BlacKkKlansman i El Ángel; sèries i festivals de gènere; i els secrets de l’Arxiu de Santa Maria del Pi: història, digitalització i salvament a la Guerra Civil

Cinema sense condicions Plus lentement, plus lentement. Bona nit, un dimarts més som aquí a Cinema sense condicions, a Ràdio d'Esvern, disposat a explicar-vos allò que hem vist, allò que desitgem que veieu, allò que no us recomanem que veieu, perquè no té potser la qualitat suficient perquè us ho passeu bé, però nosaltres estem aquí, com sempre, l'equip, estem a la meva data en Joan Sardà, bona nit Joan, Pep Armengol, després a continuació, bona nit Pep, Carmen Abot, després a continuació, Bona nit Carme, i Pol Diggler, com sempre, darrere els vidres, controlant-ho tot, i a més a més avui amb un convidat que ve de la mà d'en Joan Sardà i que per tant jo prefereixo quasi que ens expliqui, en Joan Sardà, qui és aquest famós personatge que tenim avui a la pel·lícula d'avui. Al programa d'avui, doncs, hi tenim el Jordi Sacases, que és l'arxiver del PI. Avui volem parlar dels arxius, que és un món bastant desconegut, un món que la gent potser desconeix, i que volem, doncs, fer veure una mica com funcionen aquestes institucions. Per agafar un arxiu, no ens hem posat pas per poc, i llavors hem agafat l'arxiu més important que hi ha, l'arxiu parroquial més important que hi ha a Catalunya, que és l'arxiu parroquial de Santa Maria del PI, i en Jordi Sacases, doncs, és l'arxiver, com deia jo. Si l'hem portat aquí, en aquest programa, és perquè ahir també es va començar un cicle de cinema que, doncs, en diem un cicle de cinema transcendental perquè presenta pel·lícules que són de temàtica espiritual, de temàtica religiosa, i que, doncs, volen explicar el concepte transcendental a través del cinema. Aquest cicle es compon d'una desena de clàssics de la història del cinema. En concret, són obres de quatre mestres del cinema, com són Roberto Rossellini, Pierpaolo Pasolini, Calteo Dordreier i Robert Bersón. Ahir es va començar amb la projecció de Francesco Giuliani Didio, una pel·lícula de l'any 50 de Roberto Rossellini, i llavors seguirem amb tres pel·lícules més de Rossellini. Bona nit, Jordi. Bona nit. Haig de dir que hem sentit la música de Tolè Matem d'Imonda per obrir el programa, perquè el Jordi, a més a més d'Arxivet, també és músic, i ell ens parlarà després de la pel·lícula aquesta en relació a la música i en relació a la història, i coneixerem tot de coses referents als arxius i, en concret, a l'arxiu parroquial del PIS. Doncs bé, comencem, aquesta seria la segona part, parlar amb en Jordi, i nosaltres la primera part parlaríem de les pel·lícules que hem vist. Hi ha algú que té especial interès en començar a explicar el que ha vist? Bé, jo, ah, bé, he vist, però aquesta l'hem vist diversos, no? Jo he vist dues pel·lícules, Infiltrat en el Cubusplan, de l'esquí plat, Spike Lee, i el fotògraf de la Mar Tarragona. Si voleu començo per la que hem vist tots, no? L'Infiltrat, a veure, és una pel·lícula basada en fes reals d'un policia d'una ciutat, no recordo quina, però deu ser del centre... Em sembla que és de Colorado Springs. Parles de l'Espaig Lee, no? Ah, sí, sí, sí. Colorado Springs. Sí, és veritat que ho diu, sí, que és un policia negre que decideix infiltrar, és els anys 70 i picos, no? Sí. Que decideix infiltrar-se als... El Cucusclan. El Cucusclan, els Panthers, no me'n recordo com se'n diuen, però aquest grup que lluitaven en contra de l'existència mateixa dels negres als Estats Units. Llavors, això, com que està basat en una història real, és una història sorprenent, perquè és un negre que pretén que s'infiltra amb el grup antinegres, que està format per, bàsicament, exclusivament blancs. I que odien els negres. I que odien els negres. I que per això els veu obligat a buscar-se un doble. La manera de fer-ho és buscar... Ell actua per telèfon amb els caps de l'organització i un company policia que per cert és jueu, que també els odien els jueus, aquest grup racista, ell és el que va a les reunions i que és l'infiltrat físic en el grup. Aquesta és la història que ell utilitza. És una història amb claus diverses. Sí, hi ha conya, hi ha comèdia... Exacte, hi ha un punt de comèdia, hi ha un punt... El personatge que interpreta el negre, que és el fill d'en Danse Washington, a mi com a personatge m'ha agradat més el jueu, us haig de dir. Està nominat, l'altre ha empremiat en el que fa de jueu. Ho fa molt bé, ho fa molt bé. Ell se li escapa una mica el vis estripat, el vis còmic, que no sap si li va bé al personatge. I, en canvi, el personatge jueu té tot ell una coherència física i de comportament. Tot ell té una certa rigidesa, però, clar, ja es veu que l'ha de tenir, no? I ho fa molt bé. A mi aquell personatge sí que m'ha agradat molt. La història, perquè penso que és una història real, però, si no, la trobo sorprenent, la trobo sorprenent i la trobo una mica... Increïble. Increïble. Perquè, si un es vol infiltrar, que s'infiltri directament al blanc, no? Per tant, no acaba de justificar que la ment que suggereix el format és la ment del negre. No ho acaba de justificar. Juga sempre. I, per tant, és això que t'ho fa poc creïble. Que, segurament, la realitat correspon a alguna cosa. Però a la pel·lícula no l'hi veus, no l'hi veus, això. La pel·lícula, com que juga amb aquests dos pols, descriu la policia, una policia una mica desorganitzada i poc coherent, i descriu el grup del Ku Klux Klan molt, molt, molt... Molt ridícul, en el fons. Més que ridícul, perquè, esclar que són ridículs per l'espectador, però un estereotip, en fa estereotips de tots ells, que ja li va bé pel que vol descriure, ja li va bé, però et costa de trobar quin és el to que li vol donar a la pel·lícula. Això és el que jo diria de la pel·lícula. Jo penso que... I després, com que, finalment, ho transforma en una denúncia... Sí, que això és el més interessant per mi. En tot cas, la justifiques amb la pròpia denúncia del món actual, que ell torna a dir American First, i torna a dir això, que és l'eslògan actual, i juga amb això. Aquest joc és intel·ligent. Aquest joc és potser intel·ligent. En canvi, la pel·lícula en si no l'hi trobo a aquest punt. De tota manera, jo no sé si coneixeu massa l'Espai Clay, jo recordo que la vaig descobrir aquí quan vaig veure Do the right thing, que passa amb l'extraordinària, una pel·lícula molt rodona, molt intel·ligent, però que el que sorprenia també, precisament, era que el punt de vista era del negre, del negre, que defensa el racisme en contra dels blancs. O sigui, que una cosa que era inhabitual en el món del cine... Sí, que és el joc al revés. Tu seguies la pel·lícula, estaves entusiasmada la pel·lícula, i quan arribes al final, te'n dones compte que és una denúncia en contra de tu mateix, perquè tu ets blanc, i t'estan denunciant a tu mateix. Llavors, aquesta és una pel·lícula extraordinària, va ser la que li va donar més èxit a ell. Ell n'ha fet moltes, eh? Jo la que recordo és aquella... Inside Man. Inside Man, que jo la trobava una pel·lícula extraordinària, ben estructurada, ben feta, ben sorpressiva per l'espectador, molt bé tots els personatges, molt bé, amb uns primers planos que forts i contundents, i el Denzel Washington, allà la fa el Denzel Washington. Ella en té una pila de pel·lícules, no sé si no es diu, Malconnequits, L'última noche, All Boy, Inside Man, però els últims anys ha fet moltes pel·lícules, i moltes coses per televisió, que té una llista, penso, mira, me n'he perdut moltíssimes. Però jo diria que aquesta, recupera una mica l'estil d'Uda Reitzing, és a dir, torna una mica a fer les coses que havia fet en els anys 70, 80, aproximadament. Llavors, jo per no allargar-ho massa, diria que es podria dir que és una pel·lícula tan desigual com interessant, però que s'eleva al final, com deies tu, amb unes imatges que trasbalsen la sensació de l'espectador, que estava deixant una pel·lícula i la transformen en una provocació cap a una realment seriosa i actual problemàtica. Llavors, resulta que tota la pel·lícula, no ens conta que està en funció d'aquests un minut o dos minuts que hi ha al final, que sorprenen, que te'n dones compte que et col·loca el problema en l'actualitat i que llavors realment et xoca perquè moltes de les coses que han sortit... Perquè t'ho estira a la cara, de fet. Moltes de les coses que han sortit a l'edat de la pel·lícula, que te n'han fotut, estan passant en aquest moment. O sigui, et dius, hòstia, resulta que me n'estic enfotent d'un radicalisme que en aquest moment resulta que està present en la ciutat nord-americana. Llavors, en aquest sentit la trobo molt interessant. Jo, posats a explicar coses que hem vist últimament, m'acabo de veure una pel·lícula que m'ha sorprès moltíssim. Una pel·lícula argentina que es diu El Àngel. No sé si algú l'ha vista. Ningú l'ha vist. I està a cartellera, ara. L'acaben de fer en cartellera del divendres, el van estrenar aquest divendres. Mira, jo si tot va bé, vaig demà. O sigui... Doncs, és sorprenent. És sorprenent, sorprenent. És la història d'un monstre amb cara de nen basada en la vida real que existeix d'un personatge que es diu que està a la presó en aquest moment i que té 60 i escaig d'anys que es diu Carlos Eduardo Robledo Puc. I és l'assassí en sèrie més famós de la història criminal argentina. Li van dir en el seu moment, li deien l'Àngel negre o l'Àngel de la mort i que és un senyor que s'havia comès 11 assassinats en sèrie de diversos personatges i múltiples robatoris quan encara no tenia 20 anys. Llavors, el que sorprèn de la pel·lícula és que hi ha un nano a Can Durós, un nano amb uns rissets d'or, un nano, doncs, que no t'esperes que faci les coses que fa. Llavors, la pel·lícula, us prometo que és impossible no deixar de contagiar-te encara que puguis rebutjar algunes coses que està fent aquell nano, és impossible deixar de contagiar-se de la adrenalina que desprèn la pel·lícula. És a dir, no pots evitar de seguir una cosa que és inclassificable i que en alguna mesura és no saps com vestir-la i on col·locar-la, et sents atrapat pel que t'estan explicant. El director és un director argentí que es diu Lluís Ortega, que havia dirigit diverses pel·lícules de fa temps però que tampoc cap havia tingut la transcendència que té en aquest moment, aquesta, i que es veu que s'ha fet famós en els últims temps per unes seies televisives que ha fet per la televisió argentina. Segurament, una cosa que es diu el marginal de 29 episodis que jo no sé basament de què va però que té molta fama fins i tot a nivell internacional. Imprimeix aquest senyor, aquest director, una història, un to enigmàtic i diríem poderós que t'atrapa en una atmosfera malsana que no et permet deia desinteressar tot el que t'estan explicant, és a dir, estàs atrapat constantment fins al final. Produïda, curiosament, pels germans Almodóvar, o sigui, és una pel·lícula igual que Ritratos Salvajes, una pel·lícula que també produïen els Almodóvar però que simplement produïen i deixaven que després la tractessin, aquí passa el mateix, és un film de gènere. Perquè clar, no deu tenir res a veure amb el món Almodóvar. Bueno, el curiós és que tens la sensació que la posada en escena és una mica Almodóvariana. Té elements d'Almodóvar, té elements d'Escorsese i té elements de Tarantino. O sigui, és una barreja, és una barreja, la posada en escena sobretot, eh? Bueno, és una cosa, jo penso que està tenint un èxit espectacular a Buenos Aires, hi ha un milió d'espectadors que l'han vist en la pel·lícula, la van presentar al Festival de Cants i com en una setmana que en diuen la certa mirada, una certa mirada que és les tries que fan de tots els festivals que hi ha en el món en aquest moment trien les millors, igual que fa, suposo que ho sabeu, el Festival de Sant Sebastià fa el que es diu les perles del festival i també l'han triat després del festival i a més a més, ara, fa pocs dies, l'han anomenat, l'en presenten com a l'Òscar per a l'Argentina als Òscars del proper any. Aleshores, jo us asseguro, hi ha una interpretació del nano aquest, el nano que fa de nano jove, aquest carismàtic o una cosa dolça tal que està fent unes barbaritats, que ho fa brutalment bé, o sigui, és una primera pel·lícula que fa aquest nano, deu tenir 18 o 19 anys aquest nano, és fill d'un actor famós també, l'altre actor que surt és el fill del Ricardo Darín, el xinó Darín, i bueno, hi surt l'Efacció d'Arroz, surten tots els actors famosos del món argentí, però la pel·lícula, us asseguro, que és exactament sorprenent. Jo diria, com deia, que hi ha coses del Tarantino, hi ha coses de l'Escorsese, hi ha coses del Modover, i produeix aquesta pel·lícula per acabar un rebuig i una fascinació que és probablement una de les millors pel·lícules argentines de l'últim anys. Jo acabo dient això, veieu-la, i en tot cas altres setmanes en parlem. Qui més vol parlar d'alguna pel·lícula que hagi vist? Si voleu acabar de dir el que penseu del Ku Klux Klan, no? No, és que no l'hem vist amb nosaltres. Tu tampoc, Pep? No. Jo potser també la miraré en breus, perquè em semblava bastant interessant, com a mínim... Quina? No, la del Ku Klux Klan, i la de l'Àngel, eren les dues que potser ara en cartellera són les que... Són les que estan més bé, jo penso que són les que estan més bé de la cartellera que hi ha a tu home. Sí, sí. No, no, jo sóc un fan absolut d'espaigli, totes les pel·lícules m'han agradat moltíssim sempre, i aquesta estic esperant de veure-la, i tant. Ja ens la comentaràs, Joan. Què heu vist vosaltres? Què recomaneu? Què passeu? Què heu vist? Mira, jo faria un repàs. Primer, algunes que hem vist, per exemple, hem vist L'àrbol de la Sangre de Julio Medem. Sí, sí. Són dos hores i quart de Julio Medem que realment es fan llargues. Són dos hores de les de bo. Sí. és que al cine hi ha hores i hores i hi ha hores que es facin diferents. Per simplificar-ho una mica, és més de Julio Medem que a mi no m'ha acabat de convèncer mai. Ja. És a dir, és... Hi ha algunes pel·lícules al principi... És una pel·lícula d'aquelles que cada cinc minuts hi ha d'haver una escena de sexe. Ja. És una pel·lícula d'aquelles que es jugui molt amb els equívocs, s'allarga innecessàriament. En fi, no em va interessar, i per tant no la recomano. Tu l'has vist, Joan? No, no, no. Tu l'has vist, Joan? Jo sí, jo sí. Sí, sí. Un biopic, bueno, una pel·lícula sobre Berman. Berman, Sogrananyo. Berman. Berman. Berman. Berman. Berman. Sí, el director de... Sí, sí, sí. Berman. Berman. Berman. Està feta per Jane Magnusson, però, tot i que suposo que pel que un nom és sueca, la pel·lícula és netament americanoide. Ja. Per tant, és una visió americana de Berman. Ja. I està molt concentrada. Berman va fer molta cosa a Amèrica també, no? Va fer coses. Amèrica? Sí, Estats Units també ha fet coses. No gaire. que va fer a Amèrica. Sí, a veure, bueno, ara no me'n recordo. Res. No va fer a Amèrica. Si ho veus, ho miraré. No? Res. Ah, no, clar. Va fer a tot Europa. No. Va fer a Europa. Alemanya. Alemanya. Alemanya, clar, és Alemanya. Però justament la pel·lícula que va fer a Alemanya no en parla. A més a més, en aquest documental. Curiosament, sí, l'ou de la serp no se'n parla, no existeix. Igual que altres pel·lícules, per exemple, a propósito de estas mujeres, no se'n parla. Parla de tres o quatre pel·lícules una mica més. És curiós perquè és una visió molt americana de l'obra de Berman que no el deixa gaire bé, vull dir, perquè, no sé, és una mena com que feia el Reader's Dishes, no? D'agafar un personatge i explicar-lo així una mica esbiaixadament i llavors, per exemple, es passen molta estona dient que Berman havia sigut un fanàtic de Hitler, no? vull dir que que seguia el moviment nazi que havia anat a Alemanya i tot això. I a l'hora de parlar de l'ou de la serp que és la pel·lícula més antinazi o de les més antinazis que s'han fet mai, resulta que no en parlen. I que probablement va ser, diguéssim, expiadora per ell en el sentit que va dir, bueno, ara aquí la clavo contra el nazisme, no? Va i no diuen res. O sigui, està feta bastant bastant amb ganes de posar el dit a l'ull tota l'estona i després, home, un documental sobre Berman que no parli en Max Boncito, per exemple, és per estrangular la directora, no? Per tant, si sou fans de Berman, val la pena veure-la, però amb reserves. després hi ha Dogman de Mateo Garrone. Bueno, aquí ja és una pel·lícula d'aquelles per agafar-se, agafar-se a la butaca i cuidado perquè si es pot escapar algun castanyot, eh? Sí, n'hi ha molts, hi ha un repartidor que em riu tant dels repartidors de botar, eh? I la pel·lícula val la pena? La pel·lícula no, no, no passa el filtro. Art de Madrid, vam veure quatre capítols d'una sèrie que de moment se n'ha fet vuit, esperem que no se'n faci més pel bé mental de l'audiència. És en blanc i negre, parla del franquisme. He sentit per la ràdio que la comentaven ells, ells no estaven molt satisfets, clar. Bueno, clar, el Paco León la fa, la interpreta, i... Sí, sí, sí, ja. Perquè és l'única en blanc i negre que té a fer la Movistar, no? Que no calia que la fessin en blanc i negre, però l'han fet en blanc i negre i no se sap ben bé per què. Ells, el seu argument que jo he sentit a la ràdio és que la temàtica ho portava, no sé qui. Sí, la temàtica ho portava, sí, sí. Però jo et diré una cosa, el post-franquisme, no el post-franquisme, la post-guerra que es veu allí no té res a veure, em sembla, amb el que la gent que l'ha viscut més o menys pugui recordar. O sigui, és una post-guerra d'un avagar nerborratxa, uns pícaros que es diguin a fer una espècie de tràfic amb l'alcohol, amb el whisky, que no els hi surt bé, que després els hi foten aigua i tal, extraper-lo. d'aquell barato i després, escolteu, és una època en la que es vivia de conya a Madrid, tot eren juerges sevillanes a base de flamenco i ja està. I no es veu patiment i no es veu res, ni protestes ni enganxades, surt, hi ha una escena en què va un cotxe per la dreta i per l'esquerra venen dos guàrdies civils. Escolta, els dos guàrdies civils aquells semblen de Walt Disney i tu. I jo et dic una cosa, al meu poble, per exemple, hi havia un quartel dels més antics que hi ha del 1800 i pico de la Guàrdia Civil i fotin, per no dir por, molt respecte quan te passaven pel costat. I més a l'època aquesta. I més a l'època aquesta. O sigui, també una altra que la podem anar deixant. I avui, bueno, Joan, digues alguna cosa. Avui n'hem patit tres. Avui hem vist tres pel·lícules i vull dir, no sé, jo abans parlava del cinema clàssic perquè de debò que m'agradaria més quedar-me a casa i veure cinema clàssic que no haver d'anar a les preestrenes perquè, en fi, avui ens han propinat una espanyola que, vull dir, és una mica la tendència aquesta última que té el cine espanyol d'embolicar els arguments, no? la pel·lícula aquesta es diu El de Sentier-Rom, és una pel·lícula que passa a València i és un thriller, ells diuen un film noir, però, bueno, és un thriller una mica així, barrejant política, corrupció, etcètera, però també barrejant els temps, és a dir, igual que en el film del Mèdem, igual que Simfín dels Germans Alenda que també s'ha estrenat fa poc, doncs la cosa funciona a base de flashbacks i llavors veus una família, els pares quan eren joves i els fills quan són grans i llavors tot això es va barrejant d'una manera molt poc clara i bé, vull dir, no ho sé, i el que passa és que aquestes pel·lícules doncs tenen un acabat tècnic molt molt cuidat és el que sempre hem dit que la cosa falla pel guió sembla ser que els guionistes o estan de vacances o no sé els han tancat a la presó perquè és que avui dia aquests nanos que surten de l'escola de cinc no han fet el curs aquell de guionista que vam fer nosaltres tu ah, vale devia ser això devia ser això el guió t'ha d'agafar i t'ha d'anar sorprenent a l'espectador li ha d'anar dient coses que el mantinguin amb tensió i amb curiositat no aquí el que diu el Joan ens anem del 96 al 2006 del 2006 al 96 i arriba un moment que clar i a vegades dos dies abans tres dies després tots són rèdols saps? allà a la part baixa i ja està i vinga i les altres? i les altres? a veure en s'alveu alguna? les altres encara en falten dues un altre d'anglès el veredicto la ley del menor entre parèntesi és una pel·lícula protagonitzada per Emma Thompson i Stanley Tucci que aquí res a dir perquè són no no són dos grans actors és una producció de la BBC és dir que la cosa té semblava que pintava bé vols dir té molt té molt d'empaque diguéssim tot el que és l'acabat i la construcció tècnica però que i basat i basat en una novel·la? el que és realment lamentable és que és un guió i de l'Ian McEwan que per mi és un dels millors escriptors anglesos i que ell mateix ha fet el guió a partir de la seva novel·la i dius però com ha acabat aquest pobre home fent una pel·lícula que bé durant la primera meitat doncs ens explica una mica com funciona la justícia britànica que l'Emma Thompson fa de jutge de menors però llavors arriba un moment que hi ha un cas que la cosa s'embolica d'una manera tan absurda que al final de la pel·lícula és que bueno allà no no t'ho pots ni creure no té cap lògica no té cap lògica i no sé sembla mentida ja ho dic jo sembla mentida perquè la BBC cuida molt i que l'Ian McEwan hagi acabat fent aquest tipus de coses vull dir jo no sé qui l'ha si l'han drogat o si l'any passat van veure d'ell i la playa de Xècil que és una pel·lícula extraordinària una pel·lícula extraordinària la mar de vol no sé i aquí desbarra d'una manera que no pot ser quina pena i al final al final n'hem vist una d'Argentina vull dir ja portàvem l'espanyola portàvem l'anglesa i tenia tocava l'Argentina i de què anava mi obra maestra i de qui és bueno del Gustavo el Gastón Duprat i no sabem qui és vosaltres sí o jo no és el de el Visitante Ilustre o com era ah sí aquella a mi m'ha agradat molt eh a mi també i aquí em van parlar molt com d'una gran pel·lícula molt bé i en canvi aquí no doncs aquí la cosa ja no funciona és la de sorra doncs mira que aquella pel·lícula jo que no sabia qui era aquest director i la vaig anar a veure per pura però eren dos directors em sembla no eren dos aquesta vegada és només un però l'altra vegada eren dos directors em sembla era ell i un altre sí sí però jo la vaig anar a veure sense saber ni de què anava allò que mira al final i vaig trobar-la molt bona molt bona molt bona és per això que nosaltres hi anàvem amb una certa expectativa aquesta serà la bona i bueno ens ha resultat també un un argument que s'instal·la en el món de l'art en el món de l'art modern en el món de les galeries i un món que és globalitzat i que té els mercats ara a la Xina i els països àrabs i tot això i d'aquí doncs a veure d'això es poden treure moltes línies i moltes coses i s'enreda amb una cosa plana que no té cap sentit que uns personatges que fan riure que bueno no fan riure fan pena senzillament i surt un actor espanyol el Raül Arevalo que té un personatge que dius però per favor és un bon actor sí diuen diuen que és un bon actor però és que aquí està fatal perquè és que no té personatge a vegades penso perquè a nosaltres ens passa que anem al cine i comencem a mirar i ens costa molt decidir que i no però molt i ara penso és que tot el cine tot el aquest format s'està dedicant a les sèries i llavors aquest altre món és un món absolutament ja acabat o fràgil o que no no té però és que també costa molt trobar una sèrie que s'aguanti però les sèries són més barates segurament això sí i com que fer una pel·lícula significa un esforç de moltes eines paral·leles i que s'han de conjuminar al final en canvi una sèrie tu tens és més rendida és menys arriscada i a banda comences els capítols si et funciona tires i si no et funciona deixes és a dir que és molt més elàstic fer això amb aquesta pel·lícula i a banda de la quantitat de gent que l'acaba mirant perquè hi ha 50 utensils jo penso també que és un problema de diríem econòmic en el sentit que els cines malauradament estan bastant buits i en canvi les televisions les sèries tothom les veu i les veu en pantalles de tota mena exacte llavors què passa doncs que des del punt de vista econòmic funcionen més bé una sèrie que una pel·lícula llavors tampoc inverteixen tants diners en pel·lícules i s'està restant això el que passa que també no és tant la inversió perquè tu a vegades has trobat pel·lícules aquesta mateixa El ciutadano il·lustre no era una pel·lícula de gran de gran formació no era una pel·lícula i en canvi l'encerten de totes maneres hi ha un misteri aquí que és que aquestes pel·lícules que estem veient i tal a vegades són sis productores que s'ajunten per fer una cosa i dius ho han vist ells el que ha sortit perquè al final ja és que l'altre dia estàvem parlant amb el Pep que això deu ser per blanquejar diners perquè és que no t'expliques com es pot posar diners per un projecte com el que és que amb el guió ja es veu que allò no pot funcionar i et diré una cosa en el cas aquest de mi obra maestra es donen tal com ha dit el Joan les circumstàncies o sigui tenim un galerista tenim un pintor reconegut argentí i tenim tot aquest món que envolta el dels inversors els grans capitals el moviment que s'ha anat trasbassant d'un continent cap a un altre seguint una mica el flux dels diners en el que podia sortir una pel·lícula molt interessant per tothom pel públic en general però és que quan arriba la meitat de la pel·lícula si aneu a veure-la es produeix allà un canvi sobtat que et sents enganyat per allò que has estat veient fins allà llavors clar els guions s'han de anar evolucionant el Pol encara no ha parlat has vist alguna cosa Has vist algú Pol? Mira jo en la línia del que dèieu això que és res més rentable el tema de les sèries com que ara des de la setmana passada sóc el xico Netflix no? doncs faré la meva secció de xico Netflix molt bé molt bé no més que res perquè sí que vaig començar una sèrie dels quals a més pel Festival de Sitges vaig fer entrevista i cobertura de Netflix que és de la nova sèrie que es diu Sabrina és la sèrie dels anys 90 que s'ha fet ara basat en la pel·lícula primera basat en el còmic que és des d'on havia sortit directament d'Archicòmics clar Archicòmics és una editorial és Sabrina la bruixa sí sí Sabrina la que movia el nas no? no no no la Sabrina la de coses de brujes no sé com es deia aquí la que era de era una sitcom molt adolescent ho recordeu no? una mica amb el gat que parlava negre no? bueno totes aquestes parles amb guàrdia bueno doncs ara han fet una adaptació del còmic real i el còmic en si doncs qui l'hagi llegit que ens escolti ja sabrà que és bastant de sang i fetge llavors han fet una adaptació que Netflix normalment ja acostuma a apostar per coses així més alternatives i trobo o sigui com ho venien ells evidentment ho han de vendre bé però ho trobava interessant i la vaig començar a veure l'altre dia i té 10 capítols com més o menys de Netflix sempre vaig veure la meitat i jo m'he enganxat bastant no enganxat a dir hòstia quina sèrie sinó està molt ben feta té molt bon guió interpretacions són brutals i a mi em va donar la sensació de dir hòstia em pensava que em trobaria alguna cosa més superficial o potser més encarat a aquest terror adolescent perquè també ho van estrenant per Halloween llavors també jo pensava bueno per la marató això marató que fan una nit de Halloween els xavals i llavors tothom passa por i no eh i sí que es passa por i a més hi ha morts bastant explícites que jo penso això no és per tots els públics vull dir que està bé perquè ho han adaptat molt bé del còmic i jo vaig trobar que era bastant semblant no sé si heu vist aquestes dues sèries però American Horror Story i Stranger Things que Stranger Things sí que és potser la gran sèrie que ha estrenat Netflix en el sentit del gènere i per qui escolti doncs si li agraden aquestes dues a mi va sobtar bastant o sigui per bo així que jo la recomano molt tu recomanes aquesta i volia puntualitzar que aquest cap de setmana comencen parlant de gènere dos festivals que són així bueno un és molt gros ja i l'altre està començant a ser bastant gros que és el Fantàstic Granollers i el Terror de Molins que aquest any el Terror de Molins de fet li dediquen a Brian de Palma i sobretot sobretot a figura de Carri en el sentit de terror així que jo aniré o sigui que ja us aniré la setmana i al cinema no has vist res el cinema mira entre que he anat amb el cicle de Kubrick que fan a Filmoteca i clar per comentar coses de Kubrick ja teniu el Pep que és l'expert així que jo he anat veient coses però així més sèries o Filmoteca o Texas vull dir que el que sí és intentaré jo demanar a dir espectador a la de l'Àngel i la de l'Àngel esclar no agradaria anar el cap de setmana l'Àngel trobo que és una pel·lícula que sorprèn hòstia doncs ja la comentaré sí bueno anem amb el convidat ja perquè el temps se'ns tira a sobre Jordi hem dit que un arxiu no no és gaire conegut com ens podries definir tu un arxiu bé abans és igual que una biblioteca o no doncs no un arxiu i una biblioteca són un ou i una castanya encara que la gent curiosament com que pensa papers llibres uns són enquadernats i els altres són sueltos però és que la seva la base de la generació d'un arxiu i la generació d'una biblioteca aparteixen d'un pensament totalment diferent o sigui quan tu fas una biblioteca decideixes quins volums vols tenir quina documentació vols tenir si t'agraden els cotxes doncs tindràs una biblioteca de cotxes i si t'agraden les puntes del coixí doncs tindràs de punt del coixí i no tindràs de filosofia o d'un altre tema no en canvi en l'arxiu tu no decideixes quins documents tens en l'arxiu són els documents que tens l'obligació de tenir són els documents que t'esculen a tu i per tant ja veieu que la generació és totalment diferent o sigui en una biblioteca és una col·lecció una col·lecció que et fas tu com a col·leccionista i en canvi l'arxiu és la documentació que tu produeixes o que té alguna interacció amb tu és la documentació que jo no vull tenir és el rebut de la llum la hisenda aquestes coses tothom té un arxiu llavors doncs no hi ha es diu que no hi ha ningú cap ni persona física ni persona jurídica que no hagi de menestir en algun moment doncs aquest aquest munt de papers no i les esglésies com a com a les parròquies com a com a qualsevol altra institució doncs necessita també gestionar doncs el que comentàvem abans del llibre del ventre no les coses que els diners que et permeten doncs mantenir-te etc i això és el que succeeix a l'església del pit explica això del llibre del ventre explica-ho sí sí el llibre del ventre és un llibre de la catedral un llibre de comptes que tradicionalment se li ha dit així perquè són els comptes de la manutenció o sigui del menjar i per tant doncs els canons li van acabar dient doncs el llibre del ventre de les coses del ventre de les coses anant directes exacte claríssimament és una mena de problema jo que seria interessant que expliquessis quan comença aquest arxiu en el cas del pi sí doncs en general és curiós també perquè bueno l'església del pi és molt antiga al segle cinquè ja està construïda una església quan comencen a tenir documentació bueno si en aquell moment hi ha un capellà i no sabia gaire de lletra potser o no sé què doncs tenia tres papers i amb aquests tres papers doncs anava fent però va arribar un moment que ja no hi havia tres de capellans i s'havien de relacionar entre ells i llavors doncs aquesta relació genera documentació no? i també ve gent de fora el pas de la gent exacte van deixant doncs deixes o van fent s'ha de gestionar i tota aquesta gestió complicada que cada vegada es va complicar més es va generant podem dir que les primeres documentacions que s'han conservat que són normalment documentació de compra venda de propietats per exemple que ells havien de justificar aquesta propietat és a partir del segle XI però en el segle les sèries o sigui això és en el segle XI el que tens és quatre papers de propietats els tens tancats en una caixa i el dia que necessites aviam mires la caixa i treus el paper però a partir del segle XV ja hi havia com una vintena entre 20 i 30 capellans que residien al Pi i a principis del segle XV doncs això és molts capellans que han de mantenir i tal i per tant és en aquell moment on les sèries perquè una sèrie vol dir que quan tu tens una caixa plena de papers i resulta que en tens molts llavors et passes mitja hora buscant el paper que necessites per tant has de fer-te un índex i vol dir que has de seriar i a partir d'aquell moment això en general a tota Barcelona i també molt a Catalunya fora d'algunes excepcions és en el moment on comencen a seriar la documentació inclús l'Ajuntament de Barcelona el Consell de Cent els hospitals potser també sí però els hospitals és ja una cosa que ve una mica després però però sí però alguns molt aviat també sí l'Hospital de la Santa Greu que era el més important era una cosa que depenia de la catedral avui en dia és un patronat però en aquell moment era de la catedral i per tant generava documentació sí sí la cosa que la documentació n'hi ha del XV també però bàsicament la documentació que conserva l'arxiu de l'Hospital és sobretot molt i molt important d'època moderna d'època moderna sobretot per la qüestió de la gestió dels malalts o sigui ja no és només la gestió de l'edifici i del manteniment sinó que és quines malalties tenen per què entren quins molts quin seria del XVIII cap aquí no, no abans abans d'època moderna podríem dir que a partir de finals la setmana meitat del XVI tot el segle XVII important i sobretot el segle XVIII llavors aquesta cosa que comença el segle XI podem dir que avui dia és el mateix hi ha una continuïtat? hi ha una continuïtat evidentment però és que encara podrien anar més enllà vull dir tothom sempre ha hagut de els romans ja gestionaven propietats i gestionaven propietats a través de documents de títols de propietat i això s'ha de guardar d'alguna manera ells tenien tant arxius com biblioteques aquesta gestió no ha canviat el que ha canviat és l'objecte que s'ha de gestionar o sigui en aquella època no gastaven llum elèctric no tenien factura d'endessa però sí que tenien el carbó potser que havien de comprar el carboner no? com vol dir això? no, no, no no, no havien de pagar el carboner vull dir que el que ha canviat és l'objecte de gestió però la gestió escolta jo tota la vida ens hem hagut de guardar el rebut la factura i això i la propietat el títol de propietat això no ha canviat no, clar la justificació però en l'arxiu del Pi doncs hi ha diversos tipus d'objectes no només hi ha documents sinó que hi ha hi ha fotografies hi ha cinema hi ha gravats hi ha coses de cinema també? sí, sí, sí bueno alguna coseta de cinema tenim per exemple unes gravacions molt interessants als anys 50 jo diria que són això com que jo no soc expert al cinema i no podem visualitzar-los però són molt interessants perquè són les processons que es feien per exemple estan gravades en Super 8 i les conservem el dia que puguem doncs passar-ho a DVD doncs farem algun tipus de presentació però fixeu-vos i això és interessant també que la documentació que pot conservar un arxiu com el de l'Església a vegades la gent pensa bueno això és una església per tant aquí tindran papers de missa no? però no són els mateixos a un altre nivell que pot tenir qualsevol persona perquè tu a casa teva tens factures de l'Andesa però també tens fotografies però també tens cine o també tens doncs ara imagineu-vos el mateix però a una alçada més gran perquè doncs l'Església del Pi era la segona parròquia més important de la ciutat després de Santa Maria del Mar i per tant doncs ha gestionat molt el seu barri el barri del Pi era la meitat pràcticament de la ciutat clar i la la relació que té el Pi amb la cultura popular ens podries fer una breu exposició molt breu bueno aquí sempre hi ha hagut una mica de rivalitat o sigui Santa Maria del Mar i Santa Maria del Pi hi havia la catedral que diguéssim que estava que allà van els canonges en el seu rotllo i després hi ha Santa Maria del Mar i Santa Maria del Pi com a parròquies principals una mica la discussió que han tingut si em permeteu i que ningú s'ofengui però eren el Barça i l'Espanyol per dir-ho el Pi amb el Barça això també és antic sí sí el Pi és el Barça suposo que els de Santa Maria del Mar en tindran un altre pensament però és igual llavors doncs clar quina és la diferència entre aquestes dues parròquies la parròquia de Santa Maria del Mar era més aristocràtica era un lloc amb més diners amb més podients i tal i la parròquia del Pi era la que s'acostava més a la gent del poble moltes de la moltes de les dites tradicionals a Barcelona els gegants la cançó dels gegants del Pi que tothom coneix doncs aquesta cançó és de fer referència en els gegants del Pi vull dir els gegants les processons la processó per exemple de Setmana Santa que es feia es va fer fins al 1900 era la més important de Barcelona i per no clar si és de Barcelona vol dir que pràcticament de tot Catalunya la cultura popular el Pi era era molt important i la parròquia de la cultura popular era el Pi molt bé i llavors doncs quina és la gent que ve a l'arxiu són investigadors però l'arxiu és obert a tothom l'arxiu és obert a tothom és obert a dilluns dimecres i divendres i a la tarda i dissabte al dematí pot entrar-hi tothom no i com he dit no hi ha només coses d'església sinó que qualsevol investigador que vulgui aprofundir la història de la ciutat ha de venir al Pi perquè és la part que fins ara ha faltat per tant és obert a tothom evidentment tots els arxius de l'església són oberts a tothom per una llei anterior o sigui per exemple això sovint la gent no ho sap però Lleu XIII a finals del segle XIX doncs ja va dir que tots els arxius que les nals havien de ser oberts molt abans que els arxius dels governs els arxius civils s'obrissin al públic o sigui els primers arxius oberts al públic pràcticament doncs han estat els de l'església recordeu que això de l'arxiu secret Vaticà no és que sigui un arxiu secret com han dit moltes vegades en les pel·lícules recordo aquella pel·lícula del Código de Vinci i tot allò no és així allò és una fantasia vull dir l'arxiu secret és que en llatí secretaria és secretum no? secretarium o sigui l'arrel de secretaria és l'arxiu però que també la paraula aquesta també implica secret sí però és el que imaginem o sigui ells l'arxiu secret Vaticà es diu perquè és l'arxiu de la secretaria del Vaticà no és perquè sigui secret i secretaria tampoc? bé això ja podríem parlar de l'etimologia de la paraula però en el cas sí el que vull dir el que vull dir és que l'arxiu secret no és perquè sigui un secret no d'acord d'acord ni que hi hagi res secret sinó que és un arxiu obert totalment vull dir allò de l'Uter es pot consultar perfectament vull dir no hi ha cap mena de problema entrar allà és difícil has de justificar les raons del teu estudi però això passa com a qualsevol altre lloc i després hi ha un sector hi ha un sector que no es pot consultar perquè penseu que és un estat sobirà si aneu a Madrid tampoc us deixaran consultar segons quines coses el vostre el teniu digitalitzat? això de la digitalització és un tema que a vegades sorprèn la gent avui dia hi ha molta tendència a pensar que és millor digitalitzar però no és ben bé així per la conservació o pel perill de la conservació o per la dificultat no aviam aquí hi ha dos temes la digitalització les empreses que es dediquen o sigui la digitalització és un medi digital per això ho diu la paraula aquest medi digital depèn de tot una sèrie un sector que està controlat per empreses que es dediquen a això i llavors tu pots tenir això digitalitzat una foto però hi ha d'haver alguna maquineta que et llegeixi aquesta foto un ordinador un sistema operatiu hi ha la tecnologia perquè això pogués aguantar com a mínim un mínim de 100 anys els arxivers en demanem com un mínim de 300 perquè si tenim documentació del segle XI que està perfectament i es pot llegir perfectament què passa? les empreses no donen un màxim d'antiguitat de conservació de 5 anys amb això no fem res llavors què passa? el que tens és digitalitzar tot això és un munt de diners i després cada 5 anys quan ha canviat el sistema has d'estar alerta per llavors volcar-ho tot en un altre sistema el que té la digitalització segurament és la capacitat o la facilitat d'arribar a més gent de manera diversa exacte això és molt més fàcil evidentment el tema està en que per exemple la digitalització serveix per la difusió d'aquest tema però no per la conservació us asseguro això d'acord que us asseguro i us aconsello que si mai heu de fer algun document o heu de fer un testament o heu de fer alguna cosa que hagi de perdurar molts segles o ho feu amb un pergamí i amb la tinta que es feien agafada de la llar de foc amb una mica de l'agoma dàvica i aigua i això no se'n va mai perquè conservem documents així des del segle VII perfectament penseu que la documentació del 1880 de l'exposició internacional es pot llegir tota perfecta la de gestió en canvi la documentació de gestió de les olimpiades tenen problemes perquè ho van fer amb un sistema que ha desaparegut i per tant és difícil de les olimpiades vols dir el 92 sí o sigui podem llegir coses del segle VI perfectament sense cap problema i en canvi ens costa llegir recordeu els disquets de 3 i mig si tens algun ja tururut perquè avui en dia ja no hi ha la màquina perquè es giro abans parlàvem de Tolèma Tandy Monda que és la pel·lícula que tu volies parlar sí m'ha agradat molt sentir la somiadora sí la somiadora i que et va decidir doncs estudiar fins i tot la viola de gamba sí sí parla'ns una mica de la pel·lícula i de com es relaciona també amb el pi bueno quan em vau proposar i aprofito per agrair-vos a l'oportunitat de parlar amb vosaltres aquí a la ràdio doncs jo vaig pensar de seguida amb aquesta em vau dir pensa'm alguna pel·lícula que per tu hagi estat jo vaig pensar aquesta és fantàstica per parlar del que estem parlant d'arxius i sobretot d'un arxiu com l'església del pi i també pels personatges que van viure a l'església del pi i el moment doncs més intens i més interessant de l'església del pi o un dels moments més interessants és la figura de Sant Josep Uriol del jensenisme del quietisme tot aquest moviment que en la pel·lícula de Tout le matin du monde surt molt ben molt ben explicat jo trobo és una pel·lícula que com tu deies perfectament no només a tota una generació de violistes doncs se'ns va agafar el el cuc gràcies a la pel·lícula aquesta això és molt és que el cinema enganxa enganxa a partir d'aquell moment tothom es va dedicar a tocar la viola de fet les interpretacions són fantàstiques d'en Saball la música ell va donar conèixer una música que era poc coneguda però que és interessantíssima i que aquesta música va bé dir-ho perquè és una música que ell treu dels arxius quan es va voler fer aquesta tot aquell moviment francès que va anar a buscar aquesta música en els arxius i l'ha recuperat el moviment de la música antiga etc i per exemple al Pi tenim un arxiu musical o sigui l'antiga capella de música del Pi doncs conservant la documentació i tenim un dels arxius musicals importants de la ciutat de música antiga i que ara a poc a poc es va donant a conèixer es va posant en valor aquest arxiu perquè hi haurà interpretacions d'aquestes obres intentem fer algun concertet dintre de les mesures que podem però donant a conèixer una música que penseu que clar el document tu t'agafes un document i el llegeixes però la música s'ha d'interpretar i és com el cine el cine si el tens guardat en una estanteria no serveix de res l'has de veure l'has d'interpretar i per tant nosaltres volem fer això que la música de l'arxiu del Pi se senti ara m'agradaria que expliquessis com es va salvar aquest arxiu de la crema quan la guerra civil perquè hi ha molts arxius a Catalunya que han desaparegut el de Santa Maria del Mar per exemple abans que parlàvem va desaparèixer i en canvi el Pi conserva tota aquesta hi ha una història molt bonica a l'entorn d'això i m'agradaria que l'expliquessis sí de fet va ser una llàstima que es perdés l'arxiu de Santa Maria del Mar queden fragments però no s'ha perdut l'arxiu en canvi es conserva el dios Asà el de Barcelona i el de la catedral perdó i el del Pi i el de Sant Just l'església de Sant Just tots aquests arxius hi va haver una gent de la Generalitat republicana entre ells l'Agustí Durant i Sant Pere el Jordi Rubió que en aquell moment estava a la Biblioteca de Catalunya gent que independentment del moment polític que estaven vivint i tot plegat eren molt conscients que el patrimoni s'havia de salvar com fos perquè era era la història era l'element de vida de la ciutat i llavors el que ells fan és organitzar jugant-se a la pell tota una sèrie d'escamots ells van a la catedral salven el de l'arxiu dios Asà que són importantíssims i arriben a Santa Maria del Mar no van arribar va cremar tot no van tenir temps i en canvi el Pi com que era a prop a la Biblioteca de Catalunya ells van arribar mentre s'estava cremant l'església o sigui els milicians havien començat a cremar l'església no havien arribat a l'arxiu i ells van passar al davant però saltant-se a través d'un van saltar al pati de la rectoria van entrar per la rectoria i mentre es cremava l'església ells van anar traient els papers amb sacs van salvar tot l'arxiu que estava a l'arxiu hi havia dos parts d'arxiu la part que estava a la rectoria malauradament es va perdre però en canvi tot el que hi havia a dalt de l'arxiu o sigui on està en lloc actual es va salvar ells van deixar poc temps després van escriure una nota que la conservem és una nota escrita l'any 40 ja on ells expliquen aquesta experiència i diuen que ells estan o sigui l'arxiu actualment qui vagi ja ho podrà veure està situat damunt de la capella lateral d'una de les capelles laterals que era una capella gran al capítol a l'antic capítol dels capellans de l'església i van aprofitar el terrat de la capella per construir l'arxiu al segle XVIII i llavors la capella va cremar pels quatre cantons fins al punt que el sostre es va ensorrar i tot i ells anaven caminant per damunt del sostre de l'església traient els papers i ells diuen que s'escalfaven els peus o sigui cremaven els peus o sigui es van jugar la vida però van salvar i ho van portar cap a la biblioteca ho van portar primer al convent de l'esperança que el convent de l'esperança va servir al carrer a la palma de Sant Just al costat de l'església de Sant Just en aquell convent que era un bueno hi ha unes dependències suficients van acumular tots els arxius que havien salvat no només els de les esglésies de particulars del notariat etc després tot aquest arxiu va caure una bomba no va fer mal a la documentació però van veure que no era segur ho van agafar tot primer ho van portar a Pedralbes amb un estir de Pedralbes i després amb una gent també arriscant-se la vida amb camions ho van portar a Viladrau i va passar la guerra tots els arxius van passar la guerra a una casa de pagèsa a Viladrau i llavors van tornar l'any 46 aquests arxius van tornar l'any 43 o sigui l'Agustí Dura i Sant Pere i el Jordi Rubió tota aquesta gent van fer el salt eren republicans però van quedar a la rereguarda i van saltar cap a les tropes nacionals a totes bandes hi havia gent intel·ligent i també en el franquisme en aquell moment també hi havia algú que ho era o molts no sé això ja no hi entro però que van saber la importància de mantenir i de no carregar-se però aquests professors van passar per una depuració van passar per una depuració evidentment això sí el que passa és que també els havien pogut tallar el coll i s'ha acabat però ells sabien perfectament que no podien fer això i llavors aquesta gent es van dedicar a recuperar tot el que havien deixat a Viladrau o sigui el van tornar cap aquí ells eren els que coneixien els que havien separat els arxius i tal per tant eren les úniques persones que podien recuperar això i ho van fer així i l'any 43 va arribar a l'arxiu del Pi amb una carta de l'agustí de l'any Sant Pere entregat a l'església una altra vegada i des de l'any 43 fins al dia d'avui tenim documentació des del segle XI fins a l'actualitat perquè l'arxiu és viu l'activitat de l'església continua i per tant doncs continuem i els que vinguin darrere si deu vol i per molts anys que continuïn i ara actualment els documents més freqüents que entren què són? són els mateixos sí? és curiós aviam això s'ha de matitzar perquè aviam les factures entren igual les factures la comptabilitat penseu que els arxius pagueu la llum vols dir tots els arxius tots inclús els de l'Ajuntament veureu que són molt semblants són arxius de gestió i per tant què hi ha? comptes bàsicament administració perquè això és una cosa de tota la història els diners els medis de vida són importants i per tant els comptes i per tant el que tenim és això el que sí que és veritat que nosaltres en el món actual hem anat afegint coses com el digital abans ens escrivíem cartes ara les cartes han desaparegut però no vol dir que hagi desaparegut el concepte vull dir la carta continua sent i ha canviat l'objecte ara són miles no són cartes i després per exemple cartells tenim una gran col·lecció gran col·lecció de cartells de moltes activitats que s'han fet ja des del segle XIX a Barcelona a Barcelona i a Barcelona a Barcelona en concret històricament és important també això sí, sí tenim una col·lecció que va de cartells que van des de la mitjans del segle XIX fins a l'actualitat i això no s'ha deixat mai estem sentint la música de referència del programa perquè s'està avisant que ens estem acabant estem menjant el temps i estem superagraïts que et donis tota aquesta informació interessantíssima pels nostres oïdors perquè segur que no n'hi ha dit mai un arxiver parlant d'aquests documents que venen bàsicament del segle XI moltíssimes gràcies moltíssimes gràcies per estar aquí moltíssimes gràcies a vosaltres estem molt agraïts que hagis pogut venir i la setmana que ve tenim un altre convidat que és el Joan Agut que vindrà a parlar dels mestres els educadors i el cinema per tant fins la setmana que ve bona nit a tothom i us desitgem que us ho passeu molt bé i que veieu molt de cinema molt bona nit bona nit a tothom gràcies Gràcies Gràcies