Centaures de la nit: crítica a peu de carrer (Poblet, B/N, música i referents) + Especial DOCS Barcelona (memòria, denúncia i premis)

Cinema sense condicions Hola, molt bona tarda, amigues i amics de Ràdio d'Esvern, aquí una setmana més, Cinema sense condicions, amb l'equip habitual del programa, format per Jan Hernández. Bona tarda, Jan. Què tal? Com va la cosa? Bé, amb molta pressa aquesta tarda amunt i avall, però moré. Bé, però la pressió és bona. Exacte. Fixa't tu el resultat que li està donant últimament la pressió al Barça, per exemple. Exacte. I quan et surt et sents millor i tot. I tant. És que pots. Molt bé. Anastasi, bona tarda. Bona tarda, bona tarda, Pep. Què tal? Com anant la setmana? Bé, bé. Una setmana normaleta, vull dir, agitadeta, perquè la meva vida és agitada en general. Content per algunes coses, descontent per algunes altres, però en general bé. Bé, doncs escolta, benvinguts. El que us parla, Pep Armengol, avui iniciem el programa d'una manera diferent. Ja sabeu vosaltres que normalment hi ha una peça o una composició musical que ens dona pas a l'entrada, diguéssim, al que és el clàssic de la setmana, però de tant en tant els agrada regirar una mica les coses i aquesta vegada l'amic Anastasi va tindre una idea per mi molt interessant i és que vam anar a veure els dos una pel·lícula que està de rigorosa estrena. Es va estrenar el divendres, el dia que fos el divendres. El divendres 8 o divendres 9? No, el 18 o 17. Ai, perdó, el 18 o 19 o 17. Bé, el divendres passat. El divendres passat vam anar al Verdi i al sortir... La vam veure ahir. La vam veure ahir, sí. De fet, tu l'havies vista... Jo l'havia vist dues vegades, ja, sí. Correcte. Bé, llavors se li va córrer la idea de dir, escolta, i per què no fem una cosa que no hem fet mai encara? i és anar a agafar un racó tranquil, fins allà un poc tranquil, un racó a Gràcia, perquè vam anar als Verdi, que és allà on la fan, bé, és un dels cinemes que la fan, i efectivament vam trobar allà al bar La Virreina, permeteu-me la Falca, perquè són uns amics els de La Virreina, i vam trobar un lloc adient i llavors ens vam col·locar l'Anastasi, que és un tècnic de primera, va col·locar el sistema de gravació en els dos mòbils. Ben col·locats. Ben col·locats. I nosaltres vam agafar una tònica amb gel i llimona i vam començar a introduir-nos en Centaures de la nit, que aquest és el títol, una mica misteriós, però molt adient, quan veieu la pel·lícula, ho podreu comprovar, de l'última pel·lícula, el 2024, de Marc Reixa, que precisament la va presentar en primícia i estrena mundial, i estrena de totes les estrenes al Festival de Sitges de l'any passat, i fins ara no ha tingut, diguéssim, la seva inauguració amb els circuits comercials. De moment, no. Molt bé. Dit això, doncs, us passem el tall de veu d'uns 37 minuts amb la conversa amb nosaltres. Volies afegir? Sí, no, afegir una cosa, malgrat la propaganda que m'ha fet com a sonidista el Pep, les limitacions d'un telèfon són les que té, i per tant sí que hi havia força gent ahir a la Virreina, com és costum, i el so està molt contaminat de so de gent parlant, bàsicament. Els més greus ja els he tret, diguem els sons que hi havia d'una màquina de cafè, d'aquelles que s'engega per escalfar, l'escalfador aquell de tasses, que és terrible, això ho hem eliminat, i llavors a partir d'aquí us sentireu sempre una mica sorollós, no és el típic so de ràdio que se sent perfecte i net. Però crec que el document com a tal val la pena i que si hagués tingut una mica més de temps t'hagués aplicat el filtre de l'intel·ligència artificial que em tregués aquest so de fons, però no m'ha donat temps. Per tant, crec que haureu de... I si no, en tot cas, vosaltres teniu la paraula, vosaltres jutgeu. Si us ha agradat, no cal que digueu res, però si no us ha agradat, ja sabeu que teniu la web de Ràdio d'Esvern a la vostra disposició per dir les opinions que sorgeixin. Molt bé. Endavant, doncs, Jan. Surs, eh? De veure una pel·lícula de sexe? Sí. Tinc un comportament... Mira, per exemple, tu saps perfectament que hem demanat una tònica amb gel i timona. Sí, sí senyor. Doncs bé, l'enportem i agafo el got i em poso a veure i anar inclinant, anar inclinant i no em havia d'anar compte que la tònica estava plena a dintre de l'enporta. O sigui que no hi havia tònica en el got. No hi havia tònica en el got. Malament, anem a dir. No, no, però tens raó amb això, perquè pensa que jo, de jove, de molt jove, quan anava al cine, sortia... Això ens ha passat a molts, suposa. Sortia, més o menys convençut, depenia de la pel·lícula, que jo era el protagonista, que jo, en el carrer, quan sortia del cinema, em comportava com el protagonista. És a dir, em imatitzava. Ho han fet tots, això? Sí, jo també ho he fet. Però t'haig de dir una cosa. Si era l'Endeló, millor que s'hi fos un altre. No, no, no. En el meu cas, estem parlant d'infància i adolescència. Estem parlant de fins als 16, 17, 18 anys. No, no tant. Jo parlaria fins als 14. Ah, no, jo era molt innocent. A mi, amb les pel·lícules d'Hèrcules i d'Ursos, no entrem en aquest tema. Els pèblums. Sí, sí, sí. Jo, si veia la pel·lícula el diumenge, allà al poble, doncs a la tarda del dilluns, al sortir de col·legi, que estava pel·les afores del poble i fins a casa, tenia un comportament tirant cap a ursos o Hèrcules, però de poca monta, naturalment. És això, exactament això. No, el tulipán... Tulipán... Tulipán negro. Tulipán negro. Sí. Clar, el telon, per mi, el tulipán negro, era el meu ídol. O sigui, jo no tenia dubte que a mi m'agradaven les senyores, però a mi el tulipán negro era una cosa espectacular. Tinc una anècdota que és real i l'he recordat tota la vida de tulipán negro. i és que les noies allà al col·legi, l'escola nacional, amb una banda hi anaven les noies i a l'altra els nois. Però hi havia vegades quan fèiem excursions al camp amb una font que hi havia el naixement de l'aigua era a 5 km de poble o això, doncs llavors ens barrejàvem. I parlàvem normalment de la pel·lícula que havíem vist l'últim cap de setmana. Sí, sí. I quan van estrenar tulipán negro me'n recordo que una de les noies va dir és que este alén de l'hom té unes piernes tan bonites i a mi sempre em va quedar perquè vaig pensar un tio, unes cames boniques. O sigui, jo no ho entenia, saps? Sí, sí, sí. Però clar, tampoc no tenia ningú a qui preguntar-li. Pot ser un senyor tenir unes cames boniques? Perquè si arribo a casa i dic un senyor pot tenir unes cames boniques encara hem fotut un plat allò de passa i vés a estudiar. En aquest cas, què? Perquè ara acabem de sortir de veure els centaures de la nit. Centaures de la nit de Marc Reixa. I hem dit anem a gravar, just sortim i diguem una mica el que pensem i ho gravem. És el que estem fent. Sí, sí. I un dia d'aquests parlarem, si podem, amb el Marc Reixa i llavors ell que ens expliqui el museu. Que també la seva pel·lícula. La seva pel·lícula. La nostra pel·lícula, però la teva, segurament és una diferent. Tu l'has vist tres vegades? Sí. Tres vegades. Sí. I amb res, amb un temps rècord, eh? Amb un temps rècord. Amb un promís, a vegades, cada dos dies... Amb una setmana. Amb una setmana, cada dos dies has vist la pel·lícula. Jo no, jo l'he vist ara mateix una sola vegada, surto per tant amb calent. i amb una sola vegada i amb calent. Jo crec que em costa molt. Per on et tiraries? A mi em costa opinar sobre aquesta pel·lícula. No sé per què. Primer, perquè tu m'havies preparat molt. Tu, a la pel·lícula, et va interessar molt. I m'ho hies dit. I més pas creusament que et va interessar, però que m'interessaria també a mi, perquè ens comencem a conèixer una mica. Sí. I m'ha interessat. M'ha sorprès que m'interessés potser menys del que tu em vas... per dir. O sigui, o sigui, t'interessarà... No sé si m'ha t'interessarà. Més i una pel·lícula ets de veure. I efectivament, és una pel·lícula que ets de veure. I és una pel·lícula que hem de veure perquè realment, veient aquesta pel·lícula, trenca una mica la norma. Perquè el normal és que aquesta pel·lícula, malauradament, per la productora i pel propi Marc, duri, doncs, relativament poc en els cines i per culpa una mica que tenim aquesta cosa que no... Bueno, no estem acostumats a veure un determinat tipus de cinèbre. És una pel·lícula que jo crec que està condemnada, malauradament, a ser d'una distribució difícil. Difícil. Perquè, per començar, és sorprenent. és una pel·lícula en blanc i negre. És una pel·lícula que està feta... Em sembla que han invertit... us va començar a parlar d'ella el 2020. És a dir, que estaríem parlant de cinc anys. No és un part d'aquells que la començo avui, la rodo amb dos mesos, i tiro i ja està, la muntem... la muntem amb dos mesos més... Netflix ens espera per estrenar. No és el tema. I tampoc crec que sigui la forma de treballar per la seva filmografia. Aquesta és la decena pel·lícula ja, vull dir que té... Ja estem 1991 fins aquí, som 25 anys fent cinema, que a més a més ha fet 8 o 10 curtmetratges, vull dir que... Exacte, en total, entre les 10 pel·lícules... El Marc Reixa té una història. I sempre les seves pel·lícules han oscil·lat amb aquesta franja de ser pel·lícules d'autoria, pel·lícules molt personals, i aquesta no se parte d'aquí. No. I pel·lícules que conren una mica el misteri, convoquen també una mica l'espectador a sortir-se de lo quotidià i entrar una mica en un terreny, en aquest cas seria un terreny espiritual. Sí, de l'ànima humana. Sí. Entreny tant a penetrar l'ànima humana. Sí. O sigui, la pel·lícules, i amb això puc dir alguna cosa, però no crec que desvelli especialment res pel futur no hi ha necessites. pel futur espectador. Sí. És una vírgula que per mi està, estic articulada en diferents nivells. I un dels que amb els tres visionats més he acabat captant és que hi ha tres moments intensos i a més a més tres moments de profunditat que un està dedicat al pare Abad de Poblet. Sí. L'altre està dedicat a la a la Joana. Sí. La Joana. La que està protagonitzada per la Montse Germán. La Montse Germán, sí. I en tercer lloc i els dic per ordre d'aparició dintre de l'aplícola sí. està dedicat al protagonista que inevitablement és l'Àlex que és el personatge que interpreta el Lluís. en Lluís Soler. Soler. Lluís Soler. Impegable, eh, per ser Lluís Soler. Impegable. Sí, clar, aquesta pel·lícula a més té diferents registres interpretatius que és el que aprofito aquí per dir que pot ser la cosa que a mi em costa una que m'he d'acceptar però la diferència de registres interpretatius està en aquest cas en general totalment justificada perquè la presència de gent que són pràcticament amateurs està justificadíssima perquè a més a més d'amateurs som sex i per tant el ser sex és necessari i per tant dintre d'això estan prou bé tots. Algun rasca algun actor per mi, alguna actriu en veritat però rasca una mica per tant és que està al nivell del soler és molt difícil si està al nivell del soler aquesta contundència quasi orson-wellsiana que té perquè a mi no parla per aquest cantor és que la pel·lícula en el moment en què entrem a l'església de Poblet estem entrant a campanades amb... campanades amb igen evidentment de manera directa sí, sí però sens dubte sí com a mínim el referent visual i a més a més hi ha una altra cosa a nivell cinematogràfic aquelles escenes a dintre estan fetes amb petits travelings i moviments de cambra i sempre amb contrapicat sempre amb contrapicat que és una eina que utilitza molt quals sí senyora els contrapicats jo penso marquen molt aquesta pel·lícula igual que jo crec que la pel·lícula està molt marcada i és una pregunta fer-li en el marc pregunta incòmoda però que aquell que és un home intel·ligent i he vist que se n'estan sortint molt bé amb entrevistes d'un general se li ha de preguntar jo li preguntaria un director de fotografia amb la potència que té aquest director de fotografia fins a quin punt ha dominat fins i tot amb ell en el moment ja no solament de la llum que hi posa o la llum que hi posa o els rebots de llum que fa més que llum que n'hi ha hi ha també pantalles reflectores sinó amb l'enquadrament perquè els enquadraments tenen una uniformitat de tractament que no identifico com el típic del marc i tinc la sensació que hi ha una autoria també molt lícita per part del director de fotografia en el tema dels enquadraments del suggerir enquadraments maria que el marc contestés això perquè això li dona molta força també a la pel·lícula i tant i tant per mi la fotografia i l'encert de fer la pel·lícula en blanc i negre perquè jo crec que la visita amb un estil de Poblet no oblidem que la pel·lícula com he dit té diferents nivells de lectura però el més elemental potser que és el i què explica la pel·lícula? la pel·lícula explica la història d'un home que es vol retrobar amb el seu passat ella ha tingut tres amants que de tant en tant van sortint sempre juntes parlant-li i dirixint-li i reconstruint una mica el seu passat sense gairebé interactuar però que ens dona una referència d'un home per dir-ho així fameller que a més a més amb la conductora de l'autobús que és la Jana la Joana amb ella també queda clar que ha tingut o té una història que probablement es mantén correcte i per una altra banda hi ha la introducció d'un fotògraf de Solové que en principi la història o sigui el fet és històric després de la guerra civil es va produir una reactivació del que quedava del museu perquè del museu del monestir que havia estat saquejat diverses vegades però bé van vindre primer uns monjos italians quatre i després van vindre tres eslovens i a partir d'aquí el Mar Retxa construeix una història de si els eslovens en realitat portaven una relíquia bla bla bla és que el càsting és impecable aquests que tenen una mica de paper i els que no tenen paper cada cara és un mapa tremendo d'una personalitat determinada el sexe ja tenen unes cares peculiar és que en aquest cas cada un té cada un és un mapa és un mapa i en el cas de l'Isidio Terra ells no s'imaginen la millor o sigui no sé perquè són persones molt sensibles i en realitat si per dir-ho entre cometes veuen jo crec que veuen més del que veiem nosaltres segurament i llavors per acabar de concretar el que és en principi l'argument l'Àlex aquest que es vol retrobar en el seu passat què fa? doncs agafa la seva amiga que té una tartrana estem parlant sempre dels anys 60 dels anys 60 la parella està sentada els 60 i munta un mini autocar per portar-los d'excursió un dia a Poblet amb una institutriz que és un altre personatge que ho fa la Munça el Ganyit que no té desperdici la mestra és la persona que té la correcció exacerbada d'una institutriu exacerbada també és un personatge portat al límit no és normal potser és això potser és això perquè no deixem-ho en aquest punt potser és això la resta per a mi estan impecables és que realment la pel·lícula hi ha una cosa que hauria diverses coses i crec això és una cosa també per preguntar-li a la rege o si la tinguéssim a l'estudi també a la Munça Germán jo crec que és la segona pel·lícula que fan ells dos i per mi amb aquesta a part d'aquest el principal personatge femení la Munça a part d'això jo crec que entre ella i el Marc hi ha una comunió una comunitació molt bona i diria que ell li dona un personatge i uns enquadres que la fan fan el personatge i amb ella molt agraïda molt agraïda molt home nosaltres que estem acostumats la gent que està acostumada a veure la novel·la del migdia i veure la Munça Germán fent el personatge de la novel·la que la novel·la jo molta gent la critica jo la novel·la la novel·la com a format com a format aquesta novel·la de TV3 ostres aviam mira't les altres els altres canals quin tipus de novel·les pròpies de producció pròpia fan i no sé fins a quin punt hauríem de dir senyors aquí tenim el valor de fer una novel·la connectada amb la realitat del dia del dia a dia no del segle XVIII o del segle XIX com a televisió espanyola cada vegada que l'engego hi ha una cosa del segle XIX o de finals del XIX fins i fins del XX i que més o menys funciona ara evidentment aquí notes una cosa les novel·les com es roden a la velocitat que es roden i com els actors són una mica maquinetes que han de respondre immediatament i tal a la diferència com a actoral i tu cada dia no pots estar igual i pot haver dies que et faci mal amb qui sal i et provoqui una mica d'incomunitat i que no puguis estar bé sempre està al rodatge hi ha sèrie sí però també fins i tot que a les sèries hi ha vist passar coses i la gent ara s'en donen contra i a vegades no errors de diàleg que colen que els ha dit segur notes que els ha dit malament però segueixen aquí no aquí la Montse està amb un personatge que se'l creu que se l'ha creat totalment se l'ha fet seu hòstia veus un canvi de manera de registre de com està en la sèrie aquí veig jo la compenetració entre director i actriu i que hi ha un director dedicat absolutament a ella i és que aquest és un tema i després jo tenia una altra cosa per comentar-te que hi ha el tòpic de dissenver d'aquest tipus de pel·lícules la paraula la paraula que surt immediatament el que no l'ha vist fins i tot diu una mica una pel·lícula pel que veig el pòstere una mica surrealista bueno aviam surrealisme és una paraula molt utilitzada i a vegades inclús excessivament utilitzada jo el que sí la veig els diàlegs que són diàlegs del propi del propi director del Marreig és que ara hi ha paraules que per l'excés d'ús es banalitzen es banalitzen el seu contingut polièdric orgànic feixisme democràcia també aquestes també què passa que jo sí que li he trobat una cosa i havíem sent que estàs d'acord on t'ho he dit abans el trobo de diàlegs i jo t'ho dic amb coneixement de causa molt bruciades o sigui hi ha moments d'aquesta pel·lícula sense textos de bruixa textos t'ho dic perquè jo he conegut no he conegut per ser part d'això no he muntat una pel·lícula en concret i conec brossa d'altres coses gràcies a un amic meu que és el Manel Cusó i m'ha fet conèixer brossa i aquesta pel·lícula em recorda moments de diàleg d'una pel·lícula del Manel que es diu Entreacte i que els diàlegs en tot el contingut és brucià és brucià i hi ha moments que dic ostres m'han ressonat sentir determinats diàlegs que entren en aquest terreny de l'absurd però profund aquesta profunditat com en els temps un grau d'absurd jo amb la qüestió aquesta del surrealisme estic molt a veure amb tu perquè ho he sentit a dir amb algú por ahí i potser hasta ho ha comentat algú dels que treballa en la pel·lícula és possible pot ser però per mi jo veig li dóna més importància una sèrie que aquesta seria una altra capa que tindria la pel·lícula i és a dir bé des del moment en què es concebeix i això ens ho aclararia el Marc naturalment que és el pare de la criatura segur s'ho pregunto trope es concebeix com una pel·lícula totalment amb l'alli negre i l'exterior amb els merlets de tota la muralla aquella infinita no no hi ha imatges però això és o la vinya o els terrenys al costat els arbres i llavors el que deia abans és que una de les capes que té també és la de referències a un determinat cinema que probablement perquè no hem parlat encara amb ell això ja ho diré però probablement és un cinema que li agrada a ell he parlat ja de Wells però cap al final de la pel·lícula hi ha dues escenes la del corp no direm el que fa i la de quatre persones que estan a dintre d'una fossa o tres persones que estan a dintre d'una fossa que això és un homenatge a Pasolini claríssim absolutament perquè a la hora Pasolini Pasolini o això o fins i tot en totes amb l'altre que estem més nostre més d'aquí aniríem a Cuerda però Cuerda el Cuerda en un sentit més lúdic el Cuerda era còmic en aquest cas perquè m'han recordat també coses de Cuerda i Bunyuel i Bunyuel hi ha el moment dos o tres moments com corals que et porten a Viridiana i també a los olvidados i també això són casualitats són casualitats no hi ha res casual en aquest món però hi ha els moments que ells estan acarixant amb les mans el sexo fan les escultures i toquen i molt a més són claus molt bonics normalment tocant una a l'altra hi ha dos que toquen a l'hora em m'han recordat a mi sempre que hi ha una escultura més que la xia que també o l'aix d'or l'aix d'or en centaures de la nit és que dintre el context té sentit té sentit en el tema a mi el que m'aprenen són els homenales que diuen bueno vale venga totalment un altre no no té sentit dintre de l'argumentari de la pel·ligua totalment totalment és tota la raó a mi la pel·li així com hi ha coses que potser m'esperava o sigui m'esperava més emoció que l'he tingut d'estones però m'esperava potser més estona d'emoció visual d'emoció quasi carnal de la pel·lícula que la tinc amb coses molt concretes a mi per exemple aquesta cosa jo li diria el ploure sobremollat ploure sobremollat tothom entén el que vol dir hi ha una font encesa i de cop està plovent de mala manera i hòstia està plovent sobre una cosa i està mullada en aquí el que m'agrada molt aquest concepte amb llum il·lumina sobre la llum natural és a dir aquest director de fotografia posa llum afegida sobre la llum de dia ja no de nit de dia i llavors la posa normalment alguna vegada amb aparato de llum i a vegades ho fa d'una manera molt explícita amb pantalles que les pantalles tenen aquesta llum crua que s'hi fixa les canes reben de vegades un pantallas que en una altra pel·lícula diries és lleig en aquí no perquè és una mena elevació eleva el nivell de l'actura de la pel·lícula automàticament ja no és la llum ben posada no no és que és una llum impossible que estàs d'acord amb mi bueno l'altre dia vaig estar a la presentació de la pel·lícula que hi havia el Marc i hi havia bona part també de l'equip que passa que només vam poder parlar flaixos perquè naturalment allà hi havia 300 persones i les havien de repartir però vaig tenir l'oportunitat de saludar l'Eva Balinyo i el cavall de so de l'Eva Balinyo sobretot amb l'aigua i en moments puntuals els efectes de so de pedra d'animals i això és extraordinari diria que sí tinc una romba a això no tant amb els diàlegs amb els diàlegs hi ha moments que bueno i això és molt especialista és l'addicció també sí es mengen alguna llavors a l'hora de mesclar nois això és una cosa que jo detecto en les mescles actuals hi ha una mena de manca d'objectivitat tu has de saber si realment allò s'entendrà o no jo crec que el propi clar el propi director m'ho trobes com que sap perfectament el que diu perquè ha escrit el diàleg la rodada i la muntada el muntador lògicament sap perfectament el que hi ha però després quan el públic ho veu jo m'he perdut una sèrie cosa no moltes però hi ha algunes que dius hòstia veus és això i no és tan un problema del so de la Balinyo el so de la Balinyo quan les coses filtra conveniament i s'ha de barrejar amb tot l'altre paquet de coses que hi ha la música els efectes que hi ha d'ús tu meravellosos i tal has de saber que la veu ha de sobressortir sempre una mica perquè si no no s'entendem és una crítica que no faig tampoc aquest mescaló que també sé que és una persona de l'equip habitual del Marc i és aquest punt hòstia una mica de falta d'objectivitat una altra cosa que també valoro molt positivament és l'arranjament i la composició del Marc Perra sí absolutament hi ha té moments preciosos a més és molt diversa la música no hi ha un sort una sola línia d'estilística no no no no és allò de dir és estil és morricone de vegades trenca trenca trenca i se'n va com si encetés un camí diferent que després torna a un altre camí més pausat sí temes més lírics amb el tema que parlàvem abans del surrealisme per exemple ja sí que hi ha un moment aquell de l'acordeonista amb ix del camp de la vinya sí que sorprèn i està molt ben posat m'ha recordat clar, això no vol dir que el Retxo ho hagi copiat tots tenim un bagatge diguem d'imatges al cap i aquest bagatge a l'hora de rodar ens condiciona però segurament és impossible ara anem a copiar no és que ho tenim tot en el bagatge m'ha recordat la pel·lícula islandesa islandesa d'aquella dona que feia explotar torres ah sí recordes la presència dels músics al mig de les situacions més impensables però és que aquí està molt bé perquè a més a més no t'ho esperes en aquell moment en aquell moment musical allà al mig per tant està molt bé situat no és una crítica en absolut i amb els personatges també hi ha algo de l'ambient la mujer de la montaña de Lázaro Felice sí la mujer de la montaña perdona el que t'he tallat dic que hi ha algo amb el comportament dels personatges que recorda a Lázaro Felice de Alice Rubella sí senyor no o sigui m'ha agradat la pel·lícula esclar que m'ha agradat és impossible aquesta pel·lícula si tens una menta una mica oberta diguem la mirada i la tenim tu i jo la tenim provadament t'ha d'agradar t'ha d'interessar t'ha d'fascinar fer totes coses potser simplement esperava més saps quina escena m'ha entusiasmat i pensat veus això m'agradaria tornar a aquest punt d'elevació que et provoca quan el tot se'l enfila es posen a ballar dintre de l'església és molt bo aquell ball inesperadíssim en pla general i després te'n vas a baix i els veus de cara hòstia aquell moment la música que sona ells fent aquells gestos és d'una bellesa i d'una si hagués durat 5 minuts més cap problema encara el cine ha segut ara Biala és que no per què segurament la pel·lícula d'altarna una cosa plalta i per tant el Marc sap molt bé el que es fa i diu ara una mica d'això després una mica d'allò però jo això ho enyora una mica la pel·lícula jo crec que si no és deliberat ha aconseguit una cosa el Marc i és que és una pel·lícula que no t'arrastra cap a casa amb el cor aquell satisfet de dir oh quina cosa més poètica oh quina cosa més fantàstica tens raó no et deixa algo d'inquietud com si alguna cosa no es hagués tancat però és que potser és pretesa això pot ser fins i tot hi ha un moment en la pel·lícula però això és una visió meva no que la gent la vagi a veure sense cap prejudici perquè és un espòiler d'una cosa que a mi m'ha passat jo he arribat a pensar la segona vegada que trobem sota l'olivera en l'àlex que ja l'hem vist una vegada al principi que tot el que hem vist que és tòpic i típic això que diré ara que tot el que hem vist en la pel·lícula fins i tot que és el final és una imaginació una imaginació igual que ho són les dones aquestes que el venen a retrobar a les seves ex el cas de les dones és claríssim igual que això és una imaginació que no estiguéssim tots siguéssim d'una mena d'escalde és claríssim però no és un flashback a lús no té un sentit dintre de la pel·lícula perquè amb aquest monestir i amb aquest viatge entre cometes aquest viatge pot passar de tot i tant és molt orgànic que diríem abans que no ho diríem però és molt orgànic perquè és veritat quan una cosa cola d'ormena natural per estranya que sigui és que és molt orgànic que si no dius hosti quin pegote que hi ha aquí ara i no no és un pegote i després hi ha coses divertides que jo et tira cap a Fellini o cap a Buñuel com és el primer moment en què entren al monestir sí entren tots tal com van els secs amb un braç a l'ombro sí senyor i amb fileres així van ordenats seguint una línia recta i sense és com un camp de mines si no segueixen la línia del davant efectivament segueixen la línia i curiosament hi ha un encrevament amb una sèrie de monjos invidents que van igual sí senyor amb unes monjos al final que controlen i al davant i al davant sí senyor és maco ja he vist que reaccionaves aquestes mini reaccions que es tenen al cine a vegades no és un riure ho trobo allò ostres està bé està bé la pel·lícula està plena d'aquest tipus de coses de detalls és molt la pel·lícula realment apreciable la pel·lícula s'ha penso que s'ha de veure és una pena que la pel·lícula si no es veu gaire seria una pena i això no és l'única veiem que les pel·lícules que fan sentir aquest sentiment de dir quina pena és aquesta pel·lícula la veuran 4 gats ve a ser com una finca portuguesa però té un altre títol té un altre títol és extraordinària una quinta una quinta portuguesa una quinta portuguesa potser que s'ha de tindar més sort no ho sé home jo crec que sí perquè també clar la pel·lícula és més dolça que és amb colors és una història d'amor que aquesta aquesta també ho és també és una història d'amor i tant si és una història d'amor és de l'únic que no vull fer espoil però hi ha una història d'amor aquí molt farta i és i és i tant jo aquí em sento amb avantatge sobretot per ser el tercer visioner estic segur i ja et dic una cosa és la típica pel·lícula que amb cada visioner li vas descobrint coses això vol dir molt això agraeix molt o sigui no en cap moment t'avorreixes al contrari vas posant el gancho a coses que ja havies captat i ja tenies assumides i poses la mirada sobre alguna cosa que deies aquí jo tenia un dubte ara ja no el tinc sí senyor això és absolutament cert i jo és una mania que tinc que és que no m'agrada veure les coses immediatament per què? perquè a la meva feina sí que tinc l'obligació de fer-ho si jo acabo de fer una cosa muntar una pel·lícula una escena i sempre tendeixo deixar una mica de temps però una mica de temps vol dir un parell d'hores i a la tarda el torno a mirar i dic que aquesta obligació de veure-ho fa que quan veig cine a l'Ie m'agradi distanciar-la després hi ha una cosa que a mi m'agrada molt del bon cinema del bon cinema que a mi m'agrada és com per exemple el cinema de Barber tu veus el sèptimo senyor i un personatge per petit que sigui té un inici i un final un personatge secundari inici desenvolupament final personatge principal inici tota una trajectòria i en arts tots els arts dramàtics i en paral·lels efectivament amb aquesta pel·lícula de de Retxa passa igualment el mateix tu mira qualsevol d'ells fins i tot els secs que l'únic que sabem d'alguns és el seu nom tenen la seva espurna i i tenen els seus primers plans al començament i al final els donen els seus primers plans a l'acabar sí senyor això és maco i això és molt important i al mig els has vist també i tenen moments tenen una personalitat no són figurants no no són figurants atenció exacte és molt important és molt diferent i tant i tant és molt diferent i podien haver-ho estat depèn de com es tracti depèn molt de petites coses de petits detalls si haguessin pogut ser personatges rosa com es troben moltes vegades en pel·lícules que no tenen solt ni compte entren, passen, desapareixen sí senyor i ningú més entre ells hi ha una cosa molt concreta que el confessor que amb el primer visionat no em vaig adonar sí i hi ha un moment en què surten un sec i la Joana de dintre d'un confessionari en el que està clar que allà dintre hi ha hagut sexe sí però jo no em havia adonat de de quin era el detonant d'això doncs sí hi ha un moment en què estan tocant les figures amb les mans i el personatge aquest està ajudant l'eslovac que està vol fer fotografiar de prop les figures i això i va ella i quan van baixar l'eslovac que es havia emparrat allà amb les tombes dels reis de la corona de Catalunya i Ara es troben les seves mans la d'ell amb la d'ell i llavors hi ha com una mirada fugissera i està això és oficient però és que a la vida això és així també i ho sabem tots hi ha un espurna que és el que desencadena o sigui ells dos ja saben que hi ha una atracció sí al tema que ja hi era a veure això no he fixat el detonant i he vist les mans i tal però no els he interpretat com a detonant del que després oi tant segur que no per això et dic que clar amb aquest sentit o mal visionat per això serveix dos i tres visionats però a veure això serveix amb una pel·lícula que tingui que tingui coses sí que sí que fots un segon visionat de Torrente i és per fotre's un tret al cap és una mica igual sí és per agafar una pel·lícula extrem però és que hi ha moltes alegres no la tornaria a veure no la tornaria a veure no mereixen en canvi aquesta és que també et dic una cosa això si me'n recordo el dia que tinguem el Marc l'he dit hòstia és que has tingut aquesta gràcia amb el títol perquè jo estava pensant que a qualsevol història del cinema centaures de la nit anirà sempre just al davant de centaures del desiert perquè un és d'ell i l'altre és de l'altre no, no i a més a més a part que és un títol adequat és adequat un cantor és una gent que cavalca en les ombres i és preciós però hòstia tenen aquesta força que estan veient i et dic una cosa et dic una cosa encara que només sigui pel títol com homenatge a Forn per a mi també en serveix perquè l'última pel·lícula de Forn per exemple Saber Wim és una pel·lícula amb la que mira aquesta un dia la podem fer com a clàssics Saber Wim Saber Wim és una pel·lícula en què tots els personatges les set dones tenen una intervenció coral i totes tenen el seu final o sigui el John Ford els va donant el seu moment a cadascuna d'elles en aquest sentit també és una cosa tan allunyada però tan dintre de l'estiu jo per mi sincerament em sembla una gran pel·lícula de marenguatge de veritat que sí una última cosa jo quan vaig a veure el pòster jo vaig a veure un petit i per la pantalla de l'ordinador petit perquè no era el meu era un company és a dir Plàcido no hi havia haver l'any és a dir Plàcido per què? no ho sé perquè ara en Plàcido hi ha un vehicle també que és aquella mena de com es diu allò que porta el càsser que els deien que per anar-me un i avall anaven amb la el tricicle el tricicle el tricicle motoritzat aquí hi ha un senyor un car tipus furgoneta tipus furgoneta això que a vegades es repartien gelats gelats i coses d'aquestes petites en aquest cas no sé si és el vehicle no és el vehicle és tota l'aire que té i llavors m'ha fet molta gràcia l'escena que deies tu abans que es veu aquella gent dintre d'una mena de tombes que s'han excavat ells mateixos diu aquests són els que els bancs els han deixat arruïnats que era Plàcido una persecució d'algú per arruïnar-lo les lletres famoses de canvi segur que quan senti això el Marc dirà hòstia no hi havia pensat mai segur que això no li ha però mira aquestes grans són coses que si ens posem bueno tu t'hi hauràs sentit a vegades en pel·lícules i tant o en documentals en els que has treballat que és una mica com la lectura et poses a escriure i no hi ha dubte que a través del que et va sorgint que estàs sortint ressonàncies de coses que has llegit evidentment és així inevitable ningú li dirà aquest escriptor tots són fills d'Homer i de Shakespeare i de Cervantes i a menys que no escrigues una frase textualment idèntica d'una altra obra ningú et dirà res el que passa és que el cinema té aquesta cosa que és imatge i el ser imatge és tan fàcil d'identificar-la i de comparar-la i de dir oh és igual que aquella clar en aquest sentit hi ha un altre en certs de Marc Reixer i és que no hi ha cap pel·lícula que s'assembla a centaures de la nit no certament no o sigui amb aquest punt el que vegi s'entrada la nit no podrà dir ah sí no no no a mi m'ha recordat no s'assembla amb res però mentre estava veient de recordem coses puntuals el cant dels ocells si alguna cosa té és del cant dels ocells però no té no és el tema del blanc i negre no és el tema del tipus de llum que es pot assemblar no és el tema no és el tema de la aparent innocència en la que els personatges s'expressen hi ha una innocència i després hi ha una cosa també una cosa molt primària una concepció de pel·lícula que està feta al marge això també això absolutament les dues són pel·lícules fetes al marge amb un risc calculat o no però jo estic segur que el Marc sap que aquesta pel·lícula si estés en marge al col·liceum no estaria tres mesos al col·liceum ni de conya però ell ho accepta i té la honra de dir no no jo malgrat tot la faig perquè sento això i el cos em demana fer això i el que tu diu l'equip d'actoral està amb ell se li nota que està amb ell però a mort perquè es van viure a la història segur estupenda molt bé deixem aquí i només podem acabar dient-vos una cosa no deixeu d'anar a veure Centaures de la nit i després en parlem sí senyor molt bé molt bé amics doncs fins aquí la conversa que vam tindre entre l'Anastàcia Rinos i jo a prop de la pel·lícula Centaures de la nit ara abans de donar pas una mica fent-ho a la inversa de sempre el motiu musical en aquest cas no serà una peça concreta sinó que és un fragment de tres minuts del making of com es va anar construint la música la banda sonora la banda sonora i que és quins eren els interessos de Marc Reixa combinats tant amb el director de l'orquestra com amb el compositor Marc Parrot de la partitura com un músic algun músic surt també algun instrumentista algun instrumentista sí perquè heu vist la imatge doncs aquí no veurem imatge i abans d'això volia fer una referència personal per amistat veureu que un dels 12 secs o 13 que surten és l'Eugeni l'Eugeni l'actor és Euseni Sánchez un bon amic meu i volia fer referència que vam estar comentant i ho hem comentat amb l'Anastasi fora d'antena que per cert té una presència important molt visualment és un home que t'arrastra t'arrastra és evident que és per la seva peculiaritat de la cara que té perquè és una cara convexa té una part de convexa té aquestes coses aquestes cares del sexe que van més enllà que tinguin els ulls més oberts més tancats és tota la cara que té una forma determinada però ell especialment se t'hi em va la mirada és una cosa molt cura és curiós perquè quan vam sortir del visionat de la pel·lícula vaig parlar amb el Marc i li vaig dir mira estava ara amb l'Eugènia que som amics i tal diu cuidat amb l'Eugènia que és un crac molt bé doncs anem per els tres minuts musicals 谢谢 Més que res és una qüestió de trobar el so que es vol perquè tot és molt textural, és molt mínima el tot. A vegades tenim notes llargues i jo anirem modulant una mica el tema de si volem un creixent o disminuent. Tècnicament és el mateix que totes les pel·lícules que fem amb Márquez. Intentem que la sonoritat de les pel·lícules tingui una certa alma. És una pel·lícula que volem que fins i tot els cegos puguin estar motivats amb la sonoritat que hi ha. És un dia molt especial perquè per primera vegada sentirem una mica la sonoritat, que no sigui tot el que és el treball que es fa amb midi i tot el que són les maquetes. Aquest és quan tota la música agafa una volada molt alta i a partir d'aquí tot comença a prendre cos. L'aposta en aquest cas és una mica peculiar, però bé justificada per la voluntat de reflectir la tempesta emocional per la qual està passant el protagonista. i això era realment el repte, com subratllar aquests sentiments tan oposats entre la nostàlgia i el record de moments feliços, entre un moment que té un desenllaç tràgic, com fer viure amb la música la motivitat d'aquest personatge. Pensem en l'amor com a solució de tots els problemes, però ningú no es vol mollir. Ara ha començat a sonar bé, realment. Sí, un segon, un segon. Llavors què t'agradaria que fos? Més expressiu? Més romàntic? És una mica més de sentiment, però romàntic en aquest sentit. Més romàntic en aquest sentit. Més romàntic en aquest sentit. Més romàntic en aquest sentit. Perdoneu, que he entrat aquí en plena. Estava dient que això era molt hitchcock, aquest final. Doncs, fins aquí, aquest tall, ja suposo que s'heu quedat amb ganes d'una mica més, eh? Sí. Bueno, però s'ha d'anar a veure la pel·lícula, ja està. Exactament. La tenim, afortunadament, es pot veure a diversos cinemes. Sí. I val la pena, francament. El Verdi és un d'ells, i el Girona també, segurament, no? El Girona. No ho sé exactament, ara el Girona. Va, el miraríem. Tota seguretat, amb tota seguretat, el Verdi. Voleu, vol que... Sí. Perfecte. Ara canviarem de terç, i ens en anem, perquè a Ràdio d'Esvern hem estat presents amb algunes pel·lícules del Festival, DOCS, DOCS Festival de Barcelona Internacional. És un festival que s'ha convertit ja en un festival de referència del cinema documental, que té la direcció i va ser fundat per Joan González, que el vam tindre aquí ja fa uns anys, parlant de la programació. I aquest any compta amb la codirecció artística i com a cap de programació de Maria Colomer. Més de 40 pel·lícules s'han pogut veure, a part de curs, en els cinemes Renoir, al CCCB, al Fenòmena Filmoteca de Catalunya, a la Casa Montjuïc i una també a l'Espai Texas. Tot això es va produir entre el 8 i el 18 de maig, o sigui, la setmana passada, del dissabte, 10 dies enrere, de la 8 a la 18. La programació d'aquest any s'ha centrat en mostrar testimonis de tragèdies humanes, injustícies polítiques, Palestina, Sudan, Ucraïna, Georgia, Iran, els països indígenes d'Amèrica del Nord, els iugs de l'Amèrica del Sur, les tribus de l'Amazònia, en fi, un cinema, com podeu veure, d'un tall compromès, un tall que posa l'accent amb la denúncia. Hi ha una visió global que es va repetint, tot i que són produccions molt diverses, de diversos països, però hi ha una visió innovadora en el llenguatge i també una visió transversal de continguts i mirades. Dit això, la pel·lícula que va guanyar el primer premi va ser La memòria de les mariposes, de Tatiana Fuentes Sadowski. És una pel·lícula peruana que recull, és en blanc i negre, tota la pel·lícula, recull unes imatges trobades de 1911 d'una tribu d'indis que va ser massacrada. En aquell moment era pel tema del cautxo, igual que després hi ha vingut la tala per fer els cultius, etcètera, i altres per trobar minerals per ús cosmètic també, plantes... En fi, ja sabeu que hi ha hagut diferents expolis. Tot això llavors està vist amb una mirada també actual, referenciada amb les imatges trobades d'arxiu. És una pel·lícula de denúncia, no és una pel·lícula fàcil, perquè està parlada tant amb quechua com amb el... No sé com dir, no idioma, sinó la forma que tenen els indis, en aquest cas, de prop d'Iquitos. Són unes tribus que pràcticament estan abandonades i han desenvolupat un tipus de llenguatge particular difícil de copsar, no? Però com que la directora és feruana i coneix molt bé el tema, s'ha informat i llavors ens serveix una pel·lícula amb unes imatges que són poètiques en extrem i a la vegada d'una duresa formal important. A part d'aquesta pel·lícula, hi ha altres pel·lícules de les que us podem parlar, que són interessants, com per exemple va tindre molt èxit la inauguració, es va fer amb una pel·lícula documental sobre Leni Riefenstahl. Aquesta, com sabeu, és la directora de la pel·lícula base de propaganda nazi, El triomf de la voluntat, que va utilitzar tot el gabinet Hitler ià per difondre tot el pensament d'aquests innombrables. A continuació, hi ha també una altra pel·lícula que... Ah, bé, aquesta està dirigida per Andrés Bail. És una pel·lícula de nacionalitat d'Alemanya, Riefenstahl. Però una altra vegada tenim un documental dirigit per Sally Jacobson i Tuva Bjorn, que es diu Un Animal. Aquesta pel·lícula està narrada per Isabel Rossellini i és una pel·lícula curiosa i també curiosa i, a la vegada, desigual. O sigui, hi ha, des del meu punt de vista, moments afortunats que es conviden amb altres que són una mica més previsibles. Es tracta, sobretot, de la relació entre els humans i els altres animals, per citar textualment a la directora. Bé, una altra pel·lícula està dirigida per Masi J. Drigas, que es diu Trains, de Polònia. Aquesta pel·lícula és un documental que agafa la construcció, o sigui, com a motiu inicial, la construcció de les primeres màquines de vapor per mostrar, a través de l'evolució dels trens, dels diferents trens, també els diferents aconteixements de la primera part del segle XX. Així, tenim moments d'eufòria i alegria, com van ser als anys XX, després de la Primera Guerra. Després tenim els moments de la Gran Depressió dels 30 i tenim també els inicis del feixisme i, sobretot, les conseqüències del feixisme, com van ser als camps de concentració. En fi, tot el que fa referència al patiment i a la mort de 6 milions de jueus, com ja sabeu, amb aquests camps d'extermini. I, per dir-ne una altra, és un documental de David Franz i Jesse Short Ball. Aquest és un documental dels Estats Units i es titula Free Leonard Peltier. Aquest documental està fet aquest any, és del 2025, i és important ressaltar el fet que sigui el 2025 perquè ens narra, per fi, al final d'una tortura continuada que ha durat 50 anys menys d'un mes, de la figura de Leonard Peltier. Leonard Peltier és un mecànic de cotxes i de catxarros, de la tribu índia dels Sioux, concretament els Lakota, que va tindre la desgràcia de trobar-se... Bé, ell es va afiliar, per convenciment, i després de veure el maltractament que feia l'Estat amb els índies de la seva reserva, es va afiliar al moviment d'independència dels índies americans, IAM. Llavors va tindre la mala sort d'estar a Pany Raig, que és dintre del districte d'Oglala, i allà es va produir un enfrontament entre índies de la reserva i un escamot de l'FBI. Van morir dos índies i van morir també dos policies de l'FBI. Llavors a l'Estat americà va posar-se al cap la idea que tenia que fer un escarment i, per tant, va trobar un cap de turc amb la persona de Leonard Peltier. Va muntar tota una sèrie de proves, aquesta sèrie de proves el van portar a ser jutjat d'una forma ràpida. Ja coneixem aquí també judicis d'aquests manipulats. No és una cosa nova, per això la pel·lícula exceleix el que és l'anècdota americana per anar més lluny i convertir-se en el motiu universal. Ara, per exemple, em recordo del cas francès. Em parles de...? El cas del Amanyat, aquell en què ara no em recordo. T'ho recordes? No, si no t'ho diria immediatament per treure't del barat. Una pel·lícula francesa que parla d'un cas real, diguem? No, no, sí, un cas que es va donar a França que va ser molt comentat i fins i tot hi va haver el gran autor intel·lectual que va fer una carta pronunciant-se... Jo acuso... Jo acuso, jo acuso. Ah, no, el cas, sí, home, el cas famós del militar... Efectivament. ...que va ser jutjat i que hi ha una pel·lícula interessant... Igual també, igual també amb un... Perdoneu-me, segueix. Vale. Ho busco. Doncs, en fi, a la història s'han donat molts casos d'aquests. Aquí, i et deia al començar el comentari que era molt important per mi que estigui feta ara, en el 2025, perquè precisament Joe Biden, el penúltim president dels Estats Units, abans que agafés el comandament, l'actual president, va agafar i va conmutar la pena de tenir dues cadenes perpètues més set anys de presó per arrés domiciliari a partir dels 82 anys ja de Leonard Pertier. Així ha acabat la història. I així ho tenim que deixar nosaltres fins la setmana que ve. Moltes gràcies, amics, i fins la setmana que ve. Adéu. Adéu.