Cinema sense condicions del 24/2/2015 — American Sniper, Xauixa i el gir neobarroc: guerra, misteri i mitjans en el cinema contemporani

Panorama general del programa

Cinema Sense Condicions obre amb música (Ennio Morricone i Chaplin) i entra ràpidament en una tertúlia on es combinen crítica d’estrena, reflexió estètica i tendències actuals.

• Eix 1: American Sniper (Clint Eastwood) — anàlisi d’estil, ètica i un detall “manipulatiu”.
• Eix 2: Xauixa (Lisandro Alonso) i l’article d’Àngel Quintana — de l’ascetisme minimalista al misteri neobarroc.
• Eix 3: Nightcrawler — el paper dels mitjans i la manipulació de la realitat com a mercaderia.
• Derives: Nebraska, Birdman, Terrence Malick, postmodernisme, Drive, Relatos salvajes.

American Sniper: estil, ètica i decisions de posada en escena

Punts forts i un “detall” que descompensa

• Cinema d’Eastwood: sòlid, seriós, sense por al conflicte i als matisos.
• Escenes de telèfon: tensió i eficàcia molt notables, integrades amb delicadesa en el relat.
• Crítica al “detall” d’un somriure d’un personatge — percebut com a excés de simplificació/manipulació que trenca l’ambigüitat moral construïda.

Duels, caos i final

• La guerra s’articula com un duel entre franctiradors: impuls individual, romanticisme del repte i límits de la disciplina militar.
• Representació del caos bèl·lic (boira visual, desorientació): encert formal que comunica l’absurd de la guerra.
• Tractament de la família: percebut com un pèl “tou” però útil com a contrapunt.
• Final filmat amb fredor clàssica, sense subratllats — deixa espai a la lectura crítica de l’espectador.

"...no m’empenedeixo... i estic disposat a defensar davant Déu totes i cada una de les morts."

• La frase clau sintetitza la coherència interna del personatge: fe, pàtria i responsabilitat moral.

Xauixa i el gir neobarroc: del minimalisme al misteri

De l’ascetisme a la poetització

• Context: Xauixa com a terra mítica (tipus El Dorado), relat a la Patagònia del XIX amb Viggo Mortensen.
• Primera meitat: minimalisme d’Alonso (silencis, figures, paisatge extrem, cromatisme contingut).
• Viratge central: pèrdua de la filla i recerca del pare — abandó de la racionalitat narrativa cap a la poetització de la imatge i el misteri.

Tendència crítica

• L’article d’Àngel Quintana sosté que, després de 15 anys de cinema substractiu/minimalista, s’imposa un retorçament del llenguatge: present fragmentat, de vegades oníric i sovint barroc.
• Percepció també al Festival de Rotterdam: la imatge muta per seguir sent mirall del present, però ja no “realista” a la Stendhal.

Nightcrawler: la mercantilització del xoc i la fabricació de la notícia

Mirar és “disparar”

• Paronomàsia de “shoot”: disparar i filmar comparteixen arrel — la càmera com a arma.
• Diferències amb Eastwood: retrat més asèptic i directe, amb menys “preguntes” implícites.

De documentar a provocar els fets

• El protagonista descobreix que pot governar l’esdevenir: de perseguir accidents a preparar/accelerar situacions per obtenir imatges més venibles.
• Comparació amb Minority Report (sense precognició): aquí hi ha enginyeria d’oportunitats i explotació dels buits del sistema.
• Diagnòstic social: hàbits de consum que premien la morbositat; els mitjans responen i retroalimenten la demanda.

Responsabilitat distribuïda

• Culpabilitat compartida: productor d’imatges, redaccions, audiència i, a dalt de tot, estructures de poder.
• Hi ha estudis psicològics i tècniques per induir hàbits i maximitzar l’addicció als continguts d’impacte.

Realisme contemporani: Nebraska i el retrat del desencant

• De les formes clàssiques (Steinbeck/Ford, «Les raïms de la ira») a un realisme que evita el pamflet i mostra un teixit social esgotat i rutines inamovibles.
• Nebraska aposta per una imatge clara i seca, sense “preguntes” formals: constatació d’un estat de coses (valors conjunts, masclisme, feixisme latent, impotència).

Oscars i Birdman: temps, pla seqüència i puresa formal

• Reconeixement a Birdman (millor pel·lícula, director i guió): aposta per una forma gairebé de pla seqüència que remet a Rope (Hitchcock).
• Reflexió sobre el temps (dia/nit) com a mesura i experiència — ecos amb Interstellar.
• L’estil d’Iñárritu condensa pulsions místico-màgiques d’etapes anteriors en una execució implacable i sense concessions.

Neobarroc i postmodernitat: estat de la qüestió

• El neobarroc actual comparteix terreny amb el postmodernisme: fractura, inestabilitat, barreges de registres i prioritat del misteri sobre l’explicació.
• Exemples: Xauixa i, com a contrapunt, The Drop (L’entrega) — focus intens en un fragment de realitat, dubte entre veritat “exacta” i mirada somiada/tòpica.

Altres fils: Drive i Relatos salvajes

• Drive: estilisme i fatalitat — en revisió, un final percebüt com a més decebedor, però coherent amb la idea que “la vida t’atrapa”.
• Relatos salvajes: catarsi de pulsions bestials que el contracte social reprimeix — humor negre per exposar la desmesura.

Cloenda i proper programa

• Crida a continuar llegint Caimán i l’article de Quintana; reflexió crítica per evitar la manipulació i madurar com a espectadors.
• Avanç: Joan Segué i especial Bollywood amb recomanació de veure Lagaan.
• Reescolta al blog del programa.