Cinema sense condicions del 29/5/2018 — Camarón, Petitet i "Como Nossos Pais"; i el neofeixisme vist pel cinema: Bergman, American History X i La Ola

Bloc 1 — Recomanacions i crítiques de cinema

Camarón, Flamenco y Revolución (Alexis Morante)

Documental d’arxiu sobre Camarón de la Isla que entusiasma per la força del personatge i la seva veu, però amb omissions notables.

• Virtuts: recorregut vital complet, material d’arxiu valuós i impacte universal del seu art (comparat amb figures com Ravi Shankar o Frank Sinatra).

• Crítiques clau:

- Oblit de la seva etapa a Badalona/Barcelona (no es menciona “Badalona” i quasi no apareix Barcelona), malgrat concerts al Palau de la Música i La Monumental, i el seu vincle amb Catalunya. - Enfoc “andalusista” per ser una producció de Canal Sur/Junta d’Andalusia: es construeix un relat nacional que esborra la dimensió gitana universal de Camarón.

"En el meu fèretre només hi haurà la bandera del poble gitano" — voluntat de Camarón, remarcant la seva identitat per sobre de l’andalusisme o l’espanyolitat.

• Moments destacats:

- La lectura que el seu “quejío” ja conté contingut social sense necessitat de lletres explícites (record de Paco de Lucía). - Records dels Jocs del 92 (contractat però no hi va actuar per la seva mort el febrer de 1992).

• Veredicte: Recomanable, tot i les mancances. Convida a trencar prejudicis sobre el flamenc a Catalunya i a reconèixer el llegat de Camarón.

Petitet (Carles Bosch)

Retrat vibrant de la rumba catalana a través del percussionista Petitet i el seu repte: portar la rumba al Liceu en format simfònic.

• Eix narratiu: promesa a la mare al llit de mort; superació personal malgrat la miastènia gravis; del carrer de la Cera al Liceu.

• Tensió dramàtica real: malalties, contratemps logístics, i fins i tot cantant solista perdut per una borratxera la nit abans.

• Lectura cultural: film que emociona i s’exporta bé, però dificultat de convertir la rumba catalana en fenomen global (disciplina/organització vs. espontaneïtat del context).

Como Nossos Pais (Laís Bodanzky)

Drama brasiler que aborda amb gran equilibri i naturalisme els rols de gènere, la vida de parella i l’empoderament femení sense caure en pamflets.

• Temes:

- Reavaluació del paper de la dona al segle XXI. - L’amor com a concepte social i la fidelitat com a possible forma de repressió. - La sobrecàrrega de rols (filla, mare, professional) i la pressió invisible sobre la dona “independent”.

• Punts forts: guió coescrit per la directora i el seu marit, mirada no maniquea (“dona amb l’home”), i sensació de realitat quotidiana.

• Veredicte: Molt recomanable per la seva honestedat i capacitat de generar reflexió.

Bloc 2 — Debat: neofeixisme i cinema

Marc general

Ressorgiment de l’extrema dreta a Europa amb partits que ja incideixen en governs. Factors clau:

• Crisi econòmica i pèrdua de poder adquisitiu (especialment des de 2008), precarietat i erosió de la classe mitjana.
• Immigració i refugi instrumentalitzats com a cap de turc.
• Desaparició/transformació del moviment obrer, deslocalització i revolució tecnològica (robòtica) que destrueix llocs de treball.

"La percepció de pobresa és sovint una percepció de desigualtat."

El huevo de la serpiente (Ingmar Bergman, 1977) i ecos de Cabaret

Berlín 1923: hiperinflació, fam i desesperació. El film il·lumina el naixement del monstre dins la societat: decadència de Weimar, violències antisemites creixents i experiments “científics” que preludien l’horror.

• Paral·lel històric: Tractat de Versalles, hiperinflació, caiguda de la classe mitjana i ascens del ressentiment (banquers/prestamistes, molts jueus), utilitzat pel nazisme fins a l’Holocaust.

De 1929/73/2008 al present: patrons que tornen

• Cicles de crisi capitalista (1929, 1973, 2008) i conseqüències socials.
• La classe treballadora és absorbida en una classe mitjana endeutada (hipoteques) que assumeix menys risc i queda més exposada a la por.
• Immigració com a substitut del “ressentiment nacional” (Versalles) en el relat contemporani de l’extrema dreta.

American History X (Tony Kaye, 1998)

Radicalització individual en context de família fracturada i entorn tense, amb lideratges neonazis a l’ombra i institucions desbordades (educació, policia).

• Clau: la promesa de “solucions fàcils” a problemes complexos posa el focus en la polarització i el racisme.

La Ola / Die Welle (Dennis Gansel, 2008)

Experiment pedagògic que mostra com neix l’autoritarisme a l’aula: ritual, uniforme, salutació, lema (força mitjançant disciplina, comunitat i acció) i efecte identitari que emborratxa de poder.

• Deriva: el professor perd el control i constata que ell mateix va ser arrossegat pel poder.
• Missatge: la educació i la cultura són centrals per immunitzar contra el sectarisme i la seducció de l’autoritarisme, especialment en joves que, tot i “tenir-ho tot”, busquen sentit en llocs obscurs.

"Pertànyer a un grup identitari dona seguretat, però també pot encegar."

Apunt final

Referència a La cinta blanca (Haneke) per aprofundir en educació i valors com a substrat d’ideologies autoritàries. Tancament amb disculpes pel temps i compromís de continuar el debat.