Angelopoulos i Karaindrou + Història d’un Futur

Cinema sense condicions. . . . Oh! Oh! Oh! Oh! Doncs mira, Joan, ja estem en antena. Què tal? Bona nit a tothom. Ja som aquí un dimarts més, disposats a parlar de cine, del que ens agrada, del que volem que veieu. Avui, a més a més d'estar els habituals, que són el Jaume Vidal, el Francesc Aguilar, en Joan Morros, que us parla, tenim un convidat, un convidat que, a més a més, ens ha motivat moltíssim perquè veiéssim un cine que... Jo no és que sabia pel prestigi que té el teu, però us coneixia el director... però que jo recordi, només he vist una pel·lícula, que és la de la Mirada d'Ulisses, que és la música de la que estem sentint, i que la música és excepcional, ho paràvem mentre veníem amb el cotxe, però confesso que l'he descobert aquests dies, és a dir, jo he vist totes les pel·lícules que he pogut, me n'hi he vist tres, de fet, tres i mig, perquè l'última, aquesta que estava sonant, no l'he pogut veure tota sencera, més vist al començament, i m'he quedat impressionat, sobretot per la música, com ella deia, que és extraordinària, és a dir, a mesura que avancen les pel·lícules cronològicament, tenen una qualitat brutal, és a dir, l'última, Eleni, jo m'he quedat, inclús he vist que es pot aconseguir per YouTube amb orquestres sinfòniques, és a dir, que ella toca el piano, és brutal, és a dir, realment és estalimental. Ella la compositora, vols dir? La compositora. L'Eleni Calandriou. Això precisament és, jo penso que hi ha una cosa que està molt clara, també. que és el que li passa a molta gent, que precisament no coneix perquè no hi ha ningú que li parli de coses que no es popularitzen com els sospirs aquests o com se digui això, tan estrenatada, no? Els esbosos aquests o no sé, com es diu això? Aquesta última tan eròtica i tant d'allò. Les 50 ombres de Greta. Ah, això, les 50 ombres. Sí, algun sospir deu haver-hi. Aquesta sí que tothom sap quines són i les van a veure i tal. Es veu que la pel·lícula és superdolenta. És igual, això no importa. Mira, una altra cosa. I aquí estaríem amb allò de dir què vol dir que és dolenta i quina, amb unes coordenades semblants, amb aquestes és bona. És un altre tema. És dolenta perquè, en principi, les expectatives... No sé si precisament al voltant del tema, diguéssim, aquest, eh? El tema sexual. Les expectatives són unes, la realitat que es troben els espectadors decepciona. Per tant, la pel·lícula és dolenta. Però això no és un bon termòmetre. No ho és, eh? En canvi, el que sí que és bo és que vingui ara un senyor que digui, escolta, el Joan Morros ha vist aquesta setmana tres pel·lícules del senyor, eh? Angelo Paulos. D'Angelo Paulos, exacte. No hem presentat el convidant, no hem dit el nom, Joan, com som, eh? Com som? Josep Janés, ja veieu que és un expert en cine d'aquest tipus, coneix molt la música, perquè jo desconeixia la música d'aquesta noia i m'he quedat encantat, perquè està dedicat a fer pel·lícules a música per cine, mentre altres coses que ha fet, perquè té un llistat de produccions molt gran, Però el que ha fet, bàsicament, sobretot, ha destacat per la seva desproducció pel cine. Cinema, teatre i també sèries televisives. Sí, sí, ha fet molta. És directora d'orquestra, és compositora, directora d'orquestra i multinstrumentista. Toca instruments de corda, instruments de vent, és a dir, és un autèntic crac de la música. Ja veieu, el que està parlant és un expert també en tot això, perquè tot això no ho sabia. I és ell el que ens ha convidat, va sugerir el tema, que com sabeu és parlar del cinema de Teo Angelopoulos, inseparable de la música d'Heleni Cairendrou. Llavors, la idea que teníem era, perquè avui, jo aquest matí he vist dos polèmics. Ja la diríem bé alguna vegada. Jo abans he dit Carindrou, no sé què. Es diu Carindrou. Carindrou. Carindrou, s'escriu, clar, la pronúncia del grec, no sé si saps grec, jo no en sé. Jo no. Però, en fi, un cop us he dit, traduït a l'alfabet nostre, perquè també tenen un altre alfabet, traduït a l'alfabet nostre, i si no hi ha algun tipus d'aquest, és una A però es diu una I, com passa en anglès, doncs seria Carindrou. Carindrou. i de què més parlarem la idea era jo he vist estrenes aquesta setmana però crec que les estrenen totes d'aquí un parell de setmanes i penso que és millor aparcar una mica tot això tenim aquí una personalitat en aquest tema que ens pot il·lustrar amb moltíssimes fonts, ja ho veureu i jo preferiria en canvi tenim la possibilitat d'entrevistar directament el director d'una pel·lícula, d'un documental que es diu Història d'un Futur que l'han estrenat el dimecres passat al cinema Girona, que ja sabeu que s'ha especialitzat en fer aquest tipus de projectes i aquest tipus de projeccions, que la tornen a passar aquest dimecres i la passaran successivament, crec que tres o quatre dimecres successius a continuació. Tenim la possibilitat de parlar directament amb el Txet Xicot i jo quasi suggeriria que d'entrada, si podem, parléssim amb ell, truquéssim amb ell i li preguntéssim una mica què persegueix la història d'un futur, per què l'han feta, com ha anat la seva producció, si els ha costat molts diners o no, etcètera, etcètera. I llavors, després d'això, podíem començar a parlar, jo diria, del tema, i fins a sobre temps, podíem parlar de les últimes estrenes que hem vist. Tots un. Tu has vist coses? Sí, una. Bé, doncs podem, fins a sobre temps, podíem parlar de les estrenes que hem vist. Podem trucar en aquest xicot? O mentre vaig trucant amb aquest xicot, com tu dius, potser podia parlar el Jaume d'aquesta pel·lícula que ha vist. Explica, Jaume. Si et sembla, més enrere per donar-me una mica de temps... Vinga, doncs. Jo vaig estar veient la pel·lícula Orgull, que és una pel·lícula que em va agradar moltíssim, perquè precisament parla de temes molt interessants a nivell social, com pot ser una vaga. Una vaga a les mines de carbó que va existir en els anys 80, quan la senyora Taxet es va proposar reorganitzar el país, que es diu, o digue-li com vulguis. Bé, llavors això, el que també va passar, i la pel·lícula és com un document del que veritablement va passar, és que el moviment gai lèsbic de tots els britànics es van organitzar i en definitiva van sortir a favor dels miners. I tot això, lògicament, el que planteja la pel·lícula, és que va generar tot un seguit de tensions entre miners i aquest moviment que per altre costat el plantegen des dels dos punts de vista, que és aquell punt de vista del moviment gai que podríem partir de la base que senzillament pot ser una qüestió de concepte i no va més enllà de tot això, però paral·lelament hi tenim altres persones que són les que arrosseguen, les que lideren, i aquestes sí que estan preocupades perquè el món sigui molt millor, inclòs l'acceptació del món homosexual, no? Bé, dit això, ja veieu quina ambientació és, doncs automàticament... El que no explicaré és com es desenvolupa Teot i com va anar la vaga, perquè això, tot i que els que ja ho sabem, ho sabem, i els que no, doncs ja ho sabran si veuen la pel·lícula amb més raó... Llavors, engrescant a veure aquesta pel·lícula per dues qüestions, perquè la pel·lícula planteja un fet que jo crec que té molta importància en totes les tensions que genera entre les parts que hi participen de tot això, la taxa inclosa, i paral·lelament també dir que la pel·lícula tindrà molt d'èxit perquè serà molt agradable per tothom, i el per què és perquè utilitza molts tòpics, també, no?, tant d'una banda com de l'altra, tant... des del punt de vista dels carboners, en aquest cas miners, que són tòpics, que són molt matxotes, que són homes i que no... I paral·lelament tenim la part de la dificultat que tenen per acceptar que hi hagi una gent que els ajudi i que aquesta gent tingui la característica que té. Hi ha molts tòpics, o sigui, al llarg de la pel·lícula... Qui és el director? Ja t'ho dirà el francès, perquè jo no me'n recordo, no és popular. Sí, el director es diu Matthew Warchus. Bueno, no en poc conegut. No, no, molt poc conegut, la veritat. Jo vaig descobrir-lo ahir també, no? Bé, la realització, ell, com he dit, té la virtut de tocar un tema molt interessant, la qual, doncs, el senyor Ken Loa, que ho fa molt millor, perquè el tracta d'una manera com cal, més aixuta, més correcta, en definitiva, sense malindros, no, per dir-ho d'una manera... I aquest senyor ho tracta amb aquestes dosis d'això, amb aquests tics, en definitiva, que provoquen la identificació del públic amb la part més festiva de tot el que això representa, tant el que són els treballadors com el moviment, com l'entesa o la particularitat de no entesa entre ells, no? Dit això, doncs, és una pel·lícula perquè tingui èxit. M'agradarà molt, punt. Ja, vale, vale, vale. Si no ve el Marc Larió, que és el director d'aquest documental que ara l'està intentant contactar, jo puc dir que aquest matí ens han passat... en el fenòmen ens han passat una pel·lícula, el nou cine de Barcelona, i després els Verdi ens n'han passat una altra, i la que m'ha sorprès, però molt favorablement, i que en tot cas, perquè l'estrenen d'aquí 15 dies i per tant en podem parlar la propera setmana, no crec que avui tinguin temps, és una pel·lícula que es diu Selma, que està nominada als Oscar com a millor pel·lícula aquest any, i que descriu d'una forma molt punyent i molt atractiva la vida de Martin Luther King. Martin Luther King aquí és el personatge principal, s'està explicant la seva història, amb la seva dona, els seus moviments, l'Atlanta, la Selma, que és on va tenir una importantíssima participació, diríem, al moviment, i amb el president Johnson, que en aquell moment està la pel·lícula molt ben feta, molt ben treballada, i penso que és una pel·lícula que tindrà èxit i que arribarà al públic perquè... el tema està molt ben tractat. Jo inclús que ara quan veníem amb el cotxe... Fixa que jo he dit el contrari abans, que agradarà precisament perquè no està ben tractat, segons el meu criteri, que aquest és un dels elements bàsics que jo penso que hem de saber parlar també. Ens entenem o no? Sí, t'entenc, però jo tinc la sensació que els americans a vegades amb aquestes coses, com que les cuiden molt, encara que la cosa sigui no tan digerible com podria ser això que hi ha més música, més cançons, més ball... doncs també arriba, és a dir, que penso que també arribarà tinc la sensació que arribarà al públic perquè a més que està nominada com a millor pel·lícula als Oscars i tal, doncs tot això li donarà una oreola quan l'estrenin que farà que la gent és americana és bona, parlen bé està nominada i llavors la gent l'anirà a veure el que li deia que m'ha sorprès el que li deia que m'ha sorprès és que M'ha fet pensar que Catalunya en aquest moment està vivint un moment molt semblant, perquè raons completament diferents, perquè un és un tema nacionalista i l'altre és un tema de seguretat. No és coincident. No, no, el tema és diferent, però el que viu la gent s'aproxima molt i en un moment determinat les coses que es diuen o que es diuen els uns als altres ens les podríem dir en aquest moment aquí els uns als altres. Em sembla que tenim el Marc Carrió al telèfon. Anem a provar-ho, a veure. Ah, sí? Hola. Hola. Vaja, doncs no. He ficat la pota. Torno a provar, eh? Aneu, aneu. Estava bé enllaçat al tema, però ha fallat. Estava dient que la pel·lícula que ens han passat aquest matí era aquesta, l'altra que ens han passat, i que no recomano, a tu potser no t'agradarà, però amb ell encantarà perquè no li agrada el Clínisburg, ens han passat el francotirador aquest matí, que l'estrenen aquest divendres. I què vols que et digui? M'ha sorprès desfavorablement perquè no em pensava que fos una americanada, que fos una exalçació del exèrcit americà i dels seus valors i dels seus personatges i que són meravellosos. És això? És això. Desgraciadament és això. Clint Eastwood és una altra cosa ja en parlarem jo penso que Clint Eastwood és sense cap mena de dubtes un gran actor i també un gran director de cinema i ha fet obres meravelloses però des del punt de vista ideològic el personatge i em sembla que tota la vida l'hem de situar en l'extrema dreta nord-americana i sobretot en temes com aquests, és a dir, el patriotisme americà més patriotero i recordem la seva defensa quan hi ha aquestes matances als instituts o a les universitats i aleshores hi ha aquelles campanyes al voltant de si es prohibeix o no el rifle o el tema de l'armament ell és un radical defensor que aquí cadascú amb la seva pistola a sobre no, no, a mi no em sorprèn segur que la pel·lícula és interessant en tant que pel·lícula i l'argument i la imatge i la música i el cinema i tècnicament moltes coses perquè és un gran director però subliminalment el que hi ha una defensa d'un conservadurisme que no me l'imaginava tan clar en altres pel·lícules d'ell, o que no les mostra tan clara. Perquè el Clint Eastwood ha anat variant també molt. Podríem preguntar, eh? Sembla que tenim ja el Marc per aquí. Bona nit. Hola. No et sentim. Sí que et sentim. El tenim aquí. Bona nit. Mira, estem aquí uns companys de la ràdio, Ràdio Sant Just d'Esvern, fent el programa Cinema Sense Condicions i ens feia molta il·lusió que ens expliquessis com va anar la creació de la idea de fer Història d'un Futur que la van estrenar el dimecres passat al Cinema Girona amb un gran èxit pel que m'han explicat i que es torna a repetir la projecció aquest dimecres i que també es farà en dimecres successius. Com va ser el naixement d'aquest projecte? Doncs bé, el naixement d'aquest projecte ve del cap d'en Bernat Garrigós, que és un garrotxí motivat per tot el tema del procés que estem vivint ara, i ell va pensar que no hi havia prou coses a la xarxa on poguessin expressar-se lliurement la gent gran. o sigui, alguna cosa molt tècnica expliquen temes de pensions i temes aquests però l'opinió en si mateix de la gent gran no existia i a mi em va proposar això, fer un vídeo d'uns 15 minuts al final hem fet un documental d'una hora i mirar de projectar-ho a tants llocs com poguéssim per per demostrar que la gent gran té una opinió ben formada i que tenen una esperança molt gran en el futur d'aquest país. Jo entenc que va començar amb 15 minuts perquè us pensàveu que només trobaria una entrevista interessant i hi ha 8 entrevistes que són superinteressants perquè jo les he vistes i vaig estar també el dia de l'estrena al cinema Girona i vaig quedar sorprès perquè la pel·lícula a més a més té molta qualitat des del punt de vista cinematogràfic es veia perfecte, s'entenia perfecte, estava molt ben encadenada totes les insercions que fèieu de personatge a personatge, i els 8 personatges, els 8 vellets, perquè són persones d'entre 71, vaig entendre, fins a 90 i escaig d'anys, estaven absolutament entregats a la feina que els hi va proposar. Quant de temps va dur el rodatge? Pel rodatge vam estar sobre uns 3 mesos i llargs, perquè... L'any el vam anar fent en diferents dies. Veu que aquest projecte és un projecte que hem fet de forma altruista. Llavors, tota la gent que ha col·laborat, evidentment, el que té feina, no?, perquè avui en dia s'ha de dir sí, no?, el que té feina, durant la setmana ha de treballar, i llavors hi anàvem cada setmana saltats, a més a més de les altres filmacions que hi ha de rodatge, pels entremijos... pel poema que hi ha la Montserrat Carolla i llavors és diferents dies saltats si els reposéssim un darrere l'altre no arribaria la setmana Una pregunta, Marc. La tria dels protagonistes, com va anar? O sigui, per exemple, per què un dels vuit entrevistats és en Paco Martínez i dirigent sindical i, en fi, tot el que ens explica i una de les millors intervencions que hi ha en la pel·lícula, en el documental, i per què no va ser en Paco González? I en Paco González, ara estic pensant, senzillament, no el deus conèixer, un senyor que es diu així, Paco González, que va ser dirigent obrer d'una de les fàbriques aquí del Baix Obregat. Per què una tria d'una persona i no d'una altra? Com va anar això? Doncs és ben senzill i fàcil. Com bé us he dit, és un projecte altruista i llavors els projectes altruistes es fan entre els amics. I entre els amics i coneguts vam llançar veus i vam trobar aquests 8 personatges i no en vam haver de triar cap més. Diguem-ne que no vam fer cap tria... No vau fer un càsting. No, no, no vam fer un càsting, no vam fer una tria a llocs hostiva perquè realment el que ens interessava és que fossin ells mateixos, no? Que el que diguessin no ens tenia per què agradar o no agradar. Senzillament havien de ser ells mateixos, havia de ser una cosa natural, que de fet és el que és. Està molt aconseguit això, eh? I que es poguessin expressar ells viurement. Penseu que, per posar-nos una mica amb antecedents, imaginau-vos que us truca un desconegut totalment, perquè a més a més jo no... diguem-ne, són els meus primers passos a dintre d'aquest món audiovisual, i que us ho truca un desconegut perquè us poseu davant d'una càmera a explicar la vostra vida, perquè volem fer un documental, etc. A més a més, gairebé tot és gravat a casa de cadascú. Llavors, al principi de les entrevistes era una mica així, veient-les venir... I llavors les entrevistes s'allargaven una hora, hora i mitja, gairebé totes. i la veritat és que la tria després va ser bastant complicada perquè tot el que diuen és molt interessant la idea Marc, jo tinc curiositat perquè en principi del que es parla sobretot és del procés aquest, el català però tu declares en alguna pregunta que t'han fet que et fan la pregunta que no està dirigida només a un públic especialment independentista ni català això és així? Aquell que no se sent independentista, fins i tot aquell que ni tan sols resideix a Catalunya, perquè entenguin i vegin la pluralitat d'aquest moviment. Hi ha gent que no parla en català perquè ve de Madrid o que s'ha acostumat a parlar les seves arrels i li costa parlar en català i per tant l'entén, però prefereix es parlar en castellà. Hi ha un metge que portava un dels departaments del Vall d'Hebró que és un senyor premiat i un senyor de molta prestigi, que fa un autèntic en castellà, i viu aquí, i ha sigut un prestigiós responsable de la Vall d'Hebron durant molts anys, que fa un discurs extraordinari, que és per escoltar el que diu un home amb experiència. Sí, sí, sí. doncs hauríem de portar el Marc, no?, aquí al programa i entrevistar-lo tranquil·lament. El va convidar que vingués, el que passa és que ja em va dir, quan el vaig veure l'altre dia, el dia de l'estrena en el cinema Girona, em va dir que ell viu a fora de Barcelona, estàs a Girona, em sembla, no?, i que li va bastant malament de tenir que desplaçar-se només per una cosa d'aquestes. De fet, vosaltres no em veieu, però jo sí que us estic ah, sí senyor, sí senyor mira, és veritat, abans hi havia un oient, bueno, un espectador i ara dos, deu ser tu, el que t'has afegit ara sí senyor, bueno, a mi no em veus que estic a l'altra banda del mirall però amb ells tres, sí, amb el Jaume espera que ara et giraré una mica perquè vegis també a l'altre interlocutor bueno, ara aquí una mica veuràs els tres jo vaig girant aquí la càmera jo els felicito per tenir aquesta emissió que és molt xulo veure la ràdio en directe, veure-la en pantalla. Està molt bé. No fa quatre dies que fem això, eh? Bé, això, gràcies al Carles i al... Bé, ara no me'n recordaré l'altre nom, l'Enric, que estan aquí sempre intentant innovar. Així que, mira, li donarem la teva felicitació. I bé, a Girona, escolta, Marc, s'està movent molta cosa, no? Està per allà el Robert Belsolà, hi ha cosetes de cinema, hi ha molt moviment, eh? Però de fet, recordeu el que us deia jo, jo soc un amateur, penseu que jo fa tot just dos anys treballava fent obra civil al carrer, ara no em faig perquè no puc, tinc la salut delicada i no puc fer-ho, i bueno, ha sigut una forma d'aprendre coses noves i... Et prometo que nosaltres fa molt de temps que ens dediquem a fer programes i a veure cine i a estudiar cine, etc. I quan jo vaig veure el documental a casa meva, perquè primer vaig veure amb el DVD que ens vau fer arribar, jo em vaig quedar sorprès perquè pensava que aquí hi ha molta qualitat cinematogràfica. És a dir, la pel·lícula en absolut pot ser, inclús després del cine, el dèiem que has passat, quan la gent sortia al carrer tothom comentava que la pel·lícula estava terriblement, meravellosament ben feta i que és veritat. La tant, el muntatge... Inclús vaig veure que estava atalonada, que havíeu fet atalonatge. Per tant, uns professionals autèntics. I amb aquest èxit de crítica estàs pensant ja fer alguna coseta més? Sí, de fet estàs pensant en part dels companys que han fet això, de fer un curtmetratge, però ja ho veurem. De moment, ahir, tot això, com us deia, jo tinc la salut que la tinc i vaig navegant molts dies. I bé, sí, amb ganes de fer alguna altra coseta, però de moment acabar de fer el cercle i tancar el cercle d'aquest projecte. Abans de convidar-nos del Carles Clarió, del Marc Clarió, dir que aquest documental, els nostres oients, si el volen veure, es torna a repetir aquest dimecres, i el dimecres que ve a les 8 del vespre, al cinema Girona, i val la pena veure-ho perquè amb aquella pantalla gran, amb aquell so, etcètera, és extraordinari. I tornaràs a venir del cinema Girona, Marc, per comentar-ho? D'acord. Doncs escolta, que sàpigues que et seguirem la pista, eh, des d'aquí. Escolta, cuida't, eh, tu. Gràcies. Això és important, això, eh, pel que acabes de dir. Tant de bo que et tinguem aquí molts anys. Vinga. Una abraçada molt forta, Marc, i moltes gràcies per fer cinema. A reveure. Adéu. No, el documental aquest no només és, per dir-ho així, per la gent gran, i no només és per la gent independentista. En l'estrena, precisament, hi havia una classe sencera, 30 estudiants de batxillerat, amb els seus professors, professors d'història, unes professores d'història, precisament perquè, clar, els vuit avis entrevistats, homes i dones, que parlen català, que parlen castellà, no només hi ha aquestes diferències, sinó que alguns d'ells van pertanyar a l'exerci republicà, però d'altres a l'exerci nacional. És a dir, van combatre en Franco contra l'esquerra, contra Catalunya. I ara, en aquest moment, efectivament es declaren independentistes. Per tant, aleshores, per treballar el tema de la Guerra Civil, que és un dels temes curriculars que en el batxillerat té la matèria d'Història d'Espanya, doncs els estudiants en aquest cas també poden estar realment motivats en aquest documental. I home, que els estudiants no és fàcil que puguin precisar anar al cinema, però aleshores sí que a les aules es pot passar el DVD a la mare. Evidentment, evidentment. No ho sabíem, però deduïm que has vist també la pel·lícula, perquè la comentes i has fet preguntes molt precisas. Sí, sí, l'he vist amb DVD, en efecte. és a dir que ja es pot veure en DVD també ens van fer arribar a córrer un DVD i llavors jo vaig passar amb els amics ja te'n passaré un perquè també s'en tenia un i llavors vaig estar corrent i no el tinc en aquest moment però el tindré molt bé podem seguir o començar de fet a donar la veu jo perdoneu abans que continueu que sapigueu que d'aquí a no gaire tindré un DVD de la pel·lícula Magical Girl així que ja la podràs veure Jaume ja no podràs tenir excuses per no anar a veure-la Em va agradar molt, eh? Em va agradar molt, màgic. Una pel·lícula espanyola... Com si jo busqués excuses per no sé què fer, oi? Ja veus tu, quan li dono feina sempre protesta. No, no, no puc, no puc. Endavant, endavant, que el Teo Angelopoulos em té el cor robat. No, home, podríem dir moltes coses, diguem-ne algunes. Un senyor que ha tingut premis, jo crec que a tots els festivals de cinema del planeta. D'aquells seriosos. Exactament, és a dir, que per tant, premis al Japó, premi a Berlín, a Venècia, a Cannes, a Chicago, els que vulguis més. Des de l'any 68, que li dóna el premi a la crítica del Festival de Cinema Tassalònica, per una cosa que es deia Broadcast, Fins a... Té el premi Tenenci Moix el 2011. El Palma d'Ori Festival Jurat de Comènic del Festival de Cans del 98. I així hi ha com 33 al·lusions. Millor pel·lícula, millor director... Llavors una persona que ja no està entre nosaltres, però una persona que té aquest currículum cinematogràfic de premis en tots els millors festivals de cinema del planeta, probablement ha de ser un bon director. Sí, però això és com l'Arson Wells, no? Que també hi va ser un gran director, però clar, vull dir, tenia coses, oi? O en definitiva, la major part de les coses, quan s'estrenaven, ningú donava 20 cèntims per a elles. O sigui, són aquells que s'han d'anar imposant a base d'espais com el que fareu avui. i és veritat que no és especialment reconegut així com tens molts directors reconegut no sé com dir-ho entenc que vols dir des del punt de vista popular sí, sí no és comercial no és comercial I això no ens ha d'estranyar en base a què? En base a aspectes quantitatius, si les pel·lícules duren 3 hores, mare de Déu, quina pel·lícula. Imagina't, allò que la joventut ràpidament no desconnecta al cap de 5 minuts, doncs imagina't, pràcticament totes les seves pel·lícules són de 2 hores i mitja a 3, en realitat, més 3 que no 2. I després, el ritme... el que va en aquestes pel·lícules que dius, mare, aquestes tomes tan llargues i aleshores això i a més una altra cosa molt important aviam qui podríem dir que va inventar la tragèdia qui va inventar l'èpica en el sentit més literal del que pugui ser una tragèdia doncs els grecs fa dos mil anys i doncs escolteu-me aquest senyor és grec que domina a la perfecció el coneixement de la cultura grega, de la mitologia grega. Curiosament, alguns dels protagonistes fan part del nom de les seves pel·lícules, Ulisses, Helena, Leni... I, per tant, aleshores, les tragèdies són tremendes. Jo penso que, veient algunes de les seves pel·lícules, en poques, perquè no totes s'han arribat, em sembla, a casa nostra, jo he vist com realment gent s'aixecava i se'n anava. perquè és que és difícil evitar plorar en diverses de les seves pel·lícules el drama és de tal dimensió que costa molt aguantar però no és melodrama no és melodrama de Hollywood ni Rue és tragèdia l'amor impossible és a dir, és un amor terrible però que les fronteres les batalles polítiques les religions, la migració les circumstàncies fan que aquell amor no sigui possible i aleshores els personatges un o l'altre mora o senzillament no poden continuar junts i hi ha algunes imatges com aquelles que es posen la parella a plorar i ell, l'actor del Bruno Gans li diu ploro perquè no et puc estimar abraçats allò realment estan com constituint un sol cos és a dir que per tant des d'aquest punt de vista aquesta és l'eternitat i un dia aquests aspectes tècnics és el sentit de dir home, pel·lícules tan llargues i amb aquest ritme tan lent Fa que puguis comprendre que molta gent que vol acció, vull dir, les coses han de tenir un ritme frenètic. Jo deu ser per l'edat o pel que sigui, però les he vist ara també, les tres que tu vas recomanar. Ara et volia preguntar, abans de continuar, per què vas recomanar aquestes quatre, el pas suspès de la cigonya? Aquesta que es diu Eleni, que en realitat no es diu Eleni, que es diu una cosa així com Els prats plorosos. És que resulta que es veu que hi ha dos títols. Un és l'anglès, que és Els prats plorosos, i en grec es veu que és El riu que plora. El riu que plora. Que m'agrada més. Sí, doncs això està molt bé. L'altre que és L'eternitat i un dia i La mirada d'Ulisses. Per què aquestes quatre concretament? Ens va recomanar. Dintre del que és en aquest cas no el cinema, sinó la música, tinc aquests quatre discos. Ah, molt bé. Tinc algun altre disc de l'Anne Carindú, però no de la música del teu Ângelo Paulo, sinó d'altres músiques. Ja m'imaginava que hi havia una relació amb la música. Aquest Sinfonia i tal. Vosaltres teniu col·leccions de mils de pel·lícules, jo no tinc gaires pel·lícules i en canvi tinc col·leccions de mils de discos. I en aquest cas tinc aquests quatre discos que els he portat, estan aquí. Doncs mira, vaig a buscar-lo i hi poso algun de fons. Bueno, estic posant musiqueta, però... En quant a cinema, jo recomanaria totes les 10 o 12, diguéssim, més... Més conegudes. Més conegudes. Ell ha fet 20 pel·lícules al llarg de la seva història, Però n'hi ha com 7 o 8 o 10, que són les, a partir de l'any 1980, que són les més prestigioses. És a dir, llavors, amb aquestes, bàsicament, com està explicant ell, hi col·labora la LNI Cairendou, es diu? 8 de les 10. O 8 de les 10, fins que va morir, que explicava... Exacte, per cert, aquesta és una altra, parlant de la tragèdia i de la tragèdia, l'origen grec de la tragèdia i la seva mort. Aquí tornem a trobar-nos en què realment també la seva mort és una autèntica tragèdia. Ell està filmant una pel·lícula, l'última que ja no haurà arribat a final. 78 anys, eh? I està als carrers d'Atenes, la ciutat, la capital del país, filmant. I una moto conduïda per un policia l'atropella. de resultes de les ferides, té un derramament cerebral i mor a l'hospital. L'anècdota és que l'ambulància va trigar més de mitja hora en arribar com a conseqüència de les retallades que estava patint, en fi, de la tragèdia grega d'aquests moments, no? Està als diaris cada dia. Per tant, la seva mort és filmant una pel·lícula. Ha mort amb les botes posades i ha mort, a més a més, de manera tràgica. I ha mort de manera tràgica com a les grans tragèdies de Grècia, les grans tragèdies de... de les seves pel·lícules. És esfareïdor, eh? No va acabar la trilogia dedicada a la Grècia moderna. Que comença precisament per la que dèiem, que aquí es diu Elenis i que en realitat es diu el riu plorós. Continua amb una que no conec, que seria com el pols del temps, una cosa així. I no sé si és la que estava rodant precisament quan va morir aquesta de l'altra mar. La tercera, que era la darrera de trilogia que no haurem vist. Jo el que no sabia és que... Des del punt de vista del recomanar-te diria que aquestes quatre, doncs ja... O sigui, què passa, manté, Òngelo Paulos? Si n'has vist una, quan vegis la segona ja saps què és d'ell. Això no passa... Aquesta marca d'autor, això no passa amb tothom, però sí que passa amb ell. Indiscutible. És que té una característica, i jo suposo que heu vist... Jo crec que deu haver algun llibre o algun article important que es digui La grua d'en Teo. per aquest home tota l'estona fa servir el mateix sistema i és impressionant veure quin partit li treu perquè cada escena és diferent però sempre ell té una càmera amb una grua i tot ho fa amb això quan vas observant és que tot ho fa amb això és a dir, dius ara el plaig fix no, no, és el moment que comença a moure sempre comença a obrir-se o a tancar-se és com una mena de sistema, suposo que té. Hi ha coses que a mi em sorprenen molt. Heu estat a Grècia, probablement. Com un turista, però sí que saps que hi ha guies, moltes illes, i que fa sol, molt de sol, molt de calor... Doncs bé, en les seves pel·lícules el sol no existeix. No, no, no. És tot boira. Sempre boira, sempre està núvol, sempre... El terra mullat. Sempre plou o neva. Sempre plou o neva. Sempre plou o neva. I llavors dius, però quina gràcia és aquesta? Tornem a trobar-nos en això, eh? És a dir, la marca. És a dir, estem davant d'un artista que, com podríem dir-ho d'un Picasso, com podríem dir-ho d'un Dalí, com podríem dir, com veus aquell quadre, veus aquella obra i dius, això és de... o un Van Gogh o tal, saps de qui és. Exacte, quan recorda el passat, que ho recorda amb molta intensitat, per exemple, l'Eternitat i un dia, aquelles imatges en què es veuen allà a la casa de la platja, que són la seva dona de jove, alguns moments molt concrets. Exacte, moments concrets que extreus allò del context, una imatge, extreus un minut de la pel·lícula, però ràpidament... No tenen compte, per exemple, que tot un conjunt de característiques també són absolutament transversals en tota la seva obra. De quin color vesteixen els protagonistes i els figurants? Foscos, sempre. Sempre tothom és fosc. I ja va uns vestits grocs, una mena de mono groc, que van amb bicicleta, o a peu, que surten en diferents pel·lícules, els monos rocs. I els vestits de la núvia. De la núvia blanc. Blanc immaculat, efectivament. I aleshores, o per exemple, al veure l'aigua. ja sigui de l'aigua del mar, ja sigui l'aigua del riu, o ja sigui el so de l'aigua en altres pel·lícules. És a dir, l'aigua, amb tot el que té també la simbologia de l'origen de la creació de la vida, és avassalladora. A més, en una de les pel·lícules, l'aigua inunda el poble i aquell poble desapareix. L'aigua és una frontera, l'aigua és un riu, i aquell riu separa la frontera entre l'Albània i l'Albània, i Grècia, una altra frontera entre Bulgària i Grècia i les fronteres són l'aigua i la gent no pot passar l'aigua, no pot traspassar els mars, no pot traspassar els rius no pot traspassar les fronteres És a dir, són algunes, eh? La llista de coses que, per dir-ho si ens, són constants en l'obra del Teo Angelopoulos és molt llarga. Hi ha alguna, una biografia, ell tenia, en tot cas, no sé si la porta d'algun familiar o d'alguna empresa, hi ha una pàgina web, teoangelopoulos.com, està en espanyol, no en català, però sí en totes les llengües, per dir-ho si ens, europees dels estats actuals, Sorprenent perquè, per exemple, llegint la informació d'aquesta web, la seva biografia té sorpreses. En anglès és diferent que en francès o en castellà no sé per què apareixen coses que es diuen en una llengua i no es diuen en una altra llengua. I després hi ha un llibre, Harold Blom, un autó anglès, que ha fet una biografia i un estudi en rigor de la seva obra. L'has vist aquest llibre. Per tant, es pot disposar d'unes veus, aquesta sí, Joan, que diria d'expert, no pas la meva, sobre el que és la seva obra. El que passa és que si estem amb els oïdors, hem d'entendre que un oïdor d'aquest programa, sense caminar de dubtes, és un gran amant del cinema, sí que podem dir que si no coneix que faci el possible per conèixer l'obra d'en Teo de la Pau. Per descobrir-les. Perquè clar, jo per exemple he vist avui que el pas suspès de la cigonya, que m'ha agradat molt, a mi potser és el que més m'ha agradat de totes les que he vist, he vist també les quatre que esteu esmentant, excepte una que no he pogut acabar-la, no va arribar a Espanya en el seu moment. És a dir, ha arribat el DVD després i la gent l'ha vist pel circuit de biblioteques o de videoclubs o el que sigui, o com sigui, però no al cinema. I per tant, o potser l'han passat a la Filmoteca. Sí, jo les vaig veure a la Filmoteca. La Filmoteca va fer un cicle dedicat a ells, me'n recordo. Però jo no hi vaig anar en aquell moment i per tant me les vaig perdre. I les he descobert ara. I el que també m'ha agradat molt i sorprès molt és com descobrir que no ho sabia que ell era president del Festival de Tassalònica, que el 1982 la Eleni Calandrou guanya el premi a la millor composició, es fixa en ella i comença a treballar amb ella, i a partir del 1984 fins que mora, les 8 pel·lícules com ha esmentat ell que fa el Teo Angelo Paulos, Totes tenen la música d'ella. I l'altra cosa que m'ha sorprès molt és que a mesura que va avançant les pel·lícules, la música té molta més qualitat. És a dir, la qualitat que té la música de L&E, que és per mi l'última cronògicament de les que hem estat veient aquests dies, em sembla que és aquesta que estàs sentint ara, no? Bueno, estem sentint una miqueta de música... No barreja. No, de música orquestral, de la Leni Canindú. És que n'hi he sentit una... Sí, sí, és la seva marca, també. En qualsevol cas, m'he fixat que, per exemple, el pas suspès de la Cigonya, que és de la primera època, la música no és tan potent, la pel·lícula és molt rodona, per mi de les millors de tots els que he vist, Però, en canvi, la música, a mesura que la següent és més bona que l'altra, i, bueno, l'última, la Eleni... Però això és perquè anaves entrant en la dinàmica que et proposaven, Joan. No, perquè també, per dir-ho així, la Eleni, compositora jove, jove... les composicions no són tan riques. I a mesura que es va desenvolupant la seva... Perquè no només és, com hem dit, directora d'orquestra, multiinstrumentista, compositora, és també una sàvia de la música. Ella ha cursat estudis de musicologia, d'etnomusicologia, a França i a Grècia, i per tant ella sap la història dels instruments i a mesura que per dir-ho així va entrant en la seva maduresa les seves sinfonies ara no escoltis la música per dir-ho així de les pel·lícules del Teo que per cert no es casa artísticament amb el Teo ell ha musicat pel·lícules dels Jules de Senen del Margarit Bontrota Per tant, en aquest sentit, repeteixo, i a més a més moltes obres de teatre i tal, però si tu agafes la música de l'Heleni jove i la música de l'Heleni madura, la diferència és important i és molt més rica. Tu has detectat això perquè és que és així. I s'entén que també anava de mica en mica, bé, tot i que dius que no es casa artísticament amb el Teo Angelo Poblos, però que sí que va cada vegada tenir més capacitat per entrar dintre exacte de les imatges... És que el dramatisme, per dir-ho així, d'algunes d'aquestes imatges, d'algunes de les escenes, precisament aconsegueix un impacte més rodó gràcies a la música. Les imatges són molt potents, però clar, fixa't que estem parlant que sovint no hi ha sol, és molt fosc, en tot cas l'única llum que hi ha és la llum de la neu. Fa servir la llum de la neu, ell. Moltes vegades juga amb la finestra fora, l'exterior està nevat, per motiu de les guerres no hi ha vidres, llavors la llum de la neu és la que il·lumina l'escena a l'interior d'una habitació... I, per tant, la gent va fosc, no hi ha llum, i aleshores resulta que, bueno, com es aconsegueix l'efecte, el moviment tan lent com es aconsegueix el dramatisme. Doncs, evidentment, perquè el que es diu, que molt sovint és molt poca cosa, és molt dur. Jo no sé si sabeu aquella frase del poeta nostre, en Joan Margrit, que diu, un bon poema deixa un cop de puny a la panxa. i el Joan Margrit intenta que l'últim vers dels seus poemes sigui això, una clatellada, doncs jo penso que si té raó, si des d'un punt de vista artístic una obra d'art ha de fer això, des d'un cop de puny a la panxa, les pel·lícules d'Angelo Poblos no és un cop de puny, és una pallissa de boxa que et deixa ben baldat. És d'aquí, el Joan Margarit de Sant Just d'Esbert. No sé si ho sabia, d'aquí on estem ara. En teniu un gran poeta. Potser el gran poeta nacional del món. No ho tenim perquè no som d'aquí nosaltres, però... En aquest principi de la ràdio que ens està collint. Aleshores, doncs, esclar, aquest dramatisme amb la música, sovint d'acordeó, i corda, i juga amb corda i corda, és que la pell de gallina és instantània, i això en el millor dels casos, i en altres casos no tan millors, la llàgrima surt a homes i dones però ràpid, és a dir, és impossible veure aquestes pel·lícules sense plorar. Jo penso que nosaltres el que estem traient és la màgia de la poesia sense dir-la la poesia. Jo penso que seria molt important que aprofundíssim una mica el que d'una manera o altra estem dient, o sobretot tu ho estàs dient, d'allò de dir, com ho aconsegueix, ell, fer que no sigui un cop de puny, sinó que sigui una pallissa total. Què és el que vol dir això, realment? Hi ha un recurs que utilitza, que a mi m'ha sorprès, que és, quasi tots els guions, bueno, primera que col·labora amb la millor gent, el Toni Noguerra, que és el que havia fet a Marcor, que havia tratat amb l'Antoni Oni, l'Eclipse, la Noche... Tot això, a partir de no sé quin any, em sembla que és el 84-85, comença a fer els guions amb ell. Tots aquests guions que hem vist, el Toni no guerra i col·labora. El director de fotografia sempre acostuma a ser el mateix, és a dir, ell es forma un equip de gent fidel amb el que hi creu i confia plenament en ells i els deixa que s'actuïn una mica de mica en mica el que ell vol aconseguir, però amb llibertat també d'actuació, etcètera, etcètera. Aleshores, què passa? Que una de les coses que m'ha sorprès més a nivell de guió i que es repeteix moltes vegades en moltes pel·lícules i no sempre a Daltonino Guerra havia fet una cosa d'aquestes, per tant m'ho dic que segurament és més influència d'ell que Daltonino Guerra, és que la història no entens el que passa. O sigui, tu t'interesses perquè no estàs entenent el que passa. I el que passa ho vas entenent de mica en mica. Llavors, si no estàs pendent et perds. Però si estàs pendent del que t'estàs explicant, dius, hòstia, això és de lliga. Clar, això és per això. O sigui, tot està justificat, en el fons. però tu no ho veus d'entrada que està justificat. Llavors, clar, arriba un moment que et quedes amb dubtes perquè no saps si és allò o és allò altre i al final t'ho explica, eh? Al final ho deixa clar. Però aquest dubte de si és una cosa o és l'altra és el que t'atrapa, en alguna mesura. Llavors, això és sumament original perquè fa... que l'interès no ve d'una sorpresa com fa en Hollywood, o d'un accident, o que maten algú i que hi ha una bomba. No, no, ve que tu vols entendre els personatges i no acabes de saber quina relació hi ha entre ells, per què diu això, per què ha dit això, i ho vas entenent de mica en mica. Això em sembla que és una cosa molt aconseguida. Una de les coses que fa és que la narració no és mai cronològica. Llavors l'espai-temps va endavant i va endarrere. I a més a més utilitza també la potència simbòlica de la mitologia. En ocasions, efectivament, no hi ha manera de saber per què aquell és el pare o per què aquell és la mare o per què els fills. D'on han sortit aquells fills? No s'explica tot això. I aleshores, fins i tot en alguns casos, es permet llicències. És a dir, anant molt filiprim, en alguns moments dius però aquesta si sortia que era... I això és perquè potència aquests elements. Però contestant a la pregunta que deies... La història de Grècia no ha estat una història agraïda. La Grècia clàssica seria, en tot cas, un món, però la Grècia moderna, la Grècia moderna podríem considerar, per tant, segle final del XIX, segle XX i segle XXI, és una successió de tragèdies. La llibertat no ha abundat allà, com tampoc ha abundat Espanya, ves per bon. Les dictadures, en canvi, sí que han sigut abundants, els cops d'estats militars... I des d'aquest punt de vista, les guerres, les guerres balcàniques, les guerres mundials, l'opressió d'Itàlia, l'opressió nazi... Veritablement, Grècia és una successió de tragèdies. I aleshores, per tant, les persones, les famílies, queden impactades per aquestes històries col·lectives que efectivament afecten a tothom. I això t'ho va posar en el davant. I aleshores és allò que, bueno, generació rere generació, veus com són troncades les expectatives de compartir la vida, de compartir l'amor, de compartir la vivència. I és terrible. I aleshores, per què fa servir, a més a més, aquesta foscor, el fet que no hi hagi sol? És gris, les seves pel·lícules són grises. Els colors, que òbviament, finalment, quan filmes el paisatge, quan filmes una ciutat, les façanes de les edificis, hi ha colors. Digueu-me quin color veus. Només veus el gris. Tot està sempre en una patina de gris. I aleshores, per tant, els elements aquests de la potència de la tragèdia i de l'èpica, els elements d'anar reflectint les vivències d'unes persones, d'uns avis, uns pares, uns fills, en què successives guerres van troncant generació i rere generació les seves expectatives. no hi ha treball, no hi ha possibilitats la gent ha d'emigrar la migració és una de les seves constants la migració que marxa de Grècia i la que ve a Grècia en aquest cas des d'Albània, des de Romania i a més a més el retorn perquè tard o d'hora es planteja el retorn i aleshores és allò que no hi ha mai una narració literal i no hi ha mai una narració que acabi bé perquè és que no pot acabar bé perquè aquesta ha estat la terrible realitat d'un poble I aleshores en això és un mestre. És un mestre. És quan llavors ens dius, home, podem fer que les pel·lícules tinguin un final feliç, i ens encanten aquestes pel·lícules americanes, romàntiques, amb el Happy Hen. Que no siguin del Clint Eastwood. Que no siguin del Clint Eastwood. Però resulta que moltes vegades, i això és un gran debat, que em sembla que també ho he tingut aquí en algunes ocasions, no? És a dir, el final obert, el final tancat, i el final que cadascú se'l pot fabricar la seva imatge. al seu gust. No, no, aquí no hi ha cap altre final possible. Al final és una tragèdia. Perquè és que aquesta ha estat sempre al final. És la pròpia vida. És la pròpia vida de Grècia. Què està passant en aquests moments a Grècia? Un desastre. I el teògic del poble ja no ho veu, però de nou Grècia col·lapsa, Grècia s'enfonsa, Grècia és... no hi ha sortida. Estat permanentment la història del segle XX de Grècia és això. I aquesta ha estat la meravellosa capacitat d'un intel·lectual de reflectir la història del seu poble, la història del seu país, amb un amor que té per Grècia, que és fereïdor. La poesia, la música, tot va sortint sempre. Permeteu-me una cosa. Grècia s'ensorra. Grècia no té sortida, però serà la solució d'Europa. Ah, aquesta és una altra. Ara entraríem en política. A mi el que em sorprèn també és la seva elecció d'actors. És a dir, quan veus que treballa amb el Marcelo Mastroian i amb la Jeanne Moro, amb el Bruno Gans, amb tots els actors americans de més de prestigi des del punt de vista... Henry Keaton. Per exemple, amb la mirada d'Ulisses... te'n dones compte que ha treballat també amb els millors. No només ha intentat... Ho he dit fatal, Harvey Keitel. He canviat les... He canviat les... Busca el millor fotògraf, el millor músic, el millor guionista, el millor actor i aconsegueix una obra que, en el fons, és molt personal. Quan vaig començar a veure el primer pel·lículum, vaig començar pels més actuals, Eleni, perquè l'obra estava doblat del castellà, i vaig dir, bueno, veurem com pinta això... Jo l'he trobat en àrab, en grec. En grec i en subtítols. En subtítols en anglès, sí. Jo l'he vist en castellà. Em va sorprendre una cosa i és que quan ell comença fa poesia. És a dir, quan descriu l'aproximació de la gent en el riu que converteix en una mena de barrera, una mena de frontera... Està fent una descripció aquella gent que ve el 1919, que és el principi de la pel·lícula que l'han expulsat de Rússia i que es veuen obligats a emigrar i tal. És un poema, la forma que ho està fent. Llavors, te'n dones compte que cada plano està mil·limètricament analitzat i estudiat. És a dir, aquí hi ha un treball no de muntatge, sinó de trobar un quadre que reflecteixi el que ell vol aconseguir. Això està molt bé. Això era una de les coses que jo volia dir. La manera com ell estudia i treballa els plans, que són tots, es podien dir plan-seqüència, però és que tampoc és exactament un pla-seqüència. Sí que ho és, però no és que vagi seguint l'acció, és que ell ja té treballat el quadre aquest que dius, ja té tot el que està fora, tot el que entrarà després a l'enquadrament, tot el que vol anar situant, i va movent la càmera amb una precisió Per això que jo, no sé si serà per l'edat o pel que sigui, que ara són més grans de quan les vaig veure fa un temps, però no m'han semblat gens lentes, gens. És que tot està tan ple de detalls, de continguts... Aquest és l'element clau que li dóna la volta a la cosa. Fixem-nos, si estem parlant d'unes pel·lícules que són fosques, que són grises, que no tenen llum, que són una tragèdia, que plores, que duren molt, que són lentes, i pretenem que el públic pugui entrar a conèixer el director... és allò de dir, bueno, vostè és tonto o ho fa veure? Perquè clar, per exemple, amb tot el que m'està dient, i a mi no m'inviten al cinema, perquè, escolta, jo per plorar ja en tinc prou de tragèdies i no necessito més, i si una pel·lícula fosca, escolti, me li posi una mica de música, una mica de ball, una mica d'alegria. No, perquè és clar, llavors s'ha de dir el que tu apuntaves. Malgrat aquesta aparent lentitud, el que hi ha és que hi ha viatge, hi ha moviment. I com ho aconsegueix, en Teo Angelopoulos, fer que efectivament hi hagi una història i que aquesta història permanentment canvia? amb els mitjans de transport. Molt intel·ligentment ho aconsegueix, això. El tren, la barca, el gran vaixell en ocasions, la bicicleta, el cotxe... L'autocar. L'autobús. L'autobús urbà. Resulta que... Perquè, clar, l'emigrant, què és el que fa? S'ha de desplaçar. I ha de saltar fronteres, ha d'aturar amb la policia, ha d'escapar-se, ha de córrer, s'ha d'amagar en algun lloc, ha de salar un riu, nedant, passant fred, si l'enxampen... Bé, i aleshores apareixen els elements quasi bé màgics, que és això, l'autobús, el tren, la potència del tren, les barques en el mar... L'enterrament de Leni amb les barques és una cosa... És brutal, eh? Impressionant, impressionant. I estèticament també és una cosa que destaca, vull dir que dius... I després es repeteix l'escena. Quan marxen del poble, des del costat, veus el mateix, les mateixes barques, amb un altre tipus de funeral diferent. Un funeral... És que em caguen les llàgrimes. Ara, no quan l'he vist, quan l'he vist estava tan impressionant, veient les imatges... A la vida d'Olissés, quan està a Sarajevo, ell està perseguint les bovines dels... germans, els fundadors del cinema grec. Els germans manaquis, hi ha unes bobines, han anat a parar a Sarajevo. Sarajevo està destruïda, Sarajevo hi ha hagut les guerres ex-yugoslaves, i aleshores, a més a més, hi ha els franctiradors que maten la gent pels carrers. Els ciutadans el que han de fer és córrer, en tot moment traspassen carrers i places corrent per evitar que els franctiradors els matin. I aleshores, quan la boira envaeix Sarajevo, és el moment en què la gent surt dels amagatalls, dels soterranis, i es mouen. Llavors hi ha obres de teatre, música, hi ha una orquestra de joves formada per joves croates, joves musulmans i joves servis, que toquen junts, els de les simbolismes aquí, una música preciosa, una de les grans composicions de l'Heleni, i aleshores veure tota la gent en un silenci total, i veus només que ombres de les persones allò fosques enmig de la boira blanca. Aquelles escenes tomben. Doncs bé, Aquestes escenes de Sergi Bó acaben amb el funeral en un cementiri en què veus els enterraments de les diferents religions. L'enterrament d'un musulmà, l'enterrament d'un croata, i aleshores es creuen pel mig del cementiri, es van creuant les diferents processons que porten els morts de les diferents comunitats. Com es pot explicar d'una altra manera, sense que hi hagi cap tret en aquells moments, no hi ha sang, no hi ha fetge, no hi ha violència. Hi ha treva. Hi ha treva. Enterren cadascú els seus morts... enmig de la boira i amb aquestes processons que, evidentment, veus el pope, el que pertany a l'església ortodoxa rus, veus els llàgrimes típiques, per exemple, de les dones, que ploren en els enterraments musulmans, que fan aquells crits. I, repeteixo, la pell de gallina i a plorar, i a plorar que toca. Però és que sembla gairebé mentida, o a mi, jo no em puc ni imaginar com una persona, suposo que a través d'un equip, però sobretot és ell, el que pot planificar escenes d'aquest estil. Vull dir, és que no m'ho puc imaginar, vull dir, és que entren centenars de persones explicant-te una història, tot encaixa, això que tu deies mateix, no?, diferents confessions religioses, com es pot organitzar això i perquè, i jo tinc la idea fins i tot que després a la Laura de Rodà ho fa en un sol pla. Vull dir, ho fa amb una sola pressa. No ho repeteix. Em fa aquesta impressió. Perquè diu, deu tenir tot tan... És que si falla una petita cosa, tornar a repetir això... M'enteneu? El Lenin, recordes que el Lenin ha consejat un Lenin monstruós que va embarcar-se i va passant pel riu i centenars de persones a les vores del riu van corrent riu avall, seguint la barca amb el Lenin allà, que és simbòlic aquest Lenin, que porta cap a Alemanya per portar-lo cap a la desembocadura i cap al mar. No sé si per tirar-lo al mar, això no es diu. però perquè la política, aviam la política, Xavier, hi és en totes les pel·lícules hi ha... a vegades no és res més que una bandera que passa a vegades és un crit a la huelga general però estàs permanentment estàs situat en el que era el moment polític en què s'està fent aquella pel·lícula o està passant la història és una fantasia, és una realitat i Per tant, anar a veure no és per anar a plorar, no és per anar a patir, perquè sí, no és perquè siguem uns neuromàntics, no és perquè tot és tan fosc, no, no, és perquè són obres d'art amb tota la dimensió, amb tota la plenitud, amb totes les lletres, una a una, ben grosses i daurades. Són meravelloses obres d'art, les pel·lícules de Teo Angelopolis. Però això que tu deies, per exemple, l'estàtua de l'Enim passant pel riu cap al mar... També em fa pensar en la mateixa inundació del poble. Vull dir, jo no crec que un equip de producció inundi un poble per fer una pel·lícula. Per tant, el Teo Angelopoulos i el seu equip de producció deuen assabentar-se de coses que han de passar. M'imagino que aquell poble que s'inunda devia estar previst que s'inundaria. Llavors ells agafen i graven la pròpia història com s'està esdevenint. Vull dir, té una capacitat aquest home, ja dic l'equip de producció també, de captar el moment... Sempre treballa també amb el mateix... Ara la vam tenir aquí, la Laia Colette, que és... Sempre treballa també amb el mateix product designer, o sigui, amb el mateix director artístic. I sempre treballa amb el dissenyador de tot allò. I l'altra cosa que també s'ha de dir és que, per exemple, jo penso que Eleni, des del punt de vista de diners, devia costar diners, perquè era una producció francesa, alemana, grega, Hi ha una cosa que em fa molta gràcia perquè vol dir que tot està cuidadíssim, és que el color sempre és el mateix. Juga amb uns colors opacs, que és un verd fosc i un gris tirant a groc, però que no arriba a ser mai un color viu, sinó apagat. I si tu mires els vestits que porta la gent, les parets que van passant per diferents cases, sempre hi ha el mateix color, perquè lliga amb tota la pel·lícula, s'entens? Tot està cuidat, elaborat, però fins a l'última instància, i jo penso que això vol dir que, clar, un senyor de prestigi, un senyor que treballava amb grans autors, que havia guanyat molts premis, i suposo que, a un moment, quan plantejava un projecte, s'anava a diverses productores i aconseguia un cert... Perquè, per fer l'ENI, com dius tu, inundar tot allò costa calés, això. Si és que s'ha de fer així, o com es faci, no és car, no és barat, allò. Jo tornaria un momentet al tema de la música, que ja ho ha comentat molt bé el Josep, perquè jo no sé si veritablement és original o és una troballa, però la manera com s'utilitza la música en les pel·lícules, primer que és absolutament sobtat, és que no t'esperes quan entra, perquè al començament no hi ha música, no hi ha res, simplement hi ha el son ambient, i de cop entra la música, i l'impacte és tan gran... Però jo crec que no l'utilitza de cap de les maneres que s'ha utilitzat mai la música en el cinema. Potser és desconeixement meu i potser m'equivoco. Però no s'utilitza com a descripció psicològica ni com a narració de l'acció. No s'utilitza de cap manera d'aquesta. S'utilitza simplement com un element més poètic, com la paraula, com la fotografia, com el paisatge. És un actor, passa a ser un actor. Exacte, exacte. És això, és un punt més de l'acció... i ja està i clar, això de dir ja està és molt fort perquè és que tot té una coherència la veritat és que m'ha impressionat molt veure totes aquestes històries la música en el cine del Teo Geropoulos està dintre i està fora aviam, què vull dir vull dir que està en el que està succeint perquè és que sovint hi ha instruments veus, surten els instruments sí, clar, se toca en un bar o què sí clarament els músics són protagonistes de la mort, per exemple, del Nikos, el violinista amb els gensols blancs i amb els feixistes que l'estan matant i per altra banda com deies molt bé la música està apareix i desapareix com un actor que en aquella escena hi és sempre sobtada i sempre amb aquestes capacitats per dir-ho així que té l'Heleni d'aquesta mena de dubtes ha vist la pel·lícula no sé quantes vegades i a partir d'aquí capta el dramatisme de l'escena Jo encara tinc més coses a dir, però el temps s'acaba. Mare meva. Moltes gràcies, Josep, per portar-nos aquest tema, perquè m'ha omplert completament. Ha sigut una descoberta, sobretot de la música i de les obres, perquè ja no les he vist. La setmana vinent, Joan. La setmana vinent, ruptures neobarroques en un president inestable, que ens presentarà el Jaume, i el film que proposava era Hau, en principi. Doncs vinga, cinemaSenseCondicions.blogspot.com per tornar a sentir aquest programa. Bona nit. Bona nit i adéu-siau. Amb aplaudiments acabem per l'Eleni i per el Josep també. Bona nit.