Cinema sense condicions del 26/3/2019 — Crítiques setmanals (Arcand i Mauthausen), festival Olalà i gran monogràfic Kenji Mizoguchi

Introducció i to del programa

"No podríem dir que estiguem parlant d'una gran setmana de cinema."

• Presentació de l’equip: Joan Cerdà, Pep Armengol, Pol Diggler i la convidada Pati Clapés.

• Tertúlia inicial sobre el hàbit de consum: mòbil vs pantalla gran. Consens: el cinema es gaudeix millor en una pantalla gran amb bona resolució; reticències a veure cinema al mòbil.

Crítiques de la setmana

La caída del imperio americano (Denys Arcand)

• Valoració principal: molt crítica amb Arcand; percepció de falsedat i obvietats en la posada en escena.

• Trama: un professor de filosofia que fa feines de missatgeria es troba, per atzar, amb centenars de milions d’euros i ha de decidir què fer-ne.

• Punts febles destacats:

- Tics del director: personatge “intel·lectual” amb ulleres i casa plena de llibres; resolució dilatada i final que costa d’aterrar. - To de “pel·lícula riu simpàtica” sense profunditat real sobre lladres de coll blanc i paradisos fiscals.

• Conclusió: per als qui ja estimen Arcand pot funcionar; per als contertulians, fallida.

Avanç-debat: Almodóvar (Dolor y gloria)

• Debat obert (sense spoilers): expectatives altes amb la pel·lícula, divergència sobre Antonio Banderas (hi ha qui el troba brillant i qui creu que ha perdut naturalitat amb els anys).

• Repassada d’obra: mencions a La piel que habito, ¡Átame!, Todo sobre mi madre, La ley del deseo i influències (de Franju, Fassbinder). Suggereixen un programa futur monogràfic sobre Almodóvar.

El fotógrafo de Mauthausen

• Valoració general: irregular; bona fotografia i algun secundari solvent, però guió feble i casting discutible (el personatge de Mario Casas queda desdibuixat).

• Problemes assenyalats:

- Versemblança: presoners massa “sans” i neteja dels barracons que trenca la immersió (comparacions amb “La lista de Schindler”). - Tons i muntatge: escenes “marca d’autor” que no encaixen amb el to global (pla fix dels peus penjats; paral·lelisme teatre/pallissa tipus “American History X”). - Context històric insuficient: Francesc Boix no adquireix la dimensió simbòlica (Nuremberg) per a espectadors fora de l’àmbit local.

• Nota: es citen documentals sobre Boix com a alternatives més sòlides.

Festival de cinema francòfon Olalà (Barcelona)

• Edició: segona edició, organitzada per Mélodie i Ana Belén, seu a l’Institut Francès i projeccions també al Cinema Texas.

• Tòpic destacat: alta presència de directores; Agnès Jaoui com a padrina amb diverses projeccions.

Les Chatouilles (Les pessigolles) — d’Andréa Bescond

• Tema: pederàstia tractada amb subtilesa i punt de vista infantil a partir de la memòria adulta en teràpia.

• To i tractament: combina lleugeresa formal amb la gravetat del tema; retrat fi i sensible.

• Distribució: encara sense distribuïdor confirmat a Espanya.

Pupille (Desig de ser mare i adopció) — de Jeanne Herry

• Tema: procés d’adopció i maternitat (inclou canvi legislatiu que permet adopció per dones solteres).

• Virtuts: gran direcció d’actors i sorprenent filmació de bebès en primer pla; retrat de França profunda (Bretanya).

• Recepció: èxit a França; probable estrena aquí tot i que pot trigar.

Entrevista a Pati Clapés

• Trajectòria: estudis de literatura francesa i màster en estudis cinematogràfics a la Sorbonne (Paris 4 i Paris 3).

• Mestres i referents: Charles Tesson (Setmana de la Crítica de Canes), Michel Chion (so i música al cinema).

• Llaç amb Mizoguchi: passió nascuda a París; ara aprofitant la restauració i redistribució de la seva obra (Capricci) per recomanar-lo.

Monogràfic Kenji Mizoguchi

"Mizoguchi, Mizoguchi i Mizoguchi." — Jean-Luc Godard

Context i noves còpies

• Restauracions i cicle als cinemes d’autor (ex. Zumzeig): El carrer de la vergonya, Les músiques de Gion, Els amants crucificats, Els contes de la lluna pàlida d’agost.

• Treball en equip estable, alt ritme de producció (fins a 4 films/any), mort prematura als 58.

Obres clau i arguments

• L’intendent Sansho (Sanshō dayū, 1954): melodrama històric al segle XI sobre esclavitud, injustícia i l’amor filial; escena icònica de retrobada amb la mare cega i el sacrifici de la germana.

• Els contes de la lluna pàlida d’agost (Ugetsu monogatari, 1953): perfecció formal i lirisme; sovint considerada la seva obra mestra.

• Els amants crucificats (Chikamatsu monogatari, 1954): amors impossibles i tragèdia moral.

• Altres títols recomanats: La vida d’Oharu (1952), L’emperadriu Yang Kwei-Fei (1955), Miss Oyu (1951), La història de l’últim crisantem (1939).

Estil i temes

• Mestre del pla seqüència i de la composició barroca: enquadraments plens de personatges i decorats, gran riquesa plàstica.

• Melodrama amb profunditat social: dona veu a la subjectivitat femenina i denuncia injustícies estructurals.

• Comparativa d’estil: contrapunt a l’esporgament d’Ozu i diferent del vigor aventurer de Kurosawa; formen el triomvirat del clàssic japonès.

Influència i reconeixement

• Venècia: guardons per La vida d’Oharu (1952), Ugetsu (1953), Sansho (1954) i menció per El carrer de la vergonya (1956).

• Admirat per Godard i Víctor Erice.

Arrels pictòriques

• Formació i interès per la pintura; influència dels emakimono (rotlles narratius japonesos), que es reflecteix en els llargs plans “desplegats” i la narració fluïda.

Biografia i mirada

• Infància a Tòquio en entorn humil i violent; experiències familiars (germana venuda com a geisha) que marquen la seva empatia envers les dones i els oprimits.

3 pel·lícules per començar

• La vida d’Oharu (1952)

• Els amants crucificats (1954)

• Els contes de la lluna pàlida d’agost (1953)

Tancament

• Invitació a continuar el cicle Mizoguchi i a un futur especial Almodóvar quan tots hagin vist l’últim títol.

• Apunt final amb humor sobre el cinema francès i els bebès:

"La cigonya ve de París… i els bebès venen d’allà."