Cinema sense condicions del 11/1/2022 — Billy Wilder i ‘Sunset Boulevard’: veu en off, crisi del cinema, Bogdanovich, Schrader i la trajectòria d’un muntador

Panorama de l’episodi

Capítol inaugural del 2022 del programa amb nous col·laboradors i una tria central: ‘Sunset Boulevard’ (1950) de Billy Wilder. Conversa cinèfila i tècnica sobre el clàssic, el seu to cínic i vigència, la metaficció i el retrat de Hollywood, la veu en off (amb anècdotes de rodatge i recursos de muntatge), una reflexió sobre la crisi de les sales en l’era de les plataformes, i un bloc final amb recomanacions (Paul Schrader) i homenatge a Peter Bogdanovich. La segona meitat entra en la trajectòria professional d’un muntador (Anastasi): Bigas Luna (‘Bilbao’), Salgot (‘Mater amatíssima’), Garay (‘Eloïse’), Bellmunt, Herralde i Òscar Aibar.

Tema 1 — ‘Sunset Boulevard’ (1950): clàssic viu de Billy Wilder

Per què és vigent

• Wilder hi desplega una visió cínica i lúcida de la indústria: glamour i crueltat conviuen.
• El film continua extraordinàriament modern en ritme, guió i capes de lectura.
• Funciona com a noir hibridat amb melodrama, sàtira i història d’amor.

“És una obra mestra indiscutible… d’una perfecció de guió i de rellotgeria narrativa.”

Personatges i símbols clau

• Norma Desmond (Gloria Swanson): diva oblidada, narcisista, atrapada en un deliri de glòria muda. La seva mansió és un tanatori privat: flors, fotos i memòria embalsamada.
• Joe Gillis (William Holden): guionista en crisi que accepta ser “mantingut”. Relació de vampirisme emocional (Norma li “xucla” la joventut).
• Max (Erich von Stroheim): majordom-director del passat; la seva presència afegeix inquietud i un potent joc metacinematogràfic.

Metacinema i cameos

• Cameos reals (p. ex., Cecil B. DeMille fent de si mateix, Buster Keaton) que reforcen el cinema dins del cinema i el diàleg entre realitat i ficció.
• Escenes de plató que sacralitzen i despullen el mecanisme de Hollywood alhora (el focus que rescata l’aura de Norma, l’ordre jeràrquic del set, el micròfon “amenaçador”).

Fotografia i música

• John F. Seitz signa una fotografia en blanc i negre d’alt contrast, amb ecos de Welles (‘Citizen Kane’): mansions-mausoleu, portes de ferro, atmosferes tètriques.
• Banda sonora vigorosa que subratlla tant la tragèdia com la sàtira.

De la crisi mut-sonor a la crisi actual

• El film captura el xoc tecnològic del pas del mut al sonor (micròfon intrusiu, canvis de model d’estrellat).
• Paral·lel amb l’era de les plataformes: sales buides, transformació de suports i hàbits, incertesa sobre la pervivència del ritual de sala.

"El cinema com a tal… quasi ha desaparegut" (debat sobre la salut de les sales i la rendibilitat del negoci).

Tema 2 — La veu en off: com, quan i per què

El mort narrador i versions descartades

• ‘Sunset Boulevard’ extrema el recurs: la veu en off d’un mort. Versió descartada: obertura a la morgue amb cadàvers que conversen (el test d’audiència va provocar riures; Wilder va reescriure cap a la imatge icònica de la piscina).
• Truc visual per al pla subaquàtic: mirall al fons de la piscina i càmera des de fora a 45°, solució “analògica” d’una gran enginyeria òptica.

Economia narrativa i to

• La veu en off aporta claror, temps i to: resol el·lipsis, introdueix sarcasme i sentiments interns sense duplicar la informació visual.
• Ús recomanat quan les imatges no poden transmetre pensament o subtext; si es limita a repetir el que es veu, és pleonàstica i s’ha d’eliminar.
• Referències de mètode: mètrica i col·locació de la veu perquè no interfereixi amb la lectura de plans; pràctica professional en documentals i ficció.

“Una veu en off ben col·locada aporta una capa literària i estalvia trajectes.”

Tema 3 — Recomanacions i homenatges

Paul Schrader — ‘The Card Counter’

• Retrat d’un home torturat (i torturador) en la línia moral d’autor de Schrader: culpa, penitència i espais tancats com a metàfora.

Peter Bogdanovich — In memoriam

• Record emocionat per l’autor de ‘The Last Picture Show’:
• Director, crític i historiador (llibres canònics sobre Ford, Welles, Fritz Lang…)
• Pont entre la vella Hollywood i la cinefília moderna; divulgador i defensor de mestres denostats.

Tema 4 — Trajectòria d’un muntador: de Bigas Luna a Garay

Bigas Luna — ‘Bilbao’

• Experiència visceral i d’aprenentatge compartit: muntatge com a espai d’invenció constant i complicitat autoral.
• Ús hipnòtic d’un tema de Béla Bartók en bucle per sostreure’s a la lògica narrativa clàssica.

Objectivitat al muntatge: com preservar-la

• Necessitat d’“agafar distància”:
• Descans nocturn, visió diferida.
• Canvi físic de posició davant la moviola/ordinador.
• Mostres periòdiques al director per recalibrar criteri.

Altres col·laboracions

• Gonzalo Herralde — ‘Últimes tardes con Teresa’: dissecció freda però precisa d’una època; treball amb dues movioles en paral·lel; música del mestre Verdaguer.
• Francesc Bellmunt — ‘La torna’: muntatge clandestí malgrat la democràcia incipient; documentals musicals (La Nova Cançó, Canet Rock) i la coreografia música-imatge.
• Òscar Aibar — Treball amb el cineasta que més tard dirigirà ‘Cuéntame cómo pasó’.
• Pep Antoni Salgot — ‘Mater amatíssima’: investigació formal, rodatge intens amb Victòria Abril i un jove actor amb singularitats.
• Jesús Garay — ‘Eloïse’: escenes lèsbiques que esdevenen mítics fragments a internet; discussió productiva sobre la presència del director a sala de muntatge.

Apunts finals

‘West Side Story’ (Spielberg): comparatiu amb el clàssic

• El repte és majúscul davant l’obra canònica; actors a l’alçada i partitura intacta (canvis menors d’ordre de cançons).
• Debat obert: era necessari el remake si ja existeix el cim original?

Conceptes clau

• Metacinema, noir, veu en off (voice-over), enginyeria òptica, muntatge, objectivitat, fotografia en blanc i negre, crisi de les sales, plataformes, cine d’autor.