Cinema i salut: Groenlàndia, “Roma”, festivals a Barcelona i la relació metge-pacient (amb el Dr. Josep Bosch)

Cinema sense condicions. Bona nit, com tots els dimarts, aquí estem, Cinema sense condicions, per parlar entre tots nosaltres i amb tots els nostres amics sobre cinema, sobre diferents temes que interessen a tothom i que ens afecten, com és en aquest cas que tenim com a convidat el doctor Josep Bosch i Foncoberta, que s'ha prestat a venir amb nosaltres, que li agraïm moltíssim, que ens pot parlar de la relació entre el pacient i el metge, les relacions de, per suposat, entenc les relacions de metge estrictament, però també les relacions d'arribar a transmetre molt més que la malaltia i molt més que com aquesta malaltia s'ha de superar, no superar o, en tot cas, patir. I aquest serà el tema genèric que parlarem amb ell i, com sempre, això serà la segona part, que és el que fem sempre, és el que fem sempre. La primera part parlem sobre cine, de les pel·lícules que hem vist, les pel·lícules que ens han agradat, les que no ens han agradat, les que ens han interessat, les que ens han semblat suggerents, tot. La primera part, per tant, és sobre estrenes o de pel·lícules o de sèries o de tot junt i, per tant, comencem aquest nou dia de Cinema sense condicions. Joan Cerdà. Sí, comencem per aquí, perquè què és això que està sonant, Joan? Bona nit. Això és l'obertura d'All That Jazz, la pel·lícula de Bob Fozzi, i ja que avui parlarem amb el doctor de la relació malalt-pacient, doncs jo penso que aquesta és una de les pel·lícules que hi ha un malalt que, bueno, que és un malalt terminal i que penso que retrata molt bé, tot i que és en un ambient musical i així, però és una pel·lícula molt seriosa. Jo sempre l'he trobada esplèndida i llavors, doncs, hi ha el personatge que interpreta el Roy Scheider que és una mica l'alter ego del Bob Fozzi i que, doncs, bueno, es passa a la pel·lícula que... malalt... Sentenciat. Una gran pel·lícula. I que s'ha de morir, no? Sí, i també s'inspira una mica en el vuit i mig de Fellini perquè ell recorda tota la seva vida anterior, tot el que ha fet i tot això i per mi és una gran pel·lícula com deia el Pep. Doncs ens alegrem que t'hagi sugerit aquesta pel·lícula. Molt bé. Pep. Hola, bona tarda, com pens? Molt bé. Aquí estem. Aquí estem per parlar de cine. I tant. Pol, darrere... Hola. Bona nit. A la conducció del... A la conducció dels controles. A els controles que també ens parlarà. No sé si... Finalment has rodat per Netflix? Sí, sí, estem sent allò. I la setmana que va encara, també. S'ha de dir que ja havies acabat. No, no, no. S'està allargant, crec, una mica més. Sí, sí. Ja us ho comentaré. Ja ens ho comentaràs. Interioritats. Molt bé. Ens agradarà moltíssim saber-ne. Bé, si voleu, comencem la primera part de les pel·lícules que hem vist o les pel·lícules que heu anat a les preestrenes o les sèries que us han interessat, etcètera. Jo només he vist aquesta setmana, només he vist aquesta que aquí han nomenat professora a Groenlàndia. A mi m'agradava més el d'Apola Rear que trobo que té més encant. Però aquí he posat... N'Apola Rear. Sí, sí. Ah, en francès, perquè és francès, és veritat. N'Apola Rear. Bé, és una pel·lícula com... M'ha agradat, eh? És una pel·lícula interessant que recomano en el sentit que... És una pel·lícula que passa a Groenlàndia com és de suposar. Groenlàndia, clar... Hi ha pel·lícules que parlen d'un lloc geogràfic i no hi passa mai. En una altra, eh? És veritat. Com Roma. Sí, com Roma. Com Roma. O Campxaca o... Sí, sí. O Liverpool. Hi ha una que es diu Liverpool i em sembla que passa a l'Argentina, no? Sí, pot passar. Sí, sí, sí. Els argentins són molt... Donats, això. Sí, sí, sí. Campxaca, Liverpool, però tot passa a Buenos Aires. Perquè és on passa la vida. Sí, oi tant. que els agrada explicar. Bé, a veure, a Groenlàndia que són molt menys donats a parlar que els argentins, de fet, em sembla a mi. Sí, és un altre caràcter. És un altre món. És un altre món. Groenlàndia és una gran illa que està a l'oceà Àrtic, no? A l'Àrtic. I està entre entre Amèrica i Europa i el més a prop que deu tenir Europeu deu ser Islàndia o una cosa d'aquestes. jo pensava que estava depenida de Noruega, però no, es veu que depèn de Dinamarca. Ja me n'he enterat perquè és que la pel·lícula ho diu. Sí, sí, sí. Però un temps va ser depenent de Noruega, eh? Li denen una certa mania els nadius d'allà els de la metròpoli. Ja s'entén. També queda clar això. Sí, sí, sí. Sí. Tenen una dependència, després ho he mirat, la dependència és... Clar, ells són 57 o 58.000 persones, és a dir, que no són ni Girona, eh? Bé, el poble que va ell són 80. Sí, sí, sí, sí. Sí, sí, és una cosa extraordinària. Clar, costa d'imaginar un estat o alguna entitat que agrupi persones amb aquest número. I com se... és una mena d'estat associat, no? Sí, sí, sí. És com una província que està lluny. Sí, que té... Sí, molt lluny. No només lluny perquè està lluny de Dinamarca, sinó perquè deu estar lluny mentalment, també. Està illat. És una societat... sobretot la història de la pel·lícula és d'un noi danès que no té cap problema per poder-se quedar a Dinamarca, que és un mestre i decideix que no vol quedar-se a la... A la granja del papa. A la granja del papa. I decideix que se'n va a lo més allunyat que troba depenent de Dinamarca, que és efectivament Granlàndia. I no solament això, sinó que no se'n va a la capital, sinó que se'n va a un poblet com diu el Pep que té unes quantes casetes i prou. Llavors, el trencament és... A més, a més de dir-te una cosa, com que em va agradar molt físicament la pel·lícula, els paisatges i això, és molt bonic. Vaig entrar en aquest poble i, escolta, sí, les cases són les mateixes, són aquelles estan pintades igual, una de vermella, una de blava... Sí, clar, però això, tot el nord té aquest format de pinta noruega i tot són de coloraines perquè és que allà que tot a l'hivern és tot blanc si no no trobes ni la casa, no és tan fàcil aquesta història. Vull dir que no és una cosa estètica, ara faré jo aquí... Hi ha un moment molt mato de la pel·lícula. No, també és funcional. Exacte, bàsicament funcional. Quan hi ha una defunció, quan hi ha una defunció a l'hivern... Allò és curiós, sí. Ho posen en una espècie d'urna provisional que després, quan baixa la neu... I aterra. ...ho trasladen al cementiri de terra. I l'enterran perquè és que llavors no hi ha terra per poder enterrar. Sí, sí. És a dir, que això no hi hem pensat mai, però quan t'apropen una condició humana, una societat en què això no té altra solució que aquesta... Bueno, això que deies del valor documental de la bel·lícula, no? Sí, sí. És el més interessant. Això i la llunyania mental d'una persona que tampoc ve de tan lluny però que ve de Dinamarca i la llunyania mental és extraordinària de la canalla, dels pares, d'aquella societat en general perquè a més no és una societat d'ètnia minuit, com s'hi diu així? Ninuit. Per tant, també llunyana. Després, una societat amb dificultat de feines i d'alcoholisme important i, per tant, per exemple, els nens els crien o els pugen als avis. És tota una societat que no deu ser fàcil entrar-hi i no deu ser fàcil sentir-te icòmoda i no deu ser fàcil establir lligams perquè ni ells mateixos tenen masses lligams. Per tant, és realment molt interessant. Què dic de la pel·lícula? Doncs que no té massa història. La història és discretament poc atrapadora excepte el que tu acabes pensant mentre veus la pel·lícula, que això sí que és suggerent. Veus un os blanc, veus les balenes, veus l'aurora boreal. L'aurora boreal. Allò és una cosa extraordinària. A més, val a dir que l'actor és autènticament el mestre que va anar en el lloc. És a dir, que ell està interpretant el seu propi paper. Cosa que, bueno, avui dia que moltes pel·lícules es diuen basades en fets reals, doncs en aquest cas pel que fa al protagonista és de debò. I l'altra cosa que trobo bona de la pel·lícula és que, bueno, una pel·lícula sempre es veu des de fora, clar, però que estan suggerent el que aquell món significa que en aquest món hi entres. I això és el gran valor que té la pel·lícula. No en té d'altres. Perquè els paisatges són magnífics, quan els trineus amb els gossos això és magnífic i el nano que surt jo trobo que té relativament poc ganxo com a actor. Quan veus altres pel·lícules de nens que tenen, jo comparava amb Cafarnaum que aquelles dos criatures són una cosa extraordinària. A mi el que em va agradar més és quan el mestre agafa i els hi posa allà un pòster de Lutero, de Martin Luther. Ah, sí. Penso com se li ha corregut això. I aquells diuen Lutero, a nosaltres el que ens interessa és anar amb l'avi que ens ensenyi a pescar amb l'am. Jo vaig trobar excessiu perquè jo crec que no hi pot haver cap mestre, cap mestre, penso jo, que amb uns nens en aquella situació que hi ha a aquella aula que se li ocorri posar allà Lutero i començar amb Lutero. És que em semblava una cosa però bé, com a xocant, com a xocant n'era. I els nens també ho van trobar xocant. Sí, sí. Molt bé. Bé, aquesta és la meva pel·lícula que jo he vist aquesta setmana. Mira, jo avui no volia parlar de pel·lícules. Volia parlar perquè a Barcelona comença avui un festival, la setmana que ve un altre i a l'abril un altre. Llavors són de cara als nostres oients i correligionaris dir-los que avui comença Americana Film Festival que és un festival de cinema independent nord-americà de Barcelona que és la sisena edició. Funciona des d'avui que s'inaugura des del 5 de març fins al 10 de març. Les projeccions es fan al cinema Girona que és a Girona, a Girona, a Girona, a Girona, a Girona, a Girona, a Girona, el 155, al Sunsetge, que és el carrer Becher 53 i a la Filmoteca de Catalunya que és allà on hi fan un homenatge, una retrospectiva amb uns independents americans que són els germans Zellner i es passen 5 o 6 pel·lícules d'ells. Es projecten 32 llar-metratges i 39 curmetratges, és a dir, que si voleu saber quina és la... I això hi ha una web, això per anar-hi... La programació teniu que anar a info arroba americanafilmfest punt com info arroba americanafilmfest punt com Això és el correu. El correu, clar, això és un mail per enviar mails, però... Americanafilmfest punt com i posant americana punt com A través de Google, només posant això, americana filmfest Ho troba tot. Ho pregunteu a l'operadora, la truqueu, i que us digui... Llarga distància, si és americana és llarga distància. Avui que parlem d'assumpte mèdic, parlar amb l'operadora és interessant sempre. M'hi contesta? Vol més parlar amb l'operadora que amb l'anestesista. Pulse uno si quiere. A mi són els que em fan por. Sí, perquè no tens gaire opció de poder negociar. Sí, perquè quan dèiem allò de despertar és dir, escolti, despertaré? El que no m'interessa és si em farà mal, és despertaré? Sí, clar, i és més difícil sobretot quan el pacient entra al quiròfon i veu un rètol que posa errare o manum est. Molt bo. Bé, segon festival, Oh Lala, festival de cinema francòfon de Barcelona, la segona edició. El Pol sí que ens... Ho dic perquè la convidada que porto en dues o tres setmanes, que he estat avui amb ella... La setmana que ve no l'altra, no? Bé, a finals de mes. 26. Sí, m'ha dit que ella està col·laborant en aquest festival. Jo no el coneixia, perquè és la segona edició, no? És la segona edició, sí. Sí, que la fan a l'Institut Francesc. es posa en marxa el dia 13 i va fins al 19 de març, de 13 al 19, a l'Institut Francesc de Barcelona i als cinemes Texas. Ens vam fer una prèvia que vam anar amb el Joan. però al Texas es farà només la retrospectiva sobre l'Anne Jui. Anne Jui, que ve a presentar la retrospectiva, d'ella hi fan cinc pel·lícules. En aquesta edició es diu, el cinema aquest o l'alà, el festival es diu francòfon, perquè recull en aquesta ocasió films dirigits a França, Bèlgica, Suïssa, Quebec i Tunísia. Caram. Sí. És un festival de les pel·lícules franceses que no s'han estrenat de moment aquí i que llavors la gent francesa de Barcelona els obre una porta a la distribució. Això que les franceses de França sí que aquí es veuen força. Si voleu tindre... Però Tunísia i totes aquestes, clar, no. Si voleu tindre informació o lalafilmfestival.com D'acord. I per últim, el mes d'abril també a Barcelona es fa una nova edició del Barcelona Film Festival. En aquest cas va del 22 al 30 d'abril. Caram, aquesta primavera està farcita. Sí, sí, sí. Bueno, de moment hi ha un abans d'algunes pel·lícules i es farà una secció que es diu Imprescindibles en la que hi haurà un documental sobre el gran Buster, sobre Buster Keaton, i es projectaran tres pel·lícules de Buster Keaton, El Maquinista de la General, Siete Ocasiones, El Moderno Seltholmes i tres pel·lícules de Chaplin, El Gran Dictador, La Quimera de l'Oro i Candilejas. i dir-vos també que el que us parles serà membre, l'han designat membre del jurat. Molt bé, molt bé. Després ens en parlaràs i ens faràs la ressenya i ens diràs... Era una falca, això, publicitària. Sí, sí, ja ho veiem. Això es farà... Bé, estem d'acord. Que no ho has dit, es farà en el cinema. Això es farà, com sempre, en el cinema esverdi. En el cinema esverdi. En el cinema esverdi. Com cada any, sí. I llavors aquesta programació d'imprescindibles continua en el cinema verdi durant uns dies. O sigui, aquestes pel·lícules es veuran en el festival i també en la temporada. Em sembla que és els dijous que fan aquestes pel·lícules clàssiques i així. Oi? Molt bé. Doncs això és el que volia dir. Parlar-nos d'aquests tres festivals perquè també de festivals té a veure l'aficionat. Sí. I els festivals de l'aficionat. Molt bé. I què heu vist aquesta setmana? A veure, hem vist una pel·lícula que es diu Maya de la directora francesa Mia Hansenloff. O veus com hi ha molta cosa francesa constantment, eh? Molta cosa francesa, sí. És constant. En aquest cas, la Mia Hansenloff és una autora molt particular. Vull dir, les seves pel·lícules són molt personals. Sempre expliquen un problema familiar, normalment. Per exemple, és l'autora del pare dels meus fills. i en aquest cas, Maia, explica-la tu, Pep, si vols. No, no, he parlat jo. Us ha agradat? És una pel·lícula interessant. Perquè, clar, quan un dona tantes voltes penso, bueno, us ha agradat o no? No és rodona. A mi no em va semblar rodona. No és la millor pel·lícula de l'autora, tot i que és interessant. Però és interessant, eh? Però, o sigui, altres pel·lícules d'ella són molt més interessants. I la temàtica? La temàtica és un senyor que se'n va, a quin poble se'n va, a quin país? A l'Índia. A l'Índia. Ah, és veritat. Buscant els seus orígens. Sí. Ell és d'origen indi i vol anar a l'Índia a buscar, a veure, la cultura i tot això i llavors troba una noia. Que és la Maia en qüestió. Amb la noia aquesta hi ha una relació que no explicarem aquí. No. Què hem vist més, també? Una cosa que es diu Mia i el Leon Blanco. Sí. I no els dibuixos animats, eh? I no els dibuixos animats. No, no sé què és, allò. Bé, sorprenentment no són dibuixos animats però ho podrien ser. És deplorable. És una cosa bastant horrorosa. Vull dir, la gent, si vol anar a veure aquesta pel·lícula, que es posi el DVD de Hatari, de Howard Hawks i és molt millor. Ah, per què Hatari? Vull dir que no... No sé, va d'una nena que resulta que el seu pare té una granja d'animals exòtics a l'Àfrica i llavors a aquesta nena no li agrada viure a l'Àfrica. Vull dir que, no sé, rebeca tota la pel·lícula, no? Vull dir, perquè... Sí. Una nena petita. Petita, sí. Bueno, adolescent, 12 anys. De 12 anys. Ui, 12 anys, és grandíssima. I llavors, la granja en un principi sembla ser que el seu negoci és vendre animals en els os, però, bueno, vull dir, es descobrirà... Sí, tenen un plan B conflicte que no estan edificant en aquesta qüestió. I aleshores, vull dir, la realització és molt tòpica i molt... I quan la nena té més ganes de marxar d'Àfrica resulta que una lleona dona llum a una peça que és un lleó blanc que només passa cada 100.000 cada 100.000 vegades en surt un. Un floquet de neu. Un floquet de neu al lleó. I llavors hi ha una vinculació nena lleona i nena lleó extraordinària. Sí, bueno, dormen junts i tot, no? Sí, portarà amb algun disgust. Vale. Tenim el lleó des d'un minut zero fins als 4 anys. Bueno, us agraden els lleons, o vosaltres? No. No, no, no, jo no soc carnívor, no. Particularment no. Tu deies per menjar, com a menjar? No, jo com a estètica. Ah, com a estètica. Jo com a estètica. Sempre m'han semblat... Quan són grans. Molt aturats, sempre m'han semblat. Jo és rei de la selva però sempre el veig dormint, jo. el que m'arriba a mi, eh? Ja. Bueno. I llavors aquest matí hem tingut oportunitat de veure una pel·lícula espanyola, bueno, que és de producció basca, que es diu 70 Bill Ladens. Ara expliqueu-la. Però el millor no és això, el millor és que hem tingut l'oportunitat de compartir uns moments amb Emma Suárez. I ens ha tocat. I ens ha tocat. vull dir, ens ha tocat Emma Suárez i estem avui... I estem... Estan molt contents, eh? Oh! A mi és que tant me faci guanyo el Madrid, mira. No pot ser això, no m'ho crec. Sí, sí, sí. Ostres, però pel tràiler té... No té massa bona pinta pel tràiler. No, gens. El tràiler... I la pel·lícula? És molt dolent el tràiler. Amb el tràiler... A banda d'això tan meravellós que us ha passat, la pel·lícula val la pena? No. No. Ah, vale. No, a no ser que qui vagi al cine es trobi l'Emma Suárez i el toqui, no? I el toqui. No es recomana, doncs. No. Ah, vale. No, no. Cas extrem. Perquè és una producció d'aquestes vaques... Això s'ha de dir, i totes a més, que l'Emma Suárez és una molt, molt bona actriu, eh? O sigui, que ella salva pel·lícules de vegades, eh? O i tant, sí. Però és que aquí... Aquí és molt difícil, eh? En aquesta pel·lícula, vull dir, té un paper que no... Que millor que l'hagués fet una altra actriu, perquè és que... Sí. Amb ella la... Tot allò la desborda, vull dir, és que no... No sé. Vull dir, no sé qui l'enredada, però vull dir, és que no sé, ens hauria de fer més cas i no apareix en pel·lícules que no se la mereixen. Ja, sí. Vull dir, que no sé. I llavors és una d'aquestes produccions basques que últimament n'hi ha moltes. Se suposa que a Euskadi hi ha diners pel cinema. Per moltes coses. Cosa que no passa a tot arreu. I aleshores, doncs, per exemple, l'Àlex de la Iglesia s'està dedicant a donar suport a directors joves, cosa que està molt bé. Sí. Però que, en fi, vull dir, totes aquestes pel·lícules tenen una mica una cosa en comú que el guió sembla un exercici escolar, no? Vull dir, com de dir, bueno, ara farem, en aquest cas, vull dir, és un guió d'aquells que hi ha en girs inesperats, no? Vull dir, però n'hi ha 30 o 35, no? Perquè, bueno, és una situació d'atracament en un banc i que prenen hostatges, no? I aleshores, vull dir, esclar, vull dir, gairebé tota la pel·lícula es desenvolupa dins del banc i a fora que hi ha l'Arxança. Està rodada a Euskadi. Sí, sí, està rodada a Santutxo i aleshores, doncs, bueno, és la negociació de l'Arxança amb els atracadors i tot això, que són una parella, un home i una dona, els atracadors. i llavors l'Emma Suárez fa d'hostatge, però és que no resulta, perquè primer que si ell és la protagonista, vull dir, ja veus que, bueno, que no pot estar d'hostatge tota l'estona, vull dir, que hi ha d'haver alguna cosa més, perquè si no, vull dir, per veure l'Emma Suárez asseguda a terra, vull dir, ja no fas una pel·lícula, no? I aleshores, vull dir, tot es complica d'una manera bastant absurda i, bueno, és allò per passar l'estona. És el que dius del guió, hi ha tants trencaments i tants salts, allò per impressionar, que produeix una saturació que no et convenç, al contrari, el que fa és fer-te baixar l'interès. Això és molt delicat, nosaltres hem estat en algun curs de guió i sí que és veritat que ells tenen com a principi el fet de per tindre enganxat a la clientela, sobretot els guions, quan passa més és amb els guions de les sèries de tele, donar girs, però, clar, el que no pots convertir és en una carretera tota de corbes, no? O sigui, la pel·lícula. I aquí hi ha tants girs que no ho superen. Hi ha algunes situacions de comèdia que estan bé, que fan riure, que predisposen a l'espectador a atendre el que és la pel·lícula, però arriba un moment que fatiga una mica, no? Vull dir, no ho sé. Però, bueno... Esperarem que l'apropera. Sí. Bueno, no, si es va invertint diner i fan base per... Això és interessant que un país com Euskadi vagi fent la seva producció. I aleshores hi ha un guionista que és el Jorge Guerrilla-Cacheverría que havia treballat molt per l'Àlex de la Iglesia que està en tots aquests guions. Vull dir, com una mena potser també ell fa el paper com d'Àlex de la Iglesia de dir, bueno, agafem nous guionistes, jo els ensenyo l'ofici, o sigui que això potser... Ens ho prenem com un aprenentatge de futur. Perquè em sembla que hi ha tres guionistes a la pel·lícula. Sí, hi ha tres, són tres. I aleshores, doncs, bueno, això d'aquí uns anys pot donar els seus resultats. Clar, pot ser un espai. Molt bé. Una cosa, ho tinc que dir. Sí? He vist Roma. Ah, al cine o a la tele? Al Verdi. Al Verdi. jo, clar, jo com que l'he vist a la tele tinc pendent d'anar al Verdi perquè sí que penso que les imatges han de ser magnífiques. Bueno, i t'ha agradat o no? Segurament al Verdi t'agradarà més que a la tele. Ja, sí. Perquè, clar... I t'ha agradat o com? Un punt salvable de la pel·lícula No t'ha agradat? És la fotografia i alguns moments. Hi ha 8 o 9 o 10 moments separats que sí, que estan molt lograts estèticament. Jo, a mi, crec que... Però la pel·lícula, amb allò que deia el Joan, jo no poso qualificacions, dic si m'ha agradat o no m'ha agradat. Sí, sí, sí. Rotundament. No m'ha agradat. No t'ha agradat. D'acord. En canvi, jo... Clar, crec que és una... Em sembla que ho vaig dir l'altre dia. Que és una pel·lícula difícil de fer, difícil d'entrar-hi, perquè és una pel·lícula que descriu un món, que el tenim lluny, un món molt ampli, perquè és el de la família, però també és de l'entorn. I jo el que trobo important, en tot cas de la pel·lícula, és que no té història d'entrada, però que al final aconsegueix fer emergir la protagonista de la pel·lícula, que és la minyona d'aquesta família, que al final dona sentit a tota la història un cop descrita. i això sí que ho fa bé. Fa bé descriure el món on allò passa, fa bé descriure el tipus de funcionament d'aquest tipus de famílies, d'aquest tipus del Mèxic dels anys 70, que és on s'està descrivint la història. I jo crec que és un Mèxic que aquí seria dels anys anteriors, i sí que ho recorda aquell tipus de món fris. Però saps què passa? Cada director té el seu Mèxic, no? Ah, no, clar. Jo dic, tu mires a l'àngel exterminador i dius, allí sí que es veu una gent que té algun problema. Aquí no hi ha crítica social. Aquí s'acompanyen els nens a dormir i se diu, àngel de la guarda, dulce companyia, no m'abandones ni de noix ni de dia. La situació de solitud de la minyona és tremenda. I després recordo... I és tremenda i la forma en què la mare de la família l'atracta, que representa que és acompanyadora, en el fons és d'un despreci profundíssim, eh? Per tant, jo crec que està molt més ben descrit que quan vols posar-hi punxades allà dintre. Jo sí que crec que allò és un món... Aquest tipus de personatges, com és la minyona de la pel·lícula, és un personatge absolutament ignorat per tothom, ignorat pel nòvio, ignorat per la família, ignorat pels nens, ignorat per tothom. Vols més desequilibri que aquest? Sí, i jo et dic una cosa. Quan acabi la pel·lícula i continuï la seva vida, seguirà sent ignorada igualment per tothom i putejada en aquella casa, aquesta noia. Sí, però que... Ho tinc claríssim, eh? Perquè el fet que hagi salvat teòricament... No, no, no. No fem spoiler. No fem spoiler. Però no significa res. Però no significa res. És evident que no significa... És aquesta la tragèdia d'aquest tipus de societat, que no significa mai res. Hi ha una cosa que vull dir, perquè m'hi vaig entretir... Això és el punyent de l'estàia. Perquè tenia una cosa. Oi, sí que ens estem anant. No hi anava amb animadversió, eh? Tot el contrari, eh? Ah, no, no, sí. Anava a veure una pel·lícula que ha anat a molts festivals... En general, molta gent no li ha agradat perquè els ha avorrit, eh? I ha recollit molts premis. Sí, sí. Però heu de pensar, estimats oients, que quan comença la pel·lícula, mentre es van sortint els crèdits, sí, hi ha setze tirades d'aigua cap a la claveguera de l'entrada... Perquè neteixen de les caques del gos. Amb una d'aquestes darreres tirades d'aigua... No em diguis que no té intenció tot. Hi ha un moment en què una rajola reflexa un avió que passa. Ah, sí. I al final de la pel·lícula tenim una imatge fixa que no té el senyor Cuarón paciència per anar allà i esperar que passi un avió o gastar-se quatre pèl·les i fer-lo passar i fot un croma i fa passar... La imatge està tancada com una foto i fa passar l'avió realment circulant pel cel. Sí. Increïble. D'acord, d'acord, molt bé. Algú més l'ha vist aquesta? Ningú més? No, no. Tu l'has vist? Ah, sí? Què ens en dius? Doncs, home, jo no puc opinar amb la profunditat que feu vosaltres com a experts. No, no. No som experts. Però jo tinc la percepció que el director el que fa és tractar de retrobar-se o de, en certa manera, de fer una mica una anàlisi de com ha estat la seva infantesa. Sí, perquè ell dibuixa... És el petit d'aquella família. És el petit de la família. I jo penso que tracta d'una mica conciliar tot el que succeeix. i realment és una família de classe mitja acomodada amb un Mèxic dels anys 70 que jo penso que descriu molt bé una societat masclista que hi ha, doncs, també hi ha un component de racisme, no? Enorme. Escolteu una cosa. Amb lo sumisa que és aquella noia, la protagonista índia o nativa d'allà, vosaltres creieu que és normal que s'acumulin 12 caques de gos sense que ella les netegi? Sí. És normal, això? L'abella aquella no li fotria un cop d'escombra a la tercera... No, perquè tenen aquest funcionament a ralentir. Ja. I després, una cosa, ja que tenim aquí, perquè a mi va haver un moment dins de la pel·lícula que discrepo bastant de com està filmat, i és el moment del part. A mi em sembla que és de pornogràfic indescent el tema de tindre aquell criomort que jo crec que van anar a buscar un criomort perquè té molt mala pinta aquell nadó, eh? Ostres, a mi em sembla excessiu allò, eh? Sí, realment escopsa. No, allò és molt dur, però creus que és una persona que li passa una cosa... Em sembla que és innecessari allò. No, no, a mi em sembla que... No sé. Penso que... No, no. Sí, no crec que falsegi massa cosa. El meu home, a veure, eh? No, no, falsejar no. Ah. Em sembla que és pornogràfic. És un ser, eh? Que fa algunes hores podia estar viu, eh? Sí, sí, però pretén descriure una realitat, eh? No, evidentment. Això pots estar... No, però, si no hi ha una cosa, un recurs que es diu elipsis, eh? No cal mostrar-ho tot, eh? Bueno, es mostren moltes coses, eh? Sí, però moltes no es mostren mai, eh? Clar. Bé, d'acord. No sé. No hi posaria... És a dir, jo no dic que sigui agradable pel que ho veu. Clar que no és agradable, però és que tot aquell món, tot aquell món... Escolta, que a Fernaúm hi ha moltíssimes coses que no són agradables i descriu aquell món. Què pretens? No descriure'l... Bé, si tries descriure'l... Jo no soc el director, però jo diria que ha triat allò, perquè allò també el devia com... ser per ell alguna cosa punyent. Com ha sigut per tu que no has vist? Per tant, també pot ser que el director busqui alguna cosa punyent, eh? Tu ho has dit, és una qüestió d'elecció. Ella ha dit... Sí. Em vaig a fer... Crec que em vaig a fer una pel·lícula realista i punyent i aquí poso una planificació del moment del part que duri set minuts i mig i s'hi extend tranquil·lament. Molt bé. Sí. En el fet, a la vida, tot és qüestió d'eleccions, no? Ell escolla aquesta. A mi aquesta no em convenç. No et va agradar, d'acord, d'acord. Bé, i la teva... Sí, realment és una escena molt descarrada, molt dura, que ens cops a tots. Jo la recordo perfectament. I tant. I la revist, perquè fixeu-vos que el que esteu plantejant és que una situació que en definitiva no deixa de ser una tensió sanitària amb un part del risc d'un nadó que neix amb unes dificultats amb un distreç respiratori i que la primera, la perspectiva de la mare a primer pla veure com el seu nen neix en una situació de premort i com l'afredor amb el qual el professional, el metge i l'enfermera fan una reanimació davant d'ella per demostrar que estan fent l'ex artis, és a dir, que estan fent el que toca fer però d'una manera molt eterilitzada sense gaire sentiment entenent entenent que no reanimarien a la criatura però que una mica justificava que s'havia d'estar jo crec que remarca la solitud d'ella perquè sobretot aquesta pel·lícula és la solitud d'ella d'un nen no desitjat d'una relació una cosa una cosa tinc clara la mateixa situació la que va de part és la senyora de la casa i no resol l'escena així home, clar això forma part de la pel·lícula perquè no li importa clar llavors què? amb les classes baixes tot vale? no, les classes baixes va així allò ell descriu el que fa jo crec que no és el mateix però no ho descriu no ho descriu amb un sentit crític allà tothom està actuant com a professionals no sí, sí com que no estan intentant reanimar no reanimació número 1 número 2 número 3 número 4 jo crec bueno depèn de com t'ho miris jo per mi vaig pensar que terrible aquest món que provoca això això vaig jo vaig sentir això i el nen allà a sobre i ara harem una mortaja i allà tal però escolta és que si tu veguessis que és un nino però és que allò és un crio eh un crio mort això té raó però jo crec que ja hem entrat en el tema i ara podríem continuar i això ens porta una mica a base això aquesta situació tan curva i tan fort ah no que em sap molt greu perquè si al final el pol si tenia jo en tenia masses potser però bueno si voleu us en comento una que em va agradar una pel·lícula que va passar per Sundance i de fet va també tenir bastantes nominacions a bastants festivals d'aquest cinema independent americà que es diu 8th grade o sigui l'octavo grado que és d'aquestes pel·lícules de la noia de 13 anys que està allà entre l'adolescència que passa de l'escola d'institut i tormentor sa vida la de l'institut que ella també és una mica aquest perfil de persona bastant no autista però sí com bastant antisocial molt molt antisocial i com a pel·lícula a mi em va semblar però un espectacle o sigui inclús l'actriu o sigui de 13 anys va estar nominada al Globus d'Or com a actriu és una passada és una passada jo us la recomano moltíssim a més com a pel·lícula d'aquestes sobre adolescència està tractada en una forma està cartellera això no ho sé jo la vaig veure per internet perquè està a plataformes però no sé si arriba és d'aquest cinema independent com es diu 8th o sigui com a octava grado és que costa dir aquesta paraula 8th grade de totes maneres està dirigit pel Bob Urham que és un xaval un tio no sé potser deu tenir 25 o 26 anys que ell és bastant bueno bastant jo crec que és bastant conegut als Estats Units com a còmic o sigui com a monologuista però és un tipus de monòleg que fa que és una comèdia molt metallenguatge molt autoconsciència sobre el món de l'art de l'humor o sigui parla molt té unes teories sobre l'humor fa molts musicals per exemple en quant a monologuista i jo com a mínim és la primera pel·li que li veig que és l'Òpera Prima i és però és un espectacle o sigui veure allò hòstia a mi em va encantar jo us la recomano molt doncs la tinguem en compte molt bé aquesta ens ha agradat molt bé tornem molt bé una mica tratant d'enllaçar tot el que ha sortit tot el que està treballant sí el que està comentant molt interessant la veritat és que ser experts o coneixedors si més no tenim un interès profund sobre el que són tantes històries perquè en realitat el cinema el que trata és de fer esforços narratius per entendre'ns una mica més i és cert que la filmografia dona molt de sí de manera directa o indirecta sobre el que és el patiment el que és la nostra finitud el que són els nostres desitjos les nostres limitacions les nostres frustracions com no podia ser d'altra manera exacte i que els metges en aquest sentit jo soc metge de família el que sí que tractem de fer és bàsicament un esforç per escoltar i entendre molts d'aquests relats relats que vosaltres esteu descrivint en el cinema també els vivim en el dia a dia en el nostre context familiar laboral etcètera però al clínic els metges escoltem relats de tota mena i moltes vegades vinculats a el patiment el dolor la malaltia les limitacions moltes vegades els dols les pèrdues i que ens obliguen una mica allàçant el que comentàvem fa un momentet la pel·lícula Roma dibuixa un estil relacional molt fred més que fred molt paternalista el metge està investit com una persona que té autoritat tenia molta autoritat que no permetia massa que el pacient pogués negociar o pogués dir la seva fixeu-vos que parlàvem d'aquesta noia com a pacienta quan queda embarassada ella assumeix que aquell embaràs no es planteja en aquella època si ella pot decidir o es pot plantejar una interrupció voluntària al mateix com actualment en molts països això es pot es pot dur a terme però sí que és cert que quan parlem de comunicació metge-pacient el que sí que hem observat és que les últimes dècades les persones els pacients demanen coses diferents del que s'assumia a temps enrere fa 3-4 dècades enrere el paper més paternalista més més directiu per part del professional tenia una àurea de poca permeabilitat a negociar coses què ens demana què demana la societat què demana les persones què demana la gent que cada cop té més informació sobre el que és la seva malaltia el que poden ser diverses opcions de tractament doncs demanen moltes vegades més permeabilitat per part dels professionals i aquest és un dels grans reptes dels metges i ho puc fer extensió a companys d'infermeria i gent en definitiva que té responsabilitat assistencial i els metges ens formen bàsicament jo soc professor associat també de la Universitat Autònoma i la formació bàsica de les metges és molt centrada en el que és la malaltia en els aspectes biològics hi ha formació també des del punt de la Universitat Psicològica però hi ha encara relativament molt poc d'entrenament en com construir una relació interpersonal amb els pacients com podem escoltar i entendre no solament i diagnosticar evidentment adequadament un problema de salut sinó fins a quin punt podem atençar-nos a desenvolupar un tipus d'entrevista centrada en l'experiència i el consultant i una de les coses que s'està treballant darrerament és implementant quines són les eines com es pot aprendre com es pot ensenyar entrevista clínica comunicació assistencial s'entrada en les preferències del pacient amb avalar les seves expectatives què és el que pensa el pacient que té sobre la seva malaltia què espera de nosaltres quina repercussió està tenint la malaltia sobre el dia a dia tots aquests aspectes de no tant diagnosticar bé una malaltia sinó la vivència de la mateixa és un element de capdalt per saber que el pacient és comprès és entès i a partir d'aquí generar un diàleg i una relació de confiança mínima que moltes vegades això la manca de temps o les dificultats estructurals això no permet i el tipus de medicina tan d'especialitat que s'està fent també ho fa difícil això perquè com que cada cop menys els metges tenen visió global del pacient també no solament no tenen visió global dic jo del pacient com a persona inclús de la seva pròpia malaltia si és de fetge és un especialista si és de trauma és un altre especialista i la visió global inclús el cos tampoc tampoc jo tenia un amic metge que és 20 anys més gran que jo i és una mica de la vella escola i ell sempre em deia és un tio molt de la conya i em deia mira Pep jo parteixo de la base que un pacient ben portat et pot durar tota la vida això és optimisme i és cert perquè hi ha estudis en aquest sentit cada vegada hi ha més coneixement científic hi ha més epistemologia sobre com funciona la comunicació i se sap per exemple una de les coses arrel del que dius se sap que els pacients que tenen continuïtat assistencial amb el mateix metge evidentment que tingui interès i estigui actualitzat se sap que la supervivència i l'esperança de vida s'allarga és a dir un pacient la relació de confiança que s'estableix i és cert que diuen que un metge pot curar o pot aliviar dos metges ja posen entre dubte la viabilitat d'aquest pacient i tres metges l'opinió de tres metges normalment condueixen a fer un certificat de defunció això és més tràgic eh això és un dit que fem entre els metges un acudit però malgrat tot també diem que natura resistit mèdico jo he tingut un pacient que deia no us preocupi perquè malgrat tot la naturalesa pot més que la deixi el que sí que és cert és que aquest empirisme que hi ha hagut durant molts anys i que heredem dels metges del clàssic metge de capçalera a l'hora de relacionar-se sí que és cert que cada vegada hi ha més coneixement i hi ha podríem dir més eines més models de comunicació que es poden aprendre i deia abans i ensenyar i que i que permeten abordar aspectes tan difícils com com m'afronto a donar una mala notícia com com me'n preparo per fer-ho com ajudo un pacient a motivar-se per canviar coses que són difícils modificar hàbits que són molt arraigats molt arrelats pot ser un consum excessiu d'alcohol un problema de tabac una persona que està patint que té una malaltia asmàtica o d'altra naturalesa o sigui com puc ajudar que un pacient que està informat vulgui participar i digui si hi ha diverses opcions de tractament davant d'una malaltia important o greu pugui deliberar conjuntament amb el professional i davant de diverses opcions puguem veure pros i contres de cada una d'aquestes opcions i que al pacient se li permeti a l'hora de deliberar se li permeti que pugui escollir en base les seves preferències i els seus valors quina considera que en aquell moment és la millor opció això és molt important i el model deliberatiu de presa de decisions compartides és quelcom que cada vegada la societat comença a demanar i això requereix d'una banda que els pacients tinguin més informació tinguin eines per poder fer-ho i els professionals també s'entrenen en això en aquest sentit el nostre jo estic en un grup de metges i altres professionals d'atenció primària de la medicina de família que és el grup comunicació i salut que va fundar el doctor Francesc Borrell i que des de finals dels anys 80 ens hem dedicat a fer molta formació metges residents a la universitat i a molts àmbits formar fer recerca i avaluar rebre feedback de com jo entrevisto un pacient jo he après moltes habilitats tècniques per part dels meus mestres metges però potser no hi ha tantes possibilitats per rebre feedback de com com delibero un pacient com m'entrevisto però escolta una cosa ara jo crec que el pacient pot arribar a la teva taula a parlar i ve contaminat molt per internet perquè abans ha entrat a Google i es pensa la millor que ja sap massa i la millor el que porta és una confusió extraordinària suposo que aquí teniu una feina gran també a desmuntar tòpics i sí, clar això ens passa a tots els terrenys i amb la de si no s'escapa d'ell de la mateixa quan entres a Google tens una mà de doble fil de doble fulla perquè la informació és necessària però la informació s'ha d'apair i quan parlem d'informació que ens afecta de manera directa sobre una cosa que és bàsica que és la nostra salut i a més això ens activa emocionalment d'una manera significativa quan jo estic activat en aquest nivell la meva capacitat de comprendre no és la mateixa de fet no, perquè a més quan en una situació de de viscuda una malaltia personal no s'afronta com si és la d'un extern i no és veritat que es pugui tenir objectivitat és molt difícil de fet no vols que et facin mal en principi i això és una o volen que et declixin o no o t'autoenganyes de vegades sí i a més això és un error perquè en el fons a més la solució passa per una situació intermèdia de que és certament en un context d'urziància per exemple l'hospital això es veu força aquesta percepció de manca de control i aquesta angoixa moltes vegades fa que la informació per part del professional del metge la capacitat de comprensió demana una activació important com us comentava és la d'una criatura de 10 anys no em pungi no em pungi recordem recordem i comprenem amb un nivell molt més baix i per tant en aquest sentit tu t'has d'adaptar a les possibilitats però darrere de tot això clar quan jo quan els professionals tractem d'influir de la manera més lògicament més honesta i més positiva i el que l'evidència marca quan nosaltres proposem una sèrie d'intervencions de tractaments en el moment que el professional és pacient de vegades fem coses diferents del que receptem segur i això ens confronta a pensar de quina manera m'agradaria a mi si fos pacient que se'm proporcioni aquesta informació o se'm plantegis la possibilitat de poder escollir si hi ha diverses possibilitats per tant quan jo parlo d'afavorir o quan parlem d'afavorir l'autonomia del pacient hem de plantejar que aquest pacient ha d'estar raonablement acomodat des d'un punt de vista de la seva angoixa tranquil·litzat d'una manera o d'una altra perquè la informació pot relaxar però també és de plantejar que aquesta autonomia que no pot moltes vegades sota la pressió o sota la coacció no pot decidir com voldria moltes vegades requereix que aquesta autonomia s'entingui des d'una perspectiva d'autonomia relacional és a dir que l'autonomia la desenvolupem no solament perquè el que jo penso el que jo considero que és important en base als meus valors a la meva experiència les meves preferències sinó també en base al que la família desitja o no desitja Escolta jo et volia fer una pregunta podríem dir que hi ha un allargament de l'esperança de vida gràcies a l'empastellament que es fa a partir de mitjana edat o així de bueno una sèrie de malalties o problemes que estan allà però vols dir de prevenció els anem paliant amb sí amb aquestes pastelles però si tu dius prevenció que es converteixen en crònics és cert és cert que a mesura que anem envellint apareixen més problemes més problemes de salut això que dius tu crònics i evidentment hi ha gent que té un envelliment més satisfactori amb un període amb un període de menys dependència amb menys malaltia pels motius que siguin moltes vegades perquè no hi ha hagut un estil de vida raonablement saludable l'altre vegades és la sort la genètica l'atzar la vida comportada cada cas segur que és diferent però sí que és cert que si alguna cosa defineix el procés d'envelliment és que hi ha una gran variabilitat i no tots envellim igual i l'envelliment no és quan ens jubilem o quan apareix una data més o menys definida sinó que és un procés amb el qual tots aprenem a partir dels 40 i tants anys el procés maduratiu ja tendeix a créixer comencem a perdre facultats i tu deies l'empastelliment si està ben indicat pot ajudar no ho és tot les mesures clar és molt ràpid això de clar jo crec que una pastilla jo diré una cosa jo tinc com ell abans apuntat una mica tinc allà al tenis de la salut companys que són metges i el tio no es fot ni una pastilla o sigui tu receptes bueno en aquest cas és cirurgià però és radicalment anti empastellament és el que dèiem normalment no fem allò que proposem no no estem parlant de colesterol estem parlant d'alta depressió alta etc el que l'ocorrent que diuen noi hepatitis militus 2 noix pastilla bueno però això és un cas o sigui i podria un cas no no tu parla amb metges bueno ell col·legues col·legues o a lo millor tu mateix ho ets d'aquestes jo el que em fot mira jo tenia a casa un metge que era cap de departament del clínic i quan es constipava em deia jo aspirina i fins que em passa el constipat i ja està però això és una cosa la hipertensió una altra eh digo jo el que és cert és que prenem decisions en base a la percepció d'amenaça de salut que pot suposar aprendre d'amenaça i en base als símptomes que tinguis si tu trobes malament i tu veus que aquell fàrmac té un efecte directe normalment és més tancar prendre'l però fer prevenció primària o secundària i haver de prendre una aspirina o simbastatina o prendre un bosodilatador o un antidiabètic o un antihypertensiu clar perquè una persona tingui dues malalties sigui hipertens tingui una malaltia pulmonar obstructiva crònica i és hipertens doncs hi ha 3 o 4 o hagi ticotúni un far és normal que necessiti prendre fàrmacs i els fàrmacs tenen un paper important no és tot però és un paper que té influència en la supervivència i en la qualitat de vida de moltes persones però com tot s'ha de s'ha de fer els seus efectes secundaris s'ha de fer un trajo a mida a cada pacient i aquestes coses no es poden estandaritzar i aquest coneixement longitudinal aquest coneixement que tens del pacient permet saber què és el que necessita deliberar amb ell també perquè moltes vegades hi ha pacients que no volen prendre medicaments i s'ha de buscar alternatives per tant jo penso que és difícil generalitzar però sí que a vegades hi ha la percepció que s'hipermedicalitza algunes situacions moltes vegades perquè no hi ha a vegades el temps suficient per tractar coses aquesta deu ser l'altre problema greu pels metges no tenir suficient temps m'imagino d'interactuar sí home jo com a metge de família que treballo amb el sistema públic reconec que ha sigut una de les grans fa pocs mesos que hi ha hagut una vaga coneguda per tothom sobretot sol·licitant i exigint que hi hagués sobretot de cara als pressions hi hagués jo diria que el temps necessari per poder i és una qüestió quasi de respecte ha d'haver-hi un temps mínim per poder escoltar la demanda i potser en una entrevista no ho faràs ho faràs en successives encontres però ha d'haver-hi un temps d'acomodació d'escolta de comprensió la clínica exigeix molta disciplina les persones venen nosaltres els metges de família no som la porta d'entrada del sistema som el sistema sanitari perquè veiem els pressions de manera continuada tant a les verdes com a les madures molt bé doncs està resultant molt interessant jo crec jo hauríem de fer una segona part jo encantat m'he tocat si us sembla sí sí sense que està acabant el temps ja ho programarem ho programarem a veure doncs moltes gràcies per la teva intervenció per la teva manera d'explicar-nos la teva proximitat el tema que és el teu com a metge i com a metge i donar llum a la teva clientela potenciar a vosaltres gràcies molt bé bé doncs per la setmana vinent tenim previst parlar sobre el cinema sobre dues rodes que ens han proposat de venir són un grup que jo per el que he vist per internet fa ja ciclistes ciclistes? no motos motoristes motoristes motoristes sí jo també primer vaig pensar ciclistes roda grossa he anat he anat a la web i he vist que són motoristes tinc la impressió que són entusiastes de la moto i entusiastes de descriure el que fan en moto i aquestes dues eines són les que ells transmeten en aquest cinema sons a dues rodes esperem que la setmana vinent ens en facin ens apropin això que ells fa jo he vist que des del 2005 o una cosa així em sembla que tenen tenen han creat els grups i han creat material i concursos i coses diverses per tant esperem que ens en parlen i els escoltarem vinga doncs fins la setmana que ve fins la setmana que ve bona nit bona nit a la setmana que ve a la setmana que ve a la setmana que ve a la setmana que ve a la setmana que ve i la setmana que ve a la setmana que ve Sous-titrage ST' 501