Cinema sense condicions
L’actualitat cinematogràfica amb l'Anastasi Rinos i en Pep Armengol
Subscriu-te
Cinema sense condicions del 5/4/2022 — Cabaret (1972) de Bob Fosse: música, política i desig a Weimar; amb recomanacions de Mass i París, Districte 13
Fragments de la cançó de Cabaret per ambientar l’inici del programa.
Pepper Mengol saluda l’audiència de Ràdio d’Esvern i presenta l’equip (Lluna, Anastasi, Ignasi). S’anuncia el tema central: Cabaret.
Anastasi situa l’acció a Berlín, 1931: vida nocturna al Kit Kat Club amb Sally Bowles i el mestre de cerimònies mentre el nazisme asoma.
Elogi del missatge vigent i de la simetria decorativa i cinematogràfica entre inici i final del film.
Llenguatge poètic, trencament de tabús (triangle, bisexualitat), Fosse com a director ideal d’escena i cinema. Equilibri entre històries d’amor i l’ombra creixent del nazisme; menció de "Tomorrow Belongs to Me".
Lectura del MC com a consciència cínica i inquietant; paral·lelisme entre la infiltració nazi al 1931 i l’auge feixista contemporani. Cites del personatge i discussió sobre la potència èpica del feixisme.
Origen humil, formació en dansa; crash de Sweet Charity i retorn amb Cabaret. 8 Òscars (direcció, Minnelli, Joel Grey). Aforismes sobre quan cantar i ballar segons el nivell emocional.
Base autobiogràfica (Berlin Stories), percepció de Berlín com a cau de llibertat i contrast amb la misèria real. Referències a Louise Brooks i crítiques d’autenticitat.
Comparacions amb The Serpent’s Egg i A Clockwork Orange. Reflexió sobre la llibertat d’expressió als 70/80 vs autocensura actual.
Discussió sobre si Sally és americana (film) o britànica (origen literari); matisos entre novel·la, musical i pel·lícula.
De l’obra I Am a Camera i el musical del 66 a la pel·lícula: canvis d’orientació sexual del protagonista i incorporació de la subtrama jueva (Marisa Berenson).
Fosse prefereix cantar i ballar en espais “reals”. Excepció: "Tomorrow Belongs to Me" en exterior, que creix coralment com a advertència política.
Liza Minnelli brilla en primers plans; escena amb Marisa Berenson. Planificació tancada que intensifica l’opressió.
Talls bruscos que enllacen l’eufòria íntima amb la violència nazi. Observació de plans inestables en el sopar formal.
Exemple del "cap a terra" vist molt abans de l’escena clau: *plànting* que manté present l’amenaça fins a fer-la esclatar.
La història paral·lela d’ella (Berenson) i ell funciona com a retard que aprofundeix en l’antisemitisme del context.
Trames coherents però finals agredolços. Cabaret com a musical de bambolines que subverteix expectatives.
Es destaquen els millors papers de Minnelli, Hoffman, MacLaine i Scheider sota la batuta de Fosse.
El·lipsi temporal exemplar (bandera → pallissa). Primer pla del nazi que “pren la matrícula”: *foreshadowing* clar.
Dues parelles en una església afronten el dol d’un tiroteig escolar. Drama de cambra sostingut per interpretacions i guió sobre culpa i responsabilitat.
Setmana Santa sense programa. Tornada el dia 19 amb comparativa d’El somni etern (Hawks vs Winner) i possible convidat/da.
Audiard retrata mil·lennistes entre precarietat i sexe líquid. B/N (99%), coescriptura amb Sciamma i Mysius, i gran treball de Noémie Merlant.
Bon desig de Setmana Santa i recordatori de la data de retorn del programa.
Tema central: Cabaret (1972) — art, desig i política en el Berlín de Weimar
Per què és una obra clau
- Una joia del llenguatge cinematogràfic: simetria d’inici i final, preciosisme visual i una posada en escena que transcendeix el “musical” clàssic per esdevenir cinema pur.
- Missatge vigent: més enllà de l’amor, el film adverteix sobre l’ascens del feixisme i la banal distracció col·lectiva mentre el perill creix a fora.
- Interpretacions icòniques: Liza Minnelli (Sally Bowles) condensa fragilitat, força i encant amb un llenguatge corporal gairebé hipnòtic; Joel Grey (mestre de cerimònies) com a figura cínica i “demiúrgica” que reflecteix la consciència d’una Alemanya al límit.
"A fora fa vent, però aquí dins fa calor" — el mestre de cerimònies
Context i fonts
- Basada en materials autobiogràfics de Christopher Isherwood (Berlin Stories, 1951) i en l’obra I Am a Camera (John Van Druten), la pel·lícula reequilibra trames del musical del 1966 i afegeix subtrames (p. ex. la dels personatges jueus) per ampliar el fons d’antisemitisme.
- S’apunta el contrast entre el glamour de la pel·lícula i el Berlín real de fam i precarietat a la República de Weimar.
Bob Fosse: estil i decisions
- Fosse situa els números cantats en espais diegètics (el Kit Kat Club) i evita el cant “espontani” enmig de converses o exteriors, amb l’única excepció de la seqüència coral
"Tomorrow Belongs to Me" ("El demà és meu")
que, amb crescendo col·lectiu en un parc, esdevé avís per a navegants.
- Signatura coreogràfica: genolls cap endins, espatlles enrotllades, mans de jazz, barrets i guants (símbols i també solucions estètiques personals de Fosse).
- Planificació tancada i opressiva (abundància de primer pla) que reforça el to asfixiant; muntatge amb talls sobtats que puntegen la irrupció del nazisme i fan de contrapunt a l’eufòria escènica.
- Recursos narratius: el·lipsi temporal (p. ex. la patada a la bandera nazi → tall a la pallissa ja consumada) i plànting (imatges-semilla que connecten a distància amb fets posteriors, com l’assassinat del comunista).
Temes i lectura política
- Normalització del feixisme: el film mostra com, entre relacions amoroses (triangle, bisexualitat, homosexualitat) i l’espectacle nocturn, el nazisme s’infiltra fins ocupar la sala.
- Paral·lelismes presents: advertiment explícit sobre l’auge actual del feixisme i del populisme a molts països.
Actuacions i direcció d’actors
- Fosse és elogiat com a gran director d’actors: millors treballs de Minnelli (Cabaret), Dustin Hoffman (Lenny), Shirley MacLaine (Sweet Charity) i Roy Scheider (All That Jazz).
Apunts diversos
- Debat sobre la nacionalitat de Sally Bowles: a la pel·lícula és americana; a les fonts literàries originals, el referent era britànic.
- El film s’insereix en una constel·lació de títols dels 70 que aborden violència i autoritarisme (p. ex. The Serpent’s Egg de Bergman; A Clockwork Orange de Kubrick).
Cartellera: recomanacions del programa
MASS (Fran Kranz, 2021)
- Dispositiu de pel·lícula de cambra: dues parelles es troben en una sala d’una església per afrontar el dol després d’un tiroteig escolar (el fill d’una parella n’era l’autor).
- Tema: culpa, responsabilitat i necessitat d’escolta quan “tot ja ha passat” legalment però res s’ha clos emocionalment.
- Força: interpretacions contundents (Jason Isaacs, Martha Plimpton, Ann Dowd, Reed Birney) i guió que sosté la tensió amb economia d’espai i temps.
Les Olimpiades (París, Districte 13) — Jacques Audiard, 2021
- B/N (99%) amb to femení i feminista, coescrita amb Léa Mysius i Céline Sciamma.
- Retrat generacional: mil·lennistes entre precarietat, sexe discontinu i vincles líquids en una postmodernitat que frega el nihilisme.
- Interpretacions: destaca Noémie Merlant. Mirada seriosa, sense tòpics, que convida al debat a la sortida.
- Recomanada especialment a públic jove i femení per la seva centralitat de la mirada de les dones.
Agenda del programa
Informació de servei
- Setmana Santa: no hi ha programa. Tornada: dia 19, possiblement amb convidat/da.
- Clàssic de la setmana a la tornada: Comparativa d’El somni etern (Howard Hawks vs Michael Winner).
Conclusions
- Cabaret continua essent una peça radicalment contemporània: brillant com a espectacle, inquietant com a advertiment cívic.
- El programa enllaça aquest llegat amb propostes actuals (Mass, París 13) que interpel·len sobre dol, responsabilitat i el rumb social en l’era de la precarietat.