Crítiques, micromecenatge i teatre vs cinema

Ara escoltes ràdio d'Esbert, sintonitzes ràdio d'Esbert, la ràdio de Sant Just, 98.1, ràdio d'Esbert, 98.1, ràdio d'Esbert, 98.1, ràdio d'Esbert, 98.1. Cinema sense condicions. Bona tarda, ja som aquí una altra vegada, un altre dimarts, al cinema sense condicions. el Francesc Aguilar, la Carme Nabot, en Joan Morros i us ho posem que d'aquí una estona, el Jaume Abidal. Hola, bona nit. Bona nit. I tenim també ja el Marc Ford, que ha arribat, està aquí fora, d'aquí una miqueta entrarà per parlar-nos del tema d'avui, del tema que en comptes de parlar d'un director d'aquests clàssics, parlarem del crowdfunding, del micromessenatge, que està donant a molta gent la possibilitat de portar a terme els seus projectes. Us parlarem una miqueta de la història, d'aquest funcionament, d'aquesta dinàmica per aconseguir finançament per determinats projectes. i d'un projecte en concret. Això serà a la segona part del programa. I a la tercera part, de què parlarem, Carme? Parlarem d'un tema que se'ns va ocórrer anomenar-lo com del teatre al cinema. Si us agrada, ens hi posarem tots. Ens agrada, ens agrada la idea. Ens hi posarem perquè hi ha tela. I a la primera part, doncs... A la primera part podem parlar de preestrenes i d'estrenes o pel·lícules que heu vist. Ens sembla que heu vist en la casa els dos. Què us ha semblat? Hem coincidit, tu també, el Sicària, Carme? No, aquesta vegada no, perquè no tenia temps d'anar. Ja em va saber greu, perquè mira que el francès, el so, que el sento poques vegades, M'agrada, m'agrada. De fet, jo soc de l'època d'aprendre francès, entenc més el francès que l'anglès. Tot va amb subtítols, és la nostra sort, però de fet, pel·lícules en francès m'agrada sentir-les. Bé, doncs també és interessant que puguem contrastar una mica les diferències, cosa que no és fàcil, perquè clar, un no sap les diferències que hi ha amb el doblatge, però bé... El doblatge nostre és sempre de gran categoria, és bo el nostre doblatge, tenim un doblatge molt bon, això hem de tenir un cert orgull d'aquest tema. Ara, les veus dels actors, com que són un ingredient tan important del propi actor... Perdre-te-la se't perds alguna cosa d'ell. Doncs jo no m'he perdut res d'això. Molt bé, m'encanta. M'encanta que m'ho diguis. Joan va parlar d'aquesta pel·lícula la setmana passada, tot s'ha de dir que no li va... Jo no em va entusiasmar, potser és que havia quedat l'expectativa que com que va guanyar el festival de Sant Sebastià, la Conxa d'Or i tal, llavors vaig pensar, serà meravellosa. I com que, a més a més, jo conec una mica el François Oson, que és un senyor irregular i ha fet coses molt maques i coses que són un desastre, doncs, bueno, com que l'havien premiat, em pensava que aquesta seria meravellosa. Llavors, vaig sortir del cine potser decebut, potser per aquesta expectativa que m'havia creat. No entenc que és original, però que... Jo crec que és una pel·lícula molt original. És una pel·lícula que tracta un tema que podria haver sigut una pífia absoluta i, en canvi, la salva de pura intel·ligència. de pura intel·ligència de guió i de tractament del tema. Perquè al final et fiques en la pel·lícula en un tipus de situació que és estranya, impossible i increïble. Però tot i així t'hi pots arribar a ficar. És una pel·lícula que sí que té, que és una pel·lícula freda. És una pel·lícula que emotivament no... No pretén ni tocar-te cap... Potser una mica al final, en algun moment, però no, no. És una pel·lícula... de discurs vol fer un discurs però el fa molt bé el guió és molt bo i els diàlegs són realment ben lligats i si no tingués un guió tan ben elaborat aquesta pel·lícula no s'aguantaria la història és un centre secundària francès Un liceu, què li diuen ells? Un liceu. És un liceu i és un nano que deu tenir 15 o 16 anys i un professor de literatura que té un cert desànim per moltes causes. Vitalment, primera, perquè és un escritor frustrat i d'altra banda perquè té una aula que no respon al que ell voldria. Uns nanos desmotivats, que no es prenen cap interès i que solventen les papeletes amb un plis-plas del que ell els proposa. Excepte un dels seus alumnes, que és el protagonista de la pel·lícula, que és aquest nano, que tots els altres nanos escriuen dues o tres frases i aquest nano li escriu dos folis. I li escriu el que representa una vivència personal, curiosa, perquè està ben escrita, de frases curtes, ben elaborada, i explica el que li ha passat. I al final dels dos folis li diu que continuarà. Aquesta idea té una certa gràcia perquè la pel·lícula acaba sent un continuarà indefinit. Llavors, planteja aquell interès etern que tindria el gascriptor de ser invisible i estar on hi ha una història. que és el somni de l'escriptor, de l'escriptor d'històries, perquè hi ha un moment que, inclús dintre de la història, està el nano que descriu la història... el nano i una de, per exemple, la mare del nano, i el professor de literatura allà entre mig. Una mica l'estil del Woody Allen. I en canvi no et sorprèn allò, perquè és aquesta idea eterna, que l'escriptor en qualsevol lloc hi veu una història, en qualsevol lloc es pot freguar una... tot un accident, un procés, una història vital. Home, en aquest sentit, l'escena final... L'escena final és això. Tots dos estan mirant aquell edifici, en cada finestra, en cada balcó hi ha una història diferent. Que allò és Hitchcock, eh? És Hitchcock. Allò és la ventana indiscreta, eh? Però des de fora. Des de fora, des de fora. Com comptes des de dins. Sí, sí, sí. Bueno, el Hitchcock també està fora. Sí, sí, també està fora. Ell fa la història i és de fora. Però el que veu està fora. És la mateixa idea. De fet, la idea és la mateixa. Jo també, quan vaig veure el plànol últim, vaig pensar, Hitchcock, fixa't, també vaig pensar això. Perquè inclús la llum... S'assembla. S'assembla. I les escenes que hi ha són del mateix estil. Sí, sí. I llavors, la pel·lícula, el que sí que trobo que potser, en Joan, potser és això al que es refereix, és una pel·lícula, això, freda. té un punt de discurs del que vol dir, que en aquest aspecte és molt francesa, però crec que molt, molt bona de guió, molt, un 10 de guió. I jo diria que està força clar que la pel·lícula agafa com a referència fins i tot en un moment de la pel·lícula el professor esmenta el nom de Pasolini, del director, perquè la pel·lícula fa una referència força clara o més o menys directa a Teorema, que és la pel·lícula que va inaugurar més o menys la filmografia de Pasolini i que parlava d'això mateix, de l'intrus, de la persona que arriba a un lloc i llavors ho trastoca tot. I a més a més també de la mateixa manera, perquè el personatge de Pasolini el Terence Stamp, si no recordo malament, a Teorema, doncs és el personatge... El Terence Stamp és el del col·leccionista, no? Sí, em sembla que també és de Teorema. No ho recordo jo. Ho hauria de consultar, però crec que és aquest. Però en qualsevol cas, el que volia dir és que és també un personatge proletari, que entra dintre d'un habitatge o d'un entorn burgès. I aquí el Pasolini aprofita per fer també el seu discurs ideològic i l'ozón també explora d'alguna manera la diferència entre una família acomodada i la família normal. Això m'agrada molt, l'olor de la bona burgessa. Una olor d'una família normal. Està bé. Està ben aconseguida. Està bé. Està bé perquè, a més, està ben rodada. Ells ho fan molt bé. El professor ho fa molt bé. I el de no també. I la dona, la... La dona que és una goda... Scott Thomas. Sí, la... Bueno, escolta, Tomàs és la dona d'ell. Jo preferia també la que fa... Que és la dona del Polanski, em sembla. Ah, sí? Aquella dona gran, madura. La dona madura, jo diria, si no recordo malament, que és l'última dona del Polanski. Però no estic segur, ara. M'agrada molt, m'agrada molt també com ho faci. Ara em feu dubtar, eh? Perquè és la mateixa que sortia, aquella acabada que feia el Harrison Ford, que arriba... Emmanuel Cignier. Jo diria que és la dona de Polanski, però no estic segura perquè... I l'altra, la Cristina Scott Thomas. Sí, la Cristina Scott Thomas és meravellosa. Tot ho fa bé, la Cristina. Tot i que aquí té un paper una mica dur, és a dir, és un paper d'una... Aquí és un paper dolent, fa de dolenta una mica. Malbitxo, malbitxo. És un malbitxo, aquí no són els papers habituals de la Cristina Scott Thomas. Malbitxo sense que es noti massa. Sí, sí. El típic mal bitxo, que tu no ho diries mai, que és un mal bitxo. Però jo ho vaig notar. Jo no ho veig així. Jo sí, jo sí. A veure, de tot el que el nano suggereix, sempre se li ocorre el negatiu, eh? Això és veritat. És per això que ho deia jo. En principi es resisteix a portar a terme aquesta dinàmica, entrar dintre d'això. Hi ha una reflexió, jo penso també molt bona en la pel·lícula, del que és la relació entre l'autor i l'espectador i el que capta l'obra d'art, com d'alguna manera també l'autor es veu condicionat pel que vol el públic. Ens està dient una miqueta això. Els autors acaben fent una obra... per donar de menjar a la gent que després ho llegirà. Això no ho veia tant jo. Doncs és el que d'alguna forma li passa al professor, que ell no vol entrar en cap manera. El professor sí, però el nano no. El nano no, eh? El nano va per lliure, eh? El nano no. Jo diria que al nano justament això no li passa en tot el temps. És més, quan canvia un de les situacions de l'amic... la canvia en un pla que en el fons és divertit, ell s'ha divertit allà, no li veig això, al nano no li veig, el nano és una mostra de la creació quan dialoga amb la realitat, que la transforma, perquè això és el que el fa l'escritor en el fons, Agafa la realitat i la transforma, perquè aquella casa normal, si tu l'arribessis a veure i entressis, segurament no veuries el que veu el nano, perquè allà hi ha un procés de creació. Sí, sí, sí, també està molt ben tractat això. I de fet, tot el que veus en aquella casa és el que ell ha escrit. En cap moment estàs veient el que passa a la casa. No, i clar, és tot portat a extrems, perquè... Segurament qualsevol espectador normal no veuria la visió que té el nano que veu amb esperit d'escriptor. I d'alguna mesura jo penso que sí que la gent que escriu es veu obligada a penetrar en allò que està parlant, és a dir, no pots, si vols que hi hagi una cosa, crec jo, que tingui una certa qualitat o una certa força i tal, tu has d'estar implicat d'alguna manera en allò que descrius, és a dir, has d'estar dintre, has de conèixer-ho en profunditat, perquè si no, jo penso que quan tu llegeixes, o el lector que llegeix allò que pot haver escrit, té la sensació que allò no tocaves de creure, és a dir, jo penso que la credibilitat està en el fet d'allò haver-ho viscut en alguna mesura, i per tant, a mi em sembla que el que està lograt de la pel·lícula, en aquest sentit sí que estic d'acord, és que el nano... per poder escriure, d'alguna mesura. És a dir, fins que no veu tot allò, ell reflexa la seva realitat, però la realitat que és real per ell, perquè ell està vivint allò com ho ha viscut ell, d'alguna mesura. Doncs ja tenim en la casa també Jaume Vidal, ara que parlàvem de la pel·lícula. Acaba d'arribar el Jaume. Hola, Jaume. Bé, bé, doncs ara de seguida, a veure, torno-ho a provar. Sí, hola. Ara sí, ara sí. Molt bé, molt bé. L'has vist a la casa? L'has vist a la casa, no. Aquesta és la... Sí, parlem de la propera estrena. Jo us puc parlar d'una estrena que fan el divendres, que la vam veure, ens la vam passar ahir, és una comèdia, i que podríem dir que és els moments de glòria d'un grup de perdedors, d'un grup de personatges marginals, amb conflictes, amb problemes, molts d'ells són gent sortida de la presó, que encara està en vigilància, etcètera, etcètera. És una pel·lícula del Ken Loak i del seu guionista habitual que explica una història primària i divertida, jo diria, i alhora condescendent respecte a un grup de joves que sense ofici ni benefici no saps si se'n sortiran o no se'n sortiran. A mi la pel·lícula m'ha fet pensar, no sé si algú l'ha vist, una cosa que es deia en francès, la carnaza, l'àpat, que era una història... de tres nanos francesos de París, parisencs, que es posen al cap d'anar als Estats Units i muntar un negoci allà. I per muntar aquest negoci necessita, em sembla que era 10 milions de... o no sé quants mils de dòlars. Llavors, com que no tenen en aquest moment recursos, doncs perseguir amb un dels homes, que finalment maten aquest home potser sense preposar-s'ho, i això desencadena una sèrie de conflicts. És a dir, el que aconseguia aquella pel·lícula, que també ho aconsegueix, penso, el Ken Loak, amb aquesta història, és que estiguis patint... Ah, és del Ken Loak. Com? És del Ken Loak. És del Ken Loak, sí. Es diu La part dels àngels, i el que aconsegueix aquesta pel·lícula, igual que aquesta La carnaza, és que estiguis patint per aquesta gent jove que veus que no se'n sortirà, que no ho farà bé, que els agafaran, i llavors tota l'estona estàs pendent de si se'n sortiran o no. No sé, és a dir, jo penso d'altres maneres que no explico el final, perquè llavors penso que trencaria amb aquesta cosa que estic explicant ara. Però ja has dit que és optimista, eh? En alguna mesura diríem que és una comèdia, és a dir, no s'assembla a les pel·lícules, diríem, del Ken Loa, que com sabeu, que precisament s'ha fet 10 pel·lícules amb els dos junts, amb el Paul Leverty, que el Paul Leverty és el marit de la Isiart Bollarin, és un guionista, diríem que va estar treballant molt a Sud-amèrica, quan va arribar, perquè ell és d'origen, ell és de pare escocès, em sembla recordar, i de mare anglesa, i que va néixer a l'Índia, per tant molts dels pares ja eren viatgers, i llavors quan torna finalment, després està per Centroamèrica a Anglaterra, aleshores es coneix el Ken Loak, i han fet pràcticament 10 pel·lícules amb el Ken Loak, tots els guions són del Paul Robert, és l'home que ha fet més pel·lícules amb el Ken Loak. Aleshores... Jo crec que en aquesta pel·lícula ha perdut l'estil... S'assembla una mica, no sé si us en recordeu, d'una cosa que es deia... Com es deia allò? Aquella de Buscando Eric, no sé si us en recordeu. Algú l'ha vist? Sí, jo la vaig veure. Que anava a una comèdia protagonitzada pel futbolista francès Eric Cantona. i que, bueno, era una pel·lícula també divertida, fresca, sense masses transcendències. Sí, és veritat que aquesta no era massa... Bueno, doncs aquesta... Aquesta sembla el mateix, una mica, no? Aquesta sembla el mateix, és a dir, està fet al mateix estil, per tant ha perdut, diríem, l'estil de cinema independent, de realisme, allò que caracteritzava tot aquell cine d'ell, que era un inconformisme social, la crítica a la burguesia, a la ciutat en general... Però sí que és veritat que manté un cert acostament als sers marginals i anònims i un cert sentit de l'humor. És amable, és entretinguda, amb una certa frescor. T'heu tenint la idea, el que et lo haig, que ja que tothom parla de la crisi, no? Doncs s'alleugeré una miqueta parlant també dels mateixos, però bé, fer-ho una miqueta més lleuger, no? És possible, és possible. És una pel·lícula d'entreteniment, una eficaç comèdia per passar l'estona i que no té més pretensions. Potser, per acabar, una part important del film passa en una destilleria de whisky i llavors per estrenar-la, que fan una prestrena el dijous de la nit en el cine Renoir, a les vuit i mitja del vespre, inclou la projecció més una cata de whisky. Llavors, es veu que la mateixa companyia que surt en la pel·lícula proporciona el whisky que tots els espectadors poden prendre el dia que vagin a veure, el dijous que ve a les vuit i mitja, a veure aquesta pel·lícula. A mi ho tindríem malament, eh? Com veus de whisky? Jo ho trobo fantàstic. No ho creguis. Depèn de la qualitat, jo crec que sí, eh? Bé, doncs ja tenim aquí dins de l'estudi a Marc Ford, però abans de parlar amb ell, abans de parlar amb tu, Marc, tenim també la necessitat pràcticament imperiosa de parlar del proper documental del mes aquí a l'Ateneu. Sabeu que el mes passat es va poder veure pura vida amb un èxit de públic impressionant. 80 persones. És de 80 persones. I avui tenim aquí per parlar amb nosaltres Manel Ripoll, de la Junta Directiva de l'Ateneu, que ens explicarà el següent documental del mes de dilluns vinent. Molt bon vespre, Manel. Hola, bon dia. Hola, què tal? El proper documental... Bé, primer comencem per això, que ja no ho vam esmentar amb ningú, però sí que vam donar aquí la notícia que, efectivament, Pura Vida va tenir un èxit clamorós. No sé si us ho esperàveu, això, Manel. No, no s'esperaven tanta gent. Realment us va sorprendre una miqueta que vingués aquest cas de gent. Però, bueno, és una pel·lícula que, bueno, el documental ha estat molt reconegut i la gent tenia ganes de veure'l, no?, I tenia sentit també que hi ha n'és tanta gent pel fet que l'Ateneu tenia una secció excursionista, oi? No sé. Això ens ha ajudat també en aquest aspecte, no? Però inclús va venir gent de fora que no era d'aquí Sant Jús i d'altres llocs que, degut a la propaganda que fan aquests senyors per a la 40, van fer venir gent de fora de Sant Jús. I seguint amb aquest... Sí, sí, sí, endavant. Sí, sí, se'ls va donar aquest èxit inesperat per nosaltres en aquest moment. Doncs a veure si es manté aquest èxit en el proper documental, que pel que jo m'he pogut mirar és veritablement interessant, documental que es diu Viva les Antípodes. Exacte, el Víctor Kosagoski és un gran director en aquest aspecte. Diu que és un dels millors directors que hi ha documental de referència internacional, no? Sí, sí. Ha sigut reconegut pel Montba de Nova York, el Centre Compositor de París, és un bon director en aquest aspecte. I esperem tenir el mateix èxit que vam tenir amb el anterior. I ara podem veure aquest documental aquí a l'Ateneu, eh? Des de Nova York, a París, a Sant Juli. Ara aquí la teneu, sí. El proper dilluns, 19 a dos quarts de 9 de la nit. Perfecte. Doncs Manel, nosaltres estarem allà, una representació d'aquest programa, com a mínim, doncs estarà seguint aquest documental i esperem que hi hagi aquesta afluència de públic també. D'acord, doncs ho esperem a tots i tothom que vulgui venir serà ben aposit. Moltíssimes gràcies i fins la propera. Adéu. Bé, doncs sí, aquest documental, com dèiem, Viva les antípodes, que és una proposta molt curiosa d'aquest director que ens esmentava a Manel, de Víctor Kosolowski, que agafa punts diferents, punts oposats del planeta. i combina imatges d'una ciutat i d'una altra oposada i crea una sensació d'irrealitat que jo penso que serà una veritable obra d'art. Serà un espectacle anar a veure aquest. No l'has vist encara a Sant Feliu, oi? No. Doncs ens veiem el dilluns vinent. Carme, hi ha qui vulgui venir, però jo penso anar. La representació del programa està garantida en principi a mi mateix. Si us sembla, de fet, segur que queden més pel·lícules per fer, però avui anem una miqueta així atrafegats. No sé si Jaume té alguna pel·lícula per comentar. Sí, sí, vaig veure una pel·lícula que es diu Operació E. S'ha d'estrenar encara. Érem molt pocs aquell dia allà, eh? No hi eres, eh, Joan? Bé, doncs, molt interessant, és del senyor Tossà com a interpretació i ens situa, doncs, a Colòmbia en tot això que representa els segrestos i, vaja, vull dir, segrestos fins a sis anys i tal, i llavors va semblar molt interessant. Jo crec que, per resumir la pel·lícula i no explicar, desvetllar més coses, és el mateix principi que també es correspon al final. Diu, jo era un home que em vaig posar dins de la selva, o sigui, que vaig entrar a la selva per fer-me immensament ric i vaig sortir pobre, absolutament miserable i patidor d'un seguit... I això és la història, diríem, la història és aquesta. De fet, més que la història, és una realitat, no? És la dificultat que genera ja no només que hi hagi un terrorisme, sinó un parell d'exèrcits organitzats que lluiten i que, en definitiva, lluiten entre ells i que van fent víctimes en general. Estem parlant de les guerrilles contra l'exèrcit i de la manera que tot això anava. Els segrestos tenen molta importància perquè, clar, quan tenen la sort d'agafar-ne un, llavors allò vol dir que és un avantatge perquè s'ho meten a l'altre A unes condicions que, lògicament, són desfavorables. A mi em va semblar interessant, i va destacar, que l'actor ho fa molt bé, sobretot ell. Els altres no les havien notat. Sí, sí, molt bé, molt bé, ho fa molt bé. Li vaig comentar a una persona colombiana, que Marc també coneix, a Nani, la nostra amiga Nani, el fet que aquesta pel·lícula s'havia fet i s'havia d'estrenar, i em va resultar interessant el comentari, perquè va mostrar com una mena de cansament pel fet que... es parli sempre de Colòmbia al voltant d'això, de la guerrilla, de l'enfrontament. Per a nosaltres potser sí que és el tema més atractiu. Però, clar, per una persona que ja ho ha viscut durant tants anys, que ja sap que això és un tema recorrent... És un tema recorrent però sense resoldre encara. Per tant, ho serà per molt temps, si no es resolen. Crec que estan posant-hi una mica de fil a l'agulla, això és veritat, però és que és un país complicat. Clar, però fixa't que pel·lícules colombianes arriben poques. I quan arriba una, imaginen-nos ara que de pel·lícules catalanes, per exemple, o espanyoles, és igual, hi arribessin poques en algun país, a Colòmbia, per exemple. I quan arribés alguna, fos per parlar d'AETA, per dir alguna cosa. I no arribessin d'altra. O de la Guerra Civil, oi? Que hi ha encara moltes pel·lícules que es fan, per ser que tot és silenci, que la vaig anar a veure del José Luis Cuerta... una pel·lícula estimable i també perquè és d'aquest director, tot i que una vegada més recorrem potser amb el mateix tema i es fa una mica feixuga també de veure. M'agradaria, sincerament, José Luis, m'agradaria que tornessis a l'estil de... José Luis vull dir, al director, que tornés a l'estil que jo crec que ens va encantar amb el Bosque Animado... o amb Amanece, que no és poco, que són pel·lícules que combinen el paisatge gallec o d'altres bandes de la península ibèrica, fantàstic, amb aquest sentit de l'humor surrealista, que jo penso que ens va encandilar tot i que ens permet aprofundir en els mateixos temes que pel·lícules més serioses, però d'una manera diferent. I aquella que no era d'ella, que feia el Fernando Fernández Gómez, que era un professor de la Guerra Civil... Aquesta era seva, sí. Les mariposes. La lengua. La lengua de les mariposes. A mi aquella em va agradar molt. Aquella no era com diu ella. Aquella era realista. Aquesta jo crec que sí que... Em sembla que era també encara un dels últims guions del Rafael Azcona. Està basat en una novel·la d'aquella... És veritat, del Gallec. No me'n recordo com es diu ara. Jo tampoc. i aquesta última també estava... Em sembla que estava revisat a partir de... Jo he llegit el conte, ara me'n recordo que he llegit el conte, no m'ho s'ho diu ell, que és el conte més famós d'ell en una primera col·lecció de contes que va publicar i després, com deies tu, l'Azcona va revisar el guió, va... Va pulir el guió i ell el va dirigir, el cuerda el va dirigir. Aquella és una de les pel·lícules del cuerda que més m'han agradat. Tenia un final molt contundent. El final era impressionant perquè... Manuel Ribas, sí senyor. I d'aquesta última, de Todo silencio, també està basada en una novel·la seva. Algú m'ha dit que està més bé la novel·la... Jo no l'he vista, la pel·lícula. Està més bé la novel·la que la pel·lícula. Sí, la pel·lícula està feta amb ànim que sigui comercial, i això costa, amb una temàtica tan dura com la que tracta, agafar el Miguel Ángel Silvestre i agafar els personatges que agafa, es fa una miqueta feixuga. Hi ha un contrast molt gran entre això, l'ànim d'arribar a tots els públics, per dir-ho així, i el tema tan dur i tan profund que tracta, que és el narcotràfic en pobles petits de Galícia i la diferència que hi ha entre una persona que ha viscut allà tota la vida i que lluita en contra d'allò i els que s'han quedat allà, que ho fan per sobreviure, però que també tenen com una mena de màfia ja muntada... i és pensant que són els amus del món. El tema és duríssim, és difícil, l'equilibri és difícil i de vegades ho aconsegueix i de vegades penso que se li escapa una miqueta de les mans. Però bé, una pel·lícula penso que valuosa per tots els ingredients que hem anat comentant. Amb això, si us sembla, podríem acabar aquesta ronda de pel·lícules d'estrena i de passis de premsa. I anem al nostre convidat. Entrem a la segona part del programa, en què avui, en comptes de parlar d'un director clàssic, parlem d'un tema del qual potser aquests directors, en algun moment, o potser algun director ara mateix, que algun dia serà clàssic, doncs està plantejant finançar la seva pel·lícula d'aquesta manera, perquè les coses van variant molt, i aconseguir finançament, aconseguir subvencions, doncs està més difícil que mai. Llavors, des de fa uns anys, ara Marc ens ho explicarà en una miqueta més de detall, s'ha creat una manera de finançar projectes, més aviat petits projectes, projectes d'iniciació, projectes de DVD, de llibres, a través del que l'altre dia ja vam anomenar de teatre. Sí, en principi és del que sigui, no hi ha limitació. De música, també, sí. A través del que s'anomena crowdfunding, o també nosaltres el podem anomenar d'una manera més col·loquial i més comprensible com micromecenatge. Marc Ford, benvingut al Cinema Sense Condicions. Hola, bona nit. Bona nit. Espera a veure si et sentim. A veure, tornem-hi. Hola. Hola, ara sí. Molt bé. Benvingut. Doncs bé, el que dèiem. Benvingut sense condicions i explica'ns una miqueta això del crowdfunding, com va néixer, com va sorgir i després concretarem un projecte en concret amb el qual tenim molt a veure tant tu com jo. Bé, com molt bé has dit, el crowdfunding és el terme anglès del que aquí coneixem com a finançament en massa o finançació col·lectiva, que va tenir els seus primers passos l'any 1997 gràcies a un grup de música anglès, britànic més concretament, que es va voler finançar la seva gira pels Estats Units a través de microaportacions dels seus fans i que va aconseguir 60.000 dòlars d'aquella poca broma a través d'internet dels 97 estem parlant que són els primers anys Quin grup és aquest, et consta? Sí, es diu Marillion. Ah, sí, el grup de RobPro és seu. Sí, sí, aquest el conec jo. Sí, sí, un grup canadenc, si no recordo malament. Bé, bé, aquest eren els inicis, el 1997. Tot i que 8 anys abans, aquí a Espanya, també a Extremadura, que segur que el coneixeu, es va finançar el seu primer disc amb aquest sistema. Molt bé, molt bé. No és tan nou com pensàvem, doncs. Sí, van tenir una bogeria, segons diuen ells, de començar a vendre el disc abans d'hora, abans de tenir-lo, i van aconseguir, també d'aquella època, 250.000 pessetes. Que tampoc estava malament. Que ara seria, bueno, molt. Deixem-ho així, sí, molt. I, bueno, en un programa de cine també tenim algun exemple de la indústria cinematogràfica. que és el 2004, els productors francesos, a veure si ho dic bé, Guillem Colbock i Pomerat Benjamín, si algú sap francès m'ho podrà dir millor que jo. Està prou bé. Acceptem. Doncs això, el 2004, aquests dos productors van llançar una campanya de donacions per internet per finançar la seva pel·lícula, Lugar per ayer o Demain la veille, la vil. I en només tres setmanes van aconseguir 60.000 euros. Imagino't si van tenir èxit per poder fer... Ens haurien de dir, oi, com ho fan això, com ho van fer per arribar... No tenim el telèfon? Doncs bueno, ho hem de trobar, o sigui. Molt bé. A veure, jo... No sé, vull dir, potser... Preguntes. Una petita reflexió, no? Per què es porta a terme una pel·lícula? Per exemple, ja que has parlat també de pel·lícules... perquè hi ha una productora al darrere, un productor que acaba aconseguint que hi hagi gent que inverteixi i tal. Acostumen a ser gent amb molts diners, oi?, que en definitiva fan aquesta aposta i normalment els surt bé perquè trien el millor i tal, i a més a més la bona història. Vols dir que també, fins i tot en projectes de petites aportacions el que cal, si tu hi aportes alguna cosa, és precisament això, que vegis el guió i diguis, això ho faig l'aposta, perquè el senyor Antoni Ribas, que en la seva època ja ho va fer això també, tant amb la ciutat cremada com amb la pel·lícula de Victòria, sobretot, les altres, no perquè eren més petites, doncs es posava davant de la Generalitat a demanar, vull dir, i no li va sortir pas bé això, eh?, I, veritablement, després, quan tot, malgrat tot, va aconseguir fer aquestes dues pel·lícules, si més no, jo crec que la ciutat cremada d'un idó, però l'altre no, eh, Victoria? Va ser... Va ser horrible. I és diferent, perquè representa que tu què estàs sentint és que allà se'l plantava en una tenda de campanya, suposo que ho sabeu, doncs, a la plaça Sant Jaume. Però això devia ser per demanar subvencions. Per demanar subvencions. Però aquí no és el mateix, no és el mateix. Per aquí representa... No eren subvencions. Ah, clar. les subvencions no les podia tenir, llavors buscava... Era una nova forma de subvenció. Buscava petits, això que diu ell, petites persones que portessin diners. I que s'enfrontava a la Generalitat perquè la Generalitat també li donés una subvenció. Ho feia davant de la Generalitat per mostrar que la Generalitat no feia l'aposta per ell. Bé, després veiem que... Bé, vull dir que ja veiem per què, també, no? Diu, no, perquè faràs un nyap d'això. Això no té... Jo crec que és important, també, quan es plantegen coses com les que tu dius, que tinguem present que bé que aquell que hi aposta, aquell que fa una aposta per petita que sigui, però que serà la mesura de les seves possibilitats, Doncs que, veritablement, primer llegeixi el guió, perquè, esclar, és que llavors això... Aquí la diferència, de totes maneres, i està molt bé la comparació, perquè, clar, una gran productora sí que imposa una mica el seu criteri, la seva manera de funcionar, fins i tot, doncs... I si no, preguntar-li a Bonyo el que li deia, miri, vostè fa els guions, nosaltres ja els hi posarem a la mesura perquè els pugui fer aquí, diguem-ne. Doncs aquí és diferent. Aquí, en comptes que el mecenas, el micromecenes, podríem dir, no en el sentit pejoratiu, sinó en el sentit que posa una petita quantitat sigui també partícip del procés de creació, el que es fa és que se li donen unes recompenses. les recompenses per agrair-li una mica el fet que aporti això. No se li demana que llegi el guió ni que digui si li sembla bé, això ja ho fa la persona creativa, sinó que bé, se li fa participar en el projecte final. Se li proporciona, per exemple, en el cas que sigui un grup musical, unes entrades per a un concert, o en el cas que sigui un llibre, alguns exemplars del llibre perquè pugui llegir-ho o repartir-ho amb persones conegudes. o coses similars, vull dir, depèn del projecte té unes característiques o un altre llavors és allò de comprar l'entrada bé, de fet això també exacte, seria una manera el que passa és que l'entrada jo havia llegit que un dels grups aquests musicals que va muntar-ho el que va fer va ser tenia per entendre's, volia fer el disc i no tenia diners per gravar el disc ni per fer-lo llavors va demanar a través d'aquest mecanisme que ella explica diners a la gent comprometent-se que ells tindrien, quan es publiqués, diríem, o quan es fes el disc i tinguessin un exemplar, li farien arribar l'exemplar. Per tant, vol dir que era una forma d'aconseguir per avançat els diners que necessitaven per muntar-ho. Jo soc conscient que el que he dit és d'una innocència gairebé infantil, no? I que molta gent que pugui haver escoltat fins ara pot tenir aquesta sensació. Jo no soc conscient que és molt innocent això, no? Perquè, esclar, llavors ve aquella famosa pregunta afegida a tot seguit que dir, escolta, que hi ha projectes que són molt bons que no hi ha possibilitat de finançar-los precisament perquè provocarien un dalt a baix dins el que és els hàbits de consum i aquí qui té el comandament són els que tenen aquestes aquestes constants, no? Sí, digues, digues. Això és precisament una de les avantatges que té aquest sistema, que permet a les idees creatives que potser no encaixarien en els estàndards o en els interessos, podríem dir, de la gent amb diners, amb la gent impossibles, doncs permeten que idees alternatives, podem dir-ne d'aquesta manera, puguin tirar endavant sense haver de dependre de la gent que tradicionalment ha posat els diners i que pel que sigui aquell projecte no li interessa. Ara hi ha una pel·lícula en cartell, que vaig comentar-ho la setmana passada, que parcialment, suposo que tot no, una part sí que s'ha financiat així, que és Fènix 11-23. És a dir, la pel·lícula era un cas real, la gent sabia el que havia passat, s'estava elaborant el guió, se sabia que... És el nano aquest que l'avien... I llavors una part important d'aquests diners ho van aconseguir així. Sí, però això té trampa, hi havia el Joel Joan per aquí, clar, això és molt de ganxo. No és que tinc trampa, és que això té un interès, és una aposta segura això, no?, en el temps que corre... I el moment, perquè clar, és un nano que el van empresonar o van estar a punt d'estar empresonat perquè havia demanat que els productes s'etiquessin en català. Exacte, i això va ser un motiu, i per tant sí que té un cert ressò. Doncs dintre de tot aquest ventall enorme i d'aquesta varietat de projectes que s'han fet a partir d'aquests antecedents que diem, doncs bé, podríem parlar de molts, però us parlarem d'un en concret del qual Marfort és protagonista i on jo mateix estic involucrat. Un projecte que es diu 20 excursions a peu pel voltant de Barcelona... i que consisteix en el que ara us explicarem una miqueta. Concretament, en què consisteix aquest projecte, Marc? Doncs consisteix en portar a la tele cinc d'aquestes excursions que es fan en el llibre aquest. És un llibre d'Agnifa López Martín, publicat per Cossetània Edicions, que s'explica això, les 20 excursions a peu pels voltants d'Espais a la província de Barcelona... I nosaltres volem fer-ne cinc d'aquests, passar-los a documental d'uns 30 minuts. per explicar tot l'entorn natural d'aquella excursió, flora, fauna, geologia, la part cultural, de patrimoni... Tot això sempre comptant amb la col·laboració dels experts en la matèria. Per exemple, amb Història ja tenim a paraulat un historiador i arqueòleg que ens explicaria, per exemple, a una d'elles, anem pels singles d'Albertí al castell de Sant Martí de Centelles. Doncs intentarem poder entrar al castell i a través de qui porta la gestió d'allà i de l'experta aquest que tenim ja a paraulat, doncs explicar una mica més del castell de què és, què no... O sigui, què s'està fent ara... Sí. Amb la finalitat d'això, després de passar-ho en una televisió o com? Sí, bueno, a passar-ho per televisió, a posar petits trossos a internet per a qui li interessi poder-ho comprar... després, bueno, sí, en el cine no crec, perquè documentals ha de ser ciners molt específics, però, bueno, es pot mirar de passar, i, bueno, estem oberts a propostes quan ho tinguem fet de qui ho vulgui. Sí, també a escoles seria una bona idea, perquè ho volem fer dinàmic, però també bastant didàctic, per poder això, donar a conèixer tots aquests entorns, que moltes vegades, per exemple, per posar un exemple d'aquí a prop, Collserola, Té una mà de llocs que la gent no coneix, tot i viure a Barcelona, algú li pregunta, no sé on lloc és, però no sóc de Barcelona, per tant no puc dir un exemple concret. Però li preguntes un lloc de colsarola i et diu, no ho he sentit mai. Mira, aquí al costat, la penya del Morro, per exemple, que tenim un programa de la tarda que es diu així, han canviat una miqueta, la penya del Morro. Doncs aquí hi ha un poblat ibèric, aquí al costat, i segurament, bueno, a Sant Jus hi ha força tradició, excursionista, hi ha donar voltes per aquí. Però, bueno, és veritat que segurament molta gent, el que tu dius, és cert. No coneixem la varietat de... de paisatges i de matisos que hi ha caminant molt a prop nostre un exemple que sí que conec jo és per exemple un dels que volem fer és anar de Santa Coloma a Badalona i ara que parlaves de poblat ibèric tenim Puig Castellà interessantíssim un poblat ibèric molt interessant ben a prop d'aquí i que segurament molta gent pot haver sentit anomenar però no sap ben bé què hi ha per aquesta allà i no en un altre lloc, això el que volem intentar fer és donar explicació d'aquestes coses, també de la natura, la flora i la fauna, que hi ha quins arbres hi ha a cada zona, perquè... quins animals hi ha, els ocells, per què estan aquí, quins es queden tot l'any, quins no... Bueno, una mica... Jo penso que seria interessant que donguéssiu la pàgina web on això es pot consultar perquè poguéssim entrar, mirar-ho, i llavors, doncs, si tenim diners en aquell moment, disposar-los a la cantitat. Nosaltres agraïm tant el que sigui l'aportació econòmica com el que sigui la difusió. Cadascú amb els seus mitjans, en Facebook, Twitter, simplement fer un esment d'això perquè més gent ho conegui. Sembla fantàstic. I, efectivament, ja hem fet una miqueta d'història i hem parlat del projecte i ara només cal que la gent vagi a mirar-ho i allà vegi tot el que es faria amb els diners que s'aconseguirien, etc. Digueu la web. La web, doncs, és ben fàcil. És Verkami. En K. amb B baixa i K punt com i allà busqueu excursions i és el primer que us surt o si no aneu a vercami.com projects i és el si no ho tinc apuntat malament el 3000 bueno no és més fàcil Marc que es posi en el Google aneu a vercami.com O en el Google es posa crowdfunding i 20 excursions i ja surt a la primera entrada. Sí, sí, sí. Jo ho faig sempre així per mirar a veure com van els diners. Va, deia que tinc l'enllaç directe. Aquell és el que controla, sí? No, bueno, això... Bueno, controlo jo i ell em diu això no, això ho has de fer així. Bé, doncs hem de dir-ho que estem esperant per tot el que s'ha de fer de material 3.500 euros. No són pocs ni són molts, és una quantitat... que està ben calculada pel que fa falta i, de moment, falten 35 dies perquè això no ho hem explicat, però hi ha un termini per aconseguir aquests diners. Llavors, de moment, portem només 220. És el començament, hem d'aprofundir-hi una miqueta, hem de fer-ho conèixer més i tirarem endavant, no, Marc? I tant, esperem que siguin 35 dies. Hem d'aconseguir 3.200 euros, més o menys. Un 100 euros al dia i ja anem. Això és com en les curses, que has de fer el primer pas. Un cop fas el primer pas, ja... ja tira tot sobretot si és baixada esperem que això sigui baixat i hi ha gent que fa cursos de pujada també aquest també li dóna a dir molt bé doncs ja sabeu directors de cinema que esteu mirant per finançar doncs ho podeu fer així amb això que us hem explicat avui gràcies a Marc Forque si voleu us poso algun exemple de què us podem donar depenent de l'aportació que facin Ràpid, ràpid, que tenim ja el teatre i el cinema aquí esperant-nos. Un minutet, per exemple, aportacions van de 10 euros a 100 per particulars i les empreses que vulguin col·laborar són 200 euros. Per 10 euros, agraïment personal a la web, sortir els crèdits d'un dels documentals, en fem 5, no sé si ho hem dit. Després tindrem un DVD que va amb caixa, etiqueta i tot ben maco, ben presentat. i poder-se baixar la banda sonora en BMP3, que volem fer especialment la banda sonora per a aquests documentals. Tenim ja un parell d'idees de grups que podríem col·laborar per fer-nos la banda sonora. Això en 10. En 20, el doble. Dos documentals i dos DVDs. En 30, 40, en 50. afegiríem el llibre que el tenia aquí però me l'he deixat a la bossa després de l'ensenyar ja podem posar-ho i també un cd no seria mp3 sinó un cd d'àudio amb la banda sonora això sembla un mercadillo que la gent es miri a la web suposo que està a la web és irresistible l'oferta i les recompenses que estan dient jo crec que ara ja ho tenim de baixada Moltes gràcies, Marta. Felicitats per la iniciativa i que ho tingui molta sort. Per informar-nos de tot plegat. Gràcies per deixar-me venir aquí uns minutets. Estàs convidat sempre que vulguis. Sempre que vulguis. Doncs vinga, jo penso que sí, ara ja hem d'entrar a la tercera part, amb aquest quartet d'hora que ens queda i que Carme ens expliqui una mica què és això del teatre i el cinema. Però tenen alguna relació, el teatre i el cinema? Doncs posem-nos-hi. A veure, com tots sabeu, i que tothom podria donar alguna pel·lícula que prové del teatre, les clàssiques, per suposat, però n'hi ha moltes més i algunes ens sorprenen que provinguin del teatre perquè s'han fet més famoses com a pel·lícules que com a teatre. Ara en parlarem d'alguna, però el teatre és també una font de creació cinematogràfica. Llavors, la pregunta és quines són les lligams i quines són les situacions que són homòlogues al teatre i quines són les situacions que en són diferents entre el teatre i el cinema. Això t'ha quedat molt matemàtic, situacions homòlogues. Bé, bé, bé, m'ha agradat. Llavors, com es pot enfocar el tema? Jo diria que es pot enfocar des de l'òptica dels actors, des de l'òptica dels productors o de l'òptica dels directors. Em centraré perquè la dels productors, tot i que té molt de camí per parlar, el fet que sigui sobre una temàtica teatral no canvia realment... el tema de per què la producció d'una cosa i d'una altra. En alguns casos sí, però no ho esmentaria en aquest cas. Per tant, em centraria en el tema dels actors i els directors. Pel que fa als actors, els actors de teatre i de cinema, miraria quines són les coses que tenen en comú... les característiques que tenen en comú i què els diferencia. Diria que, primer de tot, en un teatre l'acció es desenvolupa d'una manera contínua, té un temps i un lloc, una ubicació que no es mou, és el propi teatre, I l'obra de teatre té una duració que comença, entre actes o el que vulgueu, però de fet la duració té una continuïtat. Mentrestant que al cinema això deixa d'existir. La temporalitat al cinema és un món que no té cap relació amb el que finalment un veu a la pantalla. Però sí que és veritat que el teatre en els últims anys ha mirat de... A veure, està clar que el cinema... De canviar de temps. Els temps, però no la ubicació. Sí, sí, sí. La ubicació... Canvia el decorat, per dir-ne d'alguna manera. Però no la temporalitat... La localització, no? Ella suposo que també es vol referir al moment de rodar, per exemple... hi ha moltes pel·lícules que la primera escena i l'última escena de la pel·lícula es roden al mateix dia i al mateix moment. Per què? Perquè resulta que la localització al final era el mateix, però amb un textament diferent, millor en la primera escena ha d'anar de jove i en l'última ha d'anar de gran. Però, en canvi, en el moment de rodar es roden simultàniament. I, en canvi, en el moment que tu les veus o en el moment que es munten, es munten... I, en canvi, això evidentment no passa en el teatre. Perfecte. Llavors, en quant a l'actuació, que això jo, quan ho vaig començar a pensar, tenia més interès. Clar, hi ha tantíssims actors que són de teatre que han passat al cinema, però jo em pregunto, tot i que ells de fons són un actor, que vol dir, que transmet un personatge que tu pots viure, que... que està descrit d'una determinada manera i que ell l'incrusta i te'l fa viure a tu. Això és el rol de l'actor. Però què és el que és diferent quan et trobes davant d'un actor de teatre i davant d'un actor de cine? A mi m'havia semblat que una cosa, per exemple, és la veu, la impostació de la veu en un actor de teatre... L'actor de teatre ha d'arribar llunyíssim, perquè, bé, clar, hi ha teatres petits i teatres grans, però, en general, un actor de teatre ha d'estar preparat per arribar a l'última fila de l'últim lloc d'aquell teatre on estàs parlant. I, per tant, la projecció de la veu és fonamental. Mentre es tanca un actor de cine, que la proximitat de la càmera... i del micro que pot graduar després el volum que vulgui perquè això ja és un problema tècnic això no és imprescindible o doblar-ho més tard si no ha sortit prou bé però sobretot els musicals per exemple però sí que és important amb un actor sempre tant el de teatre com el de cinema la modulació i la intensitat amb la que transmet unes paraules. Però amb l'actor de cinema, com que pot tenir un primer plan o que està fent un gest... El gest en aquell moment és fonamental i el gest, contra més matitzat i més coordinat amb l'acció que t'està projectant... millor és la mirada per exemple la mirada en un actor de cine en un primer pla és fonamental No dic que un actor de teatre no sigui important, però la persona que està veient el teatre des de l'última fila de l'últim pis, home, la mirada no l'hi veu. Bàsicament li sent la veu. I els gestos. Els gestos també diria que en un actor de teatre els gestos han de ser molt més exagerats que en un actor... És més, un bon actor de cinema és comedit amb el gest. si es passa de gent, dient que es sobreactua. Això no ho solem dir amb un actor de teatre, o no és tan fonamental com ens passaria amb un actor de cine. És que ben bé, si ho pensem bé, en voltant del que estàs dient, es podia dir que són dues feines diferents. Hauríem de buscar dues paraules diferents. Els actors ho diuen ells mateixos. Una cosa és quan treballen per televisió, que seria una forma de cine, que també és diferent a vegades de... Si roden amb diverses càmeres no és el mateix que si roden amb una sola càmera, i més ho fan per planos. I ells mateixos ho diuen. Els actors generalment tenen tendència a que els agradi més el teatre perquè hi ha la continuïtat i a més a més hi ha la proximitat amb el públic i el senten respirant en alguna mesura i si el públic riu ells també ho noten i ho senten, mentre que amb el cine és una cosa molt més freda que fins que no veuen la pel·lícula elaborada... no poden veure la reacció del que han produït. Però hi ha actors que són de cinema únicament, que ja no es plantegen ni fer teatre. Jo també pensava, per exemple, per la memorització. Un actor de teatre ha de memoritzar tota l'obra sencera. Tota l'obra ha de saber darrere de qui ha d'anar, qui li dóna l'entrada, en quin moment, perquè un error d'aquesta mena en un teatre és flagrant, perquè pot incontrencar el moment o la situació emotiva que s'estigui produint en aquell moment. Això, si li passa a un actor de cinema, no passa res. Toma 24. Vull dir, inclús hi ha actors, la Marilyn Monroe deia a tothom que no se sabia mai ni tres frases seguides i les havien de repetir perquè les oblidava o les trabucava. Per tant, i en canvi, és una gran estrella que ha vist tothom 50.000 vegades. Això no li ha impedit ser una actriu de cinema i li hauria impedit ser una actriu de teatre. Clar. perquè és una condició imprescindible. I un error a teatre s'ha de salvar com es pot en aquell moment i un error a cinema s'ha de poder solventar. Ara, també és veritat que el cinema és molt més preciosista, és molt més delicat com enfronta tots els problemes, perquè ho pot ser. El teatre també, però amb una mida d'unes altres dimensions. I li demanem, a més a més, al cinema que sigui molt més realista. Això ho vaig llegir en un llibre, no me'n recordo ara quin, fins i tot com una protesta per part d'un productor de dir que en el cinema tot ha de ser creïble. Així com al teatre posem una caixa de cartró i allò ja ens creiem que és una muralla... En cinema això no ho podem fer. És que el nivell d'exigència de la realitat que té el cinema ni de lluny ho té mai al teatre. Perquè, a més, l'espectador de teatre espera la gran obra que és el text, en molts casos. I no espera tant que realment aquella tauleta sigui de cartró, no. Allò li pot... ho pot... valorar molt menys en canvi al cine la realitat és una exigència fonamental i llavors va a Lasbon Trier i fa Dogville i el de Coratge el fa amb guixos en el terra però en el fons també ha triat perquè en el fons el que ha fet el director és triar amb quin vocabulari explica l'obra i llavors com que ha decidit que ho explica amb aquest format Llavors, és el format la seva creació, però això és un acte creatiu, és una opció, no és el que t'ho esperes. És més, si ho fa mal fet, tu també li diràs que ha fet mal fet, encara que l'opció que ha triat sigui una opció que a tu et sorprèn, però només per sorprendre't no la trobaràs bona, no? Bé, i en canvi, pel que fa als directors, diria que hauríem de parlar de la diferència d'uns directors que com afronten un director una obra teatral. Des dels que fan fil per randa el text i el contingut i la temporalització, fins que aquells que usen la temàtica, usen tot el fons d'aquella obra, inventen tot l'altre. Els clàssics, jo tenia aquí una llista, però com que veig que el temps se'ns està tirant de sobre, diré, clàssics, què vol dir? Els grecs, Eurípides o Sòfocles, que d'aquests se n'han fet, el Xèspir, que també és un clàssic, i tot i així, el Xèspir, tot i ser un clàssic, les maneres en què ha estat tractat, han variant moltíssim de director a director després jo diria els grans autors teatrals americans el Tennessee Williams, l'Arthur Miller i l'Steinbeck tot aquest tipus d'autors sobretot el Tennessee Williams i l'Arthur Miller Aquests que tenen moltíssimes obres... El Tennessee Williams és el que té potser més pel·lícules, perquè té El zoo de cristal, Un tramvia llamado deseo, Baby doll, La gata sobre el tejado de zinc, La piel de serpiente, De repente l'último verano, Dulce pájaro de juventud, La noche de la iguana, és a dir, la majoria de les seves obres de teatre estan passant al cine. I l'Arthur Miller també... L'Arthur Miller també té alguna. La muerte de un viajante... No sé què més, no me'n recordo. Ah, bueno, aquella que feia amb la Marilyn Monroe i el Montgomery Cliff i el Gable, que van d'una caça de cavalls, que li va escriure... Vida rebel. Vida rebel, sí. The misfits, que ho diem en diferents idiomes. I després diria, per fer-ho la banalitat... Després hi ha una autora, que és l'Agata Christie, que justament, sorprenentment, és dels autors que s'han fet més versions de les seves obres de la mateixa obra. El Diez Negritos, per exemple, en té una pila de versions. A banda que va ser una obra teatral que va estar anys i anys en cartell, per tant, sorprenentment jo diria que de l'Agata Cristi em quedaria amb Testigo de Cargo perquè Testigo de Cargo cinematogràficament és excel·lent és de les coses millors si un diu d'aquelles pel·lícules que tu posaries en un rànquing que tornaries a veure per suposat, doncs Testigo de Cargo que és a sobre una obra de teatre de l'Agata Cristi i del Billy Wilder, em sembla que és és del Billy Wilder, dirigit pel Billy Wilder amb el Jacques Lacton i la Marlène Dietrich la Marlène Dietrich i el Tyron Power i el Tyron Power, sí senyora una cosa extraordinària aquesta pel·lícula Bueno, hem arribat a l'hora. Doncs sí, hem arribat a l'hora i a més a més tenim una novetat i és que ara, després de nosaltres, venen uns companys en directe, els nois de Juguem a casa, a les 9 en punt, per tant nosaltres ens anem acomiadant ja, hem tingut varietat aquí avui enorme de continguts i recordeu que cinemasensecondicions.blospot.com podeu tornar a sentir aquest programa sempre que vulgueu i si no també a la Ràdio La Carta, oi, Joan, i a l'Històric. Fins la setmana vinent, que parlarem de la droga al cinema i de Ridley Scott. I de moltes altres coses. Que vagi molt bé. Bona nit. Bona nit. Fins demà! Fins demà!