Cinema sense condicions del 27/10/2015 — Cesc Gay a fons, Taxi Teheran, Girlhood i El club: amistat, censura i redempció al límit

Visió general

• Episodi centrat en quatre eixos: Cesc Gay i “Truman” (sense spoilers), un repàs del seu mètode i filmografia; “Taxi Teheran” de Jafar Panahi i la creativitat sota censura; “Girlhood (Bande de Filles)” de Céline Sciamma i el debat sobre història vs. impressionisme; i “El club” de Pablo Larraín, una denúncia punyent de la hipocresia eclesiàstica.

“És preferible que no sapigueu res: aneu-hi i descobriu-la.” (sobre Truman)

Cesc Gay i “Truman” (sense spoilers)

Punts clau

• “Truman” sorprèn més si es veu sense saber-ne l’argument; interpretacions premiades (Ricardo Darín i Javier Cámara) i to de drama amb tocs d’humor i una gran amistat al centre.
• S’incideix en l’ofici de Cesc Gay i el seu procés iteratiu de guió i muntatge amb Tomàs Aragay.

“Després d’acabar una pel·lícula, em dono compte que no hi ha hagut un guió, sinó un procés infinit de versions...”

Trajectòria i estil

• Filmografia esmentada: “En la ciudad”, “Ficción”, “V.O.S.” (2009), “Una pistola en cada mano”, i l’òpera prima “Hotel Room”.
• Treball d’observació generacional: relacions, parelles, crisis i maduresa —un estil personal que connecta amb una franja adulta.
• Producció: èmfasi en Marta Esteban (Messidor Films) i coproduccions.

“Taxi Teheran” (Jafar Panahi)

Dispositiu i context

• Pseudo-documental rodat íntegrament dins d’un taxi: càmeres fixes, passatgers variats i enginy per esquivar la censura.
• Context: Panahi vetat, sense poder filmar ni sortir del país; la pel·lícula és una resposta creativa a la repressió.

Moments destacats

• L’accident de moto i el testament al taxi (sarcàstic i irònic, més que còmic).
• La neboda-cineasta i el seu decàleg de “pel·lícula distribuïble”: crítica mordaç a les normes del règim.
• Debat sobre doblatge vs. V.O.: el doblatge resta frescor i naturalitat.

Valoració

• Film “blanquet”, naïf i optimista malgrat el fons fosc; Ós d’Or a Berlín (2015). Interessant més pel context i l’astúcia formal que no pas per la grandesa cinematogràfica pura.

“Girlhood (Bande de Filles)” – Céline Sciamma

Lectura i temes

• Desenvolupament excepcional del personatge principal: descens a espais més foscos amb una posada en escena distanciada i un final obert.
• Retrat del món adolescent de banlieue: amistats de quatre noies, gresques, solitud i manca de referents.

Debat crític

• Contrapunt entre recerca d’“història/argument” i un cinema impressionista de pinzellades i atmosferes.
• Comparada amb “Tomboy”: per alguns, menys rodona d’història; per altres, molt poderosa en arc i textura emocional.

“El club” (Pablo Larraín)

Atmosfera i posada en escena

• Una pel·lícula fosca, radical i pertorbadora: boira constant, platja feréstega, imatges d’entrenament de gossos de cursa que destil·len crueltat soterrada.
• Música sacra (“Salve Regina”) que reforça l’aire litúrgic i el contrast entre aparença i abisme moral.

Argument i personatges

• Quatre ex-capellans i una monja viuen apartats: pederàstia, tràfic de nadons, connivències amb el règim militar…
• L’arribada d’un investigador eclesiàstic i d’un home trencat que els acusa detona el conflicte i el tercer grau als residents.

Temes i lectura

• Crítica a la hipocresia i el secretisme d’institucions repressives: el mecanisme d’amagar delictes en “cases” apartades.
• Final amb un gir moral: imposa fer-se càrrec de la víctima —una possibilitat de redempció a la força i responsabilització del mal causat.
• Debat sobre algun mecanisme de guió (el “tinglado” per desfer-se d’un personatge): per a uns, forçat; per a altres, versemblant com a retrat de linxament i cap de turc.

Veredicte

• Interpretacions magnífiques i una construcció compacta i intranquil·litzadora. Gran Premi del Jurat a la Berlinale. Recomanada, però cal veure-la en un dia fort: és colpidora.