Billy Wilder i ‘Sunset Boulevard’: veu en off, crisi del cinema, Bogdanovich, Schrader i la trajectòria d’un muntador

Cinema sense condicions Hola, bona tarda, un any més aquí amb vosaltres, esperem que hàgiu tingut unes bones festes. Moltes vegades es diu que any nou, vida nova, doncs en el nostre cas aquesta dita és veritat, perquè avui inaugurem el Cinema Sense Condicions 2022 amb dos nous col·laboradors. Per una banda, la Lluna, que estarà als comandaments, i per l'altra banda, l'Anastasi. Bona tarda, Anastasi. Bona tarda, bona tarda. I com sempre, l'Ignasi. Bona tarda, Ignasi. Hola, què tal? I el que us parla, Pepe Armengol. Bé, per començar, estem sentint de fons la música de la banda sonora de Sunset Boulevard, o Creplusculo de los dioses, de Billy Butler, que és la pel·lícula que hem escollit per inaugurar aquest any. un clàssic de fa 71 anys, que la veritat és que si teniu l'oportunitat de revisitar-lo, veureu que per res està atreçat, ni es veu Kiko, sinó tot el contrari. Home, Billy Butler, impossible. Té, té, té una actualitat impressionant. I dit això, ja passo la paraula a l'Ignasi, que va ser el que va, el que ens va dir què us sembla si comencem amb Billy Wilder. Doncs, perfecte. Home, més que res, jo subratllant el que tu dius, pel fet que Billy Wilder, si alguna cosa és, és un cínic acabat. De fet, té una visió de la vida bastant negra. Jo m'atreviria a dir que és molt pessimista. El que passa és que també és veritat que té un sentit de la conya, no?, que el fa molt viable en molts moments, no? Un, dos, tres, per exemple, no? Sí, sí. Amb el temps que evidentment allò és una comèdia... Sí, sí, esclar, d'aquesta personalitat. Però fins i tot comèdies aparentment roses com Sabrina, si se'm permet l'expressió, Sabrina té una mala llet. El que passa és que l'envoltori el fa com si fos una comèdia rosa, però realment no. Realment dinamita fins i tot almenys el capitalisme d'una manera claríssima. I com fa el Das y a lo loco, per exemple... Tres quarts del mateix. Passa el mateix. Ell és un home que té sarcasme. Perquè crec que... Sarcasme, estic d'acord. Moltes vegades està passant contes amb un tipus de Hollywood que no li agradava gens. No, perquè clar, ell el va patir. De fet, Sunset Boulevard, el carcúscula de los dioses, evidentment que és una reflexió sobre la crueltat de Hollywood, la maquinària, com funciona, i sobre el terrible que és per una estrella que ha estat gairebé una deessa, que en aquell moment està oblidat. Però també és William Holden, gairebé que és un alter ego, no exacte, però és evident que Billy Wilder ha de fugir, evidentment, d'Europa per rots òbvies, no? És jueu, és una altra cosa. Se'n va cap a Hollywood i allà realment... És el principi... És el que li està passant a Billy Wilder, a William Holden, que és el fet que no té feina. No té prou feina. No té prou feina. Està fracassant. I el que té és de baixa qualitat, diguem-ne. Efectivament. Està fracassant. No pot vendre els guions, vol guanyar-se la vida com a guionista. Havia estat periodista, però jo de tercera, perquè evidentment no vol tornar-hi. I la veritat és que les coses li estan anant molt malament, no? Està pagant les lletres del cotxe i al cotxe se li vol anar embaragària. Perquè no paga, tampoc paga el lloguer de l'apartament perquè no té calés. Realment, és la visió d'una mica de Billy Wilder d'un Hollywood que pot ser cruel. I després la humillació aquella en què la sortida ha de ser precisament fer de ese color, no? És terrible, no? És terrible. Terrible perquè al mateix temps... És una pèrdua de la dignitat absoluta. Absoluta. Fins a quins nivells arriba, no? No, és una pèrdua de sentir-se tan autocastigat, no? En aquest mena de càstig que s'autoimposa, perquè si no, allò no tira endavant. Clar, és un sí, però un no, no? Ell ja està... Que això és un tipus de personatge molt habitual de Billy Wilder, no? Que s'autoodia, no? Pel fet que les circumstàncies, el fet que va parar la menció aquesta de Norma Desmond, no? que és el paper que interpreta la Gloria Swanson, va per casualitat, no? Li peta... L'estan empaitant els que li estan demanant el cotxe perquè no el paga i gràcies a que li peta una roda se'n va cap a un desviament i se'n va cap a un desviament i se'n va cap a un garatge de la menció aquesta que és una altra de les coses que viuen i que no se'n parla prou. És la menció del Condeo, és el castell del Condeo Roca. Inicialment, molt. És una dark old house, no? Totalment, totalment. A poc a poc, fixa-t'hi, que a mida que va avançant la pel·lícula, no sé si és... Al principi és quan és l'imatge més fosca d'aquella menció. És quan és l'imatge que realment allò és una cosa que està caient, la caïda de la casa Usher, no? Però realment, a poc a poc, i et vas acostumant a aquella... A l'interior encara s'aguanta bastant. És que jo diria que és la representació d'un tanatori particular. Sí, exacte. Un tanatori particular és una bona restricció. És un tanatori, perquè realment és... Allà on Gloria Swanson... Algú s'està morint. Algú s'està morint. Veus les flors, veus la decoració, tots els records en forma de fotografies i més fotografies i més fotografies. D'ella. D'ella. És una narcissa acabada, no? Ah, absoluta. Està en el seu món. I a més, està en el seu món, no? Absolutament. És una bogeria total. En realitat, està en una bogeria absoluta. Clínicament es podia definir com un deliri. És un deliri. Un deliri absolut, perquè, clar, està rebent mils de cartes de fans, no? Demanant la foto, però l'hi està fent a l'estrogei. L'estrogei, sí. Que l'havia dirigit a la reina Kelly, no? Sí, mira, això no ho recordava perquè ho he mirat quina era la història. Sí, la reina... I, clar, és que, a veure, és primer, aquest context de gairebé de conte de castell, de conte de Dràcula, no? Perquè, de fet, hi ha un moment que la Gloria Swanson... diversos moments en què la Gloria Swanson fa com una garra. Sí. Sí, és veritat, que es destaca la posició de la mans sobre... Quan va al cotxe, amb ell l'agafe, però més que agafar-lo, li està clavant les ungles. Clavant les ungles. Correcte. Ulleres foscas sembla un vampir, no? Sí. Que, de fet, és el que està fent. Està vampiritzant. que li està pagant... S'està alimentant. Algú i a Golden li està pagant absolutament tot, però hi ha un moment que li diu gens al xicle, com si fos un nen... Sí, sí, sí. És a dir, s'està apoderant... Bueno, li xucla a la joventut. El xucla a la joventut que ell té, que això ho té. Això és evident que ho té. Certament. Jo diria que aquesta pel·lícula, per mi, és una obra mestra d'indiscutible, per mi. Ho és més. Però el que per mi és més impressionant d'aquesta pel·lícula no és la pel·lícula en si, sinó el guió. Sí. El guió és d'una perfecció. Sí, sí. D'una quantitat de matisos. Oh, sí. Que és una construcció quasi perfecta, vist com a pel·lícula, perquè el guió no l'hem vist, però veia la pel·lícula que és resultant d'aquell guió, ja s'habituava amb Billy Walter per davant de gimnasi. Això és així. Sí, sí. Billy Walter té uns guions molt de ferro i que realment funcionen molt bé com a mecanisme de rellotgeria. Estat de ferro que no tolerava que els actors improvisessin. Sí. I a més a més els cronometrava. És a dir, volia que les frases fossin dites en un ritme... En un tempo determinat. En un tempo determinat. Realment, en aquest sentit, estrictíssim. Sí, sí. I, home, de fet el guió, ja dic, jo crec que hi ha coses biogràfiques d'ell, del patiment d'ell quan va començar Hollywood, i de Charles Brackett, que era un productor. Tot i amb això, ells dos van partir peres. Perquè amb Billy Wilder, malgrat que, com tu dius, la pel·lícula s'endinsa dins de la folia mental de la Gloria Swanson, en realitat la pel·lícula és d'un realisme i d'una cruessa al mateix temps. És a dir, està en un terreny, diguem-ne, ambigu, perquè juga també a ser com un noir, però no és ben bé un noir. Sí, també hi ha un petit love story. Hi ha un love story. Hi ha un love story. Tot graduat, tot graduat. De fet, hi ha aquesta succarroneria que té Wilder, també hi és, però ha de ser un espectador intel·ligent per captar... El misteri de la figura de Von Stroheim és bestial, també. Sempre que apareix Bon Stroheim, en qualsevol pel·lícula de les que va aparèixer, en crea una inquietud. Sí, efectivament. Sí, sí, sí. I sobretot el que està clar és que és una pel·lícula de metaficció, pràcticament, en el sentit que està parlant... És a dir, et surt Buster Keaton, no? Sí, sí. La Crítica de Cinema... La Crítica famosa de Cinema de Hollywood. Entre d'altres, no? S'està parlant de directors Cècil Bidemill... Surt i actua com a tal, com a Cècil Bidemill. Actua i fa d'ell. I fa d'ell mateix. És que estava... Entra en el plató on estan rodats en soni de l'ila. Ah, exactament. És a dir, és que és el cine dins del cine... Oh, i tant. És una història inventada, però al mateix temps... I el del foco, que és un tio de veterà, la veu amb ella i canvia el foco. Clar, clar, clar, això és molt bonic. Aquest moment és molt bonic, perquè a més ell agafa un aura enseguida, esclar, amb la llum aquella... I baixa tota la gent. I tothom baixa... Això és molt bonic. I l'altre, el primer que fa és separar... Treu el foco d'aquí, que ara anem a parlar, ella i jo, de coses importants. Està molt bé. Realment, per cinèfils, és una pel·lícula meravellosa. Molt recomanable. Està ple de cops d'ull, doncs. Absolutament, absolutament. Veieu-la, si la podeu recuperar, segur que està en videoclubs i sobretot a les biblioteques. Val molt la pena de tornar-hi, eh? Sí. I què dir de la fotografia, eh? Perquè vull dir la fotografia... Sí, i la música. Que, per cert, és d'un home, d'un director de fotografia que... No sé si va fer com setze pel·lícules amb... No gaires pel·lícules. Amb Billy Walter moltes i després no sé si amb masses més amb els altres, però... Però amb Billy Walter moltíssimes. John F. Saith. Que, per cert, a banda d'un director que dominava el blanc i negre com volia, un director de fotografia impressionant... Bueno, aquí tinc apuntat. Cent setanta-tres pel·lícules va arribar a fotografiar... El director de fotografia. Sí, però qualsevol que hagi fet una trajectòria que deu començar als anys 40 o 30 i que deu acabar, doncs, als anys 90. És possible, no? Sí, sí. Bé, entre d'altres coses... No ho vaig mirar, no ho vaig mirar exactament. En Billy Walter va fer la fotografia de perdició de Díaz Cinguella, de Cinco tumbes al Cairo i de Adorable. Són d'ell. Ell les va fer amb Billy Walter. A mi la foto em va recordar moments fotografies tan intenses i tan importants que em poden ser fotografies amb pel·lícules d'Orson Welles. O sigui, em va recordar Cain en alguns moments. I en altres em va recordar altres pel·lícules més lleugeres, però té una foto tan potent que realment recorda grans pel·lícules. És que el de Cain té raó perquè la mansió, d'alguna manera, transporta cap a aquella suntuositat, no? Sí, sí, té algo d'aquella porta de ferro. Una aura, sí. De fet, efectivament, la gran menció del Xanadú, no? Sí. Del Ciutadà de Marquell. Després ja... Té un aspecte tètric, com en té la menció aquesta. Una reflexió que volia fer, per si els que ens estan escoltant volen provar de veure-la i pensar-la i tal, apunto una cosa. O sigui, allí Billy Wilder veu que hi ha un procés de destrucció del cine i el representa a partir del trauma que hi va ser, i fort, perquè, per exemple, el mateix Baxter Keaton el va patir. El canvi de model del mood ha parlat. per cert, hi ha un sketch de la Gloria Swanson fent de Charlotte que és... Ah, sí, impecable. No té pèrdua. Mira que és una imitació que quasi se li té ràbia, perquè s'ha fet tant que... És que sí. Però l'ha fet tan bé, que... Quina meravella. Gloria Swanson està imponent. Quina meravella. Imponent, imponent. Està imponent. O sigui, sobreactuant expressament, perquè ella s'està interpretant a ella mateixa quan feia les pel·lícules mudes, però com que està boixa, com que és una dona que està boixa, i està actuant permanentment com si estigués fent... O sigui, en la seva vida diària... Sí, sí, sí. Està actuant com si fos un actriu de cinema munt, no? Sí, sí, sí, efectivament. Ella està... Ella velluga braços, fa unes mirades molt exterioritzades. Els ulls, no? Molt clavats, no? Sí. Moviments de boca, etcètera. I el que jo volia dir una mica com a reflexió, agafant la pel·lícula aquesta com a referent, del crepuscle del déu cinema en aquell moment o del déu gran director en aquell moment, traslladat cap ara, és, jo dic, no hi ha un crepuscle del cinema provocat per... Potser també, fins i tot per la Covid, i que ha recluit la gent a casa, però tota la quantitat que tenim de cadenes, de canals, de distribuïdores, de Netflix... El cinema ha entès com s'entenia abans, sí, evidentment. Sí, estem en un punt d'acabament, no sabem si serà acabament, si serà punt i a part, punt i seguit, però la reflexió que fa Billy Wilder en aquest moment és vàlida per pensar ara, com està el cine? Perquè, per exemple, jo aquests dies... El cinema ha desaparegut, jo crec. He anat... Com a tal? Com a tal, quasi sí. No, no, aquí és a llum vaig. Jo he anat a 4 o 5 sales aquests dies, poquíssima gent. També és veritat que he anat a la sessió de les 4. Sí. I potser no és bona hora. És la millor hora perquè... Bueno, per gaudir. Perquè no t'empipin els que mengen crispetes. Molt bé, molt bé. Per això sí. Però sí, és desastrós des del punt de vista... No hi ha molt públic. No, de permanència de les sales. I ha anat a veure pel·lícules que estan en cartellera, amb un cert programa... Jo soc de l'opinió... Estan ben considerades, no? Jo soc de l'opinió, sempre que en aquest programa, en aquest espai, ho he esmentat. No sé si estaré d'acord, però jo crec que... Lamentablement, eh? Per descomptat, perquè a les sales de cinema no li queden més de... Grosso modo, eh? Sempre en quedaran. Però jo crec que queden uns 4 o 5 anys, 6, si m'apures, que les sales romanguin. Ja són molts. Perquè penso una cosa. Quan hi va haver el de transformació de sales, d'analògica digital, és a dir, de cine perforat de tota la vida amb els projectors que feien soroll... Allí hi va haver una criba. Hi va haver una gran criba. Per tothom va preveure allò que passaria molt més tard. És a dir, quan començava a venir i els laboratoris habituals, diguem, començaven a dir que el tanto que haurem de tancar, no tenien en compte que allò passaria en la meitat de temps en què va passar. Per tant, no m'estranya que els teus 6 anys que has arribat a dir... Sí. En siguin 3. En siguin 3. 3. Estic d'acord amb tu, Anastàcia. No ho sé, però està la cosa molt malament. Estic d'acord amb tu. Molt malament. Estic d'acord amb tu, perquè si ja ho mirem econòmicament, a donar molt més diners fent-hi el que vulguis. Mangos, taras, el que vulguis. Uniclor, el que vulguis. Tant de bons equivoquem. Això que parlaves de la crisi, del munt del sonor, hi ha un detall boníssim quan la Gloria Swanson va visitar el Cecil Vida Mill, que hi ha un micròfon que gairebé que li fot un cop al cap, vull dir, li passa per davant i a ella li fot una manuta. Una estribada de por enviar-lo a la quinta punyeta. O sigui, més gràfic i posició. El missatge es capta, però rapidíssimament. Home, materialitza el seu odi. Que maca, això és l'escena aquella. Mira, és que l'escena del plató, a mi els platós a tots els que ens agrada el cine, entrar en un plató, i a més a més un plató d'aquella època, amb aquelles càmeres que semblaven neveres, perquè eren enormes, però amb quina dinàmica de rodatge més interessant, en què hi ha unes... la gent realment respon a un esquema, diguem, piramidal, i... o sigui, em va fascinar aquell moment també. Em agrada molt que, esclar, que el protagonista sigui el Césil B. de Mil, ja és el colmo del ple. És flipant, no? I el tracta amb molt respecte, la veritat, a Césil B. de Mil. Molt, molt, molt. El paper que fa ell d'ell. Home, el fan, el tracten de bo, no? Sí. Sí, perquè ha d'actuar d'una manera o d'una altra. Ha de decidir... Sí, perquè no vol destrossar amb ella, no li vol dir desperta, la veritat és aquesta, això és una merda, això que em proposes i tal, no? Se li escapa perquè es veu que quan la Swanson, que havia treballat amb el de Mil, li tenia molt d'afecte en el temps del cinema mut, no? I es veu que el de Mil li deia petita col·lega, la... petita, petita, i a la pel·lícula surt. Què ho diu això? Li diu... No m'haig de saber. Diu Little Philo. Little Philo. Little Philo, yes. Sí, sí, sí. Petita amiga, petita col·lega. Sí, Philo, Philo. I li diu a la pel·lícula surt. És a dir, per això que la realitat i la ficció amb aquesta pel·lícula es barreixen d'una manera tremenda. Hi ha molta complicitat en aquell moment perquè la gent que ho sabia evidentment ho va bé. Ara ho saben els erudits com tu, però sí que tenen raó. Hi ha un detall, quan arriben els estudis de la Pana 1, el primer que els atura és un guàrdia jove. És veritat. I diu, documentació, diu, documentació? Sóc Gloria... Jo soc Gloria Sanson i l'altre mande i veu allà amb un guàrdia vell. Un vell. És molt bo aquest moment. Un vell cap allà i quan acaben de parlar diu, obreu les portes, entra Max i ella li diu, escolta, i amb aquest pipiolo explica-li que si té si té empleo aquí és gràcies a mi perquè jo vaig fer pujar aquests estudis. Jo vaig fer 20 pel·lícules en Parmunt. Parmunt no existiria sense vida. Que es veu que d'alguna manera és un trossup de la convicció personal de la... Perquè es veu que les Swansons es van pipar molt per fer la pel·lícula aquesta. Li van dir que havia de fer una audició perquè l'oferta venia de lluny, en el sentit que abans se li havia ofert a la Mae West, a la Mary Pickford, a la Greta Garbo fins i tot que ja estava retirada i no volia saber res. L'arriba a citar la Greta Garbo i la pel·lícula. La cita com una que encara val la pena. Que encara val la pena. L'arriba a citar. Cert, cert, cert. A la Pola Negli i a la Clara i a la Clara Bou. Totes responen al que et ne'respondes. Efectivament. Que han tingut una trajectòria i que l'han deixat de tenir. Totes aquestes a més tenien mencions que responen exactament al prototipus que surt a la pel·lícula, a l'interior. Sí, sí, sí. Desbordat, exòtic, passat de rosca, antic, no? Vull dir... Aleshores, finalment se li proposa amb ella perquè, clar, tothom va declinant i, clar, li diuen volem fer-te una audició, no? Es veu que la Swanson va agafar un... Es va cabrejar, però es va enfadar, però es va sentir insultada. Dic, després, diu, després de les pel·lícules que he arribat a fer amb Paramount, ara haig de... Ara se m'ha de provar, aviam, sí, tinc realitats. La frase aquesta, Paramount no existiria sense mi, jo he fet 20 pel·lícules amb ell, amb la productora aquesta, és un tresumte agafat, justament, del mosquetx que va agafar la Swanson en el moment que li van dir de fer l'audició. George Cucor, es veu que és qui va suggerir Gloria Swanson per fer el paper. Gloria Swanson ja portava com 10 anys sense fer cinema i, de fet, i de fet, posteriorment també va subsistir amb televisió. Sobretot, es va dedicar els anys de res de la seva vida a fer televisió, però, clar, li van oferir 50.000 dòlars i el George Cucor en persona es veu que... Perquè se li va anar a queixar el Cucor, no? Escolta, mira, m'estan aquí demanant de fer una audició, però això què és? Jo soc Gloria Swanson. És una mica el paper de la norma d'espoca. Usted no sabe com qui n'està hablando. Exacte. I el George Cucor li va dir, mira, si et demanen 10 proves, perquè si no, jo personalment et mato. Amb el que a mi ell ha arribat arriscant amb el tema. Això ho diu la Swanson en la seva... Va fer una autobiografia i explica l'anècdota aquesta amb el George Cucor total, evidentment, va fer l'audició. Sí, clar. Però realment és una anècdota divertida, no? Vull dir que... Bé, una cosa. Aquest nou curs, diguem, estrenem dintre de les variacions que hi ha dintre de la programació, naturalment parlarem de les novetats que s'han pogut veure o que hem pogut veure nosaltres aquests dies, però sempre dintre la primera part del programa el nostre company Anastasi li hem destinat uns minuts perquè ens parli del que vulgui. Del que vulgui. Sigui pel·lícula, sigui tècniques de cinema, bueno... Tinc clar, tinc clar avui el que... És un pou de coneixement i per tant qualsevol cosa que ens expliquis serà interessant per nosaltres i per la nostra audiència. molt bé. Seguiret? Endavant. Després ja l'enganxo. No, a més m'enganxo molt perquè a més a més parlarem de la mateixa pel·lícula. La mateixa pel·lícula em dóna l'excusa perquè en la pel·lícula hi ha un recurs que evidentment no s'ha escapat que és la veu en off. Ah, sí, sí. El que nosaltres diem en anglès es diu voice over i aquí li diem la veu en off. Bueno, jo crec que és de les poques vegades en què un mort explica la seva vida. Tens de nou és absolutament l'única vegada. Després ho dic i tents parlaré sobre la pel·lícula. I hi ha un detall per cert que ho vull dir perquè em va fer molta gràcia que és la forma a l'humor cabró que tenia Billiguell. Diu és curioso quan nos saquen a los muertos cuando nos cogen el trato delicado que nos dan. I veus quan la policia el retira de la piscina. I veus que la policia el retira i sí que és veritat això. Amb els morts hi ha sempre un tracte... La pel·lícula té una altra... Començava de manera diferent. Sí? Però començava a la morgue a la morgue i William Holden està mort allà amb el gençol al damunt i amb un dit que se li veia l'etiqueta, no? Ja, ja, ja. I hi ha com un anomeno de travelling hi ha diversos morts aleshores en el moment en què es queden sols allà dins la sala abans de l'autopsi i aquestes coses doncs els morts es desperten i comencen a parlar entre ells i cadascú explica com ha anat a patar allà. Fins i tot un nen de 12 anys i és un altre dels aspectes però resulta que la gent això sent bo o emmerda? Sí, avorria però és que la gent es va posar es va posar a riure amb els previus aquests previus que fan allà a Hollywood Total, que el 5 de gener però això era el desembre del 49 el 5 de gener del 1950 a Correcuita se'n van cap a la piscina de la mansió aquesta que ja no tenim temps però aquesta mansió també té història se'n van a rodar aquesta nova idea que és el mort sorant a l'aigua perquè és que de fet van començar el rodatge de la pel·lícula i no sabien com l'acabarien per tant no sabien el dels trets que finalment la glòria els tiren a la piscina finalment que sorti així i es tanqui així i donen una coherència i hi ha una cosa espectacular que és la imatge tot tenim present la imatge que es veu el William Holden surant els dos planos són quasi inevitables el des de dalt per veure que realment està cap part avall i el des de sota molt recentment hi ha una sèrie que ha jugat exactament els mateixos planos però anys 50 les càmeres aquelles de filmar com poses la càmera dins de l'aigua ho van intentar van fer una caixa de vidre van posar la càmera dins i la van enfonsar per intentar captar William Holden des del fons no va funcionar William Holden i en Billy Wilder va dir que jo era perdoneu l'expressió una merda no funcionava saps com ho van arribar a fer és que és impressionant van posar a tot el fons de la piscina un mirall i van filmar des de fora la càmera no estava dins de l'aigua està a 45 graus està a 45 graus que ataca això s'ha fet moltes vegades amb trens per exemple que venen a càmera i que arriben a petar el mirall és clar posen el mirall al mig de la via tu tires el plano contra el mirall i és clar el tren et ve per darrere no et ve per davant fins que està bé contra el mirall impressionant tu talles abans molt bo naturalment és el mateix m'ho he imaginat que era així molt bé quan la vaig veure no però ara com has dit bé parlem de l'off una niqueta aviam l'off és un recurs cinematogràfic que s'utilitza avui en dia amb molta moderació evidentment hi ha pel·lícules típiques i tòpiques que s'ha utilitzat a l'off i que tu en saps més que jo per nomenar les que hi ha jo l'off com a muntador que és un recurs a més a més de postproducció en aquest cas és un recurs escrit de totes maneres i faig un cop una mica posteriori perquè si l'idea inicial era crear un diàleg entre morts que justifiqués la veua 9 possiblement la primera veua 9 que es va crear literàriament no era exactament la mateixa però bé i anem a imaginar és una veua 9 en aquest cas la que ens trobem una veua 9 literària és a dir hi ha una relació paral·lela que podria ser que podria pertany a una novel·la fins i tot i estaríem escoltant la veua protagonista en aquest cas que té la peculiaritat de que està mort però la part d'això és una veua 9 el recurs de la veua 9 mirant la pel·lícula jo estic muntant ara un documental i d'alguna manera a vegades tens aquesta temptació d'ostres i ara aquí una veua 9 en resolia tantes coses perquè en comptes d'ara t'ha d'explicar aquest personatge i l'altre i veure aquest conflicte i avançar el conflicte una mica perquè s'entengui allò una veua 9 en una frase o en una frase i mitja en resol tot això perquè t'explica d'una manera molt clara literàriament t'explica allò hi ha uns planos que suporten aquella 9 mentre tu estàs veient determinada cosa escoltes una veu no s'interfereix si està ben posada és a dir no hi ha res que diguis ai ara no la puc seguir perquè m'està molestant perquè m'haig de fixar en una cosa de la imatge si està ben posada la imatge no interfereix la veu 9 l'espector escolta perfectament el que ha d'escoltar i veu perfectament el que ha de veure hi ha grans tractats que vaig llegir quan era molt jove de llibres anglesos sobre documentalisme sobre documentals i explicaven la mètrica quasi en què s'havien de col·locar les veus en off perquè l'espectador pogués seguir de manera fluida bé tot això a la pràctica la lògica és la que et porta a com s'ha de fer moltes pel·lícules que jo he intentat en un moment també era amb el director i he dit escolta per què no fem una veu en off que ens ha solucionat moltes coses l'hem feta l'hem arribat fins i tot a gravar a vegades però a l'hora realment al final amb el muntatge de la pel·lícula és prou explícit com perquè la veu en off no sigui necessària en aquell cas però hi ha molts casos que sí i en aquest cas jo penso que la veu en off ens dona una economia per un cantó una economia d'haver d'explicar les coses visualment ens ho expliquen diguem literàriament i el que fa és aportar una capa més d'interès fins i tot artístic és a dir artísticament com deia el company realment aporta literàriament coses la veu en off està molt ben construïda explica molt bé els sentiments del personatge i jo penso que és molt interessant aquest és una mica el tema la veu en off que és una cosa que nosaltres a vegades pensem que és un recurs fàcil que maco és quan s'utilitza d'una manera realment interessant com és aquest i estalvia trajectes és a dir no cal fer ni elipsis et fa avançar més de pressa que qualsevol elipsis visual un elipsis visual mínimament necessita un temps una mecànica ara estem a l'oficina i ara de cop estem a l'estudi vale sí la gent ja ho entén que hi ha un elipsis visual aquí però si ell diu després d'ir a l'oficina me fui a l'estudi i ja està la veu en off té que explicar el que no expliquen les imatges quan les imatges ja ho expliquen llavors es converteix en un pleonasme no val la pena l'aclariment és claríssim que es calia fer-lo sí senyor i en el cas concret de la pel·lícula aquesta a més a més li serveix a Billy Wilder per anar posant dosis del seu sarcasme però perquè els comentaris de William Holden són sarcàstics en determinats moments són absolutament és un joc dialèctic és a dir per un cantó la veu en off actua en paral·lel amb l'acció i l'acció evidentment també es manté aquest tipus de to sarcàstic però és que la veu en off hi va portant també cap aquí és a dir jo crec que hi ha un enriquiment en aquest cas sí sí sí evidentment cal saber quines coses vols dir com les vols dir i amb què t'han d'ajudar és a dir és una crossa és una crossa però és una crossa que ven utilitzada com en aquesta pel·lícula és meravellosa més a més amb l'anècdota aquesta que estigui parlant un mort ja és el colmo la novel·la de la novel·la és una altra conya de guais absolutament i en la seva època hauria impactat però d'una manera absolutament hauria de sorprendre molt hi ha gent que segurament durant molta sort no desvien creu que era possible perquè era molt més ingenu el públic en aquest moment encara és l'efecte que ho dic Roger a Croix és a dir la novel·la de l'Agata que es diu quin mató a Roger a Croix no qui necessitó a Roger a Croix no Roger a Croix es diu no recordava i Roger és aquest efecte és a dir tu al final de la novel·la descobreixes que aquell que t'ha estat parlant en primera persona durant tota la novel·la d'una narració teòricament en primera persona és l'assassí és a dir és una mica el mateix és un joc és un joc bé em volia fer aquesta notació perquè és una manera no però és molt interessant això molt interessant perquè la Bebanov a vegades estarem tots d'acord que moltes vegades l'hem vist i hem dit era innecessària i si és innecessària jo crec que no s'ha de posar no s'ha de posar la pots haver gravat i l'has de fotre fora si no serveix ara si és un pensament que és molt difícil de poder anar dintre la ment d'aquell personatge posa'l perquè l'espectador també necessita tindre els seus punts de referència per anar seguint la història clar clar clar efectivament sí sí sí molt bé escolta potser que passem a la següent cosa següent tema molt bé què fem comentem estrenes o no o no tenim temps jo potser parlaria primer jo no he vist res d'estrenes us haig de confessar que jo seguint la línia que no anem al cinema jo realment et confesso que no hi vaig em passo el dia davant de la em passo el dia treballant però a més a més davant del televisor veient plataformes i sí que vaig coses molt interessants per no de cinema per tant però aportaré el que pugui en el seu moment però si voleu el que em digueu que deu seguir l'ordre que vulgueu seguir passem a parlar potser de la tercera part de la teva experiència tercera part de la meva vida professional en tot cas els 5 minuts últims fem una pinzellada els 5 minuts últims fem una pinzellada sobre alguna cosa que hagin vist que vulguem comentar bueno ho he sentit d'història jo us preguntaré un parell de coses més que parlar de res us preguntaré alguna pel·lícula jo he vist el contador de cartes ah jo també i em sembla interessant comentar-la perquè Paul Schrader és un tio pacomera apart que deuen és un home torturat i torturat i torturador i després sí que també m'agradaria que tingués un record per un director que ha fet una de les pel·lícules que més m'ha agradat a mi de tot el cine que he vist amb aquests 65 anys que és Peter Bogdanovich i la pel·lícula és de The Last Picture Show i tant el dia 6 va morir Peter Bogdanovich i bueno sembla que val la pena fer-li un homenatge i recomanar-lo molt espero que puguem veure algunes de les seves pel·lícules perquè sí que és veritat que ell va tindre una primera irrupció una primera irrupció important i molt motivadora però després va tindre una caiguda un moment molt dolent sí sí últimament amb Bogdanovich sempre el veig el rodatge de The Other Side of the Moon el que s'ha pogut veure d'aquest projecte de Wells de Wilson Wells que era realment molt curiós naturalment ell era moltes coses a part de director era un bon guionista va ser un home que va treballar molt pel cinema va posar amb solfa i amb valor a gent que estava denostada a Hollywood com Roger Corman i Alan Down va fer llibres sobre Ford sobre Wells sobre Wals el llibre de John Ford és molt famós i el de Fritz Lang són canònics i Fritz Lang va corregut aquests quatre directors però bueno l'entrevista amb Wells és extraordinària bé passem el que vosaltres dieu anem de pregunta-resposta o que vols que ho plantegem bé ens quedava la teva experiència cinematogràfica el meu currículum pròpiament dels llars metratges i potser potser t'hauríem de preguntar dins de totes les pel·lícules que has muntat de directors realment senyers de la història del cinema catalana de la nostra cinematografia catalana dels anys 70 cap aquí quins títols de quins títols estàs més que ho folli com que no hi ha molt temps jo tinc que des del reflexe del vidre veig l'hora que és més o menys i veig que hi porto un control temporal d'estan clar jo et diria que potser de cas de destacar algun director jo i alguna col·laboració que jo consideri que per mi va ser realment que em va marcar la vida que m'ha marcat la vida és la relació amb el director o digues l'una i amb la primera pel·lícula que jo monto amb ell que és Bilbao Bilbao ja ho vaig comentar una mica de passada la primera vegada m'agrada estar-m'hi 3-4 minuts amb aquest tema si em permeteu jo arribo a la pel·lícula amb una experiència negativa anterior que és que d'alguna manera em van fotre fora d'una pel·lícula vaig començar a muntar una pel·lícula que el director del Jordi Cadena i que es deia l'Oscura Història de la Prima Montse una vela del Mercè i que jo vaig començar a muntar jo tenia una experiència en el món de la ficció molt limitada jo havia fet el Canet Rock la nova cançó amb el Bellmunt era un cinema documental musical era una altra cosa i de cop m'enfronto a un material que el Jordi Cadena va rodar molt material va rodar amb molta llibertat amb el qual no sabíem massa sense massa guió amb una referència d'Oshima del director japonès Oshima que jo en la pel·lícula no li veia la volta en el tema no veia per on lligar tot allò i tenia una falta d'experiència una banca d'experiència personal molt gran llavors vaig perdre molt i en un moment determinat el productor el Pere Giner i algun altre productor que també hi havia la pel·lícula el Muñoz Suai també hi havia van dir escolta aquest noi no se'n surt fora de la pel·lícula i agafem un professional i van agafar un tal Emili Rodríguez que era un home que havia muntat molta pel·lícula en aquell moment i s'hi va enganxar davant d'això jo vaig pensar Anastasi no sé si no t'has equivocat d'ofici perquè esclar això sembla que van aquí van mal dades vull dir que la cama bé la meva alegria va ser conèixer Vigas Luna perquè esclar Vigas Luna el que volia precisament sortir d'una experiència negativa també ell ni a sensibilitat de comunicació amb el director és a dir que tot funciona una mica a cop de pitu no s'entén de massa amb ningú la pel·lícula ha sortit Tatuaje que és la primera pel·lícula no és una mala pel·lícula jo considero que encara és una pel·lícula que es pot perfectament veure però ell no n'estava content de com havia anat la mecànica per mi segueixent la millor versió de Pepe Carballo sí senyor per mi també i llavors el Vigas va dir jo ara vull fer una pel·lícula diferent vull fer una pel·lícula que no tingui res a veure amb la narrativa que s'està portant en aquests moments en aquest país vull fer una pel·lícula diferent totalment a partir d'un relat que ell tenia que es deia Bilbao que és l'història bàsicament d'una obsessió d'un personatge que s'obsessiona amb una prostituta que canta i balla playbacks en el local de les Rambles a partir d'aquí hi ha aquesta obsessió l'història d'una obsessió bàsicament i el Vigas és un home que aquestes coses les tocava bé i li agradaven perquè ell és un home també amb aquestes obsessions i jo ens coneixem d'una manera molt ràpida enseguida intueix que ens podem entendre sense treballar encara i comença a rodar i jo començo a treballar la relació va durar la pel·lícula el muntatge va ser ni curt ni llarg va ser muntatge penso raonablement normal la durada potser vam estar 3 mesos muntant 3 mesos i mig i jo vaig per mi és una experiència meravellosa és una pel·lícula per mi que em va demostrar que d'alguna manera la comunió que s'ha de produir a vegades la comunió que es produeix entre director i muntador és tan important en certes obres en d'altres potser no en pel·lícules menys d'autor hi ha una mecànica determinada que has de saber i llavors utilitzes aquests coneixements i vas muntant i vas fent en pel·lícules que tot el que estàs fent pretén ser però no perquè sí pretén ser diferent constantment estàs inventant amb el qual constantment amb el Bigas ens deiem escolta tu estem aprenent els dos a l'hora de cinema és que no sabem què estem fent i estem fent coses i era així jo en cap altre director m'he trobat en aquesta situació de dir estem aprenent el Bigas no venia del món del cinema que va fer una pel·lícula però havia fet ell venia sobretot de la fotografia i el disseny el disseny industrial i el disseny industrial i havia fet taules havia fet cadires havia dissenyat material escuta amb aquesta pel·lícula amb Bilbao ell tenia present el col·leccionista de William Wyler sí suposo no suposo en algun moment havia sortit la conversa perquè jo també l'havia vist perquè m'havia interessant molt i després seria Pippington potser va ser després de la Pippington també hi té alguna cosa també sí senyor digues no anava a dir l'actriu ara no recordo i Saber el Pisano Pisano he dit si per algun lloc que es veu que va quedar com traumada per fer el rodatge aquest això és cert? l'último tango 2 seria l'último tango 2 que saps que també la Maria Schneider diuen d'això jo penso no ho sé jo el rodatge realment no el vaig viure massa vaig veure alguna cosa molt puntual del rodatge però sí efectivament l'escena l'Isabel Pisano sent intentar no ser ara molt explícit realment és una escena dura perquè la té penjada la d'Osser Sambella que és en aquest cas l'Àngel Jove que fa l'actor de Leo que és el personatge de la pel·lícula la té penjada de peus i mans oberts així completament en creu penjada en l'aire sospesa a un alçà d'uns 70 centímetres com una taula una posició no gaire còmode oberta totalment de cames i braços i llavors procedeix a resurar totes les parts més íntimes i aquestes parts van ser resurades de veritat amb el qual esclar era en vivo i en directo és a dir aquí no hi havia no hi havia trampa ni carton molt còmode la posició no devia ser també és cert que ell el guió l'havia llegit i el relat incluïa aquesta part diguem de la sota n'era conscient que havia de fer podria imaginar que potser ho trucarien més que potser no seria tan dur però sí efectivament sí i me'n recordo amb el vi que sempre ho dèiem diu és que Anastasi ens hem tornat com bojos en aquesta pel·lícula perquè la pel·lícula té un tema té un tema de Bella Bartok és un tema molt repetitiu i que nosaltres vam convertir encara en més repetitiu perquè és un tema que té un desenvolupament de potser dos minuts i mig com a molt en què ens interessava el que ens deia el tema però a partir dels dos minuts i mig se n'anava un creixendo que ja no ens interessava en el qual anàvem fent un bucle aquesta música ens va eternitzant la pel·lícula constantment està sonant aquell tema i el big es deia és que ens estem ens deixant hipnotitzar fins i tot per la música ens està ens està portant i és cert és a dir és una pel·lícula que era totalment vivencial jo després no he fet cap altra pel·lícula en què el muntatge l'hagi viscut com una cosa tan absolutament de pell i molt bé aquest és una mica el que et volia comentar has dit que vau estar tres mesos tres, tres i mig tres, tres i mig una pregunta esclar això és molt de temps damunt d'un mateix material d'unes mateixes imatges cap amunt cap avall això no provoca no té no té algun tipus d'esgotament mental o de conseqüència psíquica fins i tot perquè esclar arriba un moment que estàs tant de temps amb el mateix material que la cosa això ens portaria a una cosa que en parlarem si vols un altre dia però que ara l'apuntaré simplement que és la pretesa no la pretesa la necessària busca de l'objectivitat dintre del treball del muntador o sigui totes les feines totes les actituds de la vida va haver d'entant en tant separar-se una mica i dir anem a intentar ser objectius davant d'això davant dels problemes de la vida agafar distància agafar distància agafar distància i la necessitat d'agafar distància amb el muntatge es diu objectivitat i es diu perquè és la paraula adequada i això és molt difícil molt difícil hi ha mecanismes de refresc és a dir és com del que fas bàsicament algú diu fins i tot que són coses gestuals a vegades el Walter Murs que és un dels millors muntadors diguem-hi que ha escrit més bé sobre cinema i sobre el muntatge cinematogràfic suggeria fins i tot un canvi posicional és a dir estàs molt ficat sobre la màquina ara sobre l'ordinador en aquella època sobre la màquina on es muntava la moviola i en un moment de temps quan ho has de veure d'una altra manera et separes una mica enrere mig metre setanta centímetres i ho veus ja d'una altra manera o dius aturem aquí i demà ho tornem a veure que és un gran mecanisme de poder-se separar del material això amb l'escritura això també amb el guió és molt interessant també perquè hi ha vegades que hi ha un moment que un es bloqueja i curiosament l'endemà agafa adormit està fresc i diu no home la sortida és aquesta i ho veus claríssim i veus la sortida o fins i tot amb somnis i el dia anterior estaves en bloqueig i tant aquestes són els mecanismes és clar i acabes no passa tant la gent ho té el que està fora veient tu sí que té la sensació sobretot si estàs escoltant el so al mateix temps que està clar te'n dones la sensació que aquella gent no avancen dius que estan fent tan ràtom aquesta cosa amunt i avall bueno el que ho està treballant està buscant determinades coses i al buscar-les hi ha l'atractiu també de trobar-les després i quan les trobes la satisfacció és immensa t'haig de dir és a dir realment us haig de dir que jo no hi ha satisfacció massa més satisfacció més grans que arribar a assolir una bona solució a partir d'haver tingut un gran problema i això es troba a base d'això a base de treball i deixar-se una mica aquests marges per adquirir aquesta mica d'objectivitat tu has muntat evidentment amb molta altra gent no? amb Francesc Bellmunt sí amb el Gonzalo Heralde amb el Gonzalo Heralde l'Òscar Aiver l'Òscar Aiver l'Òscar Aiver l'Òscar Aiver l'Òscar Aiver amb gran gust i aquesta pel·lícula com diguem d'ocult que és l'Òscar Aiver l'Òscar Aiver que ara està dirigint molt exitosament tota aquesta sèrie de televisió que fa tants anys que fa televisió espanyola que és el del ara només sortirà el nom lo de la família aquella que van passant generacions i que ara ha mort el pare sí ja jo no la veig però tremendo no me'n recordo ara que explica la història d'Espanya a través de la història d'una família sí sí d'una família de Madrid de Madrid ella està ara aquí com es diu no la segueix no jo tampoc no la veig però l'Òscar he vist alguna vegada i a vegades fins i tot perquè l'Òscar havia tingut tots els últims capítols els últims trentena de capítols els ha fet ell i m'ha agradat veure com ho resol té un títol així com aquells anys o aquella però no es diu així no no me'n recordo i bueno hem quedat aquí fatal sí sí Òscar Aéber també és un director molt interessant amb Gonzalo Oralde vas fer Últimes Tardes com Teresa sí que em feia por perquè vaig dir ostres una altra Mercè i a veurem si em fotran fora també no però no aquest Mercè em va anar aguantar amb el Gonzalo es va entendre molt bé i recordo que amb el Gonzalo també hi va haver el Gonzalo és un home molt més fred que el digues ell personalment i per tot i així es va entendre molt bé i hi ha moments inclús en la pel·lícula en què vam arribar a muntar amb dues màquines a l'hora és a dir que hi havia un tipus escena que afinaven que la treballàvem amb la moviola gran una moviola que permet una manipulació perdona no serien los años meravillosos? no no no no sortirà abans que acabem el programa segurament i llavors a partir d'aquí hi tenim després una segona moviola que és la moviola antiquíssima que era la mateixa que es treballava a l'època del Hollywood que surt a la pel·lícula del Billy Wilder és a dir que és una moviola vertical que és com una mena de locomotora que fa tot un soroll terrible i anàvem canviant alternant d'un a l'altre me'n recordo i era realment va ser un d'allò interessant també amb una música molt ben feta que va fer el mestre Verdagí el famós mestre Verdagí amic meu personal el mestre Verdagí va fer la música és a dir és una pel·lícula que està molt ben apujada amb una gran fotografia d'un director de fotografia de Madrid que va venir aquí a treballar amb aquesta pel·li perquè se'l volia amb ell pel tipus de foto que es volia jo crec que és una pel·lícula freda perquè el González també és un personatge fred però que té molt és una dissecció important d'una època determinada de la societat catalana i crec que està molt ben donat està molt ben donada i vaig passar-me la veritat que amb el González també vaig passar-me molt bé treballant molt segur bueno no sé de tota aquesta experiència quins altres directors destacaries hauríem de mirar el currículum m'hauries de recordar perquè el moment és terrible no bueno amb el francès amb el francès Benymond salut i força al canut que en el seu moment va ser una pel·lícula potser l'urgia més encara l'urgia potser més encara i la torna també la torna la vam muntar també de manera clandestina amb un estudi clandestí i sense que ens ho deia i de nit és a dir la muntàvem a partir de les 10 i mitja 11 de la nit ens posàvem a muntar intentant no fer molt so és a dir el so tenir-lo baixet perquè és clar era una pel·lícula que estava perseguida diguem malgrat que ja estava en democràcia estem parlant perquè és una pel·lícula que ja estem en democràcia però malgrat tot és una pel·lícula que està perseguida judicialment i per tant l'obra de teatre ja ho havia estat i després la pel·lícula també estava o sigui amb el Benymoni també tinc una relació llarga i de 3 o 4 pel·lícules junts dos documentals molt importants que són la nova cançó i el Kenneth Rock que penso que són pel·lícules que a mi em van ensenyar molt mecànicament la mecànica de la música i la imatge és a dir com jugar música i imatge d'una manera efectiva que tingui força em va ajudar molt el Benymon el Benymon en sap molt de les dues coses en sabia molt de música i en sap molt de música i tenia molt més coneixements que jo quasi et diria de com aconseguir jo vaig aprendre molt amb el Benymon més de reconèixer-li i després amb l'orgia hi ha menys perquè és una pel·lícula més convencional més narrativa normal i amb la última persona que no té el mateix és a dir no tenen tant misteri tu acostumes a estar en els rodatges per poc que puguis que vull oblidar exacte el diet això del rodatge sí a vegades no per poc que pugui si m'ho demanen si m'ho demanen la curiositat em porta a vegades simplement a voler veure un o dos dies de rodatge que m'interessin per alguna raó sigui perquè jo personal perquè de cop aquell decorat aquell espai m'interessa veure com és en realitat aquell lloc crec que m'ajudarà d'alguna manera si no m'ha d'ajudar no i després perquè sigui requerit pel director que el director disculpa Anastàcia de Mat vull perquè m'agradaria que resolguéssim i tal i un dels que estem oblidant penosament és el Pep Antoni Salgot el Toni Salgot que vam fer Matera Matíssima que per mi és una de les pel·lícules després de Bilbao més que a mi més em va també commoure que vas fer el muntatge Matera Matíssima vas muntar és molt interessant és que també hi ha molta investigació de llenguatge el Salgot era un gran admirador de vigues el relat de Mater també té veu d'un relat del vigues això la gent no ho sap a vegades que Matera Matíssima té a veure amb el vigues l'una que és un relat del vigues i a partir d'aquí també tenim una gran relació i ell sí que em va demanar molt d'estar al rodatge en un pis del carrer Montaner on passava el 80% de la pel·lícula jo cada dia anava allà al pis del carrer Montaner anava a veure el rodatge també t'haig de dir perquè la protagonista de la Victòria Abril i a mi la Victòria Abril m'agradava molt d'alguna manera això em feia em motivava més i el noi que té el nen autista autista sembla que era un actor sí peculiar no? era un nano que realment tenia algun tipus de problemàtica jo no soc especialista en el tema no era realment autista el nano jo que si ha sigut autista de veritat possiblement no hagués pogut fer aquesta pel·lícula però sí que tenia certes problemàtiques tan mecàniques com fins i tot de comprensió i una actitud que li diuen sindròmica avui en dia és a dir que l'aspecte d'ell era com si d'una síndrome d'algun tipus no la de Down però una síndrome i sí una història d'amor molt forta entre de tots plegats una pel·lícula d'elles que les vius també d'una manera personal que et canvia la vida d'alguna manera a sota vas estar també treballant amb Jesús Garay no? Sí amb Eloís amb Eloís una pel·lícula que també s'ha fet mítica internet aquesta esclar hi ha escenes lèsbiques i llavors una quantitat de visites ja no de la pel·lícula complerta sinó de fragments diguem de pel·lícula que la gent va veure a Youtube Eloís també va ser una gran experiència el Jesús aquí sempre n'hi ha una cosa molt important que és la presència o no presència del director en l'escena del crim que és en el muntatge el Jesús estava molt acostumat a estar en el muntatge omnipresent llavors no en tenia jo quan m'havia arribat el Jesús ja portava uns anys muntant jo i jo tenia una manera de treballar que és que jo anava treballant sol el director s'incorporava venia de visita li ensenyava jo el que havíem fet i a partir d'aquí marcava quatre coses o vint o trenta les que fossin se n'anava procedíem a fer els petits canvis i tal i seguíem avançant en la pel·lícula en cas ell això va dir d'entrada que no ho veia clar a veure clar no no és que jo tengo que estar ahí porque yo toda la vida he estado vengo de montar una película y lo he hecho así Jesús bueno yo es que trabajo de esta manera es que me sabe mal però i vam arribar a un intent o sigui a poc a poc ell va anar agafant confiança jo també vaig cedir amb algunes coses feia més visites a les que jo habitualment estava acostumat però la veritat és que si hi ha bon rotllo no és un problema tampoc pots arribar a acords particulars que trenquen una mica la teva dinàmica habitual però no passa res és un home que tenia les idees molt clares i que per tant sempre l'important és que el director no sigui un navegador és a dir si el director navega constantment t'aporta coses també però n'has de resoldre moltes també mentre que si el director té les idees molt clares de quins són els vectors més importants de la pel·lícula per on ha de passar la pel·lícula equivocadament o no tu pots discutir-ho però equivocadament no ho té clar tu tens una gran ajuda perquè tens el guió i un senyor que sap on va i això és molt important esclar perfecte no sé si pràcticament hem acabat pràcticament m'he menjat aquí de tota manera com que contem-te tu sí hi ha altres aspectes que ens hem oblidat hi ha molta cosa més segur jo estic encantat encantat d'estar aquí la teva activitat a televisió espanyola la publicitat la publicitat perquè només hem parlat de l'episodi pel Newman no no perquè el publicitat té moltes més coses dolentes que bones però també explicables la col·laboració que portes amb Pere Joan Ventura sí portem una història llarga ara ja estic treballant amb un documental ja l'haig comentat l'altre dia un tal un vaso d'aigua un vas d'aigua per l'hélio que és un documental sobre els maquis diguem un moviment maqui i bueno estem amb el Pere i hi ha una gran una gran relació també i després bueno com també és un parell de documentals importants dirigits ja per mi sí que bueno l'Anna Maria Moix no? per un cantó passió per la paraula que li deu i en Miguel Portet que potser tampoc hem parlat ho hem esmentat de passada sí ha sortit l'experiència en tot cas més que concretar si es vol que potser no cal si una mica dir aquest salt diguem de passar de muntar pel·lícules a dirigir pel·lícules en aquest cas documentals però també poden ser pel·lícules espero que siguin algun dia pel·lícules de ficció d'alguna manera què implica què implica i què ja saps i què no saps encara i què has d'aprendre i això un dia podem estendre's una mica si voleu serà interessant segur faig un parèntesi per dir que la sèrie es diu cuéntame como pasó sí, el cuéntame el cuéntame el cuéntame i tant no ens venia no la consumim vull dir jo tampoc però algun dia vaig tenir curiositat per fer-la l'Oscar Ayber de director vaig veure un parell de capítols i ho vaig veure sí, sí molt bé em sembla que no tenim gaire temps no? no, ens queden un parell de minuts només esmentar que West Side Story bueno, a Spielberg se l'hagués pogut estalviar però que en tot cas ja que està si no existís el clàssic que és una obra més de rotunda de contingut i de forma perquè és un gran musical però evidentment el que està parlant és de barris marginats amb amb carencies molt concretes perquè els portorriquenys en aquell moment dels 50 van venir en massa a Nova York i a altres zones dels Estats Units però particularment a Nova York i curiosament això et surt tant al clàssic com en la versió de Spielberg parla d'una manera molt seriosa de com els portorriquenys tenen un afany de superar-se mentre que els blancs precisament són els que estan deteriorats famílies desestructurades els pares alcohòlics i ells fent bandes la innocència he de confessar que no no la hi veus encara per tant jo tampoc no puc comentar-la jo pensava que els actors no estarien a l'alçada els actors estan absolutament a l'alçada és difícil era difícil el plantejament era un repte enorme tant per a Spielberg com pels actors Shakir i Zinat Alibut són dos noms molt difícils és que diguem-ne que el referent està a un nivell a un nivell tan bèstia la música evidentment és la mateixa només han canviat les cançons hi ha dues cançons que les han canviat de lloc però la partitura és la mateixa és la mateixa no és la mateixa és la mateixa ori ci ha que laünü el