Birdman i temporada de premis: Alice, Hawking i més

Cinema sense condicions. Bona nit. Tornem a ser aquí un dimarts més, disposats a passar-ho bé per l'ousa de cine, de les pel·lícules que ens agraden i que hem vist, de les que vindran. De les que ens han agradat molt, de les que ens han agradat menys. Les que ens han agradat més i les que ens han agradat menys, sí, sí. Bona nit. Bona nit a tothom. Som, com que has d'haver gairebé cada dimarts, doncs uns quants de l'equip. El Jaume Vidal, el Francesc Aguilar, la Carmen Abot i en Joan Borros. Bona nit. I per tant, com sempre, farem tres parts en el programa. Una primera part que parlaríem de les coses que hem vist, de les coses que estimem i que us recomanem per veure. Una segona part que havíem establert que el francès ens parlaria de l'Alejandro González Iñárritu, que acaba d'estrenar una pel·lícula, Berman, o la inesperada virtut de la ignorància. I a la tercera part i última part faríem justament, ens han compromett a tots que intentaríem veure aquesta pel·lícula. I hem fet els deures. Hem fet els deures, jo suposo que tots hem fet els deures. Tots hem vist Berman. I per tant, intentaríem una mica discutir què ens ha semblat aquesta pel·lícula d'aquest director que entén el seu... A veure, diríem, 3 o 4 o 5 pel·lícules francament bones. Amores perros, 21 gramos i Babel. Jo destacaria que són les que potser a mi més m'han agradat. I aquí comença Cinema sense condicions. I aquí comença Cinema sense condicions. 2015. Sí, sí, estem al 2015. I la música... La música era... Jo l'he reconegut, jo l'he reconegut. És de la pel·lícula de Berman... Dimarts 13. Això no hi havia caigut, veus? Això no hi havia caigut. Ni te cases ni te embarques, però no diu res de fer un programa de ràdio. Com, com, com? Allò de martes i 13 ni te cases ni te embarques, una cosa així, però no diu res de no fer. No diu que no puguem fer ràdio. Podem fer tranquil·lament. Farem ràdio tranquil·lament i us ho explicarem. Quines pel·lícules heu vist? Aviam, de què voleu? Birman. Birman, voleu... Jo he vist aquesta al final. He vist Quédate Conmigo. l'heu vista? no us l'explico no us l'explico us la comento a veure, és una pel·lícula canadenca és una pel·lícula el director és a veure que el tinc aquí davant a veure, el director és Michael McGowan I els actors sí que recordeu el James Cromwell, que és el que feia veip aquell del porquet, que volia ser pastor d'ovelles. No sé si la recordeu. I va tenir un Òscar, perquè és un home de dos metres. És un personatge que físicament, quan l'has vist, el recordes. Que broda el personatge. I ella és la Geneveu Bujolt, que havia fet aquella amb el Burton, amb aquella Anna i los cien dies d'Anna, o no me'n recordo una. Havia fet moltes en una època. Però aquesta jo la recordava. Bé, la història és una història La història no és cap novetat. Són dos avis de vuitanta i pico d'anys. Podria ser una història recurrent d'aquestes que un dels dos està malalt. Seria una història recurrent del tipus El estanque dorado... aquesta m'ha vingut al cap però d'aquestes que presenten dos personatges amb edat avançada amb alguna problemàtica afegida que els uneix o els desuneix les dues coses s'hi presten Aquí és una història, per tant, no és una història en aquest aspecte molt singular, és una història comú, però crec que està ben narrada, ben explicada i sobretot molt ben interpretada. Llavors, és una història entranyable d'aquests dos vellets que porten 60 anys de matrimoni, que ella comença amb Alzheimer i ell decideix que fa una casa perquè amb la casa que tenen hi ha escales i té problemes i decideix fer una casa. Això passa, suposo, a la banda oest del Canadà, que és... una banda molt poc poblada i que, per tant, la forma rural de vida és una forma important dels que hi viuen en aquella zona. i que, per tant, són gent que estan acostumats a una vida dura, isolada, amb la qual s'han de defensar per si mateixos, i és el personatge masculí del James Cromwell. Està basada en un fet real, d'un matrimoni que li ha passat alguna cosa d'aquesta mena i que llavors ell s'enfronta amb les legislacions de seguretat, d'això que ens passa amb els ajuntaments, que cada punto i coma l'has de pagar, has de fer els planos de no sé què... Estàs dient que també el de Sant Just és verd. De tots, de tots. Jo no crec que hi hagi cap món occidental que se'n salvi d'això. Llavors, això passa en un món rural d'un home que s'ha currat tota la seva vida amb la fusta i que coneix el medi i que sap des de petit com es tracta aquests elements. I a 80 anys és capaç de fer una casa. Sí, 80 i pico, i la fa. De fet, la fa. Sí, sí, la fa. És aquell tipus de casa, saps dels si té nòvies per a si té hermanes, que les fan amb una nit? És aquell tipus de casa, que devia ser un mollo, allò. Devia ser un mollo americà que ja devia... Que el pots anar copiant. Sí, que llavors n'ha après de fer allò i allò és d'aquest model. I llavors ell la fa. I llavors és tota la problemàtica que es troba de totes les denúncies, de tots els impostos que ha de pagar i tot aquest tipus de problemàtica. barrejat amb aquesta parella entranyable que està acabant la seva història d'una forma relativament bonica per l'espectador. Per tant, no és nyonya per això, la pel·lícula no és, podria ser-ho, no és nyonya ni carrinclona en aquest aspecte perquè ells dos són dos personatges molt durs. perquè el món entorn seu l'és de dur. I llavors aquesta duresa li treu tota la cardincloneria que pugui haver-hi. Llavors la pel·lícula es veu bé, és una pel·lícula amable, no és una pel·lícula una cosa que... Però els dos personatges fan una grandíssima interpretació, sobretot, sobretot el James Cronwell, i la pel·lícula es veu bé, és amable, és agradable, i el que ve a dir, home, és que fem mons nous... i esclafem mons antics sense gaire mirament, com si diguéssim. I això no està mal. Com a app, no? Sí, una mica, una mica. Tinc dues preguntetes d'aquelles meves per tu, Carme, ja que l'has vist la pel·lícula. Per què has vist aquesta pel·lícula ara? Si és del 2012. Però l'han estrenat ara aquí. Curiós, oi? Sí, és del 2012. Això passa, misteris de la distribució. I per què es diu en anglès still mind? Per què es diu així? Ja que ja has vist la pel·lícula. És a dir, només... No, encara meu, seria la traducció. És a dir, quédate conmigo. Per què es diu dir... Jo crec que l'estil aquest és... Encara, encara puc. Encara sóc. Encara ets meu. És aquest encara que trobo que està millor... Que el quédate conmigo, que el trobo encara més que arreu. Ara veig que... Jo ara comentaré dues pel·lícules de preestrena que ens han passat aquests dies i que estrenen aquest divendres, sí que són recomanables a totes, totes. Però a nit, a la nit del diumenge, van a... Suposo que tots sabeu que va haver-hi els globus d'or, que veig que el Jaume ens comentarà ara coses perquè veig que té aquí material, etcètera, etcètera. I suposo que tots els nostres oïdors, o una part si més no, i vosaltres també, ens vam enterar que Boyhood, que és una pel·lícula que havíem triat aquí com a pel·lícula del mes, és el film que ha estat premiat, diríem que és la pel·lícula que ha tingut més consideració perquè ha guanyat millor film, la millor actriu de repartiment, que és la Patricia Arquet, la que fa de mare, i el millor director, que és el Richard Langlater, que és el director d'aquesta pel·lícula. Però, no sé, si tu volies dir alguna cosa més, volies fer algun comentari o alguna cosa? No. No, la veritat és que, bueno, ho he deixat aquí perquè és una referència, no? Chloe Hood i Birban són les dues guanyadores, que en definitiva és la que s'apunta... Bueno, Birban guanya pel guió, eh? Sí, no és pel guió. No guanya com a pel·lícula, o sigui, ni per interpretació... No, la interpretació d'ell. Però com a director, no, eh? Guanya el guió, que justament el guió tampoc el trobo jo... Sí, després en parlem d'això... Jo, de tota manera, sí que vull destacar, perquè fa referència a les dues pel·lícules que puc comentar ràpidament, que es tenen aquest divendres, que s'ha premiat també a la Julianne Moore i a l'Eddie Redmayne, que jo no sabia ni qui era. Una és l'actriu conegudíssima, que és la Julian Moore, i l'altra és un actor anglès jove, gairebé desconegut, que merescudament, ara en parlarem, ha guanyat aquest premi. I és per actor principal o secundari? És per actor principal. Les dues de les pel·lícules, que encara no s'han estrenat aquí, que s'estrenen aquest divendres, i que han tingut, jo penso, el plaer de veure-les, vull dir, perquè són dues pel·lícules altament recomanables. Val la pena anticipar una cosa, i és que sembla que els millors films d'aquesta temporada s'estan estrenant en aquest moment. Suposo que és de cara als premis que estan venint, tant els Globus d'Or com els Òscar, etcètera, i que estan preparant més o menys el terreny perquè siguin premiades. I val la pena dir també que, igual que ha passat amb el cinema espanyol, aquest any l'acollita de pel·lícules, especialment americanes, és realment molt valuosa, de molta qualitat. També s'ha premiat, ho acaba de dir ara nosaltres, doncs el González Iñárritu. Iñárritu. Iñárritu. Se l'ha premiat pel guió i també el Dave Heaton. Que jo també trobo que després en parlem que, en fi, seria la cosa més discutible. I veig a la Amy Adams, eh? A la Amy Adams l'ha premiat com a comèdia, com a comèdia... I hi ha més gent que han premiat, però en fi, destaquem com aquests més importants. Ahir a la nit, no sé si ho vau poder veure, van donar els premis Forqué i van premiar, ho van passar per la televisió, van premiar la Isla Mínima com a màxima pel·lícula espanyola. La Barbara Lenny, que n'havia parlat el Jaume Francesc la setmana passada, com a millor actriu per Magical Gale, perquè sortia 3 o 4 pel·lícules, i ara l'han premiat per Magical Gale, i curiosament, perquè també n'havien parlat en dies anteriors, han premiat Regalados Salvajes com a millor pel·lícula latinoamericana. Però tornem als dos que volia comentar allò que és la Julianne Moore i aquest xicot jove que s'estrena, encara que havia fet alguna altra pel·lícula, s'estrena amb aquesta pel·lícula. Aquest no l'estic veient. Sí, és un xicot jove que fa una autèntica interpretació. Bé, ara en parlem. El divendres de la setmana passada, sense encara haver vist això dels premis del Globus d'Or, Ens vam passar a Barcelona Estil Allies Benedit, aquest nom No, no es diu Benedit, es diu... Com es diu? Espera't un moment Sí, es diu... Eddie Redmayne Eddie Redmayne És així això Bueno, és igual, és igual El coneixeràs perquè segur que aquesta pel·lícula la veuràs I veuràs que fa una grandiosíssima interpretació Deia que el divendres de la setmana passada ens van passar una pel·lícula que és la que fa la Julianne Moore, que aquí l'han traduïda malament, molt mal traduïda, això que parlàvem de les traduccions, per sempre, Alice, quan de fet el títol original en anglès, que té molta més substància, és estil Alice, és a dir, encara Alicia, i després ja veurem per què. Bé, la història... Jo aquesta tarda estava llegint coses i visc un crític que deia que no veuràs una millor interpretació aquest any que la que fa la Júlia en aquesta pel·lícula. De què va la història? L'has vist. Sí, la que he vist jo. Va d'una persona que perd el cap. Si perd el cap és una cosa terrible, hi ha una interpretació tan esplèndida per part de la Julianne Moore que fa que valgui la pena el dolor que representa veure en alguna mesura la pel·lícula. Julianne Moore és absolutament protagonista, ho abarca tot en aquesta pel·lícula, sense accessos, sense dramatismes, portant a terme en tot moment una interpretació natural i continguda. I és la història, la història del film és la història d'una professora universitària de lingüística a la que se li detecta un precoç Alzheimer que va destruint de mica en mica tots els seus records, totes les paraules que fins a aquell moment han conformat la seva identitat i la seva vida, diríem, perquè ella és lingüista i per ella les paraules són molt importants, i que està basada en una novel·la que va ser molt famosa, es veu en el seu moment, va ser una mena de bestseller de l'Elisa Genoveva, i és un producte clar de cinema independent, perquè és una pel·lícula feta amb molt poc pressupost, només amb 5 milions de dòlars, per una producció cinematogràfica és molt poc, rodada i que mostra aquesta doctora, aquesta Alice Howland, com surt sent una dona culta, una dona acadèmica, una dona resolutiva, una dona preparada, i que ha d'enfrontar-se a una realitat irrevocable, que és la que va perdent de mica en mica la seva vida, la seva personalitat, el seu pensament, les seves idees, les seves paraules. Perden, en definitiva, el que més valora, que és el seu coneixement. Va acompanyada la pel·lícula per la Kristen Stewart, aquesta noia joveneta que ara s'ha posat de moda perquè fa totes les pel·lícules aquestes de vampirs i tot això, i l'Alec Walden, que fa de marit de la dona, I la Julian Burr, us prometo que està en estat pur, us prometo que val la pena veure-la, i que quan surts del cine, almenys tota la gent que vaig sortir del cine dèiem el mateix, sense saber que li donarien ja els premis al Globus d'Or, consideràvem que es mereixia qualsevol premi Goya, ai Goya, Oscar o qualsevol premi dels Globus d'Or. No li sobra ni li falta res a la pel·lícula i serà, sense cap dubte, segura guanyarà de tots els premis que vagin caient en aquest moment perquè s'ho mereix. L'altre xicot, i acabo ja més o menys per deixar que parleu vosaltres de les altres coses, que és l'altre xicot que l'han premiat també en aquest globus d'or, és aquest Eddie Redmayne, que fa una pel·lícula, acaba d'interpretar una pel·lícula que es diu La teoria del todo. Basat en una novel·la de la dona de l'Steward Hopkins, sabeu que és el científic, el cosmòloga, etc. És un film remalcable, d'esplèndid guió, desrafinada fotografia, que distingeix els plans i que els munta d'una forma extraordinària. amb una memorable banda sonora que no destaca, que no és una obra mestra però en canvi està perfectament encaixada amb tot el que passa a la pel·lícula i que sobretot destaca pel guió, per la història i per la interpretació d'aquest xicot que està soberbi, hi ha molta gent que el compara amb el pie izquierdo que va fer el Jerry Lewis, es va fer famós amb aquesta pel·lícula que li van donar un Oscar i uns quants premis més van a caure, doncs està en aquest nivell, és a dir, és una pel·lícula realment extraordinària. tant quan fa de jove, perquè representa que és una història, aviam, el que no és el que esperi d'aquesta pel·lícula, trobar-hi una biografia científica del Hopkins, potser quedarà decebut, perquè està basat en una novel·la de la seva dona, i per tant la seva dona explica més aviat els temes, diríem, sentimentals o familiars o d'atmosfera de la seva història d'amor, en definitiva, entre dents i d'ells, no? I per tant, tota aquesta part, diríem, científica queda marginada, queda una mica al marge, però en canvi la pel·lícula, us prometo, es fa sumament interessant, no m'estanyaria que donessin també premis per diversos conceptes, i el nano, el xicot aquest, interpreta d'una forma singular diferent un personatge que és difícil perquè és un personatge multidimensional Aleshores, jo crec que són dues pel·lícules recomanables, tant sempre Alice com La teoria del todo, i que això ho estrenen aquest divendres i us prometo que és de les millors coses que segurament veurem aquesta temporada. Doncs ja està bé perquè la veritat és que hem tingut... Fins ara no hem tingut massa cosa bona. Hem tingut coses molt fluixes, eh? Fins ara sí. Realment, mira, me n'alegro. Tu què has vist, Maco? Bueno, clar, de què m'esteu parlant? De fa, des de 3 setmanes enrere, perquè vam acabar el dia 23, no? Fa 3 setmanes que no venim aquí, no? La veritat és que jo he aprofitat per veure... Bueno, no, clar, la setmana passada ja vam fer programa, estic despistat o no? No vam fer programa, a veure, informeu-me, quan hem començat? Avui ha començat avui. Avui comencem, avui comencem. Avui comencem. Doncs llavors he vist moltes coses. Què voleu? Per on voleu que comenci? Mira, pel final, pel final. Doncs mira, el final seria aquest, ja veureu. La tenia preparada per aquest moment. No, és que una de les pel·lícules que he vist va ser una que es va anomenar bona en el seu moment, que va tenir molta polèmica perquè es parlava de si era una bona recuperació de l'esperit dels anys 80, que per cert, en el galliner d'aquest dissabte en parlaven d'això... i altres deien que és una traïció al cinema de ciència-ficció. Es tracta de Guardians de la Galàxia, que és una pel·lícula que ja es va estrenar fa mesos, però que jo la vaig veure aquests dies. I aquesta peça que hem sentit així com molt impactant per començar, Hook on a Feeling, que és famosa, eh? que encapçala tota una llista de cançons dels anys 80, la veritat és que d'aquelles que impressiona, i que fa anar passant per les diferents escenes de la pel·lícula amb una vitalitat molt gran, i és una pel·lícula divertida, fresca, i que jo, si algú encara no l'ha vist, que em sembla que els que esteu aquí no l'heu vist, és aquella que pots veure també acompanyat amb gent de diferent edat i això, És una pel·lícula una miqueta per tothom, per tots els públics. I té també el missatge aquest maco de l'amistat, per sobre de tot. Bé, molt interessant. Unes personatges, veritablement, molt estrafalaris. No saps mai per on et sortiran. Qui l'hagi vist recordarà, per exemple, que hi ha una mena d'arbre. Tots són modificats genèticament. El que és maco, per mi el que és interessant, és com pensar... Les modificacions genètiques en el futur poden portar moltes coses. Poden portar moltes coses rares. Com per exemple que un os mandrós, que és un mapatge en català, sigui un veritable heró i tingui una capacitat mental brutal, ara sigui una mica mal parlat i mal d'allò. I hi hagi un arbre, per exemple, que és caminant també, camina, que té unes possibilitats d'estimar també i de donar-se'ls amics molt gran. No sé, una pel·lícula estranya però divertida al mateix temps. Aquesta la vaig veure així en plan de divertiment. Però després moltes d'aquestes que comencen a tenir premis en els Forquer, per exemple, en el Gaudí, en els Goya, Magic Girl, per exemple, em va... Em va agradar molt a mi. És que Barba l'Aleni no té... Ja sé per què estava despistat, clar, perquè ens vam veure el dia 2 per programar... Ens vam veure i vam comentar. Ja ho vaig veure jo com un programa ja, pràcticament. Bé, doncs això, Bàrbara... No vam gravar-ho, no vam gravar-ho. Júlia Mur, com a la professora que té un ensenyament, està clar que segur que està impressionant com pràcticament tot el que fa, perquè té aquesta barreja de dona, no sé, impactant també, estèticament, per dir-ho així, perquè té algun carisma especial, té un atractiu molt especial, al mateix temps amb molt bona actriu. però Mar-Barlheny, jo us asseguro que com en veieu la pel·lícula, no sé si l'heu vista, doncs jo no veig tampoc possibilitat de fer una actuació tan variada, tan profunda, expressant tantes coses diferents, primer l'estupor, després la por, després la... res, vull dir, la perversió al mateix temps també, però d'una manera innocent, és a dir, és la Lolita ideal, d'alguna forma, des de ben petita. És una història verdament terrible, dura i jo crec que em tronca amb el cinema espanyol més bèstia. I no sé, El Niño també l'he vista. Jo l'he vist, El Niño, la volia veure. Jo també la volia veure. Doncs bé, bé, bé. Com a pel·lícula d'acció, a més, al fincada. Millor, inferior que La Isla Mínima o millor, igual? Són molt diferents. El que és interessant, i jo comparava aquests dies, és que tant La Isla Mínima com El Niño, com aquesta que acabo de desmentar, Magic Alguer, són tres thrillers. Però no tenen res a veure un amb l'altre. Jo l'única que he vist d'aquestes 3 és la isla mínima. I quan vaig veure que estava proposada per... Sí, pels Òscars, no? Sí, clar... No va com a millor pel·lícula espanyola de l'Òscar? Ah, sí? És possible. No estic gaire... En tot cas, jo pensava que és una pel·lícula que és molt entenible internament, eh? És molt entenible dintre del context espanyol. I molt més difícil d'entendre... per exemple als Estats Units o o societats No sé si això està... No sé, perquè en el fons no entenem nosaltres també Sí, és veritat Nebraska, per exemple, la vam entendre I també l'Amèrica profunda vols dir que no ens la pinten també Sí, sí, això tens raó però tot i així jo crec que és Els matisos potser ens perdem però també els perdem aquí, no ho sabem Segurament Ens perdem els matisos de l'Amèrica profunda i en canvi els americans els capten, eh L'Aix la Mínima i El Niño el que tenen en comú és que són potser les més accessibles pel públic general. Són més d'acció. Màgica del Guel, en canvi, és una pel·lícula... No arriba a ser críptica, perquè s'entén força bé tot, però té una característica metafòrica i té uns forats, diguéssim, que deixa oberts. I que a alguns espectadors potser no serà el tipus de pel·lícula que els agradi més. En canvi, les altres dues són més comercials en aquest sentit. Però sense ensenyar-te pràcticament res. El Carlos Bermud, en Magic Alguer, et deixa uns espais, unes intrigues, uns moments en els que, veritablement, passes molta por. Et fa esgarrifant-se saber on va parar aquella noia. No, agrada en general. Si la veus, penso que és una pel·lícula que agrada. És molt impactant. A nosaltres, que ens agrada molt el cinema, te'n dones compte que allà darrere hi ha una construcció original, vàlida, cinematogràfica i que està treballada, està currada, allò no està improvisat. Home, l'és la mínima també. També, també, l'és la mínima té un nivell molt alt. Són grans pel·lícules, jo crec que es mereixen tot aquest reguitzell d'anominacions que tenen i que aniran caient premis. Estic d'acord, estic d'acord. també he vist Estela Cadente, però Estela Cadente és una altra història. Això és una cosa molt diferent. És també una història mínima, petita, feta amb molta delicadesa per part del Lluís Mignarro, que és el director, que és el productor d'Edi Saeta, però vaig voler veure-la també perquè estàs molt nominada als Premis Gaudí, perquè el Mignarro en principi és un personatge que m'interessa... I m'interessava també la part aquesta de la història d'Espanya, que no coneixia massa, l'Amadeu I de Cebolla, recordava una mica d'haver estudiat de petit, però és curiós, allò d'una persona que va a un país que no és el seu perquè el voten, perquè vagi allà, El voten i en realitat ningú no el vol. El voten per majoria absoluta en un Parlament d'un país i li diuen doncs vine cap aquí perquè no volem aquest, no volem república, no volem això, volem a tu. Però després ningú no li fan cas. És a dir, està ja com una mena de peça figurativa que tothom d'alguna manera vol fer el que sigui en el govern i volen que ell estigui allà signant els papers i poca cosa més. I allà també, com em sembla que us vaig comentar també l'altre dia, que vam quedar, però no amb els micròfons, on també surt la Bàbara Leni. Allà com es posa, com a Maria Eugenia, em sembla, es posa la Maria de Cebolla. La pel·lícula delicada també suposa que una mica per cinèfil, una mica contemplativa. Bé, no sé, no sabria comparar-la. És molt personal del Lluís Mignarro. Però no s'hi assembla tampoc a totes les pel·lícules que ha fet com a productor, que totes tenen com una característica. Quan les veus dius, això és Edi Saeta. En canvi aquesta no, se separa la fotografia, el ritme que té la pel·lícula, que no és que sigui un ritme esbojarrat ni molt menys, com us podeu imaginar, però té un ritme molt especial i es deixa veure força bé la pel·lícula. Tot està ambientat amb un castell, que no he investigat quin és, però és un castell així molt bonic, molt bufó petitot, amb una petita muntanya... i està molt treballat. La direcció artística, que és un tema que hem de tractar d'aquí ja no gaire, està molt ben treballat amb aquesta pel·lícula i això s'agraeix molt, perquè et fica molt amb el personatge. Per exemple, a l'hora de dormir, la seva habitació està plena d'espelmes enceses i és una cosa que a mi m'ha agradat molt l'atenció. No estic segur si com a il·luminació... vull dir, sí com a calefacció, sí com a il·luminació, perquè el personatge... A pura estètica. Sí, però és un personatge molt peculiar. S'hauria d'investigar una miqueta perquè, tal com t'ho posen a la pel·lícula, no menja carn, és un vegetarià abans de temps, diguéssim, perquè no sé si... Si estava massa de moda en aquella època, en canvi no pot veure la car. És molt respectuós amb totes les coses. Sabeu aquelles històries d'una persona que voldria fer que el país que l'ha escollit tirés endavant i progressés i fos més tolerant i fos més dinàmic? I s'adona que no hi ha absolutament res a fer. Està molt ben vist des del punt de vista de Lluís Minyarro i del punt de vista de Catalunya també, perquè és com dir... Això és el que tenim des de fa molts segles allà, aquest immobilisme. Està ben vista la pel·lícula, donaria molt de parlar. Per contrastar-la amb pel·lícules com l'Andemà, la Isona Passola, no estaria malament, no us creieu, que és una pel·lícula en principi d'època, però que té un discurs molt modern, també al mateix temps, amb aquest personatge que vol avançar i no ho aconsegueix perquè tothom li diu no, tu signa i ja està, i no facis res més, no surtis al carrer, no surtis al carrer. I es van sentir bomba, una pel·lícula interessant. I tu que has vist ja, home? Jo vaig veure Momi... Ah, què tal? T'havia agradat, és veritat. No, no, no, ja us la vaig comentar també en aquell espai que no hem gravat. Qui és el director? Sí, això és canadenc i... És curiós que ara arriba tanta cosa del Canadà, o alguna cosa del Canadà. Sí, perquè la que tu deies abans també estava relacionada amb el Canadà, oi? Sí, jo crec que sí. Xavier Dolan, és el director de Momy. Xavier Dolan es diu? Sí, ara que ho dius també a la memòria. Bé, aquesta és una pel·lícula molt interessant, precisament després quan parlem de Birman, que també toca el tema... d'una persona que perd el nord, no? Vull dir, el nord vol dir la coherència que tu deies abans, que se li escapen totes les coses i que comença a destrossar-ho tot. En definitiva, allò que se'n diu, doncs, una situació psicòtica, no? Que tot el que té al davant, doncs, li fa nosa perquè no li quadra res, això... La ment ho pot provocar, com tots molt bé sabem, no? I llavors aquí no, aquí és una pel·lícula que parla igual que aquell altre, que no me'n recordaré ara, sí, que no fa gaire que la vaig veure també per a la televisió, amb el Robert Niro com a protagonista. El lado bueno de las cosas. El lado bueno de las cosas, exacte. Ah, la del brindle. Sí, és una persona que va i diu, va, jo trec el meu... el meu fill d'això, del sanatori, podríem dir. I de la medicació. Aquesta és la de la bona de les coses. Sí, però és que en aquest cas és igual, és la mateixa cosa. És la mare que també va o més ben dit, aquí no és qui vagi, sinó que la institució la crida i li diu te l'has d'emportar perquè no hi ha res a fer. Perquè és un nan o un nen. És un xicot, sí, igual que allà. I llavors, bueno, treballes a emportar, i llavors ella fa, doncs, allò que jo també conec molt bé, perquè estic amb aquest tema, que, bueno, que fa la papereta que es diu, no?, vull dir que protesta, però hi ha el teixit social que tenim, i que no hi ha... Perquè això passa on? Això, al Canadà. Sí, però ciutat, és una... Sí, ben bé gran ciutat, no. O és rural, o és rural. No, és més aviat rural, sí. Però també, Déu-n'hi-do ja, vull dir, evolucionada, no d'allò. I llavors, a partir d'aquí, doncs, ens trobarem de la manera que va evolucionant. I el que és més interessant és precisament aquells punts que pots trobar al llarg de la vida... que aquesta és una de les constants que passa amb les problemàtiques mentals, que hi pot haver elements que afavoreixin una estabilitat, però que en el moment que aquests elements poden fallar, allò s'espatlla, però d'una manera contundent i a vegades fins i tot molt definitiva. Jo crec que és una de les, heu parlat, tu has parlat, jo no t'ho negaré això ni en pensar-hi, d'una de dues pel·lícules que veurem a partir d'aquest divendres que ve. Jo crec que és una forma de parlar de la realitat que vivim, que tenim com molt coneguda i que en tot cas el que ens sorprendrà és precisament aquestes qualitats que tu remarcaves. A canvi, amb la pel·lícula aquesta que jo defensava aquest dia amb vosaltres i defenso ara... Perquè t'ha agradat. Sí, perquè jo penso que aquí el que ens ha aportat són molts elements nous. A mi m'aporten molt, moltes coses conegudes per mi, no? I llavors, esclar, diu, ostres, això sí que és una bona lliçó per a qualsevol persona que va al cinema a aprendre allò que ens envolta amb allò que deies tu també, despullat d'efectismes extraordinàries. Perquè la protagonista de la història és la filla o la mare. És un noi o la mare, sí. És el fill o la mare. La mare i el fill, esclar. De la manera que viuen. De la manera que viuen la mare i el fill. Sí, diríem la... La relació entre els dos. La convivència, no? Dificultosa, precisament perquè ell ha perdut tota qualitat, per dir-ho d'una manera. Hi hauria persones, hi haurà persones, que pot veure aquesta pel·lícula i dirà, bueno, és un mal educat, no? Vull dir, un trastorn límit de la personalitat, però això és molt complex, eh? Jo tampoc em vull posar en coses que tenen realment molta complexitat, no? I llavors, va, és on va l'educat, ja està i tal. Però, ves per on, encara que sigui així, vull dir, hi ha una coherència absoluta, i això us ho asseguro, en plantejar un seguit de trets, com en l'Ado Bona de les Coses, que en definitiva fan que aquella persona, doncs, carai, acabi tenint una convivència. Com que això, a nivell de problemàtiques mentals, això xisteix, és una cosa aprovada ja, i estem engrescadíssims tots aquells que treballem perquè això... surti a la llum d'una manera real i traient del mig tots aquells convenciments que tenen a veure, en aquest cas, no racistes, però sí d'això, els perjudicis, exacte. Doncs aquesta pel·lícula penso que és ideal perquè, francament, d'una manera absoluta, ens adonem que cal aquest vot de confiança, aquestes segones oportunitats a persones que probablement A nivell mental, o sigui, a nivell de construcció mental, moltíssima gent el que té és el convenciment que no hi ha res a fer i que s'han de tancar. I això, bueno, han d'estar tancats, no?, que és el que no passa ara ja, perquè això, el que passa de 30 anys cap aquí, és que les famílies ho entomen i ho porten, no? Una pel·lícula, aquesta per mi és, bueno... La segueixen fent encara? Sí, crec que sí. Em sembla que jo la vaig buscar i no la vaig trobar. És probable que l'hagin tret. En tot cas, busca-la, home. Teniu aquests aparells, no? Teniu això del... Doncs ja mirarem si la podem veure. Si no, doncs a través d'alguna altra mitjana. Mami, això. Què vol dir? Mami, això. Sí, una manera carinyosa de dir-ho. Seria com mama, diguéssim. Sí, sí, és mama. Mameta, que diríem... Després també he vist la pel·lícula Xauxa, bastant més complexa que aquesta, i això és una altra història. Si, per exemple, aquesta ens posa en contacte amb la realitat social que vivim actualment, Xauxa ens posa en una realitat còsmica. O sigui, amb l'art en conjunt, amb la seva gran complexitat, no? I a mi em va agradar molt Xauxa, perquè també vaig experimentar, no pas de la mateixa manera que aquesta de Mami... sinó que vaig experimentar detalls que, en definitiva, m'aportaven comprensió de la utilitat del cinema per interpretar el món, ja no només la realitat, sinó el món en general. Jo la vaig trobar fantàstica, difícilment recomanable, perquè tot això que deieu de lentituds i tal... No, però no tant per l'antitud, és que la pel·lícula estèticament és molt bonica, dibuixa un quadre que et pot interessar, però és una pel·lícula que falla, al meu mot de veure, per la història. I llavors en això és fluixa i al meu mot de veure una mica pretensiosa llavors. Sí, sí, jo n'he sentit a parlar. No, no, jo n'he sentit a parlar. Aquesta és una pel·lícula que jo la trobo pedant, no? Vull dir, d'aquella persona que la dic. Ara la demostraré. Tu no l'has vist, Joan? No l'he vist, no l'he vist, no l'he vist. Una mica el que passa, precisament, i vaig llegir un article, penso que és escaient, això, d'aquesta la Imma Merino, una crítica de cinema i tal, que parlava sobre l'entrevista que li van fer a Albert Serra, i precisament aquesta noia deia, diu, a veure, quin sentit té posar en evidència determinades obres i determinats autors i posar en qüestió la pròpia essència que pot tenir aquell realitzador que a vegades per antipatia pot despertar precisament aquest rebuig, perquè l'Albert Serra de simpàtic en temps poc, no ens hem d'enganyar. Però que no sigui simpàtic no vol dir que li hagin d'atribuir que tota la seva obra sigui antipàtica. Aquesta no és de l'Albert Serra, des d'Elisandro... Sí, ja ho sé, ja ho sé. Però estic parlant ara del que deia la Imma Merino sobre l'Albert Serra i el remarcament que li feia, o sigui, aquell aspecte remarcable que l'Albert Tom feia sobre l'Albert Serra quan el va entrevistar en aquest programa que fa la TV3 sobre el convidat i tot això. Sí, però té una altra intenció. Té la intenció de mostrar-te un personatge des d'una òptica que tu no coneixeries si només veiessis les pel·lícules. Com que és un personatge singular, té aquesta gràcia. A mi em sembla que vist des de l'òptica de l'Albert Ohm i des de l'òptica d'un programa com és el convidat, està molt bé. Ara, això són dues coses diferents. Una cosa és... el personatge té interès en si mateix perquè té aquesta cosa d'estranya d'inusual o de sorprenent o que no encaixa amb res del que tu vols que encaixi la gent això és una cosa i llavors televisivament això té gràcia I una altra cosa és que t'agradi o no el seu cinema, i potser jo no conec el seu cinema, o sigui, que no puc jutjar-ho. Jo el conec també molt poc, eh? Molt poc, o sigui, jo no jutjaria. Però, en canvi, aquí, el Lissandro Alonso, el meu mod de veure, en aquesta pel·lícula... Sí que l'he vist, aquesta pel·lícula, i no conec, en canvi, Elisandro Alonso, i no sé si pretén més coses, inclús no sé si les altres obres d'ell tenen més consistència que aquesta. Jo aquesta com a pel·lícula d'espectador normal i corrent que va al cine i pretén veure alguna cosa, la trobo inconsistent. Sí, però a veure, una cosa és que tu la trobis consistent, producte d'un seguit d'un esquema que tens en la teva ment, com tothom la té, i l'altra és que aquesta sigui una pel·lícula com tothom l'ha valorada com pràcticament la més bona de les que sabem. Sí. La més bona. Esclar, llavors jo el que em pregunto, per què serà això que jo valoro? Esclar, aquesta és una... Per què ja dius de pància d'opinions? Ens passarà el mateix. Però no és una qüestió d'opinions només, això. És una qüestió de dir com és que tota la crítica, fins i tot la més exigent, fins i tot... Jo penso que hi ha gent que no... Molta, molta. També passa el mateix amb el que comentarem, eh? La del Birman. Jo penso que hi ha una divisió d'opinions en el sentit que jo he llegit crítica que el deixen pels núvols i al mateix temps hi ha gent que està a la carrega. Llavors, qui té raó? A banda que en aquest programa que fem, jo almenys el que penso és que en sabeu més o en sabem menys o el que sigui de cinema. Però el que jo crec que pretenem és que quan anem al cine siguem uns espectadors... Normals i corrents que rebem una cosa... I que la transmetem. I llavors això és la nostra opció de programa, a mi em sembla. Llavors, jo quan vaig anar a veure Hauja, ja us ho vaig comentar, vaig anar a veure Hauja perquè havia estat a la Patagònia i el dia que vam mirar la cartellera... el meu marit em va proposar... No havia llegit cap crítica, no anava amb cap cosa preconcebuda de cap cosa. No havia llegit crítiques, les vaig llegir després. Però jo vaig anar al cine amb la intenció que em recordés aquell tipus de paisatges i com l'havia utilitzat cinematogràficament un autor. Això sí que ho pretenia. Què em vaig trobar? que la història en si no li trobeix trobar consistència. I el Viggo Mortensen, que no l'he vist amb masses actuacions potents, aquí no sé si és perquè la història no està prou elaborada i no té... com si diguéssim però no el vaig trobar ni tan sols bon actor el Mortensen i vol dir que el Mortensen i llavors bé i la vaig trobar estèticament molt maca de fotografia boníssima la fotografia sí que la vaig trobar molt ben agafada I la duresa del que pretén explicar, sí que ho explica per la duresa del propi paisatge, tot això sí que l'hi veig. Però això és una cosa i que la pel·lícula li doni valor com a tal és una altra. Jo crec que nosaltres, i ja estem reflexionant, en el fons, així obertament sobre el que fem en el programa... Detallenguatge cinematogràfic. Jo diria que el que a mi em sembla que en alguna mesura ens interessa és que jo defenso aquell cine que d'alguna manera m'aporta alguna cosa, que em fa reflexionar, que em fa pensar, que em fa meditar, i aquelles pel·lícules que potser estèticament, si també són, que si jo, Gravity, per exemple, una pel·lícula extraordinàriament guapa des del punt de vista estètic, sobretot si la veus en tres dimensions. I això també ho valoro, és a dir, això penso que també pot ser art perfectament. Hi ha moltes coses que valoro. Però el que passa és que si no m'aporta res, si jo allà m'asseca i m'avorreixo i no entro en la pel·lícula i no trobo cap valor de res, per més que la crítica em digui, cada vegada més, per més que els crítics em diguin que allò és meravellós, no m'ho crec. Ho sento, no m'ho crec. No, t'ho pots creure, però per tu no significa gaire. Per ell, però per mi no. Cada vegada entenc que hi ha coses que m'agraden molt i generalment coincideixo, és a dir, la majoria de les vegades, el 80-90% de les vegades coincideixo. Però, per exemple, amb aquesta que comentarem després a continuació i amb Hawke no ho sé perquè no l'he vista, però n'hi ha moltes que no coincideixo, és a dir, que veig que ja, vull dir, bueno, inclús també et diria que en algun moment tinc la sensació que hi ha molts crítics, que no és que els agradis, que toca dir que allò és bo. És que hi ha gent que va per la vida dient, mira, ara s'ha posat de moda això, i toca dir que això és boníssim. Llavors, encara que no els agradi, és com el que passa millor amb el Godard. El Godard, en aquest moment, jo penso que va fer autèntics bodrios, i autèntics bodrios, no com va fer quan era al principi dels anys 50, 9, 60, com van fer les primeres pel·lícules, que eren coses molt bones, i en canvi hi ha gent que segueix que això és meravellós. Si tu mires el que està fent, és un bodrio. Però, bueno, això és opinable, vull dir, jo en tinc tan respectables, el meu com el que és Pina i ell, però per mi és un bo. Llavors, hi ha gent que, no sé, dubto que els agradi. Crec que els toca dir que allò és bo perquè ho fa algú d'art. El que a mi m'agrada, ara em toca a mi. Vale, molt bé. El que a mi em sembla que és interessant... Tu has vist cauja, per cert? No, el que a mi em sembla... Però, bueno, ja la veuré. El que em sembla, no, el que volia era una mica opinar sobre tot el que estem dient ara, no? El que sí que crec que és interessant és, a part de l'opinió personal que tenim cadascun, és també escoltar les raons i l'anàlisi... De l'altra, de l'altra. Escoltar-ho i tenir-ho en compte. És a dir, tenir-ho en compte. Perquè si una persona potser t'analitza una pel·lícula, un argument, una manera de fer un cinema... que tu no t'havies fixat, que estava fet d'aquella manera, a mi com a mínim em passa. A mi em passa. Llegint una crítica, llegint un comentari, escoltant una persona... Que fa rebre coses que tu no t'has fixat. I un matís que tu no hi havies caigut, això. I de vegades un detall... Ínfim. Un detall que a partir d'aquí pots descapellar tot allò. Doncs això és el que de vegades ens pot passar a nosaltres. Que ens encaparrem a dir que és que no m'agrada, no m'agrada, no m'agrada, o si m'agrada tu, si m'agrada, però potser allò de construir l'opinió... Sí, sí, més d'una vegada he explicat que, per exemple, Pulp Fiction, la primera vegada que la vaig veure, no a mi no em va agradar gens. Vaig sortir al cinema decebut dient que allò era una porqueria. i en canvi l'hi vista 3 o 4 o 5 vegades. Per què? Perquè la segona vegada em va captivar, em va pressionar. Vaig descobrir coses que la primera vegada no havia descobert. Sí, però això continua sent opinió teva. Jo dir el que els altres, o el que un comentari, una crítica, pugui aportar, i llavors nosaltres parlant també podem tenir un diàleg més destructiu, de dir, jo què sé, per exemple, jo em puc passar mitja hora dient coses sobre una pel·lícula, i llavors en un moment determinat algú em pot dir, però a mi no m'ha agradat, i llavors ja està, aquí s'acaba la discussió. No, però... No ho fem, això. No ho fem, això. I, a més a més, jo coincideixo amb la teva opinió. Penso que quan una persona té una opinió diferent, l'has d'escoltar, l'has de sentir... I no només escoltar-ho, escoltar-ho tenint en compte i a partir del que diu l'altra persona, construir una cosa diferent. que ja no és una qüestió d'una opinió del que un ha vist a partir d'una període, o no, o veure que hi ha una diferència i estable que hi ha aquesta diferència. Si no, no tindrem temps de comentar. Bueno, depèn, depèn. Tu has vist Bergman? Sí, sí, sí. I què tal? La teva versió. T'escoltem, Francesc. Hi ha gent que diu que no té res a veure, i he sentit a dir, persones que respecto molt cinematogràficament, que no té res a veure amb la resta de filmografia del Iñárritu. Jo crec que sí. Jo crec que és una pel·lícula que li dona coherència, que amplia el que havia anat fent des de la primera pel·lícula seva, Des Amores Perros, o més aviat, des d'Amores Perros, no. Amores Perros, jo us explico subjectivament una mica, com que em tocava, més o menys introduia l'Iñarritu, però us ho faig d'una manera subjectiva, és a dir, perquè si voleu veure dades objectives, doncs ja teniu allò, la informació per internet. Jo crec que Amores Perros, l'Iñarritu, que és un director... Has de dir que és un director... De Ciudad de México, mexicano, vale? Pel que ens escolta, no per nosaltres. Sí, sí, a mesura que es va comentant, doncs ja es dona alguna dada... Però que no és el més rellevant. Sí que és rellevant que Amores Perros està clar que està ambientada allà, a Ciutat de México. Jo penso que, com altres directors, com Meidelles, que jo el comparo una mica amb l'Iñarritu, al Fernando de Meidelles, que va fer la seva primera pel·lícula, Ciutat de Dios, i la primera pel·lícula d'Iñarritu és Amores Perros. Jo crec que tenen molt a veure, ni que sigui per l'estètica, pel que reflecteix, pel tipus de vida que es veu en les dues pel·lícules... Allò, un tipus de vida dents, dur, de coses bàsiques, de gent que en qualsevol moment pot morir d'un tret de drogues, d'apostes al límit. Jo crec que Iñárritu i Mireilles també, tots dos van fer una decisió que és fer la seva primera pel·lícula per manifestar d'on eren, d'on venien, i, d'alguna forma, per treure's ja aquella pàtina que els hi podia haver acompanyat durant tota la vida, es podien haver dedicat a fer allò, a treballar aquest tipus de plantejament, però jo crec que tots dos teníem clar que volien fer una cosa diferent, volien anar més enllà. Llavors, un va dir, doncs vinga, parlo de Ciutat de Dios, de les faveles que jo conec bé, tot i que no sigui d'aquelles faveles, però les conec bé o les puc reflectir bé, i Iñárritu va parlar de Ciutat de México, de la part també més fosca... I que jo diria que ell coneix prou bé, no sé si perquè ho ha viscut o perquè és el que més l'impacta. I a partir d'aquí, si recordeu una miqueta la seva filmografia així ràpidament, doncs va fer, si no recordo malament, la posterior ja és 21 gramos. Jo et prevo que és una pel·lícula magnífica. Sí, va fer un salt, veritablement, que no té res a veure amb Amores Perro, en principi. Però també et parla del mateix, les relacions humanes són igual d'intenses. En aquest cas, a través de 21 grams, si recordeu 21 grams, se suposa que és el pes de l'ànima, no? Quan una persona mor, llavors aquest és el pes que perd i llavors podia, bueno, s'han fet estudis i podia ser el que pesa l'ànima, que és el que... No sé si recordeu, però a la mateixa Bergman hi ha un moment que s'escapa. S'escapa una cosa volant. També hi ha l'ànima del 21 grams, també surt. És a dir, tot el que ell li ha preocupat de la seva filmografia, 21 grams. Babel, si recordeu, una història tipus Crissol, on es veuen diferents escenes... Tornen a aparèixer les històries d'amores perros allà al seu México natal, rural, força rural. Surt la part més en principi sofisticada del món, com és el Japó més urbà, però on la gent directament es tira pels balcons perquè no sé per què, tampoc no ho sabria explicar. però perquè tenen una buidó en el seu interior i perquè no tenen cap mena de projecte de futur, únicament ho tenen tot, ho tenim tot de vegades i ja no tenim cap mena de cosa que ens faci tirar cap endavant. Llavors pot arribar, les persones de vegades arribem a aquesta situació. I després va fer una pel·lícula que no està gaire valorada, però que jo la considero molt interessant, que és Beautiful. La va fer aquí a Barcelona, en castellà íntegrament, amb el Javier Bardem, com una persona que preveu el futur, però una miqueta, però tampoc no li serveix de gaire. I jo volia contrastar, una vegada més, perdoneu, perquè sempre m'hi fico amb ell, El tractament que fa l'inyarritu amb la part sobrenatural de la vida, o possible sobrenatural, que també ho fa Bergman, aquest joc que fa entre la part fantàstica i la part real, doncs ho tracta tot no com si la part sobrenatural li donés un avantatge a les persones, com fan altres directors, com fa el mateix Clint Eastwood en alguna ocasió, que ja he parlat com em va desagradar l'escena aquella en què se salva una persona d'un accident en el tren, un accident no, d'un acte terrorista en el tren perquè hi ha un barret que el fa apartar-se d'agafar aquell metro... A mi allò, inevitablement, em sembla insultant, insultant cap a la intel·ligència de l'espectador. I, en canvi, l'Iñárritu, tot i que es mou amb aquesta frontera entre el sobrenatural i el realista, jo crec que respecta molt a l'espectador. Li està donant tota l'estona una capacitat perquè l'espectador vagi coneixent, vagi introduint-se en la història, en els personatges... I a Berman és curiós perquè explica... En aquest aspecte, la de 21 gramos, que barreja les tres històries, no sé si recordeu, que hi ha un accident, moren el marit d'Illa i les dues nenes, i simultàniament hi ha el Xamping que està esperant un trasplantament de cor i el Guillermo del Toro no es diu Guillermo del Toro? Benicio del Toro que és el que fa l'accident i que té el sentiment de culpa durant tota la pel·lícula i aquestes tres històries es barregen Sí que aquesta cosa de la cosa sobrenatural també l'estava rejant constantment, però el guió de la pel·lícula 21 grams, ara jo estava pensant, li han donat aquesta pel·lícula al director pel guió, Quan jo penso que el guió de Bessman és relativament fluix, al costat de 21 grams, que té una grandíssima potència. Val la pena dir una cosa? Ho anava a dir perquè sí que és veritat que aquest director, el tema del sobrenatural i el tema sobrenatural amb potència, perquè no només és la fantasia, és molt més que la fantasia el que ell utilitza. Però val la pena dir... És la part mística de la vida. Hi ha un tema aquí que no tenim en contrapenso i que és important, i és que El senyor, aquest senyor, el Linyarotú, va treballar des del principi tant amb Amores Perros, amb 21 gramos i amb Babel, amb el senyor Guillermo Arriaga, que és el guionista. El senyor Guillermo Arriaga li donen, està nominat a l'Òscar per Babel, que és la tercera pel·lícula que fa, i després de Babel es barallen i deixen de treballar junts. I aleshores, per primera vegada, el Linyarotú i Barcelona fa la pel·lícula aquesta, que és un fracàs des del punt de vista, en comparació amb les altres, és un fracàs des del punt de vista comercial, I aleshores ell entra en una cosa que jo penso que reflecteix una mica la pel·lícula, que és aquesta vivència del fracàs, de les coses que no han funcionat, etcètera, etcètera. I torna a ser un guió d'ell, no un guió de la Riaga. La Riaga... Aquesta, la Birman. Birman. Birman és un guió d'ell amb col·laboració d'altra gent. Llavors, jo crec que, en realitat, penso que les tres primeres pel·lícules són més de la Riaga que d'ell, ell és el realitzador, però tota la història, tota la construcció, tot allò és de l'altre... I aleshores, el fet que es barallessin i que estessin separats i que hi hagués un problema entre ells, doncs això... Tu atribueixes això. Jo penso que el cinema ho reflecteix. Jo penso que Beautiful, per mi, i aquesta última, Birman, no tenen res a veure, per mi, en el fons... amb les altres. Una altra cosa és que ni a Moles Perros, ni a 21 Gramos, ni a Babel, perquè les altres per mi són pel·lícules per mi molt més consistents, molt més treballades, els personatges s'aguanten en els mateixos. Diguem que són guions més estàndards, més clàssics. Aquí hi ha poc guió. No és que hi hagi poc guió, és que és un guió diferent. O poca història. El resum de la pel·lícula d'aquesta Bergman és a veure, la Però que hi hagi poca història no vol dir que hi hagi poc guió. No, però vull dir que de totes formes... Tota l'estona hi ha el mateix, sempre és el mateix. El mateix en el sentit que el triomf és fràgil, però l'ego que sostenta un actor per sempre, aquest és etern. I llavors la fragilitat de l'èxit se'n va... i en canvi l'ego que aguanta tot actor important, aquest perviviu eternament. I llavors aquesta és la dualitat d'aquesta pel·lícula. Això està explicat en un segon, perquè és l'eterna contraposició entre la fragilitat del moment de l'èxit... i l'etern ego que aguanta tot un actor. Però no és només l'ego, és el fet que... L'ego sí, eh? No només l'ego, igual que Amores Perros, la gent que participa en aquella trama, en aquella història, han nascut d'una manera i no tenen gaire possibilitat de sortir d'aquí, la persona que es veu ficada en la fama, perquè si veu ficada, tampoc no sap què fer. No la busca, també. la busca, però li arriba en un moment determinat a una persona li arriba una característica ja sigui per naixement, ja sigui per formació ja sigui per professió ja sigui per atzar, pel que sigui i aquella persona, aquí jo crec que el que explora la pel·lícula Amb un guió, jo crec que molt consistent, el que passa és que està clar que no amb una història molt variada... No és argument, és guió. És que una cosa és l'argumentació, però l'altra és el guió. Exacte, l'argument és lleu. Ara, el guió perquè vagi donant matisos, perquè l'acció vagi avançant, perquè els personatges vagin tenint una consistència, vagin variant entre si, està completament calculat i mesurat. Aquesta idea que tota la pel·lícula és una seqüència... que tu no la pas deixada, no pares de veure la pel·lícula des de l'òptica del seu personatge. Realment això sí que és una gran troballa. És una gran troballa. La manera en com està feta... La gran interpretació d'ell, d'aquesta ambivalència d'un ego enorme i, en canvi, una fragilitat interna que no sap que la fa inconsistent i se sent fracassat amb la filla, que creu que no ho ha sabut fer prou bé i alhora se sent que necessita tornar a ser allò que va ser, però sense... perquè ell va tenir un gran èxit com a Batman, com a personatge... Com a Berman, com a l'home... El nom de la pel·lícula. Però l'ha agafat amb ell perquè havia fet Batman. Però perquè ell havia sigut el personatge Batman del gran èxit Bagnan. Llavors, ell, en el fons, no se sent incòmode amb un èxit que pensa que no valora la seva gran... creativitat d'actor i pretén fer una gran obra de teatre perquè allò es manifesti. I aquesta és la gran dualitat de tota la pel·lícula, és tota la història. Jo confesso que m'agrada molt més com a actor el Norton, l'Edward Norton... És que ho fa molt bé, l'Edward Norton. Que no passa el Keaton. Tothom ho fa molt bé, la veritat. I a més a més, Naomi Watts també. A mi, a més, els altres no m'acaben de convèncer. La filla ho fa bé. La filla no m'agrada aquella noia, aquella noia no m'acaba de convèncer. És la del... està de moda ara, està de moda, però a mi no sé per quina raó. Doncs a qui ho fa millor que amb la del Woody Allen, eh? Hi ha una cosa que volia comentar i veig que s'està tirant el temps a sobre i és que és una pel·lícula que és una mica toda sobre Eva, o sigui, All About Eve, és també si vols la crepusca de los dioses i és també si vols tu vi o no tu vi, és a dir, és els actors que es minen el melic, que analitzen sobre ells què és el que els passa i aleshores en aquest sentit entenc que a Hollywood li agradi perquè és mirar-se el melic, perquè s'estan mirant ells Però en el fons, si analitzes, per mi tot l'altre és bastant superficial. Però hi ha una qüestió, i és que això és veritat, però hi ha una generació de directors, al qual Iñárrit ho pertany, i al qual Darrell Anonovsky també, que va fer el Cisne Negre. És a dir, aquesta pel·lícula té més a veure amb el Cisne Negre que totes aquestes que també, perquè veuen d'aquí. Però és una reflexió moderna contemporània, actual, d'això. Per això dic, perquè ell no representa tant l'ego. L'ego és l'Edward Norton. Ell el que representa és el personatge... No, ell és el personatge equilibrat. És el signe negre i el signe blanc que interpreta, ara no recordaré el nom, la pel·lícula d'Aronovsky, aquesta trio tan bona que ens agradava, la Portman. És aquest personatge, és el personatge que no sap desempellegar-se, per això té la veu, que és ell mateix que li ve dictant coses i que li va dient. No, és el personatge, és el personatge que va interpretar, que li parla. Que és això, la veu, a part no dir massa coses, però no passa res. Mira, a mi, ja que estem acabant, efectivament... Tot i així té un punt d'humor sarcàstic, perquè la pel·lícula comença que ell està l'editant, eh? Allò tenia gràcia, jo trobava... Doncs amb això ja continuarem parlant. Què tenim per la setmana vinent, Joan? La lluita dels oprimits, que vindrà l'Andreu Ferran a parlar-ne, i havíem dit una pel·lícula, però n'hi ha moltes, una Eda, ja es dirà La salt de la Tierra. Molt bé. Doncs les veurem i les comentarem. Molt bé. Fins la setmana vinent. Bon dia. Fins la setmana vinent.