Crítiques setmanals (Arcand i Mauthausen), festival Olalà i gran monogràfic Kenji Mizoguchi

Ràdio Pospet, 98.1 Ràdio Pospet, 98.1 Cinema sense condicions Cinema sense condicions Bona nit, com tots els dimarts, aquí estem, el grup que compartim amb tots vosaltres, cinema sense condicions, el cinema, el que ens agrada, el que no ens agrada, el que ens il·lusiona, els que no. I avui som aquí, com sempre, en Joan Cerdà, hola, bona nit. Hola, bona nit. En Pep Armengol, hola, bona nit. En Pol Diggler, hola, bona nit. I una convidada especial que tenim avui, la Pati Clapés, és això? Sí, bona nit. Hola, bona nit. Que em dius que has estat a París durant un temps, que allà has fet literatura francesa i has fet un màster en estudis de cinematografia. Exactament. Per tant, és que t'interessa des de sempre la cinematografia. Sí. I després, a la primera part, parlarem de les pel·lícules que hem vist. Jo ja us comunico, ara que, com que he estat fora tota aquesta setmana, no he vist cine. Vaja. Tristament. Sèries? Sèries, tampoc? Sèries, tampoc, perquè no portava eines. I no m'agrada veure amb el mòbil. Ja sé que tu sí que t'agrada veure amb el mòbil, però a mi amb el mòbil no m'hi acabo de trobar bé. Necessito una pantalla una mica gran. Ja no et diré la del cine, que ja hi he renunciat, però almenys... Algun dia faran pantalles de cinema portàtils, llavors sí que les podem veure. Sí? D'acord. Ja t'avisaré. Sí, podran anar al metro amb aquestes pantalles. Al metro, però les finestres al metro haurien de ser pantalles de cine. Ah, que bé. M'he d'acostumar, no sé, no acabo fruïnt si ho veig en pantalla tan petita. La veritat és aquesta, del que trobo bonic. Si és una història, puc seguir la història, però un cert fruïment no l'he acabo de... Jo val a dir, per trencar una llança a favor meu, és que realment no miro coses al mòbil. Com a molt miro alguna sitcom, és a dir, no veig cinema o sèries així més. Jo ja m'ho guardo per la tele de casa com a molt. Com a mínim. Tot i així, a mi, en el cinema, una pantalla grossa bona, d'aquelles d'una bona resolució, sempre ho trobo magnífic. Home. Sí, sí, sí. I més que aquí tenim la sort de tenir un tipus fenòmeno. Una bona resolució sempre és magnífica, sigui del que sigui. Bueno, però del meu mòbil no la trebo, sento comunicar-t'ho. Hi ha bones resolucions de judicis o...? Sí, sí, sí. Ara se n'està preparant una de molt bona. Se n'ha vist alguna, oi? Però no podem fer espòiler aquí. No, doncs no en fem, no en fem. Bé, doncs... Tot i que podríem, eh? Sí. Si voleu, feu-ho, eh? No, no, no volem. Jo no tinc cap condicionant. Tenim totes les dades, eh? D'acord, molt bé. A veure, comencem amb les pel·lícules que hem vist i després la segona part parlarem amb la Pati. Ens parlarà ella, em sembla que ens ha dit el que ens ha dit el que ens ha dit i ens dirà una pila de coses que ens agradarà sentir. Molt bé. Aquí hi ha dos misteris, eh? Que una noia jove vingui i ens parli de Mizoguchi i que, a més a més, ho escrigui en francès, eh? Vull dir, això ja és... Ja és... Vull dir, ens hem trobat una mica... Agradablement sorpresos, eh? Ah, sí. Tot s'ha de dir, sí, sí, sí. Estem molt contents. Pensàvem que... Bé, és que una de les preocupacions d'aquest programa és que els joves vegin cinema. Sí, potser sí. I aleshores, doncs... I un mestre com Mizoguchi... Té tantes opcions... Dóna molt de gust de tindre el programa. Sí, és. Jo vaig tenir la sort d'estudiar la sort bona a París i vaig estudiar Mizoguchi amb un expert de... Específicament. Quin professor? Sí. Bé, vaig escollir d'estudiar el cinema japonès amb un especialista de Mizoguchi, que és Charles Tesson, que és el director de la setmana de crítica, Kant, actualment, i vaig tenir una sort immensa de poder escoltar-lo a Parla de Mizoguchi i em va apassionar el seu cinema. Clar. Doncs ara compartirem amb tu la teva passió. Perfecte. Serà d'aquí uns minuts. Això. Bé, que una miqueta... Després que vosaltres hagíeu explicat el que heu vist i us ha agradat i què us ha agradat. No podríem dir que estiguem parlant o que anem a parlar d'una gran setmana de cinema. Ah, no? Oh, quina pena hem fet. No, la collita ha sigut una mica escassa. Sí, ha baixat una mica el nivell. Portàvem una marxa decenta. Bona, sí? Sí. I ara... Bé, no tots... Hi ha d'haver de tot. A veure, què m'expliques? Què has vist, Pep? Bé, no ho sé, jo... Mira, eh... Podria parlar... El to de la veu. Podria parlar... Ens anima tots, eh? D'una pel·lícula que probablement aniré al revés de molta crítica. I és perquè a mi no m'ha agradat gens. Però no és novetat perquè aquest director no és... Quin director és, quin director és? Caro a mi, Denis Sarcan. Ah, sí. Un canadèn. Sí. Sí. Ens porta a La caída de l'imperi americano. Una pel·lícula de l'any passat. I, bueno... Una pel·lícula de l'any passat, però que ara està cartellera o no aquí? Sí, mira, l'estrenaran... Ah, l'has vist... El dia 29. Ah, l'has anat a veure a la visió per... La preestrena. La preestrena. Sí, el passe de premsa. D'acord, d'acord. Sí. Com dius que es diu la pel·lícula? La caída de l'imperi americano. Americano. Americano. Ah, americano. Que ja havia fet el declive de l'imperi americano. Sí, ja fa 20 anys. Els canadès... Fa 20 anys. És com una sèrie. És com una mica de mania els americans. Sí. Els destells, eh? Bé, doncs... És una pel·lícula que pretén portar-nos simpàticament pel món dels llupis, saps? Després també dels paradisos fiscals, de les solucions, les mega solucions per molts diners. Però solucions personals, polítiques, socials... No, no, solucions personals. Sí, tu tens un problema... És una història, la pel·lícula és una història... Tu tens un problema perquè t'han fotut de dintre la furgoneta mentre estaves a la ràdio, t'hi han deixat dos o tres cents milions d'euros. Sort que no tinc furgoneta. Sí, i llavors al sortir, què fas amb això? És el petit problema que té el nostre protagonista, que a sobre és un professor de filosofia, que es dedica a fer encàrrecs d'aquests de... de mensageria, missatgeria, com es digui. Ah, sí? Sí. O sigui, jo porto una carta a tu i me n'entorno cap a una altra, i així, no? I un dia, doncs, aquelles coses que passen a la vida, que passen, eh? Això passa. Afortunadament no està basada en fets reals aquesta, ja, almenys, ja tenim alguna cosa, no? No, és que el cine del Denis Arcand és tan fals que és impossible que estigui basat en fets reals. Tu també l'has vist, Joan. La sofrida, diguem-ne. Sí, sí, sí. Bé, ja veus el problema, no? A la gent que li agradi el Denis Arcand aquest, que sembla ser que són molts, us trobaran la seva pel·lícula. Nosaltres no, evidentment, encara no hem vist cap pel·lícula del Denis Arcand que ens agradi i ens sembla que ens morirem i encara serà això. El filòsof és un noi físicament agradable, porta ulleres, perquè, clar, un filòsof sense ulleres, què seria? Mai ho hauria dit. Seria un filòsof amb lentilles. Bé, una opció fàcil. Bé, doncs no, aquest porta ulleres perquè allò... Anem a posar-lo intel·lectual. I la casa plena de llibres. Sí, és que aquest és l'estil del director. Les obvietats... Llavors, què necessites perquè la pel·lícula sigui una pel·lícula riu simpàtica? Doncs una noia ben agradable. Ai. I això també ho tenim. Llavors, amb tots aquests elements, doncs mira, dues hores i vuit minuts, fantàstic. Són llargues, eh, les pel·lícules actualment, jo trobo això sí, eh? Sí, bueno, perquè li donen moltes voltes aquí. És que al final el tio no sap com acabar-la, saps? I està un quart d'hora intentant acabar-la. N'hi ha molts que repeteixen les coses 30 vegades i per això jo avui n'he vist una que és que ho repetia tot. Vull dir, d'una anècdota mínima en treien dues hores i tres minuts i dius però si això m'ho podies haver explicat en 15 minuts. Jo us volia preguntar si heu vist la de l'Almodóvar. No, encara. No, perquè m'ha comentat en Joan que li havia agradat. Jo intentaré anar demà també, dius pecador. Jo hi aniré demà. I que deia que el Banderes, a mi el Banderes com a actor en general, mira, i ell diu que en aquesta pel·lícula, el comentari que m'ha fet és que en aquesta pel·lícula ho fa molt bé, molt bé. Per això us volia comentar si l'havíeu vist. El nostre Joan l'ha vist? Sí, Joan Morro, sí, sí, sí. Molt bé. Jo he recollit una opinió que a la pel·lícula ha agradat molt però el que no ha agradat és la interpretació del Banderes. Fixa't. Aleshores, vull dir, jo penso que el Banderes és un grandíssim actor. Vull dir que va començar el teatre amb el Lluís Pasqual i que va començar el cinema amb l'Almodóvar, però que és un actor que ha anat perdent amb el temps. Per mi aquesta és la sensació que tinc. i aleshores, vull dir, la pel·lícula em fa molta gràcia però sospito que la interpretació del Banderes no m'agradarà. Ja ho comentaràs amb el Joan, que ell m'ha comentat això. En canvi, l'opinió que m'ha arribat, les dues actrius, és a dir, la grandíssima Julieta Serrano i la PNLP Cruz estan impecables. Molt bé. Vull dir, jo de moment tinc aquestes sensacions i la setmana que ve l'hauré vista i jo en parlaré. Ho comentaré. I val a dir que avanço ja aquí que jo proposava pel tercer trimestre que tornés ella precisament a parlar de... perquè m'ha comentat que li agrada moltíssim el Modóvar i és el que ha fet... Ah, molt bé. Incluso ha fet treballs i tal, o sigui que... Dic, hòstia, podríem haver fet al revés, avui parlar del Modóvar. Sí, però no l'hem vista, no l'hem vista ningú. Jo tampoc l'he vista. Tu l'has vist? No, no l'he vista. No farem com... Quan tornis l'haurem vista tots. No farem com les cadenes de televisió que quan estrenen l'últim Clean is Good resulta que te les foten totes seguides. Vull dir, és que no cal. Vull dir, aquí parlarem del Mizuguchi i parlarem de l'Almodóvar quan ens vingui bé. Quan estiguin morts, no? No, no, no, no cal, no cal. Bueno, el Mizuguchi ja fa temps. Sí, sí, això sí. Però no, no cal, perquè vull dir tant Mizuguchi com l'Almodóvar que són... podríem trobar punts de connexió, però són dos... Melodrama. Sí, i tant. Podríem trobar punts de connexió, però són dos... Jo suposo que a l'Almodóvar li agrada moltíssim el Mizuguchi. Jo també. Però penso jo que... Bueno, són dos directors que ens agraden moltíssim i que sempre en podem parlar. Exacte. que no cal que l'Almodóvar estreni per poder-ne parlar d'ell. Ni que es mori, tampoc. Ni que es mori. I que jo crec que molta gent que encara no l'ha vista i que serà molt més interessant parlar d'ella. Sí, llavors, vull dir, tindrem la filmografia més completa. Això mateix. Ja que la de Mizuguchi ja la tenim. Sí. Ara fa poc vam passar una de l'Almodóvar per la tele. Què vaig veure? Julieta? No, tot és sobre mi madre, potser. Tot és sobre tu madre? Sí. No ho vau veure, ningú? No, no. No, però... Per mi és la seva obra mestra. El repassem sovint, l'Almodóvar. Jo tinc tota la filmografia en DVD i m'agrada moltíssim. A mi m'encanta la llei del desdits que és una passada aquesta pel·lícula i actua superbé a Antonio Banderas. a mi, en canvi, no... Però és que era l'Antonio Banderas... En aquella època tenia el seu què. Jo també estic d'acord que ha perdut perquè s'ha tornat com més pesat. No sé com dir-ho. Més pesat i més figura, saps? Menys normal, com si diguéssim. L'Antonio Banderas de llavors, l'Antonio Banderas jove, era potentíssim. Era una Victòria Abril masculí. Sí, però... Més fresc. És l'Antonio Banderas pre-Hollywood. Exacte. I després hi ha el post-Hollywood. Bueno, però ara... Jo, per exemple, vaig veure una pel·lícula que es diu La música del silenci, que és horrorosa. Però d'aquí no és de la moda, a veure això. No. No, però hi surt l'Antonio Banderas. És una pel·lícula que és un biòpic del cantant aquest horrorós Andrea Bocelli. I llavors, allò és horrible. És absolutament horrible. I el Banderas fa de professor espanyol del Bocelli i allò és que no t'ho pots ni arribar a mirar. Ja. Però a mi em va convèncer bastant, per exemple, el Banderas de la Piel Cabito. Ah, sí. A mi em va semblar... Sí, sí, allà. Mira, aquesta a mi sí que va semblar. Home, i és molt post-Hollywood i és el modó, ara. Sí. I a mi, precisament, que entenc el cine... És una pel·lícula difícil, aquella, eh? Sí, però per mi és de les... No et dic que més m'ha agradat. El que passa és que tampoc... No he acabat, potser jo, personalment, mai acabat d'entrar totalment en el cine del modó, però per mi La Piel Cabito, hòstia, jo crec que és una aposta seva total d'un gènere bastant diferent. La Piel Cabito no deixa de ser un remake de Leier Saint-Visage, del Georges Frangy, perquè l'Almodóvar, vull dir, pren moltes idees d'altres cineastes. És el nostre Tarantino, no? I ho porta al seu terreny, sí, sí. Bueno, no ho sé. Leier Saint-Visage és una obra mestra, també, de prèixer. Evident, evident. I Almodóvar té aquesta genialitat de saber... Escollir. Escollir i agafar el millor de les referències. I crear un món. Jo el que crec que fa molt bé és crear un món que tot hi fiques. I Atame és una versió del col·leccionista de William Wyler. Ai, no se m'havia acudit, però... Home, durant molt temps... L'Almodóvar també va fer un seguiment, allò per ser una mica el fast-vinder espanyol. Sí. Claríssimament. Quan li van presentar a la Hanna Shigula, ella es va presentar dient jo soc el fast-vinder espanyol. Que ja té tela, eh? Ja té humildat, humildat. Però a la pel·lícula d'Echo y yo para merecer esto, inclús l'estètica, la lluma... No és de l'Almodóvar, eh? És del fast-vinder. Ah, sí, sí, sí, sí, que jo sempre la confongo amb una altra. D'acord, és una pel·lícula que m'agrada moltíssim. Hi ha algunes escenes interiors amb llums molt verdes i vermelles... És de les bones del Modóvar. Sí, per mi, sí. Que recorda el cinema de fast-vinder. Sí, i tant, i tant. Aquells pisos tan cutres i tot allò... Si voleu, canviem el tema d'avui i passem al Modóvar. No. No es mourà. No es mourà. No, però hem de veure aquesta última, que la podem veure tots, ja que ja ens hi hem posat d'acord, improvisadament... Tots la tenim en cartera. Sí, jo és que me l'ha comentat avui el Joan, i jo em pensava, mira, els hi comento amb ells. Pol, et toca. Sí, jo pujo el llistó. Abans estàveu parlant d'una pel·lícula que jo porto una molt millor, que és El fotògrafo de Mauthausen, irònicament. Què us dius, Alman? Aquesta sí que l'he vist. Aviam... És una pel·lícula, allò? A veure, jo començaré dient que no... O sigui, no em sembla tan dolenta. Tan, tan dolenta. Per exemple, a mi... Ets molt compassiu. Sí, bueno, no ho sé. Sí que és veritat que és un tema, evidentment, que s'ha matxacat. No dic el tema, Francesc Boix, però sí que evidentment és una temàtica que ja de per si ja arrossega, entre cometes, ja drama. I no? Vull dir que és... Jo no ho sé, eh? S'hauria de calcular o així, però jo crec que és el gran tema, no? Potser del cinema els últims anys. L'Holocaust? Sí. Sí, sí. I ni tan sols potser et diria el nazisme, eh? Sinó concretament l'Holocaust. Però és que últimament s'han fet pel·lícules com ara El nen del pijama de ratlles, que Déu-n'hi-do, eh? Però aquí també ve del llibre, no? Ja comença, no sé, a blanquejar una mica els nazis i això és una mica repugnant, eh? Bueno, en aquest cas, clar, ja d'entrada... O sigui, per exemple, començarem per lo bo, entre cometes. La fotografia. La fotografia, per exemple. A mi la fotografia em va agradar. Salva la pel·lícula. Sí, em va agradar. Certes, certes, no diré totes, certes interpretacions, que inclús jo pensava que certes interpretacions es podien haver... Però la del protagonista, concretament. Exacte. Jo pensava, per què aquest personatge, que és ja ni tan sols secundari, està allà, però em compleix molt més com a Francesc Boix que no Mario Casas. Vull dir, a part l'acció, això ho comentàvem abans de començar el programa, no? Aquesta l'acció de, bueno, jo entenc que, a més que teòricament, porten ja temps allà dins, tancats, hi ha gent que inclús està... que hi ha un gimnàs allà dins, ja... Jo em sembla que no es diu mai quin any és a la pel·lícula. No, però no és tant l'any, sinó que hi ha un moment que diu, jo llevo aquí com tres o quatre anys. Hi ha un que diu això, no? I dius, bueno, jo entenc. És que jo fa bastant calavellada. I podrien haver entrat l'any 39. Sí, sí, sí, per això em refereixo que, teòricament, ja porten temps. De fet, ell, al principi, que fa aquell mínim monòleg, no?, explicant la vida del dia a dia, no?, fins que te'l presenten ja físicament el Mario Casas, però ell ja explica que ja està... vull dir, ell ha entrat en el joc, no?, per, d'alguna forma, salvar-se. Què passa? Que, clar, hi ha un punt quasi real. Sí. I jo, precisament, tampoc desconec bastant la història en si de Francesc Boix. Doncs hi ha dos documentals magnífics. Sí, sí, això he llegit, perquè després vaig començar a buscar i tal, però sí que és veritat que és un personatge que queda molt desdibuixat. Desdibuixat des del punt de vista que és un personatge que crec que és prou important com perquè, i més si li dediquen una pel·lícula a aquest personatge... És un símbol. I tant. Però no em dona la sensació que sigui en si el pes protagonista de la pel·lícula. De fet, inclús em dona més protagonista en protagonisme, inclús sembla que me'l doni més al fotògraf nazi, en el sentit de... És el detonant, és aquest personatge més que, evidentment, és malvat, però també té aquest punt que quasi artista bucòlic, raro, no? I ell desdibuixa. El personatge de Mario Casas desdibuixa. I és que a més és com tou. Sí, no sé, hi ha molts personatges al seu voltant que compleixen molt bé. I és una pena perquè penso, hòstia, a més... No, no, és una pel·lícula absolutament fallida, vull dir... Sí, no és una pena perquè... Amb això, en aquest sentit, sí. I evidentment que és una pena perquè, a veure, és un català universal, el Francesc Bosch, vull dir... Clar, però d'altra banda... És un personatge que en el judici de Nuremberg va ser una persona clau. I aleshores vull dir... I aquí ve, aquí ve, que és, si tu veus aquesta pel·lícula, és a dir, va estar a Netflix, no? Jo la vaig veure a Netflix. Ah, l'has vist? Sí, sí, perquè està a Texas ara, ara està al cinema de Texas també. Ah. Però volia anar a Texas i al final, mira, em vaig quedar a casa i vaig dir, bueno, me la poso ni que sigui... Però sí que em va omplir molt de pel·lícules bastant actual, Netflix, no? No, Netflix ara ha agafat tota la tanta Goyes i Gaudí, ara hi ha... Sí, sí, ara hi ha Quinter cantarà, ja crec que posarà en dintre de poc entre dues aigües... No, no, han agafat moltíssimes de Petra també. Llavors, què passa? Que vaig pensar, aquesta pel·lícula, jo no sé si és només a Netflix Espanya o més enllà, però si tu veus com a persona externa, no?, un biòpic com el fotògrafo i no entens el personatge, o sigui, no... És impossible que algú fora de l'àmbit, no et diré català, però estatal, entengui la magnitud del personatge amb aquesta pel·lícula. És impossible. És que li treu la dimensió que té, la força, la força, l'hi treu. I el Fatou, saps? Tu l'has vist? No, l'he vist. Sí, el fa això. Jo és que el cas és a mi, em passa a ell, com a... no m'agrada a mi. Bueno, és que ja... i a part ell... Jo crec que la tria no està ben feta per fer aquest personatge. A part del càsting, també jo crec que ja em fallo, ja el fallo del pes del guió. El guió. El guió és molt feble, molt, molt, molt, molt. I em dóna la sensació que hi ha certes escenes només, que són aquest intent de posar escena d'autor. Per exemple, no sé si recordeu el moment de la persona penjada. I que són com 5 o 7 minuts de gent passant per davant d'aquests peus penjats. Sí, sí. És un pla fix. I això es podria entendre molts cops, a vegades, com aquesta escena que trenca amb aquesta estètica de cine, potser més comercial o així, no? Que és com, no, ara et quedaràs aquí mirant això. O aquesta combinació, a vegades, del muntatge que fan, per exemple, entre el zapateau que estan fent l'obra de teatre. La combinació amb el moment aquest que ja hem vist a American History X, no?, del tema de la pallissa i boca en el bordillo, diguéssim, no? Llavors, trobo que són coses que... és com una altra pel·li. No sé si m'explico, saps? O sigui, el to és com... no, aquestes són les meves escenes com a director vull deixar aquesta marca. T'expliques més bé que la pel·lícula mateixa. Vale, però amb això ja hi diuen tot. I ja estàs. En banda que jo trobava que les persones que estan al llintre estan totes que no són prou primes. Això és el que comentàvem abans, és que hi ha un punt... Perquè no t'ho creus, allò, quan has vist la lista de Slinder o qualsevol d'aquestes... Aquí està, aquí està. ...que són escritos, que és en blanc i negre, i té aquesta... Carme, i la netedat que hi ha a tots... Sí, no t'ho acabes de creure, allò. A tots els barracons. És una cosa... En comptes d'un camp d'extermini sembla un club social. Sí, més a prop. Sí, això és un fallo que tampoc costava tant, eh, de fer-ho bé, vull dir. Sí, sí, sí. És que hi ha milers d'argumentals sobre la qüestió. A més això, també jugar-te-la a fer una cosa, ja no només d'aquestes magnituds, per dir-ho així, atrexístiques, no? I tot això, sinó que, bueno, jo crec que hi ha una mínima... que no només queda tot en l'artifici, i o sigui, que en aquests casos a vegades també es crea un guió que acompanya el personatge, és que el personatge es queda sol, totalment, o sigui, no té cap mena d'al·liciat. Ni angles, ni... Tampoc parlaré més d'aquesta pel·lícula, perquè tampoc crec que... Molt bé, quin més? Jo crec que seria interessant, si vols comentar, tu, Pati, el tema del festival. Hi ha hagut un festival de cinema francòfon a Barcelona, si no m'equivoco, és la tercera o segona edició, perquè sé que... La segona. La segona. La segona, la segona. El festival es diu Olalà. Olalà, exacte. I està organitzat per dues noies, mig franceses, mig espanyoles, i llavors el projecte... Una es diu Melodí... Exacte. I l'altra Ana Belén. Ana Belén, exacte. Vam estar a la roda de premsa. Molt bé. Ens vam acreditar, però després no vam anar a cap sessió del festival, perquè no tenim temps. Doncs us vau perdre, perquè jo, malauradament, no... No, perquè ara ens les faran de preestrena i les veurem. Molt bé. I tu les has vist? Jo he vist dos, no? I què t'ha agradat? I vaig veure L'eixat ull, que em va encantar, és una pel·lícula d'Andrea Bescom. L'eixat ull vol dir les... Les pessigolles. Les pessigolles, exacte. Les pessigolles. I és una pel·lícula amb un tema molt dur, que és la pederàstia, però està molt ben tractat, perquè a la vegada reflexiona molt a través d'una història que li va passar a la pròpia directora de la pel·lícula, o sigui, és una mica autobiogràfica, reflexiona molt sobre aquest tema de manera profunda i amb tota la magnitud del problema i a la mateixa vegada amb un to una mica com lleuger i un punt de vista inclús una mica de la nena petita, perquè explica com... Des de l'òptica de la nena. Des de l'òptica de la nena. Inclús, perquè la pel·lícula comença amb ella quan ja s'ha fet gran i recorda el que li va passar i l'hi explica a la seva psicòloga. Llavors ho explica d'una manera, un punt infantil que fa que el tema sigui menys... Escabrós. Escabrós, exacte. i no, la vaig trobar molt fina, molt subtil i m'encanta, m'encanta. Jo recordo... Com has dit el títol? Deixa tu i... Deixa tu i les pessigolles que heu dit. Jo recordo haver vist fa molts anys una pel·lícula sobre aquest tema de la pederàstia, que em sembla la millor pel·lícula que jo he vist mai sobre aquest tema, que jo no me'n recordo ni del títol, perquè sé que el director era el John Stash, el director de La Mamana i la Potent, però que el John Stash és un director que ha desaparegut. Jo no he vist mai cap DVD d'ell. Jo de fet no me'n recordo aquesta pel·lícula d'ell. Sí, però jo recordo haver vist dues pel·lícules més d'ell, a l'antiga filmoteca del carrer Mercaders, a Barcelona, i són dues pel·lícules que em van impressionar moltíssim. I l'una era sobre el problema... totes eren sobre problemes de sexe, totes dues. l'una era sobre problemes de pederàstia, i l'altra era sobre el bollerisme. I eren dues pel·lícules extraordinàries, i no les he vist mai més enlloc. I justament a la pel·lícula aquesta sobre la pederàstia, el John Stash feia incidència en el secret del sexe pels nens, i ell plantejava que el problema autèntic era aquest, que als nens se'ls ocultava el sexe, i llavors amb això, amb aquest desconeixement, els podien enganyar. I era una cosa però tremenda. Ja et dic, bé, jo l'altre dia pensava, has de buscar el títol d'aquesta pel·lícula a veure on para tot això. Perquè eren pel·lícules d'un pressupost molt baix, però d'una qualitat cinematogràfica extraordinària. I perdona que anaves... Hi ha una altra pel·lícula. S'ha de dir una altra ella. Anaves a parlar d'un altre de festival, i jo me n'he anat d'excursió. No passa res. I tant, estem aquí de tertúlia, eh? Hi ha una altra pel·lícula que vaig veure, que es diu Popil, i és una pel·lícula sobre el desig de ser mare, i sobre l'adopció. I el personatge... I també és una directora? És una directora, també dona. També dona. És molt interessant. I molt ben feta. I hi havia moltes dones en aquest festival de directores. Vull dir que elles, les organitzadores, ho van remarcar. que predominaven, sí. Sí, sí. De fet, la madrina del festival era Anya Jauí, i van projectar al Cinema Texas diverses pel·lícules d'ella. Quatre o cinc. Sí, sí, sí. I... I quan ha sigut aquest festival? Doncs la setmana passada. Això fa dues setmanes o una cosa així. Sí, una setmana i mitja. Llavors aquesta Popil... Popil... Et va interessar? Sí, em va agradar molt. Com a anècdota, és una pel·lícula que sap filmar molt bé els bebès. O sigui, hi ha moltes escenes en les que roda un bebè de prop, no? I això no ho ha vist mai al cinema, no? Home, tres solteros i un biberon. Bueno, sí. És una altra història, no? D'estil. A els francesos els agrada molt, els bebès. No ho sé. Sí, sí. Bé, en la pel·lícula. Sí, sí, està molt bé també. I es veu que va tenir molt d'èxit a França. Sí? Molt de... Sí, sí. Home, és que els bebès venen d'allà, no? Sí, sí. Molt bé, molt bé. Bravo! Ja es veia plego per avui, adéu. L'acudit del dia. La cigonya ve de París, sí, sí. Però la pel·lícula té lloc a... No a París, eh? A Bretanya, em sembla. Bueno, no. Sí. Diferent, eh, estil? Sí. Perquè a Bretanya no és el mateix que a París, com per ambientar-ho. Sí, els personatges són com més senzills, és... O sigui, és un retrat realment de la França profunda i d'aquests personatges de... Bé, sobretot d'una dona que vol adoptar i que fa tot el possible totes les... Sola. Sola. Vol adoptar sola. Al principi, amb una parella, però després tallen i continuar les démarches administratives. El procés. El procés. El procés administratiu sola. I, a més, la pel·lícula parla també del canvi d'una llei francesa, que no estic molt enterrada d'això, però que permet a les dones solteres... Adoptar soles. Adoptar soles. Sí, és que aquest és un problema en general per l'adopció. Justament, a la pel·lícula parla que en el moment en què aquesta dona vol adoptar, surt aquesta nova llei en què pot adoptar sola. I hi ha un personatge també masculí que s'ocupa dels nens abans que passin a mans dels pares adoptius. I està interpretat per un actor molt conegut, no me'n recordo el nom, però que ho fa superbé. Realment em va agradar molt. Aquestes dues pel·lícules vaig trobar molt maques, molt sensibles. I aquestes estan en circuit ara o com estan? Suposo que s'estrenaran. S'estrenaran ara. Però potser encara trigarà. De l'Eixatú i el que vaig escoltar a la projecció, perquè hi havia l'actor que interpreta el pederasta, que és el Pierre de la Donchon, es diu així. És un actor que es va fer molt conegut, es va donar a conèixer amb la pel·lícula El desconegut del llac, l'Ancone i el drac, una pel·lícula d'autor molt bona. Aquest actor va dir que no havien trobat distribuïdor a Espanya. O sigui que l'Eixatú i pel moment no... Però potser la troba. Amb la qüestió del festival la trobaran. Justament, cine francès jo trobo que últimament em ve força. Sí, però és l'altra vessant, jo crec. És la de 5 milions d'espectadores. Sí, això és veritat. Però aquesta que explica ella, la primera, no? Tu va bastucar que era una pel·lícula normal. No, era una pel·lícula complicada de distribució ni res. La de l'Eixatú i potser pel tema. Ah, clar. Però va estar a Cannes, va estar al Festival de Cannes, llavors... Les pel·lícules que han estat en el festival Olala aquest no són... cinema d'autor, precisament. Vull dir, són pel·lícules comercials. Ja. I llavors els francesos es troben que, com que hi ha molta producció, perquè ho tenen molt ben organitzat, perquè les pel·lícules americanes, per poder-se projectar a França, han de pagar un impost especial que això fa que... Protegir el seu. ...que puguin produir molt cinema. Clar. Aleshores, ells ho van fer bé. Vull dir, a Espanya això no s'ha fet mai i per això està com està la cosa. però a França ho han fet bé. I aleshores es troben que la colònia francesa de Barcelona o de Catalunya no acaba de veure totes les pel·lícules que es produeixen a França. I per això una mica l'intent d'aquest festival per poder veure pel·lícules que aquí, en principi, no han d'arribar. Però que si han tingut bona rebuda i això, doncs arribaran. Igual, sí, clar. I fa molt temps que es fa aquest festival o...? Segona edició. Dos. Dos edicions. És molt recent. Es fa a l'Institut Francesc de Barcelona. Sí, és que fa moltes coses, clar. Sí, moltes activitats. Llavors, si et sembla, comences el teu... Bé, explica'ns una mica per què has arribat... Bé, per què te'n vas anar a París i vas fer aquest estudi i després per què vas triar cine i com has empalmat això amb el periodisme. Ni que sigui una mica així perquè s'apriguem la història. Bé, bé, va ser una mica el destí. Molt bé. Això sí que és de pel·lícula. Que va fer que estudies a París. Al principi vaig anar per estudiar un curs de francès de tres mesos i em va agradar moltíssim París i llavors vaig posturar de sort bon. I aquí no li agrada. I aquí no. I llavors al principi vaig escollir literatura perquè volia aprendre a escriure i m'encanta la literatura francesa i també vam fer comparada. I com sempre m'havia agradat al cinema vaig escollir un màster de cinema i vaig canviar de la Sorbonne París 4 que és l'antiga Sorbonne que és molt bona per fer estudis d'humanitats que és una mica el que vaig fer, literatura. És la que hi ha al barri llatí, no? Sí, exacte. I llavors vaig canviar per la Sorbonne París 3 que és una molt bona universitat per estudiar crítica de cinema i estudiar història del cinema perquè hi ha professors com Charles Tesson com Michel Chion que és una especialista de la música al cinema i bueno, vaig fer aquest màster que en aquella època estava coabilitat amb altres universitats o sigui que feia classes al final a diferents llocs a diferents llocs, està superbé. Està bé això, sí. Vas visitar la Cinemateca Francesa? Sí, sí, vaig estar inscrita o en alguna edat molts anys. Sí. Doncs bé. I llavors per què has triat aquest director? He triat aquest director perquè s'han restaurat fa poc les seves pel·lícules i la distribuïdora Caprici Cine que té una CDA, és francesa però té una CDA a Barcelona està distribuït les pel·lícules a tot Espanya i s'estan projectant a molts cinemes, d'autors per tot com per exemple el Zoom Zeig que en aquests moments està projectant les pel·lícules de Misoguchi aquesta setmana projecta el carrer de la vergonya i ja ha projectat els músics de Gion els amants crucificats i els contes de la lluna pàlida d'agost el carrer de la vergonya que a vegades diuen de la lluna pàlida i a vegades de la lluna pàlida és l'última que va fer, no? el carrer de la vergonya Sí, exacte exacte vam morir als 58 anys bastant jove de leusèmia i fins als últims moments va fer pel·lícules va ser una... era una màquina al cinema o sigui feia inclús 4 pel·lícules a l'any a vegades dos molt sovint dos molt sovint en tot cas, sí i eren pel·lícules molt complicades sí val a dir perquè hi havia molts personatges normalment i tot això sí treballava amb una... es veu que treballava... exacte sempre amb el mateix equip això és algo bastant típic del cinema japonès però en aquella època realment van apostar molt per Misoguchi els productors i realment sempre treballàvem el mateix equip i està completament focalitzat en això de fet vaig llegir recentment que ell no va tenir fills i que... i que deia que un artista s'ha de dedicar completament al cinema i que no es pot distreure amb una família i... estic completament... mira, això ho diu l'Albert Serra també estic completament d'acord ahir ho va dir? ah sí? diferent estil, eh? no no, va dir el mateix bé, bé, d'acord d'acord després... i si no mirem el que li va passar al Marlon Brando amb els fills vull dir, si no hagués tingut fills hauria sigut una altra història si no hagués sigut el Marlon Brando és quan hagués sigut una altra història no no, no no, no és que la cosa dolenta que li va passar al Marlon Brando van ser els fills i l'altre dia ho parlàvem amb el Pep d'aquest tio aquest paio aquest paio no hauria d'haver tingut família no hauria d'haver creat mai família i la va cacar bueno, i ser com era, no? o què? bueno, és que ser Marlon Brando és una cosa que no és ningú més per això, per això li farem arribar les condolencies a la família hi ha un tema a part que podríem allargar-nos tota una tarda sobre els fills dels artistes de Hollywood i en general perquè jo sóc una apassionada de BT Day i Joan Crawford ui, aquí entrem en terreny perillós exacte momi direct sí llavors bueno, vaig agir al Misoguchi sí, vaig agir això dels fills i de Misoguchi perquè havia decidit de no tenir fills perquè resulta que una de les pel·lícules més conegudes de Misoguchi és l'intendant l'intendent Sancho i en aquesta pel·lícula els protagonistes són nens a bona part de la pel·lícula no tota la pel·lícula però és que després creixen i llavors és una és una excepció del cinema de Misoguchi o la majoria dels personatges són adults i dones no? protagonistes i i ell o sigui contràriament al que es podria pensar si no li agradaven els nens com es deia està molt interessat en fer aquesta pel·lícula i aquesta pel·lícula és és és és una pel·lícula que la recomano especialment d'ell de què va aquesta pel·lícula no l'he vista jo aquesta no sé són els protagonistes són dos germans un neno i una nena que són venguts com a esclaus i separats de la seva mare a la força i al segle XI el de Japó és una jideaku em sembla jidei bueno és un gènere del cinema japonès de pel·lícules històriques i llavors o sigui els venen a un a un a un senyor que es diu Sancho i que els té el raté durant moltíssims anys en el seu camp per treballar com a esclaus fins que aconsegueixen fins que un d'ells es aconsegueix escapar i com era fill d'un governador que va ser destituït perquè havia volgut ajudar el poble i desobeir a un superior aconsegueix parlar amb el primer ministre i el nom governador a ell llavors segueix una mica la línia del seu pare i també segueix la línia del seu pare perquè el desobeeix per poder abolir l'esclavitud al Japó o sigui és una pel·lícula que parla molt de l'esclavitud i de les injustícies del Japó d'aquella època i també parla d'aquest amor immens d'aquests nens per la seva mare del qual els separen i el personatge del noi acaba anant a buscar la seva mare a la illa de Sado que és una illa on estava reclusa la seva mare i la troba superenvellida i cega i és una de les escenes més conmovedores de la pel·lícula la retrobada del fill de la mare i la germana no es pot escapar amb ell perquè no vol perquè prefereix que s'escapi ell sol que no els atrapin els dos i es suïcida en una escena també molt lírica i poètica on s'endinsa en un llac i desapareixen en de manera molt delicada delicada i misteriosa i misteriosa i està molt ben rodada com dius que es diu aquesta no la trobo l'intendente Sancho l'intendente Sancho és del 1954 el 54 Misericó la roda el mateix any que roda els amants crucificats ah sí l'intendente Sancho sí sí sí que també déu-n'hi-do que també déu-n'hi-do és una pel·lícula que m'encanta quina has dit ara? els amants crucificats que també l'han restaurada i la van projectar li agradava molt a Mizoguchi els amors aquests impossibles que van més enllà de la vida oi? sí aquests amants crucificats o aquesta pel·lícula de l'intendent Sancho també que estaves parlant ara o fins i tot el Zoguetzu monoglatari oi? els contes de la lluna pàlida també per mi aquesta és una de les millors d'ell sí els contes de la lluna pàlida i també hi ha una altra pel·lícula és molt perfecta aquesta pel·lícula aquesta pel·lícula està considerada com la seva obra mestra avui en dia n'hi ha una altra que a mi m'agrada molt també que és l'emperadriu Ian Cueyfei Ian Cueyfei que bueno és una delícia perquè bé la característica de Mizuguchi són aquests plans tan barrocs tan plens plens de personatges vull dir que tot l'enquadrament queda absolutament ple de gent o de decorats i una riquesa plàstica seria seria el contrapunt al cinema de Yasuo Hiru Oso que és un cinema bastant despullat i en canvi Mizuguchi és un barroquisme a vegades molt exacerbat sí molt diferent del Kurosawa hi ha un especialista del pla seqüència Kurosawa sí és una altra qüestió més d'aventures sí sí a mi m'agrada molt de Kurosawa l'idiota inspirat de la novel·la de Dos Tevies i que l'altre dia el comentàvem un amic que hi ha una relació entre la pel·lícula de Mizuguchi i la senyorita Oyu que és una pel·lícula molt bona també molt reconeguda menys diguem emblemàtica que els contes de la lluna pàlida però o entendent-se en això però també molt reconeguda molt recomanable la senyorita Oyu en la que hi ha també els personatges protagonistes són dos germanes i una d'elles està completament fascinada i té un amor absolut cap a la seva germana i per amor a ella i per sacrifici es casa amb un home que no que no que no l'estima i per conseqüent que no l'estima perquè ella veu que aquest home està enamorat de la seva germana llavors es crea un triangle amorós una mica diguem pertorbant això passa a les millors famílies sí llavors la senyorita Oyu té una relació també vam trobar una relació amb l'idiota de Kurosawa perquè també hi ha aquest personatge tenen en comú aquest personatge molt bo angèlic que sacrifico totalment pel seu germà però que en el fons en comptes de crear amb aquest sacrifici en comptes de crear molta felicitat al seu entorn doncs crea encara més sofriment i és molt interessant i l'idiota de Kurosawa és la que va sortir també a la mateixa època no sé si el 54 el 53 sí veus que la riquesa del cinema japonès i ho estem veient ara és que cada director tenia el seu estil tenia la seva manera de fer les coses vull dir són molt diferents Kurosawa de Kurosawa de Osu de Mitsubuchi i bueno aquesta és la i després hi ha els més joves són tres mestres indiscutibles sí i després els cinemes japoneses es fonamenten ells i després hi ha Nagisa Oshima després ja venen Oshima els dels anys 60 el Shohei Mamura i tota aquesta gent que esclar vull dir també l'Ozu el Kurosawa i el Mitsubuchi són el triomvirat del cinema clàssic japonès sens dubte i a més vull dir és que tothom hauria de veure aquestes pel·lícules perquè per exemple els contes de Tòquio del Yesu Hiro Ozu és una pel·lícula que pot interessar a tothom a tothom vull dir que no jo he vist gent emocionar-se amb aquesta pel·lícula gent que no van mai al cine que no els agrada que l'han vista per televisió i que han considerat que aquella pel·lícula era extraordinària i és que és veritat és que és veritat és que no volia citar un comentari de Jean-Luc Godard que és un dels grans genis del cinema sobre Mitsubuchi perquè de fet una vegada li van preguntar quins és els tres els tres els tres directors preferits teus i va dir Mitsubuchi Mitsubuchi i Mitsubuchi bueno ja fa molt godardia això sí llavors a dir el aquell és del cinema el 1958 va dir el 24 d'agost de 1956 va morir a Kyoto el cineasta més gran del cinema japonès inclús un dels millors cineastes del món Mitsubuchi era com un mornau o Rossellini si la podesia apareix a cada segon a cada pla que roda és perquè és el reflex instintiu de la seva noblesa inventiva o sigui el tenia idealitzat del tot i també per exemple el director de l'Espíritu de la Colmena Víctor Erice també és un gran admirador de Mitsubuchi i es nota amb el cine que ha fet està bé si es nota jo vaig vaig veure bueno vaig veure una entrevista i em parlava constantment del cine japonès sí sí de totes formes no és corrent veure tantes obres mestres amb la filmografia d'un sol director és veritat és que en té moltes perquè i va morir relativament jove perquè la història de l'último crisantemo que és del 39 és una meravella és una meravella total i és molt s'ha de destacar els punts de vista també quins títols la història de l'último crisantemo imagina't quasi és una història la vessant poètica que ressaltava s'inspirava molt de novel·les del segle XIX de l'època meijic entre el 1886 i 1912 que seria com l'època clar romàntica aquí a Europa i molt productiva artísticament al Japó i però és el que deia el Joan tenir l'habilitat per fer de el que era una cosa profundament de cultura japonesa fer-ho perfectament universal això és el que distingeix els genis exacte s'ha de destacar la col·laboració amb el guionista Yoshikata Yoda que va va treballar en make a quasi totes les pel·lícules sí és un equip i des del 1950 en el que realment comença a aprofundir el treball en el melodrama el gènere melodramàtic abans havia fet com més pel·lícules realistes i costumistes i a partir del 1950 amb l'intendent Sancho el Contes de la Lluna Pàlida els amants crucificats aprofunditza molt el melodrama i col·labora amb el Yoshikata Yoda creant a la vegada la realitat japonesa i agafant el lirisme del melodrama realment és molt interessant i el del pla Seqüència també s'ha de destacar que és un dels grans mestres del pla Seqüència Allí han begut molts com per exemple el teu Angelo Paulus sí és una evidència l'Orson Welles també era un mag del pla Seqüència i el Jansson el Miklo Jansson bueno aquest feia les pel·lícules gairebé amb un sol pla Seqüència sí un gran oblidat també el Miklo Jansson sí bueno perquè en fi la política incòmodes la política ha passat també dic que va guanyar bastants premis al Festival de Venècia el primer premi que va guanyar va ser per la vida d'Ojaro la dona galant la mujer galante sí el 1952 després va guanyar el 1953 un lleó de plata per els contes de la lluna pàlida i després el 1954 per l'intendent Sancho i el 1956 és 56 una menció especial per el carrer de la vergonya que ja va ser és bon és que confesso que no l'he vist el carrer de la vergonya és molt bona sí sí també és que totes les pel·lícules de Misoguchi quasi jo les recomanaria ja ja i aquesta pel·lícula retracta la prostitució això és evident i no només Misoguchi l'Ozu i el Kurosawa també ho pots veure tot perquè tot és d'un nivell altíssim i d'una qualitat extraordinària hi va haver una retrospectiva a la Filmoteca de Catalunya d'octubre a novembre l'any passat sobre l'univers femení de Misoguchi i és un director que s'ha pogut molt bé expressar la subjectivitat femenina i ha retractat parlant del Modóvar per exemple tenen això en comú el Lliga amb el Modóvar sí i altres directors com George Cukor o Douglas Sir que també han retratat la dona i ara el Todd Haynes és una mica un epigón de Douglas Sir sí, sí la dona és importantíssima al cinema amb tot amb la vida i tal però vull dir sí, sí hi ha directors que estan especialitzats en retratar les dones em vaig interessar una mica amb la seva vida la seva infància i ell va néixer en en en el barri més pobre de de Tòquio i el seu pare es veu que havia maltractat la seva mare i la seva germana i va vendre la seva germana quan ell era petit com a com a queixa era fuster el seu pare llegeix perpintes sí fuster bueno això a vegades aquests problemes familiars o d'absència o de maltractaments o així donen com a sortida ser artista perquè ho has de treure per una banda o altra un món particular perquè llegeixo que acaben venent a la seva germana com a geissa sí sí i després en un moment donat inclús va viure amb ella perquè bueno va deixar l'escola quan tenia 13 anys o sigui no li anava bé a l'escola als 17 anys comença a treballar en un hospital fa estudis de pintura estava molt interessat en la pintura i això es nota en els plans moltíssim que ell fa és evident de fet quan guanya premis a Venècia es comença a plantejar la seva el seu lligam profund amb la cultura japonesa i la i la tradició japonesa d'art i llavors diu que es dona compte que s'ha inspirat molt de les pintures que es diuen Imakimono és un tipus de pintura clàssica japonesa que que es representa amb llargs rotllos de de 20 metres inclús llavors es pot explicar els llargs plans seqüència que serien com una expressió d'escenes com aquests rotllos sí hi ha un altre director que també va començar com a pintor que és el Robert Bresson i que també es nota en el seu cinema que és un cinema molt diferent de Mizuguchi però hi ha molts directors que que tenen la pintura també com el David Lynch que també és un artista el Bigas Luna també va començar com a pintor el Pialà el Pialà Monís Pialà hi ha molta gent que ve de les velles arts diguéssim i que baixa de categoria per ser director de cine no se'n van del segon art o del primer al setè Andre del Bo és un altre tipus de complexitat baixen amb l'ascensor fins al setè art això seria interessant un dia fer un programa d'aquesta passada de pintura o inclús escultura altres arts més plàstiques potser al cinema això és molt interessant el Miquel Porter tenia hem d'anar acabat haurem de fer una segona part de Mizuguchi o englobar-ho intentar trobar la relació potser també amb el Modóvar el que està molt interessat amb la qüestió aquesta dels directors que abans o paral·lelament havien fet un altre tipus d'art com la pintura de la literatura és l'Esteve Riembal el director actual de la Filmoteca de Catalunya que sempre ha privilegiat cicles i fins i tot els ha compaginat amb exposicions d'aquest tipus de directors doncs anem acabant el programa molt bé estem molt contents que hagis vingut i que ens ha hagis parlat de tot això per la setmana vinent Pep Núria Prat molt bé doctora en restauració del Manac molt bé estarem molt i crec que vindrà el Joan perquè m'ha comentat que li sembla que podrà venir el proper programa així serà millor bona nit a tothom i el que hem fet en aquest programa és una invitació a Misoguchi evidentment ha sigut un plaer parlar una mica de Misoguchi i escoltar-te fem extensiva aquesta invitació a tothom que ens hagi escoltat i que li hagi pogut interessar el que també has explicat i aleshores doncs jo me'n vaig a casa i em poso una pel·li de Misoguchi molt ràpidament abans d'acabar molt ràpidament si hagués de dir tres pel·lícules per una persona que comenci de zero Misoguchi quines serien? les tres més conegudes no però a veure per ella i ella els amants crucificats i els contes de la lluna pàlida molt bé la seva tria molt bé amb això acabem i bona nit a tothom molt bé bona nit fins la setmana vinent un plaer bona nit a la lluna pàlida ràdio ràdio t'has fet 98.1 ràdio