Cold War, Lady Gaga a “Ha nascut una estrella” i el “quart poder” al cinema: de Mark Felt a Humphrey Bogart

Cinema sense condicions A l'article de la Côte d'Ambra, a la Côte d'Ambra, a la Côte d'Ambra, a la Côte d'Ambra. Bona nit, aquí estem una altra vegada, Cinema sense condicions, per parlar de cinema sense condicions. Estem, com sempre, el Joan Cerdà, hola bona nit, el Pol, que domina tot, i ens ha posat la Montserrat Caballer. Exactament. Bueno, l'ha posat el Joan, eh? D'acord, l'ha posat el Joan. El bici d'arte de Tosca. Ben bonic. Una de les millors enregistraments de Montserrat Caballer, en homenatge. Sí que se'l mereix, sense cap dubte. I Pep, hola bona nit. Hola, bona nit a tothom. Aquí estem, doncs comencem. Avui no hi és el Joan, ja ens havia dit que avui no podria ser-hi. Espero que ens escolti i des d'aquí li adonem un saludo. El que sí que ve corrent és el nostre convidat, que acaba d'entrar ara mateix a l'estudi. Ara acaba d'entrar a l'estudi, us avancem. És el Joan Sant, que ja ha vingut d'altres vegades, ja ha estat entre nosaltres, i que aquesta vegada ens voldria parlar del quart poder. Ell ha proposat unes pel·lícules per comentar, que comentarem, i que ell ens explicarà la causa per les quals ha triat aquestes, i ens farà un resum del que pensa sobre el tema com el cine ha tractat el quart poder, que és el periodisme, i el poder nou que sorgeix quan aquest sector agafa una potència amb les societats actuals molt forta. Bé, doncs com sempre, dividim el programa en dues parts. La primera part serà sobre les pel·lícules que hem vist cadascú de nosaltres, i si en volem fem algun comentari. A veure, no sé per qui voleu que comencem. Jo havia vist La gaviota, he vist La gaviota i Cold War. Bé, una gran pel·lícula és Cold War, és una grandíssima, grandíssima pel·lícula. Però La gaviota, que és una pel·lícula basada en l'obra de Chekhov, del mateix nom, és una pel·lícula molt, molt interessant, perquè és una pel·lícula que, de fet, és l'obra de teatre de La gavina del Chekhov, que està, el director és el Michael Mayer, i els actors, per mi la més important dels que interpreten aquesta pel·lícula, és l'Aret Bening, perquè fa un paper extraordinàriament potent. Ella és una... Hola, bona nit, Joan. Acaba d'entrar, Joan Sant. Hola. Bé, doncs, continuem. La pel·lícula La gavina és una pel·lícula que té el format d'obra de teatre, però, al meu modo de veure, té un valor especial, perquè està feta en un cine actual. No ha posat la càmera davant de l'estatge i l'ha descrit, sinó que l'ha tractada, ha fet un tractament específic. La veritat és que la pel·lícula comença l'últim acte de La gavina i després tracta tota la resta de l'obra com un flashback. I, per tant, la pel·lícula, al final, torna al principi i, al final, està molt ben tractat. Molt ben tractat. Al final, que no diré, si voleu. Llavors, els personatges de Shekhov són personatges que mostren estats d'ànim. El seu fons és... i el seu teatre és el teatre de l'estat d'ànim. I en aquesta pel·lícula ve ser això. Ningú encerta de qui s'enamora i ningú està correspont del seu enamorat i del que pretén que sigui el seu futur. I, per tant, és una obra que transcorre a prop d'un llac, molt bonica de càmera, molt, molt, molt bonica, i molt bonica de tractament visual. Que el personatge central és l'Arnett Benning, que és la mare que va a aquesta casa de camp russa amb el seu amant i on hi ha el seu germà i s'hi troba el seu fill i altres personatges que apareixen allà. Bé, això és el centre d'aquesta obra. Ja us he dit que ningú és exactament allò que vol ser i ningú és estimat d'aquell que vol ser estimat. Però tot és un punt l'ànguit, un punt trist, un punt que el temps no passa, perquè aquesta època, és el 19, no? És el final del 19, deu ser això. Bé, el Shekhov mor al 906 o 8 o 10, no me'n recordo com. Per tant, és un home que ja està veient la decadència de la societat russa del moment i descriu això. El meu mot de veure és una pel·lícula que pot ser vista si a un li agrada el teatre i si a un li agrada veure un teatre que coneix vist des d'un altre angle o d'un angle divers. Per tant, jo sí que la recomanaria. Llavors, és una tragèdia? A veure, és que les pel·lícules de Shekhov o totes són se d'aquestes o no n'és cap. És una tragèdia perquè al final té aquest punt, no? No, com que just abans de començar el programa estàvem comentant aquesta sensació que tens al sortir d'una pel·lícula, per exemple, les bon tries no sé si és aquesta sensació de dir, hòstia, està deixades a l'humà, no? De dir, hòstia... Això potser sí. Potser sí, però jo diria que més mostrat amb els personatges, el meu mot de veure. Sí. Però sí, sí, una pel·lícula trista, sí. Trista i alhora plena perquè són joves que s'enamoren i allò és una cosa molt vital, no? Però alhora té aquell punt que mostra una decadència de la societat en què això està immers, eh? Bé, si voleu, anem fent una roda del que heu vist. I jo després, si voleu, dic Cold War perquè sí que em va agradar molt Cold War. Sí, molt, molt. Bé, jo sí, puc començar en resposta al Pep de fa unes setmanes que em va recomanar una pel·lícula que és la que us porto avui, que és Rivenys, pel·lícula francesa que pel que entenc és òpera Prima, no? Sí. De la directora. Sí. Viu he fet dos curtmetratges abans. Clar, i més ara que està passant tot Sitges, no? Que, evidentment, és el que porta més Ramon Bori en tema tele, ràdios i tot, no? Al Festival de Sitges. I sí que és una pel·lícula totalment sitgeriana, no? Però, clar, jo trobo que quan... A mesura que l'anava veient, els Verdi, que encara la podeu trobar, anava veient que jo crec que s'ha fet ja tanta cosa al respecte, ja no del Goren i de la sang i del fetge, sinó de les històries aquestes slasher, no? Que al final pot ser que si un assassí que va un per un matant els, no? Com podria ser des de Halloween a Freddy Krueger, a qualsevol, no? Però en aquest sentit hi ha aquest component que a la protagonista la violen al principi de la pel·lícula i ella, després de, bueno, unes escenes una mica surrealistes, doncs aconsegueix sobreviure. Sí, qual app de fènix? És que és literalment... Tu vas veure el comentari que em deixa el Carles, al Facebook, no? Que va dir, és que l'ave fènix, aquella escena, hi ha una escena que és la típica. Dic típica perquè això ja passava des de fa mil anys. Surt de les seves cendres per reneixer. Sí, però l'escena és lisèrgica, no? Al final l'escena és a la llar de foc, bueno, a la llar de foc està amagada a una cova al mig del desert i el que fa és, com que prèviament, unes quantes escenes abans, ha caigut des de 100 metres a sobre, per un barranc i s'ha empelat a un tronc i s'ha quedat amb l'estómac a l'aire. Bueno, però ha sobreviscut. Llavors, com que encara li brota tot, diguéssim, el que fa és escalfar una llauna al foc i diguéssim que es sutura, no? No sé quin és el verb per això, no sé com es diu. Es deu dir, a l'agafar una... Et cremes, no?, per tancar la ferida. Però aquesta escena lisèrgica, a més és el moment com entre la droga, Peyotti, no?, que li donen. I, a part, aquest moment gairebé de... El que es diu anagnòris, no?, que de cop ella sap qui és i què ha de fer a la vida i tot. És que, per exemple, això ja sé si no és natos. O sigui, no em ve de nou una escena així. I el que veia era molta allò, reminiscència de molt cine, i que sí que és veritat que és una pel·lícula molt cinèfina, en el sentit que qui l'ha fet es nota que ha posat molt, o sigui, com a directora, ha posat molt d'autor, però des del meu punt de vista potser sí que es queda en això. És un primer treball. Sí, sí, sí. Aquí el bo és veure la segona pel·lícula que ens diu. Exacte, totalment, totalment. I confirmarà o no, perquè aquí, més enllà d'alguns... Alguns logros de tipus estètic, el que és la història en si, jo ja la vaig definir amb el seu dia, que per mi era una pel·lícula que tenia tres parts, començava com una porno, seguia com un còmic gore, i acabava com un joc de rol. Bé, podria acabar com un quilbil. Amb tot això hi ha un lligam que la fa atractiva per a mi i és precisament el tractament estètic que té la pel·lícula i el ritme que li dóna el muntatge. Tu també la recomanaries, Pol? Aviam, depèn de qui... Perquè el Pep sí que l'ha de... No, no, no, no, no. No la recomanaria perquè no vull tindre problemes. A veure, d'entrada... No en tindres cap, no en tindres cap. A veure... No, crec que... D'entrada estem parlant de... És una pel·lícula que atrau la part rara que tinc jo. D'acord. Però, clar, això... Molt bé, molt bé. No la comparteix tothom ni molt menys. I millor que sigui així. Doncs no sé què dir-vos als veients. A veure, jo... O sigui, qui estigui anant a Sitges és probable que li pogués agradar. D'acord. O sigui, és una pel·lícula que no deixa de ser gore. Tot i així, el que es fa a Sitges hi ha molta cosa que agrada a moltíssim públic. Per això es continua. Però és que ara mateix és que Sitges, el ventall, la forquilla de Sitges, s'ha desvinculat a poc a poc del que és el gore, el fantàstic, sense ficció, que hi havia fa uns anys, en segueixen fent, però obren la porta a nous formats i a nous autors. Per això que... Jo em refereixo a l'assistent de Sitges de les seccions aquestes de Brigadun o d'aquestes seccions més pures, no? Els hi pot agradar, però jo, potser ara, pensant, té molt un estil en el sentit tarantino, no per la sang i fetge, sinó per l'estrafalari, no? Que és a vegades... I també recorde, Sin City i 300. Ostres, però per què? Pel tema còmic? Pel tractament. No, no, pel ritme. Passen coses que no tenen justificació... És que és això. Passen coses que no tenen... És que és això. Les seccions allà, o sigui, no existeix el matí, la tarda i la nit. No, no, estem a la nit i de sobte és migdia. Però, per exemple, vosaltres vau arribar a veure a Ghost Story, la pel·lícula aquella del Casey Affleck i la Ronnie Mara, que el Casey Affleck mort els primers 10 minuts i ella el va veure al tanatori, està tapat amb un llançol blanc i quan s'ha anat hi és un pla com de 4 minuts estàtic del cadàver tapat i de cop s'incorpora i surt caminant i ja surt amb els forats als ulls com el típic fantasma dels dibuixos. Amb les instruccions clares, ja. I és la pel·li així. I és ell vagant per la vida. És una pel·li d'una hora i deu, eh? O sigui, és un... Que aguanta. És una tesi. Però, clar, tu entres o no. A mi m'agrada molt. Però és que jo sé de gent que ha dit però si m'estàs presentejant a un fantasma amb un llançol. Un té Déu. Però i no és comèdia, eh? Ja, ja, ja. Aquesta pel·lícula, només pels 10 primers minuts, ja la faria divisió obligatòria, Pep. Vale. Per tant, sí que li ha agradat el Pep. Jo pels últims 10 minuts. Els últims 10 minuts trobo que és un... Bueno, entre els 10 primers minuts del Pep i els 10 últims del Pol hi ha la pel·lícula. Hi ha una hora suelta, ja. Exacte. Aviam, jo ja dic, eh? Sé quin és el gènere, què és gore. Sé que és una cosa que pot entrar o no. A més, pel mitjà en tema de violacions i pel mitjà en temes d'assassinats cru, d'aquesta duresa, a més, al mig del desert, de superviència, pot agradar, sí, sí, sí. De totes maneres, també diré una cosa, que normalment no passa. I aquest dia m'hi vaig fixar i va passar. Unes dues terceres parts dels crítics de cine que estaven a la sala van fotre el camp al meitat de la pell. Ah, mira, vaja, vaja. Bé, tots això, perquè els que ens estan escoltant, bueno, que de tot això copsin de què va aquesta pel·lícula. I per tant, això... Exacte, exacte. A veure, jo crec que hi ha el punt que t'anar dins la ràdio com fora, eh, a la vida, no? Quan tu recomanes una cosa, la recomanes des del teu punt de vista. Exacte. I de fet, jo molts cops que animo a anar-ho a veure i que... Sabien les dades que heu donat, que ja veiem, no? Aquí la gent, jo encantat si la va a veure, però sí que és veritat que, bueno... Estem d'acord que a veure la segona pel·lícula què tal va. Molt bé. Doncs aquest és el repte. Molt bé. I el Joan, què ha vist? Ah, jo parlaré d'una pel·lícula que no té res a veure amb aquesta que estàveu parlant. Un canvi de registre. Bueno, la veritat és que jo quan he parlat de la gavina tampoc té res a veure, o sigui que els que ens escolten tenen un ventall, un ventall. Jo, si no, més tard, seguiré, però molt, molt, molt, molt breument, amb Venom, que és la nova de Marvel, que aquesta també va a la línia. O sigui, tampoc té res a veure amb Venom. Bueno, jo encara vull esparlar del Cold War, perquè tampoc té res a veure amb això. Ja en parlarem després, també. Fem una segona volta. Però aquesta és Ha nacido una estrella, Star is Born. Aquesta és una història que ja és coneguda perquè ja s'ha fet quatre o cinc vegades en el cinema, depèn de com es compti. Hi havia la pel·lícula clàssica dels anys 50 dirigida pel George Cukor amb la Judy Garland i el James Mason, que allò és una cosa que no... és irrepetible. I, en canvi, doncs sí que s'ha repetit. i és curiós que jo, quan estava mirant la pel·lícula, veia que hi havia tota una sèrie de referències a Barbra Streisand, que és l'última actriu que va fer un remake de Nacida una estrella, i pensava jo com és que posen en joc totes aquestes, fins i tot, bromes, amb la Barbra Streisand. I llavors, al final de la pel·lícula, vaig tenir la resposta perquè vaig veure en els títols de crèdit que el productor era el mateix que havia fet la Barbra Streisand. el tal John Peters aquest, que aquest John Peters o John Peters doncs és un... és tot un personatge, vull dir, és un personatge que s'ha fet ric amb les produccions a Hollywood. Ell diu de si mateix que és el Donald Trump de Hollywood. Això ja indica quina espècie de personatge és. I llavors, aquest home té una història curiosa perquè de petit, quan era que tenia 11 anys o una cosa així, va sortir a Los Desmandamientos del Cecil B. de Mil fent un petit paper. Sembla ser que... Jo no recordo la pel·lícula, però, bueno, sembla ser que hi ha un nen que a lloms d'un nasa travessa el mar roig, no? Aleshores, vull dir, es veu que era casualitat que el seu pare el va portar a un estudi de cine i necessitaven nens que fossin... que tinguessin el cabell fosc i llavors, vull dir, necessitaven uns quants, uns quants centenars per l'escena aquesta del mar roig i amb ell el van enganxar. Llavors, a partir de llavors, resulta... És això el que el va fascinar? No, no, perquè ho va deixar córrer i llavors, quan tenia 14 anys, es va dedicar al negoci familiar que era el de la perruqueria i llavors, ell, com que tenia una perruqueria o una cadena de perruqueries a Los Angeles, doncs, va ser el perruquer de moltes estrelles. Així va conèixer la Barber Streisand, que van ser companys sentimentals durant un temps, encara que no es van casar, i, doncs, li va produir discos i li va produir la pel·lícula aquesta, que realment és una pel·lícula que no és memorable de cap manera, no? hi havia el Chris Christopherson i la Barber Streisand. Llavors, en aquesta del 2018 es repeteix el format, no? El format, igual, tot passa en el món de la cançó. En aquest cas, els protagonistes són Lady Gaga i Bradley Cooper. Esclar, quan va sortir la notícia que Lady Gaga faria ha nascut una estrella, vull dir, era una mica com per, no sé si posar-se a riure o posar-se a plorar, perquè deies que no pot ser, no? Però, bueno, resulta que hi ha una qüestió inesperada, que és que la Lady Gaga, que normalment surt disfressada i molt maquillada i tot això, aquí surt normal, aquí surt, però, bueno, com la cançó del Manolo Escobar, vaig a dir, amb la cara a la la i no recent peinar perquè va despentinada tota la pel·lícula, però gairebé. Però com una persona normal. Sí, sí, vull dir, ella vol, es veu que vol transmetre que també pot ser una bona actriu i és el primer paper que fan els cinemes. Sí, sí, sí. I llavors, jo és una qüestió que realment, vull dir, no ho entenc, vull dir, no entenc per què una persona com ella que s'ha dedicat tota la vida a amagar-se, ara que té el primer paper en el cine, resulta que es descobreix, no?, i es despulla, diguéssim, i vol fer una tasca d'actriu. Vull dir, no és cap meravella, però sí que... Sorprèn. Suposo que els fans diran, ah, mira, doncs aquesta s'ha atrevit a fer un paper que té de tot. Ella abans havia fet... Que hi ha la comèdia, que hi ha el drama, que hi ha una tragèdia, etcètera. Vull dir, la història... I que hi ha una història... La història és coneguda, és una noia que, en aquest cas, canta i que no és famosa, però que, ajudada per un cantant que sí que és famós, que és el Bradley Cooper. ella arriba a l'èxit i el sobrepassa amb ell, no? I llavors aquí ve el drama, no? Perquè el paper que fa el Bradley Cooper també és aquest tòpic del cantant de rock que té addiccions i que està fet pols i que, bueno, que sort en té de descobrir aquesta noia nova i tal i llavors jo diria que el Bradley Cooper no sé, que passa per ser el director del film i jo no m'ho crec vull dir, perquè, no sé, vull dir, és que... és una pel·lícula de productor és una pel·lícula de productor llavors el rol del director no sé, aquest John Peters vull dir, està molt abasat a fer pel·lícules de superherois a produir-les, eh? Batman Returns, Superman Returns i tot el que sigui Returns ho fa el John Peters, no? I que és dels productors més rics que hi ha a Hollywood i aleshores, bueno, ha volgut repetir aquesta història que ja havia fet ell als anys 70 amb la Barba Streisand i bé, vull dir, no sé, la pel·lícula es pot veure sense demanar-li gaire, gaire gran cosa, la història està clar que funciona perquè s'ha repetit moltes vegades i bé, vull dir, els que... el que haig de dir també és que el Bradley Cooper imita descaradament el Jeff Bridges ho has comentat abans, perquè és un... en la pel·lícula el Jeff Bridges va fer una pel·lícula també així amb el tòpic aquest del cantant country rock que no... que no aixeca cap i llavors em sembla que la pel·lícula es deia Wild Heart, Corazón Salvaje. Ah, sí, sí. Penso que el Jeff Bridges va guanyar l'Òscar molt merescudament en tot cas, però aquí vull dir és com una mena de repetició. I també el que haig de dir és que les cançons semblen totes la mateixa i que realment no té gaire interès per aquesta banda. Hem fet el torn. Jo ara deia de parlar del Cold War, però Joan, tu l'has vist a Cold War? No. O has vist alguna que et sembli que vulguessis comentar amb aquest primer torn? No, he portat dues pel·lícules que espero que m'ajudin a argumentar el tema que vols desenvolupar. Però una és del 2017 i l'altra és evidentment de 1952. Ah, sí, sí. Ja ens la va comentar el Joan que és el que t'havies proponat. No, jo volia puntualitzar el de Lady Gaga que ella ja havia fet a més que es va fer molt famosa en aquest aspecte en tema d'actriu American Horror Story Ah, sí? va ser com una de les dolentes d'una temporada sencera. Ah, sí? Sí, sí, sí. A l'estil Madonna For Rooms és un rotllo Bueno, és que clar, són un estil que sí que hi ha si per aquesta. Ah, clar. I bueno, allà la vam veure bastant jo perquè la tapora la vaig deixar a mitges perquè no em va interessar massa no per ella sinó en general però bueno, no està malament ella com a actitud. Clar, la crítica que jo l'altre dia la mirava perquè vam anar a veure aquesta, que us comento però hi havia aquesta la deixava en general bé amb ella, eh? I bueno, això com a director que diu el Joan també em penso que no sé, ha volgut fer una cosa diferent és que també passa que la pel·lícula de la Barba Streisand posava que el director era el Frank Pearson i es veu que hi ha dubtes molt seriosos sobre la qüestió perquè deien que la que va dirigir realment la pel·lícula va ser la mateixa Streisand. Ja pot ser, ja pot ser, ja ens ho creiem això. A veure, algú de vosaltres ha vist Cold War? Sí. Ah, l'heu vist tots? Sí. I us ha agradat? És una pel·lícula recomanable però des del meu punt de vista té algunes deficiències. Si vols en parlo. Sí, el que vulguis perquè jo l'anava a recomanar però si tu l'hi veus no, jo també he començat per dir que la recomano, eh? Ah, va bé. És una pel·lícula que s'ha de veure. S'ha de veure perquè té tota una sèrie de coses a favor. És una pel·lícula en blanc i negre. Sí. És una pel·lícula del 2018 de Paul Paulikowski. Paulikowski, sí. La mateixa que havia fet Ida. Sí, la mateixa que havia fet Ida. I em passa una mica el mateix que en Ida. És a dir, és una pel·lícula que estèticament frega o sembla que té interès en fregar la perfecció cosa que en principi no és dolent però aquesta perfecció a vegades el que s'emporta una mica és que estem parlant d'un tema molt seriós estem parlant de la Guerra Freda estem parlant de que l'estalinisme i els sistemes diguéssim repressius a Rússia que l'acompanyaven influyen molt en el comportament de la gent amb els artistes per exemple els anulava els dirigia i els feia passar pel tubo i el que no passava pel tubo tenia que marxar o s'anava cap al gula llavors clar aquí estem a dintre d'una estructura de pel·lícula en la que tothom va correctament pentenat correctament vestit que sigui més fàcil i més fàcil passar-ho a l'espectador això em semblaria em semblaria si estéssim parlant d'una pel·lícula que està posada en el món per exemple del teatre però clar en aquest món em sembla que demanaria una miqueta més de rigor i també una mica més de crítica ja dic amb aquest repressió que el sistema totalitari que passa bastant benevolament per sobre si em deixes dir un comentari amb això que passa benevolament jo crec que el massacre que el sistema és a dir la pel·lícula passa a Polònia i és l'època d'Stalin dels països ocupats i la forma en què dirigeix una operació des de dalt i la pel·lícula comença quan dues persones que són un músic que és el protagonista i una coneixedora de la cultura popular polaca van buscant per tots els racons música que poguessin transformar per fer els coros i danses de Varsovia influïts per la ideologia soviètica que aquest és l'objectiu final jo crec que això sí que ho fa entendre sí això sí que s'entén molt bé i això és dur perquè les nanes fan com una selecció jo t'afegiria una cosa em sembla extraordinari el pla en què hi ha una elevació de grua quan arriba l'autocar que porta els aspirants a ser cors i cantants i cantants arribin amb una mansió i és impressionant aquell pla allò és per veure-ho però allò és absolutament fosc trist no no em refereixo jo tècnicament ah no això ja ja és un pla cinematogràfic d'aquells que dius et queda a la retina com un pla boníssim hi ha altres plans hi ha una interpretació pel meu gust molt bona de l'actriu aquí és una història d'amor en temps difícils en un context d'història real llavors aquesta història lògicament està sacsejada a més la Versòria que van patir moltíssim tant la segona guerra mundial com després l'estalinisme i dels dos personatges tenim el de la noia interpretat per Joana Kulik que ja ha rebut reconeixement en diversos festivals i estic molt d'acord perquè té moments des del meu punt de vista molt bons ella però després tenim el Tom Scott que és el el personatge masculí masculí que és un músic un pianista sí bé la primera o segona escena que surt ell tocant el piano per mi és patètic perquè és que si estàs tocant és com si estàs tocant el piano un tio que no té braços està encargar bé és que no es pot tocar un piano sense fer ni un mínim gest una i una altra cosa quan dirigeixi és un estequirot és un estequirot i això es demostra en què en qualsevol moment de la pel·lícula baixant del tren entrant en un escenari es té que posar un cigarret a la mà perquè amb aquella mà no sap què fer això si veieu la pel·lícula m'agrada que em digueu si és veritat o no aquella era una gent que fumava moltíssim era molt barat el tabac i la bau era molt barat perquè era la manera allà fumava tothom jo quan vaig estar a Rússia a data d'avui és un problema a Colònia especial de Barçó fumaven i bevien i pràcticament un problema d'alcoholisme gravíssim a data d'avui sí, sí, sí jo estic segura jo vull dir que que sí que pot ser que sigui un jo en canvi crec que la figura la dona ell en canvi jo tu et vas fixar amb les mans jo en canvi quan dirigeix a l'orquestra no el trobo creïble però bueno jo com que això doncs mira podríem afegir però en canvi jo això trobava que en canvi la història té una grandíssima potència és una història és una història bueno tinguis en compte una cosa està dedicada a la memòria dels seus pares i es veu que d'alguna forma reprodueix una mica la història d'ells que també va tindre però aquests països van patir moltíssim la guerra la segona guerra mundial bueno la primera també però la segona guerra mundial va patir tothom però aquesta bipartició i aquesta els països els països ocupats van deixar de tenir ànima quan era Polònia mateix és un país importantíssim no és qualsevol cosa i els van destrossar anímicament col·lectivament popularment popularment nacionalment i aquesta pel·lícula això sí que ho descriu descriu una història d'amor impossible això és veritat però descriu que una història d'amor en un moment en què tothom està ferit no ferit que també però no ferit físicament ferit a l'esperit fins al punt que tothom es fa malbé és que es fa malbé la gent m'heu de tenir en compte que Polònia va desaparèixer al setembre de 1939 i no va reaparèixer fins al 82 és que ja l'ocupació nascida hi ha una qüestió de supervivència hi ha algú que marca caràcters de generació per això he començat dient que estem tractant un tema molt terrible heu de tenir en compte que la generació nostra a Varsovia sap parlar el polac i el rus només els nostres fills saben parlar al polac i a l'anglès per tant hi ha més impacte cultural se'ls va treure de la seva cultura i se'ls van posar un altre el comissari polític que va controlant tots els moviments dels artistes és una rèplica de Putin sí el recordi fins i tot físicament sí però fixa't que van recorregut al principi de la pel·lícula que és bonic jo trobo que aquell recorregut que tu dius de panellons escolta aquella gent és misèria pura quan van recorrent els recollint ells dos tot el material musical de les cançons populars del país per fer-ne una transformació que és el que a final fan aquella són les cançons precioses amb idiomes que els fan desaparèixer allà no queda cap altre idioma i tothom parla el rus al final i i i bueno però és un un món un tot una societat destruïda perquè per la mort els ha destruït però destruïda com a persones sí intel·lectual moral sí fan malbé els seus valors la seva cultura tot la història la història d'amor que ells descriuen que és una història convulsa perquè són dues persones que no es poden no poden viure juntes ni separades i que per tant la història és un constant de com com compaginar això és una història potent com a tal però el que descriu és tota una Europa perquè ells finalment van a París i ell a París no l'esperit l'esperit de la zona és és un esperit molt diferent de la zona oest ella no es troba mai bé a París no pot suportar París ni li agrada l'idioma ella és una té una veu bonica i pot cantar i és incapaç de veure bellesa quan li tradueixen el francès per tant té un un record que no pot evitar de la seva rel que la fa tornar i tornar a marxar i al final per poder-lo salvar bé les cases amb un italià que la treu de Polònia és una història convulsa tota ella però descriu al meu mod de veure bé el que significa una guerra no només pels morts i pel que significa políticament sinó perquè la societat amb si mateixa la base de la societat es destrossa i es fa malbé ells mateixos amb si mateixos es fan malbé ell es fa espia traeix amb uns amb uns altres ella també es fan malbé i això està ben descrit si passem al montatge de la pel·lícula també tinc alguna cosa a dir o sigui les transicions aquí amb negre es fan amb negre i s'obren es tanquen amb negre i s'obren amb música sempre no et va agradar bueno és que és una repetició 14 vegades del mateix arriba un moment no les podem fer d'una altra manera o què sí sí potser sí sí joan tu què dius allà sí sí no no jo no tinc res a afegir potser tu la recomanes o no no ho sabia jo no no d'acord i tu Pep jo sí jo recomano anar-la a veure però m'interessa fer aquestes puntualitzacions jo recomano anar-la a veure però abans informar-se una miqueta de la història de Polònia que va ser un dels països europeus que més va patir a la segona guerra mundial i després de la segona guerra mundial si aixecaus l'OEA que la república aixecava a patir Polònia va patir més al marge de la història jo veig amb aquesta pel·lícula una preocupació molt gran per l'estètica no creus tu que és un missatge del que era la política de l'estalinisme no no has visitat potser algun cop algun algun edifici soviètic allà a Varsovia sí a l'antiga llogoslàvia doncs no et dóna la sensació d'immens d'allò d'un crep tot perfecte tot potser aquesta és la imatge que vol traslladar potser només mira diré una cosa no sé si m'explico bé estem parlant de cine i el director aquest segur que coneix molt cine llavors està en una pel·lícula en blanc i negre està fent una pel·lícula estèticament molt acurada i diré una cosa fins i tot jo recordo que amb diverses escenes surt un club que es diu l'Eclipse que a mi per exemple em va recordar aquest tio està fent una picada d'ull a Casablanca és a dir m'entens hi ha una preocupació estètica i clar jo aquí potser li demanaria més canya cap a l'estalinisme potser però malgrat tot això he començat per dir que la recomano em sembla interessant de veure i cada un treurà el seu perquè les pel·lícules lògicament tenen molts angles des de les que es poden agafar i aquesta els té ara no interessa parlar malament de l'estalinisme o dels russos i tal però veritablement l'estalinisme va fer molt de mal a part de la gent que va assassinar i que va enviar els gulags i que en fi etcètera etcètera la veritat és que és autènticament terrible si et sembla perquè ens hem allargat si et sembla tu començar amb el teu tema el primer de tot és agrair que m'heu tornat a convidar un altre cop la veritat moltíssimes gràcies un apren moltíssim estar amb vosaltres jo l'altre dia em vaig una pregunta i em vaig preguntar el quart poder existeix i aleshores em vaig començar a preguntar si no trobava la resposta vaig trobar dues pel·lícules que potser ens ajudin o m'ajudin a explicar al final o a treure una conclusió o a respondre aquestes preguntes si veritablement existeix és el quart poder que diuen que és la premsa diuen que sí evidentment la premsa té un poder d'influència absolutament terrible això és innegable el que passa és que amb l'actual conjuntura del del del cobriment de la sorpresa constant mediàtica amb la qual s'estan sotmetent diàriament obres una pàgina d'un diari veus la televisió la ràdio i ara tot és sensacionalista els programes del matí de la tele de la tarda de la ràdio sembla que ara la premsa queda superada pels tuits oi que sí aleshores jo em vaig començar a fer aquesta pregunta veritablement la continua data d'avui la premsa sent el quart poder perquè per com tracta a les fonts i als informants d'acord abans el que un periodista vetllava moltíssim perquè no se sapigués mai qui era el seu informant les fonts eren anònimes sempre i lo veritablement important no era qui informava sinó el diari i el periodista d'acord aleshores he buscat dues pel·lícules i una d'elles és del 2017 a mi m'ha agradat molt la recomano i quina era la del 2017 si es titula Marc Fleet el informante Marc Fleet va ser el segon del FBI durant tota l'època de Hoover estem parlant de 37 anys Hoover va ser el director de l'FBI i crec que si no em falla la memòria juntament amb Theodore Roosevelt van ser els dos servidors públics nord-americans que més temps van estar al servei públic un 37 anys que feia por a tothom per als papers sobre la informació que podia arribar a tenir de tothom era policia no ens en oblidem i després Roosevelt evidentment per la per la crisi del 29 i de la segona guerra mundial doncs va ser reeligit diverses vegades més de dues bé jo recomano Marc Fleet l'informante del 2017 el director i guionista és Petir Landesma està basat en dos llibres el propi de Marc Fleet i el John O'Connor amb un protagonisme magnífic que a mi em va agradar ja gran se li nota Liam Neeson que fa de segon de Hoover i és el que porta tot el pes de la pel·lícula com tracta com tracta aquesta pel·lícula l'informant doncs amb un anonimat absolutament magnífic vull dir penseu que aquesta pel·lícula és una pel·lícula històrica va passar de debò i el propi Marc Fleet al final de la seva vida ja a punt de morir-se va ser quan va confessar que ell era Garganta Profunda Garganta Profunda és el sobrenom que li donen els periodistes que tractaven tota la informació que ell els donava aleshores el que tracto de diferenciar és entre l'excomissari Villarejo per exemple o l'impresentable de Bàrcenes o un d'aquests megatelevisius que surten ara doncs ell com a policia tenia una ideologia molt conservadora va ser el segon de Hoover durant 37 anys i tenia molt clar que l'FBI havia d'estar fora de les ingerències polítiques de la Casa Blanca i ho defensa durant tota la pel·lícula quan a la pròpia pel·lícula es desveia que és el propi la pròpia el govern dels Estats Units que li imposa el silenci per no desvallar el cas Watergate clar ell automàticament es revela es rebota moltíssim i comença a treballar per sota amb amics seus de la premsa i a deixar anar doncs determinada informació perquè els periodistes els veritables protagonistes facin la feina que ell no pot fer perquè li han prohibit d'acord i al final aconsegueix el que vol no tan sols treu fora el successor de Hoover que era evidentment una marioneta de Nixon i de la seva administració sinó que cau el president Nixon per al cas Watergate i és com a conseqüència d'una investigació periodística veritablement fantàstica heu de tenir en compte que políticament va quedar prohibit fer investigació del Watergate està prohibit s'hi van demanar els papers tota la documentació trencada i durant molt de temps això es va tapar i l'única forma que va tenir Marc Field de poder destapar tot això va ser filtrant-lo a la premsa però fent-ho fent-ho molt bé d'acord? no com ara que surt amb un plató de televisió jo sóc el rei i a més demano diners i a sobre xantegejo el govern perquè no em fiquin a la persona escolti això d'acabar no se n'oblidem que el Marc Field personatge real va estar a la persó i diversos anys va ser el president Reagan el que el va indultar durant diversos anys per una afer és que anem a veure Marc Field fa bo allò que la fi justifica els mitjans aquest individu de la vella escola doncs tenien un problema amb un grup pseudo-terrorista a l'Underground Watergate Underground i aquest home doncs va autoritzar de forma il·legal doncs entrar a escorcollar vivendes d'aquests grups no? aleshores tot això es va descobrir i va anar a la presó però no va anar a la presó per les filtracions que no se sabia qui era el Ganta Profunda sinó per aquest tema de l'Underground per fer que el com que estava molt mal estava fora de la llei i va anar a la presó molt bé doncs al final dels seus dies ja amb quasi ben 90 anys va confessar en un programa de tele que ell era Garganta Profunda i fins a data d'avui el misteri de si era o no era doncs està aquí evidentment era Garganta Profunda perquè si no el Peter Landesma director de la pel·lícula no hagués fet la pel·lícula que jo recomano com a dada històrica serà una de les pel·lícules que recordarà l'heu vista vosaltres jo no la vaig veure jo la recomano a més la pel·lícula comença just amb la mort de Hoover Hoover que va estar repeteixo 37 anys com a director de la FBI va morir el 1972 i va morir treballant sí sí amb quin títol es va estrenar aquí a Espanya aquí es va estrenar Malfit L'Informante L'Informante L'Informante sí sí i aleshores he portat una altra pel·lícula a mi sempre m'agrada portar una actual i una altra doncs en blanc i negre jo soc un fan del blanc i negre Charles Chaplin deia que no necessitava ni la veu ni el color per fer bon cine i explicar bones històries la veritat és que jo estic d'acord amb ell bé deixem-ho aquí la pel·lícula que porto es titula El quart poder tal qual el títol anglès és Dit l'any i és de 1952 el director i també guionista Richard Brooks amb un fantàstic protagonista Humphrey Bogart que ja sabeu perquè ho he dit aquí més d'un cop que també és un dels meus actors favorits a més a més Humphrey Bogart quan no fa bé Marlowe del detectiu penso que es desenvolupa molt millor que quan fa el detectiu molt encassillat amb gestos i tics molt molt dirigits i la veritat no és ell amb aquesta pel·lícula hi ha una cosa que m'agrada molt d'ell i és que per la feina que fa no li cal portar pistola ah exacte perquè a vegades la pistola li sobra una mica a Humphrey Bogart també opino com tu opino com tu és un gran actor des del meu punt de vista i crec que quan fa de detectiu que fa molt bé l'he vista totes el Marlowe fantàstic bé però penso que es desenvolupa molt millor quan no fa de detectiu per exemple la reina d'Àfrica és una Catherine Hepburn absolutament impressionant i és de les que més m'agrada un curs d'interpretació fan els dos oi que sí se'm posa la pell de gallina a mi Catherine Hepburn també és una actriu que m'agrada moltíssimment brilla per ella sola bé doncs amb un protagonista com Humphrey Bogart que fa la pel·lícula de director d'un diari familiar és una empresa familiar que té un diari un diari com cal que es dedica a fer notícies com cal amb un plantell de periodistes de reporters d'investigadors però que la resta de la premsa sensacionalista ja és una denúncia el 1952 ja es denuncia a la premsa en Nord-amèrica la premsa sensacionalista en concret i en particular a la ciutat de Nova York d'acord? doncs clar parlar de fer un diari d'un tipus d'editorial molt concret al costat de grans editorials de premsa sensacionalista que és el que diuen que la gent li agrada perquè faig aquest èmfasi amb la meva veu anem a veure no és que ens agradi un tipus de programa o ens agradi un tipus de premsa és que aquesta premsa aquesta ràdio i aquesta televisió és més barata i per tant el ser més barata és la que posen a la tele a la ràdio i escriuen a la premsa i no és que ens agradi és que és l'únic per veure i com a sobre ells poden demostrar per índex d'audiència que tenen uns rècords determinats programes del matí i de la tarda que jo detesto personalment increïbles doncs veus ens donen la raó aquest programa interessa la gent no escolti és que no hi ha res més d'acord bé doncs Humphrey Bogart amb el paper de director tracta de salvar per tots els mitjans possibles doncs el diari i fins i tot doncs a l'últim moment que venien al diari amb uns trepes sensacionalistes que anaven a fer fora tothom i a canviar la línia editorial doncs aconsegueix salvar-lo i tot està en que hi havia un mafiós a la ciutat de Nova York que aquest diari l'ha posat verd sempre que ha pogut amb fons fiables però que sempre se li escapava la llei anglux-acciona i sobretot la nord-americana doncs de vegades sembla que protegeix a determinades persones tot i que després cau amb tot el pes damunt d'ells però bé no va ser el cas aleshores durant anys van estar perseguint aquest mafiós i no el aconsegueixen al final amb un informant com cal que acaba morint a la pel·lícula però que aconsegueix signar conforme tot allò que estan a punt de publicar és cert doncs aconsegueixen fer una tirada especial parlar d'aquest mafiós i que aquest mafiós doncs fos comament qüestionat i ficat a la presó per un tema molt concret al final de la pel·lícula ho queda clar si el diari se salva o no se salva d'acord a mi com jo soc molt optimista a mi sempre m'ha agradat pensar que sí que se salva el diari però al final el Richard el deixa obert oi que sí sí el deixa obert i a més a més hi ha una pastilla endolcidora els 10 minuts de la pel·lícula perquè la seva dona ex-dona que s'ha casat fa 15 dies amb un altre tio perquè ja està fins als nassos de les seves absències i que quan estan a punt de fer una copa de cava el truquen amb ell i tenen a fer alguna cosa quan estan al llit s'està treint el pijama el truquen amb ell i tenen a la rotativa més important la feina exacte doncs aquí a l'últim moment ella arriba 15 dies després de casar-se que encara hauria d'estar fent el viatge no se'ns arriba i li fa una clocadeta de dull des de la part de dalt de la rotativa dient ei estic amb tu una després hi ha aquesta imatge és molt interessant hi ha la mare de la noia assassinada i el seu germà que va cap allà realment amb el diari de la noia que és el que incrimina el mafiós i amb 200.000 dòlars que escolta una dona immigrant que porta 30 anys passant les molt dures allà torna amb una caixa de sabates bueno es tracta de bona gent es veu i que diu que des del primer dia que compta la feina que havia de tindre per menjar el primer dia aquella dona està llegint aquell diari i després la tercera és que la vídua del president del diari que junta amb les seves dues filles estaven d'acord amb fer caix parar la mà i desfer-se de la rotativa agafa i té un moment d'aquell és a dir no doncs ara em poso dura i em vaig a recuperar la línia del meu marit vull dir que cap al final hi ha una voluntat de de endulcir una mica que l'expectador se'n vagi cap a casa no tan frustrat no? sí tampoc surt amb les mans agafades tot i que es veu que quedarà bastant pringadet el mafiós ara dit això del que és el final estem parlant venint cap aquí ho comentàvem el Joan de l'any 52 que havia de ser la repera parlar d'aquest tema és tremendo vamos té un guió extraordinari extraordinari i és que per mi també ho comentàvem el Joan el Richard Brooks el que és és un gran guionista ha donat la casualitat que he trobat dos directors que a part de dirigir la pel·lícula també han fet el guió la veritat és que no va ser la meva intenció però quan estava treballant el tema i dic ostres millor impossible no? absolutament fantàstic jo he disfrutat molt és que té una riquesa de gius sí contínuament t'està atrapant perquè hi ha petites situacions està petits gags molt ben posats sense perdre mai el fil argumental però donant-li una vivesa al relat fantàstica i jo penso l'aplicula molt recomanable sí molt recomanable es titula el quart poder a si tal qual de 1952 a mi la veritat és que a mi el cine negre m'agrada moltíssim el blanc i negre m'agrada molt té uns matisos que el color doncs per mi el perden però bueno en fi és una opinió molt personal molt personal espero que el tema us hagi agradat jo l'havia documentat una mica però estem a 4 minuts al final amb una petita introducció que he saltat que era el tema els primers sobressurs que vam tenir de premsa va ser banca catalana us en recordeu del cas banca catalana de Pujol que a mi que com a historiador m'agrada fer un context històric m'anava Felipe González i a més a més feia 9 anys només que va morir el dictador general Franco vull dir que no estem parlant de mil anys de democràcia després 10 anys després vam tenir la cinquena legislatura de Felipe González que va ser catastròfica per als casos Laza i Zabala Juan Guerra el governador del BAC d'Espanya Roldán i allò ja era tremendo i canviaves un canal i deien lo mateix amb un altre que tal i el que semblava insuperable doncs el partit popular d'Aznar i Rajoy ho ha superat amb escreix perquè juguen la Champions sí jo crec que ja no ens podem sorprendre però si us fixeu el tractament que fan de l'informant de l'informador de la font és completament diferent a les dues pel·lícules que jo he posat aquí per basar el que des del punt de vista és un periodista investigació i les seves fonts que estan evidentment anònimes total i absolutament però també forma part de la meva opinió no sé què us semblarà a vosaltres sí bueno és que comparar la possible democràcia espanyola amb la història realment democràtica dels Estats Units és una mica agosarat perquè allà doncs l'esperit liberal de debò és el que impera i evidentment que de tots aquests casos que has dit tu que han passat aquí a casa nostra no se n'ha fet cap pel·lícula no se n'ha fet cap comentari seriós etc i en canvi els americans sí que han fet de la seva història amb la mesura que sigui però s'hi han posat i amb noms i cognoms i etc i fins a tu quants morts han quedat a la coneta i encara segurament no es deu haver acabat i ningú diu res al final tots són circumstàncies més o menys naturals no no sabem no sabem no sabem és molt curiós serà natural però és molt curiós no sabem tancar ni els guanyadors saben tancar la història Pol que no ens dius res des d'allà no no perquè estic de la etat de la música que em dóna el Joan per obrir i tancar els programes molt bé agraïm al Joan Sanz que hagi vingut i que ens hagi fet una exposició d'aquest tema i ens acomiadem de tots vosaltres fins la primera setmana bona nit a tothom la setmana que ve tindrem aquí a Ferran Ranyer molt bé que parlarà a sobre o parlarà d'ell de Ferran Ranyer i el tindrem per nosaltres molt bé parlar amb ell del que sigui de la seva carrera al teatre al cine i a la televisió molt bé bona nit a més i bona serena bona nit bona nit i a la televisió i a la televisió i a la televisió i a la televisió i a la televisió i a la televisió i a la televisió i a la televisió i a la televisió i a la televisió i a la televisió i a la televisió i a la televisió i a la televisió i a la televisió episodes Now i a la televisió ve słuchat