Cinema sense condicions del 14/10/2014 — Cinema i bogeria: de Caligari a Melancholia, amb Fincher sota la lupa i crítiques de La entrega, El Rayo i Perdida

Panorama general

Tema central: cinema i bogeria amb un metge convidat que guia un recorregut per trastorns mentals al cinema i grans títols que els han abordat. A la primera part, crítiques i novetats: La entrega (The Drop), El Rayo (docu-ficció espanyola) i Perdida (Gone Girl) de David Fincher, amb una mirada retrospectiva a la seva filmografia i una comparativa amb La isla mínima.

"Com si estiguéssim apropant-nos al subconscient."

Crítiques i novetats

La entrega (The Drop)

• Valoració general positiva per l’atmosfera, el pols narratiu i la immersió en la marginalitat i els codis mafiosos.
• Es lloa la realització “extraordinàriament ben feta” i l’elegància, però es qüestiona el final amb glossa de la individualitat i cert to de “happy ending”.
• El “personatge gos” és recurrentment esmentat com a recurs emocional visible.

El Rayo i el "documental de creació"

• Pel·lícula petita que es reivindica: treball amb actors no professionals, preocupació social (immigració), hibridació ficció-documental, guió tancat amb espai per a improvisació i integració de persones i institucions reals.
• Proposta d’articular un “moviment” al voltant d’aquestes obres (afinitats amb La plaga, No todo es vigilia).
• Mostra d’ofici: convertir un imprevist policial en material fílmic.

Perdida (Gone Girl) — David Fincher

• Debat viu: recepció dividida.
• Per alguns, film “correcte” però cínic i amb girs poc creïbles, massa llarg i menys inspirat que altres Fincher (fotografia i guió per sota de la mitjana del director).
• Bona interpretació de Ben Affleck i ritme sostingut, però forats de guió i operació de màrqueting sobrevolant el conjunt.
• Es compara (a favor d’ella) la contundència d’Isla mínima.

David Fincher en perspectiva

• Repàs a títols clau:
• Seven: innovadora en el neo-noir, iconografia dels crèdits, gir final impactant, “pas endavant” estètic i narratiu.
• Zodiac: fascinant per l’ambient i l’anàlisi de la societat mediàtica; menys sobre “l’assassí”, més sobre l’ecosistema que el produeix.
• Fight Club: visió apocalíptica i joc d’identitat que guanya amb l’“spoiler” previ.
• The Social Network: ritme hawksià, muntatge vertiginós i retrat de l’ambició tecnològica.

"Amb una noia i una pistola ja tenim una pel·lícula."

Dossier temàtic: cinema i bogeria

Marc conceptual

Distincions bàsiques i termes clau:

• Bogeria (ús literari) versus classificació clínica.
• Trastorns principals: esquizofrènia, bipolaritat i depressió major.
• Diferència clau: psicòsis vs psicopatia:

- Psicòsis: malaltia amb brots; fora del brot, vida funcional possible. - Psicopatia: absència d’empatia; no és “malaltia” psicòtica i pot aparèixer en contextos quotidians.

Orígens expressionistes: El gabinet del Dr. Caligari (1920)

Pionera en representar crims i control mental (sonàmbul i figura del doctor); marca l’entrada de la bogeria al llenguatge visual del cinema.

Psicoanàlisi a plató: Recuerda (Spellbound, 1945)

• Hitchcock integra el psicoanàlisi en un thriller romàntic amb el famós segment oníric dissenyat per Dalí.
• Avui, lectura com a obra menor hitchcockiana on el dispositiu clínic és excusa de trama; interès principal: el fragment oníric i la interpretació d’Ingrid Bergman.

Memòria i identitat: Memento (2000)

• Retrat de l’amnèsia anterògrada mitjançant un relat invertit a trossos.
• El valor diferencial és la forma: estructura que fa emergir la psicologia del protagonista i el tema de l’autoengany.
• Cine de culte que admet revisions múltiples.

Seducció i frontera moral: Lilith (1964)

• Drama psicològic de Robert Rossen amb Jean Seberg i Warren Beatty: un terapeuta es veu trasbalsat i seduït per una pacient amb esquizofrènia, borrant límits ètics i emocionals fins al desenllaç tràgic.
• Metàfores visuals (aigua) i capes simbòliques (Lilith com a figura primordial d’insubmissió).

Institucions i violència: Algú va volar sobre el niu del cucut (1975)

• De Milos Forman: al·legat a la llibertat i denúncia de la violència institucional.
• Retrat inesborrable de la infermera cap i de l’impacte del poder disciplinari sobre l’individu.
• Debat clínic: ús de electroxoc (encara existent en contextos molt concrets) i crítica a la lobotomia com a pràctica aberrant.

"Lo mejor que podemos hacer es seguir con nuestras actividades cotidianas."

Depressió i apocalipsi emocional: Melancholia (2011)

• De Lars von Trier: dos moviments (Justine/Claire) amb el preludi de Tristán e Isolda.
• Depressió com a “mort en vida” i intercanvi de papers davant del fi del món: la depressiva troba serenor, la no depressiva s’enfonsa en l’angoixa.
• Cinema sensorial: il·luminació, imatges oníriques i estat emocional com a matèria narrativa.

Psiquiatria: de l’asil a la medicalització

Reflexió històrica: cicles i modes terapèutiques a la medicina; avui predomina la medicalització (fàrmacs més eficaços i segurs) però es reivindica la normalització i integració social dels trastorns mentals, més enllà de l’“asil”.

Idees clau

• El cinema tendeix naturalment a explorar l’inconscient i els estats mentals alterats.
• No confondre violència amb malaltia mental: la psicopatia no és psicòsis.
• La forma pot ser diagnòstic: estructures narratives (p. ex. Memento) com a mirall del trastorn.
• Institucions sota sospita: el cinema denuncia maltractes simbòlics i reals (Forman).
• La depressió a Melancholia mostra una mirada íntima i experiencial, no “superior”, del món.

Tancament i proper programa

Es tanca anunciant el tema vinent: el masclisme com a metàfora, i un comentari de La gata sobre la teulada de zinc.