Camí de l’Escola, Puro Vicio i debat clàssic/modern

A les contes Ràdio d'Esperm Sintonitzes Ràdio d'Esperm La ràdio de Sant Just Ràdio d'Esperm Cinema sense condicions. Any day now Bona nit De cap manera millor de començar aquest sense condicions d'avui amb aquesta cançó. I just en el moment que deia aquest cantant, qualsevol dia ara, doncs estaré sol. Com ara mateix estic aquí sol, però de seguida vindran altres companys del programa. M'ha fet gràcia que aquest senyor, com es diu... No sé com es diu el cantant d'aquesta velló. Però la qüestió és que aquesta cançó que estàvem sentint... Any Day Now forma part de la pel·lícula Inheer and Vice, és a dir, Puro Vicio, una de les pel·lícules que voldria veure jo aviat, perquè és d'aquells directors que m'agrada una barbaritat, Paul Thomas Anderson, una de les milloretes pel·lícules que he vist en els últims anys i que hem comentat aquí abastament en el cinema dins a condicions amb el Joan Morros, que és una de les persones que vindrà d'aquí a un moment, amb l'Andreu Ferran, que avui és la persona que proposava i que parlarà, que ens introduirà al tema... de la importància dels perdedors, que jo recordo que al final de la setmana passada confonia amb un altre que ell mateix havia proposat fa uns mesos, concretament pel 20 de gener d'aquest any, el segon programa de l'any 2015, que es deia La lluita dels suprimits. La importància dels perdedors, la juta dels oprimits, no és el mateix, però ara li preguntarem a l'Andreu quan arribi, però jo veig aquí una pauta, jo veig aquí alguna cosa i crec que l'Andreu, amb el seu sentit de l'humor habitual, també li trobarà la gràcia, segurament. Doncs, com deia, banda sonora, una de les peces, dels temes de la banda sonora, composada en les seves parts instrumentals, per Johnny Greenwood, director que ha fet unes quantes cosetes, però que ara mateix no tinc aquí la informació, però de seguida que els meus companys vinguin i tingui un parell de mans lliures, a part de la boca, per parlar, doncs buscarem més informació i us la donarem tal qual arribi. Aquí tenim ja, aquí tenim una persona a l'estudi que m'està mirant i dient, ui, què passa aquí? Què tal, Joan? Bona nit. Vinga, aposenta't tranquil·lament, no pateixis, que la cosa ja està en marxa. Mira, mira quina musiqueta tenim. Fins demà! Música que no sé si recordaràs. Segurament sí, perquè jo poso música de pel·lícules que tu has vist fa poquet. Llavors, això és una bona pista. Quina deus aquesta música? Composada. Ara els estava comentant als oients que és música d'una pel·lícula de Paul Thomas Anderson. Això ja és una bona pista. Sí, senyor. Estic molt content perquè tenim un incident que no sé si saps No, clar, jo estic incomunicat Arribo tard, degut a això, l'Andreu que havia de previs, que és el nostre col·laborador Sí, ara ho està anunciant Està malalt, s'ha posat malalt En aquest moment està al llit, s'està posant al llit I clar, jo l'havia de recollir i en lloc de recollir-lo he tingut que venir ràpidament cap aquí perquè ell no es presentava i s'ha tingut que posar al llit Per tant, desitgem que es millori, que no sigui res, que la cosa s'arregli, etcètera, etcètera. I sé que el Jaume, perquè l'he trucat quan he sapigut això, vindrà també cap aquí ara, perquè avui la Carme no pot venir. Aleshores, avui haurem d'improvisar una mica, perquè, com sabeu, la previsió... Improvisar, improvisar. Bueno, doncs parlar una mica d'altres coses, de les previstes, perquè no ho havíem previst, que és que la idea era, com és sempre, de fer tres pas al programa. Una primera part que seria parlar, com farem ara, de les novetats, d'aquesta que ha vist ell, que és un tema molt interessant. Jo també l'he vist. No, no, jo no l'he vist. Jo he posat la música perquè tu l'havies vist. L'havies enviat un correu. Jo no puc veure el cinema com tu, ja m'agradaria. Jo pensava que tu també l'havies vist. Estava dient que és una de les pel·lícules que voldria veure, perquè el Paul Thomas Anderson és un dels meus directors favorits. Em sembla molt bé. Aleshores, clar, primera part era parlar d'aquestes novetats. Jo s'ho parla també d'una pel·lícula molt curiosa, és un documental que es diu Camí de l'Escola, que no sé si n'heu sentit parlar. Estàs veient? Sí, sí, sí. Una pel·lícula força interessant. Estàs veient molts documentals últimament, eh? Això és una pauta, també? No, no, no. Simplement és perquè me'n van parlar bé, me'n van dir que era una cosa molt interessant. I, bueno, expliquem una mica d'aquestes tres parts, perquè després parlaríem d'aquestes pel·lícules que hem vist o que sabem que s'han estrenat i que són motiu de comentari... Una segona part, que seria bàsicament tot el programa allà, que la portaria l'Andreu i que no hi serà, és dir, avui no pot venir, per tant nosaltres haurem de fer una altra cosa que ja veurem què és el que fem. I la darrera part, que també estaria connectada amb l'Andreu, que era parlar de les pel·lícules que feien referència al seu tema. Com que l'Andreu està malalt i no s'ha pogut presentar i jo no l'he pogut portar cap aquí a l'estudi amb el meu cotxe, doncs, bueno, parlem primer de les pel·lícules aquestes que hem vist i després ja... Jo crec que segurament... Bueno, parlem primer, si voleu. Tu no has vist cap cosa? D'estrena, no. Ara tinc moltes ganes també de veure Cap a Caïda, que per fi aquest divendres, no sé si et sona la pel·lícula de Cap a Caïda, una pel·lícula que es va presentar als Sitges de fa dos anys sobre un superheroi, un superheroi molt peculiar, que és aquestes pel·lícules que darrerament s'han estrenat més d'una. Cap a Caïda és una, hi ha un altre que es diu El Vengador Escarlata o una cosa així, però això és un curtmetratge. i alguna més per allà una mena de superherois però a la catalana o a l'espanyola que estan molt connectats amb la realitat social amb la qual vivim no són uns superherois d'aquests purament superherois que arriben a les estrelles sinó més aviat són gent estrellada de per si he parlat alguna vegada amb el director amb el Santi ara no recordo el nom ara de seguida us buscaré amb el Santi i amb el guionista també, que és també dibuixant de còmics i tinc moltes ganes d'anar a veure-la. Aquest divendres s'estrena en els cinemes Girona, que en parlem molt perquè són aquests cinemes que tenen més moviment i que fan més coses diferents a les 10 de la nit, una miqueta tard, però estan allà el director, jo suposo que també el guionista i bona part del planter d'actors, per tant... serà un esdeveniment d'aquests macos, dels que ens organitzen al Cinema Girona. El Cinema Girona fan realment molt bé últimament. Capa caída, no us oblideu. I si ens veiem allà el divendres a les 10, doncs saludem-nos. Escolta, Francesc, home, que he escoltat el programa aquest dimarts. Bueno, estaria molt bé, eh? No diguis que no, Joan. Sí, segur, segur. Estaria molt bé. Doncs bé, jo, si comencem per les que hem vist, jo he vist com ell diu, doncs, Puro Vicio, que després en parlem, però preferiria començar per parlar això de Camí de l'Escola, que és un documental francès basat en una història real de quatre nens i nenes d'entre 6 i 12 anys de quatre llocs diferents del planeta. Un és de Quènia, l'altre és de la Índia, l'altre és del Marroc i, finalment, un és de l'Argentina, de la Pampa, que ara ho explicarem. La característica comuna d'aquests nens és que han de fer cada dia entre dues i dues hores per arribar a la seva respectiva escola. Aquest documental, que està premiant a França amb el Premi César com a millor documental de l'any, està dirigit per Pascal Crisson, I jo crec que fora bo que, us ho dic amb tota sinceritat, jo per començaria pel meu fill, que encara no l'he convençut que la vagi a veure, però penso que més tard o més d'hora li passaré la pel·lícula, crec que és una pel·lícula que fora bo que tots els nens del món occidental veiessin. Perquè normalment es té la impressió moltes vegades que els nanos van a l'escola com un càstig, no com un premi, com una... I aquí el que passa és tot el contrari, és a dir, aquests nanos que són, diríem, de la major part del planeta que no viu com nosaltres, que no viu com nosaltres en el primer món, es troben amb unes dificultats enormes per arribar a la seva escola i al mateix temps, cosa que el documental mostra d'una forma brillant, Els nanos mateixos són conscients, són terriblement conscients, que l'única sortida que tenen per sortir d'on es troben és l'educació, és saber, és conèixer, és comprometre's, és lluitar pel seu futur. Com es deia aquesta... No sé si te'n recordaràs. És que no em ve al cap aquella pel·lícula, no sé si de l'Iran, que era aquell nen i amb la germana que havia d'arribar també a l'escola, havia de fer una cursa impressionant i havia de deixar les sabates a la germana perquè havien de compartir-les. No sé si te'n recorda. No me'n recordo. I al final el noi de tant corre, doncs quan hi ha una cursa ja que s'organitza, doncs és un atleta impressionant. I bueno, la veritat és una pel·lícula... Sí, sí, aquestes històries són... són la veritat emotives impressionants perquè sobre el que han aconseguit tenim aquí un altre membre de l'equip en Jaume que acaba d'arribar a l'estudi això de l'equip m'agrada home som un equip no? això que m'agrada Estava dient que tu ja ets conscient que l'Andreu Ferran, que havia de venir avui, no pot venir perquè està malalt, i s'ha posat malalt aquesta tarda, o sigui que no és una cosa improvisada absolutament, no hi ha previst, i que, clar, ens n'hi ha molt bé que siguem un membre més de l'equip per continuar el programa. Deia que he vist un documental que es diu Camí a l'escola. C'est l'éixement de l'école. Sí, sí, perquè és en francès. I val la pena dir que el mateix realitzador explica, i com ho explica a mi em sembla que és molt sugerent, que el projecte va néixer mentre treballava en un altre projecte a l'Àfrica. Ell ho explica així. Jo he viscut, diu, forces anys a Quènia, on he rodat per el National Geographic, per la BBC, per Canal Plus, és a dir, feia documentals bàsicament dels animals d'aquestes zones, i mentre rodava els Massai, els guerrers de la pluja, vaig descobrir que hi havia nens d'entre 10 i 12 anys que havien de fer un trajecte d'una hora i mitja sota un calor terrible per arribar a la seva escola. Ell es va començar a parlar amb els nanos, perquè els va preguntar com és que heu de fer això, no sé si quantos, i els nanos van donar-li a entendre, van dir que somiaven de canviar de vida, que no volien continuar allà, i que no volien ser guerrers com els hi proposaven en alguna mesura els pares, sinó que volien anar a l'escola i convertir-se en una altra cosa, és a dir, tenir un futur diferent. Pascar Plissón, el director d'aquesta pel·lícula, que és aquest senyor que treballava per aquestes, bàsicament fent documentals d'animals a diferents zones del món, viatjant pel món, per realitzar el treball que feia per aquestes companyies, es van creuant amb altres infants d'altres continents que vivien més o menys el mateix. I així s'ha arribat a aquest documental, que és la història de Jackson, de Samuel, de Zahira i Carlos, que és realment impressionant. El Jackson té 10 anys, és de Quènia, i ens mostra tota la pel·lícula el trajecte que ell fa cada dia, cada matí, amb la seva germana, fugint dels elefants que estan pel mig del camí i que són un perill per ells, per fer 15 quilòmetres en dues hores. Per tant, és a la sabana... 15 quilòmetres en dues hores, guau! Carai, ritme gairebé de marató, eh? El segon nano que explica, que és de la Índia, és el Samuel, de 11 anys... que fa un trajecte fins a l'escola que és de 4 quilòmetres i tarden una hora i 15 minuts perquè aquest nano no pot caminar, és a dir, té una malaltia a les cames i no pot caminar i aleshores es veuen obligats els seus germans a portar-lo amb una caria de rodes. Però clar, resulta que com que es mostra bé clarament a la pel·lícula, al documental, que no hi ha carrers asfaltats, que són camins de pedregal, de fang, etcètera, la cosa és una epopella realment. El tercer cas és la Zahira, que és una nena de 12 anys del Marroc, és una noia berebere d'un poblet que viu al poblet d'Ilmil, que és el cor de la muntanya de l'Atles, que el seu trajecte és de 22 quilòmetres i tarda 4 hores, com explicarem després, si és que tenim temps, s'ha d'aixecar el dilluns a les 5 i mitja del matí per fer aquestes 4 hores fins arribar perquè aquesta s'interna durant tota la setmana amb un internet que està tocant a la seva escola i aleshores torna el divendres a casa seva i finalment hi ha l'últim cas que és el del Carlos que és un nano d'11 anys que és argentí que viu a la Pampa i que també és curiós perquè tot aquest nano fa 15 quilòmetres amb cavall perquè no hi ha possibilitat encara portant la seva germana al darrere del cavall i la seva germana sempre aspira algun dia que ho fa en algun moment determinat que ella sigui la que porti el cavall perquè li fa ganes de dirigir-lo I, bé, és realment... Alhora, el que fa la pel·lícula documental molt bé, i es nota que ell és un especialista en fer documentals i coses d'aquestes, és que mostra els paisatges on apareix, diríem, tot això, on apareix tots aquests quatre continents o aquests quatre països on es mostra, i les imatges són formidables, són d'una categoria brutal. quasi t'enllobernen i et fan dissimular una mica la vivència negativa que veuen obligats a viure aquests nanos cada dia. La pel·lícula, per tant, es construeix sobre quatre històries d'aquests nens que es van alternant, ara mostren l'una, ara mostren l'altra, etcètera. Simplement és el camí que fan durant aquestes 3-4 hores de viatge fins que arriben a l'escola. i que tarden diverses hores en arribar, però no pels embossaments de circulació o d'una autopista com seria en el cas aquí, sinó per les enormes distàncies que separen d'ells i en algun cas, com hem explicat, per la discapacitat física que té un dels nanos que no pot caminar allà darrere de rodes. Es tracta, doncs, de vivències de diversos nanos, és a dir, ara no sé si val la pena allargar cada un dels nanos, per exemple, el cas de la Zahira, de la nena aquesta del Marroc, vol ser metge, ella i té 12 anys només, i és conscient... També una altra cosa curiosa és que no hi ha ni narrador, Tots són diàlegs directes entre ells, entre els nanos, i clar, vas cantant que allò és autèntic, allò és real, que no hi ha res inventat, sinó que està reflectint la realitat. Clar, si poses un narrador, semblaria més un documental d'aquests animalets, diguéssim, dels que fan a la 2 i tal. I en canvi, aquí té força perquè cada nano explica com ho veu ell, és a dir, com el que li passa, i que tu t'has equivocat, i havíem d'haver arribat més d'or, amb el que sigui, les tonteries que es vagin produint. Llavors, ens queda clar que, per exemple, a l'entorn de la nena, del Marroc, de l'Atles, que tota la gent d'allà no vol que les seves filles vagin a estudiar, perquè el que volen és que continuïn produint l'agricultura, el que sigui, dels poblers d'allà. I, en canvi, ella, degut a que la família és molt més oberta i creu que si ella vol ser metge, ha de començar els 12 anys que té a començar a estudiar, li permeten fer-ho. Aleshores, us prometo que és realment un documental... Bé, no sé, no vull allargar-ho més perquè si no sembla que estigui aquí fent propaganda de la pel·lícula i crec que cal la pena veure-la. Crec que és una pel·lícula que sense fer propaganda... D'aquestes pel·lícules no se'n fa de propaganda. No, no, no. Crec que seria obligatori que cada començament de curs... A les escoles, a totes les escoles del nostre món occidental, es passés un documental com aquest, on veus que els nanos et diuen, no, no, és que no vaig pel publicatori, vaig perquè crec que el meu futur passa per anar a aquesta escola. Per tant, a la pel·lícula té uns paratges magnífics que mostren cada una de les zones, una a la Sabana, l'altra a la Patagònia, l'altra a la Índia, etcètera, etcètera. Exemple, clarament, perquè els diàlegs són seus, de la consciència que tenen de voler sortir o de voler millorar del món en què viuen, que no l'únic opció que tenen és estudiar, que l'escola per ells és un honor, no un càstig. i que els protagonistes són un exemple de sinceritat, de lluita, de desit de saber i d'acabar d'alguna cosa, que va sent alguna cosa en aquesta vida. La pel·lícula, per tant, transporta a la crua realitat de molts nens, malauradament una part important del nostre món no és el que vivim nosaltres, sinó és l'altre, el que mostra el documental, és la majoria, que no té res a veure amb el nostre món occidental. Jo penso que és un documental, us asseguro, que crec que val la pena de veure. Vull dir alguna cosa, Jaume? Sí. Què has vist? Explica. Ja he vist dos curtmetratges, precisament, aquests últims dies. Un d'ells porta per títol l'Amunt, que l'altre dia precisament amb una altra emissora vam tenir la seva realitzadora, i que en definitiva és una d'aquelles lluites, exactament igual que amb aquesta pel·lícula que acabes de destacar, doncs també és un documental, lògicament, i aquest documental són ella, la realitzadora, i nou persones més que parlen de la problemàtica mental en el sentit més bipolar, o sigui que tant pots estar molt engrescat com molt baix, no? I és una pel·lícula que està molt ben feta, suposo que ja l'has vist tu també. Sencera no, perquè estic sense internet a casa i la cosa és complicada. Bé, però és el cas, no? Es van explicar en definitiva o una tasca? La directora, perdona, Jaume, la directora, si voleu buscar-la, és la Berta Oliveras Page, i trobareu amb el seu... Sí, dintre del Vimeo, perquè té tot allà publicat, amb una gran qualitat, i a més a més amb la seva pàgina, que vam estar comentant-la i d'allò, doncs es dedica a videoclips i tot... i ens va explicar aquesta vivència que tu deies, de tres períodes, tres episodis del que hi ha en el documental anomena euforia bipolar, que seria com un episodi d'atac maníac, d'angoixa maníaca, de paranoia. de paranoia satisfactòria per dir-ho d'una manera o sigui que realment la ment en aquests moments que a algunes persones els passa això doncs estan molt contents de no tocar de peus a terra era l'expressió que utilitzava també ho deia ella I l'altra és una pel·lícula que vaig veure ara fa 15 dies, i per això ho prometo perquè no l'hi he esmentat a tot arreu, amb 10-3.000 entrepans. I és una pel·lícula... No la conec, no la conec. No, no la coneixes perquè encara s'ha de revisar. De tota manera, és una pel·lícula que enviaré a molta gent perquè la pugui anar veient. És feta per un amic del meu fill, que precisament hi ha arrel d'una inauguració, d'una exposició... va assistir a la tal inauguració, i llavors, abans d'anar-hi, ens va passar aquest curt metratge de 10 minuts que va fent. De fet, és una pel·lícula sobre el bullying, i llavors ho fa amb un desenfadament i una manca de... Com t'ho diré jo? En lloc de posar-hi aquella tragèdia, que tantes vegades podem trobar en determinades pel·lícules, el que fa és dir, a veure tu, quina absurditat poden arribar a tenir determinades... en aquest cas dominadores, no?, que ja el que domina ja és una mica fora de tot, no?, vull dir, anava a dir celebrat, però no, tot el contrari, vull dir, un paio que no té cap mena de lògica. I llavors el que insisteix precisament és en això, i com que la noia butxí, o sigui, la que domina l'espai i, en definitiva, el maltractament, no?, vull dir, o sigui, que el que provoca és el maltractament amb els altres, doncs acaba dient-li que li deu 3.000 entrebants perquè no ha complert amb les... Molt interessant també un curtmetratge de 10 minuts que la veritat és que em va agradar molt. Diguem que el director és el Jordi Oriola, que jo mentre parles ens vaig buscant. Està realitzat per la productora Transforma Films i comença així. Bon dia, fem un repàs de les notícies més destacades. Aquesta setmana la prima de risc espanyola ha arribat als 600 punts i el deute públic ha superat el bilió d'euros. una xifra que suposa ja el 97% del producte interior brut. El president del govern ha volgut tranquil·litzar els mercats i ha assegurat des de Roma que l'estat espanyol donarà la màxima prioritat al pagament del deute. Anem sentint aquestes notícies mentre veiem que la ciutat es desperta, els comerços obren i llavors després esdevé això que tu explicaves. Esdevé tota aquesta història, sí, amb un col·legi, amb uns nois... nois d'uns 12 o 15 anys, entre 12 i 15 anys, podria dir, i llavors es va explicar en aquesta petita història. Això està patronitzat, segons diu aquí, concretament el vídeo està dintre de l'usuari de YouTube, que s'anomena Observatori del Deute en la Globalització. És a dir, que és una qüestió de... Sí, és que el paral·lelisme que fa aquest noi... que, esclar, vull dir, el que fa la noia, o sigui, el paral·lelisme que fa és que aquesta noia, quan aquesta assetjadora li diu que li deu 3 minuts, va dir, com vols que t'ho pagui jo això? Fa un paral·lelisme amb el deute, que pot tenir un país com Grècia o com qualsevol altre. Sí, senyor, això és el que fa. O sigui que, bé, vull dir, molt interessant. Molt bé, molt bé, molt bé. Bueno, altres coses sí que he vist, vull dir, vaig repassant pel·lícules, per exemple, l'altre dia... Vaig estar molt atent amb la pel·lícula El Dorado, que l'he vist mil vegades, no? Del Saura, no? Sí, el que em va cridar molt l'atenció... No, del Saura no. No, aquell altre no, ja l'he vist. I després aquí n'hi ha un parell que he destacat. La pel·lícula del Dorado és una pel·lícula de Hughes, que interpreten el John Wayne, Robert Mitchum, i tal, és un western. No la recordo. A mi el que em va cridar molt l'atenció d'aquesta pel·lícula, aquesta vegada que l'he vist probablement en tres mesos, tres o quatre vegades, és precisament la capacitat de creació d'espais humans al mateix temps, no? Perquè aquesta, si no la recordeu, les explico una miqueta, és una pel·lícula que el John White és molt amic del Robert Mitchell, el Robert Mitchell interpreta un paper de xèrif en un poble concret, i en aquest poble comença a haver-hi un que s'ho vol quedar tot, vull dir que vol dominar-ho tot, però esclar, com que ell és el xèrif, doncs esclar, imposarà el seu ordre. I el John White és un caminant, per diríem, oi? Una mena de genet, genet pàl·lit que moltes vegades el senyor Clint Eastwood, bueno, més concretament una vegada Clint Eastwood ens ho va plantejar amb aquella còpia que va fer darrere els profundes, no? I a mi el que em va entusiasmar va ser quins espais, com crea les espais aquests espais, la riquesa de matisos que té tant dels humans per allà al mig, com encaixen perfectament, i paral·lelament també, tot i que les converses potser no és del més flabant que puguis trobar, el que sí que és cert és que hi ha una... A veure, jo em va fer pensar, per exemple, quan era més jove, també ho podria redonir amb el que és ara, i que tinguen a la meva memòria... Doncs uns espais, per exemple, a l'entrada de casa meva, que ho havia explicat més d'una vegada, la qual com que teníem un burret a dins i que teníem un carro i tot això, doncs lògicament la porqueria que feia el burro l'havíem de posar en algun lloc i això normalment era davant, a la porta, eh? Quan entraves a casa et trobaves el primer de tot amb el famer, clar. Llavors, doncs, a mi em va fer pensar tot això, no? I el western, probablement, si m'agrada molt, per una part és per això, no? I llavors que això té uns espais que són, que pot ser la tarda, que pot ser la nit, quan ells, per exemple, surten a fer una ronda perquè no s'esbaloti cap element, que no s'escapi, fan de xeris, vaja, en definitiva, no? Em va agradar moltíssim aquest detall. Penso que és... A mi fa pensar el que estàs dient tu amb el que ha passat aquest matí. I perdona, Joan, i la música, no? La música, digues, digues. És la música al començament, els crèdits de la pel·lícula. Anava a dir que aquest matí constatava una cosa que ell també està donant a entendre indirectament en aquest moment. Aquest matí ens han passat una pel·lícula que es diu Focus. És una pel·lícula americana que suposo que deuen estrenar el divendres d'aquesta setmana. Una pel·lícula americana que és una autèntica rotllo. És a dir, una pel·lícula fluixa, sobretot... No pels actors, ni tampoc per la fotografia, potser, però sí pel guió. És a dir, és un guió que notes que està mal treballat. Llavors, una cosa que em sorprèn molt, quan obres a vegades la televisió i l'altre dia estava, doncs, recordo, fa dos o tres dies... era la nit, obro un moment la televisió i estàvem fent, amb l'arte, amb francès, estàvem fent subtítols amb anglès i francès a la vegada, estàvem fent una pel·lícula de cine negre de l'any 44 o l'any 45. I vaig estar, només vaig veure la meitat, eh? Estava tan ben fet, allò, estava tan ben realitzat, estava tan ben... que penses, mare de Déu, alguna cosa està canviant, no sé si és degut a que... No trobes ara arguments consistents, a més, històries ben lligades, no n'hi ha, és a dir... No sé, jo no... Podem contestar-ho? Home, Nick Klauler és un guionàs, com una catedral, eh? Klauler, sí, sí. Nick Klauler és un guionàs, però, curiosament, no li han donat el premi com a millor. Això els està als premis. Però vull dir, estic d'acord amb això, estic d'acord. Però és que N'El Caller és un guionàs dels últims anys, jo penso que no és... Però no és lo freqüent, no és lo habitual, això no és el que es passa. No, el que passa és que sí que hem de dir, i aquí en el programa aquesta temporada ho estem intentant desenvolupar això, i ara que esmenta aquest tema, la comparació entre un cinema clàssic d'uns estudis que ja tenen... un equip estabilitzat i una economia molt concreta i que fabrica un grapat de pel·lícules amb un estil molt determinat i que ha quedat anomenat així, clàssic, doncs el que ara en els últims anys estan esdevenint són una sèrie d'autors que estan fent un tipus de cinema que s'aprova més a concepcions artístiques i filosòfiques i al cinema... Li estan donant una volada diferent i cadascú té una petjada diferent. Jo fa no gaire, fa un parell de setmanes, em sembla, parlava de les pel·lícules d'Steve McQueen. Vaig comentar que havia vist els tres llars matratges que ha estrenat en cinema, que són Hunger, Shame i 12 anys d'esclavitud. Tots tres tenen una pausa, però una capacitat de captar l'atenció de l'espectador i una profunditat en les històries. Jo diria que fins i tot inimaginable en el que seria el cinema clàssic, que és una altra història, que és un cinema més d'entreteniment. Això és un cinema d'un aprofundiment en la psicologia dels personatges, en l'esdeveniment de la història i de com afecta les persones, de com afecta la psicologia brutal. I ara estic donant-li voltes i estic començant a veure, que també ho vaig anunciar, la filmografia d'un altre director interessantíssim, que el coneixem perquè va estrenar fa no gaire aquella pel·lícula de Drive i després va fer aquella altra de Només Déu perdona, Only God Forgives. Jo he vist algun parell de les anteriors. Una que es diu Bleeder, que no sé exactament com es traduiria, però que és la història de tota una sèrie de persones que es mouen al voltant d'un poble, em sembla que és belga, i de com desenvolupar la seva vida i ja està, i semblaria que no passa res. Però la manera com retracta la vida que tenen, la història anterior i com han arribat a aquest punt, la societat com està desenvolupada i com, a més, aprofita per fer una trama de thriller de la manera més suau i més tendra i més fàcil possible. I després una altra que té del 2008, perquè aquesta que dic és del segle passat ja, però del 2008 que es diu, ara us ho diré, Bronson, perquè tracta de la història del pres d'una persona que ha estat a la presó durant molts anys a Gran Bretanya, que està considerat el pres més perillós del Regne Unit, que es fa dir Charles Bronson, en realitat té un altre nom, però es fa dir com a l'actor aquest i d'allò, Doncs és una pel·lícula que et sorprèn pertot arreu, la manera com està explicada, la forma com el personatge psicològicament i emocionalment se'n va ensortint de les situacions que li posa a la societat. No saps si sentir simpatia per ell, no saps si t'estan explicant una paràbola sobre aquest personatge fent-te... Hi ha un moment en què penses que el que et vol dir és que en cap moment aquesta persona ha tingut l'ocasió que algú descobreixi el talent que pot tenir, perquè hi ha un moment determinat en què una de les moltes presons en què està rebent tota mena de pallisses, perquè és un personatge violent, perquè a ell ja li agrada que l'apallissin, és així, directament i clarament. Però hi ha moment en què es descobreix que té un talent per dibuixar, un talent important, i ningú no li fa cas. Un professor de dibuix, que sí, llavors miren de donar-li els dibuixos al que porta la presó, al intendent de la presó, no sé com es diria, i ni se'ls mira aquests dibuixos. És a dir, que ja va bé que existeixin aquests personatges. Hi ha unes imatges molt famoses de potser fa uns 15 o 20 anys, que jo recordo que he vist en televisió, que és aquella presó de la Gran Bretanya que es veu amb flames i una sèrie de pressos en el terrat, doncs aquest incident el va provocar aquest home. És a dir, que quan vaig veure, perquè posen aquestes imatges documentals d'arxiu, doncs dius, això me'n recordo, quan va sortir per televisió. i aquest director que és el Nicolas Bintinref és un altre personatge jo diria que indispensable en aquest nou cinema que encara no sabem bon bé com classificar-lo si cinema postmodern o cinema neobarroc o jo què sé s'hauran de buscar altres classificacions està clar que no és cinema negre clàssic i establert amb unes normes clares però és una investigació de les raons que fa que la societat sigui com sigui i que les persones ens movem en aquesta societat i sobrevivim a les coses que la societat ens demana, que jo crec que hem d'investigar i hem d'allò, perquè es talla. Jo confesso que em destoroten algunes, perquè no he vist cap d'aquestes coses que estàs nombrant tu. Sí, les de Drive, per exemple, sí que la vaig veure. Drive sí que la vaig veure. Per exemple, estaríem en aquesta línia, un personatge que... Era guapa estèticament i tal, era molt ben fet, però a mi no... Aviam, no m'aportava massa cosa. En canvi, des d'un punt de vista estètic, d'realització, inclús d'actuació, el personatge que ho faia molt bé... El Ryan Gosling. Exacte, però no... Com a portar-me... En canvi, veus, com ha citat ell, una pel·lícula que trobo que és moderna, també, en alguna mesura. No, penso que és moderna, que és Night Crowler, que l'àvem comentar la setmana passada, o fa dues setmanes, com a pel·lícula del mes. Jo la trobo una pel·lícula extraordinària. És a dir, trobo que és un... És un guió tancat, rodó, intel·ligent, que suggereix que no tanca cap porta, sinó que et deixa, a més a més, a tu la pista perquè puguis... Hauries de veure, Francesc. Sí, sí, sí, no? Segur que el Jaume m'ho ha dit mil vegades. El que caldria esbrinar és, precisament, la diferència que hi ha entre Nico Aurelert i aquestes que tu esmentes que a ell no li diuen res. Clar, vull dir... A mi em passa una... Us puc... Ja que no ve el... En Francesc, sí, que està aquí. L'Andreu. L'Andreu Ferran no pot venir. Jo aquesta setmana us he enviat una cartera, no sé si ho heu vist, perquè jo vaig anar a veure aquesta setmana la pel·lícula de la setmana. Han estrenat el divendres i tota la crítica diu que és la pel·lícula de la setmana, que és aquesta pura vicio que tu, com que saps que l'havia vist, has posat la música a començament del programa. Sí, el puc tornar a posar una mica més. No cal, com vulguis. De fons, entre parlis. Jo deia que... A veure, a mi... Us prometo que... A mi, confesso per començar, que del Paul Thomas Anderson m'han agradat molt més les anteriors que aquesta. Però tampoc és que les anteriors m'hagin entusiasmat. És a dir, n'hi ha alguna que potser de les que ha fet m'han agradat més, però en canvi aquesta, honestament, coincideixo amb el que us vaig enviar de la crítica del Carlos Bollero del País. Per què? Jo val dir la pena quasi llegir-ho i anar-ho comentant. Per què? Perquè resulta que a mi no solament no em diu res, sinó que m'avorreix, que em venen ganes de marxar del cine, que em venen ganes de no seguir la història perquè no m'aporta res i tal. I en canvi, la cosa curiosa que em sorprenen a mi és que fora del Carlos Bollero... tota la crítica de l'avantguàrdia, no, l'avantguàrdia van ser més moderat, li van posar dues estrelles. Però al periòdico, al Quim Casas li va posar cinc estrelles, que és el màxim que es pot posar, i quan la feia la crítica deia que era una obra mestra, i com això... Jo puc posar deu estrelles, avui... Ja t'entenc, ja m'entens, cinc màxims. Sí que és el màxim que hi ha al periòdic. Però el que vull dir jo és que la gent ha dit que és meravellosa i tal. Jo llegeixo el que els agrada i no ho entenc, sincerament. En canvi, jo em quedo, com us deia, amb el Carlos Boyó. El mateix divendres, quan surten totes les crítiques de la setmana, deia la pel·lícula de la setmana, Puro Vicio. ¿Qué es esto? I li pregunta directament al Paul Thomas Anderson. ¿Qué es esto, Paul Thomas Anderson? I li diu amb ell, diu, voy a leer la novela de Thomas Pinchot para saber si és tan vacua com la pel·lícula. Llavors diu, sé de muchos lectores fervorosos de Thomas Pichon, que és aquest, que jo, clar, no conec la novel·la, i potser la novel·la és interessant, jo no. Jo no ho sé si la novel·la és interessant, perquè a més he vist la pel·lícula. Sí, menys no està reconegut com a molt bon escriptor. Pot ser, jo d'això no ho discuteixo. Bé, generalment. Diu, incluso algunos están convencidos de que ha escrito o va escribir la gran novel·la americana. ¿Qué manía le ha dado al personal con ese eufemismo de la gran novela americana? Resulta que todos los años tres o cuatro autores logran el insólito prodigio de crear la gran novela americana. Ay, señor, señor, si Scott Fitzgerald levantará a la tumba su localizado organismo. Aunque no comparta este contractural entusiasmo hacia la obra de Pinchon, me dispongo a hacer los deberes. O sea, comienzo a leer puro vicio su penúltima novela. Lo hago, entre otras cosas, para descifrar el enigma de si el material literario que ha adaptado al cine Paul Thomas Anderson es tan vacuo, insoportable, absurdo, inútilmente kilométrico como su película. No sé si val la pena llegir, perquè em sembla que ja s'entén. Ja queda clar. Ja queda clar el que opina. A més, el Bollero ja el coneixem. A més, el Bollero... En el fons, a mi el que va agradar el Bollero és sincerament el que ell pensa. És a dir, no tinc clar, és el meu dubte, no tinc clar si tota aquesta gent que l'alava tant, etcètera, etcètera, que són els mateixos que a vegades hem comentat en aquest programa, que parlen del Godard dient que faci el que faci és una meravella, Jo no comparteixo aquesta idea, és a dir, el Godard ha fet coses meravelloses com és Abut de Sufle, per exemple, i ha fet coses que són un desastre com les últimes pel·lícules que està fent en aquest moment. Llavors, per què s'ha de dir que tot el que fa Godard és meravellós i és magnífic i és esplèndid i no té competències? Perquè igual com aquest és sincer amb el que diu, menys tenint un seguit de valors els altres, els tenen d'una altra mena i per això diuen el que diuen. Al cap i a la fi probablement és tan exagerat això que no val res com allò que és molt bo i llavors pot sortir o pot ser més vàlid per moltes persones el que tu dius que va passar amb l'avantguàrdia, que els crítics agafen i fan aquesta... ni tant ni tampoc, vull dir la meitat... i que ho argumentin. Això és el que més interessa. A mi sí, a mi sí. A mi el que m'interessa més sempre és no tant aquesta, no sé, aquesta prepotència, ni aquell altre que diu, uah, és que tot el que fa... Jo, per exemple, no ho sé, determinats autors, doncs, són molt bons per mi, no sé, anomenaria Ingmar Bergman, per exemple, no? Doncs clar, hi ha pel·lícules que deia que n'hi ha unes que són molt més bones que altres i tal. Clar, clar. Llavors, no sé, jo crec que això, el que menys importància crec que té és precisament escoltar els que o magnifiquen o bé ho rebaixen a gairebé zero. Crec que aquests no interessa. Mira, si us sembla, ja que estem i que moltes vegades ens passa això de les crítiques, he trobat un recull de frases de diferents comentaristes agafat per Oti Marchante, que és un dels col·laboradors de José López Pérez, no solo cine, i ha agafat, doncs, això, què dic, diferents aspectes que han destacat diferents comentaristes, per exemple, i, bueno, les estic mirant i les trobo força interessant. A veure què us semblen. Per exemple, Jordi Costa, llavors, amb el que deia el Jaume, no? Ni la deixen com si fos una obra mestra, ni la rebaixen com si fos, simplement intenten analitzar una mica què pot tenir la pel·lícula de vàlid o d'invàlid. De vàlid o d'invàlid. Jordi Costa, per exemple, que és un dels coneguts crítics en els fotogrames, escriu, resumeixo, agafo el que trobo més interessant, que el Paul Thomas Anderson, comparant una miqueta amb la novel·la del Pinchon, com deies, Joan, que en lloc de canalitzar el barroquisme de l'escriptor a través d'un excés de forma... Ha apostat per la síntesi, netejar la superfície de clucades d'ull per anar a la medula de l'os, el sentit essencial d'aquest relat sobre la desintegració de la contracultura en el començament, en el bord, d'una era de delació, por, paranoia i instrumentalització de la dissidència. El Sergi, bueno, no està malament per començar a parlar d'una pel·lícula. Això vol dir alguna cosa. Jo el que passa és que a Jordi Costa li llegeixo moltes vegades les seves crítiques i la veritat és que no m'acaben d'arribar. Això és el que diu el Jordi Costa. Jo no acabo d'entendre el que diu moltes vegades. Aquí queda. No és tan complicat, però ho podem anar analitzant si voleu. Sergi Sánchez diu que la pel·lícula és una manera brillant, com tu dius, la majoria de crítics sembla que sí que els ha agradat, d'afegir una capa d'estranyament a una pel·lícula més melancònica i romàntica que el text que adapta, més pendent de retractar el final d'una època que de celebrar les seves paranoies. Això ho diu el Sergi Sánchez, no ho diu aquí on. El Carlos Boyero, la frase final que posa del comentari que tu comentaves del país, el Carlos Boyero, és que el tormento dura dues hores i mitja i creus que no s'acabarà mai. Això és el que tu deies i coincideix amb tu. Però és una crítica demoledora, no? És veritat que no és una anàlisi, és una crítica demoledora. Salvador Llopar, en La Vanguardia, Diu, ho dic en castellà aquesta perquè em resulta difícil de traduir, donde todo es chachi y guay, el Paul Thomas Anderson afegeix una mirada irònica i resulta un exercici de caràcters, de personatges, on el fum cega als teus ulls, el fum dels canutos, esclar, eh? La Núria Vidal diu que la trama és tan embolicada, tan confusa, que s'obre en una espiral, que saps on comença però no on t'emporta, que acabes per desconnectar del que t'està explicant. La veritat és que diu ella, la Núria Vidal, que m'importa molt poc el que li ocorreixi, el que li passi al fumat de doc, al seu llarg garut, ja queda clar, Joan, i desapareguda nòvia, el policia corrupte i dominar per la seva dona, etcètera. El Miquel Zorrilla, en bloc de cine, diu que soc conscient que Anderson podria estar buscant un to que reflecteixi el fumat que està el protagonista i que això afecti de forma irremediable la narrativa de la pel·lícula. Però el que no pot perdonar, diu ell, és la innecessària contradicció en la que cau una i una altra vegada. Si el que succeeix realment no té tanta importància com per... anar a enfonsar-se, a aprofundir satisfactòriament en ell, en això, perquè té tant pes, perquè tenen tant de pes les converses centrades en els múltiples casos que investiga el seu protagonista. És a dir, que tampoc no li ha acabat de convèncer a Miquel Zorrilla en el bloc de cine. A Carlos Reviriego, en Sense Cine, diu els meandres de la trama, en perpetu moviment cap a la digressió narrativa, són veritablement irrellevants. Un altre que no l'ha trobat massa... El que importa aquí, com no en va, també ocorria en el clàssic El sueño eterno, és l'esperit freewheeling. No sé exactament què vol dir. Són els retrats i les atmosferes, el descomunal talent i perfecció d'escenes aïllades, la torre de seducció fetichista, el sentit de la sensibilitat que s'apropia de l'alucinant fotografia, la seva deriva accidental, el seu to embriagador, les desaparicions i reaparicions, l'electricitat entre actors i personatges... Com aquest impagable duel entre Fènix i Owen Wilson. És que saps què passa? Que quan jo llegeixo aquests crítics fent aquests comentaris que aprofundeixen sobre la mateixa vida i la complexitat d'aquesta vida, jo em quedo bocabada, perquè jo el que voldria és saber això, no? ja no només, com diu ell, interpretar el que això vol dir, sinó que paral·lelament que jo fos capaç d'interpretar-ho com ells. Una altra cosa, Joan, i aquí és on està una de les constants que normalment ens provoca un debat, és que tu estiguis interessat o no, com diu la Núria Vidal, no? Diu, escolta, m'importo una bleda, el canvi a la fi, el que li passa a un a l'altre i a l'altre. Naturalment, això estàs en el dret de manifestar-ho com tu ho has fet, perquè dius, és que no m'interessa. I llavors... El que crec que no cal és dir allò de dir, bueno, doncs jo estic d'acord amb aquest, que estiguis d'acord com a principi et sap molt bé, però que el que és molt interessant és l'aprofundiment que fan determinades persones per esbrinar el que precisament planteja la pel·lícula en la seva part més excelsa i en la seva part més fallada. Jo quan he llegit que el senyor aquest treballa d'una forma que és molt perfeccionista i tal, i segurament ho és, però que ningú sap què és el que està fent, que a sobre no hi ha guió, i que a sobre cada escena la planteja fer de 10 o 12 maneres diferents, penso que es contradiu ja amb una de les formes que jo penso que s'ha de fer una obra d'art. Mira, Joan, però llavors tu... En el moment que pots tenir aquestes crítiques a la mà, com ha tingut el Francesc, i que tu també, jo exactament igual, i quan estem aquí en un espai, evidentment que tu clarifiques això, i aquest no és el problema. El problema és que un cop està clarificat, llavors, escoltant l'altre, que probablement té una opinió totalment diferenciada, i llavors dius... Empat a un, no? Jo simplement és que em faria gràcia que la veiéssiu, en tot cas, perquè ningú l'ha vista. Jo confesso que em vaig quedar, vaig sortir al cine i dic, bueno, no ho sé qui he vist. Però la que sí que vas veure va ser l'anterior, i em sembla que la vam comentar, la de The Master, si recordes, també amb el Joaquim fènix, tampoc et va acabar de convèncer no em va convèncer però molt millor que això per mi jo estic intentant fer un esforç jo estic intentant fer un esforç d'aquells que fem en aquest programa i que de vegades també fem individualment quan veiem una pel·lícula que la intentem analitzar Però sobre aquesta pregunta que ens estem fent durant tant de temps, aquesta fascinació que de vegades ens provoca el cinema clàssic, i aquest cinema que no és cinema clàssic, està clar que no és cinema clàssic, és a dir, que no té res a veure, que fins i tot es pot dir que és un altre tipus d'art diferent del que es feia llavors. Vull dir, no té res a veure, és una altra cosa, és com veure pintura barroca i pintura... o grafiti, per exemple, o pintura cubista. Són dos tipus de plantejament completament diferents. I aquí estaria una mica la diferència entre aquest cinema que diem del sueño eterno o de pel·lícules que ja sabem que són canòniques dintre d'un gènere determinat i aquestes pel·lícules. Aquestes pel·lícules, ja l'has vist o no? Bé, menys mal. Doncs ara, si vols comentar-ho una mica. Doncs... Jo crec que les pel·lícules aquestes clàssiques és que el que fan és, precisament, Tenir tots els elements cinematogràfics perfectament controlats i mirar d'enlluernar amb la forma, amb els diàlegs, que tu sempre ho destaca, amb l'ambientació... Arribar al públic. Per mi no m'arriben. El problema que tinc... A mi m'agradaria... veure amb algú que li agradés molt una perioda d'aquestes i m'expliqués per què li agrada perquè entengués què és el que li agrada, perquè no entenc què és el que li agrada. Però ja ho intentem moltes vegades, Joan. I tu acabes dient, és que a mi no m'ha agradat. Llavors, és difícil, quan una persona té un gust i una manera de fer i té ja plantejat el que li agrada i el que no, pensa que és molt difícil convencer... Tampoc es tracta de convèncer ningú, no? Vull dir que potser et passaria a tu si jo et dic, mira, és que aquesta pel·lícula em sembla una barbaritat. A mi m'estava recordant aquesta pel·lícula de puro vicio que comentava a altres dues. M'estava recordant a una pel·lícula molt recent de l'any passat, El logo de Wall Street. Estaríem potser amb una dinàmica similar sense haver vist aquesta de disbauxa completa d'alguns moments en què es torna completament boja la pel·lícula que tots els personatges estan mirant de trafegar prostitutes amb alcohol amb tota la vegada I m'està fent pensar en una pel·lícula que és aquella en la qual uns personatges, el Benicio del Toro, que també surt en aquesta pel·lícula, curiosament, i el Johnny Depp, que ara no recordo el títol, aquella de Miedo i asco en Las Vegas, doncs aquesta estaria, jo crec que amb paràmetres similars. Són pel·lícules que no tenen res de clàssic, no tenen... Res d'això, és a dir, no parteixen d'un enlluernament a partir de les formes, a partir del guió o a partir de l'ambientació. Parteixen moltes vegades d'un rebuig que té el director cap a una sèrie d'història i que les planteja a l'espectador. I l'espectador està clar que si vol entrar en això ha de fer un esforç. Ha de fer un esforç per col·locar-se dintre del que t'estan explicant i de vegades surts disparat. La primera vegada potser que veus una escena o la primera vegada que entres en una d'allò... La Núria Vidal ha fet aquest esforç i s'ha quedat fora. No només és això, crec jo. A més, saps què passa, Joan, també, i a tu jo també ho entenc, que la qüestió bàsica està en què una persona, quan no li agrada una cosa, ja està. No vol dir que sigui ni bona ni dolenta, vol dir que no li agrada, que no hi entra, que no li interessa per raons que no crec que s'hagi d'anar a la recerca... dels clàssics que parteix ell... No, no, jo no hi vaig. Parteix a la base que agrada a tothom, i això tampoc és així, no? És que jo el meu dubte és que tinc la sensació que aquesta pel·lícula, per exemple, no agradarà a la gent. Ja, ja, ja. Jo tinc la sensació que aquesta pel·lícula... Com moltes altres. I que n'hi haurà d'altres, això no vol dir que el que decideixi el públic, que el públic sigui tot bo i tal, que moltes vegades al gran públic li agraden coses que són absolutament superficials i nefastes. Això també cal diferenciar-ho. Cal diferenciar-ho. Però tinc la sensació que a aquesta pel·lícula al públic no li agradarà, és a dir, no crec que sigui un èxit en absolut. El públic en general, com tu acabes de dir. Llavors tu parteixes de la base que qui té l'autèntica autoritat és el públic en general, sense partir de l'altra base que el públic probablement té una manipulació. Jo crec que, a veure, jo crec que amb tota l'obra d'art, qui posa la decisió de si és una cosa bona o dolenta és el temps. Quan tu tornes a veure una pel·lícula que et va enlluernar 20 anys més tard, la tornes a veure, com tu parlaves fa un moment, d'aquesta pel·lícula que t'ha agradat en blanc i negre, etcètera, del John Wayne, etcètera, etcètera, i la tornes a veure... Però era en blanc i negre, però bé... No, és veritat, el dorado és en color, sí, sí. Jo no l'he vist, no tinc present el color. I tornes a... Això té qualitat. Jo m'agradaria veure quantes d'aquestes pel·lícules, perquè, per exemple, tots hem vist, no sé, jo mateix vaig tornar a veure, no sé si amb qui era, The Artist, per exemple, no? I a mi em va decebre també la segona vegada que vaig veure. I, en canvi, quan la vaig veure la primera vegada... Perquè no és gaire bona. Perquè no és gaire bona. I per què va agradar tant? Perquè va ser una novetat, en blanc i negre... El que vull dir és que jo crec que amb aquestes coses passa el mateix. Tinc la sensació que... potser quan veiem una pel·lícula d'un director que ens agrada molt i que hem vist coses molt bones i torna a fer una altra, doncs pensem que en principi allò ja serà bo. Joan, l'altre dia vam tenir una persona aquí que ens va parlar d'Angelo Poulos. Sí. Llavors nosaltres vam quedar meravellats. L'opinió que tenia aquell senyor i l'estudi que li havia provocat precisament un autor com aquest. No em diguis que Angelo Poulos és un realitzador que agrada a tothom, perquè no... Segur que no, perquè és molt dificult. Però tu tornes a veure l'Angelo Paulos, penso, i, per exemple, jo penso que allò de la cigüenya, no sé com es diu... El pas suspès de la cigüenya. Allò és brutal. Allò és una obra mestra. Clar, perquè, com diu ell, allò pertany a un cinema clàssic que nosaltres el tenim interioritzat i tant que vulguis. Allò no és clàssic. Esclar, el tenim interioritzat. No és clàssic. En canvi, aquestes pel·lícules et sorprenen. No és clàssic. Quan van estrenar Blancaneus... En el fons... Quan van estrenar, doncs aquí va haver el mateix debat que tenim ara i es produirà molts. Quina Blancaneus? La de Walt Disney? No, no, la del Pablo Berger. No, però jo va ser per raons polítiques. Jo diria que quan jo vaig discrepar... Però jo vaig dir que era una utilització del PP, en certa mesura, vaig dir-ho, d'utilitzar no l'època, diríem, franquista, sinó utilitzar els anys 30 per fer reviure el cantejondo, tot allò que el franquisme ens va imposar del cante... la música no imparava, imparava els toros, que els anfitos fossin toreros, que tot allò que aquí està prohibit als toros i en canvi els toros torna a ser, tot això era políticament que no m'agradava, no com a obra d'art. Jo penso que la pel·lícula estava molt ben feta i jo me la vaig criticar, no va ser per raons, que és el mateix que em pot passar, potser, amb una... Amb el franquilador. Amb el franquilador. Estic en desacord per raons polítiques, no per raons, diríem, d'ell, com a realitzador, perquè ho ha fet bé. O sigui que... Que moltes vegades utilitzes la pròpia ideologia teva per diferenciar una pel·lícula bona o dolenta. Sí, ho fem tots d'alguna forma, això. Involuntàriament. Una altra cosa és que siguem capaços de sortir fora d'aquesta... Clar, és que al final, si us adoneu, quan parlem d'una pel·lícula o d'una altra, estem una mica retratant-nos a nosaltres mateixos. Això és el que ens hauríem d'adonar. És que sí. Això és el que hauríem de ser conscients. Llavors estaríem mirant a veure d'indagar sobre la nostra pròpia ideologia, sobre la nostra pròpia naturalesa, sobre la nostra pròpia biografia i analitzar. Però llavors no podem ni considerar una obra mestra ni descatalogar una pel·lícula com invàlida. Perquè és només una apreciació personal, subjectiva. Evidentment, jo el que dic és que no m'interessen a mi. Jo no sé si els interessaràs als altres. Sí, no, però fas un pas de dir que aquesta pel·lícula no és vàlida, no t'agrada i que no serveix per res. I utilitzes les crítiques que et donen la raó. Jo he dit això, jo he dit simplement... No, no, jo estaria en aquesta línia d'aquest senyor. Però si algú m'explica, si algú es pot al seu costat i em fa veure i em demostra que jo té la seva valor, jo ho escoltaré, ho intentaré. Ho podem intentar. Ho podem intentar. Ho vam intentar i ho continuarem intentant. Nightcrawler, jo estic segur que no ha arribat a ser considerat tots els valors que té per raons polítiques de Hollywood. Llavors, els raons polítiques estan a tot arreu. Però, per exemple, una pel·lícula com Berman, que era competidora de Nightcrawler, a tu no t'has semblat una gran pel·lícula, com a guió i allò. Jo, en canvi, crec que està a prop de l'obra mestra. Llavors, per què això? Això és el que hauríem d'analitzar. Vull dir, què hi ha dintre de nosaltres, què veiem en cada moment i què són capaços d'analitzar i com l'autor ens arriba o no ens arriba, per quins motius. Sí que és veritat que això em sembla que hem arribat a una certa conclusió i que és que a tu, per exemple, el cine experimental t'ha agradat sempre. i a mi el cine experimental no m'acaba de convèncer. Llavors, si tu tens uns gustos, a tu, per exemple, t'agraden les històries obertes i a mi m'agraden les històries tancades. I si tu tens una sèrie de gustos, és llògic en general. Doncs llavors ja està, és molt fàcil. Però llavors és qüestió de dir, aquesta pel·lícula, Thomas Anderson, és una història oberta, per exemple. No cal dir que aquesta pel·lícula no té res, sinó que és una història oberta. Ser capaç d'analitzar les característiques que té una obra. Igual que el Ballero, que no diu ell, que si ell diu que ell no l'entén, que intentarà El bollero diu que la pel·lícula és una merda, en poques paraules. No l'analitza, simplement diu que això és una pel·lícula que no s'hauria de fer. Sí, és el que diu. Jo he entès això. Ell n'he dit una parla al llit de començament, per no allargar-ho, però diu més coses que això, igual que els altres que has dit... Quan diu això del Tormento dura dues hores i media... Això és que ell la pel·lícula no... És un torment. Bé, doncs això, que li sembla que no val res, que valdria la pena que no s'hagués fet, que no la recomana ningú. No li aporta res, és a dir... Però no s'analitza ell mateix, ell cataloga, ell puntifica, ell diu aquesta pel·lícula no val res, és un torment. I quin sentit té això? no se n'adona que està... És el mateix que al revés que l'altre que diu que és una obra mestra... Estan jugant. Sí, però és diferent el que fa un Jordi Costa, que et dona una visió, que pot ser més fàcil d'entendre o menys, però l'hem d'analitzar si volem entendre. No és fàcil perquè utilitza paraules com barruquisme, excés de forma, una síntesi... que va a un lloc determinat, que retracta la desintegració de la contracultura, tot això, hem d'entendre totes aquestes paraules, saber què vol dir i si tenen relació amb la pel·lícula o si a aquest home se li ha anat la olla o no. Però, vaja, tal com ho explica, la frase sembla connexa. Ara haurien de saber interpretar-la i saber aplicar-la. Jo, sincerament, no veig que això t'arribi d'aquesta manera. És a dir, si tu, potser, li poses... o ell li posa tot això, perquè ja parteix d'una sèrie de... potser ha llegit la novel·la, i potser això està més clar que no pas en la pel·lícula. Però, Joan, llavors, per molt que donem arguments, si al final acabem a la conclusió de que d'allò no arribem enlloc. És una mica un contrasentit, eh?, que parlem o que... Sempre que ens trobem tots tres anem a parar amb aquesta discussió. No hi tornem. Hem de mirar de no tornar-hi. Simplement ens ha omplit el programa. Hem deixat que la importància dels perdedors, que és el tema que proposava l'Andreu, i com a pel·lícula una mica clau d'aquest tema, Misfits, Vides rebel d'en John Huston, quedin per l'última part de... de la temporada, per un dia que ell pugui venir, que ja s'hagi recuperat, que esperem que sigui el més sabia possible. Quina sorpresa, aquesta pel·lícula, quan la vaig veure. Torna a veure. Una autèntica sorpresa va ser per mi. John Huston. John Huston per mi és dels grans, grans, grans. Tot i que té bestieses també, però bé, vull dir, sempre hi havia algun pòsit, es diu això? I Màgic el Gale, quantes estrelles té? Ah, bé, moltes, moltes. Moltes. Està molt bé que està. M'has dit que em va agradar molt a mi, doncs. Coincidim, coincidim els tres en una pel·lícula. Però hauríem de veure per quines raons, no? Potser cadascú també ha vist una cosa diferent. Però és que això és inevitable. Això és fantàstic. No, no, però si jo dic com una cosa positiva. És una pel·lícula en la que conflueixen els gustos de moltes persones i cadascú pot veure... coses diferents i sentir-se identificat. És una gran obra. Les obres mestres tenen això. No només això, sinó que tenen. Són tan perfectes, diríem, que en alguna mesura per les noves generacions també els aporten una lectura actual. És a dir, la cosa que té una obra mestra és que perduren el temps. És a dir, no és fruit d'un moment determinat, sinó que perduren. Però llavors no ha calgut esperar molt de temps per saber que Màgica del Guel és una obra mestra. Tots estem d'acord. Ja està aquí. Tornem a veure d'aquí deu anys. Tornem a veure d'aquí deu anys. Jo el que estic dient és que l'única decisió, l'única cosa que fa que una pel·lícula sigui una obra mestra o no és el temps. A la mesura en què el temps fa que això sigui així, resulta que... El temps se'n tira a sobre, efectivament. Us volia dir que tenim la setmana que ve un convidat... Sí, i no un convidat de pedra, no? Un convidat astrològic. Veus com no era astronomia? Ja t'ho havia dit jo. Que conec una mica el Miquel Soler. Parlarà d'astrologia i cinema. És que ara no trobo... Ell diu que vol que sigui presentat com un... No trobo el paper on m'ho havia apuntat, que m'ho ha enviat ell. Un místic, suposo. No, no, no. Ell és economista. Ah. Ell és economista, és... Mira, està aquí, ja ho he trobat. Ell diu que vol que se'l presenti en alguna mesura com a aficionat estudiós de l'astrofísica i l'astronomia, que és un senyor de 71 anys, de professió economista, especialista en fiscalitat i anàlisi de gestió d'empreses, i que ha triat una sèrie de pel·lícules, com per exemple Ultimàtom a la Tierra, les dues versions, la de l'any 51 i la de l'any l'última, Planeta Rojo, etcètera, etcètera, per parlar del proper dimarts que ve, doncs aquesta de la pel·lícula. Interès de l'art també. I el tema és a la Terra, planeta privilegiat dins l'univers. doncs serà molt interessant. Que complicat, i també. Però, vaja, ple de possibilitats, no? Això està claríssim. Doncs vinga, això serà ja la setmana d'edat. Ho farem, ho farem, ho farem. A reveure cinemasensecondicions.blospop.com A reveure. Ràdio Despert 98.1 Ràdio Despert 98.1 Ràdio Despert 98.1 Ràdio Despert 98.1 Ràdio Despert 98.1