David Lean i "Breu encontre": muntatge, veu interior i amor intemporal + obituari de Françoise Hardy, Anouk Aimée i Donald Sutherland

Cinema sense condicions CINEMUAL CHIRP Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! amb una trajectòria, podríem dir, que es refereix a uns llocs, si no tancats, d'un recorregut escàs, i que en el que predominen és l'anàlisi de sentiments i actituds comuns als humans. I després, per una altra banda, hi ha cinc pel·lícules que són tot el contrari. Són grans produccions. Ell, naturalment, era no un artesà, sinó un artista del cinema que havia començat perquè es feia una idea, ell va estar 27 anys, sense fer una altra cosa que muntatge. No ho he dit, sí, sí. Això dona una solera impressionant. I això vol dir que un home que estava molt reputat i, per tant, hi va haver un moment en què els grans estudis li van fer propostes i d'aquí van sortir cinc pel·lícules que, després les comentarem quan parlem de la seva filmografia, estan en el record de tots perquè jo diria que la immensa majoria dels que han anat al cine el segle passat, cap a finals, les han d'haver vist i, si no, les han vist repescades per la televisió perquè han sigut programades profundament, perquè, clar, formen part. Són, en realitat, cinc clàssics del cinema de tots els temps. Molt bé. Molt bé. Algun comentari així per afegir el... No, no, no, destacar potser aquest tema del seu precedent com a muntador. Realment, ell va arribar a tenir una gran fam en els anys 70 com a muntador. Ell va muntar una sèrie de pel·lícules importants i es va fer un bon nom, perquè que realment tingui propostes de productores directament un muntador no és tan freqüent. És a dir, normalment els muntadors, perquè realment arribin a tenir solidesa i s'atreveixin a fer el salt a la direcció, normalment passen més anys. No perquè no coneguin el llenguatge cinematogràfic, que el llenguatge, un muntador és el que està obligat a conèixer el millor, o tant com un director, o més que un director, fins i tot, sinó pel fet que hi ha elements que van més enllà del pur llenguatge, que és com, per exemple, la pràctica de direcció d'actors, que és un tema que un muntador necessàriament no té per què tenir l'habilitat. I, per tant, ell, amb això, clar, és un home que jo penso que tenia, jo crec que ell tenia, a més a més, una cultura general molt forta. És un home que penso que té una gran delicadesa, que es veu en les seves pel·lícules, que a partir que es fa director, tot té aquest toc lint, que d'alguna manera tot ho fa d'una manera molt fina i tal. I realment destacar que en aquesta pel·lícula, si a tot està per mi a molt alt nivell, però el muntatge és d'una precisió que, esclar, solament pot detectar un altre muntador, però que el públic disfruta sense saber-ho. És a dir, que és aquestes coses que té el muntatge quan és bo. Que és que no es veu, però es frueix, perquè, esclar, veus que tot passa com amb una naturalitat, en el tempo que toca. Una de les belleses de la pel·lícula, que és una de les moltes, és que té un muntatge impecable. És clar, ell hi té molta responsabilitat. a marge que tingui un muntador que hi treballi, ell estava allà. Clar, segur que ell hi posava la seva impronta, també. Segur, segur, segur. No, a part d'això, bé, jo crec que la pel·lícula, esclar, és un cas que dèiem abans tu i jo venint cap aquí, és una pel·lícula que explica una història, fins i tot diria que vulgar, vulgar en el bon sentit de la paraula, per comú. Sí, molt corrent. Molt corrent, exacte. La paraula potser més corrent, exacte, que no pas vulgar, que té aquesta doble connotació de la vulgaritat que no toca. És corrent, és una història corrent, és un enamorament entre dues persones que no toca, és a dir, un enamorament que no procedeix, perquè aquest enamorament provoca problemes en les famílies, pot provocar problemes en les famílies ja formades respectives. Una història com aquesta se n'han fet i se'n faran moltes. Però, esclar, aquí està el com. El què està molt clar. És un què que està més reconeixible com una història que des del passat remot ja potser dèiem abans dels grecs i després en Xèspir... És que jo, mentre tu parlaves d'això, estava pensant que abans ho hem dit, no? De fet, hi ha tota una sèrie de drames o... No sé, podríem dir melodrames, situacions que poden entrar, poden provindre moltes de la literatura greca, del teatre grec, de la tragèdia, etc. i que després s'ha recollit per gent com Xèspir. Però jo ara estava pensant que em sembla tan intemporal el material d'aquesta pel·lícula... Sí, sí, cert. ...que me'n podrien anar perfectament els homes de la prehistòria, a la caverna. Sí, en Andertal, pràcticament. Sí, i entre els d'una caverna i els d'una altra, i amb el trànsit d'anar portant pells d'aquí cap allà, hi podria haver perfectament una trobada d'aquest tipus que alterés la normalitat, diguéssim, de les relacions entre ells. Sí, sí. Fixeu-vos si ens podríem anar lluny sense que s'alterés necessàriament el nucli del problema, no? Sí, sí, totalment, totalment. Llavors, què passa? La primera cosa que trobem és que... I aquí ja tocaríem guió i muntatge... Sí. ...i també la planificació. I llavors ens situaríem en una pel·lícula en què jo em sembla que qualsevol professional ho tindríem molt difícil per dir aquest pla sobre, allò ho trauria. És que tot encaixa. Tot encaixa molt. No tocaria res. I després, hi ha una altra cosa, quan l'acabes de veure, la sensació que tens, després de veure Ben Quintro, és dir, però aquesta pel·lícula té 79 anys des que es va fer. Sí, sí, sí. 80, podríem dir, perquè probablement es va començar a fer l'any anterior. Sí, sí, bé com a mínim. I dius, i és que et sembla actual? O sigui, canvies els vestits? Absolutament, absolutament. I canvies alguna cosa més? Els trens i tot això? Clar, tot això, sí, esclar. El que surt a la pel·lícula, l'objecte retratat i els personatges retratats efectivament responen en una època i una etapa determinada i hi ha passada, hi ha periclitada. Però, en canvi, els sentiments que hi ha darrere de tot això són absolutament eterns. Sempre es pot... Els joves encara els està passant. Aquests joves que avui hem vist aquí a la terrassa de sobre la ràdio els està passant constantment aquest enamorament. El que passa és que ells no entren en aquest conflicte perquè són joves. Però quan ja tens una edat determinada com els personatges, diguem, d'aquesta pel·lícula, que ja tens una vida familiar muntada, cadascú la seva família, trobar-se i enamorar-se és un perill. És un perill molt gran. Sí. I ells el viuen. I aquesta és la història. Ens està explicant exactament això, una gran història d'amor... I llavors la pel·lícula captiva perquè mentre l'estàs digerint, la veus i l'estàs assimilant, et dones compte que dius, bueno, però és que això és tan actual que li pot passar avui mateix a qualsevol. Sí, sí, absolutament. És que estem coexistint amb aquest fet. Això és molt difícil, eh? Sí. De veure-ho en cine, perquè, clar, sempre hi ha un moment en què la distància temporal es posa de manifest més o menys. Et tira una mica enrere, sí. I en aquest cas no et tira enrere perquè tot t'entrevés, el que et deia abans. I ja no és el muntatge, és la posta amb escena. Són els actors. Jo penso que són un encert, tant ell com ella, recorda molts noms, que jo soc un desastre amb noms. Sí. Ella... Célia Johnson. Exacte. Célia Johnson, una actriu que jo no coneixia. I el Trevor Howard. I el Trevor Howard, que sí que coneixem, però és un actor que, com tu deies, és més de repartiment que no pas un actor consolidat de primers papers. No, no. Però quan el veus, aquest és el Trevor Howard, està bé. I en aquí... O sigui, no té l'estatus, per mi, d'estrella. No, no el tenia. I potser també té gràcia això que sigui així, perquè ja en el 45 ja hi havia actors més consolidats que ell hauria pogut agafar i no ho va fer. Va fer dos actors, un actor i una actriu, que els dos eren força desconeguts o límit, i els dota d'una emoció interna, d'unes emocions internes molt importants i que saben suportar molt bé els dos. Ell, d'una manera absolutament expressiva, és a dir, en aquest cas, el que em deies abans, hi ha una gran modernitat en el tractament de personatges, perquè el personatge femení, que és l'important de la pel·lícula, no era comú, això, en aquell moment. No era comú, no era comú, i està tractat de forma exquisida. Jo penso que sí, i ho serveix molt bé l'actuació d'aquesta noia. Aquesta noia que té una cosa, un fet, que a mi em fa pensar molt, que és el tema de la veu en off, la veu interior, que a mi no m'agrada dir veu en off, aquesta veu interior. Nosaltres, durant tota la pel·lícula, estem escoltant la veu interior d'aquest personatge. Què és el que pensa, què és el que projecta, què és el que sent internament, com es contradiu internament, on li agradaria haver anat i no ha anat. És a dir, és una veu interior que no té una coherència. En realitat, jo penso que es podríem dir que la pel·lícula està al marc de la pel·lícula, és una narració en primera persona en què ella es dirigeix al seu marit allà present, que no la sent, perquè és un monòleg intern. Interior. Una veu interior, efectivament. Una veu interior. Aquests a dir, jo penso que és una... Hi ha l'ús de la veu interior, que no és la primera pel·lícula, estem al 45, i ja n'hi han hagut segurament pel·lícules que hi ha veu interior, però, bueno, és un ús molt modern, jo penso en aquest cas, molt ben donat, i després que la història no és lineal, finalment. No. No és lineal. No comença d'una manera i acaba d'una manera que fa que no sigui lineal. El que sí que és interessant i encara es fa ara en pel·lícules de directors importants i de categoria és que tenim un inici en temps real, tenim la narració aquesta interior que ve acompanyada d'un llarg flashback i tenim un final que torna al moment actual, però torna al moment actual, però canviant el punt de vista. La narració canvia. A mi em sembla... Això és excel·lent, això és molt bo. Això és una obra mestra. És una obra mestra. S'està tan ben calculada la pel·lícula, està tan ben pensada la planificació, aquesta planificació no s'improvisa, és a dir, això, un muntador, precisament perquè és muntador i sap que després s'ho ha de trobar i a l'hora de treballar i ho ha de tenir ben preparadet, ell a l'hora de rodar, evidentment, va fer el barri, el David Lean, va fer una preparació segur amb el seu ajudant pla a pla, però absolutament precisa, perquè si no tot això no lliga després. Perquè clar, ell sap que quan està rodant l'escena del principi, l'escena de final és complementària d'aquesta, per tant, ha de planificar-la a un altre cantó i els planos que veus i els punts de vista són diferents i per tant estàs explicant el mateix des de l'altre punt de vista. I això, en la pel·lícula, no s'està repetint tot al rato, perquè això ho fa solament a principi i a final, però l'habilitat en col·locar la càmera al lloc que toca és sempre, o sigui, sempre col·locar la càmera allà on toca. Mira, ara estic pensant que un dels grans directors de la història que utilitza això de la mateixa manera i amb el mateix resultat, és a dir, canviant el final i tal, és John Ford amb l'ombra que mató el Liberty Valence. Sí, és veritat, perfectament igual. És així. O sigui, una mica perquè tingueu una idea de fins a quin punt i John Ford és un home que ens fa el Liberty Valence el 62, és a dir, que John Ford podia perfectament 17 anys més tard conèixer el David Lynn i dir, home, això és interessant, com a narrativa. Clar, clar, i el d'allò, la pel·lícula japonesa, la típica que tothom sempre diu, del... Kurosawa. Kurosawa, ja inventa això, recorda'm el títol de la pel·lícula que no me'n recordo, la història explicada del mateix fet des de diferents moments des de diferents punts de vista. L'hem tingut aquí com a... L'hem tingut, també l'hem fet aquesta. Sí, l'hem fet. Bueno, ja la direm d'aquí una estona, ara no se m'acudeix el nom. Ostres. Ja ens vindrà. Sí. Ja ens vindrà. Bé, nosaltres portem el que tenim preparat. Exacte, exacte. El que tenim preparat està preparat, però això... A vegades ens posem amb rames de... Aquesta... Ens embranquem. Però en el lloc quasi diria que és potser el primer que tracta aquest tema d'explicar una història des de diferents punts de vista. Ja em deia, abans que em havia dit, ho vaig veure amb la meva companya, la pel·lícula, vam veure junts, ja em va dir, sí, hi ha una pel·lícula americana que em recorda molt aquesta. I és una pel·lícula que aquí es va dir Falling in Love amb el De Niro, ni més ni menys que amb el De Niro a la Meryl Streep. I és una pel·lícula del 90... Perdona, ara ho miro que ho estic mirant tot aquí. No sé si és del 95... No, però no, què coi del 95? Del 84. No per què del 84. Ho dic perquè la història és molt comuna, és una història normal. Tu em deies que es va fer un remake fins i tot d'Estats Units al cap d'uns anys. Sí, sí. Que va tindre molt mala crítica. Molt mala crítica. Ara que dius mala crítica, aquesta pel·lícula que va tenir és una taquilla terriblement dolenta. És una pel·lícula que no va tenir cap èxit amb taquilla. Que és curiós per altra banda. Perquè precisament per ser un tema que seria vàlid en qualsevol moment i per tothom, també és curiós que no agradés aquesta pel·lícula al públic, almenys al públic anglès. Perdona, la pel·lícula, el títol Rashomon. Ah, Rashomon. I tant, Rashomon. Aquest és el títol que ens faltava abans. Abans ens faltava la pel·lícula japonesa en què explica la mateixa acció molt mínima, una acció mínima que ha passat al mig d'un bosc i l'explica de set, vuit maneres diferents. Sí, sí, sí. Tots els personatges donen la seva versió del que va passar en aquell moment en aquell bosc. Jo crec que això fa que sigui una pel·lícula aquesta bastant única. Tu abans anaves a parlar d'allò, anaves a parlar una mica de la història, de la filmografia d'aquest home, perquè el situem una mica de cara al públic. Sí, sí. A veure. perquè he fet pel·lícules molt grans. He dit que ell en total va fer 16 pel·lícules. No us ho li diré totes, però jo diria que de les 16, de les 11 primeres, que diríem que és un cinema intimista i tal, hi ha quatre adaptacions de Noel Coward, és un tipus de cinema de tall clàssic. hi ha uns dames on reflecteix la vida de la gent corrent, que l'espectador es pot sentir identificat, tot això que hem comentat. Llavors, les que són de Noel Cowards són sang, suor i llàgrimes, la vida mana, l'esperit burleta i breu en contra. Després venen Grans esperances i Oliver Twist. Després n'hi ha cinc més, entre el 1950 i el 1955, que me les he saltat, i llavors ja arribem al que són cine epopei de grans posades en escena, cinema de grans produccions i pressupostos que precisen d'una composició d'escenes concisa en la que és molt important l'escenografia, el so, la música. Sí, és un cine més gran, és un cine de dimensions més grans i que exigeix. És espectacle. És espectacle, exactament. Llavors, entre aquestes tenim, no, les diré, aquestes són les cinc, el pont sobre el riu Quai, totalment, Lawrence de Aràbia, Dr. Zivago, aquestes són, 1957, el pont sobre el riu Quai, 1962, Lawrence de Aràbia, 1965, Dr. Zivago, 1970, la filla de Ryan, i 1984, Passatge a l'Índia. Bé, aquí hi ha una qüestió, això que deies tu del poc èxit, resulta que la filla de Ryan, que és una gran pel·lícula que després ha sigut reconeguda, en el seu moment va ser un fracàs terrible. I ell es va cabrejar tant que va dir jo no tornaré a fer cine. I això va mantindre durant 14 anys. Però, llavors, per una sèrie d'afinitats entre tècnics, actors i temàtica, va fer la que seria l'última pel·lícula, Passatge a l'Índia. Però vull dir que és molt curiós, perquè fixeu-vos que amb 42 anys de carrera només va fer 16 pel·lícules una persona que havia intervingut amb 27 produccions com a muntador. Com a muntador i també com a muntador de documental. És a dir, la quantitat de pel·lícules que hagués pogut fer. I tant, i tant. No, no, té una carrera estranyament curta. Té una quantitat de títols curts. La carrera és llarga, els títols són curts. Sí, ara que dius a Givago, per exemple, Givago, en el fons, és una pel·lícula que explica unes coses diferents que aquesta que estem parlant, que el breu encontro, el breu trobada, el breu encontre. Allà hi ha la narrativa de Bores Pasternak. que és molt més gandiloquent. Però finalment hi ha una història d'amor que és el que arrastra la pel·lícula. El que et fa activi la pel·lícula és l'història d'amor. L'història d'amor en el fons no és la mateixa però una història d'amor molt potent. I com es veu en aquest cas? Com una pel·lícula tan petita com aquesta que parlem d'avui, que és una pel·lícula realment petita, d'un pressupost petit, amb actors pràcticament desconeguts o quasi bé, i amb una producció molt controlada. sortides però que més que res perquè estan molt ben il·luminades i són molt maques. Però no perquè tinguin una gran moguda de producció si comparem amb Givago, res a veure. Però en canvi l'història de fons és una història d'amor i l'història d'amor és tan forta en un cas com en l'altre. I fixa'n que poc, en quant pocs mitjans aparentment aconsegueix motivar tant com la història de la Lara i del d'allò. És a dir, que realment no sempre la gran producció aconsegueix explicar les coses de manera més profunda. és cert que Givago va fer molts diners i preme en compte va fer el que va fer. És a dir que... Això és curiós, ara estic pensant, mira, em vaig a un altre món dintre del cine però estic pensant en Chaplin i Keaton que amb els seus curs Keaton, per exemple, té curs que en dos minuts t'està explicant una història inventat tot, inventa coses. Meravellosa la cosa que dius però com es pot dir tant en tan poc temps? Sí, sí, sí. Clar. No, no, dir tant ni fer tant espectacles. Són genis. Perquè a Keaton Keaton feia molt espectacles. Abans n'aniria molt la mare però jo m'admira veure aquestes pel·lícules perquè, bé, jo he estat ficat dintre del cinema a vegades penso però com podien fer això en aquell moment? Aquells creuaments de cotxes a gran velocitat, una casa que cau de cop sobre un tio i no li passa res. Tot això és un càlcul d'un cotxe cap a l'altre. D'un cotxe a un altre. Avui en dia costaria de fer això i en canvi en aquell moment amb una precarietat. Per això és que a vegades la precarietat és quasi, et diria, perquè no és precarietat d'intel·ligència sinó que és precarietat de mitjans però realment a vegades el resultat no té res a veure amb que sigui precari o no sigui precari. O sigui, a vegades fins i tot et diria que la precarietat a vegades dona el punt aquest de genialitat que surt i que és collonut. Aquesta pel·lícula està en aquest punt perquè no és normal que una pel·lícula, jo en aquesta pel·lícula m'he emocionat amb cinc o sis moments de la pel·lícula en diferent grau he tingut una emoció real, profunda. Al final de la pel·lícula a mi aquest personatge del marit que fa una determinada reacció per no explicar-ho tot perquè la pel·lícula la podeu veure demà mateix a Filmin i la tindreu allà i penso que és una pel·lícula que caldria veure-la. I em sembla que també es pot trobar a YouTube amb Uber. Amb la mateixa qualitat perquè aquesta està remasteritzada. El que passa és que la de Filmin està remasteritzada. Aquesta està remasteritzada i està molt maca, està molt neta. Doncs aquesta emoció final del marit que comprèn i a mi em toca. Com em toca el reconèixer sobretot és una pel·lícula que et reconeixes molt en aquells moments que tu també has estat enamorat i ho reconeixes en moments d'escenes molt petites d'ells dos parlant i dius mira en aquest moment hi ha un moment que ell li parla ell que és metge li parla de les malalties que et poden adquirir amb el món de les mines i li explica amb uns noms complicats mèdics li explica tres casos i ella es queda fascinada. jo diria que és ensimismada és una paraula m'agrada molt ensimismada i aquest ensimismament nosaltres l'hem viscut també ens ha passat a tots això que hi ha un moment que dius com pot ser que aquesta persona m'agrada i tant forma part d'aquesta pulsió humana que és se li diu l'enamorament l'enamorament que és una malaltia curable perquè és curable per sort jo penso o malauradament amb un desengany és una cura abrupta abrupta però és cura sí i després el tema també que tot està molt ben servit en la pel·lícula perquè dius bueno aquests són els principals són ells dos és el marit d'ella a la dona d'ell no la coneixem mai la vida d'ell fora de la pel·lícula no la coneixem no la coneixem ni la dona ni els dos fills no els coneixem en canvi d'ella coneixem el marit i els dos fills i els dos fills sí sí i això que deia doncs a part d'això estan servits en uns personatges que tampoc són molts però que els pocs que surten de secundaris són una meravella estàvem d'acord que ja ho parlava abans sí moltes vegades aquests personatges secundaris són poc més que una crossa sí sí a vegades sí per sostentar una mica aquí no aquí no aquí tenen continuïtat o sigui van puntejant a mesura que avança la història la història sí a mesura que avança la història van puntejant això com com esquetxos sí sí que tenen a més a més una evolució també dintre dramàtica també evolucionen i tant i tant és molt interessant perquè bueno molt interessant és molt maco perquè és clar les trobades ja veureu que es produeixen amb una estació de tren però es produeixen a fora sí en el moment que han d'agafar el tren o que van a buscar-lo per sota el soterrani de l'estació pujant uns escales estupendes que hi ha que pujan a dalt i de fet després bàsicament la pel·lícula passa dintre d'aquest espai d'una mena de bareto de bar molt anglès que ho porta una senyora impecable una dona segurament ja tenim molt com a molts 50 anys avui en dia semblaria una dona molt més gran però devia tenir 45-50 impecablement pentinada perfecta i tal i que porta aquell bar com si fos un coronel i que llavors té el personatge que provoca les situacions precisament còmiques amb ella perquè són realment còmiques s'indigna s'indigna perquè s'indigna per l'agressió un li pregunta i diu aquestes pastes són d'avui? són d'avui com pot ser per un tipus totes les pastes aquí són del dia doncs sabem que realment no ho són segurament perquè hi ha un moment que algú posa en dubte també i la seva relació amb aquest personatge que no és un cap d'estació que ho sembla però no ho és sinó que és l'home que pica els bitllets quan entra la gent a l'estació pica els bitllets i que està tirant-li els tejos que es diria de manera absolutament terrible amb un català horrorós tirant-li els tejos amb ella constantment o sigui que entra al bar és per però d'una manera realment divertida i maca i el mateix i això que dèiem i veiem com ell va progressant amb això sí hi ha un progés en aquesta relació perquè hi ha algun moment en què la seva presència ajuda a tirar endavant alguna petita dificultat que té amb algun client i llavors això li fa agafar una empatia per part d'ella i per a més descobrim que potser sí que hi ha hagut una nit que van tenir una petita història també i després aquests personatges més l'ajudanta d'ella que hi ha que és una noia més joveneta que l'ajuda no deixa de tenir durant la pel·lícula cap paper però al final sí que té un paper que és el paper de ser molt antipàtic és el típic paper d'aquella una mica tipus funcionari sí molt funcionari que l'han deixat sola amb les claus i diu escolta és que he de tancar a veure brillo brillo en un moment que el que tenim és l'emoció d'haver perdut aquesta relació s'ha trencat i per tant quedem absolutament destrossats i hem de suportar més a més en aquest personatge que està agredint el nostre personatge femení i a nosaltres mateixos d'alguna manera perquè sabem que aquests personatges existeixen que tenen l'especialitat de ser mal educats i de comportar-se així quan els pitjors moments i després també hi ha aquells soldats que de cop apareixen també uns que són una mera de dos gamberros diguem de la soldadesca que es deia abans la soldadesca i això li dóna a la pel·lícula una riquesa amb pocs mitjans perquè finalment és riquesa de personatges no és llavors també el que hi ha és que si bé el tractament o el motiu base de la pel·lícula és el seu exacerbat podríem dir romanticisme està atravessada tota ella d'una pulsió romàntica la pluja la boira aquests túnels l'entrada i l'arribada amb el seu fum amb el fum i el so del tren i el so del tren quan arrenca quan frena a part d'això hi ha l'exploració d'una certa moral basada en valors com la fidelitat la confiança la lleialtat però jo afegiria que tampoc hi manca la presència de l'amistat que no és tal com és l'amistat d'una amiga però que després se li torna en contra amb ella ella li demana un favor per cobrir la primera mentida que li dirà el seu marit i després hi ha també per part d'ell la mesquinesa la mesquinesa d'un amic seu que li deixi la clau perquè tingui ell una trobada amb ella i de repent es presenta abans d'hora per posar a parir tant amb ella amb un brot de masclisme o una cosa totalment i després també de mal amic i de mal amic una persona ja t'has aprofitat de mi tot això són una sèrie d'atributs que és el que diem avui en dia també es troben i tant absolutament quan veus aquesta pel·lícula si algú no et penses és que sigui una pel·lícula antiga és una pel·lícula que això és totalment vigent és tot vigent totalment vigent clar i ella ella és un personatge que esclar està és també un personatge molt ric en aquest sentit perquè és un personatge que avui també passaria això no és una cosa d'acord excepte amb parelles obertes que ja és una cosa en aquell moment potser sí que no es plantejava però aquest personatge que estava dividida amb l'amor aquest que té l'Ale que és el personatge del del del del cover i el sentit aquest del deure que té amb la família clar té una família absolutament normal una família amb un marit que es dedica a fer crucigrames el vespre li consulta amb ell els noms dels crucigrames amb dos nanos que dormen plàcidament a la seva habitació i per tant i en canvi es troba que està lluitant en totes aquestes implicacions morals que pot tenir aquesta acció que està fent ella de manera absolutament secreta espatlles no hi ha no del seu marit espatlles de la societat és a dir ella sap que està transgredint el més sagrat en aquell moment i és un personatge femení perquè això és el que estàvem gustat de veure més amb personatges masculins clar i realment en aquest sentit el perilló també és molt actual hi ha uns moments en què sobretot en aquella època estem parlant de fa 80 anys o sigui imaginem-nos nosaltres la nostra padrina per exemple que es troba en el moment en què sent algo per un altre home i a casa del padrí que és caçador que tal sí sí típica aquella dona el més normal és que agafi el primer autobús o el primer tren i torni cap al lloc sí aquesta dona també té la pulsació de fer-ho però hi ha un moment en què li pot més i diu a veure això és una mica el que aquest tren passa una vegada a la vida sí exacte el dels trens que passen una vegada doncs anem a provar clar en aquest sentit em sembla a mi el tractament de la dona com un tractament molt modern molt actual o sigui que li dona per ser una dona de 1944 una modernitat terrible això és un dels detectius també de la pel·lícula i que ell també sigui un home que entengui ell vull dir l'home que s'enamora el doctor sigui un home també que entengui també la situació o sigui serà i no tant perquè deia abans potser perquè és doctor i és científic pot plantejar el trencament d'una manera pràcticament científica és a dir hi ha un moment que quan saben que allò s'està acabant ell és el que agafa les regnes i diu ho farem d'aquesta manera són dues setmanes que tenim perquè no ens fem mal perquè no ens fem mal o sigui la vol protegir amb ella i es vol protegir ell i es vol protegir ell també ja saps que ella a més a més té un germà a Sud-àfrica i pensa ja aniré a viure allà i per això trenco totalment si me'n vaig a Sud-àfrica per tant tot això el seu germà també és metge té un hospital està a punt d'obrir-ne un altre i ell aquí veu la possibilitat d'agafar i posar distància ja irremediable diguem entre els dos i llavors ell accepta i al cap d'aquestes dues setmanes s'anirà amb la dona i els dos fills cap allà per un temps no definit em sembla que hi ha un moment que mig en broma parlen diu bueno potser tornaré d'aquí 20 anys que vés a saber com sirem són maques perquè realment la pel·lícula en aquest sentit és molt realista és que és realista és molt realista i hi ha un moment que ella quan està amb el pensament interior té un pensament interior que tots hem tingut alguna vegada perquè és envalentonar-se pensant coses que podràs fer anirem a París anirem a Londres i ella mateixa es contadiu no no hem d'anar enlloc vull dir o sigui aquest pensament que es reverteix sobre si no té i que és una veu on off de veritat molt ben treballada perquè la veu on off finalment és el pensament expressat a mi em planteja com a muntador com a espectador evidentment segur però com a muntador em plantejaria el problema si hagués de fer-ho com seria aquesta pel·lícula sense veu on off t'has plantejat en algun moment aquesta possibilitat? Què passaria en la pel·lícula sense veu on off? La pel·lícula sense la veu on off em sembla que la primera dificultat que hi hauria és que no entendríem és a dir jo crec que en una pel·lícula el que és important és que hi hagi o bé el punt de vista del director o bé que el punt de vista estigui traslladat del director a un personatge al personatge principal llavors el personatge principal aquí està claríssim que és ella i sense aquesta veu on off el seu punt de vista quedaria diluït quedaria diluït i em sembla que seria una mica més més fred el tractament i en cap això el fa el fa d'una puresa poètica d'un romanticisme minimalista fins i tot perquè clar la veu on off quan no és una veu que estigui dirigida al públic no sinó que és una veu dirigida a un que està allà fent crucigrames i tu estàs teòricament allò esmortuïda sí perquè s'arriba cansada i tens molta cosa per digerir sí clar és que és extraordinari també això m'ho he plantejat purament com una especulació és especulatiu aquí sí que suposo que hi ha la mà del Noel del Noel és que aquesta és una obra que l'hem d'imaginar representada d'un escenari realment aquí hi ha poques el que passa és que es veu que l'escenari era el tren i l'estació i aquí això ens ho obre afortunadament sí sí anem als passadissos de sota anem a casa d'ella no jo estava pensant això l'Amanov per una raó perquè esclar el que més canviaria són aquests llargs planos de primer pla normalment d'ella o de pla mig molt a prop molt proper en que l'únic que fas és veure-li la cara mentre sents la veu interior i que la seva cara es va modificant en funció del que sents que està pensant o projectant en aquell moment cap al personatge que escolta i això esclar evidentment es perdria perquè simplement els que es parlava no podrien durar tant perquè el que t'està aguantant el pla és el fet que d'alguna manera hi ha una narració per sota això canviaria però en canvi la perigua és tan pura a nivell de narració en general que jo m'agradaria fer l'experiència de veure que penso que s'entendria quasi tot el que no entendríem és tan bé el personatge això sí això és absolutament cert però la història en si l'entendríem igual sí perquè les situacions serien les mateixes sí les mateixes l'únic que canvia és això ara el que també és veritat és que de vegades la veu en off és una redundància i aquí no no aquí és un complement sí és un complement hi ha un moment que diu estàs veient una cosa que l'efecto que li dic patata patata que parles de la patata i veus una patata doncs en aquest cas no és la patata el que veiem però sí que és un element que ara no recordo quin és que ell el cita i just en aquell moment s'està produint aquell tema és un moment la resta és d'una és d'una complementarietat absoluta la veu en off respecte al que veiem i està molt indicat abans n'hem parlat una mica però a mi el que em sembla extraordinari d'aquesta pel·lícula també és el muntatge sí, sí és clar és el que et deia és una meravella és una meravella i hi ha un moment que ella surt absolutament amb disposició de fer el que sigui fins i tot morir surt de dintre al bar i apareix de cop a tall en l'exterior en les andanes diguem amb el tren que està passant de fons i les llums i el vent que li arriba a la cara aquest tall es pot fer de moltes maneres però com a muntador et puc dir que és d'una precisió el pas de dintre a fora i el que va fer ella és una cosa terrible que és que ella per un moment li passa pel cap el suïcidi i per tant ha de tenir aquest moment de brutalitat i és impecable o sigui perquè això és el moment perquè aquest és molt fort però qualsevol tall de la pel·lícula està fet amb una precisió tremenda o sigui el ritme la cadència de les coses el ritme en què passen la barreja del que es diu el muntatge intern i el muntatge extern l'extern és el tall l'intern és el que passa dintre del quadre com està combinat això és molt curiós és molt maco el moment aquest perquè queda explícit l'espectador l'entén l'entén perquè no sé em sembla que ho diu i tot que hi ha hagut un moment que he tingut dubtes i és que és una cosa que l'espectador l'atrava perquè sí que jo crec que és possible que en situacions d'aquestes és a dir per no trair la vida pròpia i ja que veus impossibilitat de la vida desitjada doncs acabo la vida aquí i ja està deixar de patir deixar de patir deixar de tenir aquest sentiment tan fort que t'està consumint i ell també té aquesta sensació ell no arriba no el veiem arribar en aquesta situació però sí que també està exactament igual que ella és a dir aquestes situacions tan extremes que hi ha moments que penses i no és tan important hi ha un moment que ella em sembla que és ella que al seu veu interior sentim que diu vaig pensar que finalment tampoc era tan important que hi ha coses més importants a la vida que això això finalment no té tanta importància aquest argument quan hem estat en situacions de crisi sigui laboral sigui d'amor sigui del que sigui jo alguna vegada m'he plantejat això finalment Anastasi això tampoc és tan important i quan penses això és que realment és terrible perquè estàs pensant una cosa per tallar el problema com sigui pensar que no existeix i això ho fa ella aquí és que la situació la situació d'enamorament probablement és una situació que té un pic i quan arribes al cim del pic després té una caiguda i llavors el que comença a agafar importància és la vida quotidiana és a dir que ells no arriben a aquest punt no ells estan sempre a la cresta estan a la cresta fins i tot no hi ha materialització i ho tallen estan a la cresta i no veiem un petó fins que la pel·lícula porta ja 40 i escaig de minuts en una escena amb un pont creuant un pont estupendo molt maco amb un riuet gairebé romànic gairebé romànic el pont sí i realment és una escena i fa molta estona que saps que hi haurà un petó es produeix en aquell moment n'hi ha dos més i no hi ha massa cosa més a la pel·lícula o sigui que és un amor pràcticament diríem platònic per dir-ho alguna platònic no no consumat no consumat per un acte més vulgar més comú que és el sexe diguem no existeix no és platònic jo he llegit algun comentari que parli de molt platònic i no no és platònic per cap dels dos no hi ha una cosa per posar en context estem parlant que la pel·lícula es va fer el 44 probablement una part del 45 es va estrenar el 45 aquí hem de tenir en compte que no havia començat la segona guerra mundial encara és a dir que segurament no perdona sí el 45 s'acaba sí sí 44 no la guerra muntava el 40 el 40 el 45 no no no sí abans abans jo també m'hi confoso estàvem en plena en plena s'està acabant s'està acabant Hiroshima és el 45 sí claro sí sí no no és que abans he tingut la confusió l'historia del 40 la pel·lícula no sé per què de com m'han anat el 40 i com m'ha comentat tu i jo he pensat sí esclar és així no no la pel·lícula aquí estem la guerra s'ha acabat pràcticament sí no s'està acabant s'està acabant per un moment per moments diguem i en tot cas amb aquell lloc de l'interior d'Anglaterra potser les ressonàncies sí és un lloc petit són una mica més a pedir vegades estem molt llunyanes no hi ha presència de la guerra a la pel·lícula fins i tot els carrers que veus d'aquest poblet són carrers tranquils vull dir la gent va pel carrer tranquilíssima cotxes circulen no hi ha cap presència de cap element ni militars ni proteccions ni sacs al carrer no brevament no és que el 40 sí que estem ja molt al final encara que la ruda és el 44 que estava acabant-se realment sí sí clar s'estava acabant i una cosa acaba que tens una cosa que jo vull dir una cosa una cosa que volia dir també per situar-la en context és altres pel·lícules importants de 1945 tenim Recuerda d'Alfred Hiscott tenim Alma en suplicio de Michael Curtis tenim Les enfants du paradis de Marcel Carné tenim Roma Chitat Verda de Roberto Rossellini Dia Cingüella de Billy Wilder és a dir que és un any en el que ja es veu també que els grans directors van van deixar una impronta perquè aquestes és que totes són obres mestres aquestes que hem parlat totes i aquesta també tenim dos americanes una francesa una italiana hi ha una cosa que em va agradar molt perquè jo sóc un enamorat de Chekhov i d'Unclavania per diversos cantons per la part més teatral que també l'he vista per la part cinematogràfica que també és visualversions cinematogràfiques de Bània i per la part de la Calle Bània en la Calle 42 que saps que és una pel·lícula que jo li tinc una especial home n'hem parlat i tu també n'hem parlat recordem el final de Bània Bània va ser tot el pes de l'obra passat està tot pesant allà en aquella taula s'han quedat sols el Bània i la noia que era meravellosa ara no recordaré noms de personatges i se n'ha anat al seu amor el que sabia ella que seria el doctor que és el doctor és un doctor i ella per un moment crea un silenci volgut per sentir com se'n va el carruatge del doctor recordes aquest moment final? que bo i en aquí ella també d'alguna manera busca aquest silenci ella m'ho explica a la veu en off vaig deixar d'allò volia solament escoltar el so del tren que se n'anava o sigui és una repetició d'Avània volguda o no volguda és el seu amor és un doctor també curiosament és curioso una feliç coincidència una feliç coincidència en tot cas em va posar la pell de gallina o sigui quan vaig veure ostres no me'n recordava que sortia això jo no he de caure en relacionar-ho però és totalment molt bé molt bé bueno hi ha una cosa que tenim que parlar avui que a més a més ja és l'últim programa d'aquest mes i hi ha hagut tres morts molt sentides i ara mirarem a veure si podem posar podem realment provarem estem parlant de François Ardí Donald Sutherland i Anouk Emé exacte anem a veure si podem sentir la nostra amiga François Ardí que tenia son sol els altres el sol seria més difícil està arribant eh jo crec que està arribant per una tarda ara no ara no això totes les garçons et les filles de mon âge se promènent dans la rue de par deux tous les garçons et les filles de mon âge savent bien ce que c'est qu'être heureux et les yeux dans les yeux et la main dans la main ils s'en vont amoureux sans peur du l'endemain oui mais moi je vais seul par les rues la main oui mais moi je vais seul car personne ne mène me l'he marcat perquè estava empurri jo m'enganxaria amb la cançó perquè en aquesta cançó és allò que dèiem de les històries d'amor estiu del 63 François Ardí va néixer el 1944 ell l'expliqués per què moria en el 1944 per tant va morir amb 80 anys la setmana passada era cantant model i actriu però potser nosaltres el record més bo i intens que tenim és com a cantant i bé hi ha algunes cançons algunes cançons d'ella que són extraordinaris que les hem sentit o les tenim amb dis com La Tamp de l'Amor Mon Ami La Rose L'Amitier Fleur de Lune Tu les Carçons et les Filles aquesta a gran distància és la més a part de ser la primera diguem que en el disque hi ha un 4 o 5 aquesta és la més la que va ser la més famosa jo t'explicava això l'estiu del 63 ho deixes explicar sí i tant jo vaig enamorar molt aquell estiu del 63 també parlant d'històries d'amor vaig tenir un amor platònic aquest sí que era platònic ni més o menys que la bonica localitat d'Ocata que no té gran encar la localitat d'Ocata però és Ocata i el Maresme el Maresme sí sí una història amb una família que tenia una casa li canvis una mica les lletres i surt Dakota Dakota era Ocata i de cop arriba un moment que anem al cinema i el cinema no era d'Ocata perquè no en tenia sinó el cinema de Masnou que està allà mateix caminant era 3 minuts i mig i anem al cinema de Masnou i a veure no sé quina pel·lícula vaig oblidar la pel·lícula que vam veure aquell dia però en aquella prèvia diguem a la pel·lícula sona aquesta cançó Tuna i que són els edificis d'amor i em va semblar una cançó esclar jo no la coneixia el 63 és l'any que surt la cançó realment i el 63 estava passant això el mes d'agost i de cop tu li cal sols i feia hòstia ens vam quedar les meves cosines la meva germana i jo com fascinats amb aquesta cançó a més teníem cultura francesa i d'alguna manera encara vam enganxar més ràpid amb el tema vam quedar fascinats i jo que estava passant aquell moment emocional tan peculiar em va semblar una cançó meravellosa per tant tinc aquest vincle fora amb la cançó i amb el tema és molt bo el record és maco a més estar relacionat amb el cinema en el sentit que estava en un cinema no per res més però estava en el cinema la cançó el cinema l'amor platònic i després hi ha una altra història amb la Sylvia Berton que aquesta és més ràpida també que és que jo anys després als anys 85 fins al 90 estic fent publicitat i tal sóc realitzador de publicitat i tenim un col·laborador que ve de França que és un molt bon realitzador de publicitat i també he fet cinema i es diu ni més o menys que Jean-Marie Perrier que Jean-Marie Perrier era el primer amor de la França Sardy o sigui ells ell estava amb el Jacques Dutrou estava casada amb el Jacques Dutrou però el Jean-Marie Perrier va aparèixer a la seva vida perquè era un gran fotògraf d'artistes llavors ell havia sigut model ell li havia fet milers de fotos i en una d'aquestes sessions s'enamora amb bojament també tornem a estar amb una història d'amor boja i fa que d'alguna manera ella abandoni momentàniament el Jacques Dutrou i es llença a una aventura amb aquest home una aventura que va donar tota la vida pràcticament és a dir es van estar sempre veient-se furtivament o no el Jacques Dutrou va arribar a acceptar allò que una normalitat i esclar jo quan vaig donar-me en compte que el senyor aquell que jo coneixia perquè venia a la productora a fer spots era el company de la França Sardy que la tenia mitificada esclar em va semblar una cosa increïble haver conegut la parella de la França Sardy o sigui que hi ha un vincle també per a l'associació personal digués avui ens està sortint un programa bastant romanticot bastant romanticot al final farà una mica d'angúnia això llavors seguint l'obituari parlem de Anouk Emé Anouk Emé és un altre amor de molts de nosaltres sí totalment amor de pantalla aquí sí no hi havia proximitat no ella va néixer el 1932 i ha mort ara la setmana passada també amb 92 anys jo crec que tots 82 82 no pots 92 serien molts 92 sí 92 sí del 32 al 24 32 al 24 em falten 8 sí sí ostres molt gran és un paquet d'anys sí sí sí tens raó tens raó i tant tens raó bé el 1966 ella va fer molt cinema però el 1966 va treballar amb una pel·lícula com a protagonista en Jean-Louis Tritinyan que es deia Anouk a Tim Pham i aquesta ja des de la banda sonora de Francis Lay que es va arribar a sentir tant i tant i tant per la ràdio sobretot i tant era una melodia molt simple i amb cine s'ha vist tant i tant i tant que jo crec que tots més o menys la coneixereu sí perquè seria una mica com parlar de l'over story sí és una mica el mateix tipus d'històries t'assembla fins i tot amb el món del motor pel mig i amb el món el Tritinyan era un actor molt solvent ella també per tant era una parella estupenda que sí hi havia aquesta química que abans parlàvem en aquest cas hi era i la cançó el tema de Francis Lay realment va ser també determinant allò que se'n deia muy pegadizo muy pegadizo avui n'hi ha una altra que també es va enganxar molt que va ser el tema de l'ara de Doctor Zivago que hem parlat és una de no cal que poseu música avui ens ho muntem aquí llavors ella va treballar també entre les seves pel·lícules importants dues amb Fellini el 1960 va treballar la Dolce Vita i el 1963 a Fellini 8 i mig dues de les pel·lícules importants de Fellini el 1961 havia fet Lola amb Jax de mi va fer una pel·lícula un pebble amb una mica rarillo que és Sodoma i Gomorra 1962 dirigida per Robert Aldrich La tèc contra le mur de George Franju Franju aquestes de 1959 i va ser una de les pel·lícules que jo la recordo una mica com una pel·lícula d'aquelles de culte hi ha una pel·lícula que a mi sempre m'ha agradat molt perquè aquest director és dels directors de capçalera meus i és molt poc vist i se'n parla molt poc habitualment que és André del Bo sí belga Ansoir André Ah sí senyor s'entra amb East Mountain una pel·lícula extraordinària i ell estava allà també i ell estava en fi un record que ens deixa extraordinària extraordinària la figura de Anouk Amé i per acabar l'obituari tenim un gran actor Donald Sutherland sí i tant Donald Sutherland va viure de 1935 al 2024 88 anys en total aquest aquest sí aquest ha fet moltes pel·lícules molt potser una quarantena o més de 40 sí potser sí aquí n'he posat unes quantes perquè l'identifiqueu si teniu ganes de revisar alguna per mi ja personalment la primera que recordo jo d'ell d'una manera bé és Maj és una pel·lícula de la guerra de Corea els americans allà una comèdia encara que no una comèdia una comèdia bueno hi ha una colla d'enfermers i metges i infermeres canalles que s'ho passen teta és una transgressió molt forta aquella pel·lícula va ser una una pel·lícula bueno és que clar és Robert Talman sí és clar després ja han vist el que va anar fent o sigui sí sí el 1967 havia fet una pel·lícula molt més convencional també curiosament la va fer amb Robert Aldrich que ja abans n'hem parlat sí de Sodoma i Gomorra doncs aquí és 12 del Patíbulo aquesta és una pel·lícula de gran èxit comercial que encara avui en dia de tant en tant hi ha alguna cadena sí que la reposa sempre funciona sense cap problema sí ara en ve una altra que és de 1971 que la va fer ell amb la Jim Fonda que a mi m'agrada sempre molt que és Cliud Cliud de Alan Hill Paciula una pel·lícula extraordinària un thriller molt maco el mateix any va fer Johnny Cogió su fusil de Dalton Trambo aquí la història del Vietnam ja és molt més punyent molt dura perquè és una persona que està impedida de tota la pel·lícula 1973 amenaça l'ombra de Nicolás Roig el 1975 agenollem-nos que parlem d'una de les grans Nova Cento de Bernardo Bertolucci potser un dels seus papers Atila el personatge aquell que fa és un un home de de feixista que porta les seves idees com normalment acaben fent els feixistes fins al final i resulta d'un personatge abominable inquietant que no hi ha forma tampoc de deixar de recordar-lo una gran interpretació i el 1976 per desintoxicar una mica però sempre dintre d'Itàlia va i ens fa Casa Nova amb Federico Fellini una versió de Casa Nova extraordinària perquè a més a més ell fa un Casa Nova que que quasi tal greus està físicament Sí, és veritat El 1977 tenim Llaços de Sang que és interessant per la barreja que hi ha ell com l'anava utilitzant també al cinema europeu aquesta és amb Claude Xabrol una pel·lícula clàssica de Claude Xabrol El 1980 torna a Amèrica i fa una pel·lícula que a mi també em va semblar molt interessant perquè està una mica és un moment també d'aquells fundacional del festival de Sundance que el va inventar Robert Redford i aquesta pel·lícula és de Robert Redford és Ordinary People Ordinary People sí senyor i aquí faig un salt de 20 o 25 pel·lícules i us dic que el 2019 va col·laborar amb la pel·lícula At Astra de Cornel Pruitt aquesta ha sigut segons les dades que tinc jo la seva última pel·lícula escolteu la setmana que ve tornem a veure però Brans us volia dir que el dia 28 divendres es produirà el relleu en la direcció de la Filmoteca de l'Òndia l'actual i des de fa 14 anys director Esteve Riembau que ha estat aquí quan es van complir els 10 anys de la Filmoteca Nova de la nova seu de la Filmoteca doncs mirarem estarem amb el seu comiat compartirem amb ell i amb tota la gent que estem segurs que complirà a la sala Xomón i mirarem de quedar amb ell per tindre'l un dia aquí i fer amb ell una mica de repàs del que han sigut aquests 14 anys Molt bé