Cinema sense condicions del 25/9/2018 — Conspiració crítica, onada de cinema religiós i generacional: First Reformed, El Papa Francisco, L’apparition; corrupció a El Reino i retrats íntims a Les distàncies i Viaje al cuarto de una madre

Tema central del programa

Els conductors obren amb desconcert davant d’un panorama on abunden pel·lícules avorrides amb gran ressò crític, i plantegen si hi ha una conspiració de la crítica o de la indústria.

Debat sobre qui finança i avala projectes: subvencions, televisions i productores que aposten per noms i “aval” per sobre del contingut. Es parla d’una possible “era de l’aval”.

Crítica a la postveritat en la crítica cinematogràfica: titulars previs, periodisme editorialitzat i consens prefabricat.

S’assenyala una sobredosi d’emoció per sobre de la raó, amb films que “apunten temes grans” però queden a la superfície i no prenen posició. El cinema contemplatiu (sovint sortit d’escoles com l’ESCAC) es veu com un clixé quan es confon silenci amb profunditat.

"El que salvarà al final el món serà l’amor"

La frase, present en diversos títols analitzats, és qüestionada quan esdevé recurs fàcil o final consolador sense conseqüències dramàtiques o intel·lectuals.

Retrat dens de fe, culpa, dol i eco-angoixa amb un reverend marcat per la pèrdua (fill mort a l’Irak) i diàlegs d’alta càrrega ideològica (Vietnam, ecologia, esperança).
Estil formal auster: fotografia gairebé monocroma, format gairebé quadrat que concentra l’atenció i una progressió dramàtica rigorosa.
Exemple de cinema d’idees que sí entra al fons i sosté el seu discurs fins al final.

Lectura crítica: documental institucional impulsat pel Vaticà, amable amb el personatge i poc compromès amb solucions o amb la dimensió del sagrat.
Estructura d’entrevistes i retalls de viatges; s’apunta a contradiccions (doble llenguatge, gestos simbòlics, mapping per al medi ambient) i a propaganda obliqua pròpia del segle XXI.
Recomanat només amb mirada crítica; destinat als “convençuts”.

Thriller espiritual francès sobre una comissió (periodista, teòlegs, psiquiatra) que verifica una suposada aparició mariana.
Retrata el poder eclesiàstic en segona línia i el mercadeig al voltant del fenomen; una via “indirecta” de discurs religiós en cinema contemporani.

Thriller sobre corrupció política en una autonomia, amb cas fictici però referències recognoscibles.
Valor tècnic alt (ritme, posada en escena), però diagnòstic feble i avorrit per diàlegs críptics dins “la pomada” i absència de contrapès extern; la denúncia queda esterilitzada.

Intimitat mare-filla en un poble andalús, precarietat i rutina domèstica; espai centralitzat al “quarto de la mare” com a cercle vital tancat.
S’analitza com a peça de cinema generacional femení recent (amb Julia Ist, Les distàncies, Estiu 1993, Penélope) i s’apunta a interpretacions desiguals (Anna Castillo se’n surt; paper matern desaprofitat).
Comparació amb La enfermedad del domingo per mostrar com dos relats mare-filla poden divergir en profunditat i intensitat dramàtica.

Quatre amics viatgen a Berlín per sorprendre un antic amic que… fuig.
Tracta les distàncies físiques i emocionals, vides paral·leles i secrets; atmosfèra de suspens íntim.
Aplaudiment per la millor actriu (Alexandra Jiménez); retrets a un to contemplatiu que s’allarga i resolucions basades en l’“amor” com a comodí.

Es detecta un patró d’òperes primes i treballs d’escola amb ritmes lents, temes íntims i mirades i silencis com a matèria dramàtica, sovint sense presa de posició ni aprofundiment.

Autors prometedors (p. ex., Sorogoyen, Dani de la Orden) són absorbitts per TV/majors (A3Media, Netflix), orientant-se a “producte” i rebaixant risc.
Es contrasta amb trajectòries més heterogènies (p. ex., La propera pell d’Isaki Lacuesta) o amb comèdia comercial francesa amb bons guions i actors.

Es discuteix que hi hagi més diners per a òperes primes mentre els consagrats creen via pròpia (productores com El Deseo).
Alarmes sobre “productes per quedar bé” que desplacen cinema que afronta problemes autèntics.

El programa proposa una mirada crítica: no n’hi ha prou amb emoció i embalums estètics; cal contingut, posició i profunditat.
Es destaquen contrastos: quan el cinema d’idees és rigorós i formalment coherent (First Reformed) el resultat perdura; quan predomina el gest sense conseqüència, la denúncia o l’espiritualitat es dilueixen.