Cinema sense condicions del 8/11/2016 — Cinema sense condicions: estrenes (Doctor Strange, 100 metros, Sully), TV i festivals, i gran especial Jazz & Cinema (Stormy Weather, Anatomy of a Murder, Ascenseur pour l’échafaud, Last Tango in Paris)

Resum general

Programa molt complet amb tres blocs ben definits:

• Actualitat i crítiques de la setmana: impressions sobre Doctor Strange, 100 metros i una anàlisi extensa de Sully de Clint Eastwood.
• Agenda: recomanacions de cinema a televisió, crítica de traduccions de títols, festivals (Terror de Molins i Sevilla) i crònica de l’estrena de La mano invisible.
• Especial “Jazz i cinema” amb Joan Sardà i Pep Armengol: recorregut històric, context de racisme i segregació, biopics, documentals, i escolta de peces icòniques a pantalla (Lena Horne, Duke Ellington, Miles Davis, Gato Barbieri).

"És un homenatge a la cultura de l’esforç, al treball ben fet i a la sensatesa humana" — sobre Sully (Clint Eastwood)

Bloc 1 — Pel·lícules i comentaris

Doctor Strange (Marvel)

• Introducció d’un nou heroi a l’UCM, amb un to que barreja arrogància a l’“Iron Man” i dimensió mística.

• Destaquen els efectes visuals (referència a Origen/Inception) i el viatge quasi lisèrgic de la posada en escena.

• Protagonista: Benedict Cumberbatch.

100 metros (Marcel Barrena)

• Drama de superació basat en Ramon Arroyo i l’esclerosi múltiple; títol pel diagnòstic “no podrà caminar 100 metres”.

• Dani Rovira canvia de registre; recepció tibia: guió a “mig gas” i tendència al melodrama; interpretacions salvables.

• Context: director provinent del documental i TV movies; debat sobre l’encert del càsting.

Sully (Clint Eastwood)

• Valoració molt positiva: film sobri, clàssic, i excel·lent narrativament (estructura no lineal que manté la tensió malgrat conèixer el final).

• Eixos temàtics: experiència humana vs simulacions tècniques, responsabilitat professional, treball ben fet.

• Tom Hanks com a Sully i Aaron Eckhart com a copilot: interpretacions molt sòlides.

• Música de Clint Eastwood i posada en escena de gran clàssic de Hollywood; petita pega: certa exaltació patriòtica.

Apunt de realisme i arts en pantalla

• Discussió sobre Bird (Clint Eastwood) i Cisne negro: tensions entre versemblança i dramatització quan la mirada és d’especialistes (jazz, dansa).

Bloc 2 — TV, traduccions i festivals

Recomanacions a televisió

• TV3: Origen (Inception) — divendres 22:30.

• TVE/La 2: Los soldados de Salamina, Mr. Turner.

• Paramount: Revolutionary Road.

• TVE/La 2: Un dios salvaje (Polanski).

Traduccions de títols

• Crítica a traduccions que canvien el sentit original (p. ex. “Inception” → “Origen”), i anècdotes sobre errors del francès literal.

Festivals i crònica

• Festival de Terror de Molins (inici el dia 11) i Festival de Sevilla (en marxa).

• Crònica de La mano invisible (David Macián), basada en Isaac Rosa: “l’espectacle del treball” en una nau industrial; molt recomanable i amb equip present a la projecció.

Bloc 3 — Especial “Jazz i cinema” (Joan Sardà i Pep Armengol)

Marc general

• El cinema i el jazz s’originen gairebé alhora i es troben en múltiples formats: documental, ficció, biopic, i bandes sonores.

• Context històric: racisme i segregació han condicionat presència, autoría i recepció de creadors afroamericans.

Orígens i “all-black films”

• Pioners: Hallelujah (1929, King Vidor) i The Green Pastures (1936): repartiments negres, espirituals i blues.

• Arrels musicals: de l’esclavatge al gospel i els espirituals; pèrdua de la polirrítmia africana i assentament del 2/4 i 4/4 del jazz clàssic.

• Segregació als clubs: Cotton Club (Harlem): músics negres, públic blanc.

Peçes i moments clau a pantalla

• Stormy Weather (1943): Lena Horne en una explosió d’alegria i ritme.

• Anatomy of a Murder (1959): film noir judicial d’Otto Preminger amb Duke Ellington (orquestra i aparició en pantalla).

• Ascenseur pour l’échafaud (1958, Louis Malle): Miles Davis improvisa davant la projecció — paradigma d’improvisació jazzística aplicada al cinema de la Nouvelle Vague.

• Last Tango in Paris (1972, Bertolucci): tema signat per Gato Barbieri (arranjaments d’Oliver Nelson); lirisme i intensitat.

Biopics i documentals

• Biopics: resultats desiguals; es critica la impostació de Lady Sings the Blues (1972, Billie Holiday via Diana Ross) i el to moralista a The Man with the Golden Arm (1955, Preminger).

• Documentals imprescindibles: Jazz on a Summer’s Day (1959, Bert Stern); Let’s Get Lost (Bruce Weber) sobre Chet Baker; Thelonious Monk: Straight, No Chaser (1988, Charlotte Zwerin) — autèntic monument a Monk.

• Tancament musical: Amarcord (Nino Rota) passat pel filtre d’un pianista de jazz — mostra de com el jazz “fa seva” la melodia cinematogràfica.

Idees clau

• Sully brilla pel seu pols clàssic i el debat ètic sobre la decisió humana en temps d’algoritmes i simulacions.

• El jazz al cinema prospera tant com a textura sonora (ambient, ritme, to) com a tema (biografies, contextos) i mètode (improvisació sobre imatge).

• El context històric (racisme, segregació) és inseparable de la representació musical a Hollywood, però també hi ha hagut espais de llibertat (Europa, Nouvelle Vague).