Conspiracions i cinema: Terra convexa, comèdies d’estiu i Hereditary; “Whitney” i l’art d’adaptar històries amb Glòria Montero

Cinema sense condicions. Bona nit, un dimarts més som aquí a Cinema sense condicions disposats per explicar-vos el que hem vist, el que veurem, el que ve a l'estiu. De fet, ja fa uns dies ja hem estat recapitulant tota una sèrie de carnet de vacances perquè veieu quines pel·lícules val la pena veure durant aquest estiu. És un plaer, doncs, començar el darrer programa d'aquesta temporada, el programa 37 de la temporada 2017-2018, saludant els nostres oïdors i donant la benvinguda a l'equip de sempre. Avui ens faltarà la Carme Nebot, però hi ha el Pep Armengol, el Joan Sardà, el Pol Tigle darrere els vidres, el Joan Morros, per tant, bona tarda a tots, i saludant també a la nostra convidada d'avui, que és la Glòria Montero. En Pep Armengol ens havia parlat d'aquesta persona, però jo fins aquest matí no he reparat en la seva biografia realment espectacular, ara us la llegiré, que m'ha deixat a mi bocabadat quan l'he llegida aquest matí, perquè diu Glòria Montero neix a North Queensland, Austràlia, de pares immigrants asturians. Cursa estudis superiors de música i teatre, coneix i es casa amb David Fulton, i amb ell s'estableix a Toronto, Canadà. Glòria treballa de cantant, d'actriu, de locutora, de ràdio, de guionista, dinamatogràfica i d'escriptora. David és un director de cine i documentalista treballant per la BBC i el National Geographic. Al final de la dictadura, franquistes s'estableixen a Barcelona i junts funden Montero Fulton Productions. Un dels seus documentals, Crisis in Rain, sobre els efectes de la pluja àcida, va guanyar a l'American Gold Cinema Award de Chicago. Glòria va treballar d'entrevistadora, consultora, a Dreams and Nightmares, un programa que parlava sobre Espanya sota la dictadura de Franco. Glòria i David, i el seu marit, van vindre a tindre també una actitud combativa contra el franquisme des de la posició d'esquerres. Com a escriptora, que és una de les raons per les quals també està aquí, Glòria Montero té diverses novel·les publicades en anglès, com The Immigrants, The Summer, The Whales, Sang, etc. I, en castellà i català, l'editorial Meteora ha publicat tres de les seves millors obres, Punt de Fuga, Totes aquestes guerres i Villa Marini. Com a dramaturga, el seu treball més reaixit és Frida K., obra de teatre que ha sigut representada amb èxit en més de deu països. En el camp del teatre va col·laborar amb en Ricard Salvat en diverses activitats i en la direcció de la revista Assaig de Teatre, de l'Associació d'Investigació i Experimentació Teatral. Actualment, Glòria Montero segueix escrivint i participant en conferències i col·loquis en diverses universitats i fòrums culturals que la requereixen. Molt bona tarda, Glòria. Hola. Estem molt contents que estiguis aquí amb nosaltres i que ens expliquis totes aquelles coses que anirem preguntant o que aniran sorgint a l'agradar del programa. Com saps, el programa té dues parts. Una primera part que parlem de les pel·lícules que hem vist, de les coses que aconsellem, de l'equip, etcètera, i la segona part estarà dedicada, com ja veus, a la teva persona. Per tant, comencem avui amb el Paul Diggler, que l'altre dia no m'ha pogut temps de parlar. Ui, us desmuntaré. Ens desmuntaràs? Us desmuntaré la ciència que teniu muntada al cap. Desmúnta'ns, desmúnta'ns, que això ens interessa. Doncs mira, com ja sabeu, el món del documental, i mira que porto ja setmanes portant-vos documentals casualment. Doncs, bueno, el món del documental sempre és bastant fascinant, sobretot aquells que intenten agafar històries bastant corrents i que t'intenten donar un gir, no? Llavors aquests són els documentals a vegades que... I el documental que us porto m'ha recordat molt a Habitación 237, que és el documental que vam fer d'El resplendor, de Stanley Kubrick, i una mica en general les obres d'Stanley Kubrick. No sé si l'heu vist aquí. Jo no, jo no l'he vist. Un documental que realment, sense ironia, aquest el recomano moltíssim, perquè realment veus on arriba la gent a investigar i a donar voltes a un film. Bé, a Kubrick, aquí tenim també certs experts en Kubrick, i llavors ja es diu que bastant el... Sí, el Pep, exactament. Però sí que es diu que sempre que Kubrick amagava moltes... Bé, inclús teories pròpies, no només de cinema, però El resplendor va ser com una gran pel·lícula que s'hi va fer aquest documental, que a més va guanyar no sé quin premi a Sitges, vull dir que realment va ser un documental molt especial, perquè refotava moltes històries que s'havien parlat no només de Kubrick, sinó a vegades també, cosa que se l'ha relacionat molt amb el tema de l'arribada a la Lluna i mil històries aquestes. Bé, Kubrick ha sigut sempre un motiu recurrent per diverses de les seves pel·lícules. O sigui, molta gent ha anat a... Perquè era un perfeccionista extraordinari. A més, obria molts camins, era molt rigorós i arribava sempre al límit amb l'expressió i amb la imatge, i llavors a partir d'aquí, clar, ha generat una quantitat de seguiment per part de molts creatius. Sí, sí, doncs com passa amb les grans eminències, doncs surten documentals que refuten o que aproven certes teories i el que es porta avui és un documental que, de fet, està a l'ordre del dia perquè últimament s'està parlant bastant de com tornen a ressorgir aquests grups que diuen que la Terra és plana, sí? No sé si esteu al cas d'aquestes notícies, però tornen a sortir aquesta mena de col·lectius que aproven aquestes teories. Que estan finançats pel Trump o què? Bueno, no sé, però... És per l'audencefalograma de Trump. El que sé segur és que no estan gens finançats per la NASA, perquè això per ells és la farsa. Tu diràs. Lògic. Llavors, el documental que us porto precisament refuta la Terra es plana, però ara també refuta que la Terra és rodona. Llavors us porto el documental que diu que la Terra és convexa. convexa. Llavors, jo, aquí els oients no ho podran veure, però ho he intentat descriure. Podeu arribar a veure el que us estic ensenyant? Sí, sí, sí. Ells plantegen un disseny que és com una mena de terra ostra, en format ostra. Sí. No sé si ho veieu bé. Sí. A més, ells han fet com una mena d'animació 3D. I el documental... Ei, cuidao, que el documental dura una hora i mitja. No estem parlant d'un 30 minuts, no estem parlant d'un curt. Com es titula? Terra convexa. Així no dona peu a equivocar-se. Exacte. Llavors, és un documental bastant interessant en el sentit que és un despropòsit de tot d'experts, però experts, clar, evidentment, del camp en qüestió. I potser n'hi ha 40-50 experts sense parar. I a més, amb aquest estil de documental que també és molt fiable, que és aquest que no paren de posar música èpica en tot. i va passar això... Ah, bueno, evidentment, tot és en latín. Us posaré una mica. Ustedes pueden ver los barcos que nos trajeron. Aquí el lago. Estamos en la orilla del lago. El posicionamiento del láser está aquí junto al lago. Sí, sí, sí. Bueno, veieu la magnitud. El tema... La pel·lícula que és americana, és americana, que és amb anglesa, que és... Crec que és sudamericana, però ara mateix no sabria dir el país, perquè surten molts països. De fet, hi ha un moment que van a rodar l'estret de Gibraltar, de Gibraltar, i diuen, sí, estamos en tierras franceses. O sigui, hi ha una... Hi ha una... Clar, si no ho fas d'un dia per l'altre... Això no ho fas d'un dia per l'altre. Pol, Pol, aquesta gent estem segurs que no anaven dopats. És que volia portar una traca final per la temporada. Però jo no he portat això perquè sí, perquè al cap i a la fi és un documental que, de veritat, és que els van entrevistar tot arreu. No, però de veritat, o sigui, no és el típic documental de YouTube que està penjat. És un documental que va portar molt de cua, això. Per què? Perquè de cop es van aliar els de Tierra plana i els de Tierra redonda per dir, hòstia, això és una envagenada. Llavors, clar, és molt interessant. I és un documental que, sincerament, no us diré que val la pena veure, però sí de començar-lo. Llavors, perquè al començament, com tot bon documental, fan tots els resums aquests de tot el que veuràs, no? I aquest resum és espectacular. Perquè, clar, ells comencen a parlar de... Per exemple, que farem proves amb làsers, no? Allò que es feia de... Farem d'una punta d'una illa fins a l'altra punta, frontalment, no? I si la Terra és rodona, el láser no arribarà, no? Perquè, clar, evidentment, com que és rodona, tindrà la muntanyeta pel mig i no arribarà el láser. Però, clar, evidentment, es refusa perquè el láser arriba, no? I són, clar, unes coses... O estem a tal pis d'un apartament i mirem recte i jo puc veure. Vull dir, no veig una muntanya que fa la Terra, que fa com una rodona. Però què passa? Per això em recordava Habitació 237, perquè, com que aquí no l'heu vist, però és que hi ha teòrics de la pel·li de Kubrick que comencen a dir sí, perquè jo me la vaig posar alhora, diguéssim, la pel·lícula normal i alhora a la inversa superposades amb una dissolució com per poder veure de les dues... O sigui, una gent que té molt de temps lliure i com s'interrelacionaven les escenes. I treien teories. I deien que Kubrick no, no, que va fer aquesta pel·lícula amb total coneixença que tots els plans estan tan mil·limètrics. I hi ha coses que sí que és veritat. O sigui, hi ha coses que dius... Bueno, el tema de... Hòstia, em falla els nomes. Pep, tu m'ajudaràs. Com vas dir el nen? El Dani. Dani. El Dani, per exemple, que hi ha un moment que va amb el jersei del coet. Sí. I tot això, bueno, això existeix, no? Però després hi ha aquesta gent que ho porta més enllà, no? Doncs aquesta gent s'ha reunit i ha fet aquest documental de Tierra Convexa. O sigui, és... Hòstia, però és increïble. És veure gent que realment, bueno, apassionada o no, no ho sé. Però que estan allà com que això ho viuen. És un documental d'aquests de dir... Allà a Kubrick es feia un autoamenatge a 2001. Amb la samarreta aquella. Ah, sí, sí. Bueno, sí, sí. Sí, però després era que si... Bueno, és que us recomano aquest documental, el de Kubrick, realment, eh? Aquest sí que val molt la pena. Bueno, no sé, no sé si ens convenceràs, però resulta que nosaltres, això de la Tierra Convexa... No, no, no, jo dic els de Kubrick, eh? Jo dic els de Kubrick. Amb aquesta alçada de la vida ja tant se'n fot. No, que nosaltres al col·legi ens van explicar que la Tierra és una esfera xatada polos-polos. O sigui que no passem d'aquí, eh? Vull dir que no... Si és d'una altra forma, se'ns en fot, eh? Vull dir que no... Ara no anirem a canviar... Demasiada tarda. Sí, ja no estem amb hores d'oficina com per acceptar canvis d'aquests. Bueno, però sempre va bé, no? Saber més què pensa la gent. Bueno, no... I què es parla a les oficines de Sud-amèrica. El que diu la gent que no pensa, perquè no sé si això... També... Això també és l'altre. Suposo que hi ha un interès sociològic en tot això. Però vols dir que no has ganes de provocar tot això? Entens? O sigui, quan algú em planteja una cosa d'aquestes, tinc la sensació que el que m'està volent fer és provocar... I li és igual si és veritat o mentida. Simplement el que vol és que... Clar, però ells és curiós perquè agafen el discurs de... Tu te n'enrius de mi perquè a tu t'han menjat el cap. I les teves proves, tot i que són científiques, les teves proves no són reals perquè tu no ho has provat personalment. Tu saps que algú ha anat a la Lluna, però bueno, de la mateixa manera que es podia falsejar en un plató, en un set amb cúbric. Llavors, clar, tenen tot aquest... Tenen un entramat de... Bueno, al final són unes conspiranoies. O sigui, és tenir el cap que... Hòstia, ens estan enganyant. Però això té molt de seguidors, és a dir... Ui, això segur que ens estan enganyant. Moltíssim. Molts seguidors. Suposo que no, no, però de veritat no és broma. No és broma, eh? Hi ha molta gent. Jo crec que ara a Espanya, concretament, tindrem una solució per això, eh? Perquè hi ha un ministre que ha estat més enllà de la Terra i ha tornat i ell sap si està xatat o no està xatat. Imagina't que ell, allò, a punt de morir, diu... No, tenien raó. De fet no és plan, és convex. És una ostra, és una ostra. Imagina't. Encara que sigui per fotre, sí. Això és l'acatombe. I, evidentment, a dins del documental parlen de com els satèl·lits no tenen cap mena de sentit que existeixin perquè com que no poden orbitar, perquè no hi ha òrbita, i des... Llavors, tot això que es fa servir en funció del satèl·lit, vull dir, què sé jo, el Google Maps, des del que vulguis... Ui, però això és ordinador. Això és una recreació. Però ve dels satèl·lits. No, és tota una ficció. És, bueno, ells tenen les seves teories amb tot això. Evidentment, clar, ells creen... Això és molt curiós, perquè ells creen una pseudociència. O sigui, ells creen una ciència dins dels seus ideals. Això és molt... O sigui, a mi, de veritat, que a mi em va fascinar, perquè ells tenen resposta a tot això. Perquè ells, jo crec que ja estan farts que vingui la gent i els digui Ui, això... Llavors, per què passa això, no? O per què el sol, llavors? Perquè, clar, ve acompanyat que la Terra és plana o convexa o el que sigui, però és que és terra centrista. És a dir, tot va al voltant de la Terra. Ja. Clar, és que aquí és... Vull dir, no només ens quedem en... que és un tema geològic, no? Ja. És un tema fascinant, eh? Realment és una cosa... Escolta, Pol, es comença així i s'acaba... Amb un manicomi. No, no, amb Jiménez de L'Oso. Ja, ja, ja. Bé, amb aquest llistó... O s'acaben anant a missa els diumenges, eh? Vull dir que això és molt greu. Amb aquest llistó encetem el programa. Molt bé. Doncs, bé, qui més heu vist de pel·lícules... Aviam, Pep, comença. Vinga. Bé, doncs jo per canviar radicalment de tema i baixar a la Terra i situar-nos en ella amb coses quotidianes... Vacaciones con mamá. Sí, sí, sí. Vull dir. França, 2018, de Eloise Lang. És una comèdia francesa interpretada per Miu Miu, la famosa actriu de fa uns quants anys. L'han estrenat ja o l'estrenen el divendres? L'estrenen el divendres, sí. Bé. Bueno, Miu Miu és la mamá i té dues filles que les dues actrius es diuen Camil. Camil Cotín i Camil Chamó. Sí. Bueno, la mamá té un problema. El papa se l'ha deixat i a sobre ha deixat en estat una... La mamá té 60 anys. La mamá té 60 anys. Això t'ho has deixat i... I és important. No, és important perquè la mamá té 60 anys i ara la tinc deprimida a París, amb el gran que és París, estar deprimida és molt fotut. I llavors les dues filles, les dues Camils, que, bueno, amb la pel·lícula tenen noms diferents, s'emporten la mamá cap a la isla de Reunión a passar unes vacances diferents. Ja. I llavors la pel·lícula, però és una pel·lícula que podríem titular Ideal per cinema a la fresca, Ideal per la pel·lícula del verano, i a més a més de tot això, realment és una pel·lícula que, si dura una hora i mitja, la primera hora, està amb una sèrie de gags continuats, molt ben enllaçats, i que fan riure, sincerament, per passar una bona estona. I realment és una pel·lícula per l'estiu, sense problemes, sense complicacions, per riure una mica, i acaba una mica sostracada, perquè costa de tancar aquestes pel·lícules sense cable una miqueta amb la xorrada, però, bueno, el regust que et deixa és dir, Ah, però mira, m'ho he passat bé. Molt bé, molt bé, molt bé. De cara d'estiu, molt bé. Joan. Doncs un altre que és més o menys així, que també és francesa, que es diu en original Marie Francine, que és el nom del personatge, que en castellà li han clavat, los 50 són los nuevos 30, llavors, bé, vull dir, els que vam veure la pel·lícula Tanguy, que era un home de 30 anys, o una cosa així, que tornava a casa dels pares, ara, doncs, és una noia de 50, que també el marit la deixa. Un dia, aquí, al programa, hauríem de fer un monogràfic sobre l'adulteri, perquè és el generador d'arguments més potent que hi ha en el cine, que veiem quotidianament, no? Vull dir, l'adulteri es veu que és un problema importantíssim arreu del món, vull dir, molt més que no altres coses. No sé, si ens poséssim una mica seriosos, diríem amb el Peter Hanke que el pes del món és l'amor, no? Però jo penso que el pes del món és realment l'adulteri. Vull dir, que és molt més real i molt més pesant, ja que estem amb això, que no pas l'amor, no? Vull dir, l'amor és una cosa que s'esfilegar-se de seguida però l'adulteri és una cosa que és sòlida. Jo suposo que això és perquè hi ha conflicte, és a dir, quan hi ha amor no hi ha conflicte, mentre que hi ha adulteri hi ha conflicte. Després en parlarem amb la Glòria que, esclar, si tu vols explicar històries hi ha d'haver un conflicte, no? Hi ha d'haver un desenvolupament i tot això i aleshores si el conflicte que troba tothom, no sé, és que els productors de cine es veu que els importa molt això de l'adulteri i llavors ho posen cada vegada que troben un guió que hi ha adulteri diuen, home, això és el que jo entenc i llavors hi posen diners, no? I llavors, doncs, això, bueno, passa que aquesta Marie Francine està fet per Valérie i la Mercier jo soc fan d'aquesta senyora, vull dir, jo li demanaria relacions ràpidament, vull dir, m'agrada molt aquesta senyora, és una actriu i aquesta vegada dirigeix també ella la pel·lícula. És una pel·lícula de riure, com la que ha comentat en Pep, de passar-s'ho bé. De l'estiu. Ah, em penses que anaves a dir que ha comentat el Pol, eh? Sí, no, el Pep, el Pep ha comentat la francesa de riure i jo també estic comentant una francesa de riure, no una cafrada d'aquestes teves de documental. I aleshores, doncs, bé, vull dir, és aquesta dona que el marit també la deixa per una de més jove i llavors ella no té cap més remei que tornar a casa dels pares, no? És una pel·lícula que, ja he dit, bueno, fa riure i tot això, però que també té un component crític, no? Vull dir, els pares són aquells típics parisens de dretes que llegeixen la Figueró i que són molt tradicionals i que van a missa i que no sé què i tal. I llavors, ella, doncs, bueno, ella té 50 anys i té un punt molt més rebel i s'encara amb els pares i, bé, hi ha alguna cosa interessant, a més a més de passar-s'ho bé i de passar una bona estona i de riure i tot això, doncs, bé, hi ha, evidentment, hi ha una història d'amor, com no pot ser de cap més manera, una història d'amor molt humana i molt... molt bé, vull dir, una pel·lícula per... Per passar l'estona. Per passar una bona estona. Una bona estona. Una bona estona. Sí, sí, sí. Llavors, podríem... El Pep, sí, algun altre, algun altre que heu vist? Bueno, anem fent així... Sí, vam veure Hereditari. Sí, home. Pel·lícula de por. És una pel·lícula... L'ha deixat molt bé, eh? De Ari Aster. Sí, és una òpera prima. Sí. Està... Té una interpretació extraordinària. Jo volia anar-la a veure i vaig poder anar el mateix dia a la fenòmena. De l'actriu Toni Collette i de l'actor Gabriel Birn amb els principals papers. Ah, molt bé. Bé, és una mica... Està dintre d'aquella sèrie de pel·lícules de terror que en podríem dir terror familiar, no? Sí, sí. Terror amb família. Exacte. Les coses passen amb família. I aquí, bé, és mort una mare i aquesta mare deixa una sèrie d'elements sutils penjats que van cobrant vida i creant problemes a la resta de la família. Una pel·lícula que està molt ben filmada per ser una òpera prima. Està molt cuidada amb una fotografia extraordinària i no abusa dels cops d'efecte. l'única cosa potser és que tenim una hora i 45 minuts més que bons i després cap al final potser tot es precipita una mica, no? Ja. Però en conjunt jo crec que serà una de les pel·lícules de terror i un que renova bastant el món del terror. No, no, del que curs, diguem, eh? Sí, sí. La crítica la deixa molt bé. És recomanable. No és el típic producte de terror allò que veus que hi falta alguna cosa que no... No, aquest s'aguanta molt bé i té tocs originals i val la pena d'anar al cinema. Hi ha alguna altra cosa que hagueu vist? Sí, jo voldria parlar d'un documental musical que últimament hem vist de molt bons. Havíem parlat del documental sobre Maria Calas, Maria Baicalas, també havíem parlat de Camerón, Flamenco i Revolución. Doncs ara, d'aquí uns dies s'estrenarà Huitni, que és un documental biogràfic sobre la Huitni Houston, que és una persona que tothom la coneix, que tothom sap més o menys la seva vida, el que va ser i aleshores doncs és un documental brillantíssim amb una realització esplèndida, una pel·lícula que dura dues hores amb material molt ben triat, material... És ficció per això? No, no, no, no, no, no, no, no, no. És documental. És absolutament documental, vull dir, surten els parents d'ella, vull dir, la vida de Huitni Houston era una mica un clan familiar, com moltes vegades es dona entre els afroamericans, i aleshores, doncs, bueno, així, de primer moment ja ens expliquen qui eren els seus pares, la seva mare és prou coneguda, és Sissi Houston, que és una cantant que va excel·lir en el camp dels espirituals, Sissi Houston, per exemple, va ser coneguda perquè formava part del quartet Sweet Inspirations que acompanyava Aretha Franklin, és a dir, estem a la primera línia del sol dels anys 60, i llavors aquesta dona va ser la instructora, diguéssim, de la seva filla, ella va voler que fos una gran cantant, el problema és que Whitney Houston sí que va ser una gran cantant, però va tenir el defecte de ser una gran estrella, no? És a dir, i aleshores, en aquells anys, a finals dels 80 i començaments dels 90, justament una de les primeres imatges que vèiem a la pel·lícula és una actuació de la Whitney Houston o un clip de la Whitney a la MTV que va canviar jo diria que tota la indústria discogràfica i tot, i aleshores la pel·lícula està molt ben contextualitzada amb tot el moment polític que passava durant els anys als Estats Units, no? Vull dir, ella comença parlant que vivia a Newark, molt a la vora de Nova York, on hi ha un aeroport, a Newark, a New Jersey, i ella comença parlant, doncs, de petita dels conflictes racials que hi havia a Newark. El seu pare de seguida el qualifiquen de funcionari corrupte de l'Ajuntament de Newark i aleshores aquest home es convertirà en el seu mànager, no? Llavors, aquesta història familiar entre un pare que munta el negoci i una mare que li ensenya amb ella l'art, doncs, és el que decideix el futur d'aquesta noia. Aquesta noia, a més a més, és molt bonica, treballa de model abans de gravar discos i tot això. Hi ha uns productors, dos productors en concret que se la disputen per gravar-li el primer disc. És a dir, que tota la primera part de la pel·lícula és una història d'èxit, però que sabem que acabarà malament, perquè sabem que ella va morir jove, als 47 anys, que va morir doncs, que va passar molts problemes, vull dir, jo penso que ella va jugar a la loteria de tots els problemes que podia tenir una persona en el món de l'espectacle i tot això està molt ben explicat en la pel·lícula. Aleshores, es concentra en que el problema de la Whitney Houston era que era una cantant negra que volia a l'èxit i l'èxit només el podia obtenir cantant pels blancs, perquè si cantava pel mercat negre no podia tenir un gran èxit planetari com va tenir. En canvi, si cantava pels blancs, cosa que ja havien fet altres cantants negres i se cita expressament a la Lena Horne i a la de John Warwick, que la de John Warwick era cosina precisament de la Whitney com cantants negres que havien cantat pel públic blanc o que el públic blanc les havia acceptada. També hi havia un problema del color de la pell. La Whitney tenia un negre molt lleuger i això afavoria que ella pogués travessar fins al mercat blanc. Aleshores, és una història bastant paral·lela a la del Michael Jackson. Pensem que és el mateix problema. Michael Jackson si volia l'èxit havia de cantar pels blancs, havia de sortir del mercat negre on havia començat des de petit per assaltar el mercat dels blancs i ell fins i tot es va fer blanc. Ja és el paradigma total. Llavors, el que volia dir és que està portat la pel·lícula a estones amb un ritme vertiginós i tu vas veient imatges allà clac, clac, clac, clac, clac, i a estones amb una pausa molt reflexiva. Aleshores, és quan surten els testimonis, surten pràcticament tota la família. El que és curiós és que la Sissy Houston, la mare, surt molt poc. Jo em sembla que, no ho sé, no ho he llegit enlloc, però jo em sembla que devia descartar continuar. Ja, ja. Ella surt en una escena al principi de la pel·lícula en una església, l'església on ella cantava i on la seva filla va començar a cantar, respon tres o quatre preguntes i ja no se la veu mai més. Jo penso que ella ja no va voler participar. O sigui, ella només parla de la seva filla com una nena bonica, com una nena preciosa, com una nena d'una gran veu, això no li pot discutir ningú. Vull dir, era una cantant enorme, però que cantava una música horrorosa, perquè era porqueria el que cantava. Ella, podent cantar de tot, cantava una porqueria per poder tenir èxit. Aquest és el conflicte, no?, també. I aleshores, doncs, es nota ben bé que la mare no vol parlar de quan la seva filla ja és adulta i la vida la va decebent en tots els aspectes. Vull dir, totes les malvestats que li poden passar a una persona li van passar a la Whitney Houston. I aleshores, doncs, bé, és aquest mite també de l'Àngel Caigut, no?, en certa manera. I llavors jo la trobo molt, molt interessant. Vull dir, perquè a més està narrada com si fos un film de ficció. El director és Kevin MacDonald, que jo diria que, que, bueno, es nota que no és un documentalista, sinó que és un director de ficció perquè sap organitzar els materials molt bé. I aleshores, per exemple, Kevin MacDonald és el director de L'últim rei d'Escòcia, aquella gran pel·lícula que ens parlava d'Eidy Amindadá, que el Forrest Whitaker sembla que va guanyar l'Òscar. Va guanyar l'Òscar, l'interpretació. a la interpretació. Sí, sí, jo també, jo, també. Aleshores, doncs, és aquest tipus de documental biogràfic que té un interès perquè sembla realment si baixés ara un marcià i li diguessin doncs mira, s'ha fet una ficció sobre aquesta senyora que es deia Whitney Houston, no? Algú que no sabés qui era Whitney Houston en realitat, doncs s'ho podria creure que allò era una ficció. Jo només he vist una cosa i la veritat és que no la puc recomanar perquè era molt fluixa que és l'última pel·lícula del David Trueva. Sap una mica de greu perquè jo justament vaig anar-hi a la preestrena que la passa en l'estrena aquest divendres o el divendres de setmana que a mi no me'n recordo ara perquè, bueno, perquè tinc un bon record del David Trueva perquè Solar us deixa la mina per mi és una meravellosa pel·lícula perquè he venit a casa també Madrid 1987 Vivir con los ojos abiertos, etc. Però aquesta, aquesta, doncs realment és una pel·lícula que no funciona i per tant quasi que me la salto simplement dic que no val la pena que en parlem i donem peu ja per l'hora que és a la nostra convidada que ens parli i ens expliqui el que ella vulgui perquè amb aquesta presentació que hem fet explicant-li la seva vida ens hem quedat tots ja com emocionats i pensant aviam què ens pot explicar la Glòria Montero. Glòria, estem a la teva disposició. Ay, gracias. Pero sabes que escuchándoos contando las trames de esas pel·lícules es, claro, se nota que que somos todos somos todos criaturas que que contamos historias. Sí. Además, cada cultura conocida desde los tiempos más remotos ya nos han dejado sus leyendas, sus mitos, tenían sus cuentistas, sus narradores y todo. Incluso ahora se dice que la relación simbiótica que se cree entre una persona que cuente una historia y el que la escucha algo que nosotros, los seres humanos, negociamos cuando en la infancia, ¿no? Ha sido parte esencial de nuestra evolución. Entonces, las historias están por todas partes. antropólogos muy importantes como Levi Strauss, incluso el legendario psicólogo cognitivo Jerome Bruma, y digo legendario porque murió hace un par de años, todavía activo, con cien años, pero gente así han dicho siempre que contándonos cuentos, nos enseñamos cómo vivir a nosotros mismos y unos a otros y realmente estamos muy acostumbrados a pensar que sí tenemos historias pero pensándolo muy bien es impresiona un poco eso, porque tú piensa en un niño nace no sabe nada de nada ¿no? y no solamente empieza a poder manejar su propio cuerpo y todo pero empieza a tener que conocer todo y son los cuentos son los cuentos y no solamente los cuentos que pueden venir de libros de la televisión de lo que sea los cuentos que cuentan dentro de la familia claro las historias cotidianas eso eso es impresionante a mí me impresiona bastante incluso Brunner iba un poco más allá porque él decía que la forma en que elegimos contar las historias empieza a ser como una especie de receta de cómo estructurar la misma experiencia ¿eh? porque es como una hoja de ruta por dentro de la memoria que es la memoria que es tan esencial para nosotros que contamos historias pero tan caprichosa también y poco fiable pero lo utilizamos todo el tiempo ¿no? pero según Brunner utilizamos la estructuración de la experiencia como un modo de poder entender y llenar un poco esos espacios difíciles a veces incluso vacíos que tenemos entre experiencias nuestras ¿eh? sí sí sí están de acuerdo es tremendo ¿eh? y pensando en lo que habéis contado incluso lo tuyo Paul Jolín esto es impresionante estamos en el siglo XXI pero hablando de pero ya están avanzados no atrasados ¿eh? ya están en el 23 Dios mía o 24 o 24 a ver si llegamos ¿eh? pero pensando en lo que tú has dicho Juan de adulterio por ejemplo ¿no? claro es la vida misma yo pensaba con las historias de de las películas que habéis contado Jolín me too ¿eh? me too las mujeres allí todos los hombres teniendo sus experiencias dejando a otras mujeres embarazadas bueno esto si es la vida ¿eh? y hay muchas otras cosas también obviamente ¿no? pero también claro se puede contar historias de muchas maneras obviamente en cine en cuentos novelas en danza en poesía en plasmándolo también en obras incluso yo creo que en fotografía muchas veces una imagen así fija puede transmitir pero toda una historia puede llevar a una historia entera pero mucho mucho bueno tú tocaste este tema bastante en punto de fuga claro también si es la historia de una fotógrafa de guerra y sí pero claro también cada cada medio impone muchas veces su propia técnica su propia forma de contar historias aunque yo creo que en la esencia una historia por sí mismo mira como decía por ejemplo Orson Wells si tú quieres tener una historia feliz esto depende de dónde terminas antes de que el marido se va con la otra quizás o Godard decía cada historia debe tener un principio un medio y un final pero no necesariamente en ese orden aquí rompía la perspectiva aristotélica claro claro que en muchas veces en cine se hace quizás un poco más incluso aún todavía que en literatura yo me acuerdo que David y más que se podría hacer en cine porque el cine es muy dependiente de otras formas de expresión de la novela del teatro claro y tendría que llegar un poco más a la materia onírica porque es el más adecuado para transmitir los sueños y los deseos ay darling no sé si estoy de acuerdo contigo soy escritora no mira lo hacen de otra forma porque yo pienso que la diferencia está en que como decía ella el medi imposa unas características por ejemplo cosas que podías explicar en literatura si lo pasas al cine et vas obligado a adaptar todo el contingut y mirarlo en una mirada o una mirada a veces puede decir lo que necesitas escribir toda una página claro pero por ejemplo hablando de eso hay una película que he visto últimamente y supongo que vosotros también donde yo creo que haciendo diciendo contando cinematográficamente una historia lo han hecho súper súper súper bien y esto es Lucky dirigido por John Carol Lynch para los que no lo han visto es la historia de un hombre ya hacia el final de su vida tengo que decir que el protagonista es este magnífico magnífico Harry Dean Stanton que tenía 90 años que murió poco después que lo habíamos conocido durante años y años como secundario como secundario exacto exacto pero yo creo y yo no conocía este joven director bueno se estrenó con esta película la primera película de él y de unido estoy esperando otros porque no no lo han hecho no es una película nada melancólica ni nada de eso él ha mostrado este hombre con pero en cine fotografiando lo las cosas más cotidianas la naturaleza en este pueblo alrededor del hueste que un pueblo pobre pero donde había amistades gente magnífica gente un poco nefasta también como en todas partes además sin contar sin utilizar el flashback para que el protagonista que estaba a punto de terminar quizás su vida estaba pensando naturalmente en lo que había sido nada de eso en diálogos algo mordaces diría yo con gente personajes anexos ha contado todo lo veía como algo como un poema donde el cine estaba tan bien utilizado fantástico la creación de un mundo ¿verdad? a partir de la palabra y de las imágenes claro claro pero el cine algunas veces intenta hacer más de eso también y mira una de las cosas también de eso que es un gozo especial es ver el cambio del director David Lynch haciendo un personaje allí no desde director hacia el director está muy bien pero claro las diferencias en trasladar una historia a otro medio a veces ha creado batallas campales explica hay algunas famosas yo me acuerdo por ejemplo de un naranja mecánica ¿no? de tu mira al principio Anthony Burgess quien había escrito el libro que el libro que estaba había salido y estaba un poco shocking ¿no? por la violencia y todo y pero entonces al salir la película se dice que al principio Burgess estaba contento a pesar de que se dice que su mujer en el primer screening no aguantaba más de 10 minutos de esta violencia casi claro brutal coreografiada ¿no? sí, sí era tremenda y él se fue pero Burgess estaba más o menos sin embargo cuando empezaron empezaron a salir críticas hablando de tanta violencia y los jóvenes de hoy en día y Kubrick se dice no decía ni pi y Burgess se sentía muy ofendido muy desemparado claro y finalmente no podía aguantar a Kubrick hasta tal punto que cuando hizo una adaptación de su novela para el teatro puso una acotación entra un barbudo como Stanley Kubrick tocando con trompeta pero muy bien singing in the rain y le echan inmediatamente del escenario fíjate una vendetta intelectual pero increíble ¿no? es una historia de egos de celebridades pero un poco infantil diría yo esto a Kubrick le pasaba Stephen King después de ver el resplandor cogió y dijo no este tío no tiene ni idea el resplandor es eso hizo él una mierda con perdón de tres o cuatro horas que no se la salta un galgo ¿sabes? ya pero no paró hasta que la hizo es que el problema es que el mitjà es a dir si os recordeu la insuportable la idea del ser es una pel·lícula basada en una famosa novela de la Mila Conde en aquest cas la pel·lícula penso que si un jo em vaig dedicar a una temporada a comparar el llibre i la novela i resulta que en realitat són complementàries perquè com que el guió del cine el va escriure el mateix Milán Conde amb un francès que no em fot bé el cap el que treballava amb el com es deia aquell que va morir fa poc bueno és igual van fer el guió amb el Jean-Claude Carrier amb el Jean-Claude Carrier van fer el guió s'ha mort el Jean-Claude Carrier crec que sí no no si ho veies també fa mig any és viu tenia la sensació que hi havia hagut algun problema no amb el Jean-Claude Carrier van fer ell i el Milán Conde i resulta que tu compares la pel·lícula i el que estava dient ella hi ha coses que explicades en literatura es poden dir d'una manera i s'entenen perfectament hi ha coses que explicades en cine no es poden dir de la mateixa manera s'han de dir d'una altra manera hi ha coses que estan a la pel·lícula que és la idea que no estan a la novel·la hi ha coses que estan a la novel·la que estan a la pel·lícula per tant en el fons van aconseguir una cosa complementària en el sentit que el que no s'entenia per una banda es podia complementar o entendre per l'altra però és perquè van fer un treball d'adaptació de la idea al mitjà si no ho fas és un desastre mira aquí vam parlar l'any passat amb el Joan que ens va entusiasmar de una pel·lícula que es diu Lady Macbeth que està basada en Lady Macbeth de menys és una pel·lícula que arriba fins a la meitat del llibre i és fantàstica i és una bona adaptació fer tot el llibre seria fer dues pel·lícules seria Lady Macbeth i Lady Macbeth en Sibèria això passa molt després l'Ester L.E.D.N. passa el mateix és a dir és més un capítol de la pel·lícula de la novel·la i qui diu això diu ha passat a moltes coses o que s'ha ampliat per exemple que a vegades agafen una pel·lícula determinada i què sé jo augmenta fer la novel·la agafen la novel·la i augmenta de tard el cine i fan complements és a dir creen personatges que no hi eren i a vegades amb cine funciona és a dir doncs cosa que potser amb l'Ester L.E.D.U.R.O. no funcionaria i tant estem d'acord amb ella Glòria jo em volia preguntar una cosa ja que avui tenim un escriptor aquí l'activador per dir em vaig a fer una novel·la sobre això què és en el teu cas depende a veces puede salir de un viatge per exemple una experiència pero estás hablando de algo en particular de punto de fuga no no cualquier caso yo siempre digo que en mi caso supongo que depende también del escritor yo escribo sobre lo que no no puedo olvidar puede ser una frase he escrito toda una novela sobre una frase que una vez en Toronto estaba andando por la calle y había las niñas saliendo de de la escuela de ballet ¿no? con sus tutus y sus andando así y todo y una quizás tenía unos nueve años decía su compañera y fíjate ella solamente tiene nueve años y ya su madre está muerta y me impresionó de una forma de la manera en que ella lo contaba ¿sabes? claro una frase así te quedo contigo ¿no? y cuesta tiempo pero finalmente he escrito toda una novela ¿eh? basado en eso pero mira depende hay puntos de de de partida de muchas maneras pero hay siguiendo lo que tú estabas diciendo Joan antes hay escritores que se niegan totalmente a dejar que nadie y no me acuerdo ni de un nombre ahora pero lo he leído ¿eh? y son conocidos bueno Salinger por ejemplo por ejemplo Salinger no dejaba bueno es que no dejaban a quien lo entrevistara no sé no eso no yo lo iba a decir era un poco especial no quería adaptaciones no no no no pero es curioso pero la misma cosa también puede pasar con traducciones sí yo siempre con mis obras de teatro he hecho mis propias traducciones al castellano ¿no? porque eso de tener dos culturas es una riqueza como todo el mundo dice pero es un problema mal de campo es tremendo pero una cosa es traducir a ti mismo que siempre es problema especialmente con dos idiomas tan distintos como el inglés y el castellano el castellano es maravilloso estupendo en que en su precisión el inglés por una razón totalmente distinta porque el inglés ha robado de todo entonces es una síntesis mirando una palabra mía hay quizás cinco posibilidades y yo tengo que escoger para traducirlo porque tú escribes en inglés o en castellano mira por eso he escrito punto de fuga en castellano para evitar la traducción pero entonces lo he tenido que traducir al inglés no no mira y una novela es un es un trabajo enorme enorme y largo y solitario y todo el teatro es fantástico porque mientras que estás escribiendo que no es tan largo como una novela estás solito pero finalmente estás con un equipo y cada uno aporta cosas es fantástico pero una novela la soledad pero la traducción a veces he tenido problemas porque si el traductor aunque lo haga de de voluntad de buen sentido no entiende bien lo que tú no captas oh my god mira estoy pensando en una película ahora de de ¿cómo se dice? con Holly Golight desde junio Tiffany's eso Breakfast en Tiffany's un otro como en Capote sí y Capote estaba furioso con Paramount por eso porque él el libro había salido con éxito él tenía una idea de Holly era un Marilyn Monroe fuerte fuerte pero con un aire de vulnerabilidad como tenía la Marilyn ¿no? y Marilyn también lo quería hacer pero creo que finalmente Paula Strasburg era su drama coach o lo que sea mentora era de y ella no quería que ella hiciera un papel así entonces Paramount ha escogido a Audrey Hepburn y ha tenido mucho mucho éxito y no era en absoluto la novela es otra cosa distinta sobre todo al final al final es lo que está más cambiado y creo que el Capote decía algo como lo han hecho como un Valentín a Nueva York ella estaba tan prima y todo no no era jodis bueno es que yo pienso que cuando uno escriu una novela para un escriptor pienso que pasar a la pel·lícula es complicado es a dir porque el director ha de captar muchas cosas y es muy difícil y de hecho siempre se dice que no se puede adaptar a una buena novela siempre se dice que se puede adaptar a una novela dolenta porque la puedes hacer mejor y en cambio una novela que sea muy prestigiosa muy buena yo pienso que tienes muchos problemas de adaptarla al cine porque como es un dèiem un lenguatge diferent que es canvies tantes coses que o has de ser creatiu de collons has de ser un senyor que sigui capaç de transformar coses que són molt exitoses en literatura en el cine i això no sempre és fàcil o no te'n surts llavors el més fàcil és que en una gran novela no te'n surtis és a dir mentre que Hitchcock agafava ja sabeu petites novel·les novel·les de passucat amb boli i les transformava doncs en i l'Orson Welles també i l'Orson Welles també sí senyor llavors bueno és un a més que jugues amb diferent perquè per exemple que en una gran novela ha tingut molt d'èxit per exemple el que el Viento Sellevó suposo que sabeu que van tenir molts problemes en que quan la gent s'havia imaginat les coses d'una determinada manera amb els personatges i tal trobar el que en cine representés el mateix que s'havia imaginat la gent i llavors clar t'has de posar en el lloc del lector primer perquè allò funcioni perquè si no la gent rebutjarà la pel·lícula i això és un greu problema penso per adaptar una novel·la tenia amistat amb el molta amistat amb l'escriptor Javier Tomeu i amb ell li van fer l'assassinat o el crimen del cine Oriente i em feia gràcia perquè va sortir una entrevista amb el director i deia bueno és que Javier Tomeu claro lleva les coses el agua a su molino i el Javier em deia coño i ell lo lleva al suyo quan fa la pel·lícula i tampoc volien dir tampoc em represente a mi no també lo decimos en teatro así o tienes o... jo me acuerdo cuando en la primera producció de Frida K que lo había escrito para mi hija era un cumple especial i ell és actriz en Toronto i jo havia ido a Toronto a Toronto con todas las cosas los regalos de la familia estaba allí sentado a su lado y yo pensaba no, no no vale eso porque todo esto se ha comprado en una tienda entonces yo sin haberlo pensado oscuro yo me oía diciéndola pero amor mi regalo realmente para ti este año es una obra de teatro que voy a escribir para ti ay mamá pero fantástico ¿sobre qué? y yo no tenía idea yo pensaba no puedo decir tan efímera y eso entonces rápidamente le decía sobre Frida Kahlo y después lo tenía que hacer per cert Joan i Paul la filla de la Glòria Allegra Fulton l'hem vist últimament amb un petit paper a la forma de l'aigua l'euscaritzada molt bé a quin paper de Yolanda si no mira si has cerrado un momento los ojos es una compañía de la protagonista que le temanía pero yo creo que el hecho de que tenía y la delata que tenía nombre quiere decir que ha quedado quizás en el suelo de finalmente porque que no había sentido darlo hay tres momentos y yo como su madre os juro que estaba allí todo el tiempo pero en todo caso ella está feliz de tener eso de la línea así también va interpretar Frida Kahlo ella a Mèxic y a Estados Unidos y a todos que Frida Kahlo es todo un personatge es decir penso que es un personatge no solamente históric sinó mític en alguna mesura porque implica implica unes constants amb la dona sí pero menos mal que cuando yo lo escribí la obra todavía no había empezado la Frida Manía porque yo creo que nunca no se había desatado pero la la gran pintora catalana chilena rusa y brú me había hablado me había dado algunas de sus propias obras hechas sobre la vida de Frida había tenido una gran exposición en México y yo ni sabía yo conocía el Diego pero nada de frío fíjate y así empezó todo Glòria hem arribat al final del programa hem arribat a final del trimestre i a final de l'any d'aquest curs i t'agraïm moltíssim que hagis estat tu la que finalitza finalment aquesta temporada 2017-2018 moltíssimes gràcies per la teva presència en aquí per explicar-nos tot això per haver descrit tantes coses tant de teatre com de cine perquè també has fet coses per cine i de literatura i per tant moltes gràcies felicitats per la teva presència i us emplacem a tots us emplacem a tots al setembre de l'any que ve o d'aquest any per començar novament Cinema Sense Condicions Gràcies Gràcies Sois Magnífico Bon estiu a tothom Bon estiu Amb llibertat pels presos polítics Mers gràcies Mers