Cinema sense condicions
L’actualitat cinematogràfica amb l'Anastasi Rinos i en Pep Armengol
Subscriu-te
Cinema sense condicions del 25/6/2024 — David Lean i "Breu encontre": muntatge, veu interior i amor intemporal + obituari de Françoise Hardy, Anouk Aimée i Donald Sutherland
Presentació de la trajectòria: cinema intimista inicial i, després, grans produccions; recordatori dels cinc clàssics que el fan universal.
Lean, reputat muntador als 70, trasllada la precisió de l’ofici a la direcció; el seu segell s’evidencia especialment en el muntatge fi de Breu encontre.
Amor entre persones casades, “corrent” però universal, arrelat en arquetips (del teatre grec fins avui); vigència emocional total.
Celia Johnson i Trevor Howard, sense estrellatisme, donen veritat; el tractament d’ella és modern i exquisit per l’època.
Narra en primera persona el món intern d’ella; defineix el punt de vista i articula desig, contradicció i projeccions.
Inici en temps real, gran flashback central i final que torna al present canviant el punt de vista; planificació meticulosa pla a pla.
Paral·lelismes amb El hombre que mató a Liberty Valance (John Ford) i amb el dispositiu de versions de Rashomon (Kurosawa).
De l’intimisme (Coward, Dickens) a les epopeies (Kwai, Lawrence, Zhivago, Ryan, Índia); el fracàs de La filla de Ryan li provoca una llarga aturada.
Comparativa entre la potència emocional de Breu encontre (petit pressupost) i Dr. Zhivago (gran espectacle).
La precarietat de mitjans pot impulsar la creativitat i l’espectacle; exemples de Chapman i Keaton.
Moments d’alta emoció i recomanació de visionat (Filmin remasteritzada; també a YouTube); escena de les mines com a punt de connexió íntima.
Reflexió sobre la intensitat, la cura (desengany) i la identificació de l’espectador amb l’embadaliment amorós.
L’estació i el cafè com a espai central; la cambrera impecable i el revisor flirtejador aporten ritme i to.
L’ajudanta distant i els soldats completen el fresc social i ajuden a fer avançar petites tensions.
Fidelitat, confiança, amistat (i la seva traïció), mesquinesa; tot resulta dolorosament actual.
Ella oscil·la entre la passió i el deure familiar; mirada avançada per a l’època sobre el desig femení i la transgressió.
Ell proposa un comiat “científic” per protegir-se’n tots dos; plans de marxar a Sud-àfrica; realisme de pensaments i renúncies.
Sense veu interior es perdria el punt de vista d’ella i part de la calidesa; aquí la veu no és redundància, sinó complement.
Exemple de muntatge impecable: del bar a l’andana amb el tren i el vent; el moment límit queda clar i colpidor.
Petons comptats (primer cap als 40+ minuts), passió elevada i no consumada; sempre a la cresta abans del tall.
Tot i ser d’època bèl·lica, el poble i la història romanen aliens a la representació directa del conflicte.
Recordatori de títols cabdals de 1945: Hitchcock, Curtiz, Carné, Rossellini, Wilder; marc de qualitat compartit amb Lean.
El comiat escoltant el tren dialoga amb el final d’Oncle Vània; ressonància emocional elegant.
Presentació de tres pèrdues recents: Françoise Hardy, Anouk Aimée i Donald Sutherland.
Escolta de “Tous les garçons et les filles”; perfil i importància en la memòria sentimental col·lectiva.
Evocació d’un estiu del 63 i lligam personal amb Jean‑Marie Périer, primer amor d’Hardy.
De Un homme et une femme a Fellini (La dolce vita, 8½), Lola i altres; icona de la pantalla europea.
De MASH i Doce del patíbulo a Klute, Trumbo, Roeg, Bertolucci, Fellini, Chabrol, Redford i Ad Astra; versatilitat i llarg recorregut.
Relleu a la Filmoteca amb el comiat d’Esteve Riambau; intenció de convidar-lo per repassar 14 anys de direcció.
Tema central: David Lean i Breu encontre (Brief Encounter)
Per què és una obra mestra
- Muntatge mil·limètric i invisible: el passat de Lean com a muntador marca el ritme i la precisió de cada tall; “quan és bo, no es veu, però es frueix”.
- Arquitectura narrativa moderna: inici en temps real, un gran flashback sostingut per la veu interior d’ella, i un retorn al present amb canvi de punt de vista.
- Posta en escena i càmera: planificació premeditada, coherència de punts de vista i el mantra:
“Sempre col·locar la càmera allà on toca.”
Intemporalitat i temes
- Una història “corrent” que es fa universal: amor entre dues persones casades que xoca amb el deure i la moral; vigent ahir i avui.
- Amor vs deure: fidelitat, lleialtat, confiança, amistat i mesquinesa envolten el conflicte.
- Personatge femení modern: tractat amb finor i profunditat; la veu interior ens dona el seu punt de vista i el seu combat intern.
- Passió continguda: petons comptats, amor no consumat; l’emoció s’eleva amb la boira, la pluja, els túnels i el so del tren.
Interpretacions i secundaris
- Celia Johnson i Trevor Howard: interpretacions precises i emotives, sense llast d’estrellat.
- Secundaris memorables: la cambrera del bar de l’estació, el revisor que “tira els tejos”, l’ajudanta distant i els soldats; petits arcs que puntegen la trama i aporten textura còmica i humana.
Moments i recursos clau
- La veu interior (no simple “veu en off”): converteix la narració en una primera persona adreçada al marit; clau per mantenir el punt de vista i l’empatia.
- Tall cap a l’andana: el pas del bar a l’exterior, amb el tren bufant al fons, subratlla el moment límit (pensament de suïcidi) amb una precisió de muntatge colpidora.
- Realitat vs fantasia: els impulsos d’ella (anar a París, Londres…) s’aturen a temps; el film és realista en la psicologia i les decisions.
Diàlegs amb altres obres i context
- Comparatives: el dispositiu de punt de vista recorda a John Ford (El hombre que mató a Liberty Valance) i, pel joc de versions, a Rashomon de Kurosawa.
- Lean, dues etapes: d’11 films intimistes (amb adaptacions de Noel Coward, Dickens…) a 5 epopeies: El pont sobre el riu Kwai, Lawrence d’Aràbia, Dr. Zhivago, La filla de Ryan, Passatge a l’Índia.
- Precarietat creativa: com Chaplin i Keaton, el film demostra que pocs mitjans poden generar gran emoció i sofisticació formal.
- 1945, any d’or: en paral·lel, s’estrenen Recuerda (Hitchcock), Alma en suplicio (Curtiz), Les enfants du paradis (Carné), Roma, ciutat oberta (Rossellini), Días sin huella (Wilder).
- Eco txekhovià: el comiat escoltant el tren evoca el final d’Oncle Vània:
“Volia solament escoltar el so del tren que se n’anava.”
On veure-la
- Disponible a Filmin (remasteritzada) i també localitzable a YouTube.
Obituari
Françoise Hardy (1944–2024)
- Cantant, model i actriu. Cançons icòniques: “Tous les garçons et les filles”, “Le temps de l’amour”...
- Records personals dels locutors: la cançó del 63 com a banda sonora d’un estiu i d’un amor platònic; connexió amb Jean‑Marie Périer.
Anouk Aimée (1932–2024)
- Presència mítica de pantalla. Papers clau: Un homme et une femme (1966, música de Francis Lai), La dolce vita (1960) i 8½ (1963) de Fellini, Lola (1961), entre d’altres.
Donald Sutherland (1935–2024)
- Carrera extensa i versàtil. Films destacats: MASH (Altman), Doce del patíbulo (Aldrich), Klute (Pakula), Johnny cogió su fusil (Trumbo), Amenaza en la sombra (Roeg), Novecento (Bertolucci), Il Casanova di Fellini, Lazos de sangre (Chabrol), Ordinary People (Redford), Ad Astra (Gray).
Agenda
- Relleu a la Filmoteca: comiat d’Esteve Riambau després de 14 anys; intenció d’entrevista i repàs de la seva etapa.
Idees clau en una ullada
- Lean: de muntador a autor total; precisió i sensibilitat.
- Breu encontre: amor adult, conflicte moral i forma clàssica d’una modernitat sorprenent.
- Veu interior: eix del punt de vista i de l’emoció.
- Secundaris: donen continuïtat i respir a la trama.
- Comparatives: Ford, Kurosawa, Chaplin, Keaton.
- Obituari: tres figures que travessen música i cinema amb llegats perdurables.