Chaplin i "El gran dictador", recomanació de "James Ivory: El llarg viatge" i conversa amb Albert Rossic sobre el Rector de Vallfogona i la poesia barroca catalana

Cinema sense condicions. Hola, bona tarda. Avui és un dia que tindrem un programa una mica especial, diferent. En principi ja sabeu que és tradició de la casa que comencem amb un tema musical que normalment fa referència al clàssic de la setmana. En aquesta ocasió començo presentant-vos els companys que estan avui aquí. En primer lloc, Biel, els comandaments. Bona tarda, Biel, què tal? Bona tarda, Pep. Molt bé a tot. Molt bé, benvingut. Després tenim aquí l'Anastasi. Hola, bona tarda, Pep. Bona tarda, què tal? Molt bé. Preparats? Molt bé. Bueno, i el que us parla, Pep Armengol, com deia, el programa és diferent. En la primera part tindrem el comentari sobre la pel·lícula escollida avui que és el gran dictador de Charles Chaplin, de 1940, i iniciarem amb el final de la pel·lícula en què hi ha la narració, per part del propi Chaplin, d'un discurs que va fer perquè ell en realitat tenia pensat un altre final, però veient el caire que prenen les coses cap a l'any 39, que és quan va fer el guió, es va tancar al seu despatx, es va posar a escriure, i va canviar el final, que era un final, bueno, diguéssim, més cinematogràfic, per un en què hi ha una arenga, que ara sentireu, millor no en parlo, i la posem. Endavant, Biel. No quiero gobernar ni conquistar a nadie, sino ayudar a todos si fuera posible, judíos y gentiles, blancos o negros. Tenemos que ayudarnos unos a otros, los seres humanos somos así, queremos hacer felices a los demás, no hacerlos desgraciados. No queremos odiar ni despreciar a nadie. En este mundo hay sitio para todos, la buena tierra es rica y puede alimentar a todos los seres. El camino de la vida puede ser libre y hermoso, pero lo hemos perdido. La codicia ha envenenado las almas, ha levantado barreras de odio, nos ha empujado hacia la miseria y las matanzas. Hemos progresado muy deprisa, pero nos hemos encarcelado nosotros. El maquinismo que crea abundancia nos deja en la necesidad. Nuestro conocimiento nos ha hecho cínicos, nuestra inteligencia duros y secos. Pensamos demasiado y sentimos muy poco. Más que máquinas, necesitamos humanidad. Más que inteligencia, tener bondad y dulzura. Sin estas cualidades la vida será violenta, se perderá todo. Los aviones y la radio nos hacen sentirnos más cercanos. La verdadera naturaleza de estos inventos exige bondad humana, exige la hermandad universal que nos una a todos nosotros. Ahora mismo mi voz llega a millones de seres en todo el mundo. A millones de hombres desesperados, mujeres y niños, víctimas de un sistema que hace torturar a los hombres y encarcelar a gentes inocentes. A los que puedan oírme les digo, no desesperéis. La desdicha que padecemos no es más que la pasajera codicia y la amargura de hombres que temen seguir el camino del progreso humano. El odio de los hombres pasará, y caerán los dictadores, y el poder que le quitaron al pueblo, se le reintegrará al pueblo. Y así, mientras el hombre exista, la libertad no perecerá. Soldados, no os rindáis a esos hombres, que en realidad os desprecia, nos esclavizan, reglamentan vuestras vidas y os dicen lo que tenéis que hacer, qué pensar y qué sentir. Os barren el cerebro, os ceban, os tratan como a ganado y como a carne de cañón. No os entreguéis a estos individuos inhumanos, hombres máquinas, con cerebros y corazones de máquinas. Vosotros no sois máquinas, no sois ganado, ¡sois hombres! Lleváis el amor de la humanidad en vuestros corazones, no el odio. Solo los que no aman odian, los que no aman y los inhumanos. Soldados, no luchéis por la esclavitud, sino por la libertad. En el capítulo 17 de San Lucas se lee, el reino de Dios está dentro del hombre, no de un hombre ni de un grupo de hombres, sino de todos los hombres, en vosotros. Vosotros el pueblo tenéis el poder. El poder de crear máquinas, el poder de crear felicidad. Vosotros el pueblo tenéis el poder de hacer esta vida libre y hermosa, de convertirla en una maravillosa aventura. En nombre de la democracia, utilicemos ese poder, actuando todos unidos. Luchemos por un mundo nuevo, digno y noble, que garantice a los hombres trabajo y dé a la juventud un futuro y a la vejez seguridad. Con la promesa de esas cosas, las fieras alcanzaron el poder, pero mintieron. No han cumplido sus promesas, ni nunca las cumplirán. Los dictadores son libres solo ellos, pero esclavizan al pueblo. Luchemos ahora para hacer nosotros realidad a lo prometido. Todos a luchar para libertar al mundo, para derribar barreras nacionales, para eliminar la ambición, el odio y la intolerancia. Luchemos por el mundo de la razón, un mundo donde la ciencia, donde el progreso, nos conduzca a todos a la felicidad. Soldados, en nombre de la democracia, debemos unirnos todos. Bé, sembla que s'ha acabat aquí, eh? No, simplement pensava mentre l'escoltava quina pena que a la ràdio no hi hagi subtítols, perquè haguéssim sentit l'original meravellós de... Bueno, meravellós que sempre és meravellós, l'original. Més que res, sigui de Chaplin o sigui de Paul Newman. Sí, a més a més, a Chaplin... És una pena, és una pena. A Chaplin li va costar una mica d'esforç perquè per una vegada es va haver de posar a serió i va haver de posar una veu que no era la normal, a la que estava acostumat, sobretot quan feia el personatge habitual de Charlotte. Sí, sí, sí, efectivamente. No, era una broma, però, no? És una broma perquè és clar, estic tan poc acostumat, és cert que hi ha molta gent que està acostumada a sentir les pel·lícules en versió doblada, però... Sí, tampoc he pogut trobar el discurs en català, que també hauria sigut agradable de tindre el pergun. Sí, a Filmin està la versió escala subtitulada en tots els idiomes, però en canvi no, la versió original és la que domina. Bé, bé, com heu pogut veure, heu de pensar que aquest discurs, la pel·lícula és de 1940, el guió és de 1939, és a dir, imagineu-vos-hi 83 o 84 anys abans, mireu el contingut, no es poseu massa exigents en la construcció, però el rerefons és d'una actualitat, d'una actualitat increïble. Malauradament sí. Malauradament. Malauradament sí. Perquè hi ha referències, és inevitable, per exemple, sentir-lo i pensar en les guerres que hi ha al món, és inevitable sentir-lo i pensar quan es dirigeix els soldats, pensar en els piolins, per exemple, que van vindre aquí, encaixonats amb un paquebot d'allò d'una tonteria. Bé, en fi. No, imaginau-hi la quantitat de dictadures que encara dominen el món. Sí. És a dir, per sort, ens vam treure de sobre la nostra fa uns anys. Sí. Alguns diuen que mitges, però bueno, d'alguna vegada ens la vam treure de sobre i és cert que aquesta pel·lícula es cal la vam veure també molt diferent. Jo abans ho dèiem, no? Sí. Quan la vam veure en plena dictadura. És veritat que estava prohibida, nosaltres vam tindre la sort de veure-la gràcies amb amics que teníem, que tenien contactes. Sí. I llavors, bueno, sorties de la pel·lícula amb una càrrega intensa, de sentit democràtic, de lluita i de ganes de tirar a terra tot allò que representava l'opressió. Hi ha una frase molt interessant, molt maca. A mi em va tocar molt aquesta frase que li diu el Schultz, que és qui acompanya, diguem, aquest home que ajuda, diguem, al final, ell l'ha ajudat durant la guerra del XVIII, el salva, diguem, d'una situació, el Japlin salva en el Schultz, com a barber jueu, diguem, salva en el Schultz, i quan passen molts anys i estem a punt d'arrencar la Segona Guerra Mundial, el Schultz, peripècies que ara no explicarem, però finalment acaben, doncs, en aquesta situació, que el barber ha de fer de Heikel, que és el dictador, que és el Hitler. Llavors, ell, hi ha una cosa que li diu, pujan molt acollonits fins a dalt a la gran tribuna, davant tenen milers de persones que els esperen, les típiques manifestacions que hem vist a les pel·lícules de l'Alien i Reinfestal, que són exactament allò. Reinfestal ho demostra molt bé. És això, i llavors, li diu, el Schultz li diu en el barber, li diu, is your only hope, és la teva única esperança, perquè ell està molt acollonit, no sap si podrà dir res. Ara has de parlar de tu. Ara has de parlar, li diu, és la teva única esperança. Llavors, el Chaplin, que en aquest cas, com a actor, per mi està excel·lent, té una sola paraula, que és hope, hope, la diu amb un to que no sap si és, d'esperança també, o volguem dir de convicció. Realment, és el que tinc, el que he d'utilitzar ara, és l'esperança, i a partir de l'esperança, neix aquest discurs, m'agrada allòs. I això em va agradar, a mi em va, hòstia, em va fer caure, fins i tot en punt de llagrimeta, vaig dir, ostres, que maco que és això. Sí. Molt bé, bueno, anant cap al principi, aquesta pel·lícula, malgrat estigui feta en blanc i negre i el 1940, o sigui, fa 83 anys, va ser la primera pel·lícula sonora de Chaplin. Fins i tot, quan la vegeu, es donareu compte que hi ha un sketch, perquè, a veure, la pel·lícula està feta en clau de comèdia i no ens posem sèrios fins al final. Doncs hi ha alguns sketch que mantén la transició, o la mostra del que és l'estàndard del cinema mut. Completament, i del personatge que ella havia popularitzat, diguem, tot i que aquí ja saps que hi ha milers de discussions al voltant del tema. No queda clar que sigui Charlotte. No queda clar, no queda clar. Estem davant d'un barber jueu, això sí que queda clar. Sí, hi ha gent que opina que està més proper o no al tipus de recursos que utilitzava Charlotte, hi ha moments de la pel·lícula que clarament recorden molt el tipus de recursos expressiu de Charlotte, però és cert que mai acaba de ser el Charlotte, o sigui, el personatge del barber mai acaba de ser Charlotte i el personatge de Heikel, evidentment, és clarament un Chaplin que no havíem vist mai. Jo volia dir també, entrant, després tornaré en darrere, però ara que dius això, a mi m'ha fet pensar la pel·lícula en diverses obres que segurament han agafat com a referent el Gran dictador. Per exemple, Tu vi o no tu vi del Gran Lúbids que va ser fet el 1942 és d'autora d'aquesta claríssimament. El personatge de Schulz, a més a més, amb la de Kubrick també és d'un sarcasme notori. Després, hi ha La vida és vella de Roberto Benignini en la que hi ha fragments de Benignini en què està absolutament imitant un Richter que té quan està fent instrucció el Chaplin a la pel·lícula. I després tenim la de Stanley Kubrick Teléfono rojo Volamos hacia Moscú Pass of Glory també hi és. Clar, Pass of Glory fa referència a la Primera Guerra Mundial i llavors aquí ja sortirien altres referents també. Què dius? Teléfono rojo. Però amb Teléfono rojo sí que tenim el personatge de Peter Sellers que té dos o tres papers i amb algun hi ha la ridiculització d'un personatge molt proper a Hitler que jo crec que se li embala la mà cap amunt molt fàcilment. Aquí hi ha una sèrie És francament meravellosa això de Kubrick aquesta part jo no sé com va tenir el valor a més a més de fer una pel·lícula seriosa amb elements tan poc seriosos i tan que provocaven el riure realment i aquí estem en una obra molt gran també aquesta que estem ara recordes alguna més? I per valor no no he pensat en aquestes tres però estic convençut que si ens poséssem a mirar ens en sortirien 15 tranquil·lament ell mateix ell mateix evidencia que es va inspirar en l'Elene Riefenstahl tot el cinema de la Riefenstahl sembla que hi ha una projecció a Nova York amb dos directors un francès el René Clerc i ell mateix i quan surten tots estan molt admirant el tema de quina hora ella i tal evidentment veient el perill que implicava tot allò i ell el que veu és que allà comença a entendre que ell pot fer una pel·lícula ridiculitzant el nazisme ridiculitzant el feixer sembla que aquesta passa que em sembla a la Filmoteca Nova York el va convèncer que havia de fer aquesta pel·lícula el que passa és que ell amb la pel·lícula i amb la proclama contra l'antisemitisme contra les dictadures i contra l'opassió dels pobles es va avançar molt el que passaria després i llavors amb un llibre que és autobiogràfic l'any 64 va dir que si ell hagués viscut el que havia passat i el que es havia fet amb els camps de concentració sobretot els camps de concentració no hauria tingut el cor per fer una comèdia la magnitud dels morts que hi van haver als camps i els propis camps en si que ell no esperava una cosa així com no ho esperava ningú clar això amb ell sí que el va tirar enrere però la pel·lícula estava feta ja ja estava feta i després bueno fixeu-vos que veníem amb l'Anastàcia pel cotxe pel camí comentant i Estats Units la pel·lícula és d'estadunidenca la producció és de Chaplin United d'Arstis bueno va ser presentada als Oscars i va ser nominada a 5 no va rebre cap premi és a dir i la pel·lícula no va funcionar malament perquè us dic una cosa jo he trobat algun crític rellegint comentaris sobre la pel·lícula de tots els temps en el que diuen aquesta pel·lícula s'hauria de veure als instituts d'ensenyança mitjana cada any o sigui les diferents promocions d'estudiants l'haurien de veure en primer lloc perquè no seria cap càstig es divertirien perquè la pel·lícula la pel·lícula francament nosaltres l'hem revisitat i hi ha moments que és que tronxes sí a un li pot fer riure un tipus d'humor més que un altre a l'altre li farà riure més a l'altre que l'un però realment que hi ha una una quantitat de gag interessant sí intel·lectualment interessant també sí molt molt efectivament és una pel·lícula molt recomanable la teniu amb obert em sembla que és a filmin a youtube a youtube també a youtube la qualitat i en filmin la teniu amb una versió restaurada de molt bona qualitat hi ha movist terples em sembla que també hi ha estat o hi està mireu també pel tv perquè també hi havia estat i em sembla que encara hi està i Amazon també tota manera dir que hi ha una cosa ja que has dit això al final de l'humor de la pel·lícula clar estem en un moment en què des de l'any 40 fins ara imagina la quantitat sobretot a televisió també cinema a televisió que hem vist d'imitadors d'imitacions ja no parlem del recent el tema recent i no parlem de la nostra tele el Polònia cada setmana Polònia Polònia Caracòvia en un altre moment la gent està amb un esquema del que és una imitació o un imitador molt diferent del que tenien en aquell moment és a dir i allò era molt innovador ara estem molt acostumats que hi ha personages que mit disfressats o no a vegades fins i tot sense disfressar ja que dius el de Polònia clar hi ha el tema de José María Aznar que hi ha unes coincidències de bigoti i després un tipus de ganya una ganya que fa el José María José María Aznar que és clavada a la privacitat de José María en privat que és calcada a una de Chaplin de Chaplin tenen coses perquè Chaplin saps que també tenia un tema que és que molta gent una vegada passada a la pel·lícula van crear aquesta cosa de confusió perquè realment Chaplin també tenia un bigotet previ inclús a la pel·lícula sospitósament semblant al de Hitler són coses que poden ser casualitats són coses que simplement són així jo t'ho dic en el sentit que avui en dia el públic possiblement ha perdut una mica allò que et deia quan veníem també cap aquí la virginitat aquella que teníem nosaltres els ulls lluitadors que teníem a l'any quan la vam veure la pel·lícula el seu dia el 60 el 60 el 62 ja no són el mateix la cosa d'opressió que nosaltres mateixos vivíem ja no hi és i després jo penso que hi ha una inescència perduda de totes maneres malgrat tot la pel·lícula veig que a Filmin té una qualificació de 9,2 i tu saps que a Filmin de les més altes de les més altes de tot allò amb la qual hi és promig de les notes que posa el públic i que malgrat tot crec que encara hi ha esperança que la gent jove veient aquesta pel·lícula realment com dius tu entreguin ensenyament i nosaltres estem riguint sí, sí jo estic d'acord que és una pel·lícula per revisitar-la fins i tot quan la vaig veure vaig pensar bueno, però per què no la veig més sovint jo aquesta pel·lícula és veritat sí, és que és que t'ho passes la mar de bé sí, sí i sempre hi ha alguna cosa que se't pot haver escapat i ara el bebè per exemple quan el personatge del dictador agafa el i dona aquell bebè el bebè perquè l'agafi i el bebè no sap si se li caga o se li pixa o què li passa però fa alguna cosa se li fa a sobre l'havia oblidat pràcticament perquè està tan carregada de matisos que et quedes potser amb els més significatius home, clar quan estàs jugant amb la bola del món perquè se sent que va una mica per ser emperador de la terra allò és extraordinari mítica totalment i penso que és tan pura tan perfecta tan ben feta tan ben planificada el tall a cada plà no està en el lloc adequat el ritme general la música que el punt de podria tenir avui en dia de diguem entre cometes de que rinclonaria es queda anul·lat per aquesta perfecció sí, sí la perfecció fa que oblidis que ai vols dir no està perfecta després hi ha el personatge de Mussolini sí que també Napoloni Napoloni Napoloni ell es diu el dictador és Hinkle Hinkle el Hitler s'hi diem Hinkle doncs Napoloni és un personatge que també està molt ben treballat i també se li està buscant unes similituds físiques a Mussolini notòries molt importants i molt gestuals escenes gestuals clar tots els actors el que fan és això quan tenen un element a copiar després la rivalitat entre dictadors és algo molt que dona molt joc l'escena del bufet lliure aquell que està davant del bufet i al mateix temps amb un tractat pel mig que no volen signar que si vols signar que l'has de signar que no el signo aquella escena realment és el caos organitzat més meravellós potser és per mi de les escenes més més ben més polides per entès perquè no és broc gros no és sal gorda és realment una cosa molt ben mesurada i està molt ben resolta molt ben resolta perquè al final hi ha algun d'aquells algun d'aquells assistents que els diu bueno però tu firma-l'hi i després fes el que vulguis diu oh doncs el firmo però primer havia passat tot el gac tot el gac clar que és divertidíssim de mostra que Rinkiel bueno tampoc tenia molta més sort que tenia sossos al costat de llums de llums poques que és bastant habitual no tots malauradament però és bastant habitual diguem en els dictadors molt bé bé més coses sí jo tenia notades diverses cosetes de la pel·lícula hi ha una cosa curiosa a vegades les pel·lícules a vegades les pel·lícules si ens hi fixem jo perquè a més em dedico el tema però jo crec que si t'hi fixes veus coses que dius ai per què hi ha això aquí hi ha un moment que hi ha un moment en què el Xurs novament és el personatge aquest que ell ha salvat i cada cop els demana que l'ajudin a fer un cop d'estat per entendre'ns és el que ell vol llavors un dels cinc que hi ha en aquella en una habitació determinada menjant-se uns pastissos que dintre hi ha una moneda se suposa en un d'ells han de han de el que li toqui la moneda li tocarà s'ha de sacrificar el que sacrificarà posant una bomba fent alguna cosa en l'acció en el palau del del Hinkle què passa? que l'escena comença en què tenim un plano no molt llunyà un plano el que dèiem un plano mig llarg del Xuls i a darrere el seu té un gong i aquest gong quan comença el plano aquest gong està bellugant-se s'està movent està vibrant no som en vibrant sinó que es mou ostensiblement d'un cante a l'altre i ell arrenca dient us proposo que ara seiem que menjareu no sé què els explica aquesta història i el gong es belluga per què es belluga el gong? el gong es belluga perquè molt probablement hi ha pel·lícules que es revelen en alguns planos què havia rodat realment Chaplin Chaplin segurament va rodar que començava l'escena amb Xuls donant un cop de gong un cop al gong convocant a la reunió i després es girava i començava a parlar el muntador i el propi Chaplin junts segurament van decidir escolta el del gong queda probablement estic fent ara especulacions el gong queda una miqueta superflu és massa no cal marcar tant això va anem directes al gra però encara es belluga però encara es belluga és que a vegades a les pel·lícules passa que algun detall et revela allò que no hi és a la pel·lícula i en aquesta pel·lícula en aquest cas hi ha aquest detall curiós diguem sí, aquí també hi ha aquella cosa del sacrifici sí, bueno el sacrifici però a veure tots miren exceptuant un que és el més íntegre tots miren d'escavullar com deia el veró escapulir-se de l'escomesa sí, escapulir-se és que a l'escomesa és que a l'escomesa el veró el veró el veró el veró el veró el veró el veró perquè aquí hi ha la cosa curiosa que és clar per anul·lar la possibilitat que ningú hagi de sacrificar-se la Hannah que és el personatge de la qual el veró està enamorat va posar monedes a tots a tots ells amb la qual cosa tots estan empassant les monedes o amagant-les o fent el que sigui per no que no detectin que ell té la moneda és que tots tenen moneda i això és un gag interessant és un altre gag de cinema mut també també totalment aquí tornem a entroncar després hi ha una cosa en el discurs final que us hem posat al principi perquè avui anem així d'originals a mi per exemple m'ha fet pensar en una cosa actualment i des de fa anys estem immersos en les xarxes socials que ens uneixen i ens permeten difondre informació són un arma de molt poder en ocasions però potser també a vegades ens deshumanitzen una mica sí sovint sovint poden servir per difondre l'odi la discriminació i l'atac al diferent més que intel·ligència deia el barber de Chaplin necessitem habilitat i gentilesa i és veritat o sigui és un tema per la reflexió fins a on podem arribar amb l'extensió aquest del poder de les xarxes socials sí sí sempre hi ha un element perillós és curiós perquè ell parla de la ràdio no s'atreveix a parlar del cinema fixa-t'hi no hi entra el poder modificador que pot tenir el cinema ell parla de la ràdio és cert que era potser el mitjà més popular en aquell moment sí el cinema també Déu-n'hi-do vull dir que estem parlant sí no hi entra clar difonia les zones i era el més immediat perquè el cinema s'havia de fer s'havia de muntar estrenar no tenia la immediatesa les autocites en aquest cas ara es fan molt és una cosa que està molt de moda autocitar-se però en aquell moment potser no era tan habitual que es parlés de cinema dintre d'una pel·lícula és a dir feia raro tenia algú més a notar per aquí aviam vaig a pensar una coseta que tinc per aquí ah sí amb una escena per exemple que a mi em fa molta gràcia que és molt òbvia i que dius però és molt òbvi però que ben fet estar i que ben representat que és la barberia amb les cadires telescòpiques aquelles que hi ha és a dir quan hi ha aquest duel del teòric Hitler i el teòric Mussolini és un gag genial que és un gag genial que estan en una barberia s'asseuen tranquil·lament i dius una cadira cadascú la cadira típica de barberia i llavors utilitzen la palanqueta aquella i dius per anar pujant per col·locar-se i quan un puja una mica et puja més fins que arriben a un nivell inversemblant a 5 o 6 metres de terra d'alçada i sempre un intentant quedar més alt que l'altre clar dius és molt tonto però és que està passant això passa constantment el que deien abans s'ensenyen qui la té més llarga però aquí qui arriba més amunt i tant jo crec que els despatxos per exemple de l'època de Franco estic segur que les cadires la que hi havia Franco era d'una alçada i les que venien a comentar allà eren molt més baixes hi ha una escena textual amb això que dius tu ara hi ha moments que pretenen que el Mussolini diguem teòric s'assegui amb una cadira que és practicament una d'aquestes un reclinatori i en canvi l'altre està assegut l'altre no cau a la trampa i bueno hi ha tot un gir sí segur aquest joc o ara recentment hem vist les taules immenses de Putin aquestes taules distanciadores és que no hi ha dubte que els dictadors tenen aquesta aquesta perversió com una mena de viatge que els condueix amb aquestes coses una mica fins i tot molt simples és que no tenen vergonya el que passa han perdut perden la vergonya quan tu saps que estàs tan empoderat i tens tant el poder perquè tu pots estar molt empoderat però no tenir-lo ells el tenen de veritat la vergonya per què has de tenir vergonya? que es vegi ell ja sap Putin ja sap que allò queda horrorós a set metres tenir l'interlocutor però ell és a qui mana i si són set són set sí no ha canviat tant res i després també és molt curiós com posa i treu medalles meravellosa amb la mateixa meravellosa treu medall i treu amb la mateixa ràpidesa sí, sí en allò del ministre de la guerra que és un personatge gros que va amb aquella caçaca típica plena de medalles la darrera medalla no sap on posar-la no hi ha espai és meravellosa aquesta escena i llavors arriba un moment que s'excita tant i hi ha el Hitler el Hinkel que ja segueix a part de les medalles li obre una mena d'armilla que porta i comença a treure els botons hasta els elàstics de la petxera que es deia la petxera i després dels elàstics i s'altra s'atura i ho dius escolta que no cauran els pantalons és genial i dius ostres tu que fort i en tant aquella intensitat Chaplin és veritat que a vegades s'estira amb alguna escena ho dèiem abans però en aquesta no aquesta manté tot el rato aquest ritme frenètic un creixeto un creixeto brutal bé una cosa a la segona part del programa avui tenim una intervenció sí una mica diferent també parlarem amb l'Albert Rossic el professor i catedràtica l'Albert Rossic que aquest any té a cura d'ell l'edició aquest any sortirà ara aquests dies a les llibreries el primer volum de les l'obra completa del rector de Vallfagona mossèn francès Vicent García llavors tenim cinc minuts i em sembla que tu abans de contactar amb ell perquè ho farem via telefònica mira tinc una llogia aquí davant intentaré no i en tot cas sí si vols parlar-nos perquè tenies un un tema per tocar tenia jo teòricament suposadament hauria de parlar de sèries de plataformes diguem de sèries de televisió i l'altre dia va passar igual no us vaig parlar de sèries sinó que us vaig parlar d'una d'una pel·lícula documental que em havia interessat especialment i avui també és aquesta mala consciència vaig dir que d'entara en tant tenien d'haver-nos atipat de veure sis capítols seguits durant una jornada i mitja que això arriba un moment que potser que potser ens cansa a vegades no som en el cansament sinó és mala consciència i si veguéssim alguna miqueta amb més nivell i vaig veure filmen una oferta d'un documental que es diu James Ivory El largo viaje el llarg viatge que dirigeix el propi Ivory amb un tal Gils Garner que no conec que tampoc sé exactament la funció que fa perquè el documental és pròpiament Ivory Ivory pur James Ivory us haig de recordar que és el director nord-americà molta gent pensa que és anglès perquè el seu cinema sembla britànic però en realitat és nord-americà i que va fer una habitació amb vistes retorna Howard's End les bostonianes el que queda del dia Mr. and Mrs. Bridge però tot això ve d'un passat que ell ni pretenia fer cinema però amb un pare que tenia que era fuster és a dir tallava arbres al bosc va començar a subministrar aquests arbres per construir decorats en els platós diguem dels estudis de Hollywood i això el va portar ell a ficar-se en el món ell pretenia ser director d'art ell era un home homosexual declara la seva homosexualitat en aquest documental i fa un documental perfecte en el que trena la seva pròpia declaració de principis de com creu que són les coses de la vida com són ell mateix aquesta declaració que el compromet perquè no s'ha dit tant se sap però no s'ha dit la seva vinculació també sentimental que després us explico i tot això durant 72 minuts meravellosos amb una sobretot jo diria bàsicament amb una simplicitat amb una delicadesa amb una elegància que pròpia d'ell que després la veiem en totes les seves pel·lícules però que aquí és meravellosa i ho fa amb un material que ell va rodar en els anys 50 40-50 finals dels 40 a Afganistan és a dir ell va estar a Afganistan va rodar material en plan totalment documental ell mateix portava la càmera roda meravellosament bé compone uns quadres perfectes o sigui realment és un un gran veu molt bé les imatges ho fa perfecte en aquest sentit i després clar en el muntatge recupera aquest material imagineu 70 anys més tard l'agafa i el munta el sonoritza li dona un valor diferent del que tenia originalment i ho combina amb llegendes locals de la zona d'Afganistan de la zona de Kabul que és en la que ell es velluda per tant tenim una pel·lícula que les teles amb les que amb la que es teixeix són de divers ordres i totes són interessants i totes acaben fluint amb una cosa poètica meravellosa que a mi m'ha deixat petrificat el títol? el títol es diu James Ivory s'autocita en aquest cas El largo viaje El largo viaje no recordo la qualificació que té on la podem veure? Filmin dura una hora i dotze que passa per mi passa volant és cert que hi haurà gent que hi ha moments que potser els paisatges s'allarguen una mica escolteu la música del Desplat darrere d'això el Desplat que està Alexandre Desplat és també una música que ajuda que tot allò passi i al final la sorpresa una mica jo esperava que passés però no passava ell presenta el seu amic de tota la vida el seu productor el Merchant el Ismael Merchant el Merchant Ivory ha sigut un segell de les 40 i pico de pedigoles que han fet junts amb aquest segell i presenten el Merchant que el va conèixer presentant una pel·lícula d'aquestes que havia rodat Afganistan a Nova York i a partir d'aquí va sorgir l'any 54 aquesta relació molt bé un meravellós informatiu emocional estupendo documental doncs aquí queda la recomanació molt bé Biel tenim connexió amb el professor Rosic sí jo us escolto molt bé hola bona tarda Albert mira per posar-nos en matèria posarem una introducció amb una mica de música barroca que és un tall que vaig filmar jo mateix de la representació que es va fer el divendres passat a Baix Fugona ah perfecta endavant a Baix Fugona a Baix Fugona a Baix Fugona a Baix Fugona a Baix Fugona a Baix Fugona a Baix Fugona a Xat a Baix Fugona a Baix Fugona a Baix Fugona a blues Hituc a Baix Fugona a Suffol molta 들�lars Molt bé, doncs amb aquesta introducció et donem bones tardes i en primer lloc t'agraïm moltíssim la diferència que has tingut amb nosaltres amb entrar en Mantena per parlar-nos del rector de Vallfogona Abans de... Serà un plaer, ja ho veuràs Abans de donar-te pas i perquè la nostra audiència tingui quatre traces sobre qui ets et diré que Albert Rossic i Estragó va néixer a mitjans del segle passat a Girona és catedràtic a mèrit de Filologia Catalana de la Universitat de Girona també està professor a la Universitat Autònoma de Barcelona del 77 al 92 les seves línies bàsiques de recerca són la literatura catalana de l'edat moderna i del segle XIX l'edició de textos la història de la llengua i el multilingüisme literari estudiosa la literatura catalana del barroc ha editat críticament textos de segle XVI a XVIII i ha publicat diversos llibres i més de dos centenars d'articles en publicacions especialitzades és membre de la Real Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i de l'Institut d'Estudis Catalans podria continuar parlant de llibres en els que ha col·laborat i d'altres que són d'ell però només dir-vos que per exemple del rector de Vallfogona en sabem que en tenim registrats 3 o 4 i ara es publicarà que és una altra de les coses que parlarem avui ja ha sortit a les llibreries el primer volum de la obra completa a cura d'ell del rector de Vallfogona i tot això perquè passa perquè estem dintre de la celebració del 400 aniversari de la mort del rector i per tant aquest any ha sigut declarat també per les institucions catalanes com l'any rector a partir d'aquí Albert el primer que voldríem dir és que ens situessis i es fessis cinc cèntims de qui era aquest personatge curiós anomenat el rector de Vallfogona Francesc Vicent García Sí, i tant es tracta d'un personatge que va ser molt important i molt famós el seu moment el segle XVII però aquesta fama va anar augmentant el segle XVIII i el segle XIX després hi va haver va caure una mica en desgràcia ja explicaré per què i ara el tornem a valorar com era i descobrir tot el seu mèrit no? de fet és un personatge que té diverses facetes perquè per una banda és un poeta barroc i per això ara hem editat les seves poesies per altra banda és un personatge que va tenir una vida lligada a l'eglésia perquè de fet era sacerdot rector de la parròquia de Vallfogona i Vallfogona va fer moltes coses va fer una capella va fer una obra de teatre quan es va inaugurar bueno va intervenir molt en la vida del poble i després és també un personatge folclòric perquè es va convertir en un personatge mític un nom del qual s'explicaven tota classe d'anècdotes històries acudits perquè com que feia poesia de caràcter humorístic doncs se li van anar atribuint tota classe d'anècdotes i va quedar com un personatge folclòric i molta gent es pensava que era un personatge inventat fins i tot perquè se n'explicaven anècdotes de tantes classes diferents que no això no no lligava amb la d'un poeta barroc que ens imaginem un personatge tancat al seu despatx fent poesies no? Els orígens de Francesc Vicent Garcia també van ser controvertis durant molt temps semblava que havia nascut a Tortosa en canvi últimament s'ha acreditat que va néixer a Saragossa Sí Sí, sí això ha sigut una sorpresa perquè és curiós que un personatge que va ser tan famós en sapiguessin tan poques coses certes que hem volgut d'anar canviant últimament i és que esclar ell sí que va viure a Tortosa i ell sempre va dir que provenia de Tortosa i la família és d'allà i els pares i els avis i tot però realment el naixement es va produir a Saragossa i ho vam saber aquests últims anys ho hem sabut pràcticament per casualitat seguint una mica el fil del testament del seu pare es va morir quan ell era molt petit llavors vam veure que el seu pare va fer testament a Saragossa i que Saragossa tenia possessions propietats i que volia ser enterrat a Saragossa tot això va fer pensar llavors els registres els registres parroquials van ajudar a verificar-ho? esclar sí finalment finalment es va trobar la partida de baptisme a Saragossa i es va poder acreditar sí molt bé tu ja vas devia fascinar des del principi des de fa molt temps el personatge perquè crec que la teva tesis doctoral ja va versar sobre sobre el rector de Vallfugan sí de fet fa molts anys que hi estic treballant fa més de 40 anys que estic treballant amb aquest personatge això es diu molt aviat però són moltes hores de conviure amb el rector són moltes hores per descomptat m'he passat moltes més hores estudiant les seves poesies que no pas ell fent-les segur sí però esclar és que al començament semblava al començament es coneixien unes obres semblava que no hi havia gaire problema es coneixia un parell de manuscrits clar al final ha resultat que n'han sortit cent i i per tant moltes obres que no coneixíem d'altres que hem vist que no eren seves tot això ha implicat una recerca que a vegades havies de desfer la feina feta no només fer-la de nova sinó desfer coses que donaves per bones i resulta que no ho eren i això portava també a veure obres d'altres poetes contemporanis i al final vaig estar estudiant no només ells sinó tota la seva època i tota la literatura dels segles XVII i XVIII no? Escolta la transició que sí digues no, digues digues no, digues per això que he estat tants anys no? perquè no és només estudiar una obra sinó que veure que una part d'aquesta obra no era seva una altra s'hi havia d'afegir aclarir els conceptes coses que no s'entenien i que a veure últimament a més a més hi ha hagut aquest regal que és Google que per un investigador et permet trobar coses que si no no trobaries no? coses que sí puc posar posaré un exemple per exemple hi ha un moment que hi ha un poema en què surt descriu una una tempesta i un naufragi és un poema burlesc humorístic perquè en realitat és una mica de mala mar però ell fa veure que és una gran tempesta i aleshores diu hi ha un moment allà hi ha una autoritat un senyor que es diu Clavero no? i ell fa rimar això amb el nom d'un peix i diu que hi ha un peix que és un mero que embesteix el vaixell no? i és clar en principi en principi penses caram sí que és estrany un mero no pot pas amb vestir un vaixell però bueno penses potser com que és un poema humorístic i així doncs mira diu això no? mires els manuscrits i els manuscrits en comptes de dir el peix que anomenen mero parla del peix sombrero i penses esclar que és sombrero això segur que és que un copista aquí s'ha equivocat i ha posat això perquè rimés a un clavero però en realitat ja està bé el mero i això del sombrero és un error doncs bé això fa relativament poc gràcies a Google vaig trobar un document del segle XVI que parlava del riu de la Plata de l'Argentina i deia que allà hi havia un peix que era un peix que atacava els vaixells i que en diuen el peix sombrero de manera que resulta que aquest concepte ja existia el que passa és que l'havíem oblidat completament és fantàstic això aquest peix sombrero probablement és el que ara anomenem una orca les orques ja que per cert hi ha hagut ara hi havia la notícia que unes orques han atacat un vaixell o sigui que ja veiem que el doctor de Vallfogona s'ha avançat a les notícies actuals està d'actualitat està d'actualitat que bo que hi havia que hi havia el peix aquest sí escoltant evidentment no és un peix és un mamífer és un mamífer ja un mamífer de grans proporcions que pot atacar vaixells clar és extraordinari una treballa així sí sí són d'aquests petits detalls tot això va passant i al llarg de tots aquells anys un dia trobes una cosa l'altre dia un altre un altre dia veus que t'havies equivocat amb una interpretació o que un poema no és d'ell vinga torna que envio treu-lo etc en realitat la teva feina és una mica similar a la dels arqueòlegs és a dir neteges una capa de producte i et surten unes veritats però a sota descobreixes una segona capa que canvien aquelles veritats i així successivament exacte exacte l'exemple és molt bo perquè a més a més l'arqueòleg descobreix tresors treu treu coses que no sabíem que existien i canvia la història i canvia la història i moltes vegades buscant manuscrits trobes poemes nous que no se sap que no se sabia que existien els neteges els prepares i els serveixes perquè puguin ser gaudits per tant és una manera de crear riquesa cultural d'augmentar el patrimoni tant l'arqueòleg com el filòleg després et vull preguntar sobre el tema de garbellar el que és d'ell i el que no és d'ell però abans volia per seguir una mica un ordre preguntar-te perquè com que tu ets filòleg hauràs estudiat segurament el panorama cultural que va des de la tradició renaixentista a la transmissió cap al barroc llavors amb aquest punt jo tinc entès que la cultura catalana potser estava més present i forta del que ens pensem o sigui a vegades ens pensem que amb Felip ai amb Felip amb els reis catòlics i subsegüents Felip II etcèc Catalunya tenia les institucions molt diguéssim aparcades o estrangulades i també la llengua però en canvi jo crec que hi ha una part de lo que és la tradició culta que es va mantenir bastant amb el català com vas veure tu aquesta transició i quin paper va jugar el rector aquí Sí això és molt interessant perquè de fet és una de les coses que va fer que no que no es tractés simplement de publicar un poeta sinó que a més a més havies de fer veure com aquest poeta no era un bolet sinó que era el resultat d'una societat que era molt més molt més rica culturalment del que ens pensem aquí aquí hi va haver un problema i és que el segle XIX després de la guerra de successió el català va anar patint una sèrie de prohibicions i va anar quedant raconat de mica en mica primer va ser la llengua oficial de l'administració pública després la llengua que feien servir en la documentació municipal després la llengua de l'ensenyament després la llengua dels notaris és a dir que de mica en mica hi van haver prohibicions que van anar raconant el català fins que a mitjà en segle XVIII el català de fet funcionava com una llengua que parlava tothom però que la llengua culta era el castellà i llavors en aquell moment van pensar ah esclar això deu venir de l'època dels Reis Catòlics quan quan s'ajunta la corona de Regó i la corona de Castella doncs el català va perdent pes i per tant doncs s'arriba a la situació actual i no era veritat és a dir durant el segle XVI i el segle XVII i bona part del segle XVIII el català funciona com aquí està jo en dic una llengua d'estat perquè perquè de fet era la llengua de l'administració és a dir la llengua que feien servir a tot arreu l'ensenyament l'administració pública la generalitat totes les institucions però com que hi havia hagut aquesta imatge que el català havia anat recolant doncs ningú ho va estudiar ningú estudiava aquesta època pensant que no hi havia res o que el que hi havia no era important i jo vaig anar trobant cada vegada més coses i vaig anar publicant també altres autors i altres textos d'aquesta època i i bé i fins al fins al moment que que va sortir doncs que esclar Vicent García es dirigeix a un públic que és el públic de Catalunya fonamentalment també de València perquè el bisbat de Tortosa és mig tenia mig mig tros diguéssim a Catalunya i mig a València i ell també està bastant relacionat sobretot amb el nord de València i en persona ja anava sovint ell a veure la família a Tortosa això és segur que sí segur que sí perquè a més hi ha un detall que ho fa pensar i és que al final de la seva vida quan es treu el títol de doctor se'l treu a Tortosa si realment s'hagués quedat desconnectat clar no hauria anat a Tortosa treure's el títol per tant vol dir que continuava tenint-hi vinculació jo dic també perquè la seva poesia no sembla una poesia allò localeta saps d'un capellà de poble i tal cuidar té una importància no vull dir té una importància i un to elevat que la fan molt més molt més comú amb el que pot ser poetes que tinguin un cos important no com realment és ell no hi ha poemes que són perfectament comparables a poemes de Quevedo que era contemporani o del primer gongro no del gongro del final perquè a més a més el gongro del final ell ja no el devia conèixer no ho coneix molt poc però és un autor perfectament que està perfectament al nivell de la seva època i la mètrica que fa servir les estrofes tot això són les mateixes que fan servir els grans poetes castellans del moment és a dir que en aquest aspecte és un autor perfectament culte el que passa és que té una obra molt variada probablement perquè ell no escriu pensant en publicar un llibre que sigui un llibre que tothom digui que ben escrit que ambiciós ell segurament feia poesia en totes les ocasions una vegada per un amic una altra vegada improvisada de qualsevol manera una altra vegada per fer una celebració solemne una altra vegada doncs perquè vol fer una imatge sofisticada i elegant és a dir és molt és molt variada la veritat és que és molt variada bé en aquest sentit sembla que treballava o sigui se m'ocorreix a mi que de fet era com un pintor costumista no? estava reflectint la societat sí en part sí hi ha un poema per exemple que és molt important que es diu Desengany del món que és un retrat de totes les capes de la societat els estudiants els metges els farmacèutics les prostitutes els capellans les monges surten tots surten tots amb els seus vicis i els seus defectes i això és molt interessant perquè estan també mal interpretats jo sempre poso un exemple que em sembla que és molt aclaridor no? hi ha un moment hi ha una estrofa d'aquest poema en què ell critica una cosa que en aquella època era molt mal vista i perquè bueno era perseguida per la inquisició que és que els capellans que feien sol·licitació al confessionari és a dir es venia a confessar una dona i aprofitaven aquesta intimitat no? per fer proposicions naturalment està molt bonent doncs ell en aquest poema doncs hi ha una estrofa que critica això doncs aquesta estrofa va ser censurada perquè es va trobar escandalós que parlés dels capellans que feien això però esclar jo penso el que és escandalós és la conducta no la denúncia naturalment no s'hauria de considerar que això s'ha d'esborrar o que censurar amb ell quin objecte quin objecte teníem exacte sí que no que no quedi malament l'eglésia que que es considerava que era un terreny relliscós però jo justament trobo que això que és molt interessant perquè és una mica imprevisible perquè la imatge que tenim com que fa poesia humorística i a vegades eròtica i tot això és que era un frívol no? sí doncs no, no de frívol bé per aquí suposo que anava per aquí va anar una mica el desprestigi en què el va sometre el moviment renaixentista no? exacte de la renaixença perdó de la renaixença sí, sí de la renaixença perquè van considerar aquest tipus de poesia d'entrada perquè a l'època del romanticisme que és una època així una mica grandiloquent la poesia humorística era considerada una cosa una mica inferior no? perquè el poeta sí, una mica com vulgar sí, exacte era considerat vulgar el poeta romàntic és un ésser escollit que fa les seves poesies profundes a dalt d'un d'un acantilat mentre hi ha una tempesta mirant la lluna i tot sol vull dir que hi ha una mica aquesta imatge que evidentment contradiu la del que fa una poesia per riure i tot això hi havia una mica aquest aspecte que és un aspecte més lliat estètic hi ha una altra mentalitat els poetes fan un altre tipus de cosa però també hi havia aquesta idea aquesta poesia burlesca eròtica eròtica en el sentit que sortien o prostitutes o dones de mala conducta o dones que només es guiaven per l'interès i hi ha una mica així de picardia explicant totes aquestes coses bé doncs tot això des del punt de vista romàntic era considerat un tipus de literatura massa poc noble per dir-ho així poc sofisticada però en canvi avui entenem perfectament que això és un altre estil i que era perfectament respectable i que hi ha moltes maneres de fer poesia i de fet actualment aquest tipus de poesia és més llegidora que en alguns poemes romàntics que potser ara cansen una mica ho crec que són guanyats escolta'm amb una tradició així de poesia en llengua catalana que podríem parlar de Llull Auxiès Marc el mateix Francesc Vicenç Garcia Verdaguer ara en aquests moments o parlant dels últims 50 anys perquè amb això de la poesia 50-100 anys de vegades és el temps que costi de consolidar una mica uns grups o unes tendències com veuries tu la continuïtat d'autors d'aquesta categoria perquè estem parlant aquí de l'autor més important l'escriptor més important de poesia del barroc és a dir llavors amb la poesia contemporània com veus el moment? és que o sigui a veure tampoc vull que em donis noms sinó una mica tendències per on va la cosa la tendència a la poesia actual o la visió de la poesia des dels inicis fins ara ho dic per què o sigui jo crec que Vicent Garcia ara tal com el veiem avui és una peça fonamental per entendre la literatura catalana com una literatura que continua que és una literatura molt antiga que té les seves arrels amb els trobadors per tant en els orígens més nobles de la poesia europea ja havíem als segles X o XII exacte XI XII doncs una poesia que té aquests orígens molt importants i molt ocultes com és lògic perquè aquí hi ha unes cors i aquestes cors tenen uns poetes que van de cort en cort però és una literatura que s'havia vist una mica sobretot a partir del romanticisme com un guadiana una literatura que té un gran moment a l'any mitjà que després desapareix que després torna a ressorgir i això Vicent García ho trenca perquè ens demostra que no que la poesia catalana té una continuïtat i que hi ha autors importants a totes les èpoques o sigui que en aquest aspecte és una pesa fonamental entre els grans noms que podem simbolitzar entre per exemple Eusias Mar com el gran poeta medieval Vicent García el gran poeta barroc n'hi ha més de poetes barrocs però o sigui ell potser és el més famós i el més el que avui és més fàcil de llegir perquè és més variat i perquè és humorístic i fins a arribar doncs als autors del 19 Verdaguer per exemple i tot el gran esplet dels grans poetes catalans d'abans de la guerra Arribao estaria també per aquí és que el cas d'Aribao és una mica peculiar perquè va ser molt important perquè el va reivindicar com l'autor que torna a fer ell en el seu poema La Pàtria parla dels trobadors no? i que ell sent cantar els trobadors i llavors diuen ah aquí tenim l'autor que ha fet reviure la literatura catalana perquè parla dels trobadors i i això ja va fer que el poema La Pàtria es mitifiqués molt perquè representava la renaixença Albert en realitat tenim un problema hi ha la dictadura del temps només puc dir que el dia 29 a la llibreria Laia de Mallorca es fa la presentació del primer volum editorial Barcino és el que de la llibreria de la llibreria de la llibreria de la llibreria