Bollywood, Lagaan i la indústria índia; “Red Army” i Steve McQueen: esport, política i cinema

cinema sense condicions. Canene, canene, canene... Sobre aquests bons de música índia, perquè avui tenim un personatge que ens parlarà, ja sabeu, el Joan Seguer, l'especialista en pel·lícules asiàtiques, ens parlarà de Bollywood i de la Duna Lagan, una pel·lícula que és la que està sonant en aquest moment la música. Jo l'he vist aquest matí. i m'ha semblat molt interessant, sobretot la música, la música, la coreografia i la fotografia la trobo extraordinària. Has ajustat molt, no? Jo aquest matí... Jo aquest matí fins ahir no vaig poder. L'Oliva deia la nit i vaig ser massa tard a casa. Llavors l'he vist aquest matí i m'ha agradat molt. A veure, és que és llarga, però gairebé 4 hores. Sí, pràcticament 4 hores. 3 hores i escaig, gairebé 4 hores. Què se sent, Joan? A part de ser persona, ser personatge també. És tot un personatge, no hi ha cap mena de dubte. No hi ha poca gent que hagi estat al Japó fent una beca, treballant allà, que ara estigui interessat en el cinema asiàtic. Això no és habitual. Ja el tenim aquí per nosaltres. Ja sabeu que és un plaer, estic molt content. És un cinema que potser no coneixia gaire. i realment aquests dies m'he informat i he vist moltes pel·lícules. De Bollywood oi? De Bollywood i del que és la indústria cinematogràfica de l'Índia. Perfecte. Que no és només la producció de Bollywood, sinó que n'hi ha altres. I el cinema independent. Exacte, que és el que anomenen el Paral·lel Cinema. I hi ha un Satyajit Rai per allà, que és una referència mundial entre el cinema de tothom. Ja veieu, aquesta nit estem aquí tres personatges, també de la ràdio. Arradere als vidres, controlant-ho tot, com sempre, el senyor Francesc Aguilar, el convidat que és en Joan Seguer i que us parla que és en Joan Morros. Tu també controles força. A la teva manera. Aquí qui ve, aquí no ve, aquí deixa de venir. Vindrem als propers dies convidats molt interessants. El que acabarà, perquè ens queden dos o tres programes. De vegades no vens perquè vas a Grècia i a Londres. De vegades no se sap per què no vens. Aquí tindrem el Miquel Soler, que és un especialista en astronomia. Què tal conec? Aquest senyor vindrà al programa per parlar, ja els passaré les pel·lícules, ha fet una tria de pel·lícules que pensa que poden encaixar amb el tema. Astronomia o astrologia? Distingim. Ell és l'origen de l'univers. Astronomia. Jo faig un embolic sempre amb aquestes coses. És veritat. Proposa una sèrie de temes, entre ells els forats negres, etc. Ja parlarem una mica de tot això. Que parlarem d'interestel·lar de nou, vaja. Proposa parlar d'interestel·lar, ja ho veuràs. I és un personatge que penso que ens enllunyarà. Ja veuràs com serà molt interessant. Això serà l'últim dia d'aquesta segona trimestre, abans de Setmana Santa. Per tant, ens queden dos o tres problemes com a molt i ell vindrà l'últim dia. Perfecte. Com sempre, l'altre programa tindrà dues parts, perquè farem una part que explicarem una de les pel·lícules que hem vist, que n'hem vist poques de noves. I després tenim aquí, aprofitant que està aquí el Joan Segué, que dediquem-se fonamentalment a Bollywood i a les pel·lícules que ell ha vist i el que ens pugui explicar d'aquest món. Jo us haig de dir que aquests dies he recuperat un documental que narra els destins creuants de la Unió Soviètica i l'equip de hockey sobre gel, conegut com la Jassid Roj, com el Red Army, a partir de la trajectòria de l'excapità de l'equip, un tal Slava Fetisov, que jo no sabia ni qui era, però que després era el documental, et queda clar que era un personatge superinteressant, El documental toca temes com l'amistat i la perseverança, l'esport és fonamental. Però també això ofereix un compacte resum de la història recent de Rússia. És curiós que qui produeix la pel·lícula sigui Bernard Hercoth, que tots el coneixem, per famosíssimes pel·lícules que tots recordem com El guir de la correa de dios, l'enigma d'Haspar Gausser, Fitzcarraldo, Nosferatu, etc. Té un munt de pel·lícules. Es veu que últimament es dedica ell mateix a fer documentals i aquest l'ha produït ell. i ha llançat amb un xicot nou, és un xicot jove, relativament jove, que es diu Gabe Polsky i que és un immigrant rus criat a Chicago i que estava interessat a explicar totes aquestes vicissitudes que passa a Rússia en els últims 40 anys. Pels que hem viscut els darrers anys de la Guerra Freda, perquè va d'això, va de la Guerra Freda, i coneixem una mica com va caure la Unió Soviètica Segurament podem gaudir més del visionat d'aquest documental, que és àgil i espolpitant, i està molt ben il·lustrat amb inserts d'imatges històriques, que reflecteix fonamentalment els anys 70 i 80 del segle passat. i mostra la realitat que hi havia a nivell d'escala mundial entre la Unió Soviètica i els Estats Units a nivell polític, a nivell militar, a nivell ideològic i a nivell moral. Una època en què tot valia, tot es podia fer, per tal de demostrar la supremacia de la seva part, de la seva zona. Des de la carrera espacial que tots coneixem, fins a arribar a la lluna, etcètera, que van estar en competència, fins al deport d'alta competició, com era en aquest cas aquest hockey sobre gel que mostra el documental. El documental segueix el capità de l'equip, aquest personatge que es diu Slava Fetisov i que va, diríem des de l'època de Stalin, que és quan ell en certa mesura comença com a jove patinador i com a jove jugador de hockey, passa arribant a la perestroica i fins i tot arribant al mateix Putin actualment. Així és que al costat de l'evolució de l'equip, que veiem com es forma, com es va creant, ells arriben a ser una figura mundial. És a dir, en el seu moment, als anys 70-80, es converteix en el millor equip mundial de hockey sobre gel i mostra també l'enfonsament de la Unió Soviètica i del comunisme, la caiguda del mur i la perestroica i en certa mesura, diríem, la fi del somni igualitari que fins aquell moment havia presidit la Unió Soviètica. en fi, la història dels últims 40 anys de la Unió Soviètica, però s'ha de dir, i això va també a la pena destacar-ho, que és una mirada, jo diria que crítica i neutral, perquè no intenta posar-se en contracte a ningú, sinó simplement descriure el que va passar, i això penso que la fa doblement interessant. Al moment m'ha fet pensar una famosa pel·lícula de l'Andreu Bagra, que es deia L'home de Marbre, que anava d'un xicot que feia construccions, que competia amb altres xicots fent construccions i era per estimular la producció manual a Polònia. Aquell estel·lulari film que mostrava el canvi també de les coses a Polònia en el moment que s'enfonsa el comunisme a Polònia i com les coses canvien, aquells mateixos personatges que havien estat en una època, després els han trobat en una altra època i com les coses han canviat radicalment, aquí es podia dir que passa una mica més o menys el mateix. El documental, que no arriba a 80 minuts, explica amb un crida i un ritme amb empenta la vida d'aquest excapità que dèiem és Lava Fristov, la vida dels cinc russos, perquè van ser coneguts mundialment com els cinc russos que formaven aquesta Red Army, que constituïa Retarmy, l'exèrcit Roig, i utilitzant un interessantíssim material d'arxiu i moltes entrevistes a personatges que van participar en aquell moment i després els van recuperar, els van anar a buscar i amb què deien, què pensaven d'aquells moments que van viure. Perquè s'entengui ràpidament i situï una mica amb el que estem parlant, en l'ús dels anys 80 el hockey era una cosa molt semblant al que recentment hem viscut nosaltres a Catalunya amb el Barça del projecte Guardiola en el futbol. Uns homes que es comportaven de meravella, que funcionaven d'una forma perfecta, que creaven unes jugades d'autèntica virgueria i passant davant de la porteria sorprenent o deixant estuvefectes als rivals fins que un d'ells no en decidia marcar el gol. un grup que evitava la violència i que era típic per altra banda en aquest moment en el món del hockey sobre gel i que es contactava o que es dedicava exclusivament a practicar l'esport d'una manera el més vellament possible, el més vella possible. En aquella època va guanyar la medalla olímpica i va guanyar moltíssims premis perquè va derrotar tothom, ningú podia amb aquest equip i Era una mena de donar bufetades en els seus contrincants, en els Estats Units sobretot. I el documental demostra de quina manera l'esperit d'alta competició va evolucionant i com s'utilitza en la propaganda política a través dels infiltrats i la KGB que tenen en el mateix equip. Van començar, queda molt clar, van començar tots aquests jugadors, aquests cinc herois, van començar a jugar per plaer, per disfrutar amb el joc i van acabar fent-ho com a servidors de la pàtria. És a dir, perquè la raó per la qual feien era lluir per demostrar que eren més perfectes i més bons que els americans. Tenien que guanyar per la Unió Soviètica, pel seu estil de vida, pel model polític que representaven i havien de ser un exemple per la pròpia ciutadania de Rússia. La frase que es repeteix més d'una vegada al llarg del documental i que és històrica és, som els millors en Jokell perquè el sistema comunista és el millor del món. El documental mostra aquest equip que no tenia rival, que guanyava tot, que es va convertir en el millor equip de hockey de gel del món possible. En fi, un documental molt interessant que arriba fins als nostres dies, ja que una cosa molt curiosa que jo no sabia i que avui visc en el moment que et mostra el documental Arriba l'època de Putin i el 2002 el mateix Putin el fa ministre de l'esport. És a dir, aquest senyor que s'ha exiliat després de la caiguda de l'Unió Soviètica, s'ha exiliat als Estats Units perquè ja té feina i treball i pot treballar i inclús entrenar a gent, finalment el Putin el recupera i el fa venir a l'Unió Soviètica. amb una clara, el que demostra també, i això és una cosa que ens podia passar el millor amb la Guardiola, la clara influència de les figures esportives en la societat, és a dir que després el millor les recuperem en una altra banda. Jo penso que és un documental interessant, només he vist això, només he tingut temps de veure això, perquè les altres coses ja les havíem comentat en programes anteriors. Tu deies que l'havies recuperat, però de fet es va estrenar fa no gaire aquest documental, un parell de setmanes, 23 de gener, si no recordo malament. Pot ser, pot ser. I aquesta història que jo em vaig llegir que s'havia estrenat, la veritat és que em va interessar molt, així que tot el que dius em correspon una mica amb les expectatives que jo m'havia creat sobre la pel·lícula, jo li he dit pel·lícula, això de distingir entre pel·lícula i documental, sembla una mica arbitrari i absurd, i em va interessar també el paral·lelisme entre aquest jugador i aquest equip de hockey amb el que també es va fer a la Unió Soviètica amb els jugadors d'ESCACS que porta fent durant dècades ja. També acostumen a ser els millors i són un equip també i val la pena recuperar una mica l'esperit o la idea perquè no crec que s'hagi fet un documental així per cinema com aquest darrer Tarmi, valdria la pena, però sí que vaig estar veient allò pinzellades mentre esperava un tren, una estació, però escoltant com s'explicava la manera com organitzaven l'equip d'ESCACs, és sorprenent, no és res del que tenim la idea que sigui una sola persona que s'enfronta amb una altra, sinó que hi ha un equip darrere d'entrenadors, de conselladors, de psicòlegs, és un muntatge brutal. Val la pena dir que una cosa que també em va sorprendre en el documental aquest és que en un moment determinat hi ha un pare de la criatura, que després el retiren perquè consideren que no és prova apropiat i en posen un més disciplinari, més dur, més excloent, no sé, més fatxa per entendre'ls, però dins de la Unió Soviètica i del comunisme. I el pare aquest, al moment de funcionar, s'inspira en el balet rus i amb l'escac. de manera que quan fan entrenaments tenen experts amb balet rus i amb escac per veure les jugades que poden fer. Es veu que hi ha moments espectaculars, com que filmen trossos de partits que van guanyar, de la forma que es mouven, de la forma que d'allò... Semblen realment una cosa com el barriol. Com una dansa. És a dir, que és una cosa que els altres, els americans, estan acostumats a repartir llenya i començar d'un cop i violència i tal i aquests, fent tot el contrari, els guanyen i els altres queden absolutament col·lapsats. El documental d'aquest sentit és superinteressant i recull tot això que estàs dient tu, és a dir, hi ha valets russos i hi ha escacs. Havia estat ben acceptat aquest jugador als Estats Units? No, no, al principi... Aviam, ell és un personatge bastant carismàtic i en un moment determinat quan li ofereixen marxar etc. ell es nega a marxar perquè considera que ell és rus i a vegades queda allà i el pateixen de mala manera però ell es nega. En un moment determinat, quan la cosa va evolucionant, perquè cada vegada està més complicada, ell marxa. I quan marxa i comença a treballar amb altres equips, també els americans el marginen. I no només l'emmerginen, sinó que no li deixen jugar de la seva manera, i ell no encaixa amb la forma de jugar, els altres, violenta i tal, té un altre estil de governament diferent, i no encaixa. Fins que resulta que un dels famosos equips de Joc Hockey sobre gel era de Canadà i s'adona que allà hi ha una figura que s'està desaprofitada i recupera els cinc fulanos que va fer superfamosos i crea un equip amb ells, tornen a guanyar-ho tot. Curiosament, ja són més grans tots, com que l'altre se'n dóna a compte que tenen un estil que estan complementats, que juguen tal i que ningú pot amb ells, però mentre no, el canadec no se'n dóna a compte que té una figura que està desaprofitada, això no es veu. El tenen marginat i ja està descontent. Perdona la broma, però això de passar de ser personatges a fular-nos també m'ha encantat. No puc reprimir-me, ho sento. Hauria de callar-me de vegades. El que deies la comparació amb l'equip de Guardiola, per exemple, o amb el Dream Team de bàsquet americà, Estava pensant, ja volia fer el comentari ràpid, però m'ha donat temps de pensar si potser hi ha la mateixa possibilitat de manipular un equip de qualsevol característica, de futbol o de fer propaganda d'una nacionalitat. La catalana, l'estat unident, però és diferent. Hi ha un problema i que és que mentre la Unió Soviètica, si parlant molt directe, era una dictadura on la KGB controlava tot, amb aquests nanos els tenen marginats en un lloc, només poden veure la seva família uns 10 o 12 dies a l'any i la família es queixa que els tenen allà tancats, que estan tot el dia assajant, els entrenaments són brutals, passen hores i hores i hores i entrenant, i es comprometen perquè no fan res més que això, no tenen vida que només és l'esport. Això es pot fer amb una dictadura. Els futbolistes ens ha arribat a aquest extrem, però també els prohibeixen moltes coses, no els permeten sortir per la nit, els tenen una concentració molt determinada, no arribant a aquest extrem. Jo havia arribat a una altra conclusió, jo solet, donant-li voltes mentre tu parlaves i escoltant-te. que és diferent perquè un Barça, per exemple, un Dream Team d'Estats Units, doncs també està format per persones de nacionalitats molt diferents. Llavors tens un argentí, tens un brasilet, tens un d'allò... Llavors sí que pots dir, doncs bueno, va, però sí que és el millor equip, sí que està afincat en un lloc determinat, però clar, hi ha una persona agafada d'un lloc d'un altre, no pots... El que passa que venim pel Messi està format a la Masia, és a dir que que en el fons hi ha gent que diu si és català o és argentí. Ens sembla que d'aquí té 12 o 13 anys. Tornaríem a recuperar la pregunta de què és ser català. Ho dic en el sentit que és una cosa que està en discussió però sí que veig que el que queda molt clar... El documental del Messi no l'has vist? Jo no l'he vist. Estaria bé? No sé, no tinc ni idea de com va i si està bé o no, no hi he llegit res. Però el que passa aquí en aquest cas és que jo crec que és molt típic de la Unió Soviètica, és a dir, penso que els extrems que s'arriba de control, d'opressió de la gent, que se'n donen compte que volen però a la vegada estan superment atrapats, jo crec que això en un país, diríem, no comunista, és mica difícil que passi. De la mateixa nivell, eh? Però sí que és veritat, per una altra banda, i això ja ho sabem tots, però crec que val la pena destacar-ho, que la identificació per a alguns equips arriba a ser tan gran que sobrepassa l'interès per qualsevol altra cosa. La selecció espanyola, per exemple, el que va provocar en el seu moment en el qual estava guanyant tot, que va guanyar el Mundial de Futbol i d'allò, també s'utilitza. També s'utilitza per anestesiar una mica la sensibilitat de la gent i perquè la gent no pensi en altres coses, de manera més dissimulada, amb un altre sistema econòmic diferent. Per això deia que hi ha potser un penalisme al sentit que com que aquestes figures internacionals, el Guardiola avui dia és una figura internacional, és a dir, si aquest senyor se li fes una oferta des d'aquí políticament com li fa al Putin en aquest personatge que era el capità d'aquest equip, Volem dir que això podria passar perfectament. Casparov, un dels grans genis de l'SCAC, va entrar en política com a rival del Putin, com a rival de l'establiment de la Unió Soviètica. La veritat és que sí, que esports d'aquesta categoria poden arribar a tenir una influència molt important. Quan vaig llegir que anava a retard-me em va interessar molt. A mi el documental m'ha agradat, és dir, no és una obra mestra perquè és el primer pel·lículum d'aquest xicot. El que passa és que tinc la sensació que el fet de ser Rossell d'origen, viure a Chicago, llavors doncs tenir el Herzgold allà perquè l'està ajudant per produir la pel·lícula, i tenir la música, té una música americana que ho fa molt bé, i les fotografies, penso que és un documental interessant que val la pena de veure. Anem parlant de primeres pel·lícules. Jo he recuperat, això sí que és recuperar, perquè és una pel·lícula de fa 5 o 6 anys, no recordo exactament la data, el primer llarsmetratge que va fer com a director el Steve McQueen, la pel·lícula Hunger. Ell mateix dirigia l'Estima Queen? L'Estima Queen, el negre. Aquest director enorme, de dos metres, amb unes esquenes com un armari, que fa unes pel·lícules amb una sensibilitat extraordinària. Ha fet com a llar-metratges, suposo que ha fet algunes altres cosetes anteriorment, però les que són oficialment llar-metratges i que es poden trobar i veure són Hunger, que és aquesta que he dit que vaig veure ahir mateix, Shame, totes dues protagonitzades pel mateix actor, no recordo el nom... No, no, no, el de Drive no. No és el de Drive? No, ara donarem el nom, és l'altre, és el que va fer Maleïts Bastards, però ara no em ve el nom. Quina va fer l'alemany? El que feia de... No, el que feia... Bé, és igual. No, l'alemany no, el que feia de jueu, el que feia de jueu que havia de... Ara buscaré el nom perquè no m'ha acabat de venir. Les dues pel·lícules van agafar el mateix actor, un actor d'eficàcia brutal, tot i que les temàtiques són molt diferents, perquè Hunger és una pel·lícula sobre l'ira, sobre la lluita de l'ira i una època determinada que jo no coneixia, no perquè sigui molt oculta, sinó perquè jo soc força ignorant amb aquest tema. en la qual els presos de l'IRA, que estaven en una presó britànica, van fer una mena de protesta que consistia en no netejar-se mai i fins i tot embrutar les parets d'excrements. En una de les cel·les en què entra un dels presos, es veu que les van decorant contínuament. Llavors entre la brutícia, la manera com els maltracten, com allò de la pel·lícula, és veritablement obsessiva i opressiva. però està tractada amb una sensibilitat impressionant. Hi ha una escena que és la més significativa, i està clar que és la més significativa i la culminant, tot i que després la part en la qual, perquè Hanger seria Ghana, la clau és que el personatge principal decideix fer i convocar una guerra de gana però no només entre ells sinó tots els presos, que són 72. De manera que quan un ja està a les acaballes, un altre agafa el relleu i així anava fent. I això és una qüestió històrica i van morir no sé si 10 o 12 i al mateix temps l'ira per una altra banda anava intentant carregar-se els policies que estaven maltractant aquesta gent. Era una cosa terrible, veritablement brutal i amb una fotografia trista. El que us deia d'una escena que dura 20 minuts on el personatge que decideix que farà una vegada gana vol parlar demana per parlar amb un sacerdot de l'Ira, un que coneix pràcticament del poble, i estan 10 minuts parlant i amb un pla fixe fins que la càmera es decideix a fer un primer pla del tabac que està fumant i del personatge com està parlant i després també del parc del sacerdot. on parlen de la filosofia de com s'ha de fer una cosa si s'ha d'entrar en acció, la qüestió moral del tema, veritablement brutal, de la manera com explica les anècdotes, com tu et vas imaginant tot el que et diuen i de la manera com, cap al final, quan ell està ja en un estat pràcticament terminal, això ho torna a recuperar i veus la seva imatge de nen com va caminant pels boscos però amb una imatge mitjonírica espectacular de sensibilitat, no re d'efectes especials ni d'acció. És un d'aquests directors que hem d'apuntar per fer un especial un dia. Hunger, shame i 12 anys d'esclavitud que és la tercera que encara no ho havia dit, que és la més coneguda. moltíssima gent el coneix per això i m'imagino que, o potser, si quan fem el... L'any passat. I si coincideix que ja ha fet una altra pel·lícula, potser podem fer coincidir fins i tot amb el punt en què es treni una altra i parlar-ne de quatre llarges metratges seus. Jo només conec l'última. La deixem, jo la vaig veure, però ha estat de veritat força important. S'ha de reconèixer les coses, estava molt perjudicat per l'alcohol, no la reconec, però tothom que la vista i que me la comenta em diuen que és una pel·lícula, també tracta sobre el tema d'una persona que entra en una addicció del sexe, aquest mateix protagonista que encara no he recordat el nom, però és un dels grans actors de l'actualitat, de Hollywood, i que tothom se'l rifa, se'l vol per les seves pel·lícules, i també que està fet amb una sensibilitat enorme. I 12 anys de esclavitud ja és la gran pel·lícula que ha fet i que ja ha creat l'atenció de tothom. Però res, per apuntar, simplement per tenir-ho en compte. Tenim aquí el Joan Seguer, i Joan, tens tu la paraula, tot el micròfon o per tu? Avui a la idea era parlar del cinema de l'Índia. i fer una mica d'història del que hi ha hagut i del que està actualment fent les pel·lícules que hi ha en l'actualitat. L'Índia, com ja sabeu, és el primer país del món en quant a produccions cinematogràfiques. Estem parlant de quasi mil per any. Això ja per començar sorprèn, perquè un pensa que són els Estats Units, que és la indústria de Hollywood. El que passa és que no ens arriben aquelles pel·lícules, però de fer-ne... i a la vegada és dels pocs països on les pel·lícules dels Estats Units pràcticament no hi tenen presència. Tenen acaparat el mercat interior. D'aquestes mil pel·lícules per any, de Bollywood, que seria la indústria cinematogràfica comercial de l'Índia, estem parlant d'unes 400 pel·lícules. A l'Índia, a part de Bollywood, hi ha moltes més coses. 1.000 pel·lícules. M'estic intentant fer la idea. 400 de Bollywood i 1.000 en total. És a dir, són 3 pel·lícules al dia que hauries de veure per veure-les totes. Una bestiesa. Em sembla que hi ha 14.000 sales de cine. Les que són 1.300 milions d'habitants. Sí, la Índia és un continent, pràcticament. i realment no és l'única distracció, però realment és la distracció més habitual de la gent de la ciutat, molts que venen del món rural i que estan en un petit poblet i allà no els arriba res de distracció, i no és això. Seria l'equivalent al futbol aquí. A nivell d'idiomes, penseu que a l'Índia hi ha 20 estats i 16 idiomes. A l'indi, potser el 40 o el 50% de la població india l'entén, però després ja el bengalí, el telugu, el tamil, són diferents idiomes, i el que és curiós és que cada idioma té la seva indústria cinematogràfica. Per exemple el Ben Galí és el Tollywood i el Kerala que és el Mollywood. I és curiós que estem parlant d'industries de 200 pel·lícules l'any, altres 130, altres 70. Això ho havies sentit, ara no ho recordaves. Ha sigut una cosa que no és que m'hagi sorprès, però que realment m'ha impactat una mica. parlant una mica de què són les pel·lícules de Bollywood, ja he dit que Bollywood és el nom que rep la producció cinematogràfica a l'Índia, de caràcter bàsicament comercial i amb l'idioma índi, i aquest nom prové de la combinació entre Bombay i Hollywood. Les característiques principals d'aquest tipus de pel·lícules, en primer lloc, és la música. Les cançons, les escenes musicals, les danses, realment són molt espectaculars. En moltes pel·lícules, pràcticament, jo diria que una quarta part és d'aquest tipus de danses, de música. Tot s'ha de dir que depèn molt del tipus de pel·lícula, però en general, les pel·lícules de Bollywood, hi ha un percentatge molt elevat de música. Són escenes doblades. El que vull dir és que primer es filma la pel·lícula i després s'afageixen tots els diàlegs. Tant la música com el que és, diguéssim, la... I això es nota amb aquesta lagga, no es nota. Jo ho estava mirant aquest matí i veia que els que cantaven cantaven en playback, no eren... Es nota amb les escenes de música. Jo les altres no. M'ha colat, m'ha colat. Perquè les altres no. El que passa, jo he llegit també que és el mateix que està dient ell. que es veu que primer no la doblen, o sigui, fan que parlin per poder posar a sobre cada un dels idiomes. Si tenen 17 o 18 idiomes, la mateixa pel·lícula serveix amb els 17 idiomes posterior. Jo l'he vist en castellà, perquè la versió no l'he vist en versió original com tu. Si no he vist amb castellà doblada. La castellà no he notat res. Però el moment de cantar, quan cantaven, sí que es notava que era playback. Era claríssim. Això que estava dient ell. Perdona, però en castellà tot doblat en castellà. L'anglès parla amb anglès. L'anglès parla amb anglès. En la versió que jo he sentit. Quan parla en índia parla amb castellà i quan l'anglès parla amb anglès. S'entén bé. Els guions normalment són bastant simples, on el tema principal és l'amor, el romanticisme és bastant habitual. Encara que intenten barrejar també altres gèneres, comèdia, tragèdia i melodrama. Per això hi ha gent que diu que és un cinema que anomenen Masala. Masala és un mot de la gastronomia india que vol dir barreja d'espècies. i a vegades li diuen el cinema a sala perquè hi ha romanticisme, hi ha tragèdia, hi ha diferents temes dins de la pel·lícula. Fins i tot hi ha pel·lícules, Joan, que m'han parlat, que en la mateixa pel·lícula es combina, com que són tan llargues, en una part de la pel·lícula hi ha un drama Amb la següent part és una comèdia musical, amb l'altra cinema negre. Es veu que van combinant i s'ho fan venir perquè l'espectador hagi d'estar pendent de les diferents parts. Jo el cinema negre m'agrada molt. Jo encara de Bollywood no n'he vist cap de pel·lícula. Sé que hi ha un director, el Ram Gopal, que és un especialista de cinema negre de l'Índia. i tinc ganes de veure perquè realment la majoria de pel·lícules són, de les que he vist almenys, són o drames o realment molt romàntiques. A mi és que m'ha parlat una persona que ha estat allà a Varanasi, a Benares, i en una altra ciutat i va anar a veure algunes pel·lícules i d'allò i em va estar comentant una mica el tema aquest, no? A part que és un espectacle, anar a veure una pel·lícula es veu que és una festa. És una festa, sí, és una festa. Parlen familiar, o sigui, una cosa bastant curiosa, bastant diferent de allò d'aquí. La durada d'una pel·lícula estem parlant de més de 3 hores. Són pel·lícules que nosaltres a vegades les anomenem una mica puritanes. perquè no hi ha escenes de sexes, no hi ha petons, aquests apassionats no se'n veuen, en aquest tipus de pel·lícules, perquè es veu que la cultura índia no els acaba d'agradar. Això és bastant típic. I normalment al final també és bastant happy end, que diuen, que normalment acaben bé. Acaben bé i ja està, tots feliços. De fet, el cinema de Bollywood va començar... hi ha el cinema clàssic de Bollywood. Als anys 50, hi ha un representant, el Raj Kapoor, que aquest és el que anomenen el Chal Chaplin de l'Índia. És un actor, director, feia de tot, productor, era un personatge molt important a l'Índia. A part del Rakapur, va fer una pel·lícula que va estar anomenada al Festival de Cants, que era El Vagabundo, al cinema índia era Aguara. que aquesta no he tingut l'oportunitat de veure-la i tinc moltes ganes de veure-la perquè també la crítica la deixa molt molt bé. Per internet la vaig aconseguir però era en Indie només. No estava subtitulada en anglès i realment no vaig començar a veure-la però té molt bona pinta aquesta pel·lícula. Totes les que has vist durant aquest temps per preparar una mica el programa eren de Bollywood o has vist a Bollywood? Totes de Bollywood. Perquè jo sincerament el cinema que anomenen el Paral·lel, que això dins del que és la Indie estem parlant d'un 10%, Si parlàvem amb 14.000 sales, un 10% d'aquestes sales fan pel·lícules independents. Si el Salles i Rai, a part de la trilogia, havia vist alguna pel·lícula més, però realment indepedent no havia vist això. Jo vaig estar aquí, el Joan se'n recordarà parlant de cinema així independent a través d'un cicle que hi havia a Sant Boi aquí mateix i que jo coneixia el responsable, que venia molt poqueta gent a la sala però les que vaig veure em van impressionar moltíssim. També estaven escollides, és allò com agafar les pel·lícules més representatives, més profundes, no d'una filmografia, sinó d'un aspecte determinat d'una filmografia però unes històries amb un recorregut espacial, humà, amb una profunditat de diferents... perquè, per exemple, la majoria de pel·lícules, com tu comentaves ara, el tema de l'homosexualitat, per exemple, ni parlar-ne ni tractar-ho, doncs algunes d'aquestes que jo et dic, que no me'n recordo el títol ara, però ho tractàvem amb una sensibilitat... Fuego, per exemple, el que passa és que Fuego, que és de la Depa Meta, aquesta parla una mica de l'això... Clar, però ella va haver de sortir una mica de l'Índia, sembla que fins i tot no li deixen rodar allà. No, està prohibida, però realment està mal vista. És el que anomenen els Indian Non-Residents. Ja es veu que hi ha una categoria que es diu INR, Indian Non-Residents, que hi ha la Miranair, la Depa Meta, després també hi havia el Gurinkar Shadha, que va fer el Quiero ser becam o bodas y prejuicio, perquè realment hi ha una cosa que comentava el Joan, que hi ha una mica de... de gènere de la gent que ha estat no auxiliada però que està rodant pel·lícules de l'Índia però fora de l'Índia. Jo quiero ser becà. Em va tenir molta repercussió. Continua a ser una pel·lícula que es passa a les escoles. Ara no té gaire números musicals ni res. És diferent. No és que aquesta no és de l'oribut. I de la meta, no sé si heu vist l'Agua, per exemple. És de les meves pel·lícules, que m'encanta. I tampoc no té ceres, no recordo. Sí que en té alguna. Sona en un moment determinat. Sí que apareixen alguns personatges més adolescent. Jo crec que sí. Jo he interpretat que això dels números musicals veu una mica de l'estil britànic. Les britàniques els agraden molt els musicals al teatre. Jo vaig anar a Londres i vaig anar a veure Billy Elliot, que no és una adaptació de la pel·lícula com a musical. i això té molt d'èxit. Aquí, per exemple, a Espanya, penso que els musicals no trapen massa la gent, i en canvi allà sí. Tinc la sensació que la gent, això que dèiem del soroll del festival, d'un element religiós quan veuen una pel·lícula, està connectat amb els espectacles de teatre musicals que es feien antigament i el que han fet ha sigut adaptar aquesta mena de musicals al cine, transpassar el model aplicat al teatre, aplicar-lo directament al cinema. Té molta influència britànica, és normal. Mira Joan, escoltem un momentet aquesta música. Queda molt bé amb el que estem parlant. Ara us ho explico, perquè allò de Youtube... Aquesta és una cançó, una de les cançons, no sé si alguna més, jo diria que sí, un parell o tres, això que dèiem de la pel·lícula Aigua, composada, curiosament, precisament, per AR Raman, jo diria que és un dels grans compositors, perquè és el que composa la música de Lagann, precisament, la de Slandom Millionaire, quan va fer-se la pel·lícula, també va ser ell el responsable, a part d'algun altre, però ell era un dels que havia composat més temes, És fantàstic com canta aquesta gent. A mi m'ha fet gràcia una cosa llegida aquesta tarda, que es veu que ells primer busquen grans autors musicals, fan la música, llencen la música abans que surti la pel·lícula i aleshores tothom espera que surti la pel·lícula perquè la música ja la coneixen. La música ha donat tants calés que pràcticament ha finançat la música, la venda de discos ha finançat la pel·lícula. Cosa que aquí no passa, és a dir, és una cosa en forma completament diferent. I per tant vol dir que la música busca llavors, com deia el Joan, experts, o ho has dit tu, experts, que no tenen per què ser indis, poden ser d'Occident, però el que busquem és que sigui una música molt bona per fer aquesta feina. El que destaca, no sé de totes les pel·lícules de Bollywood, Joan, no li deixem massa avançant, però ara seguirem, encara ens queda una miqueta de temps, que podem anar fent. Parlant dels números musicals, jo diria que hi ha dos tipus d'utilització, generals, potser es podria matisar més, però una seria, en la pel·lícula Lagan, per exemple, el que es fa és il·lustrar coses que ja han passat o coses que estan passant. Jo diria que una altra manera de fer servir la música és fer avançar la història. Jo diria que l'Hagan potser ho haurien de pensar una mica també, però no avança la història quan hi ha un número musical, o potser una mica sí, potser sí que fa que tiri cap endavant. La Saquera, per exemple, que és una de les primeres, quan ve la pluja, aquest home està esperant que vingui la pluja, potser sí que hi ha una mica d'avant. Si és Bollywood com si és cinema independent estan les cançons com una mica ja destacava Joan Morros doncs estan composades expressament per la pel·lícula. És una cosa completament fixa i necessària. Aquí també hi ha pel·lícules que han tingut molt èxit, el Gris per exemple. La pel·lícula va ser la música. La música va fer superfamosa, com passa amb les músiques de Pulp Fiction. Eren conegudes, però fins que no va sortir la pel·lícula no es van fer superconegudes. Evidentment, però no ha sigut que primer hi hagués la música. M'ha sorprès a mi. Llança la música mesos abans. La gent ja la coneix, tothom està esperant a veure la pel·lícula, i te n'al·lereixen mentre veuen la pel·lícula. i la cantant i la crida, m'imagino. Perdona que t'estem interruptint. Realment, la primera pel·lícula que jo he vist, que és de l'any 1957, la van rodar, que és del director meu opcant, que es diu Madre Índia. M'han dit que és boníssima, això. Jo us la recomano. Si no l'heu vist, realment. És un drama, té bastanta part musical, però jo crec que és bastant adient, realment no es fa pesada. Si és com l'Hagan, hi ha moments que la vaig trobar una mica pesada. Aquesta madre indiana és una dona que està casada i és la vida des del seu matrimoni fins que mor. Es casa amb un home, l'home és un pagès. perd les mans durant la feina i ha de criar els seus dos fills. I a partir d'aquí hi ha un prestamista que els exigeix diners cada vegada i no pot pagar. I a tu et consta, perquè jo pensant en el Satyajit Rai, que no és Bollywood, sinó que és més aviat cinema, aviat d'autor independent, no sé com catalogar-ho, però a tu et consta pel que has mirat i has estudiat. Estava pensant en la trilogia d'Apuno, que parteix d'aquesta pel·lícula de Madre Índia com d'una mena de neorealisme, històries dures, històries fins i tot en blanc i negre, similars al que hem vist aquí a Europa, a Itàlia. La primera, la cancion del camino, que em sembla que era Pater Pankali. I després continua semblant una mica de Nobelbac amb el que va fer Truffaut. És curiós perquè no sé si tu creus que hi ha una influencia de cinema europeu cap a l'Índia. Amb el Satyajit Rai sí, ho he llegit i la influencia és molt gran. I amb aquesta madre india que has vist, què diries? És un producte més indi, no està tan influenciat amb el tema d'Europa. És més del que passava a l'Índia. I també potser influenciar, perquè el que deies recorda l'Ozu, japonès, potser més influència cap allà o tampoc. Em va recordar una mica, encara que no té res a veure com a tema, en aquella pel·lícula de l'Intendente Sacho, del Kenji Mizoguchi. El Mizoguchi, exacte, sí. Aquella que li rapten, en aquell moment li rapten els fills i la mare no es trastoca, perquè realment no es torna a veure fins al final, però ja està trastocada. I també em va agradar molt aquella pel·lícula, també. però aquesta potser perquè no esperava res de l'altre món, li vaig dir que l'aniria a veure i realment m'ha agradat molt. Sí que és un privilegi, teníem el Joan Seguer. Jo us la recomano. Aquesta tarda, quan estava mirant coses, la que recomanaven és aquesta que dius mentrestant. S'acaben com una gran pel·lícula. Ara no sabia ni de què anava. Em sembla que va ser de les primeres pel·lícules índies que va estar anomenada a l'Òscar. Després va ser el Miranayar, és que normalment no eren del Bollywood, pràcticament a Europa arriba molt poca cosa. Una altra pel·lícula que he vist, a nivell del clàssic del Bollywood, jo recomanaria aquesta que he comentat, de la Madre Índia, del Mehbap Khan, El Rakapur no el puc recomanar, però n'he llegit molt bé, que seria el Rodamón y el Vagabundo, a la Guara, de l'any 53, que va estar nominada el Premi de Cans. I després un altre que tampoc no he vist, que també tinc pendents, és de les dues que tinc pendents del Bollywood, que seria Piaça. Piaça és del Gurudut. que realment diuen que sí que és l'Orson Welles també de la Índia. A vegades els hi posen també... Títols d'Europèles, no? Exacte, aquests apodos que els hi posen. L'altre era el Charles Chaplin i aquest diuen que és l'Orson Welles del cinema índi. I tinc ganes de veure-lo aquest. Això seria des dels anys 50 fins als anys 60 de Bollywood. Després va venir dels 70 als 80, amb un director que m'agrada molt, que és el Jax Sopra, que té uns fills que estan rodant pel·lícules de Bollywood. Jo recentment he vist una pel·lícula que, per exemple, he vist My Name is Can, que és una pel·lícula que està també molt ben feta. Després he vist també el Debtas. Debtas és una pel·lícula del 2002 d'un director que és el Sanjay Leela Bansali. I realment és una història que a l'Índia passa com a... El que ja sabem tots és tot el tema de les castes i també dels tabús socials. A moltes pel·lícules això està molt reflectit. Els sacerdots, els guerrers, els comerciants, els paris, tot això, moltes pel·lícules tabús, diguéssim... M'intenten harmonisar, amb una cosa feliç, més o menys, que deuen defensar que tot sigui harmònic, que no hi hagi problemes, o no? Sí, sí, sí. Ells intenten això, que totes les religions intenten estar sempre musulmans, hinduvistes, intentar d'alguna manera, com hi ha tanta gent, que convisquin. Però hi ha moltes pel·lícules d'aquestes que també et fan plantejar, per exemple, el matrimoni de conveniència. O menys de conveniència, sinó matrimonis arreglats. Això, diguéssim, debdes, tracta d'això. Hi ha un noi i una noia, de petits, dels sis o set anys, que s'enamoren, i realment és un amor increïble. I el pare un és de la casta dels sacerdots, dels bremans, i els altres seria de la classe baixa, no pàries, però seria la segona. I el pare no veu amb bons ulls que el seu fill es casi amb aquesta noia. I el porta a estudiar a Anglaterra. Quan torna d'Anglaterra, ell està encandilat de la noia i la noia també d'ell. I quan la mare de la noia vol concertar el casament, el pare diu que n'hi pensar-ho. i a partir d'aquí doncs ell doncs abandona la casa, es torna al còlic, ell es casa amb un altre, diguéssim, li concerta en un matrimoni, es casa, i a partir d'aquí doncs és el drama d'aquesta relació, diguéssim, impossible, per part, diguéssim, de la societat familiar en aquest cas. Però això, amb molts arguments, passa això. Perquè una altra pel·lícula que hem vist és El Valiente, el valent d'acord s'emportarà la nòvia, que a casa també s'hi va fer un èxit l'any 95, és d'aquest director, de la Ditya Chopra. I la majoria d'actors sempre són, no sé si els coneixeu, el Shah Rukh Khan. Aquest és un mita a l'Índia, sí. El Shah Rukh Khan i l'Amir Khan, que és el que fa. Jo que soc molt de comprar vegades llibres d'aquests, de los 501 actores más famosos del mundo. I aquests dos surten. A part de la meitat Batxan, que és més veterària, és molt bo també. Però aquests dos em va sorprendre perquè jo no... Dic a veure si serem. I realment estava tant l'Amir Khan, el de Lagan, com aquest Xacrucran, que realment ha fet... Jo de les que he vist n'he vist cinc o sis pel·lícules. I realment és un molt bon actor. Actrius, per exemple, jo crec que són molt bones actrius, però en aquest cas no han sortit en aquests xivres que jo he consultat. A mi m'ha fet gràcia que no hagis vist tu Rastras de Sandal, saps de què va? Sé de què va, però no l'he vista, aquesta la tinc pendent. Perquè és que surt en un moment determinat, no sé si l'heu vista, és una pel·lícula interessant, s'ha de veure, penso que és la millor pel·lícula... Els Gaudí van parlar bé... La millor pel·lícula dels Gaudí de la temporada. i hi ha un actriu índia que és de Bollywood i representa que és la germana, i l'han anat a buscar amb ella perquè balla i tal. No te'n recordes el nom, no? No, ho sento, però no. Es veu que és molt famosa, molt coneguda i tal, però no sé quin nom era. És a dir, la pel·lícula està francament bé. La tinc pendent, el que passa és que volia acabar de veure totes aquestes de Bollywood. I aquesta de Debdes, aquest que comentava, que és el nom d'aquest noi, volia dir, hi havia el Debdes i la Paro. El Debdes és el noi, la Paro és la noia. És una pel·lícula que també recomano. També hi ha escenes musicals, però jo crec que en aquest cas també estan bastant ben triades. És una pel·lícula bastant dramàtica. Molt bé. Una altra pel·lícula, a mi la d'actriu, la Kajol, no sé si la coneixeu, és una actriu preciosa. Normalment, les noies índies, aquest tipus de pel·lícules són molt maques. Hi havia la Aishagwara Rai, que aquesta em sembla que va guanyar la Miss Món. El Debtas la feia ella. Ara, que a l'Hagan la noia és guapa, però la britànica que surt és espectacular. Al principi, quan va pintar com a dolenta, no tant, però després sí que és més guapa. Jo ja matiso. Les dues estan enamorades d'ell. Sí, però al principi quan surt ella com a britànica fa un posat molt sec, molt adult, no? Una mica estirada, no ho sé. I després va avançant i doncs que no, que no ho és, no? I jo diria que li canvia quan surt d'anglès. I quan ella està més no tan anglès està molt més maca, perquè està molt més així. Jo diria que sí, no? Potser sí, sí. La Triúna és famosa, però no és de les més famoses de l'Índia. Sembla que va fer aquesta pel·lícula d'alguna altra, però realment no és com la Kajol o com la Karen Akapur. I m'ha fet gràcia que la majoria d'aquestes noies, per exemple, tenen alguna relació entre elles. Són cusines, cusines germanes, que són de família. Això és bastant habitual també. Hi ha una casta cinematogràfica. Pot ser, pot ser que s'hi va baixar. Jo és el que crec. Després també una comèdia que també us recomano, que ha estat del 2009, que és Tres Idiotes. Tres Idiotes actua l'Àmir Khan i són tres estudiants d'enginyeria i expliquen la història i els motius pels quals cadascú estudia aquesta carrera. També hi ha el moment romàntic amb la noia al costat. És una comèdia que recomano de veure. A mi el que m'ha sorprès també, això llegint-t'ho aquests dies, és que es veu que, primera, la influència de Hollywood amb nosaltres, que seria de l'asloc milionaire, el Mollin Rouge, diuen que té molta influència del cine indie, i altres coses, però després, el fet que com que fins fa molt poc el cine d'allà no arribava a tot el món, Es podien permetre el luxe de fosallar guions. Hi ha molta tendència a copiar. Cine Nois, Bajit Hermanos, l'han fet ara el 82, Scarface, la famosa pel·lícula, l'han fet en el 90, El Padrino, l'han fet en el més tard, una única més tard, Carne Tremona de l'Almodóvar, és una pel·lícula del 2006 que és exactament el guió de l'Almodóvar, i així, successivament. que fins aquest moment ara els comencen a posar pegues. Per primera vegada comences a arribar a més llocs i els guionistes o productors o qui sigui dels països d'origen comencen a criticar-ho i a demanar indemnitzacions per la còpia. Però fins ara no ha passat. El motiu el saps o no? El realitzadors tenen molt poc temps per rodar les pel·lícules i per això han de buscar guions fets ja per rodar-ho ràpidament, perquè com que la producció és tan gran, realment han d'anar per aquí. I diuen que realment això, que a la llarga ho perseguiran. Tot això d'aquests plagis que fan. De totes maneres de les que has dit, Carne Trèmula és la que han tardat menys a versionar, perquè si té nòvia, pare, sí, té germà, o un patrino, ja són pel·lícules que porten uns àngels. Ens han fet esperar, diguéssim, no? Que això m'agrida l'atenció, no? León, el professional, també l'han fet en el 2000. I així, Maradentro, també hi ha una versió de Maradentro. M'ha fet gràcia perquè, clar, tot això no és conegut. Jo no ho coneixia. A mi seria la raó que ha explicat ell. Jo el que encara et queda alguna pel·lícula més que hagués vist. N'he vist 8 o 9. Potser aquesta. Sobretot la de Madre Índia i la d'Eddas. Jo aquesta sí que la recomanaria. I la que volem comentar en cinc minuts, la de l'Hagan. Sí, i tant. És la que hem vist tant el Joan com jo. És la que podem parlar més. A mi el que m'ha sorprès més de tot... Sabeu el que vol dir l'Hagan? Sí, és un impost que han de pagar a la terra, sobre la collita. I representa que tot és entorn d'això, com que si guanyen, els promet que si guanyen, els hi perdonarà dos o tres anys de l'impost aquest. Ja que estem, diguem-ho, si guanyen perquè s'enfronten a un partit de críquet. Els que estan allà amb l'exercici britànic, que són uns experts en críquet, amb uns labradors que no han jugat mai al críquet, tot i que tenen un joc similar, que un d'ells diu, el protagonista, diu, això és igual que aquest joc que d'allò és llençar la pilota i tal. Llavors l'anglès és la que els ensenya i tal. A mi el que m'ha sorprès més de tot, potser, les cançons, que estaven molt bé, i l'escenificació, però sobretot la fotografia. És a dir, amb la versió que estava tu, la fotografia tan guapa, tan maca, i també els planos i això estava brillant ben fet. És a dir, el guió era potser més clàssic o més, com t'ho diria, una mica trillat, totes les coses que passen són una mica previsibles, etc. No és molt original. Jo crec que tinc la sensació, també vull dir que he llegit en algun lloc, que com que persegueixen fer coses molt senzilles perquè arribin a tots els públics, tant la gent jove com la gent gran, són senzills, és a dir, una història senzilla que la pot seguir perfectament, com passa moltes vegades amb els musicals al teatre, que té un estil més o menys d'història aparentment banal i tal, que serveixen per explicar-te diverses coses que són fàcils d'entendre per part de tothom. A mi em sembla que el que més ha destacat jo diria és la realització, és a dir, la tria d'escenaris, la tria d'objectes, la tria dels actors, el conjunt sempre es fa amb grups, és a dir, de molta gent, allò és perfecte, és a dir, el color que té la pel·lícula és brutal, és molt maco, molt maco, molt maco. A mi m'ha agradat molt. Tot són exteriors, pràcticament. A mi m'ha cridat l'atenció alguna coseta, que jo no sé ben bé si això és subversiu o no, el que comentaves abans, Joan, del tema de les castes, el fet aquest en el moment en què hi ha un intocable que vol jugar, que a més a més té una malformació molt important a la mà, i llavors tothom es queda com un garret i bat quan el toca, és un intocable, Així és la traducció que tenim aquí del nom. No el deixaven jugar, va ser el protagonista que diu va, juga-t'ho també. Jo no sé si això és valent a la pel·lícula o és en realitat un joc que ja és habitual però que en realitat no serveix per gaire a la societat o el cinema de l'Índia té aquest valor. Aquest valor es posa. Jo crec que s'aprofita el cinema per intentar introduir aquest tipus de... Potser la societat no ho fa, però en el cinema jo crec que sí. Aquests punts són una mica tabús, intenten, doncs, És que havia llegit un llibre i és el que us volia comentar abans i ara recupero la idea i ara també comentem una mica més de la pel·lícula, si voleu, de l'Hagan, que és la que hem vist tots tres o alguna cosa més de la que tu has buscat o el Joan, però jo el que havia sentit i llegit en un llibre que es diu una cosa així con camino a Varanasi, que és un periodista català, però que s'ha estat buscant el títol i ara no l'he trobat, que fa un viatge a l'Índia, va parant per llocs diferents, És que el cinema, i no sé si això et consta, que has investigat una mica Joan, serveix allà a l'Índia com a cohesió del país. Una miqueta com en altres temps també l'estat espanyol s'utilitzaven per apavegar una mica les tensions i perquè la gent estigués distreta. Allà es fan històries amb aquesta uniformitat, amb aquesta homogenitat que comentava el Joan Morros. que tothom pot seguir la pel·lícula, que uneix una mica els valors al que comentaves. A la pel·lícula Lagam, per exemple, també hi ha musulmans, hi ha diferents, hi ha intocables, fins i tot com ara comentaven, que han de jugar amb un sol equip. És a dir, que el cinema fa aquest joc d'intentar que la Índia no exploti, per dir-ho així, no surti disparada cap a diferents bandes. Mira, això que estàs dient ho tinc aquí perquè he assenyalat que, per altra banda, aquestes pel·lícules, refereges a les de Bollywood, intenten participar en la cohesió social d'un país que sovint està a la vora de l'explosió. Per això, gairebé sempre, hi apareixen junts representants de diverses comunitats, posentreprenders musulmans, hindú, circs, intocables, i sovint les històries són un autèntic manifest en defensa de la convivència i de la igualtat. Per tant, estàs dient justament el que acabo de llegir. Aquestes pel·lícules exporten, a part del que és l'Índia, també estan molt ben vistes a Amèrica Llatina, a Rússia... hi ha molts països que realment estan molt interessades. i al mateix temps també pensava en la història que explica aquesta pel·lícula, que és la del final del colonialisme, diguéssim, britànic, que havien imposat allà aquest lagan, que seria com l'agleba, això es deia l'agleba aquí a l'edat mitjana, l'imposta que feien pagar els camperols per protegir-los, per protegir-los d'allò, doncs allà van imposar una miqueta aquest mateix sistema, però el que estava pensant Quan veia la pel·lícula i després de veure-la era sobre una altra història que vaig llegir amb algun lloc, no recordo on, sobre el que està passant ara des de fa una bona colla d'anys, que és la violència extraordinària i gairebé incontrolada sobre les dones. i es veu que es relaciona amb el punt que va haver de relació entre els britànics i els indis. El britànic va ser un imperi tan absorbent, tan imposador de costums que els indis van haver de fer un esforç per intentar posar-se al seu nivell. I aquest esforç de posar-se per sobre del que ells havien fet sempre es va desequilibrar completament, perquè tradicionalment, que jo sàpiga, la Índia, al respecte, era força important cap als diferents gèneres, cap a les dones, cap al d'allò, que jo sàpiga que tinguin més o menys entès. I en canvi, ara, la violació és pràcticament legal. Allà hi ha casos sense parar sobre aquest tema. Llavors, em sorprèn tot plegat. El cinema, per una banda, fent aquest esforç i la realitat de la Índia, veritablement, i quan parlàvem de Slandom Millionaire ja s'està acabant el temps. Es veu que ja a la pel·lícula no m'agrada gens perquè retracta molt la duresa de la vida. Bé, Joan, s'està acabant el temps. No sé si vols afegir el que hem fet més en cinc segons. Moltes gràcies, Joan, ha estat molt bé. De coses n'hi ha moltes prou a dir. Ens parles de moltes coses que ens perdem una mica perquè no les coneixem, però queden aquí en el registrar. Veurem les pel·lícules que ens han recomanat, que estic segur que són bones. La setmana vinent, Joan. La setmana vinent és la pel·lícula del mes i veurem S.Nightclawler. Fins aquí ens quedem. Gràcies Joan Seguia per veure'ns.