Cinema taiwanès i Hou Hsiao-hsien: "The Assassin"; Guerín i "La academia de las musas"; crítiques de "45 años" i "Bridge of Spies"

Cinema sense condicions. Fins demà. Fins demà. Fins demà. Fins demà. Fins demà. Fins demà. Fins demà. Fins demà. Fins demà. Fins demà. Fins demà. Fins demà. Fins demà. Fins demà. Fins demà. Fins demà. Fins demà. Fins demà. Fins demà. Fins demà. Fins demà. Fins demà. Fins demà. Fins demà. Fins demà. Estàs intrigat. Fins demà. Fins demà. Fins demà. Aquestes coses. Fins demà. Fins demà. Fins demà. després de que tornem ja a l'any vinent perquè ja no, com tu deies, no tenim programa ja aquest any, però és la nova pel·lícula de José Corbatio i Juan Cruz. Ah. Incidències. Després de Tapas i de... Covardes? No. Sí, Covardes. Covardes sembla que és. Doncs crec que aquesta és la tercera i, bueno, la veritat és que tinc ganes. Igual que tinc ganes de veure-la, veuré demà perquè fa un passi de premsa amb els directors i parlarem una miqueta menys amb aquest projecte d'infiltrats que tenim, que precisament els companys que segurament l'any vinent s'incorporarà en el programa de Fergat Productions, que som Paul Diggler i Lídia Artigas, Lídia Milet Artigas, doncs segurament demà, bueno, no, segur, ens veiem i parlarem amb els directors i tal, vull dir que serà una cosa interessant. I una altra estrena que tinc ganes. Però quina és la que veureu demà? Incidències. Ah, l'incidències. Es diu així. I una altra que s'estrena aquest divendres, que també tinc moltes ganes de veure-la, també veuré aquest dia, ja és un avançament, pel menys en la nieve. Jo ja l'he vista. Ja l'has vista? Mira-lo. Mira-lo, com que espavilat que és. I a més a més, aquest matí, aquest matí he vist la que presenten el dia 1, que ha guanyat el festival de Sevilla, del Giraldillo de Oro, de José Luis Guerín, que es diu l'Acadèmia de les Mussas. Sí, senyor. Ha passat aquest matí en el bolitxe. No et perds ni una. Ha vingut personalment, perquè el José Luis Guerín estava fent l'estrena a Madrid i no ha pogut venir a la presentació. Sí, és veritat. I ha vingut la seva ajudanta, una noia que li fa el muntatge, ens ha explicat una mica com havia anat la producció de la pel·lícula abans de passant-la. I en tot cas, després, si voleu, doncs, ara que acaba d'arribar el Jaume i parlem de les pel·lícules que hem vist... Doncs mira, el 28 d'aquest mes també es farà el pass i estarà segurament el director José Luis Guerín. Tinc l'intensió d'anar-hi, vull dir que, si és possible, doncs, també parlaré una miqueta més. Jo li faré alguna pregunta. Em sembla molt bé. Em sembla molt bé. Per tant, ja tenim alguns temes. Tenim aquí el convidat que parla a la segona part del programa, doncs, del seu cinema de Taiguan. El Jaume, no sé si ha vist alguna cosa que ens pot explicar el que ha vist, i tu també, doncs, el que hagis vist. Jo, sobretot, des d'ara, des del començament del programa, ja l'he dit abans de començar, el Joan Segué, que per fi ha vingut aquí al programa, que no sé si encara l'havíem acabat de presentar, doncs, que jo, sobretot, li vull agrair a Escriu en directe, en el programa, que a través del tema que havia proposat ja fa temps, però que avui per fi en parlarem, doncs, m'hagi arribat el coneixement d'aquest director, que no havia vist res, del Hu Sien, que és un dels directors d'aquesta fornada, eh?, de directors nous, dels que parlarem després en profunditat, doncs, el fet de conèixer aquest director, per mi ha estat una veritable revelació. Ja sé que la crítica està una mica dividida sobre aquesta mateixa pel·lícula que està, ara crec que ja no està en cartellera, però fins la setmana passada sí que hi era aquí a Barcelona, que és l'Assassina, que ja podrien haver fet una miqueta el detallet, eh?, els traductors de posar l'Assassina i no posar d'Assassin, perquè llavors tothom hauria sabut que és una dona, però bueno, és igual, som així aquí traduint i fent aquestes coses, doncs jo penso que és una petita joia, eh?, de la cinematografia mundial, i aquest director a mi se m'ha col·locat, eh?, a veure tres pel·lícules seves, de moment, doncs, en el màxim, en el màxim, en el màxim, eh?, ara mateix el tinc absolutament idealitzat. Després explicarem els motivos. Així que moltes gràcies, Joan. Segueix molt sovint amb aquest noi, això. I després es refreda o no? Sí, i després es calma i es tranquil·litza. Però bueno, però els seves constants segueixen, eh?, el que li agrada, li agrada, segueix. Sí, sí, sí. Ara ha quedat... Saludem el Joan Seguer, saludem el Jaume Vidal. Ha quedat per sota l'Arts Trier i ha quedat per sota tothom. I no em passa tan sovint com tu dius, no. Passa molt poques vegades. Digues, Joan, perdona. Què has vist? No li deixem parlar al Joan? Deixeu que... No, home, no. A nivell de directors asiàtics, el Hou Hissien no és dels que m'agradi més, però després ja ho comentarem. Després discutirem. A mi m'agrada més una altra, sí, és veritat. Però bueno, ja ho comentarem amb la pel·lícula i la resta de pel·lícules. Jo també t'explicaré un detall molt interessant. Sí, jo el que... La pel·lícula que he vist és això, esclar, com que soc un avi. M'interessa això. Tu sols? Tu sols? No ho som. Ah, no ho sé. Tu també ets aviat? No. Aviat, aviat. No, doncs he anat a veure aquesta pel·lícula a 45 anys, no? La celebració aquesta. També l'he vist. Ja l'has vist, oi? Sí. Ho ha vist tot el Joan. Fent un resum, ho ha vist tot. La veritat és que em va decepcionar bastant. Al final és molt decepcionant. Molt. Al final sobretot. Al final... Jo vaig dir, no sé per què la valoren tant, quan hi ha un final que és horrorós. Sí. Jo penso que més que horrorós al final és perquè l'expliquen aquell final, si no caldria. Vull dir, perquè és que ho deixen penjat també al final. O sigui, diguem-ne que tot el que anava bé, diríem, d'assimilar què és el que els pertorba, i es proposen, doncs, la celebració i acaba ella, doncs, mostrant una disconformitat, no? Que és el punt final. No calia, vull dir, això... I ni lliga, ni lliga amb tota la pel·lícula, eh? Bueno, sí que lliga, perquè, esclar, vull dir, això en pots parlar. Vull dir, això pots... A veure, sí que pot lligar, això. Però quan ja t'has decidit de plantejar un... O sigui, explicar fins i tot com anirà la pròpia festa. Vull dir, llavors, deixar-te aquell punt allà, dius, això no té sentit. Jo penso que la pel·lícula s'hauria d'acabar quan ells dos es proposen, diu, demà vine, perquè li contesta ell, altra vegada amb ella, una vegada més li diu, fes això, i ell li diu que sí. Sí senyor, sí senyor, tant d'acord. I paral·lelament, eh? Llavors, doncs, jo penso que al final està allà, vull dir, ja està, s'ha acabat. Ell complirà, perquè ja ho ha demostrat abans a la festa de la fàbrica, i tal. Llavors, doncs, bé. Jo vaig estar amb la crítica el dia de l'estrena, i els crítics es van sortint dinacs del final, eh? Tota la crítica en general, és a dir, emprenyada del final. Sí, sí, ho vaig veure de seguida, també, sí. Sobretot al final. De tota manera... Com acaba, com acaba? Sí que és interessant... No, si vols, t'ho explicaré després, sense... D'acord. Sí, perquè què li agrada, que li expliquin espòilers? Sí. Sí. Però el que sí que és interessant és que aquí apareix una taca amb un matrimoni que arriba als 45 anys. Aquesta taca no hi ha una voluntat per part ni d'un ni de l'altre, sinó que és una taca que apareix, diguem-ne casualment, que és el que fa més por a la vida, i llavors hem d'enganyar. i llavors, esclar, queden pertorbats per una taca com aquesta, no? I automàticament, doncs, anem a parar, doncs, a dir, bueno, i en algun moment pararà, perquè és prou interessant. Sobretot, el que és més bo de la pel·lícula és que està fet a la Bretanya i és Bretanya. No hi ha... Els actors estan molt bé, eh? No hi ha colors i estan molt bé. Els actors estan molt bé. És la d'això, la Charlotte Rumbling. Fa molt bé, molt bé, molt bé. Ell també, eh? Ell és el, com es diu? El Cortiner. Aquest senyor que era famós als anys 60, perquè era jovenet. Tu te'n recordes de la pel·lícula d'això, del doctor Chivago? Sí. El tema de l'ara, doncs, és el revolucionari, tio, que jo el tinc mitificat, aquell home allà. Doncs, aquí és el que fa d'intèrpret. I ho fan bé els dos, eh? Bastant infantil ell, eh? Més que ella. Però, al final, ella diu, sembla que se li em va a l'ullar. Bé, pel·lícula decepcionant per això, però que té virtuts i penso que és escaient per mostrar. Sí. Per mi l'han sobrevalorat. És a dir, la crítica la deixa pels núvols. És a dir, que és una cosa... Jo penso que en aquest final no... En aquest final no es pot anar pel món. No, no, és cinema de qualitat, això. No es pot anar pel món. Sí, sí, és que, vull dir, salta la vista. Bé, també n'he vist una altra, aquella Miss Amèrica, o no? No l'he vist jo, Miss. Aquesta, sí, Miss Amèrica es deia, aquella. És d'un tal... Bueno, llàstima que no tinc el diari aquí. Miss Tres, oi, em sembla? Miss Tres, és això. Miss Tres Amèrica. Miss Tres Amèrica, sí. Aquesta em va agradar molt, eh? Aquesta està molt bé, eh? No l'he vist, no l'he vist, no l'he vist. Sí, sí. Aquestes són dues nenes que el seu... La seva... La mare d'una i el pare de l'altra es casaran. I llavors jo sabem germanes. Coneixem-nos. I llavors tota la pel·lícula és aquesta coneixença, no? Això mateix. I una és la que tira i l'altra és la que es queda com admirada, no? I llavors aquesta relació la vaig trobar riquíssima en tots els sentits. La que tira més aviat una mica esbojarrada, per dir-ho d'una manera. Jo dic en el bon sentit de la paraula, però que hi va implícit el fet d'una certa desestibilització, sobretot sentimental, eh? Vull dir, edificada, no pas de... O sigui, no una desestibilització emocional que és producte del moment que vius, no. Ja li ve impresa, ja, no? I això està molt bé, està molt bé. I l'altra, no, l'altra és com una mica la que diu... No ho acaba d'entendre, jo, tot plegat, això, no? I llavors es troba amb ell i diu, hòstia, aquesta sí que ho entén. I llavors, doncs, eh? Es fa com un... Molt bé, eh? Vull dir, em va agradar molt, la veritat. És sobre un realitzador, però que després el Francesc ens dirà qui és, que està molt valorat últimament, sobretot a nivell de comèdia nord-americana, eh? I la vaig trobar recorrent. Són les dues que he vist, aquests. Ah, va, i la del d'allò, també, el pont dels espies. El pont dels espies. No, aquesta també l'he vist, home, vas a parar. Em van parlar la setmana passada i... A nosaltres no ens va agradar de... Sí. Es pot veure, està bé, és de l'Spielberg, però no és de les millors de l'Spielberg, com la premsa, també, com la crítica ha deixat donat a entendre, no? És a dir, és una pel·lícula que, per mi, em falla per algunes coses, no? Es fa massa llarga, massa pesada, i, en canvi, la reconstrucció és extraordinària, vull dir, té la reconstrucció de Berlín dels anys 60, quan s'aixeca el mur, etcètera. Això és extraordinari, està molt aconseguit. I també les interpretacions, penso que estan molt bé. Però la veritat és que, com que la pintaven, almenys quan jo la vaig a veure, que era la millor pel·lícula de l'Spielberg i era meravellosa, doncs no n'hi ha per tant, des del meu punt de vista. Bé, semblaria que aquest ha estat l'any de l'exageració, en quant a la millor, la més potent, la més d'allò i tal... En canvi, jo penso que Techo y comida, que és una pel·lícula que vam parlar la setmana passada, la final de l'Spielberg. Això no té res a veure, això. Però això és una extraordinària pel·lícula. Vale, però... No es pot comparar, però és una pel·lícula que s'hauria de destacar com una de les bones pel·lícules que estan fent en aquest moment al cinema. Però com de cada cosa en el seu context, això és com si avui parlarem del cinema... De l'aiguanès. De l'aiguanès. I digues, aviam, posem-la al costat del cinema americà. No. Et quedaran coses una mica bellugades, eh? No sortirà bé la foto. Això no vol dir que quan tens mitjans i que tens molts diners vulgui sortir molt bé. Per exemple, el francès ens esmentava que volia veure Palmenes en la nieve, eh? I jo he tingut una certa decepció perquè té molts mitjans, té una fotografia extraordinària, té uns indrets que s'han gastat una milionada per buscar aquells llocs i tal, i en canvi considero que la pel·lícula no acaba de funcionar, ha de marxar, i és a dir, que els mitjans no asseguren que hi hagi qualitat. I en canvi, a vegades, per exemple, puc explicar-ho d'aquest matí, que ens han passat en el, en el, com es diu, el bohem, no, bueno, el cine aquest que està al bolitxe, no? Sí. Al bolitxe ens han passat l'Acadèmia de les Musses, que és l'última pel·lícula que presenta el José Luis Garín. La pel·lícula està presentada, es veu, a Sevilla, on ha guanyat el Giraldillo de Oro de la millor pel·lícula. És una cosa bastant... I recordem, perdona, que el festival de Sevilla és festival de cinema europeu, eh? Sí, sí, sí. Si ha guanyat, la millor pel·lícula és de tot Europa. No, no, no. Poca broma. Exactament, exactament. És el festival europeu, de pel·lícules europees. A veure, és una pel·lícula realment superoriginal, perquè no he vist, jo penso, fa molts anys, cap cosa que tingui l'estil que té aquesta pel·lícula. Com tot el que ha fet el Garín, vaja. Ah, això mateix. Sí, com bàsicament el que ha fet el Garín. Ah, això mateix. El que passa que en aquest cas es tracta d'una... És una barreja de ficció documental. Comença, jo penso, perquè tot i no he tingut temps, com que ens l'ha parlat al migdia, no he tingut temps de documentar-me i tenir més informació de com viat el rodatge. El que ens ha explicat aquesta noia que ha fet la presentació, que és la que li fa el muntatge conjuntament amb ell, ens deia que van començar una cosa sense saber on anaven, van començar a rodar, van anar rodant, i els ja ha sortit això. És a dir, que ells mateixos no controlaven els mateixos diàlegs creats espontàniament pels actors. Els actors molts d'ells tenen alumnes de la universitat que estudiaven filologia i poesia. I els ja ha sortit aquesta història, i per tant no tenen un control del que passaria. Perdona, això és un mètode de treball, eh? Això és un mètode de treball documentalista, que de fet funciona, i que és el que fa que una pel·lícula sigui tan sorpressiva. Tan sorpressiva. La primera vegada que es fa, vaja. No, no, i original, i la certa mesura, clar, com que resulta que els diàlegs són espontanis per part dels actors, suposo que hi ha actors i hi ha estudiants de la universitat, queda una cosa molt autèntica. La part final, que jo penso que és la part de ficció, te la creus absolutament, perquè veus que allò està viscut sincerament, o sigui que està viscut de veritat. Aleshores, és una pel·lícula de molta parla, representa que comença amb una classe a la universitat d'un professor, que jo suposo que deu ser real, perquè he tingut temps de documentar-me, que es diu Raffaele Pinto, que és d'origen italià, que fa les clares en castellà, però que té alumnes també a la classe que parlen en italià, i que llavors en algun moment s'estableix un diàleg amb català, amb castellà i amb italià, i també amb sardo. I, bueno, doncs per tant es crea una visió més o menys mediterrània, en què els personatges van explicant la seva, inclús van fer recerca... Tot és una mica fent filosofia, però una filosofia bastant abstracta i no fàcilment entenedora, del significat que podien tenir en la literatura clàssica les musses. És a dir, quin és el paper de les musses en la creació? I a partir de Dante, i suposo de la Divina Comèdia, doncs van extreient capítols i idees i coses que es van argumentant i es van... Bueno, això contrastat amb el fet que el professor aquest arriba a casa seva, la seva dona l'espera, li comença a criticar algunes de les coses que ell explica i que ell diu, i clar, i a partir comença a haver-hi un cert o un determinat conflicte. Prefereixo no explicar el que ve a continuació, però crec que és una pel·lícula notòria. És a dir, penso que és una cosa, ja et dic, sumament original, no he vist res en els últims anys... Com la Blanca Neus, vaja. No he vist res que fos tan diferent... Tan diferent... Tan diferent... I, bueno, i penso que no és fàcil, potser, d'entendre en profunditat, i després ja... Jo preferiria que, si quan l'haguéssiu vist, m'agradaria molt... Estava parlant aquest matí, quan he sortit al cine, amb diversos crítics, que dèiem, hòsties que hi encontraràs ja entre... una pistola en cada mano i aquesta. És a dir, per exemple, en cada mano toca un tema més o menys proper, en el que es reflecteixen com viuen o com pensen el sexe femení, i aquí també hi ha una visió del sexe femení, però la veritat és que hi ha una contraposició tan violenta que seria molt interessant fer aquesta mena de relat. José Luis Guerin és un investigador. Tot el que ha fet ha anat indagant, indagant amb la naturalesa de les coses, del cinema, de les persones, de com es relacionen entre elles... Vull dir, és una veritable... Una persona que fa... Bueno, d'aquils directors que aprofundeixen en les coses, i anem fent una llista, i jo afegeixo, eh, i torno a dir-ho, perquè és un tema que ara mateix estic molt pendent, que aquest director que he parlat, el Jússia o Sien, doncs fa el mateix. Vull dir, són directors de tesi. No li he vist res. Directors que aprofundeixen. Ja s'explicaràs si no en recomanes d'ell, perquè jo en voldria veure alguna, però no n'hi he vist cap, eh? O sigui, jo no... Escolteu, deixeu-me que faci un petit parèntesi per parlar de les pel·lícules que a la biblioteca, d'aquí al costat que tenim, la biblioteca de Joan... Tenim tants joans que ara se m'ha oblidat el Joan, que és aquí. No ho sé. Joan Maragall, no. Joan Margarita, això mateix. Moltes gràcies. Doncs han enviat, i estan ara publicitant, com a pel·lícules de... Del mes. De la festa, del Nadal. Molt bé. Estem en aquestes dates. I, bueno, hi ha algunes que són veritablement absoluts clàssics i que ja hem vist un munt de vegades, fins i tot a la televisió, com és Qué bellos vivir, Plácido, Pesadilla antes de Navidad, Los Amigos de Peter, del Kenneth Branagh, que també sabia d'afegir, El día de la bestia, és veritat, és una pel·lícula ambientada al Nadal, no ho he dit mai, no m'han recordat, però és veritat. Feliz Navidad, que és una pel·lícula que no recordo molt bé, però sí que l'hem comentat aquí, fa temps, del 2005, del Christian Carlon, Eduardo Manos Tijeras, Noche de fin de año cero. Aquesta no la comí. No, perdó. Noche de fin de año, sense cero. és que les ulleres en farien una mica de falta. The Holiday, Family Man, bueno, diferents títols, Gremlins, Love Actually, simplement que us passeu per la biblioteca, hi ha més. Hi ha moltes més coses. Love Actually, veus una bona pel·lícula, una pel·lícula interessant. I a més a més, hi ha unes novetats, que no són nadalenques, que també tenen la seva gràcia, com són el novetat ara, l'últim butlletí de novetats, són El juez, que no sé si l'heu vist, jo l'he vist fa molt poc, perquè me la van recomanar una mica. Jo crec que està força bé, un director que no és massa conegut, com a mínim per mi, que es diu David Dobkin, però els interprets sí, eh? El Robert Downey Jr. i el Robert Duval, que es fan de pare i de fill. La veritat és que, bueno, és un duel interpretatiu important, i un duel dintre de la història força important. fonamentalment, es tracta de la història d'un jutge, que és interpretat per Robert Duval, que porta un munt d'anys en un lloc petit, en una ciutat petita d'Estats Units, fent de jutge, és respectat per tothom, però de cop resulta que salta el dubte d'una acció determinada que va portar a terme en un moment, i llavors és jutjat ell mateix. I és el fill, que tenen una relació molt tibant entre si, que ha vingut per l'enterrament de la mare, que s'encarrega de la defensa. Llavors, la lluita que hi ha entre els diferents valors, antics, nous, i entre ells també l'evolució que ha tingut la seva biografia personal, la seva allò, la veritat és que és recomanable. És una pel·lícula més o menys típica de jutges i de jurats, que ja hem vist moltes, però el duel interpretatiu i els temes que van apareixent, la veritat és que la fan recomanable. Interessant. Relatos salvajes ja la tenim aquí també. una altra gran pel·lícula comentada per a ti, que jo tinc pendent de veure encara. No l'has vista tu? No, encara no. Ah, doncs està bé, eh? Siempre Alice, que també l'he comentat abastament, de la Julian Moore, i, dios mio, pero que te hemos hecho. No l'hi he visto. Aquesta pel·lícula sobre els pares que se li van casant tots els fills que tenen i tots amb gent de religió diferent que no s'esperen quan ells el que volen és que es casin amb gent cristiana i catòlica i apostòlica i no hi ha forma, no? Es casen amb hindús, amb musulmans, Francesa, en sembla. Sí, Francesa. Reflectint aquest... Deu ser una família de la casta, això, perquè altres no alterim aquest problema. Bueno, o sí, si t'hi trobessis, si t'hi trobessis, no sé. Si m'hi trobessis. És veritat, si ja t'hi has trobat. No sé per què parlo de vegades. Si ja t'hi has trobat, ja. I cap problema, no? Doncs ja està. És veritat. Això passa només a França, no? Passa. El problema no és d'on ve, ni d'allò... El problema és una altra cosa. El que fan aquí. El que fan aquí, no? Tens raó, tens raó, tens raó. I les característiques hi ha persones. Tens raó. Doncs això, això ho volia comentar, el fet aquest. que es puguis recomanar amb algú o no? He anat sobretot veient aquesta última setmana les taiguaneses, que havia vist també alguna altra, i he vist la de... La de l'assassina. La de l'assassina. Ah, molt bé, aquesta està bé. La crítica l'ha deixat molt bé, però no he pogut veure-la. Sí. Jo tampoc he pogut veure cap de les dues, sincerament. Hi ha qui la troba tontona i tal, però està bé. Jo trobo que sí. A més lliga perfectament. Al final està bé. Però aquesta sèrie de japonesa. aquesta sèrie de japonesa. Avui hem de parlar de cinema taiwanès, que la gent dirà... Abans de començar això, el que has de... O sigui, el que has de començar, m'has preguntat sobre el pont dels espies, vull dir... Ah, sí, sí. Bé, vull dir, jo penso que és un espilbert normal i corrent, vull dir, dels de sempre, amb alguna excepció. Jo per mi crec que, per exemple, la llista de Gilder sí que l'estaca com a molt bona, però d'altres, vull dir, ja... I aquí igual, té la mateixa discussió. Massa... Deixa viure, es diu això? Ja viure. Ja ho has vist. Ja ho hem vist, sí. Llavors, esclar, vull dir, el que potser sí que agafa una mica és l'argumentació, si més no en un principi, eh, de... que és el que mira d'estar aquell, és aquesta persona que creu en la democràcia amb tota la profunditat i que, en definitiva, acabarà... Eroi. Eroi de la pel·lícula. Acaba transformat-se en l'heroi. Però, esclar, l'heroi, no te l'acabes de creure, perquè... És el Tom Hanks. T'has sortit d'aquí, has anat a... Bé, on vas a parar? On va a parar? I, a més a més, és que allà on va a parar, ja veus tu com ho pinten, allò, no? Vull dir, que és horrible i allò. Jo crec que és... Bueno, és típica del senyor Spielberg. D'acord. Ja? Comencem? Com vulgueu. Sí, home. Bueno, he preparat una mica, doncs, això del tema del cinema de Taiwan. I el cinema de Taiwan realment està molt relacionat amb la política de Taiwan. Realment, Taiwan... Bueno, podríem dir que està separat en quatre etapes. L'època del 1910 al 1945. En aquesta època, Taiwan estava invadida pels japonesos. Vull dir, la Xina havia cedit, diguéssim, Taiwan amb els japonesos. I durant aquesta època, pràcticament, es van fer molt poques pel·lícules, o pel·lícules de caràcter japonès, de tot japonès. Costum, com estibles, per dir-ho d'una manera. Exacte. A partir de l'any... A partir de la Segona Guerra Mundial, de l'any 45 a l'any 80, doncs ja va haver-hi un cinema més de xinès. Perquè aquí el problema que va haver-hi, vull dir, amb tot el tema de la guerra de la Xina, els nacionalistes xinesos van perdre la guerra, contra el Mao Zedong, i es van exiliar cap a Taiwan. I després hi va haver un conflicte molt important entre els xinesos nacionalistes i la gent que vivia a Taiwan. Ho recordem. Bé, hi ha una època que jo no coneixia ben bé, que és l'any 47, el 29 de febrer, que és el dia de la pau actualment a Taiwan, en la qual diuen que és el terror blanc. I moltes de les pel·lícules, les tres primeres pel·lícules, la trilogia de les pel·lícules del Ho Hsiao Hsien, són relacionades amb aquests conflictes polítics. O sigui que normalment els directors taiwanesos, sobretot als seus inicis, s'han d'entendre molt al seu cinema respecte al tema polític. Si no, no s'entén. Si no, no s'entén. Concretament, Hombres buenas, mujeres nuevas, fan una referència directa. És la tercera. Exacte. I en aquesta pel·lícula que has comentat és realment on es veu el terror blanc, com sembla que és, dels anys 48, 49. I realment, doncs, bueno, és... Però en aquesta època, pràcticament pel·lícules xineses. Va haver, diguéssim, durant aquesta època, del 45 al 80, sobretot als anys 60, 65, és quan es van començar a fer moltes pel·lícules de kung fu i d'arts marcials. Hi ha un director, que és un clàssic diguéssim a taiwan, que tothom coneix, és xinès, però va fer moltes pel·lícules a taiwan i estava molt intuït a taiwan, que és el King Hu, que encara, doncs, a la casa àsia, hi ha tres pel·lícules dedicades, bé, fetes per aquest director, i es poden veure. Hi ha una pel·lícula que es diu Dragon Inn, d'arts marcials, que jo crec que és una bona pel·lícula, que el Sai Ming Liang, després li va fer un homenatge a aquesta pel·lícula, i li va dir Goodbye Dragon Inn, i és una pel·lícula que també val la pena veure-la. I a partir de l'any 82, ja podríem dir que ha vingut ja l'onada dels nous directors taiwanesos. O sigui, els tres més destacables, que tothom diguéssim coneix, seria Hou Hixiao Hixien. I aquests no tenen influència a la Xina, o sí? Aquests van emigrar quan tenien un any, tant al Hou Hixiao Hixien, d'on van emigrar? De Xina. Sí, un va néixer a Shanghai, i l'altre a Guangdong, en diferents zones de Xina. I quan tenien un any, els seus pares eren del partit nacionalista xinès, i van tenir que abandonar. I van emigrar un any o dos anys. O sigui que realment la influència és pràcticament tot de Taiwan. L'altre no, el Sai Ming Liang, aquest és de Malàcia, va viure fins als 20 anys, emigrar a Taiwan. I també tot el tema de la formació, diguéssim, la va fer allà. Però i quants habitants té més o menys a Taiwan? Quanta gent són més o menys? Doncs no ho sé. Si vols que de veritat, no ho sé. No ho sé. No ho sé. Tranquil, no passa res. Ara busco. Uns 20 milions, no ho sé, no ho sé. No ho sé. A part, diguéssim, d'aquests tres directors que hem comentat, també hi ha l'Ang Lee, que tothom coneix, que té més influència americana que no pas taiguanesa. Aquest és dels pocs que han escut a Taiwan. Encara que després també se'n va anar donant molt temps als Estats Units. I després un altre director... Ha tornat ara, ja? Ha fet alguna pel·lícula. Ha fet alguna pel·lícula. Però segueix treballant també a Hollywood. Sí, sí, sí. Va tornar, però vull dir que principalment ho fa a Hollywood. I després hi ha un altre director que coneix poca gent aquí, encara que a nivell de vídeos i de DVDs es pot veure alguna pel·lícula seva, que és el Chuyang Ping, que és molt conegut a Taiwan. Si voleu, comencem a parlar del primer director, del Hou Hixiao Hixien. Aquest va néixer a Guangdong, o sigui, una regió de Xina, l'any 1947, i el que comentàvem durant la Guerra Civil es va trasladar a Taiwan. Allà va estudiar a l'Acadèmia Nacional de les Arts i de seguida va començar a fer guions i a començar a fer pel·lícules. i, bueno, si voleu, ho comentem a nivell cronològic o anem a parlar de la darrera que ha fet, que és l'Assassina, o d'Assassin, que han dit, de l'any 2015, que ha guanyat com a millor director del Festival de Canç. I a mi, sincerament, a mi m'ha decepcionat una mica. Ja sé que el Francesc, que em va comentar que li ha agradat, però a mi, vull dir... Una cosa curiosa, que jo no ho sabia, en una de les entrevistes que li van fer amb ell i amb altres també directors, es veu que hi ha una superstició a nivell dels directors xinesos que la majoria d'aquests tipus de directors han de filmar una pel·lícula d'arts marcials. Vull dir, és curiós, però això... És una tradició, si no filmes una de marcials... És una tradició, però sembla que una mica que sigui... Veus obligat. Exacte. Veus obligat a fer-ho. Això ho he llegit a diversos cantons. Ho has de fer així o sí. Exacte. Bueno, de fet, vull dir, el Zangui Mo, a mi m'agradava molt les pel·lícules d'un director xinès, les primeres, que m'ha firmat 7.8, i ara en poc temps ha fet les tres aquestes, la caça de dades voladores, la medició de la flor dorada... Que ja no tant. Ja no tant. Aquest tipus de pel·lícules, potser a nivell particular, no m'agraden tant. Que deuen ser molt exitoses allà, no? Deuen ser molt comercials allà, aquestes, no? Allà sí, sí. Però també aquí a Occident. Però clar, de directors... Jo només he fet una relació de directors xinesos que han fet pel·lícules d'arts marcials en poc temps. Hi ha Cantilado Rojo, del John Woo. El... Després, The Banquet, que és del Feng Xiaogang, que també és un director xinès molt, molt famós. 7 Espades, del Suihard. Després el Sanguimó, el que hem comentat, el Giro, la caça de dagues voladores. i després, el Tigre i Dragón, de l'Ang Lee, dels Tomb Raiders, de l'Andrew Lau. Bueno, vull dir que realment n'hi ha moltíssimes pel·lícules. Aquestes són populars. Sí, sí, sí. Bueno, a part potser que, vull dir, podríem comentar l'Akira Kurosawa que ja en el seu temps ja havia començat algunes pel·lícules, vull dir, que va ser dels primers. Se li ha de donar menjar part. Exacte. Vull dir, d'ell era... Però el director aquest, diguéssim, de xinès, d'aiguanès, el King Hu, ha considerat com el Kurosawa de Taiwan. La Taiwan o la Xina, diguéssim, perquè estan... És que a mi, al començament, que he vist de les assassines, però després amb xinès, i no hi ha seguit, em va fer pensar en el Kurosawa, eh? Jo... Les imatges, eh? És que el que penso d'aquesta pel·lícula de l'assassina, bueno, potser sí que s'havís obligat o per aquesta mena de superstició, o perquè... Però jo crec que el que fa aquest director és donar-hi la volta completament, passar completament del cinema de lluita, de la buixa... Exacte. Això també li van preguntar... Passar completament d'això. Vull dir, les escenes que filma... És que a mi em va passar una cosa molt curiosa. El Jaume ho sap, perquè en el programa de Cornellà, doncs un company l'havia vist la pel·lícula i va dir que li havia costat molt, que li volia donar una segona oportunitat, però jo ja sabia, i això li vaig comentar, em sembla, al Joan l'altre dia, que aquesta pel·lícula, per les dues pel·lícules que havia vist anteriors del director, que eren el mestre de titelles i aquesta que he comentat abans d'hombres buenos, mujeres buenas, havent vist aquestes, jo havia entès molt bé com funciona aquest director. No sé, m'havia encaixat moltíssim. Jo ja sabia què anava a veure i vaig aconseguir uns subtítols en anglès perquè no la vaig poder anar a veure al cinema. Llavors, bueno, ho vaig fer així una mica com vaig poder, però ho vaig poder entendre força bé. I llavors ja sabia com treballava aquest director i de la manera com relacionava els personatges i no em va costar gens. Vull dir, sí que costa una miqueta, però això no m'importa en absolut, relacionar els personatges. Alguns no sé exactament qui són i d'allò, però això no m'importa. Jo el que veig és que aquesta pel·lícula no té res de pel·lícula de lluita. És una pel·lícula conceptual. Jo el que crec que fa el Hussie Ocien, que jo no sé dir les sacs aquestes com tu no les dius, jo li trec les sacs i em quedo tan tranquil. Llavors, el que fa és agafar una època, com a mínim en les tres pel·lícules que jo he vist, que són aquestes que esmentava, agafar una època i mirar de retratar-la des de tots els punts de vista possibles. I en aquest sentit és un director únic. Per això jo he destacat que per mi ha resultat una veritable revelació. Jo no soc capaç de recordar cap director que sigui capaç, ha estat capaç de la història de les coses que he vist, i de les coses que recordo, fer això que fa ell. És a dir, una època històrica la retrata des d'agafar un protagonista, en aquest cas una dona, però en altres casos és el mestre de Titellas, que és una persona que primer va sentint la seva veu i després t'adones de que aquesta persona l'estan entrevistant. En el fons és un documental el que estàs veient, una cosa que fa un salt de gènere, s'impressionen. hi ha l'altra pel·lícula en els homes bons i dones bones, també des de moltíssims punts de vista diferents, doncs aquesta època que tu deies de l'exèrcit aquest, com li has dit, de la revolució del terror blanc, des de molts punts de vista diferents, des de tots els que semblava per ell que eren interessants que servís per retratar aquella època. El mestre de barionetes, si te'n recordes, és més de la invasió de Japó. Exacte. Exacte. Seria anterior. Seria una miqueta anterior. Anterior, exacte. I bueno, l'assassina es va molt abans, molt anterior, perquè al segle nou, crec recordar, que està situada en la dinastia Yang, però l'actualitat que té aquesta pel·lícula i el dilema en què posa el personatge de l'assassina, de la dona, que per cert, és una dona maquíssima, vull dir, té un encant, una gràcia especial, una... si t'ha agradat aquest director, te'n recomano que vegis Three Times. Sí, sí, és la que no he pogut veure. que està considerada una gran mestra. A mi em va costar, també. Ja he vist, ja he vist que ella és la protagonista. Jo les trobo molt lentes, vull dir que... Tu d'aquestes 3 o 4 que estem esmentant, quines recomanaries per començar? No, el mestre de marionetes, jo crec que sí. Mestre de marionetes. La que ha comentat també Hombres buenos i Mujeres buenas, i després també va fer El vuelo del globo rojo, però aquesta la va fer amb la Juliette Binoche La passada és apercebuda. La passada és apercebuda. La passada és apercebuda, sí. Però per conèixer realment aquest director, els que ha comentat, i després jo afegiria El temps de mort, joventut i llibertat, Three Times. Els 3 temps aquests, sí. Doncs aquesta, seguint amb l'assassina, es veu que ell realment quan va filmar, diguéssim, tenia moltes ganes de fer una pel·lícula d'aquest tipus, d'arts marcials, i concretament a l'època aquesta de la dinastia, bueno, del segle IX de la dinastia Tang, quan era petit li van explicar una història i tenia ganes d'explicar-la. I realment el que diferencia de la majoria de directors asiàtics o directors que realment han filmat pel·lícules d'arts marcials és que el que comentava és que són arts marcials molt realistes, vull dir que realment no hi ha un lluitador que vagi per les parets allà donant o pugin els arbres i facin voltaretes, coses que realment no poden ser, o volant, que no poden ser possibles. i ell sí que va dir que volia fer una pel·lícula realista i fins i tot va comentar que era per consideració amb els seus actors perquè aquesta actriu que és molt famosa diguéssim, a Taiwan, a Shuki, doncs es veu que en algunes de les quan estava rodant es va fer mal no sé si el braç o el mal i això es veu que té molta cura amb cuidar amb els seus directors. Això sí, per a mi, a nivell de pel·lícula jo ho comparo amb altres directors i per a mi no no arriba a l'alçada però clar, cadascú això, m'imagino que és un tema molt particular. Clar, molt personal, cadascú té els seus gustos. Però jo insisteixo en que no té res a veure amb el que ha fet el Sant Gemó que sí que ha fet un homenatge al cinema a l'art marcial, grandificant-lo d'alguna manera amb el seu estit particular. Aquest home el que ha fet és agafar l'art marcial i portar-lo al seu terreny completament i ha aprofitat per explicar una època determinada que li interessava i un dilema moral interessantíssim que té aquesta dona perquè ella és una persona que l'han entrenat per una cosa molt determinada, vull dir, és una intriga política que ella ha estat entrenada per en un moment determinat de la seva vida enviar-la a assassinar una persona i que... Sí, però sobretot a una persona en concret perquè llavors si sortís a favorit a l'acord imperial i llavors la província que estava intentant guanyar una miqueta d'autonomia o d'independència doncs aquest procés quedés tallat. Però ella comença a observar i el més interessant de tot és això, que ella durant tota la pel·lícula pràcticament no la veus lluitant, algunes escenes de lluita sí que té molt significativa, la veus observant, l'estil de vida que tenen, la manera com es relacionen i ella comença a pensar i això la fa la pel·lícula completament única vull dir, la veus darrere d'unes cortines que les cortines es tapen i llavors veus l'escena difuminada perquè és tal com la veu ella té una màgia aquesta pel·lícula tot el que hi ha amb ella i els personatges com està realment jo t'ho recomano te la recomano perquè jo, com que ja dic que estava preparat jo no la trobo dolenta però vull dir, mai mi em va costar se m'ha fet pesada us la recomano si podeu accedir-hi d'alguna manera perquè em treu el que passa és que no la jo vaig intentar buscar-la no la feien la van deixar de fer sí, sí, sí estava en el Renoir a Florida Blanca la setmana passada fins dijous i llavors justament va marxar sí, sí, sí però bueno una altra pel·lícula seva que també és molt famosa que és el Café Lumière aquesta és una pel·lícula japonesa que ho va fer amb actors japonesos i és un homenatge al Yasujiro Oso en parla de les relacions entre pares i fills i entre tradició i modernitat diguéssim sí, això i aquesta també la vam deixar molt bé sí però jo és un director que em costa em costa realment el trobo lent el Yasujiro no, el Yasujiro Oso m'agrada molt és realment aquest el taiwanès el taiwanès Hoxiaohen Hoxiaohen i de pel·lícules i de pel·lícules n'hi ha moltes que han tingut èxit hi ha flores de Shanghai jo tinc moltes ganes moltes ganes d'anar veient més quines més quines més Flors de Shanghai Flors de Shanghai que va estar nominada la Palma d'Or de Cans que és un film que tracta de relacions entre cortesanes i homes poderosos amb diferents bordells del Shanghai en l'any 1880 després un altre que també va ser molt famosa que és Adiós suradiós de l'any 96 també va estar nominada a la Palma d'Or de Cans tot això no ha arribat aquí a Espanya tot això ho he trobat estrenat a Espanya només n'hi ha 3 o 4 estrenades en el cinema aquestes les he trobat bueno a través de a través de a través de a través de a través de a través de a través de i aquestes sí vull dir que realment doncs són les que jo per mi haig de triar jo a la primera trilogia potser perquè m'agraden una mica aquests drames acostumbristes o aquest que està relacionat amb el tema diguéssim de tic que dic jo doncs jo mira aquesta per desgràcia no l'he pogut veure que va guanyar el lleu d'or d'en Venècia l'any 1989 que és Ciudad de Tristesa aquesta realment és una pel·lícula que bueno la deixen molt bé tot arreu però jo no l'he pogut trobar és com la que el va donar a conèixer o com la seva primera pràcticament em deies abans aquell llibre que tenim molta gent mil una pel·lícula que hi ha que veure antes de morir doncs aquesta ell és la primera que hi és mil una? mil una pel·lícula que hi ha que veure antes de morir em sembla que recordar el títol eh? sí sí sí sí Maestra de las marinetes a mi m'agrada també és lenta però a mi m'agrada aquesta maestra de marinetes és de les que he trobat més és tremenda i pràcticament no té gaire cosa més jo proposaré aquest director com a tema de la temporada vinent ja ho anuncio perquè us aneu preparant intentarem ara podem comentar també una altra Millenium Mambo que també és una altra pel·lícula que també és un clàssic vull dir que realment ha fet pel·lícules sí jo en tot cas una cosa que sí perquè d'algunes d'aquestes que tu l'has esmentat i sobretot del senyor del senyor Ânimo jo hi havia tot el que s'ha estrenat aquí ho he anat veient normalment aquesta última no hi ha estat a temps però no fa gaire que en vaig veure una i volia ressaltar-ho també això que el que em va sorprendre més d'aquella pel·lícula és la característica de tres dimensions que sabia aportar aquell realitzador precisament en pantalla que era no era de tres dimensions o sigui no era 3D llavors això ho vaig tornar repartir per dir-ho d'una manera o sigui ho vaig veure repartit en un lloc d'aquests que passava en un documental de persones que van anar a la lluna i tal no? que hi havia aquesta composició de persona que realment en les tres dimensions eh? vull dir, aconseguia doncs no sé, apropar-te o estar en un espai en el qual tu hi sents partísem no? llavors això ja em va cridar molt l'atenció no? que jo et dic que no recordo com se deia que no fa pas massa que es va passar ahir en aquest programa amb el Joan que ara no me'n recordo el títol doncs el que vaig destacar va ser precisament que tot era de lluites era tot una lluita extraordinària no? s'acabava mai allà després d'una en venia 24 mes saps? però... espectaculars sí, sí però... però... però... una fórmula en la qual filma aquell senyor el que sigui que ho va filmar i agafes per exemple això la jungla de cristall o bé missió impossible i tal és clar i vol ser una cosa semblant també però clar que ella dius ep aquí estem parlant estem parlant de poètica i en canvi la jungla i tot això estem parlant de no sé què no ho saps ben bé de què parles és un hàbit que se'ns ha adquirit però que no té doncs aquella substància que en definitiva et diferenciï de la resta això llavors volia destacar això perquè això sí que ho recordo i segur aquesta de Frank Gimó jo les havia vist totes perquè m'agradava molt vam fer un programa especial només sí però a més a més sí però a més a més les havia vist jo de quan s'estrenaven i tal a televisió no aquestes ni es veuen les clàssiques o el gorrojo o aquesta sí o la linterna roja això sí ara n'hi ha d'altres que no a mi el que em sobta molt i tu ho has esmentat en un passatge del que has parlat és de cortesanes has dit o sigui que sempre estem dins d'una mena d'això d'aristocràcia que té tot el seu muntatge i tal però fins i tot i malgrat això que a mi m'interessa més aviat poc l'aistocràcia val a dir-ho però sí però vull dir que malgrat tot doncs caram estava molt molt aprofundit i molt interessant molt sí sí sí sí bueno després no sé si jo ja parlaria potser de l'Ei Guarayang perquè em sembla que poc temps sí sí no oi tenim un quart encara ah val bueno l'Ei Guarayang és el que havia comentat abans va néixer a Xanghai i també va tenir que emigrar bueno després de la victòria del comunisme es va traslladar amb la seva família cap a Taiwan hi ha una pel·lícula que jo crec que val la pena que la aneu a veure bueno que la aneu a veure que la veiem que l'aconseguim veure per veure YI YI que li van també donar el Premi Millor Director a Cans i és jo crec que és un bon director però el problema és que es va morir relativament jove va morir l'any 2007 i tampoc no ha fet una altra pel·lícula una carrera molt llarga molt poc sí però jo crec que aquesta com a representativa d'aquest director i aquesta la tinc aquesta la tinc jo he vist una seva però ara no recordo el títol és una que dura gairebé 3 hores la jo era ara aquest diumenge que va recordar una miqueta com Woody Allen d'alguna forma relacions de personatges aquesta és una mica perquè també és un tema molt recurrent amb els directors sobretot d'aquesta onada és la relació entre pares, fills i després els amors, desamors corrupcions que hi ha una en què l'àvia baixa en un moment terminat a llançar una escomberia s'han quedat allà en un balcó llavors té un accident és aquesta és aquesta que tu dius? ah, la de Gigi ah, aquesta ja l'he vist jo sí, l'he vist ara fa molt poquet no, no, una pel·lícula que en principi no acaba d'entrar massa en la trama perquè ho veia tot com molt però de mica en mica els personatges comencen a agafar profunditat i comencen a ser relacions sorprenents i sí, sí, la veritat és que no m'ha arribat interessant tant com l'altre director que ja ha dit que estic entusiasmat però bueno però bueno no, no, no jo ho he de fer una llista i després com aconseguir-les perquè, bueno jo no en conec cap jo confesso que no parlo perquè és que no en he vist cap de les que em vas passar a tu Joan bueno, però a més no perquè em vas passar a ell i que vas anar tu a la casa d'Àsia a buscar-la això sí, això sí però jo no les he vistes jo no les he vist jo he vist quatre he vist quatre ja hem esmentat no he vist he vist bueno, sí, quatre a part de l'assassina que seria la cinquena doncs ara em falta una altra que és no sé què de Neon que és d'una altra d'ells tres directors i des del Dios Neon exacte aquesta és del Sae Mingliang exacte, que és l'altre director aquesta és de les primeres que va fer i el Sae Mingliang bueno, em passa el mateix vull dir que a mi són directors que em costen vull dir no és el típic de directors asiàtics que dic tipus doncs Chen Kaegui o Zhang Yimou és un altre tipus de cinema hi ha el Goodbye Dragon Inn que la deixa molt bé que és una pel·lícula que té lloc en un cinema de Taipei en què es projecta l'èpica pel·lícula d'arts marcials de l'any 67 que havia comentat abans del King Hu i és l'última és la darrera projecció que es fa en aquell cinema i són una mica les relacions que hi ha a dins però a mi et dic jo destacava la relació que hi havia entre Woody Allen no directa ni que sigui un imitador ni res amb aquest director perquè Taipei mostra d'una manera molt similar com Woody Allen mostra en Nova York és a dir es dedica a mostrar els carrers els noms dels restaurants on estan els personatges que els veiem de vegades des de fora de vegades entre medins tota la parafernalia una mica que té de la localització dels llocs m'ha recordat molt en aquest sentit en aquest sentit Jin Jin que no me'n recordava el dit tot de la pel·lícula doncs té molt de Manhattan d'alguna manera perquè veiem els ponts d'allà de la ciutat és maco veure la ciutat de Taipei des de tots els punts de vista des dels que els ensenya els edificis que de vegades tenen algunes parts que sobresurten a part de la relació entre els personatges la manera com roda els interiors els hospitals jo crec que mima molt les localitzacions i la ciutat de Taipei que és per mi molt desconeguda doncs sembla que entris a dintre que estiguis fent com un viatge turístic per allà per dintre la ciutat i això m'ha resultat especialment maco de veure la pel·lícula per això per aquest motiu hi ha moltes d'aquestes pel·lícules que rebem mostren això en aquestes darreres hi ha moltes d'aquestes pel·lícules i l'altre director com es diu? el Tsai Mingliang que aquest va néixer a Malàcia es va traslladar d'auls 20 anys a Taipei l'any 82 es va graduar a la Universitat de la Cultura Xinesa en el Departament de Drama i Cinema a Taipei i els seus temes preferits són la soledat i el sexe aquest va tenir una fama molt gran amb el sabó de la cíndria que és el que realment és la pel·lícula potser més coneguda d'ell de fet va ser la primera pel·lícula que es va estrenar a Espanya que és de sexe bàsicament sí musical eròtico que diuen musical eròtico no arriba a ser pornogràfico però és un musical en el qual diguéssim hi ha una sequera a Taipei i després el govern el que fa és potenciar el consum de cíndria perquè la gent com no poden beure aigua pràcticament doncs compren cíndria i llavors es converteix en un objecte eròtic exacte la cíndria tant alimentari com eròtic jo he vist només al començament perquè resulta que teníem una versió doblada del castell però la veritat és que la primera escena és molt significativa perquè hi ha una dona que té la cíndria enmig de les cames llavors la seva parella ve i està fent l'amor amb ella però en realitat amb la cíndria i veus com si fos un acte sexual pornogràfic totalment perquè introdueix el dit a dintre li està provocant un orgasme però amb la cíndria que és el amb el que està fent tot i dius la veritat és que aquesta primera escena m'ha agradat però no he passat d'aquí però bueno quan pugui la veuré una de les primeres pel·lícules que va fer va ser Rebeldes del Dios Neon jo no l'he vista aquesta aquesta sí aquesta em va recordar ja que estem parlant de la Batllora fa bueno una altra vegada havies de venir fa uns mesos la Batllora la tinc ara ja una miqueta llunyana però em va recordar molt com en una mena de Nobel Vague francesa és a dir un estil molt minimalista amb personatges que es van movent també per la ciutat de Taipei gent jove sobretot i mirant la relació que tenen entre ells amb els pares també i com miren de sobreviure la seva adolescència vull dir una mena de 400 cops a la taiwanesa per dir-ho així força interessant molt ben rodada amb un estil molt fresc molt saludable per dir-ho així vull dir com no intentant imitar ningú però sí amb referències europees que jo crec que tenen la veritat és que la pel·lícula la recordo amb força bueno amb haver-m'ho passat bé a on reps la informació d'aquestes pel·lícules vull dir en algun punt internet no principalment a casa àsia hi ha bastanta informació es pot trobar o sigui que vas molt per allà no no hi vaig vull dir a vegades vull dir perquè no m'ho facilita hi vaig jo perquè tinc la possibilitat d'anar-hi llavors demana les pel·lícules i les busco i les porto però jo desgraciadament no les he pogut veure perquè no he pogut en canvi ell les ha vist tinc bastants llibres també vull dir hi ha un que sempre el recomano un llibre de la Sílvia Rins que és les grans pel·lícules asiàtiques i allà potser hi ha 70-80 pel·lícules jo crec que el que vol conèixer el que vol conèixer jo les he vist pràcticament totes i realment jo crec que que la tria que ha fet aquesta aquesta escriptora està bé molt bé molt bé a més a més uns comentaris vull dir molt bé no i la casà si té una biblioteca molt àmplia per tant suposo que si en un moment terminat es busca alguna cosa de poder trobar-ne allà internet avui dia sí però aquesta per exemple aquesta que comentava que aquesta tinc moltes ganes de veure no la tenen la Ciutat de Tristez l'he vista per internet està amb xinès i no es troba allà a la casà no està no aquesta no la tenen en parlen en parlen perquè tenen un tríptic en el qual parlen del que és el cinema de taiwanès xina i però el que realment no parlen per veure-la no hi és jo de les que he vist a Taiwan i sobretot les d'aquest director que us estic dient tant de vegades el que sí que m'agradaria intentar destacar una mica amb el poquet temps que ens queda per acabar ja l'any de cinema sense condicions són les peculiaritats del cinema taiwanès sobretot des del punt de vista d'aquest director pel fet que està fent un cinema en una illa en una illa que com tu comentaves doncs està absolutament influenciada per la Xina perquè forma part pràcticament sempre de la Xina però en un moment determinat també va formar part va ser anexionada a l'imperi japonès llavors hi va haver un moment i això el Jusia Ocien ho comenta en una de les escenes de la pel·lícula d'homes bons i dones bones en la que la política del bueno la segona guerra mundial doncs l'exèrcit dels Estats Units no me'n recordo quin president estava però ho esmenten a la pel·lícula doncs fan no sé si en aquesta ara o a la del mestre de Titelles ara no estic segur però esmenten que clar els sentiments nacionalistes de la illa són molt controvertits perquè per exemple parlant sobre el terror blanc aquest hi ha un moment determinat que hi ha una escena que trobo que està molt ben rodada amb una càmera fixa on es veu una sèrie de persones que ells mateixos doncs van desenvolupant l'anàlisi que fan d'aquest 20 de febrer de 1947 crec que has dit el truman o Eisenhower el truman em sembla que sí el truman llavors allà estan analitzant aquests esdeveniments el que va passar que fonamentalment va ser una revolució camperola la gent del camp doncs va el que vaig entendre de la pel·lícula no he buscat més informació però tot les referències que fa fan entendre que hi ha doncs una classe alta que fonamentalment prové de la Xina i els camperols taiwanessos que estan doncs a la part més baixa de la societat llavors allà analitzen que el que es vol fer veure com un sentiment nacionalista en realitat és una classe de lluita una classe perdó una lluita de classes ho he dit al revés una lluita de classes llavors ells analitzen això en una escena que dura un quart d'hora més o menys i mirant a veure de l'intent d'educar les persones que han protagonitzat aquest esdeveniment aquests fets violents perquè entenguin el que han fet vull dir és una de les escenes per mi més significatives de la pel·lícula perquè es veuen una em sembla que és la pel·lícula que comença i acaba de la mateixa manera amb els camperols que van i esdeveniment cap al camp és aquesta és a dir que hi ha una anàlisi fins i tot de tot el tema del que són els nacionalismes que us ho dic de debò tant aquesta pel·lícula com la de l'assassina m'ha fet pensar en els temes de l'independentisme del nacionalisme cosa que ja sabeu que jo tampoc soc especialment donat a no cal que ho juris però surt surt pel fet que Taiwan és una illa i que està separada del continent i en el passatge d'aquest de la segona guerra mundial doncs Taiwan va ser un un punt determinat molt estratègic perquè en l'estret que hi ha entre Taiwan i la Xina doncs es va va ser on Truman va establir doncs el punt de diferència entre l'imperi japonès que era el que estava a l'ahir i l'imperi llavors els sentiments de pertanyència a un lloc de formar part d'un estat enorme com és la Xina d'haver estat invait durant moltíssims anys per l'imperi japonès però ells continuen tenint el desig de ser ells mateixos no de formar part de l'imperi japonès però no se sap molt bé si com a part de l'imperi xinès o no és un tema que fa al cinema sobretot torno a dir d'aquest director perquè analitza molt aquest tema molt interessant i molt vàlid i molt universal vull dir que fa que puguin pensar de molt saps què et proposaria que veiessis la pel·lícula Victòria que són tres parts que va fer l'Antoni Rives Victòria jo diria que Victòria almena està molt passadeta no? Victòria és una pel·lícula l'han donat per la tele més d'una vegada no? que l'han donat no, que l'han donada molt poc perquè precisament va ser un frau com una catedral però a veure però per què ho dius? a veure explica per què ho dius sí perquè esclar el que acaba de manifestar el Francesc és precisament el que ha dit no? que bueno que això dels nacionalismes doncs podria venir fins i tot d'això no? de la crescuda Hitler al poder i tal que bueno que no és que no s'hagi utilitzat aquí aquest terme i esclar vull dir aquí el que tenim és això no? aquest risc de caure en paranys doncs que són igualidors i que en definitiva qualsevol proposta que puguis arribar a fer que sigui doncs majoritària o jo què sé doncs sigui contemplada com a perillosa és complexa és complexa aquesta situació jo me'n recordo que era molt petitot que vaig llegir en un llibre i jo em sentia molt nacionalista català evidentment no? i llavors de cop i volta un llibre em va dir diu és que el nacionalisme moltes vegades el que provoca és o el que el sentiment que té és precisament que que d'això que odien els altres que menys tenen els altres diu en canvi el patriota estima a tothom jo penso que això pot ser demagògic és a dir depèn de com ho interpretis o com ho utilitzis em sembla que és una idea una mica una mica manipuladora en el sentit que els nacionalistes no es griteixen perquè hi ha nacions i qualsevol nació doncs el que passa quan una nació no és respectada potser és quan hi ha problemes vull dir doncs simplement és a dir patriota ja t'ho he dit i no ens oblidem no ens oblidem que estàvem parlant de cinema taiwanès que ha vingut d'aquí i que ho he tret jo més a més el tema el que passa és que clar jo no conec suficientment bé no hem parlat de l'Ang Lee però potser l'Ang Lee és molt conegut és molt conegut és molt conegut el Taiwan i molt bo el Taiwan va fer pel·lícules a l'Ang Lee sí n'hi ha alguna no? té pel·lícules fetes allà no se'n van rodades a Taiwan ah igual no a mi no jo sé que n'hi ha una banqueta de boda potser és de taiwanès la parella de gais però realment no està rodada està rodada als Estats Units hi havia una que va anar rodant allà però no sé quan hi dic allà no vull dir a quin lloc la va rodar que no està rodada a Hollywood que és una que va de perdida no sé què perdida no de seu de seu no sé què més de seu pel·ligro de seu pel·ligro està rodada per allà però em sembla que a Xangai està rodada sé que no està rodada a Hollywood sé que està rodada allà però quan hi dic allà no sé si és possible no sé quin lloc no sé quin lloc un altre director a destacar i a tenir en compte perquè ha fet coses de tota mena tant comercials com d'un aprofundiment molt gran amb històries molt molt hem arribat a l'hora hem arribat a final d'any hem arribat ja que el dia del convidament agraïen en Joan Seguer que ens ha vingut aquí i s'ha estat treballant i ha vist m'ha estat malalt suposo que sabeu que ho hagi explicat però està bé perquè a mi m'ha donat temps per veure més pel·lícules això sí això sí els de més espero que ho veurem i llavors ens tornem a veure aquí el gener crec que és el 12 o 14 de gener el dimarts després de Reis el 12 i per tant en fi que veieu molt cine que veieu moltes pel·lícules i fins al bon final d'any i comencem bona nit