Casablanca, censura i mites; i Sant Just: habitatge, urbanisme i cinefília amb l’alcalde Joan Bassaganyes

Cinema sense condicions. You must remember this, a kiss is still a kiss, a sigh is just a sigh, the fundamental things apply as time goes by. And when two lovers woo, they still say I love you, on that you can rely, no matter what the future brings, as time goes by. Hola, bona tarda, amigues i amics del programa. Avui hem obert l'espai setmanal de cinema amb el tema principal de Casablanca, a time goes by, en la versió original cantada per Dully Wilson. Aquesta pel·lícula és de 1942 dirigida per Michael Curtiz. Abans d'entrar en matèria, deixeu-me que presenti l'equip d'avui del programa amb el Biel Riba, els Comanaments. Bona tarda, Biel. Bona tarda a tots. Ignaci Juliacs. Què tal? Bona tarda. Bona tarda. El que us parla, Pep Armengol. I avui és una tarda especial perquè comptem amb la companyia de l'excellentíssim alcalde de Sant Jús d'Esbend, senyor Joan Bassaganyes. Bona tarda. Bona tarda i no cal l'excellentíssim, eh? Bueno, però... Amb Joan Bassaganyes hi ha prou. Molt bé. Molt bé. Doncs és un plaer per nosaltres tindre't aquí. El plaer és meu. I a més a més, ens consta perquè amb alguna festa que s'ha fet aquí a la ràdio i això, hem tingut l'oportunitat de parlar i ens has dit que tenies afició pel cinema, t'agradava, i llavors és un motiu de més perquè estiguis aquí. Bé, la pel·lícula d'avui, Ignaci, si et sembla, ens fas una petita introducció amb el que és una pel·lícula que té 80 anys, però és un fet sociològic, és un fet que, bé, jo diria que hi ha poquíssimes persones que no l'hagin vist com a mínim una vegada. Això mateix. Endavant. I com a tantes altres pel·lícules, s'ha fet famosa una frase, toca-la un altre cop Sam, que és fals. Que és fals. No es diu en cap moment de la pel·lícula. La culpa la té Woody Allen, perquè va fer una pel·lícula que... Played against Sam. Però és curiós perquè tothom la diu i només l'Igrid Berman només diu toca-la Sam, però un altre cop no. Vull dir, no, en cap moment es diu. Bé, per fer-ho molt breument, Casablanca, que és una pel·lícula de l'any 42, potser en el seu moment inicial va tenir un cert èxit, però moderat, o sigui, els primers dies d'estrena, pel fet que el nom de Casablanca... Jo crec que li van posar Casablanca per això. Casablanca en aquell moment era molt... sonava en els mitjans de comunicació perquè s'estava reunint encara quan es va estrenar la Churchill i Roswell per discutir temes d'estratègia de com entrar a Europa i acabar amb Hitler. I res, breument, poc temps abans els aliats havien arribat a Casablanca, que s'havien apoderat de Casablanca, amb la qual cosa... Esclar, Casablanca sonava, no? Aleshores, la gent va anar una mica per això. Però la veritat és que la Warner no tenia cap pensament particular ni el propi Michael Curtis, que a més a més estava substituint el William Wyler, perquè inicialment l'havia de dirigir el William Wyler, al final no va ser, i l'havia de dirigir en Michael Curtis. Ni el propi Curtis es pensava que anava a fer, la gran pel·lícula, no? És un misteri, la discussió... És a dir, tu veus els comentaristes, els crítics, com s'explica que, com tu dius, 80 anys després, com aquell que diu encara s'estigui parlant de Casablanca i de tant en tant es reposi per a algun lloc, per a televisió, a les plataformes ies, i que la gent és una de les pel·lícules que continua veient, quan en certa mesura ja té fins i tot un tractament una mica antiquat. És veritat que Michael Curtis és un visionari, una de les coses que potser impacta i impressiona més de la pel·lícula és l'ús de la càmera, els enquadraments, el suc que li treu a tot el set de rodatge, perquè pràcticament tot passa allà al Rix Bar, famós, no?, del Humphrey Bogart. Però com l'espai és galant, perquè, evidentment, és un dels estudis grans de la Warner... Està fet de tot amb estudi. Tot fet, perquè és l'època daurada dels estudis, a més vull dir que és el moment daurat màgic, jo diria, fins i tot. A Michael Curtis li treu suc, perquè, clar, té mitjans també, fa uns plans de seqüència i uns travelings i uns moviments de càmera, de seguiment i de tot, absolutament, la il·luminació, la fotografia, tot és impecable. Però continua sent un misteri, perquè hi ha aquesta atracció, perquè el Cap de Vall és una història, si vols tu, d'espies, de refugiats, que estan tots allà, i una història d'amor. Probablement, a mi m'agradaria dir, se n'han dit 50.000 arguments, però probablement és que una de les coses que més em sorprèn de la pel·lícula, la que em sorprèn de veritat més, és una pel·lícula que la van començar i el guió no estava acabat. Els germans Epstein s'encarreguen del guió, d'acord amb una peça de teatre que a sobre ni s'havia estrenat, que és ja la cosa més inversemblant, perquè normalment Hollywood es fixa, fa pel·lícules d'obres de teatre, però Broadway va reforçar... La va desestimar. Absolutament, la peça de teatre. Sí. Els germans Epstein agafen la Irene D. Lee, que era una lectora de guions, és la que descobreix l'obra de teatre no estrenada, que tenia un títol així, com tothom es troba a Can Rix o a Rix, no? Vull dir, això ha traduït el títol. Tots venen al cafè de Rix. Tots van al cafè de Rix, exacte. I els Epstein se'n van, perquè resulta que, clar, com que s'està en guerra mundial, no oblidem el detallet, no? Vull dir, la pel·lícula és la del 42. Resulta que els Epstein són reclamats pel Frank Capra, que està fent aquella sèrie tan famosa de documentals, Why We Fight, perquè lluitem. i aleshores es queden sense guionistes i és quan entra en Cook, a veure si el tinc per aquí... Ah, Howard Cook, que li dona un cantó més romàntic al tema, encara més romàntic. I encara hi ha un altre, que és en Cassie Robinson, que aquest n'hi està. No està als credits, però són quatre. Són quatre. S'hi van participar. I al final tornen a aparèixer el Epstein. Després d'un mes i escaig d'estar treballant per Why We Fight, tornen al Epstein. Bé, el guió. Pràcticament el dia abans s'havia escrit l'escena final, aquesta tan famosa de l'inici d'una gran avistat i aquestes coses. Pràcticament l'havien escrit el dia abans. És a dir, no tenien... El Curtis, que era un home metòdic i un home, jo punyeter, com un guerès que és, es pujava per les parets, fotia uns crits impressionants, no dominava l'anglès i deia unes parides pel propi... no domini de l'anglès perquè no parlava bé l'anglès. Això és un fet. És un guerès. El seu d'origen en un guerès, i tot i que ja feia pel·lícules amb la Warner des dels anys 20, ja portava 20 anys, però tot i així es veu que no era gaire hàbil amb les llengües perquè continuava parlant un anglès absolutament macarrònic. i ell mateix fa una conya, dins de la pel·lícula fa una conya perquè hi ha una parilla de gent de dos vellets alemanys, probablement d'origen jueu, no t'ho diu, però ho endivines que estan allà. Diu, hem deixat de parlar alemany i ara parlem anglès. I es posen a parlar anglès i el que diuen són disbarats, no? Vull dir, ell mateix jo crec que se n'en fot, ja té tocs d'aquests, no? Bé, total, era un caos. El muntatge de la pel·lícula no està, el Curtis ni hi era. Vull dir, el... No, no, va passar, va delegar absolutament. I, o sigui, i tot i el caos aquest, encara que ell, clar, el Curtis sabia com rodar, tot i així queda la pel·lícula que queda amb un ritme brutal, un ritme, una cadència, és a dir, dura una hora i quaranta pràcticament, però és que treus la llengua. La quantitat d'elements, personatges, barreja la trama policiaca, bueno, policiaca i de background de guerra amb tot el conflicte amorós, el triangle aquest, no?, entre el Víctor Laszlo, el Riggs i la Ilse, no?, que és la Ingrid Bergman. Ho barreja, amb la mateixa escena es va barrejant en els diàlegs, es va barrejant tot, però a una velocitat de calampla, vull dir, una cosa impressionant. O sigui, la gran pregunta, el gran misteri és com aquesta pel·lícula és tan rodona, continua a ser una cosa de la qual jo no surto del meu estonament, de veritat. Ja, ja està. de fet, de fet, hi ha una sèrie de pel·lícules, aquí hem parlat, per exemple, del Somni Etern, que passa el mateix, aquella pel·lícula, és que tu fos el verro i dius, és que no entenc res. És igual, però al final, però al final, què? Ah, funciona de conya. Bé, el propi Raymond Chandler li pregunten per temes del Somni Etern i li van preguntar a un periodista, li diu, escolti'm, però és que això, per què? Això no s'entén, no sé què, expliqui'ns la pel·lícula. I el Chandler diu, no tinc ni la més petita idea. O sigui, l'autor de la novel·la, eh? Jo aquí he trobat una frase d'una biografia d'Ingrid Bergman que li pregunten sobre Casablanca i diu, allò era un caos. El que deies tu, no? O sigui, és que arribàvem al set i li deiem, bueno, però, diu, jo li preguntava, a veure, en realitat, de qui estic enamorat d'allò, del personatge de Rick o del personatge del meu marit? I diu, vostè, faci cara d'enamorada i després, ja, ja, el muntatge ja veurem. No en tinc ni idea, vostè actui. Sí, actui. És extraordinari. No sé, Joan, tu, amb el temps que pugui haver passat des de quan l'has vist. Quin record tens allò en la memòria? No, mira, jo recordo, de petit, jo vaig comprar un llibre, que era un tot xuxés, sobre els Òscars. No sé si us en recordeu, que tenia unes tapes de color blau i sortien totes les pel·lícules guanyadores dels Òscars fins, crec que s'acabava l'any 89, em sembla que és l'últim emperador de Bertolucci. que, si no m'equivoco, va ser l'any 89. I llavors, doncs, en aquella època, que anàvem encara amb el vídeo UV-QS, doncs, em va donar, jo era molt jovenet, no sé si tenia 12 o 13 anys, o potser una mica menys, inclús, per anar veient totes les pel·lícules que havien estat guardonades amb els Òscars. i el vaig veure aleshores, Casa Blanca, com El puente sobre el riu-quai, totes aquelles pel·lícules que havien estat històriques i recordo que la vaig veure amb els meus pares, que als meus pares els havia agradat molt quan l'havien vista i recordo que tot que és una pel·lícula llarga, en blanc i negre, quan ets petit aquest tipus de pel·lícules que costen una mica, tinc el record de que se'm va passar bé, de que no se'm va fer, així com per exemple la memòria és d'Àfrica, una pel·lícula que se'm va fer molt llarga, molt ferragosa, Casa Blanca no tinc aquest record. És pel gran ritme que apuntaves tu, Ignasi, que la pel·lícula està farcida amb microhistòries que són molt importants. Treus la llengua, literalment com a espectador, treus la llengua. I ara m'he de confessar que resultes aquest programa m'hauria agradat molt tornar-la a veure ara amb una perspectiva ja diferent i la vaig a... jo estic abonat a Filming i a Netflix i no l'he trobat en cap d'aquestes dues plataformes i per tant confesso que no l'he pogut veure i per tant el record que tinc és... Em sembla recordar que està a HBO i a Prany. Doncs són les dues que no estic. Sí, bueno, l'economia familiar arriba. Doncs parlant d'això de les microhistòries, com que l'he revisitat aquests dies, m'he d'acord que hi ha una història d'amor i a més a més que també et dic una cosa, que la veus i tota la rata estem parlant de refugiats i d'un moment de guerra en el que tot és indecis, vull dir que tampoc està tan lluny de lo de sempre, no? una guerra al fons més o menys a prop i la gent que està en un moment indecisible. Llavors, hi ha una història d'amor molt maca entre una noia i un noi que són búlgars que volen anar com sigui a travessar l'Atlàntic i anar cap a la terra de la promesa que és als Estats Units, no? Doncs amb aquesta petita història la noia va a Rick perquè li diuen que ell és l'únic que li pot donar amb un salt conducte i ell arriba un moment en què diu escolti, vostè no faria pel seu estimat el que fos com una mica pràcticament oferint-se i ell d'una forma molt elegant sense fer-ho veure agafa i li facilita gratuïtament i sense contrapartida el salt conducte, no? Vull dir, és molt maco perquè a més a més ell això el fa retornar a la seva història d'amor amb la amb la amb la Ilsa amb la Ilsa que és la que fa Ingrid Bergman eh? Ens sembla el tema és més pelut encara o sigui la noia aquesta búlgara de fet li està dient que el Renault el capità Renault que és el prefecte curiós que es digui Renault com els cotxes de la França de Vichy representa que és la que està manant a Casablanca de fet perquè si una cosa té bona la pel·lícula és encara més sorprenent amb tot aquest batibarull de és els diàlegs els diàlegs són d'un cinisme brutal no? De fet la búlgara el que va és com que el Renault és el que dona els seus conduïts i es veu que els cobra un preu d'or que evidentment la noia aquesta ni el seu marit tenen el matrimoni no té els diners per aparcar-los al conduït dona a entendre el que passa és que entra dintre d'aquest joc d'ambigüitats de tota la pel·lícula dona a entendre que amb qui s'anirà al llit és amb el Renault perquè quan el Rick fa trampa perquè la ruleta que ell controla del casino del Rick's Bar doncs fa que guanyi el marit la noia va cap allà i després el Rick es troba el Renault i el Renault li diu és l'última vegada que li permeto que que em foti el aire bueno no sé com ho diu un negoci els meus interessos no? una cosa així però bé clar ell en realitat el que aconsegueix és donar-li 20.000 dòlars o el que sigui que és el que tenia que cobrar l'altre no? gràcies a fotre una trampa perquè està en combinació amb el que porta la taula de la ruleta a mi el que m'agrada és un moment del diàleg de la trama cap al final quan la Ingrid és a dir durant un període llarg t'estàs pensant que la Ingrid Berman en el fons és una penques que com que el Marit el tenen amb un cap de concentració a Txecoslovàquia el Marit és un és un resistent de Txec doncs que fa la guits als alemanys doncs durant molt de temps estan pensant bueno primer no sabem ni que té Marit no? té Lidili en flashbacks va sortint Lidili amb el Humphrey Mogher no? i en un moment donat ella li diu és que no em vaig anar amb tu de París amb el tren fugint perquè perquè estic caçat estic caçat amb el Laszlo i clar aleshores en aquest moment es munta quina fresca no? la Ingrid Berman mira està sola doncs i mentrestant va fent no? i el que de veritat que en aquell moment em vaig riure molt que és que quan ella més endavant confessa més endavant i explica la raó em vaig enterar que el Laszlo estava viu perquè jo em pensava que l'havien mort el mateix dia que marxàvem cap a París o sigui allò per acabar d'arreglar la cosa perquè que no quedi que ella és una dúltera o una penca és molt bo aquest detall el guió el guió està molt treballat perquè no quedi res penjat hi ha una cosa que sempre que parlem de cinema gairebé surt i és la censura aquesta pel·lícula es va estrenar a Nova York l'11 de novembre del 42 i a Madrid el 19 de desembre del 46 quan es va estrenar el 46 el personatge de Humphrey Bogart que es diu allà que havia estat lluitant el 36 amb la República Espanyola aquest ròs desapareix i un altre un segon un segon comentari en què diu però tu tu no ets neutral perquè ell sempre va de neutral a mi no m'interessa la política jo soc neutral a mi el que m'interessa és el meu negoci i diu no no tan neutral no perquè tu vas estar contra el feixisme a Espanya i aquesta és una altra cosa que també va ser retirada i Etiòpia ha lluitat contra Mussolini i Etiòpia contra Mussolini que això ho va censurar la censura italiana els italiens van censurar això tela és increïble clar jo ho dic ho dic perquè si veieu la pel·lícula avui i sou joves a lo millor ho semblarà que bueno però però això es podia censurar sí sí sí i no hi ha res més que això i coses pitjors també se censuraven jo no he trobat això ja és una qüestió de cinèfil de punyeteria no però el que donaria per trobar perquè s'ha doblat el castellà Casablanca tres vegades tres cops el que donaria per tenir el doblatge aquest primer que com tu dius van censurar el tema aquest el que hagués però no corre ha desaparegut tens l'últim dels anys 70 o 80 em sembla que l'havien tornat a doblar l'última vegada em sembla que va ser 80 o 90 per aquí i l'altra va ser a mitjans de segle sí els 60 bé de Michael Curtis tu ja has dit és un el que ara diríem un crac del cinema però sobretot era un home que el que llavors es deia un buen artesano quan feien crítiques a Alfonso Sánchez i tal perquè realment era un home que el trucava el productor i deia sota tinc un guió i tal ah vale agafava el guió no posava mai problemes si després li treien alguna no el guionista el deixava treballar els actors tinc aquests actors però si els canviaven acceptava els altres ell el que sí que era molt molt acadèmic i rotund és amb la seva parcel·la de direcció aquí no hi entrava ningú però amb l'altre era un director d'aquells que deixava de fer i clar jo crec que fruit d'això hi ha una part de la seva obra que ell normalment no treballava en cap guió treballava en guionistes llavors la impronta aquella personal que tenen alguns grans directors i autors ell aquí no però de totes formes bueno ha fet una quantitat de pel·lícules potser un centenar o més i d'elles n'hi ha unes quantes que sobretot amb el que eren aquells programes dobles eren pel·lícules que donaven molt joc jo tinc aquí moltes de l'oeste los comanxeros las aventuras de Huckleberry Finn el justiciero també de l'oeste el rebelde orgulloso de l'oeste tot això amb Alan Ladd Olivia de Hally vull dir que moltes pel·lícules al mateix any sí per exemple l'any 40 41-42 em fa com dos o tres em podia fer tres això això que fan ara el Carràs per exemple avui he llegit que fa la pel·lícula la presenta l'any passat li donen l'esdor està tot aquest any de promocions per a Espanya ara està presidint el festival de Berlín d'aquest any la Carla Simó i diu que es prendrà un any sabàtic per anar preparant el proper projecte que ja avisa que serà sobre el tema de la família també la família és el seu tema en el fons sí sí sinó la tercera visita a vegades bueno sovint els grans autors tant de literatura com de cinema sempre després d'una obra amb molt reconeixement tenen una certa por a la següent pel·lícula o a la següent novel·la tens molta raó amb això i això qualsevol novel·lista que ha tingut una gran novel·la amb molt d'èxit ho explica i passa exactament el mateix en el món del cinema jo tinc amics novel·listes amics novel·listes que m'han dit faça la primera novel·la té un cert resón o una cosa extraordinària però funciona bé i llavors clar naturalment tu et poses i llavors em diuen i la que costa més no és la segona no és la tercera perquè clar la segona una mica els amics la família a l'entorn li diuen venga va venga va l'altre i una mica ja dius bueno sí ja tinc quatre idees i tal però llavors m'entenda que és el que costa no? que és el cas de la Clara Simó no? està encarant el tercer llarg anirem parlant sí però clar la diferència és que el Michael Curtis els directors a Hollywood eren com una peça més de l'engranatge és que estem parlant d'un patxer estem parlant d'una maquinària grassada que evidentment és una altra història tu ho has dit molt bé són la Warner un estudi grandiós i aquí s'està fent una pel·lícula allà una altra i a lo millor amb tots els estudis amb un any amb tots els estudis feien 10 o 15 pel·lícules alhora el director és un P o més si hi ha alguna de les habitacions de la pel·lícula que em sembla que s'havia utilitzat setmanes abans amb una altra pel·lícula una mica canviat i bufa que fa fort fins i tot el Gumpuret ha parlat de fallades de ràcord per això precisament hi havia uns plats que no hi eren si ens posem així però hi ha una cosa que m'ha interessant molt del que has dit que és el el fet que en Curtis no discutia mai les ordres del Warner de qui manava o del Hardis que és el segundo de a bordo per dir-ho d'alguna manera que són els dos responsables de la pel·lícula el detall important és que Curtis per exemple quan va fer Robin Hood les aventures de Robin Hood de fet és el que va d'alguna manera fer famós l'Errol Flynn al posar-lo a la pel·lícula es veu que després en va fer 4 o 5 amb l'Errol Flynn moltes més 7 o 8 però semblava que no van arribar a les mans de pur miracle o sigui tu imagina't l'Errol Flynn que és un australià d'aquests que ve del camp per dir-ho d'alguna manera es veu que tenia un caràcter també de mil dimonis i el Curtis deixa el córrer perquè tenia fama de despotar com tants d'altres austríacs i de centre Europa l'autoprèmitger que també es veu que era un altre que deixa el córrer es van dir amb l'Errol Flynn és que l'Errol Flynn li discutia tot i esclar el Curtis no estava acostumat a això vostè fa el que jo li dic i s'ha acabat el brògill el que sorprèn precisament és perquè Curtis distingia molt bé el que podia ser una relació anímica personal del que era l'ofici i si a Errol Flynn li funcionava tant li feia que no que no congenies amb ell absolutament en res perquè si busquem títols n'hi ha com 7 o 8 i amb l'Olivia Haviland va trobar l'Olivia Haviland i l'Errol Flynn i amb tots dos va fer un fotimer de pel·lícules el que està bé de Casa Blanca també ara potser m'equivoco amb el que diré però diria que malgrat es va fer així a còrrecuita i com dèieu una manera així caòtica i tot i que reflecteix un context polític complex no em consta que hi hagi errors històrics en el en el que és el context de la de la pel·lícula i en les pel·lícules americanes està situada en 1941 i tot el que he dit és versemblant és versemblant exacte que a vegades amb les pel·lícules després clar té allò també que està basada en un nou detratre de teatre amb el qual bueno i jo a mi el que em sembla molt no hi ha narrades narrades narrades en pel·lícules sobretot els nord-americans tenen quan són parles de política europea o quan comencen a adaptar històries artúriques que les situen al segle XVI hi ha errors a nivell històric important a l'edat mitja patinen però moltíssim i a més s'agafen amb detallets perquè el dret de cuixa medieval amb la pel·lícula aquella El senyor de la guerra amb el Chalton Heston el Chalton Heston fa ús del dret de cuixa com tots sabem el dret de cuixa existia sobre el paper però pràcticament els senyors feudals no van utilitzar mai aquest dret perquè eren els primers que s'adonaven que el poble se'ls girava en contra però en tot cas tenien recursos més subtils i amagats per per fer el mateix probablement per fer el mateix estic completament d'acord però sobre el que deies volia afegir una cosa que jo he estat pensant veient ara la pel·lícula dic que curiós la pel·lícula és americana pels quatre costats els americans ja abans de la guerra ja són els bons sí ja són estan al costat de la democràcia i en contra del feixisme i aquí és molt curiós perquè si això està fet el 47 dius bueno és clar es tractava no no és que ja llavors ja hi ha el sentiment aquell de dir eh cuidado marcant territori saps? sí sí clar políticament parlant la pel·lícula s'estrena amb Wilson no? aquest sentiment s'està en el 42 de la Pax Americana no? sí a finals del 42 però diguem-ne que la general al final del 42 hi ha una estrena per petit comitè per dir-ho així a Nova York a l'inici del 43 al general del 43 clar hi ha hagut pel Harvard no no no no no no no no no no no no no no no no no no no no no no no en aquell moment als Estats Units havia un debat molt intens sobre si als Estats Units havia d'intervenir s'havia d'implicar o no en la Segona Guerra Mundial sí sí que va ser una cosa molt llarga d'aquí que a Casablanca Churchill i Roosevelt s'estaven en aquell moment mantenint una conferència no a mi el que m'agrada és el tos cínic o sigui el que és el el Renault no el prefecte francès hi ha una ironia que la la la sent neutral el joc Casablanca teòricament és neutral les imposicions de l'estrassa del Conrad Bate com el Téa Ralla com el Téa Ralla com el Téa Ralla imposa no vostè ha de detenir en l'Aslo vostè ha de fer això perquè clar el el nazi el general nazi vol detenir el el el resistent no el l'Aslo no és és aquest joc cínic que ningú és veritablement és a dir el Renault realment és bastant més fill de sa mare del que sembla perquè realment és tant se li en fot absolutament tot i després l'altre paper que també sembla un cínic acabat que un nihilista que és el Bogart en realitat es demostra que no perquè al final tots dos apunten la resistència al final el que fa el Bogart el que fa és un sacrifici personal de primer ordre perquè està enamorat de la de la Berman però admet que l'Aslo és qui se l'ha d'endur amb ell per continuar la resistència és a dir ella sacrifica el seu interès idíl·lic de personal en prou de la humanitat no és que l'argument el guió és molt bèstia no perquè és allò a veure es tracta molt bé bé doncs fins aquí podríem deixar perquè Casablanca podríem estar parlant dies sencers i nits simple a dir que el repartiment era internacional d'americans en el fons ben pocs tots seran refugiats europeus i alguns refugiats no no n'hi havia uns actors d'una categoria extraordinària o el el el el el el el el el el el el el el el el el el el el el el el el el el el el el el el el el havíem fugit d'Alemanya cap a cap a Amèrica no i és curiós perquè com tots sabem fa un paper secundari és l'oficial nazi el dolent era el que cobrava més de tots per davant del del Humphrey Bogart és que en aquella època és tremendo això en aquella època havia fet pel·lícules extraordinàries més de 20 era molt sempre feia de dolent moltes vegades però era un tot un registre interessant ve de l'escola de Max Reicher que vam parlar el dimarts passat correcte arrel de Nosferatu un mestre dins del terreny aquest de l'expressionisme que per cert el propi Curtis de tant tant amb certes pel·lícules curiosament Wensters no el Virginia City i totes aquestes moltes vegades la il·luminació és completament expressionista no és el cas de Casablanca però molt bé que se li nota l'origen deixem aquí Casablanca i tornarem perquè cada 50 anys hi tornarem a Casablanca com a mínim però això vol dir que d'aquí 50 encara hi serem escolta molt bé aquesta tarda tenim la sort de tindre alcalde de la nostra ciutat i llavors dir-vos que ell una mica per donar un perfil teu ets màster en gestió pública llicenciat en ciències polítiques de l'administració i per no fer-nos llarg dir-te que tens una extensa experiència amb el que és la gestió municipal en diferents en diferents parts o sigui en diferents llocs Sant Joan de les Abadeses aquí mateix Sant Just i bé aprofitant que estem aquí després també parlarem amb tu de la teva afició pel cinema però com que probablement molta de la gent que ens escolta és de Sant Just volia aprofitar que teníem aquí per per saber de l'ama teva o de la teva pròpia veu que ets la persona més autoritzada com veus Sant Just quin perfil de ciutat és dintre del conjunt del conglomerat del Baix Llobreg i com et sents et donen problemes els Sant Just és una ciutat bona per treballar-hi totes les ciutats tenen les seves complexitats i les seves dificultats però em considero molt afortunat de ser l'alcalde de Sant Just perquè les problemàtiques que hi ha al nostre municipi que com diuen els gallecs com amb les meigues haver-les aïles són solucionables des del món local i m'explicaré hi ha hi ha ciutats i ara no vull posar noms que tenen unes complexitats que superen completament la capacitat de gestió que es pot fer des d'un ajuntament perquè han rebut fluxes migratoris molt ràpids amb molt poc temps perquè tenen una ubicació geogràfica complicada estic pensant en ciutats mexicanes que estan a la frontera amb els Estats Units són zones i tantes altres que tenen unes problemàtiques que sobrepassen que encara que tinguin el millor alcalde o la millor alcaldessa del món doncs no tenen eines per poder o instruments per poder resoldre aquestes problemàtiques no és el cas de Sant Just Sant Just les problemàtiques que tenim afortunadament encara es poden abordar des del món local això també suposa un plus d'exigència cap a l'Ajuntament perquè no podem tirar pilotes fora sovint sempre hem d'assumir la nostra responsabilitat però a la vegada això també és gratificant perquè quan dones una resposta a un problema i se soluciona doncs és una mica el motiu pel qual estàs ocupant la responsabilitat hi ha un teixit associatiu que col·labora amb la gestió pública sí afortunadament és un poble que malgrat una part de la població només ve a dormir a Sant Just nosaltres la tenim identificada al voltant d'un 25% de la població té molt poc coneixement de la realitat de Sant Just totes les enquestes que hem fet hi ha un 25% de persones que no saben qui és l'alcalde que no saben que a Can Ginestà hi ha una biblioteca municipal o que a la bona aigua hi ha el complex esportiu vull dir som molt poc coneixedors de la realitat de Sant Just sí que tenim al voltant d'un 30-35% de la població que participa i en molts casos molt activament en aquest teixit associatiu i això fa doncs que jo sempre dic que per un ajuntament és un luxe tenir entitats que col·laborin primera perquè ens estalviem molts diners haguéssim d'organitzar tot el ventall d'activitats que organitzen les entitats des de l'Ajuntament hauríem d'invertir molts més diners a poder-les realitzar les entitats estan formades per persones que diuen el seu temps lliure a canvi de res són tasques no remunerades a fer que la ciutat estigui viva això té un valor s'ha de posar sempre en valor i s'ha d'agrair enormement i després també et permeten conèixer millor la ciutat l'alcalde no pot estar a tot arreu tampoc l'equip de govern i les entitats sovint acaben funcionant com a corretges de transmissió entre la ciutadania i els governants i penso que en aquest sentit ens faciliten molt llavors com a problemes importants per exemple això no ho he mirat però l'atur és important aquí no senjus tenim un atur del 5% és d'atur estructural és un atur estem parlant de nivells molt baixos els més baixos de la comarca i és veritat que dins d'aquest 5% hi ha un percentatge que és un atur circumstancial de persones que estan a l'atur entre una feina i una altra però que no tenen cap mena de dificultat per inserir és un atur tècnic que no és ben bé real i llavors hi ha una part de l'atur que és ja més social que són casos que també en tenim a Sant Just de persones molts cops amb problemàtiques afegides al darrere i llavors el que intentem és concentrar els programes d'ocupació els famosos plans d'ocupació amb aquests col·lectius intentant que no s'apartin durant massa temps del mercat laboral perquè la feina també és una manera que aquestes persones estiguin actives en tots els sentits altres coses com que per alguns municipis són un problema com seguretat ciutadana habitatge a veure seguretat ciutadana el fet d'estar al costat de Barcelona i tenir un poble amb una renta per càpita alta fa que que sigui un poble lleminer per als robatoris de domicili no estem parlant en cap cas de problemes de seguretat ciutadana que impliquin un risc per la integritat física de les persones no és violència social no estem parlant mai de casos violents però evidentment a ningú li agrada que li entrin a robar casa seva i en aquest sentit sí que malgrat els esforços que estem fent des de la policia local en posar càmeres de seguretat en augmentar efectius en augmentar també sistemes de tecnologia que ens donen molta informació doncs periòdicament ens trobem que hi ha bandes que operen no sent just només sinó a tot l'entorn a tot arreu i que van van anant cops cops fins que no acaben sent desarticulats i això ens hi trobem periòdicament ara portem uns dies amb alguna excepció de relativament calma però és com un electrograma que va pujant i baixant molt bé tens alguna pregunta concreta no i el que volia dir perdona abans és que una mica la sort de Sant Jús una mica la sort de Sant Jús a diferència d'altres pobles o ciutats del nostre entorn és que és que aquí durant molts anys vam tenir una cimentera molt important que era la Samson que una mica va ser com una barrera per aquests creixements tan ràpids urbanístics que es van produir en altres municipis del nostre entorn de l'àrea metropolitana de Barcelona que van determinar molt la morfologia urbana de la ciutat en els anys 60 avui per exemple veiem unes imatges de Bellvitge de com es va començar a construir en ben pocs anys va ser un creixement brutal molt ràpid poc planejat i això d'alguna manera ha condicionat molt el funcionament de la ciutat en aquest cas de l'Hospitalet aquí la sort que vam tenir és que aquesta protecció que en el seu moment va ser la Samson doncs va permetre que els creixements que es van produir a Sant Just exceptuant dos però la la major part del creixement que es va produir a Sant Just ja fos en període democràtic ja en lleis d'urbanisme que això implicava doncs que els creixements havien d'anar acompanyats de zones verdes d'equipaments posteriorment d'habitatge de protecció oficial en definitiva van hem tingut la sort de poder fer un creixement de ciutat més racional i més adaptat a les necessitats dels ciutadans i ciutadanes i aquesta és la gran sort que ha tingut Sant Just ha crescut perquè tot l'entorn metropolità ha crescut però amb més qualitat però ho ha pogut fer d'una manera més pausada i més reflexionada jo he quedat sorprès pel baix índex d'atur un 5% realment hi ha barris de persones que tenen el 12-80 no no però per això dic que quedo molt sorprès per això i el tema doncs vivenda aquest és el principal problema de Sant Just malgrat els anys 80 ja vam tenir uns governants bastant visionaris que van veure que que l'habitatge era un problema perquè Sant Just hi havia molta zona d'habitatge allà que és més car hi havia poc habitatge plurifamiliar que és el més assequible i aquests governants que vam tenir els anys finals dels 80 principis dels 90 doncs ja van anticipar-se el problema van crear una una eina d'un instrument fonamental que ha estat Promunsa que és l'empresa municipal d'habitatge i ja des de principis dels 90 doncs es va començar a construir quan ningú ho feia molt habitatge de protecció oficial fins al punt que a dia d'avui en un parc d'habitatges de 7.800 habitatges 1.200 són de protecció oficial estem parlant d'un rati d'un percentatge molt alt i gràcies a aquesta aposta d'aquests 1.200 habitatges s'han anat fent any rere any no es fan d'un dia per l'altre doncs molta gent de Sant Just ha pogut continuar vint a Sant Just malgrat no tenir una renta molt elevada i d'aquesta manera hem pogut mantenir una certa diversitat en un municipi una certa diversitat social en un municipi que de no haver estat per aquesta política d'habitatge fàcilment s'hagués pogut convertir en un Orange County de Los Angeles ja home del que no hi ha dubte és que Sant Just té una imatge al Baix Obregat i jo crec que a Catalunya de punt residencial de població amb un determinat nivell a més a més estable també d'un lloc estable és veritat que hi ha moltes cases amb jardí i el fet que hi hagi hagut molta gent famosa que ha vingut a viure a Sant Just ha accentuat aquesta visió que es pot tenir des de fora però la realitat és que juntament amb aquests barris així més de ciutat jardí hi ha un Walden que agrupen un sol edifici mil persones que no és poca cosa i també tenim dos de Ricard Bofill correcte o dos barris com és el barri nord i el barri sur que es van fer en els anys 60-70 en aquella època del desarrollismo més popular més popular o en definitiva i amb aquests creixements als anys 90 molt d'HPO doncs s'ha pogut és una ciutat molt més diversa que potser la imatge que projectem exteriorment el tema Walden està controlat ja tot el tema perquè hi havia tot de despreiniments l'edifici va tenir se'n va parlar molt aquí davant d'aquests estudis viu un exalcalde que és en Lluís Segura el tiet per cert de la Clara Segura de la Clara que va haver de prendre la decisió en el seu moment de si declarava anar en ruïna o no el Walden estic parlant ja us ho diré de memòria i potser m'equivoco crec que era l'any 88 o 89 és quan queien rajoles per tot arreu sí, sí va estar als mitjans de televisió i això ho recordo perfectament i en el ple municipal hi havia grups que defensaven que es declarés la ruïna i s'enderroqués eren visibles les xarxes per evitar les rajoles no l'alcalde l'alcalde Lluís Segura el qual jo et miro moltíssim va decidir prendre una decisió molt arriscada que va tenir un cost elevat a nivell econòmic a nivell de desgast polític i personal de mantenir el Walden i gràcies a aquesta decisió doncs mil persones de Sant Jús que no són persones en la gran majoria de casos de renta alta doncs poden continuar vivint al seu municipi en un edifici que a alguns els agrada molt a altres no els agrada gens això de sempre mira si més no és singular és molt singular en tot cas l'escaïlai de la ciutat perdria un factor un element important jo crec que avui en dia seria inexplicable el Walden Sant Jús perdó sense el Walden però però no us penseu que en el seu moment la moneda va estar que podia cabre cap a una banda o cap a l'altra bé ja que estem aquí hem de posar en valor també Can Ginestà ah sí equipaments municipals entre els quals hi ha aquest estudi nosaltres estem molt molt contents aquí ens sembla una zona molt maca i Can Ginestà entre altres coses al barri la biblioteca Joan Marguerit que també és un il·lustre poeta que Sant Justenc sí i una persona que no només estava empadronat a Sant Jús sinó que feia molta vida Sant Jús una persona que era molt estimada perquè era molt fàcil trobar-la comprant al mercat municipal o passejant ara quan era més gran pels carrers de Sant Just sí i era una persona accessible i per això doncs quan es va morir doncs molta gent va penjar les portes les porteries a casa seva poemes d'en Joan Marguerit d'una manera com un reconeixement espontani i jo crec que molt em consta que per la família va ser molt emotiu i ja que som en un programa de cinema hi ha algun moviment de cinefília a Sant Jús algun cineclub ja la teniu que fan han fet cicles de cinema de documentals també darrerament estan fent documentals i cinema català també en el marc del cicle Gaudí i el que ja no tenim és cinema estable recordo que hi havia un cinema que era el cinema Texas que estava a la carretera Reial no sé si el coneixeu ara mateix hi ha un supermercat que és el Condis i tant jo encara recordo perfectament que vaig assistir a l'última sessió el Texas de Barcelona també està tancat també està tancat quina pena perquè era un cinema preciós i el d'aquí doncs me'n recordo molt bé que vaig assistir l'últim dia abans que el tanquessin amb el meu pare vam anar a veure Good Morning Vietnam i el guia del desfiladero que era una pel·lícula noruega que va guanyar l'Òscar a la millor pel·lícula estrangera ara no sé si era el 88 o sí, sí realment ha de ser per aquí ha de ser per aquí perquè Good Morning Vietnam diria que va guanyar Òscar a la millor pel·lícula sí 88 em sembla l'any no el recordo però evidentment és per aquí que es deuria tancar jo recordo jo ha de tenir 10 o 11 anys recordo ha venat en alguna ocasió jo assistim al meu pare a veure aquestes dues pel·lícules escolta i l'afició al cinema com es va iniciar com es va iniciar a casa meva els agradava a tots el cinema des del meu avi els meus pares també llavors a mi de petit em va marcar molt Cinema Paradiso que és una pel·lícula que després de gran l'he vista un altre cop i dius no n'hi ha per tant però en aquell moment a més em vaig sentir molt identificat amb en Toto perquè a mi de petit m'agradava molt el cine i a casa meva teníem aquest totxo de llibre que era la història dels Oscars i durant molts anys jo volia ser director de cinema què dius un gran admirador de l'Steven Spielberg i m'agradava molt i no ho sé sempre m'ha sempre m'ha tret el i has fet com a aficionat has fet has filmat alguna cosa no no no després l'afició aquesta ja em va es va anar moderant amb el pas dels anys però però sí de petit me'n recordo que miràvem moltes pel·lícules un ofici de boixos que li preguntin al Michael Curtis sí sí realment sí sí sí perquè és bastant imprevisible en quant a resultats i descompte té que ser molt complicat dominar jo quan veus aquells aquells equips de centenars de persones les grans produccions i això dius bueno però aquest director sabia tornar boig per força jo vaig estar el dissabte passat veient de nou que ja ho vam comentar aquí fa uns dies vam comentar Apocalipsi 9 i el dissabte veient la sort que la van fer a la filmoteca aquesta veus hagués pogut venir perquè la tinc més fresca aquesta pel·lícula escolta és que veus allò i dius mare de Déu sí sí el que vola però és que encara que només hagués fet aquesta pel·lícula en tota la seva vida i mira tot el que ha fet els padrinos dràcula és espectacular és la bíblia els padrinos són la bíblia del cinema sí però segurament la complexitat d'Apocalipsis 9 ah no vam estar parlant bastament del tema de l'Apocalipsis 9 padrinos és com més més lineal és una història com més va haver gent que bueno el Martin Sin li va agafar un atac de cor i el i el Copola un atac d'ànsia que també el va deixar fora de joc durant el Marlon Brando explicava anys després que ja havia començat que va ser una convivència molt complicada amb aquella pel·lícula sí perquè va dir tres setmanes i jo no faig ni un dia més de tres setmanes i el anava entabanant el el Copola li anava a dir van estar cinc dies parlant del personatge i clar i aleshores el Copola es va adonar que el Brando es va presentar tal qual o sigui ell pressuposava que ja s'havia llegit el guió i sobretot que s'havia llegit la novel·la del Conrad del cor de les cerebres i tant doncs ni una cosa ni l'altra i el que va estar fent durant aquests cinc dies és anar-se preparant per interpretar el paper perquè perquè va ser filipines no? sí van ser filipines efectivament efectivament i així doncs quines pel·lícules t'han marcat a banda de naturalment cinema paradissó mira a mi hi ha una que em va agradar molt que és El secreto de sus ojos que és una pel·lícula argentina que surt en Ricardo Darín ah sí a mi m'agraden molt les pel·lícules enrere fons polític i aquesta és una una mica com dèiem Casa Blanca no? una història romàntica d'una atracció més o menys explícita entre en Ricardo Darín i la protagonista de la pel·lícula que ara no me'n recordo com es diu i en el context de la de la història d'Argentina dels anys tan durs de la dictadura primer del final del peronisme dels anys de la segona dona del peron la no l'Eva Duarte sinó la ai com es diu senyora ja em sortirà la la segona vídua del del peron com ja comencen aquests moviments parapolicials de represors i finalment desemboquen amb la directora dels tres coronels i la veritat és que és una pel·lícula molt molt maca i al final té un gir boníssim no sé si no l'heu vist us la recomano jo no l'he vist la tinc un pèl oblidada però sí segurament sí la que sí he vist és aquest any l'Argentina 1985 que la presenten als Oscars com a millor pel·lícula de parla no anglesa i realment és una pel·lícula política en la que escolta cosa que aquí per exemple per mi no s'ha sabut fer gairebé una pel·lícula del franquisme i tal allí escolt allí surten els personatges amb nom i con nom i tal perquè Soragoyen va fer el reino però tu tenies que adivinar o sigui si tu ets d'aquí i ja coneixes com ha anat la cosa aquí dius sí aquest deu ser Zaplana aquell deu ser tal però però queda amb una ambiguïtat perquè aquí hi ha una por hi ha por evidentment el Soragoyen i encara quan va fer el reino doni-do la valentia que va tenir perquè evidentment es cobreix molt aquí la indústria la indústria del cinema espanyol és petita i hi ha por els argentins subtils represàlis han sigut molt bons vaig recordar també del Darín el Capitán Koblach ah sí Koblach era? sí Koblach sí sí és una història d'amor però reflecteix molt bé l'ambient de l'Argentina de la dictadura això és com nosaltres bé nosaltres el cinema espanyol en general que quan va venir la democràcia van començar a fer pel·lícules de la guerra civil que semblava que no hi havia pràcticament un altre tema doncs els argentins des que gaudeixen evidentment de molta més llibertat no paren de tractar el tema evidentment de la dictadura militar però a més a més bastant bé a mi sí sí m'agrada molt molt directe sí sí molt explícitament molt bé i llavors els temes diguem que et porten cap al cinema actualment o ets de plataformes o mira abans era molt de cinema moltíssim quan estava a la universitat o quan era solter o no teníem fills doncs anàvem molt al cinema és veritat que des que tenim tinc dos nens petits i ara doncs m'he abonat més a les plataformes intentem la meva dona un cop cada mes és una forma d'estar al dia també però però clar ja no podem anar amb la freqüència que anàvem abans llavors ens hem hagut de reciclar i molt bé Joan moltíssimes gràcies per estar aquí amb nosaltres a vosaltres la dictadura del temps és inexorable és una altra i bueno jo diria que hem de repetir-ho això molt bé perquè penso que és interessant tot el que puguis dir i també és interessant tu