És com si una determinada forma minimalista es posés en crisi per obrir el camí cap a un cinema en què la idea del misteri ocupa un lloc destacat i on aquest desemboca cap a la poetització de les imatges. Protagonitzada per Viggo Mortensen, que no és poca cosa, aquesta setmana passada vam veure aquella de la violència, que tenia a veure amb la violència. Una història de violència. Se'ns presenta com una veritable joia fílmica. Per una banda, posa en relleu que Alessandro Alonso és un dels grans autocineastes del cinema actual i per l'altra ens trasllada cap a una altra concepció del cinema en què les coordenades que marquen una lògica dels espais i de la linearitat del temps s'alteren per portar-nos cap a una altra dimensió. La pel·lícula esclata cap a la recerca d'una forma seductora que convida l'espectador a mirar d'una altra manera, a viatjar cap a un misteri que mai pot arribar a ser descobert. Tela, no? Quan acabes de llegir això dius, caram, quan jo sàpiga tot el que diu aquest aquí... Això enllaça molt amb el que intentàvem dir del que parlava l'Àngel Quintana en el seu article, i que no he trobat, ja dic l'article, ja ho estava comentant ara abans que tu arribessis, però sí que he trobat una referència, per exemple, d'una dona que havia anat al festival, ara fa poc, al festival de cinema de Rotterdam, Núria Cubas es diu i que fa referència a aquest article perquè ens fem una idea. Hem dit que començarem pel clinisme però nosaltres som una miqueta com Christopher Nolan. Fem com memento, comencem una cosa i arribem a parar. Llavors parla d'aquesta dona, la Núria Cubas, analitzant una mica el que ha vist en el festival de Rotterdam, que entenc, que no el conec la veritat, però que entenc que és un festival que mira tenir les pel·lícules de les últimes tendències del cinema. Entraran moltes d'aquestes comentades perquè ja són passades, ja estan estrenades, però de noves tendències que hi hagi al cinema. Ella diu que comprova, veient les pel·lícules d'aquest festival, que per la imatge venen temps de canvi i que el cinema muta, va canviant, per poder oferir-nos sempre un mirall en el que mirar-nos, tot i que precisament ara aquest mirall no sigui aquell del que va parlar Stendhal per referir-se a la novel·la realista. Ella continua dient que ho analitza amb lucidesa. L'Àngel Quintana, aquí ve la referència en el seu article, ruptures neu a barroques en un pressent inestable. Aquest és el títol de l'article del tema d'avui que intentarem anar deslligant la llana del capdell que tenim. I després, una mica fent referència a això, fent un resum de l'article, diu que després de 15 anys de cinema minimalista o subtractiu, de silencis i temps dilatats que apropaven la posta en escena a una percepció naturalista del temps i l'espai, el cinema ha desviat el seu rom, la seva tendència, i ha començat a retortulligar el llenguatge i les imatges per oferir els reflex d'un present fragmentat, inconec-se, en ocasions un híric i gairebé sempre barroc. És a dir que enllaça amb el comentari que tu feies de xauxa i anem arribant. Enllaça amb això, per això he agafat xauxa, perquè no tinc la revista, agafo xauxa i a partir d'aquí anem construint aquesta reflexió que el que acabes de dir lliga perfectament. Que això té a veure també amb el franc tirador? Jo crec que en algun aspecte. Una de les coses que vas descobrint és que moltes vegades, i tal com tu ho apuntaves, hi ha cinema que t'agrada i hi ha cinema que no t'agrada tant. I l'obvies i el deixes anar. El que sí que és cert és que hi ha realitzadors que t'agraden molt i d'altres que no tant. Jo estic convençut que el senyor Cerra és un senyor que fa un cinema molt potent però que a mi em costa d'arribar-hi. No tinc una construcció mental, per dir-ho d'una manera, que la voldria, com per assimilar la dificultat que planteja aquest senyor amb les seves pel·lícules i el que diu i el que vol dir. Tampoc ens centrarem ben bé en tot això. Per altre costat, hi ha un altre costat que és, per exemple, Kinisboot, a mi sí que m'agrada, sempre m'ha agradat, però li vaig veient coses també que dius bé, aquesta no calia, aquesta tampoc, i vaig fer amb memòria. Per exemple, una d'elles que a tu et tombava i molt era allò del misteri en definitiva, el misteri en absolut. la probable presència de forces que en definitiva estan aquí i que poden condicionar. La relació entre aquesta realitat i el més enllà. Això mateix. Però és que depèn de com es tracti. Exacte. Clar, però es tracta d'una manera tan manipulativa com en aquella pel·lícula... En aquella pel·lícula tu hi vas veure una manipulació extraordinària i tal. I probablement el senyor Clint Eastwood l'únic que volia era salvar aquell nen. I ves per on ho fa d'aquella manera tan així, no? En la pel·lícula d'això també hi ha una qüestió com aquesta. Estic completament d'acord. Va passar el mateix. També passa el mateix. Però jo et diria una cosa, la pel·lícula ho fa molt bé durant tota l'estona, però és un petit detall. Hi ha un petit detall. Un mínim detall. Aquest detall fa que... Jo com a espectador em sento manipulat. És una persona que vol fer una gran pel·lícula. amb molta seriositat, amb molta sabiduria de com s'han de combinar les imatges, les escenes. Està molt bé i sense cap problema a l'hora de ser polèmic, a l'hora de plantejar escenes que són molt dures, que questionen la validesa. Això està molt bé. Ja arribarem. No sé si saps a l'escena que em refereixo, però podem parlar d'ella, com fem sempre tu i jo, sense dir quina és. Simplement perquè qui la vagi a veure a la pel·lícula sàpiga que ens referim. Jo ho comento ràpidament perquè suposo que sabràs a què em refereixo. Hi ha un somriure a la pel·lícula, un somriure d'un personatge que sobra. Perquè llavors està fent... I no és precisament ell. No, està fent que aquell personatge ja sigui considerat... La personificació d'allò que en definitiva és excessivament elemental. I fins aquell moment no havia passat. Estic completament d'acord. A mi també m'hi va sobredir. No, vaig dir de seguida, en el meu interior. Doncs això és el que li passa a aquest home. Això és el que li passa al clinisme. No sé si ell com a director, no sé si com a es productor, i això és el que el seu cinema en els últims anys m'està fent que... ho digui, amb aquests termes, perquè com pot ser que no s'adoni una persona que per una escena converteix una pel·lícula molt vàlida, com és American Sniper, perquè és molt vàlida, perquè no està al via duresa, no està al via matisos, el fet de disparar qui dispara la primera ocasió i la primera persona que elimina, Està molt ben tractat, amb molta delicadesa, i va fent tota la història, tota la pel·lícula amb tempera, amb gràcia, amb allò que t'enganxa als personatges. Moltes vegades ja veus que és molt de pel·lícula, està fins i tot molt forçat, però ho acceptes, perquè una trucada en un moment determinat a la dona que està a l'altra banda és molt efectiu. Sortim de l'hospital, està molt bé. Està molt bé, és vàlid, no et manipula. La sequència del telèfon obert també està molt bé. Sí, sí, les escenes amb el telèfon estan molt ben treballades, està molt bé. Doncs mira, coincidim completament en aquest cas. És curiós, és curiós. El que passa és que ara anem més enllà de tot això, perquè aquí tenim un problema. Si ell no posa aquest somriure, com ja hem manifestat, Automàticament el que està passant és que tant són uns com els altres. L'únic problema és que estan en guerra i que s'eliminen entre ells. Fins aquí no descobrim res que no sabiguem. Ja sabem que això en una guerra és així. Llavors esclar, tot el que ell fa com a discurs durant tota la pel·lícula d'una persona que no ens hem d'enganyar, no és aquell clàssic heroi que coneixem de les famoses pel·lícules i fins i tot de les pel·lícules d'ara moltes vegades, aquestes que es fan veritablement per consum. I què vol dir per consum? Vol dir perquè l'espectador en definitiva les assimili com a lògiques a partir d'una barbaritat com és la guerra, i la lògica és que aquell que està de la banda teva, que en definitiva és la bona i la que t'identifiques, doncs esclar que aquest paio tingui la raó per endavant. Aquí és on la pel·lícula, el d'això, el franc tirador, és on té una gran potència. Aquesta realitat de dir, o fins i tot el desestibilitzen al personatge, perquè allò és tan incoherent tot plegat que no pot generar res més que això. I aquí és on ens hem d'apuntar també, perdona, en aquest sentit estaria dintre de les grans pel·lícules que s'han fet bé i que jo estic pensant en l'objectiu de l'Irmanya. Hi ha moltes coses, sobretot l'última part que queda a la pantalla gairebé amb boira, amb boira total que no es veu res, està molt bé, perquè allò és el caos total, que en definitiva la guerra és el que passa puntualment. I més quan hi ha algú que fa una cosa que no ha de fer. fixa't allò també, que allà hi ha la clau de la pel·lícula, hi ha la falsetat de la pròpia pel·lícula, no? Ell llavors diu, bueno, dic que ja el veig, ja sé on és, no? I automàticament el que provoca és tot el contrari, envien l'aire tot el que precisament representa una acció que està ben pensada, ben estructurada i tal. Però ell és, llavors, entra l'individu. Que aquesta és una altra de les qüestions interessants que sempre acaba també remarcant el senyor Clint Eastwood. Aquesta individualitat, aquest repte en definitiva, aquest convenciment que ell té que allò ho ha de fer perquè ara el té atret i probablement no el tindrà mai més. I un esperit mig romàntic també en aquest sentit. És un duel, en realitat, és una lluita entre dues personalitats. És allò de la pistola. Sí, sí, ni més ni més. I ara pam. En aquest cas, una distància que tot s'ha de dir extraordinària i un pensable pensable. Hi ha una frase a la pel·lícula que a mi m'impressiona especialment perquè no l'assignaria jo mai, però també està molt ben feta, que és que li qüestionen, ja sabem, un fran tirador el que fa, tampoc no descobrim res, si diem que un fran tirador mata gent per protegir la gent del seu exèrcit. Fa de caçador. Això vol dir que protegeix els seus. Ell està en una situació privilegiada i protegeix els seus. En el moment que es produeix, una escamota en funcionament. Hi ha una frase dintre d'aquesta activitat, quan ell ja ha perpetrat totes les seves accions i s'ha convertit en una llegenda viva, que no m'he determinat algú, em sembla que és la seva dona, bueno és igual, li comenta, i totes aquestes morts diu jo no m'empenedeixo, malgrat tot el que m'ha causat i tot el dolor i tot el d'allò, i estic disposat, fixa't la frase, a defensar davant Déu totes i cada una de les morts. És impactant aquesta frase. Això jo ho respecto, tot i que no pensi com a aquest personatge, perquè forma part de l'ideosincràcia d'una persona que és creient, que és patriota, que entra dintre del noi. En definitiva és l'argumentari d'una persona per estar i fer el que fa. És que si no, com ho has de fer? Clar, ens hem d'enganyar. I aquí és on tenim aquest punt que dius, o carai, comencem a pensar-hi amb tot això, no? Què hem fet? Com ens hem trobat? I apa, que l'estat espanyol no ha donat oportunitats per dir, vols dir que ho he fet bé això? Vols dir que he estat encertat? Vull dir que aquesta és una altra de les constants. Aquí és on està el valor d'aquesta pel·lícula, malgrat que com a aquella que tu dius, doncs el malmet té un detall. Aquí també tenim un detall que el malmet, però aquest seria un detall gratuït i d'una manera o altra... I és una concessió en realitat a un públic determinat. Naturalment. És un públic. Això si no hagués posat, com tu esmentaves i com tu analitzaves abans, aquest detall, segurament tot un públic, el del seu país concretament, s'hauria tirat a sobre. Llavors ell es defensa. Mirant-ho així es defensa davant d'allò. Col·locant això, simplement. I nosaltres penso que és el que hem de saber destacar. I m'imagino que és conscient també que tot un altre públic, el que no és el del seu país, se li tirarà a sobre també per aquesta escena i li retrobarà. M'imagino que és conscient, suposo que és prou intel·ligent també. uns quants anys fent cinema com per saber el que significa. I és prou elemental també la pel·lícula, tampoc... No, no, és complexa, no. Perquè tot el que és, i aquí també voldria destacar una cosa, tot el que és família, jo crec que és un pèl tou, com una mica llepat, no? Tot, una mica allò que se'n diu fins i tot romàntic i excessivament a favor de l'element, no? No calia, tampoc tant. Però sí que val a dir que aquest fet el que li dona és precisament aquest contrapunt, que en definitiva tenim la desgràcia, per dir-ho clarament, de viure amb una extraordinària riquesa de matitzos l'horror, que ja hem parlat també l'altre dia, encara no l'havien vist, la pel·lícula L'horror d'Apocalipsis 9, per exemple, que és probablement el màxim que s'ha filmat en cinema, però que s'hi apropa d'una manera tan gran i enorme que s'hi apropa extraordinàriament. I llavors això ens permet doncs dir que tota la seqüència final de la pel·lícula, que no l'explicarem, doncs és increïble, o més ben dit, és absolutament inidentificable per part nostra. Pels americans potser sí, però jo crec que aquí juga ell també la carta d'ell. Jo us ho deixo així, ho filma amb un afredor i amb un... amb una característica, jo diria, clàssica absoluta, que em fa pensar fins i tot el còpula de pedra, que era allò, jardines de pedra, que també hi ha una seqüència semblant a aquesta i allò ho deixa, així que dius, ni entusiasme, total indiferència. I això també m'agrada molt, jo trobo que això està molt encertat. El cinema de clinisme, que és un senyor que en sap fer, i això ho hem deixat ben clar. I que les seves històries, malgrat concessions, tenen la virtut, segons el meu criteri, almenys a mi de fer-me anar més enllà del que proposa com a imatge. i és perquè la seva imatge és rica de matisos, és una proposta, està plena de preguntes més que no pas d'afirmacions. I paral·lelament això vol dir que aquestes preguntes tenen a veure amb la crua realitat que vivim en definitiva. Em va servir una mica greu en aquest sentit perquè tenia l'ocasió en aquella mateixa nit, aquest mateix vespre, dissabte, d'anar a veure també The Night Crowler, però em vaig deixar portar, com faig de vegades, no gaire, però en aquest cas, com que feia tant de temps que no anava a veure una pel·lícula al cinema, em vaig deixar portar per l'actualitat, com que feia tant poc que s'havia estrenat i com que havien comentat o sobretot algunes crítiques que havies llegit i allò, m'havia cridat l'atenció. No sé si m'hauria agradat més Nightcrawler, creus que té alguna cosa a veure? Aquest personatge que busca feina, com que no la troba, es deixa portar per una feina de buscar imatges truculentes per vendre les... Va disparant també. En anglès, curiosament, fer fotografies i rodar escenes es diu shoot també, el mateix que disparar. És disparar igualment. Per tant té la seva equiparació, és a dir, és com si disparés i amb allò treies una miqueta l'essència. L'has de veure perquè tampoc és això sol, hi ha més aspectes. M'imagino tot el que hi ha darrere. Aquesta és una altra d'aquestes pel·lícules riques. La vam voler considerar pel·lícula del mes, no sé si la setmana vinent, no me'n recordo molt bé com va ara el tema. Serà interessant que ho puguem fer. A veure, en tot cas, les similituds que hi veig és la capacitat narrativa, l'Iris Bot és un gotarà absolut, ell ha trobat una fórmula que veritablement és extraordinària i a més és un home preocupat per això que deia jo de provocar preguntes. Jo crec que l'altre és més aviat un retrat més aixut. Els interrogants, en tot cas, no hi són. Les preguntes no. Els interrogants, com a pregunta, a partir de la imatge, jo crec que no. Està clar sempre, cada moment, la manipulació que fa un, per vendre unes imatges, i en definitiva això el que provoca és que El final de tot plegat és que nosaltres, en el teixit social en què vivim, som capaços de generar uns hàbits de consum que, en definitiva, les imatges aquestes, diem-ne, morboses, que pot generar qualsevol accident, i que aquest accident és real com la vida mateixa, això és el que és vent. I com que el vent és negoci, pot viure d'allò. Fins al moment de decidir-se per això, ell no pot viure perquè ell ja busca una fórmula. però no li permeten, no el deixen entrar perquè ja té una fama que no és i tal, no? Però encara vull anar una mica més enllà. El que plantegen diu... Com? Nick? Nightcrawler, sí. Com el rastrejador nocturn, una cosa així seria. És precisament com pot arribar fins i tot a la manipulació d'allò que passarà. O sigui, que ell ho pot governar. Clar, inevitablement. Jo veient el resum ja m'ho vaig imaginar. Has vist la pel·lícula del senyor Spielberg, encara que no t'agradi, el reporter aquell, i tot allò, aquell element que ja que és el que fa per veure, que en definitiva el que provoca... Ah, el policia. Sí, el que provoca aquell element és que, vaja, vull dir, que un crim abans no es produeixi, doncs la policia pot actuar i evitar-lo. Doncs aquí no és... No me'n recordo del títol, vaig a buscar-ho. Però sé que és això que t'he dit. A partir d'una gent que té una capacitat de preveure el futur en un breu temps i llavors fan una mena d'apostes de probabilitat entre l'un i l'altre. Com un nen superior a nosaltres mateixos, perquè nosaltres no ho podríem intuir mai. Llavors aquí no és això. però poso aquesta com a referència. Aquí el que hi ha és que apren vol dir que el fer la dinàmica del que fa li genera una una expectativa, i aquesta expectativa la veu molt clara, i diu ah, doncs jo també puc fer això. A partir d'un dels fets que ell filma, després allò ho desenvolupa fins al final de tot amb una capacitat de manipulació a la qual la policia no pot obviar, això està més clar que l'aigua, i llavors allò està molt bé. és el que em va cridar molt l'atenció, com nosaltres podem arribar a ser butxins de la pròpia societat a partir de dues vessants. Una és tenir capacitat per generar un producte que interessa perquè hi ha una preparació perquè hi interessi, d'això anem parlant més d'una vegada, Què vol dir que interessi aquest producte? Doncs que senzillament la major part de persones estem construïdes amb uns hàbits de consum, fins i tot d'imatges o de tragèdies i tal, la qual allò té un valor molt alt, senzillament. I a més a més allò ho pots governar. Ja no només. Si no que ho pots governar fins al punt de dir ho preparo, jo faig una preparació autèntica de tot el que s'esdevindrà perquè jo ho crearé. O sigui, genial. Vull dir, molt bé. Tal com ho dius, que veient el resum de la pel·lícula sense que allà ho t'ho expliquin, el que s'anomena trailer normalment, que precisament ho vaig veure dissabte ja, abans de veure la pel·lícula del Clint Eastwood, doncs ja vaig imaginar que ja havia d'haver aquest pas, perquè clar, la quantitat de coses que passen, no necessàriament, més aviat al contrari, poden abastir la necessitat que té el públic, una vegada que s'ha creat, de consumir allò. Per tant, ja t'ho pots imaginar. I m'imagino que també es pot entendre com una explicació metafòrica, podríem dir, del que ha estat l'evolució dels mitjans de comunicació al llarg de finals del segle XX i començament d'aquest, en el sentit que en principi els mitjans de comunicació estan per registrar la notícia i donar-la a conèixer de la manera més objectiva possible. Però ja sabem que a mesura que ha anat evolucionant el llenguatge cinematogràfic aplicat a aquest tipus de periodisme, llavors la cosa... I d'interessos que hi ha creats, d'econòmic en un sentit i en un altre, i polítics i de tota mena. Aquí és on jo destacaria tant en la pel·lícula de Clint Eastwood com en aquesta mateixa de Nick Lauer. El que tenim aquí és que a vegades podem arribar a la conclusió que el cap i la fil responsable final pot ser el president del país. I aquí és on estaria una de les constants que penso que el cinema actual treballa d'una manera molt potent en aquests moments. O sigui que hi ha com una descoberta en aquest sentit. i això fa que aquest barroquisme que tu esmentaves ja no és el culpable final o l'interès aquell, no sé qui, sinó que ja és una cosa que moltes vegades qui protagonitza o qui realment és el que fa la tasca més elemental però bàsica de tot el que s'esdevé, de tot el que es produeix i de tot el que es consumeix. No és pas un ens culpable, sinó que ja és una culpabilitat compartida amb diferents persones amb capacitat de negociació com s'esdevé en la pel·lícula aquesta. Evidentment que hi ha un hàbit Evidentment que hi ha unes constants que generem tots plegats i això ja ho sabem, doncs ara el que també s'ha d'haver és que a més a més això té a veure amb cadascú de nosaltres també, com a part-partícipe encara que només sigui a nivell de votació per exemple del que veritablement està passant. Aquesta per mi és una descoberta. Sí, però tampoc podem obviar el paper que fa aquí el que molta gent les confia, perquè es consideren com teories conspiranoides, però que en realitat aquestes teories conspiranoides de vegades tenen el seu fonament pel fet que hi ha uns estudis, uns estudis científics, racometes, però científics, psicològics per fer que la gent es cregui aquests hàbits. És a dir, si aquests hàbits sortissin únicament del subconscient o de la naturalesa pròpia de les persones o del que som a partir del que hem estat i del que volem ser, diria que tot és legítim. Però hi ha persones que es dediquen a estudiar com manipular aquests hàbits i com aconseguir que la gent es faci addicte. Aquestes són persones contractades perquè en tot cas a veure què generen. No és que aquell que el contracta moltes vegades li digui què és el que ha de fer i com ho ha de fer. Moltes vegades li diu a veure què aportes tu en aquest constrat. I aquella persona individualment és la que en definitiva trobarà la forma d'atrapar encara més l'espectador en aquest cas. Hi ha altres coses molt d'allò. D'això n'hem parlat, ha estat una cosa molt sugerent, precisament, en pel·lícules últimes. Per exemple, coi, t'ha fixat en una cosa. Quina diferència no hi ha entre la pel·lícula Nebraska, que no tindria sentit que tingués previ, amb aquests últims òscars que s'han donat, no? perquè això ha fet un canvi. Nebraska és aquella exposició desencantada a partir d'uns valors també conjunts, això sí que no hi ha cap mena de dubte, és una conjunció de valors que tenim entre tots plegats, uns d'una manera, els altres d'una altra i tal, i els vicis que això genera i la impossibilitat de sortir d'aquí amb tot el que és masclisme, feixisme, tot, tot hi és allà. Nebraska és un retrat enorme en aquest sentit, no? Però des d'un punt de vista que la imatge està treballada com per mostrar d'una manera clara sense preguntes aquesta realitat, no? Seria un retrat realista. o un intent de realisme cinematogràfic. Realisme, fins i tot abstreient tot el que realisme pot haver tingut de component ideològic, i que es pot haver utilitzat de moltes maneres. Si pensen ara a la pel·lícula que vam parlar fa no gaire dintre del tema dels desfavorits en el cinema, que va... que és la de John Ford, les uves de l'aire, ja hi ha un realisme també en les imatges. No és que hi hagi una apropament a la vida de la gent molt directa, com si posessis la càmera allà i no fessis res més, gairebé com documental. Però en realitat hi ha un intent de fer una explicació, no un pamflet, però també podria considerar-ho un pamflet, una orientació ideològica molt clara. Qui ha fet l'escrit, que és el John Steinbeck, l'escrit sobre el que està basat i el director, han volgut explicar una història d'una manera determinada i donar a entendre a l'espectador cap a on ha d'anar la seva versió de la història. En canvi, Nebraska, segurament, això ho intenta deixar de banda. No es qüestiona. El sistema no es qüestiona... Nebraska ja s'ha entrat en aquella situació de crisi, que hi ha aquell teixit social que retrata, que si no recordo malament és Detroit, més o menys, oi? Bé, la zona de Nebraska ara mateix, que és cap a un banc. Perdoneu, ara jo també he fet un petit laç. No sé d'on surten, ara buscaré. Ells van des d'un lloc cap a Nebraska per fer la visita on havia viscut el pare durant molt de temps. i ara buscaré, ara t'ho diré. El que va anar a la reserva amb un premi inexistent. Això, això, això. És com el que va fer David Link, que un germà va veure l'altre i que això és un camí, però que aquí a més a més és familiar, és una desxifrada, fins i tot no pas del paternalisme, sinó del maternalisme que existeix a la pel·lícula, d'una manera tan absoluta, oi? Jo penso que és aquí on està el pas, i un any per l'altre. Per exemple, aquest any la pel·lícula que ha guanyat els Òscars, ja ho saps, no? Bertman. És la guanyadora. Jo penso que fan una aposta molt contundent, la veritat. Jo és una pel·lícula que quan la vaig veure deia cram, et quedes així com obert, no? Vull dir, obert, a veure si... I a més a més l'Iñárritu com a millor director. Sí. És a dir que han repartit molt els premis a diferents pel·lícules, però aquests dos sí, sí, ha estat contundent. Sí, però el millor pel·lícula i el millor director, encara que el cinema d'autor, els americans no hi tinguin molta vocació, la veritat és que és el màxim, tu. No ens hem d'enganyar, és la màxima exponent, oi? Sí, en sentit creatiu, en principi, sí. Molt bé. Doncs res, tu, escolta, jo penso que li hem donat unes quantes voltetes al que representa, precisament, algun punt de diferència des d'una modèstia, perquè això, jo penso que és necessari que ho recordem. Nosaltres no som uns estudiosos, com, per exemple, veritablement ho són els que escriuen a la revista Caiman, posem per cas, o el Diriquido Port, no? però que imant encara els veig més potents. Aquests tiren, però a base de bé, que et porten a una essència del que és la representació artística, en aquest cas cinematogràfica, però que evidentment el que mouen són tots els elements en joc. I francament és molt interessant que destaquem que aquests sí que ho saben i aquests són els que ens enriqueixen de tot allò que probablement encara no tenim prou capacitat per assimilar. I que probablement algun dia quan algú passi, ja que l'hem esmentat la pel·lícula del senyor Cerda, o el senyor Frasé amb la pel·lícula de Blanca Neus, que aquesta deu ni dol l'impacte que va tenir, ja va ser prou interessant, doncs podrem gaudir d'aquestes pel·lícules d'una manera plena, suposant que les coses milloren cap a bé. i que hi hagi una gran majoria que ho gaudeixi perquè precisament l'evolució que hem de fer les persones és precisament aquesta, que no ens manipulin d'una manera absurda, que això generi els productes més indesitjables, més trucolents, en definitiva atrapats amb educats allà, amb coses que no tenen cap sentit, oi? O que sí que tenen un sentit, però és el de la perversió i que en definitiva ens hem de saber alliberar de tot això. Ja ho veig així. i estava mirant ara i crec que encaixa i si no ho hem de fer encaixar una mica amb el que estaves dient ara mateix, que seria un resum del que hem estat comentant des del començament del programa, fent el comentari de la pel·lícula del Frontriador i dels altres temes que també li han donat el premi al millor guió original a Berman, és a dir que és millor guió, millor director i millor pel·lícula, per tant és tot el procés sencer. És que pràcticament és un pla de seqüència. Aquesta seria una altra d'aquelles coses importants que quan el senyor Hitch compta amb aquella pel·lícula, la sort que ho va fer, uà, ens vam meravellar davant de l'habilitat d'aquell fet. Una habilitat que a més a més, no sé qui m'ho deia ahir, diu esclar, sí, també, quan vaig... quan precisament vam sortir del cinema el company que vaig anar a veure aquesta del franquinador diu perquè tu t'imagines, el temps existeix perquè les coses van canviant i van esdevenint, van canviant però vol dir que van canviant però es tornen a repetir evidentment, si no hi hagués dia i nit Diu que no hi hauria temps, tot seria pla. Entenem el que volem dir. De quina manera aprenem els humans a mesurar les coses? Ara és fosc. Això vol dir que li posem nit. Ara és claró. Li posem dia. A partir d'aquí cada vegada que és nit i anem canviant. després vam saber tot el que hem anat aprenent i el que aprendrem, perquè si ens fixem en la pel·lícula d'Interestel·lar doncs és una altra d'aquelles constants, no? Superant alguns elements també a nivell familiar que vaig veure allà que també m'han rescaut una miqueta, però que bé, és el que diem, és igual, no? Tampoc hem de ser tan puristes, potser, oi? Perquè les pel·lícules que són veritablement pures, ja ho són, i Birman crec que va per aquí. Queda pendent analitzar si Berman connecta... Si més no hi va. Hi va analitzar. Jo la vaig veure molt profunda des del primer moment i ja vaig comentar quan la vaig veure, que també la vaig anar a veure al cinema. a d'allò gaudir en una pantalla gran, doncs ja vaig veure que la combinació d'elements era una mica l'essència del que el director havia intentat fer des del començament. Mamores perres, 21 grams, que sempre combinant la part mig mística, mig màgica, en aquesta és pràcticament impecable des del primer moment en el que veus el protagonista. L'Evitant, que el veus allà preparant una mica l'actuació que ha de sortir la direcció, doncs a partir d'aquí tot encaixa d'una manera, com tu dius, i sense concessions, efectivament, no hi ha cap somriure d'aquests traicioners. Jo crec que queda pendent una mica tornar a analitzar, perquè ja ho vam fer aquí amb l'opinió de Joan Morros, Carmen Abot, tots l'havíem vista, i la nostra, particular, a partir d'aquests premis que, ja hem dit moltes vegades, que són uns premis d'una indústria i ja està, que queden qüestionats per moltes coses, però està bé comentar-lo. M'agradaria tornar un moment al tema que teníem avui amb terrenys pantanosos, terrenys de marismes, perquè és complicat, perquè jo l'enllaçava i volia enllaçar d'alguna manera Això que dic, com un repte, perquè són temes complicats i no són fàcils d'accedir i com tu dius, no tenim el coneixement potser, però sí les ganes i la capacitat de ficar-nos allà de cap i a veure què passa. Jo connecto el tema d'avui, que era aquest de ruptures neobarroques. en un present inestable, imagina't un titul fantàstic, amb el tema que vam tocar i que va quedar també així com molt inacabat, com a mínim, segons la meva apreciació, del cinema postmodern. És a dir, jo diria que aquestes ruptures neu barroques, aquest cinema com el de Xauixa, en el mateix article d'Àngel Quintana a Morrahama, recordo també que en parlava, si no recordo malament, tu segurament en podràs confirmar o corregir de la pel·lícula The Drop, l'entrega, com a contrapunt i com a pel·lícula que també entrava dintre d'aquest análisis del present, fracturat, incomplet, però al mateix temps amb aquesta característica d'aprofundir amb un aspecte molt concret, sense tenir molt clar si estem parlant de la veritat exactament. o d'una realitat somiada o tòpica, o de quin tipus de realitat, doncs quan vam parlar aquí del tema del postmodernisme, a mi em va quedar la idea que aquestes pel·lícules xau xau, xau xau, m'agrada més dir-ho així, però és argentina, o The Drop, són pel·lícules que entren dintre del postmodernisme. Són pel·lícules que no tenen res a veure amb el que farà un Clint Eastwood, per exemple. Clint Eastwood és un director que podem considerar clàssic. És un director que fa una pel·lícula bèl·lica, com ara El franc tirador, que compleix els cànons. Hem de pensar que la pel·lícula de guerra que va fer Ivo Sima i Carles, allò és perfecte. Allà sí que... És la pel·lícula de guerra per excel·lència. Quan pensem en pel·lícules de guerra hem de pensar en velles, aquelles dues. El Pocalipsis 9, el Terrens Màlic... I la Delgada Línea Roja. Això mateix, són les pel·lícules. És el que no s'havia fet fins ara o fins fa pocs anys. Però Terrens Màlic jo diria que entra dintre també del cinema, és que he de reconèixer, he de reconèixer, però les coses com són, que no he vist la de l'Aneïda Roja i no he vist les cartes de Bojima, vull dir, me les he d'apuntar per veure-les. Però jo diria que Terrens Màlic, tot el que ha fet, com a mínim el que li he vist jo, fins i tot el que podria ser cinema una mica més experimental, doncs ja estaria dintre del que és cinema també postmodern, és a dir, no és un home que intenti puntificar i que intenti dir jo, el que us explicaré és la realitat tal com és, us donaré, que això sí que em va agradar quan vam parlar del tema d'un cinema modern com el cinema que intenta traspassar les idees del cinema clàssic a l'anàlisi de la realitat moderna, la realitat postcomunismes, quan ja ens hem adonat que hem caigut una miqueta de la branca. La ingenuïtat aquesta de pensar que hi havia una possible autopia, ingenuïtat en el sentit platònic. Hi ha una idea perfecta i cap aquí és cap on hem d'anar, pensant que la realitat no té res a dir. I el temps, com deies, i els canvis, sense tenir en compte els canvis. Jo tinc la il·lusió que algun dia tot plegat serà millor. I llavors el comunisme, com dius tu, i la seva caiguda va ser una frustració. Jo penso que per tothom, però bé, ja en parlaríem, perquè jo penso que això va més enllà dels errors que podien fer els que precisament van liderar aquestes constants en el món. Doncs tot el que és cinema postmodern i art postmodern en general i aquest neo barroc del que avui volíem parlar una mica i ho hem fet a través de xauxa i com a contraposició. En definitiva ara que ja no tenim il·lusions ja, ara que ja no tenim il·lusió, no? Seria això també. Ara que ja no creiem que hi hagi idees estables que ens poden portar a un lloc determinat, sinó que hem de ser nosaltres mateixos, cadascú amb la seva individualitat, però també tenint un concepte col·lectiu, perquè no. Però observant la realitat tal com és, és que jo, per exemple, penso a la pel·lícula Drive, que en el seu moment no la vam incloure, perquè vam incloure molt poquetes pel·lícules. D'esta la vaig revisar aquest dia també. Doncs jo considero que també. És bastant decepcionant, per això, cap al final. En el segon visionat, vols dir. Sí, bastant decepcionant. Així com gairebé tota la pel·lícula. Esclar, és que és una mica com, sin perdó, també que existeix del clinisme, no? És allò de dir... Bueno, mira, aquest senyor es proposa portar una vida com cal i tal, però la vida l'atrapa. Clar, això... i avui en canvi ho volia esmentar abans quan estàvem parlant dels diferents temes i com una ruptura també de tot el que hem parlat, la pel·lícula que tampoc no he vist però que tinc moltes ganes després del que s'ha parlat, no recordo si tu l'has vist o no Jaume, que avui una companya em deia, vaig al·lucinar, em va encantar tant la pel·lícula Ratos salvajes perquè deia Rato Salvajes, aquella pel·lícula que està feta en 6 episodis. I l'anàlisi que feia era molt poc cinematogràfic però molt humà, molt interessant perquè deia que aquesta gent, em comentava per recomanar-me-la, que surt a la pel·lícula tot allò que nosaltres, moltes vegades, voldríem fer de bèstia per solucionar un problema, un tema, i que nosaltres no ens atabim pels convenis socials i per tot. Allà la pel·lícula ho fan. llavors jo vaig sortir i a més a més acabes rient de tan bèstia com arriben a ser les solucions que troben i les maneres com s'hi enfronten. Saps amb què va coincidir això? Una ruptura també. Sí, no, està bé això. Això va coincidir precisament amb algun polític de molt de nom que va fer alguna bestiesa d'aquestes i aquesta pel·lícula va agafar una certa volada precisament per a això. i perquè, veritablement, és interessant que es reflecteixi això a la vida i tant, que sigui molt bé. Doncs continuarem, continuarem. Són temes, sempre, els que tractem, si et fixes, que queden molt oberts, molt oberts, perquè també l'oient doncs digui, ei, escolta, això de la ruptura en neobarrocan un percent inestable... He de continuar pensant, he de continuar mirant a veure quines pel·lícules entren aquí, he de buscar l'article a la revista Caimán, que la podeu trobar aquí, per exemple, a la biblioteca. La biblioteca, sí. D'aquí al costat, Joan Margarit, vull dir que... La nostra amiga, crec que va ser o el Joan o la Carme, va ser... Té, miro, home... Anirem a la recerca del culpable. D'aquí s'ha quedat la pel·lícula. El que va ser interessant és que ho agafais, ho venduc. Exacte. Això és el que cal, de vegades, no?, també. Doncs aquí anem acabant, que ets sense condicions d'avui, dimarts dia 24 de febrer, la setmana vinent ja serà març, i recordem que la setmana vinent vindrà el Joan Segué, de nou, el nostre expert en cinema asiàtic, i atenció, us recomanem que veieu si podeu trobar-la, que la trobareu si la busqueu una miqueta, la pel·lícula Lagang, amb dues as, Lagang, L-A-G-A-A-N, que és una pel·lícula típica de Bollywood, on hi ha ball, on de jo, una pel·lícula clàssica d'aquesta manera de fer que tenen allà, a l'Índia, i que la comentarem abastament a part d'altres pel·lícules que haguem vist. És a dir, que serà com una festa, el programa de la setmana vinent. Com sempre. Però per fer feina, també. Que vagi bé, eh? A reveure. Sí, anem a SenseCondicions.blogspot.com per tornar a sentir aquest programa, a reveure. T'he aportat un nou...