Cannes al dia, Cronenberg i Imamura: Narayama

Cinema sense condicions. So d'aigua, de naturalesa, d'una muntanya sagrada, que sentim aquí al començament del cinema sense condicions d'avui perquè ja els oients es vagin ambientant i nosaltres mateixos d'un dels temes, d'una de les pel·lícules, d'un dels directors que parlarem avui, Gràcies al convidat que tenim de nou aquí, com sempre, un plaer, Joan Seguer, tenir-te entre nosaltres per parlar sobretot del cinema asiàtic, i en aquest cas d'un altre gran director japonès, que segur que qui s'hagi accedit a la seva filmografia no haurà quedat indiferent, i sobretot amb aquesta pel·lícula que parlarem, de la balada del Narayama, la veritat és que jo l'he estat repassant M'ha quedat una miqueta per veure al final, uns minuts, però jo he arribat a la conclusió que no hi ha una altra pel·lícula com aquesta a la història del cinema, de la profunditat, de la cruessa, de la manera com està dirigida, com està perpetrada, com està tot, el concepte que té del paisatge, de la humanitat, de la música, de tot. La veritat és que estic impressionat. Parlarem d'això d'aquí una miqueta, si et sembla. Suposo que véns preparat. No sé si estàs d'acord amb aquesta apreciació una mica exagerada meva, que sóc així una mica passional. Jo vaig comentar l'altra vegada que a mi realment en aquesta pel·lícula, quan tenia 24 o 25 anys, em va impressionar molt, perquè realment és una pel·lícula molt dura. I vista ara, vull dir, ara que tenim ja una edat més avançada, diguéssim, no cal que diguem quanta, doncs a mi m'ha tornat a impressionar, eh? Potser no tant, és veritat, no?, perquè ja estàs avançat a una sèrie de... Però, vaja. Bueno, tenim el Joan Morros aquí, que és el que presenta últimament el programa i sempre diu allò que, com sempre, tenim tres parts, però, bueno, efectivament, tindrem tres parts, com sempre. La primera part, amb el Jaume Vidal, que també està per aquí. Hola, què tal? Doncs parlarem sobretot de les pel·lícules que tu hagis vist, de la cartellera, de preestrena, perquè ets avui l'encarregat d'això. Tindrem una segona part en la que contactarem amb la nostra corresponsal a Canç. Vam parlar amb ella des de Barlin, va ser la vegada que la vam conèixer, Tiziana Polello. i ja és col·laboradora del programa, ve cada dues setmanes o així, i ara la tenim allà a Canç destacada, bé, ha anat ella, de fet, però no és que l'haguem portat nosaltres, però parlarem avui d'aquests cinc dies, sis dies ja de festival, en el qual, com us podeu imaginar, una persona com ella ha pogut veure una quantitat de pel·lícules que ja li he dit que vagi a poc a poc i que no ens atabali massa, ja he dit que dirà coses senzilletes perquè, veritablement, clar, una persona que va a un festival pot arribar a explicar tantes coses del que ve o del que està fent que no la puguem seguir de cap manera. I una tercera part, doncs, que parlarem d'això, del que dèiem, de la balada del Narayama i del seu director, del Shohei Imamura, que jo, la veritat, és que no conec gaire cosa més, però en Joan segur que sí. Així que ens donaràs. 4 o 5 pel·lícules més que... doncs donaràs una bona visió de la seva filmografia. Així que comencem amb això, Jaume, tu ets l'encarregat, ha quedat clar, de parlar-nos, de ficar-nos a l'actualitat, també podem fer els altres una miqueta, eh? Però vaja, tu ets el que vas a veure, passis de premsa, tens aquí els teus paperets, les teves crítiques, els teus comentaris, i ens pots destacar el que vegis més destacable de la setmana i del que has anat veient. Com ho tenim, això? Bé, he vist un parell de pel·lícules, sí, de preestrena, li comentava el nostre amic també, i llavors jo penso de tota manera que hi ha una cosa que també he anat recollint durant aquesta setmana, i és posar-me al dia del que s'està estrenant concretament a Canes, que és on... on hi ha l'amiga que deies, no? Mira, llavors fent-te una introducció jo la vaig trucant, si et sembla. Hi ha una pel·lícula que es diu Hermosa Juventud, exhibida a la secció paral·lela, Un certain regard, que en definitiva és del senyor Rosales, una pel·lícula que, vaja, vull dir, el tenim molt present en aquest realitzador, no? És com si li féssim... reverència cada vegada que parlem amb ell, doncs ens surt una veu així profunda i admirable, no?, de la seva capacitat. Bé, jo crec que calia fer-ne un esment de tot això. És una pel·lícula que després de la soledat i també on explora d'una manera intimista el patiment a causa d'un atemptat terrorista no identificat, mentre que a les Hores del Dia, una altra pel·lícula, I sueño y silencio, que també ha fet ell, doncs es va presentar a la quinzena de realitzadors quan va ser l'any que pertocava, no? Rosales, doncs, s'ha convertit en una habitual d'allà canes, sense fer el salt a la secció oficial competitiva, però trobant-hi un públic que com es va fer present ahir, això era la setmana passada ja, es va fer present, doncs, al presentar aquesta pel·lícula hermosa, Joventut, doncs, vaja, que va estar molt ple i que, en definitiva, del que ens parla és d'una jove parella a l'atur... que habita en una barriada de l'extraradi de Madrid, té un suport fonamental en els seus actors, sobretot en l'Ingrid García Johnson, que fins ara havia fet papers secundaris al cinema i a la televisió, encarnat amb un personatge que es barreja la ingenuïtat amb detalls de maduresa. La jove actriu dona el torn interpretatiu a la resta i, lògicament, com ja és habitual amb ell, aconsegueix una pel·lícula. Entrenyava i actualitzada, en definitiva. Què vol dir això? Actualitzada vol dir que parla de problemes no pas que passen ara, només que passen ara, sinó que a més a més els toca a partir de la perspectiva d'ara, i com que és un bon realitzador, lògicament tot espectador en traurà, diríem, matisos, aspectes, vull dir plecs, del que representa tant aquesta realitat que vivim com la viuen aquests personatges. Ja la tens aquí. Mentre parlaves del Jaime Rosales i la seva participació a Canç, no sé si has esmentat, és que com que estava trucant no estic del tot segur si has parlat del tiro a la cabeza, em sembla que sí, oi? Aquesta és la que recordo més d'ell, que em va impressionar d'una manera molt especial, perquè, home, vull dir, tractar aquest tema... És una mica, i val a dir-ho, el que avui m'explicaven sobre la pel·lícula Los ocho apellidos vascos, d'un senyor que també l'ha vist. Quina diferència, eh? Sí, molta diferència. I és una mica el que deia, un tiro en la cabeza és una pel·lícula que tracta precisament de persones que viuen en aquesta estructura que ha viscut el País Bàs des que es va acabar la Guerra Civil, que en definitiva era organització clandestina i utilització de les armes per imprimir una dinàmica que en definitiva l'utilització de les armes es devenia com a punt d'equilibri. Potser hi ha molta gent que no li agradarà aquesta definició, però el que és cert és que un tiro en la cabeza ens parlava d'aquesta constant, no? I a canvi és el que em deia aquest company, veí de casa, sobre els apellidors bascos, no hi ha dret, de la manera que tracta a l'organització, en definitiva, I també era el partit que ho recolzava política i també se suposa, com dèiem, això és prou complex, doncs militarment també, no? Doncs anem a veure què ens explica, ja que hem introduït Canç, hem introduït aquesta comparació entre 8 apellidos bascos, clar, i un tiro a la cabeza. La veritat és que ens sembla molt adient. Estic molt d'acord que l'hagis tret, perquè són dues pel·lícules molt diferents, però les dues parlen d'aquest tema que tu has esmentat també. I a veure si tenim ja aquí, que en principi sí, a Tiziana, Tiziana, bona sera, bona... Estàs aquí escutxándonos hablar, i te quería preguntar, així per empezar, estamos hablando con cans, eh? Cuidadito, cuidadín, cuidadín. Sí, sí, sí, sí, señora. Es una sección paralela y hasta ahora ha sido, bueno, la gente, los críticos hablan muy bien de esto. Yo confeso que no pude verla, pero sí, habla muy bien, como que sea un relato sobre la situación de ahora, de crisis y dos que intentan de hacer su vida y, bueno, quieren un hijo y son una pareja muy unida, pero, claro, pero esta situación de crisis en España no les ayuda mucho. Entonces, bueno, lo que yo he oído es que está hecha muy bien, es que es de grande impacto. y como dirección, por los actores, para muchas cosas. A mi m'acabes de demostrar que, efectivament, estàs a tot el que passa a Canç, perquè, vaja, ens acabes de donar una demostració de què sigui. I al cinema espanyol en general. I al cinema espanyol en general i en particular. Doncs digue'ns, Tiziana, si creus que ja has vist entre les pel·lícules, que no sé quantes són, quantes pel·lícules en aquests sis dies que portes allà a Canç des que es va iniciar el festival, si creus que ja has vist la pel·lícula que guanyarà, la Palma d'Or? Ah, Eso de la ganadora no estoy segura, ¿no? Porque hasta ahora no ha sido... No sé, hasta ahora no se habla mucho de Palma d'Oro porque quizá este año las películas no son tan fuertes como el año pasado. El año pasado el concurso fue realmente algo espectacular. Este año, bueno, hay películas que no están... Súperbien, pero bueno, de Palma d'Oro, Palma d'Oro, quizá. Ayer fue la vuelta del Cronenberg, de David Cronenberg, con Maps to the Stars. Y esta ha gustado a mucha gente, ha gustado universalmente casi. No sé si sabéis de qué habla. No, no, Massa. ¿Tú la has podido veure? Sí, sí, sí, a mí me gustó muchísimo. Es una comedia, bueno, comedia sátira sobre Hollywood, el mundo de Hollywood, del movie business y de todo lo que está alrededor, entonces, bueno, de la gente que vive en este mundo, entonces las estrellas y, bueno, es una exageración también, pero bueno, es como... Como que le toma un poco el pelo a esta gente que vive de esta manera con todo su dinero y sus propiedades y todo lo que tienen, pero al mismo tiempo que no tienen nada. Como que todos entre ellos van buscando una libertad que nunca realmente podrán obtener. Es muy divertida, muy divertida realmente. El script, el guión es fantástico. Y sí, hay muchos referimientos sobre películas, sobre malas películas especialmente. Y en primer plan hay una familia, una familia de... Bueno, los niños son dos... Bueno, uno es una... Un niño star que tiene como 13 años y ya está como dependiente de la droga, tiene visiones, tiene una obsesión, como que ve una niñita que aparece de vez en cuando y está completamente flipado porque es una star, una superstar que vale millones de dólares. y su familia, sus padres, viven así también, bueno, sobre todo ellos viven por eso, por el dinero, y el cast es increíble, porque hay el John Cusack, así como el padre del niño, y que es un buro espiritual que procesa una sorta de terapia a New Age, digamos, Y bueno, luego hay Nia Vazikowska que hace el papel de la hija, porque tienen una hija también que es una pirómane. Y sobre todo la Julianne Moore. que interpreta una ex-star que le gustaría tanto ser una estrella de nuevo, pero que no lo puede, que la gente no la quiere y que es completamente... Se habla de eso. Por eso sí, por ello se habla de Palma, porque su interpretación, su performance es algo de... Escolta, Tiziana, jo he llegit una mica, i a més a més tu has afegit, que el que es produeix aquí és una actriu i la filla d'aquesta actriu que arrossega per aconseguir un paper, en definitiva, encarnar la seva mare a la pantalla. Això seria com una mena d'inspiració d'Eval Desnudo, no? Sí, ella está obsesionada por esta figura de la madre porque la madre fue una actriz más todo de ella, más bella, más brava, más todo. Entonces ella sabe que nunca puede llegar a este punto y para ese confronto con su madre, por eso nunca realmente creció. Entonces es como si fuera una chiquita, una niñita... Siempre y nunca encontró su sitio en el mundo, en el mundo de las estrellas sobre todo. Esa figura de la madre es muy importante. Maps to the Star, la pel·lícula de Vic Cronenberg que dona el teu qualificatiu en Facebook que ho has escrit així com Grande Cronenberg i que a més a més pot llegir el teu comentari a GQ Itàlia per tant podem fer una miqueta el recorregut que tu has fet ara doncs aprofundir-ho una miqueta més i llegir-ho amb més tranquil·litat. Què més has pogut veure aquests dies que t'hagi agradat i que ens puguis comunicar Tiziana? Por el concurso puedo decir que se habla sobre todo muy bien de la película de Mike Lee. que es Mr. Turner que habla de... es un biopic de este artista del 1700 y efectivamente es algo de muy bonito porque era este pintor y este pintor da el carácter un poco particular como que a la gente no le gustaba mucho o que al mismo tiempo tiene mucho humor, sabe el sentido del humor pero bueno, es difícil acontarla así, pero sí, es una bioteca sobre este pintor y sobre todo sobre su pintura y por eso los paisajes, lo que ves en la película, nunca sabes si estás viendo una pintura o la realidad, porque los paisajes que están son de sueño. y la dirección también está muy bien hecha, y el actor, el protagonista, Timothy Spoll, lo hace perfectamente. Y luego, ¿de qué se habla? Se habla de, bueno, de Ato Megoyan estaba también, y sé que hablaste de Ato Megoyan. D'Exótica, que va guanyar la Palma d'Or precisament fa uns anys. Exacto, hace 20 años. Imagina. Sí, sí, sí. Y este año está con esta película que se titula The Cactus, que es un thriller sobre un secuestro de una niña. Y en el cast está Rosario Dawson también, Ryan Reynolds. Y, bueno, Rosario Dawson, guapísima, hace el papel de una... Investigadora, ¿eh? Investigadora, sí, sí, sí. Y esta película se habla bien y se habla mal de esta, tengo que decir. Es un poco controvertida la respuesta de la prensa, sobre todo de los críticos. pero porque quizá para la gente que conoce el Egoian no es tan raro las críticas que hacen eso, porque la crítica principal es que está demasiado construida, pero de hecho es lo que siempre ha hecho el Egoian con sus películas. Bueno, es verdad que a veces hay momentos en que te dices, bueno, esta es pura ficción y entonces, bueno, hay gente que no lo toma bien, pero también hay mucha gente a quien le gustó. I un altre dels grans, Gingermos, també ha estat per allà. Ah, doncs ara ho tenia jo malament fixat. Doncs mira, m'hauria fet il·lusió. Puteu és somiat. Otra és, per exemple, la d'Esta Mañana. Ah, no, ja... Bueno, una que me gustó mucho, que és molt divertida, i realment és una comedia molt bé hecha, és la de Damián Cifrón, és la argentina, que es diu Relatos Salvajes. D'aquí també hi ha Ricardo Darín, el actor. Y esta es una comedia que vale la pena de ver. Bueno, no sé si va a ganar la palma de oro, pero que vale la pena de ver porque sí, porque... Bueno, juega un poco con las cosas de la vida, las cosas que te joden en la vida y que exagera mucho. Y bueno, está... He barrejat, em sembla, la Berlinale com Cans, oi? Perquè Gingermus va estar allà i ens va esparrar d'ell i ara he barrejat les dues coses. Però bé, Marretxa, Lluís Minyarro, et sona que són gent de per aquí també, catalans? Perdó, no sé, no sé, esto no la he... No els coneixes, bueno, ja et farem la presentació com cau. Alguna coseta més que ens vulguis dir, perquè, bueno, suposo que moltes més coses no dona temps a tot, cuando vuelva podemos hablar de otra cosa más tranquilamente pero hay una película que está en un cierto regard que si no gana nada creo que van a hacer una revolución mucha gente y se llama el título es Tourist y el director es Ruben Ostlung y es una viene de Suecia y ha hecho algo de especial que no ves a menudo algo de... Es una historia de una familia, sobre todo de la pareja, de la mujer y marido, que se van de viaje a la montaña y que hay una avalancha, a un momento hay una avalancha y están sentados en una terraza. La avalancha no es demasiado fuerte para matar a nadie, pero sí que mata su relación porque el marido... se escapa, cuando ve la avalancha se escapa dejando a la mujer con los niños y solo para salvarse y salvar su iPhone sobre todo. Y desde ahí parte con estas situaciones de pareja y de cosas difíciles arreglar que tienen una sensibilidad y una I una situació que no és molt estranya, perquè ara, de fet, el mòbil és el més important a la vida de les persones. Vull dir que ja podria passar una cosa com aquesta. Oi? Malament, si el referem masculí, el agafem a partir d'aquest senyor, eh? Vull dir, no anem bé, eh? Escolta, Tiziana, t'esperem aquí quan minguis. Una cosa, Tiziana, de cine asiático, ¿hay alguna película que recomiendes? Justo hoy he visto la película de la Naomi Cabase, la japonesa, que está en concurso también, y esta se llama Still the Waters. I està molt bé. A mi m'ha gustat molt. És molt delicada i molt... Sí, bueno, té una força particular, una força femenina, diguem. Sí, aquesta també a mi m'ha gustat molt. No sé com reaccionat... No sé un poco, sé que la gente no está, digamos... No está para la boca. Sí, sí, sí. Porque, bueno, no es una... Esa de Hollywood. Entonces, quizá... Tu preguntaba al Joan Segué, que es el nostre especialista en cine asiático. Hoy coincide que también hablamos de la balada de Narayama, que tuvo premio de Cannes en el año 83. Palmador, de fe. Palma de oro. O sea, de hecho, Shohei Imamura, que también hablamos de este director, es el único director japonés que ha ganado dos veces la palma de oro. ¿Dos veces? Sí que es raro, porque sí que... Que los asiáticos no ganan muchísimo en nada. No, no, por eso no... Sí, es una tona, porque yo también... Sé que tú eres un experto de la... No, experto no. Pues, pues, pues. Pero sé que eres un experto, pero a mí también me gustan muchísimo las películas asiáticas y es una pena que no ganen nada. bastantes. A veces depende del año la calidad también a lo mejor es menor, no lo sé. Doncs recomanem que els oients que vulguin seguixin les teves crítiques, els teus comentaris, ho poden fer o no ho poden fer. Esquerra i Mutanti, per exemple, ens expliques una miqueta perquè tothom pugui connectar amb el que vas escrivint sobre el festival tigiana? Sí, sí, sí, escribo per a mi blog i escribo per a altres revistes també i y veo películas y hablo con vosotros. Una semana interesante. Que parlis amb nosaltres ens té meravellats. doncs imagina't per nosaltres el que significa una delícia i efectivament ja ens quedem amb ganes que vinguis en el moment que acabi el festival que passis per aquí acabis de fer ja una crònica completa i de com ha anat al palmarès i de tot plegat que vagi molt bé el gust és nostre, moltes gràcies Tijana fins la torna igualment que vegis molt més cinema a reveure una abraçada que vagi bé tenim a Tiziana allà, com veieu, al màxim, veiem tot el que pot i, efectivament, escrivint aquest blog seu, que es diu Schermi Mutanti, és escrit Schermi Mutanti, i va fent una crònica de cada dia del festival i en altres llocs. Bé, jo crec que fins i tot no passa res si busqueu el seu Facebook, que és una cosa pública, una pàgina pública, i allà també teniu més referències de diferents pàgines i diferents revistes per les que va fer en els seus comentaris. A més, a més, practiqueu una miqueta l'italià, que és un idioma fantàstic i magnífic. Parlant de cinema asiàtic, ja que tenim aquí, has vist últimament alguna pel·lícula de cartellera, d'estrena, que t'hagi cridat l'atenció? No, hi vaig molt poc ara al cinema. Volia preguntar per l'última de... un nano de 12 anys i vull dir no, no tinc temps ha posat una bona excusa volia preguntar per aquesta que s'havia estrenat de Snowpiercer, no sé si tens notícia del John Boo Ho es diu, del director de Memories of Murder del Corea has vist les altres, has vist Memories of Murder de Ho, no sé quina opinió tens d'aquest director, molt bona oi que sí? sí, sí, cròniques d'un assassinat exacte, aquestes són molt bones Doncs a veure, a veure aquest Albert Rodríguez, que ens parlava, que sí que l'havia vist, deia que és una pel·lícula que no és perfecta, però que és fascinant, el que t'explica i com ho fa, i no m'estranya, perquè a més a més la producció és del, ja ho diré, del Parc Xambuc, vull dir que direcció d'aquest director i producció d'aquest altre pot ser una cosa, la veritat. Encara està en cartellera. Sí, sí, sí, s'ha estrenat fa un parell de setmanes, vull dir que es pot anar a veure. Fa molt poc. Trencaneus, oi, és això? Sí, seria traduït així literalment però clar, ja dèiem en el programa, en el galliner de Raquel Cornellà que a veure TV3 quan l'estreni perquè segons el títol que li posi doncs potser els nens diran això, no? Jo vull veure, jo vull veure això, no? Trencaneus, trencaneus sembla tot molt infantil i en realitat és una pel·lícula sembla ser que molt dura, molt profunda A veure si els nens et faran una exhibició i sabran diferenciar una cosa de l'altra Doncs segurament sí, segurament sí em sembla molt bé que hagi dit això Tinc ganes de veure aquest que he comentat del David Cronenberg. He comentat això que era Map to the Stars, que era molt semblant a l'Eval Desnudo. Recordo que l'Eval Desnudo no era mare i filla. però que realment és una pel·lícula que em agrada molt també de petit jo penso que és una introducció al que és el psicoanàlisi precisament com que aquí la crítica que tenia que és per això que havia fet aquesta relació doncs a sobre la mare que vulgui superar la filla que pugui superar la pròpia mare O sigui, perquè aquí hi ha una cosa que jo penso que és molt important, eh? Vull dir, que és allò de dir, jo t'interpreto a tu, i lògicament, si tu un interpreta amb un altre, el que està passant és que el posen en un estadi superior del que pròpiament és. I això és molt important, jo crec, no? Jo crec que la gran virtut que té és aquesta, precisament, no? Perquè aquella dona, imitant-la la vida real, però després interpretant diferents personatges en l'escenari, el que va a la recerca és de dir, i si aquests són els matisos que veu copsar en la interpretació de la meva figura, ara jo us en faig uns altres. Perquè, esclar, és el que diem, l'actualitat d'una manifestació artística està precisament amb això, amb superar sempre aquell original, no? Exacte, que és molt difícil. Doncs a veure aquesta Maps to the Stars del David Cronenberg, que pel que ha dit Tiziana, jo he interpretat que no guanyaria res a Hollywood, a Oscars, La crítica aquesta tan feroxa, però a Cans és possible que sí, fins i tot amb aquesta rivalitat Europa-Estats Units que sempre està allà candent, és possible que, bueno, imagino que a Cans no li donarà un premi per això, sinó si veritablement la seva qualitat intrínseca és prou gran. No sé si abans de començar amb el Shoei Mamura i la balada del Narayama, Jaume, perquè hem deixat una miqueta tallada els teus comentaris de pel·lícules, havies comentat una i hem entrat amb canç directament, si hi havia alguna cosa més que havies vist, que em sembla que sí, que vulguis comentar, i després ja entrem amb el cinema japonès. Bé, jo vaig veure que té una pel·lícula francesa, bueno, canadenca, però esclar, jo això ho associo molt, i amb participació a la mànina en la producció. La pel·lícula porta per títol dues mares perfectes, I quedem situats, que aquesta sempre és una qüestió que moltes vegades ja tomba, sobretot quan es tracta de comèdia, no? Perquè dius, va, ja podem estar amb la gent privilegiada, que té en definitiva... És com si sintonitzessis amb Metròpoli i parléssim de la gent que està a sobre, no els que estan a sota, no? I llavors aquesta pel·lícula comença amb aquesta meravellosa vida que té oportunitat de viure moltíssimes persones. Això no priva que siguin molt cultes i això, lògicament, és el que provoca que tu puguis arrencar d'elles mateixes, malgrat una vida moltes vegades prou inútil, arrencar d'elles aspectes humans que són prou interessants. Doncs ves per on això és el que passa amb aquesta pel·lícula. Dues mares perfectes, que en definitiva tenen dos fills probablement també molt perfectes, segons el que es desprèn a la seva forma, a la seva manera de filmar i tal, i que ens porta a, no pas a un qüestionament, sinó que senzillament ens porta a una dinàmica d'alternatives amb dos finals com a mínim, la qual ens parla de la moral. D'aquestes coses que, curiosament, crec jo, doncs se'ns en parla molt poc, que se'ns en parla molt però molt poc al mateix temps, perquè quan es tracta de moral és com si passés una mica desapercebut, no? Llavors aquí, quan la veieu, aquesta pel·lícula, que jo us recomano fervorosament, penso que estem fent una dissecció de la validesa de tota una dinàmica de formació, ja no només vàlida per afrontar la vida i les seves dificultats amb el que té de competitivitat, sinó que paral·lelament aquests personatges també viuen aquells moments d'apassionament que els marcarà la vida i tal... i la veritat és que és aprofitable de totes, no? Dues mares perfectes, que tenim oportunitat de veure molt properament, espero que sí. El director aquí, el director? Bé, és... No, jo això no t'ho puc dir, perquè és que ho tenia, eh? Ho tenia, però la veritat... Saps allò que dius, portes papers, però aquest m'ha quedat allà, m'ha quedat enreda, i en aquests moments no t'ho puc dir. No és popular, no és ni gent look o d'art... ni és qualsevol dels francesos ni dels alemanys que puguem conèixer. I, a canvi, sí que et puc dir al realitzador d'aquesta altra pel·lícula, que aquesta l'he vist aquest matí, que ens parla de la llibertat. Visca la llibertat. És una pel·lícula ahí. En principi, perdona, Jaume, com que això d'internet funciona tan ràpid, la pel·lícula Dues mares perfectes està dirigida per una dona, Anne Fontaine. Sí, sona això. Sona molt. Agumitzada per Naomi Watts i tot això. Tens Naomi Watts i Robin Wright, que està incomensurable. Us asseguro que llueix d'una manera especial. El que us he dit, jo penso que no us l'heu de perdre, és una pel·lícula de gran contingut, que et fa pensar en els millors realitzadors de cinema. que després en parlarem també d'anar a Llama i tal, però, per exemple, del mateix Berman i tal, jo crec que sí. Puc equivocar-me molt, perquè a vegades aquestes coses, llavors el que et sorprèn és que la crítica... autoritzada, que dic jo, no? Doncs diu que no, que no sé què li passa, que no sé què, que si tal, no? La veritat és que jo no la qüestionaré mai a la crítica autoritzada, perquè per això està aquí, perquè està autoritzada. Nosaltres som comentaristes només, no? Llavors anem per l'altra pel·lícula, que és aquesta que diu Visca la llibertat, una pel·lícula italiana, aquesta sí que et puc dir per qui està interpretada, que és Roberto Andó, i que en definitiva És una pel·lícula que ens parla de la corrupció política, de la incapacitat dels polítics atrapats en el seu protagonisme per desenvolupar allò que se'n diu política vàlida per tots els ciutadans, i a partir d'aquí tenim un argument... que té, ves per on, una altra pel·lícula clàssica que té molt a veure amb altres també, però sobretot amb el presoner de Senda, m'ha fet pensar a mi, que en definitiva és quan el rei no val, doncs a veure si trobem algú que pugui substituir-lo per fer una revolució, encara que sigui més aparent que real, que en definitiva és el que veurem al llarg de la pel·lícula. Val a dir que jo almenys no he tingut temps de preparar si és sobre la vida d'un personatge com cal. O sigui, com cal vol dir que ha existit a Itàlia. Jo crec que no, sincerament. Però sí que està molt ben situat. És un personatge que representa l'oposició. L'oposició a Itàlia ha passat diferents etapes que ha estat fatal, perquè no hi ha manera, en Berlusconi per una banda o per l'altra... I a mi el que m'ha semblat és realment molt interessant, també amb finals que no interpretes a la primera i que probablement cadascú de nosaltres ho podrem interpretar d'una manera diferent. I m'ha semblat també molt rica de matisos, molt ben feta. Sincerament, una pel·lícula també molt recomanable. Doncs que bé, no? Que bé, que bé que tinguem tantes pel·lícules d'estrena o de propera estrena que ens facin així obrir els ulls i que de vegades no passa, eh? De vegades estem així com esperant que arribi una cosa bona i no hi ha forma. Doncs bé, si voleu, no estaria malament ja, oi, Joan? Començar a parlar de Soeim Amura i en concret d'aquesta pel·lícula i de les altres que has vist d'ell i de l'essència d'aquest director, que ja dic, a mi m'intrigua molt veure com funciona aquest home, com treballa, com desenvolupa aquesta història d'una manera tan profunda. Per on vols començar? Pel director? Per la pel·lícula? Per la pel·lícula i quan arribi a la pel·lícula de la balada d'Enerayama doncs... Comentem, perfecte. I tant que sí. Endavant. L'Imamura, com ja hem comentat abans, ha guanyat dos cops la Palma d'Or del Festival de Cants. La primera va ser l'any 1983 per la balada de Narayama i la segona l'any 1991 per l'Anguila, que també és una gran pel·lícula que comentarem. Això d'Imamura va néixer a Tòquio l'any 1926. I és un dels grans directors de la Nouvelle Vague, podríem dir, dels anys 60-70 del Japó, juntament amb el Nagi Soushima, que és el que va fer l'imperi de la passió, ha fet també molt bones pel·lícules. Un altre director dur, per la manera com planteja les seves històries. Nagi Soushima, sí senyor. va tenir una infantesa i això d'Imamura relativament bastant còmode va néixer el tercer fill d'un pare que era doctor I els moments més difícils va ser a partir de l'any 1945, de la Segona Guerra Mundial, que ell tenia 18 anys, que es va tenir que guanyar la vida en el mercat negre, venent cigarretes, licors, va estar un cert temps una miqueta més dur. De totes maneres, va poder estudiar a la Universitat de Guaseda, va estudiar Història d'Occident l'any 1951, i en el mateix any va entrar en els estudis Xochiku, on va iniciar la col·laboració amb el Yasu Giro Oso. va fer, diguéssim, tres pel·lícules poca broma tres pel·lícules, que va ser Principios de Verano El sabor del té verde con arroz i la clàssica que tothom ha vist, Cuentos de Tòquio jo he vist les tres i les tres em semblen pel·lícules genials, es poden trobar per directe actualment i quina va ser la seva col·laboració amb l'Ozo? ajudant de direcció ajudant de direcció Es pot dir que aquí va ser on va prendre una mica l'ofici, per dir-ho d'alguna forma, amb l'Ozu? Ell no ho ha reconegut mai, el Shoai Mamura, fins i tot va ser ell que va deixar els estudis perquè no estava d'acord, potser si amb la manera de filmar les pel·lícules, vull dir, de la manera que ho feia, diguéssim, però no estava d'acord amb els temes que plantejava el Jesu Jiru Ozu. El Jesu Jiru Ozu realment sempre ha filmat la família japonesa tradicional... amb la noia amb la vestida de kimono, la dona amb negada sempre al marit. Aquestes pel·lícules tan clàssiques que hem vist que fins i tot diuen que els japonesos es volen veure així d'aquesta manera. Volen aproximar-se, semblant-se al model aquest. Que curiós. En canvi, el Shoai Mura sempre diu que no és todo oro el que se reluja. Molt més crític, oi? Exacte, molt més crític. I sempre ha fet moltes pel·lícules de classes socials baixes, de prostitució, de maltractaments, de pornografia... Realment ha sigut un director molt diferent del que pot ser el Mizoguchi o l'Oso. No gaire habitual al Japó, això, no?, que una persona sigui tan crítica amb el sistema, o sí, pregunto, ara potser més. Exacte, ell sempre diu que va ser el primer a fer aquest tipus de pel·lícules, després va ser el Nagisao Shima, després el Takashi Miki, el Takashi Kitano també ja fa aquest tipus de pel·lícula, però ell va ser realment l'iniciador d'aquest tipus de pel·lícules. Vull dir que realment... Sempre ha criticat, però d'altra banda, pel que ha llegit, sempre ha criticat molt també el pas de la societat nipona, de la tradició al consumisme. Ha criticat molt tota aquesta vida moderna del consumisme que la gent només es preocupa amb els diners i també ha deixat de banda aquesta tradició. Això es veu en alguna de les pel·lícules que has vist, tu, Joan? T'ho dic perquè, com que jo la que conec és La bala d'anar a la llama, i és un retrat, ara arribarem, rural, tan concret i tan clar, no?, de com funciona tot allà, la societat, la manera com viuen, l'autonomia, la ferocitat que tenen, no em faig molt bé a la idea de la resta de pel·lícules. Potser es tractaria que agafessis el llistat de pel·lícules que ha fet... Sí, sí, ara arribem, no, si el Joan les té preparades, sí. El problema és que ell, amb els 45 anys que ha estat de director, ha filmat 19 pel·lícules. La de les 19 pel·lícules jo només n'hi he vist 5, perquè realment la resta sí que he llegit crítiques i així, però realment no es troben, o almenys jo no les he pogut trobar. i tu les has buscat no he mirat per exemple l'arxiu de la filmoteca que a vegades realment es poden trobar coses però tampoc no he tingut temps jo confio que un dia podré mirar-ho perquè n'hi ha dos o tres que m'agradaria veure-les després de la crítica i això realment crec que poden ser grans pel·lícules també Molt bé. De fet, la primera pel·lícula que va rodar va ser l'any 1958, que es va anomenar Desig perdut, que aquest no l'he vist. Després va fer una altra, que és Cerdos y Acorazados. que criticava molt tot el tema de... que tampoc no l'he vist, que criticava el que és, diguéssim, els americans, tot el tema de la postguerra, o de la postguerra, doncs els criticava molt. Totes les penúries que van haver de passar la societat japonesa. Amb bomba atòmiques inclòs. Exacte. Bueno, sí, després de tot això, no?, més aviat a la postguerra, no?, una miqueta... Sí, sí, exacte, a partir ja, exacte, de l'any... El boicot que devien tenir econòmic, doncs, establert... Vull dir, com havia de viure la gent, la prostitució... Vull dir, sí que hi ha pel·lícules d'aquest tipus que tracta... aquesta en concret m'agradaria veure-la perquè realment parlen molt bé les crítiques i no l'he vista després una altra pel·lícula que tampoc n'he vist que aquí l'actriu va guanyar el festival de Berlín a l'usó de plata que és La mujer insecto El que és l'imamura fa molta referència sempre a la naturalesa i també a tot el tema d'animals. Quan parlem de la balada... Mira quin cric. Perdoneu, però estic veient les últimes escenes de la pel·lícula així aprofitant que parlem i estic impressionat. arriben allà i a més a més encaixant perfectament amb el que t'està parlant en aquell moment i fins i tot utilitzant-los com a espectadors dintre de l'escena molt sorprenent perquè si t'ho col·loqués d'una manera diferent se'm l'aria com un documental, una mica fora de lloc, però no, no, no, és completament expressiu i t'està dient, t'està complementant una mica el que passa a la pel·lícula, amb les serps, amb els ratolins, amb les àgligues, vull dir, realment espectacular. Sí, sí, sí, ara aprofundim, ara aprofundim, jo tinc molta dana d'arribar a parlar de la balada de Marellama, però bé, no falta molt, no falta molt. Aquesta, la Mujer Insecto, que és de l'any 63, aquesta vaig veure el tràiler, per internet vaig poder veure el tràiler, però realment ja són dos minuts i mig. I aquest, pel que és l'argument, diu que és una dona que ha nascut també de família classe baixa, on és maltractada pel seu pedastre, el pare. De jove emigra al seu poble natal per treballar a la fàbrica, on manté una aventura amb el seu cap, i posteriorment es guanya la vida com a criada i finalment com a prostituta. Històries gens complains, gens complains, està clar. Exacte, sempre diguéssim. I després els pornògrafos, que és de l'any 66, aquesta també és una pel·lícula que tampoc no l'he vist, la següent ja l'he vista. que realment és també la relació entre una dona viuda, amb el seu fill i la seva filla, i després amb la parella amb la qual s'ha ajuntat. La dona es pensa que és un venedor d'instruments quirúrgics i realment està venent material pornogràfic. I aquí hi ha la relació també entre el fill, també hi ha el complex de Dipo que té el fill sobre la mare, coses d'aquestes que també crec que pot ser una gran pel·lícula per veure. Es pot considerar, pel que estàs dient, a part de la crítica aquesta, i ara entrem amb les pel·lícules que ja has vist tu i amb la balada de Narayama, però un director una mica, fins i tot pels estudis que va fer de la història occidental, una mica occidental també, igual que el Kurosawa, que es considera sempre un dels directors japonesos més occidental, o no necessàriament? Aquest no ho crec tant. No tant, oi? Així que el Kurosawa potser sí que realment hi ha moltes pel·lícules que sí que jo crec que m'agraden molt, però que estan una mica occidentalitzades, A l'Imamura jo no ho crec. Pel que he vist i pel tipus de pel·lícules jo les veig... El que passa és que és molt crític amb la societat japonesa. Amb el tema, diguéssim, o més real, diguéssim. Realment no és només el concepte de tan bo i tan respectuós, sinó que també hi ha l'altre tema. I amb la balada de Narayama queda claríssim l'egoisme i tots els conceptes de... Sí, com a supervivència, es pot dir, perquè clar, ja estan al límit de sucumbir a la fam i a tot, vull dir, si no tenen una miqueta de cura, se'n van a norris, és així de dur. I la primera pel·lícula que has vist llavors és aquesta, que es diu... Aquesta seria de l'any 79, seria La vengança és mia, que és un criminal que com a plaer el que fa és matar la gent per diners a vegades i després un dia s'ajunta amb una prostituta. Els dos s'enamoren i també hi ha la relació d'ell amb el pare, que hi desprecia molt el pare. perquè quan realment dins del que era la guerra mundial el despreciaven, el pare el rebaixaven i ell no jugava mai, sempre tenia una personalitat molt feble i això sempre li va doldre molt. Això també és una constant. Diria jo, eh? Això de l'anàlisi de les generacions, de la resposta dels pares, de les mares, dels fills davant de la tradició, ho dic perquè també a la balada apareix d'una manera molt punyent. Sí, però aquí hi ha un aspecte que també és molt interessant. A vegades no és que el pare sigui feble, sinó que l'exigència de... de la mare o de la parella és molt alta. Això també s'ha de tenir molt present. Jo penso que l'imamor ens en parla molt d'això també. I fins i tot de la tradició mateixa, que has de complir amb una sèrie de preceptes i si no compleixes fins i tot amb les qüestions més... més fredes i més inhumanes doncs ets considerat un pària ets considerat que no et mereixes el pertany a una societat com aquesta però ara ha canviat això ara realment tot això ha canviat molt en aquella època sí en aquella època era així el recorregut que de moment has fet amb les pel·lícules és el que tu deies, un director sense contemplacions amb la societat japonesa tampoc no les he vist, també en sap greu també dir-les perquè si no les he vist he pogut llegir crítiques però tampoc no esmenten les que queden, a veure què tal la següent ja seria Eija Naika, l'any 81 perquè tampoc no l'he vist també diuen que és una gran pel·lícula i després ja l'any 83 ja seria La balada de Narayama Aquí es dona a conèixer, m'imagino, aquí a Europa, guanyant la Palma d'Or, com tu molt bé has destacat. Sí, sí, aquí realment és quan l'Occident el comença a conèixer. I què diries d'aquesta pel·lícula, des del teu punt de vista? L'argument, si voleu, el comento en un moment. Sí, i tant, i tant. Era una vella història, diguéssim, d'un poble molt llunyà de Nara, que hi havia una muntanya que es deia Narayama, Perdona, el començament de la pel·lícula, és que la tinc tan recent que la tinc aquí ficada en el cap, de com arriba el propi espectador al poble aquell, amb unes vistes aèries, amb tot nevat, amb tot assolat completament, i com de cop es planta ja en el poble i t'ensenya el trosset de poble, que serà l'escenari de tota la pel·lícula pràcticament, excepte quan van cap a la muntanya sagrada, és espectacular, està rodat amb una maestria... que allò que et produeix vertigen, eh, com has d'arribar allà, ja t'està dient que vas a veure una història dura, dura, sense, veritablement, contemplacions. Sí, l'argument és molt senzill, vull dir que realment, doncs, quan arriben la gent, quan arriba als 70 anys, ha d'abandonar el poble i ha d'anar, diguéssim, a morir a dalt de la muntanya, d'anar a la llama. I a partir d'aquí, doncs, bueno, vull dir, diguéssim, tota la trama va una mica d'això. Saps què m'ha passat a mi veient la pel·lícula? Que és una impressió molt curiosa, que m'ha recordat primer aquesta escena en què es veu el poble, després del passeig aquest per la neu. M'ha vingut al cap només veure el poble, com el presenta Dogville. De cop, Dogville. Perquè, clar, és un trosset de poble de no res, està allà per les muntanyes, i saps que t'explicarà la història d'aquelles persones de la manera més profunda possible, i efectivament es fiquen les cases... I he pensat, vols dir que el Trier no ha agafat? I després hi ha altres històries que també em fan pensar en altres històries del Lars von Trier. Vols dir que aquest home, el Lars von Trier, quan vol agafar una història nova, per exemple, la història de la dona que el marit, quan està a punt de morir, li demana que vagi passant de granger en granger pel llit de tots, perquè com una mena de promesa, doncs a mi m'ha recordat molt a trencant les zones, per exemple. amb aquesta història que també el marit està aliciat després d'un accident a la plataforma petrolífera, li demana això a la dona, però tantes coincidències em sembla que no poden ser. Hi ha alguna coseta més que ara no recordo i la impressió que m'ha fet és que el Trier diu, escolta, m'he quedat sense inspiració, vaig a veure la balada del Narellama i llavors agafo un altre fil. He tingut aquesta impressió, tal qual, ja sabeu que el Trier és un director que m'agrada molt, vull dir que no ho dic en sentit negatiu, sinó que O potser també, com que la duresa que planteja aquest director és paral·lela a la que és capaç de plantejar el trier, doncs, bé, potser són directors similars, fins i tot a Dinamarca, no? Els països nòrdics, doncs, potser tenen punts en contacte. Bé, de fet, diuen que aquesta pel·lícula està ambientada no tant al Japó... sinó a Hongria o a països més nòrdics, diguéssim, que està basada en fets de fa 200 anys en pobles molt aïllats, que podria ser Islàndia o països d'aquest tipus. És allò de recordar d'on venim, no?, suposo, això. Venim d'aquestes tradicions, en definitiva, d'aquestes necessitats, també, perquè això d'anar a morir a partir de l'edat que has dit... és precisament perquè hi ha molta misèria. Exacte, el que ha comentat el Francesc és que si els nens petits han de menjar, algú ha de deixar de menjar. Jo ho lligaria una mica amb el discurs que actualment podem fer, precisament tota aquesta crisi que ens està envoltant. El que fa tema és que tot allò que teníem ja estructurat i, en definitiva, en garanties de ser atesos fins a la nostra pròpia mort d'una manera com cal, sense necessitats d'abandonar res, ni molt menys a la família estimada, doncs la pel·lícula aquesta t'hi fa pensar precisament perquè... ni se'ls pot passar pel cap que això es pot organitzar així, a persones que viuen en un espai com aquest i en una contundència negativa tan potent. Vols dir que segons com anem cap a una situació potser no tan extrema, però similar a aquesta? Ei, ei, ei, vigila. A mi m'ha recordat en algun moment també la pel·lícula Silent Green, us ho recordeu, eh? Que la gent no ha determinat de la seva vida, doncs els agafen, els porten a un lloc, perquè tant... Bueno, en èpoques de crisi, en èpoques de penúria, no sabem la societat cap a on està arribant. Ens estem posant tètrics, eh? Per la pel·lícula, part d'aquest fet, també, clar, les noies, o sigui, si realment primer havien tingut un nen, cap problema, però si havien tingut una noia, normalment la noia ja era venuda. D'aquesta manera estaven contents perquè diuen, tindrem diners a vendre la noia. Si tenien un altre nen, aquest el mataven. El segon o el tercer fill normalment ja el mataven perquè no podien alimentar. És el que es ve al començament, no? Que el personatge aquest del... És que has dejado el esqueleto del niño, no sé com ho diu, en mi arrozal o en mi campo. Realment hi ha coses molt dures. Sí, sí, no, per donar a entendre una mica la lluita per aquesta supervivència, hi ha una petita escena que és potser insignificant, però que fa entendre molt insignificant i mitja humorística, però que veritablement no té res d'humor, que és aquella en què tenen unes patates en el terra i s'han de repartir les patates entre quatre. Hi ha un moment que veuen que són tan poques que diuen, bueno, tres... I llavors en juguem les patates a la palleta, al joc de la palla, llavors hi ha un que és el protagonista de la pel·lícula, que és un personatge complex, eh?, complex i és el que, bueno, ha tingut una situació amb el seu pare, precisament, doncs molt dura, llavors ara no es planteja per res deixar de fer la tradició que ha de fer, però interiorment sí, exteriorment no. Em sembla que és, l'actor és molt famós. Això t'anava a dir, que segur que era un director, és un actor famós. Aquest és el que també va fer la Vengança, és Mia, que he comentat abans, també és el mateix que em sembla. No, no, se li veu amb una consistència aquest home, amb una capacitat per donar vida i complexitat al personatge molt gran. Sí, sí, realment m'ha impressionat molt. El que m'ha impressionat és la pena de mort. Vull dir que realment hi ha els que van robar el menjar dels altres. al final els maten a tots, els posen en un pou i els enterren. Dues generacions, és a dir, el fill que està dintre de la mare, a tothom, no tenint en compte absolutament res. I a més a més decidint tu ells, sense cap jutge, sense cap... Per això dic que és una població, una societat tan tancada com una mica la de Dogville. Dogville té el punt de sortida al final, que si l'heu vist ja sabeu com acaba, Però aquí són els mateixos que pensen, que decideixen, a més a més, de la manera més freda possible. Perquè primer els acusen, veuen que és veritat l'acusació, que han robat tota una sèrie de menjar, i després, com si no passés res, però s'ho van rumiant, fins que llavors decideixen i van, com tu dius, a saco. És una cosa brutal. A més, aquella escena, vull dir, de les més bèsties que jo he vist mai. La veritat és que, a més a més, no tens la impressió que surti ningú d'allà, és que els deixen... Vull dir, fins i tot no saps com està rodada aquella escena. Jo m'he imaginat, jo què sé, en algun túnel que els actors surtin perquè els veus que els colguen de terra. Finalment és esgarrifant, esfreïdora. Hi ha una cosa de Doc Bill i a partir del que acabes d'escoltar, del que acabes de dir, m'hi has fet pensar... Don Bill, cap i la fiqui, govern i, en definitiva, qui permet que es pugui fer aquella experimentació són gànsters. És una organització mafiosa, no? Jo penso que això probablement té més a veure amb Nord-Amèrica, no? O potser Europa també. Però l'embàcia és una altra cosa. Estem parlant d'això que dèieu abans. Com és possible que sense cap mena de contemplació, o sigui, no, no, hem d'executar-lo, i això ens marca per molts anys endavant, no? perquè és clar, venim d'aquesta realitat jo penso que això és el que ens ha de fer pensar i hem deixat com altres vegades, Joan m'has de disculpar deixat molt poc temps perquè ens comentis les últimes pel·lícules que has pogut veure el fet que era molt poquet temps El fet, diguéssim, de la mare. La mare, realment, que per mi és una gran protagonista, això tampoc no és gaire famosa. Sembla que només tenia 47 o 48 anys que va rodar i sembla que en tingui 70. I, realment, com es preocupa per la supervivència, diguéssim, o sigui, en primer lloc, del seu fill, perquè li busca la dona, li ensenya tots els secrets a la dona, perquè sigui l'hereva li busca també una dona amb el seu fill segon perquè també tenia olors corporals i així ningú no la volia com es preocupa per tota la família Doncs Black Rain, L'Anguila, Doctora Kaji, Agua Tibia Bajo un Puente Rojo, són les següents pel·lícules d'aquest director. La lluvia negra, Black Rain, és una gran pel·lícula. Aquesta també va estar nominada a la Palma d'Or de Cants, vull dir, i realment també és una pel·lícula. Aquesta també l'he vista, l'Anguila també és una gran pel·lícula. M'hi sap greu no puc res comentar, però realment... A mi també, em sap greu una oberta a baixar temps. Sí. Però a vegades que ho sàpiguen, que tant Lluvia Negra, l'Anguila i la darrera, Agua Tibia Bajo un Puente Rojo, Aquesta potser no tant, però també és una gran pel·lícula. Doncs moltes gràcies, Joan, per donar-nos aquesta nova lliçó del cinema asiàtic i em sap greu que no doni temps, però sí, és veritat, el proper dia que vinguis deixem una miqueta d'espai. Recordem únicament, ja per acabar el programa, que ens queda no res, que la setmana vinent tenim el Lluís Beciana, que va estar aquí entre nosaltres, metge i aficionat al cinema, per parlar-nos de cinema i alcohol, i també tindrem... Un crític i director, Josep López Pérez, que estrena Les Tres Vides, de Pedro Burruezo. Aquí acabem, el tindrem aquí, aquest director, cinemasensecondicions.blospot.com per tornar a sentir aquest programa. Fins la setmana vinent, a reveure! Adéu!