Batalla d’Argel, Keaton i 'One Battle After Another'

Cinema sense condicions. Gràcies. Bona tarda, amigues i amics de Ràdio d'Esvern, un dimarts més aquí amb vosaltres. Acabem de sentir una introducció a la pel·lícula d'avui, que és la Batalla d'Argel, Aquesta pel·lícula, la música d'aquesta pel·lícula va ser composada per Ennio Morricone i va col·laborar també Guilo Pontecorvo, el director. Guilo Pontecorvo... Amb la seva biografia s'explica que va fer diversos treballs. Recordo que hasta es va dedicar alguna vegada a la promoció de pisos. Devia estar complicada la vida en aquells temps. Ell va néixer el 19 de novembre de 1919. És a dir que quasi, quasi, estem... a un mes de la seva data d'aniversari. I va morir a Roma el 12 d'octubre del 2006, als 86 anys. Ell era d'origen jueu, va ser un militant compromès amb la lluita antifeixista, va estar durant uns anys afiliat al PETXI, al Partit Comunista Italià. Quan el govern soviètic va entrar a Hongria, ell va començar a dubtar de la seva militància i se'n va sortir. tot i que tota la vida es va considerar una persona combativa i en defensa de la gent del poble i de les esquerres. Ell es va exiliar a l'època de Mussolini i se'n va anar a França, o sigui, vivia a Itàlia, se'n va anar a França. Allà, a París, va conèixer, entre d'altres, a Picasso, Stravinsky, Sartre, així com el cercle d'exilats polítics italians. Ell, en realitat, ell, com dèiem, volia ser, i els seus primers estudis anaven per aquí, volia ser director d'orquestra. Les coses després van anar d'una altra manera. És un home que també físicament estava dotat i li agradava i va participar en tornejos de tenis com a jugador. també és un altre tema que va deixar, després va fer de corresponsal de premsa en revistes italianes a l'exili, i la seva primera experiència en cinema va ser com a ajudant de direcció del director Ibs Alegret el 1951. El 1941 va ingressar al Petxí, com dèiem, d'on se'n va sortir, també com dèiem, quan la invasió sobrètica d'Hongria. El 1969 va ser nominat als Òscars per la Batalla d'Argel i va guanyar el Lleó d'Or aquest mateix any al Festival de Venècia per aquesta pel·lícula. Ell no és un home que s'hagi prodigat massa en cinema, diríem, que té una filmografia d'escassos 10 o 11 títols. Dels primers, el més destacable és Capó. Direm una cosa per començar, que ell és un home que ha fet cinema de contingut documental i també ha fet cinema tradicional, és a dir... explicant històries que es tinguessin una relació o bé amb la vida d'algun país, persones, etcètera, però com a ficció, també. En aquest cas, la pel·lícula La batalla del gel, és extraordinària i, sens dubte, és la seva obra mestra. Després destacaríem Capó i queimada amb Marlon Brando. Ell va fer també un documental que es deia La diosa Enrique Berlinguer, que havia sigut president del Partit Comunista Italià, I respecte a Espanya, va fer una pel·lícula que no va ser massa reixida, però que per nosaltres aquí va tindre importància, sobretot pel moment en què es va fer, perquè la va fer en 1979, amb el títol d'Operación Ogro. Operació Ogro no és res més que aquell salt mortal, podem dir afortunadament, de tipus urbà, i gairebé lectiu, perquè érem un col·legi, al carrer Claudio Coelho, i el personatge de turno va ser el general Carrero Blanco. El saltador. Aquest és el que va fer el salt. Bé, la pel·lícula, ja dic, desgraciadament, més enllà del que representava, ell segurament volia fer una pel·lícula perquè, tenint en compte la seva trajectòria, segurament volia parlar d'ETA, explicar com era l'organització d'ETA, etcètera, perquè d'alguna forma... Està molt lligat a Operació Negro. I, en realitat, a tot el cinema que ell va fer. Perquè era un home combatiu i llavors li interessava fer aquest tipus de cinema. Sempre, sempre, després en parlarem més, però sempre des d'una perspectiva humanística. És a dir, diguem, No era, i ni molt menys es podria que es prengués com a pejoratiu, però no era un anarco allò exacerbat, sinó que era un home que tenia uns sentiments que eren l'expressió de la resistència popular, en aquells temps tan convulsos, que hi havia sobretot durant l'ocupació d'Algèria per part de França, que es va pollongar més de cent anys, que es diu molt aviat. I aquesta pel·lícula parla de sis o set anys que van ser dels 53 als 59, 60 i fins al 1962, que no és fer cap espoli perquè la història també ho reconeix així, el 1962 es va aconseguir la independència d'Algèria. i França es va retirar i se'n van tornar cap a casa. Després, clar, sempre amb aquestes operacions hi ha molta gent que s'hi deixa la vida, no? I aquí, ja explicada la pel·lícula, d'una manera sistemàtica, profundament pensada i amb un guió de ferro, tot l'esdevenir, parts per pas, d'aquesta evolució del que és des d'un inici a partir d'una aparència de calma a la ciutat d'Algèlia, d'Argel, fins que les cèl·lules es van multiplicant i eixamplant. Comença la lluita de la guerrilla urbana, comencen els atemptats importants. França envia un destacament preparat, molt preparat, de paracaigudistes... que venien, encara estaven molt, diguéssim, impulsats per l'adrenalina agafada al final de la Segona Guerra Mundial contra els feixistes, que és una contradicció, a vegades ho podem mirar així i tal, però era gent molt curtida. I, per tant, van enviar allà el millor que tenien amb el plan de combatre aquesta insurgència que es havia produït a la ciutat, que en aquells moments dominada i el país dominat per ells, no? Bé, llavors, a partir d'aquí hi ha tota una sèrie de consideracions de tipus tècnic que m'agradaria, Anastasi, que tu diguessis la teva, perquè realment... tant amb el guió com amb la fotografia, com amb el muntatge, com amb la música, com amb la producció, hi ha coses molt importants per destacar. I començo a dir, des d'ara, i potser ho tornaré a repetir, no serà perquè sí, sinó per insistir-hi, podeu veure aquesta pel·lícula a Filmin. Sí, sí, sí, no, totalment d'acord amb l'exposició inicial que has fet de la pel·li, penso que l'has definit molt bé i l'has enquadrat dintre d'aquest tipus de cinema que, bueno, encara es fa per sort i d'alguna manera tenim un referent molt proper que després en parlarem, que veu una mica també d'aquesta pel·lícula i que s'està fent molt famosa, a més a més, en aquests moments. Bé, doncs jo penso que sí, que estàs parlant d'un autor que a més a més té aquesta doble preocupació, que potser en un moment determinat, quan la seva filmografia es va desenfocar ja d'aquest camí que és el que ell creu de veritat que ha de treballar, que és el camí de reivindicar la gent miserable, la gent pobre, la gent que lluita per una causa que es creu justa, que ells creuen justa, Doncs va desviar-ho i se'n va anar a un cinema potser més vulgar, més normal. D'alguna manera perd tota la força, perquè esclar, el que ell creia és això. I en aquesta pel·lícula és el paradigma d'aquest cinema, perquè sí que és interessant després el queimada amb el Marlon Brando, més a més, que té un Marlon Brando... molt exagerat és una marromeda que comença ja a fer en les seves interpretacions comença a passar-se una miqueta i més que en fa un personatge molt carismàtic però ja no està tan fina la pel·lícula realment per mida no és aquell que avui en dia es diu One Hit Wonder que vol dir quan un cantant té un sol tema bo i que per aquí desapareix no és veritat no és un director de One Hit Wonder és a dir en té tres com a mínim que són els que ha citat i de tots tres aquesta exceleix d'una manera evident La pel·lícula, des del principi, té una estructura, té una cosa molt interessant, la pel·lícula, i és que la pel·lícula és una pel·lícula que per un cantó hi ha acció, hi ha molta acció, com en l'altra pel·lícula, de la qual també parlarem, hi ha molta acció, però és una pel·lícula que respira, fa inspiracions, grans inspiracions, i després fa grans aspiracions. que hi ha una respiració permanent, la pel·lícula està respirant tota l'estona. Hi ha moments de calma que necessites tenir-los perquè reflexionen els personatges, els lluitadors i els altres, els que van a lluitar contra i els que estan muntant l'estratègia de lluita. I de cop tot allò es torna a desencadenar i torna a haver-hi moment de lluita i d'acció. I a mi aquesta alternança, tan ben donada en aquesta pel·lícula, d'aquests moments de calma, de tensió calma... No és fàcil veure això amb el cinema, perquè normalment el director agafa una postura per un bàndol o per un altre. Sí, és cert. Aquí jo crec que... Jo crec que està clar la postura on militaria Ponte Corvo si se li fes dir. Però també és veritat que la pel·lícula, com tu adverteixes, i vosaltres veureu si la veieu, té una dialèctica en tot moment constant. I això és un punt molt apreciable. Molt, molt. Poguer de moment determinat dir, però si m'estic posant de cara de favor dels policies ara, o de l'exèrcit, quan arriba l'exèrcit, perquè primer l'enemic és el policia, després l'enemic es converteixen a l'exèrcit. És a dir, canvia l'enemic. Però l'enemic sempre és el mateix, és França. Però jo en el pel·lícula detecto que jo mateix, quan l'estava veient, Evidentment que empatitzava més amb la gent pobra, amb la gent que està patint, que lluita per una causa justa, per una independència. Però comprenies la raó dels militars. Exactament. Perquè el militar, d'entrada, el que té que fer com a militar és complir ordres. Exactament. Les ordres que hi havia és hi ha una insurrecció amb la nostra posició algèria i es té que sofocar. I llavors, per a pa i vaga això, aneu vosaltres que sou els tios més experimentats, el grup de combat més experimentat que tenim. Sí, sí, sí. I què aneu a fer? aneu a salvar compatriotes que estan allà treballant amb medicina, amb botigues, amb oficis, etc. Són francesos. I aquesta gent salta pels aires cada vegada que hi ha un atemptat per part del FNL. FNL, Front de Liberació Nacional. Front de Liberació Nacional. Sí, senyor. que era el grup armat, diguéssim, l'ETA en aquell moment d'allà. Sí, sí, és ben bé la traducció aquesta. El que també ens ajuda, en els que hem viscut aquella etapa d'ETA aquí, a entendre una miqueta també més, no vol dir entendre, no vol dir escapçar, vol dir entendre, simplement... a entendre les estratègies que ETA utilitzava. Són molt similars. Pensa que el que està fent l'FLN en aquell moment possiblement va ensinistrar i va orientar molt els moviments que ETA després va fer. No tinc cap dubte. A més, diré una cosa, que abans ho hem comentat quan veníem cap aquí. Vaig llegir que als Estats Units, després de l'atemptat a les Torres Pessones i abans d'iniciar la guerra d'Iraq, van agafar i amb uns comandaments mitjans i alts els van passar la batalla d'Argel. Interessant, eh? Per què? Perquè aquí s'expliquen d'una forma sistemàtica i clara els elements i la importància de com es pot anar tallant caps fins a arribar a fer caure el cap de la piràmide de comandament. Realment, la pel·lícula, en aquest sentit, em fas pensar que mentre l'anava veient pensava... A mi em preocupa sempre molt la comprensió del que es veu. És a dir, entendre les pel·lícules que estàs veient i que la gent les entengui, que no estigui mastegat, però que estiguin donades les dades suficients com perquè no hi hagi un moment que no saps on està... el centre de atenció. Sí. No, mai el perdem. Està molt ben explicada la pel·lícula. Pensa que les escenes realment tòpiques i que les hem vist mil vegades de la preparació d'atemptats en bomba que la porta la gent als bolsos, les dones en aquest cas, a les seves bosses, i que es produïen constantment, jo me'n recordo, jo tenia en aquells moments 12, 13... Perdona... 9, 8, 10 anys, 11, 12, fins i tot quan va acabar, 13 en realitat, els 62. Bé, doncs recordo coses d'aquest tipus, recordo que ho deien, eren unes dones que van entrar en una festa i van posar una bomba i se'n van... Tot això està tan ben explicat tot. Al mateix temps que t'explica amb minuciositat aquests atemptats, t'explica, com tu dius perfectament, amb minuciositat, com està muntada l'estructura de la pròpia de la gent que munta les bandes i com, per tant, s'ha de desmuntar. Si trenques el des de dalt, has de començar a agafar els que agafis, has de saber quina part estan d'aquesta piràmide i ells s'hi canten. La tortura, evidentment, era un tema autoritzat i que s'havia de fer, en aquest cas, per aconseguir que cantessin i que haguessin els de sobre. O sigui, el militar, d'una forma quasi tranquil·la i col·loquial, diu, si no hi ha tortura, no hi ha informació. Sí, sí. Sí, sí, clar, clar. Ara, jo us dic una cosa. Estàs veient allò i dius Bataclan. Sí, també. I dius Barcelona 17 d'agost. Sí, sí, sí, esclar. O sigui, és que ha passat 60 anys i estem igual, eh? La guerrilla urbana funciona igual. Realment és així. En aquest sentit és un exemple de com un poble, en aquest cas, amb tot el dret, jo penso, del món, i fins i tot otorgat per l'ONU, malgrat que trist paper també va fer l'ONU en aquest conflicte, llavors que al final es diu que realment l'ONU volia parlar del tema, els hi va arribar tots els papers de l'assumpte, però finalment no van prendre cartes en l'assumpte. No, perquè també, a veure, tenien una estratègia molt interessant els terroristes o independentistes, diguem-ne. I una cosa que van agafar molt bé és que dintre de tots aquests passos que hi havia per anar fent progressar la caiguda de les forces d'ocupació... Un molt important, i que ells ho diuen, diu, a l'ONU el que li farà frenar qualsevol acció és que muntem una vaga general. I aquella vaga, efectivament, l'ONU va dir, eh, cuidado, una vaga, això és tota la gent... a favor d'això. Tot i així no es van declarar. Un respecte. Es van posar al marge. Per això per l'exèrcit va ser tan important intentar-la desmuntar en el moment que s'estava produint. És a dir, no ho van aconseguir, es va arribar a produir i van ser 10 dies de lluita terrible, casa a casa, botiga a botiga, fent-los reobrir les botigues... A mi una cosa que m'admira de la pel·lícula també de construcció, de com està construïda, és que bé t'explica els diferents graus de lluita de cadascú. Des del nen petitet que intervé perquè és un nano espavilat i el fan servir com a contacte per anar-me'n i avall i fer coses, les dones, amb aquest paper que ha fet precisament Argelia, que és un país més aviat que en aquell moment no era molt procliu a donar-los papers protagònics a les dones. El paper tan important de les dones en aquesta pel·lícula, en la lluita, I llavors que sí que coneixes els caps dirigents, perquè te'ls marca molt bé. Hi ha quatre, n'hi ha cinc, són els màxims. Hi ha el prota fins i tot, i la prota seria el protagonista típic, l'heroi. Però en el fons tu te'n dones compte que la lluita és de tothom. És tot el poble argelià, en aquest cas argelí i algerià també, esclar. que s'aixeca... Sí, perquè és una pel·lícula, és una pel·lícula, i igual després ho faria també amb queimada, és una pel·lícula de masses, eh? Sí, totalment. Tot el rato, ella està bellugant molta gent. I molt ben bellugada, per cert. I només hi ha un actor, que per cert ho fa impecable, Jan Martèn. Sí. Que és el cap professional que interpreta el coronel Mathieu. El Mathieu, Mathieu és impecable. Tots els altres són, tant homes com dones, són tots actors ocasionals. Sí, sí. L'Alida Puenta, per mi, que també ho és un actor ocasional, és un actor que no és actor, en canvi té el carisma, aquest carisma de bellesa física fins i tot, i de pes, té un pes específic, que és l'enemic directe, és el que es personifica amb ell la imatge de l'enemic, per això és tan important carregar-se'l amb ell com sembla ser que al final de la pel·lícula acabarà passant. D'alguna manera, aquesta cosa és molt maca, això que vegis que no és. Són uns, per un cantó, unes individualitats, però aquestes individualitats, quan toca, i en aquestes escenes que diem de masses, ostres, és tot el poble que està al carrer. I això realment és una cosa que ha tingut la traducció en altres pobles i en altres lluites, però que no sempre aquestes lluites han acabat bé, i ho sabem perfectament alguns de nosaltres que estem aquí. En canvi, n'hi ha d'altres que... Perquè, esclar, allí hi ha les armes pel mig. Ha mostrat de la boca. Allà passa una cosa. L'exèrcit, el Front Nacional de Lliberament, té armes. Té armes, té armes, esclar. No justifico ni això justificar, però és un fet. Hi ha un amic meu que ho diu sempre. Si no es tallen caps i si no hi ha armes, qualsevol lluita està abocada al fracàs. I és així. I ells ho tenien molt clar i ho van fer. La pel·li, realment, a nivell de muntatge, a més a més, no té ni un tall mal fet. És una pel·lícula que en els moments de màxima acció tot s'entén bé, el que deia abans, la preocupació meva, que s'entenguin les coses. Quan has de veure confusió, veus confusió, però és una confusió superben ordenada, jerarquitzada... les escales que baixen la gent baixa escales corrents és tot tan net, tan perfecte és cert que ell era Joan de Direcció i aquesta feina d'organitzar les masses és molt d'ajudant de direcció devia tenir un molt bon Joan de Direcció o més d'un fins i tot perquè és una pel·lícula en què hi ha un moviment coral de les masses molt ben organitzat i això ho agraeixes tant és així que jo us dic una cosa jo crec que si la passes a gent que no tingui informació prèvia es pensarà que és un documental perquè està rodada en blanc i negre està rodada 5 anys després de la independència és a dir, que està amb el temps molt a prop i per tant no hi ha res que hagi canviat no, l'aspecte del que veus de la ciutat tota la ciutat és reconeixible totalment Realment, això és curiós perquè diu algú, hi ha una frase aquí recollit d'alguna crònica o d'alguna crítica, parla d'un documental realista però ficcionat. Jo no estic d'acord, és un documental ficcionat, és un documental amb ficció. Tot ell és ficció, en realitat. En realitat, jo diria que és ficció perquè reflecteix un fet que va passar de veritat i ja està, punt, no hi ha més enredus a fer. Té actors que no són promocionals. Bé, és igual. El resultat final tu notes que hi ha actors que no són promocionals? Amb un documental estic segur que el coronel Matié, el cap de la repressió, no parlaria com parla aquí. No, possiblement no. I això que ja diu una cosa que és molt important. Diu, per guanyar necessitem una cosa que és vital. I és que la premsa estigui al nostre favor. Ho tenen claríssim, fins al punt que, efectivament, quan veiem l'acte final de repressió definitiva que fa l'exèrcit, el primer que fan quan ja passa això, no vull donar spoilers, és que entri la nostra premsa a fer fotografies de tot el tema que ha passat aquí dintre. Ja està, s'ha recuperat la pauta. Bé, després, esclar, és curiós perquè dius, bé, els americans abans d'anar a la Guerra de l'Irax van mirar la pel·lícula. Sí, sí, però la van veure fins al final, perquè si la van veure fins al final, veurien com acaba, no? Acaba amb la independència, eh? Compte, eh? Acabem perdent la guerra. Clar, clar, acabem perdent la guerra. O la batalla. Sí, sí, en aquest cas. I per França va ser una pèrdua dolorosíssima. Bueno, la pel·lícula no cal que... Sí que s'ha de dir. Va estar prohibida durant molts anys a França, eh? Sí, sí. Però jo estava en aquell moment, anava al Liceu Francesc, quan va passar això... I era un tema pràcticament prohibit. És a dir, és un tema prohibit. No ens prohibien de parlar-ne, tampoc nosaltres ens acudiria segurament com a nens als 11 o 12 anys parlar d'aquest tema, però sí que ho recordo com una cosa que és un tema que no agrada. No hem de parlar gaire d'aquest assunto. Així com després, poc abans, hi va haver el tema de Gadir, que hi va haver un gran... Aquí al sud de França va ser això, no estem parlant ara d'Àfrica, estem parlant del sud de França. Hi va haver unes pluges terribles que es van emportar, tota una riera... Bé, el que estava passant allà abans, però amb tragèdia com va passar a València. Allà ens vam motivar enseguida, ens van explicar molt bé, escolta que Gadir que està aquí dalt, hem de donar robes... I vam fer tota una moguda forta... El tema d'Argèlia és com si no existís. I els francesos jo crec que el tema d'Argèlia encara el porten una mica clavat. Sí, sí. Havia sigut Corea, allò era molt lluny, però Argèlia era molt proper i, com dius tu, van estar-s'hi molts anys. Vol dir que havien fet una ciutat magnífica, perquè realment la part que es veu de la ciutat rica, per entendre'ns, els edificis de la part del port havien estat construïts al segle XIX per una gent que van fer uns edificis magnífics. És cert que... A mi una escena que marca profundament la pel·lícula i que és una escena molt paradigmàtica i de cinema, no diria, quasi bé soviètic, és l'escena del pobre que està, aquell home, que està enmig del carrer, com un cloixard, no? Sí. Demanant, segurament, diners i tal... i que, com que els pobres són tots, es poden confondre uns amb els altres, i entre la gent de la clandestinitat també hi havia gent que es disfressava del que fos, doncs, d'alguna manera, comença al voltant d'ell, perquè hi ha moments que l'exèrcit s'està movent per la zona rica de la ciutat, baixen els tancs, baixen cap avall... Sí, perquè diguem una cosa, el focus està... de rebel·lia, està localitzat a la Casba. A la Casba, exactament. A la ciutat vella i a la Casba. Això, en canvi, baixa cap a la ciutat i, llavors, aquest home que és testimoni de la baixada per un cantó del exèrcit que sent que està baixant, que venen els tancs i està absolutament acollonit i veus la seva cara. Per altra banda, ja, la gent que està en els balcons d'aquests edificis que dèiem abans blancs, molt macos i tal, en les seves terrasses... que són els francesos que deies tu abans, que són metges, que són advocats, que són gent que necessita tenir la sensació de protecció i que de cop concreten en aquest individu que hi ha allà baix, aquest pobre home que està allà assegut a la vorera, li concreten tot l'odi i comencen a dir-li de tot. assassins, que són assassins... I el pobre, com que s'espanta, s'amaga i en l'amagar-se la seva acció és entesa com una acció negativa de defensa, del que sigui, i totes les forces armades, una part d'un estagment d'aquesta força, van cap a ell, no veiem com resolt. No resolt, em sembla recordar que la seqüència... Sí, però té pintes de linxament. Com a mínim de linxament. Què vol dir? Realment és una escena molt maca, però és una escena molt neta. I aquesta escena, ara m'has fet recordar una cosa que quan la vaig veure, perquè la vaig veure me la vaig passar dues vegades, i la segona vegada dic ostres, això és Tiananmen. O sigui, quan baixen els tancs, hi ha un noi que va cap allà i jo dic el fotògraf de Tiananmen I faltaven uns anys encara. Home, és clar, perquè havia vist la pel·lícula. Sí, sí, sí. Aquí va dir, aquí tinc la foto. Sí, sí. L'independentista o el protestant o el que sigui. Sí, sí, sí. Amb el tank que li ve de cara. Correcte. La pel·li té uns referents, i a mi són molt estimables i molt estimats, que un d'ells jo penso que és clar, en el cas de caimada encara és més obvi, que és el tema de Kazan, Elia Kazan i Zapata. Ja saps que jo sempre vaig a parar el mateix, o sigui, Zapata per mi és pel·lícula mítica, i hi ha un personatge en aquesta pel·lícula de la que estem parlant, a la batalla d'Argel, amb Caimada hi havia fins i tot més coses, però en aquesta hi ha un personatge, aquest personatge que és una mica el pare de la lluita, que és un home que ve des de fora, te'l presenta en el mig de la pel·lícula, no és des del principi, amb bullaretes, i aquest personatge em recorda molt el paper que fa el presidente Madero en la pel·lícula de Zapata. És a dir, és un personatge discret, però que és una ment pensant. Ara no ens convena per aquí, ens convena per allà. Vigilem perquè la lluita, la vaga... Un estratega. Un estratega. L'equivalent al coronel Matié. Exactament, l'equivalent a l'altre cantó, el coronel Matié el coneixem des del principi que apareix. Són els dos caps pensants, un de cada bàndol. I el Madero tenia aquest punt també, que va ser un home molt reflexiu, que era un bon home, aquest també sembla un bon home, el seu aspecte físic, les ulleres, el Madero també portava ulleres. Vaig pensar, hòstia, aquí hi ha una lectura també, ha vist també, evidentment el Gil o Ponte Corrobo havia vist també Zapata. I algunes frases, aquesta cosa de fins que no mor el cap, hem de matar el cap, perquè fins que no mori el cap, fins dalt de tot, fins que arribem a dalt de tot, existirà. La bèstia encara existeix. Es fa una comparació amb l'Atenia. Amb l'Atenia. Diu, vosaltres sabeu què és l'Atenia? Sí. La teniu algú de vosaltres? No. Diu, bueno, doncs si la tingués, eh? Penseu que l'atènia no s'acaba fins que no se li talla el cap, perquè mentre té cap es reprodueix. És la paradoxa que fa referència a la lluita armada. No sé si la gent dels nanos d'avui en dia saben bé què és l'atènia. L'atènia equinococos, que es deia, era això, era un bitxo molt llarg, era com una penjita. S'instal·lava en el budell. S'instal·lava en el budell i que realment el que feia és menjar. tot allò que tu menjaves. Tu menjaves i no t'engreixaves. Estupendo, un sistema perfecte. Hi havia gent que l'ingeria, li posaven dintre per aprimar-se. I va haver gent, la sofisticació, i era efectivament fins que no tallaven el cap, fins que no moria el cap, no moria tot. La pel·lícula, en aquest sentit, és un exemple de com portar, com amb respecte, diguem, pels dos cantons, i això és molt difícil de fer, amb respecte a la lluita dels dos cantons, i que sigui entenedora. Això és extraordinari. Jo crec que això la converteix en una pel·lícula única. de la història del cinema. Jo penso que sí, perquè fins i tot moments bèsties, com poden ser els atemptats amb les bombes, tu veus que les noies que van allà són bones noies, són noies que simplement tenen una missió, i veien la gent que hi ha al voltant, que al cap d'un moment saben que moriran, i veus que hi ha un nen, fins i tot, i veuen que dintre de la cafeteria hi ha un nano, i que hi ha una festa, i que estan ballant aquella famosa cançó que ja surt a la pel·lícula d'un grup raríssim de cha-cha-cha, que eren belgues, nada menys, però que toquen una música molt espanyola. I dius, hòstia, però tenia molt clar el que havien de fer. No era tan important. Hi ha unes prioritats. I que al final començan d'immolar, s'immolen, i aquí no passa res. I ja està. És també el que ho fa actual, si parlem de Bataclan, si parlem de Barcelona... Sí, els immolacions. Hi ha una cosa que volia comentar. Perquè, a veure, ho he trobat en un comentari sobre la pel·lícula i em sembla interessant. O sigui, el film no fa una referència explícita als pieds noirs. No. Els pieds noirs són francesos d'origen europeu que vivien a Algèria abans de la descolonització. i que, per tant, són contemporanis dels fets que es mostren. Si bé estan inclosos en el grup de comerciants industrials, etc., oficis, dominen l'activitat econòmica i estan protegits pels militars francesos. I es dona la circumstància que bona part dels piets noirs, piets negros, són d'origen espanyol. Això és molt curiós. Majoritàriament vinguts a Algèria de les províncies espanyoles d'Alacant i Múrcia. Perquè, bueno... Per proximitat a un salt molt curt. Agafar vaixell i anar cap allà perquè allà hi havia possibilitats de treball i d'expansió, no? No se'n parla, perquè com que és una paraula ofensiva, es va convertir molt ofensiva en el piano amb algú, doncs, lògicament, la pel·lícula ni ells s'ha d'autonoment, i tampoc són els protagonistes de la pel·lícula, però tens raó de no oblidar-los, perquè realment se'n va parlar molt a l'època dels piano. Sí, i són contemporanis, per tant, estaven allà, no? Llavors, hi ha dues coses, m'he fet aquí unes llistes, que està en la línia del que tu has parlat. I ho he titulat Algunes pel·lícules notables estrenades el mateix any, 1966, per contextualitzar la importància de la batalla del G. En aquest mateix any es va estrenar Oassar Baltasar de Robert Rosa. Masculín femení de Jean-Luc Godard. Persona de Inmar Bergman. Las margaritas de Vera Chitilova. El bueno, el feo y el malo de Sergio Leone. Blow up de Michelangelo Antonioni. Andrei Rublep de Andrei Tarkovsky. Faraó de Jersey Skolimowski. Un hombre para la eternidad de Fred Sineman. En bandeja de plata de Billy Weiler. Hasta el último aliento de Jean-Pierre Melville. Los Profesionales de Richard Brooks, La Jauria Humana d'Arthur Penn, Trens Rigorosamente Vigilados de Jiri Menzel, i La Caza de Carlos Aura. Escolteu, això vol dir molt de 1966. És un any important, una collita molt bona. Perquè aquí estem parlant de cinema europeu, de cinema americà, de tot arreu. Sí, sí, de tot arreu. I unes pel·lícules d'un nivell alt, eh? Molt alt. I llavors, m'he fet una altra llesta que diu, algunes pel·lícules que poden haver tingut influència o haver estat influenciades abans o després, segons el moment de la batalla del G. Sí. Per exemple, 1955, Nuit i Brouillard, nit i boira, d'Alain Resner, 32 minuts sobre els crims, que aquí n'han parlat d'aquesta pel·lícula, del Tercer Raig, els camps de concentració i exterminin nazis. 1957, abans que aquesta... Pass of Glory, Senderos de Glòria, de Stanley Kubrick. Primera Guerra Mundial, film antimilitarista i molt prohibit en diversos països. I tant, Espanya entre ells. 1966, The War Game, de Peter Watkins. 48 minuts només, però una ficció sobre un atac nuclear al planeta. però dintre del que és una ficció The Wargame és una pel·lícula que també et situa en una tensió el que passa aquí diguéssim com a distopia el 1966 mateix La batalla del gel que és la que ens ocupa El 69, 3 anys després, Z, de Constantino Costa Cabras. Aquí tenim un thriller polític, és a dir, d'alguna manera passa el mateix que aquí, estàvem amb una ficció, no estàvem amb un documental. Un thriller polític, Franco Algeria, en quant a producció, amb un guió de Jorge Semprón, el ministro espanyol. Parlem de Zeta. Parlem de Zeta, eh? Sí, sí, correcte. Que ens presenta l'assassinat de Georges Llambrakis i el cop d'estat subsegüent de les dretes, el 1967, per instaurar l'Ajuntament Militar. Sí, senyor. 1969, també. La pena i la llàstima, l'éixagrent, l'apitié. Aquesta és una pel·lícula de 4 hores i 25 minuts, que ja és una mica més complicada de veure, dirigida per Max Opuls. És la mostra de la col·laboració de la França de Vichy amb el govern alemany nazi. Sí, sí, sí. El 1993, la llista de Schindler. D'acord. D'Esteven Spielberg, que tots la coneixeu. Però d'alguna forma, tot i que el personatge a qui han parlat és una mica, podríem dir, ambigu, però bé. Soga, de Klaus Lansman, 540 minuts, això dona per una sèrie, és l'Holocaust i els botxins nascins 540 minuts. I si anem més cap aquí, tenim el 2023 la zona d'interès de Jonathan Glasser, que aquí n'han parlat àmpliament, el 2024 Civil War d'Alex Garland, també una distopia en la que ens mostra un equip de periodistes que segueixen conflictes bèl·lics, I el 2025 del mateix Alex Harlan, que agafa i fa Un Warface, ja es posa amb les experiències viscudes pel Ray Mendoza a la guerra d'Iraq. És a dir, fixeu-vos-hi la relació i la importància i el context d'aquesta pel·lícula. Us la recomanem. Són lluites molt diferents, però sí. Són lluites diferents, però que trobes unes connexions. Això em diu una cosa parlant de connexions molt ràpides, en aquest cas. Dugues. Una, una curiositat. L'escena inicial, pràcticament, en què l'exèrcit, els policies, en aquest cas, entren a la casa per primera vegada i concentren tota l'energia en una zona en què hi ha una mena de pati molt madrileny, per altra banda, que sembla un pati d'aquests típics madrilenys, de central, en què les cases estan al voltant, com un pati típic. Un pati espanyol. Espanyol. Entren allà i hi ha una escena que pràcticament crec que el que també la devia veure en el seu dia va ser el Rodrigo Sorogoyen quan va fer la sèrie Antidistúrbios. No sé si l'has vist amb Antidistúrbios, una sèrie molt bona pel meu gust, realment, escrita per l'Isabel Penya i el Rodrigo Sorogoyen, i que hi ha una escena clavada, clavada, quasi diria que hi ha en planos idèntics. Té un final diferent de la que té aquest i és també una mica el mateix. I ara que ho dius, el que també va recuperar aquesta escena segurament, que sembla molt, en un pla seqüència, va ser el teu Angelo Paulus. Ah, pot ser, pot ser Aquella era molt tallada, no? I després, una cosa que m'ho hem determinat el personatge de l'Arby Ben-Hidi, que és el que parlàvem abans, aquest home d'Ulleres i que és la ment pensant Diu, començar una lluita és difícil Més difícil és continuar-la I dificilíssim guanyar-la I d'això ells n'eren molt conscients i que sabien que hi havien de posar tota l'energia I ja està Sí, sí. Filmin. Tot allò que en castellà es diu toda la carne en la seda. Sí, repetim, la podeu veure, la batalla del gel, a Filmin. Filmin, sí senyor. Molt bé. I ara, dintre música. Fins demà! Molts l'haureu conegut, és Repsòdia in Blue de Gerswin, que va ser utilitzada per la banda sonora que Woody Allen va fer de Manhattan. I la posem, perquè volem fer el nostre modesto homenatge, a una actriu, una molt bona actriu que ens ha deixat aquesta setmana, l'americana Diane Keaton. Va néixer a Los Angeles el 5 de l'1 de 1946, i ha mort a Los Angeles, Califòrnia, a l'11 del 10 del 2025. Ha sigut una mort que, de moment, està encara sense aclarir per express desig de la família, tot i que és molt difícil que a Los Angeles alguna cosa quedi amb l'anonimat i, per tant, sabem que se sabrà. Però el que sí que sabem és que ha sigut un procés curt i, bé, amb el desenllaç de mort. Què volem dir d'ella, sobretot? Ja em dic que era per nosaltres una molt bona actriu. I això queda avalat primer per l'Òscar, que va tindre a Manny Hall, de Woody Allen. Ella va tindre, no va estar mai casada, ni té dos fills, però van ser dos fills adoptats. I va tindre tres companys de vida. Woody Allen, l'altre va ser Warren Beatty i l'altre Al Pacino. Bé, en Woody Allen va fer 5 o 6 pel·lícules. A Manny Hall va guanyar a l'Òscar la millor interpretació femenina. És una pel·lícula de 1977. De fet, la dècada del 70-80-90 va ser la millor d'ella perquè... tot el que ha fet a partir del 90 i del 2000 al 2010 són pel·lícules que, la veritat, en molts casos no han passat la frontera americana perquè, per diferents motius, no han reixit i tampoc han sigut directors de categoria com perquè atrevesessin fàcilment fronteres. El 1979, el mateix Woody Allen la va dirigir a Manhattan, En 1993 la va dirigir en Misteriós, assassinat a Manhattan. Jo vaig veure per primera vegada una interpretació d'ella, en 1977, amb una pel·lícula de Richard Brooks, que a mi em va agradar molt, que la va veure al cinema Rio, al carrer Matanzas, Pinar del Rio, que per això es deia Rio, al barri dels Indians, allà al Congrés de Barcelona, I es titulava Buscando el señor Woodward. No sé si l'has vist. Sí. Una pel·lícula que a mi en tinc molt bon record. Jo també. I el 1981 hi ha una que també va tindre pronunciament i és Reds de Warren Beatty. Reds. Reds. Reds de Warren Beatty. Rojos, vamos. Sí. El 1978, una altra vegada amb Woody Allen, va fer Interiors. És una pel·lícula vermaniana d'Allen, que també va ser una pel·lícula important. Però, clar, la trilogia del padrí... amb el padrí, amb el padrí 2 i el padrí 3, és... jo diria que només amb els padrins ja hauria passat de la història. Però va fer tot això que hem dit, i a més a més, en Woody Allen va fer, als 72, la primera, Plight Against Sam, després, als 73, el Dormilon, o el Dormilega, que seria en català, i també, el 1975, l'última nit de Boris Grushenko. En fi, ja veieu, després van vindre treballs una mica més fluixos, com el part de la núvia, el club de les primeres esposes, quan menys t'ho esperes... Ella, amb la seva vida personal, una persona de conviccions democràtiques notables, una persona... que si no era descaradament o demostrablement feminista militava per una dona lliure de pensament i és molt d'agrair va ser fotògrafa va ser agent de la propietat immobiliària també és curiós va ser cantant ocasional és a dir que probablement amb algunes cançons com per exemple Buscando el senyor Woodward em sembla que està cantant igual era ella la que cantava i a nivell religiós es considera i es definia agnòstica molt bé En fi, és una persona amb la qual era molt fàcil empatitzar. Tots els que l'han conegut i han estat amb ella han dit que era divertidíssima, que era una persona sempre amb un talant d'ajudar els altres i fer-los feliços, no? Bé, vagi per ella a aquest retornatori de cinemes sense condicions i ens veurem por ahí. Molt bé. Cap on anem, Pep? Què et sembla? Nosaltres teníem la idea de parlar d'una pel·lícula que l'hem vist, la podeu veure perquè està en les sales de cinemes ara i pràcticament esgotarem tot el que ens queda de programa amb ella. I és que és una pel·lícula que s'ho mereix. Tant és així que jo vaig començar l'altre dia, estic fent la crònica escrita, i recordo que vaig començar la crònica dient que potser estem, i és aventurat sempre dir coses d'aquestes, però vosaltres, que ja fa molts anys que em coneixeu, sabeu que no soc molt donat a aquest tipus de propostes, però jo diria que estem davant de la pel·lícula com a mínim De la dècada. Sí, com a mínim. Estàs d'acord? Sí, sí, totalment. De què parlem? Parlem, si parlem amb la traducció espanyola, parlem d'una batalla tras otra. One battle after another. Ah, exacte. One battle after another. És el títol de la pel·lícula que us falarem ara de Paul Thomas Anderson i que podeu veure en molts cinemes de Barcelona. És una pel·lícula que té una durada de 162 minuts, però, per favor, m'interessa molt dir la durada, perquè hi pot haver gent que diu, no, jo més de dues hores no... Escolteu, us asseguro que quan acaba la pel·lícula tens la impressió de dir, però ja ha passat dues hores i mitja? Sí, va passar exactament així. Totalment, totalment. Estava al mateix cinema que vam veure la Dolors Corsese, Los Assassinos de la Luna Llena, pel·lícula de tres hores i escaig, que era més llarga encara. Compte, m'agrada molt que parlis d'aquesta pel·lícula, perquè amb aquesta té alguns punts de contacte. La pel·lícula té contacte amb moltes pel·lícules. Naturalment, la de Paul Thomas Anderson està molt més enllà. Mira que en el seu dia li vam fer grans elogis, també, a Els assassinos, però aquesta és una pel·lícula més com dut, tu dius, una pel·lícula més definitiva. I aquí, a Ràdio Desbem, a Cinema Sense Condicions, se la va deixar molt més bé que, en general, la premsa del país i de l'exterior. És veritat, és veritat. Ens va agradar, en aquells que estava en aquest moment al programa, en tots ens va agradar molt la pel·lícula. Sí, una de les altres, a mi em sembla també molt interessant. Jo tenia una mica de por, perquè tu me n'havies parlat molt i molt bé amb aquests termes que acabes de dir. Sí, a vegades quan generes expectatives, després no es veuen correspostes amb la realitat, no? I avui vam anar els dos, veig que vam anar amb les nostres senyores respectives i amb la Núria... i durant la pel·lícula, ella al principi no es trobava massa bé, llavors li va costar potser una mica, jo em va semblar que li costava entrar, res més lluny de la realitat. Quan va acabar la pel·lícula estava més entusiasmada ella que jo, que jo ho estava molt, però potser el fet d'haver-ne parlat tant tu va fer que posés un aspecte molt, molt amunt. La pel·lícula compleix amb tots els aspectes. En el meu cas, l'Anna també va sortir impressionada. No, no, realment la pel·lícula és que té aquesta cosa que deies tu abans, té un equilibri molt ben trobat també, tornem a estar en una pel·lícula molt equilibrada, té unes respiracions profundíssimes de reflexió, de moments de pensament, de moments que la pel·lícula s'atura també, i té moments d'una acció trepidant a uns nivells, el que avui és el cine quan és trepidant, que és molt trepidant. Per tant, té paral·lelismes amb la batalla d'Argel. Sí, i tant, i tant. I un d'ells és que surt la batalla d'Argel dintre de la pel·lícula. Precisament, jo crec que no és innocent el fet que Paul Thomas Anderson posi un moment, un flash d'un minut, de la batalla dels llars. No és casualitat. Una referència... L'amícola té referències i, si no té referències... et provoca ressonàncies de moltes altres pel·lícules però clar, aquí és que t'agafa la batalla i te la posa allà el de Caprio mirant la tele són tres incerts, en realitat és un primer que hi ha en els títols de crèdit un segon que hi ha un moment de lluita en els carrers i un tercer que també, més o menys és un moment de lluita I clar, solament això ja te l'està connectant. Són pel·lícules, és una nina russa, o sigui, té d'interficar d'una altra pel·lícula que té molt a veure amb aquesta pel·lícula i té molt a veure amb el tema de la cerca d'una utopia, perquè la pel·lícula bàsicament parla d'això, d'un grupúscul, anem a dir-me aquest diminutiu de grupúscul, que s'organitza dintre d'un país tan complicat com ha de ser d'organitzar-se per fer lluita armada i que existeix durant un període de 20 anys, però ja no sabem quant temps porten, quan hi ha, el grup es diu 75, es referencià en l'any 75. França 75. França 75. França 75. I no sabem per què, perquè ho parlàvem abans amb el Pep, què pot ser i ho hem de buscar això. Per què es referencia en el 75? El 75 el Pep ha trobat una explicació, però no ho sé si és aquesta l'explicació, però perquè al 75 sí que hi va haver la Baden-Meinhof aquí a Alemanya. Sí, jo pensava que podia tindre una relació... Podria ser un homenatge a Madeleine. Però, a veure, estigueu atents, perquè si us fixeu, la pel·lícula es juga... O sigui, és una pel·lícula feta en clau de thriller i en clau d'humor. Precisament, jo crec que això és una mostra més de la intel·ligència de Paul Thomas Anderson. perquè probablement feta en un pla sèrio, és el mateix que va passar amb Doctor Estranges de Hall, de Stanley Kubrick, que la va fer en pla estracanada, i gràcies a això la va poder fer, perquè no li tallen el cap en aquell moment. Perquè és antidelixista i antifeixista, fins a la mèdula aquesta pel·lícula. I, en canvi, presentada d'aquesta manera, va passant com un thriller, amb unes accions... Tingueu en compte que ella ha aconseguit 150 milions de dòlars... Que són molts diners. De producció, això són molts diners, eh? No, no, realment, això per dir-ho amb tots els mitjans del món... i que si l'única, no pega, però l'única cosa que abans li comentava al Pep, que a mi potser em passa, i sí que a vegades he de reconèixer que malgrat allò que deia l'altre dia, que pretén anar al cine absolutament com si no sapigués de què va allò, com si no sapigués de què va el cinema, perquè per entrar a les pel·lícules de manera verge... Sí, però tu ets de l'ofici. I llavors hi ha moments que penso que potser és tal... Dius, ostres, és tal l'excés de producció que hi ha en moments determinats, que tu el veus darrere del cap. Tu que en saps dius, hòstia, aquí han hagut de fer això, hòstia, Déu meu... i cal tanta sofisticació? Quan hem vist la batalla d'Argel que molt menys aconsegueixi efectes similars, doncs sí que cal perquè avui en dia perquè la gent passi aquest missatge que és possible encara la revolució en un país com els Estats Units una revolució totalment d'esquerres i totalment crítica amb el poder doncs ho has de colar d'aquesta manera perquè si no la gent no aniria I si vols arribar, aquí està, si vols arribar a tothom ho has de donar així una mica amb estructura de pel·lícula de Black Buster Pràcticament Pràcticament que ho és, a restona sembla una pel·lícula. Personatges absolutament meravellosos, ben construïts, de pedra picada, tots ells els bons i els dolents. El guió és extraordinari. El guió és de pedra picada. Està depurat al màxim. Absolutament. I té aquest promig també tan difícil de trobar entre l'acció i els moments d'aturar-se. Aquesta respiració que dèiem abans, apujada per un muntatge... Que les grans pel·lícules les tenen, eh? Ara, per exemple, estic pensant en una terresa a veure amb aquesta, o molt poc, però una pel·lícula que té molta acció és Grupo Salvaje. Grupo Salvaje. Però compte, que de tant en tant el Peckinpah agafa i et dona un moment fins i tot líric. Sí, sí, sí. També saben que si no tures, no valoraràs tant la següent escena de Déu. La música fa el mateix. La música té moments, tempos lents i tempos... La música aquí de Johnny Greenwood, que ja ha treballat amb altres pel·lícules amb el Thomas Paul Anderson, és extraordinària. Sí, sí, molt bé. A veure, tot el que és tècnic brilla, i no parlem del departament artístic. Tots els actors i actrius estan en un nivell d'excel·lència. Jo no sabia definir. No saps què dir. Si dius elogis d'un, llavors has de buscar un elogi igual o millor per l'altre, no? El Leonardo DiCaprio, el d'allò... El Shampen. El Shampen construeix un personatge... Benicio del Toro. El Benicio del Toro, amb un personatge que normalment no és el seu tipus de personatge. No. És bo, és un tio que és bo, que és un tio espiritual, un sensei, un tio que es dedica a la lluita ritual, diguem, xinesa, japonesa, és a dir, no l'has vist aquest personatge amb ell interpretat, i en canvi te'l creus, l'estimes, et creu un personatge d'una empatia brutal, I el mateix DiCaprio, el DiCaprio cap a les escenes finals, ja les veureu, són escenes mínimes entre ell i la seva filla, i hi ha moments que dius, és que ha anat més enllà del que és la millor interpretació del món que he vist mai, perquè està fent una cosa tan difícil com que no sentis que estàs veient una persona fent el paper. Que maco és això que dius, i estic absolutament d'acord, vaig tindre el mateix sentiment. És que és entranyable allò. Aquella terra-rolota aquella, tan petita, aquell espai, ella ha assegut a la taula, la noia que ha sortit cap de quadra fa una estona, i aquella escena, tota ella pivota sobre ells dos, realment, però ell, sobretot, s'emporta, en aquest cas, el d'allò. Tots els actors estan excel·lents com tu dius. Bé, després hi ha la filla d'ell, la Huila, que és segrestada i és el que porta el desencadenant de tot això, perquè, a veure, fins al 2001... Bob, el personatge que interpreta Leonardo DiCaprio, estava apuntat al grup revolucionari aquest, French 75. Però, després es va estar 16 anys que es va separar de la lluita armada, correcte, els anys de la filla. Sí, sí. el seu opositor, que és el malvat de la pel·lícula, el Sean Penn, que respon a Coronel Steven J. Lockhart, doncs aquest la segresta i llavors ella es torna a posar i no es torna a activar fins a trobar la filla. Sí, sí, sí. No, vull intensitat. A mi allò que dèiem abans de les ressonàncies, a mi és una pel·lícula que t'ho comentava abans, que me n'han ressonat d'altres i algunes no sé ni per què, perquè m'ha ressonat Crash del Paul Huggies, per exemple, el 2004, m'ha ressonat Hijos de los hombres d'Alfonso Cuaron del 2006, molt cinema mexicà a partir d'aquí, no sé per què, però em surt així. Amores perros per ordre, Amores perros de l'Iñárrit el 2001, Babel de l'Iñárrit el 2006, Beautiful, que passava a Barcelona per altra banda, una gran part de la pel·lícula, el 2010. És a dir, són pel·lícules que no són del mateix, no totes van a buscar l'utopia, però d'alguna manera tenen una textura, tenen un treball actoral, tenen una intensitat. Jo penso que hi ha un tema d'intensitat molt gran. Jo t'afegeixo unes ressonàncies meves. Sí, sí. era ser una vez Hollywood. Sí, estic d'acord. De Tarantino. Sí. Que, a més a més, també tenim el DiCaprio allí. Sí, sí. Tenim una altra, la jauria humana, d'Arthur Penn. Totalment. La jauria humana seria en quant a aquesta capacitat que tenen els americans liberals per l'autocrítica. I tant. Portada fins a un extrem. Admirable, sí. De tal forma que... És inductable la seva postura ètica. I per la... Contra el que estan i el que defensen. Sí, sí. I després n'hi ha una que és bastant recent, que també va passar sense pena ni glòria, però que per mi va ser una pel·lícula molt important, que és d'Ari Aster, la tercera pel·lícula d'Ari Aster, que és Eddington, que també en vam parlar. En parlava l'altre dia, just d'últim programa. I llavors l'altre que afegis és aquella que has anomenat tu, no sé què, de la Luna. Ah, sí, els assassins de la Luna Llena. Els assassins de la Luna Llena, sí. Tant pel·lícules que tenen alguna cosa que les fa que tinguin elements comuns. M'han vingut moltes ganes de tornar-les a veure. Per exemple, després de veure aquesta, tinc unes ganes de veure Crash, tant que vaig estar a punt de veure-la d'ahir. Però no pot ser, després de la càrrega que tenim, portem després de veure la pel·lícula del... Sí, repetir pel·lícules. Veure la pel·lícula tan potent com també era Crash, amb la nena que portava una capa teòricament protectora. Recordes que hi ha una nena que es creu que porta una capa que li hem posat protectora per protegir el seu pare? Sí, sí. Aquella pel·lícula me sembla meravellosa. I després ja, per últim, de les que recordeu que em van vindre al cap veient-la, és el gran Lebowski. Sí. Perquè el gran Lebowski, aquí no hi surt el DiCaprio. No. Però el DiCaprio, en aquesta pel·lícula, porta una batota d'aquelles d'estar per casa, igual que la que arrastra el Lebowski tota la pel·lícula. Tinc personatges dels germans Coen, aquests processos desastrats, diguem, dels germans Coen. Sí, tens raó, tens raó. I després, clar, la pel·lícula també, els germans comen, ja sabem, que normalment no fallen si es posen en plan irònic i corrosiu, també d'unidor. Sí, també, també, evidentment. Molt bé, amics i amigues, doncs així estem al minut 59, que és quan cau les passes sobre el cap de Damocles, de Damocles, cada dimarts. Amb això, doncs, us deixem fins la setmana que ve, que vindrem amb més coses i més cinema. Més bona nit. Bona nit.