Cinema sense condicions del 7/6/2016 — Blockbusters vs cinema d’autor, comèdia semàntica i “El rei borni”: “Nuestros Amantes”, “Fàtima” i “Valor de ley”

Introducció

Programa coral de debat i recomanacions cinematogràfiques amb un eix doble: ressenyes de títols recents/clàssics i un debat intens sobre el concepte de blockbuster. La segona meitat se centra en l’“anàlisi del dia”: El rei borni de Marc Creuet.

Ressenyes breus

“Nuestros Amantes” (Miguel Ángel Lamata)

• Comèdia romàntica que aposta per una “comèdia semàntica” (diàleg viu, sarcasme, rèplica i contrarèplica) amb ecos de Woody Allen i reminiscències dels Hermanos Marx.

• Punts forts: duel verbal entre protagonistes (Eduardo Noriega i Michelle Jenner), joc de paraules i to irònic de dos personatges “tocats” per relacions passades.

• Peros: certa irregularitat de ritme i una estètica inicial atractiva que no es manté; la forma interessa tant o més que el contingut.

“És una comèdia semàntica” — definició que sintetitza el seu to de diàleg punyent.

• Comparada amb altres propostes espanyoles de relació amorosa i joc formal: Requisitos para ser una persona normal, Barcelona, nit d’estiu / nit d’hivern, i el to blog/overprint de Joven y alocada.

“Fàtima” (Philippe Faucon)

• Retrat senzill i modern de la migració: mare marroquina a França i la tensió entre valors d’origen i esperances d’integració de dues filles adolescents.

• Valor: naturalitat i mirada humana sense ocultar dificultats; final que deixa “pa per pensar”.

“Valor de ley (True Grit)” (Germans Coen)

• Revisitada amb entusiasme: posada en escena precisa, música i un tram final visualment colpidor. Comparada amb el clàssic de John Wayne i amb noves versions de westerns (p. ex. 3:10 to Yuma), destaca per actualitzar el gènere amb una mirada moral més aguda.

Debat: què és un blockbuster?

• Definició funcional: blockbuster com a cinema de masses dissenyat per maximitzar públic i mercat (taquilla i merchandising), amb orígens moderns sovint situats a “Tiburón” i “Star Wars”.

• Matisos: hi ha autors que aproximen el seu segell al gran públic (p. ex. Christopher Nolan). Les comèdies romàntiques sovint han jugat en terreny comercial (p. ex. Love Actually), però èxit i qualitat no són sinònims.

• Tensió creativa: discussió viva entre veure el cinema com producte (visió industrial) o com obra artística (visió autoral). Exemples d’adaptacions discutides: El código Da Vinci, Crepúsculo, versus èxits clàssics d’alta ambició (Ben-Hur, Spartacus).

“Un blockbuster és un reventador de taquilles… però no sempre el mercat respon com s’havia previst.”

Focus del dia: “El rei borni” (Marc Creuet)

Context i temes

• Comèdia negra de cambra sobre violència policial, militància activista, crisi i hipocresies quotidianes. Estrenada en plena actualitat local, dialoga amb casos reals que el públic té molt presents.

• Clau de lectura: ningú en surt indemne. La pel·lícula “ridiculitza” o desmunta totes les posicions (policia, víctima, entorn, intel·lectualització), i convida l’espectador a posicionar-se.

Adaptació teatral al cinema

• Neix d’obra teatral del mateix equip i troba recursos de cinema: escenes fora del pis (metro, carrer) i un final cinematogràfic que seria inviable a l’escenari.

• Comparada amb altres “habitacions úniques”: Un dios salvaje (Polanski). Aquí s’opta per obrir lleugerament l’espai i incorporar context.

Muntatge i recursos

• Ús de muntatge paral·lel (tele, reaccions públiques) per expandir el món i fer d’altaveu social, amb eco de l’“espai exterior” de L’àngel exterminador.

• Valor afegit: assajos prolongats (anys de rodatge teatral) que doten els diàlegs de fluïdesa i falsa espontaneïtat. Debat intern sobre si el muntatge destaca o és “correcte i funcional”.

Personatges i posicions ideològiques

• Personatges vistos com arquetips deliberats per forçar el xoc de punts de vista. L’obra evita donar solucions i prefereix exposar contradiccions.

• Destaquen: el policia (limitacions d’entorn i llenguatge emocional), la parella i una figura femenina que, tot i etiquetada sovint com “la tonta”, acaba mostrant una lucidesa inesperada.

“Trencament de la quarta paret”: la pel·lícula s’adreça a l’espectador perquè completi el sentit. Referent teatral: Brecht i “La bona persona de Sezuan”.

Final, quarta paret i recepció

• El final obert i la interpel·lació directa poden frustrar qui espera un “missatge” clar; per d’altres, és el nucli crític de l’obra: posar l’espectador davant de la seva pròpia ideologia.

• Debats addicionals: tics de personatges, límit de l’exageració en la comèdia, i el tema idioma/versions (passis en català i castellà).

Altres notes

Edgar Wright: “The World’s End”

• Paràbola sobre dependència tecnològica i control del network, amb l’habitual equilibri de Wright entre gag visual, muntatge molt pensat des de guió i subtext social.

Proper programa

• Avanç: especial Luchino Visconti la setmana vinent; possible convidat especialista. Tancament de curs imminent.