Cendres i Diamants de Wajda: context històric, simbologia i posada en escena + recomanacions (El Atracador Perfecto, Pequeña Flor, Abraza-me fuerte, The Night Of)

Cinema sense condicions. ... Pero on ha empezado. Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Aquesta és la tercera pel·lícula d'una trilogia dedicada a la guerra i els seus efectes a Polònia. Aquest clàssic de la setmana ha estat escollit per l'Ignasi i tot seguit ens farà la introducció. En primer lloc, bona tarda, Biel. Hola, bona tarda. Bona tarda, benvingut. Bona tarda, Anastasi. Hola, bona tarda. Bona tarda, Ignasi. Què tal? Bona tarda. Bona tarda a tots, de part meva també, Pep Armengol que us parla. I ja, dit això, doncs li passo la paraula a l'Ignasi perquè ens parli d'Andreu Baixda i d'aquesta pel·lícula, Cenisses i Diamantes, que ell va escollir com a clàssic per aquesta setmana. Sí, diguem-ne que és la tercera de les pel·lícules que formen la trilogia de la guerra, junt amb Generación i Canal. Totes tres són magnífiques. Segurament la millor és Cenisses i Diamantes, però Canal és una pel·lícula que et deixa absolutament guerrativat i clavat a la cadira. La importància d'aquestes pel·lícules és el fet que Andrei Bària és una realitat... Avui patirem, eh?, amb els noms en por... Sí, avui és complexa. Perquè les pronúncies ballaran segur. Doncs Andrei Bària, que el podríem catalogar dins de la segona generació després de la guerra, durant i després de la Segona Guerra Mundial, reflecteix d'una manera, de veritat, aclaparadora i francament molt clarificadora, malgrat que quan va caure el mur de Berlín la van criticar molt perquè deien que falsejava la realitat. Jo m'inclino a pensar, evidentment no soc polonès, ni he passat la Guerra Mundial a Polònia, però m'inclino a pensar que Andrei Bària fa un reflectiment del que és la situació en aquell moment just, en el dia. Ella escull el dia, la novel·la, que ja en parlarem, és una altra cosa, però aquesta pel·lícula tracta del 8 de maig de 1145, quan Polònia s'allibera del jou nazi, però, evidentment, els comunistes ja porten molta estona treballant la seva perquè és evident que es quedarà en Polònia, com es van quedar Checosloàquia i com es van quedar Hongria i com es van quedar Jugoslàvia i tot un seguit de països. I el problema és que en Bària té una actitud crítica. Una actitud crítica tampoc és que estigués, diguem-ne, d'una manera oberta en contra del comunisme, però el que està clar és que ell, com que va a pertanyar al grup de militars que pertany el protagonista, és a dir, Matías, Màfic, no?, en fi, a la pel·lícula de versió espanyola li diuen Matías, probablement Màfic deu ser Matías en castellà, doncs, en fi, encarnat, com tots sabem, per, a veure si ho dic, Vignyaz Zibulski, no?, el James Dean polonès, es van dir perquè era allò de presència molt elegant, no?, vull dir, molt atractiu físicament. I l'estil interpretatiu. I l'estil interpretatiu, una miqueta. L'estil interpretatiu, també. I la manera de vestir. També. Perquè resulta que, evidentment, tal com ell apareix a la pel·lícula, és exactament quan la pel·lícula es va fer, l'any 58, no com, probablement, els militars, aquests partisans, per dir-ho així, polonessos, vestien segurament l'any 45, no?, però, en fi, deixem-ho córrer. Taxans, xaqueta de cuir. Exacte, ulleres de sol, en fi, una mica molt americà, no?, per dir-ho d'alguna manera. Però, en fi. Bé, la qüestió està que en Bària pertany aquest grup de la segona generació que comencen a ser fins al punt que els deixin. Recordem, la pel·lícula és del 58. L'any 56, com que mora Stalin, sembla que hi ha com una mena d'alliberament i durant uns pocs anys, diguem-ne, dels 56, segurament fins al 63, va haver una mica de desordre, de sori, no?, i no va haver... La censura hi era, eh? Vull dir, però, en tot cas, no era... De cop i volta, sense el padrecito, no?, Stalin, doncs la cosa es va alleugerir. Va haver uns pocs anys, allò, amb una mica d'aire, no? Bé, és quan, d'alguna manera, neix aquesta voluntat de fer un cinema imitant per un cantó el neorealisme. Sí que és veritat que la pel·lícula té tocs molt realistes. La pel·lícula és meravellosa perquè capta aquest moment de transició, aquest moment en què no se sap ben bé encara què passarà, perquè els comunistes tampoc ho tenen tot lligat. I hi ha una resistència als partisans que, bé, alguns diuen que eren de la dreta. És veritat que qui comanda la missió d'assassinar un secretari comunista local que va cap allà a celebrar precisament la fi de la guerra i a organitzar una mica la cosa, doncs, bé, és veritat que tenia una tendència així una mica... Més dretana. Més dretana, no? Vull dir, una tendència... En fi, la pel·lícula agafa els aristòcrates que hi ha, que estan a punt de marxar, perquè ja se'n sumen, que ve el comunisme. La pel·lícula reflecteix tots els grups socials. I el noi, que el noi, evidentment, de dretes, el Zibolski, no, el Matías, no ho és, però és un patriota i porta com l'Andrei Bària, perquè és que, en realitat, jo crec que l'Andrei Bària es veu una mica encarnat amb el Matías aquest. Bé, durant tota la guerra ha estat fent la punyeta els nazis, els alemanys, i d'alguna manera està rebent ordres, les ordres ara són, i potser venen, doncs, d'aquest aristòcrata, el comandant aquest que els mana, que mana l'exèrcit aquest, que es diu nacional, amb poloners, Armià i Cajoba, i que van estar actius des de... Un cop acabada la guerra, durant la guerra, evidentment, l'enemic eren els nazis, però des del 4 fins al 53 l'enemic eren els comunistes, eren els russos, dit clarament, i, per tant, els comunistes que es van acabar instal·lant. Bé, el temps els ha donat la raó, i la veritat és que hi ha coses molt lletges, perquè Stalin, que de fet és qui manava, això una mica ara com Putin, que el que pretenia a Ucraïna era posar un titella, no?, doncs exactament el mateix. Bé, va dir, no, si us lliureu, si us lliureu les armes, sereu homes lliures i ben rebuts a la nova polònia, no?, només lliureu les armes, els torturen, els assassinen directament i sense cap pietat, i, per tant, això fa que els que no van lliureu les armes, perquè no tots van ser tan ingenus, els que no van lliureu les armes van resistir fins al 53, i, evidentment, els van acabar pelant, vull dir, els van anar agafant i pelant un per un. Per tant, curiós, perquè Cenitzes i diamantes és una novel·la d'un tal Andrzejewski, molt convençut del comunisme, vull dir, de fet, és una novel·la dels anys 40, publicada als anys 40, i està molt convençuda dels comunistes, i el propi Andrzejewski fa el guió amb l'Andrei Bària, però, d'alguna manera, l'Andrei Bària decideix que el protagonista, en la novel·la, no està tan clar, és que hi ha una declaració de principis, és a dir, si tu fas l'heroi, precisament aquest partisà, està clar que tu, amb els comunistes, tampoc estàs combregant, no?, i, de fet, es pot comprovar amb les pel·lícules posteriors, amb l'ombra de màrbol, de l'ombra de hierro, que, evident, amb la dictadura salvatxa que pateix Polònia durant aquests anys, és evident que l'Andrei Bària, molt curista, no n'és. Acaba no sent-ho, no?, vull dir, és probable que quan fes Tenis e Diamantes l'any 58, encara estigués una mica... No exactament en dubte, jo crec que no els va veure mai amb simpatia, perquè, a més a més, sempre tenia problemes, però, concretament, des del moment en què a la pel·lícula l'heroi és el partisà, està clar que estàs prenent partit. Els de la censura van posar moltes pegues per estrenar la pel·lícula, perquè, bueno, clar, no ho veien clar, no?, però el propi Bària, que era molt espavilat, diu, no, clar, però jo què faig? Faig que el partisà, al final de la pel·lícula, mori, que és potser el moment més fluïs de la pel·lícula, faig que mori a un abocador, no?, vull dir, entre l'escomneria, i clar, aleshores els descensors van dir, ah, bueno, clar, si el partisà mor entre la merda, està clar que el missatge està clar. I és curiós perquè l'Andrzejewski, que era un convençut comunista, va defensar l'estrena de la pel·lícula, la va defensar en el sentit que no la volien, primer no la volien estrenar, perquè els de la censura malgrat tot no ho veien clar. Després van dir que sí, però a Cants no, quan Canal, Canal és els herois polonessos, l'aixecament polonès contra, evidentment, els nazis, amb tot aquell episodi que van per els canals plens de merda, que és una pel·lícula tremenda, però clar, és la heroïcitat dels polonessos contra els nazis. Clar, mentre és això, cap problema. Ah, caram, però en ferides i diamantes l'assumpte no està tan clar. I per tant, van dir, a Cants no, i al final van anar a Venècia. I la pel·lícula es va acabar estrenant perquè el propi Andrzejewski, és a dir, el novel·lista, deia, no, no, no, la idea, l'esperit defensor del comunisme hi és en la pel·lícula, no? I bueno, i va acabar passant, però realment, l'audissora d'envària per fer la pel·lícula aquesta és notòria i a mi m'interessa la pel·lícula perquè reflecteix tot aquest moment, en un dia, en 24 hores es pot dir, tot aquest moment convuls en què hi ha una mica també com de thriller, no?, o d'acció en el sentit que, clar, és un partitat que té una missió, matar aquest secretari comunista, no?, que va a la ciutat de Breslau, va ser rodada allà i en principi passa allà i, curiosament, aquest home té connexions perquè es va casar amb la germana de l'aristòcrata. L'home fuig a Rússia durant la guerra i ara torna i el primer que vol és recuperar el fill i el fill resulta que és un partissà perquè, clar, té una conversa amb la seva cunyada, no?, va a casar la cunyada per demanar on està el meu fill, no?, i el seu fill resulta que acaba de ser fet pres per la policia polonesa perquè estava en un grup de partisans actius que estava fent molt la punyeta en aquell moment, no?, però, en fi, diguem-ne que la pel·lícula és un thriller, és una pel·lícula molt romàntica, hem dit que és neorealista, amb idees neorealistes i amb imatge, si es vol, fins i tot expressionista, no?, la fotografia està molt aconseguida, que és d'un fotògraf que, serà difícil que el coneixem, va fer en Jersey Bothic, va fer El dilúvio i Elegia l'any 79, bé, realment un gran director de fotografia però que no hem pogut gaudir gaire de la seva producció, però realment el treball, segurament per indicacions de vària, doncs, de la llum, els contrallums, els contrastos, no?, els clars obscurs, els treballa magníficament i realment la pel·lícula a nivell fotogràfic és enorme. és pel·lícula de gènere, en tant que és un thriller, hi ha una missió a complir, i és una pel·lícula tremendament romàntica i al mateix temps tremendament esqueixada, en el sentit que ells, en un moment donat, i mentre encara no ha complert la seva missió, ha de matar aquest secretari que està a l'hotel, s'enamora de la cambrera, no?, que serveix al bar, del restaurant on a més a més s'està fent aquesta festa, no?, després potser podríem entrar en detalls clars que denoten l'anticomunisme realment latent que té en Bària, no?, però és una història romàntica esqueixada en tant que són dos joves que s'enamoren, estan tots desperduts, la cambrera també li han matat el pare, els nazis li han matat el pare, la mare també ha mort, estan molt penjada i, clar, són dos, un noi i una noia absolutament penjats que s'enamoren i que fan un projecte de futur, però que, clar, la missió política doncs es fica de per mig i, per tant, doncs amb aquest desenllaç realment acaba tot esqueixat. És aquest romanticisme, perquè realment els polonesos han patit molt, han tingut molt mala sort. És a dir, Rússia sempre ha estat un mal de cap per ells, però, clar, els alemanys també, és com un sàndwich, no? Vull dir, estan allà al mig i han rebut hòsties de dreta i d'esquerra, no? Les han rebut per tots per tots els quatre cantons. I això ha generat un temperament que es veu molt en el cinema polonès que en aquests anys, a finals dels 50, principis dels 60, més, no solament imiten el neorealisme, aquest grup de la segona generació també, com tots sabem, també imita la Nouvelle Bâche, és a dir, estan molt pendents de les novetats del cinema europeu del moment i, per tant, doncs, però, les històries romàntiques, esqueixades, aquest amor gairebé platònic, de vegades, és molt característic també del món polonès, no? I, en fi, i tallo aquí per tal de donar-vos pas. Bé, per mi, Cerises i diamantes és una molt bona pel·lícula d'una època en què hi havia una postguerra segurament molt dura, jo crec que per captar-la molt bé o bé s'ha de conèixer bé la història de Polònia o bé s'ha de ser polonès. Si la mires des de fora, un ciutadà català que es posa ara a partir de sentir-nos parlar d'ella, es baixa la pel·lícula i es posa a mirar-la, no és un plat lleuger precisament. tu has analitzat la pel·lícula suficientment com perquè es vegi que hi ha una història d'amor que per mi la història d'amor és una metàfora d'una vegada en un país ja un cop dur com una guerra i s'ha de fer una història nova doncs això pot ser una història d'amor el començament d'alguna que aquí comença malament perquè efectivament hi ha encara un encàrrec pendent que la fa avortar la fa impossible però sí que és veritat que hi ha un moment per la felicitat encara que sigui un moment curt que per cert és d'una bellesa sublim la pel·lícula per mi és d'un realisme fantàstic és a dir allà surt un cavall blanc que el neorealisme per exemple no veuríem mai un cavall blanc tot i que estic d'acord amb tu en que la tendència és continuadora del neorealisme el simbolisme és una de les característiques del cavall blanc aquí està després parlem del cavall blanc tenim també una escena que cal entendre també i conèixer una mica la història per agafar-la amb el seu sentit profund que és una barra de bar en què hi ha una encesa de l'alcohol que hi ha amb uns vasos llavors dos d'aquests vasos són apagats i els altres es mantenen encesos mentre els protagonistes parlen aquest foc i els vidres és una altra metàfora que ens condueix directament cap al títol cendres i diamants aquest títol també és suficientment expressiu com de les cendres que ha deixat el feixisme la segona guerra mundial pot sortir un diamant no sabem si hi serà o no però és possible hi ha aquesta esperança en aquest sentit jo crec que la pel·lícula en aquell moment probablement també políticament tenia que donar una lleu possibilitat d'esperança i va per aquí i després voldria dir que amb la carrera de cinematogràfica d'Andre i Baida per mi hi ha tres etapes una inicial anys 50 60 i 70 en què és extraordinàriament està plena d'obres boníssimes com Canal que has dit tu Lady Macbeth a Sibèria que és del 61 Passatge després de la batalla de 1970 la Terra de la Gran Promesa del 75 l'Home de Màrmol del 77 que també l'ha citat les Senyorites de Wilco del 79 l'Home de Ferro del 81 que també l'ha sent i després ja s'obre una mica cap als 80 cap a una diguéssim un cinema més cosmopolita i fa Danton amb el Gerard Depardieu que té un èxit extraordinari de públic que la fa fora de Polònia perquè evidentment la llei marcial del Jeruzelski fa la vida impossible amb ell li tanca la productora a Polònia és un detall important i Danton no deixa de ser una metàfora sobre les revolucions que es mengen els seus propis fills i un altre que volia citar és Un amor a Alemanya que també és una pel·lícula força interessant però després per mi hi ha un final de carrera en el que hi ha una exaltació del sindicat Solidarnosc una exaltació de la filatura de l'Ebbalesa que fins i tot participa en alguna de les pel·lícules i per acabar la truita hi ha també una una sessió d'admiració al cristianisme i al papa i al papa Boitila que ja dic no és de tot diguéssim no està a l'alçada de la seva primera època creativa sí, però fins i tot en 136 diamantes hi ha símbols cristians el crist invertit sí, és una escena extraordinària aquesta d'una vellesa d'una força brutal és a dir que això no està en la novel·la això és anar a les runes de l'església amb el crist invertit és propi d'en Bària que tampoc és que em consti que ell sigui hagi estat mai fervorós catòlic però en tot cas potser ell era d'estar allà i els dos protagonistes joves els reprenen perquè estan fent soroll ell intenta arreglar la sabata de la Cristina de la cambrera i la paradoxa és que allà hi ha la capella on estan els dos morts que el Matías ha assassinat per equivocació perquè es pensava que allà anava el secretari que per això després ha d'intentar assassinar-lo és instant aquesta situació que havia quedat penjada la pel·lícula té una estructura absolutament perfecta hermètica no? ja també per acabar el que jo tenia apuntat aquí sobre ella si la vèieu veureu que tota la pel·lícula està dominada per una música estrident gairebé sembla que estigui posada expressament per mantindre una inquietud constant des del primer moment i després també hi ha un to dintre de la pel·lícula amb les escenes per exemple hi ha una taula que està preparada per fer una festa de celebració perquè s'ha acabat per fi la guerra i tal allà no s'arriba ni a tocar ni el pa ni veiem el menjar ni res acaben arremblant la taula tirant-ho tot per terra és a dir per moments està entre el Bodevil i una certa teatralitat un tant absurda que fins i tot se li pot trobar unes ressonàncies brechtianes pot ser i hi ha sentit l'humor després entrarem negre també jo seré molt breu ja sabeu que la meva visió normalment de les pel·lícules mai és tan profunda com els meus companys aprofunda en el sentit de coneixements històrics evidentment per part de l'Ignasi i coneixements cinematogràfics evidentment també i per part del Pep també més cinematogràfics però ara estàs i que saps molt de cinema i molt de cinema sí a mi em va passar seré molt sincer en aquest cas mira primera contestant una pregunta que m'has fet que no has fet tu parlaves del catolicisme o de la creença diguem del basle ell té una frase que per mi és molt bona i l'he destacada i segurament l'heu llegit en algun lloc diu el bon Déu o sigui comença a parlar del bon Déu per tant una certa creient era el bon Déu va donar dos ulls al director un per mirar per la càmera l'altre per estar alerta a tot el que passa al seu voltant a mi aquesta frase em sembla que defineix molt bé l'ofici del bon director de cinema això és d'ell això és d'ell un bon director de cinema ha de tenir aquesta mirada externa per saber després tenir aquesta mirada interna perquè si no què reprodueixes si no tens una interpretació del que estàs veient no pots passar el teu filtre no ets un artista no ets un creador ell és un veritable creador i llavors jo a mi aquesta pel·lícula m'ha passat una cosa la recordava com una pel·lícula molt intensa tota l'estona és a dir quan la vaig veure en el seu dia no recordo el cinema avui no us puc dir el cinema però la vaig veure en un cinema de Barcelona vaig recordo que era una pel·lícula molt intensa que em va fer tota l'estona posar fins i tot nerviós l'actitud del personatge que a mi en aquell moment quan després vaig descobrir Belmondo em va semblar més Belmondo que no passa en un moment determinat el gesto la gestualitat icònica que té el personatge aquest nerviosisme que té en el seu cos aquest girar-se de cop aquestes coses que fa em va recordar més Belmondo que no pas James Dean potser és més l'indumentària la joventut del personatge la bellesa del personatge una certa semblança del rostre una certa semblança però a mi em recordava més d'actitud el gesto de nerviosisme que ell mateix transmet tota la pel·lícula té aquesta càrrega també tota la pel·lícula jo no vaig saber veure en aquell dia i avui quan la veig fa un parell o tres de dies li he tornat a veure cosa tràgica des del principi la tragèdia sobrevola la pel·lícula absolutament l'error inicial és una tragèdia és a dir equivocar-se de cotxe el que has de disparar i creure que estàs disparant a un i en realitat carregar-te dos pobres nois que anaven cap al poble no sé on ja comença amb tragèdia i la pel·lícula acaba mort i al mig hi ha molta tragèdia també molts personatges que són personatges tràgics totalment per tant jo crec que el pel·lícula estava carregat i això en el seu dia no ho vaig saber veure la veia una pel·lícula molt més i també m'ha passat una altra cosa a nivell rítmic i és que jo crec que sempre es diu quan preguntes a la gent què t'assemblava a la pel·lícula sempre diu la gent normalment diu bé en general si li ha agradat tota perfecta no hi ha problema però de cop de vegades se li ha semblat una mica llarga i diuen i quina és la zona del mig està en una pel·lícula d'una hora 40 100 minuts és els 50 minuts no és mentida no és la zona del mig i mai ho és normalment la zona del mig és un acúmul de situacions que van pesant que van pesant que van pesant i acaba el moment que dius aviam aviam si això s'activa però és que en aquesta pel·lícula l'avorriment que es pot arribar a produir en un moment determinat i la sensació de pes que pots arribar a tenir del temps està buscada d'una manera absoluta és a dir jo no la vaig percebre en el seu dia ara l'he percebut és a dir aquest temps mort que es dona entre que ell sap que ha de fer el que ha de fer ha d'executar en aquest home que està en el mateix hotel que ell però van passant coses en paral·lel aquestes coses que passen hi ha un moment que tenen un cert ritme però hi ha un moment que moren que es queden com sumortes la noia la història està allà la barra ell està amb l'altra a la finestra amb el seu amic els dos saben el que ha de passar però no ho han fet és a dir es va produir en un pas de temps molt lent que crea una sensació d'avorriment fins i tot un moment determinat avorriment mai però de sensació de pes del temps i això també penso que també forma part d'aquesta tragèdia que s'està larvant que s'està preparant però diguem-ne que com que el cosmos que genera la barria en aquesta pel·lícula és tan complex és tan complex hi ha tants personatges tantes situacions la festa del restaurant la barra del bar el periodista vell que no el deixa d'entrar tots els detalls referits evidentment a que de comunisme res perquè l'alcalde va amb uns aires d'emperador que fa sí són elements que van van vestint les històries evident tot ell el comandant que els mana assassinar l'altre el problema de l'altre del secretari que vol recuperar el seu fill que resulta que l'han agafat la policia és a dir és un cosmos tan absolutament barroc i no i que a més esplotarà a partir d'aquí esplota és a dir hi ha un moment que això esdevé ja una bogeria visual és a dir aquesta troballa diguem-ne de l'església aquesta d'aquest crist invertit els focs artificials després de la mort que ho aconsegueix matant tot són escenes d'una potència a partir d'un moment d'eternitat brutal també n'hi ha hagut abans però jo penso que es desencadena i d'alguna manera ho agraeixes encara més per haver passat per una zona en què tot és molt més aquest tros està filmat amb un punt d'expressionisme d'expressionisme sí, sí clar sí, sí possiblement és així aquest expressionisme sobretot visual i de gran contrast el ball mateix el ball final aquest ball final amb la polonesa de Chopin és impressionant i com està fet m'ha recordat una mica en aquest cas Felini una mica aquesta cosa decadent i estripada té una força brutal és a dir, però jo aquesta l'he agraït aquest moment d'una certa pausa en la història en què tot està a punt de passar i no passa perquè després passen tantes coses i tan fortes que realment s'agraeix aquell moment de tranquil·litat que has tingut sigla estinguda i parlant de la simbologia que estic d'acord és que realment sí, té aquest tractament neorealista per un cantó però amb molta simbologia per un altre em sembla que Pep has esmentat el cavall el cavall apareix en uns moments en què fàcilment ho podem interpretar com un punt d'esperança però d'una esperança totalment una esperança que es diluirà i perquè està i no està el cavall i després el dels gots que encesos diguem perquè tenen prou alcohol com perquè s'ensengin com un espelma que es veu que va ser una idea del propi Zibolski del lector va ser li va agafar el rampell perquè diu ell pels caiguts pels caiguts per tots els companys caiguts però són només els companys caiguts contra els nazis o també contra els comunistes perquè ja estan combatent els comunistes no s'han instaurat del tot però ja els estan combatent aquests pels caiguts acabo en seguida jo sabeu que tinc una certa dèria en una pel·lícula que vam comentar ja fa 4 o 5 programes que era el Viva Zapata o 6 o 7 no ho sé fa uns quants en aquesta pel·lícula curiosament he tornat a trobar alguns moments que m'han recordat el tema de Zapata i és per exemple el Cavall Blanc el Cavall Blanc de Zapata té un sentit de continuïtat és Zapata però el Cavall però el Cavall l'esperit però és que penso que des de la quarta escena de la pel·lícula jo tinc una referència de Zapata i és que quan ja s'ha produït la tràgica confusió ja tenen allà el secretari que sí que ha arribat finalment amb el seu cotxe arriba in situ passa tota una línia diguem de treballadors d'una mina passen per la carretera i llavors en aquell moment aprofita el polític el secretari general per fer-los un discurs aquest discurs hi ha algú que dintre tota aquella gent s'atreveix a aixecar la veu i a contradir-lo i això em va recordar molt l'escena de Zapata en què realment es produeix això en el Palau Presidencial que és Zapata qui s'atreveix a contradir i té aquest punt vaig pensar mira és una pura anècdota però a mi de cop vaig pensar mira és curiós que Zapata ja s'havia produït és possible que ell havies vist la pel·lícula i pot ser la casualitat còsmica que de cop l'escena no és tan improbable que es produïs però m'ha semblat curiós però és important aquest detall que algú li retregui vosaltres els comunistes veniu aquí venent-nos que això serà bueno una base d'oli però fins a quan haurem d'estar suportant aquests assassinats li està retreguent sí era això ja estic ja he acabat no però volia comentar-vos a veure què opineu la pel·lícula tal com està filmada és que és en barri és un dels grans però sens dubte d'aquest tipus perquè imagina't l'any 58 és un home jove però l'ús que fa dels travelings els plats seqüència que de vegades utilitza com enquadra col·loca en primera per exemple un moment còmic perquè l'Andrei que és el company del Matías del Màstic està avisant el comandant dient ja hem assassinat el secretari fals evidentment i en aquell moment ell està en primer pla dins de la cabina de telèfons i es veu el secretari entrar a l'hotel en el moment en què ell està dient l'estàs veient físicament està dient missió complida l'estàs veient viu de complida res realment és primer un enquadrament fascinant perquè aquests enquadraments se'm permanen encantats però és que a més a més és còmic provoca és a dir una ironia fina treu molt partit treu molt partit de la profunditat de camp també molt moltíssim moltíssim sí molt molt això són les òptiques i treballar amb força llum per aconseguir tenir aquesta profunditat fa una cosa molt d'estil Orson Welles fins que la pel·lícula està filmada amb contrapicats és a dir el contrapicat és constant és permanent dins les habitacions a l'exterior quan precisament tot això de la fila de treballadors constantment els contrapicats són i una altra cosa que fa que també és interessant perquè vegi la pel·lícula ho veurà i és constant a més a més ara diré una escena però és constant quan hi ha ell i la noia els dos protagonistes ja han tingut l'escena d'amor surten al carrer passa una línia de soldats passa tot un desfilada de soldats estan ells enganxats completament els soldats mirant en la direcció en què estan caminant posen enganxats a ells és a dir i dius està forçant perquè realment hi càpiguen en quadre no ho apreta tot molt o sigui Baida en els seus enquadraments i el director de fotografia aquí també juga el seu paper apreten molt l'acció és a dir deixen que tot estigui molt ficat dintre del quadre i molt apretadet és a dir encara que el quadre sigui ampli arriba a omplir i amb l'acció amb la posta en escena que es belluguen els elements també fa que tothom vagi molt a prop de l'altre és a dir hi ha una proximitat que crea una sensació punt d'angoixa o sigui no és un quadre que respiri per tot arreu sinó que crea una certa sensació d'angoixa és present tota la pel·lícula aquesta sensació d'angoixa d'angoixa de proximitat quan estan fent la festa que hi ha amb els focs d'artifici cap al principi de la pel·lícula quan és de nit que es troben amb el secretari de l'alcalde que al final aquell és un aprofitat està bé amb els partisans però també està bé evidentment amb el senyor alcalde que acaba rebent patades al final perquè al final perd allà precisament es veu aquest aspecte angoixant perquè ells es troben tots tres el Matías l'Andreu l'Andrei i aquest el secretari que sembla que el secretari està una mica confabulat amb ells i és un quadre molt tancat vull dir la gent està celebrant molt apartat està celebrant evidentment el dia final de la guerra però hi ha aquest factor angoixant hi ha una escena que a mi em sembla també extraordinària d'aquestes que és per ressaltar en una pel·lícula i és la de la mort del protagonista i al costat de la mort al darrere comencen a sortir al castell de focs aquesta és una alegoria la mort del secretari quan el secretari s'abraça és el secretari per cert és una idea del si vols és extraordinària perquè hi ha una correspondència entre la mort i l'explosió l'explosió d'alegria que significa un castell de focs sí sí interessant molt bé de tota manera el de Sanyasa jo ja dic que a mi em sembla el més forçat jo crec que es nota el que el vària va vaida vaida vaida m'agrada més vaida jo li dic vaida però hauríem de preguntar un poble crec que és vaida és vaida sí la Jota normalment tot i que el va amb Andrei no hi tinc cap dubte perquè dintre de la pel·lícula hi ha un personatge que es diu Andrei i li diuen Andrei per tant és vaida és vaida és a dir ell mateix diu que ho va fer expressament perquè passés és una trampa és a dir el fet que mori enmig d'escombraries el protagonista és una trampa que ell fa perquè li acceptin perquè no sigui dic que és anticomunista la pel·lícula no ell això ho confessa però jo trobo que precisament perquè és una trampa perquè ho veig una mica com un afegit allò massa poc creïble no és creïble perquè ell està d'esquenes xoca contra un soldat i i i li veuen la pistola diu porta una pistola vull dir és una trobada molt quasi busca exactament és com si busqués el moment no me la crec hi ha una cosa allí que tampoc és normal i és que estant ferit de mort no pot anar corrent d'aquella manera fins a arribar i jo crec que això el que fa és per donar una correspondència entre l'obertura de la pel·lícula en la que també hi ha un moment en què es veu un petit promontori amb una escena en la que hi ha morts i porqueria i tal i aquesta última hi ha una certa correspondència però és molt forçat jo la veig forçada sincerament la veig molt que es nota massa efectivament i m'agradaria assenyalar l'humor en una pel·lícula tan dura tan absolutament dura perquè en realitat ens està reflectint aquest univers polonès de patiment i de en fi de confusió de trencadissa perquè és que imaginem-nos el que significa en un país que ha funcionat d'una manera capitalista per dir-ho així no és que estigui defensant el capitalisme evidentment però que et vinguin uns i et diguin no ara les jerarquies les trenquem totes per això els aristòcrates van fugint aquí ara tots a la que manem nosaltres no quan en realitat la pel·lícula s'encarrega perfectament amb molts detalls durant l'àpat del restaurant amb molts per exemple l'alcalde estan a punt de fer-lo ministra i venen uns soldats russos uns oficials d'alta graduació russos i escolta és com el Piqué quan va venir el Clinton que no es va donar un cop de cap pel terra de tan doblegat que anava de pur miracle és a dir aquella escena Bària t'està dient clarament serem aquí un país titeia manat per Stalin en aquell moment l'any 45 però bé en aquesta situació tan absolutament caòtica i tan absolutament tremenda perquè és que és tremendo l'univers és que tindre de veir un imperi tan empujant-se com era en aquell moment l'URSS ha de ser molt complicat molt complicat si us en recordeu hi ha l'escena en què el secretari del comitè el que volen assassinar va a veure la seva cunyada és veritat va a veure la seva cunyada per per dir-li on està el meu fill no que el Marc em sembla que se'n diu i que el vull el vull recuperar i tu no l'hauries d'haver criat que és quan la cunyada ell està al trespult de la porta d'entrada sí, sí, sí la porta està tancant i mentre no, no està al trespult de la porta del carrer ah sí, perdona però la cunyada i ell van parlant i mentrestant hi ha una porta d'un armari que es va obrint i es va interposant entre els dos com vulguem dir que són d'universos absolutament diferents i que no es poden entendre però vaja de cap de les maneres crea una incomoditat absoluta la conversa perquè clar, el secretari li està retreient perquè has educat el meu fill perquè clar ja s'ensuma encara no ho sap però ja s'ensuma que el fill criat pels aristòcrates més aviat està amb els amb els rebels no? diguem-ne amb els que no estan amb l'exèrcit nacional no? amb els partisans no? i mentre es van parlant la porta de l'armari es va obrint i la van tancant a mi em sembla genial i parlant de tancar hauríem de tancar el comentari de la pel·lícula i parlar una mica d'actualitat perquè la gent segurament voldrà també que els hi donguem alguna recomanació sobre el que es pot veure avui a dir jo fins i tot si tinc temps donaré una sèrie en concret que és antiga però que està molt bé tu has dit que en tenies una? sí però poca cosa que la ventilo en un minut perquè és a dir El Atracador Perfecto és una pel·lícula canadenca molt canadenca tot i que l'actor protagonista és de Dakota vull dir és americà un tal Josh Duhamel que ha sortit amb molts Transformers pel·lícules d'aquestes i ha fet alguna pel·lícula de terror una mica brètola com turistes Ramona i su hermana en fi diguem-ne que és el personal Ramona i su hermana us lloro perquè no l'he vist una pel·lícula dels anys 70 espanyola no se l'apunteu aquesta el que vull dir és que l'actor no està malament malgrat que evidentment està en el mainstream i potser en el mainstream més més urteneta per dir-ho d'alguna manera però està passant es veu que en el cas d'un autèntic lladre de bancs un tal Gilbert Galvan empès per la duresa de la vida es queda penjat el sistema el maltracta hi ha una part primera de la pel·lícula que s'encarrega de justificar el perquè acaba però és un home que té un encant natural i atraca gairebé doncs fent-se el graciós no? i la caixera evidentment ell té una pistola i la caixera doncs va posant els calés amb tranquil·litat i tal no? Bueno es veu que li deien el bandit volador de Flying Bandit perquè era un home que es veu que bueno va estar durant anys i li anava enrere i no el caçaven perquè a la que s'ensumava la cosa doncs ell canviava de domicili canviava de lloc i a una altra banda del Canadà professional un autèntic professional que va fer realment un dineral impressionant bé la pel·lícula està basada en un llibre d'investigació i d'entrevistes que va fer un tal Robert Knuckle que estava una mica també en el guió tot i que el guió pròpiament dit no és d'ell sinó que és d'un tal Craig Whitman tots de l'àmbit molt canadenc i jo amb honesta no és un àmbit cinematogràfic que conegui excessivament no l'actriu que fa de la seva dona la que acaba casant-se amb ell està molt bé és canadenca Elisa Cudbert a veure la pel·lícula té surt el Mel Gibson que no se sap molt bé què fa perquè és com si el lladre demanés ajut a un altre gànster el Mel Gibson és un gànster que controla el negoci de drogues i de dones i de tot des d'un bar i tampoc el poden caçar també van enrere d'ell però tampoc el cacen no sé per què va demanar ajuda ja és un aspecte de la pel·lícula que no queda gaire clar la qüestió és que la pel·lícula a veure tot està una mica en el seu lloc però tu saps jo la sensació una mica de telefilm és a dir de TV movie o de Netflix o de pel·lícula de Netflix el títol recordem-lo és és l'atracador perfect l'atracador perfecte si el que vols és una estona de no trencar-te gaire la closca i anar deixant que la pel·lícula vagi a veure és una pel·lícula amb tots els tòpics típics el lladre que s'escapa el policia que l'empaita i que no acaba de far-lo mai bueno molt bé és allò d'una pel·lícula de evasió de gat i ratolí no? sí, sí està bé però que no m'atreviria no m'atreviria a dir gaire cosa més aquí queda això jo agafant el fil aquest d'una pel·lícula d'evasió per passar-ho bé i una mica que està a l'altra banda de el més comú que ens trobem ara en el cinema és una que és argentina Pequeña Flor de Santiago Mitre aquesta és una pel·lícula en què és una comèdia una comèdia podríem dir de to àcid molt ben interpretada té tres personatges centrals que estan molt ben dibuixats i molt ben interpretats i per dir-ho d'alguna manera és un elogi a la rutina no puc entrar en el contingut de la pel·lícula perquè seria esbotçar una sèrie de sorpreses que hi ha sobretot la primera però sí que us puc dir que jo pel meu parer és una manera de passar 90 minuts fabulosos en un cinema en una pel·lícula intel·ligenta una pel·lícula ben feta i en el que es donen una sèrie de circumstàncies que compleixen allò dels bons guions que és que hi hagi un creixent fins al final com es diu la pel·lícula? la pel·lícula és Pequeña Flor i el de Pequeña Flor això sí que ho puc dir té relació amb la cançó Pequeña Flor a partir d'aquí ja anireu bé perquè la música i sobretot el jazz és molt important amb aquesta pel·lícula doncs m'encantarà jo crec jo crec un gran aficionat al jazz crec que us agradarà i em sembla que els que ah per cert em sembla que s'estrena aquest divendres el 25 molt bé també el dia 25 s'estrenarà una pel·lícula francesa que la vaig veure ahir al cinema Girona que va vindre el director i va haver un col·loqui amb ell aquesta pel·lícula es diu Abraza-me fuerte és del 2021 i no sé per què no s'estrenarà fins ara el director és Mathieu Amalric ah sí Mathieu Amalric és un actor és un actor d'una carrera extensa i que també ja porta aquesta és la sisena pel·lícula per mi és jo n'he vist tres d'ell i per mi aquesta és la millor la millor de llarg recordem-lo com a actor Beny Sinfurt de l'Ada Polanski de l'Ada Polanski tu anava a dir la dona és molt bona que era el protagonista quina pel·lícula sí quina pel·lícula és enorme també surt amb un James Bond a Quantum Solans ah sí sí ho ha fet tot aquest home és veritat bé aquí sense pretensions amb la complicitat sobretot perquè ell mateix ahir ho va reconèixer que el guió el va fer ell però a partir d'aquí en el moment de fer i rodar la pel·lícula que la van rodar en tres èpoques de l'any a la tardor a l'hivern i a la primavera per cert que hi ha una escena important que passa al port de la bona aigua ah sí l'hivern impressionant va ser molt bo perquè ell va dir que passa a Espanya i després això va ser a la presentació i al final li van dir perdoni passa a Catalunya exacte i bueno Catalunya és quisi molt no sé els francesos no ho entenen molt nacionalistes dels altres no són és allò del proc gros bé doncs ell va reconèixer que amb aquesta actriu la Vicky Cribs van estar treballant el paper perquè aquí sí que es pot dir a veure és una tragèdia és un drama i el més interessant per mi que té és la forma en què s'explica és a dir hi ha un trauma important que el coneixem a l'inici de la pel·lícula un drama familiar és un drama familiar i ella té una reacció violenta agafant unes fotografies que estan fete d'aquestes amb la càmera aquesta que surt la foto a Polaroi unes fotos unes fotos de Polaroi les tira agafa el cotxe del seu marit i se'n va i passa per una benzinera i fa que li arreglin una mica el cotxe i li carreguen i això me'n vaig i no sé quan tornaré o però i llavors a partir d'aquí tot el que veiem és el que ella està pensant o sigui ella pensa en veure la seva filla en veure el seu fill en com hauran anat creixent en veure el seu marit i estar una estona amb ell en veure-s'ella mateixa reaccionant davant de diverses situacions i aquest és l'intrigüest de la pel·lícula clar això et requereix també una mica com la pel·lícula d'Obaida una atenció especial perquè no hi ha peixet o sigui no ve regalat aquí tinc un flaix va callar no, no, no són aquests moments que van a partir de la destrucció com si fos o sigui comença amb les peces d'un crucigrama o bueno una peça d'un puzzle que s'han d'anar muntant i la pel·lícula és el muntatge d'aquest puzzle no la recomano moltíssim Abráza'me fuerte de Matías amb el Rick de fet és un actor i director que jo et miro bastant és molt interessant és molt interessant com actor jo recordo una pel·lícula de Rua e Reina rei i reines dels anys principis sí 2000 mitjans dels 2000 que jo la vaig veure més a Toulouse aquesta pel·lícula d'aquelles un amic i tal vine a veure aquesta pel·lícula que ens han parlat molt bé em va impressionar aquella pel·lícula és una pel·lícula i ella era el protagonista masculí de la pel·lícula era molt interessant em deixeu fer una petita acontació d'una pel·lícula és una sèrie que la gent pot haver vist perquè en realitat és una sèrie del 2016 però realment jo estic descobrint després de ser quasi un seriófil professional que un dels per mi plataformes més interessants és HBO a mi HBO Max és una plataforma que em va donant sorpreses ens va donar la sorpresa de la Irma Vep en el seu moment però n'hi ha moltes més i aquesta ho és és la productora de Band of Brothers per parlar jo soc tot el contrari no soc gens de sèries però jo haig d'admetre que Band of Brothers del del Tom Hanks i del Spielberg estan tots allà doncs també és una gran sèrie és una meravella de sèrie aquesta és una sèrie més que hi ha d'alguna manera té precedents és aquell típic cas en què un personatge es diu The Night Of vol dir la nit de i és una nit que ell també entra amb un error és a dir és un personatge que roba agafa el taxi del seu pare per anar a una festa i a partir d'aquí li comença a passar un fet que l'acabarà portant al banc dels acusats i acusats d'importants on fa un crim que ell diu que no ha comès que l'espectador pot tenir certs dubtes però ha estat el cantó d'ell i d'aquí hi ha una cosa que és interessantíssima que és una sèrie molt de veritat també a mi quan les sèries m'interessen és perquè conteren elements de veritat i aquesta el conté és a dir en part està apujat per una molt bona realització dels 4 o 5 directors que dirigeixen els 8 capítols de la sèrie capítols que són d'una durada irregular el primer dura quasi una hora i mitja o sigui quasi és un llarg matretxa els altres duran el 55-57 però això està molt bé està molt bé perquè té entre la història si requereix una hora i mitja dona-li una hora i mitja la demana no facis a la carta 55 minuts exacte en aquest cas jo penso que és molt adequat i al final l'últim també una hora i quart més o menys això és possible en les plataformes perquè és clar potser amb els horaris televisius no tenen el problema d'anuncis i la dependència efectivament recomanar per l'actor principal que és un noi d'origen paquistaní Steven Zaylian i després el Torturro que en aquesta pel·lícula Joan Torturro està absurdament immens sempre sempre sempre sempre és un gran actor si es pot encara millor la copa d'un pi m'ha interessat prou estic ja al final de la sèrie puc parlar d'ella positivament havent-la vista pràcticament em queda una part de l'últim capítol com es diu el títol es diu The Night Of la nit de la noche de la noche de molt bé interessantíssima molt bé fins aquí les cosetes del programa d'avui el proper dimarts tornarem amb un altre clàssic i també amb més informació del que anem veient del que ens va agradant o no ens agrada tant ja sabeu que sempre us diem la veritat podem estar equivocats o no però nosaltres diem el que pensem perquè per algo és el programa cinema sense condicions molt bé doncs ho deixem aquí bona nit bona nit i fins la setmana que ve molt bona nit say you say me say for always that's the way it should be say you say me say me say you together naturally I had a dream I had an awesome dream people in the park playing games in the dark and what they played and what they played was a matter