Cinema sense condicions del 24/5/2022 — Blue Velvet, Cannes 2022 i la memòria visual del cinema: anàlisi de Lynch, panoràmica del festival i conversa amb Òscar Fernández Orengo

Introducció i obertura

• El programa arrenca amb la sintonia de “Cinema sense condicions” i una obertura musical amb Blue Velvet de Bobby Vinton, peça clau que va inspirar David Lynch per a la seva pel·lícula homònima.

“She wore blue velvet…”

• Presentació de l’equip, esment d’absències (Ignasi Juliacs, Anastasi Rinos) i dedicatòria del programa.

Blue Velvet (1986), de David Lynch — Anàlisi

Fitxa i llenguatge formal

• Direcció i guió: David Lynch
• Durada: 120’
• País: EUA.

• Música d’Àngelo Badalamenti i cançons diegètiques i extradiegètiques decisives: Bobby Vinton (Blue Velvet), Roy Orbison (In Dreams), Julee Cruise (Mysteries of Love).

• Fotografia de Frederick Elmes i so d’Alan Splet: el so és un element narratiu central, amb textures inquietants que puntegen l’atmosfera onírica i les escenes a càmera lenta.

• Color com a personatge: el blau i els contrastos cromàtics articulen el pas del suburbi idíl·lic al submón fosc.

• Producció: després del sotrac de Dune, Dino De Laurentiis concedeix llibertat a Lynch.

“Quan Dino dóna la mà, comple.”

Muntatge i atmosfera inicial

• Muntatge de Duwayne Dunham: ritme i tensió modèlics —“per passar-lo a les acadèmies”— que condueixen de la postal suburbana a la inquietud subterrània.

• Introducció a Lumberton (serreries, fusta) com a escenari simbòlic del “doble”: façana harmònica vs. clavegueram moral.

• Apunts d’ironia i product placement narratiu (la cèlebre escena de la cervesa):

“Maldita Heineken.”

Personatges i interpretacions

• Dennis Hopper (Frank Booth): maldat personificada amb matisos humans; interpretació colossal, violenta i hipnòtica. Paral·lel amb Bobby Peru (Willem Dafoe) a Corazón salvaje.

• Kyle MacLachlan (Jeffrey): ambivalència entre la curiositat ingènua i l’atracció pel costat fosc.

• Isabella Rossellini (Dorothy Valens): paper d’altíssima exigència emocional i física; càsting inesperat (inicialment es pensava en Helen Mirren) i treball direccional molt precís.

• Laura Dern (Sandy): vector de llum i esperança al suburbi.

• Dean Stockwell (Ben): figura decadent d’un antro-prostíbul que connecta el protagonista amb el segrest del fill de Dorothy.

Motifs, temes i influències

• El travelling cap a l’orella tallada com a porta al inframón: dispositiu visual que literalitza l’entrada a la foscor.

• Tres històries d’amor entrellaçades: Frank → Dorothy, Dorothy → Jeffrey, Jeffrey → Sandy; l’amor com a força ambigua que juga entre llum i ombra.

• Somni dels ocells: metàfora de la llum que irromp a la foscor —els estornells que “porten l’amor”.

• Buñuel (L’age d’or): eco en la simbologia d’insectes/“bitxos” i el surrealisme domèstic; Hitchcock: construcció de tensió i posada en escena; Kubrick va considerar Eraserhead “una de les millors pel·lícules dels últims 10 anys” i hi ha paral·lelismes de descens a mons secrets amb Eyes Wide Shut.

“Eraserhead és una de les millors pel·lícules que he vist en 10 anys.” (atribuit a Kubrick)

Cannes 2022 — Panorama (75a edició)

• 24 pel·lícules en competició; noms destacats: David Cronenberg, Park Chan-wook, Kelly Reichardt, Cristian Mungiu, Dardenne, J. Skolimowski (EO) —homenatge a Bresson—, entre d’altres.

• Albert Serra — Pacifiction: orgull local en secció oficial; gran reconeixement a França.

• Jurat (8 membres): presidit per Vincent Lindon; amb Rebecca Hall, Noomi Rapace, Asghar Farhadi, Joachim Trier, etc.

Indústria i política — Productor independent

• Nota urgent: canvis en la definició de “productor independent” (esmena “tècnica”) a debat al Congrés poden amenaçar la producció independent.

• Convocatòria de roda de premsa (Ateneo de Madrid, 25 de maig).

“Salvem la democràcia, salvem la producció independent.”

Conversa amb Òscar Fernández Orengo — Memòria visual del cinema

Agenda i exposicions

• Visual Corner (Barcelona): 24 retrats (Saura, Barceló, Plensa, Emma Suárez, Niña de Elche, etc.).

• Filmoteca de Catalunya: exposició permanent de retrats.

• Taller sobre fotografia fixa en rodatge.

Orígens i projecte de retrats

• Vocació inicial de cineasta; pas a la fotografia (IEFC, 1995). Primeres càmeres: Minolta X-300, Hasselblad (blanc i negre panoràmic).

• Primer retrat de director: Agustí Villaronga; després Arturo Ripstein i connexions amb festivals (Alcalá de Henares, Marc Recha, etc.).

Arxiu i metodologia

• Arxiu únic amb prop de 700–800 directors retratats (Espanya, Llatinoamèrica, Filipines), majoritàriament en panoràmica analògica.

• Valor patrimonial i de memòria: documentar també cineastes amb una sola pel·lícula —talent al marge dels circuits comercials.

• La clau és la mirada i la intimitat: treball en espais significatius per al retratat (influències: Eugène Atget i Arnold Newman).

“No és només fer fotos ben fetes; és tenir una mirada.”

Fotografia fixa al rodatge

• Debut amb Javier Rebollo (La mujer sin piano); seguiment d’autors com Isaki Lacuesta (Los pasos dobles, amb Miquel Barceló).

• Projecte extraordinari amb Gonzalo García Pelayo: 11 pel·lícules en 1 any; importància de documentar-ho bé (dues mirades fotogràfiques, making of integral de Carlos Escolano).

• Reivindicació de la foto fixa: crucial per a la promoció i el relat històric del rodatge, sovint menystinguda en pressupostos.

Eines i logística

• Treball majoritari en analògic: Hasselblad XPan (panoràmica, duplicada per seguretat), Contax G2 (duplicada).

• Protocol de redundància (equip titular i de reserva) per risc d’avaries/perdues en viatges.

Divulgació i institucions

• Contactes per a una gran exposició (ICAA, Beatriz Navas); objectiu: apropar la cultura al públic general.

• Exemple de mediació cultural: 80 retrats al carrer Larios (Festival de Màlaga) amb cineastes espanyols i llatinoamericans —impacte massiu.

Recomanació cultural i cloenda

• Visita a l’exposició Turner (MNAC):

“El sol era Déu.”

• La llum com a eix estètic i conceptual, en un diàleg implícit amb la fotografia i el cinema.

• Agraïments i comiat del programa.

Idees clau

• Blue Velvet: simfonia de color, so i muntatge al servei d’un conte fosc sobre el desig i el doble.

• Dennis Hopper monumental; ear motif i descens a l’ombra; triple amor (Frank–Dorothy–Jeffrey–Sandy).

• Cannes 2022: mapa d’autoria contemporània; Albert Serra en competició.

• Defensa de la producció independent: crida sectorial urgent.

• Òscar F. Orengo: una memòria fotogràfica singular del cinema d’Espanya i Llatinoamèrica, amb mirada d’autor i metodologia d’arxiu.