Cinema sense condicions
L’actualitat cinematogràfica amb l'Anastasi Rinos i en Pep Armengol
Subscriu-te al podcast
Ave, César! dels Germans Coen, Russell Crowe i The Water Diviner: venjança al cinema, Truman i clàssics revisitats
Visió general
Episodi centrat en la reflexió cinematogràfica a partir de tres eixos: els Germans Coen (amb "Ave, César!" com a palanca), el repàs crític a Russell Crowe (actor i director a "The Water Diviner"), i un debat sobre la venjança i la violència en el cinema clàssic i contemporani, amb parades en el cinema espanyol recent i clàssics que guanyen amb la revisió.
"Els Germans Coen han provocat fascinació per la manera com han agafat els diferents gèneres i els han anat fent seus."
Germans Coen i "Ave, César!"
Temes i to d’Ave, César!
- Homenatge lúdic i crític al Hollywood dels 50, amb un "fixer"/mediador com a eix.
- Sàtira sobre la mediació industrial, la moralitat i la por al comunisme.
- Relectura de gèneres clàssics: peplum, western, comèdia musical.
Sobre la trajectòria dels Coen
- Contrast entre peces més “lleugeres” i títols punyents: Fargo, Barton Fink, Inside Llewyn Davis, No és país per a vells, Valor de llei.
- Divergència d’efecte: films que radiografien mons i personatges vs. recerques de més profunditat existencial (ex. "Un tipus seriós").
- Comparació amb els Dardenne: més incisió social i radicalitat en aquests últims.
"Germans Coen: 'Això és així… i tu fes el que vulguis amb això', amb una maestria formal innegable."
Cinema espanyol recent
- "Truman": correcta però poc innovadora; bones interpretacions amb classificacions de premis discutibles.
- Referències: "Techo y comida" i "El camí més llarg per tornar a casa" (amb gos), aquesta última llegida com a proposta més exigent per a l’espectador.
Russell Crowe: actor i director
The Water Diviner (com a director)
- Lectura crítica del guió: detonant emocional (mort de l’esposa) i dilemes de coherència; bones intencions, execució irregular.
- Eix temàtic: el dol, la recerca dels fills i el respecte a l’altre.
Interpretacions destacades
- "A Beautiful Mind": tractament més dolç de l’esquizofrènia comparat amb "Spider" (Cronenberg).
- "The Insider": denúncia poderosa contra la indústria del tabac, Crowe entre pressions creuades.
- "Master and Commander": contenció i naturalesa d’un líder complex; desviacions no convencionals del guió clàssic.
- Altres: "State of Play" (gran treball de conjunt), "Les Misérables" (Javert convincent), "A Good Year" (dues vides en contrast), "Gladiator", "L.A. Confidential", "Robin Hood", "Noé" (versió apòcrifa d’Aronofsky que demana revisió).
Venjança i violència: del clàssic al contemporani
- Eix de la venjança: "Gladiator", "Ben-Hur" i eco a molts thrillers contemporanis.
- "The Searchers" (John Ford): la recerca com a via a la fractura i el buit, no a la catarsi.
- Crítica a guions que forcen l’enginy estructural per sobre del sentit humà i ètic.
Clàssics que creixen en la revisió i cloenda
- "Breakfast at Tiffany’s" (Blake Edwards): ironia sobre fascinació per diners i vida fàcil amb arquitectura de personatges que guanya capes amb el temps.
- "Vacances a Roma" i el pont amb Wyler.
- Proper programa: "xarxes socials i cinema" (Facebook, Twitter) com a tema i forma.
Seccions de l'episodi

Introducció i homenatge: Harper Lee i clàssics
• Recordatori de "Matar un rossinyol" i menció de "La nit del caçador". • Encaix del programa: avui, Coen; al tram final, **Russell Crowe**.

Ave, César! dels Coen: sinopsi, mediació i Hollywood dels 50
• El "mediador" com a peça clau per tapar crisi i escàndols d’estudi. • Sàtira de la moral i del context anticomunista; homenatge als gèneres (*peplum*, *western*, musical). • Debat sobre el to divertit vs. reflexió social amagada.

Els Coen en perspectiva: gèneres, formes i profunditat
• De Fargo al surrealisme efectiu; recepció desigual de peces recents. • "Un tipus seriós": identitat jueva, tradició i ironia existencial. • Comparació amb els **Dardenne**: incisió social i radicalitat.

Cinema espanyol recent: Truman i altres miralls
• "Truman": **agradable però derivativa**; joc discutible de premis. • "Techo y comida" i "El camí més llarg per tornar a casa" (amb gos): proposta més exigent i clàssica d’estructura.

The Water Diviner (Crowe director): virtuts i peatges de guió
• Trama de dol i recerca: detonant emocional i **coherència discutida**. • Eixos: respecte a l’altre, dilemes de decisió, ritme i salts temporal-narratius.

Vengança i violència al cinema: de Ben-Hur a thrillers moderns
• L’heroi forjat en la desgràcia: **catarsi o buit?** • "The Searchers": la recerca com a fractura; crítica a guions que prioritzen l’artifici. • Exemple de thriller de segrest amb motivació venjativa i estructura calculada.

Russell Crowe actor: recorregut d’interpretacions clau
• "A Beautiful Mind" vs. "Spider": tractament de l’esquizofrènia (dulcificació vs. exploració radical). • "The Insider": denúncia de la indústria del tabac; Crowe entre pressions. • "Master and Commander": **lideratge sobri i complex**; narrativa no convencional. • Altres: "State of Play" (periodisme i corrupció), "Les Misérables" (Javert), "A Good Year" (doble vida), "Gladiator", "L.A. Confidential", "Robin Hood", "Noé".

Clàssics que creixen amb la revisió i cloenda
• "Breakfast at Tiffany’s" (Blake Edwards): ironia sobre diners i vida fàcil; personatges amb capes. • "Vacances a Roma" i record de Wyler. • Avanç del proper tema: **xarxes socials i cinema** (com a tema i com a forma).
Cinema sense condicions. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . una pel·lícula, ens en recordem al llarg de tota la vida, és precisament d'aquesta, no? Matar un rossinyol, un esdeveniment cinematogràfic, jo aquest, em sembla que era aquesta tarda o ahir, que destacava que precisament a l'alçada del que va fer el senyor La nit del caçador, que va fer precisament aquesta, l'única pel·lícula que va fer, Charles Roughton, no? Jo penso que les comprava com a director, sí. Com a director va ser l'última, com a intèrpret en va fer moltes. I llavors l'autora de la novel·la Matar un rossinyol, la Harper Lee, doncs evidentment que n'ha escrit moltes de novel·les, ni molt menys que jo sàpiga que hagin estat traduïdes al cinema, tot i que algunes probablement sí, no? Vull dir, per exemple, hi ha una versió, una cinematogràfica dirigida per Robin i protagonitzada per Gregory Peck i Mari Van Van, eh, que portava... Ah, no, és precisament aquesta. Sí, sí, aquesta és Matar un rossinyol. Perdona. Bé, doncs, com que ho he llegit així una mica per sobre, m'he confós amb la... Bé, doncs, llavors, doncs, fet això, aquest petit homenatge, jo crec que avui podríem començar per... ja, perquè a la part final farem el que tu ens proposaves, no? Del... El Russell Crow. Del Russell Crow, no? Llavors, doncs, jo he vist la pel·lícula dels germans Coen ja, a Betheser, i la veritat és que, bueno, que és molt divertida. Jo ja saps que soc molt partidari d'aquests dos realitzadors, i llavors aquí hi ha un... el Jordi Batlle Caminal, doncs, destaca que aquesta és de la part baixa, o sigui, no pas de les... de més qualitat. Diu, però, diu, esclar, diu, però és que els germans Coen, encara que sigui de la part baixa, doncs, és un... és un esdeveniment cinematogràfic, no? Probablement jo no estic del tot d'acord amb... amb aquesta valoració, sinó que jo crec precisament un autor, encara que pugui haver-hi, doncs, pel·lícules que puguin atrapar-te i paral·lelament aportar-te molts elements molt més punyents, i el que destaca ell, pel·lícules com Sang Fàcil, a propòsit de Lewin Davis, Barton Fink i Fargo, i No és parís per a ells, doncs, podria estar en aquesta sintonia, no? El que jo crec és que els germans Coen acaben... o acabes trobant amb els seus films, que jo, si no els he vist tots, podríem assegurar que gairebé tots, en tot cas n'hi ha algun canó cap a últim moment, més cap aquí, però tots, jo el que veig és que és una persona preocupada per destacar virtuts i defectes d'aquest teixit social en el qual vivim i, veritablement, sempre amb un eix vertebrador que podria ser el que tantes lluances rep, doncs, determinades persones en el teixit social en què vivim, no? Per exemple, el cindit de Greuges, la qual sintonitzen amb la mediació. Aquí també tenim aquesta mediació i això, si us recordeu, sobretot Muerte en les flores, entre les flores, és una pel·lícula que parlava ja d'un mediador, no? En aquell cas era entre dos grups de gánsters que rivalitzaven per conquerir tot l'espai i aquí estaríem parlant d'uns estudis que d'una manera hàbil en els anys 50, està ambientada als anys 50 en el punt més brillant del que podria ser el Hollywood conegut, no? Doncs, de la manera que contracten un mediador també, precisament perquè arregli totes les constants negatives que poden aparèixer en el transcurs de l'edificació, jo crec que és important dir-ho així, edificació de diferents films, un estudi concret, doncs, perquè ho arregli i ho ventilgui i en definitiva amagui anar a la premsa o condicionant-la i tal, tot allò que pot entorbar i que hagués pogut malmetre la continuïtat dels propis estudis perquè la moralitat en aquests anys 50 amb els comunistes polulant com una com una com una realitat doncs que que calia combatre d'una manera faratge fins i tot doncs no ells no deixen de plasmar-ho això també i i ho fa jo crec que d'una manera fins i tot divertida però ja saps que a mi em costa una mica entrar en el camp del divertiment i la veritat és que la trobo molt molt interessant perquè al costat de pel·lícules on ens destaca virtuts i defectes com deia perquè hi pensem no pas no pas solucionats per ells mateixos sinó que és una proposta aquí també ens fa proposta de reflexionar sobre aquelles famoses pel·lícules que probablement tenim ben edificades en el nostre interior i que aquesta edificació té la gran virtut dels clàssics que tantes vegades ens ha portat a nosaltres el grup que formem aquest espai doncs una discussió de una discussió que ens permeti identificar què sí i què no dins dins aquest camp no? doncs les pel·lícules que trobareu en aquesta pel·lícula reflectides en trossos no? doncs són autèntiques pel·lícules d'aquelles que tots recordem i lògicament per moltíssima gent fins i tot pel mateix Cesco ahir ho comentàvem doncs això són els clàssics aquesta és una pel·lícula que ens parla de clàssics de bueno un homenatge als peplums no? a les pel·lícules de romans sobretot no només no només no això és del cinema en general des de l'actor que fa westerns que decideix no sé qui qui sigui un productor per donar-li nom a la pel·lícula que ha de fer una comèdia i llavors la comèdia no hi entra de cap manera i com el realitzador de comèdia que podria ser qualsevol Billy Wilder o és igual no? Vull dir ah sí per exemple no crec no jo crec que no bueno una mica d'aquella època aquest és massa bo com per fer broma no? vull dir més aviat algú que perdia fàcilment la d'allò la capacitat de convèncer a l'altre no? perquè d'això va també la pel·lícula no? com fem que el nostre treball i que hem estat contractats per això generi doncs un equilibri dins el que és difícil d'aconseguir eh doncs que permeti que aquells estudis segueixin tenint aquella brillantor en definitiva aquella capacitat de recaptació no? bé jo a mi em va dir em va portar em va portar coses eh encara que siguin petites em va fer pensar no pas en en una constant positiva la qüestió de la mediació i això per mi ja està ja va estar molt important perquè esclar la mediació és com aquell que la nena maca de tot el teixit social en què vivim perquè es fa una barbaritat això no? eh? i el que us ha fet és el que guanyes i pot tenir les seves parts fosques vols dir també les ha de tenir necessàriament no? com a part de la de la nostra de la característica humana de la manera de ser sí sí home jo els Germans Coens així ja fent una intentant eh fent una reflexió del que m'han anat provocant i proporcionant a mi al llarg dels anys diria que bé els Germans Coens han provocat fascinació no? a tothom per la manera com han agafat els diferents gèneres cinematogràfics i els han anat fent seus els han anat versionant pel·lícules això de gánsters pel·lícules thrillers com Fargo per exemple que van fer una pel·lícula de cinema negre però completament particular amb un món molt ambientat en el sud dels Estats Units però amb uns personatges estrafalaris al mateix temps extravagants i fascinants no sé tot plegat era una cosa surrealista però molt convincent per l'espectador i com donar-li la volta tot el que havíem vist fins llavors al llarg del temps la veritat és que jo els he perdut una mica no de vista perquè he anat veient també les pel·lícules com tu mateix a propòsit de Gordon Lewis Gordon no em sembla que no és d'aquest músic aquesta és boníssima jo reconec que no vaig saber entrar en canvi quan la va explicar per exemple Albert Rodríguez doncs bueno és que és impressionant aquella pel·lícula és un valor tan o sigui això que deies tu surrealista jo crec vull dir entra en el camp del surrealisme agafa un personatge i és que més que despullar-lo el que el fa és íntim te l'acompanya a dins en el teu interior com a espectador o sigui diguem-ne que l'espectador té dues postures que diria jo la de simple l'espectador en definitiva jo crec que un dia també m'ho vas recordar tu diu bueno sí anem a veure pel·lícules després les comentem i ja està però clar això ja aquí s'ho agafa d'una manera molt diferent i està més clar que l'aigua que les valoracions llavors també són molt més diguem-ne constructives vull dir ho contemplem tot ja no només és qüestió d'aquest agradi o no sinó que hi ha tot un tot un propòsit i en aquests germans jo crec que hi és com en els d'Arden d'una altra manera encara potser més més potent en el cas aquell encara més radical diria jo sobretot aquesta última que va fer amb aquella noia que havia de conservar el treball i tal fantàstic i aquí no aquí hi ha com una hi ha com una identificació amb el cinema i un maricà esclar que sí totalment hi és però quina diferència hi ha de les pel·lícules que et proposen ells la diferència és abismal per mi i tu perquè jo ja et dic estic intentant caracteritzar una mica la la influència que m'ha anat venint no Valor de Ley per exemple és una altra pel·lícula que a mi em va despistar també una mica jo penso que a veure com ho explico crec que s'han dedicat molt també en els últims anys més potser a fer didàctica del cinema és a dir explicar-nos com és el cinema per dintre a explicar-nos aquesta mateixa a veure César tu ho estàs dient que fan com un homenatge al mateix temps una reflexió sobre com funcionaven els estudis és a dir crec que s'han dedicat un homenatge més aviat no doncs això una reflexió sobre com com funcionen una reflexió de pensament i de reflexió sobre el cinema i en uns anys tan brillants i tant sí digues però potser han deixat de banda més la la l'oferir propostes creatives i propostes de solució per dir-ho així i s'han dedicat més a fer radiografia de determinats personatges per mi jo per una opinió completament personal i que no tinc del tot definida però que no acabo de veure la profunditat a la que arriben aquests personatges en canvi van fer aquella d'un tipus corriente aquella em va encaixar completament amb el seu univers aquesta és la que jo no he vist d'ells veus precisament doncs és una pel·lícula en la qual retraten per primera vegada a mi em va sorprendre molt aquella pel·lícula perquè jo no era conscient tampoc que ells eren de religió jueva i pertanyen a aquesta tradició aquesta d'allò llavors al manifestar tan clarament a la pel·lícula que ells s'interessaven per aquells temes i entraven dintre de les sinagogues i parlaven de les tradicions jueves i ho feien d'aquella manera tan profunda i al mateix temps tan irònica i amb una capacitat per mostrar-nos una realitat que els que no estem dintre els que som profans diguéssim d'aquesta manera de funcionar d'aquestes normes doncs no coneixem i amb la amb la reflexió existencialista que fa amb el pessimisme que denota la pel·lícula no sé em va encaixar completament en canvi les altres em despisten no sé exactament a què juguen i el problema és que em fa la impressió que juguen excessivament juguen excessivament a agafar una sèrie de valors una sèrie de característiques que al final són com aquesta d'Ave César o aquella d'Obrother per exemple que agafen la història de l'Odissea i de l'Aliada llavors fan una comèdia amb això fent referències segurament agafades d'una manera molt brillant perquè els guions els treballen molt bé però que al final no pots anar més enllà és allò que t'ensenyen en canvi per exemple parlaves dels Germans d'Arden i pots arribar a profunditats també clar sempre des d'un punt de vista personal jo els veig els Germans d'Arden amb molta més capacitat incisiva molta més actualitat el que explica amb més capacitat per parlar-nos de les coses com són a la realitat no només del divertiment dintre del divertiment i és el que em passa últimament amb els Germans Cohen hi ha algunes que resulten brillantíssimes hi ha d'altres que em quedo molt a fora amb aquestes que diuen de valor de lei bueno sí un homenatge a la pel·lícula original una volta de rosca al que en aquella pel·lícula amb aquells valors tradicionals doncs existien però no sé on s'arriba amb això no acabo de veure però bueno tu ho expliques molt bé hi ha altres persones que ho expliquen molt bé i quan ho expliqueu sí eh quan ho expliqueu ho veig clarament i m'acaba de convèncer però després no sé torno a intentar entrar-hi bueno segurament és una una dificultat meva amb aquests directors i no sé per què canvia un director que ha anat fent una miqueta el mateix que ells que és anar versionant tots els tots els gèneres possibles de la història del cinema la història la literatura bueno la història ficció la ciència ficció el western el cinema fins i tot eròtic pornogràfic no sé si vas saber a qui em refereixo al cinema musical el Winter Button per mi és un director que no ha perdut no ha perdut en cap moment res vull dir ha entrat en una profunditat en tots els temes per la seva manera de funcionar per la seva filosofia particular i ha sabut donar sempre o com a mínim a mi m'ha entrat completament el punt aquest del que vol explicar i de la profunditat amb què ho vol explicar i de la capacitat de sugestió que té el que és a dir no es queda només amb una radiografia d'uns personatges amb una radiografia d'una situació sinó que ens permet anar més enllà i fer-nos interpretar una realitat determinada i poder amb això fer fins i tot tertúlies sobre el tema que ens parla Germans Coen ens diuen mira això és així t'ho ensenyem d'aquesta manera i tu fes el que vulguis amb això però nosaltres tenim aquesta maestria per fer cinema d'aquesta forma i això és una cosa que no em deixa de vegades d'inquietar una mica amb alguns autors també en literatura que ho fan arriba un moment en què se saben tan bons que es dediquen a mostrar que bons que són no sé però bueno ja dic que són completament opinions i segurament mancances que jo tinc de ser capaç d'aprofundir amb aquestes qüestions de guió i de radiografia de personatges que això tu Albert Rodríguez i altres persones doncs feu molt millor m'ha passat una mica el mateix perquè feia temps que volia de fet ahir volia beure techo i comida però la vaig buscar jo per internet a veure si estava amb aquestes plataformes digitals allò que pagava una petita quantitat però que ja ja és prou legal la cosa i encara no estava disponible i vaig anar a parar a Truman al final i em va passar una mica el mateix és una pel·lícula que em sembla que tu has vist també és una bueno ara dius que no amb el cap jo em pensava que sí és una pel·lícula que es deixa veure és maca és agradable de veure té unes bones interpretacions però al final a mi personalment em deixa una mica sense poder anar més enllà en canvi quan la vas veient vas pensant en pel·lícules de la Isabel Cuixet per exemple Mi vida sin mi o La vida secreta de les paraules que sembla que tenen una intenció com a mínim de plantejar temes amb una profunditat més gran i arribar a coses que no s'havien plantejat d'aquesta manera mai Mi vida perdó Truman és una pel·lícula ja dic bonica agradable però que tot el que planteja ho hem vist moltíssimes vegades moltíssimes tractades d'un tema d'una manera molt similar per tant és una pel·lícula que és correcta està bé i tot plegat em sap greu perquè sembla com una pantomima a més a més el fet aquest d'anomenar diferents premis actor secundari actor principal és tan absurd tan absurd estan tots dos a un nivell tan equitatiu de minutatge diguéssim en la pel·lícula que fer això és un joc tan pervers perquè en el fons ens estan explicant com funcionen els premis ens estan dient fem el que volem ja els nomenem secundari d'allò per donar-los el premi principal perquè ja sabem que els guanyaran no té sentit de fet el Javier Càmera va fer una petita broma així però molt significativa i molt dissimulada en els premis va riure una mica de per sota el nas va dir millor actor secundari quina gràcia què voldrà dir això una pel·lícula en la que comparteixo jo no l'havia vista encara no podia valorar-la i ara tinc moltes ganes de veure no sé si tu l'has vist Jaume la de per comparar-la perquè com que Truman ha guanyat tots els premis i la pel·lícula del Fernando León d'Ara Noa la de no recordo el títol exactament no em ve al cap el nom a mi em fa la impressió que deu ser una pel·lícula potentíssima i original i diferent serà la que intentaré veure per la setmana vinent així podem veure una mica la comparació i una altra pel·lícula amb gos que ja hem comentat aquí hem parlat amb el director i hem d'allò bueno doncs semblaria que com a mínim l'altra pel·lícula amb gos amb gos que és el camí més llarg per tornar a casa sembla que és tot una altra història molt diferent intentar doncs allò el que deia jo dels Germans Cohen el Vitter Button a Truman correspondria al que jo comentava dels Germans Cohen un comentari segurament molt superficial i el que s'hauria d'aprofundir molt més i el camí més llarg per tornar a casa correspondria una mica al Vitter Button amb aquesta capacitat per dir a l'espectador ei espavila t'estic plantejant una cosa que no és fàcil d'assimilar que no l'has vist d'aquesta manera mai tot i que l'estructura pugui ser molt clàssica la del camí més llarg per tornar a casa el director ens va explicar molt bé va donar tota una lliçó de cinema dient-nos que ell havia agafat l'estructura clàssica d'un guió i no s'havia volgut sortir del que era el plantejament d'un heroi d'un antiheroi al moment determinat en què la història havia de donar un gir perquè l'espectador estigués pendent del que s'estava explicant ell com a professor de guió tenia molt clar com ho havia de fer i ho havia fet i estava content d'haver-ho fet d'aquesta manera llavors suposo que aquí tenim sempre i la setmana vinent tindrem el Joan i la Carme i el Pol i la Lídia i cadascú tindrà la seva opinió però bueno jo una mica l'anàlisi que faig del cinema que hi ha últimament i de la pel·lícula de la qual després parlarem de Water Diviner també li passa una mica el mateix el Joan l'havia vist i la Carme també i deien com que no han pogut venir doncs dono la seva veu els havia decepcionat molt els havia decebut una pel·lícula que la veien que tenia moltes mancances pertot arreu no sé tu què la vas veure com l'explicaries dintre d'aquestes coordenades que estem parlant de pel·lícules que puguin proposar una cosa nova que estiguin dintre d'una indústria molt determinada amb un guió molt estipulat no sé com l'analitzes per començar a tractar el tema i podem anar parlant d'altres coses vull dir que no tenim perquè entrar ja amb el tema i no sortir d'ell per suposat no a mi em va decepcionar també el que passa és que a veure vull dir la decepció no seria la paraula segons el meu criteri correcte jo crec que una pel·lícula s'ha acabat fent i llavors tu la vas seguint no? i automàticament o sigui aquest punt que has posat entre Witten Button i els germans Coen jo penso que pot ser molt vàlid per entrar en el camp de dir escolta i no m'equivocaré què vol dir que no m'equivocaré que faré una valoració respetuosa en definitiva faré més de mediador que no pas de crític no? que això no fa gaire que se'm va passar pel cap i crec que que és prou important el que passa és que ho hem d'anar treballant ho hem d'anar treballant això llavors jo el que crec que és que és una pel·lícula que vol tenir doncs una qualitat jo crec que hi ha una un punt del film que és quan ella és mort o sigui la seva dona aquesta pel·lícula es va passar el dilluns al vespre dilluns o diumenge dilluns sí era ahir o era diumenge penso que crec que era diumenge sí com va comentar Joan que la feia llavors el punt aquell que desapareix o sigui fins aquell moment aquell home havia havia perdut tres fills a la guerra no? i automàticament ell havia superat l'inconvenient i això pot ser molt criticable i pot ser o sigui des d'un bon principi plantejar aquest punt i llavors amb la mort que pot ser suïcidi de la pròpia mare que li reclama que ell no ha fet res per recuperar-los perquè no hi ha la certesa que sigui mort automàticament aquell home li canvia la vida totalment no? jo crec que aquest és un principi que no és que no a mi no m'engresca aquest principi no puc estar-hi d'acord bueno potser potser t'engrescarà una mica més si et dic que la interpretació que jo faig que crec que es pot fer d'això és que ell al cap i a la fi acompanya a la seva dona fins al final perquè el que no vol tampoc és marxar a buscar els fills mentre ell estigui allà amb aquell s'equilibri també que li ha provocat és a dir ell marxa quan ja bueno doncs ja pot marxar ja d'alguna manera és lliure podem dir-ho així de manera positiva o quan ja fent la seva feina de manera bueno no sé si més encara m'ho poses més bé vull dir en definitiva esclar vull dir l'opció que ell fa diu que m'haig de deixar aquesta dona sola aquí que li pot passar qualsevol cosa i no estaré jo aquí quan hi està tan vella i tal a veure vull dir crec que aquell punt d'això de guió crec que m'almet tota l'altra història i lògicament a mi se'm va fer molt desagradable jo vaig dir sí home i ara esclar i ara què ara a seguir i tota la vida ja queda absolutament condicionada precisament perquè hi ha hagut una insistència o sigui ell no és en cap moment ell vull dir no ho és vull dir està completament mediatitzat per l'interès d'altres no i llavors tot el que s'ha de bé posteriorment doncs crec que no es correspon amb això que diem que tantes vegades s'esmenta no que la persona quan està bé amb ella mateixa és quan és més capaç de fer les coses més bé en canvi quan quan hi ha doncs un condicionant molt potent automàticament deixa de ser tal llavors esclar a tot el que ve després l'explicació crec que hi ha uns canvis excessiu ben ràpids del que representa el passat i el present i esclar em va agradar molt una cosa sí que em va agradar molt és de la manera que busca l'aigua la troba ja quan la té diu ja he trobat i allò no val per res home no ho sento m'entens? no això no val això es trampa total en la vida un un per per viure i per crear una situació de vivència crec jo molt potent vull dir el que cal és el respecte absolut en l'altre vull dir quan li explica diu he trobat aigua allà i tal perquè la feina que té allà i tal em va tombar per alguns aspectes d'aquí jo crec que hi ha una una filosofia per dir-ho d'una manera que no puc acceptar-la com a bona igual com no puc acceptar com a bo doncs tots aquests films i pel que sembla doncs el revenat aquest doncs té aquesta constant que acaben argumentant i justificant el fet de la violència sense mesura perquè en definitiva has estat tocat de bueno t'han fet mal esclar totes les persones que tenen inconvenients prou poderosos en la vida prou poderosos vol dir prou desestibilitzadors seria comprensible que acabessin a la desestibilització crec que això no es correspon doncs llavors una història que m'està fent pensar això que dius que està protagonitzada que va ser de fet la història que va donar més embranzida a la carrera del Russell Crow podem anar sortint i entrant per aquest tema doncs és gladiator i parla del mateix parla d'això mateix igual que Ben Hur que seria una miqueta com el referent directe d'aquesta pel·lícula igual ni totes aquestes pel·lícules de venjança estem parlant d'aquest tema sí de la mentalitat en definitiva d'aquest heroi que es crea a partir de la desgràcia de trobar-se en una situació molt potent home hi ha realitzadors que ho han tractat molt diferent per exemple els germans colles ho han tractat això i si ho han tractat no així és d'una altra manera ens entenem vull dir és clar clar clar potser a valor de lei ara estic pensant que potser una mica també parlen d'aquest tema però sí que amb una amb això tens raó amb una manera molt diferent de tractar el fet d'anar a buscar aquesta o d'anar a la recerca d'aquesta bueno d'aquesta retaliació que em sembla que es pot dir d'aquesta venjança d'un passat determinat home o pel·lícules per exemple com la de John Ford de The Searchers ara t'esmentaré també una pel·lícula que he vist que em va decepcionar molt aquesta setmana clar el problema és que el problema està segurament en que es faci una victòria d'això és a dir si per exemple com a The Searchers els centaures del desiert o de John Ford que hi ha també aquest desig d'anar a buscar aquella nena perduda dintre d'aquell d'allò però veritablement t'adones que allò no satisfà a ningú vull dir a la noia perquè ja ha estat completament absorbida per aquella cultura i està alienada en el sentit que està amb un altre d'allò això sí que és molt important i el mateix Searcher el mateix buscador el John Wayne que ha anat allà i que torna i que veritablement ha perdut tot el sentit de la vida perquè ja no sap ni on anar ni què fer ni on li pertany això suposo que és molt diferent aquí estem en una anàlisi profunda de la naturalesa i de com les coses ens colpegen aquest dia em sembla sí aquest dia vaig estar veient una pel·lícula que no et sabria dir qui les interpreta el que sí que hi havia era el que havia fet de James Bond l'últim no l'anterior ara és que ara no me'n recordo com se deia de tota manera és igual resulta ja la vaig trobar així una mica començada i del que parlava precisament és que hi ha un matrimoni que té una filla que hi ha un home que l'ha segrestat i que aquest home els està obligant a fer un seguit de coses arribar a temps i tot això que això ja n'hem vist algun altre també llavors em va cridar molt l'atenció i vas dir carai tot això té una mena de fredor una mena de càlcul dic això i ja veràs com al final de tot el que es produirà és precisament que aquí hi ha alguna cosa de venjança alguna cosa que fa moure aquest home el fa moure en aquest home perquè no està d'acord amb el que amb el que s'ha produït o amb el que es pot produir evidentment és una cosa que s'havia produït llavors i efectivament efectivament sí i al final de tot el que tenim el que acabes o sigui és precisament un home que té tot a la vida ho té tot solucionat vull dir té un bueno tot bé tot li va de conya a més a més té un amant llavors aquest aquest és el problema què vol dir aquest és el problema que l'amant té un marit i té un marit tan llest o tan vàlid com ell automàticament organitza una situació que en definitiva el que fa és desmuntar en la persona aquesta i ho desmuntar d'acord amb la seva pròpia dona o sigui hi ha com m'entens vull dir un joc tot una posta en escena com si fos una pròpia obra de teatre maquinada per el mateix marit i la dona d'ell mateix i la seva pròpia dona evidentment s'assabantaran tots dos perquè es trobaran i quedarà clar que són amants i llavors a mi em va molestar molt aquesta pel·lícula però moltíssim perquè el que el que està passant al cap i a la fi i amb això jo no estaré ni molt menys d'acord en promocionar doncs els adulteris però el que està clar és que el que està jugant és a convèncer que tot el que s'està produint o tot el que generen aquests dos aquests dos actors al cap i a la fi precisament tenim convèncer-te tu com a espectador convèncer-te tu com a espectador que tot allò té una lògica plastant i aquí no jugo sí? sí, sí sí no, no és el tema de forçar un guió simplement perquè tingui una estructura brillant i oblidar-nos del que volem explicar estic intentant buscar suposo que et referies a l'actor el Roger Moore no és el de més cap aquí aquell aquell que va ser el Lambert i no l'altre és que no me'n recordo com se diu ara el Daniel Craig no? que és l'últim no, que és l'últim sí en queda un Timothy Dalton tampoc no bueno doncs ja en queda un altre en queda un sí val d'acord i bé però que si és el que més el que és més important és el que el que t'he explicat al final al final de la pel·lícula vas dir carai tu quina manera quina manera més clavada de convèncer eh vull dir això és el que em sembla que no que no és vàlid no? bueno ens podrien comentar alguna pel·lícula del del Russell Crow que que tingui característiques diferents d'aquesta que estem dient vull dir que en trata home va fer la ment meravellosa per exemple aquesta què tal? aquesta és una pel·lícula tova que tracta el tema de l'esquizofrènia i de de la psicòsia o sigui de sí de això com se diu ara ai que no me'n recordaré de fet és és una situació psicòtica que ell viu va ser un gran ja ho sabem que va ser senyor Nash sí en John Nash un matemàtic premio Nobel una ment meravellosa exactament una ment meravellosa però que tenia l'inconvenient de de veure's desestibilitzat a partir d'una ment que li funcionava doncs amb unes constants esquizofrèniques no? que és el que en definitiva li passen en determinades determinades persones que els fa patir però fora de tot i tot això necessita d'un tractament no? que allibera doncs d'aquest patiment a les persones però esclar tot i així doncs hi ha moments que que es desestibilitzen i lògicament el patiment és superior al que tu puguis conèixer i al que jo també no? llavors la pel·lícula mostra molt bé tota tota aquesta constant no? el que passa és que té com un com un final esclatant que no té res a veure per exemple amb el que planteja una pel·lícula que portava a partir de l'Spider que veritablement allà sí que era una autèntica investigació sobre el que representa l'esquizofrènia eh? i aquí doncs estaríem en una situació més dolça eh? però potser únicament pel fet que aquella pel·lícula del David Cronenberg eh? sí dels grans directors d'històries sobre de les negativitats humanes l'interior de la ment no? sobre aprofundiment dels mecanismes d'alament doncs segurament jo diria que és una qüestió d'estructura narrativa és a dir el David Cronenberg és prou valent com per la teranyina que té aquell personatge perquè Spider vol dir aranya i el que veiem és que ell té una teranyina fabricada a la seva habitació que correspon a la seva problemàtica mental i a la seva dificultat per sortir d'això doncs segurament en cap moment el David Cronenberg ens amaga aquest personatge té aquesta teranyina la diferència està en que el Ron Howard i els guionistes d'una ment meravellosa és que juguen durant tota la pel·lícula a fer-nos creure una realitat diferent i al final ens demostren que és una altra cosa és a dir juguen a jugar una mica el que dèiem no juguen amb l'espectador això a mi a tranquil·litzar per dir-ho d'una manera sí fins que al final et donen la sorpresa per dir-te ai mira que també he estat explicant tot això però tot això no és vàlid i és com dir el factor aquest sorpresa és el que veritablement és important i quedarà en la ment de les persones en la ment dels espectadors per dir anda quina habilitat han tingut per portar-me fins a aquell moment i no adonar-me a l'estil una mica del sisè sentit per dir-ho d'alguna manera però bueno que el sisè sentit té la validesa que una vegada que es descobreix el que passa que teníem tota mena de signes penses en com t'ho han fet i dius bueno no però després continuen amb la història i llavors li donen un sentit diferent li dona al director li dona un sentit i explica bueno a partir del descobriment d'allò a partir del desvetllament a l'espectador i no només a l'espectador sinó als protagonistes de la pel·lícula li donen el veritable sentit del que et volen explicar amb la més meravellosa en canvi una vegada que es descobreix això és com et desinfles llavors tot el que m'estaves explicant m'ho podies haver explicat d'una altra manera perquè jo anés seguint això d'una altra forma i hagués aprofundir bé els jocs aquests dels guions que estem parlant des del començament de la pel·lícula que si t'ho expliquen d'una forma et poden al final al final de la història donar una idea que t'han omplert de contingut i d'allò o et poden deixar completament buit únicament fent-te veure que han fet uns jocs d'artifici per acabar allò allò esclatant en el cel i para de comptar de totes maneres una menys meravellosa va ser una pel·lícula en la qual jo segurament vaig descobrir el Russell Crowe o poc la coneixia però la vaig veure al cinema i em va sobtar com que parlem d'aquest home una persona que té aquest físic que té un físic així contundent és gros és d'una complexió forta té aquest rostre així més aviat en principi que et dona la impressió també de fortalesa física i i que ha estat considerat sempre jo per això volia parlar d'aquest actor avui perquè és d'aquests actors que no sabem ben bé si considerar-los gran actors o no o uns actors dintre de l'estat sistem però que no tenen més consistència però simplement que estan dintre d'aquest tema i llavors ja aconsegueixen papers bons i bueno i van enllaçant un paper amb un altre i para de comptar a més a més també durant la seva carrera durant el seu desenvolupament així de l'estrellat d'arribar al punt més alt del cinema de Hollywood doncs ha tingut alguns episodis també de violència d'agressió a periodistes que s'han inmiscuit en la seva vida privada i doncs ell s'ha defensat i ha tingut és a dir que és un personatge amb aquests amb aquests tres també d'alguna forma compulsiu d'aquesta manera potser una mica del que reflecteixen algunes pel·lícules de les que comentàvem una mica el que li passa al protagonista del lado bueno de les coses que té aquest punt i que està medicat aquest home en canvi el Russell Crowe com que està en aquest punt tan alt doncs bueno ja fins i tot se li pot acceptar tot però jo el que volia arribar a tot això és que ha fet pel·lícules i ara parlarem d'algunes d'elles que ha demostrat que té una sensibilitat molt gran per arribar a desenvolupar personatges mira una que jo vaig veure fa molt poc que m'havien parlat un munt de vegades i que tenia curiositat i tenia moltes ganes perquè és un director que m'agrada molt és el Peter Weir que és Master and Commander protagonitzada per ell la veritat és que és una pel·lícula a part d'aquest desenvolupament és completament sorprenent vull dir té unes anades i unes tornades que no entren dintre de cap guió d'aquests que diem clàssic i establert sinó que bueno a veure què passarà ara vull dir fins que arriben allà passen per davant amb el vaixell aquest que van fent com una mena d'investigació científica i que tenen un equip de nois que estan aprenent també el seu ofici doncs arriben a les illes Galàpagos fent referència al viatge aquell del Beagle i el Darwin que va ser allà on va descobrir la varietat enorme d'espècies a partir de la qual va fer l'origen de les espècies va treure moltes conclusions de la varietat immensa que hi ha en aquelles illes doncs passen per davant d'allà perquè no poden aturar-se en aquell moment després tornen llavors sí que veiem allà les diferents espècies que es troben encara a l'actualitat clar, això està rodat a l'actualitat però fent referència a finals del segle XIX o així i ell està allà amb una tranquil·litat pasmosa fent un personatge complex però que no no sé ho fa amb una naturalitat enorme vull dir i és un personatge que ha de ser amable amb la tripulació que ha de saber en el moment en què ha d'estar i allò vull dir amb una calma tremenda a part de la més meravellosa que em va deixar aquest gust agradol de veure que és una pel·lícula molt comercial molt enganyosa com comentàvem abans un Ron Howard que és un director que per mi és un director molt eficaç la veritat és que el que fa ho fa amb una consistència el codi de Vinci i tal que ho pots criticar de moltes maneres però que és eficaç com a pel·lícula comercial porta a punts molt engrescadors de fer-te pensar en determinats temes doncs allà una menys meravellosa vaig dir home doncs aquest actor que la gent diu que és un actor més aviat barrué un poc d'allò bueno doncs li dona un matís una sèrie de matís al personatge aquest al John Nash que no va deixar d'agradar-me Gladiator és una pel·lícula que tot i que el Joan vull anar donant veu a les persones que no han pogut venir però que han donat la seva opinió que per ell doncs és la pel·lícula una mica capdalt i que fa que aquest actor doncs tingui una presència enorme segons la meva opinió aquí com que bueno la pel·lícula doncs entra dintre d'aquestes coordenades de gran espectacle doncs ell és com una peça més d'aquest espectacle i sí la veritat és que la seva presència la manera com el disfressen com el vesteixen doncs bueno sí dintre d'aquest tema en canvi una miqueta abans un any abans havia fet una pel·lícula que és d'aquelles pel·lícules que jo considero que són de manual però amb una consistència amb una possibilitat de raonar sobre el que t'explica molt gran que és d'insider el dilema on ell precisament és el d'insider que vol dir el que s'introdueix a dintre d'una trama en aquest cas una trama que no és gaire habitual i és de denúncia per part del Michael Mann un director per mi consistent molt consistent tot i que també dintre del cinema comercial que parla de la manipulació que fan les tabacalera respecte al producte que venen perquè la gent perdó perquè la gent es crei una addicció a partir d'allò llavors hi ha una persona que surt que és el mateix Russell Crowe si no recordo malament que surt d'una indústria tabacalera i vol denunciar-ho això doncs les pressions que té aquesta persona enormes com podem imaginar amb l'Al Pacino a l'altra banda fent de de periodista que vol que aquesta persona treure-hi el màxim possible i el Russell Crowe està entremig entremig de les amenaces dels industrials de les amenaces també d'alguna manera d'aquest periodista per treure-li tot el suc possible a la història i ell que el que vol és ser sincer que el públic que la gent que està consumint aquests aquests productes com a mínim sàpiga de quina manera l'estan manipulant i un altre personatge just abans de Gladiator no té res a veure amb Gladiator res espectacular en quant a la posada en escena però amb ell fent una interpretació la veritat que és que molt eficaç una altra interpretació molt eficaç que també vaig voler veure perquè em cridava molt l'atenció que és la de A Good Year Un Buen Año no sé si la recordes que és una pel·lícula en la que ell resulta que és en assabenta és un ell representa que és un bueno un bròquer un oficinista una persona que treballa en el tema de la borsa d'allò i en un moment determinat se n'assabenta que té una herència a l'altra banda de l'oceà a França concretament d'unes vinyes d'uns petits terrenys i va cap allà a veure què fa a veure què fer amb això llavors es troba una realitat completament diferent a la que ell viu la pel·lícula està molt bé perquè ell està parlant per telèfon amb la gent que ha quedat allà treballant amb la seva feina ell ha de prendre una sèrie de decisions però veu la pressió que li estan col·locant des d'allà i veu la tranquil·litat amb la que es pot prendre la vida des d'una altra banda i aquests dos extrems en què es mou aquest personatge i de nou la tranquil·litat la naturalitat amb la que aquest actor desenvolupa aquestes dues vessants a mi em va semblar que també donava una mesura força bona de la seva capacitat d'entrar dintre d'un personatge i de fer-nos entendre que sí que allà hi ha un actor però la pel·lícula segurament definitiva que em va convèncer bueno després d'entremig vaig veure Els Miserables perquè són pel·lícules que no estic seguint un ordre cronològic sinó un ordre en el que jo les he anat veient no tant en l'ordre en el que es van fer vaig veure també Els Miserables una mica forçat perquè vaig anar a veure amb uns amics allà al cinema sicari una pel·lícula interessant sobretot perquè tota la pel·lícula és musical vull dir no hi ha ni una línia de diàleg que sigui parlada sinó tot cantat i ell fa el personatge de Javert el personatge dolent per antonomàcia de la història dels Miserables i canta també canta amb una veu aquesta greu i una altra vegada una altra vegada torna a fer un personatge convincent convincent dur fort dolent però que bueno la veritat és que t'oblides una miqueta que és el Russell Crow del Gladiator i d'altres històries i et col·loques allà dint però ja dic que la pel·lícula que em va convèncer a mi del tot que aquest és un actor que és capaç de disfressar-se i d'entrar dintre del personatge i de fer-nos entendre que hi havia que hi ha un tros d'actor és una pel·lícula que aquí es va dir La Sombra del Poder que jo la setmana passada no me'n recordava del títol en castellà i en la versió original es diu State of Play no és així com Estat del Joc i aquí fa d'un periodista també d'una manera similar a la del dilema però en aquest cas movent-se dintre del món del periodisme és un periodista que juntament amb un altre periodista més jove que entra a la redacció en què ell treballa doncs són els únics que intenten atrevir-se a entrar dintre d'una trama de corrupció política de de jocs d'influències de coses d'aquest tipus on la cosa més curiosa és que l'amic personal del personatge que interpreta el Russell Croft no me'n recordo quin actor és no sé si és l'Alpachino de nou no em sembla que l'Alpachino ara ho buscaré doncs és un amic personal seu un amic íntim i ell en tot moment en tot moment el Ben Affleck el Ben Affleck és el polític l'oponent i la noia joveneta que ve a col·laborar amb ell en la redacció del diari és la Rachel McAdams que està fabulosa tots dos fan una parella actoral molt molt interessant ell molt més gran i molt més joveneta però el joc de mirades i el joc de complicitats que té en la pel·lícula i aquí Russell Croft veritablement no sé sorprenent vull dir allò amb una mena de perruca amb un cabell així una mica tallar sembla molt més baixet del que ells han realitat els gestos que ha creat gestos una miqueta com molt convencionals com molt allò de remenar-se una miqueta al cabell però que són petites coses que ja dic et fan entrar dintre del personatge i que bueno això me la va recomanar aquesta pel·lícula un amic a Itor Croft va deixar el DVD i la veritat és que li vaig agrair moltíssim perquè no m'ho podia creure no m'ho podia creure que fos tan enginyós que pogués ser un guió un actor es posés tant al servei d'un guió complex d'un guió complicat i que totes les frases que hi haguessin tan bé fossin tan profundes i l'espectador ens anés guiant també per aquesta bueno per aquest oceà d'explicar-nos aquesta història jo és la que vaig recomanar per veure que al final no hem pogut venir pels motius que hem dit ni en Joan ni Carme però és la que vaig dir tant The Water Diviner la vaig recomanar perquè perquè era l'única pel·lícula que ha dirigit de moment que ha fet com a director a part de com a actor principal també i de l'State of Play perquè em va semblar brillantíssima jo diria jo diria no sé amb el risc d'equivocar-me que és la seva actuació més convincent i més brillant de les que he vist seves i de les que han anat té moltes més pel·lícules vull dir ha participat ja no sé si en 50 60 bueno és una estrella una estrella de Hollywood i que el cridan doncs en totes les pel·lícules no sé com el veus tu amb aquestes pel·lícules que hem comentat o amb algun altre no sé si a Robin Hood per exemple te'n recordes del seu paper del Ridley Scott perquè Ridley Scott el va cridant per protagonitzar pel·lícules perquè bueno tenen una ha fet un Robin Hood veus això sí sí jo si et dic la veritat tampoc per això que la comento per si tu te'n recordes L.A. Confidential també és una pel·lícula aquesta sí que la recordo aquesta és ja del 1997 del Curtis Hanson d'aquelles pel·lícules que de cinema negre força convincents també però jo la tinc una mica oblidada també ho he de dir la veritat és que jo també una mica oblidada tot i que reconec que em va vull dir em va quedar com a molt com a molt potent esclar és que imagina't tu la quantitat de pel·lícules que hem vist avui com per recordar tot el guió i tal que n'hi ha que sigui val a dir-ho i tu vas veure Jaume la pel·lícula de Noé la Noa de Renor Onoski al final aquesta tinc moltes ganes de tornar a revisar-la mira que jo normalment quan veig una pel·lícula em queda aquí però com que després de veure-la que em va despistar també una mica de Renor Onoski un d'aquests directors que sempre hem parlat meravelles de tot el que ha fet doncs de cop aquesta pel·lícula com una versió de la Bíblia així molt estranya però després de veure-la vaig començar a assabentar-me de com estava feta aquesta pel·lícula que estava basada en els com es diuen en els evangelis apòcrifs que no era la versió oficial de la Bíblia per això surten personatges que són més propers a la mitologia d'altres d'altres religions que llavors bueno el Renor Onoski fa tot un joc tot un joc d'interreligiositat aquest és molt però jo ja dic reconec que com que em va despistar molt però m'han parlat moltes coses d'aquesta pel·lícula tinc ganes de tornar a veure-la amb uns altres ulls però i també era ell era ell si no recordo malament si és ell noé i allò també fent un això tu acabes de dir ara també una cosa molt important nosaltres que tenim aquesta pràctica d'estar amb diferents emissores moltes vegades és molt més important una revisió d'una pel·lícula t'hagi agradat o no això ja no d'allò o sigui que li tinguis una bona valoració no perquè és clar vull dir és que allò ho recordes molt no i llavors per elaborar doncs aquest discurs de valors que intentem doncs en tot moment doncs reflectir i si s'escau recolzant encara que cal evitar doncs caure en el pamfletisme no i en la valoració fàcil la veritat és que et desperta doncs moltes moltes qualitats jo per exemple no fa gaire i ho dic com a última cosa ja després ho acabes tu que la Aurel Hedborg que és la Diamantes oi? com es diu? Desayuno con Diamantes Breakfast at Tiffany's això mateix doncs aquesta és una pel·lícula que quan quan l'he vist dues o tres vegades doncs acaba tenint un atractiu especial no? perquè perquè i això cajuca en valors que jo puc estar completament en desacord però sí que hi ha una construcció de dos personatges a la recerca d'una realitat que que se'ns amaga d'una manera molt molt ben feta no? com un clàssic total i llavors acaba clar quan la veus altra vegada dic a veure a veure torno a veure perquè esclar em va quedar em va quedar que sí però que no i que tal i té un joc irònic molt interessant sobre el que és la fascinació per pels diners per la joja per la vida fàcil per la vida que ja està situada en un punt en el qual no has de preocupar-te per les coses mundanes té aquest punt de reflexió i tant tan interessant i a canvi la poses aquesta mateixa noia la poses en vacances a Roma eh i allà la veus una noieta més aviat clar és reina no allà però però dius però va quina innocència quin d'allò no i no sé vull dir et fa pensar que veritablement tant un personatge com l'altre doncs t'ha portat alguna cosa que té un valor que té un valor afegit en el teu coneixement i que en definitiva t'ha portat algun fet molt positiu mira parla't ara de William Wilder que és el director de vacances a Roma que també és el director de Ben Hur per tant bueno i d'Estan Leidonen i Estan Leidonen és el director de de no desayuno un dia moltes no em sembla que no ara buscarem mentre recordem mentre recordem a tots els oients que la que la setmana vinent que sí que tindrem aquí al principi a tot l'equip complet i també al Pol i a Lídia que han de presentar el tema que us direm ara mateix perquè estic buscant dues coses a la vegada i llavors al final no veus res el tema que presentaran tots dos és un tema la veritat és que força interessant com el el que s'anomena xarxes socials i cinema és a dir Facebook Twitter totes aquestes xarxes com s'han anat reflectint en el cinema últimament i com han anat estant tant un tema com una forma també de fer cinema les dues coses per tant seran molt benvinguts una vegada més i a veure Breakfast at Tiffany's tinc aquí ja la pàgina allò està dirigit pel Blake Edwards això Blake Edwards un dels grans un dels grans també de la comèdia sí, l'altre que ha esmentat tampoc no, no està lluny vigila, vigila està lluny d'acord que vagi molt bé aquí ho deixem una salutació per tots els que no han pogut estar avui aquí i per tots els oients del programa en directe en diferit i en les xarxes socials també ara que en parlàvem i que en parlarem la setmana vinent fins al dimarts que ja estarem al març és veritat serà dia 1 a reveure un dels grans que duża Sintonitzes prou.