Berlinale/BAFTA, Alabama Monroe i actors asiàtics

Cinema sense condicions. Fins demà! Bona nit. Tornem a ser aquí un dimarts més, a Cinema Sense Condicions, disposats a parlar de moltíssimes coses. Avui, a més a més, amb un convidat, amb un important i grandíssim amic i convidat, que és en Joan Seguer, que ens parlarà, com sabeu, de la importància de les actrius i els actors en el cinema asiàtic. que, segons, no sabem res d'això, jo personalment haig de confessar que soc un ignorant, però sé que el Joan en sap molt i ens explicarà les enormes importàncies que ha tingut tots aquests actors al llarg de la història del cinema. Quin tema més interessant i més intrigant, eh? Jo l'he dit al Joan ara quan ha arribat que estic veritablement interessat en poder participar Amb això, amb el que tu dius, Joan, Joan, aquí sou majoria avui, doncs amb... Que esperem no decepcionar. Eh? Que esperem no decepcionar. No, no, no, en cap cas, segur que no. De fet, ja et comentava que he estat veient aquests dies Rajomón, que és de la pel·lícula d'aquest Ambé Parlen, com a part d'aquest homenatge. Jo l'he vist a aquesta dada. Jo l'he estat veient també, he acabat de veure-la també aquesta tarda i ara estem sentint de fer la banda sonora. La música, la banda sonora, molt maca, per cert. Sí, que és curiós la referència tan directa que fa a aquesta, a l'obra, ara no em sortirà el nom, al Bolero de Rebel. Al Bolero de Rebel. Hi ha molts moments que penses que és el Bolero de Rebel. No, és que és clavar. I el canvi només una mica perquè no es noti tant. Però és el Bolero de Rebel, sí senyor, sí senyor. Heu vist el mateix, heu vist el mateix. És curiós. Doncs bé, m'imagino que tu, Joan, has vist alguna pel·lícula, perquè sempre ho fas. Sí, sí. Jo volia ràpidament comentar, clar, han coincidit aquest cap de setmana dos premis, els finals dels premis de la Berlinale i els finals dels premis de la BAFTA. I, curiosament, hi ha una mena de discrepància important d'opinió, perquè mentre la Berlinale ha premiat el cinema asiàtic que ha estat el gran triomfador del festival. Li han donat a l'osso d'or un thriller xino que es diu Backhole Thin Ice, del realitzador, que jo no conec, que es diu Diau Yainan. Joan Segué ja s'ho està apuntant per fer un especial. i han premiat també en el Richard Linklater és aquell que l'havia fet després de l'amanecer per una pel·lícula que es diu Boyhood i aleshores m'han parlat que està molt bé però tampoc sense referències Però mentre aquests, i una altra cosa curiosa és que tant la millor actriu és japonesa, el millor actor és xinesa i són gent que no coneixem, en canvi els BAFTA, que són els, com sabeu, els premis de l'acadèmia de Hollywood, de l'acadèmia britànica de les arts de televisió i cinema britànics, Han premiat, doncs, bueno, coses molt més properes a nosaltres, molt més de... Diuen que és l'antesala dels Oscars, de Hollywood. Bueno, properes, perdona, a la seva indústria propera. Nosaltres perquè ens ho han imposat i estem colonitzant, no per una altra cosa. Sí, senyor, per colonització, estic absolutament d'acord, eh? Sí, sí. Amb aquesta colonització que vivim, doncs, han triat com a millor pel·lícula 12 anys d'esclavitud, això millor pel·lícula en general, com a millor film britànic Gravity, que jo em pensava que era americà i es vol que és britànic, Perquè Déu tenia una part important de producció britànica. No ho sabia, no ho sabia. Sí, sí, sí, clar. I com a millor director, el Alfonso Cuaron, millor... Bueno, després hi ha la Cate Blanchett, com sabeu, per la del Woody Allen, etcètera, etcètera. La majoria dels premis els ha guanyat Gravity. Sí, sí. Molts d'ells tècnics. Sí, sí, la majoria. I semblava que 12 anys d'esclavitud no havia de guanyar res, tal com anava al desenvolupament, i al final, doncs mira, li van donar el premi a... això, la més gran sensibleria. Això seria així a nivell general. L'altra cosa que podíem parlar és d'algunes pel·lícules. Abans de deixar-te donar la posició que en Joan ens pugui començar a parlar dels actors i actrius asiàtiques, parlar de les pel·lícules que jo n'hi he vist bàsicament tres. Una és Cuento d'Invierno, que està per estrenar. Ens sembla que la van estrenar el divendres de la setmana passada. Sí, em sembla que sí. És una pel·lícula americana amb, bueno, doncs, un conte de ciència-ficció, barreja ciència-ficció en realitat, amb un conte, no sé si per nanos o per adults, que confesso que em va deixar amb molt poc interès. Vull dir, no, penso que és una pel·lícula que pot passar sense pena ni glòria. En canvi, una pel·lícula de la que sí que voldria destacar, perquè penso que és una pel·lícula que se'n parlarà, és la pel·lícula que s'estrena no sé si aquesta setmana, el divendres, o de l'altra setmana, que és Filomena, que és una pel·lícula de l'Stiffen Friers, que curiosament, com havíem comentat aquí més d'una vegada, l'Stiffen Friers últimament, després de The Queen, va fer coses molt fluixetes. Si us recordeu, allò de Chery, Tamara Webb, tot allò era molt fluixet, i en canvi s'ha de confessar que aquesta és una extraordinària pel·lícula, amb una brillantíssima interpretació, no m'estanyaria que li donessin un Òscar a la Judy Hench, perquè és la història d'una dona que es diu Filomena Lee, una dona irlandesa que després de quedar embarassada de molt adolescent, de molt jove, es veu obligada a donar el seu fill en adopció, i 50 anys més tard ningú ho sap això ha passat 50 anys més tard ella decideix vol saber què ha passat amb el seu fill aleshores hi ha un periodista que ho fa molt bé també que és el Steve Kogan que intenta ajudar-la veiem tot el procés de recerca d'aquest fill desaparegut i què és el que ha passat amb aquest fill La pel·lícula té moltes nominacions, té 4 o 5 nominacions als Òscars, ella la té a la millor actriu, és un drama més ben acabat segurament dels últims anys i especialment de la Stephen Fries, és una pel·li tremendament estimulant, tremendament brillant, molt ben interpretada, no sembla que tingui res a veure amb les últimes pel·lícules de la Stephen Fries, una cosa de moltíssima més categoria. doncs benvingut, o ben tornat a l'estiu i fries, al panorama del gran cinema, perquè és un gran disc director ha fet coses que, vaja, l'han col·locat moltes vegades en el Candelero, eh, allò que es diu, del cinema i aquesta penso... Sí, sí, sí, en té moltes, però últimament, no sé per quin motiu, últimament les coses que havia fet després de The Queen doncs que havien set molt fluixetes, és a dir, no havien passat... Com ens passa aquí al programa, de vegades estem menys inspirats, de vegades menys, de vegades surten programes de més altura, però bueno, això ja passa, avui jo sé que tu has vist a l'Albama explica bé, m'agradaria abans de res, Joan, demanar-te si no t'importa, que recordis una mica el que vas dir la setmana passada o l'anterior de la pel·lícula em sembla que no t'havia acabat de convèncer et va desconcertar una mica, oi? ara mentre veníem amb el cotxe amb en Joan ho estàvem comentant és una pel·lícula que trobo que té una banda sonora brutal que el folk, diríem, o country americà aquesta que sentim de fons és extraordinari, mira aquest sol, sí, sí, sí Una miqueta a la manera dels Cohen, d'alguna forma. Sí, sí, sí. Mira, mira que xolo. i unes veus i canten en directe els dos els que canten són els dos actors són cantants de bluegrass que jo no recordava molt bé què volia dir això però és el que es considera el gènere de blues o de country més pur de tots que està interpretat per 5 instruments de corda i 5 cantants i que va posar en el candelero una altra vegada en surt la paraula en boca de tothom el que és Bill Monroe i que d'aquí també ve una de les parts de la pel·lícula que en realitat es diu The Broken Circle Breakdown però que llavors internacionalment es coneix com a Alabama Monroe perquè és el nom que li van posar a França i és el nom que és més fàcil de pronunciar que l'altre, no? Jo és una pel·lícula que destacaria com a coses positives dues coses, bàsicament. Una és la banda sonora, o tres coses. Una és la banda sonora, que et trobo brutal, quan canten ells a l'escenari, sobretot al principi, estàs emocionat només sentir-los cantar. La segona cosa és la interpretació, que trobo que és brutal. És a dir, no sé si saps que el xicot principal és el que ha escrit la història. No, no ho sabia. L'actor principal havia fet, es veu una cosa amb obra de teatre, sobre el mateix, i es veu que ell no va voler dirigir la pel·lícula i va cedir, diríem, el guió a un altre director. A Félix Van Groningen. Està filmada la pel·lícula amb flamenc, amb idioma flamenc. Sí, sí, sí, sí. I l'altra cosa curiosa és que ell no va voler, tot i que era el guionista i l'autor de l'obra, no va voler participar, sinó que l'altre el dirigís. I la tercera cosa que em sembla molt aconseguida és el salt en el temps que fa. És a dir, la pel·lícula constantment salta i ho fa molt bé. És a dir, això està perfectament fet. I què és el que no t'agrada? Perquè de moment tot està bé. A mi el que no m'acaba de convèncer és que trobo que al principi els personatges els veus molt coherents, molt simpàtics, o no simpàtics, molt... molt ajustats, és a dir, te'ls creus en alguna mesura. I de cop i volta, cap al final, a la segona part de la pel·lícula, fan una sèrie de gestos, una sèrie de coses que no els trobo creïbles. És a dir, tot el que passa a la segona part de la pel·lícula, al final bàsicament de la pel·lícula, No m'ho crec, és a dir, no em lliga la primera part de la pel·lícula amb la segona part de la pel·lícula. Això a nivell de diàlegs i del que diuen i com es baralla, no em lliga. Però el que està clar, Joan, és que hi ha un canvi que no podem dir que sigui forçat. És forçat perquè la vida ja de vegades porta a que la situació sigui tan forçada com el que els passa a ells, que una nena petita que han tingut es posa... Bueno, no volia dir-ho, però a mi m'és igual que diguin spoilers, Per tant, no passa res, vull dir, la història de fet tampoc és una intriga, és una cosa que hagis de ser intrigat per saber què passa. Com tu dius, s'explica amb un muntatge molt interessant, que no és forçat en cap moment, però que et va portant d'un temps a l'altre de l'acció, i la veritat és que això la fa molt atractiva. i gens forçada, com dic, artificial. I llavors jo penso que això que tu dius, aquest punt de canvi de les actuacions, de la relació entre els personatges, ve donat per aquest fet. Vull dir, es veu clarament com sobretot la dona, en el moment que la nena ja està malalta a l'hospital, hi ha una escena que és significativa, que és el punt d'inflexió. Entra una infermera amb el menjar i la nena s'havia aconseguit dormir després de molta estona, estan allà el pare i la mare cuidant-la, I llavors la infermera ve i diu, no, no, s'han de mantenir els horaris. Els altres diuen, però és que s'acaba de dormir després de molta estona. I llavors la mare entra en una crisi, no havia passat mai en cap moment, i dius, espera. I clar, t'adones que és que aquesta dona, amb aquesta malaltia i amb tot el que va passant, està entrant en un punt de... de bogeria que no pot controlar. Llavors comença a passar-li aquest tipus de coses i comença a buscar enfrontaments amb el marit. I quan la nena ha mort en un moment determinat per la mirada de la pel·lícula, llavors ja és que la dona no sap què fer, no sap cap a on tirar. Llavors per això hi ha aquest canvi. És a dir, no crec que hi hagi poca justificació, al contrari. El que també m'ha fet molta gràcia, per dir-ho d'alguna manera, és que per casualitat aquests dies, per altres referències, doncs he arribat al... el relat del corp de l'Alan Poe i m'ha fet gràcia perquè aquesta pel·lícula fa una referència més o menys directa a allò en el fet que d'alguna forma proposa que els esperits o com a mínim és una creença possible dintre de la pel·lícula doncs es poden reencarnar potser amb això amb naus negres més aviat no ocells macos i blancs sinó amb ocells que fan aquests sorolls més aviat desagradables i que tenim una certa mania doncs corps per exemple no? I llavors, llegint el poema d'Alan Poe, vaig pensar, mira quina curiositat. Jo penso que la pel·lícula té tota una sèrie d'atrets simbòlics que s'haurien d'analitzar. Està més ben plantejada del que aparentment ens semblaria. Perquè l'acció es deixa a veure més o menys amb molta lleugeresa, les cançons aquestes... Tenen aquest puntet que sempre fan avançar la història, sempre t'estan comentant. És que el que està molt lograt és que mentre es van cantant, la història continua i estan molt ben... És a dir, la música el que fa és lligar les escenes, que encara que són d'èpoques diferents, totes encaixen perfectament. Llavors, això des del punt de vista tècnic està molt lograt. I la disquisició que hi ha durant tota la pel·lícula entre les diferents maneres de viure la transcendència, la mort... la religió, cada vegada va entrant en unes qüestions més interessants, vull dir, la postura que té el pare, que defensa que la ciència és l'únic que hi ha, que quan s'acaba la vida no hi ha res més, però que en realitat vol intentar creure en alguna cosa més i té algun moment en algun espectacle, quan estan cantant, que fa unes arengues al públic, que sembla que s'hagi ja tornat veritatament boig. Tot això és el que no em lliga, o sigui, no em lliga amb tot el que he vist abans, saps? el desequilibri que ha provocat aquest drama tremendo, que jo crec que es pot entendre. Jo diria, sense voler, perquè te lo volia tornar a veure per afirmar-ho, diria que això ja s'ha produït, que diríem que la cosa ja s'ha produït abans, aquesta mena de desequilibri fatal que provoca la mort de la nena, i en canvi això no es desencadena fins al final de la pel·lícula. Per mi, és a dir, la sensació que vaig tenir jo però perquè té aquest muntatge que dèiem abans, que està creuat, que et van donant... Clar, hi ha moments en què la pel·lícula torna enreda i et fa reviure moments molt feliços de la família, moments que la nena, per exemple, que és molt emotiu, que està ja força malalta, llavors xoca un ocell en el porxo de vidre que han fet, llavors et dona a pensar molt també sobre la mort, i és quan, per primera vegada... surten la necessitat d'intentar explicar a una nena petita per què un animal es mor o per què les persones es moren i hi ha tot aquest punt de reflexió d'aquest tabú que en realitat és la mort a la pel·lícula i de les maneres diferents de plantejar-la i a més a més hi ha un discurs molt clar en contra de la postura d'alguns governs d'evitar una sèrie de qüestions, com per exemple el que està passant als Estats Units des de fa molt de temps, el que està passant també, la tendència que hi ha ara a l'estat espanyol, que hi ha la dificultat de promoure una investigació cap a les cèl·lules mares, per exemple. Tot això també hi ha com una mena de reacció brutal, com pot ser que hi hagi persones que no vegin que això pot salvar vides i que tinguin una mania tan gran a considerar que uns embrions que són de la mida de la punta d'un alfiler no pugui portar-se a terme una investigació cap a això. quan en realitat estem veient que el drama de les famílies, el drama de les persones que podrien tenir la possibilitat de salvar aquestes vides, tot això és el que surt a la pel·lícula. Jo diria que la pel·lícula en conjunt em va agradar, és a dir, el que passava és que em fallava això per això. Si jo li hagués de posar una nota en aquesta pel·lícula, hi posaria un set i mig, una cosa d'aquestes, volguem dir que la considero una pel·lícula, però a mi, potser en aquell moment, em va passar que al veure aquesta mena de contrast tan violent, tan fort, i que no m'acabava d'encaixar les reaccions dels personatges, no m'acabava de creure. Però entenc que potser amb una segona visió de la pel·lícula, potser canviaria d'opinió, és a dir, que no et sabria dir-ho. Jo crec que està ben agafat al punt de la vida mateixa. La vida que és la que provoca aquests contrastos. A més a més, és que ells es plantegen per què havia passat allò i comencen a buscar culpabilitat. Això sí que és per semblant. Jo penso que la resta també dintre d'un context de persones atormentades, dintre de persones que també tenen una capacitat crítica cap al que veuen de l'actualitat. Està lligat, de fet, amb la reacció que va haver a partir dels atemptats de les Torres Bessona... que hi va haver un tancament brutal i una agressivitat dels Estats Units cap a les polítiques dels països foranis, diguéssim. Vull dir que, bueno, potser alguna cosa una miqueta massa tapaït, però jo penso que està ben trobat. De fet, la pel·lícula s'ha de reconèixer que va tenir molt bona... En general ha tingut molt bona crítica. És tan nominada, també, que això a mi m'importa un raba, també ho he de dir. Però jo vaig dir... Jo vaig dir, i tinc aquesta sensació que sí que la tinc, que em sembla que no recordeu que ho vaig explicar, que de la mateixa manera que volver a empezar, que era una pel·lícula que posteriorment va passar sense pena ni glòria aquí a Espanya, perquè no era massa bona, va ser nominada perquè en el fons era la història d'un professor espanyol que donava classe a Cambridge o a una ciutat d'aquestes americanes famoses, i llavors torna a Gijón i llavors fa una vocació tota la seva vida i deixa molt bé els americans. Jo diria que aquí, en el fons, amb aquesta música que és típicament americana, amb el plantejament de la pel·lícula, aquestes coses que tu estàs al·ludint, deixa molt bé els americans. És a dir, en el fons hi ha un cant, jo diria que sí. Fins a un cert moment de la pel·lícula i fins a un cert punt, perquè l'home és molt admirador de la manera de viure americana, però hi ha un moment que comencen a sorgir les crítiques. i comencen a sorgir. Ell critica d'ella la seva característica religiosa, perquè considera que és una mica fonamentalista, quan ella tampoc es decanta en cap moment, tampoc no manifesta massa, i en canvi ell es va sentint cada vegada més dolgut, i ella va una mica aprofitant per dir-li que als Estats Units és com tot, hi ha llums i ombres, no et creguis que allò és un món perfecte, allò ho té una mica idealitzat. Però hi ha una mica de cana... Al principi de la pel·lícula, si no recordo malament, es comença per dir... Amèrica és el lloc on es pot fer tot, on es pot viure millor, on es pot progressar, com si l'Amèrica fos la seva... Llavors això penso que es manté en bona mesura la pel·lícula. Jo penso que això ha influït M'agradaria pensar que no Això ho decideixen també les acadèmies de cada país Però en aquest cas ho han decidit les acadèmies americanes Els americans han decidit que sigui nominada a l'Òscar Ah sí? Això tampoc no sé massa bé com funciona D'acord, d'acord. Clar, primer hi ha una primera tria. I després hi ha la tria que de tots els que s'han presentat, els americans trien les que escollen. I n'hi ha tres o quatre. I aquesta és una de les quatre. No pot guanyar perquè és això. Va arribar un moment en què la pel·lícula es converteix en una pel·lícula molt, molt dura. És dura. I és molt dura i pessimista. És a dir, en una mesura perquè acaba malament. És a dir, no expliquem més coses, però... Doncs només falta explicar-te com acaba. Poca cosa més. És una pel·lícula que acaba... El director és una mena de l'astrier. A veure, no que tingui res sobre el seu cinema, sinó amb el pessimista, el pessimisme amb el que veu la humanitat. Té una altra pel·lícula que ara buscaré el títol, que és un títol supercuriós, com enfotença de la humanitat sencera. Som una colla de... De poques soltes, no? Un títol molt curiós. Curiosament, això és un tema que en el fons també toca el Raixamont, el senyor Malcurosava. És a dir, jo l'he acabat de veure aquesta tarda i estava inclús buscant informació sobre Raixamont. I, bueno, tinc la sensació que el punt de partida del Kurosawa, després ho comentem quan comentem Raixamont, és aquest, és veure que els homes, la humanitat és egoista, doncs és, què sé jo, conservadora, i només pensa en ella mateixa i tal. I que la veritat, tots ens enganyem a nosaltres mateixos per justificar les nostres idees. És a dir, que és molt difícil saber la veritat perquè n'hi ha quatre veritats diferents i aquestes quatre veritats cadascú s'inventa la seva, la que a ell li va bé, li convé. I es pensa que és veritat. I en canvi aquesta pel·lícula m'agrada la comparació perquè és allò que m'agrada a mi, no? Pel·lícules que en principi no tenen res a veure però temàticament poden... En canvi, l'Alabama Monroe, aquesta pel·liure que té un títol més llarg però que li direm així per entendre'ns, doncs sí que proposa una part bona de l'espècie humana i és la seva capacitat per culturalment expressar la seva pena, la seva alegria, que és la música, o és la literatura, o és el cinema. I fins i tot en els moments més durs de la pel·lícula, doncs, apareix la música. I apareixen els músics. En el moment que la nena petita torna a casa, és maquíssim, com li conten aquella cançó de The Lion's Sleep Tonight, és preciós. En el moment del funeral de la nena petita, també. És una cosa que no saps ni on posar-te, ni on d'allò, perquè és que comencen allà, de manera espontània, una cançó maquíssima, una cançó de bressol, en realitat, per dir-li que, bueno, bona nit... la veritat és que ara m'estic emocionant musicalment estic d'acord que és molt emocionant i a més és que et fa recuperar jo inclús ja et diria que de les últimes pel·lícules americanes que he vist que toquin aquest tema aquesta és la que la música m'agrada més i penso que la música està terriblement ben triada la primera mateixa, quan comença la pel·lícula que estan ells i se'ls han enfocat. Allò és brutal. I que després t'adones que és el moment en què ells s'han conegut i tot plegat. És que tot plegat està ben tramada, està ben pensada. Què anava a dir? Ara se m'ha oblidat el que volia comentar. Tirem endavant. Jo penso que ja per la zona que estem i tenint aquí el convidat que tenim, jo em donaria peu a que en Joan... Sí, que després fem curt, eh? I hem d'anar ràpid. Aquesta setmana també he vist un parell de pel·lícules, he vist Nebraska, que realment m'agradava. força. Em sona aquesta pel·lícula. No serà la pel·lícula del mes de la setmana vinent. Et va agradar? A mi em va agradar força. En canvi, el que no em va agradar gaire va ser el logo de Wall Street. Ah, per què? Molt bé. M'agrada que no t'agradi perquè tothom diu que sí, que és una meravella i a mi no em ve massa de gust anar a veure-la. Bueno, Leonardo de Capri reconec que treballa molt bé, però la pel·lícula és molt previsible i realment sempre és el mateix. A mi no em va acabar de convèncer. Joan, tu fas una cosa, tu que ets un estudiós del cinema asiàtic, mires el cinema occidental amb ulls d'estudiós del cinema asiàtic? Pregunto, perquè no sé... em ve al cap una mica acostumat a veure, segurament moltes més pel·lícules que nosaltres, vas posant aquest punt de comparació, de dir, home, jo he vist aquesta altra pel·lícula, i la veritat, per exemple, el mateix Scorsese havia fet Infiltrats, que era una pel·lícula que estava basada en... En una pel·lícula de Hong Kong. En una pel·lícula de Hong Kong. En una pel·lícula de Hong Kong. Llavors no és difícil moltes vegades veure la relació que hi ha. Una vegada sí que ho faig, sí. Oi que sí? Ara m'ho estava mirant. I ara tinc curiositat perquè el que comentava amb el... amb el Joan, que ara estrenaran aviat All Boy, que és un remake d'una pel·lícula coreana. Ja està estrenada. Ah, ja està estrenada? Es va estrenar fa una setmana, ara ja no sé si ja està. L'Espac Jones? Sí. L'Espac Jones? Sembla que sí, eh? Crec recordar que era el director? Ara t'ho dir, no recordo. Espac Jones estrena una altra. Però All Boy no està estrenada, jo que jo sàpiga. Jo diria que sí, ara vostè. La setmana vinent s'estrena d'Espac Jones una que és Her, que tinc moltes ganes de veure. Això sí que ho recomano, ho recomano. Sí, molt bé. Doncs ara buscarem aquesta d'Olboi, perquè no recordo. I també tinc ganes de veure per poder comparar amb la del Parçambuc. Exacte, el Parçambuc aquest és brutal. Li recomanava el Joan que l'anés a veure. Jo no la conec, no la conec, no l'he vista. Doncs vinga, quan vulguis. El silenci aquest era expressiu. Puguis començar a explicar. En general, quan es parla de cinema asiàtic, es parla de pel·lícules, i principalment dels seus directors. Però no es parla pràcticament mai d'actors o d'actrius. Si jo preguntés quants directors asiàtics coneixeu, probablement me'n diríeu potser més de 10. O potser no de tants, però bé. Més de 5 segur. En canvi, quants sectors asiàtics coneixeu? Ai, ai, ai, que ens posa ara en un compromís. Jo conec un, Toni Leo. Sembla que cap altre. Perdona, Joan, que tenia raó. Spike Lee. És que ara l'estava confonent amb Spike Jones. Estava fent un embolic mental. Sí, sí, Old Boy dirigida per Spike Lee. Que és curiós, no? Que tot Madrid sigui una versió de... Ah, sí, aquesta l'han feta. Tens raó. Tens raó un parell o tres de setmanes. Sí, sí, sí. Em confunia amb un altre que, com es diu? Bé, ja en parlarem després. Un altre que es diu Oh Boy, que l'han presentat a... A veure, t'ho puc dir, es diu Boyhood. que és la del Richard que ha guanyat jo m'hi confós amb aquesta, es diu Boyhood i jo confós amb Spike Lee amb Spike Jonze bé, deixem parlar el Joan que ja l'estem interrompent és que no hi ha manera en aquest programa de ràdio voldria destacar els grans actors asiàtics que en la meva opinió han fet també grans directors i grans pel·lícules asiàtiques Parlar d'actors asiàtics és com si ara diguéssim, parlem d'actors americans, doncs clar, n'hi ha moltíssims. Jo ho he intentat classificar en quatre països, ja sigui Japó, Xina... a Corea i també a l'Índia. I dins, realment, potser el més important o el que realment està més reconegut internacionalment seria Japó. En primer lloc, crec que el més important seria el Toshiro Mifune, que això realment... Tothom el coneixem. Sí que el coneixem. Anem apuntat al que coneixem. Aquest, de fet, no va trepitjar el Japó fins que va tenir 21 anys. Ah, ah. Va néixer a Xina i els seus pares eren missioners i van anar, doncs clar, va estar 21 anys, diguéssim, allà... Però ell era xinès, llavors? I va néixer a Xina, sí. El que passa que els seus pares són japonesos. Ah, d'acord. I després, als 22 o 23 anys, ja va haver de fer el servei militar al Japó. Va estar, diguéssim, com a director de fotografia, vull dir, em sembla que rodava també tot el tema dels bombardejos, tot això, em sembla que ja... Estava ficat al món del cine. Exacte. Mifune va treballar amb els grans directors japonesos, amb els clàssics, diguéssim. Principalment amb l'Akira Kurosawa, i després també va estar amb l'Ishiro Onda, també va fer amb l'Hiroshi Inagaki. Amb l'Akira Kurosawa va fer 16 pel·lícules. De les 30 pel·lícules que té Kurosawa, 16 les va fer amb l'Akira Kurosawa. A mi em va ser greu, i que realment l'any 65 no sé ben bé el motiu pel qual es van trencar la relació. Es van barallar els dos? Sí. Em sembla que va ser més el Toshiro Mifune, que tenia un caràcter bastant fort. Això t'anava a dir, que m'imagino que aquí hi ha una qüestió de caràcter. I després, a partir d'aquesta data, Akira Kurosawa va haver de buscar un altre actor, que també crec que és un gran actor, que és el Nakadai Tatsuya, que és el que va fer Ran, ha fet moltes pel·lícules també, Harakiri, Masaya, i aquest era el actor preferit del Masaki Kobayashi, que és el que va fer la trilogia de la condició humana. És una trilogia molt important també del cinema. Hem d'aprendre molt, eh, aquí. Escolta, Toshiro Mifune, que per cert és el protagonista de Rashomon. Això volia parlar també dels actors de Rashomon. Els 4 o 5 tots són Tots són boníssims. Jo, aquesta tarda, quan estava veient Raixomón, he vist que, clar, no me'n recordava d'això, que l'actor principal d'Aikido, que es diu Takashi Shimura, és el que fa de l'anyador, de l'anyetaire, i que, clar... Té aquella cara tan expressiva, és el que fa de bona persona, l'única bona persona que quasi diries que hi ha allà és ell. Llavors pensava, no me'n recordava que era el mateix d'Ikiru, perquè Ikiru fa borda, és a dir, li van donar molts premis per Ikiru, i és que realment amb aquella cara que té, doncs, ho borda. El Takashi Shimura n'ha participat 21, les 30 encara encara més. El Takashi Shimura era l'amic íntim en alguna mesura de l'Akiro Kurosawa, i per això, jo vaig anar l'any passat, o no sé quan va ser, vaig estar mirant, vaig veure que l'actor que havia treballat més vegades amb el Kurosawa, era el... El Takashi Shimura. Anem posant cares a diferents actors. Segur que hem vist pel·lícules d'aquests actors, però no estem acostumats a relacionar-los la cara i el nom. Sí, sí, doncs vinga va, interessantíssim això. El Toshiro Mifune va ser el primer actor que va guanyar a Premis Internacionals, va guanyar la Copa Volpi en el Festival de Venècia per dues pel·lícules, per Yojimbo en l'any 61, i Barbarroja en l'any 65. El personatge més destacat o més famós per Occident. Una de les pel·lícules que m'agrada més, de l'Akira Kurosawa, que intervé també el Toshiro Mifune i també el Takashi Shimura, és El perro rabioso. A mi m'agrada molt el cinema negre. I l'Akira Kurosawa sempre l'han criticat perquè ha fet moltes pel·lícules occidentalitzades. El perro rabioso. Aquesta és una que té molts noms diferents. Jo no l'he vista. Que és el segrest. Em sembla que la confonc amb una altra. En anglès em sembla que és de doc astray. No ho estic segur. Si és aquesta que és el segrest del fill d'un industrial. No, aquest em sembla que és l'inferno de l'òdio. Ah, això. Sí, sí, sí. La confonia. El perro rabioso tracta... L'argument és molt senzill. No l'he vist. Són dos detectius i en un d'ells li roben la pistola. Quan estava a l'autobús li roben la pistola un lladre. I a partir d'aquí, aquest lladre comet, doncs, crims amb aquesta pistola. I això és l'angoixa que té aquest detectiu per intentar aconseguir, diguéssim... Recuperar la pistola. Recuperar la pistola i atrapar el lladre. I els dos actors són aquest. Exacte, i els dos actors són el Toshiro Mifune i el Toshiro. Intervenen moltíssimes pel·lícules. Els Set Samurais també. Sí, Set Samurais també. Són els dos, diguéssim, que realment més importants. Hi ha un altre actor que també intervé a Raixomol, que també m'ha agradat comentar, que és el Txieko Minoru. Aquest és un actor secundari. És un actor secundari que també va actuar a set samurais. De fet, va ser el primer samurai que mora de la pel·lícula. Però, en canvi, va ser l'últim dels samurais que va morir a la vida real. I aquest, el Txiacomi Minoru, jo sempre el recordo, són aquests actors secundaris que a vegades també poden fer grans pel·lícules. En el cinema americà, jo recordo, no sé si en recordeu, el Walter Brennan, o el Bassi de l'Advon, o aquests secundaris que realment dius... Comple la pantalla ells sols. Exacte. Amb Río Rojo, aquest tipus de pel·lícules que el Checo Minori seria... L'equivalent. Seria l'equivalent. Aquí és el que fa, diguéssim, de Palagrí. És el que fa, diguéssim, de Llenyataira. Aquests, diguéssim, després, evidentment, pel que fa el Yasuru Oso, sempre havia triat com a actor, pràcticament em sembla que vaig buscar i eren de les 54 pel·lícules, 52 les va fer amb Xixu Río. I aquest element va ser l'actor preferit per al Yesurio Oso. I per mi realment és un actor que té molt crisma i el Japó era el número 1, també. Més que el Toshiro. Que ara fa no gaire aquí, vam comentar els contes de Tòquio, llavors devia ser el pare, m'imagino. Exacte, el pare. El pare, d'acord. Ja dic, per anar situant les cares, eh? Sí, sí. L'Hijo Único va fer moltíssimes pel·lícules. Aquella d'hi havia un pare, també deu ser ell mateix. Jo vaig triar 3 o 4, que són les que realment m'han agradat més. Impressionant actor, sí, fantàstic. Després dels antics, m'agradaria també parlar del Masayuki Mori, que aquest és el que fa de samurai a Rashomon. Aquest actor no ha fet tantes pel·lícules amb l'Akira Kurosawa i n'ha fet algunes amb el Kenji Misoguchi, va fer aquell que també és molt famós, que és Cuentos de la luna pàl·lida d'agosto, és un dels actors principals, i després n'ha fet alguna amb el Mikio Naruse, però realment també el volia nomenar, quan parlem de Rashomon, almenys que quedi... Els quatre actors principals, vull dir que és el Toshiro Mofune, el Takashi Shimura, el Chiaki Minoru i el Masayuki Mori, doncs realment jo crec que els quatre han sigut molt importants pel cinema asiàtic. I l'actriu que apareix a Razumon, la coneixes? La Machiko Kyo, aquesta també és molt famosa, no és tan famosa com la... La més famosa de totes és la Kinuyo Tanaka, que la Kinuyo Tanaka era l'actiu preferida del Kenji Misoguchi. Fins i tot el Kenji Mitsubishi li va demanar que es casés amb ella. Però ella sempre la va rebutjar. I l'Akinuo Yutanaka, que és la segona que m'agrada més d'actriu japonesa, va arribar a ser la segona directora japonesa de films, de pel·lícules japoneses, va ser realment la segona directora. L'estic veient aquí, jo quan vas parlant, tinc el privilegi de tenir internet, llavors jo estic veient aquí el seu rostre i sí, sí, sí que és identificable, sí. A mi m'agrada més com a actriu, ara que anem a l'actriu ja una mica així ràpid, seria la Setsuko Hara. La Setsuko Hara, la gent que ho pugui mirar per internet, si veu la imatge, és la típica actriu que ha fet moltíssimes pel·lícules. Em sembla que va fer la vida d'Oharu, no sé si la va fer juntament amb la Kinuyo Tanaka, però era la que anomenaven allà al Japó la verge eterna. perquè realment té aquesta cara angelical. La que fa la versió de Cuentos de Tòquio, que és la noia, diríem, que la més bona, diríem, de la pel·lícula, quina actriu és aquella? És que jo la pel·lícula nova la tinc ganes de veure? No, no, la vella, la vella. Jo vull dir la Lalozu, la pel·lícula de Lalozu de Cuentos de Tòquio, que equivale a la família de Tòquio. Jo diria que l'una és la Kinuyo Tanaka i l'altra és la Setsuko Hara, però no ho sé segur. La vaig veure fa temps i no ho sé segur. Però diria que sí, que ella feia, la Setsuko Hara feia la segona, diguéssim, la filla, i la Kinuyo Tanaka era la que feia de mare. Setsuko O'hara sí que m'apareix aquí a Contes de Tòquio i ara mirarem també si... A veure, aquí tenim... La Kinuya Tanaka. Setsuko O'hara i... No, no m'apareix aquesta. No, la Kinuya no. Mira, jo és que de vegades... Amb la vida d'O'haru. Imagina't, Joan, si estic d'allò que de vegades em costa distingir si són homes o homes pel nom surt el jishu riu Estigues tranquil, no et passa res a tu És home La Setsuko Ohara, que és la noia que tu deies Haruko Sujimura Entenc que és una noia I, bueno, t'ho dic per si te'n recordes d'aquests noms per relacionar-los amb la persona que buscaves No, no, no, doncs la Kino Yotanaka m'he equivocat Sortia a la vida d'Oharu i també surten contes de la luna pàl·lida s'ha de tenir memòria i haver estudiat una mica japonès com tu que coneixes l'idioma el coneixes força parlant de l'actriu de Rashomon que és la Machiko Kiyo a part, diguéssim, de la que hem comentat, també va actuar com a geixa a la casa de te de la luna d'agosto, del Daniel Mann. Ah, la pel·lícula americana. Sí, amb el Marlon Brando. Però no és... Vull dir, a part d'aquestes pel·lícules, tampoc no van fer gaire les pel·lícules. Així com la Kino Yatanaka o la Sechuko Haram n'han fet moltíssimes. Ja, ja. Realment, la Machigo Kio potser no va fer tantes pel·lícules. Ja. sort que li hem donat pas abans de temps perquè portem una bona estona i estem pel Japó però això és fantàstic potser serà molt avorrit no, no el que ens ha de servir aquest programa és com a referència com que després es pot sentir les vegades que es vulgui com ja sabem i com recordem sempre al final cinema sense condicions doncs s'ha d'anar apuntant això si ara us perdeu alguna cosa doncs torneu a posar-ho i anar apuntant i veient aquestes pel·lícules i mirant els rostres perquè això és fantàstic El que no coneixem... Ara tenim la sort que ho podem mirar per internet. Sí, exacte. Imàgenes, realment veus realment... Les cares. Aquesta la recordo. Clar, clar, perfecte. He parlat una mica del que són les actrius o actors japonesos realment antics. Ara podríem parlar, si voleu, dels que són més moderns. Realment, doncs, els que estan més de moda actualment. Actualment. Quins serien? El Ken Watanabe. Sí. I aquest ha sortit, també si mireu, ha sortit... A Cartes des d'Iguajima, del que ha viscut, va sortir també en Memòries d'una geixa, és el que s'enamora la joveneta d'aquest, i n'ha fet moltes. I va fer una pel·lícula, un clàssic del cinema japonès, que és Tan Popo, l'any 85, perquè ella era molt jove. Un altre actor, també, que a mi ja no m'agrada tant, però realment tenen molta fama a nivell internacional i també a nivell de Japó, va ser el Sonny Chiba, que va actuar aquí al Vil, de Quentin Tarantino, i realment va ser el primer actor en arts marcials, diguéssim, de Japó. Després també s'havia seleccionat, però aquests ja són molt recents, el Yaguira Llulla, que va guanyar el Festival de Cannes com a millor actor per la pel·lícula Nadia Sabe, que això més una vegada ho heu comentat, aquesta pel·lícula aquí. Moltes vegades, moltes. El Hirosako Kureeda. Aquest quin seria, dintre de la pel·lícula? Perquè allà eren nens, sobretot el protagonista. El nen gran. Fantàstica pel·lícula, sí. Sí, sí, m'agrada també. Jo de Japó ja una mica de repàs, en ràpid, és el que volia anomenar. Després ja aniria al que és el Xina continental. A la Xina, molt bé. Dins de la Xina hi ha diversos, però jo crec que potser tres són els més importants. Un seria el Geyou. El Geyou és el que va ser el protagonista de Vivir, de Zhang Yimou. Per mi potser és la millor pel·lícula del Zhang Yimou. Vivir a mi m'agrada molt. És curiós que aquí la van traduir igual que la pel·lícula del Kurosawa. El Geyou també va actuar Adios Amikon Kubina, del Txen Kage. Vull dir, mantén la calma, també de Sant Jimou. Vull dir que ara és un actor molt reconegut a Xina. I un altre actor que també m'agrada força és el Jiang Wen, que aquest és el que va actuar a Sorgo Rojo amb la Gong Li, també del Sant Jo. les pel·lícules les coneixem els actors no els noms no però en aquest cas potser l'actiu també la coneixeu clar, clar em sap greu perquè a vegades són actors que són molt importants el problema és nostre que no tenim prou coneixement grans pel·lícules potser també reconec que són noms complicats però bueno també a vegades hi ha algun nom també americà que és complicat però perquè te'l venen una i una altra vegada hem d'acostumar a dir és Berzenegger i no podem dir això on anem a parar després un altre que també és molt famós aquest principalment per arts marcials seria el Jet Li va guanyar diversos premis d'aguxo d'un esport d'arts marcials va fer el temple de Shaolin i ara ja és un actor que ja és més com a protagonista de Hollywood va fer Romeo Debe Morir ha fet el salt exacte i el mateix passa ja parlant dels de Xina però de Hong Kong el que anomenem el Hollywood de l'Orient Un és el que has comentat tu, el Toni Leung, que aquí n'hi ha dos, hi ha el Toni Leung, Xiguai, i el Toni Leung, un altre nom, perquè un hi diuen que és el Toni Leung baix i l'altre és el Toni Leung alt. Vaja, home, jo què pensava? És una cosa curiós, el més famós seria el Toni Leung, el baix. que és el que va fer moltes pel·lícules del John Woo, va fer també el giro amb el Zhang Yimou, també ha fet Acantilado Rojo. Ara tinc ganes de veure aquesta de Grand Master, d'Algun Carguay. És l'actor també d'Algun Carguay, l'actor favorit. Exacte. La Carme m'ha parlat bastant bé, em sembla que fa un parell de programes, i aquesta tinc ganes de veure. Tenim un oient. Ens escolta cada setmana. Fantàstic, intento. Després un altre actor que també és molt famós, però aquest tipus de pel·lícules no m'agrada, seria el Jackie Chan. Ah, havia de sortir el Jackie Chan. Seria dins d'aquí. I el Tony Leung, el Cafai, que és el Tony al Llarg, com a pel·lícula més destacable va fer l'amant del Jack Sanau. Ah, sí, home. De l'any 92. Sí, sí. Del Toni Leon Baix, que tu dius, jo he arribat a llegir alguna vegada i estic força d'acord. Ara no sé explicar-ho i això també potser hauríem d'intentar fer si és possible. Tampoc ens quedarà molt de temps, tot i que ens queda temps, però tenint en compte la quantitat de coneixements i d'informació que tens aquí preparada. De Toni Leon, del Baix, he arribat a sentir que és el millor actor del món. Cosa que ja dic, no discuteixo, perquè penso que cada vegada que el veus en una pel·lícula, bueno, és que no saps què fer, amb un actor d'aquesta precisió, d'aquesta sabidoria, no fa un gest de més, molt contingut, però al mateix temps expressiu, és veritablement espectacular. Va guanyar el Premi a Cannes el millor actua l'any 2000, per Deseando Amar. Clar, aquesta és una pel·lícula carismàtica, que es va fer mundialment famosa en aquesta pel·lícula. Aquesta és molt típica, sí. Després... Potser vaig molt ràpid, però una mica perquè... No podem parar. Després, a nivell de Corea, pel que fan els actors, jo nombraria un parell. Hi ha el Choi Min-sik, que és el que va fer All Boy, que també és molt carismàtic allà a Corea, i una pel·lícula que em va agradar molt, que fa poc que l'he vista, la vaig veure en vídeo, que és Encontré un diablo. Encontré un diablo Sí Mira, ja tens la cara aquí del Choi Min-sik Això de l'internet és fantàstic Sí, sí, sí, ja recordo, clar Amb el seu bigotet aquí Exacte Típic I el serrell que li cau per la cara Si busques la pel·lícula aquesta Encontré un diablo Sí Que la va fer un altre actor també bastant important de Corea El Bi-Jung Lee que és el actor que va debutar a Hollywood amb una pel·lícula que no m'agrada gens, que és el G. Joe, Rise of Cobra. No l'hem vist, no l'hem vist. Aquesta és de Corea del Nord, per mi tampoc no m'agrada. Pel·lícules d'acció, suposo. Sí, molt d'acció de nens, que dic jo. I després l'altre actor, ah, bueno, perdona, del Chiming Seek, només que sapigueu, també que està rodant una pel·lícula que es diu Lucy, que està dirigida pel Luc Besson, interpretada per la Scarlett Johansson i la Morgan Freeman. Caram. Sí, sí. Caram. Grans paraules. Realment... I a mi és un actor que realment és molt bo, crec. Però la pel·lícula està rodada on? A Corea o als Estats Units? No, no ho sé, això. Vull dir que jo sé que l'estat, vull dir, vaig buscar els que estan rodant, però vull dir ben bé, no, a Corea, gairebé segur que no, perquè amb el director... Com aquest director, clar. Però vull dir que a mi m'imagino que el deia contractar per fer algun paper. Molt bé, molt bé. I després hi ha l'altre actor que també volia anomenar, que és el Song Kang-ho, que aquest va fer Memories of Murder, cròniques de... Oh, paraules majors! Després també de la trilogia va fer La simpatia for Mr. Bengans, també una pel·lícula... Tornem a part, Xambú, s'entén, oi? Sí, sí. Hi ha una pel·lícula que a mi m'agrada força també, que és GSI, que seria Joint Security Area. Ah, sí, em sona aquesta. Aquesta és la relació, diguéssim, que és una frontera entre el que és, diguéssim, Corea del Nord i Corea del Sur. I després hi ha uns assassinats i l'ONU intervé per a veure-ne amb què ha passat. Aquest es diu Song Kang-ho, oi? És aquest? Sí. Ho estic dient bé? D'acord. Estic intentant relacionar tot el que vas dient. Joint Security Area. I Memories of Murder, que és la pel·lícula que jo tinc de referència. Aquesta també la vaig veure, no em va... No et va agradar especialment? Ah, és que jo penso que és una cosa... M'agrada molt. El bon Jung-ho, que també va fer aquella de... Exacte, aquest em costa més, aquest el bon Jung-ho. Perquè ho tinc en què apuntar, si no? Exacte, aquest... Sí, sí, que va fer també aquella, com es deia, la de l'Osta, aquella del monstre... De Host. De Host, això. Fantàstica, també. Ja m'ho imaginava. De Host no recordava que sortia d'aquest director. Sí, sí, sí. Jo sé que les dues són seves, perquè les vaig veure amb poca distància, diguéssim, de temps, i vaig dir, carai, quines pel·lícules tan diferents i amb tanta potència. Vaig a confirmar-ho ara, a veure si m'estic equivocant, però diria que no. La Memories of Murder, per entendre'ns, aquí es va dir crònica d'un assassí no en sèrie, eh? i veritablement és que li dona un repàs a tot el cinema negre que s'ha fet a Occident donant-hi la volta trobant uns punts d'humor que no s'havien trobat mai en el cinema que no saben ni què fan però que van tenint també al mateix temps la seva profunditat humana és espectacular la pel·lícula, si no l'heu vista per mi una de les grans referències del cinema asiàtic sense ser un expert com tu això ho deixo clar, és veritat del que és la Índia, realment hi ha altres països asiàtics, em sap greu perquè tampoc d'Iran i tot això, així com d'alguns directors conec, del que és la Índia, realment he buscat i he trobat el Sabú, que era un actor indi que es va nacionalitzar americà. Sí, era allò que feia pel·lícules d'aquelles... L'Adort de Magdac, el Libro de la Selva... Tipo Disney, una mica, no? Exacte. I després una altra que va intervenir en una pel·lícula d'Indiana Jones i el Temple Maldito, que és l'Amris Puri, que aquest també es veu que també és una... a nivell, diguéssim, de la Índia és... Molt conegut. Molt conegut. I una altra també seria l'Amir Khan, que va fer un film històric també molt important dins del cinema asiàtic, que es deia Lagann. El que a mi em fa gràcia és també tenir en compte, jo la veritat és que últimament no ho he afiançat, però si te'n recordes, Joan, sobretot tu sabràs que he parlat molt del cinema de la Índia, dintre d'un cicle que es fa aquí a Barcelona i a Madrid, des de Fatens i a Sant Boi de Llobregat, a Cal Niño de la Imàgine Índia, que és de cinema de la Índia alternatiu al que seria Hollywood, la idea de cinema independent, per dir-ho així. Llavors, tampoc m'he aconseguit aprendre massa els noms dels actors i llavors no puc parlar de cap. La veritat és que són d'una frescura i d'una capacitat actoral força considerable. I el que estava intentant, a part d'això, anant al que seria el cinema indi clàssic, Satia Jitra i companyia, doncs buscar el nom, a veure si el trobo ara en breu, de l'home que va protagonitzar, del que era l'Apu, a partir de la primera part em sembla que ja sortia de la segona, que després em va fer molta gràcia perquè dintre del cicle aquest d'imagine índia, allà a casa índia, apareixia un home molt gran i que era ell, que era el que havia fet d'Apo a la trilogia i que s'havia amagat completament. Després de fer la trilogia d'Apo no havia volgut saber res de la fama del cinema, perquè va veure que li venia a sobre una fama que ell no volia i es va amagar. I ningú no va saber res d'ell, ni la seva dona sabia que havia protagonitzat la trilogia d'Apo i la seva dona. Llavors, molts anys més tard el van rescatar i sortia també fent un paper molt digne, molt interessant... i em va sobtar perquè fins i tot el director de la Imàgin Índia d'aquí a Barcelona no ho sabia i li vaig comentar, mira, he trobat això i li va fer molta gràcia. A la Índia la veritat és que també hi hauria molt a parlar, però clar, són aquests cinemes que és el que tu dius, Joan, és una llàstima, és una pena que no ens arribi més i que no tinguem més... Per sort jo crec que arriba el més bo, eh? Crec, però bé, no ho sé, potser a vegades evidentment també... Mira, no ho sé, què vols que et digui? Perquè, per exemple, si arriba alguna cosa de la Índia, arriben cosetes de Bollywood. En canvi, aquestes altres, que són de cinema independent, que jo he arribat a veure cada meravella, que és que no us imagineu, això ha de ser d'una manera molt marginal, amb alguns cicles que es fan a la Filmoteca de la Generalitat, o allà a Sant Boi, que el ninho... I són pel·lícules que la gent no sap que es fan a la Índia. Vull dir, tots tenim la imatge del Bollywood, allò amb els balls, amb les cançons... I aquestes altres pel·lícules tenen també aquesta característica que la música està composada per la pel·lícula, que encaixa a la perfecció amb el que s'està explicant, i són molt poc conegudes. La mateixa Cocó, la nostra estimada Cocó, que l'estem esperant aquí però està tan feinada que no hi ha manera que vingui, Cocó, una salutació, també ens deia un dia que del cinema francès no arriba, al millor, el cinema francès, de França. Jo ara estava veient aquesta tarda, quan estava mirant els premis que havien donat a la Berlinale, veia que el Yogi Yamada, que aquí el vam com descobrir amb una família de Tòquio, aquesta pel·lícula que hem comentat incurs aquí com a pel·lícula del mes, resulta que jo recordo que en Joan em va dir, ah, doncs hi ha una cosa que es diu Quevei, que és d'ell també, i resulta que a més l'han distribuït només amb DVD, o sigui que no ha passat ni al cine, és a dir, Quevei. I la pel·lícula està molt bé, eh? La pel·lícula està molt bé, eh? Sí, a mi em va agradar molt, també. I ara ha presentat el festival de... Jo diria que Berlín és on potser l'han aixecat una mica i l'han llançat una mica o l'han promocionat una mica. Ha guanyat la millor actriu amb una pel·lícula seva i la pel·lícula es diu, es diu, es diu, es diu... The Little House, o sigui, acaba de fer una pel·lícula ell, The Little House, veurem si arriba, és a dir, suposo que arribarà, però com que sé que acabé i que també era una pel·lícula seva molt maca, a més va arribar amb DVDs i que la gent especialitzada va haver d'anar a un videoclub i jugar-la perquè en el cine no es podia veure, anem a veure què passa, és a dir, doncs, amb aquestes pel·lícules. Recordeu també que aquí a la biblioteca Joan Margarit de la localitat de Sant Just d'Esbert, aquí al costat de l'emissora, de fet, ens van enviar fa un temps un catàleg de pel·lícules asiàtiques i que precisament li vam fer arribar. Això sembla xinès, no? Li vam fer arribar. Li van fer arribar al Joan Seguer, que va fer tota una recopilació, una crítica constructiva. Vas completar, vas intentar també classificar una mica algunes petites errades que hi havia, les van tornar a enviar amb l'agraïment que això comportava per la feinada. que vas fer, la veritat és que, bueno, no sé, tots ens vam quedar molt parats de veure aquesta quantitat de coses i ara, si poguéssim recuperar-la, perquè jo diria que ho tinc per aquí, m'agradaria aprofinar que estàs aquí i que et fas, com es diu jo, et fas car de veure, vull dir que no és fàcil tenir-te aquí, doncs comentar una miqueta aquesta llista de pel·lícules, podríem dir imprescindibles, però que segurament no serien les úniques. No, no, exacte, crec que encara no vaig poder-ho reduir perquè si no, clar, es podria ampliar molt... Quina característica, si recordes una mica, tindria aquest arxiu de pel·lícules que es poden veure asiàtiques aquí a la biblioteca Joan Margarit? Així en general. Jo diria que més aviat... Quines recomanaries tu? Per a la gent que ens està escoltant i que pogués anar a la biblioteca a llogar-les, quines recomanaries que lloguessin o que agafessin de la biblioteca? Em sembla que Vivir de Sanguiamou em sembla que estava... després All Boy també la recomanaria després n'hi havia tantes però no recordo ara ara de seguida ho rescatem clar, és que t'estem demanant sembla que també hi era t'estem demanant un esforç important perquè això va ser fa un parell o tres de mes sí, les clàssiques eren bastant clàssiques totes potser dir alguna pel·lícula que potser a la llista no hi era també em sabria greu Mira, doncs ara de seguida ja la tinc aquí. N'hi havia moltes també d'Iran, de l'Aves Kerostami, n'hi havia algunes. Sí, sí, ja la tinc aquí. Per exemple, de Corea del Sud tenim Balzac, la costurera xinesa. Jo l'havia vist, que estava tenint molta cosa o alguna coseta del Kim Kiduk, concretament tres, que em sembla que tu afegies alguna, tenen l'Arco, primavera, verano, otoño, invierno i primavera, i R3 també. R3 també està molt bé, R3. És una preciositat, eh? Pel·lícula original. És original, exacte. Original i m'ha agradat molt. Dura, com és el Kinky Do, perquè sempre té el seu punt aquest que sorprèn per la violència extrema, insospitada en un moment determinat, que no te l'espera, però que té sentit i que no és violència gratuïta, sinó que és amb una... No és com el Takashi Miquel. Lo consideres, sí, violència gratuïta del Takashi. Potser no, però hi ha algunes que realment... Takashi Mi, que és el director de... Ja t'ho diré, d'aquella de l'assassí, de... Com es diu? Uno, en japonès. Itchi. Itchi, de Kile de Seba, oi? La consideres... Aquesta potser no tant. Oi que no? Aquesta potser no. És la pel·lícula més dura, tal qual jo he vist mai. I crec que no es pot fer una pel·lícula més dura que aquesta. Conté escenes explícites de violència, però és que, a part, el contingut que té la pel·lícula, la duresa, la relació amb els personatges, malsana, totalment, absolutament, des del començament fins al final, és un retrat psicològic d'una manera de viure, d'una manera d'entendre la vida i de relacionar-se amb els altres, veritablement demoledora i no està tan lluny del que sembla que fan algunes persones. Bé, de Taiwan tenim també a Langley, tenim aquí unes altres pel·lícules, La vida de Pi, El banquete de boda, Deseo pel·ligro, Tilly Dragon, no està malament com a selecció. De la Xina, que ara també em parlaves de... Aquí torna a estar a Balsac, bueno, no sé, la teníem a... També la tenim aquí a la Xina. Tenim del Sankejia Platform, no la conec res, sí, doncs no la conec, del Chen Kai-je, que també és una pel·lícula que és interessant, Adiós a mi concubina, del Xuan Lu, Ciutat de vida i muerte, del John Boo, Acantilado Rojo, ben interessant, del Sang Yang, Sunflower, i la ducha, la ducha sí que la veus ver, molt curiosa, sí, sí, molt bé, del Sang Jimu, una llista llarga, Sorgo Rojo, la búsqueda, la maldición de la flor dorada, etc., Vivir també, sí que està, com tu deies, Amor bajo el espino blanco, que em sembla que és l'última a la pendència. Aquesta està bé, aquesta està bé, que l'havia comentat. Sí, no l'hem recomanat nosaltres. Carme i tot. I després passem a l'Iran, que potser és el que avui ha quedat, perquè és difícil arribar a tot, que tindríem a un sidic barmac amb Osama. Tenim a Asgard Faradi amb una enorme pel·lícula, com és Naderi Simin. Extraordinària. Increïble, que això Joan va ser el primer que la va veure aquí i va dir, uf, què és això? Doncs ja la vaig veure més endavant, mesos més tard, i vaig quedar, i tothom que la va veure deia... És boníssima, boníssima. Però com es pot fer una pel·lícula? I abans n'hauria fet un altre ell mateix. Sí, el mateix director. Amb aquest director, ell mateix, sobre... Són uns estudiants que van de vacances en una platja i no sé si no recordeu d'aquesta. No sembla com se deia. No la recordo, però ara la buscaré. No me'n recordo com es deia, però una pel·lícula també no tan bona com... Ja és cert, una separació. Aquella és una cosa brutal. I em sembla que va guanyar l'Òscar a la millor pel·lícula estrangera d'aquell any. Sí, sí, sí. Bueno, es mereix tots els premis, perquè jo la comparo, quan la vaig veure, em recordava a Howard Hawks. la manera boja i bestial d'encatenar escenes queda la pel·lícula a un ritme brutal però amb una temàtica i amb un argument minimalista pràcticament t'explica molt poqueta cosa però la relació també amb els personatges el que vas descobrint com es van traient amb ells mateixos és veritablement espectacular tenim més coses però passen coses com que perdo de vegades la referència aquí està Tenim també a la basquera Stami, que comentaves, un dels directors d'aquests que jo em trec al barret, concretament tenim dues, còpia certificada, és aquesta pel·lícula que apareixia la Juliette Vinoche com a protagonista, i El viento nos llevará. Tot el que pugueu veure a la basquera Stami, hi ha gent que diu que li fa dormir el que sigui, no feu cas. Vull dir, des del començament fins al final... Nubes Passajeras és d'ell, no? No, no, no. El sabor de la cereza. Exacte. És que es confon el Kiarostami amb els germans, ja us ho diré, amb els finlandesos, que no té res a veure. Clar, això és cinema iraní i aquells són aquí... Ara estic enviant Kiarostami i no em surt. Kiarostami. Kiarostami és aquest, és l'iraní. Els altres són els germans aquí... No ens surt el nom, clar. Estic veient això i llavors no ens surt l'altre nom. Però bé, segur que surt. Aquí Kiarostami no... És igual. Quines coses? Kaurismaki. Kaurismaki, eh? Qui ara està a mi? Kaurismaki. Tenen aquestes coses, aquests noms així tan curiosos. Per cert, que hi ha molts directors que tenen el cognom començat amb K. És molt curiós. Una vegada em vaig entretenir a mirar-ho. Per exemple, un, dos, tres, responde otra vez. Kubrick, Kubrick. No ens ho recordàveu, eh? D'un director que comença... El cinema coreà també, eh? Tenia... Exacte, sí, sí. Bueno, doncs, hem comentat unes quantes pel·lícules, però hi ha moltes més. Després entraríem al Japó, teníem el Takeshi Kitano, que no l'hem esmentat, però bueno, que és un actor i director també ben peculiar i ben característic i ha fet grans, petites, meravelles amb la seva filmografia. Tenim el Koreeda, que sí que l'hem esmentat, el Kurosawa, Barba Roja, Dersusala, Ran, Los 7 Samurais, etc., del Takashi Mi, que també 13 assassins, que és l'última que va fer, em sembla, tota una crònica així de la història recent, bueno, no tan recent, de la història del Japó, del Hayao Miyazaki, que tenim pendent, oi? Alguna referència sobre això que ha de venir l'Andreu. La setmana vinent, jo crec que ja podem anar parlant del que tenim la setmana vinent, Joan Sigol, i la següent. Sí, la setmana que ve tenim la pel·lícula del mes, que com hem esventallat abans serà Nebraska, que procurarem tots haver-la vist per poder-la comentar i també recomanem als oients que la vegin perquè és una bona, molt bona pel·lícula. L'altra setmana hi ha el Henry Fonda i les uves de la ira i que la Carme ens parlarà també una mica de tot això. L'altra setmana, per tant, és més endavant, jo em pensava que era d'aquí 15 dies, és més endavant. El mes d'abril. El mes d'abril, el 18 d'abril, hi ha la tumba de les lucièrnagues amb l'Issau Takayaj, que és la que ell vol venir també, si pot, a parlar amb l'Andreu sobre aquesta pel·lícula. Al final no hem pogut parlar de Raixomón. També he mirat algunes actrius asiàtiques que tampoc no hem pogut parlar. Un altre dia. Que fort. Sí, m'he posat jo a parlar del catàleg d'aquí, de la biblioteca, i hem deixat el Raixomón. Em sap greu. No passa res. Reconec que m'he despistat. Una pel·lícula extraordinària és Rashomon. Jo l'he tornat a veure com tu i m'ha semblat realment extraordinària, que es va mereixer que posés de moda tot el cinema asiàtic per primera vegada a Europa i als Estats Units. I la setmana que ve, com dèiem, tenim una pel·lícula del mes i la presència de tota la gent, els presents i els que ens escoltin, per discutir, reflexionar sobre aquesta pel·lícula. Moltes gràcies, Joan Seguer, per donar-nos aquest ventall tan ampli. Espero que no hagi sigut molt avorrit. No, no, en absolut. Ja ho dic, ho tenim com a referència. Jo crec que aquest programa és referència per a tothom que vulgui introduir-se una mica al cinema asiàtic una mica més. Les teves participacions són així. I com sempre, a Cinema Des del Galliné, no. CinemaSenseCondicions.com per tornar a sentir aquest programa i molts altres. Fins la setmana vinent. Gràcies, Joan. Bona nit. Gràcies.