Blow-Up i la postmodernitat: Antonioni, Cortázar i el conflicte de la percepció; recomanacions de festes i ofici de produir amb Patricia Sánchez Mora

Cinema sense condicions Hola, bona tarda. Un dimarts més amb tots vosaltres des de Ràdio d'Esvern, Cinema sense condicions. Avui l'equip habitual, l'Andrea. Bona tarda, Andrea. Hola, bona tarda. Bona tarda, Ignasi. Què tal? Molt bé. Molt swing in London, no? Això? Oh, yes, sí. Hem estat introduint-nos amb la música de Herbie Hancock que va fer la banda sonora de la pel·lícula de la setmana que hem escollit, Blow Up, de Miquel Àngel Antonioni. Però abans d'això, dir-vos que comptem amb la presència aquí a l'estudi de Patricia Sánchez Mora. Bona nit, Patricia. Bona nit. És un plaer molt gran tindre't aquí perquè per nosaltres hi ha una cosa curiosa i és que, a part, després ja parlarem de tu en la segona part del programa però d'entrada dir-te que és la primera vegada que comptem amb algú de producció cinematogràfica. D'acord. És a dir, ja sé que tu toques moltes tecles però potser la que ha definit més la teva feina en el camp del cinema fins ara ha sigut la producció, no? És el que més intento, almenys. Molt bé. Doncs després parlem d'això, però benvinguda i, ja saps, en la primera part del programa pots intervindre sempre que vulguis sobretot en el cas que hagis vist recentment Blow Up recentment igual no, no? No, bueno. O el que recordis, que també a vegades és bonic parlar de com recordem les pel·lícules que ens han agradat o ens han interessat. Home, nosaltres l'hem vist perquè ens toca, no? Sí, clar. Jo no n'he gestionat temps. Es tenia que veure. Em recordo dels profes que me n'han posat a classe. Ah, va, va. Sí, jo la posaria també. Molt bé. Bueno, doncs podem començar, si et sembla, entrant en Blow Up. Tu l'has vist? Blow Up, Andrea? No. No? Doncs posa-ho a tareas pendientes. Vale. M'hauria sorprès, eh? Sí, però avui en dia jo no em sorprenc de res. Amb les generacions noves, no? Evidentment és que és una pel·lícula de l'any 66, o sigui que imagina't, no? Bé, aquesta pel·lícula la va fer Michelangelo Antonioni. Bueno, Antonioni, diguem, per començar pel principi, que va néixer el 29 de setembre 1912 a Ferrara, en el si d'una família de classe mitjana. Ell va fer els seus estudis experimentals de cinematografia i va colaborar amb Roberto Rossellini, amb el guió d'Una pilota ritorna. El 1950, bueno, prèviament, el 1943, hi ha una cosa que vaig dir, perquè sempre m'ha quedat molt a dintre, ell va fer un curtmetratge que es diu Gente del Por, que per mi és extraordinari. Fantàstic. El recomano molt, si el podeu repescar, suposo que es pot trobar por ahí. Després va fer Conater... Això, quan encara tenia flirtejos amb el neorealisme, no? Sí, sí, sí. Em sembla que a l'inici els va tenir... És netament neorealista, que se li diu. Ell, de fet, clar, per la seva edat va agafar de ple la guerra i el neorealisme. Però a l'acte sembla que, per la seva banda, que és el que a ell li interessava, que era un cinema diferent, més experimental, i que tractés els temes d'una forma que no fos discursiva, sinó que volia fer participar molt a l'espectador en les seves pel·lícules. Jo, de l'Antoniana, diria una cosa per ara mateix, perquè és l'encarnació pura de la postmodernitat dins la modernitat. És a dir, hi ha una tensió entre un món modern, fruit de la Guerra Mundial, d'una banda, i una postmodernitat que ja es va dibuixant. En els anys 60 ja es va dibuixant. Evidentment, la postmodernitat, oficialment, la tenim col·legada més o menys cap a l'inici dels 80. Però és una cosa que a mi em fa... Les tensions. És com, per exemple, dir que el romanticisme és una negació del classicisme. sí. Sí, però no. Perquè tenim una figura com Gett que és... en què hi ha com una tensió de totes dues tendències. Doncs aquí el mateix. Hi ha una confluència. Aquí el mateix. És a dir, evidentment que els anys 60 estem encara amb la modernitat, per dir-ho d'alguna manera, amb l'esclat de la modernitat, amb la confiança en la ciència, amb la confiança en el futur, amb el progrés, amb la confiança encara en el ser humà. però hi ha hagut la Guerra Mundial. I la Guerra Mundial ha generat al mateix temps una fractura. I d'aquesta fractura hi ha unes generacions posteriors que el que, precisament Antonioni és un reflex, el que reflecteixen més aviat és tot el contrari. És una malfiança amb l'home, és una malfiança amb el futur, és un nihilisme, fins a cert punt, un nihilisme latent. I això, això que està aquí en Blow Up està... Absolutament. Però amb moltes altres pel·lícules d'Antonioni de la seva etapa, diguem-ne, madura, no? Comparteixo molt aquest raonament teu perquè jo crec que Antonioni una vegada va fer la tetralogia italiana, la mitja i el grito, l'eclipse, el deserto rosso. El deserto rosso després, i entremig d'això hi ha l'aventura. L'aventura ja és un punt i a part. L'aventura per mi és, per Antonioni, el que 8 i mig per fer llini. Sí, allà ja a Canes ja se'l creuen, ja ell senta una base i a partir d'aquí és respectat. Però fixa't que després no té que esperar ni el 68 ni el 69 com altres. El 66 agafa ja i diu, bueno, va signar per la Metro Galdin Meyer tres pel·lícules que aquesta seria la primera amb el Carlo Ponti de productor i les altres dos serien Fabrice Keypoint que més valí que no l'hagués fet em sembla i el reporter. El reporter és molt bona. El reporter és una altra història. Totes dues pel·lícules, és que, Antonioni, sortiran moltes coses però, Antonioni té una cosa que és pròpia de la postmodernitat i que, de fet, un escriptor com Philip Cadick amb els seus relats de ciència-ficció ja ho tracta també. Els anys 60 ja ho està tractant, que és el conflicte de la identitat. Qui soc jo? Sí. Deriva, aquest conflicte, de fet, deriva de la Guerra Mundial perquè davant d'un desastre de 60 milions de morts evidentment que hi ha una caiguda que s'intenta substituir amb aquesta confiança en la tecnologia, en el futur, en el progrés, en la industrialització, en tot això, no? Però el mateix és que és curiós perquè conviuen les dues sensacions i a Europa, als Estats Units no tant, als Estats Units no, no tant, el cinema és modern, segueix una certa línia moderna, tret també, evidentment, d'uns quants frantiradors com el Casavets, però el problema identitari, el conflicte de l'individu que amb el reporter evidentment està claríssim perquè és un tio que decideix estar fart, no? Els seus personatges sempre estan farts, estan avorrits, tenen un problema identitari i de... Perquè són víctimes que això, aquí surt el cantor marxista de l'Antonioni, no? Són víctimes de... Sí, sí, molt de progrés, molt de futur, molt de confiança en l'evolució de l'home i de la societat i de la justícia i de l'equitat i la democràcia i les gaites, però en el fons l'home està... és víctima, és víctima de la indústria, és víctima d'una feina, per exemple, el fotògraf de Blow Up està fart d'estar fotografiant les models, està fins als nassos i per això se'n va al carrer a fer fotografies de coses i clar, i se'n va al parc i allà és on ell creu que veu un... Després, posteriorment, descobreix que veu un assassinat. Blow Up és precisament això, no? el moment de l'explosió en què tu vas agafant una fotografia i comences a fer ampliacions i ampliacions i ampliacions fins que hi ha un moment que queda d'una forma quasi nítida una cosa, una pistola, una figura, però, si segueixes ampliant, desapareix tot. Sí, acabes de tornar-te. Que és l'única foto que se salva, la de... Teòricament, allò és el cos del mort, però no es veu una fàlma. Però bé, aquí està una mica l'envit d'Antoni Oni, que, li proposa a l'espectador que participi. Està veient l'espectador també en aquest procés l'assassinat o no? Sí, sí, sí, sí. Clar, bé, és... Després, clar, aquí hi ha una altra cosa que és molt important. L'Antoni Oni, encara que se'l porta al seu terreny, parteix de Les Baves del Diablo, un relat de Cortázar que està a dintre d'un llibre que va fer el 1958, i, bueno, la veritat és que és impressionant, perquè l'estàs repassant i és que te'l llegeixes tres o quatre vegades de què compte i cada vegada, és un cur, són 12 pàgines, però és increïble el que hi ha allí. El Cortázar és un fenòmeno. Sí, però és el relat una mica com a la pel·lícula, no? És el relat del no-res, en el sentit que, simplement és un fotògraf que s'ha anat a fer una fotografia allà a la punta del Sena, no?, en què hi ha una parella i ell inventa el que pot ser aquell nano jove amb aquella dona que sembla que té intencions fosques, però connectat amb un paio que està dins d'un cotxe més lluny. És una captadora de nois pel... Sí, però és una... O sigui, tot s'ho fa ell, perquè en el relat simplement es queda ja amb l'ampliació de la foto mentre està traduint allò altre i està mirant la foto i comença a fer aquesta diatriba. La veritat és que en Cortázar tinguis en compte que Cortázar adverteix una cosa. Sí. Estimat lector, el protagonista... No, el que relata el que ara explicaré pot ser el fotògraf que pot ser que estigui viu o en altres moments mort. Pot ser la visió de la càmera que ens expliqui la càmera el que... I després hi ha una altra cosa que és el que realment li agrada a l'Antonioni que és l'ambigüedat, la temporalitat i l'alteració de la realitat. Jo diria que el conflicte... El que ell el motiva i llavors el que hi ha a veure, a mi hi ha una cosa que sempre m'estranyat molt, o sigui, li donen la palma d'or de Kant. Perfecte. Llavors, ja sabem que encara estaven tots els de la Nouvelle Vague pràcticament escrivint en revistes i tal, una pel·lícula si els tenia que impressionar per el que t'has dit tu abans d'alteració de pas endavant respecte a la modernitat. Vale. No, la postmodernitat per mi no és un pas endavant, eh? Bueno... És el desastre absolut, és el fracàs més torsionat de la humanitat recent. Però és una sortida, no?, d'aquell estatus. Bé, és l'evolució natural en fals, no?, una evolució natural en fals després de la Guerra Mundial. Jo crec que per això ell se'n va anar a Londres a fer-ho, perquè en aquell moment allà hi havia el moviment mod. Sí, sí, sí, el Swinning Sixties o el Swinning Londres que també, que de fet no és més que una perllongació del free cinema del 50 barrejat amb el com li deien, New British Movies o New British Film, vull dir que és una... Tot plegat, a veure, l'Inside Anderson està en el free cinema i està en la nova... New Wave, New British Wave o una cosa així. En realitat, sí, clar, no... Estan... A veure, és una continuïda... El free cinema és el que defineix, igual que el neorealisme a Itàlia, però la novel vaca a França és el que defineix el cinema anglès de postguerra. Has tocat un tema essencial que està dintre de l'essència postmoderna d'anteriori que jo diria que és el de la... El conflicte de la percepció. El que tu has dit l'ambigüedat. Sí. És a dir, tota la pel·lícula de Blow Up és el conflicte de què nassos exactament ha vist aquest personatge i de passada nosaltres. Perquè, de fet, al final de la pel·lícula fins i tot es dilueix el personatge. Bueno. Desapareix. Antonioni va dir que quan el David Heming es dilueix i surt la paraula la paraula dient diu no es dilueix solament ell és que em dilueixo jo també com a creador. Exacte. Però és allò, és el conflicte... I no queda res perquè Antonioni diu realment existim o som una il·lusió. Bueno... És filosòfica la pel·lícula. Conectem... I aquí va allò que volia dir abans. Conectem amb el problema de la identitat. El que no comprenc tu és l'èxit de públic que va tindre. Perquè és una pel·lícula que... Perquè no és una pel·lícula ateguada per un públic general. La veritat. És una pel·lícula que a mi em deixa em deixa descol·locat. En el sentit que és una pel·lícula que per un cantor ha envellit. S'ha fet vella. O sigui, hi ha el rotllo entre la Vanessa Redgrave i el fotògraf la veritat està molt passat de rosca en el sentit que és snob és fins i tot... Bueno, absurd ja va bé que ho sigui. És molt mal vista ara, d'oigua. Sí. El trato a la mujer. Ah, bueno, clar. Però això és com a conseqüència d'un personatge... En aquell moment ja se'l va tractar de misògin, eh? Absolutament. Però jo crec que aquí se li va escapar la mà a l'Antonioni. El que volia reflectir era un home, el fotògraf, que està fart... Que estava avorrit. No, no, fart. De la seva feina. Fart de la seva feina. Parece un niño todo el tiempo buscando límites. Sí, sí, sí. Sí, perquè com que té un problema d'identitat... Sembra l'Antiquari i compra aquell ala. És que tot és una inconsistència. La pel·lícula tot és com un caos permanent. És a dir, com una... Tot el relat és erràtic. No hi ha narració pròpiament dit. És erràtica. té un factor erràtic que ja el vol. Sí, sí, sí. Perquè el seu cinema, el reportero, que és boníssima, és erràtica també tota l'estona. Per cert. Un personatge que no es troba, que va per aquí i allà... Sobre el reportero, amb un insist, tinc una anècdota personal. Ah. El reportero, sabeu que unes escenes es van rodar a la pedrera. Sí. Va vindre aquí el Nicholson i va vindre la Maria Schneider. Sí, sí. I jo... Es veu a les Rambles i tot. Que ja havia vist l'último tango, hòstia, Maria Schneider va agafar la meva càmera de Super 8 i cap a la pedrera. Ah, sí? I tinc filmada la Maria Schneider que li va fer... En el rodatge. En el rodatge, eh? Li va fer fer tres vegades una passada cap aquí i cap allà. Acabes de pujar punts, eh? Sí. Bueno, no. Són, pla, coses de la vida. Això vol dir que la teva cinepília és de lluny, eh? Sí, sí, d'una mica lluny. Després hi ha algunes anècdotes curioses d'aquesta pel·lícula que he trobat por ahí. La Vanessa Regret dona el primer no frontal integral femení de la història del cinema britànic. Bueno, no frontal... Ho diu por ahí. Home, només els pits, diguem-ne. Sí, frontal femení. Però jo... Segon. Un dels rodamons que apareix en un àlbum perquè el Richard, el David Hemings està fent un àlbum de lo que és la realitat perquè al començar veureu que surt d'una fàbrica i tu dius aquest tio, una fàbrica i el primer que agafa és un Rolls d'escapotable. Bueno, és que ella estava fent fotografies del realisme i del moment. I llavors, hi ha una de les fotos en què hi ha un cameo del Cortázar i surt el Cortázar amb una de les fotos. Sí, sí, correcte. Després, la càmera fotogràfica, com a curiositat, és una Nikon F de 1959, mentre que el conte Cortázar senyala un conte és curiós. I després hi ha una cosa d'aquelles pròpies de l'Antoni Oni, no li agradava el color de la gespa i la va fer pintar a la nit perquè l'endemà tingués el color verd que ell volia per la pel·lícula. Es veu que el parc on va rodar està igual. Sí. Actualment està igual, el que passa és que jo he vist una fotografia del parc actualment però clar, no hi ha la gespa verda aquella ni molt bé està tot peladet. Si hi ha algun mitomen que vol anar al parc és el Marion Park, el parc on es va filmar la pel·lícula. Tota la tanca aquella que hi ha es veu que només en queda un tros per això, se l'ha encarregat. O sigui, si l'ha difícil de poder trobar una altra vegada la sessi per allà. I el que sabrà serà que la gespa no és tan verda ni tan bonica com a la pel·lícula. Per cert. Hay muchos edificios iguales en Londres que siguen igual. Sí, sí, sí. Som molt conservadors. No, i els arbres també. Per cert, a l'aventura va agafar i va fer va fer muntar una escala altíssima de 25 metres i durant la nit va fer pintar un arbre tot de blanc perquè l'endemà volia filmar amb aquella textura. Sí, sí, sí. I després al final l'endemà va sortir un sol espaterran la llum que hi havia ja no li interessava i ni tan sols va sortir l'arbre a la pel·lícula. Sí, sí. Els tios aquells, bueno, si jo he vist la foto fas que rifant-se, eh? Pujar cap allà dalt. Era Antonioni i era molt Antonioni. Bueno. Bueno, era un home és curiós, no? Perquè venint de bona família i tenint una bona formació perquè a banda era un intel·lectual l'havia llegit moltíssim i era una persona molt informada en molts camps de cultura. És curiós, doncs, que en el fons a la seva manera aquesta vessant marxista que potser era una mica pròpia, no? De determinada generació en els anys 60, no? Fill, fill, fill de diguem-ne de famílies amb possibilitats amb calés. Doncs, en el fons ell està parlant de l'home alienat d'aquesta modernitat que sembla que és molt bonica però que en realitat apressa, té apressat l'home, l'individu. L'home no és lliure. Què és el que li passa al fotògraf de Blow Up o al Reportero o a tantes altres pel·lícules? En De Certo Rosso i l'Aventura hi ha el tema de la incomunicació entre la parella és evident també. Clar, evidentment perquè... És una època en la que los niños s'han criado con la televisión. las madres están trabajando y los padres están en la guerra y los niños se están criando con la tele. Sí. ¿En la guerra? Als anys 60? No, cuando ellos son niños. Ah, claro. Han crecido con la tele. Sí, sí. I això que deies tu abans que ell fart de la seva feina i tal surt a fer fotografies perquè està fins als collons allà. Hi ha un parell de noies que una ella és la Jim Birkin un dels seus primers papers i una amiga que volen de totes totes i estan allà insistint i després acaben fent energia als tres bastant divertida. Sí. Bueno, doncs, això, la reflexió teva és que Cortázar a les baves del diablo la diu amb aquestes paraules entre les moltes maneres de combatir la nada una de les millores és sacar fotografies. Realment, és que ell es veu que ja ho tenia el Cortázar també com una cosa i clar, l'Antonioni això li va quedar... li va quedar... A mi la postmodernitat m'obsessione, em sembla que ja s'ha notat, però és que estic comprovant que en plena modernitat, o sigui, en la modernitat, la postmodernitat, és a dir, ja està la postmodernitat gestant-se entre intel·lectuals, escriptors i gent creativa, no? A Europa, particularment Europa, perquè els Estats Units evidentment segueixen en el seu món de Disneylandia i fan les pel·lícules de Hollywood, però tret d'uns quants francs tiradors, però a Europa evidentment hi ha un malestar, és la cultura del malestar entre la intel·lectualitat i això es percep a partir dels 60 clarament, clarament. Tenim que deixar aquí el tema Antonioni, jo abans d'entrar a comentar coses amb la Patricia perquè ens parli de la seva activitat, volia dir una cosa perquè després no ens queda temps i és important en el programa avui dir-ho, dir que en el programa d'avui ens acomiadem del directe i tornarem el dimarts 11 de gener. Una vegada hàgim superat, esperem amb èxit les festes de Nadal, Cap d'Any i Reis. Aprofitem també per desitjar-vos el millor per aquests dies a tota l'audiència i, bueno, bones festes i bon cinema i fins al 2022. Això, els quatre que estem aquí, l'Andrea, l'Ignasi, la nostra convidada Petit i Sánchez i jo, els odiem. Llavors, havia fet una relació només el títol i el director perquè durant aquests dies si es volen distreure els nostres amics que ens escolten que tinguin una llista de pel·lícules que a mi em semblen interessants de veure dintre del que hi pot haver ara en cartellera. Algú és el d'històric de l'Spilbert? És que no l'he vist aquesta encara. No, jo tinc aquí un héroe d'Àsgar Farhadi d'Iran del 2021, la cordillera dels sueños de Patricio Guzmán de Xile del 2019, què vemos quan miramos al cielo d'Alexandre Koberitze de Georgia del 2021, Aitamari de Javi Julio d'Espanya del 2021, què hicimos mal de Liliana Torres també d'Espanya del 2021, 6 dies corrientes de Neus Ballús d'Espanya del 2021, Sedimentos de Adrià de Silvestre d'Espanya del 2021, amb la participació de, després en parlarem de Patricia, 3 pisos de Nani Moretti d'Itàlia i després ja una mica com a Culebrot de luxe, tu em vas parlar l'altre dia, la Casa Gutzi de Ridley Scott, si encara hi ha ganes de veure el medieval de l'último duelo també de Ridley Scott. Està que se surt el Ridley Scott, dos pel·lícules en un mes d'any i totes dues de gran producció. S'ha ido acumulando todo. I després, escolteu, abans de aguantar el muermo de tot lo que foten per la tele, aneus a la filmoteca que sempre hi ha coses interessants. Molt bé. Només, perdona, perdona. Sí, no, hi ha una cosa de Netflix que m'emprenyen una mica les coses que es van en plataforma, però... Ens haurem d'acostumar, eh? És el futur, eh? Sí, jo crec que no hi ha altres remei. Al cinema li queden 4 o 5 anys. És com el de la postmodernitat. Ara em mata't. És com el de la postmodernitat, ja s'ha acostumat. Bueno, doncs vaig veure l'altre dia The Power of the Dog de James Campion i em va semblar collenuda. Un western no és ben bé un western, eh? Jo diria que no. No és un western. Diguem que hi ha cavalls, hi ha barrets, hi ha baquers, però no és un western. D'acord, d'acord. És una altra cosa. És una pel·lícula inquietat. Sí. En el sentit que també s'enviua, com ella sola, tot t'ho fas tu, perquè de fet la pel·lícula és bastant misteriós, el desenllaç fins i tot, no? Sí, és un producte, la gent Campion aquí... És interessant, eh? Ha fet un exercici interessant, però molt estrany. Hi ha un treball interpretatiu del Cuman Bar que és una pel·lícula extraordinària. Molt bé. Volies afegir alguna recomanació? Sí, bé, simplement, com que estem molt postmoderns, doncs Silent Night, que és una pel·lícula depriment, no sé si recomanar-la, perquè la veig veure si i s'estrena ja, aquest cap de Sabar Viret, et sembla. Està bé. És l'òpera prima de Camille Griffin, i surt, no et pensis, eh? La Kitty Knightley, i el Matthew Goode, que el reconeixem per Stalker, d'on té un avi, té aquest posat així de gentleman, jove gentleman, molt british, no? Bé, una família que organitza un sopar de Nadal amb tots els familiars, hagut si per bé, senzillament... o aneu amb compte amb els sopars de Nadal? Senzillament, perquè està anunciat que la fi del món és a mitjanit, saps? O sigui, la nit de Nadal. Ah, la nit de Nadal. ells, sí, sí. Que bonic. Bé, i aleshores, el govern britànic ha distribuït pídules per suïcidar-se, no? Després de fer la festa. O sigui, tu imagina't, una pel·lícula que ja d'entrada sabem com acaba la gent, tots, no? Sí, sí, és la fi del món, així, tal qual, plantegit així. Aleshores, els anàlisis de totes les... Evidentment, hi ha les particularitats de les persones, els adulteris que hi ha hagut de per mig, els enganys, i, bueno, i altres cosetes que hi ha... Tot surt. Tot va sortint, i després, a l'hora de la veritat, com és lògic, els més joves, els nens, s'hi neguen a prendre's la pídula perquè no accepten el fet irrefutable que tot s'acaba. És que la postmodern... el cinema apocalíptic l'odio, sincerament. A veure, la pel·lícula està bé des del punt de vista dramàtic, els actors treballen molt bé, però és que n'estic fins al capdamunt de les pel·lícules apocalíptiques, però directament fins al capdamunt. Vinga. Per tant, em proclamo amb tots els defectes més aviat modern que no postmodern. Tot i que ja no queda de modernitat, perquè això ja s'ha acabat. Però ha quedat clar. Todos los años hay moda. Yo añadiría que no sé si está en cartellera, pero Magalú Fantasma de Miguel Ángel Blanca i del otro lado de Iván Guarnizo són pel·lículones. Molt bé, molt bé, molt bé. No sé si sí, perquè duran tan poquit en cartellera. Escolteu, amb totes les que hem dit n'hi ha per passar algunes festes bé, eh? Sí. Perquè és un sortit molt eclèctic. Aquí hi ha de tot. Bé, Patrícia, Sánchez. ¿Puedo decir una cosa sobre el blow-up que me pareció que le faltaban cosas por rodar y había montado así y le daba igual? Es muy posible. Acabas d'obrir la caixa de Pandora perquè el lector, el mort, el lector mort, anys després, va dir que de fet tota aquesta ambiguïtat que tenia la pel·lícula és falsa perquè de fet resulta que la Vera Miles està amb el pintor aquell que per cert fa una reflexió sobre l'art impecable en el sentit de no sé lo que pinto i al cabo de un tiempo de haber hecho el cuadro empiezo a ver cosas. És a dir, una reflexió sobre l'art abstracte i sobre la buidor que el propi artista té i que la reflecteix i després veu coses i tal, flipant, no? Bé, doncs, total, que la Vanessa Redgrave està conxerbat amb el pintor i estan intentant, bueno, de fet, sí, sí, el plot és un triangle. Exacte, el plot és que volen matar amb aquest paio per raons que ni se sap, no? Però, dir-ho, això que has dit està molt bé perquè, efectivament, hi ha aquesta anècdota, però jo no me la crec. No, perquè destrossa... No, no, no, era una cosa que jo recordo de haver sentit, o sea, pensado. És a dir, t'acordes de haver pensado? El que diu el lector, aquest, que per cert surt de res, de tres segons, no? Per dir-ho, ja mort i de lluny amb el parc mentre s'està filitejant amb la Vanessa Redgrave, no ho crec, perquè és que trenca... Si la història tingués aquesta coherència, que és un complot de tres per assassinar amb aquest, ves a saber per quin motiu i que la Vanessa Redgrave està darrere de l'assassinat, aleshores, tota l'essència del cinema que Antonio n'hi ha fet abans i després se'n va fer punyetes en blow-up. Per tant, no m'ho crec. De veritat que no m'ho crec que quedessin coses... És a dir, té justament aquest grau d'absurditat i d'ambigüedat pròpia del cinema d'Antonioni. jo no m'ho crec, però existeix. Evidentment, hi ha un comentari al respecte. De totes formes, ja t'he dit el que va passar amb l'aventura. Aquestes coses amb Antonioni passaven. Bé, anem a veure un curt apunt biogràfic sobre la Patricia. Ella és llicenciada en comunicació audiovisual i diplomada en biblioteconomia... Biblioteconomia. Biblioteconomia, he dit això. I documentació per la Universitat d'Extremadura. L'any 2007, crea l'audiovisual Prod, empresa dedicada a la producció i realització d'audiovisual i a l'organització d'events. Arribut Premis Nacionals, Fiver, Canal, Plus, Pielagos, etcètera, com es diu aquí, Internacionals, Jumping Frames Hong Kong, 60SIF Islamabad, In Shadow Lisboa, etcètera, amb alguns curtmetratges produïts com Cracks, 2013, You Will Fall Again, 2015, i Paraula de Pas Fajara, 2017, l'agost del 2016 s'estrena el seu primer llargmetratge com a productora Festival de la Mentida en un documental guardonat al Doc in Progress de Visió Antirrel de l'Union Suïssa. En paral·lel, treballa com a directora i o cap de producció i des del 2006 a l'Alternativa Festival de Cinema Independent de Barcelona on organitza activitats per a l'educació visual i cinematogràfica i on és, a més a més, la responsable de la secció Alternativa Professionals. Bé, tot això és un recorregut notori amb 15 anys, és molta feina. Com ho aconsegueixes fer això? Cierco y Mágia. Entre medias. Sí? Sí. Tenia una companya de Mágia y Amor. Ah. Sorprende. D'on has tratat el temps? Per tot, eh? Per tot, eh? Perquè, clar, estàs en cinema i, doncs, amb events, no?, també, amb un seguit de... Eso lo dejé empecé más a producir y a ayudar a amigos a llevar a cabo las pelis. Una pregunta simple, però, ¿qué es la producció? Tot eso que no se ve, cuando habéis dicho en la primera vez que era un productor al programa, os doy las gracias, porque normalmente, o sea, mis amigos no saben a qué me dedico. Mi madre, ahora que ha visto Sedimentos, igual un poco... Serà una idea. Sí, serà una idea. Pero es complicado, porque entre que... Es muy grande la función de producir, sobretot en películas pequeñas que haces al final de todo y que luego no se ve, porque tampoco... No es que te inviten a los coloquios ni nada de eso, a hablar de las pelis. No, no, la figura del productor, evidentemente, es una figura que queda molt en segon o tercer plan. Yo por eso yo digo que soy la de producción. O sea, el productor es Javier y Adrián Silvestre, Javier Pérez y Adrián Silvestre, son los productores. Yo era la de producción. Bueno, ¿y qué es la producción? Pues preparar el rodaje, organizar a la gente, en este caso, como teníamos que ser muy poquitos, conducir, y ir a la compra, como no eran actrices, además, como hacerles un pequeño curso rápido de lo que significa estar en un rodaje, de que van a estar cansadas, de que aquello es un gran hermano al fin y al cabo, o sea, que hay que intentar tener buen humor, que no sé, no sé, estar a favor de la obra todo el tiempo. Bueno, el resultat és extraordinari, eh? Diguem-ne que dins de la producció hi ha tres figures, que és el productor, el productor executiu i després el productor de línia, que veig que tu també ho has fet, no? Sí. La producció de línia. Com diferenciem una cosa de l'altra, no? Claro, en películas grandes es más fácil diferenciarlo. En películas pequeñitas es, o sea, de equipos pequeños se hace de todo. Se hace de todo. Claro. Y de hecho, bueno, no sé, como que creo que lo que sirvo es en eso. El, claro, en España no se lleva la figura del productor o productora como quien encarga la peli, busca la dirección y el equipo y la historia. O sea, tiene una idea y encarga la historia. Que no sé, aquello de Hollywood. Aquí es más, te gusta un proyecto y dices, venga, lo produzco. Igual contratas a un productor o productor ejecutivo. O sea, que no tienes por qué hacerlo tú. lo que pasa que normalmente en España yo trabajo con Gabriela Jacob que es rumana seleccionando proyectos y se ríe de los presupuestos que tenemos aquí de película. O sea, por como, entonces, claro, tienes que hacer un poco de todo. Y la dirección de producción va mucho, o sea, el productor ejecutivo se trata de conseguir el dinero y es mucho papeleo. Dirección de producción es que encajen los presupuestos con el dinero que tienes, llevar a cabo, o sea, hacer que eso salga con ese dinero. La jefatura de producción es estar en rodaje organizando también a todo el mundo. O sea, al final es organizar. Pero producción de línea es eso, es la jefatura de producción o... En línea, no sabía que se decía en catalán en línea. Line producer en inglés es dirección de producción. Ah, dirección de producción. Jefe de producción normalmente es más en rodaje. La figura de producción de línea existe aquí también en el Estado español. Y por eso volía saber la especificidad... Pero yo creo que es bastante anglicismo, ¿eh? Yo no había escuchado... Bueno, me sé. Sí, sí, sí, pero existe, ¿eh? Sí. O sea, que producción de línea y dirección de producción es la misma. Es la misma. Para mí sí. Muy bien. Según lo que he estudiado en Inglaterra, sí. Bueno, es interesante, o sea, en el cinema español, por ejemplo, tú, el que has estado produciendo, considero que es bastante un tipo de cinema independent que seguramente no no belluga grans quantitats de diners. Pero aquests diners, los fondos que el productor tiene que tocar, ¿qué son? Oficiales? Son, yo, digamos, privadas? Solen ser públicas. Sí. Sobre todo porque haces productos culturales. Vale. Y entonces ya vas por ahí. Pero es complicado porque no, o sea, tienes que tener una cantidad de dinero público, solamente el resto tienes que buscarlo por privado o capitalizar sueldos. En las últimas películas que has trabajado, yo tengo aquí, no sé si los datos son certs, hay una que no sé si está acabada, ¿Telúria? ¿Telúria falta la pospa de color? Vale. Que estamos esperando que si se estrenen en algún sitio. Vale. Oro rojo. Película es muy difícil. Oro rojo, sí. Esto ya... Es cortometraje y ya está en marcha. Sí. ¿Y qué está? ¿En filmen? No, todavía no. Se estrenó en Fantoche yo diría que bueno, diría que junio, julio. No podíamos ir. Es que este año ha sido porque cortometraje por lo menos lo que tienes es que viajas con ellos y tal y este año en Interfilm se puso Interfilm que es también un festival de cortos en Berlín muy importante pero tampoco nos dejaron ir. Teníamos que hacer 15 días de cuarentena. De cara als oyentes sedimentos ¿es pot es pot veure encara en cartellera? En Madrid está la semana que viene diría. Y aquí Somseig Maldá o... Es que la distribución del documental en salas comerciales es complicada entonces va teniendo días... Ahora se ha visto más porque se ha aprovechado la candidatura de los Goya y de los Gaudí para los académicos para ponerlo para abrir la sala de cine con esa película pero... Bueno a més a més si si hi ha premis segurament hi tornarà a haver una altra passada per cinema Sí pero la verdad es que está dando la vuelta al mundo o sea pero si es lo que tiene los festivales o vas al festival de pronto te la pierdes i l'origen de la película de Sedimentos perquè el tema és diguem-ne peculiar no? és com una road movie per dir-ho així en plat documental doncs amb amb gent trans no? En xica trans sí i diguem-ne les circumstàncies que es van trobant no? Realment és és impactant no? el tema i realment i l'origen Hi havia guió o està bastant improvisat? Habia conversaciones que se iban a tratar seguramente en localizaciones concretas guión guión o sea Sedimentos viene del trabajo de varios años de Adrián del director con una asociación que se llama Ivaginarium Sí comentó que llevaba 5 años trabajando en la película bueno trabajando con en la idea claro con ellas entonces empieza a hacerles talleres de cine sobre todo representación entre otras cosas de como el cine queer las está representando también de guión de de actuación o sea reciben una serie de clases de de cine de lo que significa estar delante detrás de la cámara y entonces de hecho nos íbamos a ir a a una masía lo que queríamos era estar desvinculadas de la vida diaria para poder concentrarnos en lo que era la película y Madalena que es una de las protas decide por qué nos vamos a León a la casa de mi abuela y tenía muy claro era muy adecuado porque la verdad es que Madalena que es muy jovencita haga los padres la acompañaron mucho en ese en ese cambio es muy peculiar porque además en el pueblo de porque ellos son de la de León capital pero en el pueblo donde en Puente de Alba donde rodamos o sea todo el mundo la quiere un montón o sea que para que por por por por menos cosas que conozcas o quizás hayas visto o tal da igual porque al final es la persona a la que quieres y a la que aceptas tal y como entonces tenía tenía su gancho por ahí también pero aleshores la película está ya una idea inicial es provocaven a partir de las ideas las situaciones o la película recull frescura cosas absolutamente imprevistes como sí y no hay muchas cosas porque claro Adrián estando con ellas tanto tiempo saben que historias van a contar hay una selección al final claro pero no hay sí bueno a partir del montaje obviamente pero cuando pero pero las conoce perfectamente saben que cuál es la historia si empiezas a ver cuenta esta historia sabe más o menos qué van a contar y cómo van a participar las otras en la conversación entenc sí sí o sea está pensado pero no está milimetrat clar evidentemente la espontaneidad de hecho fuimos a rodar una película de ficción que acabo en documentar o sea de estas películas así realistas digamos que dicta mucho de blow up en ese realismo es que cuidado si la piensas hay hay un hilo argumental o sea porque hay un pique entre dos de ellas que se va manteniendo a lo largo del rodaje eso es totalmente imprevisto y pues pues es es sensacional eso Cristina obviamente ya sabíamos que tenía los ideales diferentes o sea una forma de ser diferente a las otras chicas pero claro que iba a pasar eso así y que íbamos a poderlo grabar no no era tan es un logro de la película realment això es cinema eh captar aquesta la vida batent no absolutament batent no per això jo crec que és un film un film que no m'estranya gens que funcioni molt en festival sobretot però és que jo penso que és un film per passar-lo també per teles i així eh perquè té un un sostrat molt gran d'humanisme de veritat i després també té una funció des del meu punt de vista didàctica jo és que m'encantaria si pasas por institutos eh que sí sí sí perquè clar s'ha de veure una mica quin és el problema més a jo de conectar no sí sí sí de entender más que el problema sí perquè en realidad o sea lo que queríamos con la peli també era alejarnos del victimisme no o sea de que no però ¿sabes què passa? tener empatía con una persona que simplemente lo que quiere es vivir como siente i ja està sí sí sí no no no és res més que això tu ho has dit eh el cinema autèntic no l'art autèntic és el que més una cosa el que més arriba no jo vaig veure Occidente sí que és una pel·lícula que em va agradar moltíssim també sí i amb aquesta estàs de productora també directora de producció directora de producció i todo lo demás que pots que pots explicar de Occidente perquè em sembla una pel·lícula molt interessant també també és amb una línia transgressora absolutament totalment jo crec que està fora de temps que en el futur se verà millor sí probablement sí pues fue una pel·lícula difícil de fer però sobre todo como claro Jorge la Línia diguem que està dirigida por Jorge Acebo Canilo sí i producida la producció ejecutiva por el líder Guiña que és el que me llamo para hacer la la dirección de producció que jo le dije no la he hecho nunca i dices tú puedes así que por eso te digo que al final tened dos de frente i organitzar i empezar a probar i a experimentar sí però organitzar no és fàcil vull dir estic convençut sobre todo quan no tens dinero ah no és más complicado el rodatge de sedimentos està hecho amb 15.000 euros ¿eh? 15.000 euros el rodatge d'un i dos d'un i dos occidente yo creo con 30.000 y es ficción mar de realment lo que es el rodaje luego las cosas cuestan más esperas a tener más dinero para seguir pero i els canals de distribución a los cuales s'aspira diguem-ne a banda de l'estrena en sala comercial es poder es poder colocar en plataformes también antes del estreno de l'estrena en sala comercial no va por festivales o sea intenta y primero intentas los festivales de clase A y después los otros como el estreno mundial así gordo y luego va a partir a partir de festivales también puedes tener obtener ventas en el extranjero claro porque bueno sobre todo los festivales que tienen mercado que van que van a gente de venta que van distribuidores que van distribuidores a captar un poco de hecho es mi labor en la alternativa que vayan los profesionales los distribuidores los programadores y cojan las películas y las lleven a otro sitio bueno nosotros nos conocimos en alternativa hace tres años y yo se lo comentaba antes de llegar tú con Ignasi que en fin aparte de lo que es la cuestión que estamos hablando ahora de producción allí en la alternativa yo lo que vi es que tenías una capacidad de de conducir por ejemplo el final de la alternativa cuando hay el libramento de premios nos cogiste y de una forma que nada invasiva pero muy muy concreta tú saldrás y dirás este te pondrás aquí una organización tú y yo enseguida bueno Patricio tiene una capacidad organizativa eso es innat eso no se aprende pero esto los directores lo captan y les solventa seguramente muchos problemas y les ahorras perder mucho dinero también a los productores a los directores lo del dinero digo sí supongo es que sí cuando estás rodando una peli tienes que concentrarte optimizar todo sí bueno eso también me estoy haciendo la hueva ahora y no soy capaz de poner como como que destaca de tu forma de producir no derrochar no encuentro la palabra pero como una palabra sola que significa no derrochar no despilforrar bueno pero eso son dos sigue siendo dos ah ya vale sense el no porque sostenible ecológica todo eso no me llega a convencer pero porque también no tiene que ver solo con el dinero o sea yo he trabajado también antes en publicidad y en al principio del todo me volvía loca del desperdicio que que había y eso que ahora con con el tipo de soporte digital que hay todo es más barato que antes porque imagínate antes las bobinas valían sabes que no que no te creas porque cuando estás rodando en cine en realidad lo tienes todo mucho más estructurado y gastas bastante o sea a lo mejor haces dos tomas con suerte haces dos tomas luego en aquel o sea ya sé como te deshacías como revelabas lo que haces con los líquidos y todo eso en principio ya estaba estudiado ya te había cuidado para que a nivel ecológico tampoco tuviese un impacto no sabemos el impacto que tienen los discos duros los servidores la electricidad los ventiladores para o sea y todo ese almacenaje que además no sabemos tampoco cuánto va a durar porque la película de cine la puedes guardar y más o menos sabes que va a durar a cuántos de años no sabes el disco duro hasta cuándo te va a servir porque si lo tienes en un servidor tú sabes lo que estás gastando de luz aparte de que están bajo tierra los servidores y bueno yo en el món digital siempre he visto un grau de paranoia es a dir porque has de tener còpies de seguretat de más còpies de còpies i fem una altra còpia perquè potser és a dir és l'infern descargar una tarjeta de una cámara yo creo que tiene que ser lo mismo que revelar el sabes como con un miedo sí sí porque si se espalda pam ya está ya he perdut la información es tremendo oye en el 2017 porque es que el tiempo es inexorable diriges Mot de Paz Fajara junto con Severín Sajón es un cortometraje sí de 18 minutos casi que a mí me gustó muchísimo no sabía que la habías visto sí sí incluso hice una ay tienes razón es verdad sí sí perdón bueno yo a partir de ahí pensé digo bueno lo próximo será dirigir ¿cómo te planteas? ¿tú piensas entrar o seguir con el sistema de diversidad de actividades que tienes ahora o te planteas la dirección? no me queda otra no sé hasta dónde puedo decir pero este verano una productora me llamó para decirme ay tengo una oferta que hacerte no sé qué te va a encantar y era dirigir un capítulo para una serie documental y yo dije tres veces que no y me dijeron que sí tres veces y dije bueno pues como el occidente digo Uriel no puede hacerlo sí puedes pues nada no sé cómo no la he vuelto a ver la grabamos la edité no he querido verla más cuando salga en TV3 os aviso escucha en Mod de Paz Fajara hiciste el guión el montaje la dirección y la producción bueno ya solo te faltaba era un trabajo muy de trabajar con dos mil archivos y encerrarme un invierno muy frío luego de hecho tuve que parar porque me fui a hacer occidente nada encerrarme un enero a trabajar con archivos que en realidad es lo que me gusta o sea este capítulo por ejemplo sí fuimos a grabar me llevé a el colega con el que trabajo bastante con Roger La Puente sobre todo grababa él y luego bueno coincidió además que cogí COVID en julio o sea que me dediqué diez días a ver qué podía hacer con el material y a partir de ahí claro porque montaje hace mucho guión o sea los montadores tendrían que tener derechos de autor seguro sí el nuestro amigo Anastasi estaría de sí Anastasi Rinos no sé si lo conoces un montador molt experimentat director també de publicitat que va estar convidat aquí también va estar convidat pero yo lo he visto trabajar y efectivamente estoy de acuerdo con aquel criterio porque los montadores realmente salvan películas de base sí totalmente es decir troban la manera de cohesionar y de fan magia a mí me gustan mucho los videojuegos de joven yo no sé si viene de ahí porque me siento como en un videojuego cuando estoy editando no me considero editora o sea vamos no soy profesional de la edición pero me encanta sí es que es la escriptura es escriure sí amb imatges pero es escriure después en tu currículum sale mucho el de dinamizadora de eventos culturales bueno era como poner eso del circo y la magia he viajado por todo el mundo con mucho espectáculo que también lo hacía casi de todo menos salir bueno al final ya salía de oso y bailaba dejaba los mandos de sonido y bajaba al escenario y es que era la crisis ¿sabes? había que hacer de todo había que hacer de todo y bailaba vestida de oso danza contemporánea que también había hecho mucha la experiencia en la alternativa ¿qué tal? ah muy bien ¿sí? mira te conozco a ti estoy aquí ahora por ejemplo y así un millón de cosas es muy es muy satisfactorio yo es que veo allí un grupo muy bueno con mucho futuro yo no sé si sabes la parte esta en la que yo selecciono proyectos durante el verano y entonces cuando seleccionas unos proyectos y consigues yo siempre digo que soy celestina en esa parte de la alternativa que hago match entre la gente como que hago que se enamoren productores con proyectos o guionistas o asesores o que les acompañen ¿sabes? porque al final los creadores nos sentimos a veces muy solos haciendo este camino hasta que llegas a ver la peli y es muy bonito Patricia se nos acaba el tiempo ha sido rápido ha sido ha sido estupendo te deseamos mucha suerte y mucho trabajo vacaciones deseame vacaciones por favor y vacaciones si lo quieres vacaciones también nosotros hemos anunciado ya hasta el 11 de enero yo tengo un redaje en enero y otro en febrero bien