Dardenne i Cotillard, Magical Girl i documentals

Cinema sense condicions. Fins demà! Ara tornem a estar a l'aire? Ara sí. Molt bé. Doncs aquí estem, com cada dimarts, a parlar de cine, que és allò que ens agrada, en Joan, en Francesc i jo mateixa, la Carme. Bona nit a tothom. Bona nit a tothom. S'haurà que arribar també el Jaume després, no? O no ho sabem. Sí, sí, sí, en principi estarà aquí d'aquí una miqueta, si no estic equivocat. Bueno, jo últimament vaig molt despistat, perquè pensava que la setmana passada havia de venir el Joan i ara m'ha recordat que havies avisat que no, bueno, despiste, despiste total, però no passa res. Escolta, per parlar de cinema i per parlar de cinema i per sentir música de cinema, mireu quina música més bonica, a veure si endevineu. Va, endevineu ja sense condicions. Ara ho acaba de deminar en Francesc, que esperem tots la seva solució de l'enigma. Música de Pascal Gagné per una pel·lícula del director de Daniel Sánchez Arevalo, el director d'Azul Oscuro Casi Negro, i de Primos, i de la gran família espanyola, i d'aquesta pel·lícula que es diu Gordos. No l'hem vist, jo no l'he vist. Jo sí que l'he vist. Està molt bé, aquesta pel·lícula. Estava bé. Està molt bé. Jo la vaig veure ahir perquè, precisament, demà és el motiu de la tertúlia cinematogràfica de la Biblioteca de les Voltes a Sant Vicenç dels Horts. I llavors, bueno, no l'havia pogut veure, no l'havia pogut veure, vaig apurar al màxim i em vaig quedar parat del tot, eh? La complexitat que té la trama, els diferents personatges, com s'entrellecen entre si les històries i la reflexió que fa. I la música és bonica, eh? I la música és molt bonica. Està bé, està bé. Així que, bueno, sí que comencem el cinema sense condicions d'avui. Ens ha sorprès. Home, és el que intento, és el que intento sempre. No ens em recordava en absolut, això que l'he vista, jo l'he vista. Jo no, jo no. És una de les que em va acordar. És difícil recordar tota la música, totes les pel·lícules que hem vist, és difícil. Bueno, avui tenim algun canvi, perquè inicialment en el programa el que havíem previst és que veuríem, com a pel·lícula del mes d'avui, la segona part del programa, parlaríem de Serena, una pel·lícula de la Sursa en Viar, que teòricament havien d'estrenar el 3 d'octubre, i en canvi l'estrenen aquest divendres. I per tant, no hi ha hagut manera de poder-la convertir en pel·lícula del mes, tot i que tenim molt bona referència, suposem que efectivament quan la veiem veurem que és una bona pel·lícula. I la veurem, la veurem, esperem tots veure-la. Però en canvi, com que teníem previst que faríem una pel·lícula del mes, ho vam parlar fora d'antena i vam decidir que la pel·lícula que en aquest moment ens semblava potser més interessant, més màgica, amb més interès, era la que protagonitzava la Marion Cotillard, que ja sabeu que és una excel·lent actriu, i que una pel·lícula francesa... I era aquesta pel·lícula especialment brillant. Està molt bé. De jour en nuit, dos dies, una nit, que és la pel·lícula que en la segona part del programa intentarem parlar. Home, una altra opció hauria estat també parlar de la pel·lícula de la Susan Beer que es va estrenar al Festival de Sant Sebastià, bueno, es va passar allà, que és segona oportunitat. Però encara no ha estrenat aquí. Aquesta sí, no? No, no, no. No s'ha estrenat tampoc? Jo pensava que sí. Jo com que la vaig veure allà... És que curiosament, no sé si te'n recordes, jo vaig sugerir que era curiós que aquesta segona oportunitat estava rodada abans que aquesta, i en canvi la previsió és que estrenaven aquesta, que és americana, de Dinamarca. Abans que l'altre, com es diu, ho ha dit ell ara. Segona oportunitat. Doncs estrenàvem Serena, que està rodada més tard, abans que segona oportunitat. I no sabem el motiu, no sabem massa bé per què. Jo el que no he vist és aquesta que proposeu amb la Marian Cotellars, però he vist molta cosa del Germán Dardén, que són els directors. Podem parlar dels Germán Dardén. Tu començaràs a parlar dels Germán Dardén i estàs compromès a fer-ho. I després nosaltres comentarem què ens ha semblat aquesta magnífica pel·lícula que a mi m'ha semblat. Sí, a mi també m'ha agradat molt. Jo la vaig veure ahir perquè havíem quedat que la vèiem i per tant... Jo no he tingut temps, la veritat. M'hauria agradat molt, però tenia massa compromisos allò Previs. Però bueno, jo he influït per tu, precisament, he vist la pel·lícula que tu vas comentar, que no vas explicar res, però vas comentar que, a més a més, és la guanyadora del passat festival de Sant Sebastià. Ahà. Jo encara no he pogut veure-la. Ah, no l'has pogut veure encara? No. Doncs jo la vaig veure el diumenge. Quina és? Es diu Magical Girl. Tu me l'havies sugerit. I crec honestament que és la confirmació rotunda que el seu director, només és el seu segon llargmetratge, i inclús l'anterior crec que molt poca gent l'ha vist, que es diu Carlos Bermud, es converteix en un cineasta de gran categoria. Un cineasta del que penso que ens sentirem parlar i del que hauríem de seguir la seva pista. No sé si m'atreviria a secundar l'afirmació taxant de les paraules molt fortes que ha fet el Pedro Almodó parlant d'aquesta pel·lícula, quan ha dit que, per mi, això és el Pedro Almodó que ho diu, és la gran revelació del cinema espanyol en el que va de segle, és a dir, el segle XXI, els 14 anys que estem en aquest moment, en aquest segle. Això és dir molt, eh? És dir molt, però bueno... jo no crec que sigui una pel·lícula extraordinària allò fora de sèrie o una obra mestra però sí que és una de les propostes més estimulants que han sorgit dintre del cinema independent espanyol en els últims anys Carlos Bermud, el seu director, es veu que ha estudiat il·lustració a Madrid i això es nota, la forma de triar els decorats, la forma d'utilitzar els objectes, la forma d'utilitzar els actors que estan brutals. Ha estudiat il·lustració a Madrid, ha guanyat diversos premis pels seus còmics, perquè es veu que dibuixava i feia guions de còmic. Ha estrenat, ha creat i ha estrenat, i ha passat, però jo no la conec, una sèrie televisiva que es diu Geli Jam, i jo les conec absolutament i no sé ni de què va. Ha realitzat diversos curs i dos llargmetratges, tots ells basats en guions propis. «Magical Gale» és el seu segon llargmetratge i com ha dit, la van considerar la revelació del Festival de Sant Sebastià perquè és premi a la millor pel·lícula i premi al millor director. Hi ha alguns crítics que diuen que potser es podia haver compensat més perquè La Isla Mínima, també una gran pel·lícula, i segurament es podia haver fet amb una la millor pel·lícula i l'altra el millor director. Però en aquest cas, la gent del tribunal, el jurat, va triar aquesta en les dues coses. Jo desconec, com la majoria de la gent, el seu primer llargmetratge. Es veu que després de passar una mala temporada escrivint una cosa que es diu Diamond Flash, jo no tinc ni idea d'això de qui va, van guiar el guió a moltes productores i no va obtenir resposta. I aleshores ell va crear la seva pròpia productora, que es deia Psicosoda Films, i el títol ja és curiós, i va llançar això, Diamond Flash, de manera independent. i es veu que amb els diners que havia guanyat amb la sèrie televisiva Génard i Xam que acabem d'esmentar no vull explicar la història de què va aquesta màgica del Gell perquè els seus valors es triben no en la història sinó en com està explicada aquesta història per això només em limitaria a dir que és una història negra fins i tot potser en algun element de morbo això us podria discutir però en podrien parlar quan l'hagueu vista elaborada aparentment de forma artificial i molt imaginativa, i que finalment funciona com un joc de predestinació. És a dir, tot encaixa, tot lliga, tot allò que semblava que no podia lligar de cap manera, lliga finalment meravellosament bé. que no acaben d'encaixar perquè l'espectador s'ho imagini. Pel que m'han dit, els que l'han vist. Però tu imagines tan bé que li dons una resposta. Això és una exclusió que sempre tenim tu i jo, si te'n recordes, perquè a mi no m'agraden tant les pel·lícules que són molt obertes. I a tu t'agraden més les pel·lícules en final obert. Jo considero que aquesta... Tot i deixar-ho obert amb algunes coses, aparentment, tinc la sensació que acabes entenent-ho tot i lligar-ho tot bastant fàcilment. El Jordi Batlle Caminal, que és un dels crítics de La Vanguardia, llegia aquesta tarda, diu que cal constatar la saviesa amb la que està elaborada aquesta obra, el serè equilibri de la seva posada en escena, és cert, i un to que fa pensar, també coincideixo, en Fritz Lang. És a dir, algunes de les pel·lícules més famoses de cine negre de Fritz Lang penso que podien remetre amb la forma d'elaborar els planos, el llenguatge, el to, el ritme, etcètera, etcètera. i un to que fa pensar, dèiem el Fritz Lang, i la riquesa de detalls, la magnífica tasca dels seus intèrprets. No només el José Sacristán, que com sempre està meravellós, sinó que hi ha una noia, la Barbara Lenny, que jo no la coneixia massa, perquè és més famosa en el món del teatre que en el món del cine, i un senyor que fa de professor en atur, que es diu Luis Bermejo, i que jo no l'havia vist mai, que el recordi, i que em va semblar extraordinari. Per tant, estem davant d'una realització, crec que admirable i precisa, amb tota mena de plans construïts per Terol i Profit a cada un dels elements que van apareixent a la pel·lícula, i una creació de la intriga, que això realment és espectacular, mitjançant la simple disposició d'aquestes imatges, i dels bons ús dels temps morts és a dir, és curiós que i això és extraordinari, és curiós que hi ha una cosa que no te l'explica i en canvi aconsegueix que estiguis atrapat per saber què dimonis hi ha darrere d'aquella imatge i què es vol dir amb tot allò el McGuffin més o menys clàssic però molt ben reconvertit cada vegada en cada plano perquè en realitat és que la pel·lícula va sorprenent, va sortint coses realment diferents no t'imagines res del que passa que passarà i dura més de dues hores i en cap moment tens la sensació que estiguis ni avorrit, al contrari, estàs absolutament absorbit pel que estàs veient a la pantalla. Per tant, el ritme és perfecte, dura més de dues hores, com deia, i de debò que no ho sembla perquè estàs atrapat tota l'estona. jo penso de dues maneres és la segona pel·lícula d'aquest xicot que no arriba als 40 anys no és perfecte però aquest poder de no saber exactament de què estem veient i no poder deixar de mirar la pantalla fa veure que estem davant d'un personatge que pot produir coses molt interessants i que toca seguir la pista d'aquest Carlos Bermud perquè és crec jo és de Madrid perquè és una autèntica i nova personalitat del cinema espanyol Guaita, per complementar això que t'ho dius, Joan, com que dos companys del programa Infiltrats van veure la pel·lícula Sant Sebastià, van fer un comentari a la pàgina del programa d'Infiltrats, d'aquest grup, que ja una mica coneixeu per referències, doncs comento el que ells van fer en aquest comentari que, curiosament, quan van parlar amb el Pedro Hernández, que és el productor de la pel·lícula, fent referència al comentari del Pedro Almodóvar, ell va dir una cosa molt curiosa. I va dir, sí, sí, Almodóvar ha dit això, però vosaltres ho havíeu dit abans, cosa que, bueno, ens va fer una il·lusió especial, no? Llavors, venen a dir primer Noelia Sánchez, que és una de les dues persones que va veure, que no cal oblidar que es recomana un segon visionat. Tu dius que més o menys potser no cal perquè ja més o menys encaixa tot per poder entendre, ella diu que sí, tots els detalls de la trama, sabent abans de temps, diguéssim, d'antemà, tal com explica el seu propi director, Carlos Bermud, que algunes peces en aquest trencaclosques les hem de crear nosaltres mateixos. Això diu Noelia Sánchez. I David Tomàs, que és l'altra persona que la va veure, comenta, fa diferents referències a diferents pel·lícules històriques, o clau, o peces importants del cinema espanyol, i fa la pregunta per què s'ha de veure Magical Gear. I va fer en diferents punts. Diu, perquè estem davant d'una de les obres més inquietants i perturbadores, un inquietant, casant amb el que tu dius, del cinema espanyol, des d'Arrebato, una primera referència ben curiosa, de l'Ivan Zulueta, si recordeu, en 1980, l'única pel·lícula que va fer aquest home, perquè després va... desapareixer, com si es tractés del final de la seva pel·lícula, Arrebato, completament recomanable, perquè és, efectivament, absolutament inquietant i perturbadora, com ell diu, perquè el segon punt de la recomanació de per què s'ha de veure Màgica el Gell, perquè el director va portant a l'espectador, com en aquells llibres dels 90, de Elige tu propia aventura, amb contínues elipsis i forats que has d'omplir, a més a més perquè recull els fruits del fora de camp de la impecable El Espíritu de la Colmena, de Víctor Erize, una altra referència brutal, diria jo, amb clares referències a l'obra de Buñuel, Berlanga, Saura, Almodóvar... Atenció, les referències, perquè per primera vegada en la història del festival, com tu deies, Joan ha aconseguit Conxa de Plata, el director, i Conxa d'Or a la millor pel·lícula, una cinta espanyola, deixant clar que estem davant d'un dels directors i productors, director Carlos Bermud i productors Pedro Hernández, amb un futur més brillant del cinema espanyol. I perquè, diu David Tomàs, i amb això més o menys acaba, perquè si Rafael Azcona, el verdó, el plàcido, etcètera, aixequés el cap, ens cediria el seu setre de guionista per un instant. Els cediria a aquestes persones perquè pensa que... I després fa una petita broma, tipus David Tomàs, i el coneixia així, ja veríeu que no és estrany. Diu, perquè Vermut va ser un estupendo aperitivo para los Goyas. Aquesta brometa que sempre David de Premio Tomàs... doncs ha de fer perquè ell pensa també que serà una de les guanyadores dels Goya, perquè es presentarà als Goya i arrasarà segurament. Com arrasa Jaume Vidal sempre que arriba en un programa, ja està per aquí i de seguida el tindrem aquí ja. Entrarà a l'estudi i explicar-nos què és el que ha vist. Exacte, jo crec que sí, jo crec que sí, que entrarà a veure què fa. I escolta, hi ha una pregunta, seguint amb això ja com per acabar, perquè és una pregunta que està bé. En el tràiler de la pel·lícula, i suposo que també durant el metratge, es fa una pregunta. La pregunta que es fa en el tràiler és si poguessis escollir un poder màgic, quin seria? Teniu la resposta a aquesta pregunta, Joan? Ei, aquesta pregunta, Carme i a Jaume Vidal li diré. Penseu, busso. Això està lligat a una... Jo no he dit que no volia explicar la que va, però va... però la pregunta està en el tràiler la pregunta està en la pel·lícula bàsicament perquè ell pregunta a una nena o a un personatge i la nena li respon que voldria tenir un vestit dels manques llavors això cadascú pot tenir la seva resposta ja veuràs com Jaume quan es posi els auriculars esperem un segon dos i ja està Quan Jaume es posi els auriculars, ja veràs com sí que li farà gràcia... La pregunta. Respondre la pregunta, Jaume. Que es fa en el tràiler de Màgic Alguerri a la pel·lícula. Si poguessis escollir un poder màgic, quin seria? Mira-te'l, mira-te'l, que ràpid. Jo sí, jo sí. Ja tens el teu, Carme? Sí, jo ja us ho he dit. Ja ho he pensat moltes vegades. M'agradaria ser invisible a molts llocs, sí, sí. I R3, has vist la pel·lícula del Quim Quiduc? No. I R3 t'explica com fer-ho, eh? T'explica com fer-ho. Ho intentaré. Mira-te-la, mira-te-la. És de les coses que m'agradaria més. Invisible. I l'altra, volar. I combinar les dues coses? Aquesta pel·lícula que dius tu és precisament la mostra del que jo dic, no? que no cal fer res. L'has vist, també? L'has vist? I R3, no? Sí, sí, sí. Exacte, sí, és veritat. Tens raó, perquè ja de fet no té cap poder, simplement l'habilitat de fer-ho. El teu poder el tens ja o ja te'l pensaràs, Joan? Jo també. el teu poder màgic, el que és... Jo també m'ho pensaré una mica. Ja m'ho pensaré. M'has agafat a contrapeu? Més o menys ho tinc clar, però he d'acabar d'articular-ho. Jo no m'ho he de pensar-ho, m'he de rumiar una mica i pensar... Doncs vinga, tenim encara tres quarts d'hora. Si pots triar una ara i una altra dintre d'una estona i una altra dintre d'una estona i una altra dintre d'una estona. He vist la pel·lícula d'això, d'Ithiar Bolleïn. I què tal? Molt interessant. Sí? Explica. Quina és? Com es diu? No sé quina és. Jo no sabia... No sabia ni que estigués... No, no ho està. Es diu En Tierra Estranya i aquesta terra estranya és Espanya en general, no? Vull dir, llavors, doncs, bueno, parla de tot un seguit d'on venim. O sigui, una mica la recuperació històrica. M'ha interessant moltíssim, moltíssim. Però està situada en quina època, doncs? Ara. Ah, vale. Sí, sí. és el mateix guionista que treballa amb el Ken Loak, el seu marit o no? això sí que no ho sé jo perquè ella treballa sempre amb el, no sé com se diu que és el que li va fer les últimes pel·lícules, els guions i és el guionista famós, clàssic del Ken Loak no sé si ho tens, jo no tinc datos d'aquesta pel·lícula sí, sí, en tinc quatre el Paul Laverty exactament És el guionista, el Paul Laverti, d'aquesta també? Ara ho miraré. I per què t'ha agradat, doncs? Perquè penso que una de les coses que tenim nosaltres, precisament ara que, no sé, suposo que heu vist aquestes dues pel·lícules, jo sí una que l'he vist, l'endemà, per exemple, suposo que l'heu vist... Hola, Isona Passola. Jo encara no, però en fi, és la veritat. Isona Passola. Doncs penso que és una versió del que volem i... i, en definitiva, l'engrescament que tenim i eliminar tots els inconvenients que, en definitiva, ens poden fer nosa per participar d'un procés com el que estem aquí a Catalunya. En canvi, aquesta de l'Aïssia Arbollaín no és això. és la realitat de tot un seguit de trets característics d'Espanya amb els seus toms al llarg d'aquests últims, sobretot des del 74. A més a més ho anomenen molt clarament, no? I llavors, bé, vull dir que en definitiva tota aquesta cosa que tenim vam haver de pactar perquè segons ella... Però és una pel·lícula amb història o és una pel·lícula documental? Té una petita història interpretada pel senyor Sant Juan, l'Alberto Sant Juan, que encara li dona més vigència. Ell fa una cosa que últimament està tenint molt d'èxit, probablement, i sobretot aquí a Catalunya l'ha tingut sempre. que és això d'enfrontar-te amb el públic i tenir una entrevista. És una cosa personal, que vas parlant i vas situant les coses. La veritat és que jo crec que és una de les coses més bones que té el documental aquest. Precisament perquè ell, vull dir, el que acaba demostrant també, la Isi Arbollaín, és que ens fa molta gràcia quan es fa broma de tots els mals que tenim, no? Però com que aquí el senyor Alberto San Juan el fa d'una manera molt seriosa, acaba que no riem, i això m'ha semblat... Però que molt interessant, no? Perquè es posa amb la corrupció i tot això? Tot, tot, sí. I llavors això ho fa des d'un seguit de noies que estan a Escòcia, concretament, i a Edimburg, encara més concretament, no? I aquestes noies van expressant tots els seus sentiments, contradiccions i, vaja, vull dir, tot el que pot sentir una persona que ha hagut de marxar d'aquí, amb una carrera, a vegades dues, fins i tot... ben apresa, ben aprovada, màster i tot, i allà estan netejant i fent coses, o de barmans i tal, no? I llavors aquestes persones són les que donen una mesura del perquè de tot plegat. El perquè d'aquest tot plegat, si és que ens el podem arribar a creure de punta a punta, jo penso que és molt interessant, perquè, bé, perquè tindrem aquesta mesura. Si no ens el creiem, que suposo que hi haurà qui posarà les seves preguntes als seus peros, doncs, bé, ja veurem quins hi posen, perquè la veritat és que m'ha semblat que l'aïlla d'aquesta senyora, la viciera Bolleïn, és una senyora que ho té molt clar, que defensa, com ho defensa i el que vol explicar amb cadascuna de les seves obres que fa. El guió és d'ella mateixa, ara ja ho he buscat, i el que m'ha resultat curiós és que, si recordeu, hem començat a sentir la banda sonora de Gordos, del Pascal Ganyer, i la banda sonora de la pel·lícula també és del mateix autor. Mireu, aquí tenim el trailer. La música m'agrada molt. Vull dir, sense... Sí, sí. Sobretot el començar. Després ja ha estat el cas de tot el que m'explicaven, que eren prou dades, no? A mi m'ha semblat 72 minuts només, la pel·lícula. 72 minuts únicament, vull dir que... No és massa d'arga. No, no, no. No, no, al contrari. Molt bé, molt bé. Bueno, aquests documentals acostumen a ser... Hi ha moments que dius, a veure, perquè això pot arribar a ser reiteratiu, saps? A veure, a veure què... No, no, no. Sempre trobo aquell punt de sortida, eh? Vull dir, la veritat. I a més, a més, com que no és llarga, oi? Les trenen aquest divendres? Les trenen el divendres? Suposo que sí, jo no ho sé, això no ho he de preguntar. Però bé, molt bé. Tingueu-la present i... Jo penso que s'ha de complementar amb les altres dos, la del senyor Olivera... Olivera, sí. Arcadi Oliveras. Arcadi Oliveras. I la de la Passola. Penso que s'ha de contrastar, perquè parla de coses prou interessants com és el per què de tot plegat, segons el meu criteri. Jo acabo de veure una pel·lícula, és un documental també, que no arriba una hora aproximadament, que m'han passat i que es diu Història d'un futur, No l'han estrenat encara, jo l'he vist però de forma més o menys així accidental. La volen presentar crec que un dia d'aquests a Barcelona, no sé exactament quan. I la veritat és que és recollir gent molt gran, gent, inclús hi ha el cas que dues de les persones que surten han mort mentre el rodatge, és a dir, una té 97 anys, l'altra té 98, l'altra té 87, tot això, gent gran... que expliquen el seu plantejament, molts d'ells van col·laborar, van participar o tenen vivències de la guerra civil espanyola, i expliquen tota la seva evolució d'ells com a persones, des del seu naixement, com el franquisme, i després l'arribada de la democràcia, el que per ells representa. M'ha sorprès, m'ha sorprès perquè, a veure, clar, agafen gent, per exemple, agafen el que era un jubilat, que és el cap del Vall d'Hebron, ara jubilat, que era l'especialista, millor especialista que hi havia a l'Alcor, i aquest senyor fa un plantejament, curiosament parla castellà, no parla ni català, però en el fons fa un plantejament que arriba un moment que te'n dones compte que és un metge que ha esdevingut independentista ell no parla ni català ell ha viscut tota la vida aquí i resulta que el més curiós és que ell planteja i planteja en el fons a la gent que tal com estem en aquest moment no hi ha altra sortida que la independència m'ha sorprès perquè no m'ho esperava que un senyor que parla castellà que no parla català que ve d'origen castellà etc. etc. I així, tota la gent que surt, no sé qui l'ha triat ni no sé qui ho ha fet, suposo que se'n parla... És que ni el conec, és a dir, jo no conec el director ni conec ningú. Però és d'aquí el director. És català, són dos personatges, dos senyors que han fet aquest documental. I com es diu el documental? Història d'un futur, però no sé ni si està fitxat, perquè jo suposo que està corrent en aquest moment, així, i el volen fer a l'estrena, doncs la setmana que ve o l'altra, doncs aquí a Barcelona, i suposo que volen parlar després a la premsa, al diari, a la televisió, etcètera. i jo me l'han passat perquè el veiés però confesso que té més força que moltes de les coses que veiem habitualment no sé si la passaran per TV3 en algun moment no sé quin és el recorregut que estan fent però jo la recomanaria Estiu Vistòria d'un futur i m'ha semblat extraordinari Aquí tenim el tràiler Catalunya 2014 Un legado para afrontar el futuro Si Catalunya fos un país miserable que no tingués un xavo, tant se'ls em fotaria. Segur, això? És una pel·lícula que, efectivament, clar, que està fitxada i que, pel que es veu, doncs ha tingut també una finançació d'aquesta manera que hem parlat ja moltes vegades, tipo Crowfunding. Vull dir que la cosa, doncs, està... Mira, i precisament estic mirant que va aconseguir, i us ho dic perquè és curiós, havia demanat la persona que muntava això del crowdfunding 4.000 euros i va aconseguir 4.095. És a dir, que van poder aconseguir aquests diners i suposo que acabar la producció de la pel·lícula o pagar alguns dels tècnics de la pel·lícula. I el director el fa així? Com es diu el director? El director, suposo que per aquí estarà la informació en favor del dret a decidir o no la independència. calendari previst durant els mesos d'abril a Junts s'han fet les gravacions de les entrevistes qui som? aquí està producció, realització, edició i muntatge Marc Clarió aquest, Marc Clarió seria una mica el cap visible m'ha sorplès per la qualitat és a dir, la tria de la gent la tria de la gent és extraordinària llavors trien tota una sèrie de personatges té una permisivitat Sí, sí, sí, endavant, endavant. S'està sentint, perquè són parlant català i castellà, perquè alguns no parlen ni català, però viuen aquí. M'ha semblat que la tria era extraordinària, gent molt gran, dues persones, quan concreten, moren durant el rodatge, és a dir, doncs ja no poden, però hi ha el testimoni... No veran la pel·lícula. Però, en canvi, jo diria que és una cosa que estarà per estrenar, és a dir, que suposo que en setmanes o no massa, doncs, se'n parlarà, i crec que val la pena, és un documental que val la pena de veure. I quant té de durada? No arriba l'hora, no arriba una hora, una hora cinc, una hora més o menys. Doncs mira, jo també vaig veure, curiosament, un altre documental aquest dissabte passat al Cinema Girona. Es presentava dintre d'aquest festival de cinema drets humans que es considera que forma com un triangle entre Barcelona, Nova York i París. però que es passen les pel·lícules a més llocs diferents. Jo era un documental també molt petit, molt curtet, d'uns 50 minuts, d'una directora mexicana que es diu Arleth Carreño i que parla d'una cosa que no està directament relacionada amb el tema aquest una mica tan candent actualment i que el 9 de novembre arribarà al seu punt culminant. Si es deixen. Bueno, en principi tot està en marxa. Ara no està clar. Saps que volen impugnar? No estic gaire al cas. Ahir va sortir el Rajoy i diu que ho impugnarà. No va directament d'això, però sí d'una cosa una mica com que està també en la mateixa dinàmica o potser en un punt una miqueta més bàsic, potser podríem dir, que ha estat el tema aquest dels desnonaments i de la lluita de la gent per mantenir la seva casa, sigui com sigui. I t'explica la història d'una dona de Mataró d'una manera molt senzilla, però fent una comparació amb la caça d'ocellets. El documental es diu La caça. Li vaig preguntar amb la directora si s'havia donat de la coincidència amb la pel·lícula del Carlos Saura i em va dir que és una noia molt jove que ha estudiat aquí a Barcelona cinema, però no li acabava de sonar del tot, no el Carlos Saura ni la caça. Però fa una comparació entre el que és la caça dels ocellets, que ara mateix sabem com estem, I la xarxa social, la xarxa econòmica, per ofegar una mica les persones i per no deixar-les que puguin pagar. Al cap i a la fi, fer que la gent s'hipotequi tota la història que ja sabem després, no donar l'oportunitat que ho paguin perquè es queden sense feina, que llavors no poden demanar més crèdit perquè ja són morosos. tot aquest entramat, i d'explicar la història d'una dona que, a través de la lluita de les plataformes anti-desnonament, van aconseguir que, si deixéssim fins al 2018, tenir una moratòria, diguéssim, i pagar únicament 100 euros al mes, una cosa així... I la dona pràcticament invident, amb una filla que també pràcticament no pot veure, un fill que sí i un home que fa de pare i que diu ella una frase molt bonica que estava ja present ella en el documental justament amb el representant de la plataforma Antidesnonaments. que deia que era l'hora d'acabar, doncs ja està, ja acabo. És una pel·lícula curiosa, interessant i que dintre de la... La caça, sí, dintre de la qüestió aquesta, no?, dels documentals que estàvem parlant, doncs mira, he aprofitat per comentar-ho. Jo seria partidari de començar a parlar de dos dies una nit. L'he vista també? Sí, jo l'he vista, és una pel·lícula, l'he trobada molt interessant, és una pel·lícula del germà Jean-Pierre i Luc Dardenne, és una pel·lícula que passa en dos dies, la protagonitza Marion Cotillard i Fabricio Ragnone. A veure, la història és una història... Ella està a punt de ser acomiadada d'una empresa relativament petita i una de les treballadores la truca i va i li fa la proposta que tornin, és un cap de setmana, això és un divendres, que tornin a plantejar el problema del seu acomiadament el proper dilluns perquè l'oferta és o tenen una prima de 1.000 euros i ella l'acomiaden o ella es queda. Són les dues l'alternativa. Ella es manté a la plantilla o ella l'acomiaden i la resta que es queden podran cobrar una prima de 1.000 euros. En contrapartida hauran de treballar més, però en realitat aquesta és la contrapartida. La protagonista és la Marion Cotillard, que crec que aquí fa un extraordinari... És que és molt bona. Ho fa molt i molt bé. És un personatge que té una família, el marit i dos nanos, que el fet que ella es quedi sense feina és realment un problema econòmic i familiar important. i ella ve d'una baixa per depressió, s'ha tornat a reincorporar, suposo que aquesta és la història prèvia, no està gaire explicat això, això s'entreveu de la situació d'ella, a mesura que avança la pel·lícula, però aquesta és, que està ben triada inclure aquesta eina. Llavors el plantejament és ella parlar amb les 16 persones que formen part del seu grup, que deuen ser el grup que fa el mateix tipus de feina, i que és on està el dilema. i que si aquell cap de setmana aconsegueix parlar amb totes d'elles es tornarà a fer una votació el dilluns i d'aquesta votació en sortiria la decisió final. I aquesta és la història, el plantejament de la pel·lícula. Què li he trobat jo en aquesta pel·lícula? és molt ben plantejada és una pel·lícula austera molt senzilla sense cap atabalament d'enquadres i d'envoltura no, és ell el seu problema i com el planteja i aquesta història que us explico i després com va parlant amb cada un dels companys de feina i ell li planteja la problemàtica. Està molt ben tractat el tema perquè sí que està clar. Han donat, jo crec, a la Diana, als directors, perquè realment és la problemàtica de... del treballador de la societat occidental, perquè això no té cap paral·lelisme al que pot passar amb una Índia o tots els països asiàtics o africans o inclús ni Brasil. Això és típic específicament occidental, és a dir, la part del món més avançada. Té aquest tipus de problemàtica. És un tipus de problema que l'atur i la globalització ha portat a les empreses a una lluita feroja per rebaixar costos i per rebaixar... i per vendre com sigui material en situacions de rebaixar constantment. I l'últim esgraó d'aquesta lluita és el treballador sobretot el treballador de baix nivell, perquè la seva substitució és molt fàcil, perquè ell se'l pot treure fàcilment, les seves hores les pot fer qualsevol. I la forma del xantatge, per dir-ho així, és molt fàcil. I d'altra banda, l'empresa està triada, no és una gran empresa, no és una multinacional, no és una petita empresa que tothom entén que realment la supervivència d'aquella empresa, el mateix treballador ho entén això inclús, que la supervivència d'aquella empresa és aquest joc en què està ficada aquesta bola de neu. Llavors, la història d'ella humana és la història de la resistència, és la història que ella passa d'estar derrotada a trobar la manera de resistir. I aquesta manera de resistir té, al meu mal de veure, està basada en què? Curiosament, en la família. I això que jo, l'única pel·lícula que jo ara tinc al cap d'aquest director, que és els d'Arden, era aquella del nen de la bicicleta, que justament es basa en que la família allà no existeix. Aquí justament... però s'intenta reconstruir d'alguna manera sí, però un format completament diferent d'aquí perquè el format d'aquí és la base de la resistència d'aquesta noia i llavors aquesta noia ella acaba plantejada com seria una lluita de classes o una lluita del treballador enfront de l'empresa això no existeix existeix un punt de cadascú per la seva i llavors la relació dual d'ella amb cada un dels seus companys. Uns resonen d'una manera i uns altres d'una altra. No dic com acaba la pel·lícula, però el meu mot de veure, en el fons, ella aprèn la resistència i aprèn-la amb alguna mida la generositat de donar, de ser, de compartir la seva problemàtica amb els altres o amb els altres treballadors que es poden trobar en la mateixa situació que ella. Està molt ben trobat tota la història i sobretot el personatge. I el personatge està molt ben trobat, molt ben trobat. Jo diria que podria semblar, aparentment, com cosa que a vegades els darrents se'ls ha acusat, com si fossin en algun moment una mica panfletaris, i penso que això no ho és en absolut. No, aquesta no l'és, no l'és. Que ens topem, en lloc de ser un panflet, amb un ric tapís de sugerències, d'amargors, de situacions de solidaritat. És a dir, cada personatge dels que apareixen... Molt ben triats, molt ben triats tots ells. Tenen consistència per ells mateixos. Sí, sí. I l'altra cosa que em sembla que és una fortuna, és a dir, es diu en el món, diríem, més o menys cinematogràfic, que els Arden, com sabeu, havien guanyat, potser el Francesc ens ho explicarà més bé quan parli ell dels directors, que havien guanyat diversos premis a Cannes, perquè són molt famosos, moltes de les seves pel·lícules han sigut premiades amb grans aplaudiments a Cannes, però després no han tingut el mateix ressò a nivell de públic i aquesta vegada ells mateixos van decidir agafar una estrella de la categoria i del prestigi i de l'atractiu que té el Marion Cotillard que ho fa perfectament bé, ho fa meravellosament bé jo diria, i aleshores això dona la sensació que segurament una pel·lícula d'aquest estil que no és panflatària, que simplement planteja els problemes, com deia ella, del món actual, del capitalisme actual en situació que es troba degut a la crisi econòmica, etcètera, etcètera, doncs està brillantment resol. Anaves a dir alguna cosa? No, jo diria que inclús va més enllà, perquè més enllà de la crisi econòmica, que clar que la denuncia, és un tipus de plantejament comú al tipus de món que ens ve. O sigui, inclús que se surti de la crisi, seguirem amb aquest món i seguirem amb aquest tipus de problemàtiques. Perquè, malgrat això, fixeu-vos que les solucions és substituir mà d'obra no només per mà d'obra més barata, que també, sinó inclús per robotitzar. de totes les cadenes. I, per tant, aquest és un problema, sobretot la banda baixa de l'oferta del treballador està abocada a aquest tipus de problema, encara que sortim de la crisi. Per tant, la història té una grandíssima profunditat, he trobat jo. Què ens expliques, Francesc, dels directors? Sí, efectivament, com tu deies, Joan, els germans d'Ardenç són dels pocs directors. Són belgues, eh? Són belgues, tot i que la seva filmografia està feta en francès i treballant entre Bélgica, França, aquesta pel·lícula última. I també té Itàlia, aquesta. Té coproducció en Itàlia. Rosetta, no? Rosetta. I, bé, que dèiem que han guanyat dues vegades a la Palma d'Or del Festival de Cants, una per Roseta, precisament, que ara comentàveu, i l'altra per una pel·lícula que estava consultant si l'havia vist o no, que es diu El niño, que no es el hijo. Tenen una pel·lícula del 2002 que és Le Fil i una altra que és L'Enfant, 2005, que és el que va fer que guanyessin la segona Palme d'Or. I que estava llegint l'argument, i no sé si algú de vosaltres l'ha vist, però jo crec que no, però la trama, només de saber de què va, ja és prou impactant. Simplement us dic que és una parella de pares, una jove parella, que viuen en els suburbis d'una ciutat belga, perquè ells, com dieu, estan afincats allà, amb ingressos mínims, un subsidi que té ella i prou, i llavors tenen un nen, i el pare decideix vendre el nen, vendre el nen per tenir diners, i llavors a partir d'aquí la mare el demanda, hi ha tota una sèrie de qüestions pel mig, i amb aquesta ja dic que van guanyar la segona palmador. Jo Roseta no l'he vist, sé que és Jaume sí, i segurament un de vosaltres també. Jo la que recordava d'ell és aquest, el nen de la bicicleta, que aquesta sí que la tinc molt al cap. Jo l'hijo, el fill sí que l'he vist. I el nen de la bicicleta era una pel·lícula també molt, molt simple, no sé si la he recollit. És un nano que està en un centre d'acollida perquè el seu pare no el pot mantenir, vol refer la seva vida i el nano en el fons li fa nosa, no pot refer la seva vida amb el nano. I és la història d'aquest tipus de societat que els dèbils tenen moltíssima dificultat per sobreviure. Tot tipus de debilitat. Els nens en tenen una, però aquí la Mariano Cotillard és un tipus de debilitat. Ella és una persona que ha passat una depressió, li costa aixecar-se... Per tant, aquest tipus de món... Els dèbils sempre són... Els més atractius. Però veig que, en el fons, aquests directors enfoquen aquesta problemàtica en cert i molt ben cuidat i amb molta profunditat de tema. Molt bé, molt bé. Cap de les dues que jo he vist, tant aquesta com aquesta altra, Les trobo pamfletàries, no les trobo cap de les dues, les trobo molt ben escollides de temàtica, molt ben tractades i molt austeres de definició com a pel·lícules. Les que jo no les he vistes totes, jo només he vist aquesta del fill, que no em va agradar tant com aquesta, i l'altra que no em va desagradar és una que es diu, no sé què de l'Horna, la xica de l'Horna o... Com es diu això? Sí, El silenci de l'horna A mi em va agradar El silenci de l'horna És una pel·lícula que va passar bastant desapercebuda No sé per què ben bé I en canvi és una pel·lícula que em va agradar El silenci de l'horna No me'n recordo Amb una actriu, em sembla que era Don Checa No sé L'actria, no sé d'on és, però representa que és una jove albanesa, albanesa que intenta trobar feina a Bèlgica. Però amb tot, jo diria que aquesta, per mi, pel meu gust, potser també s'ha de dir que jo soc un fan de la Marion Cotillard, ja sabeu que és l'única dona que ha guanyat un Òscar com a millor actriu per una pel·lícula francesa. Això va passar el 2008 per la seva interpretació extraordinària, realment extraordinària, de l'Eddie Piaf. en la pel·lícula La Mom, la vida en rost, que jo no la vaig veure en el seu moment. Curiosament, jo la primera vegada que vaig veure el Marion Cotillard, me'l recordaré sempre, va ser quan ella va tenir aquest èxit, que la van ser la primera nominada a l'Òscar i guanyadora de l'Òscar per una pel·lícula francesa que no havia passat mai. comença a fer pel·lícules a Hollywood. Una de les primeres és Nine, no sé si la recordeu, que era una pel·lícula que era el remake del 8 i mig, però amb versió musical. Amb el Danny Day-Lewis, la Nicole Kidman, la Penélia Bacruz, la Kate Houston i ella. I us asseguro, perquè jo la vaig descobrir en aquesta pel·lícula, fa anys, és a dir, parlem de 2009-2010, Us asseguro que quan sortia ella desapareixia la resta de personatges i era claríssim que era una persona que omplia la pantalla. Ai, que se'ns ha enamorat el Joan. Ni la Penélope Cruz, ni la Nicole Kidman, ni el Daniel Day-Lewis, tot i que és un grandíssim actor, tenien la potència que tenia ella. No té molta potència. Jo recordo d'ella, d'Òxido y Hueso, de l'Odiart, que ella és domadora d'orques i té un accident amb l'orques i li tanya les cames. Fa un paper, ella, extraordinari, perquè no és ni una dolceta ni una bleda. És una pel·lícula, ella, d'una duresa extraordinària. Aquella pel·lícula de l'Odiart. Jo soc fan de l'Odiart, eh? aquesta pel·lícula la vaig trobar extraordinària i aquí jo és quan vaig descobrir la Marion Cotillard perquè la vaig trobar amb una gran potència molt més que Midnight in Paris que allà fa una pel·lícula tan dolceta que jo allà no l'hagués pensat com una gran actriu si no hagués vist aquestes altres eh Hi ha una cosa també curiosa en aquest sentit, com estem parlant d'ella, és a dir... La Marion Cotillard. La Marion Cotillard és una persona que també, curiosament, és filla d'una actriu i filla d'un director de teatre que, a més a més, dona classe d'art dramàtic a diverses escoles de París. Per tant, és una persona que ve de la família de la interpretació i és una persona que va començar en els 18 anys a fer sobre, bàsicament, televisió, i que després va fer la cosa bastant curiosa. El 2008, abans de fer la vida en rosa, que és la de l'èxit, ella havia fet 38 pel·lícules d'artmetratges, moltíssims curs, havia fet teatre i havia fet moltíssimes coses. però la seva fama internacional no li arriba fins a la vida en rosa. Si un veu la vida en rosa queda impressionat perquè ella està lleigíssima i a la vegada... O sigui, no és ella, es va caracteritzar d'Eddie Piaf i no està afavorida. Ja la trobo sorprendent perquè l'Eddie Piaf, que era menuda i petita, i aquesta nena és una peça, és molt alta i prima. Bueno, però fa el paper. Si no l'heu vista, val la pena... Jo l'Eddie Piaf val la pena veure-la perquè ella està brutal, és a dir, està extraordinària com a actriu, és a dir, com a actriu. I arrel d'això, suposo que tots sabeu que llavors aquest èxit li va portar que passés a Hollywood, i a Hollywood ha fot en 22 públicos amb el John Deeb, Origen, amb el Christopher Nolan, amb el Leonardo DiCaprio, ha fet pequeñas mentires i importància dirigida per la seva parella, que és el Guillom Canet, Midnight in Paris, que és aquesta que a tu no t'agrada i que a mi em segueix agradant, D'òxido y Hueso, que és el mateix dia que la profeta que s'ha esmentat. El caballero oscuro, també del Christopher Nolan. El sueño d'Elis, que si no l'heu vist, val la pena veure-la perquè és una pel·lícula estadionària amb el Joaquim Fènix. I així seguiríem. I aquesta última, curiosament, també comença... com feia una mica la Lloret Vinoche, a triar els guions, perquè ara es posa en una pel·lícula europea, com és amb els Germans d'Arden, en els quals fan un tipus de cine bastant diferent del que es fa Hollywood. I sobretot, exacte, molt diferent del cinema americà. No té punt de comparació. I ja que tornem amb els Germans d'Arden, analitzem una mica el que és la seva filmografia i la seva manera... de fer cinema i els seus temes. Jo diria que són uns germans que d'alguna forma recullen el testimoni d'un cert tipus de cinema europeu, està clar, com són el Ken Loach, per exemple. Serien uns directors que agafen el tema social... Però d'acord amb el que dèieu sense fer pamflet, és a dir, analitzant en profunditat aspectes de la societat i aspectes de la naturalesa humana, de la psicologia humana i de com ens veiem afectats per les relacions laborals, per les relacions humanes. Per exemple, la pel·lícula que a mi segurament m'ha impactat de les dues o tres que he vist seves, tampoc és que les hagi vist totes. és la que tu comentaves abans, Joan, que potser no t'havia agradat especialment, a mi em va impactar, la de Le Phil. De fet, vosaltres que sabeu una miqueta francès, aclariu-me això, perquè en francès es diu Le Philz, que seria en plural, i té molt a veure amb la trama de la pel·lícula, perquè si recordeu... És un mecànic interpretat per l'Olivier Gourmet, un fuster, que treballa en un centre d'operació, de treball de fusta, i accepta com a aprenent a francès, que estic mirant aquí el nom del personatge, que és l'assassí del seu fill. És un noi que, de manera més o menys accidental, va cometre homicidi i va matar... És un assassí. Assassí, bueno, depèn. Sí, és que depèn de com ho miri. Tampoc no recordo exactament com va anar la cosa, però va haver una baralla, va haver una qüestió concreta. És assassí en el sentit del que el va matar, però sí, legalment segurament no es pot considerar un assassinat sinó un homicidi. Qualsevol cas, va matar el seu fill i ell l'accepta com a aprenent. perquè té una manera de pensar en la seva vida i pensa que aquell noi, pel que va fer, ho va fer per la seva situació social, no per una qüestió de maldat ni per res. Llavors, la relació entre els dos, com podeu imaginar, no és gens fàcil. El nen no sap que el pare és el pare del fill que havia matat, però el pare sí que és conscient. La pel·lícula està rodada, si ho recordes, Joan, i també tu l'has vista, Jaume, me'n recordo que l'havien comentat força, Està rodada tota l'estona des de darrere del sector. Només veus el clatell, pràcticament. Això és bastant típic d'ells. De la Marion Cotillard també li fa això. Això és el que volia destacar també. A més, amb la Marion Cotillard en aquesta pel·lícula, que té els ombros així cap endavant, que té aquest pes que el personatge té un pes a sobre, aquesta manera d'enfocar-li... pel clater i porta una coeta tota la pel·lícula amb el cabell relativament curt li dona aquell tipus d'enfonsament que té realment el personatge està molt ben vist això jo penso que aquesta de tot el que hem exposat tot està dins la pel·lícula no hi ha cap mena de dubte hi ha una cosa d'aquesta hi ha una cosa que a mi em va sobtar molt abans de veure-la d'un company que em va dir que A dins d'Europa, i ves a veure aquesta pel·lícula dels germans d'Arden, ja tenim a precari tot el que representen les organitzacions que probablement hem tingut fins ara durant molts anys. Els sindicats, partits polítics i tal. I aquí aquesta pel·lícula ja comencem a detectar, que també heu dit tant tu, Carme, com tu, Joan, que no deixa de plantejar una solució individual. I llavors a mi em va sobtar molt, perquè vaig pensar concretament amb l'Elia Cazan, amb el Marlon Brando de Salvant les distàncies, no hi ha dubte, amb el Marlon Brando de la llei del silenci. Llavors, esclar, quan he vist la pel·lícula, Totes aquestes virtuts humanes que jo penso que se li pot destacar a la pel·lícula i que no és un pamflet, penso que ens posa davant de la diferència que hi ha entre allò que no és un pamflet i el que és un pamflet i veritablement de la manera que hem d'evitar-ho. caure en el parany dels pamflets, no? I aquí és on està, per mi, el nus de la qüestió, eh? Perquè, veritablement, un pamflet ho és gairebé tot, no? Vull dir, gairebé tot, fins i tot la pel·lícula d'Elisi Arbollaín, que d'una manera sistemàtica és un pamflet en contra de la dreta espanyola. Ni més ni menys. Llavors, esclar... Aquí fixa't que una de les coses importants que té aquesta publicitat és que no hi ha bons ni dolents. No hi ha bons ni dolents. Aquest és el problema. Els dolents queden amagats. de tota manera jo menys mentre veia la pel·lícula pensava que l'espectador pot tenir la sensació o pot deduir per ell mateix que aquí el que els fot en una situació de... el fill de puta és l'empresari que els fa la proposta, és a dir En aquest aspecte fixa'n ni a l'empresari. Si fos una grandíssima empresa tindies aquest argument. Però és una petita empresa que realment no saps el que passa. No ho saps. Ell trasllada una decisió que ha de prendre ell, la trasllada als obrers. Això sí, això sí. Això no és el que mana, ni pensar-hi. Com, qui no és? L'empresari no és el que mana? Aquest no és el que mana, aquest és un gestor, senzillament. Però en qualsevol cas, jo el que no trobo correcte, és a dir, és la jugada... És a dir, la pel·lícula em sembla bé, l'únic que no trobo, no versemblant, trobo que és correcte, honesta, o que jo acceptaria, és aquest joc. És a dir... ella la col·loquen en una situació de tenir que resoltar un tema que no li pertany a ella, que li pertany a la gerència. Ella vol salvar-se que està en una situació que ja li han dit que no, llavors diuen que tornen a votar, però el fet que votin tots els d'allò i que siguin els propis treballadors els que expulsen en una persona, a mi em sembla deshonest. em sembla desonesa, em sembla que això és incorrecte sí, a veure però en el fons l'altre a veure no està explicada la història fins que hi ha la decisió que és ella la que és el La moneda de canvi. Hi ha una pacienta que ha estat malalta, que ha estat de baixa... Exacte, no està explicada la prèvia. Però el que sí que es veu, al final ella és la moneda de canvi. Cap dels altres, perquè allà en són 16, i cap dels altres és moneda de canvi. L'única moneda de canvi, i això sí que no està explicat, perquè jo diria que als directors això no els interessa. Els interessa plantejar que tenim una societat amb la qual... La col·lectivitat, que és el que estava dient en Jaume, s'ha diluït i només compta cada un per si sol amb la seva problemàtica. i això és el que demostra la pel·lícula és un egoisme ella ha d'anar un a un i és un diàleg que dos en cada un dels seus companys i quan els companys inclús li diuen que no estan disposats a perdre els mil euros de la prima Ella ho entén i tu també ho entens. Perquè també formem part d'aquesta societat. No, si tu estiguessis en la mateixa societat i tinguessis l'edat d'ells i el moment d'ells... L'he tingut, sí. No, però el moment encara no és. Però és que a més a més no és general. Hi ha uns que adopten per això i uns que adopten per ajudar-les. És a dir que hi ha una divisió entre la mateixa gent. Per mi el conflicte de la pel·lícula, per mi, és que trobo que és desoners el plantejament, és a dir, trobo que és desoners que l'empresa faci triant els treballadors la seva decisió, entens? Això és el que trobo desoners. Ara, acabat això i deixat això davant d'aquest tema, tot allò de la pel·lícula em sembla molt ben aconseguit, perquè llavors... queda clar que cadascú mira pels seus interessos, alguns són altruistes i altres no ho són, alguns pensen en la solidaritat i altres no. Es posen a la pell de lata i uns altres no. O no poden. Això és el que està molt ben aconseguit. Tu, com a espectador, te'n dones compte, quan et poses amb la pell de cada un dels personatges, de que entén o s'enténs. Això és el que valorem com a nou pamflatari, al cap i a la fi, no? Quan és amb el que no estic d'acord. Jo penso que això és precisament el que és més pamflatari, i tant que sí. El que no entenc això. Sí, perquè, esclar, vull dir, nosaltres no trobem dolents. Ho hem dit fa una estona. No trobem dolents en els que manen. Jo estic dient el contrari. No he trobat dolents els seus companys. Jo estic dient que el que és dolent és l'empresari, jo estic dient. I que em sembla deshonest el plantejament. Això és el que estic dient. El que no trobo dolent és que els altres, sigui com siguin, això ho entenc, és humà i puc entendre-ho. però el que jo estic dient és el contrari del que estàs dient tu que dic. Em sembla que el que és desonest és que s'obligui als treballadors a decidir una cosa que no han de decidir ells. Ha de decidir l'empresa, el que faci de gerent o el que faci de jefe de personal o el que sigui. És a dir, no han de decidir-ho l'empresa. Els alumnes s'obliga a veure tota una pel·lícula en cap de setmana discutint això quan això no haurien de discutir-ho ells. Però entenc que la pel·lícula vulgui reflectir una sèrie de coses utilitzant aquest argument. Però des de la perspectiva per mi de fora és que jo no acceptaria això per part d'un empresari que ho plantegi així. Això és el que estic dient. Em sembla una mica complementari el que planteja aquesta pel·lícula pel que esteu dient. I com que abans havia comparat els germans d'Ardena amb el Ken Loach, que ha fet també pel·lícules que aprofundeixen força en les difícils relacions laborals que s'estableixen entre persones fins i tot de la mateixa condició, entre iguals, que s'anomena en termes de coaching fins i tot, I una pel·lícula que em va impressionant especialment és una de les seves darreres pel·lícules del 2007, concretament, que es diu En un món lliure, It's a free world, en què, si recordeu, una dona, Angie, concretament, i la seva companya de pis, decideixen crear una empresa de treball temporal, exclusivament per a immigrants, per a immigrants a l'Anglaterra actual. Ja. Llavors, els immigrants, en principi, entren en aquesta empresa completament entusiasmats perquè tenen la possibilitat d'estar dintre d'això, però de seguida, d'estar dintre de la feina, de tenir un treball, però de seguida es van adonant que les condicions de treball que els van imposant els mateixos que nosaltres hem vist fa un moment que són treballadors, que són gent que formen part del col·lectiu dels proletariats, per dir-ho així, han entrat en la dinàmica de l'empresari més dur i imaginable d'un capitalisme feroig. Però és el que valoraríem de panfletisme. Depèn de com ho miris. Pots analitzar-ho explicant, una mica com esteu dient ara, que és el propi sistema el que porta aquesta situació d'abús de les condicions i qualsevol persona que s'hi dediqui, tal com està muntat al teixit social, al teixit econòmic, més aviat, no té més remei d'entrar en aquesta dinàmica. I la forma global d'haver-se establert les condicions econòmiques del món, eh? Aquí ho deixem, aquí s'ha acabat el programa. La setmana que ve, la setmana que ve, ve en Joan Seguer a parlar-nos de Park Chan-Gook i el senyor Francesc. Fantàstic. Em sona aquest home, sí. Sí, jo també el conec d'algú. El Francesc parlarà de Joint Security Area, que és una de les pel·lícules d'aquest senyor. Doncs miraré de veure-la, espero que sí, que em doni temps. Jo també la vull veure. Escolta, ens acomiadem amb la Mariam Cotillard, ja que estàvem parlant, cantant la via amb gos, cantant ella, cantant ella, la pel·lícula de Diptià. Té una veu trencada, ella, eh? Extraordinària, extraordinària. Els aplaudiments cinemacondicions.blogspot.com per tornar a sentir aquest programa. A reveure. Bona nit.