Cinema sense condicions del 13/6/2017 — Clàssics recuperats, Wajda i el realisme socialista, i l’univers hipnòtic de David Lynch (amb Twin Peaks)

Panorama de l’episodi

Cinema Sense Condicions combina tres blocs principals: clàssics en pantalla gran, un debat sobre *Wajda i l’art sota el realisme socialista, i una segona part centrada en David Lynch (a partir del documental The Art Life) i l’impacte de Twin Peaks*.

"És un cine hipnòtic" — definició clau del llenguatge de Lynch

Clàssics revisitats vs. sequera de qualitat actual

Sensació de baixa qualitat a la cartellera

• Els tertulians remarquen la manca de pel·lícules noves realment destacables en la temporada recent.

• Es valora la via de revisitar clàssics en pantalla gran (ex. Phenomena, Filmoteca) com a antídot i plaer cinèfil.

Projeccions i comentaris

• Testimoni de càrrec (Billy Wilder):

- Charles Laughton monumental; complicitat real amb Elsa Lanchester; Marlene Dietrich en estat de gràcia. - El plaer de veure-la en còpies restaurades que fan lluir fotografia i so.

• Last Train from Gun Hill (John Sturges):

- Duel d’ètica vs. poder amb Kirk Douglas i Anthony Quinn; rigor narratiu i construcció de personatges exemplar.

• Fenomen del cinema de reestrena (Pulp Fiction, Taxi Driver) amb públic jove: s’està creant afició per la gran pantalla amb títols canònics.

Wajda: art, política i censura

Afterimage i la batalla contra el realisme socialista

• Afterimage (Wajda) retrata l’artista Władysław Strzemiński i la seva oposició a l’art oficial:

- Museus desmantellant sales per decisió política; - Docència d’art modern (Van Gogh) contra consignes estètiques de règim.

• Altres Wajda en debat: Les noies de Wilko, La terra de la gran promesa (i la seva versió seriada), L’home de marbre i L’home de ferro.

Parallels amb Espanya i la Xina

• Carles Saura i les segones lectures per esquivar la censura: crítica des de dins.

• Estratègia de règims: exportar cine d’autor a festivals per simular obertura.

• Anècdota de Viridiana (Buñuel) a Cannes: logística per evitar censura prèvia i impacte polític del premi.

Estrenes recents: el que funciona i el que no

• Cartas da Guerra (Ivo Ferreira):

- B/N, epistolar sobre un metge a la guerra d’Angola; bellesa formal però recepció freda en sala.

• El sueño de Gabrielle (Mal de pierres) (Nicole Garcia) amb Marion Cotillard:

- Melodrama d’amor i malaltia; guió irregular i resolucions forçades; repartiment infrautilitzat.

• American Pastoral (Ewan McGregor) i Fences (Denzel Washington):

- Exemples d’actors que passen a la direcció amb resultats poc inspirats (pèrdua de pols visual i discursiu).

David Lynch: The Art Life i claus del seu univers

El documental com a porta d’entrada

• The Art Life se centra en la formació artística (pintura) i en vivències que brollen al seu cinema:

- Infància i obsessions; - La paternitat com a fil íntim; - L’estudi com a santuari creatiu.

• Es posa en valor que Lynch és, abans que res, pintor; el seu cinema neix d’aquesta pràctica.

Eraserhead com a manifest personal

• Eraserhead és, segons Lynch, la seva pel·lícula més pròpia.

- Clau de títol: eraser = goma d’esborrar; cap-goma com a imatge metamòrfica.

• El mètode: idees-imatges que “arriben”, treball escena a escena (Inland Empire) fins que emergeix l’obra.

"L’espectador ha de completar l’obra" — complicitat activa amb el públic

Estil i efecte

• Hipnosi cinematogràfica i lògica de somni més que explicació clàssica.

• Mulholland Drive:

- Tensió sostinguda i magnetisme; preguntes sense tancar que persistixen.

• Blue Velvet:

- Per a alguns, la més rodona; móns paral·lels sota la superfície idíl·lica. - Reconeixement canònic (fins i tot Woody Allen la va lloar com a obra de l’any).

• Twin Peaks:

- Lynch com a showrunner avant la lettre: ruptura del marc televisiu i qualitat que marca un abans i un després. - La pel·lícula Fire Walk with Me com a peça visualment imponent dins el corpus.

Variacions i controvèrsies

• The Straight Story: debat entre lectura apacible i metàfora profunda del món natural vs. humà.

• Wild at Heart: energia pop i foscor, una altra cara de l’autor.

• Producció i indústria: Mulholland Drive finançada per Europa (França) davant reticències a EUA.

Lloc en la història

• Director americà de referència: per a molts, entre els 10 (fins i tot 5) millors de la segona meitat del segle XX.

• Signe dels grans: món reconeixible en segons — com amb Picasso al quadre, Lynch a la pantalla.

Tancament i proper capítol

• Avanç del resum de temporada (el “cànon” del programa) per al proper episodi.

• Proposta de futurs monogràfics: Fassbinder i altres autors.