Anomalisa i Tarantino; Room i Zootrópolis: distopies, animació adulta i estrenes (Volcània, Rock the Kasbah, Ida, A Bigger Splash)

Cinema sense condicions. Bona nit a tothom, el Francesc ens ha posat la música de la pel·lícula que parlarem a la segona part del programa, Anomalissa, que era la pel·lícula del mes, diríem, que els tres que estem aquí en aquest moment, suposo que arribaran més gent si poden, l'hem vista. Sí, han vist la pel·lícula, si no, no poden passar. Això és així. Que passin, que passin, perquè han vist altres pel·lícules com l'Habitació, per exemple la Carme ha vist l'Habitació i em faria gràcia saber si li ha agradat o no li ha agradat. A mi em va agradar, confesso que l'Habitació... No he vist l'Habitació? No, jo encara no. Està bé, és una pel·lícula... Potser no es mereix, per mi, el premi de millor l'actriu que millor interpretació femenina, que no és que ho faci malament, sinó que podria haver-ho fet, donar-li premi a qualsevol altre, perquè està al mateix nivell d'altres actrius. Però el que és la pel·lícula en si funciona bé, és a dir, una pel·lícula que t'arriba i que funciona bé. Doncs bé, avui, com és habitual, farem també les dues o tres parts del programa. Una primera part que parlaríem de les estrenes que hem vist, el que ha vist més estrenes em sembla que és el Pol. Per tant, donarem la veu amb ell inicialment perquè comenci a explicar-nos el que ha vist. I després, jo us explicaré, n'he vist una de fet, però en fi, n'hem parlat en algun moment, que és la del Talantino. I a la segona part del programa... Per fi! A la segona part del programa... Ja començaves a ser el noveu diós. Ja, ja, ja. Com a mínim, com a mínim. I a la segona part del programa, doncs, parlaríem de la pel·lícula del mes, que és aquesta pel·lícula, Anomalissa, que, bueno, veurem, doncs, quina impressió n'heu tret tots plegats. Jo vull escoltar-vos a vosaltres. Jo penso fer preguntes, eh. Tu fas preguntes, el que no vol dir que te les contesti. Oh! No pots... Genera moltes preguntes, aquesta pel·lícula. No pots deixar espais en blanc a la ràdio, i tu sabràs. No, ho dic perquè prefereixo que primer contesteu vosaltres les preguntes que us feu, i després jo ja explicaré les respostes que jo... Ja ho veurem, ja ho veurem, ja hi arribarem, ja hi arribarem. Bé, en qualsevol cas, com dèiem, comencem una mica pels pel·lícules que el Pol ha vist, que és l'únic que ha vist, jo diria, novetats. Digues, digues. Jo crec que soc el desè hateful, perquè també ahir vaig fer el doblete d'Òscar d'animació, i no només vaig anar a l'anomalissa, sinó també vaig fer sessió d'Inside Out, així que encara és més antiga. Ja, ja, ja. Però, bueno, començaré amb dues estrenes que s'han fet el divendres passat, que una és espanyola, que és Volcània, que es va estrenar aquest últim any a Sitges, llavors... Aviam, és una... Acaba de arribar la Carme, que l'estava passant. Algo, el pols s'ha girat, ha desaparegut la seva veu de cop, ha quedat d'haver un efecte sonor. Molt bé, Carme. Aviam, és una pel·lícula distòpica, que és un gènere que... Això que és el que és? Distòpica. Explica, pels oïdors, què vol dir distòpica, perquè està ponent de moda aquesta paraula, és veritat, però moltes vegades la gent no sap què vol dir. I llavors segur que els oïdors... I després explicarem què vol dir stop motion, stop motion, stop motion. Però això ho sap més gent, em sembla. No ho sé, no ho sé. Bueno, doncs aviam, explica. Bueno, t'ho preguntarem a tu, que ho expliquis. Una distòpia vindria a ser la idea d'un món alternatiu, no sempre futurista, però sí... A veure, hi ha el tema de l'utopia i distòpia. L'utopia seria com seria un món perfecte, ideal, però clar, això no pen. I l'altra, la distòpia, és com seria un... com hauria de ser un món ideal, però que, pel que sigui, per la condició humana, per, ja sigui, per decisions polítiques, socials o el que sigui, s'acaba trencant. Llavors, una distòpia normalment és una cosa que, en general, es planteja com un problema directament. O sigui, un món feliç, per exemple, de Huxley o de... 1984... Són distòpies que és, en un futur o no, perquè en realitat estem en el present rigorós, de control amb càmeres o de control social, què passaria... És d'aquestes pel·lícules que el plantejament és easy. Easy, una societat... The question is. Sí, o sigui, Volcània, per exemple, es centra en una societat que viu en, no sé si era del metall o, bueno, com de la cidadrúrgia. Llavors, què passa si en una situació així, el que et fa... fa un plantejament de la caverna de plató. És a dir, què passa si una gent que entén que només existeix aquesta mena de colònia metal·lúrgica, li planteges, algú descobreix que realment hi ha un món fora d'aquesta mena d'estructura que tenen creada, com aquesta colònia, i existeix un món que es diu la ciutat, no?, que hi ha gent que hi ha... Incluso hi ha diners, no ho intercanvies amb... no?, hi ha truques, hi ha diners de veritat, hi ha... Per dir alguna cosa, hi ha felicitat, fora d'això. El plantejament és interessant, però, personalment, com passa molts cops en el cinema d'aquí, no sé per què. Ui, ui, ui, ja ens estem posant en terreny pantanós. No, no ho dic perquè són tres anys seguits que he vist pel·lis espanyols estrenant a Sitges, i aquesta no l'havia vist exclusivament a Sitges, però l'he vist al cine, i m'ha semblat que és com, ostres, per què? O sigui, tres anys que una era Esmodèxia, l'altra que era El cadàver d'Anafrits, i ara Volcània. I són tres pel·lícules espanyoles, bàsicament en part catalanes, que intenten explorar l'estrès, o sigui, l'estrès, curiosament, intenten explorar aquesta condició humana fosca de buscar-li el doble sentit que els pensaments a les accions humanes, o sigui, són històries bastant fosques, però alhora, vaig a Volcània, es queda que fan servir aquest mite al plató, però sense fugir dels típics tòpics dels thrillers. De fet, busca molt la figura del thriller, però els diàlegs són, bé, com ja sabeu, aquestes típiques pel·lis que acabes veient. Ara potser aquí en creuen amics, però una mica com Anacleto, aquests diàlegs que són una mica de, bé, molt còmic, no?, però... Llavors aquí a mi em va quedar una mica fluixeta. Estaríem parlant de pel·lícules com, bé, el clàssic, entre classes, Metrópolis... Ai, sí, Metrópolis, del... Fritz Lang. Ah, bé, clar, sí, una història... Sí, sí, sí. Clar, però allà es nota molt que es volen fixar en el mite de la caverna, de què hi haurà fora i qui va a fora per, no?, vull dir, és una mica aquest pensament així, però, bueno, jo... La fuga de Logan, no?, una altra clàssica així ja més actual, no?, de tota aquella gent que viu, doncs, pensant que el món on viuen, doncs, és l'únic que existeix, llavors hi ha un que de cop s'escapa i diu, ui, això què és, no?, aquest tipus de plantejament. Que tampoc és un engany, o sigui, no?, sí que ho intenten plantejar com un engany, com si fos el show de Truman, però que, de fet, hi ha molta relació amb Anomalissa, de fet, amb aquest tema, o sigui, amb el tema de, no sé què en pensareu, però el tema aquest de l'engany, no?, de una mica... No engany, engany, però, bueno, tractarem el tema de les màscares, el tema de... Això, mira, mira, si comencem a parlar de Anomalissa... Anomalissa és una pel·li molt, molt existencialista i que donarà per parlar. Però, bueno, Volcània no volia fer més detall, que, en realitat, a mi em va semblar, bueno, passable, tampoc, com a pel·li. I, molt breument, comentaré Roc de Casba, que és la nova pel·li que hi està al Vilmurra i que... Ah, sí, sí, sí. Sabeu quina és? T'hi verdida, semblable. Bé, sí, és una història bastant negra, humor bastant negra, que, a més, clar, entren en el tema del conflicte, o sigui, del tema d'Afganistan o zones conflictives de guerra i que ell va allà, que com ell és, Vilmurra ja, és que ell ja no és el personatge, ell ja és un personatge, llavors ja crec que li donen aquest paper. Fa el seu, per cert. Sí, sí, sí. I també... No, surten altres actors, vull dir, hi ha noms potents, però segueix quedant-se així com... Potser és una pel·lícula normalera, o sigui que està bé, però, clar, per el que es diu l'elenco, no? No sé, queda potser una mica així... Ja. No sé, a l'aire. De ser equilibrada. Sí, està bé. A veure, és la història d'un mànager que està... És una mica com la joventut, aquest estil així d'un mànager que està a hores baixes ja és gran i que vol intentar no només mantenir la línia d'agafar músics i portar-los de gira, sinó és com fer el boom final i li proposen anar com a cantar, bé, a cantar ell no, vull dir, però a portar una de les seves estrelles a fer una gira per les tropes que estan... O sigui, com americanes que estan per la zona. Llavors, per fer una gira, i el tio s'hi llença i allà comença una odissea, és una odissea total. El que passa és que potser és una mica desequilibrada. Jo no sé per això, he portat dos pel·lis que a mi, quan vaig sortir al cine vaig pensar... Hòstia, separades, eh? No, les oigues juntes. Però va ser com una mica d'hòstia, no sé. I tu, Carme, has vist l'habitació? Jo he vist l'habitació i he vist Sotròpolis, perquè on em veieu he vist Sotròpolis. I què tal? Diu que està bé, no? Sí, sí. Tinc una pregunta, tinc una pregunta, que faré després. Bé, ara deixeu-me parlar de l'habitació. Deixeu-me parlar de l'habitació. Sí, volem que parles de l'habitació. A veure, jo anava a veure Anomalissa a l'Icària, perquè ho posava a la cartellera, que a les 10.40 de la nit, del dissabte a la nit, jo podria veure Anomalissa. Vaig a rellar i no estava cap dels rètols aquells que sortien. Vaig preguntar a la taquilla, va dir, no, no, és que avui no la fem. Jo dic, però es portava la cartellera. Diu, les cartelleres s'equivoquen. Ho dic als oïdors perquè em van dir això. Per tant, no vaig veure Anomalissa. Llavors, amb el mòbil, vaig anar a buscar a veure què ve... Feien aquesta, però havien començat perquè... Quina, quina? Aquesta que... La Roc de Casba. Sí, sí. I potser l'hagués vista, perquè, mira, hagués vist de quin peu calçava això. Però ja havia començat i, per tant, tenia relativament poques opcions. Primer vaig pensar en Remember, perquè tampoc havia començat, però em va fer una mandra... No la deixem bé, no la deixem bé. El nazisme de... Sí, sí. I em va fer mandra, em va fer mandra. I llavors, per fer-me mandra, em vaig ficar a l'habitació en què no veus. Clar, no era... No fora una pel·lícula que jo hagués triat, senzillament. Pel tema, pel tema. No l'hagués triat perquè és un tema que el trobo... A veure, és la història d'una noia que està segrestada per un tio i la té una pila d'anys amb un recinte tancat que ella ha construït allà. Aquesta és una història que està basada en una situació real, més d'una, perquè això ha passat en més d'allò, que està basada en una novel·la d'una noia irlandesa, una novel·lista irlandesa que viu a Canadà. I és aquesta història. Clar, a mi aquesta història no em feia cap mena d'il·lusió de veure-la. la realitat és aquesta. Però ella té l'Òscar... Millor interpretació femenina. Sí, també una interpretació femenina, que és aquesta noia, l'Abrie Larson, i després el nen Jacob Tremblay, que això sí que és un deu. Ho fa molt bé, el nen. Això és un deu. A veure, malgrat això, resulta que jo pensava que seria una pel·lícula que l'hauria d'intentar resistir com pogués, i resulta que és una pel·lícula lluminosa. Sí, sí. Sorprenentment és una pel·lícula lluminosa. Sí. A veure, la primera part que passa en el... A la room, l'habitació. A la room, la pel·lícula es diu room. Sí. A l'habitació aquesta que és molt petitona i està aquesta noia segrestada amb el nen que té 5 anys. I jo perquè sabia de què anava, però si tu vas a veure la pel·lícula i no saps què passa, allò penses que és una introducció relativament... Que no saps on t'estàs ficant. Està molt ben feta, la introducció. Extraordinàriament ben feta. Sí. La primera part d'ella amb el nen tancat allà és extraordinària, és d'una grandíssima, grandíssima... Molt sensible. Molt sensible. I l'altra cosa que la fa lluminosa, aquesta pel·lícula, és que està feta des del nen. Clar, des del nen, és un nen que ha nascut amb aquest captiveri. És un nen que no ha vist res més que això. I jo entenc que el món del nen és allò que rep. I, per tant, ni bo ni dolent és. I això ho perceps. Ella passa una tragèdia, però ella fa els esforços per amor al nen... fan d'amagar-li o d'aportar-li o no dir-li la veritat, tota la veritat. No dir-li res, perquè a més ell no pot entendre. És un nen de fins a 5 anys i, per tant, no pot entendre res. I expliquen contes, i fan manualitats, i juguen... Són a vides velles, això. Sí, però clar, això és molt més dur, eh? Sí, molt més dur. Molt més dur perquè inclús la música... Tindrà més qualitat per mi, eh? Sí, sí. Aquesta és una pel·lícula extraordinària. Molt ben... Més dur que anar a un camp de concentració i... Sí, sí, més dur, tal com està explicada la història. Sí, sí, sí. Perquè un camp de concentració és un drama que passen mils de persones i això és un drama dedicat a aquesta noia. I llavors, doncs, la gran troballa que està explicada des del nen. i el nen fa una... Interpretació brutal. Una interpretació extraordinària. I... Potser el nen no sabia i estava, bueno... Juga. Ara, des del començament, estava tancat des de... Sí, des de... Bueno, la història representa això, que el nen no sap que està segrestat. Llavors, a veure, què és el que està tan ben vist i tan ben observat? Que el nen d'això no en pateix. Té la seva mare, té l'amor de la seva mare i té un context que ell no en sap un altre tret d'aquell i ni bon ni dolent. La cosa bona i dolenta la fem als adults més grans. Però tot plegat és com... Això no existeix pels nens. És com molt metafòric, no? I del que és la realitat. Això ja és una mica el que fem tots. És a dir, intentem amagar la realitat als nens petits, no? No li amaga exactament. Senzillament viu una realitat i punt. La que té allà. No li amaga. Sí, no li amaga. No li amaga. Això passa a la pel·lícula de... La vida és vella. La vida és vella. Allà sí que hi ha un conte explicat fals. Aquí no hi ha conte. Aquí hi ha una relació mare-fill real, potent i amorosa. Li amaga a ser un cas al seu patiment. El patiment d'ella. Exacte. Això sí. Però, en tot cas, el nen tampoc ho entendria. Pot entendre que un dia està de mal humor, un dia no està tant, com una relació mare-fill que podria ser normal. O per al nen és normal. I finalment, amb una estratègia, que no expliquem, però que aconsegueixen sortir, que és la segona part de la pel·lícula. Que ben trobat està aquesta idea que el nen... Descobreix el món. Descobreix el món, un món que ell no sabia que existís. Però és curiós, aquesta percepció que l'he trobada profundíssima, que en el fons ell passa de la seguretat de la presó a la dificultat i la... Molt bé, molt bé. M'agrada molt això que dius. Ell passa de la seguretat a la desprotecció del món obert. Clar. I això és el que el nen pateix. Per això estem també aquí, a condicions ficats en una habitació, parlant de cosa. Us heu adonat que ha arribat el Jaume? Jaume, oi, ja. Bona nit. Això va molt bé. Això m'ha recordat... Això està molt bé. Està molt elaborat, sí. Perquè el nen, que no patia... Clar. Vol tornar a... Vol tornar a ser a tancar en algun moment de la pel·lícula? O sigui que... I a més, inclús el nen descriu l'habitació com a llarga, que s'allarga. Que creu que és una descripció bonica i que crec profundíssimament certa. Jo he estat... o qualsevol pot tenir una percepció de nen petit que no té res a veure amb la realitat i que aquella és la seva realitat i és potentíssima. Doncs això és el que descriu aquesta pel·lícula amb grandíssim, grandíssim èxit. Sí, senyora. I llavors el nen surt i allò és quan està desprotegit. Se li desarma tot, la seva mare passa un dalt a baix, tota la família no la coneix de res i allò tot és nou i és llavors que el nen està desprotegit. I aquesta visió que la trobo profundíssima. I no volia venir la Carme avui, eh? Sort que l'he convençut, eh? De que es passés i com... Perquè no he vist al final normalíssim. Bueno, és igual. Hi ha una pel·lícula que passa exactament el mateix, tot i que amb un personatge molt diferent que potser heu vist. Està basada en una novel·la d'un autor italià que el protagonista de la pel·lícula és Tim Roth. Es diu Novecento. No res a veure amb la pel·lícula d'Alberto Luzzi. Ah, pensava. Però es diu així, Novecento, la legenda, té un subtítol que és la legenda del pianista a l'oceà. I és un nen que neix en un vaixell. Llavors el que coneix ell des que neix és únicament això. Tim Roth de nen. Tim Roth de nen. No, deu ser el pare. Ah, vale, vale. No, no, no. Tim Roth és el personatge ja quan ha crescut, quan ja ha passat, no sé, 25 o 30 anys. Perquè si no fa temps ja. Sí, home, estaria bé, no? Seria un nen prodigi ja, totalment, eh? Ja naixent allà i ja protagonitzant una pel·lícula. No, no, es veu com el personatge neix allà, vull dir, per un accident. Bueno, me'n recordo ben bé com és, simplement perquè la mare doncs pareix allà. I llavors, doncs, ell viu sempre, sempre en aquell vaixell. i té l'habilitat en un moment determinat de... Hi ha unes escenes maquíssimes si no l'heu vista per veure-la. Doncs unes escenes maquíssimes perquè ell es fa pianista de manera intuitiva, veu algú que toca el piano i es queda enamorat del piano que hi ha allà al baixer i en algun moment en el que me'n recordo molt bé, mira que la vaig veure així fa molt de temps, però que el compàs de les zones ell va... Què? Deixa anar el que subjecta el piano i el piano es va movent amb ell al llarg de la sala, la música, ell tot sol, eh? ell tot sol a la nit i llavors va interpretant una melodia, mira, se m'estan posant els pèls de punta, eh? La pèl de gallina, una escena fabulosa. Això és més oníric, eh? No, no, no, però no és... Sí, però té un punt oníric això que descrius. Sí, però em sembla que està basat també en una història real. No, pot ser real, però la descriució és onírica. I el que li passa al personatge, bueno, però és una escena molt concreta, després és simplement tot el que viu aquella persona, no?, tota la gent que entra, que en un moment determinat també té la possibilitat de sortir a fora, no?, llavors es veu ja la ciutat de Nueva York i ell diu, i ara què faig, no?, ja no us dic el que faig, però, bueno, ho podeu més o menys imaginar, no? Però m'ha recordat molt el que deies de... Clar, doncs jo crec que aquestes dues troballes després quan surten de l'habitació tot és lluminós però domina el blanc que fa la pel·lícula lluminosa perquè és des del nen, o sigui, aquesta és la gran troballa. I després l'altra cosa que trobo que està ben conduïda és que el personatge fonest, que és el que la... Segresta. Segresta, surt molt relativament poc. Molt poc. És tu que el saps. Sí. però no s'hi... Sí, no s'hi deixa anar. No s'hi deixa anar. Sí, sí, sí. I te'l fa... Te'l fa... Dóna importància a l'altra part. La part, diríem, de la vivència del nen i de la mare. Per tant, l'he trobat... Molt, molt. Els dos ho fan molt bé, el nen i ella ho fan molt bé, que... Sí. I jo pensava que seria una pel·lícula menor i que jo feia manda de veure... Jaume, què has vist tu? Ui, moltes coses. Moltes coses. Ens explica, aviam, què has vist? He vist... He vist coses que els vostres ulls no creurien, eh? Sí, sí. Ja sabem de quina pel·lícula és, això. Sí, jo. Tu no? No estic marginat, eh? Ja la veig. Sí, bé, ara, vull dir, vaig a comprar una pel·lícula aquesta setmana que porta per títol Ida. Com? Ida. La polonesa. Ah, sí. Polonesa. És la de la monja, no? Sí, polonesa, una gran pel·lícula. Una gran pel·lícula i ella ho fa molt i molt bé, aquesta noia. I l'història està molt ben captada, eh? Sí. Aquí també estaríem una mica amb el que tu acabes de dir, t'eduques, et porten a un convent, vull dir, t'aïllen de tot el que pot ser el món real, els pares... Et porten a un convent, però ella té un origen que vol... Ella té una mare, sí. Tenia una mare. Bueno, sí, sí. Llavors, bueno, però és que estem també en una constant com aquesta i llavors, doncs, bueno, hi ha un... Els monges, abans de... Abans d'estar en una situació ja de no retorn, que podria ser en el moment que et fas monja, tot i que hi ha hagut pel·lícules que... De fer els vots. Sí, que ho han plantejat d'una altra manera, doncs automàticament hi ha un familiar, una tia que diu que hauríem de saber què ha passat a nostres pares perquè no sabem res i això és la injustícia i tal. Jo crec que és una pel·lícula que el que fa molt bé és combinar perfectament el que és la vivència d'aquesta nena amb tota la varietat de matisos, no?, amb la cruesa d'una vida que en moments molt concrets en la nostra història ha estat molt desestabilitzada i s'han fet coses horribles. Jo penso que això ho harmonitza molt bé, sense strips, no?, vull dir, sense grans, però que t'ho fa... És una pel·lícula molt continguda. Que t'ho fa viure d'una manera molt bona. La mateixa noia és continguda durant tota la seva... És una pel·lícula en blanc i negre que té una potència, el fet de ser en blanc i negre i és una noia que inclús hi ha moments que no transpura el que li està passant per dintre excepte per el que ella va fent i visquent i actuant. I la relació amb l'altra, és la seva tieta, em sembla, no? Sí. És boníssima, perquè ara és una gran actriu l'altra, l'altra no ho fa molt bé, molt bé. Llavors, quan van descobrint tot el que ha passat que ella ignora, tot allò té molta potència. És a dir... És que jo penso que amb la tieta el que es produeix és precisament el despertar la vida real, no? I llavors ella diu jo vull tornar a casa. Ja, ja, ja. No? Una mica com el ment. Sí, aquí també li... Vull tornar a casa que ja tinc la protecció i no... No exactament, eh? Jo diria. Bueno. Té una barreja, té una barreja. Ho pots interpretar d'una altra manera. Ella troba un noi... Coneix el xicot aquell, llavors... Coneix el xicot... És diferent, eh? Sí, ell li fa la proposta d'anar junts. Ell és un músic, no? No me'n recordo ara. No ho tinc gaire. No ho toca, no ho toca. Toca en una orquesta. Toca en una orquesta. I llavors ella té aquesta dualitat. I jo no estic tan segura que torni per inseguretat. Torna perquè... No ho sé. Se li obre una nova vida amb el xicot. Se li obre una nova vida. I no l'agafa. I no l'agafa. No l'agafa, no me'n recordo. No, no l'agafa, no. I això no en torna. Ella torna cap al convint. Acaba amb el convint. Per això dic que tinc molt a veure. Ah, no me'n recordava d'això. És curiós, sí, sí. Bé, jo penso que a vegades... Que sí que pot ser que se senti desprotegida, però no tens la sensació que sigui per desprotegida, perquè ella tens la sensació d'una nana forta, eh? Jo em sembla que va estar nominada o va guanyar l'Òscar, la millor pel·lícula estrangera, de fa dos o tres anys, no? Sí, l'any passat. L'any passat. Va ser l'any passat, no? Jo diria que sí, jo diria que sí, no? Jo pensava que feia més temps. Jo diria que sí. I ara va ser l'any passat. Si va ser l'any passat, no t'ho puc garantir. Jo diria que fa dos anys, eh? Fa dos anys. Ara t'ho diré d'aquí al 2013, és la pel·lícula. Sí, fa dos anys, fa dos anys. Sí, fa dos anys, no? Sí, perquè jo feia temps que l'havia... Sí, em pensava que era l'any passat, dels Òscars. Bueno, és igual. El fet és que és una pel·lícula que faci un any o dos anys en blanc i negre, molt ben feta, i que el director que era desconegut és molt famós en aquesta pel·lícula, i després em sembla que n'està rodant una altra, però abans la li dà una altra. Pauli Kowski. Sí, és un nom així que no... Difícil de recordar. Polonès, Polonès. Sí, sí, és Polonès. Ara, ella té una cara molt ben triada, aquesta, amb aquesta com duresa, amb aquells pòmols potents. És que si no... És que la pel·lícula no funcionaria, si no hi hagués una cara... n'has vist una altra, pel que veiem. Sí, Cegados por el Sol. Aquesta és una pel·lícula d'un senyor que es diu Luca Guiudanino. Bueno, està de prestreina, encara no s'ha estrenat, amb el Ralph Films, la Dakota Johnson, i el... Qui és aquest? I la Tilda Winston. Winston, home. Jo l'he vist. Caral, famosíssima. Molt maca, aquesta dona molt. Fa un paper, a més. I ella és una gran actriu, aquesta dona. De gran integrada en el teixit social, amb tot a marxa. I fent-se... Amb un aspecte molt recordable. És una persona que no l'oblida. Sí, però aquí domina tot el territori. A més a més, és com un símbol del que probablement tenim de bo i de dolent tots plegats, no? Vull dir, hi ha de tot aquí, eh? I ella fins i tot representa, doncs, que... És una cantant de rock, d'aquestes de gran popularitat, eh? I llavors, doncs... Bueno, perd la veu, per dir-ho d'una manera. I aquest xicot jove, doncs, és el que la protegeix. Qui l'ha protegit, si més no en èpoques anteriors, eh? Perquè ja comença de tenir uns anys, és el paper que fa el Ralph Films, que és un promotor musical, és un paio molt enrotllat amb tot, que, bueno, que viu la vida en tota la seva branca, en totes les enormes branques que es poden experimentar, la viu totalment, no? I llavors, doncs, bueno, xoquen aquí i del que parla la pel·lícula és d'això, que estan cegats pel sol. El sol, jo crec que té una simbologia que seria la pròpia riquesa en la qual s'han... s'han connectat en el moment, un moment concret de la seva vida, i que això no els hi treu la ceguesa, precisament, i els porta, doncs, cap a situacions de molta passió i fins i tot destrucció. Jo la recomano. És una pel·lícula que a mi em va sorprendre perquè no ho sembla de cap manera que s'esdevindrà, o sigui, és un plantejament molt interessant i llavors, quan arriba al final, doncs, és totalment coherent, no? i trobo que, no ho sé, que està ben feta i que planteja psicologies molt interessants a nivell de persones. Pel mig hi ha la Lolita, la Lolita, de la famosa novel·la clàssica de Nebocop, sí, excitadora, tal, però que, curiosament, vull dir, quan arriba al final també ens ofereix una sorpresa que per mi és molt, però que molt interessant també. Bé, rica, matitzos. D'acord? Jo també puc confessar que finalment, finalment, he vist... Sufragistes també he vist, en tot cas en parlem. Ah, bueno, doncs... Jo només simplement, és que no he vist, només he vist la que tocava per la pel·lícula més, que és la Melissa, i la del Tarantino, la de los odiosos ocho. Encara l'havies vist. No l'havies vist. I la pel·lícula de l'any. Eh, la pel·lícula de l'any. La pel·lícula del mes i la pel·lícula de l'any. Ah, sí? Haig de confessar... Bé, jo ja sabeu que... Aviam, el Tarantino té 17 pel·lícules rodades com a director, 17 pel·lícules rodades. Tant, tant. Déu-n'hi-do. Perquè en té moltes que són, per exemple, ell parla de les 8, no? Però en realitat ha fet dos o tres CSI de la sèrie televisiva, ha fet urgències, capítols d'urgències, de la televisiva ha fet diversos capítols també. Això no compta. I això no compta. Però bueno, però en definitiva, ell des del punt de vista com a director, doncs ha fet 17 pel·lícules. Jo, com que volia veure aquesta, la setmana passada, abans de veure-la, em vaig estar veient algunes que m'havien passat per alt. Jo em sembla que he comentat més d'una vegada que la primera vegada que vaig veure a Pulp Fiction, que trobo considerat que és una obra mestra o una pel·lícula molt rodona i que entenc que els donessin el premi a millor guió original de l'any que es va rodar, que em sembla que és del 94, perquè realment s'ho mereix. Jo la primera vegada que vaig veure, no la vaig entendre en el tema del tot i en canvi l'he vist tres o quatre vegades posteriorment perquè segueixo pensant que és una estradionària pel·lícula. Jo em faltava veure, ja que hi ha un camí no em va acabar de convèncer, For Rooms tampoc em va acabar de... I em faltava veure l'Alquilville 1 i l'Alquilville 2. Ah, potser sí. I les vaig veure la setmana passada i confesso que no hi he entrat. Mentre que en la del Osulios Osotxo i què sé jo i doncs el Malditos Bastados que també la trobo una estradionària pel·lícula he entrat i m'ho he passat bé i trobo que hi ha moltíssimes coses a comentar i a dialogar i a dir, la interpretació és brutal i la direcció d'ell és extraordinària, bueno, etcètera, etcètera. Vaig veure Quilville 1 i Quilville 1 i vaig quedar-me que és com un conte. D'aventures. És una aventura, és un còmic, és un experiment. És un còmic. I que no acabes d'entrar-hi. Jo no hi vaig acabar d'entrar-hi. I bueno, igual hi ha gent que... Estèticament té gràcia moltes coses. Jo que és el més... Si puc ficcionar el més pulp allò en el sentit de la història i tal de Tarantino el més pop, o sigui, el més de la cultura de Jackie Chan, de rotllo Bruce Lee i de... És un popurri de cultura oriental i no oriental. L'únic que significa és que ell és capaç de fer coses tan diverses i això és... I de fet, el que comentaves de Jackie Brown és que realment Jackie Brown també és una adaptació. No és un guió seu. Era una adaptació d'una novel·la que no era seva que això també se li nota. És a dir, quan fa coses que no són seves doncs no té la cosa, la frescor que té. De dues maneres, el que sí, acabes veient, sobretot amb aquesta que vaig veure abans d'ahir, és que, bueno, és molt reconeixible. O sigui, els diàlegs són brutals, extraordinaris, vull dir, realment, confesso que una de les coses que més... Abans d'entrar a l'estudi ho estaves comentant amb vosaltres, no? És a dir, la pel·lícula és bastant llarga, gairebé 3 hores i hi ha coses... Quan van amb el corvatge i hi ha converses amb els diversos actors, te'n dones compte que el que s'aguanta i el que té força és el diàleg. És igual allà que el que té força i el que et fa estar absolutament atrapat a la pantalla mirant el que està passant són els diàlegs que el senyor aquest és capaç de crear. En definitiva, la comunicació, esclar. La comunicació. Diàlegs i la combinació amb el paisatge, el moviment de càmera, la manera com entra a dintre. Sí, senyor. Però, o sigui, la majoria de la pel·li estan tancats. Sí, sí, sí. En una habitació. En voltats per la neu i això, vull dir, que en realitat és... Vull dir, que Déu-n'hi-do per mantenir... tota la canció. No són tres hores, vull dir, són tres hores però a dintre la casa posa-li que són dos i quart. Sí, sí, sí. I les dues hores aquestes mantenir guió potentíssim. Per tant, la direcció és extraordinària, és a dir, hi ha homenatges permanentment a altres directors o coses que a ell li agraden o coses que ell repeteixi i que li agrada refer. Per exemple, allò dels títols el posar, què sé jo, la forma que ho fa és que cada pel·lícula fa el mateix. És a dir, que ell ha creat un estil determinat que jo entenc que com tots els directors no t'ho fas excel·lent per això et dic que ja el Hilary a mi no em va agradar però sí que dona una visió que ell té un estil, té una manera d'aprantejar, etcètera. Jo confesso que de totes les pel·lícules que he vist segurament les tres que més m'agraden són el Pulp Fiction, són Malditos Bastardos, hi ha un desencadenat també però potser no tant i aquesta matèria m'agrada molt. És a dir, aquesta, Los odiosos ocho la trobo molt rodona. És a dir, una pel·lícula, els actors estan brillantment dirigits, és a dir, no saps aquí qui està millor perquè tots estan, el que sempre treballa més, el Jackson, com es diu el... el Samuel L. Jackson, i el Tim Roth, també. I el Tim Roth, també. Estan extraordinaris, és a dir, són els dos que treballen més. Es mereixen un Oscar, és a dir, per la més representació d'aquesta pel·lícula i en canvi, no sé per quin motiu, ha quedat marginat pràcticament només de la música i la música sent del... Sí, no li ha tocat, no té gaire res. No, només de la música, han premiat a la música i han premiat perquè està feta per l'Ennio Morricone i en realitat és un homenatge a l'Ennio Morricone perquè en realitat també hem de reconèixer que si bé una de les coses que més sap més ben fer el Tarantino és triar les músiques que acompanyen a les seves pel·lícules, en aquesta, la música de l'Ennio Morricone no destaca. Clar, però aquí està el problema que tu vas anar a l'Icària, que els que han anat al fenòmen que et fan una introducció de quatre minuts només amb la música, és que no, entres molt i doncs jo això crec que es valora diferent. Seria l'obertura. L'obertura, exacte. L'obertura i la pausa. I la pausa també utilitza la música, clar. Llavors és una música que just acaba la cançó i t'entra en aquell paisatge que és enormíssim, aquells objectius amplíssims i t'entra, t'entra. T'entra, el que passa és que, a veure, també Morricone, vull dir, que li donen l'Òscar, vull dir, ja s'ho valia. Sí, sí, s'ho valia. Era una peça descartada de l'Exorcista 2 que va fer la banda sonora i és una peça que, bueno, era original o no, no ho sabem, però... No la van utilitzar i s'ha ballat amb un calaix esperant que arribés a mi sí que em va semblar una música força contundent, molt significativa, sense haver vist l'obertura perquè no vaig anar al fenòmen, però em va semblar que donava un toc de quan una escena havia de tenir un caire però tu encara no ho havies vist, pensaves encara que hi havia una cosa més o menys suau, la música ja t'ho va introduint i et va dient ui, ui, ui, ui, espera't que ara ve la cosa forta, i efectivament allà està la cosa forta. Jo la vaig veure molt potent la música sense tampoc fixar-me gaire, simplement m'anava arribant i pensava, cara, i tu, que bé que queda aquí i que bé que queda aquí i que bé que queda una altra vegada. Però jo sobretot amb aquesta pel·lícula, no sé si ho he explicat així exactament, d'aquesta manera, així en públic, en un programa de ràdio encara, m'ha permès entendre, crec, la filosofia de Tarantino com a autor, com a filòsof. És una filosofia molt bàsica que ve a dir que hi ha gent en aquest món despietada i després hi està una gent que s'ha de defensar com pugui d'això. I que llavors... És una visió de perdedors molt particular, la d'ell, eh? De perdedors i de feres salvatges i de feres salvatges tot són traïcions. Jo anava a dir, per mi, una de les boníssimes del Tarantino és el Tarantino. Però és boníssima. Està fent un espacial tarantino. La vaig començar a veure i no vaig acabar de... Jo l'he vista dues o tres vegades perquè l'he trobada també veient-me a la tele i t'enganxes. Perquè... No puc opinar d'aquesta. És una tantíssima pel·lícula molt ben trebada d'un guió que no té pèrdua, no pots deixar-la, aquella pel·lícula. No puc opinar perquè no... Mira, i tenim aquí la música del Nino Reconi. No la puc pujar molt perquè està fortíssima. Està aquí amb un nivell alt. Doncs bé, volem sopar... Parem un moment de sufragista i us ho passem al tema. Què vols? No, bé, vull dir sufragista. Ah, és veritat, tenies una metròpolis. Metròpolis? No, metròpolis, l'última de Disney. Crec que està molt bé. Digues, digues. Que en anglès seria zootopia. Com el que dèiem abans, seria com la utopia dels animals. Dels animals, ah, potser sí. Jo crec que serà una distopia, en el fons, però bueno. Sí, sí, sí. Comenta, comenta. Potser sí. sent de Disney, segur. A veure, em va agradar, vull dir jo, perquè vaig anar amb la canalla i anava a resistir, perquè a vegades penso, bueno, l'aguantes. I em va agradar, jo crec que no vam entendre exactament el mateix els nens que jo, sí, perquè estava feta... Sí, sí, sí. Tu què vas entendre? Bueno, és igual. Però, jo m'agrada que les pel·lícules de nens, els nens disfrutin. Parteixo d'aquesta base elemental. Llavors, aquestes pel·lícules que els nens no entenen encara siguin estant així, no penso que, bueno, jo a lo millor disfruto, però els nens no. I en aquesta, crec que no vam veure exactament el mateix, però, però, és un thriller, és que és un guió boníssim, és que el guió és molt bo. És molt bo el guió. És un dels millors guions. Ell em va parlar al principi. Jo vaig parlar entre corrupció, entre suborns, enganys, és que, clar, és crisi, és una barresa adulta. Seria cinema negre, no? Sí, sí, és de... O sigui, podria ser perfectament el... Com ho has de dir? El Falcó Maltés, per exemple, portat a l'actualitat. Un thriller, però molt ben jugat, molt ben jugat, i llavors, l'animació té molta gràcia, perquè, per exemple, el perezoso que surt... Clar, i són els funcionaris, que és com una traducció per a adults. Tan ben enganxat, els nens, per exemple, reien molt amb el perezoso, però és que està tan ben triat que sigui el... Doncs a mi no m'agrada la pel·lícula perquè l'atacan al funcionari, no? Vull dir, que algú podia dir això, no? Sí, però no, aquest aspecte dels funcionaris és atacable. Ah, bueno, llavors ja està. Per tant, vull dir que és una pel·lícula que la poden veure grans i petits, és una òptica diferent, però està tan ben feta que permet... Les dues lectures, per a la vegada... A veure, ara que heu esmentat els funcionaris, jo el que penso és que la pel·lícula el que té més bo és que ofereix el ventall de possibilitats que tens per reeixir amb èxit sobre allò que no està bé i eliminar-ho, no? Vull dir, llavors, que sigui el funcionari el que és lent, però és un recurs. Sí, tu l'has d'esperar una mica més, però no és aquest el problema. El problema és que faci el que ha de fer que és un... I el zorro que... És una patada. L'altra cosa ben observada és que la protagonista de la història és una conilleta que és policia i vol ser policia i ella prové del món rural que als seus pares li venen a dir, somiar està bé, però voler que els somnis es facin realitat això potser és massa, nena. Això ho diem tots els pares. De la Disney i de superació de sempre... Això ho diem tots els pares, no? Sí, però el que vull... I llavors aquest és el tipus de personatge de la consistència, la que arriba... I després ella, el duo, és amb el... amb el... La guineu aquesta, no? La guineu, que és un mal bitxo, però que s'entenen perquè el mal bitxo i l'espaviladeta fan un duo que té gràcia, tota la pel·lícula té gràcia. I la transformació dels dos personatges estan ben vits. La Shakira de Fons, no? Eh, dic mal bitxo. Bueno, mal bitxo, home. És un, com diria, un d'aquests que treballa en negre, però no en res negre. Sí, sí. Un murri, un murri. Un murri que està i no està, que sap fer allò, que et salta per sobre i no t'enteres. aquest tipus de personatge, però aquest tipus de personatge són sempre seductors, eh? És el gran seductor de la pel·lícula. Amb això llavors estaria d'acord amb ell. Amb quin sentit? Que és Disney. Ah, sí. Ah, sí. Sempre un sabaco, aquest noi. Llavors estaria d'acord. Bé, aquí és la contraposició amb potser Manomalisa, perquè en realitat són també gèneres totalment oposats. O sigui, donat que competia contra Inside Out, que és molt Disney, no només Disney, sinó que és Pixar, alhora. És Pixar. Llavors és aquest, no?, és que Inside Out és molt, la vaig trobar potser, és que la vaig trobar ahir, per un cop, la vaig trobar massa adulta. Clar, és adulta. Això és el que jo et deia. Em va captar, eh? Però vaig pensar, però això jo ho arribo a veure de nens. No és per nens. Té moltes escenes de slapstick com pot tenir Zootropolis, però no... No, és que, a veure, la història no l'arriba a captar el nen. Aquesta és una història que si tu veus, tu pots interpretar coses diferents, però la història l'entén el nen. La història d'Anse... Mira, que a mi em va agradar a Ansegdalt, però la història el nen no la pot entendre. No, no. Jo crec que tenim molt poca confiança en la capacitat del nen d'entendre coses. No, entenen coses, però no entenen la història. No, l'enfocat que té és veritat que és molt d'adult. Fins i tot els adults, tot allò dels sentiments, no sé si ho acaben d'entendre tots, és a dir, jo no sé si els adults ho acaben d'entendre. A mi em va semblar detestable tot el que surt a Inside Out. Ja us ho dic. És espantós. Llavors ja... No, jo soc un gran fanàtic de Toy Story, fins a la tercera part que em va entusiasmar, vull dir, per una manera boja, però sí, la veritat és que en el moment que toca... És a dir, Disney seria com el rei Mides, però al contrari, ho dic, tot ho converteix en... Bé, és igual, no dic la paraula. Això és a banda, a banda, això el podem estar d'acord. Jo no l'he vista... Però jo el que crec és que fa una visió creativa d'uns elements que transformen personatges que això és estrenament imaginatiu. I això és... Jo no... Ja saps que... No... Que el Disney, amb algunes coses, el considero, a la seva època, sobretot, molt bo, etcètera, i que últimament potser no tant. Però aquesta passa per ser... Jo no l'he vista i la voldria veure, perquè quan em vaig a explicar que li havia agradat molt, ell ens ho va explicar, que la va veure per estrena, ens ho va explicar, jo em vaig quedar amb ganes d'anar-la a veure. Quina? Aquesta, aquesta? Ah, perdó. Ell ho va explicar, va anar de preestrena, ens ho va explicar que hi quedava en un programa d'oferir... No me n'acordo, jo. Potser no estaves aquell dia, potser no hi eres. Però em va quedar amb ganes de veure. I sobretot després, llegint coses de la crítica, la crítica diu que en aquest sentit, com que és un as la barreja de Pixar i Disney, és un salt endavant a nivell de creació. Saps què trobo molt bo en aquesta? Que la caracterització i les expressions dels personatges estan molt, molt ben aconseguides, que al Disney a vegades això amb això li fallava. No, no, que sigui una vicaria tècnica jo no ho nego en absolut, però ara que ja podem començar, em sembla, no? A parlar d'anomalissa, doncs... Guanya anomalissa en aquest aspecte. L'aspecte crec que, no només tècnic, sinó d'expressió, jo crec que li dóna mil voltes a l'Inside Out. Evidentment, Inside Out, és que són molt diferents, de fet hauria de ser dos categories diferents, inclús són els Oscars. Però quina dius que li dóna la volta? Quina guanya? Tècnicament, anomalissa. Ah, vale, vale, estic d'acord. Però jo crec que s'hauria de separar aquesta animació d'adults, que tot i que els dos tenen molt la vessant de dedicat cap a adults, però Inside Out és un públic familiar i Anomalissa, no. Anomalissa és... A veure, com... Per què es diu així? Perquè és una anomalia, és a dir, dintre de la... Ja ho pensava, però que... Dins de la història hi ha un personatge que és el que dóna el punt de gir que es diu Lisa, llavors fan un joc de paraules amb Anomalissa de que és anormal trobar una persona diferent dins d'un món que tothom és igual. És que és un plantejament molt existencialista, la pel·lícula. Un plantejament que tu... Bé, no sé si serà molt espòiler, no crec, però tothom parla igual, tothom té les mateixes cares menys dos personatges, concretament. Jo al principi dic, per què? Sí, sí, sí. Això és el que li volia preguntar jo al Joan. No et va cridar l'atenció alguna cosa de les veus? És que clar, dic, per què les dones tenen veus d'homes? I després t'adones de per què tothom té la mateixa veu? Llavors vas relacionant i vas veient que allà hi ha una teoria. És que és un hivern Charlie Kaufman, eh? Vull dir, totalment, eh? El que dèiem l'altre dia, el director del Ladron d'Arquídeas, el director guionista de Olvídate de mi, que no es diu així, però bueno, el títol original és superllarg. Doncs aquí... Eternal Sunshine of the Bloodless Mind. Exacte, exacte. Seria... Bueno, és el de Sinecdot Nova York, també? Això... No, és el de... No, no, però és l'altre. Ell havia fet allò del... com es diu, de l'actor... l'actor aquell... La vida de no ser d'un actor, com es diu? Ah, sí, en l'interior de la ment, no? Com es deia jo? No me'n recordo ara. Sí, això que eren diferents... Aquell jugador de futbol, sí. El Ben Cap. No, no, no. No és aquest? No, això és el... No, no. Sí, home. Un actor, home. és una... La primera pel·lícula d'ell famosa és aquesta, que es diu... És que no em surt... A mi tampoc em surt. És aquell surrealista. Sí, que en el cap de l'actor, doncs, hi ha com diferents ascensors, diferents pisos, hi ha gent que es fica dintre d'aquest... Jo no l'he vista, jo no l'he vista. Jo tampoc, però he sentit de parlar molt i es diu... Malkovic. Como Sergio en Van Corbett. Exacte. Aquesta. Como Sergio en Van Corbett és el primer guió important d'ell, que el va fer famós en certa mesura i que, de fet, va ser la raó d'origen pel que sembla d'Anomalisa, perquè un tio de... Com que ell després li van donar algun premi o alguna cosa, un tio de Hollywood els va reunir a una sèrie de guionistes perquè fessin... Això, Anomalisa, és una obra de teatre feta per ell i posteriorment del 2005, és a dir, que té 15 o 16 anys i és el que posteriorment ha fet això. Però bé, parleu, expliqueu unes altres posades quina impressió n'heu tret. Us ha agradat? Bé, jo continuo amb la idea de fer-te la pregunta aquesta que ja Pol ho ha introduït una mica, però què et va semblar a tu, això, Joan, de que... O vas notar, suposo que sí, clar, que les veus... Que les veus totes són masculines excepte la l'Amanoia. Totes masculines i totes les del mateix actor, potser, fins i tot. S'assemblen molt. Sí, jo diria que el doblatge és tot igual. Com ho vas veure, això? Què et va semblar? Quina impressió et va fer, això? Què vas pensar? Vas dir, bueno, i això per què? És d'imprincípit de la sensació que no acaba de... no entens per què llegem aquelles veus. El que passa és que jo això no sé si té realment tanta importància des del meu punt de vista com vosaltres hi esteu destacant, però bueno, destaqueu perquè ho veieu. Clar, a veure, aquesta pel·lícula jo crec, no? Jo vull de totes maneres explicar primer el que em va passar, no? Perquè la veritat és que feia molt de temps que no tenia aquesta experiència d'anar veient una pel·lícula i de cop ja s'ha acabat. Ja s'ha acabat la pel·lícula? Ja? Ja? Primer, pensant, però sí, 90 minuts, és relativament curtet, és veritat que estem acostumats ja a veure les pel·lícules de Tarantino, l'última, que són stop motion, eh? Una hora i mitja d'stop motion. Sí, sí, però van passant coses i dius, bueno, començarà a passar alguna cosa més i no passa res, vull dir, no passa res a la pel·lícula, és una història petitona de sentiment, d'allò, alguna situació i llavors dius, ha acabat, primer he pensat, no m'han explicat res, tot i que m'han fet pensar una barbaritat, però no m'han explicat pràcticament res i després ja ha passat una hora i mitja? És a dir, no pot ser, ja ha passat com a molt 20 minuts, no sé si a tu et va passar igual. Sí, sí, si em va passar el fet de la mateixa. No, no pot ser, vull dir, l'última vegada que em va passar em sembla que era aquella de secrets i mentides del director, ara no me'n recordo, d'aquest anglès. Ferman. No, no, d'aquest de la colla del Ken Loach, i això ara no me'n recordo del nom, que són dues hores i mitja de pel·lícula i també em va passar, dic ja, 20 minuts, no. I llavors... I fem frears, potser? No, un altre, el tercer, diguéssim, de la tria d'aquesta de gent que va començar el 9BBC amb Four Films i tot això, però ara no em ve al cap el nom, és força que no. Però bueno, em sembla que ho està explicant, que ho està buscant la Carme. Mike Lay. Exacte, Mike Lay. Doncs això em va passar fa molts anys, amb aquesta pel·lícula, vaig dir com? Doncs aquesta pel·lícula t'explica una volta de rosca més sobre la manera com les persones vivim la vida, sobre com ens il·lusionem, ens disil·lusionem, com intentem enamorar-nos i ens desenamorem. No sabem ben bé per què, perquè la pel·lícula no et dona cap explicació de res. Únicament és una descripció de les emocions que es van sentint, de la situació en la que estem col·locades les persones en un moment determinat. Un autor d'èxit que moltíssima gent l'admira i està darrere d'ell i va fer una conferència i hi ha centenars o milers, no ho sé, de persones, de dones, sobretot, que estan a més a més enamorades. No ho saps, perquè ja les cares són totes... Sí, exacte. Bueno, les cares... No, les cares, no, les veus. No, no, les cares, les cares són... Si t'hi fixes, les cares també són iguals. Les cares dels personatges, el que passa és que els cabells, la roba és diferent, però les cares són totes les mateixes. Això no ho havia observat. Sí, sí, sí. I després, en canvi, està tot. No, molt bé, molt bé. Això sí que lliga amb el que vol dir la història, perquè aquells sorolls, aquells al principi, donen la sensació que estem en un món mediocre i que ell escolta amb avorriment els diàlegs anodins al seu voltant que sempre li semblen anodins. Això em sembla que està ben vist. Sí, fixeu-vos una mica en la comparació amb Inside Out, que ara parlàvem. Inside Out ens venen coses, contínuament. Ens venen productes, directament. Ens venen parts temàtics, ens venen videoconsoles, ens venen un tipus d'alimentació molt determinant, l'altre el rebuixen completament i aquí ens estan fent una crítica molt bèstia a aquests eslògans, precisament. És com gairebé una resposta a Inside Out, la pel·lícula, perquè quan va, per exemple, a ell en el taxi, doncs el taxista li va dient és que has d'anar a veure... Li diuen tota una sèrie de tòpics que després es repeteixen contínuament. És a dir, això que tu dius que la gent mediocra no és que siguem o no mediocres, és que estem completament mediatitzats. És que repetim frases tal com les sentim i a partir d'aquí doncs ens fan entrar per on els hi ve de gust. I jo el que protesto d'Inside Out és això, que Inside Out ens fa entrar pel mateix camí que tota la resta d'històries. Però és que el problema de Disney i Pixar, però sobretot Disney, és que és un cine en general des de sempre bastant moralista, però no només moralista, sinó és que aquest és el sumum del moralisme, perquè estàs entrant dins del... O sigui, els sentiments tenen sentiments, no? Llavors, jo crec que ja t'ho donen tot, que sí, jo ho entenc, i tots som iguals. Enside Out, tots som iguals, tots tenim les mateixes emocions, totes. En el moment en què cap al final veiem que l'ament de diferents persones, no només de la nena que ja ha crescut una mica, tothom té el mateix i tothom ha fet la mateixa evolució, enamorar-se d'un personatge que han vist amb una de llogues, que guapo és aquest, però has de tirar cap enrere perquè jo no ho pots aconseguir mai, però ho guardes perquè... Per favor, quina visió que ens donen de la humanitat, que volen estar dient-nos que no ens podem sortir per res, perquè és el que ens volen cap on ens volen ficar-nos. És una pel·lícula de missatge, doncs, esclar. Quina, no Melissa? No, no Melissa, el que passa és que jo crec que té moltes lectures també, perquè en realitat, és el que deies tu, Francesc, perquè en realitat jo crec que t'expliquen tan poc i tots són diàlegs, vull dir, tu no veus res, tot t'arriba per el que es parlen entre ells i el que pressuposes. Bueno, suposes que va tenir una exparella que al principi em pensava que era un travesti perquè clar, parla en veu d'home, que era una història. Sí, sí, sí, sí. Que és molt surrealista, és veritat. Molt surrealista. Clar, clar, penses que som homosexuals, no? Sí, sí, sí, sí, clar, et van donar unes senyals molt, bueno, molt així, llavors, i després també el tema que et dona una xerrada, que ha escrit un llibre molt famós, clar, ho va sabent molt la Contagotes i després hi ha moments molt, molt, molt surrealistes com amb el tema de la cara, hi ha un moment que se li va canviant la cara, que es veu el mirall i clar, són moments que han jugat molt bé amb l'Stomotion, de fet, perquè l'Stomotion el que han fet és una història que quan t'hi has adaptat els 20 minuts ja no veus que són del tot, o sigui, tu, els moviments són tan naturals i tan, o sigui, per aquí ve el currafo, però són tan... Harmoniosos. Sí, una harmonia i uns plans que de fet és poc tòpic de l'Stomotion, perquè l'Stomotion sempre ha sigut molt estàtic, tot, molt buscar una situació potser gairebé més còmica, però en realitat l'Stomotion sempre ha sigut molt estàtic, és un estil que costa molt per mi és el millor de la pel·lícula, és la forma en què està d'utilitzar tècnicament l'Stomotion, això és el que està més aconseguit, perquè d'entrada et costa una mica entrar amb els pròxims llats i després hi entres. I el problema que tinc és que per mi és un relat sobre la solitud, sobre la vacuitat, la buidesa i bàsicament és el futur que és la vida. I aleshores el meu problema que li tinc amb la pel·lícula és que per mi no aconsegueixo ni simpatitzar ni empatitzar amb el que m'estan explicant, em sembla una pel·lícula tristíssima, desesperançada, apagada, que em deixa molt malament el cos i amb una gran sensació d'amargor. Llavors, jo, la veritat és que... Però si et provoca, ja és el que es busca. Jo vaig al cine que m'aportin alguna... Jo trobo, tota la pel·lícula trobo en el fons un personatge mediocre, perquè ell encara que tingui tot aquest èxit en el fons és una persona absolutament mediocre i que tot el que fot és absolutament banal i tota la història del que està passant són banalitats, són superficialitats. És que el llibre em sembla que es diu Ajuda'm a deixar-te ajudar. És el colmo, és el colmo ja de l'escolta d'arròs que... La contradicció és que ell ajuda la gent perquè representa que és un senyor que ha fet un llibre d'ajuda per ajudar la gent i ell en el fons és el que... A mesura que ajuda més o que teòricament ajuda més de la gent està més desemparat i més desenfogat i no sap ni on va. Llavors, a mi, jo confesso que inclús vaig... Això que faig últimament que quan surto del cine i estic... Aquesta em va deixar tan descol·locat i tan... Que vaig... A la primera persona que vaig trobar li vaig preguntar Què t'ha semblat? Diu, escolta, això és una merda. La persona que m'ho va dir, és a dir... Inside Out sí que m'ha agradat. No, no, perquè no sabia dir si l'havia vista. Ja, ja. I llavors jo no vaig atrevir, jo no m'atreveixo a dir que és una pel·lícula que és dolenta. Perquè té uns premis i una setmana de consideracions i és veritat. Però que a mi em deixa absolutament indiferent i més igual haver-la vist com no haver-la vist i tal, també em passa. Llavors, clar, no sé... No tinc la veritat. O sigui, simplement us explico el que personalment m'ha passat amb la pel·lícula. Res més. És a dir, no... I que aquest món que pinta no m'interessa. És a dir, no... Res del que passa a la història. Però la qüestió és si aquest món que pinta és el món real o no. Aquesta és la qüestió. no tant si ens interessa o no, sinó si estem dintre. Això també és conductor, eh? No ho sé. Això hi ha unes pel·lícules que va fer el Richard Linklater que diria que és... Bueno, que ha fet mil pel·lis superfamoses, no? La història aquella de la parella. De les de la parella? Sí, que ha fet el... Com era? Sí. Totes són molt bones. Totes les tres són bones. No, però ell abans va fer una... De fet, va jugar amb unes animacions que era el que es coneixia la rotoscòpia, que va fer dues pel·lícules que una era Waking Life. No la grec. Waking Life, no sé si... És que hi ha dues que s'assemblen molt, amb Stalker i Scanner Darkly, però igualment són pel·lícules Waking Life i... Scanner Darkly. Scanner Darkly, però Waking Life i Stalker són dues pel·lícules que són Waking Life... Però d'animació? És una animació, però és com si gravessis i després passessis per un filtre d'animació. O sigui, tu graves imatge real, l'únic que després la pots modificar el teu... De formes. Sí. De fet, la van crear uns del seu equip, però com una màquina que feia això, les rotoscòpies. Però en Waking Life és una pel·li d'una hora i mitja que és bàsicament... La càmera va... gairebé empla la seqüència, però clar, ja, en juguem l'animació, no? Però va seguint a gent a bars o pel carrer, o sigui, com molt a fer la cervesa i es van explicant teories a vegades filosòfiques, a vegades conspiranoiques, i és una pel·li que t'enganxa potser de lo banal que és, perquè tu estàs escoltant com qui va al bar i escolta la història del del costat, però és com això, el bollerisme aquest, no? I que és una mica com Following, que és la primera pel·lícula del director d'Interestelar, d'Origen. Following, el Nolan. Sí, del Nolan, que és un personatge que va seguint, va seguint també. doncs mira, és molt aquest fantasma, no? I jo crec que Anomalisa és molt a l'estallà i és que això és que no passa res, és que és una història i no és buida, però alhora és... A mi, saps què passa? Que m'agrada molt, igual que Francesc, que és veritat, aquest senyor va guanyar l'Òscar a la millor guió original el 2004 per aquesta pel·lícula que ell digava el títol original Eternal Sunshine amb The Spotlight's Mind, que és el vida de mi amb la versió castellana. Jo confesso que allà hi ha vida, hi ha vida i aquí no l'hi veig, és a dir, per exemple, deixa'm una cosa que vaig escriure o es va copiant d'altres llocs. Ja m'ha vist que anava a dir-li alguna cosa i m'has frenat. No, no, només un moment. Jo crec que l'altra pel·lícula mostra d'una parella, d'una parella, d'una parella i que és una història d'amor extraordinària, mostra els alts i baixos, les discussions, el recull la dutxa, sisplau, els jocs de sofà, la lluita pel comandament a distància, els petons, les acusacions, les bromes, el sopar sense creuar paraula, les baralles de conya, els viatges sorpresa, les converses sota els llençols, les passejades de dissabte al matí, les promeses acomplides, les promeses trencades, les pessigolles, la mirada carregada de son en despertar, les confessions a mitja nit, els plans fets en un moment per pujar, per fer... etcètera. No em vull alargar-me més. I a normalissa no hi ha res. I a normalissa no hi ha res d'això. Jo crec que és una relació de... A part de zero, estem parlant que és una relació entre un home que suposadament... I no famós, no sabem si mundialment, però és famós en un àmbit que és molt entremediocre o molt... o molt... jo què sé, és com molt... Sembla com de poca educació o sembla com un àmbit com molt... que per ell és com... no? Com la persona que ha de brillar entre tots ells i que és el líder i és el tirant. El problema per mi és que ell s'enamora d'una persona que és absolutament més mediocre que ell encara. Llavors, com m'entens? És a dir, si no és per una raó absolutament física i sexual de passar una estona, no s'entén aquella reacció, és a dir, no l'entens. Vull dir, no hi ha cap admiració d'aquest personatge per l'altra persona, sinó simplement l'ha de utilitzar-la, de manipular-la. I aleshores, això em desagrada, em molesta, és a dir, no... No, no, perquè ell queda encisat per la veu aquella que escolta. Ell diu, això és una cosa diferent. És que més precisament el joc de la veu, ja no només per la cançó que canta. Però si fos per la cançó... Que és l'audiosa del Tarantino, per cert, la Jennifer Jason Leigh, vull dir que no deixa de ser curiós que estigui aquí també en aquesta pel·lícula, la veu d'aquesta actriu. Ja, ja, ja. Jo no ho interpreto, que allò està forçat. Ens hem tirat a sobre amb el temps i no hi ha permès, però bueno, podem seguir el proper dia. Continuarem parlant d'aquesta pel·lícula i ja veuràs com t'anirà a dintre, aniran passant coses. La setmana que ve, fem una mica de canvi de programa i parlarem de la joventut i de les pel·lícules del senyor Sorrentino, que intentarem veure-les totes perquè ens sembla que no només la joventut és una bona pel·lícula, sinó que el Divo, les conseqüències de l'amor, un lloc on ha quedat-se, que són les anteriors a la gran belleza, tothom passa que són unes grans pel·lícules. Per tant, intentarem veure-les aquestes, intentarem parlar del Sorrentino i passar-nos-ho bé també explicant el que hem vist. Ah, que bé. Que veiem la setmana vinent. Bona nit. Bona nit.