Blade Runner, Philip K. Dick i la postmodernitat: Ridley Scott, versions, Vangelis i recomanacions (sèrie "Nada" i Festival L’Alternativa)

Cinema sense condicions. Fins demà. Fins demà. Fins demà. Fins demà. Fins demà. Fins demà. Fins demà. Fins demà. Fins demà. Fins demà. Fins demà. Fins demà. Fins demà. Fins demà. Fins demà. Fins demà. Fins demà. Fins demà. Bona tarda, Ignasi, que tal? Fins demà. Fins demà. dit això. Fins demà. Fins demà. Fins demà. Fins demà. Fins demà. Fins demà. que és l'element bàsic. que és l'adaptació. una novel·le. jo dic això. Fins demà. moltíssimes vegades moltíssimes vegades amb diferents programes. Filip, quin dret dic és la mare dels ous. per dir-ho clarament. És a dir, quin dret dic té una visió ja a l'any 66 quan publiques somnien els androids amb ovelles mecàniques o elèctriques. Depèn de la traducció. Hi ha qui diu segons l'editorial posa elèctric o mecàdic. En anglès és elèctric. M'agrada més elèctric. Sí. Però bueno, en tot cas és la concepció. Càdic estava realment una mica com un llum. Però ja a l'any 66 ell comença a tenir un pensament postmodern. Vol dir nihilista. Molt negre. vol dir distòpic. Sobretot distòpic. Sí. En un futur doncs que no té on la humanitat d'alguna manera està carent realment d'esperança. I per tant en aquest context com que la ciència-ficció sempre té dona la importància o hauria de donar la importància a l'home. L'home és l'eix. és a dir, és l'home en el seu futur, amb els seus conflictes, amb la seva evolució tecnològica el que importa. És a dir, és el que li passa a l'home a mesura que hi ha transformacions socials, econòmiques, culturals i tecnològiques. i tecnològiques. La ciència-ficció hauria de ser això. I Philip Cadick realment ho fa, encara que sigui amb una visió realment negra. El primer aspecte important a tenir en compte de Philip Cadick és el seu problema amb la consciència. Què és la consciència? La consciència paral·lel a la intel·ligència. Consciència i intel·ligència connectats a percepció de la realitat. És un tema que l'obsessiona absolutament. Perquè moltes de les seves narracions, i tenim un altre referent com tot el recol, la pel·lícula amb Schwarzenegger, el tema és que tu estàs visquent, molts dels personatges de Philip Cadick estan visquent una realitat que no és l'autèntica. En el cas dels replicants dels personatges de la pel·lícula, que són els, per dir-ho així, els androides, humans de tejit humà, no perdem això de vista, no hi ha res mecànic. Per tant, esclar, dir androide, si estem pensant que pot haver resorts mecànics i xips elèctrics, no. És la genètica humana que ha arribat a un punt d'excel·lència en què som capaços de fabricar sers humans. Aquests sers humans ja els fabricen grans, forts en la pel·lícula, no en la novel·la. això és un detall important. I, doncs, condemnats, això sí, tant en la novel·la com en la pel·lícula, condemnats a només viure 4 anys. Un punt important de la pel·lícula, que potser la novel·la no tracta, però és perquè la novel·la per un altre camí, és el fet que els replicants es tornen problemàtics a mesura que s'acosten al final de la seva vida. Perquè prenen consciència que s'acaba. Prenen consciència d'ells mateixos. la Sean Yang, que fa el paper de Rachel, és una replicant que no sap que ho és. és curiós perquè Scott, i els guionistes, jo crec que això és més aviat d'en David Peoples que de ningú més, tenen, o sigui, no tenen consciència exacta de què són. En la novel·la no tenen consciència exacta de què són. Mentre que en la pel·lícula van agafant consciència. La Rachel s'adona que no és, que és una replicant de la manera més brutal. És a dir, el Deckard, el Harrison Ford, en una seqüència, li diu, quan ella comença a dir, però és que jo tinc records, no? la seva vida, jo no puc ser una replicant. I li diu, ja, i els teus records són això, i això, i allò d'allà, i tal, aleshores, el rostre de la Sean Yang, realment parla per ella sola, perquè és exactament el que li passa a molts dels personatges de Philip Cadick, i és curiós, perquè això no està a la novel·la de Philip Cadick, però molts dels personatges de Philip Cadick, de manera bastant brutal, descobreixen que la seva consciència l'hi ha generat, o perquè l'hi han implantat, o pel que sigui, i han generat una realitat, i ha estat visquent una realitat que no és l'autèntica, és la que ell, el personatge, creu que ha viscut. És curiós, això és un element absolutament d'iquiar, que, curiosament, en Peoples ho agafa, doncs, per la pel·lícula de manera excepcional. La pel·lícula de Blade Runner té un factor molt important, que és que agafa moltes coses de la novel·la, també, però sense verbalitzar-les, la qual cosa em sembla genial, perquè, evidentment, això demostra que Scott, en realitat, és un cineasta com la copa d'un pi. Vull dir, sap narrar, i sap narrar molt bé. Per mi em sembla, sempre, i després podem donar una passada somera a algunes de les seves millors pel·lícules, a mi em sembla que és un tità. Sí, sí, realment, ja ha acabat generant, en fi, un imperi absolutament descomunal, no?, la seva productora. Només, només fixem-nos, que d'aquí quatre dies, em sembla que és el... S'ha atrevit amb Napoleó. Aquí un mes, escenar el Napoleó, que és el projecte estrella de Kubrick, que, al morir-se prematurament, no va poder portar a terme. Clarament. Clarament. I jo crec que és la millor, la millor persona per dirigir aquesta cosa. El que passa és que serà un Napoleó completament diferent, eh? el Kubrick. Sí, bueno. Estic convençut que hauria fet un altre cosa. De Kubrick només n'hi ha un. Però, bueno... Potser seria l'altre, no? Sí. Però, bueno, no ho sabem. No ho sabrem mai. Sucsintament, dir que la pel·lícula és la causant, és la que arrenca l'any 82, el que s'entén com a cinema postmodern, tot i que encara té molts elements moderns, com ara és el cantor romàntic, aquesta musiqueta d'Evangelis. La novel·la d'en Filip Cadic, de romàntica, no té absolutament res. No hi ha estima, no hi ha amor. Els replicants no tenen empatia. la Rachel, cap al final, sembla que estigui desenvolupant, però està al final, i la Rachel és una replicant que li importa un raba a viure quatre anys, i és una espia. Està espiant a Deckard. Deckard sí que s'enamora, perquè Deckard no és un replicant en la novel·la. Deckard s'enamora de Rachel, perquè està fart de la seva dona, que és depressiva, crònica, està enganxada amb una màquina que és la que li aixeca l'ànim cada dia, però Rachel fa veure que l'estima... Deckard es deixa enganyar, perquè sap perfectament que és una replicant, però la Rachel té un objectiu. Està espiant per compte de la Tyrell Corporation, de la Tyrell Corporation, perquè vol descobrir com funciona el sistema de detecció de replicants, el sistema Voidcam, perquè d'aquesta manera donarà la informació a la Tyrell Corporation per fer uns replicants, el Nexus 7, perquè ells són Nexus 6, el Nexus 7 molt més perfecte, per tal d'esquivar els sistemes policials per detectar els replicants, perquè, punt important, els replicants tenen prohibida l'entrada a la Terra. Els quatre replicants que acaben arribant a la Terra, de fet, estan fugint de l'exterior, perquè estan farts de la feina d'esclavatge que tenen, tenen molta força, els utilitzen com a animals de càrrega, pràcticament, i són vistos com a animals de càrrega per als humans. Aquest és un altre dels elements molt importants de Philip Cadí. A què anomenem humà? Hal 9000 de 2001, pot arribar a ser humà, perquè psicològicament acaba sent problemes psicològics, es torna psicòpata, es torna emocional psicològic, paranoic, es pensa que van a per ell, és cert que van a per ell, però abans ell ja ha entrat en paranoia de que van a per ell. Per tant, què és l'humà? Sí, és inquietant, Hal, perquè hi ha un moment en què fins i tot es posa en plan manipulador. Clar, com un humà. Com un humà. Per tant, a què anomenem humà? I ho diu, i Philip Cadíc ho deia perquè quan estava investigant per un altre projecte, es va trobar, em sembla el que l'he dit ja en alguna qüestió en aquest programa, es va trobar amb el cas d'un oficial nazi que va estampar contra la paret un nadó senzillament perquè el nadó plorava a les nits al barracó de torn i no li deixava dormir. El nazi aquest era humà, eh? Era humà, el nazi aquest. El millor el Hal Nauville és més humà que el nazi aquest, que era una autèntica bèstia barda, no? Vull dir, un autèntic animal, realment un animal, vaja. Vull dir, i per tant, els humans veuen els replicants com a animals quan, sobretot en la pel·lícula, com que té aquest caire romàntic, li donen aquest caire que els replicants els pinten humans i amb sentiments humans, doncs, d'alguna manera, queda més, queda més palès, no? Molt bé, són genèticament artificials, però han estat concebuts en un laboratori amb objectius comercials, que això també és important dir-ho, que al principi de la pel·lícula surt. De fet, ja el comentari a la Rachel li diu pensa vostè que no estem fent un favor a la humanitat? No, evidentment que no. La Tirrell simplement està preocupada per fer negoci, no? I aquí surt també el cantó d'Esquerra, d'en Filip Cadic, que era pràcticament un hippie, vivia com un hippie, no? Vull dir, evidentment, el capitalisme no mira pel bé de la humanitat. El capitalisme està fet per empreses que miren sobretot i per damunt de tot pel seu guany personal. Què és el que fa la Tirrell? En la novel·la volen fer el Nexus 7 perquè la policia no detecti els Nexus 6. El cel li en fot qui compra els Nexus 7 i altres empreses, evidentment, per fer feines d'extracció i del que sigui, no? Si alguns d'aquests s'escapen i tornen a la Terra, no es volen que tornin a la Terra perquè es tornen violents, es tornen agressius davant de la por, davant de la por que estan a punt de morir i com que prenen consciència, d'alguna manera, clar, això és problema de l'empresa que m'han comprat el Nexus, però jo venc el Nexus i tant se m'en fot, no? Per tant, tot això és... tot aquest univers d'IQIA no es parla mai de Philip Cadick i és... Blade Runner li deu tot a Philip Cadick. El projecte és... la idea és de Philip Cadick. s'ha de rodar la pel·lícula i les pel·lícules és igual s'han de rodar, eh? també. Però, bueno, sí, sí. Hi ha un detall que he llegit sobre Philip Cadick, que segurament el coneixeu, però que m'ha semblat interessant i és que ell es va morir a primers del 82. Certo. I no va... no va poder assistir a l'estrena de la pel·lícula. No. Però es veu que havia tingut coneixement de copions de treball o algo. 20 minuts. I... 20 minuts. contràriament a l'esceptic que era sempre sobre els treballs que es havien fet o sobre ell o sobre altres. Sí, sí, sí. En matèria cinematogràfica sobre ciència-ficció, ell va dir que jo crec que aquesta pel·lícula pel que he vist i el que sé d'ella acabarà sent una pel·lícula de referència per molts anys. i vull dir que estava a priori satisfet del que coneixia de la part que va veure. De l'adaptació. El que ell va veure, el que ell es va quedar sorpresa és que li va dir al productor, no? Però com és possible que vostès gins hagin tingut la mateixa visió de la ciutat? És a dir, aquesta visió de nocturna amb pluja permanent, pluja radioactiva, aquesta visió que el Douglas Trumbull i el Sid Kaeser sobretot la fan d'alguna manera construeixen perfectament, és exactament diu ell, va dir, al veure el copió als 20 minuts, va dir, però si aquesta és la ciutat... El que jo l'havia imaginat. El somni es va realitzar. La novel·la ell la situa a San Francisco i la pel·lícula passa a Los Angeles, com tots sabem, del 2019. Ja ha passat. Fins i tot. Abans del Covid. Sí. Abans del Covid. Això també és molt curiós. Solvent que els spinners no volen. Que fixa't-ho. Que els cotxes voladors no existeixen encara. Fixa't-ho, el Kubrick va situar el 68 el 2001 com una frontera llunyana on realment era possible el que en aquell moment el 68 era una distopia. Aquest el 82 situa el 2019 el 2019 exactament. Sí, 18 anys més tard. i li passa el mateix. Sí. I resulta que la societat no corre tant com ells, eh? No. No. Els pronòstics sempre s'avancen massa. És curiós. És curiós, això, eh? Malgrat tot ja... Fritz Lang fa molts més anys em va fer volar cotxes. és a dir, que realment el precedent... Jo crec que s'equivoquen amb això, però és el de menys, perquè finalment la ciència-ficció és un gènere. I per tant té tot el dret a l'ho cobrar, a crear... No, no. Si no parlo com equivocació. Sí, sí. No, no, no. uns individus que estan avançats i ho demostren amb altres coses, en canvi amb aquesta, la societat no els segueix el ritme. No. I no arriba amb aquell perfeccionament. amb aquell perfeccionament. No seguim exactament al ritme, perquè evidentment no hi ha spinners, però els drons ja existeixen i ja s'han fet proves amb cotxes que volen, amb dron, amb sistema dron. I de fet els spinners tenen una pinta dron, eh? O sigui, perquè tenen unes rodones, no? Que sembla com si fossin les rodes del cotxe. Sí, sí. Però tenen una... Ves a saber si hi ha dits el que hi ha. És a dir, que sí i no. Perquè, de fet, Metrópolis, ella ha citat... Metrópolis és un dels referents iionistes. O sigui, el Hampton Fancher i el David Peoples tenen molt en compte Metrópolis a l'hora de començar a concebre les coses. Bé, el David Peoples es va incorporar després perquè el Hampton Fancher que és el que va comprar de seguida els drets quan es van lliurar el mateix dia que... És el que va començar a treballar amb la adaptació. Ell estava fascinat per la novel·la aquesta. O sigui, el causant que existeixi la pel·lícula és el Fancher. és el Fancher. Però el Fancher va fer com nou copions de guió i el Ril Scott, que és el que finalment es va quedar el projecte, perquè per davant van passar gent com el Robert Mulligan, vull dir, escoltes, gent important. Doncs, aleshores, és quan el Scott va anar a buscar el David Peoples. Si el referent inicial de Metrópolis és d'un o de l'altre, la veritat, és molt difícil d'intuïr-ho. d'intuïr-ho. Però és probable que el Peoples és molt responsable de moltes coses importants de la pel·lícula. Vull dir, que va ser un fitxatge pel guió important, certament. Bé, evidentment, la pel·lícula és el referent primer de la... És la primera pel·lícula postmoderna. Vosaltres sabeu que la postmoderna... Feu carinyo especial per a les modernistes. Estem immersos en la postmodernitat. Home, però és que no em digueu que no. Si és que, només des de la política, fins a les barbaritats que estan passant allà a Israel i a la zona de casa. Bé, les guerres que contínuament hi ha. Totes elles que n'hi ha més del que sembla. Tenim una sensació de caos, jo crec, en línies generals, tots plegats, tenim una sensació de caos impressionant. La postmodernitat ho veu tot negre. És nihilista. No dóna cap esperança. Diu... La postmodernitat diu, conforma't en entendre una petita part d'aquesta vida. Abandona tota pretensió de controlar el món perquè no ho aconseguiràs. Clar, és un missatge trampós en si mateix. No. S'ha de lluitar per entendre el món. No conformar-me en la meva petita vida particular. És un missatge reaccionari. És un missatge que té components i elements absolutament reaccionaris. Sí, sí. S'ha matat la modernitat. La modernitat tenia esperança en el futur. Esperança. no hi ha esperança. I no cal anar a buscar les pel·lícules. Amb la postmodernitat la mates. La tenim en la societat la desesperança. Compte que no és broma. I aquesta visió negra, el que passa és que Riley Scott aconsegue... És curiós, no? Perquè això és un altre element de reflexió important. Riley Scott ens presenta una pel·lícula negra a matar sense... si traiem el happy end final de si el va volent o no, és igual. Si ens quedem amb les versions que no tenen el happy end és un final absolutament de soledó. És a dir, la Rachel es mora i ves a saber si el Decker resulta que també és replicant que això sí, això sí que és un invent de l'Escot amb ajuda d'en Peoples probablement però això sí que és un invent de l'Escot a la novel·la el Blade Runner de... Decker és un ser humà, no? Es refereixes a Decker. Decker. Decker, Decker. Queda, m'he entredit després del somni. No, o sigui, a l'escot... M'he entredit el fet que sigui humà. El fet que algú conegui el somni seu fa que pensar... Clar, que a la millor una ambigüetat que li agradava deixar-la, eh? Sí, bueno, és la baldufa d'origen. És a dir, és la baldufa d'origen en un altre sentit i no té res a veure però sí que és aquell objecte que en ell, i en el somni en aquest cas simbolitza una possibilitat d'anar A o a B. Sí. En aquest cas, l'únic que es diu és que, esclar, l'argument és que si algú sap quin és el seu somni i, per tant, l'ha visualitzat, és que aquest algú ha pogut entrar a la seva ment i ha sentrat a la seva ment és perquè ell té una ment a la que s'hi pot abordar. No, que ha accedit a informació de la Tirrell, no, que és a la que se suposa que en un cas ha colgat... Al banc de dades. Al banc de dades. Però Decker, si és un replicant, és que no acaba de funcionar, jo no estic... És a dir, no acaba de funcionar perquè els records de Decker semblen molt privats, molt d'ell. D'entrada, què fa tanta fotografia allà al piano? Tanta fotografia antigua. Sí. Sembla que sigui la seva família des de Inile Tempore, no? És una cosa estranya. De fet, quan es va estrenar la versió americana en cinema, que no és la que hem vist nosaltres, nosaltres hem vist la versió internacional, el mateix 82 igual, però van tenir por després d'unes proves, van tenir por i van suavitzar alguns aspectes durs com és l'enfonçament d'ulls del Tair, no? Que si li fot tres o dos trets a la Pris, no? O si aixequen pel nas. O si li aixequen pel nas. O si li aixequen pel nas. Són xorradetes que ara apareixen, en una còpia apareixen, en l'altra... Evidentment, la del 82 americana, tot això es va suavitzant. Es creu que el 82 als Estats Units encara miraven molt per l'espectador. Sí, per tots els públics, no? Bé, la qüestió és que allà, evidentment, el de l'unicorn queda suprimit, però és curiós perquè amb unes projeccions prèvies el plano de l'unicorn ja hi era. Ja hi era. El warprint aquest que li diuen. Ja hi era. Ja hi era. I a més del warprint, que són les projeccions prèvies a l'estrena de la pel·lícula, hi ha dues versions. una que no té ni la veu en off ni el happy end i una última que és la que va tenir més èxit que tenia la veu en off i el happy end amb la qual cosa es van quedar amb aquesta cocla final per la versió que van estrenar a Amèrica i que després amb la versió internacional que era més dura l'envolçament durava més temps i totes aquestes coses el del nas que li aixeca i tal evidentment també hi és. Efectivament. La segona versió té raó que jo abans he dit que no ho tenia tan clar. Sí, efectivament. S'estan a Sant Diego una altra vegada, Sant Diego, després que els productors executius pensin que s'han de fer una sèrie de canvis que efectivament en aquest screening que li diuen ells, en aquest passi per gent, que és gent del carrer, no la gent convocada per veure la pel·lícula i una part lliure en la que poden les posar la seva opinió. Aquest és el mecanisme que normalment es fa. No amb aquesta pel·lícula. Amb la majoria de les productors americanes de cert nivell es fa això. Es testen, es fan un test. És a dir, abans es feia, jo no sé si a l'actualitat les últimes produccions es fan tant que abans. Abans es feia constantment, això, a Estats Units. En aquest cas se'n fan dos, esclar. El primer test té una resposta bastant negativa i sobretot hi ha parts que queden incompreses. Perquè no s'entenen. La segona versió que es passa a San Diego, específicament a San Diego, aquesta versió ja conté aquests canvis que dius tu. Sí, sí. Aleshores, esclar, a veure, molt bé, es veu que hi ha dos dels productors de la... Hi ha tres productores a la pel·lícula. de la pel·lícula. La primera és l'Ad Company, l'Alan Lad Jr., que va a buscar una productora asiàtica, Sir Ron Rancho, però després hi ha altres dos independents. Sí, Tandem produccions. La Tandem, que són el Jerry Perenchio i la Warner Bros. pel que fa a la distribució, i bueno, es veu que va acabar posant alguna cosa. Sí. va ser productora directa de la pel·lícula, no? Però bueno, aquests dos, el Jerry Perenchio i el Bad Jorkin, són, diré una paraula, absolutament... Sobretot el Bad Jorkin, era... ...poc apropiada, però, i a més perquè és incorrecte, perquè Torrecollons en català vol dir una cosa, però que se mantengui amb l'excepció que tothom entén per Torrecollons. Sí, sí. Que no és la que el diccionari en català diu, eh? No, no, són els que provoquen aquests canvis. Fins al punt editant, l'editatge va durar nou mesos, se'n van anar d'Estats Units a Londres, perquè l'editatge es va fer a Londres, a controlar el Ridley Scott a veure què nassos feia amb el muntatge, perquè, o sigui... Pot passar. Bueno, a més és que eren productors... Li podríem dir Pere Punyetes. Pere Punyetes, és més suau, sí. Exacte. Si vol dir-ho ocultament, són la nèmesi del director. És més... Són la nèmesi del productor. que al final aquests dos van intentar acomiadar el Ridley Scott, a treure'l, quan la pel·lícula ja estava pràcticament, perquè el Ridley Scott li posava pegues en determinats aspectes, no? Va ser l'Enlat Júnior que va dir, ni de broma, ni de conya, no? Però, si arriba a ser per aquests dos, el Ridley Scott no constaria com a director de la pel·lícula. És possible. dos, de veritat, dos Pere Punyetes, però, d'un grau extrem. Estaven... Bueno, l'últim dia de rodatge, l'últim dia de rodatge era el que passa a la... A l'Alterrat. A l'Alterrat, per entendre'ns, a la part de dalt. I, bueno, ja estaven donant presses, perquè ja, això ja portàvem... Clar, estava pressupostada la pel·lícula amb 22 milions, va acabar costant 28, i no es volien gastar ni un dòlar més. Vull dir, però és que ni un de més. El Ridley Scott també diu que la imatge final del Colom allunyant-se és tan poc, diguem-ne, glamorosa en el sentit de correspondre's amb l'estètica de la pel·lícula. Sí, se'n va molt. Perquè la vam fer, diu, vam agafar la càmera, vam filmar cap a la part de dalt del sostre on estàvem i després ja vam el Colom de postproducció. Ves a saber com. Sí, sí, sí. Tot i que la pel·lícula consta que no és digital en cap element. No, no era inicialment. És l'última pel·lícula... Després es va fer una intervenció digital molt posterior, que sí que van fer petites... Exacte. Cables que es veien, ombres... Això ho van fer molt a posteriori. Està clar que... Sí, van fer una versió 4K, 6K, i ja està 8K. Està clar que ells van filmar la imatge aquella a Correcuita, perquè el Jankin aquest estava dient que vinga, que ja, que no es va mosxer. I, evidentment, després vam superposar el Colom volant. Això, fotoquímicament, evidentment, era absolutament possible. No, no. Es veien trucats químics interessants, també. Sí, sí. No, no. que has fet inicial, m'ha semblat molt profund i molt poc habitual, diguem, llegir la pel·lícula des d'aquest punt de vista. És important per situar molt, molt, molt. Per situar l'oient dintre del tipus de pel·lícula que entrem. És que de seguida... Teniu en compte, també, que Blade Runner és una pel·lícula del 82 i, suposo que després en parlareu, s'ha arribat a fer fins a 7 còpies. 7 còpies. 7 versions. 7 versions. 7 versions. 7 versions. Això és molt poc habitual. A més a més, es va fer un pack que era una maleta en el que hi havia 5 de les versions. Sí, sí, sí. Vull dir, és una cosa... A veure, si ho penseu, és que no haureu vist en cap més pel·lícula. Fixa't. Això ja dona una mida que estem davant d'una pel·lícula transcendent. Es deia la Five Disc Ultimate Collectors Edition. Collectors Edition. Efectivament. Clar, però, aquí el que tenim és la pel·lícula que es va estrenar... És correcte, perquè totes turen pràcticament el mateix, eh? Sí, sí. Hi ha un minut de diferència. Hi ha moltes diferències. La que és més diferent, dintre que és la mateixa, perquè jo és que, de veritat, em fa riure una mica molt tot el muntatge que es parla de les 5 versions, de les 7 versions. En aquest pack hi ha la versió dels Estats Units, la versió internacional, que és la que nosaltres haurà d'origen a les sales cinematogràfiques. Després, la versió del 92, no? Aquella que es va fer l'any 92, el que van dir el director Scat, però que el Ridley Scott després va dir que no, que no era el seu tall, no? Igual. La va editar un restaurador de pel·lícules, el Michael Arik. Exacte. i ell, d'alguna manera, sabia que s'estava fent, però no va poder seguir directament. Després resulta que va tindre un èxit de públic bestial. Sí, sí. I llavors van recuperar una altra vegada l'editor. Però el director Scat, l'únic que van fer és treure la veu en off, que evidentment la veu en off no hi és, com un element de cinema negre, que com que la pel·lícula, evidentment, té un descarat tractament de pel·lícula noir, és molt habitual en les pel·lícules dels anys 40. Van treure la veu en off, però van deixar el happy end sense veu. Sí, sí, sense explicar res. Els directors Scat van deixar el happy end. I l'unicorn. Recuperen l'unicorn que ja hi era, em sembla, en una de les còpies de treball. Segurament. La veu en off li va emprenyar especialment, perquè ho va dir en diferents llocs i en diferents èpoques, el Harrison Ford. No estava gens d'acord? No, ell va llegir la veu, es va dir, es va comentar fins i tot, que l'havia llegit amb desgana. Realment, quan ho escoltem, és una veu dita molt pla, és a dir, això de molt pla, molts directors ho busquen, però hi ha una veu en off que no volen que d'estar aquí com una veu radiofònica, precisament, el que fan és demanar que l'actor estigui molt pla. Tot més, ell mateix s'excusa dient que, efectivament, diu, jo no estava gens motivat, perquè m'entreguen el guió, just, el del que havia de llegir, just, va ser la primera vegada i no vaig poder regalment matitzar, amb el qual vaig decidir que el llegia com si tingués un teleprompter davant. Vaig llegir-lo. Completament d'acord. És a dir, en aquest cas, és molt millor, d'això m'he adonat, veient les versions, la versió original, la veu en off del Harrison Ford, està feta, però, però, bueno, amb una desgana absoluta. Absoluta. En canvi, curiosament, el doblatge en castellà, està ben fet. li dóna molt, gaire, molt més, molt més sirvatogràfic. L'interpreta, l'interpreta, el doblador. També, el Vanglis de final, el Vanglis de final, havia desaparegut en aquesta versió, ja no pareixia el tema final de Vanglis, el va treure. A ell, a Vanglis no li poden tocar Vanglis, i quan ell va decidir que era Vanglis, era Vanglis. Vull dir, hi havia tingut de prova, en el muntatge inicial, altres músics, el Brian Eno, no sé què, va posar temes d'altres pel·lícules, una pel·lícula que es diu a vegades, d'una manera especial, que, oh, van fer això en el copió, i la gent va veure la pel·lícula amb músiques que no eren les definitives. Bé, això ho han fet tots els directors, i ho segueixen fent avui. És a dir, els directors i els muntadors, seguim posant unes músiques que són referencials, perquè el músic encara no ha creat la música definitiva, i per tant no la pots posar. Si això ha de servir de guia pel músic o no, és un tema discutible, perquè a vegades el músic s'emprenya quan li dius, escolta, això ho han fet, quan tu escoltis la música, llavors les agrada més això, però en canvi jo crec que no, que s'han d'orientar els músics. Si anéssim per aquí aniria bé, tu fes la teva música, però si anéssim per aquí aniria bé, a un Manguelis no li pots dir, escolta't això i fes igual, òbviament, no? Però vull dir que no és tan original d'haver fet això. Tampoc és tan original fer set muntatges d'una pel·lícula però que no els veu ningú perquè es fan durant la sala de muntatge, és a dir, al muntatge es fan set versions d'una pel·lícula, i més, i més, és que en aquest cas no, en aquest cas, es van anar treient ara una, ara una altra, i no sempre amb la voluntat explícita ni a l'ok, diguem, ni del director ni del muntador, fins i tot. Perdona, però no volia deixar passar, ara que has citat a Manguelis, que tu crec que tens una anècdota personal que pot ser interessant que la coneixin. Sembla que em faci xulo aquí ara, no? No, però... No solament una, sinó que jo he conegut gent que no us imaginaríeu, com diu la pel·lícula algú. No, no diuen això exactament. Jo he tingut al costat, i he conegut, diguem, una persona, m'han conegut i he estat al costat d'ells sopant, ell sopava amb una taula i amb una altra, a Riley Scott. Però això em sembla, ja us ho vaig dir un dia, amb l'equip d'Alien, a Sant Sebastián, a l'any 79, quan hem presentat la pel·lícula, nosaltres anàvem a una pel·lícula molt humil, amb el Francesc Bellmunt, que es deia Salut i Força el Canut, que va ser presentada al mateix palau de festivals que l'Alien, un dia després, i vam compartir un restaurant d'aquests típics, de Sant Sebastián, d'un pis, vam compartir la taula amb tot l'equip artístic i tècnic d'Alien, i nosaltres amb altra taula. És a dir, i la juerga, i el no sé què, i la Sigur Riu Iba. Sigur Riu Iba i era, i destacava per el seu volum i alçada, i l'altre cop també, i estàvem allà enganxats. Però aquí no hi va haver amistat, ni hi va haver relació directa, ni hi va haver una conversa. Amb qui sigués? És amb el Evangelis. Evangelos Odisseas, Odisseas Papatanasio, és el nom exacte d'aquest senyor. Odisseas. Odisseas de segon, és a dir, Evangelos és el seu, d'aquí ve Evangelis. Bueno, faig l'apunt que l'Anastàcia es diu Anastàcia Rinus Martí. Martí, però Martí és la mare que és catalana. Martí és la part catalana. Però Rinus és grec. El pare és grec. Odissea, quina connotació té? Odissea, hi ha també un altre Odissea, que és un poeta grec, que és Odissea Elitis. Odissea Elitis. Odissea Elitis. Bé d'Odissea. Bé d'Odissea. Bé d'Odissea. Totalment. Bé d'Odisseu. Odisseu, sí, sí, efectivament. Bé, l'any 91 un amic meu té un projecte boig, tothom en aquest món del cinema i de les arts en general tenen projectes bojos, s'acostava i se sabia que a Barcelona hi hauria les Olimpiades el 92, i es va dir, anem a fer una cosa grossa, i ell va dir, anem a fer una cosa grossa el 91. El 92 passaran masses coses, anem a fer-ne una el 91. I avui, un tio que a mi li agradava molt, i a mi també, que era un realitzador polonès que estava a Estats Units, per fer una realització en directe sobre una cosa que és molt polèmica, que és l'edifici de la Sagrada Família, tal com estava l'any 91. Una cosa en directe vol dir, una mena de gravació a no sé quantes càmeres, que al mateix temps havia de ser postproduïda en directe, és a dir, que hi haurien efectes digitals, els que es podien en aquell moment, 3Ds incorporats, tot en un moment. I aquesta era la part del Zbigniew Rybzynski, que és el director que havia, bàsicament, era un home que havia dirigit clips, clips però d'un nivell molt alt, era un home molt bo amb tema de... i que treballava amb alta definició, ja, l'any 91. I llavors, per la part de la música, ell tenia claríssim, jo vull abanglis. i nosaltres, bueno, els abanglis, però esclar, el Rybzynski el vam anar a veure a Hoboken, als Estats Units. Ens vam reunir amb ell, li vam explicar el projecte, va dir que sí, en principi, va firmar una carta de compromís, i vam seguir, el tema anava per llarg, i llavors, anem a veure abanglis, i esclar, anem a París, una primera vegada, ens diuen l'hotel que està, l'hotel Napoleon de París, piquem a la porta, pràcticament, a baixos recepcions, i diuen, abanglis necessita una, necessita que ens haguessin avisat de la visita, no podem deixar-los passar. Llavors, i tornem una segona vegada, amb una tornada, i anar d'una altra vegada a Barcelona, i tornar a París, amb un viatge intermig, i tornem a anar, i llavors aquesta segona vegada, ja havíem lligat el tema amb el seu amic i agent, i havíem quedat per dinar, és a dir, però vam arribar d'hora, en la qual, diu, no, no, que passin, ja poden pujar, després ja dinaran aquí, i una gran escalinata que hi ha a l'hotel Napoleon, a l'esquerra, puges, i va donar el gran, a la gran habitació, que és la suite imperial, i en aquesta suite imperial, quan entrem, tota ella estava perimetrada de teclats, però tal com us ho explico, era tot un teclat enganxat al costat d'un altre, tant per a l'esquerra com per a la dreta, s'obria un gran saló, també perimetrat de teclats, i de cop, entra l'anglis, i salutacions, tal, sempre hi ha la cosa aquesta, que és clar, un compatriota, quasi compatriota com jo, no pot parlar grec, vull parlar anglès, perquè el greu grec és més precari, comencem a parlar i tal, no, no, escolta, anem a dinar a baix, que ens esperen per dinar a l'hora, baixem, i sí, sí, vam tenir un dinar d'una hora i mitja llarga, en què vam parlar de tot, vull dir, el nostre projecte, evidentment vam declarar la nostra admiració per tota una sèrie de coses d'ells, ja quan era membre de la Floyd Child, que era el grup en què ell va tocar, amb el temi russos, amb el temi russos i companyia, per mi va ser, o sigui, després ja va bé el Newman després d'això, però de fet, per mi, és un dels personatges que m'ha fet il·lusió de conèixer, i molta il·lusió de conèixer, efectivament. i aquí estava component, d'aquí venien tots els teclats, componia constantment, la pel·lícula de 1492. De Ridley Scott. De Ridley Scott. De Ridley Scott. Sí, senyor, sí, sí. Bueno, era això, era una petita anècdota que he aconseguit explicar. No, però crec que és interessant. Per córrer, sí que m'agradaria notar aquest factor romàntic, perquè el factor romàntic de la pel·lícula que la novel·la no té, com ja he dit, la novel·la és una espia i no té cap sentiment, absolutament per res, va acompanyar, per això dic que és la primera pel·lícula postmoderna, però té encara molts elements, per dir-ho així, de patriarcat, en el sentit que hi ha l'escena típica del Harrison Ford, que fa de mascle, i quan la Sean Penn, la Rachel està a punt de fugir, perquè li agafa por, està veient que el Harrison Ford se la vol agenciar, tan impedeix que pugui fugir per la porta, i una mica la força, al final, evidentment, ella cedeix com ell for, amb aquesta visió mascle. però després, amb elements absolutament de detall, us en recordeu que hi ha un moment, cap al final de la pel·lícula, que el Roy travessa la paret, perquè en la pel·lícula tenen força, que els replicants no són particularment forçuts, ni ultraintel·ligents, a la novel·lícula, però us en recordeu que, a través de la paret, li agafa la mà, li treu la pistola, que després li torna a donar, perquè ell ja se sap que s'està morint, i està jugant amb ell, com si fos ell el gat, i el Deckard el ratolí. I diu, crac, li trenca un dit, i diu, això és per la Zora, que és la ensinistradora de serps, i crac, li trenca un altre dit, i aquest és per la Pris. El Leo, que el Bobbitt, eh? És a dir, aquesta cosa, et trenco els dits per les dones, per les nostres, que has matat. El Leo, que el Bobbitt, no? Sí, sí. Metafòricament, perquè també hi ha un moment que el Roy demostra que la mort del Leo li afecta, no? La mort del Leo, que curiosament, la fa la Rachel, que és replicant, però que com que ja s'està mitjà enamorat del Deckard, i el Leo està a punt de carregar-se el Deckard, el Deckard, mata a un dels seus. Perquè ella encara no ha pres veritable... Ella sap que... Quines són les regles. Sap que és una replicant, però no, no, no, és un factor interessant de la pel·lícula. Està desubicada. És a dir, és una replicant, però com que està a la Terra, no està fugint, vull dir, està a la Terra, perquè és un experiment de la Tyrell, precisament per intentar enganyar el Boyd Camp, el sistema de detecció d'empatia, no? Sí, sí, sí, sí. Del Deckard, no?, que utilitza la policia. Bé, més que més perquè són detalls d'una pel·lícula que encara té una visió mascle de les coses, no? Sí, sí. Està amb la transició. Sí, exacte. Mentre que la novel·la, que curiosament és de l'any 66, és probable que hi hagi alguna connotació en aquesta línia, però com que no és gens romàntica, és molt aspre, en tots els sentits és una novel·la molt aspre, doncs... I es dona massa aquesta possible col·lisió, diguem-ne. No, és que no hi ha història d'amor. Ja, ja. La novel·la no té història d'amor. Això és un invent dels guionistes, d'Escot, perquè, evidentment, han de vendre el producte. S'ha de fer digerible. Exacte. Però jo crec que és obligació d'algú, o algú s'hauria de sentir obligat, a fer una adaptació cinematogràfica de la novel·la tal, tal com és la novel·la. Perquè hi ha una cosa de Philip Kindred Dick, que és molt bona. És molt cinematogràfic. És a dir, tu estàs llegint la novel·la i realment ho estàs veient amb imatges. I hi ha una seqüència. O sigui, resulta que s'esvaren perquè són quatre replicants els que tornen, els que s'han filtrat a la Terra. I resulta que la Terra està infectada de replicants que tots es fan passar per policia en una comissaria falsa. És un dels moments, és un dels moments més magnífics de la novel·la, t'ho seguro, que a més és temps. Perquè Deckard va a aquesta comissaria i es pensa que està entre humans. I de cop i volta comença a veure unes coses molt estranyes de comportament, no? Comença a patir per la seva pròpia existència, per dir-ho així. De veritat, és un dels moments de la novel·la més increïbles i que és absolutament cinematogràfica. Es podria traslladar directament en una seqüència de pel·lícula cinematogràfica. Jo crec que, sense demèrit de la religió escot, que amb els anys he après a valorar-la i a valorar-la molt. Però molt. Realment, perquè parla amb imatges. Si treus la veu en off i el happy end final, realment, hi ha... Per exemple, els animals... La Terra, en la novel·la, deixen clar que hi ha hagut una tercera guerra mundial i que, per tant, els que tenen calés fugen fora de la Terra, perquè la Terra està condemnada a la mort. En el sentit que hi ha molta radioactivitat i no és possible... Només qui es queda a la Terra? Els pobres. Una altra cosa que, afortunadament, no han encertat. De moment. De moment. Però, a la pel·lícula no s'esmenta la guerra mundial, però sí la situació climàtica absolutament... Sí, absolutament. Aquesta sí que s'està produint. Sí, deies alguna cosa. Hem d'anar acabant amb... On hem vist la pel·lícula? Perquè jo no l'he vist aquesta, la pel·lícula. Jo l'havia vist diverses vegades i no l'he tornat a veure. On es pot veure la pel·lícula en aquests moments? Perquè no ho hem comentat. HBO, hi ha una còpia... HBO, però no. A Prime, a Prime tenen una altra versió. HBO tenen la versió internacional. Sí. HBO no sé si... Ai, HBO tenen la versió internacional. A Prime, em sembla que hi ha la possibilitat de veure el Final Cut, la versió del 2017. I pagant 4 euros a YouTube. Però pagant. Efectivament pagant. No hi ha cap altra plataforma. I Movistar, i Movistar, tres quarts del mateix. També la té. Sí. Passant per caixa també. Però passant per caixa. Una cosa, aquesta pel·lícula és del 82 i amb ella surten una sèrie d'intèrprets masculins i femenins que després tindran unes carreres importantíssimes. El primer d'ells, Harrison Ford, que l'hem anomenat moltes vegades. Però ja era famós per estar molts. Sí. Edward... Va créixer més. Va créixer una mica més. Va créixer. Edward James, el Roger Howard, que ha fet moltes pel·lícules. Edward James Olmos, també el conec. A Olmos? Sí. Què dius ara? A Màlaga. A Màlaga ens vam conèixer. Vau parlar en castellà? En castellà, perfecte. Sí, en castellà, perfecte. Sí, sí. Va ser una casualitat. a favor. Ell va anar-hi per un premi o per alguna cosa i ens vam conèixer a la discoteca el vespre. Seguint la Son Young, la Daryl Hanna, la Joana Cassidy, tots aquests són actrius i actors que... Quina donessa, eh? La Joana Cassidy. Un pronunciament. És el que va rodar un pla encara molt tard quan la pel·lícula estava muntada i tot. Va... Quan estava a les set versions ja fetes i passades, roda encara un pla per l'última versió de totes, la sisena, la setena no estava feta encara, que va ser per una substitució digital. És a dir, se la va rodar per substituir-la... No, no, això és el Final Cut. Això ho van fer pel Final... Pel Final Cut és? Va, va, va, va. Tinc un líquid de versió. És a dir, quan van decidir d'anar a fer un muntatge final... Sí, perdó, va quedar titallat. Bueno, i van a buscar el fill del Harrison Ford... Per fer la veu. Perquè quan parla amb el Abul Ben Hassan, el que fabrica les serps, resulta que els labials no encaixaven... No es corresponen. I això en totes les versions. Sí, sí. li van fer que encaixessin i van buscar... Clar, evidentment el Harrison Ford ja era... Ja era gran, ja era gran. Els llavis... I van agafar la barra, la barra del fill del Harrison Ford, perquè és identica. Volia fer un apunt sobre la filmografia perquè es dongueu compte de la importància d'aquest director. Va començar el 1977 amb Els Dualistes. i quina forma de començar. Perquè és una gran pel·lícula, Els Dualistes. Ell, de fet, jo m'he adonat que, bàsicament, ha tocat l'època medieval i l'època, diguéssim, de la ciència... del futur, futurista, la ciència-ficció. Els dualistes. Els 79, Alien. Els 82, Black Runner. Els 85, Legend. Els 89, Black Rain. Els 91, Thelma i Luis. Els 2000, Gladiator. Els 2005, Regne del Cel. Els 2007, American Gangster. Els 2010, Robin Hood. Els 2012, Prometeus. Els 2015, The Martian. Els 2017, tots els diners del món. 2021, L'últim Duel, o The Last Duel. El 2021, House of Goods, sí que aquí en vam parlar. I ara, d'aquí un mes, veurem Napoleón. Napoleón. O sigui, fixeu-vos en el gruix i la importància d'aquestes pel·lícules. De pel·lícules amb molt de pes. No totes elles amb el mateix, però, evidentment, moltes amb el mateix. Però d'un notable alt, eh? Sí, sí. Progressivament, les seves pel·lícules, per això, es converteixen en artefactes de gran impacte, perquè, vull dir, les mogudes... Les produccions d'aquestes pel·lícules són d'una dimensió. Mareix d'imaginar. Tan gegant. Mareix. Absolutament, tan gegant, que vull dir... Escolta, jo diria... Escolta, jo diria... Jo diria que la major part dels humans ja sap que s'estrenar d'aquí quatre dies Napoleón. Absolutament. Jo crec que ho sap el globus. En quina pel·lícula... El globus sense ho sap això. En quina pel·lícula passa, això? Això és el que dèiem abans, que les pel·lícules... És cert que, com més a prop de l'estrena se'n parli millor, però de les pel·lícules se'n parla molt abans de les importants, molt abans que s'estrenin. I això també té una feixa... I clar, i té un tractament visual, perquè realment és un visionari. És un dels grans, eh? Vull dir, jo el poso al costat de Terry Jones, o de, evidentment, Kubrick, o d'Orson Welles. O sigui, són visionaris. Tenen un poder mental, visualment parlant, brutal, no? Clar, les pel·lícules de Charlie Scott et trauen ja per la vista, perquè et fot uns planos i et desenvolupa... La càmera està col·locada de tal manera. Sí, sí, sí. I la posada en escena és de tal nivell que, senzillament, com a espectador, t'aixafa. O sigui, et deixa absolutament esclafat. Vull dir, absolutament fora de tu. I, a més, li agrada exagerar molt el so. No hem parlat de la banda sonora de Blade Runner, però és barroca com la pròpia pel·lícula. O sigui, la pel·lícula, visualment, és barroca, però és que la riquesa d'elements que estàs... A banda de la música d'Evangel, els sorolls, tot el que vas sentint constantment, els cotxes, els spinners, tot és... Hi ha un horror vacui de silenci i és molt elaborat. És a dir, el so el treballa molt i exagera molt el so, el riu d'escot, no? Sí. Si a un se li ha de trencar una cama, tu sents la trencada de l'os com si fos la teva cama, no? El so en macro, a vegades. El so en macro. El so en macro, sí. Efectivament. Sí, sí. Molt bé, volies... Bueno, si queda temps, què queden? Cinq minutets? Vuit minuts, vuit minuts. No, bueno, menys serà. Jo vull dir alguna cosa, un apunt sobre alternativa. Digues, digues. Parlaré d'una sola, no hi ha problema. Ah, vols dir després, val. Em tiro. L'una que... Em portava a vàries, avui, de coses. Em porto una de fa dies, perquè no hi ha hagut temps, hem fet uns parades tan rics que no hi ha hagut manera d'entrar en la part, diguem, de les sèries. En aquest cas és una sèrie, a vegades he entrat en altres coses. En aquest cas és una sèrie. Es diu Nada. Crec que no en vam parlar-ne. Potser n'hem parlat privadament i em donem a la sensació que l'havíem parlat. No. És en realitat una minissèrie. Amb Antena, no. No, no n'hem parlat. Me n'hem parlat. Minissèrie de 5 episodis, entre 28 i 35. És mini perquè té 5 i és mini perquè els capítols són realment curts. És Argentina, del 2023, i és l'història d'un home de Buenos Aires, un home que viu a Buenos Aires, que és un bon vivant. És un bon vivant que ha estat molt ben acostumat perquè ha viscut amb una dona que l'ha cuidat en un extrem tremendo, que no és la seva dona, sinó que és una mena de minyona que pràcticament li fa de mare, de dona i de tot. I aquesta dona mor. I al morir aquesta dona es queda absolutament perdut. Però busca solucions, o no les busca, però li arriben i troba una noia encisadora, meravellosa, joveneta, que ell de moment no la vol per res, perquè entén que serà un desastre, l'aprova i veu que no està en el codi que ell estava acostumat, però a partir d'aquí, evidentment passa el que havia de passar, comença a acostumar-se al funcionar d'aquesta noia, a la manera que fa les coses, a l'amor, mútu que es van professant, en el bon sentit de la paraula, que sempre és bona la paraula amor, però en aquest cas, no anant més enllà, sinó que és un amor purament paternofilial, pràcticament, i componen realment un programa absolutament estupendo. Aquest Manuel, que és el nom del personatge, realment és d'una riquesa... la pel·lícula és molt esquemàtica, aparentment, estàs veient com una caricatura, i al principi et sorprèn, però és que és caricatura tot, és caricatura l'actuació dels personatges, és caricatura l'il·luminació, és estar exagerada fins a l'extrem, la decoració i tot, per tant, tot està en el mateix codi, i això s'agraeix, i es veu molt bé. Esclar, el més sorprenent de la pel·lícula, de la sèrie, és que compta entre els actors principals amb Robert De Niro, és a dir, que a part de la presència de tot un cast absolutament argentí, hi ha un Robert De Niro, que està a Nova York, tranquil·lament, en un apartament, i que és l'introductor, sempre, del capítol, però no del capítol, sinó que ell està ficat a dintre, és un escriptor, figura, nou iorquí, d'èxit, de molt d'èxit, que va conèixer el Manuel un dia en un viatge que va fer a Argentina, i a partir d'aquí, explica, no el contingut del capítol, però ens dirigeix a veure què és el que veurem d'aquí uns moments, i llavors veus el capítol, i no en tanca també. Bé, en l'últim episodi, fa el salt a Argentina, i allà està en contacte amb els personatges de la sèrie. Es diu que és la primera sèrie en què Robert De Niro, sèrie televisiva, és a dir, que mai havia estat en aquest nivell d'integració. Havia fet altres sèries, però petites aparicions puntuals, en aquest nivell d'una sèrie en què apareixen tots els capítols d'una manera o altra, i que és un personatge més, es veu que realment no hi havia. En quina plataforma la podem veure? L'hem vista... Deixa'm mirar, que no ho recordo ara. Ah! Poc. Poc visible. Disney. Ah, Disney. Disney, clar. I el títol Nada. Es diu Nada. Nothing. El títol fàcil de recordar. Nothing. És Paraguay, aleshores no he dit que la noia aquesta que li arriba, joveneta, és Paraguay. I els directors són el Mariano Cohn i el Gaston Duprat, que van fer una pel·lícula que recordareu vosaltres, que és El Ciudadano Ilustre, del 2016. Aquella del polític que torna al poble. Sí, sí. Que era una pel·lícula estranya, també, però amb cert grau d'interès. Té el seu interès. Té el seu interès. Comentar-vos que, com cada any amb aquestes dades, es celebra a Barcelona el Festival Alternativa. Aquest any hi ha la particularitat que és el 30è aniversari. I la veritat és que, s'hi han posat en ferm, tenen la col·laboració dels espais de la Filmoteca, el Somseig i el Cinema Esmaltà i la Casa Mare, la central, està al Centre Cultura de Barcelona, SSCB. SSCB. Eh? Eh? Eh? Eh? Eh? Eh? Eh? Eh? Eh? Eh? Eh? Eh? Eh? Eh? Eh? Eh? Eh? Eh? Eh? Té una pel·lícula que es titula Fallen Lips de Akis Kaurismaki, que perquè es poseu, o sigui, és del 2023, i ha sigut Premi del Jurat de Kant d'aquest any. Sí, sí. Eh? Director Finés, no? Sí, sí. Finés, efectivament, sí. D'una trajectòria molt personal, també. Molt peculiar. Molt peculiar. Tenen coses interessantes. Tenen coses interessantes. Té un punt. Aquesta també. Aquesta també. Aquesta també. És molt atractiva de veure. Eh? Eh? Després, eh? També del 2023, l'endemà, el dissabte, es va projectar La Quimera, de Alice Robbaker. Aquesta és una directora, que la recordareu, perquè va fer, fa 3 anys o 4, Lássaro Felice. Ah, sí. Va ser una pel·lícula molt curiosa, que també era interessant de veure, eh? una mica realisme fantàstic, aquesta cosa curiosa, que ella toca amb molt encert. I, de moment, el que porto vist fins ara, la que m'ha agradat molt, molt, és It Must Be Heaven, podria ser el paraíso, d'Elia Suleiman. Aquesta placa és del 2019. El director és nascut a Nassaret, però d'origen palestí. I es veu que durant tres anys... No, és que la pel·lícula és molt divertida, és una comèdia, són trenta sketchos. Ell és un director, aquesta és la quarta pel·lícula d'ell, i sempre fa el mateix. És director guionista i actor principal. Llavors, ell actua sense parlar. O sigui, una mica en Jack Stati, Buster Keaton... Ostres, és interessant. Us ho recomano moltíssim. No, no, prenem nota. I, en general, si podeu, aneu a veure alguna pel·lícula, perquè queden coses molt bones per veure encara aquesta setmana. It must be heaven. It must be heaven. No sé si es podrà recuperar per a algun lloc. Ara no, però no, quan s'estreni. Possiblement en aquest moment serà molt difícil. Bé, és interessant de mirar-ho, perquè té quatre anys la pel·lícula. És del 19. Ostres. I a la millor es pot trobar ja. Amics i amigues, se'ns tira el temps a sobre. Moltes gràcies, i ens veiem la setmana que ve. Bona nit, bona nit.