Cinema sense condicions
L’actualitat cinematogràfica amb l'Anastasi Rinos i en Pep Armengol
Subscriu-te
Cinema sense condicions del 14/10/2025 — Batalla d’Argel, Keaton i 'One Battle After Another'
El programa arrenca el tema central: presentació del film de Pontecorvo i del seu univers, amb esment de la música d’Ennio Morricone i la figura de Gillo Pontecorvo.
Biografia: orígens jueus, militància antifeixista i al PCI, exili a París, amistats (Picasso, Stravinsky, Sartre), inicis com a ajudant de direcció i camí cap al cinema de compromís.
La pel·lícula com a obra mestra: context algerià, focus en la guerrilla urbana i resposta francesa, estil de realisme sec amb ambició coral; disponibilitat a Filmin.
Alternança entre tensió i calma; empatia amb el poble i comprensió del deure militar. Dialèctica constant sense pamfletarisme.
Claredat expositiva en la preparació d’atemptats, l’organització cel·lular, el tall de caps de la piràmide i el paper de la tortura; vaga general i el (no) paper de l’ONU.
Paper ampli de dones i nens, reconeixement de caps visibles, però èmfasi en la massa; muntatge i direcció de masses impecables; verisme per rodatge i temps històric proper.
Debat docu vs ficció: és ficció de verisme radical. El coronel Mathieu explicita la necessitat de guanyar la batalla mediàtica i la utilització de la premsa.
Prohibició a França, sensibilitat sobre Algèria; descripció de la ciutat rica vs la Casba; escena del cloixard i l’ombra del linxament; paral·lel amb Tiananmen.
Paral·lel amb Elia Kazan (Zapata) i els estrategues a cada bàndol; metàfora biològica de l’atènia per explicar jerarquies insurgents i necessitat de tallar el cap.
Bombes a espais civils, tensió ètica i sacrifici; referències a Bataclan i Barcelona 17-A com a continuïtat de la lògica de la guerrilla urbana.
1966 com a any excepcional (Bresson, Godard, Bergman, Antonioni, Leone, Tarkovski, Menzel, Penn…); línia d’influències abans/després (Resnais, Kubrick, Costa-Gavras, Ophuls, Spielberg, Lanzmann, Glazer, Garland).
Connexions amb Antidisturbios (Sorogoyen), i altres posades en escena de dispositius d’entrada policial i moviment coral.
“Començar una lluita és difícil; més difícil és continuar-la i dificilíssim guanyar-la.” Punt de lucidesa sobre persistència i cost.
Recordatori de la seva carrera: Òscar per Annie Hall, Manhattan, Interiors, Reds, El padrí; perfil vital i creatiu; evocació musical de Rhapsody in Blue.
Eufòria crítica: candidata a film de la dècada; durada que flueix; connexions amb Scorsese i aparició de La batalla d’Argel dins del film.
Thriller amb humor per vehicular idees antiautoritàries; gran pressupost posat al servei del discurs; reflexió sobre sofisticació formal per arribar a públic ampli.
DiCaprio en estat de gràcia; Sean Penn com a antagonista potent; Benicio del Toro en registre inusual i empàtic; partitura de Jonny Greenwood.
El grup French 75 i el segrest de la filla del protagonista com a detonant per reactivar la lluita i donar profunditat emocional.
Ecos de Crash, Hijos de los hombres, Amores perros, Babel, Once Upon a Time in Hollywood, The Chase, Coen (Lebowski), Ari Aster; temes d’utopia, poder i mitjans.
Comiat del programa i avanç de més cinema per a la setmana vinent.
Visió general
Programa centrat en tres eixos: anàlisi profunda de La batalla d’Argel, homenatge a Diane Keaton i crítica entusiasta de One Battle After Another de Paul Thomas Anderson. Conversa àgil, documentada i matisada, amb connexions històriques i cinematogràfiques.
La batalla d’Argel (Gillo Pontecorvo)
Context i mirada
- Film clau sobre la guerra d’independència d’Algèria (1954–1962), amb una posada en escena que combina realisme quasi documental i dramatització rigorosa.
- Pontecorvo, militant antifeixista i d’idees d’esquerres, filma des d’una perspectiva humanista: empatitza amb el poble però manté una dialèctica constant entre insurgència i repressió.
- Música d’Ennio Morricone; només Jean Martin (coronel Mathieu) és actor professional: la resta, no professionals, amplifiquen l’efecte de veritat.
Clau del film i temes
- Estructura d’acció que “respira”: alterna set pieces de tensió amb pauses reflexives que fan avançar la comprensió política i emocional.
- Retrat metòdic de l’estratègia urbana del FLN (cèl·lules, compartimentació, atemptats, vaga general) i de la resposta francesa (intel·ligència, tortura, control mediàtic).
- El film mostra la complexitat moral: comprensió del deure militar vs. legitimitat de l’alliberament nacional.
- Escenes icòniques: el paper central de les dones en l’estratègia; el poble com a protagonista coral; la seqüència del cloixard i la reacció de la ciutat benestant; el focus a la Casba.
"Si no hi ha tortura, no hi ha informació" — fredor operativa del coronel.
"Necessitem que la premsa estigui al nostre favor" — control del relat com a arma.
Metàfora de l’atènia: fins que no se’n talla el cap, el cos es reprodueix — lectura sobre jerarquies insurgents.
Tècnica i forma
- Blanc i negre, càmera de carrer i muntatge nítid i jerarquitzat: la confusió “es veu” però s’entén.
- Sensació de documental però és ficció extremadament versemblant.
- Equilibri entre masses i individualitats: el carisma d’Ali La Pointe i la intel·ligència del “mentor” estratega dialoguen amb el dispositiu coral.
Actualitat i ecos
- Parallels amb Bataclan i Barcelona (2017): la lògica de la guerrilla urbana persisteix.
- Contextualització del 1966 com gran collita cinematogràfica (Bresson, Godard, Bergman, Antonioni, Leone, Tarkovski, Menzel, Penn...).
- Influències i diàlegs: Nuit et Brouillard, Senderos de gloria, The War Game, Z, Le chagrin et la pitié, Shoah, fins a The Zone of Interest i Civil War.
- Recepció: prohibida a França durant anys; trauma colonial encara sensible.
- On veure-la: Filmin.
Homenatge a Diane Keaton
Vida i trajectòria
- Diane Keaton (1946–2025): icona del cinema nord-americà; Òscar per Annie Hall. Relacions creatives i vitals amb Woody Allen, Warren Beatty i Al Pacino.
Papers destacats
- Trilogia d’El padrí; Manhattan; Interiors; Reds; Buscando al señor Goodbar; comèdies posteriors més irregulars però populars.
Perfil
- Actriu de presència magnètica i timing còmic/dramàtic impecable; també fotògrafa, ocasionalment cantant, i amb esperit independent.
Record musical: Rhapsody in Blue (Gershwin) de la banda sonora de Manhattan.
One Battle After Another (Paul Thomas Anderson)
Visió general
- Crítica fervorosa: possible pel·lícula de la dècada. Durada 162’ que “vola”.
- To de thriller amb humor negre per colar un discurs antiautoritari i d’esquerres en clau de cinema gran públic.
- Presència intertextual: el film inclou fragments de La batalla d’Argel; una obra “nina russa” plena d’ecos.
Escriptura, ritme i tècnica
- Guió depurat i respiració narrativa exemplar (pauses i esclats d’acció). Muntatge de precisió. Música de Jonny Greenwood en estat de gràcia.
- Múscul de producció (pressupost alt) posat al servei de la idea, sense anul·lar l’autoria.
Interpretacions
- Leonardo DiCaprio: moments minimalistes d’una veritat desarmant (escenes amb la filla).
- Sean Penn: antagonista amb autoritat amenaçadora.
- Benicio del Toro: gir de registre cap a un mentor espiritual carismàtic i empàtic.
Trama (sense espòilers)
- El grup insurgent French 75 (ressons d’esquerres europees 70s) i el segrest de la filla del protagonista activen el motor emocional i polític.
Ecos i ressonàncies
- Comparatives: Killers of the Flower Moon, Crash, Hijos de los hombres, Amores perros, Babel, The Chase, Once Upon a Time in Hollywood, els Coen (The Big Lebowski), Ari Aster.
- Temes: utopia, organització, mitjans i poder, violència i responsabilitat privada/pública.