Conspiració crítica, onada de cinema religiós i generacional: First Reformed, El Papa Francisco, L’apparition; corrupció a El Reino i retrats íntims a Les distàncies i Viaje al cuarto de una madre

...unitses, ràdio d'Esvern, la ràdio de Sant Lluís, 98.1... Cinema sense condicions. Cinema sense condicions. Bona tarda, estem aquí a Cinema sense condicions, un dimarts més. Avui ho farem amb una versió així enplugged, acústica, perquè el convidat se'ns ha lesionat, perquè el conductor del programa està d'estància creativa, continuant les vacances, i aquest que us parla és Joan Sardà i toco la guitarra. Al baix està Pepper Mengel. Bona tarda a tots. Bona tarda. I Paul Diggler a la bateria. Hola, bona nit. A la bateria dels comandaments del programa hem posat Jimi Hendrix Experience perquè també eren un trio, perquè era l'unitat mínima per tenir un grup de rock. Però... Oh, nosaltres parlem de cine i estem una mica desconcertats. És la tardor del nostre desconcert. Hem vist moltes pel·lícules, però... La majoria d'elles ni les recordem ja. No, jo no recordo res. Bé, va, doncs una hora d'anar recordant, rememorant i oblidant algunes. Aquí està. També voldria que parléssim de per què es fa aquest tipus de cinema. Com és que un art amb la història que té està en aquest moment tan dubtós que surten històries que no entenem per què surten? A qui poden interessar aquest tipus d'històries? Quin públic troben? El públic, quan hi va, se sent cridat per aquestes històries, se sent identificat? Com deu ser la cuina allà on es fabriquen? Bé, i no només això, jo crec que també és el punt de partida, que tot això... O sigui, el cinema és un treball en equip, i de molt equip, no és ben bé literatura, per exemple, que ho pots fer, entre cometes, amb les teves mans. Jo crec que la pregunta comença en qui aposta per aquestes coses. O sigui, qui dona una subvenció, qui arrenca... O qui és l'ami que li dona el copet a l'esquena i diu, sí, sí, això val la pena. Aquest seria el primer misteri. És el primer misteri. O sigui, la persona és una gent de vendes, llavors, perquè arribar a donar una història així a algú que et posarà als mitjans, potser, no? Això ja és un mèrit, ja, per si, perquè si comences a aconseguir televisions, subvencions, això ja és un aval, no? Llavors, potser és més l'era de l'aval, perquè si vas potser amb algun nom famós, tipus actors que ara mateix estan funcionant, o guionistes, o... Potser el cinema ha de tirar cap aquí, no? O sigui, com a més el producte que genera expectativa pels noms que surten o per qui ho dirigeix, que no pas potser pel contingut. Vosaltres creieu en una conspiració? Aviam, quin tipus? Una conspiració per intentar passar bou per bèstia grossa, perquè és que el que estem veient, a més a més, resulta que és un cinema, en la majoria dels casos, molt avorrit, però que té un ressò crític molt ample, vull dir que les estrelles es regalen en els comentaris. Bé, jo segueixo pensant que també la crítica del cine no deixa de ser periodisme, i com està el periodisme ara, que tot és editorial. O sigui, aquí, no? És el que es diu la postverda, no? De qui t'expliqui... O sigui, tu llegiràs el teu corrent, una mica el que segueixis ideològicament, potser, o socialment, però... Sí. En el cinema jo ho veig... Vols dir que els titulars ja et venen donats, i tu l'únic que has de donar és l'ok, una cobertura informativa més o menys llarga, i ja està, no? Aviam, jo crec que també hi ha coses que són de per si. No dic lògiques, però que, per exemple, si hi ha algú que fa una òpera Prima, com a mínim, se l'intentarà potenciar, perquè potser no és, evidentment, la millor obra que hi haurà, però, bueno, com que és un inici, bueno, recolzem. I torno a dir, també depèn d'on vinguis, perquè és diferent, si a una persona li agrada molt el cinema i s'ha llençat a fer cine, com a una persona que ha estudiat a una escola pública, com a una persona que ha estudiat a una escola privada. Jo et diré una cosa, sobre això que dius de l'Òpera Prima, jo diria que els dos darrers anys, és una impressió que tinc jo, eh? Sembla que hi ha més diner fàcil per aquests que proposen, o aquestes, que proposen una Òpera Prima, que per gent que ja porta uns anys treballant i demostrant que té, si més no, un control de la tècnica i del mitjà. I un món personal. Que t'ofereix unes garanties a l'hora d'enfocar un producte, no? Bueno, però, jo crec que igualment, gent, per dir alguna cosa, Almodóvar, Amenàvar, gent ja a altres esferes espanyoles, per exemple, al cinema, jo crec que igualment aquests també reben subvencions, és a dir, tu ho veus al principi de l'espera, el que passa és que aquest tipus ja de directors més consagrats ja han fundat les seves pròpies productores, no? El Corte Inconfección, El Deseo... El Deseo, sí. Al final són productores tipus Bayona, també, no? Que ho canalitzen per allà. Ara, que sí que és veritat que... Jo crec que també perquè potser s'està veient que hi ha un estancament en temàtiques i ens havíem estancat ja fa un temps en Torrentes i ara ens hem estancat en Ocho Peídos i històries d'aquestes molt corals, no? Espanya sempre ha sigut, jo crec, un cinema bastant coral com el francès, no? I potser, si vols trencar amb això, doncs potser has d'apostar amb noves figures, no ho sé. Potser hi ha una partida ja destinada a això, ja directament. Aquí estaria la conspiració, esclar. Bueno, clar, per això jo crec que és pura, té lògica, no? En definitiva tot us sustenta el diner, no? Ah, no, clar, evidentment. Jo veig que són temes que apel·len a l'emoció, no? I que això és una qüestió una mica discutible perquè no tots són emocions. Avui dia l'emoció està, jo penso que molt sobrevalorada, per sobre de la raó i tal. i no ho sé, vull dir, penso que anem malament per aquí, perquè normalment molts dels cineastes agafen grans temes i no es posicionen ni a favor ni en contra, no? Vull dir, simplement deixen allà el tema, fan una girada pel tema, més o menys ben cosida o no, i t'ho deixen anar. I aleshores hi ha uns corifeus que diuen ah, això és la gran pel·lícula sobre aquesta qüestió, ah, això és aquesta gran pel·lícula sobre l'altra qüestió i tu no ho veus de cap manera, vull dir, veus que es podia anar molt més a fons, que allò queda només a la superfície, que no acaba amb el problema. Vull dir, per exemple, ho estàvem parlant abans amb el Pep, hi ha moltes pel·lícules que avui dia, com a solució a tots els problemes del món, fan servir la paraula amor, no? Vull dir, que hauríem de descriure què és l'amor, que capdavall no deixa de ser un invent humà, vull dir, que no pot arribar a resoldre res, no? Perquè al cine, evidentment, s'ha de dir que no vol resoldre res. Però és que sembla a vegades que no vulgui ni entretenir, que no vulgui ni agradar a l'espectador. I aquí és el problema per mi, perquè la gent que va al cinema i veu allò, vull dir, com els hi pot arribar aquelles coses tan avorrides, que no resolen res, que no es comprometen... Aviam, sí que és veritat que últimament hi ha molta tendència d'aquest cinema contemplatiu, no? Però, i sobretot aquí, s'està fent molt. I jo crec que en parlarem, no?, ara, durant el programa, però és un gènere que... Bé, un gènere, no sé si... O sigui, és un estil de gravació, de narrativa, que jo crec que surt molt d'ensenyaments en escoles, perquè jo crec que és un... És un clitxé bastant... Per exemple, a banda de part, escac, en el cas és català, jo crec que és bastant... Es veu bastant i sobretot quan experimentes més en l'escola, que són els curs. Llavors, vas a festivals, veus curs... Sobretot escac tenen un ritme en general i uns temes potser més familiars, més, no?, més de parella, més d'amor, més de sentiments, que jo crec que juguen ja... És a dir, al final, un genera l'altre, no? A vegades, una gravació més contemplativa dona... no?, suposadament entres més en els personatges, entres més en les mirades, no? Allò, me'n recordo quan venia en Carol, que no té res a veure, evidentment, amb cas català ni res, però la pel·lícula Carol, que era una història molt dura, molt difícil d'època, però, ei, el que comptava són les mirades, no? El que comptava són els gestos que es feien entre elles dues i, clar, però una de les pel·lícules que parlarem avui, que és aquesta que dèiem abans d'entrar, no?, de les distàncies, no? Potser aquest to es dilata tant que a vegades perds, perds el nord. No, i després hi ha el tema aquest de... Sembla que es busca molt tocar el tema de les emocions. Home, a veure, si no arribes al fons, aquí, al final, el que resulta és que estàs fent és donant a la gent un plat fred, que no té consistència, allò. Per exemple, ara, posant un exemple, tenim cinema espanyol, La Enfermedat del Domingo, de Ramon Salazar, és una extraordinària pel·lícula que, efectivament, tracta el tema de les emocions. Però de quina manera? Amb quina serietat? Amb quina textura profunda? I uns treballs actorals extraordinaris buscant els emplaçaments correctes? Esclar, quan veus un producte així tan ben acabat i, a més a més, amb un contingut ferm que es mantén durant tot el metratge, dius, bueno, fantàstic... Però aquesta pel·lícula no tindrà premis i estarà menys tinguda. Sí, mare i filla, separades durant deu anys, es retroben a petició de la filla en un lloc molt apartat de la muntanya, la filla té un càncer terminal. Bé, llavors, imagina't, és un duel interpretatiu ja, començant per aquí, i després és un duel entre mare i filla. Entre Bárbara Leni i Susi Sánchez, que són perfectes. Estan perfectes. Són pel·lícules d'aquelles que haurien d'estar oscaritzades o amb Goya o amb... I no res. Bé, no, no se sap. O sí, o ja creieu que no arribarà en Goya? No arribarà. No arribarà, no arribarà. Perquè el pas que ha tingut per les sales ja va ser molt curt i no és una pel·lícula que interessi parlar-ne gaire. Vull dir, no interessa que estigui en aquest consens de les pel·lícules que ara es recomanen, no? Però dones la sensació que seguia una mica la línia de fa uns anys de coixet, potser. ser un estil així familiar, marafilla, càncer, no? No, no, no. No, m'hi havia sent mi, coses aquestes, no? No. Jo penso que és un tractament molt més seriós, molt més dramàtic i molt més intens. El coixet fluctua molt, eh? És molt més volàtil, eh? Parlant. Sí, sí, per això deia de fa temps, perquè era la via secreta des Palabra, no? Tot un seguit de pel·lícules que també eren... buscava la intensitat en aquesta, no? Jo diria que és una apuntadora de temes i després amb la resolució es queda molt curta i et deixa decebut. És el que normalment m'ha passat a mi amb el cinema d'Isabel Coixet. Bé, i potser que comencem a parlar de pel·lícules perquè hem dit que no tindríem convidat, però teníem tema. Vull dir que els tres ens considerem convidats i estem parlant d'aquesta qüestió que penso que és interessant. I, Pep, vols començar tu amb alguna pel·lícula que tinguis interès per comentar? Sí, a mi hi ha una pel·lícula de les que hem vist la setmana passada que en van veure 5 o 6 que m'ha agradat especialment i que és una pel·lícula que, sens dubte, la recomano. Es tracta del Reverendo, en anglès Fair Reformate, que fa referència a una església americana que està dintre de la corrent cristiana, però amb algunes reformes amb el tractament, diguéssim, de la litúrgia, etcètera. És una pel·lícula del 2018 està signada tant a la guió com a la direcció per Paul Schroeder. Paul Schroeder ja és un personatge de 72 anys que té una trajectòria dilatada tant com director, 32 pel·lícules, com a guionista en el que ha fet, va ser el guionista de Taxi Driver, Toro Salvaje, que és quan se'l va conèixer, Toro Salvaje, l'última temptació de Cris i després de moltes pel·lícules d'ell mateix, com aquesta, amb la que també signa el guió, el Reverendo, la que parlem avui, i m'agradaria destacar-ne tres o quatre per diferents motius de la seva extensa llista de pel·lícules que moltes d'elles probablement són més pel·lícules de caire comercial, diguem-ne una mica també per anar mantenint el flux de cash flow particular. Per exemple, una que destacaria que la recordo amb molta amb molta cariño és Aflicción de 1997 i recordo que la interpretava el Nick Nolt. Una altra és la de Mishima que aquestes també són amb guió d'ell i després hi ha dos pel·lícules que segurament ja són més controvertides però que han tingut un recorregut molt llarg i és El beso de la pantera que em sembla que era un remake de la pel·lícula de Jacques Tourner La mujer pantera i American Xigoló que bueno en el seu moment va ser una pel·lícula d'aquelles top comercialment parlant no? També amb dues són amb guió d'ell és a dir que és és un director que sap rascar molt sap trobar molt els diàlegs els treballen moltíssim i amb aquesta pel·lícula que ens toca parlar ara el diàleg és molt important és una pel·lícula hem fet un visionat i quan veníem cap aquí a l'emissora li comentava al Joan que tinc ganes de tornar-la a veure perquè és una pel·lícula que té molt diàleg i el diàleg és de contingut no són diàlegs d'aquells de pregunta rèplica no aquí estem parlant de la guerra del Vietnam i de les seves conseqüències estem parlant del sentiment que té un pare que ha perdut un fill a la guerra d'Irak i aquest fill ell li havia dit que hi nés un fill de 19 anys per tant retorna un dels seus temes el de l'aflicció aquesta aflicció el porta amb ell en una església que encara que sigui dintre d'una ciutat és de de poc de pocs feligressos és un mínima i després a partir d'aquí tenim un altre problema adicional o sigui el reverent té a sobre una culpa que té que expiar i ho vol fer a més a més té una enfermetat i per una altra banda se l'ajunta que una de les feligreses que té cada diumenge de missa o cada dissabte està embrassada i el seu fill serà el fill de 22 setmanes ja serà el fill d'un activista que acaba de sortir de la presó a Canadà fent una protesta de tipus ecològic llavors hi ha uns diàlegs perquè la dona intenta que el reverent li tregui del cap al seu marit el seu activisme radical i que l'ha portat a pensar que és millor que no tinguin el fill tan desitjat d'entrada llavors aquesta confrontació entre dos mons un sap el que té darrere no ho diu que és el reverent l'altre sap el que vindrà al davant i li està explicant escolti el 2050 vostè tindrà 80 anys jo en tindré 60 el meu fill en tindrà 30 vostè sap que el més fable és que estiguem a un 4% vull dir a 4 punts més d'increment de l'escalfament de l'escalfament i si hi passem entre 4 i 5 és insostenible això llavors què fem tot el desenvolupament d'aquesta temàtica és florit i profund i llavors és una pel·lícula que realment interessa després amb la conclusió doncs ja cada un ho pot agafar com vulgui però hi ha una mica el que ha comentat abans el Joan que sembla que no solament aquí sinó que a nivell de cinema d'idees mundial hi ha bastant la idea l'altre dia per exemple parlàvem de la pel·lícula del Papa Francisco el Papa Francisco ara en parlarem també acaba rematant dient el que salvarà al final el mundo serà el amor bueno aquí el reverendo també doncs no sé si vol que anem cap a casa una mica menys trenxats del que ens pot deixar la pel·lícula que agafa i li dona una sortida també sublimant un amor que queda per sobre de tota la problemàtica que s'ha parlat allà ara que comentes això la pel·lícula que estàs documentant el Papa Francisco és la d'Alvin Benders? sí és que em surt aquí he buscat el reverendo i em surt aquí als voltants de Film Infinity i ho anava a comentar ara de dir no sabia que estava fent aquesta pel·lícula però és una pel·lícula és un documental què és això? és un documental realment és una entrevista i 20 o 25 talls de de de documentació de les activitats i val la pena? bueno ara ara em volia parlar ah parlem parlem perquè hi ha una hi ha una florida de de pel·lícules amb amb un tema religiós sí estic veient això sí la més la més suportable diguéssim la millor és evidentment el reverendo que acaba de parlar en Pep perquè a més formalment és una gran pel·lícula hi ha uns plans tremendos té una estètica quasi monocroma sí la fotografia ara estava llegint no? que és en blanc i negre no no ben bé no? és que aquí posa com black and white és un error ho vaig llegir sí és una fotografia quasi monocroma uns verds verds negres d'Alexander dinen que a més a més un format el que ens van passar a la pel·lícula que gairebé és quadrat que va molt bé també perquè els formats panoràmics són molt agradables però dispersen una mica l'atenció i fan que a vegades al fons hi hagi un arbre unes onades que xoquen contra la roca no no aquí estem pel que estem i llavors hi ha el patiment i la progressió dramàtica de la història no? doncs com a pel·lícules religioses no tan sols hi ha el reverendo i hi ha el papa Francisco sinó que també hi ha l'aparición que és un és una pel·lícula francesa aleshores parlant d'aquesta del papa Francisco doncs és una idea del mateix Vaticà com per no sé com per ensenyar al món com és aquest aquest sant pare i resulta que amb una maniobra d'aquelles que és tan clàssica en el Vaticà doncs han agafat amb un nom conegut com és el de Vinders que que ja fa un temps que s'ha convertit al cristianisme doncs i que evidentment és un tòtem de de la progresia o ho era perquè jo em sembla que ja ho ha deixat de ser doncs al Vaticà els interessava molt tenir un document que fos d'una personalitat com el Vinders no? aleshores no sé vull dir és que es poden dir moltíssimes coses d'aquesta pel·lícula però jo diria que les contradiccions que que es veuen d'una manera directa vull dir l'invaliden no? vull dir seria una pel·lícula que per la gent convençuda de la doctrina catòlica doncs els hi caurà molt bé perquè allò que diu aquest home no s'aparta gens de del del que és la la doctrina de la fe diguéssim sí sí i ho volen presentar com un com un abans com una renovació hi ha una cosa molt ridícula molt ridícula en la pel·lícula que és agafar el nom que ell va triar per ser papa com el Francesc i recordem que aquest home era jesuïta i va ser una mica contradictori que agafés és el nom de Francesc d'Assís perquè era el primer papa que ho feia a més a més i llavors hi ha una la pel·lícula comença a Assís en el monestir o a l'església i hi ha com una pel·lícula muda que vol explicar la història de Sant Francesc que és absolutament ridícul per part del Binders perquè sabent que hi ha hagut altres pel·lícules sobre aquest personatge que és prou interessant que és aquest personatge de l'edat mitjana que va decidir de viure l'Evangeli i tot això i llavors fa una pel·lícula muda allà ficada allà al mig que no saps ben bé què hi toca els trossos aquests sí són en blanc i negre aquests sí que són en blanc i negre i perquè esclar és una pel·lícula muda i llavors hi ha diferents entrevistes amb amb el líder de la Santa Seu i després hi ha tota en les entrevistes diu el que ell vol però sense gaire comprometres a res i llavors el veus en retalls de documentals dels seus viatges pel món i aleshores veus que és un personatge que no fa res vull dir que no ell té un mimetisme segons on va adopta una postura sí o sigui si se'n va per als rics doncs adopta una postura per no molestar el ric si se'n va per als pobres es posa de pobre sí i bueno el Joan va fer un comentari al sortí que és que hi ha moments que dius això és una entrevista al Sant Pare o és el club de la comèdia explicant gairebé acudit perquè volen donar aquesta figura aquest cantó més sí charm davant d'un gran públic doncs bueno vull dir l'home vull dir fa bromes i tot vull dir no ho sé és una mica estrany tot plegat i a més ja sí que surt amb els rics però no surt tant com surt amb els pobres vull dir hi ha aquesta idea que aquest home doncs està pels pobres vull dir una cosa que no sé en fi perquè ell entra per exemple en un hospital a l'Àfrica i llavors doncs va amb un malalt que està inconscient i li posa la mà a sobre aleshores dius bueno no hi ha res més per fer al llarg de la pel·lícula tots els pobres molt pobres extremadament i els malalts els hi posa la mà al cap sí és com o sigui la impressió que tu tens no és de de carinyo a pollo sinó de buscar el sometiment dóna aquesta dóna aquesta impressió sí sí la imposició de mans que hauria de ser que a través d'aquelles mans i i va a l'esperit doncs en canvi sembla com una imposició de dir tu qui ets aquí de submissió tu qui ets i ja està i justament el que no hi ha en tot el documental és l'experiència del sagrat no? vull dir que és el mínim que li pots demanar en una religió vull dir no el veus mai fent missa ni consagrant ni res sinó simplement perquè la pel·lícula es diu el papa Francisco un nombre de palabra i llavors el que destaquen és que és un home que parla de les coses sí en parla però sense sense que allò porti a cap solució no? mira enllaçant-ho amb el d'abans per exemple quan parla de de la ecologia i de com s'està maltractant que si s'haurien de posar una altra vegada en marxa els acords de París i de Río i tal que no s'ha dut a terme que les grans potències però fa un enunciat i ho deixa en un enunciat no censura a ningú no posa el dit enlloc i la pel·lícula a vegades a mi el que em donava la impressió és que fins ara les encícliques han sigut escrites estem en una altra època segle XXI anem a fer una encíclica filmada i perquè arribi a tothom i per tant amb un llenguatge a nivell de carrer el que és curiós també i és una cosa que volia destacar és que quan està davant de la gent normal als Estats Units per exemple ell parla en espanyol no parla en anglès una cosa que dius bueno és que a veure aquest senyor és argentí com és que no parla anglès no? bueno pot ser pel que sigui però quan el conviden en el congrés dels Estats Units sí que parla en anglès llavors dius bueno aquest home està fent diferenciacions és un doble llenguatge i està parlant amb un anglès que veus que li han escrit fonèticament i que ell el fa servir d'una manera molt lenta perquè sempre ens raona molt lentament perquè quan parles lent sembla que siguis més seriós no? i aleshores és interessant la pel·lícula perquè veus que les pel·lícules que difonien el missatge cristià fins ara o les més conegudes no parlem dels clàssics del cinema sinó les més populars eren unes pel·lícules que feien propaganda directament de dir bueno aquí hi ha uns manaments hi ha uns misteris hi ha uns sacraments etcètera i això ho heu de seguir perquè si no esteu en pecat això ha quedat canviat perquè ara són els temps nous i ara és una propaganda més obliqua és una persona que parla d'això mateix del medi ambient hi ha una escena que em va agradar moltíssim perquè en favor del medi ambient fan un mapping davant de la basílica de Sant Pere a Roma vull dir que dius bueno es gasten els diners en un mapping per defensar el medi ambient vull dir això és qualsevol cosa que faria una empresa no també vull dir no anar a l'arrel del problema sinó quedar-se en la denúncia que ja saps que no servirà per res però ell explica posicionaments perquè ell sí que ho critica pel que esteu dient ell hi ha moltes posicions sabem per les notícies tot el que també aquesta pseudoposició que té sobre el tema dels casos d'abusos ell fa denunciats fa gestos fa gestos aquí està però no dona ni solucions ni propostes ni dir ei aquest govern s'està equivocant perquè això ens conduï no, res, res no, no, res aquí no hi entra llavors és una pel·lícula absolutament destinada és una pel·lícula interessant de veure però s'ha de veure penso jo amb una mirada crítica o sigui no pots anar allà a veure el got del càlix que et dona perquè llavors és que sortiràs d'allà igual que has entrat eh bueno però hi haurà gent que sí que estarà d'acord amb ell i estarà d'acord amb la seva manera de fer clar però estem parlant potser dels seguidors ja sí, sí evidentment és per convençuts és per convençuts perquè si tu no n'estàs convençut allò no t'ho pots creure de cap manera vull dir és que no pel·lícula dogmàtica diguéssim te la creus o te la creus és que ve ve de la santa seu vull dir aleshores vull dir tampoc pots esperar qualsevol altra cosa no i llavors hi ha l'aparició que és una pel·lícula francesa que aquí també és això que estava dient abans que no van directament a plantejar-te una qüestió sinó que ho agafen per una via pel cantó de darrere no és a dir el Vaticà en aquest cas és un argument fictici naturalment crida amb un periodista que no és que no és cristià a que faci una comissió que presideixi una comissió en la qual hi ha sacerdots i teòlegs i i una psiquiatra i etc perquè una noia a França ha dit que se li havia aparegut la Verge Maria i llavors això doncs dona peu en un en el que passa sempre amb aquestes suposades aparicions que sempre hi ha un capellal darrere que manega les sideres que doncs la gent hi va per veure el fenomen o pel que sigui per tocar la noia tal i llavors doncs l'església es posa una mica al marge però sense posar-se al marge del tot no? com dient aquí muntem una delegació independent i a veure què ens surt una mica això que l'església catòlica en el cine ja no hi fa la propaganda directa i ho fa a través d'aquests camins més o menys tortuosos no? Bueno els camins no? els camins del senyor diuen són inescrutables els del cine passa també amb una pel·lícula que ha anat al festival de Sant Sebastià aquesta ja no és religiosa aquesta diuen que és de política que és el reino la primera pel·lícula llarga de Rodrigo Sorogoyen que el programa de la setmana passada el vam elogiar per el curt que es dèia Mamà que era un gran curt que havia guanyat el Goya exactament i ara aquest cineasta tan interessant doncs amb la meva opinió ha estat xuclat per el poder de 3 Media i han aconseguit que faci un producte perquè realment només es pot parlar de producte que toqui el tema de la de la corrupció a Espanya però el toca d'una manera molt curiosa és a dir sense citar cap cas en concret el cas és fictici encara que evidentment hi ha connexions amb el que podia ser la realitat però és un cas de corrupció que no és un cas central a Espanya sinó que passa en una autonomia que hi ha un personatge que que denuncia un mateix del partit denuncia la corrupció que hi ha ell també se n'ha beneficiat i aleshores és una mena de quixot que va endavant vull dir amb la seva història personal vull dir que llavors el partit doncs el va raconant i tot això i jo trobo que és una pel·lícula que té una factura d'aquestes que ens tenen acostumats ara que és una factura que no hi falla res que tot està ben engreixat i tal però que hi trobes a faltar una temàtica que hi trobes a faltar moltes més coses que es podrien dir i que sempre hi ha aquesta qüestió que bé la part tècnica amb això que deies tu abans que la gent surt de les escoles i tot això està molt clara però que la part humanística doncs no acaba de lligar una mica tot l'ensenyament avui dia afavoreix més la qüestió tècnica que no pas la qüestió humanística i així ens ho trobem a tot arreu llavors el que és curiós és que aquesta pel·lícula passarà com la gran denúncia de la corrupció a Espanya i per mi vull dir la cosa no no arriba ni ni tan sols a denúncia perquè a més la pel·lícula es fa molt avorrida perquè com que només són els personatges aquests que estan dins de la pomada diguéssim que estan dins del secret doncs totes les converses que fan són així que ells ja s'entenen amb el que diuen críptiques utilitzant un argot polític que no que jo trobo que és molt cansat haver d'assistir a uns diàlegs que no acaben d'arribar enlloc en canvi quan quan surten gravacions com les que han sortit avui veus que es despatxen d'una forma bastant gorullera que és el del Marlaska sí que és com aquí un corta i pega és que és increïble no no i també surten enregistraments d'aquests a la pel·lícula i tal però el que és ficar-se a dins de de la qüestió entre els que ho fan però que no hi ha cap contrapartida ningú que s'ho miri de fora aleshores la denúncia queda queda negada estèril negada i llavors doncs no ho sé vull dir la gent podrà pensar que allò és el reflex del que passa però ho trobarà molt avorrit jo penso jo hi ha una pel·lícula que volia comentar perquè s'està veient molts cartells d'ella a les parades de bus i tal el qual vol dir que durant una estrena bastant digués-en popular o amb ganes de difondre-la es tracta d'una una pel·lícula pràcticament òpera Prima que es diu Viaje al cuarto de una madre de la sevillana Celia Rico Clavellino és una pel·lícula espanyola d'aquest any el 2017 es va publicar el llibre Celia Seaborre il·lustrat per Gloria Rico un llibre d'històries per combatre l'avorriment dels adolescents que podia estar a la millor una mica en el germen d'això és el primer llarmetratge de la directora que ja s'havia estrenat en el camp del curtmetratge amb diversos treballs amb el viatge al cuarto d'una madre Celia Rico reprodueix un món on els telèfons mòbils conviuen amb les màquines de cosí Singer en un poble del sud d'Espanya mare i filla lliurades a una vida que frega la subsistència amb treballs mal pagats addictes a les sèdies de televisió que veuen assegudes al sofà la mare dona una mitjana d'edat que voluntàriament la mare és una dona de mitjana edat però jo diria que voluntàriament milita en la tercera edat la filla és una mena de petit o feo que transita entre fumar deixar-ho i tornar-hi i el mateix fa amb les amistats intermitents submissió al determinisme i a una mena de destí ja escrit i invariable sense ànim de rebelar-se eviten juntes o separades dins d'un respecte per el bé de l'altre i així iniciant i tancant el fragment de vida que ens exposa la pel·lícula la història està escrita mirant cap a baix mai hi ha situacions ni personatges que es qüestionen si poden fer quelcom per sortir de la rutina diària de fet totes les escenes estan centrades en un recorregut circular en el que tot comença i tot acaba en el quarto de la madre que dona títol a la pel·lícula és curiós estem veient darrerament cinema fet per dones joves que donen sortida a vivències personals o problemàtiques generacionals a través de les seves òperes Primes Julia East de l'Ena Martín Les distàncies de l'Ena Trapé per altra banda ho tenim també a Mestiu del 93 de Carla Simón Viaja al quart d'una madre i encara que buscant el suport dels clàssics en aquest cas Homer l'Odissea de Penélope d'Eva Vila també és d'una dona que té una forta dosi de màquina de cosir Singer és curiós és que a més a més és que sembla la mateixa ja sabem que n'hi havia moltes en aquell temps en fi són unes atmosferes i unes situacions que es fa reflexionar sobre el temps que ens toca viure i el temps que li toca viure a les protagonistes això forçosament ens porta a esperar nous treballs d'aquestes joves realitzadores que confirmin o no la seva evolució creativa a partir de l'ús del llenguatge cinematogràfic i en tot cas cinema generacional que per se ja és un valor a tindre a considerar i seguir amb atenció però que es té que clarificar i en tot cas obrir-se molt més perquè si parlem del del quarto de la madre i parlem com hem fet abans de l'enfermitat del domingo veiem dos pel·lícules mare-filla mare-filla en la que són les dos el 90% d'una i de l'altra pel·lícula i en canvi el resultat i el contingut és absolutament disparat a favor de l'enfermitat del domingo però en aquest cas per exemple veig que hi ha Anna Castillo que no? de protagonista a Viaje el quarto i que tal perquè aquesta és una actriu que ostres com a mínim dóna la talla normalment no la destacaria en aquesta pel·lícula bé i la l'altre menys desaprofitada com a mare que està fatal desaprofitada absolutament desaprofitada i i un paper que no li va gens i en canvi l'Anna Castillo fa el que pot per treure endavant el paper que tampoc és cap meravella però no i bueno i dormen al sofà vull dir que es passen tota la pel·lícula dormint al sofà és una cosa és una pel·lícula low cost però absolutament però escolta i amb pretensions d'autoria la filla fa la seva escapada també en aquest cas no és a Alemanya és a Londres per variar una mica i al cap de sis mesos ja torna no és el que pensava no no vol el Brexit no no funciona el Brexit doncs mira jo segueixo amb la pel·lícula que bueno que s'ha comentat ara fa una estona que per aquí algú l'ha vist no? vosaltres dos que és les distàncies pel·lícula d'Elena Trappé que pel que tinc entès no sé si és com que Òpera Prima es consideren les dues primeres o sigui la segona també no sé si és la primera o la segona no ho sé em sembla que és la primera és la primera crec que és la primera i és una pel·lícula no diré coral però bueno són com un grup de cinc amics si no recordo malament el qual un és més intermitent que és el que fa el Miquis Parbé però si hi ha l'Alexandre Jiménez Isaac Ferris Bruno Sevilla i Maria Rivera aviam estem parlant d'una pel·lícula que no és una entre cometes o sigui si mirem l'historial no és una pel·lícula qualsevol és una pel·lícula que ha guanyat Màlaga o sigui el festival de Màlaga d'aquest de 2018 va guanyar millor pel·lícula a millor direcció i a millor actriu per l'Alexandre Jiménez i clar jo vaig anar jo com faig molt anar al cinema vaig a cegues sé que és una pel·lícula i a més és d'aquí això només sé això vaig anar i em vaig trobar amb el que comentàvem abans d'entrar en el programa no d'una pel·lícula amb un to molt semblant a pel·lícules principalment catalanes que hem vist en els últims potser dos anys i potser també aquest format no dic claustrofòbic però sí que entre amics reunió que comencen a sortir els fantasmes aquests una mica del passat i això que em recordava bastant inclús el cartell em recorda amb els colors a Un dió salvaje si recordeu la pel·lícula de Polanski que té tot aquest bueno és aquest tipus de cinema que és molt teatral que és també el nombre i aquestes pel·lícules que al final és com s'uneixen històries interrelacionades entre els personatges i com va degenerada una mica en aquest cas clar el punt de partida és quatre amics que se'n van a veure un amic d'universitat crec que és o de la infància no recordo ara però que està vivint a Berlín i és una mena de visita sorpresa pel seu aniversari en el moment que ell se n'adonen que han arribat ell el que fa és que literalment és fugir o sigui desapareix i clar és una història que ja al punt de partida és intrigant perquè la pel·lícula té això és per què i es va desgranar una mica el conflicte que té aquest personatge és un personatge que és el Miquis Parvé que ja ho fan bé en els credits de posar la col·laboració en especial perquè ell surt més aviat poc i sí que fa un personatge molt tristot molt de caigut però sí que és veritat que podrem estar d'acord o no en millor pel·lícula o millor direcció però millor actriu jo crec que sí perquè l'Alexandra sí que fa un paperàs és qui porta la pel·lícula bàsicament i a més és el personatge que pràcticament no surt jo crec que aquí sí que hi ha certes decisions de direcció que vaig a per donar la pel·lícula jo em vaig avorrir en molts moments però i bastant s'aprofita massa jo crec que del tema dels silencis de les mirades abans que comentàvem això de Carol crec que s'aprofita massa de tot això i es dilata massa però és que hi ha moments d'una bueno que sobren minuts escuta una cosa jo no he vist la pel·lícula les distàncies aquestes del títol a què faries referència a distàncies culturals mentals jo a mi em ve el cap com el títol de 10.000 quilòmetres és a dir hi ha una distància física que és el que els separa perquè ells durant la pel·lícula van repetint molts cops el no fa molt que no ens veiem però allà estem no perquè ens coneixem de fa molts anys però ara fa la tira que no ens veiem i llavors també són una mica les distàncies a part físicament el que ell vol mantenir amb ells perquè al final el que es nota en tot moment és que ell no els vol allà perquè ell ha creat una mena de vida però secreta mútuament secreta és a dir la vida de Barcelona no coneix la de Berlín i a la inversa llavors és interessant quan col·lisionen aquests dos mons i tu vas veient durant la pel·li clar tu com els personatges no saps què està passant allà llavors aquest és una mena quasi de suspens intriga portat com vulguis però la història a mi em va atrapar bastant o sigui realment volia saber potser no saber quin és el final o sigui què ha passat sinó veure què passarà amb ells perquè estem parlant d'uns personatges que no coneixen la ciutat i han quedat pràcticament tancats a dits on pis perquè no tenen ni les claus per tornar a entrar llavors sempre algú s'ha de quedar llavors és és interessant o sigui el plantejament és com bueno aquest tipus de suspens però a partir d'aquí ostres a mi el to a mi el to no em va atrapar i mira que venim de pel·lícules com aquesta que hem dit de 10.000 quilòmetres venim d'Estiu del 93 venim de Julia East que s'assembla moltíssim a Julia East ja no només pel tema de Berlín no només pel tema de persona que ja et diuen que el punt de partida és un altre que és sortir de casa seva sortir de la seva família els seus amics i anar a un lloc on estaràs descol·locat a més el tema que també tenia el nòvio a Barcelona i té tots aquests piques allà també coneixes gent cap allà el seguir només a la protagonista allà es queda la història i crec que també es va conformar força bé però en aquest punt tot i que tenen bastants personatges i cada un la seva historieta és prou interessant alguns més que d'altres però però trobo que inclús aquí tenint entre cometes tants personatges no només un no s'arriba a o sigui no s'arriba a llançar en quan canviar l'altre personatge perquè hi ha històries que s'allarguen infinites infinitament llavors i tornem a estar no dic com a resolució no és que mena d'espòiler però quan hi ha l'amor per mig com en el sentit de ha de justificar tant tant no tant la causa com la conseqüència com el detonant com la solució no la solució hòstia aquí decau una mica hi ha moments de la pel·lícula jo la primera fins la primera meitat no l'aguant o sigui no no podia després va pujar bastant estava bastant interessant i cap al final l'últim allò tram es divideix en divendres i diumenge que és com el cap de setmana que passen allà quan arribes el diumenge ja és com l'espectador no l'espectador jo crec que està bueno no per fi però és que ni te'n recordes que encara acaba de diumenge o sigui imagina't el dissabte realment després què va passar que jo surto del cine i pensar ostres quin avorriment però comences a donar voltes a com han tractat la història com han fet el fil realment els personatges estan molt o sigui estan molt ben aconseguits en realitat o sigui és una història molt simple és una història de vull dir no té no té un gir de guió que diguis ostres però a mesura que vas coneixent i van apareixent entre cometes nous personatges en la història doncs jo trobo que és una història bastant profunda o sigui en qüestió de història a mi em va agradar to bueno aquí hi ha cadascú és el que us comentava abans d'entrar doncs llavors estaríem d'acord en que potser estem assistint al naixement d'un cinema generacional que podria ser gent que va néixer a partir del 92 per dir una cosa jo crec que el 92 és més petit que jo i tot hem viscut amb una Barcelona diguéssim cap de disseny etc claríssimament claríssimament és que sí home s'està veient molt un gènere així sobretot potser amb autors més joves i el que us anava a comentar és la pel·lícula d'aquesta Ghost Story que no sé si és òpera Prima jo sembla que si no és òpera Prima deu portar poques el director que no recordo qui era però clar protagonitzat per l'unimara i que és ià aflec vull dir que no estem parlant d'una pel·lícula és independent és molt independent és un to molt molt és una hora i deu de pel·lícula que una escena són potser i literalment un pla quiet pla fix general d'una habitació amb la Roni Mare a terra menjant pastís sense parar pla fix durant 15 minuts potser dels una hora de deu o sigui perquè veiem que Déu-n'hi-do però sí sí jo crec que sí que estan no sé si naixent perquè també ho trobàvem a la propera pell la propera pell era una pel·lícula que tot i que tenia aquest punt entre cometes no dic thriller però tenia una mena suspens d'aquí per aquest xaval però mira una cosa això que et deia que el quarto d'una madre és un cinema que per dir-lo d'alguna manera sembla que mira cap baix en lloc de mirar cap dalt amb el que és respecte als personatges respecte a la seva situació durant la vida davant de la vida amb la pel·lícula de l'Isaqui els personatges tenen un un recorregut que predeterminat o no però ells l'estan forçant contínuament sí sí sí sí sí sí sí o sigui allí allí hi ha una voluntat de l'individu en canvi aquí és que dius bueno bueno que també he dit la propera pell tot i que evidentment són autors bastant consagrats o sigui no estem parlant d'òperes primes ni però sí que segueix amb un to que jo o sigui tu pots haver vist pel·lícules abans amb tots així evidentment però és que han vingut totes seguides o sigui jo no sé què ha de venir ara no estic tant en el cas de l'Isaqui en el cas de l'Isaqui té al darrere un corpus d'obra molt divers i a més no també fluctuant entre el documental exacte i no entra en el cinema generacional aquest que deia no no ell és del 75 ell és molt més gran exacte per això dic que no és un relleu generacional però sí que és veritat que en certs moments aquesta pel·lícula la propera pell té aquest to o sigui té un to més contemplatiu no tant evidentment com un juliaíst o no tant com abans comentau les amigues de l'Àgata que és l'altra pel·lícula que havia fet l'Helena no sé com es deia Traper Traper no la Traper és la de les distàncies Martín exacte sí a veure que busqui sí l'Ena Martín exactament jo no l'he vist la la de les amigues de l'Àgata però bueno va guanyar no els Gaudí potser va guanyar algun premi potser Opera Prima sí em sabeu que interpretava ella també aquí sí sí de fet crec que eren quatre directores o cinc mira quatre ara ja ho he trobat i que van fer bueno la pel·lícula sobre adolescència no amistat i estem parlant de nominar la millor pel·lícula els Gaudí i bueno festivals així també de Barcelona d'auto però de totes maneres clar jo crec que és la generació i això està clar jo últimament no estic tan posat però vosaltres potser teniu al cap alguna pel·lícula que s'hagi estrenat estil així o algun director d'aquests que hem parlat que tinguessin alguna estrena propera no no bueno l'Isaqui sí clar no reflexo aquestes generacions més noves aquestes generacions més noves clar perquè després també tenim suposo que sí perquè jo penso que aquest cinema interessa que sorti ara i n'està tapant un d'altre un cinema que està molt al marge que sí que va a problemes autèntics i que llavors aquest és per quedar bé diguéssim no? seria una mica la conspiració aquesta que jo parlava abans però això no passa només aquí a Catalunya passa arreu del món vull dir que els temes estan tractats d'una manera que no puguin ofendre el personal home el cinema italià per exemple que es pugui identificar sobretot emocionalment el que se salva una mica és un determinat cinema comercial francès que ha apostat ha apoyat a veure amb guions bons i amb uns actors estupendos ha apostat per un tipus de comèdia que funciona moltes d'elles funcionen bé però estem parlant de les comèdies que ens arriben aquí com 50 milions d'espectadors no, no? o sigui dos milions ja l'hem vist quants menys milions l'hagin vist millor és la pel·lícula millor és la pel·lícula això sí i després clar hi ha altres autors potser que surten d'aquí joves com seria el cas del Dani de l'Orden no? Dani de l'Orden que l'últim que va fer que jo sàpigues el Pregón no sé si n'ha fet està rodant una no, va fer una altra va fer una altra ah sí la d'orrorosa sí el mejor verano el mejor verano de mi vida exacte sí, és veritat és veritat i que sé que està rodant amb Netflix no sé si és una sèrie o una minissèrie o alguna cosa està fent és possible però clar és que és el mateix cas del Soragoyen vull dir que els estan segrestant i posant-los a fer productes d'aquests televisius clar perquè ell des de les Barcelones diguéssim les Barcelones estaven molt bé eren molt fresques estaven molt bé també perquè jo crec que portava bastant ell com a director naturalment és una pel·lícula coral eren pel·lícules d'autor eren pel·lícules coral però dins d'això el verano era el retorno del landismo o recluta con niño ja directament amb el José Luis Azores home, clar no és comparable amb pel·lícules corals com Os Apellidos que potser era de la mateixa època però però però sí que hi ha aquesta marca d'autor però sí que alhora també aquest punt que diem que al final si t'atrapa una productora a tres medias sigui TV3 sigui qualsevol al final també qui paga mana llavors potser aquí acabes fent la norma i això també forma part de la conspiració i ens hem quedat sense temps la setmana que ve potser parlarem de per què a les televisions hi ha tantes pel·lícules alemanyes que això ningú ho ha dit encara i potser aquí tindrem una exclusiva i vindrà Carles Mir a parlar-nos de les novetats i del festival de Sitges que ell en va ser un dels fundadors fins a la setmana que ve fins a dimarts bona nit amics adeu Pep adeu Pol bona nit a tots cinema condicions s'acomiada de vosaltres bona nit bona nit Fins demà! Fins demà!