Cinema, Setmana Santa i mort: clàssics i debats

Bona nit. Hola, què tal? Molt bona nit a tothom. Nosaltres estem aquí per parlar de cinema amb el Francesc avui, perquè, esclar, amb una setmana especial com aquesta, la veritat és que no a tothom li ve bé d'assistir a aquelles devocions que, en definitiva, nosaltres portem a terme. Què tal, Francesc? Molt bona tarda, molt bon vespre, Jaume. I a part que no estava ni previst que ho féssim, però va ser una cosa de dir, exacte, com tu dius, tenim ganes de fer ràdio, ens deixen fer ràdio, doncs vinga. Venim cap aquí i qui pugui. Ja està, la Carme està veient teatre, el Joan està de reunions i l'Andreu no li tocava venir. També està de reunió, per cert. Ja ho hem dit tot, ja hem repassat tota la plantilla d'aquest programa. Exacte, tota la plantilla. Mai tan ben dit com això. A veure, avui a les 9 del vespre veig que aquí hi ha una desfilada d'armats al cos de portants pels principals carrers de la vila d'aquí Sant Just. O sigui que quan sortim ens trobarem ben organitzats. Estàs suggerint un tema pel programa d'avui? La veritat és que sí, perquè això és el que ens vam proposar la setmana passada, dimarts, quan ens vam acomiadar tots vosaltres, val a dir que ens vam acomiadar amb la certesa que no tindríem programa avui, però després vam fer les preguntes adients per veure si la possibilitat de ser-hi, doncs, hi era i no hi va haver cap problema, doncs, nosaltres vam decidir, tant tu com jo, que sí que vindríem. Les consultes posteriors, amb els altres membres que hem esmentat, doncs, no han donat el resultat desitjable. Bé, nosaltres... És igual, seguim fent el programa i ja està. Home, no és igual, que estiguin o que no estiguin. Ja ens entenem, sí, sí, que la ràdio pot més que tots nosaltres. No és que sigui igual que sigui ni no, però que tampoc ens hem de privar d'aquest plaer que nosaltres vam experimentar en el seu moment per venir avui a parlar de cinema. I més quan és la setmana aquesta, com diem, no? Una setmana que veritablement es repeteixen constants Jo des dels temps més remots, o sigui, des del meu naixement pràcticament, no? Dic pràcticament perquè, esclar, fins als 4 o 5 anys difícilment jo puc recordar moltes coses o gairebé cap, no? Però que sí, que des d'aquella època, doncs, per Setmana Santa, en aquells moments no hi havia, evidentment, la televisió. Estem parlant de 70 i una mica més d'anys. I el que sí que hi havia eren cinemes, i lògicament els cinemes quedaven completament governats per unes autoritats que el que permetien era ni més ni menys que fer pel·lícules sobre la Setmana Santa. amb tota la varietat que vosaltres vulgueu tot això després es va anar relativitzant i llavors va entrar en el món de la televisió es retiraven la resta d'estrenes les pel·lícules que s'estaven posant es deixaven de fer sobretot els primers anys i què es feia? te'n recordes una mica d'algunes pel·lícules? la túnica sagrada era l'època dels famosos aquesta és de les que recordo més probablement com a fet agradable O sigui, agradable en el sentit que no plantejava cap tipus de problemàtica coent, cosa que, per exemple, si no és l'egipció, que també la recordo d'una manera molt potent, doncs aquella sí que plantejava una qüestió que és curiós, però ha desaparegut de la Setmana Santa, difícilment. Santa, vull dir, de les setmanes que els anys posteriors he tingut, he viscut i he pogut gaudir-les i al mateix temps veure't privat de determinades coses, no? Llavors, si no, l'Egípcio és d'aquelles que recordo amb molta cruesa. Fins i tot es parlava d'una cosa tan potent com la trepanació. No sé si és que tu has vist la pel·lícula, has llegit el llibre... Jo la recordo, la he vist, però una miqueta llunyana. Llunyana. Sí, sí, ara estic buscant aquí a internet per fer una miqueta de memòria. Sí. I si tu la recordes una miqueta més, doncs la podem anar... Bé, més que recordar-la, ja et dic, és una pel·lícula que ha desaparegut, si més no fa... O sigui, fa molts anys que no... Però mira, ja et puc donar una dada curiosa, que no recordava i segurament pel que estàs dient tu tampoc, està dirigida pel Michael Curtis, el mateix director de Casa Blanca. Carai, que bé. Sí, sí, vull dir, ja tenim una cosa curiosa. Per cert, que l'altre dia vaig veure Casa Blanca, seria molt bo repassar-la. Sí, però això de Setmana Santa no, eh? No, no, jo ara que dius això, no?, de dues pel·lícules de la mateixa temàtica i una planteja temes que poden, bueno, portar una mica de reflexió i altra, en canvi, doncs, que et deixa més aviat, doncs, simplement donant-te informació, plantejant el que hi ha i ja està. Dins el que és el fet, no?, vull dir... I he vist aquesta tarda mateix una pel·lícula que m'ha donat justament aquesta sensació, més aviat, tipus la túnica sagrada, que si no el egipcio, el que tu deies. Una pel·lícula que va tenir molt d'èxit ara ja fa uns mesos, una temporada i mitja, diria jo. i que jo l'he vist avui perquè és el motiu de la tertúlia, que de tant en tant us parlo aquí cada mes més o menys de la Biblioteca a les Voltes, de Sant Vicenç del Sort, demà qui vulgui venir a les 6 de la tarda parlarem del discurs del rei, una pel·lícula que va tenir molt d'èxit, va tenir fins i tot premis importants dels Oscars, I jo quan l'he vista, doncs, mira, ara el comentari que tu has fet m'ha vingut perfecte per comentar-la, perquè és això, és una pel·lícula que té aquest punt de perversió, diria jo, en quant a que et fa una propaganda sobre una institució determinada, en aquest cas la monarquia, a Gran Bretanya, podríem extrapolar-la a qualsevol altre lloc, que semblaria que això només ho fan els Estats Units, que et colen una miqueta de manera civilina i de manera sobreptícia a la defensa d'aquesta institució, a la defensa d'un determinat ideal, però és que aquí ho fan d'una manera tan brillant i tan maca i tan bona, i a més a més ho diem clarament. Nosaltres, a la monarquia, Ho diuen així a la pel·lícula, hi ha cadascú que opini el que cregui. Ens hem quedat amb una funció, som actors, ara hem de saber llegir bé un paper a la ràdio, precisament, que la pel·lícula té molta importància a la ràdio i els discursos que es fan llegits, no improvisats o no raonats, sinó saber llegir-ho de manera que arribi d'una manera eloquent a la gent i que això comporti que el símbol que representa aquesta institució es mantingui i tingui validesa i tingui actualitat. i que no sigui necessari canviar-ho exacte, i allà la pel·lícula ho diu nosaltres hem canviat el nostre rol ara només hem de fer això però clar, en el moment en què hem d'estar doncs hem de fer-ho és igual que passin 30-40 anys però en el moment que és molt curiós la defensa d'una institució d'aquest estil i la manera com ho fan i veritablement acabes emocionat amb la dificultat que té aquest home tothom coneix la història d'un rei que no estava destinat a ser-ho però que per l'abdicació del germà acaba tenint la necessitat de ser-ho i que té una dificultat molt gran per pronunciar correctament, té allò que s'entrebanca a l'anar a parlar i té una persona que intenta ajudar-la amb tota la resistència que això comporta per part de la pròpia persona, que no vol reconèixer el que li ha causat allò i que li passi. Doncs bé, al final acabes veritablement emocionat, perquè clar, el moment històric és tan clau, tan important, és el començament de la Segona Guerra Mundial, exactament no, però bé, sí la declaració de guerra d'Angleterra cap a Alemanya, en el moment en què... La invasió de Polònia es porta a terme i llavors Anglaterra dona un punt de no tornada. Si no tenim una contestació d'això que ha passat i tal, llavors la declaració de guerra ja està feta. I això està encarregat. Sí, sí, sí. es podia dir així llavors el rei és l'encarregat d'això i és molt emocionant com està feta la pel·lícula amb la persona que l'ha estat ajudant com la va recolzant en aquell moment com tothom està escoltant aquest discurs com vas rememorant tot l'aprenentatge que ha tingut Com les pauses, que abans eren un problema, ara són significatives i tenen un punt de prosopopeia i de donar-li més importància al discurs, com l'actor, que ara mateix no recordo el nom, el que fa de rei, ho fa meravellosament, com tot el que fa aquest home, va repetint-se paraulotes per continuar el seu discurs, per no aturar-se, que és una de les tècniques d'alguna manera que han utilitzat, totes les que faci falta. És molt emocionant, però clar, quedes desolat de veure el que t'estan venent d'una manera tan... tan dissimulada. Sibelina, com has dit tu. Sí, sí, sibelina, o subreptícia, bueno, hi ha diferents maneres de dir-ho. Però sí, sí, sí, molt curiós, és una pel·lícula emocionant i que, bueno, demà en parlem, demà en parlem més allà, com deia, a la Biblioteca a les Voltes, qui es vulgui apuntar a les 6 de la tarda. Jo he fet com una miqueta d'introducció, però això no vol dir que no es pugui parlar de la música, que és un dels compositors que ara mateix està fent coses més interessants que té una capacitat per transformar-se en pel·lícula en pel·lícula impressionant, és l'Alexander Desplat, compositor, per exemple, perquè te'n recordis d'una pel·lícula, Jaume, l'arba de la vida, una música absolutament emocionant, doncs aquí es reinterpreta ell mateix. i fa una versió de Händel, dels clàssics, amb una emotivitat increïble, impressionant. Així que, bé, és una pel·lícula que té molts ingredients interessants i té aquest anàlisi, una mica, per la meva banda, aprofitant el que tu deies de la túnica sagrada i, si no, l'egipció, que eren dues de les pel·lícules que ens permetia començar el tema aquest, d'una setmana en la qual la religió, i no només la religió, la mort, podríem dir, té molta importància. I dic això de la mort perquè... va arribar al correu, va arribar a casa, un full molt curiós i que vull destacar perquè em sembla una iniciativa interessant i diferent. No té res a veure, en principi, amb la religió, o sí, però simplement està relacionada amb el tema de la mort. I és un cicle que es veu que va ja per la 11a edició, jo és la primera vegada que soc conscient que existeix, sobre el cinema i la mort. organitzat per les funeràries de Terrassa al Cinema Catalunya d'allà Terrassa Tot s'ha de dir, vull dir, en aquest cas ens enllunyem una miqueta de Sant Just, però vaja, és tan curiós i té tan a veure d'alguna manera amb el que avui ens plantejàvem parlar i comença, de fet, el dimarts vinent, doncs que m'ha semblat adient comentar-ho. Tot i que de les quatre pel·lícules que estan programades per aquest cicle, doncs jo he vist només una d'elles. Les altres, les que es programaran el dia 2 d'abril, el dimarts vinent, que estarem aquí fent el programa en dos passis, a les 7 de la tarda i a les 10, és Cartes a Dios, una pel·lícula que no vaig veure en el seu moment, però que planteja la relació d'Òscar, d'un nen de 10 anys, amb això, amb la possibilitat d'intentar guarir-se també d'una dolència que ningú no sap interpretar correctament i, en canvi, una persona sí que ho sap fer i li recomana que escrigui aquestes cartes a Déu perquè expressi d'aquesta manera el que no pots expressar parlant amb amb altres persones del seu entorn. Una pel·lícula que, pel que jo recordo, la gent que l'havia anat a veure, crec que Carme, per exemple, ens va parlar d'ella amb molta emoció, i en qualsevol cas una companya de feina, que ara ja no treballa amb mi, em va dir que l'havia d'anar a veure, però mira, no vaig poder. Després, L'Àrbol, també, que és una pel·lícula que es programarà el següent dimarts, el dia 9 d'abril, també a les 7 i a les 10 del vespre, de la nit ja, que no sé si et sona, però a mi també em sona molt, però tampoc no la vaig poder veure en el seu moment. El que ens diu aquí és que el que passa a la pel·lícula és que després de la inesperada mort del seu marit, Dawn ha de fer front al dolor i cuidar dels seus quatre fills. Simone, l'única nena, té 8 anys i és la que sembla trobar més a faltar el seu pare. Llavors, què té a veure això amb la mort? Doncs ja ho estem dient una miqueta, la mort d'una persona estimada i la manera com aquesta nena i com la família es relaciona amb un arbre que també li comunica d'alguna forma. És curiós perquè la figura de l'arbre té més significància de vegades de les que pensem i la simbologia que té. La recordo, aquesta sí que la recordo. Sí que l'has vist, oi? A mi em semblava que sí. No la tinc massa present i això em fa dir que la puc haver vist però no ho tinc massa clar, perquè a vegades el que has vist només... són els... o sigui, la promoció, no? I no ho tinc massa clar, la veritat. Mira, hi ha una altra pel·lícula, que serà la del següent dimarts, que es va passar aquí al Cine Club Utopia, però que tampoc vaig poder anar a veure, em sap greu, perquè a les quatre ja dic que a les tres primeres no tinc gaire constància, que es diu Beginners, Principians, i que ens parla de... de l'Oliver que coneix a la impredictible i reverent Anna uns mesos després de la mort del seu pare i llavors mentre van venir a la seva ment records sobre el seu pare un home que va decidir sortir de l'armari amb 75 anys, amb més de 40 anys de matrimoni, heterosexual s'entén, doncs Oliver s'esforça per estimar Anna amb la valentia i el sentit de l'humor que li va ensenyar al seu pare. Una pel·lícula també sobre aquesta temàtica. I una altra que em fa molta il·lusió que es programi, aquesta sí que l'he vista, que no és mal, doncs és Beautiful. Beautiful, que va ser una pel·lícula que va passar una miqueta allò desapercebuda i que fins i tot jo diria que no va rebre gaire atenció ni gaire favor per part de ningú en general. Una pel·lícula, si recordeu, protagonitzada pel Javier Bardem, d'aquest director que havia fet Babel, el director mexicà... Iñárritu. Iñárritu, exactament. Doncs que passava més a més a Barcelona, que hi havia moltes imatges de Sant Adrià, de les Torres, de Badalona... i que era una història d'aquelles que, malgrat que et parla d'un fet relativament o força paranormal, perquè aquí hi ha el Javier Bardent que es relaciona d'una manera gairebé mística amb persones que hi són o que no hi són, ja en aquest món, diguéssim, ell va transitant per la ciutat i va veient com viu la gent, com evolucionen. La situació tan terrible que té molta gent, que normalment considerem culpables de moltes de les coses que passen, vull dir, immigrants que estan treballant sota el llimdar de la pobresa, per exemple, ell va veient tot això, amb una tristesa que va transpugant la pel·lícula i el personatge tota l'estona, Però el que deia és que té contacte amb gent d'una manera molt subtil. I aquesta pel·lícula, així com altres, tu ja saps que últimament m'han irritat molt de la manera com tracten el tema espiritual o el tema del contacte amb persones que estan en una altra dimensió, potser. Aquesta la vaig trobar molt ben... molt ben pensada i molt respectuosa cap a qualsevol persona que vulgui posicionar-se en un cantó com a un altre, doncs el que fa l'Iñárritu simplement és explicar-te una situació d'una ciutat, d'una gent, d'un poble, i per què no l'esperit també que queda de persones que s'ho han passat malament i que pots interpretar-ho com que encara estan... o simplement que queda aquest patiment, aquesta presència en la memòria. Per tant, una pel·lícula que la veritat és que em va quedar, que la tornaria a veure, cosa que jo faig molt poc sovint amb les pel·lícules, però que no em desagradaria recuperar per mirar de tenir una miqueta més clara en la memòria. I això es projectarà el 30 d'abril, ja serà el final de mes. No sé, m'ha semblat una proposta curiosa, no? I per part, a més a més, d'una gent, com som les funeràries, que s'encarreguen d'això, de tenir cura o de fer els tràmits de l'últim pas, diguéssim, d'una vegada que les persones ens hem mort. Doncs, bueno, trobo interessant... Que promocionin cultura està molt bé, no? Exactament, sí, sí. Molt bé. Bé, doncs, promocionada una curiositat. O sigui que... Està molt bé, perquè això, un dels grans problemes que tenim a l'actualitat és precisament, i si t'escoltes en els més pessimistes encara és més contundent, doncs que res, que tot això del que representen ajuts persones que puguin tenir, doncs, una organització que moltes vegades el que provoca aquesta organització és la defensa de persones que tenen necessitat de ser ateses, no?, podríem anar des dels senyors de la hipoteca, però també anant a parar els discapacitats, dos extrems ben clars, doncs la veritat és que tot això sembla que anem amb una dinàmica que serà molt diferent i que tot el que serà la subvenció directa, diguem-ne, després d'un munt de treball que es fa, perquè jo saps molt bé que ho conec molt bé, Doncs ara resulta que no, que això ja no serà així de fàcil, sinó que el que serà una subvenció directa, ja dic, i els més pessimistes ho diuen, doncs ja no serà viable, no? Llavors, esclar, que surti una... no una fundació, però sí una organització com aquesta, que a més a més té la feina segura, com deies tu molt bé, perquè això sí que és una cosa que no falla, doncs que aquestes persones, els organitzadors... d'aquests grups es plantegin fer com de fundacions em sembla que pot ser un punt de trobada perquè allò que no sigui des dels estaments públics pugui ser des dels privats que en definitiva són aquests Aquesta concretament és una societat municipal Vull dir que té una part intermitja, diguéssim. Sí que és una empresa privada, però té com una mena de concessió per part de l'Ajuntament de Terrassa per fer-ho. Però sí, sí, estic molt d'acord amb el que tu dius i, a més a més, d'un punt de vista que podíem anomenar o aconfessional o interconfessional, vull dir que tothom es pot sentir o es pot veure reflectit amb aquesta temàtica sense necessitat d'estar dins o d'una religió determinada. Sí que és veritat que es fa referència a Déu, però no d'una manera concreta, no d'una manera explícita cap a una vessant concreta, sinó cap a una espiritualitat, diria jo, cap a la recerca del que és el contacte amb el que no és la vida que coneixem, que en principi és això. Coneixem-hi pel temps, que l'altre és el que dius tu. Exacte, l'altre és així d'immaterial. Bé, el que està clar és que nosaltres ens havíem proposat avui, però penso que aquesta sortida de to li dona encara més sentit. Nosaltres el que ens proposàvem és parlar de coses concretes i que tenen a veure amb el cristianisme. Està claríssim, no? I llavors, bé, hi ha moltes pel·lícules que estan amarades d'aquesta constant. Val a dir que una de les que a mi m'agrada i moltíssim és Cuobadis. El per què és perquè penso que allà s'aglutina tot un munt de coses, coincidències. O sigui, no deixa de parlar de la diferència que hi ha entre el poder romà i el cristianisme emergent, precisament perquè el poder romà ja comença a tenir les hores comptades. Ja està clar que el Nerón, que és el... l'emperador faraó, ai, no, faraó, home, l'emperador de Roma en la qual se situa la part històrica, doncs és un home que ja ha perdut gairebé el nord, no? Vull dir, tots els valors que balluga ja gairebé no tenen importància i entre les seves files hi ha tot un seguit de sabaruts que diuen això ja no va de cap manera i aquest paio ens porta a la perdició i el que està clar és que les alternatives se les ha de mirar un amb aquell sentit d'agradabilitat. I el cristianisme, per part d'alguns dels que estan més propers, ja ho miren d'aquesta manera. Sí, és com si reflectis el final d'una època, hi ha una alternativa d'alguna forma que ja no pertany a aquesta situació de punt final a la que... sembla ser que de manera cíclica arriben les civilitzacions o les societats. Bé, és que ara no em surt exactament la paraula. Allò que sempre es reflecteix quan això, quan una societat arriba a un punt de decadència, aquesta era la paraula que volia trobar. D'alguna forma, quan els valors ja... s'han gastat perquè s'han utilitzat tant que hi ha persones que s'han aprofitat d'un sistema que segurament en el seu origen, com qualsevol sistema, pot tenir la seva validesa, doncs, efectivament, hi ha una alternativa per allà, hi ha unes persones que miren d'organitzar-se de manera diferent, de tenir-se en compte una mica més entre ells per defensar-se, per solidaritzar-se davant de les dificultats... Diguem-ne que es perverteix una mecànica que en un principi, com dius tu, podria tenir el seu sentit, però que, esclar, vull dir, donat que la raça humana, pel que diuen molts, tenim la dificultat de no tenir una constància i entregar-nos amb aquella fe que cal a una mecànica i que això generi una correcció que que no, eh? Vull dir que no, que no, i això penso que hi pot haver... Bé, que hi ha molta gent que n'està convençuda d'això i que aquest convenciment el que li provoca és precisament, doncs, encara que siguin les petites coses, doncs, aquí amb la mecànica, i això, esclar, es va pervertint fins que ja no és creïble. Aquesta podria ser una de les constants que tenim en aquests moments, en el teixit social en què vivim, no? Jo sí et sembla, per cada exemple, perquè em fa la impressió que tu has preparat una mica, o pel que has dit tens la idea de parlar de pel·lícules al voltant del cristianisme, jo sí et sembla, perquè últimament he vist més d'una i més de dues pel·lícules al voltant de la Índia, sobretot, i de diferents religions, perquè la Índia, Pakistan... es mouen la religió hindú, la musulmana. Miraré de donar també exemples d'altres religions i de coses similars o d'exemples que puguin donar una alternativa, com per exemple això que diem de la decadència a la que es pot arribar agafant uns valors i portant-los al límit i no volem veure res més. Hi ha una pel·lícula de la Índia, d'aquest cicle dels que us parlo de tant en tant, de l'Imagine Índia, però en qualsevol cas és una pel·lícula d'aquell país, llarga, de 154 minuts, que de vegades protestem d'això que es diu Abu, fill d'Adam, que es va poder veure en el quart cicle d'Imagine Indie a la Filmoteca, l'estiu passat, i que aquí veiem una mica el contrari. No la decadència d'un sistema, sinó com una persona, si veritablement és constant i és conscient dels principis que està seguint i els porta fins al límit doncs pot tenir coherència, pot tenir sentit al que fa. Aquí Abú és un home ja d'una seixantena d'anys més o menys que viu amb la seva dona de tota la vida i que des de molts anys enrere ha intentat sempre anar a fer la predignació, són musulmans, musulmans podíem dir ells sobretot ortodox, allò de seguir les regles del Coran de manera al dímid. I com que sabeu que una de les coses que diu la llei musulmana és que una vegada la vida s'ha d'anar a la Meca, és com una obligació que tenen les persones que professen aquesta religió. Aquí, per una banda, et dona el punt de vista d'aquest home, que té aquesta coherència, però ja us dic, fins al límit. I per una altra banda també parla de manera molt valuosa, diria jo, de l'abús que una obligació com aquesta comporta per part de persones que s'aprofiten d'això, que miren de fer negoci d'alguna forma. O sense la intenció de fer negoci, però sí que, clar, l'obligació és tan forta que pot arribar a condicionar una persona de tal manera que acabi traïcionant els seus principis. Llavors aquest home aconsegueix, i us asseguro que és una pel·lícula d'aquelles admirables per la coherència que té des del començament fins al final, de com aquest home fins i tot és capaç de sacrificar aquesta obligació que té d'anar a la meca per seguir els principis que considera encara més forts que són el de... el de seguir una sèrie de preceptes com és no abusar de ningú, no aprofitar-se de ningú. Hi ha un moment, per exemple, que li compra una persona, un conegut seu, un arbre que ha tingut sempre a casa seva i que és valuós per la seva fusta. i resulta que quan li ha donat una quantitat de diners important, generosa, que correspon al valor de l'arbre, però després es veu que l'arbre en realitat està acorcat, no està bé i no té el valor que semblava que tenia. I l'home quan ja té tots els diners per anar, per fer el viatge, ja el té apareulat i tot, doncs se n'adona que no ho pot fer i que aquells diners els ha de tornar perquè si no perjudica l'altra persona. Llavors, bé, tot això que comportaria una coherència, com dic tota l'estona, amb uns preceptes, però que en realitat són més una convicció interior, que podem tenir les persones i podem ser capaços, si tenim aquesta constància, aquesta capacitat, de respecte cap als altres, que connectaria amb això que dèiem abans, aquelles persones que comencen... a professar, a seguir uns preceptes que miren de protegir persones que, si no fos parelló, no tindrien protecció, perquè estan fora del sistema. Llavors, aquí, aquest home i aquesta pel·lícula, recordo el títol, és Abú, fill de Dan, és la coherència portada al màxim, la persona que fins a l'extenuació, fins que arriba un moment que dius no, no pot ser, no pot ser que ho faci, i la persona és capaç i t'arriba a l'ànima, al final de tot de la teva sensibilitat. És una gran, grandíssima pel·lícula. Permeta'm una cosa, i a partir de la manera precisament que s'ha explicat aquesta pel·lícula i els valors que ella porta, no?, Jo el que sí que entenc és que Kuo Vadis, el que té de problemàtica, igual que Ben Hurt i qualsevol d'aquestes pel·lícules que ens parlen de tot això sobre el cristianisme, és que, esclar, es parteix de la base... que la bondat és un fet que en tot cas té la seva dimensió a partir d'un enorme sacrifici, fins i tot la pròpia vida. Llavors, esclar, tu acabes d'utilitzar aquest mateix terme amb un altre concepte religiós, però que jo destriaria una constant, que seria la constant aquesta que precisament l'altre dia la vaig dir, que una persona l'atribuïa a una altra. I era dir, mira, diu, aquesta és una persona que no és un creient, però que en definitiva no és necessari per tots nosaltres. Així mateix ho deia. Per què? Perquè la seva bondat és correcta. O sigui, el que tu esmentaves, no? I no és que faci cap sacrifici aquella persona, sinó que senzillament el que fa és comportar-se, oi? Vull dir, el que tu acabes de dir, no? I sentir-se bé amb si mateixa. I sentir-se bé amb ell mateix. Sí, el que passa és que, bueno, llavors la religió aquí estaria parlant que els preceptes religiosos serien una miqueta igual que la llei, d'alguna forma. I aquí ja entrem en temes d'interpretació de l'espècie humana, del comportament que tenim. Si som capaços o no, sense regles, sense lleis, de comportar-nos com cal, diguéssim. És a dir, de no fer mal a l'altre. Jo diria sense una fe absoluta, sobre una constant, que és la que ens... se suposa que és la que ens porta, doncs, a comportar-nos molt bé. Sí, sense tenir aquella idea, no?, que dona el Dostoyevsky, amb el nom de la seva novel·la, Crimen y Castigo, no?, vull dir que si comets una falta, doncs, bueno, o Delitos y Faltes, no?, que seria l'altre del Woody Allen, doncs que si tu comets una falta saps que algú et perseguirà per això. La pregunta, la gran pregunta, potser, una de les grans preguntes que podem plantejar-nos en el programa d'avui i potser en la resta de la nostra vida, doncs és si les persones són capaços d'actuar sense aquesta reglamentació, sense aquesta persona que et perseguirà si fas una cosa malament, doncs podem comportar-nos d'una manera coherent i d'una manera no santa, perquè llavors entraríem dintre del terme de la religió de nou, però sí en un sentit del que és el respecte cap a l'altre i al mateix temps que amb tu mateix. Sí, jo no sé si per tota la vida, probablement m'he trobat més d'una vegada amb una situació semblant a la que tu acabes de plantejar, no? Però sí que és cert que jo recordo que en alguns moments de la meva vida m'ha vingut aquella valoració de dir, escolta, dic, soc prou coherent amb tot allò que jo ja veig que podem arribar a ser tots plegats sense trampes ni cartrons, per dir-ho d'una manera, oi? Llavors dius, doncs sí, vull dir, com a mínim ho busco, ho remeno, no ho imposo, això és clar, perquè llavors malament, no? Malament perquè obligar aquestes coses és com perdre's en l'infinit, no? Vull dir, no hi ha sortida. Però el canvi sí que el que tu acabes de dir, aquesta pregunta de dir, escolta, podem arribar a assolir sense això que tu acabes de dir, sense aquests condicions, Sense aquests condicionants no ho diria així, sinó sobre aquests elements que, en definitiva, diem-ne que l'home ha estat capaç de crear precisament per establir aquesta normalitat, aquesta relació, i, esclar, fins i tot les mateixes religions, moltes vegades, del que parlen és que ens posarem d'acord i tots anirem a una. Clar, vull dir, llavors seria una altra història, també, no? Vull dir, a veure... Jo crec que hi ha un fet que per mi és inqüestionable. Jo sí que crec que algun dia la raça humana, precisament quan es tregui de sobre la trampa i el cartró podrà actuar d'una manera correcta i no caldrà que hi hagi això, eh? El que dèiem ara, doncs, aquelles constants, aquells manaments, fins i tot, eh? i llavors això pot arribar a ser això és el que es planteja per exemple jo crec que això es planteja als germans Wachowski per exemple a l'Aldes dels Núvols una miqueta aniria per aquí t'expliquen bona part de la història de la humanitat bé Podem dir que té un punt en el qual és un engany de la pel·lícula, però que està molt ben tramat i no està fet perquè l'espectador se senti enganyat, sinó per donar-te una visió que és diferent de la que en principi sembla que t'estiguin donant. Però et parlen de diferents èpoques de la humanitat, més o menys des del segle XVI, tot i que hi ha un apartat, que ja dic, que semblaria que està passant com a la prehistòria i després potser és una altra cosa, però donant-te a la idea d'això, que sempre hi ha hagut una sèrie d'elements o de circumstàncies que han fet que no puguem desenvolupar una... una civilització o una cultura, una manera de viure que no comporti el fet de tenir aquest tipus de controls. Sempre hi ha hagut necessitat de tenir com unes ambicions, de tenir unes combinacions per aprofitar-se d'alguna forma del sistema que hem creat. O potser ja el sistema en si és tan complicat, que és això el que m'estava fent pensar en una pel·lícula, potser el sistema que hem anat creant és tan complicat que ja comporta una dificultat extrema a l'hora d'obtenir una normalitat o de poder anar fent les coses de manera que no calgui això, que hi hagi grans sistemes i que semblaria que... Ho dic perquè hi ha una pel·lícula japonesa que es diu Nadie Sabe que et parla d'això, et parla d'uns nens que són abandonats per la seva mare al seu pis, simplement des de molt temps enrere els anava portant a la maleta cosa pràcticament impensable amb una civilització normalitzada, no? Però, en canvi, allà t'ho planteja, com a pregunta. Sí, podríem dir que és impensable, però també podem dir que no està tan lluny de la realitat, que sí que hi ha molts nens que estan pràcticament abandonats, s'ha de dir, perquè és una realitat que jo, per exemple, veig, vull dir, en casos concrets de nanos de l'escola. Vull dir, que no tenen un seguiment per part de ningú o que han d'anar d'una casa a una altra i no saben ben bé quina és la seva referència. Potser no cal una referència concreta, però sí que com a mínim saber que hi ha alguna persona que cuida d'ells i que a més a més els dona el mínim que han de tenir per saber com portar una vida normal. A la pel·lícula es veu això i llavors, clar, simplement es queden sols en el pis i es van quedant sense llum, perquè els hi tallen la llum. Clar, no paguen, són nens, no tenen un treball, no tenen un salari. Es van quedant sense els serveis que considerem bàsics ara mateix a la societat. I que el teixit social garanteix d'una manera clara. En principi, semblaria que garanteix. En canvi, el Kinky-Doo què fa? Clar, exacte. I una altra pel·lícula del mateix Kinky-Doo, tornant potser una miqueta al que dèiem abans, però entroncant amb el mateix tema... et planteja d'una manera molt punyent i molt bèstia, com acostuma a fer aquest home. Aquesta que deia abans no era el Kinkidu, perdó, Nadia Sabe és d'un altre director japonès i el Kinkidu que és Corea, que és aquesta de primavera, veran, otony o invierno, que et planteja la idea del budisme, però d'una manera veritablement... Pràcticament podíem dir que judeocristiana, en quant a que si la fas, la pagues, per dir-ho així. I en aquesta història, si te'n recordes, és un nen que maltracta una granota i que el seu preceptor, el seu professor o el seu guia decideix que allò ha d'aprendre una lliçó. Llavors, el maltractament que li ha fet el nen és posar-li una pedra i deixar-la que s'enfonsi, que no pugui sortir, que per tant mori. I a l'home aquest li fa fer el mateix, una pedra, llavors ha de portar-la tot el temps, provocant pràcticament... Ho dic perquè de vegades potser la resposta, si som capaços o no, de portar a terme això que estem dient, una manera de fer les coses correcta, doncs potser també depèn dels ensenyants. Jo diria que aquest home que proporciona aquesta manera d'aprendre potser fa un gran massa. No ensenya res, sinó el que fa és simplement castigar, fer de jutge i fer de butxí d'aquesta persona. Potser hauria d'haver una reflexió una miqueta... I això ho dic perquè estem parlant també d'una religió, o una manera de conduir-se a la vida... però que està a prop del que seria una religió que es considera molt pacífica, plena de valors positius. En canvi, en aquesta pel·lícula, el Kinky Duke té una miqueta els nassos o la mala idea de posar un exemple més aviat negatiu de tot plegat. La veritat és que no me'n recordo de la conclusió de la pel·lícula. No sé si acaba donant-hi la raó al mestre aquest que fa això o se li acaba traient, però la qüestió és que plantejar-ho d'aquesta manera ja és un ensenyament que potser haurien de buscar alternatives. Estic convençut, Francesc, que si la veiessis de nou no se t'oblidaria més. Quan la vas veure encara no estaves amb aquestes preguntes sobre... constants així tan peludes, per dir-ho d'una manera. Bé, hem fet, no sé, jo penso que hem fet com una declaració de principis, en la qual també val a dir que hi tenim fe, amb aquests principis, i que són uns principis que ens porten a anar al convenciment tot el contrari de tantíssima gent que tantíssimes vegades et volen convèncer i fins i tot et tracten d'ingenu, no? Doncs que no és possible, que som com som i que no ens en sortirem mai, que sempre estarem amb aquesta dificultat. No hi ha cap mena de dubte que com més dificultats genera, com més perversió existeix en el sistema en què vivim, eh?, doncs lògicament més raó hi ha que això sigui així perquè és clar que és el que passa quan com deies tu ja ens hem acostumat a gaudir de tot un seguit d'avantatges que hem estat capaços de crear lògicament quan aquestes avantatges doncs s'han d'anar retallant per dir-ho d'una manera lògicament entrem en una dimensió de no garantia que ens fa pensar que a veure com ens haurem de defensar de tot això perquè és clar ja no tindrem les certeses que, mentre anava no bé, però sí prou bé, diguem-ho clarament, doncs, com que no tindrem aquestes certeses, doncs, tot plegat es complicarà. I llavors, lògicament, doncs, la perversió anirà augmentant, com és lògic, no? La manca de garanties i d'estabilitat el que provoca és desori, oi? Desordre i tal. Hem de confiar que no. Vull dir que estem en un punt en el qual ja podem saber que sigui en un sistema o en un altre. Hem estat capaços de crear fins i tot en els sistemes més bèsties, com per exemple les dictadures, i això ho hem pogut comprovar, que hi hagi unes garanties socials. Fins i tot en aquests, quan les coses són molt millor, quan la democràcia, quan aquesta paraula tan ambigua però al mateix temps tan rica de matisos que ens permet que sigui un calaix de sastre, tant per bé com per mal, no? Doncs la veritat és que, bé, països que aquesta experimentació s'ha fet amb un rigor molt alt, doncs encara gaudeixen de tot un munt de constants que, veritablement, són l'enveja de tota persona que té la confiança que tot anirà bé, no? jo et podria anomenar mil pel·lícules, oi? En aquest sentit, oi? Passem al cinema pràcticament polític, podríem dir, o social, no? Sí, sí, però és inevitable, clar, parlant d'un tema que aparegui l'altre. Esclar. Vinga, busquem exemples. És que, a veure, jo quan parlem de religió, o sigui, quan la qüestió fe apareix a sobre la taula per discutir-ho, lògicament és el que estem fent ara, manifestar-nos amb el convenciment i la fe que tot això pot ser possible. Per què? Perquè és que ja ho ha estat, no? La diferència que hi pot haver, per exemple, entre un país com Cuba, que ha seguit durant tants anys amb el sistema comunista, amb el que són un país com Suècia, que no ha estat amb aquesta constant, però que les garanties encara són molt més altes, ens posa en contacte precisament amb la certesa que això és viable. Llavors l'únic que cal és saber com ho com ho escampem per arreu, no? I ja està, no? És posar-se a la feina, oi? Diu, oh, que ingenu que ets. Probablement sí, jo no negaré que això sempre és una ingenuïtat. Però, home, vull dir, si tots... Mira, fins i tot, i ja que ho hem esmentat, fins i tot, com recordava una persona, fins i tot en l'època franquista es va crear la Seguretat Social. Ens entenem, no? Vull dir, i fins i tot aquell sistema, amb tot el davassall d'incompatibilitats que tenia per ser realment correcte, doncs, fins i tot en aquell sistema, doncs, una de les coses que jo en tinc la certesa, perquè això m'ho han explicat, doncs, no persones interessades que defensaven el sistema, sinó d'altres, diu, van ser capaços de crear garanties socials, també, no? I hi havia aquesta cinturina, per dir-ho d'una manera... Doncs, home, si això ho vesteixes amb tot el que representa llibertats, naturalitats i tal, és que tot anirà molt bé. I, bueno, hi voldria parlar... Jo, per esmentar una pel·lícula que reflecteix això d'una manera tan contundent, és l'Espíritu de la Colmena. Jo crec que no hi ha altra pel·lícula que ho reflecteixi d'una manera tan correcta. I el per què és molt senzill? Perquè, a diferència d'altres pel·lícules, ens planteja el conflicte. I, en canvi, l'Espíritu de la Colmena de la qualment ens planteja el conflicte intern i com reaccionen fins i tot les criatures, no? I d'aquella manera tan arbitrària fins i tot, perquè esclar, és que la pressió hi és i tal, però tan correcte al mateix temps de dir, carai, tu, que malament anava en quant a llibertats, en quant a les... O sigui, allò que se'ns... se'ns transmetia via cinema, per exemple, amb la pel·lícula del Frankenstein, que la nena no és que li volgués mal al Frankenstein, sinó que la tira perquè llueixi com la pròpia flor, no? I llavors, esclar, el que passa és que la nena no sap nedar i s'ofegarà. Ens entenem, no? Vull dir, hi ha tot aquesta, el mateix pare, de la manera que els hi parlen els bolets, el bé i el mal, que això xisteix, perquè esclar, és que xisteix amb la amb el fet culinari, no? El que cal és coneixement, i davant del coneixement difícilment ha de passar res. I en aquest sentit el cinema té molt a dir, perquè el cinema, igual que tots els mitjans de comunicació, però el cinema pel que té de capacitat de parlar-nos no d'un fet de manera necessàriament documental, sinó de posar-nos-ho de manera ficcionada, de forma que podem reflexionar de manera abstracta del fet, però a més a més ens permet entendre bé el que està passant, pel·lícules com Ciutad de Dios, per exemple, pel·lícules que reflecteixen la situació i que a més a més es van posar en un moment determinat, aquesta pel·lícula en concret, al servei d'una política també, d'un govern que volia canviar les coses, que volia començar a fer que tot rotllés una miqueta millor, el Brasil concretament. Tot el govern de Lula en el moment en què va posar-se davall del país, aquesta pel·lícula, per exemple, a través del director, el Fernando Meirelles, està clar que servia com a aparell polític, no com a propaganda directament, sinó... com a punt de partida de dir, doncs mireu, això és el que tenim, i llavors si volem canviar una miqueta les coses, primer ho hem de conèixer, primer hem de saber la condició, les condicions en les que viuen les persones, i això mateix podíem dir de la veneradora de Roses, per exemple, a Colòmbia, que també era una situació veritablement catastròfica el que es plantejava allà, tampoc cal dir que tampoc, pel que allò s'ha canviat molt amb el temps, el que passava d'aquella forma, Però bé, sí que és veritat que vam conèixer aquesta realitat i podíem parlar de moltes altres pel·lícules d'aquest estil que ens serveixen per entendre el que tu deies, per conèixer la situació i a partir que un coneix pot començar a fer alguna cosa. La situació, per exemple, dels nens en molts llocs del món, el fet de tenir treball és clau infantil. Si ho coneixem, potser podem començar a fer alguna cosa, potser ens podem adonar de les contradiccions que vivim nosaltres en el món, consumint uns productes que al cap i a la fi estan fets per això, per mà d'obra barata, per gent que no es guanya la vida amb això, sinó que està en condicions, com deia, pràcticament d'esclavitud. Tot això hi ha pel·lícules que ho han reflectit d'una manera o d'una altra. Hi havia una pel·lícula basada en diferents històries documentals, que no sé si era l'Espalda del Mundo, em sembla, d'un director espanyol, precisament, que feia això, que mostrava com hi ha nens que treballen amb mines de sofre, per exemple, amb unes condicions infrahumanes. Bé, si ho coneixem i sobretot si els governs, si la gent que té capacitat de decisió, doncs aquestes pel·lícules arriben i tenen prou sensibilitat com per saber que això està passant, llavors no pot passar. I en aquest sentit el mateix Buñuel ho va fer amb aquella història de les urdes. Va dir, d'acord, ara tenim ja una possibilitat o un govern que ens pot fer canviar el que durant segles havia passat i havia enquistat la societat. Però que sapigueu que aquí hi ha tota aquesta qüestió pràcticament física, que no, per tant, hi ha, com tu deies, ni el bé ni el mal. Simplement, si les coses es fan d'una manera determinada, doncs tenen unes conclusions. I en aquella pel·lícula ens mostra com l'endogàmia excessiva, i és tota una metàfora, també, que es pot aplicar a altres coses, l'endogàmia sexual, però que es pot aplicar a endogàmia cultural, també. Si ens tanquem massa amb nosaltres mateixos i només pensem en fer les coses per nosaltres mateixos i no les sabem... perquè tothom que pugui estar interessat s'afegeixi i estem oberts a que tothom opini també, no només gaudir una miqueta del que estem fent. I això jo crec que passa molt, és una miqueta l'època aquesta de la suposada informació, però que ens trobem i últimament a mi m'està passant molt en determinats àmbits. que intentes que la gent conegui pel·lícules, grans pel·lícules que s'estan fent i no se sap, no arriba al coneixement de la gent. És a dir, estem en una època en la que tenim possibilitats de comunicar les coses molt potents, però en canvi no tenim canals perquè se sàpiga tot això que s'està fent, tots aquests productes culturals que s'estan proposant. Llavors acabes plantejant-te si veritablement hi ha aquesta dificultat, aquesta endogàmia, que el producte audiovisual, valuós, creatiu, arribi i per què? I fins i tot al final acabes pensant que són les mateixes persones que ho fan, que els costa una mica d'això, de reconèixer, que ho han de donar a conèixer, que no han de tenir la vergonya, que no han de tenir aquesta por de dir que nosaltres ho fem per nosaltres, perquè vinguin els nostres familiars, els nostres coneguts, sinó que ho ha de conèixer veritablement tothom. I llavors és una manera de deixar de ser sectaris, d'escampar aquesta bona nova, fer una altra vegada el símil religiós, si volem agafar-ho així, que segurament la cultura, el coneixement, el gaudi que comporta, el fet d'estar fent el que tu i jo mateix estem fent avui en el programa, deixar-nos portar per la necessitat d'investigar quines són les claus o quines són les coses que nosaltres veiem que podríem aportar a aquesta dificultat que estem veient, que hi ha a tot arreu de trobar-se mínimament còmode, de trobar-se bé amb tu mateix, amb els altres. Doncs bé, algunes d'aquestes que estem comentant, el fet de poder accedir a aquestes pel·lícules, de poder arribar al punt que estiguem oberts a tota mena de plantejaments. Hi ha un altre tema que no em puc resistir a treure, que jo diria que també està relacionat amb això, tot i que potser de manera tangencial, però és la manera com estem monopolitzats, una mica com colonitzats per una manera de fer cinema i de fer cultura, com és inevitable que de les estrenes de la setmana, per exemple, sigui molt més fàcil que molta gent s'excrigui, estigui d'acord amb el ritme d'una pel·lícula com Una bala en la cabeza, que és la que protagonitza el Silver Stallone, i demà, perquè demà hi ha estrenes, curiosament aquesta setmana és així, demà dimecres, si esteu sentint el programa dimarts, clar, si l'esteu sentint dissabte, doncs això ja queda una miqueta desfasat en la repetició del programa. Però el que passa és això, que demà s'estrenen una pel·lícula també del Bruce Willis, també d'acció absoluta, això no tindria per què ser cap problema el fet que aquestes pel·lícules tinguessin un èxit molt gran el problema és que de vegades estem tan saturats d'aquest tipus de pel·lícula que no som capaços de veure que s'ha estrenat una pel·lícula d'un director turc que es diu Begin Thailan que tu i jo precisament vam tenir l'ocasió amb més persones d'anar al cinema en Maldà a veure una pel·lícula seva els climes i vam quedar completament corpressos impressionats del que plantejava aquell home, de la bellesa amb què ho feia. I, en canvi, la dificultat que tenim en general perquè una pel·lícula com aquesta, o perquè la seva última proposta, que és una història d'Anatòlia, era ser una veia d'Anatòlia, em sembla que es diu la pel·lícula, doncs entre fins i tot un company, molt estimat per nosaltres, dels cinemes del Galliné, Julio, una abraçada, doncs deia això, que no podia, no havia pogut acabar de veure la pel·lícula, que li semblava insuportable, insuportable anar veient com es desenvolupava amb aquell ritme tan pausat, tan... I en canvi, una pel·lícula com aquesta, una bala en la cabeza, és entreteniment, no ens fa pensar. Sí, l'altre dia, em sembla que era aquesta setmana passada que em parlàvem de la dificultat de crear la distància suficient entre el cinema, o sigui, entre la pel·lícula que estàs veient, amb la textura que se'ns està donant, hi ha pel·lícules que és molt difícil crear aquesta distància. Això és el que ha passat amb la pel·lícula de mort, també, no? Hi ha persona que ja està convençuda que no l'anirà a veure, precisament perquè té poc que li provoqui aquest neguit que genera qualsevol cosa molt punyent. I, a més a més, la pel·lícula està feta amb aquesta constant, no? I, en canvi, és el que dius tu, en canvi sí que hi ha aquesta capacitat, i per això tenen èxit el cinema comercial, és això, aquesta capacitat de, per moltes barbaritats, la pel·lícula Django és un exemple, vull dir, segur, seguríssim, per molt bona que sigui i per molt acceptada que sigui per tu, perquè li has donat aquella distància i la gaudeixes amb tota la seva profunditat. Per mi, per molta més gent. Aquesta seria un altre tipus de pel·lícula. No és necessàriament d'entreteniment, penso jo, perquè proposa molts temes profuns. Bé, però hi ha una vessant a la pel·lícula que provoca un distanciament i, en canvi, s'accepta molt fàcil. I, en canvi, el que deies tu, el mateix Mario, també Salutacions, ahir el mateix, com se diu ara el Julio, eh, perdó, la meva manca de memòria, doncs, deia de Django que era genial, i en canvi allò sí que ho aguantes, tot aquella de vessall de sang i tot allò, ho aguantes perquè tu ja tens una permeabilitat per veure allò, i lògicament és una proposta amb un joc, amb un joc, la qual tu ja l'has assimilat com a bo i et permet veure aquella pel·lícula d'una manera absoluta. I en canvi, a mort, entre altres, i aquesta que deies ara tu també, que ho confirmava el mateix Julio, doncs és molt més difícil. No has après... a donar-li, a deixar-li aquesta distància, no? Però amb Amor passa una cosa una mica diferent, perquè, en principi, tothom vol anar a veure-la. Tothom que jo he parlat, ah, sí, sí, jo aquesta pel·lícula, però després és difícil, vull dir, hi ha moltes prioritats, no? A banda de veure Amor, doncs, entren moltes altres, no? No és que la gent digui, no, no, és que Amor és d'aquest tipus de pel·lícules que no... No sé exactament per què, potser perquè abans de mort va fer la cinta blanca, que va tenir aquell èxit, i potser aquí fins i tot podíem trobar el sentit que jo no li trobo la cinta blanca, o que la trobo redundant respecte a altres coses que ja s'havien fet, i en canvi a mort estic d'acord, a mort seria la pel·lícula per recomanar a tothom. És que jo crec que qualsevol persona que s'atrevissa a anar a veure aquesta pel·lícula veuria que una pel·lícula completament contemplativa, podríem dir, o pausada, no et deixa indiferent, no et deixa avorrit. Jo crec que aquesta pel·lícula és l'alternativa, eh? Jo penso que la Cinta Blanca té molt, també, de la pel·lícula Mort. O sigui, jo no fa gaire que la vaig tornar a veure i al final et deixa bastant ennuegat, eh? Vull dir, et deixa com amb una sensació de manca de respiració molt potent. Perquè, esclar, la Cinta Blanca, de fet, és un clàssic que aparentment és el bé contra el mal... i que, en definitiva, el mal provoca mal. I aquest mal, doncs, esclar, et treu de polleguera, esclar, vull dir, no és el que habitualment ens trobem en qualsevol pel·lícula. Llavors, jo crec que sí, que tu vas apreciar una cosa, que això no es pot negar, la vas apreciar i l'has manifestat fins ara, però que la conclusió final del film, que, en definitiva, argumenta d'una manera, jo crec, tan correcta com la pel·lícula Mort, la tragèdia humana, en aquest cas, vull dir, quan no atén tot allò que cal, eh? Sí, però La Cinta Blanca ja es posiciona, ja és una pel·lícula maniquea que acaba dient... Bé, és el que sempre has vist tu, jo crec que no, ja sempre vull defensar. Bueno, no, però entre les dues versions que hi ha de la naturalesa humana, de la versió de Rousseau aquella idea que l'ésser humà en principi és bo per naturalesa i la idea de Hobbes que no, que l'home és un llop per l'home aquestes dues vessants que sempre han estat antitètiques a la història de la filosofia des de fa uns quants segles el Haneke es decanta clarament per la versió del Hobbes en canvi, amor, això no ho fa però la cinta blanca el que tenim allà és que hi ha uns quants valors que sí o sí, han de ser respectats amb tota l'embargadura, i una d'elles és el suprem pare de la família, i que això genera tot un seguit de neguits que... que comporta en una perversió que es pot manifestar de diferents maneres sí, aquest és l'anàlisi que fa i que segurament és el que jo vaig obviar en aquest moment i és la part més valuosa de la pel·lícula això també hi és amb el senyor Iñárritu també però d'una altra manera però aquest altre senyor que també ens posa ara no recordaré qui és el Shyamalan ara sí que m'ha vingut a la memòria Aquest també és un altre senyor que també ens posa en aquests contextos. Sí, és molt interessant que treguis aquest... Clar, perquè és que és això, no? Vull dir, són aquests contextos que dius, bé, tu, escolta, què estan fent? Això és com el que per mecànica natural, en definitiva, diu, hi ha uns límits i els límits s'han de respectar. Jo començo a dubtar-ho tot això, no? Ara, sí que estic convençut que hi ha persones que, com que no han après a autogestionar-se, Lògicament, potser sí que els límits se li poden escapar i que si tu ets d'una permissivitat tan gran, doncs això pot generar. Però, en tot cas, sempre per educar. Ja ho sé, que hi ha gent que no s'educa mai, però és el que hem de procurar que no sigui, clar. En fi, hi ha tantes coses... Podríem continuar parlant, però jo crec que hem donat insuficients arguments per posar una miqueta el punt aquest d'argumentació i que tothom continuï pensant sobre aquest tema en aquesta setmana, que ja és això, que ja és una setmana que està bé que sigui donada a la reflexió. Recordem ja, per acabar el programa, ja estem sentint la sintonia del començament i del final. Tenim aquest cicle també nosaltres establert aquí en el programa. Recordem que després d'aquest programa que hem fet avui tu i jo parlant de la religió, de la mort de la societat, de les utopies i de les bones intencions, al cap i a la fi... Doncs la setmana vinent tindrem un programa també molt especial, en el qual el Joan ens parlarà del director William Wyler, però tindrem un director convidat també. Tindrem el Xavi Puebla, que ens parlarà de la seva última pel·lícula, Puerta Fria, si no recordo malament, que la tenim com a deures per anar a veure-la. També li posem als oients com a deures per poder escoltar el director i potser trucar-nos fins i tot per parlar amb ells. I parlarem d'aquesta pel·lícula com a film del mes i de la resta de la filmografia d'aquest director que ha fet un parell de cosetes més. Per exemple, Benvinguts a Fairwell Goodman, que és una altra pel·lícula molt interessant. Així que ens acomiadem d'aquesta setmana i d'aquest programa especial i gairebé inesperat, podem dir, de cinema sense condicions. Sempre. Salutacions. Sempre cal esperar coses, no? Això ho deia en una famosa sèrie de Kung Fu. Esperar-lo inesperado, eh? Doncs bé, salutacions als nostres companys i a la resta de... Bueno, soients i a la resta de persones que ens estan escoltant ara mateix i ens han seguit i ens seguiran en el blog cinema-sensecondicions.blogspot.com que de seguida tindreu el programa aquest per poder sentir-ho. Bona tarda, bona tarda. Fins la setmana vinent. Gràcies.